I see trees of green, red roses too, I see them blue, for me and you, and I think to myself...
Benvinguts, benvolguts i bentrobats. Bon migdia.
Fa un mes vam tenir en aquests estudis de Ràdio d'Esbert un col·leccionista de ceràmica tradicional i popular.
Especialitzat en peces entre els segles XVI i XX, avui tenim de convidada a una ceramista contemporània,
filla de Sant Just, pertany a una saga històrica i sempre molt involucrada en el terrenar del poble.
filla d'un alcalde emblemàtic i ha realitzat fa quatre anys una escultura que s'exposa en la plaça que porta el nom del seu pare.
Carme Malaret, com estàs?
Bon dia.
Benvinguda i moltes gràcies per venir al programa.
Carme, la teva formació acadèmica en el coneixement de les tècniques ceràmiques la compagines amb els estudis de Biologia.
El 1990 ets llicències en ciències biològiques per a la Universitat de Barcelona i el 1981 acabes els teus estudis de ceràmica a l'escola Robert Brilles d'Esplogues de Llobregat.
Deu anys més tard, en el 91, ets llicències en vella sars per a la Universitat de Barcelona en l'especialitat d'escultura.
Carme, com et va començar a interessar el tema de la ceràmica?
Bé, jo crec que no hi ha un moment que diguis vaig veure una obra que em va impressionar o vaig conèixer un artista que em va motivar.
Crec que va ser un descobriment pausat, sense donar-li massa importància.
Vaig demanar, quan era molt jove, els meus pares que em matriculessin amb unes classes de ceràmica el dissabte al dematí,
que era quan jo podia, encara estava estudiant, em sembla, a l'institut, per aquí al Baix Llobregat no es feia res,
i jo me n'anava cada dissabte al carrer Enamorats, al Clot, amb l'autobús, i allà em va començar a atrapar,
perquè la ceràmica, sobretot el descobriment del fang i de les seves tècniques, si t'atrapa és que t'atrapa per sempre.
I a mi em sembla que va ser en aquell moment que m'anava bé, sense cap mena de pretensió, més enllà de passar-m'ho bé,
doncs començar a descobrir la tècnica.
Mentrestant estava estudiant, vaig fer la carrera de Biologia, però sempre em va acompanyar aquest cuquet que em va agafar,
i fins ara jo crec que encara sóc com aquella noia que s'apassiona quan obre el forn.
Ara, per exemple, abans de vindre aquí, tenia com un neguit per obrir el forn i no he pogut perquè havia d'estar aquí.
És una cosa que no t'abandona mai, i fins ara.
La Carme Malaret comença a exposar la seva obra, sis anys més tard de quan acabes els estudis a l'escola Robert Brillas,
però tu comences a exposar la teva obra, precisament en el casal Robert Brillas, d'Esplugues, no?
I des del 1987 fins al 97, durant deu anys, formes part d'un col·lectiu de ceramistes que es diuen un reflex del Baix Llobregat.
Es poseu a molts municipis de la comarca, i tu, paral·lelament, vas fent exposicions individuals.
Per recordar una mica els oients, destaquem que el 94, en el vestíbul de la Facultat de Biologia de Barcelona,
es poses, igual que el 95, en el Temple Romà de Vic, i en el 1998, a Sant Anderó la Barca.
En el 1999, entre s'ha format part del grup d'artistes de la galeria EUDE de Barcelona,
amb una intervenció, que es titula Reducta de Mirades, i a la cambra de bany de l'Hotel Barcelona Sants, dins del New Art.
Com et vas preparar, Carla?
A veure, a mesura que vas treballant també van sorgint oportunitats.
Està bé treballar amb col·lectius, perquè treballar amb altra gent que també té les teves motivacions artístiques,
doncs és enriquidor, però a la vegada, poder fer les col·lectives et suposa un repte important.
La galeria EUDE, per mi, va ser un punt d'inflexió en la meva obra i en la meva activitat artística,
perquè allà em va donar visibilitat, sobretot, a Barcelona.
I poder estar en el New Art, i vaig fer com tres intervencions, una que, com bé has dit, Reducta de Mirades,
l'altra, més ambiciosa, i em van donar el dormitori, que es deia estar sobre un llit de roses,
i després una altra que vaig tornar a l'espai del lavabo.
Sí, era interessant perquè a mi sempre m'ha motivat molt a l'espai en parla,
i depèn d'on es poso, doncs faig una presentació on faig una altra de les meves obres.
Per les meves obres, la majoria són intervencions, instal·lacions,
això vol dir que no estan acotades i que es desplacen per l'espai
segons el lloc on s'hagin d'ubicar.
En el 2000 participes en estar sobre un llit de roses, que n'estaves parlant,
i en el 2002 en rejolat de preguntes.
Aquest mateix any ets seleccionada per l'Ajuntament de Tarragona
per exposar l'edifici gòtic de l'antic Ajuntament.
I si no recordo malament, i l'hemeroteca no falla,
fas dues instal·lacions, l'home trencat i 25 batts, correcte?
Sí, molt bé.
En el 2000... Home, ja ho veus, que intento documentar-te...
En el 2004 es poses topografies a la Galeria Eude, que en parlaves,
i en el 2006 a la col·lectiva El Paper com a Espai Íntim a Can Negre de Sant Joan d'Espí.
Carme, per què amb la teva obra sempre utilitzes els fangs?
Perquè, per mi, el fang és el material que em parla,
que em puc expressar tot allò que vull dir,
que no necessito cap més material.
Si utilitzo altres materials, que de vegades per la pròpia obra
es necessita altres materials, potser més rígid, més de suport,
sempre són per ajudar en els fangs.
El fang és una descoberta contínua.
Hi ha quantitat de tipologies.
Dintre de la ceràmica també hi ha els fangs de baixa, d'alta temperatura.
Després tu pots anar investigant, anar descobrint.
És que no me'n canso.
Quan me'n cansi, potser tindré una altra...
El deixaré potser una miqueta més arraconat
i agafaré un altre material.
Sí que hi ha moments de les meves obres
que si necessito treballar amb fotografia,
o amb llum, o amb ferros, o amb vídeo,
tampoc estic tancada.
Les teves últimes exposicions han estat
Art en memòria, al Museu d'Història de l'Hospitalet,
i la participació en el Cornellà-Ruilla,
amb magma de paisatges.
Dones Construint Cultura, Can Ginestà de Sant Just el 2007,
Mirades de Dona, al Palau Falguera de Sant Feliu el 2009,
Arbes a Can Ginestà del 2011,
Escudallà, l'Arabisme,
una altra vegada el Castell de Cornellà,
o una altra exposició a Can Ginestà de l'Inveí, etcètera, etcètera.
Carme, a l'exterior,
tu participes en el pavelló espanyol de Ceràmica Arte Fiera,
a Bolònia, en el 1990.
I quina relació tens, tu, amb els materials que treballes?
Bé, com jo he dit abans,
a mi em va atrapar la matèria.
És a dir, tinc una relació de vegades
allò d'estimació i d'odi,
perquè és un material fràgil,
és un material trencadís,
i a més a més l'última paraula sempre la té al forn.
i que jo puc fer una obra,
però no està acabada fins que no passa pel forn.
I el forn és molt senyor
i dona l'última paraula.
Llavors, és això d'obrir,
i dius, hòstia,
doncs no era el que m'esperava.
Ha donat la pàtina
i després t'has de tornar a reconciliar
amb el que trobes,
perquè hi ha hagut un altre element,
que és el foc,
que ha acabat de modelar la teva obra
i ho has d'acceptar.
Llavors, sí que hi ha una relació
que et dona complaença,
però que de vegades també te'n rebies molt.
Ja, ja, ja.
Estem escoltant la teva obra de la teva obra de la teva obra de la teva obra.
La teva obra de la teva obra de la teva obra de la teva obra de la meitat,
la matèria i els materials.
La Carme, l'any 92,
l'any olímpic, guanya
el concurs de la Universitat de Barcelona
per fer una obra pública
que es titula Porta i la seva ombra.
El 95 es posa a Sabarona,
el 2010 a Itàlia
i a Montreal
dins la mostra del New Art.
Tens obra pública teva
a Sant Feliu, de Llobregat, amb cadires i taula,
a Sant Jus d'Esvern,
amb 5x5x5,
i a l'escultura amb la qual et presentava
dedicada el teu pare
al Porta Cadira, el 2015.
Que, per cert, i ho faig públic,
la Carme em va cedir
que plasmés la meva palma,
el meu palmell de la mà
a dintre d'aquesta escultura.
Carme, ara públicament, moltes gràcies
per haver comptat amb mi i deixar-me posar
a dintre del nostre poble
el palmell de la meva mà.
Ets membre dels col·lectius
d'Ibagàries i a Sant Just?
I ara començarem la segona part de l'entrevista
amb la professora, Carme.
Des del 2000,
ella és professora de Ceràmiques,
Cultura i Torn
dels cursos municipals d'Arts Plàstiques
de Sant Jus d'Esvern.
Carme, com entens la pedagogia
de la tècnica ceramista?
Per mi aquesta faceta de professora
és molt important,
perquè jo crec que complementa també
la meva activitat artística
i aprenc molt.
Jo ho entenc com un acompanyament,
és a dir, l'ensenyament de la tècnica,
en aquest cas ceràmic,
és a dir, la manipulació del fang
amb la seva diversitat manual,
amb el torn,
o més conceptualment, amb l'escultura,
l'entenc com un acompanyament
a l'alumnat,
a la persona que ve allà
i que sempre li pregunto
com és que has arribat aquí
i no vols fer pintura,
perquè, clar,
la tridimensió a les escoles
és bastant frustrant,
primer perquè es fa poca incidència
en el volum.
És molt més fàcil en una aula
que hi ha 30 alumnes,
un paper i un llapis i quatre colors,
que no pas l'embargadura
que vol dir treballar el fang
o qualsevol altre material
en un sentit volumètric.
Jo ho entenc com un acompanyament
i un aprenentatge
per part d'ells i per part meva
i en acompanyar-los
en el seu descobriment propi
del seu llenguatge
i jo també
amb l'aprenentatge que trec
i també ho dic aquí públicament,
ja que se'm permet
tindre el micro,
de tots els meus alumnes
que han passat
que jo els he pogut ajudar
perquè jo crec que n'he après
molt d'ells.
No ho entenc com una...
Jo soc la professora,
sinó que jo us acompanyo,
jo tinc més tècnica,
tinc més coneixement del material
i en qualsevol moment
estic al vostre costat
per explicar
quina és l'eina
que us pot ajudar més
en el que vosaltres podeu aconseguir.
Cuidat-ho amb el material,
si està molt to,
no facis això,
però en el fons
el descobriment
no el fem conjunt.
Ara que us això
és curiós
ressaltar
pel que expliquen
altres pedagogs
d'altres matèries
que
hi ha
un nexe comú
entre vosaltres,
els bons pedagogs,
que dieu
que apreneu tant
com ensenyeu,
o sigui,
que dels alumnes
també
entreieu,
evidentment,
no n'apreneu la tècnica,
però la tècnica
la teniu vosaltres,
possiblement no els coneixements,
però sí que entenc
que vosaltres,
els pedagogs,
capteu
o teniu
la sensibilitat
d'apreciar
i valorar
aquests detalls
que us transmet
una persona
entre cometes
naïf
cap a vosaltres,
els pedagogs,
els ensenyats.
Fantàstic, això,
eh?
El poder compartir.
Sí, sí,
és que,
a veure,
com tu deies,
una persona que ve allà
que no té cap coneixement
et fa unes preguntes
que tu pensaves
que ja les havies
respost
i que dius,
escolta'm,
i per què no fem
una altra mirada?
I segur
que allò
és un fil
que vas estirant
i que et permet
obrir una porta
d'investigació
que potser
la tenies tancada
perquè tu ja t'havien explicat
que allò no era possible
i llavors ja no,
però quan,
des de la ignorància
i des d'aquest
esperit naïf,
et fan la pregunta,
per això n'aprens tant,
perquè dius,
home,
doncs fem aquesta mirada
i de vegades
surten coses
que no t'haguessis
esperant mai
i aquí és l'aprenentatge,
crec que és
el que és interessant.
I ara dius això,
jo diria que si hi ha
alguna cosa comuna
en la ceràmica
contemporània
i també
en l'art actual
és la seva
transversalitat.
transversalitat
que és fruit
dels molts camins
estètics
que es creuen
constantment
en diferents direccions
i sense ordre
ni tendència
aparent.
Contemplant
qualsevol
mostra col·lectiva
de l'art
ceràmic recent,
queda palès
que les vostres
obres,
els ceramistes
contemporàlins,
tenen poc
o res en comú.
I és precisament,
doncs,
Carme,
que la gran diversitat
i riquesa
de tècniques
i materials
que estàvem parlant,
d'estils
i influències,
el que més
destaca
de la ceràmica
creativa actual,
tota aquesta
diversitat
i barreja,
entre cometes.
És correcta
aquesta presentació,
Carme?
Sí.
Corregeix-me,
perquè tu ets la professora
i jo...
No, no, a veure,
jo també quan m'ho vas dir
parlarem de la ceràmica
contemporània,
dic, home,
jo puc parlar
per ser contemporani,
però és que ja
hi ha molt
eclepticisme,
hi ha moltes tendències,
a veure,
la ceràmica
no deixa de ser,
és a dir,
el seu inici
va ser
un inici
de funcionalitat,
de donar
una funció
a uns...
a unes necessitats
que tenia la gent.
És de les tècniques
més antigues,
no?
I a la vegada
és tan apassionant,
llavors hi ha
una corrent
que seria, doncs,
donar una funció,
que...
Gent que es dedica a això,
després hi ha
un altre corrent
que és més
d'artesania,
no?
D'anar a una repetició
de les obres,
que també
és molt correcte,
i després també
hi ha aquesta gran diversitat,
com que el material
ho dona,
d'una gran diversitat
de tècniques,
també hi ha
molta diversitat
de llenguatges expressius,
i, bueno,
hi ha corrents,
no?
ja en un moment
hi va haver-hi
el corrent,
els corrents
les marquen una mica
els concursos,
no?
La gent,
jo ja fa molts anys
que no em presento
a concursos
perquè ja no m'interessen,
però sí que és veritat
que quan comences,
doncs,
una manera
també
de ser visible
i de veure
si el que tu fas
funciona,
doncs,
és presentar-te
a concursos,
que n'hi ha
força.
cada any,
doncs,
depèn del jurat
també,
doncs,
prima
una tècnica
o una
concepció formal.
Durant,
fa anys,
doncs,
es primava més
si eres
un gran
especialista
en els esmals,
no?
Amb la cobertura
i trobar uns esmals
que la gent digués
ostres,
però que interessant
perquè la part dels esmals
és molt complicada,
és pràcticament
química
i un control
molt precís
de la temperatura
i això
o t'hi dediques
molts anys
per trobar
el punt exacte
de fusió
i aquell,
perquè, clar,
nosaltres pesem
en balances
de precisió
i ve
de 100 miligrams,
doncs,
fins que no trobes
aquella fórmula
que és la que tu vols,
doncs,
pots passar molts anys
i en aquests concursos,
doncs,
hi va haver-hi una temporada
que es primava
el saber
trobar aquests esmals
tan complicats,
després es va passar
al contrari,
és a dir,
que es va primar
al material,
a les textures,
al deixar el descobert
al fang
i ara,
per exemple,
les últimes tendències
són
les filigranes
i les fragilitats
de la porcelana
i fer coses increïbles
que abans
no es podien fer,
però que ara han sortit
uns nous materials
que ho permeten fer,
així com les impresores
3Ds,
que també poden fer
una peça
injectant fang
i llavors
fent-ho en 3Ds,
és un altre corrent.
Oh,
i a més,
curiosament,
tu ho has dit
i amb el
amb el Sergio Sabini
i l'altre convidat
de ceràmica
tradicional
i ja ho havia definit
i jo ho vaig compartir
i veig que tu estàs
en la mateixa història
que per vosaltres,
els artistes,
en aquest cas,
dintre del món
de la ceràmica,
la ceràmica
de vosaltres
és l'art
de lo necessari.
O sigui,
la ceràmica surt
com un element necessari
per facilitar
la vida quotidiana,
des dels plats,
la soia,
la gerreria,
és curiós,
després en parlarem.
Clar,
com a bona professora
i com a bona pedagoga
t'anticipeu-se les preguntes.
Jo en tenia aquí
que me les ha aixafat,
que com veies
la ceràmica
que es fa avui,
les diferents
ceràmiques contemporànies
entre els diferents
països i cultures,
aquesta sí que és vàlida.
Jo et dic
que jo tampoc
sóc una experta,
però per exemple...
T'has mogut
i veus
la ceràmica
que es fa...
A veure,
ara cada vegada
la ceràmica
a través de les xarxes
d'informació
és menys
determinant
pel país,
sinó
una miqueta
per la tècnica
que es fa servir.
És veritat
que el Japó
és capdavantera
a tractar
el ceramista
no com un artesà
sinó com un artista,
és a dir,
que té la mateixa categoria
com pot tindre un pintor
i és molt reconegut
i molt venerat.
També a Inglaterra
o als països nòrdics
també hi ha una gran valoració
de la ceràmica contemporània.
La gent no li espanta
comprar una obra
a un preu
que posa l'artista
i no es posa les mans al cap
perquè
entenen
i estan
educats
en valorar
en valorar
aquella feina.
Des dels Estats Units
també va ser
bastant transgressor
però ara
potser s'ha quedat
en un segon nivell
i també és molt interessant
la ceràmica
que es fa
a Sud-amèrica
perquè enllaça
una miqueta
la ceràmica tradicional
i s'han recuperat
tècniques indígenes
amb una mirada
com més actual
i més contemporània.
El que passa és que
amb la globalització
i sobretot
amb les xarxes
a mi
per exemple
els meus alumnes
abans jo
mireu els llibres
és que ara ja tothom
ve amb el mòbil
i diu
vull fer això
i diu
bueno
parlem-ne
perquè clar
això no és tan fàcil
però
l'àlbum d'imatges
està a internet
i llavors
amb els m'agrades
i els no m'agrades
jo com que no tinc
mòbil
no estic a dintre
d'aquesta
d'aquesta idea
jo potser
m'interessa
quan la gent porta
però el que no m'interessa
és que copin
llavors els he de donar
la volta
de dir
vale
tu t'has quedat
amb aquesta imatge
però ara
fes la teva aportació
això ja algú
ho ha fet
ara tu
com
porta'l al teu camí
i així anem
negociant una miqueta
Aviam
de tota l'explicació
aquí amb la boca oberta
em quedo
dos coses
que m'agradaria
matitzar amb tu
la primera
ja que la pregunta
te l'havia fet
la teva opinió
de les diferents
ceràmiques
contemporànies
entre els diferents
països
bàsicament
en parles de tres
de Sud-amèrica
d'Europa
i d'una part d'Àsia
ni de Nord-amèrica
ni Centro-amèrica
jo suposo que deu ser
també important
pel llegat que tenim
històric
però d'Àfrica
no en parles
és curiós
ja no parlarem
d'Austràlia
que és una altra història
i d'Àsia
no de l'Orient mitjà
tu has parlat
de l'altra part d'Àsia
vull dir
de l'Orient llunyà
i des de la Índia
fins a la Xina
el Japó
què passa?
que els altres continents
o els altres pays
no, no, no
i tant
a veure
potser m'he deixat
la Xina
també és molt important
perquè té una cultura
ceramista
i de porcelana
que és espectacular
la Xina ja l'incloca
l'Àfrica
l'Àfrica
per exemple
aquí arriba
clar
jo que coneixi
ceramistes
contemporanis
africans
no puc parlar
perquè no en conec
però sí que
sí que conec
tècniques africanes
de cuites
sobretot
que sí que ens han arribat
són cuites molt primitives
que es poden fer
d'una manera
molt simple
i això sí que ho apliquem
i ho ensenyem
en els nostres alumnes
que és fer un forat a terra
llavors es posen
les peces
es cobreixen
de troncs
i de fusta
es fa com una xamaneia
perquè tingui tiratge
es cobreix
i el que fa
és que el fum
decora la superfície
del fang
i són aquestes ceràmiques
negres
o fumades
això
són tècniques africanes
molt primitives
però a la vegada
també tenen un resultat estètic
molt interessant
i d'Amèrica
sí que he parlat
dient que potser
els anys 70
60
70
80
Sud-amèrica
no
Nord-amèrica
o Nord-amèrica
Nord-amèrica
potser van ser innovadors
però ara jo crec
que s'han quedat
una mica
parats
i una mica
no han
anat una miqueta
més enllà
clar que hi ha
personalitats
segurament punteres
i que jo tampoc
les conec
però
ho deia
perquè el Joan
fa un parell de programes
va tornar
de Jordània
i ens va explicar
històries de Jordània
per això es deia
a l'Orient Pròxim
no a l'Orient Pròxim
no a l'Orient Pròxim
per a l'Orient Pròxim
la Índia
la Xina
el Japó
que tenien un paper rellevant
i l'altra història
abans de fer una petita pausa
per no
intentar
avorrir
els oients
que no els agradi
la ceràmica
has fet
una diferenciació
entre artesà
i artista
quina diferenciació
hi ha per tu
entre un artesà
i un artista
a veure
jo crec que
un artesà
també és un artista
un artesà
també és un artista
això és la
a l'artesà
el que passa
és que
ell
té una producció
i normalment
hi ha una reproducció
de la seva obra
o de la seva col·lecció
de formes
però també és un artista
deixant clar
aquesta primícia
bé
això
hi ha gent
que és artista
però que no són artesans
perquè
fan obra única
i potser
necessiten expressar-se
a través d'aquesta obra única
no els diguis
que facin
aquella peça
50 vegades
perquè
diran que
són incapaços de fer
en canvi
un artesà
sí que ho pot fer
i a més a més
té un valor
que
jo no dic
un artesà
no té tant de valor
com un artista
sinó que té
potser més valor
perquè té la capacitat
de reproducció
que és esteria
això
the colors
of the rainbow
so pretty
in the sky
are also
on the faces
of people
going by
I see
friends
shaking hands
saying
how do you do
La Carme diu que el volum és espai
i només materialitzant aquest espai
podem visualitzar el volum.
Gran frase, Carme.
Això és el leifmotiv de l'espai de lliure creació.
Espai independent, expressiu i reivindicatiu
que la Carme obre el debat,
la creativitat, la innovació i la participació.
És un espai on el pensament, la reflexió,
les emocions i les idees es materialitzen
amb propostes actives,
tant individuals com col·lectives.
És un lloc dinàmic i canviant
on poder estimar, aprendre, descobrir, escoltar i parlar
sense etiquetes ni condicionants establerts
amb l'objectiu de cercar un llenguatge propi.
Un lloc respectuós amb les idees
on l'art, la ciència i el pensament
dialoguen amb la mateixa igualtat.
L'espai de lliure creació Carme Malaret
s'inaugura l'11 de maig del 2013
gràcies a la col·laboració i participació
d'amics, veïns, familiars, professionals
i artistes d'arreu.
Parteix de la idea base promoguda
per la Carme.
professionals de diferents sectors es reuneixen per anar acotant i dissenyant el que és ara un espai multidisciplinari,
una il·lusió i un repte de fets realitat.
Tu, que ets l'autora de tot això, i la creadora, què és? Què ha sigut? A part de tot el que jo he explicat i el rotllo...
Espero que continuï sent... A veure, que jo sigui l'autora tampoc és cert, eh? L'espai, si està, funciona, és perquè hi ha hagut un col·lectiu que hem cregut en què tot això que s'explicava ara per antena era important.
i era important en uns moments que vam inaugurar el 2013, però això parteix de finals de 2012, en què hi havia aquí, estaven submergits en una crisi econòmica molt important.
Sempre hi hagi crisi o no hi hagi crisi, la cultura i sobretot l'art és com alguna cosa marginal i que ja s'ho faran, no?
Sí que quan les coses van millor, doncs les administracions aposten més, però si no hi ha diners, doncs hi ha altres prioritats.
Llavors vam creure que en aquests moments en què hi havia tanta poca inversió en l'art, doncs es podia fer d'una manera autogestionada, independent,
és com un petit laboratori, que la gent ens aporta idees i nosaltres les potenciem i donem un espai perquè es puguin aspirar.
per això es diu espai de lliure creació, perquè mai hem posat, si aquella persona que ens porta un projecte ens interessa,
doncs endavant amb el projecte i per això és tan ric, perquè hi ha des de propostes de nanos molt joves, grafiters,
que no troben espais, gent ja molt reconeguda i que li fa una certa gràcia venir en un espai polivalent, molt dinàmic.
Ara, per exemple, ahir vam inaugurar una mostra que es diu Sigues Original i que és una mostra col·lectiva
oberta a gent que en algun moment ha participat en algunes d'aquestes línies que impulsem des de l'espai.
I hi ha peces de 38 artistes diferents, amb un format, a més a més, com molt tancat, de 13x13,
que hi ha alguns que, ostres, que jo no sé què, però al final és com una pastanaga que ens posem
i que és un repte de dir, bueno, jo el meu format és un metro per un metro, però què passa?
Vull participar, què passa? Si sóc capaç de resumir tota la meva iconoclàstia, no?
Tots els meus pensaments en un format petit. I per això és tan dinàmic i tan interessant.
I a més, a mi em fa gràcia perquè has d'adquirir una clau d'accés, no?
Que és la que et vincula a l'espai, que de manera simbòlica, adquirint aquesta clau,
entres a formar part de tot aquest repte.
Sí, bueno, és una metàfora, és una manera creativa que hem tingut per poder-se subvencionar,
perquè, clar, nosaltres no tenim cap mena, ni demanem cap mena de subvenció,
és a dir, som autogestionaris, ens ho fem.
I, per exemple, ahir també es va presentar la clau que demanem a un artista,
que em sembla que aquesta ja és la sisena edició,
que demanem a un artista que d'una manera generosa ens faci uns petits objectes
i llavors la gent adquirint aquesta clau es vincula una miqueta en el projecte
i així podem pagar l'aigua i la llum perquè, clar, nosaltres ho fem d'una manera voluntària.
i la generositat de tots els artistes que els hi hem demanat,
tothom ha cregut que valia la pena i ens cedeixen el seu treball
i això és molt interessant també.
Per resumir, ja no diguem el teu espai, l'espai de lliure creació,
encara que tu ets la creadora,
tu dius que l'espai de lliure creació, el que porta el teu nom,
que està oberta a tothom que creu que la cultura és ara més necessària que mai.
Fantàstic, no?
És molt senzill però molt clarificador, no?
Que la cultura sempre ha sigut necessària,
però hi ha moments que podria encara és més necessària.
Sí, sí.
Quins canals tens, Carme, per fer-te conèixer?
Vaja, això és una pregunta que com que...
És que no...
Quins canals?
Doncs, a veure, jo no tinc ni Facebook, ni Instagram, ni mòbil,
no tinc res, és que no m'interessa.
Llavors, quins canals?
Doncs, a veure, sí que a l'espai hi ha Facebook, hi ha Instagram,
jo porto el blog,
allò d'a més ho porta una altra noia, la Olga,
és que tots treballem molt de manera cooperativista, no?
Jo soc bona amb això, doncs faig això,
jo soc bona amb això, aporto els meus coneixements.
Jo, no sé, jo crec que fent la feina ben feta,
sent coherent, el boca a orella,
el que la gent parli de mi, potser amb les seves xarxes,
perquè jo no tinc un perfil públic i no estic allà...
Bueno, és que no tinc res, però en canvi la gent em coneix.
No ho veus?
Sí.
Artesana, artista, eremita...
Quins són els teus projectes propers?
Bueno, els meus projectes és continuar amb la pedagogia uns quants anys més,
tirant davant, si és possible, aquest espai,
que no s'acabi, que crec que té un llarg recorregut,
i després també tinc moltes ganes de tenir una mica de temps per mi,
per fer obra.
Jo soc lenta pensant i enxecutant.
Les meves obres són molt grans i necessito temps.
Ara, per exemple, inaugurarem una col·lectiva a les Bernardes,
de Salt, a Girona, juntament amb altres artistes d'aquí a Sant Jús,
i tinc ganes de tindre temps per elaborar també una nova proposta
i que la pugui presentar aquí a Sant Jús o a qualsevol altre lloc.
La meva activitat artística, potser ara l'he deixat,
perquè materialment no arribo a tot,
però sí que tinc ganes una altra vegada d'explicar coses.
I quan tens ganes, llavors tens el cuquet aquest
que trobes el temps d'on te n'entens.
Carme, fantàstic.
Moltíssimes gràcies per estar amb nosaltres.
I fent una mica el final de l'entrevista a la Carme,
recordarem que el Sergio Sabini ens va explicar el 15 de novembre
el com, el què, la varietat, el qui i el per què
de les més de les 7.800 peces que té catalogades.
Des d'aquest programa de ràdio vam llançar la idea
de poder crear un museu pel nostre poble
en l'exposició d'aquesta col·lecció
de terrissa, ceràmica, rejureria, rejureria i ulleria.
El que parlaven la Carme, l'art de l'un necessari.
Continuarem persistint per consolidar aquesta idea
amb l'objectiu de fer realitat
la creació d'un museu per sensus d'esbert.
En diverses mans, siguin privades o en entitats,
disposaríem de moltes peces i objectes històrics.
Objectes variats i valuosos,
en diversitat de materials i diferents èpoques,
siguin en pedra, ferro, ceràmica o fusta,
siguin com terrissa o com eines,
estris o utilitzatges de treball
utilitzats en el conreu dins la nostra vall de vers,
siguin com fotografia o en format de documents catalogats.
tot aquest cúmul d'història és fonamental
que siguis posat en un museu
per retenir el passat i mostrar el present.
La nostra entrevistada d'avui forma part d'aquest present
en forma de ceràmica contemporània.
Doncs, com ella diu,
la cultura és ara més necessària que mai.
Gràcies.
I watch them grow, they'll learn much more than I'll never know.
And I think to myself, what a wonderful world.
Yes, I've been to myself, what a wonderful world.
So, després d'haver entrevistat, parlat i comentat amb la Carme una mica,
donant-li voltes a lo que és la ceràmica i la seva visió pedagògica de la ceràmica contemporània,
tenim el Pep, que ens parlarà també d'altres històries,
i s'esperarà d'altra forma d'entendre, no sé, les tradicions.
Una és la part artesana, artística, i el Pep, que ens explicaràs avui?
Avui seguirem parlant del que havíem començat l'altre dia, o de les places de Braus,
entroncant amb el que vam dir l'altre dia, que havíem parlat de la monumental,
doncs les places de Toros, però tu em vas posar uns petits deures l'altre dia,
però primer volia fer un petit, un petit, un petit incís.
La temporada passada, quan parlava dels carrers, vaig buscar a través del Centre d'Estudis Sant Justens
informació sobre els carrers d'aquí i vas trobar l'origen de la història dels carrers de Sant Just d'Esbert.
Va donar informació i vaig veure, doncs, que el senyor que havia fet això
era un senyor que deia Antoni Maladet i Amigó.
Exacte, primer...
El pare d'aquesta senyora.
Exacte, primer alcalde democràtic d'aquí, que era de Sant Jordi,
no us diré res més perquè el coneixeu més bé que jo,
però és d'aquí un petit homenatge a pare i filla.
Doncs, ara seguirem amb això.
Tu em vas dir, a veure que, quina tradició de taurina hi havia aquí,
si hi ha hagut places de toros al Baix Llobregat i tal.
No, no n'hi ha hagut mai.
Places de toros fixes, no.
Hi ha hagut, potser, entre aquí, l'Hospitalet,
és la part més taurina de Catalunya,
però, bàsicament, de la gent que ha vingut de fora.
No vol dir que no hi hagi gent que aquí els hi agradi ni tal,
però la cosa, doncs, és així.
Hi ha hagut, als anys 80, places de toros portàtils,
hi ha hagut, hi ha un programa a Ràdio Sant Boi,
que fa més de 30 anys que agrada, que es diu Tendido Cingo,
un programa de toros.
Vull dir que, a Déu-n'hi-do,
i per aquí a la zona, doncs, hi ha més o menys,
hi ha unes cinc penyes taurines,
dues a l'Hospitalet, una a Sant Boi, una al Prat i una a Vila de Canes.
Simplement una petita interrupció, Pep.
S'enjustencs, ja tota la vida d'aquí, recorden festejos, que se'n diu,
fer celebracions en Braus, eh?
Aquí, a Sant Just, eh?
És possible, no?
Aquestes que donencs per a plaça de toros portàtils,
perquè potser...
Això ens ho diuen, tu no hi ha, eh?
Sí, sí, és que segur, però, degut tot això,
o per culpa de la proximitat de Barcelona,
si tenen una plaça de Braus en tot el...
Clar, aquí aquest vindran més coses del bombero torero,
o el rejoneador d'aquests així, de poca tal,
perquè, inclús en els últims temps, a Barcelona s'omplia la plaça de Braus a la meitat,
tot i que el 90% eren turistes, excepte, doncs, el José Tomás, tot el més, doncs, que no omplia.
Clar, i, Josep, que et veig ben posat, no sé, els Braus que ho anava a dir.
No, mira, perquè és que no buscava això, però, esclar, ha sortit.
També em vas dir allò de la plaça de toros de Madrid.
A Madrid només han tingut sempre una plaça de toros, una de l'altra.
Han tingut més que Barcelona, però sempre una de l'altra.
O sigui, l'únic que ha tingut més d'una plaça de toros funcionant alhora ha sigut Barcelona.
La ciutat antiterrorina de Barcelona ha sigut la que n'ha tingut en un moment d'anat 3,
i entre els anys 50, 60 i potser 70, va tenir més força els toros a Barcelona que potser a Madrid i a Sevilla.
Déu-n'hi-do.
Una mica la cosa, doncs, era aquesta.
Jo volia parlar de les places de Braus.
Les places de Braus, que hem dit que a Barcelona n'hi havia 3.
La més antiga és el Torín de la Barceloneta.
Aquesta és la més antiga.
i aquesta es va inaugurar l'any 1834.
La iniciativa va ser per captar recursos per mantenir els asilats de la Casa Caritat.
A Barcelona era molt normal fer coses d'aquestes.
Es van fer durant molts anys, es feien una mèrie de rifes per obrir un carrer,
per fer una plaça, per ajudar un hospital, tota una sèrie de coses,
que un dia potser també serà motiu de fer-ne un comentari,
perquè també és una curiositat, almenys d'aquí a Barcelona.
Aquí, doncs, en temps de Ferran Seté, era el charles d'Espanyà,
comte d'Espanya, que era el governador militar de Catalunya,
que se li va acudir això, fer una plaça de Braus,
i amb aquests beneficis, doncs, ajudar a la Casa Caritat.
Aquest bon home era un tio, un assassí, tal com sona.
Era un home, doncs, que li agradava torturar la gent,
que les dones portessin, a l'època, doncs, portaven una trena al cap,
una mica com abans les mallorquines i tal,
doncs, els hi arrencava, els hi feia tallar,
rebentava una porta per fer-les baixar.
una persona, doncs, vaja, que al final el van acabar matant els seus mateixos,
perquè ningú el podia veure, però això també són altres coses.
Total, l'any 1874, s'inaugura aquesta plaça de Braus,
que d'aquí els genera el Torín.
Va ser projectada per l'arquitecte Josep Fonseret i Domènec.
Aquest bon senyor, el seu fill, va ser mestre d'en Gaudí.
Ell també va fer coses i tal, però encara no va ser tan important,
ni com a Gaudí, bé, ni potser tampoc com el seu fill.
Però, bueno, ell era això.
Al cap d'un any, l'any 1875, el 25 de Juliol,
va haver-hi una cursa de Braus desastrosa, desastrosa.
La gent es va pipar molt, van envair la plaça de Braus,
van esquartar els toros, van sortir al carrer
i van cremar un grapat de convenys.
Sí, vull dir, una cosa, vull dir, no és que sigui ben bé una cosa per culpa...
No, ja l'explicaré, els Braus som a les monxes i a les capellans.
Era una època de descontentament obrer
i una cosa va, evidentment, va dur a l'altra.
Però sempre tothom ens recorda això.
Incluso es va fer com una meia cançó que deia
el dia de Sant Jaume de l'any 35,
i va haver-hi gran broma dintre del Torín.
Van sortir set toros, tots van ser dolents.
Això va ser la causa de cremar els convents.
Es va fer com una cançoneta popular sobre això.
Però realment, si així, es va arribar
i es va cremar fins al mercat de Sant...
al convent de Sant Josep, on ara hi ha la boqueria.
Moltes places de Barcelona són producte de coses d'aquestes.
Ja deien que el millor urbanisme
és l'anticlericalisme per Barcelona.
La plaça Reial era un convent.
La plaça...
El mateix mercat de Sant Josep.
El mercat de Sant Josep.
Arrere, la plaça de la Gardunya n'era un altre,
la plaça de la Vila de Madrid n'era un altre,
etcètera, etcètera, etcètera.
Ja vull dir, tota la cosa...
L'altre mercat, el de Santa Caterina,
també era un altre convent, etcètera.
Tot això, doncs, així.
Doncs, a part de les curses de Braus,
aquí al Torín, era l'època dels globus.
Els globus, l'aerostàtica,
doncs, era una novetat molt gran.
Suposo que d'aquí uns anys la gent dirà
que anaven a fer cua a Barcelona l'any 2019
per veure unes coses en tres dimensions.
I dirà, quina tonteria.
Però, en aquells moments, els globus
era una cosa que movia molta massa.
De la plaça de Toros del Torín,
se levava, doncs, un...
Això fa 180 anys, eh?
Sí, i llavors, clar, doncs,
però feien coses espectaculars.
Des d'una plataforma amb un cavall,
amb els ulls emmanats,
perquè no saltés,
pobre i s'espantés,
evidentment,
a un va bujar amb una dona,
perquè, clar, les dones tenien d'éssers tan fràgils
que no podien anar a dalt d'un globo
perquè a aquestes alçades
no els seria bona.
Després d'això,
també una cosa molt militar,
després de la crema de convents,
la plaça de Toros va estar arrestada 15 anys.
Ah, està bé.
La culpa dels toros van ser dolents,
però la plaça de Toros és la que se va carregar.
Aquesta va ser una de les coses, doncs,
més curioses sobre aquesta plaça.
Doncs, si voleu, doncs,
l'altre dia parlarem ja de les altres places.
Aquesta, doncs, és el més important,
és aquesta, que és la primera, més antiga,
que després, doncs, ja va desaparèixer.
Moltes gràcies, Josep,
com sempre, les teves explicacions tan interessants,
tan anecdòtiques,
t'esperem, si de vol l'any proper.
Això mateix.
I ara és el temps del Joan.
Joan, cap on viatgem avui?
Bon dia a tothom.
Gràcies, Ferran.
Bé, ja que estem a l'hivern,
anem a l'alta muntanya.
Ens anem cap a la Transseumània.
I aquí ens podem trobar a la Transseumània.
Doncs amb un personatge
novel·làsticament molt conegut,
que és el Comte de Dràcula.
Parlaram una mica d'això,
però en principi sí que voldria
fer una petita distinció.
Aquí hi ha una confusió.
Aquesta és una família,
la família aquesta és bastant llarga,
i hi ha dos personatges.
El que en diem
Vlad Dracul
i el Vlad Tepes,
que és el Comte de Dràcula
i l'empegador que nosaltres coneixem així.
Dracul vol dir drac en romanès.
vol dir que, en certa forma,
en principi,
el pare de l'empegador
simplement era un senyor
que pertanyia
al borde del drac,
que era un ordre militar germànica
que lluitava contra els odomans.
Però bé,
aquest senyor,
que és el conegut per Dracul,
doncs va tindre un fill,
que era el Vlad III,
que és el coneixem nosaltres
com el Vlad avantpegador.
Diu una cosa curiosa.
En principi,
l'escriptor,
el Bram Stoker,
el que va escriure la novel·la Dràcula,
no mai va pujar els peus a Romania.
Vol dir,
no ho ha conegut mai
o no ho ha conegut mai
ni Transilvània
ni cap cosa que això s'assemblés.
El castell que turísticament
et presenten com el castell del Comte de Dràcula
no és el castell autèntic d'aquest senyor.
És un castell de la mateixa època,
però que realment,
en principi,
està millor situat
des d'un punt de vista geogràfic i turístic.
El castell real
de l'empegador
està a dalt d'una muntanya,
amb una carretera infernal
de 3.000 curbes
i que, en principi,
per visitar,
només s'hi pot no vestir-ho
i és de cara a peu.
Dit això,
veurem una mica
d'aviam qui era aquest senyor.
Bueno,
aquest senyor,
el blat tercer,
el blat avantpavador,
era el príncep de Balàquia,
tots aquests eren reis de Balàquia,
i va viure entre 1431 i 1476.
El seu país
el va considerar
un heroïn nacional.
Hem de pensar en compte
que en aquells moments
Balàquia,
el que era en Romania,
el fronterat en Bunglí,
etcètera,
estava a la frontera.
O sigui,
els otomans
els tenien allà al costat
i els otomans lluitaven
contra tots aquests regnes
que hi havia
el que era l'Europa central.
Aquest príncep
tan terrorífic
té una història
que potser
el va ajudar
a ser tan terrorífic,
valgui la redundància.
Els príncep de Balàquia
tenien els turcs
tan a prop
els otomans
que en principi
tots els 6 varons
de la noblesa
d'aquelles terres
tenien que anar a passar
una temporada
a Constantinople.
I aquest noi
va estar
des dels 7
fins als 16 anys
a Constantinople.
I allà
li van ensenyar
una mica
el que era
la cultura otomana
de l'època
perquè una vegada
fos rei
subsidiant
al seu pare
imposés una miqueta
aquest tipus
de cultura
diferent
i inclús
la llengua otomana
que portaven
des d'allà.
Bé,
als 16 anys
torna al seu país
i el primer que veu
és que tant
el seu pare
com el seu germà
els havien assassinat.
Els havien assassinat
de forma
bastant cruel.
El germà
el van
cremar
els ulls
el van
enterrar viu
en una sèrie
de barbaritats
bastant importants.
Això va fer
que la reacció
del nostre amic
fos bastant
bastant
dolenta
en aquest aspecte.
I no
el van assassinar
els otomans
el van assassinar
els bullars
o sigui
les altres
fèries aristòcrates
que vivien
per a aquelles terres.
En el fons
una lluita
pel poder
com hi ha hagut
sempre
al llarg
de tota la història.
Això va fer
que
el nou príncep
doncs
comencés
a assassinar
de forma
absolutament
generosa
per fer sobre
aquesta paraula
i el que veia
d'a més
era això
amb
ja ho diré
de mà
empavada la gent.
Aleshores
diuen
mig rumor
mig agenda
mig història
que feia uns camps
de gent empavada
però calms
de molta superfície
camps realment
de quilòmetres
i quilòmetres
de superfície
amb tots els seus enemics
aquí hi havia igual
o sigui
aquí hi havia
bullars
hi havia
otomans
i inclús hi havia
tot
els serps
de la gleba
que no pagaven
els impostos
que hi volia
que també
acabava així.
Vol dir
que en principi
no sabien com
devia ser de jove
aquest senyor
però quan va ser
príncep de Valà
i es va dedicar
a venjar-ho tot
d'una forma
molt
curada
i molt salvaig.
Si en parlava
la gent
hauria de tenir
parets importants
també
per empelar
el personal
no?
Sí,
era un reina
que es podia considerar
un reina ric
lògicament
tothom
que estava
per allà
treballava
pels senyors
faudaus
d'aquesta època
bé,
simplement per acabar
com va morir
aquest senyor
aquest senyor
va morir
en una lluita
contra els otomans
en una de les moltes
guerres frontereres
que hi havia allà
la seva mort
és un misteri
hi ha algú
que creu
que van ser
els mateixos
otomans
hi ha altres
que creuen
que va ser
el seu propi
exèrcit
alguns altres
pensen
en els seus
guardaespaldes
degut
al clima
de terror
que havia provocat
i el que
sembla més cert
és que
ell
es va salvar
de la batalla
es va vestir
d'otomà
i aleshores
quan s'escapava
els soldats
cristians
que havien
per allà
confondre-ho
amb un membre
de l'exèrcit
contrari
i ho van matar
el cert
és que els turcs
se'l van trobar
se'l van emportar
a Constantinople
també el van empavar
i el van passejar
pels carrers
de Constantinople
com un no
però cristià
mor per ells
i finalment
per acabar
on està enterrat
aquest senyor
un altre
un contejament
d'aquests
que no està clar
com va anar
algú opina
que està
en un monestir
de Romania
que es diu
monestir
d'Esnagov
però altra gent
diu que està
a una església
de Nàpols
curiosament
l'església
de Santa Maria Nova
de Nàpols
per què?
perquè allà
hi ha enterrats
el seu fill
i la seva nera
el futur rei
està enterrat allà
i
hi ha alguna tomba
desconeguda
que només hi ha
una inscripció
la inscripció
és el drac
i el drac
era el símbol
de la dinastia
dels Brats
hi ha tants dracs
al món
que no sé pas
com ens ho fem
però tot país
té un drac
com a símbol
d'algú
moltes gràcies
i continuarem
després de festes
bones festes
a tothom
moltes gràcies
Joan
moltes gràcies
i ja veieu
benvolguts
oients
avui
amb el
fort de la
Carme
hem cremat
convents
hem cremat
la ceràmica
hem cremat
de dràcula
hem passat
els braus
hem après
que és un artista
i per finalitzar
no penso celebrar
Nadal
com a bon patriota
em nego
celebrar
el naixement
d'algú
que se saltava
a les lleis
incitava
a la sedició
fracturava
la convivència
i pertenia
trencar
la unitat
de Roma
em sembla lamentable
que els seguidors
d'aquest culpista
es rebelessin
en contra
de la sentència
que li van aplicar
d'acord
amb les lleis vigents
i aplaudeixo
que els perseguessin
per trencar
l'ordre constitucional
romà
d'haver viscut llavors
possiblement
jo hagués anat
a la cacera
dels legionaris
romans
a dir-los
vives
i a cridar
a por ellos
avui
la realitat
ha igualtat
a la gran vida
avui
la realitat
ha igualat
a la ficció
ho
Estimats oients, en nom de tot l'equip del programa
i del Carlos Rius en el muntatge,
del Joan Mateu, del Josep Capellades i jo, Ferran Carreres,
tots junts preparant i presentant el benvinguts, benvolguts i ben trobats,
us desitgem un bon Nadal i tot el millor pel 2020.
Ens retrobem el diumenge 12 de gener a la 1,
Bones festes.
Josep, a poc a poc,
escenem de gran foc i els anis els canten.
Ens centem de gran foc i els anis els canten.
i els anis els canten.
i els anis els canten.
i els anis els canten.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!