Fins demà!
Benvinguts, benvolguts i bentrobats.
Poesia en literatura és l'art d'expressar en paraules el contingut espiritual propi,
tradicionalment i mitjançant amb mots disposats segons una mètrica.
Poesia en l'art en general és una manera d'utilitzar qualsevol llenguatge artístic,
en accions i o situacions,
en objectes que inspirin sensacions, en bellesa,
és utilitzar un llenguatge artístic que genera nous punts de vista i o noves relacions entre conceptes.
El jazz és un gènere musical que inclou melodies afroamericanes i barreges d'altres ritmes,
basats en la improvisació i la lliure interpretació amb una instrumentació itímbrica
genuïna de les bandes del carrer,
amb la trompeta, la corneta, el clarinet, el trombó, la tuba, el baix, el bombo i els platarets.
Va tenir els seus inicis a finals del segle XIX a New Orleans,
que és la ciutat més coneguda dins l'estat de l'ociana als Estats Units.
Actualment aquesta música es troba expandida arreu del món.
La música sempre ha representat pels éssers humans un important mitjà de comunicació.
I en aquest sentit, el jazz és considerat com el llenguatge de les emocions,
assent una forma expressiva i autèntica que té la capacitat d'humanitzar
i transcendir en la transformació de les persones i de la societat.
El jazz és un important mitjà de comunicació de les masses, igual que la música,
i permet crear idees noves orientades al món de les arts,
ja que és un gènere que facilita la interpretació i la innovació
perquè succeixin nous estils musicals.
Curiosament, el dia 13 de febrer va ser el Dia Mundial de la Ràdio,
el dia 30 d'abril el Dia Mundial del Jazz
i el 21 de març el Dia Mundial de la Poesia.
Avui unirem a la ràdio les dues arts, literatura i música,
amb dos dels seus gèneres, poesia i jazz.
Fa dos dies va fer un any de la mort d'una referència en la poesia contemporània,
com va ser Joan Margarit.
Ara, al meu costat, ens acompanya un músic de jazz,
exofonista i professor d'aquest instrument,
i a més fill del poeta.
Carles Margarit i Rivalta, benvingut. Com estàs?
Molt bé. Bona tarda a tots i content d'estar aquí amb tots vosaltres.
Carles, tal com he dit, fa justament un any va morir el teu pare.
Quins són els últims records que tens de dir?
Bé, més que els últims, és que és com...
Va ser un any molt difícil,
perquè va ser la malaltia,
a més la pandèmia que ja arrossegàvem,
i aquell any va ser com una mica un resum de tota la vida,
perquè vam poder estar molt junts
i els vaig poder recolzar molt els meus pares
en aquesta situació per la pandèmia i per la malaltia.
I...
Records? Molts, però...
És com si fos una mica...
Si tu has tingut una bona relació amb la persona,
amb la que t'has enriquit,
diguem-ne que el tram final és molt agraït,
perquè...
Bé, es reflexa el que ha estat tota la vida, no?
Que, diguem-ne, afecta,
amb capacitat de conversa,
enriquiment constant.
Bé, i en el meu cas, a més a més,
és la relació de pare i fill,
i també combinat amb la inquietud d'artística, no?
Que sempre ens han unit molt,
perquè ens vam passar gairebé 20 anys
fent moltíssims concerts.
I això no només era important
quan estàvem fent el concert,
sinó el que passava abans i després,
perquè, doncs, ens desplaçàvem,
o...
I era tota una estona com d'intimitat, no?
Que estàvem ell i jo,
llavors podíem parlar de tot,
vull dir, des de coses de la vida personal
o el que anem a fer, o...
Llavors és com un conjunt de records.
El tram final sembla que sigui molt transcendent
i a la pràctica tampoc,
almenys per mi no ho és.
Vull dir, hi ha un moment que passa
és com si dissim de 1 a 0,
però l'important és tot el que ha passat abans, no?
I més que la transcendència del final,
que després sí que ho recordes,
però tampoc és la...
Per mi no és el moment més important, no?
Després parlarem, però jo recordo que ell...
I després explicaré les anècdotes que morien amb el teu pare i les situacions,
que ell em deia que ell volia no molestar,
perquè això ho ha sentit més d'una vegada d'ell, eh?
i jo crec que al final va morir com ell volia,
sense empipar, sense molestar.
No, m'explicaré una anècdota que va venir el José Luis García Montero.
O sigui, el meu pare tenia dos grans amics,
que eren el Jordi Gràcia i el García Montero.
El director de l'Institut Cervantes.
Sí, sí, i que és un poeta de Granada,
que els vam conèixer jo crec que al voltant dels anys 90,
perquè feien com unes reunions,
sobretot a Lleida.
A Lleida hi havia un cultiu de poetes i també de música,
perquè hi havia un promotor que portava músics internacionals
en una sala que es deia Europa,
que era una sala molt maca,
i, clar, allà veia gent que potser després aquí venia al Palau.
O sigui, els nord-americans,
quan venen a fer gires,
que quan venen aquí és quan fan els diners,
normalment toquen en els llocs,
vull dir, a l'auditori, a llocs grans, no?
Però entre mig se'ls hi queden dies,
i moltes vegades, doncs, diguem-ne,
a ciutats de l'extraradi,
o que estan fora de les capitals,
doncs els hi ofereixen,
i llavors van allà cobrant molt menys i tal,
però normalment fan molt millor concert
que el que faria en el Palau,
perquè en un ambient íntim,
vull dir, en el músic,
sobretot a les llars,
el que li agrada molt és el contacte directe
amb les persones,
amb el públic, amb qui està escoltant,
perquè és com una interacció, no?
Vull dir, és quan tu perceps
què està passant allà
i saps si està funcionant,
perquè una mica quan estàs tocant,
si va bé,
és com si tinguessis una conversa
amb els músics que estan allà,
tu,
tot el que fas és preparar-te per aquell moment,
en el sentit de tenir totes les eines
per ser lliure en aquell moment.
Per què?
Perquè tu el que vols és escoltar els altres
i interactuar amb els altres,
exactament com tenim ara una conversa
que no l'hem previst
i passarà el que hagi de passar,
però has de tenir llenguatge
com per poder interactuar.
El que passa és que la curiositat
amb la música és que no té significat
per un cantó
i per l'altre que poden...
És com si tinguessis una conversa simultània,
per exemple, amb cinc instruments a l'hora
i sona bé,
perquè té la capacitat,
diguem-ne, que seria l'harmonia
de més d'una nota sonant a l'hora
i sona bé.
I llavors això és bastant curiós.
I encara és més curiós,
amb la música instrumental,
que no hi ha lletra ni res,
com pot arribar a commoure
el fet que unes notes ordenades
d'una determinada manera
puguin emocionar a la persona que està allà.
Llavors, normalment, el que passa és
que tu estàs en una situació una mica
com si et sentissis des de fora
i en un estat com si estissis en blanc,
per dir-ho d'alguna manera,
i de sobte notes com una mena d'energia,
com si passés un tsunami allà,
per dir-ho d'alguna manera,
i això, si tu ho sents,
vol dir que els que estan allà,
no només els músics que estan amb tu,
sinó el públic,
també ho nota amb major o menor intensitat,
però estàs segur que està arribant.
I el misteri és que cada vegada que vas a tocar
és si passarà això.
I normalment passa,
de vegades amb més intensitat,
de vegades amb menys,
però acaba passant.
I en el fons és el que busques,
és buscar aquest punt
que és com una mica crear una unió
entre els que hi estan tocant
i els que hi escolten.
I aquí està una mica la idea.
I en el fons de tot això,
per mi hi ha de veritat.
I llavors, lligant una mica
amb l'anècdota aquesta que us volia explicar
del García Montero,
és que molt poc abans de morir-se,
ells van venir,
el Jordi Gràcia i el García Montero,
i una de les últimes coses una mica
que li va dir,
mentre la conversa que va ser sobre poesia i tal,
va ser que s'hi havia molestat algú
que li demanés perdó, no?
I això ens ho va explicar posteriorment.
I el García Montero,
que a part de ser un excel·lent poeta
és molt bona persona,
quan va marxar,
jo li vaig dir gràcies per venir
i va dir no, no,
gràcies per deixar-me venir,
a mi avui aquí.
Així va ser una mica...
I el mateix va passar amb el Jordi Gràcia,
però us explico això perquè
ara m'ha vingut al cap.
Això és el jazz,
ara m'ha vingut al cap i us ho explico.
Fantàstic.
Ben trobats oients,
la persona que ens parla,
el Carles Margarit,
saxofonista,
format al Col·legs de Música de Berkeley,
no confondre'm al Conservatori,
al Conservatori de Boston a Berkeley,
que és molt famós,
però bàsicament és per música clàssica,
on tu vas estudiar al Col·legs de Berkeley,
és per música contemporània, no?
Diria que és per música del jazz popular i...
Música moderna.
Carles, explica-t'ho,
la teva experiència al Col·legs,
perquè els que hem tingut la sort d'estar a Boston,
Boston és la ciutat més europea,
Estats Units de carrer, no?
I hi ha l'anèndote que diuen que
la gent de la High Society,
ara no ho sé,
però fa 50 anys se n'anava a vestir a París,
vull dir, perquè era l'any 200 gràcia,
d'aquí el gasolín, per exemple,
en totes les coses,
va posar un americà en París, no?
Per, d'alguna manera,
l'ossecació que tenien en París,
la moda, la modernitat, etc.
Quina va ser la teva experiència al Col·legs?
Mira, lligant amb això que dius tu,
Boston és la ciutat més europea,
perquè, bueno, quan estàs allà,
crea una sensació una mica estranya,
perquè sembla que estiguis a Europa,
però estàs als Estats Units,
perquè, per l'arquitectura i tant,
vull dir, moltes cases
semblen que estiguis, per dir-ho d'una manera,
a Londres, per exemple, o així,
tenen molta arquitectura també neoclàssica
en els edificis, no?
Però ara estàs als Estats Units,
que la gent ja té un caràcter una mica diferent, no?
Que, en general, són,
per el que vaig percebre,
molt ben educats,
molt formals,
però després,
és com dir que el català,
que si vols entrar més enllà,
ja costarà una miqueta més, no?
Això en quant, diguem-ne,
a la relació interpersonal.
Si tu hi vas com estudiant allà,
és molt diferent d'aquí,
perquè,
o sigui, tu et trobes,
acaba sent tan important
el que aprens a nivell personal
i de vida,
que el que aprens, diguem-ne,
de coneixements, no?
Allà,
bàsicament,
estava jo tot el dia estudiant,
no és que coneguís molt la ciutat,
però,
a diferència d'aquí,
l'ensenyament,
que ja fa molts anys que el tenen,
ara parlaré explicíficament de la música,
però segurament és extrapolable
a moltes disciplines,
el que bàsicament et donen
és que confien en tu.
I el fet que confien en tu,
ja,
bueno,
fa que tu
prenguis més riscos
i estiguis molt motivat.
I amb la qual cosa,
vas molt més enllà dels teus límits,
que és del que es tracta.
I a més a més,
tenen una manera de funcionar
que és completament diferent d'aquí,
que és que
ells munten molts concerts,
venen
gent que són estrelles internacionals
del jazz
o de la música moderna,
i tu els pots conèixer
i pots parlar amb ells.
Llavors,
tota aquesta interacció,
més,
que és un lloc
que ja
en aquell moment
hi havia 3.500 persones
de tot el món,
clar,
la riquesa és tremenda,
no?
Perquè
estàs aprenent de tot,
tot el dia
és com una esponja
que vas absorbint
i el que,
diguem-ne aquí,
ho podies aprendre
amb 10 anys,
allà estàs un any
i és com si et fessin
un xute allà
de tot,
a nivell de personal
i a nivell
de coneixements,
i a part estàs
en un entorn
que és als Estats Units
que és,
forçament,
molt diferent
d'aquí,
no?
Per exemple,
Carles,
la propaganda del col·le,
que és on tu vas estudiar,
la música de Berkeley,
diu que el pla d'estudis
fomenta l'estudi
interdisciplinari,
que es permeten
dobles especialitzacions
i secundàries.
I els estudiants
de Berkeley
que s'especialitzen
en música professional
donen forma
al seu propi
curs d'estudi.
És el que tu deies,
és aquesta interrelació.
D'alguna manera
tu et marques
el teu pla d'estudis,
no?
Sí,
però el que passa que...
Tot a l'art,
per descomptat,
però que...
Sí,
però també el que acaba
sent més important
és que en el fons,
vull dir,
tu acabes sent
el teu propi mestre
que és el que has de...
És el que t'estic dit.
És cap a on has d'anar.
Llavors,
allà és com un catalitzador,
vull dir,
s'accelera tot això
diguem-ne
que en un altre entorn,
diguem-ne
un entorn europeu
que és un ensenyament
potser més
restringit
i fins i tot...
És que d'entrada
aquí
l'ensenyament de la música
ara això ha anat canviant,
però
clar,
quan li diuen
al conservatori
no hem de conservar.
Tu vas estudiar
al conservatori
i això aquí.
Sí, sí,
però vull dir
que allà la gent
fan...
els professors
han de ser
persones actives,
se'ls demanen
una sèrie de coses.
És que hi ha un problema
de moltes vegades
que això pot passar
amb arquitectura
o pot passar
amb música
o qualsevol.
si tu no estàs
en contacte
o
diguem-ne
tocant
o escrivint música
no saps
què vol dir
i com vols transmetre
l'ofici d'això
si tu no estàs
al peu del canó
i has d'estar
constantment.
No és una cosa
que diguis
no, ara me'ls passaré
un any
que no ho faré
i estaré tranquil·lament
a casa.
No va així.
I llavors
allà els forcen
una mica
a estar sempre actius.
I llavors
en aquest sentit
doncs
això
vull dir
que l'emprenentatge
és d'una altra manera
i hi ha la confiança
i és molt alentador.
Constantment
t'estan
bueno
t'ho fan
que sigui atractiu
i que tu
és motivador.
Dos anys
no t'hi vas passar?
No, no
vaig estar un any
i em vaig graduar allà
en un any
però és que clar
jo ja venia
Ah, però venies
del conservatori
Bueno
i passa que vaig començar
a fer exàmens
o sigui
allà podies fer
exàmens per llibre
o sigui
jo em vaig estudiar
molt bé el programa
que volia fer
que era composició
Que normalment són dos anys
No, no
normalment són quatre
O quatre
El que passa
que jo arribo allà
m'ho miro bé
a part que és caríssim
Llavors clar
has d'anar
vaig dir
ara jo vull estar
amb aquestes signatures
que són les que m'interessen
i les altres les faré
per llibre
i llavors vaig fer
de fet els hi vaig marcar
un gol
perquè no ho han tornat
a fer ningú
No ho han tornat
o sigui
ho vas fer
és que és fantàstic
Doncs
benvolguts oients
perquè escolteu
la dimensió musical
del nostre convidat
he triat la cançó
m'agraden molt
les seves
però
potser
la meva preferida
que és la que escoltarem ara
és la que escoltarem ara

Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Brutal
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Dignitat
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit