Bits
Molt més que nits d'electrònica
Bits, ara divendres, dissabtes i diumenges a 10 a 11 de la nit
Sabíeu que fer activitat física ens ajuda a viure més i millor?
L'Organització Mundial de la Salut recomana fer activitat física cada dia
30 minuts als adults i la gent gran i 60 minuts als infants i adolescents
Una vida activa disminueix l'ansietat, l'estrès, la depressió
i prevé i controla malalties cardiovasculars i metabòliques
Mou-te i viuràs més i millor
Mésinformació esport.gencat.cat
012, la millor resposta
No podem viure sense bateria
Sense cobertura
Sense carregador
No podem viure sense línia
Sense funda
Sense connexió
Sense memòria
No podem viure sense mòbil
Però al cotxe podem morir per culpa seva
Quan condueixis, aparca el mòbil
Generalitat de Catalunya
7 milions i mig de futurs
Sabies que al teu municipi tens el servei d'en bici?
Bicicletes 100% elèctriques per connectar amb el transport públic i que el teu viatge sigui millor
Mou-te de manera sostenible pels 15 municipis de l'àrea metropolitana de Barcelona
Per moure't bé, millor amb bici
Dóna't d'alta ara a ambbici.cat
Bicletes 100% elèctriques per connectar amb l'àrea metropolitana de Barcelona
Bicletes 100% elèctriques per connectar amb l'àrea metropolitana de Barcelona
Bicletes 100% elèctriques per connectar amb l'àrea metropolitana de Barcelona
Bicletes 100% elèctriques per connectar amb l'àrea metropolitana de Barcelona
Bicletes 100% elèctriques per connectar amb l'àrea metropolitana de Barcelona
Bicletes 100% elèctriques per connectar amb l'àrea metropolitana de Barcelona
Gbicletes 100% elèctriques per connectar amb l'àrea metropolitana triste
Grosas de l'àrea metropolitana de Barcelona
Bicletes 100% elèctriques per connectar amb l'àrea metropolitana de Barcelona
Bicletes 90% elèctriques per connectar amb l'àrea metropolitana de Barcelona
What a wonderful world.
As is gone, some blue.
Benvinguts, benvolguts i bentrobats.
Un actriu o actor és aquella persona que actua o representa un paper
en una obra de teatre, cinema, ràdio o televisió.
S'utilitzen relacionats com a idees i sinònims els substantius,
artista, intèrpret, comediant, estrella, figura, protagonista, etc.
Els estudis necessaris i efectius per ser actor o actriu
són aquells que et formen en les tres disciplines,
interpretació, música i dansa.
La nostra convidada està formada sobradament en totes aquestes disciplines
i, a més, utilitza magníficament els recursos corporals com la veu i la mímica
que la fan que tot plegat transmeti en les seves interpretacions
totes les emocions i sentiments possibles
de la naturalesa humana cap a l'espectador.
Atent en tot, i esta,
no se li escapa res del que passa al seu voltant,
s'enjustenca de pedra picada,
mirada atractiva, figura cuidada,
actriu versàtil i polivalent
que la fa capaç d'abordar amb èxit personatges de diferents registres.
Captivadora.
Ella sola omple l'escenari.
Clara Segura Icresco,
molt més que teatre.
Benvinguda, com estàs?
Molt bé, molt bé.
Carai, quina presentació.
Molt bé, moltes gràcies.
He dit alguna mentida?
No, no, no, però sempre sorprèn quan et parlen de tu així bé.
Suposo que sempre a vegades ens costa també acceptar el bo a vegades, no?
I és sencera d'anar teomàtic a l'Institut del Teatre de Barcelona.
Títol de solfeig i cant coral pel Conservatori Superior de Música de Liceu de Barcelona.
Vas fer fins a sisè de piano al Conservatori Superior de Música de Liceu de Barcelona.
Has cursat estudis de dansa i cant.
Actualment, compagines la teva feina com a actriu de cinema, televisió i teatre,
amb la de professora d'interpretació de l'Institut del Teatre
i en altres centres d'expressions artístiques.
Ets la directora de La Trena,
l'hora de major èxit aquesta temporada teatral.
M'agrada el Martí, de 13 anys, i de Lluc, de 8.
D'on treus el temps?
Ai, sempre diuen que el temps és el xiclet, no?
El típic xiclet que es fa l'àstic quan...
Però sí, trec el temps moltes vegades al matí molt d'hora,
que ja és una disciplina que em ve una miqueta de piano,
perquè era la manera de poder estudiar tranquil·la.
Ho feia de 7 a 8 abans d'anar a l'escola, quan era petita.
I crec que això se m'ha quedat,
perquè també és l'hora que encara sí...
Ara ho faig més d'hora, ho he de fer de 6 a 7,
o 6, 7, 30,
perquè és encara quan la casa està tranquil·la,
quan tothom dorm.
Perquè la nit em costa més.
O estic fent funció i llavors arribo cansada i no...
O desperta i tinc ganes de distreure'm amb alguna sèrie o alguna cosa.
O si estic a casa i en els nens costa més,
perquè moltes vegades t'adorms explicant el conte,
o quan ells s'adormen tu també t'adorms,
i llavors em costa més concentrar-me.
I en canvi de 6 a 7 és una hora per mi bastant productiva.
Les dones del meu voltant que em coneixen,
que em porten la gestoria i tal,
el diu, ja estan els mails a la Clara a les 6.32,
dient, escolta'm, Sílvia, que això de l'IVA, que no sé què...
i si moltes vegades aprofito per fer feina a aquestes hores.
Sí, sí, però el dia té 24 hores i per molt que tu dius que és un xiclet.
Sí.
I també dorms, i també fas de mare, i també fas de parella,
i també tens que estudiar guions i veure noves propostes.
És cert que jo...
sempre ha sigut una dona molt avançada amb tot i molt bona amb tot,
però jo admiro la gent que les 24 hores les poden convertir en 30 o 35.
Això és un miracle.
Té un preu, eh?
Té un preu...
Suposo.
Jo crec que em va fer un toque d'avís fa un parell d'anys.
Sí, just abans de la pandèmia.
No, no, no, post-pandèmia, post-pandèmia.
És que el de la pandèmia ja no saps el que ha passat abans,
el que havia passat després.
Però crec que va ser quan vam tornar a fer per tercera vegada
a cobertura al Condal.
Me'n recordo que un dia pujant les escales del teatre,
ostres, estava però rebentada.
Abans d'arribar a la funció i vaig pensar, ostres, què passa?
No sé si és Covid, no era Covid.
i era com un pic d'estrès, un pic de...
Perquè la meva feina m'agrada molt
i llavors també sempre m'ha costat molt dir que no.
I això té un preu.
Té un preu que un dia no vaig petar,
però vaig anar-me a fer proves, tal,
i era això, era com una sensació de no poder,
de no, ostres, que estic massa cansada,
i era que havia baixat tot el nivell immunològic,
que estava molt més baix,
llavors vaig com haver de començar...
I llavors vam com reorganitzar-nos.
Jo tinc un àngel de la guarda, que és la Bet Orfila,
que a part de productora de la Trena
i de moltes altres coses amb l'Oriol Brogi i de la Perla 29,
també m'ajuda amb la meva agenda.
I llavors, com que és mare de tres dones,
dona emprenedora,
a vegades em diu, a veure,
al setembre comença els col·les,
si tu pretens fer la pel·li,
que és el setembre, o sigues quantos.
Pensa que tal,
pensa que el Nadal no hauràs fet festa,
perquè l'any passat no vas fer festa,
però m'ajuda com a posar els punts sobre les i's,
i llavors penso,
és veritat, això no ho he de fer.
I llavors amb la Bet vam fer com un planning de dir,
intentem donar-nos una mica més d'aire,
perquè sí que és veritat que en un moment
tenia la sensació que tothom m'estava com esperant.
A veure, quan acaba? El 18, val,
el 19 comença massajos.
I, ostres, és aquella cosa,
dir, és que jo vull gaudir també.
i ahir gaudeixo treballant,
però quan és tanta canya,
no ho gaudeixes tant.
Estàs més de mal humor,
perquè estàs més cansat,
perquè no tens temps de preparar-t'ho
com t'agradaria preparar-t'ho,
perquè no veus els nens,
perquè no sé què,
i tot vol temps a la vida.
I ara amb el Martí,
amb 13 anys,
tens més feina per altres coses,
i menys, entre cometes,
d'acompanyar-lo al col·le, per exemple.
Exacte, perquè això ni fa raó.
A Lluc encara.
A Lluc encara, encara al col·le,
i encara anar-lo a buscar,
i aportar-lo a activitats extraescolars,
però sí, sí, amb el Martí no tinc aquesta feina,
però en tinc una que és més de psicologia.
Tu diràs, 13 anys, les hormones.
És molt fort,
perquè nosaltres amb 13 encara estàvem a IGB,
fèiem setè,
i just ara ell,
perdó,
ell estaria ara fent vuitet.
Està ara fent vuitet.
I llavors aniria a l'institut l'any que ve,
i ell ja fa dos anys que està a l'institut,
amb la qual cosa tot s'ha avançat dos anys.
I és un temazo,
el fet que ja els hi donen el...
Bé, socialment,
s'està establert el mòbil,
i això és una batalla,
que jo crec que és una batalla
que jo em sento,
me'n recordo quan jo era jove,
pensava,
aquells avis que no entenien el rock and roll,
però què és això?
Si aquests pares estan carques.
I ara em sento carca.
Em sento carca amb el meu fill,
perquè ja és una altra generació,
i deu ser això,
deu ser els canvis generacionals,
que sempre passa que la generació anterior
queda de seguida desbancada,
perquè la que està en actiu va molt ràpid.
però sí, sí,
però hi ha coses de carca
que penso que és igual que em senti carca,
perquè això no...
Vull dir que crec que, per exemple,
el tema de la tecnologia,
encara no som conscients
d'on ens està portant
a nivell de relacions humanes.
Jo a vegades parlava amb els meus fills,
que són el doble de frans que els teus,
i els deia que la tecnologia,
que és fantàstica,
però que no s'oblidin mai del tracte humà.
Clar.
És a dir,
per molta tecnologia que hi hagi,
sigui a nivell empresarial,
que necessitis una,
tan sols amb una pantalla,
que no necessiti anar personalment
a veure el proveïdor, el client,
el contacte humà.
Totalment, totalment.
I per molt que em diguin a mi
tecnologies, etcètera,
com el contacte humà,
com mirar-te els fills quan et parlo.
Bueno, clar,
però és que això ara s'està convertint
al revés, no?
Això ara s'està...
Es parlen per fotos,
és clar, i això...
Ururós, ururós.
Bueno, és una altra història.
Sí, sí.
Ens costarà molt a nosaltres assemilar-lo.
Ens costarà molt, sí, sí.
Ens assemilar-lo,
i també penso que a la gent jove
que no està acostumada
a aquesta relació tan humana,
com la que hem tingut nosaltres,
els hi costarà assolir-ho, eh?
També el que la relació humana
és fonamental.
Sí, sí, i després, en el fons,
vull dir, sí, perquè en el fons
som éssers socials,
vull dir que aquestes persones
que han crescut amb aquesta tecnologia,
o amb aquests contactes socials,
a través d'una pantalla,
acabaran, potser,
volguen-se compartir pis,
o tenir família,
o viure amb algú.
i aquí començaran els temes,
perquè, clar,
si tu no estàs entrenat
al llenguatge corporal...
Ah, no, però ara,
et dones compte, Clara,
que tu ets molt més que teatre,
que és el que presentava.
A més, tu dius que el teatre
va directe al fetge i al cor.
Sí.
Però tu he sentit.
I que consideres
que no tens cap mètode,
que més aviat fas una recopilació
de totes les persones
que t'han ensenyat coses,
siguin directors,
companys, actors i actrius,
i que tu tan sols ho apliques
en les teves interpretacions.
És correcte, això?
Sí, perquè jo crec que
no he encantat a l'escola.
Costa de creure.
Costa de creure que una actriu
tan valorada i premiada com tu
no segueix una metòlica
amb el seu treball.
Em costa molt.
No, jo t'ho diria
que és veritat,
que jo ara, per exemple,
que estic veient ara,
doncs és les 104 o 105 funcions
de la trena,
encara estic entenent la teoria,
o sigui, encara estic dient
vale, ah, vale, vale,
o sigui, per què no riuen ara
i abans reien?
Ah, potser ja perquè hi ha una pausa,
vull dir que encara
estic, amb l'experiència
i amb la formació,
estic encara entenent
què és aquesta màgia del teatre,
perquè és una màgia de dir,
jo puc saber si són clínics
d'encostipat o clínics d'emoció,
més o menys,
més o menys,
a vegades m'equivoco,
però jo noto
si l'espectador ens està sentint,
se'ns està seguint-nos
sense mirar-lo,
si els espectadors,
i els espectadors
estan enganxats o no a la funció
i ho noto
i això també és a còpia
de fer-ho tantes vegades
que dius
estan distrets
i no els veus
per el rabia de l'ojo,
que no sé com es diu,
la cua de l'ull,
la cua d'ull,
doncs ho veus
però ho notes
amb la respiració,
amb el palpitar silenciós
d'un grup de persones
que està mirant l'obra
i tot això
et va configurant
una petita teoria
però per això penso que
crec que sí,
crec que el bon,
el bon,
el bon,
no sé,
no sé si és mestre o alumne,
és aquell que vas recollint
de tot arreu,
no crec,
jo no he estat
mai,
massa,
mai,
d'en mètodes
estrictes
i no dúctils
i,
com es diu,
fanatismes,
hi ha mètodes
que són molt fanàtics
per mi.
Què dius això?
En Josep Maria Flotats,
84 anys.
Imagina't.
Acaba d'estrenar
al Teatre Espanyol de Madrid,
París,
1940.
Una obra
que diu ell
que recull les gissons
sobre l'art dramàtic
de Lluís Joubet,
que és el seu mestre
i la seva manera
d'entendre el teatre.
Flotats,
defineix l'experiència
teatral
com inexplicable
perquè la tècnica
de la qual
no és del tot científica
perquè no és repetible.
Ningú s'imagina
que passa
abans d'aixecar-se
al taló.
Després explicaré
una anàtica teva
que tens
que anar amb música
abans de que s'aixeca
el taló
per posar-te-la
a l'anàlina.
Total,
que el Flotats
diu que una feina
que per ell
és gairebé
circense,
diu,
que darrere
d'aquests triples
sals mortals
emocionals
que fa un actor
hi ha infinites
hores de feina.
Això sí.
Hi ha un període
del mètode,
no?
Sí, sí.
I que,
en el seu cas,
el Joubet representa
com jo suposo
que també defensaria
el Stanislavski,
no?
Sí.
Una altra referència,
no?
En mètodes d'actors,
no?
La quintessència
del sentiment
en l'actuació,
no?
I que aquesta
és la matèria prima
que ha desenvolupat
un ofici
que viu
de les emocions.
I jo,
amb això
de les emocions,
i és tu
que tens
que xerrar,
que es fos
amb Ranyana
que es fa
que xerro jo.
I jo n'he conegut
una actriu
com tu
que tinc aquesta capacitat
de plorar.
Jo t'he vist.
A tu no et costa res
que et caiguin
aquests llagrimots.
Jo veiem,
escolta,
no estava a primera fila
de platea,
estava, no sé,
a la decena
o la dosena
i o amfiteatre.
I se't veu
unes llàgrimes.
És que,
jo no sé
si et poses.
Jo diria que no,
perquè tu ets
tan versàtil.
No, no, no.
No dóna temps.
No dóna temps
de posar-se el colírio.
Dic mentida.
No.
Que tens aquesta capacitat
de plorar.
Com no he vist amb ningú.
Sí,
tinc una facilitat.
I a més,
quan rius,
se't nota
que no rius falsament.
És que ets increïble.
Bé,
tinc la facilitat,
però és el que et deia,
no sé com,
no sé quin és el mètode.
Vull dir que
respecto
que hi hagi gent
que tingui un mètode
que li sigui útil per tot.
Jo desconec
aquell que em seria útil per tot.
Vull dir que
crec que vaig fent,
però clar,
quan jo ara he estat dirigint
o he donat classes,
intento fer entendre
quins links
hem de trobar,
però els ha de trobar cadascú,
perquè allò que està dient
l'afecti.
Perquè
és cert que ha de plorar
l'espectador.
No cal que plori l'actor,
estic d'acord.
Però a mi em passa,
a mi em passa
que quan veig algú plorar
o que intenta reprimir el plor,
llavors ploro,
com a espectadora.
amb la qual cosa
a vegades
ajuda una mica
el compromís
que hi posa
un
perquè l'altre
també s'emocioni.
En el fons
som éssers empàtics,
vull dir que
si veiem algú
que s'ho està passant bé
també ens ho passem bé.
A mi m'encanta
quan veig aquestes
coses
que corren
o per internet
o que corrien abans
per la tele
d'un presentador
o una presentadora
amb un atac de riure
intentant.
Jo no hi ha cosa
que em faci més riure
i és per això
perquè
perquè m'hi poso
de seguida
o sigui
som éssers empàtics
i llavors
d'alguna manera
si jo aconsegueixo
emocionar-me
doncs
a vegades
crec que també
s'emociona l'espectador
i a vegades no
a vegades
jo no m'emociono
i s'emociona l'espectador
que bé
també
però
si
no et sabria dir
quin és el
jo recordo molt
una professora
la Laura
Cubana era
que ens va dir
la primera
emoció que experimentis
quan llegeixis
una obra
és
el tresor
que tu t'activarà
per després
comprometre't
amb aquesta obra
i si una obra
ja et trasbalsa
d'entrada
jo sé que
després com a intèrpret
ja sé on connectar-me
perquè ja sé
ja he vist on
no saps per què
però t'afecta
i dius
ostres allà
quan he llegit això
uah
és que sé del que parla
o a mi m'ha afectat
i llavors
no m'equivoco gaire
i són aquells moments
en què a mi m'afecten
però amb la primera lectura
jo per això m'he fet
recordo que em vaig fer dues vegades
foto al mirall
després d'haver llegit
una pel·lícula
i una obra
i una pel·lícula era
mare d'entro
i l'obra era incendis
em vaig haver de fer una foto
perquè la cara
m'havia quedat com
desfigurada
ets una bruixa
perquè aquí
amb les notes
que tinc
per parlar amb tu
si tinc
que
posar
dos de les tres
les has dit tu
i l'altre seria
per comissària
no són tres
totes
o moltes obres
de les teves
però
aquestes
tres
que després
anirem parlant
són capdals
amb la teva carrera
diria
aviam
fem un petit incís
i retrocedim
una mica
amb el temps
quins records tens
de la teva infantesa
i a Sant Just
uf
mira
avui que m'heu portat
que va ser
el teu primer teatre
sí
i tant
avui que m'heu
que m'heu convidat
a la grangeta
que he tornat
a tastar
l'ensaïmada
que no és la mateixa
que jo tastava
quan era petita
però que per mi
era el ritual
que anava cap a les classes
de piano els dissabtes
a les 9 del matí
i parava a la grangeta
i em menjava un donut
i una ensaïmada
que era com una
era una festa
com que també estudiàvem
els matins
de 7 a 8
abans d'anar a l'escola
i tal
doncs els meus pares
em donaven
100 i pico pessetes
que amb això
podies comprar
les dues coses
imagina't
i
que m'he anat a Can Gines
que he agafat
un
un dels fruits
de l'eucaliptus
que tal
que això
per mi és infantesa
pura
jo tinc molt bons record
de Sant Just
perquè
era una època
que anàvem caminant
a tot arreu
que no hi havia
gaire's cotxes
que ens coneixíem
tots
que sortíem
d'un moment
en què
es necessitava
el poble
fer moltes coses
a nivell associatiu
que hi havia
l'Ateneu
que jo allà anava
a fer camp coral
anava després
a ballar
a la Marta Roig
però que també
es feia l'Ateneu
vull dir que jo
estava vinculada
al poble
a l'Esplai
jo tinc un superbon record
de la infantesa
jo anava caminant
al col·le
recordo que amb el meu germà
amb el Carles
tardàvem
si sortíem a les 5
arribàvem a casa
a les
un quart de 7
caminant
perquè paràvem
aquí
paràvem allà
fèiem tot
Can Sagrera
perquè abans
el carrer Indústria
no era
jo quan vaig venir a viure aquí
l'acabàvem d'asfaltar
era de terra
sí, sí
Can Sagrera
també encara estava de terra
després més tard
jo ja sabia
que allà vivia
l'Àngel Casas
i el anàvem a espiar
a través de
per cert
un record
l'última entrevista
en vida
de l'Àngel Casas
estava assentat
on tu estàs
el 20 de maig
encara me'n recordo
sí, sí
total
els bons records
els bons records
tristos
sí, sí
els bons records
anar això
jo tornava sola
dades
feia piano
no sé
els dimecres
i els dijous
tornava de ballar
llavors venia amb la Mariona Castro
que viu aquí dalt
vull dir que són
vas coneixent
clar
és que la família
l'he tingut aquí
jo
que m'acord
i que important
és a nivell personal
tenir bons records
de la infantesa
totalment
perquè amb els anys
vas veient
i coneixent
gent
que ha tingut
o bé una infantesa
trista
o una infantesa
complicada
amargada
som els privilegiats
els que tenim
bon record
no és que sigués una infantesa
en aquella época
perquè tots
bastant més jove
que nosaltres
no teníem l'oferta que hi ha avui
ni molt menys
ni l'oferta que tan sol tenies tu
30 anys més tard
que nosaltres
però bueno
possiblement per això
ens va permetre
aquesta connexió humana
que era
entre altres coses
el joc
sí
avui
jocs de taula
sí, sí
la gent jove
jocs de taula
parlo del dòmino
o el set i mitja
o el parxís
o la oca
la gent no jove
no, no, no
i a la nostra època
era
això o l'escalàstric
sí, sí, sí
i tant
o estar al carrer
o estar al carrer
jo el meu carrer
el meu carrer
no perquè era un carrer
de bastants cotxes
però la meva tia
que viu
darrere de Camp Mèl·lic
amunt al carrer Torrent
i el meu cosi
de la nostra quinta
nosaltres els estius
estàvem tot el dia al carrer
al carrer
que era un carrer semi-peatonal
amb les bicis
ara baixa
el camp dels emmallers
que ja han tirat
i les figueres
aquell que ara estan fent obres
que estan fent aquestes grans obres
darrere la piscina
les heu vist
i tant
doncs allà
pujar la costa
baixar la costa
60
i escaig
vivendes
imagina't
sí, sí
és a dir
el resum
és una frase teva
que dius
si miro
el que m'he recorregut
tinc la satisfacció
d'estar
on vull estar
maco això
significa que tot el que has fet
t'ha omplert
sí, sí
i tant
dius
possiblement que m'he dit alguna cosa
però no me n'arrepenteixo
del que he fet
no, jo crec que això també
m'ho ha ensenyat
d'alguna manera
els meus pares
de dir
i la meva mare
que també és molt pràctica
i molt vital
ja parlarem
després de les Catalines
ja està
ja està
tu has de sentir que has triat
quan ho hagis triat
ja està
ben triat estarà
no pensis
què hauria estat
si hagués fet l'altre
si t'ha portat a triar-ho
el que passa que clar
un ha d'estar preparat per triar
no?
per sentir
que realment allò que vol fer és allò
no l'altre
i tant
jo tinc una teoria
ja que estem parlant
amb la Clara
no només l'actiu
sinó molt més que el teatre
i cadascú de la seva teoria
i un parell d'amics
sempre diem
que saber viure
és fer el millor que podem
amb el que tenim
i en el moment que estem
ja quan estàs
entre cometes
passat
entre cometes
no diré de voltes
però sí d'edat
saber viure
és fer millor que podem
totalment
i amb el que tenim
que és d'alguna manera
és el que dèiem abans
i en el moment que estem
perquè ara
doncs
tenim que gaudir
entre cometes
de la tecnologia
al nostre nivell
totalment
i una de les coses
que gaudim
és veure-te amb tu
traslladar-nos emocions
perquè forma part
i jo
sóc de les persones
que
no arribo a entendre
i hi ha bastanta gent
que les arts
les ignoren
el teatre
el cinema
si no són mastagots
poca cosa
llegir llibres
sembla una entelequia
si costa no
pensar que gent
que viu
d'esquenes
de la música
de la pintura
dels monuments
de l'arquitectura
del teatre
de la literatura
costa no
que no
que no
tinguin
aquestes altres nutrients
aquestes altres vitamines
perquè en el fons
no
ara tots estem
que si en falta
tinc
que si en falta
no sé què
doncs caramba
a vegades
les vitamines
te les dona
el sol
te les dona
l'amistat
te les dona
la natura
però també
et cultiven
l'ànima
tu diràs
et faig un petit incís
posarem una petita pausa
perquè tinc
tantes coses
a comentar amb tu
recordo que en el Garet
el Garet del passat
el 2022
et vaig veure
amb l'equip
que tu
actuaves
amb l'equip
de la PR-29
i que vas presentar
el 28 i mig
reloat
sí
un muntat
sembla que era
un muntatge
en l'univers
del Federico
del Feli
sí
i que
reflexiona
sobre el sentit
de la vida
i de l'art
d'alguna manera
del que estàvem parlant
tu dius
no sé si en altres vides
vaig ser italiana
però quan hi penso
crec que he nascut
massa tard
hauria d'haver nascut
quan Felini
encara era
a Ginecita
és correcte això?
sí
perquè jo vaig anar
recordo
que vam anar
amb el Florent
el meu company a Roma
i jo li vaig dir
i vam llogar una moto
fa el 2006 o així
i vaig dir
jo hem d'anar a Ginecita
jo ja sé que no hi és
però
jo hagués estat capaç
en aquell moment
que no ho he fet
perquè no soc gaire
fanàtica de ningú
o fan de
però jo
m'hagués plantat
el que passa que clar
ell buscava coses
molt especials
vull dir
que no sé si
hagués pogut
tenir res a fer
però
m'hagués plantat allà
esperar-lo
esperar el maestro
i dir-li
i dir-li
excusi
per favor
un attimo
i és curiós
perquè
jo
una part
de la meva vida
professional
una etapa
de la meva vida
he tingut molt
contacte amb Itàlia
concretament en dues regions
una
la Toscana
vols creure
a la Toscana
perquè
jo estic molt relata
a l'Empordà
cada vegada
que entro a la Toscana
penso
jo aquí
he viscut
sento
i el que no sé
si allà vaig viure
d'esclau
de patrici
ho entens
no ho sé
o de gladiator
no ho sé
per cada vegada
que entro a la Toscana
és un passatge
molt similar
molt semblant
a la Polà
noto
aquell impacte
com tu deies
jo estic a les universitats
esperant que vinga el Federico
sí, sí, sí
i és
no, no
que això
que me'n recordo
que vam
vam anar amb la moto
vam veure-ho per fora
perquè ja estava molt
sí, estava ja
com molt abandonat
però encara vam seguir
una moto
que a més a més
vaig pensar
hòstia que Felini
n'hi ha
un senyor
un home que s'havia posat
tanta colònia
tanta colònia
que ens anava
deixant
amb Pudegat
tot el recorregut
tota la flaire
I see trees
of green
red roses
too
I see them bloom
for me
and you
and I thank
to myself
what a wonderful
world
I see skies of blue
and clouds of white
the bright
the bright blessed day
the dark sacred night
and I think
to myself
what a wonderful world
what a wonderful world
the colors of the rainbow
so pretty in the sky
I also love the faces
of people going by
I see friends shaking hands
saying
how do you do
how do you do
they are really saying
oh
I love you
I hear babies crying
I hear babies crying
I watch them grow
they'll learn much more
than I'll never know
than I'll never know
than I'll never know
and I think
to myself
what a wonderful world
yes
I think
I think
to myself
what a wonderful world
and I'll never know
I'll never know
I'll never know
I'll never know
I'll never know
I'll never know
I'll never know
I'll never know
I'll never know
I'll never know
I'll never know
Gilberto Passos Gil Moreira
nascut a Salvador de Bahia
a Brasil
fa 80 anys
més conegut com a Gilberto Gil
és un cantant, guitarrista
i compositor brasiler
conegut tant per la seva innovació musical
com pel seu compromís polític i defensor del medi ambient
del 2003 al 2008
vaig exercir com a ministra de Cultura del Brasil
a l'administració del que va ser
i actualment és
president Lluís Ignacio Lula de Silva
l'estil musical de Gil
incorpora una gama eclèctica d'influències
incluent-hi música rock, generaç brasilès
fins i tot samba i música africana i reggae
doncs aquest cantant vegetarià
practicant de ioga
i tenint per culte el candomblé
ha sigut avui l'intèrpret de la nostra cintoria
i tornem amb la nostra convidada
la increïble clara
jo tenia aquí apuntat
havíem quedat allò del carec i del Federico Felini
que tu has explicat més d'una vegada
que ja des de petita
tenies una tendència natural a crear històries
transformant inocentment situacions quotidianes
en escenes de ficció
vas començar
vas començar la carrera d'història de l'art
ràpidament però
el peu que també havies posat a l'institut del teatre
va decantar el pes cap a la interpretació
com va anar la presa de decisió
de passió per la interpretació?
va anar perquè jo vaig estar parlant a casa
que em van dir
si vols estudiar teatre
cap problema
com que en aquella època
els meus pares havien fet teatre a l'escola
perquè els meus pares encara que
van a una escola durant la dictadura
van ser en una escola
encara molt republicana
una escola que feien teatre
feien labors, tenien un hort
les antigues escoles Núria
estudiaven música
ballaven a les bars
que això va ser posterior
però feien teatre
i en aquella època i més endavant
van arribar a coincidir en el grup de teatre
amb el Ferran Ranyer
i l'Ivars
que escenògraf
que després el vaig a nivell de profe a l'institut del teatre
i me'n recordo que vam anar a veure
a Màquina Baja que estava fent en aquell moment
el Ferran Ranyer
a la Villarroel
exacte
i em va dir
els meus pares
que no vol fer teatre
que vagi a l'institut del teatre
que no passa res
i jo fins que no
vaig ser conscient d'aquesta decisió
també m'havia agradat molt
història de l'art
però vaig pensar
i vam acordar
bueno, escolta'm
em matriculo
jo faig les proves de l'institut
si m'agafen bé
si no
ja entraré a història de l'art
i llavors ja m'ho torno a plantejar
m'agafen a l'institut del teatre
i ja estava matriculada a història de l'art
i vaig dir
bueno, no passa res
aniré fent les dues coses
però jo vaig agafar
el nou pla de l'institut del teatre
que va començar el 92
que era una reforma
que es convertia en llincenciatura
i en 4 anys
abans fins a l'any anterior
havien estat 3 anys
i nosaltres érem els conillets d'indies del primer pla
del nou pla
i els conillets d'indies ho vam ser total
perquè fèiem molts dies
pràcticament tots els dies
ens va que dilluns no
però la resta de dies
fèiem de 9 del matí
a 8.30 del vespre
amb dues hores per dinar
això sí
però
clar, era impossible anar a classe
em vaig trobar a principis de desembre
dient
però si no he pogut anar a cap
a cap classe d'història de l'art
i me'n recordo que vaig anar a la universitat
i els vaig dir
escolti, és que jo crec que no
no podré fer aquesta carrera
em sap molt greu
em vine a donar la baixa
i em van tornar els diners de la matrícula
que això
sempre ho he recordat amb molt d'amor
però sí, encara és una assignatura pendent
me'n recordo que al Museu Rodent
jo que havia estat configurant la meva teoria
dient sí, sí, perquè jo m'hi veig
aquí als museus
jo què sé, sent historiadora d'una cosa en concret i tal
una amiga de la meva mare, la Nina, em va dir
però tu et veus realment
amb el teu caràcter
estant aquí
com aquesta persona que està ara aquí
que estàvem al Museu Rodent de París
i de cop vaig dir
hòstia, doncs crec que no gaire
crec que em faltarà una mica de canya
i llavors vaig decantar-me
per sort
vam sortir guanyant
els espectadors
aviam, tu dius que
de l'art
que ens pot guaurir
salvar,
per canviar la nostra realitat
i que si
la persona
ens fa més sòl·lids
i menys manipulables
que no li donem el valor
que ha de tenir
quina pena
amb això de l'art
estàvem parlant
tant a micòfono
tancat
com avui esmorzant
com a mare
amb la teva conversa
no li donem el valor
que té
no sé
perquè això
no ho acabem d'entendre
suposo que
a nivell polític
fa
molt respecte
tenir
ciutadans
i ciutadanes
que puguin pensar
que siguin
primer de tot
evidentment lliures
de pensar el que vulguin
i de
rebatre
el que diuen els altres
suposo que
no ho sé
que és una teoria molt
molt de
de P3
però sempre he pensat
que potser
és millor
no protegir la cultura
a nivell
per poder manipular
més
l'ésser humà
i tenir-lo enganxat
una
amb impostos alts
i economies
o
baixes
i després
també
fer-nos creure
que tenim unes necessitats
que realment no tenim
perquè
la cultura
al teatre
jo sé que és car
però si hi hagués ajuts
no ho seria tant per l'espectador
però en realitat
l'art
no és
car
el seu adjectiu
que va al costat
és més car
un cotxe
no?
i és més car
una casa
però
si
si el protegíssim
si l'aprenguéssim
que l'estimessin
a les escoles
que els nens
aprenguessin
d'una manera lúdica
fer teatre
crearíem nous espectadors
com el que passa a Anglaterra
no?
jo crec que els
nens a Anglaterra
fan
les nenes fan teatre
a les escoles
i després són futurs espectadors
i per això quan vas a Londres
tens problemes
per trobar entrades
per anar a veure la Judi Denys
a qui sigui
no?
fent una obra de teatre
perquè realment
ells tenen una cantera
que han anat cultivant
i estimen
i estimen
i estimen
i estimen
els seus autors
i tant
i tant
i tant
clar, tu has participat
en més d'una cinquantena
de muntatges teatrals
has fet cinema
i televisió
la teva trajectòria
tan solida com versàtil
ha estat reconeguda
entre d'altres
en quantitat de premis
el Premi Nacional de Cultura
el Premi Situa de Barcelona
el Premi Gaudí
el Premi Maradiatge
el Premi Aralítica
els Premis Otaca
i molts altres
això de la cultura
el primer èxit
que jo recordi
dalt de l'escenari
de Clara Segura
el vas obtenir de manera inesperada
just quan vas acabar
de licenciar en Art Darmàtic
avui en parlàvem
no?
va ser en el 98
amb el Semli de Mosses
no?
sí
és que sí?
sí
amb un TNC
amb un TNC
d'esmoronança
d'esmoronança no?
fèiem molt poc eh?
ostres sí
amb un TNC
amb un moment de traspàs absolut
perquè just en aquella inauguració
de temporada
el setembre-octubre
que es farà inauguració de la temporada
si no m'equivoco
nosaltres estàvem ja assajant
perquè anàvem a estrenar
com al Nadal
i ja va passar el que va passar
i els flotats
el van fer fora
llavors es va com suspendre tot
l'espectacle que havia de venir després
que era de comedians
crec que es deia Tempos
o algo així
si no m'equivoco
el van fer després
el van fer després
però no a la sala petita
perquè es va comparar tot
i llavors nosaltres
ha tingut una bona resposta del públic
sí
és que nosaltres
com que vam entrar
així com d'estranquis
i aquests nois
que estan allà
doncs
ho faran tres setmanes
res
és una cosa que encara no està acabada
que és com un taller
i va
i ho vam patar
i llavors ens va anar de conya
perquè vam poder anar seguint
i seguint tres setmanes més
i tres
i tres i tres fins al juny
i hi havia bufetades
per trobar entrades
doncs et recordo el musical
el més petit
sí tant
i amb un jove
l'Àngel Llàcer
home
amb un jove tenit de carbassa
el cabell
tot un personatge
que tu vas ser la seva primera professora de piano
exacte
sí
exacte
i això és la classe de piano una vegada
que va ser l'Àngel Llàcer
sí
a més
havies constituït a l'institut del teatre
sí
ell anava primer i jo segon
i llavors primer i segon ens relacionàvem molt
perquè
sí
perquè teníem molta relació
ells eren una classe
un curs molt potent
nosaltres érem un curs molt femení
perquè hi havia moltes dones
hi havia solament quatre homes
i
que després van acabar dos
i
perquè els altres es van passar gest
però
van ser
ells eren un curs així molt canyero
hi havia el Joan Carreras
l'Àngel Llàcer
l'Albert Triola
eh
la Mireia Xalà
la Gavina Sastre
puf
hi havia moltíssima gent d'aquella promoció
que segur que ara me'n deixo algú
que ara no me'n recordo que era d'aquella promoció
però
hi havia aquella promoció
coneguts
pel gran públic
dos
sí
l'Àngel Llàcer
i tu
bueno no
i el Carreras
i el Triola
aviam
el Carreras i el Triola
sí
molt bons
però no em diguis
que són de la mas media
dintre de la pool
com tu
o a l'Àngel Llàcer
i a l'Àngel Llàcer
atesta que s'ha juntat amb el Manoguis
que l'encerta en les producions que fan
eh
vull dir des del petit príncipe
eh
sí
és fantàstic
però no em diguis
que el Triola
que està molt bé
el Carreras
eh
amb el mateix conom que jo
eh
però no són de la mas media
com Clara Segura
o l'Àngel Llàcer
cada cosa al seu punt
el qual no significa que siguin
més dolents
no
no
en absolut
en absolut
no no
i aquesta professió
és també molt injusta
perquè hi ha gent molt bona
que
que potser està més a l'ombra
no
també pots coincidir
amb l'Oriol
no
amb l'Oriol Brosi no
sí exacte
o sigui
l'Oriol
estava fent direcció
al mateix curs que jo diguéssim
a l'Oriol
i allà ja vam coincidir
sobretot a l'assignatura
d'objectes
que la feia l'Alfred Casas i el Joan Baixes
i allà ja ens vam fer
ells van anar a Oporto
que jo no hi vaig poder anar
perquè tenia examen de piano
al setembre
però vaig poder anar a Charleville
vam fer alguns viatges així molt divertits
per
que
amb el departament d'objectes
i
mira l'Alfred Casas
ens ha ajudat
amb la trena una mica
amb els caps
que fem servir
a la processó
i allà
i allà
a Tiropati
sí
el teu vincle
amb
amb la PR-29
s'ha traduit
en numerosos èxits
que majoritament
han mostrat
a l'emprai
ja dintre de l'espai
que vosaltres us heu convertit
ja saps que per mi
és també un espai emblemàtic
que és el que trocà de Catalunya
sí
que vosaltres us l'heu convertit
en el vostre camp base
sí
per moltes coses
avui comentàvem
quan esmoçàvem
que recordo
moltes obres allà
però concretament
una
el Tirano
amb el Pere Arquillo
i que em faltava estona
el paper de la Roxana
ara t'ho dic el micrófono
que abans t'ho dit
el micrófono tancat
i t'he fet
la pregunta
fora del micrófono
i te la torno
a fer amb el micrófono obert
com és que no has treballat
amb el Pere Arquillo?
doncs no ho sé
no hem coincidit
brutal eh?
hem treballat
un Tirano
el Pere i tu
un paper
el paper de la Roxana
és preciós
és preciós
és preciós
jo
no sé
sempre he pensat
que aquesta dona
que és capaç de
de lluitar per amor
com va i se'n duu un carro
i se'n va alimentar les tropes
ho trobo d'una valentia absoluta
i
i defensar la mort
que ella
té com una idealització de la mort
totalment
totalment
i té aquesta
necessita aquesta idealització de la mort
que sols li pot donar una persona del talent
del Tirano
exacte
del talent verbal
del Tirano
no?
sí
no sé
m'encantaria coincidir amb el Pere
i a més amb el teu amic
amb l'Oriol
clar
sí sí sí
m'encantaria
però que és veritat
mira jo tampoc no vaig poder treballar
més que un petit trosset
amb l'Elisarana
porca misèria
però no vaig poder treballar amb ella
i m'hauria encantat treballar
perquè jo
també ho penso
com l'altre dia sentia
que ja feia deu anys
de la seva mort
que la
Cesca Pinyón
deia
jo cada vegada penso
que faria l'Anna
a mi em passa també
moltes temporades
que penso ahi
quan presenten la temporada
no sé on i penso
que hagués triat l'Elisarana
que hagués fet
o si hagués vingut a veure això
o que hagués dit
o que hagués preguntat
és un referent
un referent
Clara tu balles molt bé
molt bé
i em consta
quan faràs un musical?
espera no en responguis
no en responguis
perquè amb això del musical
parlàvem abans de Londres
jo recordo
quan era jove
Londres
era la referència
dels musicals
total
hi ha molta gent
que canta molt bé
però no sap ballar
i fins i tot
són bons actors
però no saben ballar
però realment
és diferent
veure una persona
que canta bé
que veure un bon actor
quan trobes un bon actor
tot canvia
t'estic parlant per mi
sí sí
i els musicals
no tenen prestigi
perquè s'ha triat
perquè s'ha triat molta gent
és molta gent
que canta molt bé
però no són bons comunicadors
i quan parlo comunicador
actor i ballerina
no són actors
els actors
han de fer-te empatitzar
amb el que els passa
total
encara que no tot és culpa dels actors
també hi ha arguments
de musicals fruixis
sí sí
una misèria no?
per molt que sigui un musical
no deixa de ser teatre
pregunta
repeteixo
quan faràs un musical?
m'encantaria
m'encantaria
perquè
sí que és un
jo sempre ho penso
a mi
clar
clar
a mi
ahir endreçava coses
i vaig trobar el meu programa
perquè guardo programes
de coses que he vist
de Londres
així de Chicago
amb la UT L'Emper
i la Ruthie Henshel
o sigui
va ser
una experiència
místico
sensitiva
sexual
pràcticament
perquè aquelles dones allà
amb la banda allà al mig
que estava muntada
amb una mena de
com una tarima
així en diagonal
el director de la banda
i veure
aquelles coreografies
que és Bob Foch
a l'estil més precis
i pur
aquelles bèsties
que a més
amb un argument
tan potent
com el de Chicago
no ho oblidaré mai
i
i sobretot
per això
perquè les actuacions
eren
memorables
i quan tens
una gran actriu
o un gran actor
cantant
sap com fer-ho
si no hi arriba
perfecte
sap com modular
i sap com parlar
i sap com
estirar
algú
perquè no és el més important
o sigui
el més important
és aquell personatge
i si el personatge
canta bé
doncs perfecte
però el més important
és explicar
aquella història
no
mireu que bé que canto
no?
a mi a vegades em passa
també
és a dir
la meva percepció
com a espectador
més o menys
és la teva percepció
com a actriu
sí sí
no n'hi ha prou
en saber cantar
no no no no
i no n'hi ha prou
en saber ballar bé
s'ha de ser actor
s'ha de saber
transmetre
s'ha de saber
comunicar
i aquí tenen
instruments privilegiats
que saben actuar
saben cantar
i saben ballar
no no no
jo no sé cantar tan bé
jo et puc ballar
i m'hi defenso
però cantar
no tinc un registre
no no no
però t'ho dic en sèrio
home però tu has fet cant
saps de lo que va
saps de si una partitura
de solfer
sí
musicalment sí
et puc dir
i cantes bé
potser no cantes tan bé
com
sí no canto tan bé
com altres actrius de musical
com els d'Eufòria
per dir-ho d'alguna manera
sí i tant
però bueno
tot això
amb el teu bagatge
ja m'ho arreglaria
ja m'ho arreglaria
ja m'ho arreglaria
d'aquí i ve
dono la petita
una vegada
com faràs la música
no ho sé
a mi m'encantaria trobar
el què
i després ja
ja ens hi posarem
és que aquí a Catalunya
sense el Mario Gas
l'Agonya López
el Ricard Raguant
el Dagoll de Gom
què passa?
s'han acabat els musicals aquí?
no
perquè ara tenim
l'Àngel
és el que estaves dient
que tenim
quins musicals hi ha?
Dagoll de Gom
molt bé Marisel
què?
el Mario Gas
no ho sé
però el Mario Gas
jo ara recordo això
moltes coses increïbles
i precisament amb la Vicky
home la seva dona
clar
tu dius la Vicky
potser no és una super cantant
però és que jo
me'n recordo molt
de Gais and Dolls
per exemple
i me'n recordo molt
de Little Night Music
i me'n recordo de musicals
que han fet
o de Corvall
per exemple
que t'arriba molt
perquè és que ella
és una actriu grandíssima
i és igual
si no fa un vibrato tal
o li han de baixar la partitura
a dos tons
i és que això
què més dona?
però és una pena
perquè els musicals
que a Catalunya
havíem sigut
no se'n fan
no n'hi ha
i si se'n fa algú
li costa el coll
com el Raguant
que el van fotre a Faló
a la Polo
perquè la gent ja anava
quan fotia
o quan feia
musicals
i la pena
sí
i a més
bueno perquè ara es compren
les franquícies també
ara fas
i es compra exactament allò
i venen al tallà
i no és el mateix
Sondheim
que
Ferran Carrera
clar
sí
sí
i que trist
quan passes pel Paral·lel
dos
en qüestió de sis mesos
dos ales
a la miseria
Barça a la miseria
el Molino a la miseria
sí
com el que havia estat
el Paral·lel
com el que havia estat
l'espectàculo
de les mil piernes
hi havia hagut el Paral·lel
des de la Tania d'Ori
500 vedets
imagina't
i nosaltres vam fer un espectacle
que ens el vam també arreglar entre nosaltres
dirigit per l'Àngel Llàcer
amb l'Àngels Molner
la Gemma Miralles
la Marta Domingo
vam fer amb l'Albert Triola
la Carmen Sánchez
i el Quim Soler
que era guitarrista
ens vam inventar un espectacle
que es deia Quédate con la cobla
i el vam inspirar als anys 50 a Barcelona
vam anar a la hemoroteca a mirar diaris de Barcelona
i vam començar
ens vam flipar amb el Paral·lel
tot això
i llavors vam muntar
l'excusa era al revés
vam fer
quina cançó vols cantar?
ah, pues jo vull cantar
tu eres mi mario
una que cantava la Martírio
pues jo vull cantar
te quiero más que a mis ojos
aquesta
pues jo vull cantar
pues jo vull cantar
ojos verdes
pues ta ta ta
i amb tot això vam dir
hi ha algun argument
si mirem totes les lletres de les cançons
i com que totes les cançons
són bàsicament totes de despechars
o sigui de la rosaria
vam arribar a la conclusió
que podíem tenir un argument
que era
que totes treballàvem al llentiol
en aquest suposat
i totes treballàvem allà
en un espectacle que es deia
Cinco Solestis en Espanya
que això era un espectacle real
a l'any cinquanta i pico
i que totes estàvem enamorades de
Alfredo Gardel
que era el productor de l'espectacle
i totes en algun moment
li dedicàvem una de les cançons
parlant de tal
i llavors com que jo havia triat
tu eres mi mario
era el meu marit
l'altre era l'amante
perquè havia triat
te quiero más que a mis ojos
bueno tot això vam fer un espectacle
que no va ser un èxit
pels que van venir
com diu l'Àngel
perquè no van venir gaire gent
però
però me'n recordo molt
de la vida
que em vaig comprar un llibre
al Paral·lel
dels anys 20
fins als anys 70
al Paral·lel
i hi havia
tots els barcos
que arribaven
els mariners
hi havia molt
molt de trànsit
allà
i llavors
recordo molt això
l'espectacle
de les mil piernas
per aprofitant
que estàs tu
i que estàs el Josep
li llancem
la proposta
de que ens faci monogràfic
de la història del teatre
pel Paral·lel
eh Pep
mira tu
és que va ser una època molt irrepetible
vull dir
una època
va començar entre
la primera guerra mundial
que van venir aquí
espies
la gent es va enriquir
perquè venien productes
dels dos bàndols
van venir unes prostitutes
totes que no sabien ni que existien dones com aquelles
d'aquí a Barcelona
ah sí
i estaven doncs molt barrejant
la criolla
que en una banda
estàvem bevent molt xandona
i altres estàvem bevent bevent castalla
i ballaven tots allà al mig
i remenaven
i s'arrambaven
i que era de tot
vull dir
era una època increïble
uau
i el molino
doncs ara deies tu de tancat
però quants anys fa
que no sabíem aprovar la banda del molino
perquè
perquè feien espectacle pels turistes
s'acorda que són una mica irrepetibles
jo trobo que
és difícil
és difícil
perquè clar
era una època
que la gent sortia
no hi havia els 600
la gent
doncs el diumenge
o anaven a veure la família
o s'anaven a passejar
pel paral·lel
i entraven en un lloc
clar
era un altre món
clar clar
aquesta
aquesta és la
els salons
que en diuen els anglesos
aquesta és el repte
eh
sí
que algun programa
sí sí
la meva àvia ho explicava
que havia anat a passejar
ella vivia a Sant Antoni
i anaven a passejar pel paral·lel
perquè es veia molta vida
moltes coses que tu no veies
jo vaig conèixer fa dos anys
una senyora a Venècia
que em va dir
no he sortit mai de Venècia
i tenia 75 anys
diu
perquè el món
ve a mi
no cal que vagi a veure el món
del món
doncs una miqueta aquesta sensació
bona
bona
aquesta
bona
aquesta
però bueno
Venècia encara més
és que a Venècia hi ha tot l'art
tota la pintura
tot el pintorès
tot l'artisteo
tot el parrandeo i la faràndula no?
i tot el glamour encara
perquè clar és una ciutat
però
però sí jo crec que el paral·lel en aquell moment
no caldria que agafessis un barco
perquè et venia d'anar a casa
sí, sí, clar
era un altre món
i tant en aquell moment era un altre món
doncs mira
recordant
el paral·lel
recordant
hem estat parlant de la música
clar, la música sempre ha jugat un paper destacat a la teva vida
jo ja he explicat
que tu vas fer estudiar superior al Liceu
que el teatre musical forma part de la teva carrera
i t'hem vist tocar
el piano en diversos muntatges
i això tothom ho feia jo
el que no és possible
el suïc del públic
és l'altaveu que sempre portes a sobre
i actives abans de sortir escena
tu dius
sempre necessito música
m'ajuda a preparar de manera més directa els estats d'ànim
els estats d'ànim
que necessito per fer una funció
és correcte?
sí, sí, sí
jo veig sempre amb el meu bafle
és cert que el faig servir més o menys
depèn de la quantitat de gent que hi hagi als camerinos
per exemple a la Perla
a la Biblió
que tenim un camerino compartit
i a vegades que hem fet obres amb músics
com el Marc Serra, el Joan Garriga, el Maria Roc
ja la posem entre tots, la música
però alguna vegada sí que hem buscat algun tema
perquè s'ha fet alguna broma i tal
i quan jo
sobretot vaig començar amb això del bafle
quan jo feia el monòleg, el Conillet
que com que havia d'anar per als pobles de Catalunya
m'ha deixat, abans t'he dit
m'ha deixat perquè és la tercera pota
sí, sí
és important
és important
i doncs
havia de
jo que sé
a l'època de Conillet
és que amb el Marc Martínez
vam fer nit i dia
que vam haver de parar els assajos de Conillet
per fer les seqüències més bèsties de nit i dia
que teníem una baralla al llit
allà a l'hotel
que ens fotíem d'hòsties
amb un especialista
no sé què
que si agafa la d'aquí
que si tu paguen-li la patada
i havíem de parar els assajos de Conillet
per fer aquelles seqüències bèsties de nit i dia
perquè ell era el psicòpata
a Conillet
doncs
a Conillet em passava
que quan després vam fer reposició
vam anar de gira
jo passava molt ratets
el camerino sola
malgrat que hi havia la Macarena
que era la regidora
o la Maria Rosales
i el tècnic
però molta estona està soleta
els camerinos
i llavors necessitava companyia
i vaig adonar-me'n que
m'anava superbé fer escalfaments
amb el meu bafle
i llavors ara me'l porto tot arreu
Fins i tot la música
ha fet que tinguis la parella
o música
i enginyer musical
productor
el pare dels teus fills
el Florent
que a més et fa
els muntatges musicals
i els teus espectacles
no
no me'ls fa
però m'han fet
o t'ha fet algun
m'ha ajudat
m'ha ajudat en algunes
però
sí sí
jo crec que
ell és un
la música
forma part de l'art
de la Clara
sí
el Florent i jo ens en coneixen
fent teatre a Sant Feliu
perquè aquí no hi havia teatre
en aquell moment
quan jo tenia 14 anys
continua sense haver teatre
i és una de les coses
bueno
hi ha el tamboret
i no
hi ha
sí
i vull dir que hi ha escoles de teatre aquí
però
jo recordo que l'escola de teatre de Sant Feliu
era una escola molt potent
en aquell moment
ara no sé com està
però allà ens vam conèixer
i ell era un super actor
perquè estava fent
vam fer el per un sí per un no
i me'n recordo que em vaig quedar també molt flipada amb ell
i ens vam tornar a trobar per casualitats de la vida
a través de la música
i un amic meu de Sant Jus que estudia tota la vida amb ell
el Pí
el de Sidoní
el de Sidoní
el de Sidoní
que van a gravar amb un estudi
a gravació
i de cop a l'estudi de gravació hi havia el Florenci Ferrer
el Florenci
i llavors ens vam tornar a posar contacte i allà va començar tot
si no estic equivocat
fa societat amb el Santos
exacte
sí, totalment
Blind Records
és Santos i Florent
sí, sí
total, que la música
la música forma part de la meva vida
de la teva vida
i el teatre com que a Florent també li agradava molt
va començar a l'institut del teatre
perquè jo crec que hagués sigut un super actor el Florent
però en aquell moment tenia un grup
i va petar el grup
o sigui va a la música
em sembla que els va com contractar
es deien
no vi no del fin era el que van fer després
de l'aire es deien
de cop van tenir com un
ai ai ai ai ai ai ai
com un programa a tele
que em sona un disco
que no sé què
llavors va deixar a l'institut
i ja es va liar
i ja va continuar amb la música
però a ell li agrada molt el teatre
i llavors això ens complementem molt bé
Fantàstic
Clara
abans em comentaves
i tu sovint afirmes
que t'ha costat molt aprendre a dir no
i t'ensisteixes davant del que consideres
una certa crisis de valors col·lectius
l'honestedat i la noblesa
l'honestedat i la noblesa no està
en una xarxa social
que va
i a més
no et dona la sensació
que l'honestedat i la noblesa
són com paraules antigues
sí
sí
però el sentit no és antic
no vull dir
noblesa
l'entenc no
no ha de venir de noble
no
ja ens entenem
sí sí sí
ser noble ha desparit
com dèiem això
quan anem jo
ser legal
sí sí
ser legal
i enfront d'això
tu reivindiques la importància
dels vincles volguts
dient
estimo jo que m'envolta
i a la gent que m'acompanya
la Catalina
i la Caterina
explica'ms
aquestes dos
aquestes dues dones
l'àvia i la mare
pels ullents que no sàpiguen
exacte
la Catalina
la meva iaia Catalina
la murciana
la murciana
i la meva mare Caterina
que nascuda aquí
ja a Sant Just
i per això un es diu Catalina
l'altre Caterina
Caterina
exacte
i
sí
la meva iaia Catalina
hagués sigut una artista del Paral·lel
segur
sí
perquè ella
sempre cantava
sempre ballava
ella el fregava molt
perquè era una cosa
que li agradava molt
i quan ho feia
ho feia cantant
jo crec que em ve d'aquí
em ve d'aquí totalment
i tenia molt de sentit de l'humor
era molt
ditxaratxera
molt
molt
no sé
molt
una persona molt
molt humana
i molt
alegre
però era una dona
molt valenta
la meva àvia
molt
va aconseguir no sé
com treure el meu avi
en un camp de concentració
durant la guerra
s'ho va espavilar ella
va tirar endavant quatre fills
que van poder estudiar tots
en una situació
després de la postguerra difícil
era una dona que sempre tenia
les mans per donar-les
per fer un favor a algú
i el cor per oferir qualsevol cosa
si era una dona molt
molt divertida
i havíem rigut molt amb la meva àvia
tots els meus cosins
i tots els meus germans molt
i la meva mare també
ha agafat moltes coses de la Catalina
però moltes
moltes
sí sí
la tercera
sí
la tercera
sí sí
sí sí
perquè realment
el meu avi
era més serió
el diari Salvador
també era divertit
però era més seriós
i en canvi
la iaia era molt
molt graciosa
molt graciosa
i la recorden molt
perquè jo
quan encara veig
em trobo pel carrer
alguna veïna
o algo
ai tu abuela
ai tu abuela
i encara se'n recorden molt
de la meva àvia
sí
avui
fa
33 anys
que ha mort
veus
quina casualitat
veus
veus
com a algú passa
sí
auro
les dones
sota aquest símbol
destaquen
per ser persones
molt segures
per això et dius
clares
segures també
i amb molta paciència
per la qual cosa
no necessiten
ni compliments
ni afalacs
si per alguna cosa
es caracteritza
la dona taures
per la seva personalitat
pràctica
tenàs i esforçada
amb una voluntat
ferma
i uns valors sòlids
sovint
es considera
una persona obcecada
i poc donada
a canviar d'opinió
el teu esperit
pragmàtic
clara
diuen que va acompanyat
d'un realisme
demolidor
que tens tu a més
un gran sentit
del deure
i la teva forta personalitat
es tradueix
en un caràcter
fort i decidit
que no es deixa
a covardir fàcilment
bueno
són les estratèstiques
de la dona taure
podia hi hagi moltes més
però és que és la Clara
és que és la Clara
bueno
que és la Clara
que és la Clara
que és la Clara
que és la Clara
que és la Clara
que és la Clara
que és la Clara
que és la Clara
que és la Clara
que és la Clara
que és la Clara
que és la Clara
que és la Clara
que és la Clara
que és la Clara
que és la Clara
que és la Clara
que és la Clara
que és la Clara
que és la Clara
que és la Clara
que és la Clara
que és la Clara
Pinto les notes
d'una avenire
blau com l'aire
d'on me n'entén
blanca d'escuma
dolça com l'aire
que t'has portat
la Gemini
i ja sé la Clara
tinguem google
m'ent Highness
South-크
Park
de Mario
i ja
aquella
.
Sento com cada vent i el vent s'emporta tot l'horitzó.
Si pogués fer-me escoltar i amagar-me a la plaça per sentir segonsitats.
La passada d'aquell vol d'allorança amb mor i calma.
Perfumant de lluna, foc i roc.
Si pogués enfiar-me i a l'onada més alta i guanyar-me pel veí.
No ho recordo i escampar amb canyela totes les cales.
I amb pensines, fèl·l·l·l·l·l·l·l·l.
I els vells empailen plens de tendresa, d'hores viscudes amb emoció.
Joves encara forts i valents, prínceps de xarxa, herois de tempesta, amics del bon temps.
No acabarem la cançó, però és una cançó que em recorda tant a tu.
No acabarem la cançó, però és una cançó que em recorda tant a tu.
El títol és que és la Clara, és bòstia de nit, que és quan tu, d'alguna manera, et vesteixes per interpretar.
Sí.
Normalment al teatre...
A les nits.
Hi ha moltes coses per parlar.
Però ara el Joan i el Josep ens volen explicar quatre coses, però després tenim moltes coses a parlar.
Molt bé.
Hi ha un detall, un apartat de la teva vida que a mi em colpeja, que és la Clara segura professora, no?
que dius que les emocions no estan de moda i que encara et sorprèn veure algú pel carrer plorant o rient sense que tingui un telèfon engançat.
No te me'n vagis, eh?
No, aquí estic.
Joan, què? Què ens ho expliques avui?
Ferran, bon dia.
Clara, vaja, estic molt content d'estar amb tu.
Gràcies.
O ets una de les meves dits del teatre i què més que poder compartir aquestes desobretes.
Et preguntaria moltes coses, però com que no tenim temps i ho faran enrenyar, només te'n faig una.
De tot el que fas, direcció, teatre, cine, TV, mestre, quina és la teva preferida?
Ai, jo crec que passa per el teatre que no hi ha quarta paret.
O sigui, jo crec que anant amb això del Paral·lel i de les, no sé, de les vedettes o de les, no, no les vedettes, però de les actrius de revista,
que és el teatre que jo a vegades m'he apropat una mica amb el Bruno, que és el que pare i diu, a ver, un moment, el senyor o la senyora que està allà, sisplau, pot pujar algú?
Això, o sigui, això de baixar i pujar i ara posar-se amb un espectador, amb una espectadora, ara, o sigui, això, el meu estimat germà Bruno Oro,
perquè jo tinc el meu germà de carn, que és el Carles, que me l'estimo moltíssim, però el meu germà teatral és el Bruno,
és l'H number one, o sigui, és tremendo, perquè pot rebotar una cosa, un dia ens va passar una cosa, amb un espectacle que estàvem fent el Capitol, també, també, malaurat, malaurat.
Home, allà estava un gran amic meu, el rei del Pepe, el Pepe Rubiano.
I tant, i tant, allà l'havíem anat a veure moltes vegades.
I el Bruno és molt fan del Pepe, vull dir que hi ha moltes coses que, jo també, vull dir que...
I allà, me'n recordo que una senyora que va anar al lavabo, que estava veient, no sé si a loshombres.com o alguna cosa d'aquestes,
es va equivocar i va entrar a la nostra sala.
I llavors vam haver de parar i vam dir, a veure, a veure, i llavors ella diu, aquí no és lo de los hombres.
I llavors allà vam tenir, jo crec que deu minuts de regal d'espectacle extra que ens va donar aquella persona.
perquè jo venia del lavabo.
I llavors el Bruno, a veure, què vol dir que venia del lavabo?
I llavors...
Improvisar, no?
Improvisar.
I amb el Bruno tinc una també d'aquestes, d'un dia a Vic, abans que estés fes, abans que l'Atlàntida estés acabat,
que anaves al teatre, no me'n recordo si era el principal, municipal, era un teatre molt gran, feia fred, era l'hivern.
Apagó de llum, 20 minuts.
Primer vam dir, perdoneu, hi ha hagut un apagó, tal, pam, bueno.
Bueno...
Com ho aguantem això?
Com ho aguantem?
Doncs 20 minuts vam estar, que si això, que si l'altre, vam baixar amb unes llanternes, a veure vostè.
O sigui, i això que era la cubana, que era el teatre que a mi m'agradava, que era l'Ai Carmela de turn, no?
És, jo crec que és allà on em trobo més bé, que és amb la comèdia, però...
Aquest tipus de comèdia.
Aquest tipus de comèdia, però que a mi m'agrada...
No tant, d'obrir i tancar portes i enrere.
No, no, a mi m'agrada molt explicar coses a públic, aquestes coses, i m'agrada també aquesta comèdia que és el dramedi, no?
Que és la comèdia, la tràgicomèdia, que seria...
Bueno, Ai Carmela, per exemple, no?
Sí, sí.
Que hi ha...
Quina pena, el teatre que tal.
Hem sigut pioners en la cubana, el tricicle, el de Guell de Bom...
Bueno, clar, Marisa en Pere, tot és clar.
Els comedians, els comedians, la foró, tot això del Sardà també, clar.
La Sardà, també, clar.
Bueno, la Sardà ja està.
Però tots els altres és que han desaparegut ja com a companyia.
Sí.
Ja, ja, ja veus.
Bueno.
Joan, és el teu temps, eh?
En venen d'altres, en venen d'altres.
No, no, per rescomptat.
Però no és una època per sostenir companyies, aquest és el drama.
Aquest és el drama.
Intenta continuar així, eh?
Gràcies.
Bé, avui vaig a parlar una mica, però vull posar un himne abans, que ens el soltem, ja posarem un...
No, no, no, no, no, no, no.
No, vull posar l'himne de la Champions, sí.
Però perquè vull parlar, bueno, vull fer un homenatge a la dona, millor dit.
I buscant un tema que sigui un homenatge a la dona, però que no siguin aquells realment més tristos,
i he pensat en el futbol femení.
Molt bé.
Aleshores, volia vosaltres venir a la Champions per veure que fins que vaig a Champions poc he tingut que dir en el futbol femení fins a l'actualitat.
Deixem-ho i després posarem una altra cosa.
Aquests dies, clar, entre pandèmies i tot això, hem passat moltes i moltes hores mirant a la tele.
I bé, també, he vist i m'he fixat en el futbol femení, que tinc que dir la veritat, fins a aquests moments no m'havia interessat massa,
potser perquè estava molt pot desenvolupat.
I clar, a mi m'he fet una sèrie de preguntes, unes preguntes que són, per exemple,
que el mateix tracta el futbol femení que el masculí, la resposta és evidentment no.
Parlem d'alguna cosa d'aquestes.
Curiositats, o no tantes curiositats.
El salari mínim a la primera divisió espanyola és de 155.000 euros pels homes i només 20.000 euros per les dones.
El traspàs masculí més car de la història va ser el del Neymar, el PSG, 222 milions d'euros.
El femení, el de Keira Walsh, una anglesa que ha anat al Barça, 400.000 euros.
El futbolista més ben pagat, el client Mbappé, del PSG, cobra 105 milions d'euros.
La futbolista, Sam Kerr, del Chelsea, 0,500.000 euros.
Un àrbit de primera divisió de la Lliga Espanyola Masculina cobra, ojo, 4.200 euros per partit,
més un salari de 12.500 euros mensuals.
Collons.
Les seves homòlegues femenines, 1.666 euros per partit i sense sal mensual.
Un record pels àrbits i el que cobraven abans.
Sí, però amb això, una petita incidició.
Simplement, si amb la societat que vivim va amb la relació ingressos-despeses,
no són els mateixos ingressos que et dona el Messi, que et dona les coses on siguin.
Però això ha sigut...
Jo ofensaré sempre a les dones, però els ingressos que et dona el Messi...
Jo no puc estar d'acord amb tu, perquè simplement és que el futbol femení
ha tingut quantitat de pegues a un lloc de Bacil·lista.
No ho nego, però vull...
Va bé, em permets continuar, sisplau.
Jo i tant.
Gràcies.
Podem pensar, per bocadir el Ferran, que, clar,
el futbol femení és un esport molt modern, molt actual.
La història desmenteix aquesta afirmació.
El futbol femení, igual que el masculí, té les arrels de la Gran Bretanya,
a la segona meitat del segle XIX, en plena revolució industrial.
Els partits inicials eren activitats circunscriptes a l'esfera social,
enfrontaments entre solteres i casades,
que, dins de les classes altes britàniques, més aviat servien per buscar parella.
Ah!
Per tant, no podia ser una altra que un membre de la noblesa britànica
la que fos la promotora del futbol femení.
Són l'aristòcrata Florence Dixie, marquesa de Queensberry,
esportista activa, afamada viatgera, escriptora,
corresponsal de guerra i feminista de l'època,
juntament a Nettie Holbo, jove de classe mitjana lluitadora pels drets de les dones,
les que publiquessin l'any 1894
un anunci al The Daily Graphic
amb l'objectiu de reclutar jugadores
per formar el primer club femení de tota la seva història.
La resposta va ser molt positiva.
I, malgrat la pressió social,
més de 30 joves van contestar l'anunci.
Així, l'1 de gener del 1895
va néixer el British Widers Football Club,
el primer club totalment femení de la història.
D'existència efímera,
va desaparèixer un any després de la seva creació.
Manca d'ajudes, crítiques viscerals,
falta de recursos econòmics,
van acabar amb l'aventura.
Per tant, hagués pogut tirar endavant.
Continuem.
L'engraterra victoriana no veia amb bons ulls
la pràctica femenina del futbol.
La premsa retreia les jugadores l'aspecte,
la forma de vestir,
el baix nivell de jocs,
amb raonaments com que aquest esport
podia afectar la fertilitat de les dones.
i, per tant, posava en qüestió
el rol reproductiu de la societat
que la societat les assignava.
Molt desenvolupament.
Continuem.
Més pressions.
L'any 1902,
la Federació Anglesa va prohibir
que els equips masculins
es poguessin enfrontar amb equips de dones.
i batava que aquestes últimes
poguessin entrenar els clubs
o els estadis on jugaven els homes.
Com amb altres situacions històriques,
la represa del futbol femení
va arribar el 1914,
el mesclat de la Primera Guerra Mundial,
que va provocar que els homes britànics
fossin reclutats per anar a la guerra
i que les dones ocupessin els seus llocs,
tant a les fàbriques com als terrenys.
Tot va ser molt efímer.
Acabada la Primera Guerra Mundial,
la Federació Anglesa va tornar
a reconar el futbol femení,
prohibint-ho definitivament el 1921.
Aquesta prohibició va durar 50 anys
i va ser replicada per altres països.
Així, el règim de Vichy
va votar el futbol femení el 1941,
quan estava mitjocopat per en Hedward.
Països com tota la Nova Veïmanya Federal,
que ja era un estat,
va fer el mateix l'any 1955,
sota l'argument que aquest esport de combat,
com ho definien,
era l'aviam naturalesa de la dona.
El Beto inclús va arribar al Brasil,
on aquest joc és una autèntica religió.
No va ser fins la segona meitat del segle XX
en un context de revolta contra el tradicionalisme a Europa,
que va provocar el despertar de noves formes de lluita,
de cara a l'alliberament sexual i de gènere.
Benvingut al maig de 1968.
Dins del futbol femení van sorgir competicions nacionals,
inspirades en el model masculí.
L'any 1969 es va celebrar la primera Copa d'Europa femenia dels anys,
seguida el 1970 pel primer Mundial femení.
Cap d'elles, però, va comptar amb la complicitat
ni de l'UE ni de la FIFA,
tant reaccionades i corruptes com ho són a l'actuïda.
El futbol femení també ha emergit amb força en països
que encara restringeixen els drets de les dones.
al sudan, el 2018, Salma al-Majiri
es va convertir en la primera dona ara
per entrenar un equip mascové.
I el 2019 es va crear la selecció femenina de futbol.
A l'Aràbia Saudita,
on fins fa poc les dones no podien ni entrar als estadis,
s'està celebrant la primera Liga Nacional Femenina.
Imagineu-vos ara amb l'arribada d'en Cristiano Ronaldo.
Però tots no són flors i violes.
A l'Afganistan, els talibans,
amb la seva tornada al poder el 2021,
van tornar a prohibir el futbol femení.
Les integrants de la selecció van haver d'exigir-se.
En fi.
Vull recordar unes paraules d'Henri Desgrange,
director del diari esportiu Oautó
i pare d'autor de França.
Són del 1925.
Que les noies facin esport entre elles,
en un terreny rigorosament tancat,
inaccessible al públic,
sí, d'acord.
Ara bé, que facin un espectacle,
alguns dies de festa,
amb públic convidat,
o que gosin córrer darrere d'una pilota
per un prat que no estigui envoltat
d'espresos murs,
és intolerable.
No hem parlat de casa nostra
i també tenim la nostra història
de prohibicions,
insouts,
crítiques,
burles,
amenaces.
L'any 1914,
amb Espanya fora de la primera guerra mundial,
es funda l'Espanish Girls Club,
impulsat pel futbolista català Paco Bru,
que va ser, a més, el primer entrenador.
El juny del mateix any,
l'Espanish inicia una gira per Catalunya
disputant diferents partits.
Això sí,
sota l'excusa
de la recollida de la fons
per lluitar contra la tuberculosa.
Els Spanish Girls
van suscitar un fort rebuig
en una societat marcada
pel pesclisme
i el tradicionalisme.
Bona prova d'això
neix la crònica del primer partit
recollida per el Mundo Deportivo,
diari d'actualitat.
Ho tito en castellà
tal com va estar escrita.
«Esta primera actuació
de la mujer
en el viril fútbol
no nos satisfició.
No sóc por su poc aspecto deportivo,
sino també
perquè
a les descendientes
de la madre Eva
les obliga a adoptar
tan poc adecuades
com inestàtiques
posicions
que eliminan
la gracia femenil».
I arriba
l'època franguista.
Una cosa,
contraint una mica
el fet
que el Ferran
diu
l'any 1970,
jo no ho recordo,
potser el Pepsi,
al Nadal del 1970
es va celebrar
un partit femení
de futbol.
Es van enfrontar
la selecció
de la ciutat
de Barcelona
contra la Unió Esportiva
Sant Celles.
Per cert,
el Camp Nou
va plegar
més de 60.000 espectadors.
Ara bé,
aquest partit
va rebre
múltiples crítiques
i burbes masclistes.
Escolteu,
escolteu.
Mundo Deportivo,
estem al 1970,
fa quatre dies.
Una gran acogida
en les grades.
Claro,
s'explica
perquè les senyorites
eren muy mones.
Muy bien.
De fútbol,
nada.
Dicen,
un diari també
de l'època.
El partido
ha demostrado
la incapacitat absoluta
d'aquelles
voluntarioses
muchachitas.
Inclús
el progre
Pedro Ruiz,
que era el que
retransmitia el partit
des de la magafonia
de l'estadi,
va deixar
comentaris
com aquest.
Se ha producido
la primera
lesión
de vigamentos
de Cruzado Mágico.
En qualsevol
cas,
el futbol
femení havia iniciat
el llarg camí
que ho va portar
a la clínica actual.
Com a mostra,
el Barça femení.
El que era
la penya
femenina
barcelonista
va passar a ser
el Club
Femení
Barcelona,
acabant
integrant-se
al Barça
com a secció
oficial.
Però no tots
els presidents
de l'entitat
creien en
ella.
Oi,
senyor
Laporta?
Va estar
ben a prop
de la seva
distribució.
Pocs anys
després,
es va
subir la
progresa
de conquerir
el Tripet,
temporada
2000-2021.
De rebre
la
Pilota d'Or
o l'Alexe
Botella,
sinó
comprovar
com el Camp Nou
batia
en dues ocasions
el rècord
d'assistència
mundial
a un partit
femení.
Acabem,
però,
com hem
començat.
L'any
2022,
en l'àmbit
de clubs,
els futbolistes
cobren
de mitjana
27
vegades
més
que
elles.
No
molts diners,
ja ho sé,
però és una
gran,
gran,
gran
moralitat.
Mous èxits
al futbol
femení.
Encara queda
molta feina
per fer
i mous èxits
a la igualtat
de general.
Gràcies.
Moltes gràcies.
Em falta una cosa, eh?
I ara,
per acabar,
doncs,
bueno,
alguna cosa
que per ser actual
també he de dir
perquè és que
cada setmana
ho poso en
mandeja de plata,
que no sé
què farem.
El govern
de Castilla i León
hombre,
preu mesures
anti-avortistes
pressionant
de forma
intolerable
a les dones,
posant
sempre
per davant
la paraula
llibertat.
Senyors
del PP
i de Vox,
els que
manen
a la comunitat,
ja és hora
que entenguin,
sàpiguen,
valorin,
apliquin,
deixin de manipular,
deixin de mentir
abans de fer servir
la paraula
de la llibertat.
la paraula
de la llibertat
és una paraula
que no coneixeu,
no digueu més
la paraula
de la llibertat
també.
Vinga.
Molt bé,
jo m'aixeco
i aplaudeixo.
Josep,
ja veus.
Molt bé.
Que trist.
Molt interessant,
molt interessant tot,
molt content de tenir aquí
la Clara
entre nosaltres,
però jo puc estar
a costat d'ella,
perquè és l'important.
doncs,
sí,
això que ha dit
el Joan,
totes aquestes coses.
Recordem,
per exemple,
els partits de tenis
que posaven
el moment del servei
les cambres més baixes.
El moment de servir
s'aixecava la faldilleta
i es podia veure
el culet
de la tenista.
ara que dius això,
avui anem rarà
i és una mica bé
de temps.
Hi ha dues coses
amb el tractat
de bones costums
que són les úniques
dos moments
que l'home
ha de passar
per damunt de la dona
i m'has fet pensar
en el que tu has explicat.
Una
és quan es pugen
les escales
perquè la dona
fins fa 50 anys
anava amb faldilles
i primer
hauria de passar
a l'home
que no passes la dona
perquè no la veiessin
les calces
i l'altra
quan baixes les escales
perquè si tu tropeces
que caiguis
damunt meu.
Són
dintre
del
del costumari
de bona educació
els únics
dos moments
que l'home
ha de passar
per davant
de la dona.
Pujant
i baixant
les escales.
Curiós, eh, Clara?
I jo et diré
que baixant
segurament és perquè
com que anaven amb talons
es va amb talons
per això
que el taló
el va inventar l'home
que això ho dèiem
a Mossbank també
i la cotilla també.
Bé, ho dius a Moss.
A Moss vengua de la Cristina
el taló és el símul
de la fragilitat
perquè
no sé si ho he provat mai
de caminar
sobre uns talons
d'agulla.
doncs, ho recomano
un dia
si trobar un 42
veureu que és un drama
veureu que si perds
l'autobús
és un drama
i clar
això dona
molta inestabilitat
i llavors
qui és la persona forta
que pot donar estabilitat?
Per això
un braç masculí.
Per això
baixant
i pujant escales
és en teoria
els únics
dos moments
d'una vida quotidiana
que l'home
té d'estar
al davant de la dona.
Imaginat.
Ja ho veus.
Pep, perdó.
Molt bé.
Ja ho també
volia dir.
I això
els uniformes també
de vegades
de segons quins
voleiplatja
el Humble
que sembla que vagin
amb calcetes
no poden portar
uns pantalons
una mica folgats
i patinatge
també, no?
Totes aquestes coses.
Laura,
t'has d'acord
en compte
els uniformes
de les noies
de les nenes?
Són minifaldes
és una cosa
que jo no
és tremendo
però no ara
però passen molt
i el patinatge
també
i el volei
que dic
però
cal que porteu
aquests culots
hòstia
no, tio
per què?
i si a mi no m'agrada
vull anar amb pantaló llarg
hòstia nois
que us veig els testicles
vosaltres
quan salteu
per això
de l'hora de les natges
penso que és que s'hi Maria
la que hi ha
un pacient de la Boranova
que aquelles nenes
sempre han portat
una faldilla així
a quadres
escocésa
però jo m'hi fixo
i no sé per què
la tenen que portar
tan corta
tan corta?
no, no
però normalment
els uniformes
els coles
que encara queden avui
que encara queden
coles amb uniforme
els uniformes
de les noies
són minifaldes
és terrible
és que sí
el xalet
les feien posar
de junells a terra
i si la faldilla
no tocava a terra
cap a casa
o sigui
encara aquells
eren poderosos
estem parlant
també d'uns anys
que Déu-n'hi-do
ja fa 50
suposo que és clar
eren els anys 60 i pico
i tenien nenes
que s'ho pujaven una miqueta
perquè fos més
en tot això
t'estan volant el teu temps
anem a parlar una mica
de Barcelona
allò que dèiem abans
del teatre i tal
perquè podrem
inclús un dia
parlar
d'un precedent
del paral·lel
que ningú pensa
la plaça Catalunya
hi havia
hi havia la pajadera
el cercle
equestre
una pintura
circular
que em sembla
que era la batalla
a Baterló
tota una seta de coses
que hi havia hagut
quan
doncs
en prou feines
s'havien enderrocat
les muralles
o encara no
no estaven del tot
i el paral·lel
encara no l'entera
que hi ha
però bueno
això
ja m'ho buscaré
i potser en dia
enxerrarem una miqueta
amb això
avui volia parlar
de la plaça Universitat
de la Universitat
més que ara
parlem dels voltants
perquè hi ha tantes coses
que sembla que no
però
la plaça Universitat
el nom ja no ens dona
per omplir masses coses
va passar
de Universitat
a Universitat
i de Plaça
a Plaça
això no
se'ls va acudir
els franquistes
van posar
a la plaça
de l'estudiante
de Caído
que de ben segur
que n'hi va bé
però com que la cultura
no era el d'ells
tampoc van pensar
perquè s'ha mort
un estudiant
no ve d'aquí
dic jo
recordeu si no
el canvi de nom
del carrer dels Ases
pel calle de los Ases
ai m'encanta
va ser tot un autoamenatge
que es van fer
i com el carrer Perill
i el carrer Pellegrí
no em sembla
què era
el carrer Peligro
sí
Pellegrí no van fer Perill
hi havia moltes coses
d'aquestes
i en Primo de Rivera
que va canviar
el carrer
Mare de Noria
per Virgen de Covadonga
deu ser més miraculosa
una que l'altra
bueno
tornem-hi
la plaça
la plaça ha tingut
com és natural
diferents canvis
de plaça verda
a plaça dura
el primer canvi gros
va ser entre el 23
i el 26
però de qual pas
sota seu
de la línia del metro transversal
que ara és la línia 1
després encara va ser pitjor
perquè la línia 1
passa el de nada
i el de tornada
un sota l'altre
i després la línia 2
i la línia 3
o sigui
passen 3 línies
per allà sota la plaça
la plaça Universitat
i com a plaça dura
doncs
qui no
m'ha dit més d'una vegada
aquells skaters
que ens esquiven
quan passen
i que també
impedeixen
que ens asseguem els bancs
perquè salten allà
com llagostes
amb un llavall
per tot allò
però què hi farem
si mirem fotos antigues
veurem que abans de la guerra
a la plaça
hi havia un monument
un monument dedicat
al doctor Robert
que va ser alcalde de la ciutat
Bertomeu, Robert i Arzabal
que va néixer a Tampico
Mèxit
el 1842
pare català
de Sitges
i mare basca
de Passària
el llicencià en medicina
a Barcelona
el 1869
va ser metge
de l'Hospital de la Santa Creu
i el 1875
va guanyar la càtedra
de patologia interna
a la facultat de Barcelona
com a curiositat
us diré
que va contribuir
a que Camperdón
fos un centre
d'estiuets de qualitat
ara en diríem
d'allestanding
ell recomanava
pel seu clima
a molts dels seus pacients
que anessin estiuets allà
que era bo
que anava molt bé
sí, sí
el 14 de març
de 1899
va ser anomenat
alcalde de Barcelona
i entre les coses
que va fer
com a alcalde
hi ha dues que destaquen
va depurar
el cens electoral
contra les pràctiques
del caciquisme
que feia votar
al seu favor
els ciutadans morts
i van capsar
el tancament de caixes
el tancament de caixes
va ser una protesta
dels botiguers
i petits industrials
de Barcelona
contra l'alça
dels impostos
uns impostos
molt alts
i mal repartits
per compensar
el dèficit
de la pèrda
de les colònies
d'ultramar
Puerto Rico
Cuba
Filipines
i casualment
aquests impostos
eren més alts
a Barcelona
que a Madrid
quina sorpresa
que rara
com la dada
dels 30 milers
del 51
etc.
hi ha coses
que
s'ha mentida
la lliga
de defensa
industrial
i comercial
formada
per persones
rellevants
de la ciutat
i encapçalada
per l'alcalde
Bartomeu Robert
es va oposar
al gabinet
de Francisco Silvella
i al ministre
d'Islenda
Raimundo Villabelle
el conegut
tancament de caixes
va consistir
en donar
de baixa
establiments
i indústries
per tal
de no pagar
els nous
i abusius
impostos
amb aquesta
argússia
deixaven de pagar
les contribucions
sense que es pogués
considerar
un fet il·legal
6.000 botiguers
van tancar
les portes
Déu-n'hi-do
l'estat
va declarar
l'estat de guerra
va ilegalitzar
la lliga
que s'havia creat
la premsa estatal
va aplaudir
aquestes mesures
dient que
l'acció
dels empresaris
bersonins
era un moviment
separatista
que s'havia de
combatre amb duresa
també això
també es ve de nou
i que sí
alguns comerciants
van ser empresonats
i els van confiscar
els establiments
per atemorir
els que encara
es n'acaben a pagar
finalment
els baguistes
van desistir
al cap d'uns dos mesos
a mitjans de novembre
del 1899
el tancament de caixes
va fracassar
però com ens diu
el periodista
i estuera dió
Enric Alpena
l'opinió pública
va tenir la sensació
de victòria
s'havia plantat cara
al govern
i a més s'havia fet
una protesta transversal
que va arribar
a totes les classes
socials
l'alcalde
Bartomeu Robert
va dimitir
per tal de no signar
els embargaments
i també dos ministres
del govern
buscant paral·lelismes
uns mesos abans
de tot això
va venir
una banda
militar
de mariners
francesos
que va desfilar
per la Rambla
i van oferir
un concert
i va passar
com quan van tancar
el camp del Barça
es va tocar
l'himne espanyol
una gran xiulada
es va tocar
la marcellesa
uns grans aplaudiments
els cors d'en Clavé
que havien dit
que no cantarien
els segons
el van cantar
i els cors d'en Clavé
que havien cantat
una cançó
que es deia
himno a Espanya
una cosa així
feta per en Clavé
no la van cantar
o sigui que
va ser molt divertit
i després la policia
va carregar
contra la gent
també coses noves
que no passen mai
però abans la gent
dimitia
avui no
no saben
això no saben què és
bueno
veiem això
el doctor Robert
amb només 7 mesos
d'alcalde
7 mesos va ser alcalde
el doctor Robert
va aconseguir
dedicar el fenomen
del caciquisme
però el cavall de batalla
el seu mandat
va ser aquest tancament
de caixes
es va negar
a col·laborar
amb la manió
del govern
que havia aplicat
un càlcul tributari
5 vegades superior
al de Madrid
sinó que va estimular
la vaga fiscal
i va liderar
el moviment
de protesta
el tancament
de caixes
seria la primera
revolta fiscal
catalana
i una demostració
de força social
que marcaria
l'inici
del moviment
polític
catalanista
la bolsargia
la bolsargia
barcelonina
va evolucionar
cap al regionalisme
polític
que va desembocar
amb la creació
de la Unió Regionalista
i aquest grup
fundat l'any 1899
i presidit
pel doctor Robert
va esdevenir
dos anys més tard
la Lliga Regionalista
que seria el nucli
del catalanisme
polític
que marcaria
el segle XX
tot allò
que va tecinar
a la premsa
de Madrid
va començar
a esdevenir
gràcies a fer
les coses
amb els peus
com van fer aquí
quan van retallar
l'Estatut
i aquelles coses
tot això
és un cercle viciós
l'any 1902
el doctor Robert
va morir
de forma sobtada
immediatament
va sorgir la idea
de fer un monument
al seu honor
el qual va ser encarregat
a l'escriptor
Josep Llimona
i el seu disseny
hi va intervenir
també l'arquitecte
Domènech i Montaner
els treballs
van durar sis anys
i finalment
fó inaugurat
el 13 de novembre
de 1910
el monument
té al peu
una font
on hi figura
un nom
Bertomeu Robert
i els anys
de naixement
i de funció
1842
1902
conjunt
escultòric frontal
esta realitat
de bronza
presenta una sèrie
de figures
de tots els estaments
socials
com camperols
obrers
polítics
intel·lectuals
i clergues
surgi a Simberteguer
amb la bandera catalana
i a més
alegories
de música
i la poesia
i així com referències
a la medicina
i per damunt
hi figura
el bus
del doctor Robert
realitzat en pedra
juntament amb una alegoria
de la glòria
que li fa un petó
malauradament
hi falten dues figures
que es van fondre
als anys 40
juntament amb altres
estàtues
de caire catalanista
que estaven
a l'actual passeig
Lluís Companys
que aleshores
es deia
Salon Víctor Prevera
per fer l'estàtua
de la Mare Déu
de la Mercè
que es veia fos
també
perquè necessitàvem
per fer bales
etcètera
que corona
la basílica
del mateix nom
malgrat
de la perd
d'aquestes figures
un camperol
que dóna la mà
a un altre home
i li lliura una bandera
hem de dir
als empleats municipals
que de manera anònima
van guardar
i més o menys
camuflar
alguns monuments
emblemàtics
que anys més tard
es van poder recuperar
ja que les autoritats
franquistes
les donaven
per destruïdes
l'any 1940
aquestes autoritats
van fer retirar
aquest monument
de la plaça
de la Universitat
fins que l'any 1985
es va reposar
però no al seu emplaçament
original
sinó a la plaça
de Tatuant
ja que el pes
diuen
era massa gran
per una plaça
com la Universitat
foradada
per tres línies de metro
bueno
Tatuant
també
deu-n'hi donar
sí
però queda més
apartat
com a ningú
i a més
ningú passa
però
igual
Tatuant
passen dos
no passen tres
sí
sí
la inauguració
va ser presidida
per l'alcalde
Pasqual Maragall
i l'actual emèrit
i la seva esposa
remarco això de mèrit
perquè m'han dit
que sembla que a ell
no li agrada
per tant
emèrit
sí
bueno
és igual
però
la plaça
és un punt de pas
és un punt de pas
més que un punt de trobada
a metals del segle passat
sí que va viure
moltes manifestacions
majoritàriament
estudiants
quan encara no s'havien
tallat les facultats
jo recordo
des del balcó de casa
jo n'havia vist moltes
i veies els camions
amb els sorpros d'aigua
inclús aigua de color
per embarcar-los la roba
i poder-los distingir després
i com que el terra
estava amb llambordes
si hi havia un lloc
que feien obres
posaven un gris
amb el seu casco
i tota la cosa
era de guàrdia
perquè la gent no anés allà
arrencant llambordes
perquè era més fàcil
si estaven fent obres
per tirar-los amb ells
jo ho he vist jo
des del balcó de casa meva
aquesta plaça
va ser urbanitzada
cap al 1872
sobre els terrenys
del baluart de tallers
en enderrocar-se
les odiades muralles
que encotillaven la ciutat
en lloc de defensar-la
en aquesta plaça
hi confleixen
el barri de Sant Antoni
l'esquerra de l'Eixample
i Ciutat Vella
actualment
entre
ella i la universitat
hi passa la Gran Via
ella vull dir la plaça
comença
i ho acaba
tant li fa
la ronda universitat
que ens porta
a la plaça Catalunya
també acaba
per raó d'enumeració
la ronda Sant Antoni
que ens porta
cap al mercat
del mateix nom
i més enllà
ens comunica
amb la ronda Sant Pau
i el paral·lel
excepció de la universitat
no s'han construit
al seu voltant
edificis molt i molt importants
de totes maneres
en podem parlar
d'uns quants
tocant el carrer Palai
l'any 1925
teníem els grans
almacenes de l'Àguila
que havia començat
com a sestreria
el 1880
a la plaça
de la Verònica
que era una eixample
del carrer Vinyó
i d'allà va passar
allà
el que em deia
el Bolsín
i allà
doncs
d'allà va passar
a la plaça Reial
que durant uns anys
va ser un centre
important de la ciutat
i finalment
l'any 25
va ocupar
l'edifici
de 5 plantes
que tots recordem
a la plaça Universitat
bé
tots els que tenim
una certa edat
ja vam parlar
al seu dia
de les fantàstiques
il·luminacions
i decoracions
nadalencas
i del seu espectacular
i sospitós incendi
el 6 de juny del 81
quan ja feia temps
que havia tancat
i n'era de propietari
aquell oscur personatge
Julio Muñoz Ramonet
del qual també
em van parlar
aquí
aquest petit espai
entre el carrer Palai
i de Lleig
hi va haver
un altre comerç important
Vahils Vidal
si us recordem bé
Vahils Vidal
era una sestreria
camiseria
a mida
i allà n'hi ha res de punt
van tenir un gran prestigi
com a sestreria a mida
en una època
en què no existia
la confecció en sèrie
el que ara diem
el pret-a-porter
que queda més bé
feien vestits
i camises
molt apreciats
per la gent adinerada
de la ciutat
el 1908
es funda l'empresa
amb seu
el portal de l'Àngel
cantonar de carrer Comtal
i el 1925
obre la sucursal
aquí a la plaça Universitat
número 7
agafa importància
perquè l'any 37
l'empresa té 450 treballadors
que fabricaven
i venien camises
no tots estaven allà
de cara al públic
sinó que tenien
fàbrica de camises
etcètera
i tota aquesta roba
que es feia a mida
molta camisa
sí, sí, sí
es portava molt
l'any 38
una bomba
ensorre a l'edifici
i moren sis treballadors
i als anys 40
es reconstrueix l'edifici
i Veïls Medial
continua
50 anys després
el 1998
la botiga
de la plaça
tanca
i és adquirida
per la Mallorquina
que ja tenia
el local contigu
des del 1961
bona manta
va conservar
part de la luxosa
i emblemàtica
decoració
de l'anterior
establiment
aparadors de fusta
una escala
una escala de cargol
de caoba
a l'interior
i altres coses
que encara
és bonic
si un dia entres
val la pena
remenar
per allà
i el que deies tu
qui no recorda
la falca publicitària
de la ràdio
que deia
en mantes
i colxes
i ropa de cama
la mallorquina
tiene fama
la mallorquina
es va fundar
en el 1947
i tenia
un petit local
a les galeries
Molda
i allà
doncs va passar
cap aquí
també recordo
la botiga
de novedades
poc
novedades poc
jo la recordo
com a
per les joguines
també venien guants
i ara
tot això
veig els ulls
de la Clara
n'hi havia nascut
no
però jo he sentit
això
algú diferent
però són curiositats
aquí la
també se li ha dit
que el Pep vivia
al costat mateix
clar
vivia a Ronda
Sant Antoni
i Tallers
clar
a la plaça
universitat
jo a les novedades
poc
perquè allà
anava a comprar
peces pel Mecano
perquè aquells
van importar
el Mecano
van fer un plagi
del Mecano
i tot una sèrie
de coses
i van tenir
una temporada
els famosos
d'inquitois
aquells cotxes
que es compraven
la gent
els portava
d'Andola
perquè eren més baratos
els tinguitants
es compraven
que eren cotxes petits
però aquells
eren més grans
però després van venir
els minicars
i els eco
que els eco
no pesaven tant
però estaven
i els no ref
que eren de plàstic
però estaven molt ben fets
i eren de tamany
l'escala
HO
que és la dels trens elèctrics
llavors si tenies d'ètic
podies posar aquells cotxes
al costat
i no cantava
no seran cotxes a gas
deixa'm una falda
és que si no es rebento
perquè si em trauré anys
del damunt
jo recordo
amb tu
concretament
farà més de 60 anys
a l'àguila
a prop de casa teva
que hi havia
aquella àguila
no sé si era de bronç
o no sé
era tremenda
que se veu a caure
l'incendi
i recordo que l'àguila
fèiem el paral·linatge
l'àguila
el cèpo
el siglo
anàvem a veure els reis
te'n recordes
que estaven els reis
allà al davant
on hi havia el rei blanc
l'altre hi havia el rei
el rei negre no
per això
sempre el blanc i el rosa
però normalment
hi havia els tres
el que hi havia el blanc
era el del cèpo
que estava dalt
i assenyalava
si no es rebentava
per mi
30 i 60 anys
del damunt
què sortien
sortien al balcó
no
estaven a les façanes
ah posaven un ninot
darrere
no no
una persona
fèiem com un embalat
o com un tro
com una cosa de tretzo
els nens pujaven per l'escala
li donaven les cartes
el dia de reis
no no
abans
home per això hagi n'haudit
durant totes les festes
aquí venien a les patges
quina sort que teniu
els de Barcelona
veníem els reis directament
hòstia tu
tot el Nadal
venies
del 22
al 5 de gener
el 22
teníem un rei
cada dia
el rei del sepo
hi havia el rei blanc
el rei blanc
que estava
m'acanyalaves a veure
perquè ell assenyalava
quan assenyalava allà
les 50 persones
que estaven allà avall
es veien assenyalats
jo recordo
haver-hi portat
una nena
d'uns veïns
que li deia
encara no he fet la carta
als reis
llavors el rei
assenyalava cap avall
i dir que no
i ella es va sentir al·ludida
no circulava la sang
a la mà
sap que no he fet la carta
sap que no he fet la carta
tres anyet
l'havia de fer dissabte
tranquil·lament
amb el seu papa
aquella nit
abans de sopar
la carta estava feta
clar
quin poder
paciència amb nosaltres
ja veus
repitgem
i ens recordem
jo penso que són coses curioses
i sóc filla
d'aquesta generació
tu ets una pipelina
també hi havia allà al costat
l'alciateria fillol
d'origen badaloní
que va obrir el 1929
i va tancar finals del 90
i a la cantonada amb tallers
del 1951
el 2014
un altre comerç emblemàtic
la cava de los faros
que després va dir
los faros de la fuente
amb uns aparadors
atapaïts de conserves
i licors
i quan venia també
a l'època de Nadal
aquells
aquelles serps de Massapà
ui tant
que anaven en caixes rodones
com les d'en Saimada
com les d'en Saimada
i era que tenia forma de ser
era Massapà
era Massapà
competència entre cometes
de la Saimada
com a curiositat
doncs us diré
que el nom
los faros
de la fuente
era un homenatge
del fundador
als seus quatre fills
que per ell eren els fars
que il·luminaven el negoci
senyor que estava molt content
dels seus nens
en jubilar-se
la darrera propietària
del negoci
el negoci va tancar
i actualment està ocupat
per Torrons Vicenç
bueno
encara
es manté el dolç
Pep
i aquella casa
que encara hi és
a davant de casa teva
que tenien
o tenen
mitjons
ara
perquè és l'única que veig
que hi ha
encara calçotets de l'època
sí que té
és
això és de color
granate
sí
molt bé
jo he anat a comprar allà
una samarreta
a Bamberado
doncs
falpats
te'n recordes
sí
doncs
ara
mira
ara li fem a l'espoi
ara
heu avançat
però mira
com a curiositat
com a última cosa
us diré que allà també
amb aquest tros
d'entre els faros
i tot això
hi va haver una oficina
de la caixa
una oficina gran
de la caixa
sí que hi va treballar
la teva dona
molt bé
doncs
com a curiositat
també va fer
una entrada
per cotxes
en sortida
del carrer Tallers
on sense baixar
del cotxe
podies fer
les teves transaccions
bancàries
a l'estil
dels McDonald's
aquests que veiem
a les pel·lícules
avançat
avançat a l'època
sí però espera
una curiositat
dins de la curiositat
aquest servei
no es va inaugurar mai
perquè la vorera
del carrer Palai
era massa ampla
i les normatives
no permetien
doncs
que
amb una vorera tan ampla
hi hagués una entrada
i una sortida
d'aquesta manera
o sigui
el problema
va ser aquest
sí però són aquestes normatives
hem vist que
fa molt de vent
han tancat la reixa aquí
perquè el vent
com que hi ha reixa
no passa
les coses van així
i sí sí
doncs ja veus
la caixa
malgrat tot el seu poder
i les seves influències
es va quedar
amb un pan de gas
molt bé
l'altre cantó
la Gran Via
Gran Via
Ronda
hi havia el Val Estudiantil
i tant
doncs encara hi és
des del 1930
i el porten
els nens del fundador
ah sí
carai
i l'altre cantó
entre la Ronda Sant Antoni
i la Gran Via
trobem una escola
de monges franciscanes
misioneres
que hi són com a mínim
des de després de la guerra
abans suposo que també hi eren
però jo no hi era
i no me'n recordo
a la Cantorada del Marron
de Sant Antoni
tenim aquesta botiga
que parlàvem
gèneres de punt
la torre
la torre
exacte
la va obrir
Daniel Carreras
eh
poca broma
l'any 1900
i sempre s'ha mantingut
a la família
actualment porta el negoci
el net
i ja s'ha incorporat
la seva filla
a la botiga
això vol dir
que la quarta generació
continuarà al peu del carrer
Carreras Power
Carreras Power
tant per fora
com per dins
han conservat tot al màxim
per fora
el rètol de vidre negre
amb lletres daurades
posa els gèneres de punt
en lloc de gèneros de punto
però amb el mateix tipus
i de lletra
i tot igual
que el que posa
la torre
o sigui que això
havien canviat després
suposo que és l'única cosa
que han canviat
i l'interior de la botiga
i l'interior de la botiga
també és tota una joia
val la pena
anar un dia
a comprar mitjons
per fer el nas
té una altura
d'uns 5 metres
sí
aquesta cosa
sí
amb unes prestatgeries
de pi
amb el gènere
perfectament col·locat
unes escales
aquelles amb ganxos
per assegurar
la estabilitat
dos taulells
de fusta
de noguera
envernissada
que semblen
acabats d'estrenar
i que el propietari
explica
que els aprenents
que venien de fora
vivien a la botiga
i dormien damunt
d'aquests taulells
damunt?
damunt
sí
altres llocs
els feien dormir sota
miren cada dia
però jo et dic
una mica dur
però bueno
devien posar uns calçotets
uns calçotets
uns mitjonets
ell ho explica
amb neutralitat
explicant que era
el que es feia normalment
l'any 1900
és el que hi havia
i davant dels taulells
12 cadires
de fusta
perquè davant la gent
anava i s'asseia
i es feia
ensenyar les coses
etc
encara les guarda
i també
el propietari
ensenya
orgullosament
l'espai dedicat
a la caixa
amb la finestreta
la reixeta
al costat
i explica també
que
es fan
tots els tiquets
a mà
i es calculen
els preus
doncs
amb el coco
sense ni calculadora
suposo que per la pandèmia
deu tenir
targeta
el datàfon
però si no fos per això
segurament que no ho tindria
o sigui que ja dic
val la pena
doncs un dia que aneu a comprar els mitjonets
però només per tornar a entrar
en aquesta botiga
al costat hi havia
els calzadors cadira
calzadors cadira
eh
calzadors cadira
ha tancat aquest any
a la cantonada
una mica més cap amunt
jo encara recordo
quan anàvem allà
et compraves els calzadors gorila
les sabates gorila
que et donaven
una pilota verda
que això ho van fer
com a màrqueting
perquè van sortir
ells no feien propaganda
i van sortir
unes sabates
molt semblants
perquè fossin les d'ells
els calzadors gorila
i el que comprava
els calzadors gorila
el nen sortia
amb una piloteta verda
i tots volíem
calzadors gorila
tu diràs
si jo no recordo malament
calzadors gorila
tenia l'exclusiva
de les botes
de la jerse
no, era Can Sagarra
no, això és Sagarra
era Sagarra
era Sagarra segur
sí, sí, sí
no, no
és que jo per això dubtava
no, Can Sagarra
que estava al carretallers
jo sabia que era per allà
al costat hi ha un edifici
que data dels finals dels 70
té 8 plantes
hi ha la façana
i predomina el vida
i és la propietat
de finques folcadell
però el que en realitat
ens interessa
és l'edifici
que hi havia abans
eren les galeries
d'universitat
que juntament amb l'esmeldà
van suposar una novetat
que consistia
d'agrupar en un lloc interior
una certa quantitat
de botigues diferents
no han sigut les úniques
la més gran i coneguda
va ser l'avenia de la Luz
però hi ha hagut altres
de galeries
van passar de moda
i al cap d'uns anys
van reneixer d'una altra manera
més grans
amb espais interiors i exteriors
doncs aquests centres
que hi ha ara
als afores de la ciutat
diguéssim
però ara parlem
doncs de les galeries
d'universitat
es van inaugurar
l'any 54
tenien dues plantes
una a nivell de carrer
on hi havia més de 30 botigues
i la superior
a la que s'accedia
per una escala de marbre
on hi havia
8 seccions previstes
per fer exhibicions
de moda
artesania
i altres coses
poc a poc
l'interès del públic
va anar minvant
els grans magatzems
especialment la corta inglès
m'encantava
l'atenció de la clientela
i les botigues
de les galeries
van anar tancant
les que es anaven reobrint
tancaven al cap
de poc temps
i així fins que
l'any 77
va tancar
però
anteriorment
del 50 al 54
hi havia hagut allà
un cafè
que deia
el Tostadero
Tostadero
Salon Tirolès
que precedia
del Tostadero
que ja funcionava
als anys 20
del segle passat
el Tostadero
era un cafè
que desposava
de billars
i que no tancava mai
únicament
el dia de Nadal
i divendres Sant
el meu pare
m'explicava
que com que no tancava mai
no tenien portes
i aquests dies que tancava
doncs
apilonaven a la porta
les taules
i les cadires
i aquell dia
doncs allò
allà no s'entrava
això funcionava així
això era una cosa
que em va quedar
perquè el meu pare
m'ho explicava de petit
allò
nen aquí
que hi ha les aquestes galeries
abans hi havia això
ara que dius això
de les galeries
i et fot un minut
dels meus
Pep
hi ha anat
aquest Nadal
per exemple
per Barcelona
a les galeries
molt d'al·l·lar
increïble
increïble
perquè les han remodelat
altra cosa
és que hi hagi botigues
que dius
aquí han tornat
els paquis
en souvenirs
però recordo
fa 3 anys
només
eren mortes
eren mortes
ara no hi ha
una sola botiga
que no estigui ocupada
hi ha botigues
dedicades
només al Harry Potter
sí
sí
han fet una botiga
del Harry Potter
que hi ha cua
per entrar
en aquella botiga
no no
però és increïble
perquè mira que hi ha botigues
perquè la pandèmia
està de boter en volta
anda
sí
sí
sempre
sempre ho van anar
i passem
perquè ja es feien
el teatre que tu
jo
tu havies actuat
el teatre mal d'al·l·lar
el teatre
el cinema
no no
el cinema
no
no ho sé
no ho sé
bueno
en qualsevol cas
allà
hi havia un cine
un teatre
sí
sí
tant
hi havia anat
al cinema
allà
allà
allà feien
Bollywood
fa 10 anys
sí
el cinema
era Bollywood
les botigues
no hi havia ni una
hi havia més a peu
i ara
tot
tot
tot
no pots ni entrar
l'altra cosa
hi havia una botiga
capis
sí
paquis
si recordeu
hi havia
com a qualitat
també
hi havia una botiga
d'articles
de bany
segoneres
sí
hi havia comprat aquí
que es deia Montmer
i el número 2
és a dir
Montmer 2
ah sí
quines coses
no us hi havíeu fixat
Montmer 2
jo aquestes coses
els noms que estan
escits al revés
i aquestes coses
home jo
al paral·lel
tenia un club
al costat
d'algun jo vivia
hi havia el 567
que era una P
una K
i un 2
el PK2
sí
sí
doncs estaves
a prop de casa
la vida
el que dèiem abans
també això
que parlàvem
del
del
del tostadero
que no tancava mai
i tal
la vida de Barcelona
als anys 20
era molt disbaixada
altres cops
ja n'hem parlat
els canvis van produir
en el període
de la primera guerra mundial
Espanya era un país
neutral
espies dels dos bàndols
prostitutes
especuladors
burgers
enriquits
més o menys ràpidament
obrers mal pagats
anarquistes
pistolers de la patronal
i molts altres
l'únic
sí
aquesta vida nocturna
tan agitada
propiceva
l'existència
de locals
que tancaven
altes hores
i altres
que senzillament
no tancaven
hi havia algun
que tancava
i llavors la gent
que no tenien
a dormir
posaven una corda
i la gent
s'apullava la corda
dormien
i al dematí
el que arribava
primer
desfeia la corda
es donava un cop de cap
contra la taula
es llevaven
i se n'anaven
això
el casc antic
de Barcelona
Salvador Seguí
conegut com el noi del sucre
va ser un dels líders
més destacats
del moviment
anarcosindicalista
de Catalunya
i va ser assassinat
el 10 de març
de 1922
al carrer de la Cadena
actual
Rambla del Raval
en totes les ressenyes
i de fet
en les diferents
biografies
consta
que venia
del tostadero
on s'havia reunit
amb companys seus
on s'havia pres un cafè
i havia
i havia
jugat al billar
després de la guerra
tot va canviar
el tostadero
va haver de reinventar-se
oferint espectacles
de varietats
a preus més econòmics
que els altres establiments
del ram
que tenia a la vora
com ara l'Empòlium
el riu
que estaven
allà al carrer
al carrer
Montaner
i finalment
va tancar l'any 54
i l'immoble
es va reformar
per acollir les galeries
universitat
això deia
que quan es va dir
tostadero
salón
tirolers
perquè llavors feien
aquests espectacles
de varietats
i t'explicant
tantes coses
del voltant de la plaça
però no hem tingut temps
d'entrar a la universitat
que ja hi entrarem
un altre dia
per cert
per cert
que al costat
del tostadero
i hi havia
i encara
i encara diria
que existents
un col·legi
de Monses
ja t'ho he dit
ja hi ha
això et dic
d'aquestes
que també
tot està connectat
tot està connectat
tot està connectat
molt bé
potser avui
hem acabat
hi ha
Taptic
clara
he estat aquí
la mar de bé
amb unes classes
d'història
recordant
veus que bé
Tu dius que ja no sabem caminar amb nosaltres mateixos,
que ens posem la màscara de l'expressivitat.
Tenim pànic al ridícul.
Què creus?
Tenim pànic al ridícul.
Es dius aquestes coses com si les hagués dit una gran pensadora
i això ho ha fet per fer cursos, però sí.
Per això?
Sí, sí, tenim pànic al ridícul.
Sí, sí, sí.
Per això m'agrada a mi seguir...
El ridícul és la connexió amb la humanitat
i tots caiem, tots se'ns escapa un pet quan no volem.
Vull dir que aquestes coses...
I a mi sempre...
Bé, per mi la connexió amb el ridícul és la connexió amb l'essència de l'actor,
de l'actriu i amb l'essència del clown també, no?
I per això m'agrada quan...
Jo he fet moltes vegades el ridícul i sempre parteixo amb els alumnes
dient-los això, en plan, aquí hem vingut a fer el ridícul
i jo soc la primera que l'he fet, per tant,
traiem-nos aquesta por al ridícul, no?
Tu a les teves classes ensenyes la suavitat agressiva,
l'emoció estructurada, la tècnica improvisada,
la seguretat vulnerable...
I és en aquestes oposicions on resideix la comèdia dramàtica, no?
Sí.
Tot, fins que t'he dit oposat, que és el que tu dius.
Sí, sí, tot té el seu oposat i aquí és on a mi m'agrada,
per això m'agrada el pallasso que està trésit i que fa riure,
per això m'agrada el...
Ara que és el seu pallasso, ho t'ho diguin, però a mi si prou que ho digui perquè no pugui...
Estic intentant portar el programa a la pallassa per mi, que és la Pepa Plana.
Home, però jo crec que estarà encantada de venir.
Jo també, però bueno, tenim que lligar dates, que ja pugui, és com un tur, tampoc és fàcil.
Fa molt poc va venir Sant Just.
Sí, sí, que la vam veure.
Sí.
Com ens podem reinventar com a actors?
No ho sé, però suposo que necessitem temps per estar amb nosaltres mateixos,
per això que dèiem abans, de quan vas tan sobrepassat o vas tan de cul,
tampoc no tens gaire temps per parar i dir on soc i què vull fer
o què és el que m'interpel·la, no?
Però sí que és veritat que, i ara que m'adono que ara portem cent i poques funcions a la trena i així,
que la gent em pregunta, però no us avorriu de fer sempre el mateix?
I jo penso, sí, però vosaltres, o tu, potser també la teva feina,
segurament que acabes no fent el mateix, però acabes seguint al mateix lloc,
veient una mica les mateixes persones, potser fent trucades diferents.
Per nosaltres també hi ha un punt que és costós, no?,
de reinventar-se en aquests paràmetres,
però a l'hora quan ho fas és com el joc dels nens,
els nens cada dia juguen al pati i cada dia es barallen o ploren o un altre dia riuen.
Vull dir que el joc, quan el jugues amb perillositat,
que també és una altra contradicció, una altra oxímora, no?,
el joc perillós acaba sent interessant o acaba sent...
t'atrapa com a espectador quan el joc és perillós, no?
Doncs jo crec que aquest és el repte de l'actor i de l'actriu, no?,
de poder perillosament jugar cada nit.
És que, Clara, tu ens atrapes.
És un plaer parlar amb tu.
És una classe magistral escoltar-te.
Carai, a mi m'agrada molt escoltar-vos també.
Ets la transmissió de sensacions, emocions i sentiments.
I avui, a la ràdio.
Clara Segura, molt més que teatre.
L'Àdio d'Esvern, la ràdio de Sant Lluç,
98.1
Sabies que al teu municipi tens el servei d'Ambici?
Bicicletes 100% elèctriques per connectar amb el transport públic
i que el teu viatge sigui millor.
Mou-te de manera sostenible pels 15 municipis de l'àrea metropolitana de Barcelona.
Per moure't bé, millor amb bici.
Dóna't d'alta ara a ambici.cat.
Ràdio d'Esvern
A les contes, ràdio d'Esvern
No l'has d'avui fort
Mou-te de manera sostenible
Music Club Selecció
A les contes, ràdio d'Esvern
A les contes, ràdio d'Esvern
A les contes, ràdio d'Esvern
A les contes, ràdio d'Esvern
A les contes, ràdio d'Esvern
A les contes, ràdio d'Esvern
A les contes, ràdio d'Esvern
A les contes, ràdio d'Esvern
A les contes, ràdio d'Esvern
Mou-te de manera sostenible
Mou-te de manera sostenible
I will make it on my own
I will make it on my own
I will make it on my own
I feel the sky above
I will make it on my own
I will make it on my own
I will make it on my own
I will make it on my own
I will make it on my own
I will make it on my own
I will make it on my own
I will make it on my own
I will make it on my own
I will make it on my own
I will make it on my own
I will make it on my own
I will make it on my own
I will make it on my own
I will make it on my own
I will make it on my own
I will make it on my own
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!