Benvinguts, benvolguts i ben trobats.
És el primer cop que m'atreveixo a entrevistar a un editor i mestre de la comunicació.
El convidat que tinc al meu costat és el creador de més d'un centenar de productes editorials
que es troben en tots els quioscos i llibreries.
Darrere de la seva realització hi ha un editor responsable del seu contingut i publicació,
responsable d'informar i comunicar informació d'interès per al públic lector.
Nascut a Sabadell l'any que esclata la Guerra Civil,
i potser per això ell ha sigut tan combatiu, espavilat i revolucionari.
Home intel·ligent, culte i creatiu.
Ha treballat amb els grans editors en el nostre país, des d'Agodó fins a Sèncio.
Però ell no és de continuïtats ni de rutines.
Ha ajudat, promocionat i ensenyat a periodistes, escriptors i dibuixants.
Diu que s'ha arruïnat més vegades que les que ha guanyat diners,
però que no li importa perquè ha viscut molt bé.
Diu que ha gaudit del seu treball, de la seva vida personal i dels plaers epicuris de la vida tant com ha pogut.
Diu que continua gaudint i que els seus enemics els han enterrat pràcticament a tots.
Josep Hilario Ifon, benvingut a Ràdio d'Esverro.
Gràcies Ferran.
Com estàs?
Bé, seguim vivint, seguim pensant i ens avorrim bastant.
Doncs avui intentarem que no t'avorreixis tu, perquè segur, segur que els soients en cap moment quedaran avorrits
amb la teva explicació de tants temes que hem de parlar, tantes revistes que recordar,
tantes anèndotes per explicar,
que si jo no soc capaç de posar en ordre les idees i preguntes,
perdrem una ocasió única d'esprema el teu talent.
Va per endavant, va per endavant, que m'agradaria anar a poc a poc.
És a dir, Josep, avui ens centrarem en el període Hilario del 1936 al 1976.
Josep, tu estudies periodisme a Barcelona, amb la mateixa promoció que el Manolo Vázquez Montalbán?
Sí, som de la mateixa promoció, sí.
I comences a treballar en l'editorial Boguera i quan no fas el curs final a Madrid
et quedes com a llicenciat en premsa infantil.
És correcte, això?
Exacte. L'únic títol que tinc és llicenciat en premsa infantil.
I no n'hi he fet mai cap.
I n'has fet mai de premsa infantil.
Josep, parles de la teva feina, trajectòria i evolució en l'editorial Boguera.
Bé, jo entro a l'editorial Boguera.
És un tema bastant relativament curiós.
Contesto un anunci que s'ha d'escriure una carta escita a mà.
La raó per escriure la mà és perquè el senyor Boguera les cartes les enviava a un grafòleg
que suposo que dava el seu parer sobre el que entenia per la lletra del...
Partint d'aquest punt, és difícil d'entendre que em cridessin
perquè la meva lletra ha sigut sempre espantosa.
Però bé, deu fumar en part de l'equilibri.
I llavors, finalment, diguem, vam quedar com dos finalistes pel tema
que era un periodista de Madrid que es deia Joaquim Grau i jo.
i realment jo crec que a mi em van triar perquè era el més barat.
Però el curiós del tema és que el punt, o sigui, el per què,
o el treball que em demanaven era cap de publicitat.
La sort meva va ser que jo no sabia gaire res de publicitat,
però el senyor Boguera sabia menys.
I això ens va posar d'acord per començar, o almenys, a intentar uns assuntos.
Va ser una etapa molt interessant, molt plena,
i jo vaig aprendre molt a Boguera.
Vaig aprendre del senyor Boguera també,
perquè era un personatge molt curiós de l'època.
I molt sorprenent, perquè no és repetible.
Vull dir, un editor que quan arriba a la redacció o al despatx i tal,
tot el que hi ha sobre les taules ho tira a terra,
perquè les coses s'han de guardar als calaixos,
no és normal a cap redacció.
I això per experiència també ho sabeu, no?
Però un personatge molt curiós.
Jo tinc una altra anècdota d'aquest concepte tan radical,
és que en un moment determinat,
en Francesc Boguera es va fer una casa, una torre a Castelldefels.
i per posar-li un nom que no pogués tenir problemes amb el castellà i tal,
li va posar la Torre del Mar,
amb la qual el problema cap, perquè era igual de les dues maneres.
Doncs bé, un envi ens va invitar,
a la que llavors era la meva parella, la meva dona,
ens va invitar a dinar, a conèixer la casa, la torre i tal,
i després de dinar ens va convidar a jugar al Ramiro.
i la seva filla, Amèlia, que era amiga meva,
vol ser una mica la introductora del tema amb aquest,
i llavors li diu, Amèlia, porta la llibreta del Ramiro.
I la llibreta del Ramiro és la que apuntava cada dia
totes les partides que jugava amb qui.
Clar, és sorprenent, vull dir, és d'aquelles coses que dius,
quan tu trobes una persona amb aquesta metodologia,
quasi mai et pots sorprendre després amb la feina.
I què vas desenvolupar? Quina feina vas desenvolupar, tu, a Bruguera?
Bé, vaig començar sent teòricament cap de publicitat,
llavors, realment, en certa manera,
vaig passar a ser una cosa que avui en dia es diria un executiu júnior,
per l'edat, va ser sis, no?
Però el tema de la publicitat,
clar, Bruguera de publicitat en feia molt poca,
ningú feia publicitat, per dir-ho així, no?
Llavors deies, bueno, a veure,
de què es tracta?
De que fem publicitat de les coses que fa Bruguera,
que en aquell moment, sincerament, no li feia cap falta,
perquè el de Bruguera es venia sol, per dir-ho d'alguna manera,
o el que es tracta d'aportar publicitat als productes de Bruguera.
Vaig entendre, o vaig creure,
que aquesta segona versió podia ser més novedosa,
o més positiva, o més fàcil d'aconseguir,
i li vaig proposar de buscar alguns clients de publicitat
per les revistes que tenien,
pel Pugarcito, pel DDT, pel...
per el que fos, no?
Pel Mundo.
I ho va acceptar amb una condició,
que si jo volia viatjar per trobar clients,
que m'ho pagués jo.
De forma part, també, de la...
del concepte, no?
Bé, va anar així,
si vaig aconseguir,
doncs, bueno, va venir,
perquè ja només teníem algun client...
Jo, per exemple, teníem Colacau.
Colacau va ser un dels clients primer que va tenir Bruguera,
i jo crec que va ser un dels primers puestos,
a part de la ràdio, on Colacau es va anunciar.
I era divertit,
perquè anaves a la fàbrica de Colacau,
que llavors estava al carrer,
a la Torrent de l'Olla,
el que érem en el Pelaio,
i era un edifici de busta,
de maderites,
era allò de...
Tot eren fustetes,
i totes feien el mateix olor de cacau,
vull dir, allò era...
Jo arribava a casa,
i em preguntaven d'on venia,
ja sabien d'on venia,
perquè sorties d'allà impregnat,
totalment,
de xebolat.
I eren molt agradables,
tant el Ventura com el Ferrero,
que eren els dos socis que van crear Colacau,
eren dues persones encantadores,
i realment va ser una relació...
Potser jo era molt jovenet,
i això ja els hi anava bé,
i aquest va ser un dels clients,
potser interessants d'aquella època,
perquè quan vam fer la revista Mundo Juvenil,
amb els personatges de Hanna Barberá,
els hi vaig vendre
el que ara es diria...
el que ara fem de buscar un patrocinador prioritari,
i en aquell moment jo em vaig inventar
que Colacau fos el que pugui,
Mundo Juvenil, i va sortir bé.
Però bé, el punt potser,
a part de que ja durant aquests uns quants anys
jo vaig anar aconseguint...
Bé, jo crec que vam...
Jo crec que vaig aconseguir el primer any
d'aquella època,
7 milions i mig de pessetes de publicitat,
per les publicacions de Bruguera.
Tenia un client que era
Chocolates el Gorriaga,
ahir un...
Tenia 4 o 5 clients,
tenia...
No eren gaires, però bé,
i alguns de Barcelona,
però bé,
va començar a funcionar,
em va rotllar una mica.
El punt de partida és que llavors vaig...
En Bruguera va començar a diversificar
el que podia ser la meva feina,
per això et dic que vaig ser més aviat
un executiu júnior
que un cap de publicitat.
Sí, d'alguna manera va ser,
com deia la cançó,
jo soc aquell negrit,
de l'Àfrica tropical,
però tu vas a l'Àfrica tropical de Sadell,
no?
Sí, alguna cosa així, no?
Llavors, el que va passar
és que Bruguera tenia una...
El senyor Bruguera era propietari
d'una petita empresa
que es deia Ibis,
que era la part de Bruguera
que feia els cromos i els calendaris.
Feia aquesta, aquesta...
Sobretot els...
I em va passar aquesta tasca a mi.
I aquesta petita cosa
que es deia Ibis
formava part d'un subgrupo d'aquests
que es deia Fibar,
que era fabricantes i vendedores
d'articulos de reclamo.
Bé,
i Ibis em va caure a mi a sobre
i bé, a veure què fem.
I la primera cosa
que em va caure a sobre
va ser que
averiguar o interessar
si valia la pena continuar o no
amb els cromos,
aquells petitets
que es posaven dintre del safrà.
O sigui, allà hi havia uns cromos
miniatura, perquè allò era...
Però perquè el safrà precisament
no va a quilo.
Bé, no, exacte.
I vaig haver d'anar a Múrcia
a averiguar com estava el temps.
I clar, li vaig tornar
i vaig dir, escolta,
és que la veritat
vostè mateix, però...
Però no val la pena.
Del filet de safrà.
Però bé, com aquell no deixava
puntada sense allò que es diu,
però, escolta, ja li anava bé, no?
Però bé, em vaig fer càrrec d'Ibis
i per mi Ibis va ser
potser el punt de partida
d'un tema d'allò que es diu
de creatiu,
de començar a tenir un concepte
de creatiu.
Perquè va aterrissar
a Barcelona bimbo.
I quan va aterrissar bimbo,
doncs per la raó que sigui,
la persona que va venir de Mèxic
era un tal Jorba
i amb Mossons,
que havia arribat a ser vicepresident
del Barça,
formaven part d'aquesta societat,
van venir a Bruguera
perquè, com acabaven de desembarcar
i ells estaven acostumats
a promocionar
el seu pa a Mèxic
i als Estats Units
amb cromos,
necessitaven una col·lecció
de cromos
per sortir aquí a Espanya.
I van venir a Bruguera.
i llavors, clar,
coneixent,
torno a repetir
perquè realment
el personatge
de Francesc Bruguera
mereixeria un estudi
a fons, no?
Perquè li vam col·locar
amb els senyors de bimbo
una col·lecció de cromos
que teníem amagatsamada
i perduda
amb un racó,
però bé,
que ens el vam treure de sobre.
A ells els hi vam fer un favor,
de totes maneres.
I surt de l'empresari català.
Sí, sí, total,
total,
perquè jo
ja pot ser vergonya
per dir-ho d'alguna manera.
Però bé,
d'aquí arrenca
una relació amb bimbo.
Llavors li vaig,
el primer any
va ser així,
però a partir del següent any
va ser una actitud creativa.
I llavors,
jo recordo en Jordi,
va parlant amb ell
que ell em va dir
no,
perquè nosaltres
els cromos
que fem tal i qual.
I jo vaig dir,
molt bé,
jo em comprometo
amb cinc anys
que jo li faré
la col·lecció
per a Mèxic.
I la veritat
és que ho vaig complir.
Vam anar creixent
i recordo
que una de les,
potser de les grans col·leccions,
o les últimes,
va ser del nivell
de 200 milions
de cromos
i 240.000 àlbums.
Això era
quantitats importants
i jo recordo
haver estat
a peu de màquina
a Bruguera
amb ell i tot
agafant
fulles de cromos
i organitzant
tot el tema.
Però bé,
va ser molt interessant
i molt divertit
en tots els aspectes.
I això va crear
una relació
amb Bimbo
important.
Va arribar un moment
que era tan important
l'import
de la col·lecció
de cromos
de Bimbo
que representava
el 80%
del pressupost
de Bimbo
en publicitat.
I això va provocar
que,
perquè la publicitat,
la part diguem
publicitat,
Bimbo,
la portava
McCann Erickson.
I llavors això
va provocar
una reunió
de McCann Erickson,
o sigui,
de l'executiu
de comptes
de McCann Erickson
i jo
amb Bimbo,
perquè les instruccions
que tenia
el de McCann Erickson
era intentar
retallar
cromos
en favor
del que ells
volien fer,
no?
Curiosament,
l'executiu
de comptes
de McCann Erickson
era en Xavier Castanys,
que és un dels meus
antics amics.
i, bueno,
vam tenir,
no va passar res,
la col·lecció
estava molt bé,
s'ho va agradar molt,
és la col·lecció
que van enviar a Mèxic
i es va acabar
la discursió.
Vull dir,
m'aconseguir salvar
el 20%
que tenia,
perquè va estar
a punt
inclús de perdre
aquest percentatge.
Però, bueno,
són incursories.
I potser l'altre
segon tema,
això va crear
una línia creativa meva,
que jo em sento
molt satisfet.
I per acabar
de rematar
el concepte
del senyor Bruguera
sobre les seves
actituds d'aquest tipus,
com tu ja deies,
d'aquesta col·lecció
em va prometre
un 5% de comissió.
Primera vegada
en la història
de Bruguera
que acceptava
donar una comissió
a algú.
Bé,
i jo vaig pensar
estupendo
perquè aquí
hi ha
algo es algo,
no?
Llavors en Bruguera
tenia també
un altre concepte
i és que cada any
ell feia un viatge
a Amèrica
a la primavera.
Ell marxava
i estava fora
un parell de mesos.
Vegetava
totes les sucursals
de Bruguera
que en aquell moment
eren,
diguem,
representacions.
Vull dir,
ells anava a Mèxic,
anava a Buenos Aires,
anava a Cuba,
tal o igual.
i era un viatge
que la família
l'acompanyava
a l'aeroport
quan marxava
i la família
anava a l'aeroport
a rebre'l
quan tornava.
Ell escrivia
a casa
de la seva dona
una carta
cada dia
mentre estava fora.
I en tots els anys
que va viatjar
a Amèrica
d'aquesta manera
només una vegada
van aconseguir
portar-lo
a un cabaret
al Tropicana
de l'Havana
perquè ni siquiera
era de sortir.
un personatge
molt atípic
o sigui
hi ha que reconèixer-lo.
Doncs bé,
l'any
que estic explicant
el tema
dels cromos
el senyor
Broguera
va tornar
i havíem tingut
un incident
i és que
el que jo tenia
ja com a ajudant
dintre d'Ibis
perquè ja la cosa
havia creixut molt
es va equivocar
amb una comanda
i vam fer
10 milions
de cromos
de més.
Bé,
però és igual
sobre 200
no és que
fa representar
tant,
però tal.
Llavors jo
parlant
amb el que era
el cap
de màrqueting
de Bimbo
que era molt
amic meu
ell em va dir
jo puc salvar
la meitat
però
no els puc salvar
tots
però bueno
va ser l'incident
que vam tenir
i arriba
el senyor
Broguera
de menetal
i el primer dia
que arriba
l'editorial
si no el primer dia
el segon dia
em crida
i em diu
què ha passat
amb això
i jo li vaig
contra
jo no vaig poder
aguantar
i vaig dir
escolta
és el més important
que ha passat aquí
després de dos mesos
que ha estat fora
bé
no sé si la cosa
final de la qüestió
no em va pagar
la comissió
perquè s'havien pagat
tot un espert
és a dir
és conseqüent
amb la presentació
que t'he fet
és conseqüent
és conseqüent
que t'has arruïnat
i també has guanyat
molts calés
en aquest cas
el Broguera
et va deixar
és conseqüent
amb el personatge
doncs si et sembla bé
fem una petita
agafem aire
de tantes anèndotes
divertides
i continuem
i see trees
of green
red roses too
i see them bloom
for me and you
and I think to myself
what a wonderful world

en resum
en resum
Josep
que de la facultat
de periodisme
et quedes només
amb la P de publicitat
perquè tot
la teva primera etapa
no és precisament
periodística
sinó és publicitària
és publicitària
sí
el que passa
és que
jo et dic
conceptes que Broguera
jo vaig aprendre molt
perquè es van barrejant
moltes coses
vull dir
t'he explicat
un mica
el concepte
dels cromos
i aquesta història
i els calendaris
jo m'he trobat
a tenir
que anar a veure
llavors era
una actriu
reconeguda
que era
Marisa de Leza
perquè
per preguntar
si
vaig fer-te un incís
que és el seu
jo vaig tenir
que anar
per Broguera
Marisa de Leza
que vivia
a la vinguda
a via Augusta
quan estàs tocant
ja
Bergós
aquella casa
jo recordo
aquella casa
perfectament
per demanar
si volia
fer-li
fessim unes fotos
per uns calendaris
clar
però aquells calendaris
que posava la gent
a la paret
a la
i que ho pensava
no sé si
bueno
però
si tu compares això
també
anys més tard
vaig anar
al Viso
a veure Carmen Sevilla
per veure si aconseguia
que es discutís
més o menys tobles
a Interviu
a la teva revista
vol dir que
el món
té a vegades
aquestes actituds
paral·leles
bueno
una de les coses
interessants
d'aquella època
de Broguera
i dels cromos
jo vaig tenir llavors
tracte
amb les que eren
les distribuïdores
de cine
de Barcelona
perquè nosaltres
vam fer
los diez mandamientos
jo vaig fer
los diez mandamientos
i jo vaig fer
també l'altre
com es diu
vaig fer el Benur
llavors vol dir
que llavors jo tenia
contacte
amb la CB Films
amb la Demetro
Goldinmayer
amb la
i aquí
curiosament
eren puestos
que tampoc entenc
que tenia massa clar
la publicitat
perquè els que tenien
el cap
allà
les persones
eren
quasi tots
eren periodistes
i quasi tots
eren periodistes
de la Vanguardia
tres de la Vanguardia
que en aquell temps
era la Vanguardia
espanyola
fins que la Horacio
li va treure
l'espanyola
llavors clar
jo em vaig trobar
que vaig passar
de tenir
alguns d'ells
que els havia tingut
com a professors
a l'escola de Periodismes
a tenir-los
com a interlocutors
o companys
de viatge
en un tema
en temes de treball
o en temes professionals
vaig fer
els demandaments
vaig fer el Benur
això
em va donar
contacte
amb el
Jaume Arias
això
amb el
i al cas del
i a la Metro Goldinmayer
hi havia
el personatge
en aquest sentit
un tal
Roque Javaloi
i Roque Javaloi
hem fet
Benur
amb ell
em va
dir
si podíem estar
interessats
en una pel·lícula
que acabava d'estrenar
és aquell que aniria
molt bé
d'una nena
petita
tal i qual
i la pel·lícula
era un rayo de sol
i la nena
era Marisol
que curiosament
va ser
bueno
això ho explicà
en un altre programa
llavors resulta
que
que bueno
molt bé
i llavors jo li dic
a Bruguera
i això
i em diu
no
no m'interessa
Roque Javaloi
i li dona
a Fer
Fer era el nostre
contrincant
Roque Javaloi
exactament
quina posició
tenia
el director de publicitat
de
de
Metro Goldinmayer
de la Metro
Barcelona
i llavors
llavors aquest
doncs clar
Bruguera no l'agafa
i li dona
a Fer
que era el nostre
competidor
amb el tema
dels cromos
i és un èxit
clar
llavors el senyor Bruguera
es puja per les parets
i hem de fer alguna cosa
i el Fer Algo
és anar a Madrid
i amb aquest
i amb el Joaquim Grau
que havia sigut
amb aquest personat
aquest periodista
que en un moment
durat vam estar
tots dos
quin entrava
o quin no entrava
ell estava
treballant per
Bruguera a Madrid
entrem
en contacte
amb els
goianes
i amb la
família
i amb tant
de Marisola
i fem un contracte
per fer
una revista
que es diu
Mundo Juvenil
la revista
de los amigos
de Marisola
a partir d'aquí
tenim una revista
que es diu així
i
l'única vegada
que jo tinc
un contacte físic
amb la Marisol
de
hola
hola
bon dia
bon dia
és quan està
rodant tòmbola
una nena
de 12 o 14 anys
no m'he recordat
12 anys
potser
qui parlava amb ella
era el Joaquim Grau
qui feia
les entrevistes
i les coses
per la revista
o sigui qui omplia
el contingut
la revista
era allà
i jo em limitava
a firmar el contracte
i a dirigir el tema
per dir-ho d'alguna manera
però és el meu primer contacte
amb la Marisol
amb la família
goianes
d'això ja
més endavant
ja en parlarem
però bueno
llavors
creem aquesta revista
ja
ja tinc
en aquests moments
si tu vas dir
què faig de publicitat
més o menys
contactar els 4 clients
que ja tenim fixos
o algun més
que ja cau
què faig
de
de
de cromos
segueixo
amb els cromos
sobretot
els de
els de
bimbo
i
què faig més
què faig més
ja ser
responsable
d'una revista
com
com aquesta
i llavors
soc també
responsable
d'una revista
nova
que es diu
Fans
que és una revista
la primera
jo crec que
se va fer aquí
de tema musical
i tal
i aquesta revista
Fans
per mi té un altre valor
afegit
perquè és la primera vegada
que es fa
una roda de premsa
a Barcelona
per presentar una revista
i es fa
a l'Hotel Presidente
molt bé
i va venir
bastanta gent
va quedar bé
va quedar molt bé
vull dir
és la primera
no n'has fet mai cap
però et dones satisfet
per el que sigui
i això
anys després
arriba un dia
i en una època posterior
en l'època de Bocatxo
que estem a Bocatxo
alguns de la redacció de Bocatxo
estem a les 8 del vespre
estem a Bocatxo
prenent una copa
perquè teníem la redacció
al davant de Bocatxo mateix
i estava
no sé si recordeu com era Bocatxo
l'entrada
doncs estava allà
i llavors hi havia unes cortines
i tenies la part de dintre
però estàvem a fora
en un grupet de 4 o 5
5 o 6
que estàvem allà fora
en una copa
i de dintre
surt un amic
un amic meu
que era Jesús Ullet
i em diu
si per favor
podem entrar
a fer-li
cos
a una presentació
d'un llibre
que hi havia a dintre
que no havia vingut
ningú
a la presentació
i vam entrar
i ens vam
i vam fer una foto
que és el que es tractava
de treure la foto
i el personatge
era un
un publicitari
de Barcelona
d'aquella època
que val més no
deixar-lo així
però clar
això em va donar a mi
una perspectiva
de què podia passar
amb una presentació
a mi m'ha fet molta por
sempre
les presentacions
i aquest tipus d'actes
perquè dius
i si no ve ningú
i si no ve ningú
és d'aquelles coses
que
doncs ara que dius això
em parlarem
has parlat de Bocatxo
has parlat de l'any 68
i tu vas impulsar
la revista
que prenia el nom
del local de moda
que era una boat
amb decoració pop
com tu deies
i de les sortines
que havia obert
just un any abans
en el 67
allà al carrer Montaner
més amunt
de la Ronda General Mitre
aquella boat
creada per Oriol Regàs
i que acollia
moviment jove
renovador
i burguès
que es va dominar
en aquell moment
l'agost divin
la revista
que tu vas editar
era una publicació
jo recordo
de qualitat
diferent
glamurosa
dirigida
a un públic
minoritari
que eren
precisament
aquests joves urbans
professions
liberals
o ben remunerades
i que manifestaven
un estil
clarament
en aquell temps
antifranquista
i una ideologia
àmplia
que provocava
la transformació
de la vida
quotidiana
a través
de l'oci
el plaer
i la cultura
la revista
Bocatxo
que tu dites
pretenia
tot això
ho dic jo
i m'ho he preparat
perquè tu m'ho
corregessis
o m'asseveris
que tu pretenies
diguem
imitar
dintre de les imitacions
a la revista
americana
Playboy
i de fet
tenia continguts
d'informació
de viatges
i llocs
exòtics
noies
amb poca roba
i una certa
mirada
adonista
sobre el món
que expressava
l'esperit
de la discoteca
vas agafar
de redactor
en cap
el Joan Mercè
i el teu company
de curs
el Manolo
Vázquez Montalbán
el vas fer
que escrigués
sobre la informació
internacional
pràcticament
tots els col·laboradors
o que es diu
la redacció
de Bocatxo
70
te'ls emportes
més tard
a la revista
por favor
i curiosament
la revista
Bocatxo
s'arruïna
millor dit
no s'arruïna
sinó
que la tanques tu
negociant
amb el Ministeri
d'Informació
i Turismo
i fer tot aquest
preàmbul
perquè tu
que ets l'important
ens expliquis
de tot aquest rotllo
que he fet
palès
als oients
per situar-los
amb la importància
de l'any 68
una revista
com Bocatxo
doncs que l'editor
el creador
d'aquesta revista
ens expliqui
tot l'altre
que jo no he explicat
bé
doncs
efectivament
Bocatxo
neix en aquestes
circumstàncies
com dius tu
la discoteca
és exitosa
la gent en parla
vull dir
és un punt
de trobada
d'aquest tipus
de públic
tu has dit
has posat
la paraula
el concepte
de Goix Divin
efectivament
el Joan de Sagarra
és qui s'inventa
aquesta nominació
de la Goix Divin
que ha quedat
i que en certa manera
era com molt
molt vàlida
molt conceptual
i jo
sobre això
tinc una segona
línia
de concepte
que és
que aquesta
aquesta joventut
intel·lectual
diguem
que era
era teòricament
d'esquerres
però vivia
a la dreta
per dir-ho d'alguna manera
amb tots els conceptes
vivia a la dreta
de l'ensatge
vivia a la dreta
de la diagonal
estava molt clar
és una
és una
diguem
és una
genètica
o una
forma
és una època
que són els primers
intel·lectuals
contra
diguem
contra la dictadura
contra Franco
contra la forma
de tal
per què?
perquè són els que es reuneixen
a Àncora i del Fin
entre setmana
els que miren els llibres
de Ruedo Ibérico
els que el dissabte
i el de si poden
i quasi sempre poden
setmana per pinyant
a veure pel·lícules
a veure
a comprar publicacions
i tal i qual
i
que passen el fi de setmana
cada que és
jo d'això
em vaig dir
en el seu moment
que era el Partit Comunista
de Cadaqués
i
és un concepte
perquè a més
crec que això
continua sent vàlid
vull dir
el Partit Comunista
de Cadaqués
avui en dia
ha anat a Menorca
quan tu compares
Mallorca, Eivissa
i Menorca
dius
què passa aquí
d'aquestes tres illes
doncs una és la
sembla que sigui
la comercial
la que
els negocis
tal
que és Mallorca
la que és per passar-se
per la diversió
que és Eivissa
i aquesta d'aquí
qui és?
Doncs aquesta d'aquí
són els intel·lectuals
encara amb una certa
rebeldia
o amb una certa
enyorança
d'aquella època
és un concepte meu
això
no tens per què
defensar-lo
però torna al que tu em deies
és que era la revista
Bocatxo
ara
en la revista Bocatxo
efectivament
hi col·labora moltíssima gent
no perquè la aporti jo
perquè si no
el que m'ajuda
a portar-la
és la Rosa Regàs
perquè és la que coneix
aquest tipus de gent
és la que aporta
aquests personatges
que després han sigut
més coneguts
i tal
excepte
evidentment
Bac de Montalbán
perquè aquest és amic meu
però inclús
Joan Mercè
no és una aportació meva
és després
que és una persona
que es fa
a la que jo aprecio
i m'estimo molt
perquè
per mi
era un dels més nets
i els més
de veritat
d'aquell moment
d'aquella època
però clar
en aquell moment
ja és conegut
inclús perquè
per tot aquest públic
que estem parlant
perquè és recull
de públic
com pot representar
també la Rosa Regàs
perquè
és l'autor
de
les tardes conteres
i per tant
aquest
en el fons
tothom
encara està veient
qui pensa
en el Joan Mercè
com el noi
del Guinardó
i en certa manera
és així
perquè
autors
que siguin
capaços
d'escriure
més d'una novel·la
n'hi ha molt pocs
què vull dir amb això
vull dir amb això
que
el Joan sempre
escriu
la mateixa novel·la
pot haver
3 títols
10 títols
20 títols
però en el fons
és la mateixa novel·la
i això ho ha fet
també García Márquez
perquè només té
una novel·la
el que més
són variants
de la mateixa novel·la
trobar un autor
que sigui capaç
d'escriure
moltes novel·les
no n'hi ha tants
però això és una altra història
de la que jo no en sé massa
tornant a Bocatxo
bé
però tornant a Bocatxo
resulta que té una època
la primer
evidentment
primer fem una societat
amb dos amics meus
que són
el Manel Bagués
i el Ricky Falner
més o menys
aportem uns diners
els que tenim
en aquells moments
tirem la revista endavant
perquè
l'Oriol no posa ni un duro
deu ser una còpia de Bruguera
però bueno
no posa ni un duro
però bueno
és igual
no passa a dir
tirem endavant
i a més això és veritat
perquè després
quan vaig fer la Pandau
tampoc va posar ni un duro
vull dir
això forma part
del proper programa
que ens explicarà
també moltes vegades
continuarem
exacte
bé
doncs llavors
resulta que
va fer un Bocatxo
i al moment donat
la cosa
econòmicament
es complica
però s'interessa
Javier Godó
i llavors
sí
fem una societat
amb el Javier Godó
llavors
amb aquesta societat
que es diu
el fet d'editor
i és ell
i estic jo
és el Xavi Miseracs
que és el fotògraf
nostre
en aquest sentit
i llavors
sí que hi ha
Joan Mercè
ja tenim una estructura
perquè a més
tenim un despatx
o una oficina
o el que tu vulguis
o una redacció
al mateix edifici
de la Vanguardia
al carrer Pelayo
i estem allà
i aquesta relació
dura
que s'ha d'haver durat
dos anys
una cosa així
i en aquest temps
és quan
tornem a el mateix
tornem a voler
impulsar altres coses
i llavors
és quan a mi
veum
veurem dos personatges
molt raros
molt especials
un es diu
Iba
i l'altre es diu
Òscar
i em proposen
fer una revista
que es diu
Barrabàs
a veure
això és el 72
a l'Iba
i a l'Òscar
són dos dibuixants
humorístics
a l'Òscar
és a l'Òscar
Negreda
però tu vols
seguir amb Bocatxo
això mateix
seguim amb Bocatxo
perquè és que
centrem Bocatxo
estimats oients
tenint aquí
al costat
el Josep
correbora
tots els adjectius
que li he dit
intel·ligent
culte
creatiu
i a més
s'ha d'afegir
un molt important
que és divertit
continuem amb Bocatxo
continuem amb Bocatxo
Bocatxo
curiosament
té una altra etapa
després passem
la etapa
Bruguera
i passem
la etapa
Godó
i resulta
que
amb donat
ens separem
i jo recupero
ella es queda
Barrabàs
que és la que dóna
diners
evidentment
i jo em quedo
Bocatxo
que és la que no dóna
diners
evidentment
vull dir
o sigui
que la cosa
continua
tenint la mateixa
hi ha una anèndota
que t'ho expliques
que diu
ja que parlem de Barrabàs
però no vi per del fil
del Bocatxo
que dius
que el Javier Godó
et reconeix
que ell va guanyar
Godó
més de 50 milions
de passades
de l'època
i dius
ell es va comprar
en ports
diu
jo no em vaig poder
comprar res
és correcte
això
és correcte
és correcte
és correcte
no només és correcte
això
sinó que
jo volia treure la revista
jo estava molt d'acord
en sortir
i ell tenia por
de treure aquesta revista
treure el Barrabàs
i jo el volia convèncer
i van fer 4 o 5 números 0
i a l'Iòscar i l'Ibats
pujaven per les parets
sobretot
li va
això no pot ser
jo me'n vaig
era una qüestió de crits
i llavors va arribar un moment
en què hi havia
un Barça-Madrid
i quan hi havia
el Barça-Madrid
jo vaig dir
el diumenge
i vaig dir
el dilluns
la revista surt
vulguis o no vulguis
tu mateix
i la revista va sortir
o sigui
el vaig forçar
a que sortís
bé
és molt bé
però bé
forma part de la
llavors seguint
en Bocatxo
com tu volies
Bocatxo té una
seguint etapa
ja també privada
de socis
que busquem
i que ens belluguem
per poder continuar
i
i en un moment donat
resulta que a mi
em crida al ministeri
i em diu
bueno
hi ha un incident
perquè si no
hauria sigut un incident
no tenia cap lògica
fem la redacció
i em truca
em truca
el ministre
d'informació i turisme
que era en Sánchez Vella
truca
i em fot una bronca
per telèfon
que això no pot ser
que és impossible
que no sé què
no és quantos
de què va
diu
mira
mira usted
la pàgina 70
mira la pàgina 70
i la pàgina 70
era un qüestionari
prus
d'aquests
fet pel Joan Mercè
i com a il·lustració
hi havia una poma
partida pel mig
i diu
oiga
és una manzana
i diu
i el que parece
i diu
coño
a partir d'aquí
ja
usted mañana
por la mañana
aquí
al ministeri
en Madrid
per hablar
d'este tema
porque esto
no lo puede seguir
así
bueno
vaig a Madrid
i em rep
el que era
el subdirector
d'informació
i turisme
que era
el
ve a veure si
ja recordo
exactament
com es deia
perquè era una mica
complicat
el tema
bueno
ja sortirà
si no en aquests moments
ja sortirà després
bueno
amb cert
que és una persona
amb la que vaig tenir
després una gran relació
molta
molt bona relació
que és quan
llavors es va
a l'época de por favor
i tot el que més
bueno
i llavors aquest en diu
que bueno
que el ministre
i dic
bueno
i què vols que hi fem
no?
tant i va
i llavors crida
amb un senyor
i me'l presenta
i aquest senyor
es deia
tampoc ara
saps el que sortirà
el nom de cop
però bueno
tenim dos noms
tenim noms penjats
però sortirà
bueno
i aquest senyor
era
el de premsa
era José Luis Fernández
era el fill
de la CIA
de la CIA
de la CIA
de la CIA
era el fill
molt agradable
perquè vaig tenir
molt bona relació
amb ell
i l'altre personatge
me'l presenten
i em diu
aquest senyor
serà el seu censor
em posen un censor
per mi sol
la censura
el teu gust
la censura
total
un censor
per
exclusivament
pel bocatge
i que me'n vaig
al despatx
d'aquest senyor
i que parlem
i ens anem
a aquest senyor
i jo allà
a aquest despatx
i em diu
mira jo
estic aquí
ja en plan
de jubilar-me
i que la veritat
és que no
a veure si es podem
ell mateix
em planteja
que hem d'entendre'ns bé
i que
passem
el millor possible
i dic
bueno
però a veure
d'acord
i llavors quedem
que cada número
cada mes
jo li passaré
la revista
abans
perquè la vegi
i a veure
més o menys
llavors ja havia
obert
bocatge o madrid
llavors jo
aquest senyor
l'invitava
a bocatge o madrid
i no sé si us recordeu
o heu estat
que a bocatge o madrid
hi havia unes pantalles
d'aquestes
que podies
passar fotos
i jo quan sabia
que venia
quan el portava allà
feia passar fotos
bastant fortes
perquè llavors
els que li portava
el dia següent
de la revista
ja no les trobava
tan fortes
comparat amb el que havia vist
amb el que havia vist allà
no no
però tal com ho sents
vull dir
era totalment premeditat
si ho sortís bé
o ho sortís malament
bueno
final que
que bueno
que vam anar
vam anar
i vam tenir
en definitivament
molt bona relació
però vaig tenir un sensor
per mi sol
durant un any
o més
i llavors aquest senyor
de més
després el van nombrar
és curiós
perquè era una persona
que pensava retirar-se
jubilar-se
d'aquesta trobada
va passar a ser
el d'informació i turisme
a Barcelona
el delegat d'informació i turisme
aquí a Barcelona
que quan va venir a Barcelona
jo vaig ajudar
a conèixer Barcelona
i a instal·lar-se i tal
i posteriorment
després de la transició
va ser governador civil
de Múrcia
i després del Bacet
o sigui
va tenir encara
una carrera política
relativament positiva
que veig que correbores
la presentació que he fet
que has ajudat
promocionat i ensenyat
també
a directors generals
de ministeris
i ascensors
bueno
doncs
com ara hem de tancar la boca
perquè s'has deixat
la boca oberta
de tantes coses
i tan divertides
que ens expliques
tu vull continuar
vols tancar
vocatxo
no
sí
vull tancar
vocatxo
el que no et vull tancar
és el Josep Hilario
i
per descomptat
perquè jo pensava
avui fins al 76
i ens hem quedat
el 68
amb el vocatxo
imagina't
Josep
Hilario
live
això és la continuïtat
del programa
nostre
ara
tanca vocatxo
i obrirem
una petita ronda
de preguntes
amb els dos col·laboradors
tanca, tanca, tanca
vocatxo
no, tanca vocatxo
vol dir que
el moment demanat
el ministeri em demana
que tanqui vocatxo
és aquest
per això et dic
tanquem vocatxo
o no tanquem vocatxo
em demana
que tanquem
tancar vocatxo
i em dona
a canvi
de tancar vocatxo
m'autoritza
a importar
i distribuir
tot el
tot el
grup
de Filipac
i de París
i
a poder
editar
quatre revistes
en un moment
que perquè deixessin
d'editar una revista
la cosa era
superment complicada
i em dona temps
a treure
dos números més
i puc seguir
traient els llibres
d'evocatxo
algun llibre
o alguna cosa
però va quedar
cada cosa així
i efectivament
aquest va ser
el final
d'evocatxo
que va ser
l'any 70
71
72
72
72
reprens
ja
una altra vegada
la teva funció
editorial
amb Barrabàs
el 72
no
el Barrabàs
ja estava fora
no
Barrabàs
l'havia quedat
a Godó
i el seguia
a Godó
pel seu costat
però va ser el 72
no
la fundació
de Barrabàs
Barrabàs
es funda
el 72
sí
bueno
estem parlant
dels 33
ja l'havia
espantat
d'un any més
sí
sí
veus
data de
de fundació
el 72
i dissolució
el 77
Barrabàs
bueno
doncs Barrabàs
és el 72
doncs el que estem parlant
és el 73
i pràcticament
perquè clar
si el 73
perquè
per favor
ja estem al 74
estem al 74
doncs
si et sembla
obrim el torn de paraules
Josep
Joan
Josep
penseu que tot
el temps
que doneu al mestre
després
queda reduït
amb la vostra secció
molt bé
molt bé
val la pena
val molt la pena
Josep
jo
dos coses
una en principi
has dit
algú que m'he interessat
perquè no ho havia pensat mai
o sí que ho havia pensat
d'una forma una mica
amagada
això que tot escriptor
només escriu un llibre
és veritat
que jo també crec
que és veritat així
perdó
ja t'interrompeixo
ell no ha dit
tots
molts escriptors
només escriuen
una novel·la
d'acord
però no tots
no una novel·la
vol dir
a partir de la novel·la original
es van creant
unes novel·les
molt similars
i jo també
bueno
resultes d'això
tu creus
que el Mareu Vázquez
Montalbany
també era així
perquè esclar
també era un personatge
i un entorn
bueno
a veure
per mi
en Manolo
en primer lloc
és un amic
vull que això
quedi clar
el segon punt
és que per mi
el gran valor
d'ell
és com a articulista
i com a enseguista
com a novel·lista
a mi
no m'agrada
no m'ha agradat mai
i com a gastrònom
i com a gastrònom
magnífic
això també
d'acord
com a gastrònom
tot el que tu vulguis
però ja et dic
com a enseguista
el trobo
com a pensador
el trobo
molt important
inclús socialment
políticament
com a novel·lista
jo crec que
va fer el Carballo
li va sortir bé
i ho va aprofitar
és la meva manera
de pensar
en aquest sentit
però perquè
que et donguis una idea
de la meva relació
amb ell
Manolo i jo
ens havíem enfrentat
bastant
en parlant
en en disgustint
perquè ell mantenia
la teoria
de l'imperi americano
que això
venia ja
de principis
del segle XX
i jo li deia
si Estats Units
és com tu creus
jo em faré
d'americà
perquè
jo no m'ho crec
que sigui
tal com
era un concepte
que discutíem
un moment donat
ell publica un llibre
de los hermanos Marx
no sé si us en recordeu
i quan vaig a la presentació
d'aquest llibre
me'l dedica
i em posa
para que te
marximices más
i jo li dic
mira Manolo
jo
què creus que te diga
para votar
entre votar como pienso
y votar como vivo
creo que es más honesto
votar como vivo
i ella em contesta
yo doy el 3%
de lo que gano
al partido
o sea
jo crec que es una
conversa de besugos
total
sí
perquè
el marximizar
era del Groucho
no era del Carlos
o us la reprudeixo
exactament
perquè
penses
i dius
per què conys vaig dir
i que Punyeta es va dir
però és un fet
per tant
Manolo
és la meva
opinió
Manolo
és el que puc dir-te
en aquest sentit
gràcies
jo ja he estat
dintes coses
a més una petita
curiositat
molt secundària
amb aquesta qüestió
dels cromos
i tal
que sempre en aquells cromos
que no surten
que se'n fan pocs
i tal
i després aquells cromos
de col·lecció
que ens ho he dit
una cosa rara
per el que sigui
n'heu tingut algun
d'aquest tipus
de cromos
i sí
bueno veuràs
el fet és el següent
les col·leccions
del Bruguera
sortien tots els cromos
això ja t'ho puc assegurar
el que passa
que les barrejaves
d'una manera
perquè les fulles
pràcticament
en cada fulla
hi havia la col·lecció sencera
més un afegit
o sigui
que hi havia
que hi havia més cromos
dels que
la col·lecció
tenia 240 cromos
millor la planxa
en que hi havia 300
llavors hi havia
totes unes tècniques
les tècniques
és que tu
tenies que fer
que de la primera pàgina
sortissin aviat
algun cromo
i de l'última
que la gent
hagués la sensació
que el pot acabar
i de les pàgines centrals
també
o sigui
això era una mica
el truco
de la història
però
saps que Bruguera
al final
donava la possibilitat
que si te'n faltaven 20
o no sé quants
els poguessis tenir
per tant
sortir sortien tots
no hi havia trampa
en aquest sentit
però sí
hi havia una barreja
particular perquè hi hagués
una tendència
i una
una ajuda
o un interès
per acabar-los
molt bé
perfecte
Josep
moltíssimes gràcies
esperem
comptar amb tu
fins que no es deixarà
ser aquí
a tots els oients
del Baix del Regat
que és bàsicament
que el pot estar
aquí
estem
estem a l'any 72
imagina't
fins al 2019
en tindrem prou
no
home no
que ja
ja et dic jo
que els oients estan encantats
de tenir una persona
i un personatge
com ets tu
els nostres estudis
repeteixo
moltíssimes gràcies
aviam si la setmana que ve
o d'aquí 15 dies
podem continuar
comptant amb tu
gràcies Josep
d'acord
d'acord
que va a tal
ha
sur
ha
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Clara Segura i Capesco
Molt més que teatre
Benvinguda, com estàs?
Molt bé, molt bé
Carai, quina presentació
Molt bé, moltes gràcies
He dit alguna mentida?
No, no, no, no, però sempre sorprèn quan et parlen de tu així bé, suposo que sempre a vegades ens costa també acceptar el bo a vegades, no?
I és essenciada en art dramàtic a l'Institut del Teatre de Barcelona, títol de solfeig i cant coral pel Conservatori Superior de Música de Liceu de Barcelona.
Vas fer fins a sisè de piano al Conservatori Superior de Música de Liceu de Barcelona. Has cursat estudis de dansa i cant. Actualment, compagines la teva feina com a actriu de cinema, televisió i teatre, amb la de professora d'interpretació de l'Institut del Teatre i en altres centres d'expressions artístiques.
Ets la directora de La Trena, l'hora de major èxit d'aquesta temporada teatral. M'agrada el Martí, de 13 anys i de Lluc, de 8. D'on treus el temps?
Ai, sempre diuen que el temps és el xiclet, no? El típic xiclet que es fa a l'àstic quan...
Però sí, trec el temps moltes vegades al matí molt d'hora, que ja és una disciplina que em ve una miqueta de piano perquè era la manera de poder estudiar tranquil·la.
Ho feia de 7 a 8 abans d'anar a l'escola, quan era petita, i crec que això se m'ha quedat perquè també és l'hora que encara sí... Ara ho faig més d'hora, ho he de fer de 6 a 7 o 6, 7, 30,
perquè és encara quan la casa està tranquil·la, quan tothom dorm, perquè la nit em costa més, o estic fent funció i llavors arribo cansada i no...
O desperta i tinc ganes de distreure'm amb alguna sèrie o alguna cosa, o si estic a casa i els nens costa més perquè moltes vegades t'adorms explicant el conte,
o quan ells s'adormen tu també t'adorms, i llavors em costa més concentrar-me. I en canvi de 6 a 7 és una hora per mi bastant productiva.
Les dones del meu voltant que em coneixen, que em porten la gestoria i tal, diuen, ja estan els mails a la Clara a les 6.32,
dient, escolta'm, Sílvia, que això de l'IVA, que no sé què... I sí, moltes vegades aprofito per fer feina a aquestes hores.
Sí, sí, però el dia té 24 hores, i per molt que tu dius que és un xiclet.
Sí.
I també dorms, i també fas de mare, i també fas de parella, i també tens que estudiar guions i veure noves propostes.
És cert que jo...
Sempre ha sigut una dona molt avalentada amb tot, i molt bona amb tot, però jo admiro la gent que les 24 hores les poden convertir en 30 o 35.
Això és un miracle.
Té un preu, eh? Té un preu que jo crec que em va fer un toque de vist fa un parell d'anys.
Sí, just abans de la pandèmia. No, no, no, post-pandèmia, post-pandèmia. És que ara no de la pandèmia, ja no saps el que ha passat abans, el que havia passat després.
Però crec que va ser quan vam tornar a fer per tercera vegada a cobertura al Condal.
Recordo que un dia, pujant les escales del teatre, ostres, estava però rebentada. Abans d'arribar a la funció, vaig pensar, ostres, què passa?
No sé si és Covid, no era Covid, i era com un pic d'estrès, un pic de... perquè la meva feina m'agrada molt i llavors també sempre m'ha costat molt dir que no.
I això té un preu, té un preu que un dia, no vaig petar, però vaig anar-me a fer proves, tal, i era això, era com una sensació de no poder, de no, ostres, que estic massa cansada.
I era que havia baixat tot el nivell immunològic, estava molt més baix, llavors vaig com haver de començar...
I llavors vam com reorganitzar-nos. Jo tinc un àngel de la guarda, que és la Bet Orfila, que a part de productora de la Trena i de moltes altres coses amb l'Oriol Brogi i de la Perla 29,
també m'ajuda amb la meva agenda. I llavors, com que és mare de tres dones, dona emprenedora, a vegades em diu...
A veure, al setembre comencen els col·les. Si tu pretens fer la pel·li aquest setembre, o sigui, aguanto.
Pensa que tal, pensa que al Nadal no hauràs fet festa perquè l'any passat no vas fer festa, però m'ajuda com a posar els punts sobre les i's.
I llavors penso, és veritat, això no ho he de fer. I llavors amb la Bet vam fer com un planning de dir,
intentem donar-nos una mica més d'aire, perquè sí que és veritat que en un moment tenia la sensació que tothom m'estava com esperant.
A veure, quan acaba, el 18, el 19 comença massajos. I, ostres, és aquella cosa de dir, és que jo vull gaudir també.
I ahir gaudeixo treballant, però quan és tanta canya no ho gaudeixes tant. Estàs més de mal humor,
perquè estàs més cansat, perquè no tens temps de preparar-t'ho com t'agradaria preparar-t'ho,
perquè no veus els nens, perquè no sé què, i tot vol temps a la vida.
I ara amb el Martí, amb 13 anys, tens més feina per altres coses i menys, entre cometes, d'acompanyar-lo al col·le.
Exacte, perquè això ni fa raó.
A Lluc encara.
A Lluc encara, encara al col·le i encara anar-lo a buscar i aportar-lo a activitats extraescolars,
però sí, sí, amb el Martí no tinc aquesta feina, però en tinc una que és més de psicologia.
Tu diràs, 13 anys, les hormones.
13 anys, és molt fort, perquè clar, nosaltres amb 13 encara estàvem a IGB, fèiem setè.
Sí, sí.
I just ara ell, bueno, perdó, ell estaria ara fent vuitet.
Està ara fent vuitet.
I llavors aniria a l'institut l'any que ve, i ell ja fa dos anys que està a l'institut,
amb la qual cosa tot s'ha avançat dos anys.
Sí, sí.
I és un temazo, el fet que ja els hi donen el...
Ja, bueno, socialment, no? S'està establert el mòbil.
Tu ho has dit.
I això, és una batalla que jo crec que és una batalla que jo em sento,
me'n recordo quan jo era jove, pensava, aquells avis que no en tenien el rock and roll,
però què és això? Si aquests pares estan carques.
I jo ara em sento carca.
Em sento carca amb el meu fill, perquè ja és una altra generació,
i deu ser això, deu ser els canvis generacionals,
que sempre passa que la generació anterior queda de seguida desbancada
perquè la que està en actiu va molt ràpid,
però sí, sí, però hi ha coses de carca que penso,
m'és igual que em senti carca, perquè això no...
Vull dir que crec que, per exemple, el tema de la tecnologia,
encara no som conscients d'on ens està portant a nivell de relacions humanes, eh?
Jo a vegades parlo amb els meus fills, que són el doble de grans que els teus,
i els deia que la tecnologia, que és fantàstica,
però que no s'oblidin mai del tracte humà.
És a dir, per molta tecnologia que hi hagi,
sigui a nivell empresarial,
que necessitis una, tan sols amb una pantalla,
que no necessiti anar personalment a veure el proveïdor, el client,
el contacte humà.
Totalment.
I per molt que em diguin a mi tecnologies, etcètera,
com el contacte humà, com mirar-te els fills quan et parlo.
Bueno, clar, però és que això ara s'està convertint al revés, no?
Això ara s'està... es parlen per fotos, és clar, i això...
Ururós, ururós.
Bueno, és una altra història.
Ens costarà molt a nosaltres assemilar-ho.
Ens costarà molt.
I també penso que a la gent jove que no està acostumada a aquesta relació tan humana
com la que hem tingut nosaltres, els costarà assolir-ho.
També el que la relació humana és fonamental.
Sí, sí, i després, en el fons, vull dir, sí, perquè en el fons som éssers socials,
vull dir que aquestes persones que han crescut amb aquesta tecnologia
o amb aquests contactes socials a través d'una pantalla
acabaran potser, volguen-se compartir pis o tenir família o viure amb algú.
I aquí començaran els temes, perquè, clar, si tu no estàs entrenat en llenguatge corporal...
En el parlarem, et dones compte, Clara, que tu ets molt més que teatre, que el que presentava?
A més, tu dius que el teatre va directe al fetge i al cor.
Sí.
Que ho t'ho he sentit.
I que consideres que no tens cap mètode, que més aviat fas una recopilació
de totes les persones que t'han ensenyat coses,
siguin directors, companys, actors i actrius,
i que tu tan sols ho apliques en les teves interpretacions.
És correcte, això?
Sí, perquè jo crec que no vinc cap a l'escola.
No, costa de creure que una actriu tan valorada i premiada com tu
no segueix una metòlica amb el seu treball.
Em costa molt.
No, jo t'ho diria que és veritat, que jo ara, per exemple,
que estic veient ara, doncs és les 104 o 105 funcions de la trena,
encara estic entenent la teoria, o sigui, encara estic dient
«Vale, ah, vale, vale», o sigui, per què no riuen ara i abans reien?
Ah, potser ja perquè hi ha una pausa, vull dir que encara estic,
amb l'experiència i amb la formació, estic encara entenent
què és aquesta màgia del teatre, perquè és una màgia de dir
«jo puc saber si són clínics d'encostipat o clínics d'emoció, no?»,
més o menys, més o menys, a vegades m'equivoco.
Però jo noto si l'espectador ens està sentint,
se'ns està seguint-nos sense mirar-lo, si els espectadors.
I les espectadors estan enganxats o no a la funció i ho noto.
I això també és a còpia de fer-ho tantes vegades,
que dius «estan distrets» i no els veus per el rabia de l'ojo,
que no sé com es diu, la cua de l'ull,
la cua d'ull, doncs ho veus, però ho notes amb la respiració,
amb el palpitar silenciós d'un grup de persones
que està mirant l'obra.
I tot això et va configurant una petita teoria,
però per això penso que crec que sí,
crec que el bon, no sé si és mestre o alumne,
és aquell que va recollint de tot arreu.
Jo no he estat mai en mètodes estrictes i no dúctils
i fanatismes.
Hi ha mètodes que són molt fanàtics, per mi.
Què dius, això?
En Josep Maria Flotats, 84 anys.
Imagina't.
Acaba d'estrenar al Teatre Espanyol de Madrid, París, 1940.
Una obra, que diu ell,
que recull les gissons sobre l'art dramàtic de Lluís Joubet,
que és el seu mestre.
I la seva manera d'entendre el teatre.
Flotats, eh?
Sí, sí, sí.
Defeneix l'experiència teatral com inexplicable,
perquè la tècnica de la qual no és del tot científica,
perquè no és repetible.
Ningú s'imagina què passa abans d'aixecar-se el teló.
Després explicaré una anàtica teva,
que tens que anar amb música abans de que s'aixeca el teló
per posar-te-la a l'anàlina.
Total, que el Flotats diu que una feina,
que per ell és gairebé fir-cent,
que darrere d'aquests triples sals mortals emocionals
que fa un actor,
hi ha infinites hores de feina.
Sí, sí.
Hi ha un període del mètode, no?
Sí, sí.
I que, en el seu cas, el Joubet representa,
com jo suposo que també defensaria el Stanislavski, no?
Sí.
Una altra referència en mètodes d'actors, no?
La Quintessència del Sentiment en l'Actuació, no?
I que aquesta és la matèria prima
que ha de desenvolupar un físic que viu de les emocions.
I jo amb això de les emocions,
i és tu que tens que xerrar,
que es fos amb Ranyana, que es fa que xerro jo.
I jo n'he conegut una actriu com tu,
que té aquesta capacitat de plorar.
Jo t'he vist.
A tu no et costa res que et caiguin aquests llagrimots.
I jo veiem...
Escolta, no estava a primera fila de platea.
Estava, no sé, a la decena o a la dosena o a l'amfiteatre.
I se't veu unes llàbrimes.
És que jo no sé si et poses.
Jo diria que no, perquè tu ets tan versatil.
No, no, no.
No donar temps.
No donar temps a posar-se a l'írio.
Però dic mentida.
No.
Que tens aquesta capacitat de plorar.
Com no he vist amb ningú.
Sí, tinc una facilitat.
I a més, quan rius, se't nota que no rius falsament.
És que ets increïble.
Bé, tinc la facilitat, però és el que et deia.
No sé quin és el mètode.
Vull dir que respecto que hi hagi gent que tingui un mètode que li sigui útil per tot.
Jo desconec aquell que em seria útil per tot.
Vull dir que crec que vaig fent...
Però clar, quan jo ara he estat dirigint o he donat classes,
intento fer entendre quins links hem de trobar,
però els ha de trobar cadascú.
Perquè allò que està dient l'afecti.
Perquè és cert que ha de plorar l'espectador.
No cal que plori l'actor.
Estic d'acord.
Però a mi em passa.
A mi em passa que quan veig algú plorar
o que intenta reprimir el plor,
llavors ploro, com a espectadora.
Amb la qual cosa, a vegades,
ajuda una mica el compromís que hi posa un
perquè l'altre també s'emocioni.
En el fons som éssers empàtics.
Si veiem algú que s'ho està passant bé, també ens ho passem bé.
A mi m'encanta quan veig aquestes coses
que corren o per internet o que corrien abans per la tele
d'un presentador o una presentadora amb un atac de riure
intentant...
Jo no hi ha cosa que em faci més riure.
I és per això, perquè m'hi poso de seguida el seu...
O sigui, som éssers empàtics.
I llavors, d'alguna manera,
si jo aconsegueixo emocionar-me,
doncs a vegades crec que també s'emociona l'espectador.
I a vegades no, a vegades jo no m'emociono i s'emociona l'espectador.
Que bé, també.
Però sí, no et sabria dir quin és el...
Jo recordo molt una professora, la Laura Cubana era,
que ens va dir que la primera emoció que experimentis quan llegeixis una obra
és el tresor, que tu t'activarà per després comprometre't amb aquesta obra.
i si una obra ja et trasbalsa d'entrada,
jo sé que després com a intèrpret ja sé on connectar-me,
perquè ja sé, ja he vist on...
No saps per què, però t'afecta i dius...
Ostres, allà...
Quan he llegit això, uah, és que sé del que parla o a mi m'ha afectat
i llavors no m'equivoco gaire
i són aquells moments en què a mi m'afecten.
Però amb la primera lectura.
Jo per això m'he fet...
Recordo que em vaig fer dues vegades foto al mirall
després d'haver llegit una pel·lícula i una obra.
I una pel·lícula era Mare d'Entro i l'obra era Incendis.
Em vaig haver de fer una foto perquè la cara m'havia quedat com desfigurada.
Ets una bruixa perquè aquí amb les notes que tinc per parlar amb tu,
si tinc que posar dues de les tres, les has dit tu.
I l'altra seria per comissària, no?
Són tres, totes o moltes obres de les teves,
però aquestes tres que després anirem parlant
són capdals amb la teva carrera, diria.
Aviam, fem un petit incís i retrocedim una mica amb el temps.
Quins records tens de la teva infantesa aquí a Sant Just?
Uf, mira, avui que m'heu portat...
Que va ser el teu primer teatre, eh?
Sí, i tant.
Avui que m'heu convidat a la grangeta,
que he tornat a tastar l'ensaïmada,
que no és la mateixa que jo tastava quan era petita,
però que per mi era el ritual,
que anava cap a les classes de piano els dissabtes a les 9 del matí
i parava a la grangeta i em menjava un donut i una ensaïmada,
que era com una... era una festa.
Com que també estudiàvem els matins de 7 a 8 abans d'anar a l'escola i tal,
doncs els meus pares em donaven cent i pico pessetes
que amb això podies comprar les dues coses, imagina't.
I que m'he anat a Can Genestat,
que he agafat un dels fruits de l'eucaliptus,
que tal, que això per mi és infantesa pura.
Jo tinc molt bons records de Sant Just,
perquè era una època que anàvem caminant a tot arreu,
que no hi havia gaire cotxes,
que ens coneixíem tots,
que sortíem d'un moment en què es necessitava el poble
a fer moltes coses a nivell associatiu,
que hi havia l'Ateneu,
que jo allà anava a fer Can Coral,
anava després a ballar a la Marta Roig,
però que també es feia l'Ateneu,
vull dir que jo estava vinculada al poble, a l'Esplai.
Jo tinc un superbon record de la infantesa,
jo anava caminant al col·le,
recordo que amb el meu germà, amb el Carles,
tardàvem, si sortíem a les 5,
arribàvem a casa a les un quart de set,
caminant,
perquè paràvem aquí, paràvem allà,
fèiem tot Can Sagrera,
perquè abans el carrer Indústria no era gaire...
Jo quan vaig venir a viure aquí,
l'acabàvem d'asfaltar, era de terra.
Sí, sí, Can Sagrera també encara estava de terra,
després més tard,
jo ja sabia que allà vivia l'Àngel Casas
i l'anàvem a espiar a través de...
Per cert, un record,
l'última entrevista en vida a l'Àngel Casas
estava sentat a on tu estàs.
Veus? Mira.
El 20 de maig, encara me'n recordo.
Sí, sí.
Total, els bons records, no?
Els bons records.
Nosaltres hem tristos.
Sí, sí, els bons records,
na això,
doncs jo tornava sola dades,
feia piano els dimecres,
i els dijous tornava de ballar,
llavors venia amb la Mariona Castro,
que viu aquí dalt.
Vull dir que són...
Et vas coneixent,
clar, és que la família l'he tingut aquí, jo...
Que maco i que important és,
a nivell personal,
tenir bons records de la infantesa.
Totalment.
Perquè amb els anys vas veient i coneixent gent
que ha tingut o bé una infantesa trista
o una infantesa complicada, amargada.
Sí, sí, clar.
Som els privilegiats,
els que tenim bons records.
No és que sigués una infantesa en aquella época,
perquè tots bastant més joves que nosaltres,
no teníem l'oferta que hi ha avui,
ni molt menys,
ni l'oferta que tan sol tenies tu
30 anys més tard que nosaltres.
però, bueno,
possiblement per això
ens va permetre aquesta connexió humana
que era, entre altres coses, el joc.
Sí.
Avui, jocs de taula.
Sí, sí.
La gent juga.
Jocs de taula, eh?
Parlo del dòmino o el set i mitjou.
O el parxís.
O la oca.
La gent no juga.
No, no, no.
I a la nostra època era...
A segure l'escalèstric.
Sí, sí, sí, sí, i tant.
O estar al carrer.
O estar al carrer.
Jo, el meu carrer, no perquè era un carrer de bastants cotxes,
però la meva tia que viu darrere de Camp Mèl·lic,
amunt al carrer Torrent,
i el meu cosí de la nostra quinta,
nosaltres als estius estàvem tot el dia al carrer.
Al carrer.
El carrer, que era un carrer semi-peatonal,
amb les bicis,
ara baixar al camp dels emmallers que ja han tirat,
i les figueres aquell que ara estan fent obres,
que estan fent aquestes grans obres darrere la piscina,
les heu vist?
I tant, i tant.
Doncs allà, pujar a la costa, baixar a la costa...
60 i escaig a vivendes.
Imagina't, sí, sí.
Sí, s'estava...
És a dir, el resum és una frase teva,
que dius,
si miro el que m'he recorregut,
tinc la satisfacció d'estar on vull estar.
Maco això, eh?
Significa que tot el que has fet,
t'ha omplert.
Sí, sí, sí, i tant.
Dius, bueno, possiblement canviar-hi alguna cosa,
però no me n'arrepenteixo del que he fet.
No, jo crec que això també
m'ho ha ensenyat d'alguna manera els meus pares, no?
De dir...
I la meva mare, que també és molt pràctica i molt vital, no?
De dir...
Ja parlarem després de les Catalines.
Sí, però és...
Ja està, ja està.
Tu has de sentir que has triat.
Quan ho hagis triat, ja està, ben triat estarà.
No pensis què hauria estat si hagués fet l'altre.
Si ho t'ha portat a triar-ho, el que passa és que, clar,
un ha d'estar preparat per triar, no?
Per sentir que realment allò que vol fer és allò, no l'altre.
I tant.
Jo tinc una teoria, ja que estem parlant,
amb la Clara no només l'actiu, sinó molt més que el teatre.
I cadascú de la seva teoria,
i amb un parell d'amics sempre diem
que saber viure és fer el millor que podem
amb el que tenim i en el moment que estem.
ja quan estàs, entre cometes, passat,
entre cometes, no diré de voltes, però sí d'edat,
saber viure és fer millor el que podem.
Totalment.
I amb el que tenim,
que és d'alguna manera el que dèiem abans,
i en el moment que estem,
perquè ara,
doncs, tenim que gaudir, entre cometes,
de la tecnologia al nostre nivell.
Totalment.
i una de les coses que gaudim
és veure-te amb tu
traslladar-nos emocions,
perquè forma part,
i jo sóc de les persones
que no arribo a entendre,
i hi ha bastanta gent,
que les arts les ignoren.
Ja.
El teatre.
El cinema, si no són mastagots,
poca cosa.
llegit llibres,
em sembla una entelequia.
Sí, costa, no?
Pensar que gent que viu d'esquenes de la música,
de la pintura,
dels monuments,
de l'arquitectura,
del teatre,
de la literatura,
costa, no?
Que no tinguin aquestes altres nutrients,
aquestes altres vitamines,
perquè en el fons, no?
Ara tots estem...
Que si em falta cinc,
que si em falta no sé què,
doncs, caramba,
a vegades les vitamines
te les donen el sol,
te les donen l'amistat,
te les donen la natura,
però també et cultiven l'ànima,
no?
Tu diràs.
Faig un petit incís,
posarem una petita pausa,
perquè tinc tantes coses a comentar amb tu.
Recordo que en el Grec,
el Grec del passat,
el 2022,
et vaig veure amb l'equip,
que tu actuaves amb l'equip de la PR-29,
i que vas presentar
el 28 i mig,
rebuet, no?
Sí.
Un muntatge,
sembla que era un muntatge
en l'univers del Federico,
del Fellini, no?
Sí.
I que reflexiona sobre el sentit
de la vida i de l'art,
d'alguna manera del que estàvem parlant, no?
Tu dius,
no sé si en altres vides
vaig ser italiana,
però quan hi penso,
crec que he nascut massa tard.
Hauria d'haver nascut
quan Fellini encara era
a Ginecità.
És correcte, això?
Sí,
perquè jo vaig anar,
recordo que vam anar amb el Florent,
el meu company a Roma,
i jo li vaig dir,
hi vam jugar amb una moto,
fa el 2006 o així,
i vaig dir,
jo hem d'anar a Ginecità,
jo ja sé que no hi és,
però jo hauria estat capaç
en aquell moment,
que no ho he fet,
perquè no soc gaire
fanàtica de ningú,
o fan de...
però jo m'hagués plantat.
El que passa és que,
clar,
ell buscava coses molt especials,
vull dir que no sé
si hagués pogut tenir res a fer,
però m'hagués plantat allà
a esperar-lo,
a esperar el maestro
i dir-li...
Excuse,
per favor,
un attimo.
I és curiós,
perquè jo,
una part de la meva vida professional,
una etapa de la meva...
He tingut molt contacte amb Itàlia,
concretament en dues regions,
una,
la Toscana.
Vols creure
que la Toscana podria,
perquè ja estic molt relata a l'Empordà,
cada vegada que entro a la Toscana,
penso,
jo aquí hi he viscut,
sinto,
i el que no sé,
si allà vaig viure d'esclau,
de patrici,
ho entens,
no ho sé,
o de gladiador,
no ho sé,
per cada vegada que entro a la Toscana,
és un passatge molt similar,
molt semblant a la Polà,
eh?
Bum,
no,
aquell impacte,
com tu deies,
jo estic a la Universitat,
esperant que vingui el Federico.
Sí,
sí,
sí,
i és...
No,
no,
que això,
que me'n recordo,
que vam anar amb la moto,
vam veure-ho per fora,
perquè ja estava molt,
sí,
estava ja com molt abandonat,
però encara vam seguir una moto,
que a més a més,
vaig pensar,
hòstia,
que Felini hi ha,
un senyor,
un home que s'havia posat tanta colònia,
tanta colònia,
que ens anava deixant empudegat tot el recorregut,
no,
no,
no,
tota la flaire.
I see trees of green,
red roses too,
I see them bloom,
for me and you,
and I thank to myself,
what a wonderful world.
I see skies of blue and clouds of white,
the bright blessed day,
the dark sacred night,
and I thank to myself,
what a wonderful world.
The colors of the rainbow,
so pretty in the sky,
are also on the faces,
of people going by,
I see friends shaking hands,
saying,
how do you do,
they are really saying,
oh,
I love you,
I hear babies crying,
I watch them grow,
they'll learn much more,
than I'll never know,
and I thank to myself,
what a wonderful world.
yes,
I think to myself,
what a wonderful world.
Gilberto Passos Gil Moreira,
nascut a Salvador de Bahia,
a Brasil,
fa 80 anys,
més conegut com a Gilberto Gil.
És un cantant,
guitarrista i compositor brasilè,
conegut tant per la seva innovació musical,
com pel seu compromís polític
i defensor del medi ambient.
Del 2003 al 2008,
vaig exercir com a ministre de Cultura del Brasil,
a l'administració del que va ser,
i actualment és,
president Lluís Ignacio Lula de Silva.
L'estil musical de Gil
incorpora una gama eclèctica d'influències,
s'incluent-hi música rock,
generes brasilès,
fins i tot samba i música africana i regui.
Doncs,
aquest cantant,
vegetarià,
practicant de ioga
i tenint per culte
el candomblé,
ha sigut avui
l'intèrpret de la nostra sintonia.
I tornem
amb la nostra convidada,
la Incarregui Placlara.
Jo tenia aquí
apuntat,
havíem quedat
allò del Garec
i del Federico Felín,
que tu has explicat
més d'una vegada
que ja des de petita
tenies una tendència natural
a crear històries,
transformant inocentment
situacions quotidianes
en escenes de ficció.
Vas començar,
vas començar la carrera
d'història de l'art.
Ràpidament,
però,
el peu que també havies posat
a l'institut del teatre
va decantar el pes
cap a la interpretació.
Com va anar
la presa de decisió
de passió
per la interpretació?
Va anar perquè
jo vaig estar parlant
a casa
que em van dir
si vols estudiar teatre,
cap problema,
com que en aquella època
els meus pares
havien fet teatre
a l'escola
perquè els meus pares
encara que van a una escola
durant la dictadura
van ser
en una escola
encara molt republicana.
Una escola
que feien teatre,
feien labors,
tenien un or,
a les antigues
escoles Núria,
estudiaven música,
ballaven
a les bars,
que això va ser posterior,
però feien teatre,
i en aquella època
i més endavant
van arribar a coincidir
en el grup de teatre
amb el Ferran Ranyer
i
l'Ivars,
que
escenògraf,
que després el vaig anir
de profe a l'institut del teatre,
i me'n recordo
que vam anar a veure
a Màquina Baja
que estava fent
en aquell moment
el Ferran Ranyer,
a la Villarroel,
exacte,
i em va dir
els meus pares,
escolta,
si vols fer teatre,
que vagi a l'institut del teatre,
que no passa res,
i fins que no vaig ser conscient
d'aquesta decisió,
també m'havia agradat molt
la història de l'art,
però vaig pensar
i vam acordar,
bueno,
escolta,
em matriculo,
jo faig les proves
de l'institut,
si m'agafen bé,
si no,
ja entraré a la història de l'art
i llavors ja m'ho torno a plantejar.
M'agafen a l'institut del teatre
i ja estava matriculada
a la història de l'art
i vaig dir,
bueno,
no passa res,
aniré fent les dues coses,
però jo vaig agafar
el nou pla
de l'institut del teatre
que va començar
al 92,
que era una reforma
que es convertia
en llincenciatura
i en 4 anys,
abans fins a l'any anterior
havien estat 3 anys
i nosaltres érem
els conillets d'indies
del primer pla,
del nou pla
i els conillets d'indies
ho vam ser total
perquè fèiem molts dies,
pràcticament tots els dies,
ens ha de que dilluns no,
però la resta de dies
fèiem de 9 del matí
a 8.30 del vespre,
amb dues hores per dinar,
això sí,
però clar,
era impossible anar a classe.
em vaig trobar
a principis de desembre
dient
però si no he pogut anar
a cap classe d'història de l'art
i me'n recordo
que vaig anar
a la universitat
i els vaig dir
escolti,
és que jo crec
que no podré fer
aquesta carrera,
em sap molt greu,
em vingui a donar la baixa
i em van tornar
els diners de la matrícula,
que això
sempre ho he recordat
amb molt d'amor.
Però sí,
encara és una
assignatura
pendent.
Me'n recordo
que al Museu Rodent,
jo que havia estat
com configurant
la meva teoria
dient
sí, sí,
perquè jo m'hi veig
aquí als museus,
jo què sé,
sent historiadora
d'una cosa
en concret
i tal
una amiga
de la meva mare
la Nina
em va dir
però tu et veus realment
amb el teu caràcter
estant aquí
com aquesta persona
que està ara aquí
que estava
amb el Museu Rodent de París
i de cop vaig dir
hòstia,
doncs crec que no gaire,
crec que em faltarà
una mica de canya
i llavors
vaig decantar-me.
Per sort
vam sortir a mani
els espectadors
van sortir a mani.
Aviam,
tu dius
que el món
de l'art
ens pot
guaurir,
guarir,
salvar,
fer volar,
canviar la nostra realitat
i que si la cultura
ens fa més sòlids
com a persones
i menys manipulables
per què no li donem
el valor
que ha de tenir?
Vina pena
que amb això de l'art
és el que estàvem parlant
tan a micòfono tancat
com avui esmorzant
com a mare
amb la teva conversa
no li donem
el valor que té.
No sé
per què això
no ho acabem d'entendre.
Suposo que
a nivell polític
fa
molt respecte
tenir
ciutadans
i ciutadanes
que puguin pensar
que siguin
primer de tot
evidentment
lliures
de pensar el que vulguin
i de
rebatre
el que diuen
els altres.
Suposo que
no ho sé
que és una teoria
molt
de
P3
però
sempre he pensat
que potser
és millor
no protegir la cultura
a nivell
per poder
manipular més
l'ésser humà
i tenir-lo
enganxat
amb
impostos
alts
i economies
baixes
i després
també
fer-nos creure
que tenim
unes necessitats
que realment
no tenim
perquè
la cultura
el teatre
jo sé que és car
però si hi hagués
ajuts
no ho seria tant
per l'espectador
però en realitat
l'art
no és
car
el seu adjectiu
que va al costat
és més car
un cotxe
i és més car
una casa
però
si
el protegíssim
si l'aprenguéssim
que l'estimessin
a les escoles
que els nens
aprenguessin
d'una manera
lúdica
fer teatre
crearíem
nous espectadors
com el que passa
a Anglaterra
jo crec que
els nens
a Anglaterra
les nens
i les nenes
fan teatre
a les escoles
i després
són futurs espectadors
i per això
quan vas a Londres
tens problemes
per trobar entrades
per anar a veure
la Judi Denys
a qui sigui
fent una obra
de teatre
perquè realment
ells tenen
una cantera
que han anat
cultivant
i estimen
el seu teatre
i estimen
els seus autors
i tant
i tant
sí sí
Clara
tu has participat
en més d'una
cinquantena
de muntatges
teatrals
has fet cinema
i televisió
la teva trajectòria
tan sólida
com versàtil
ha estat reconeguda
entre d'altres
en quantitat
de premis
el Premi Nacional
de Cultura
el Premi Situa
de Barcelona
el Premi Gaudí
el Premi Maradiatges
el Premi Maradiatges
el Premi Maradiatges
el Premi Sotaca
i molts altres
això de la cultura
el primer èxit
que jo recordi
dalt de l'escenari
de Clara Segura
el vas obtenir
de manera inesperada
just quan vas acabar
de licenciar
en Art Darmàtic
avui en parlàvem
no?
va ser en el 98
amb el Semli de Mosses
sí
és que sí
i en un TNC
en un TNC
d'esmoronança
d'esmoronança
inaugurat
feia molt poc
ostres
amb un TNC
amb un moment
de traspàs
absolut
perquè just
en aquella inauguració
de temporada
el setembre-octubre
que es farà
la inauguració
de temporada
si no m'equivoco
nosaltres estàvem
ja assajant
perquè anàvem
estrenar com el Nadal
i ja va passar
el que va passar
i els flotats
el van fer fora
llavors es va
com suspendre tot
l'espectacle
que havia de venir
després
que era
de comedians
crec
que es deia
Tempus
o alguna cosa així
si no m'equivoco
el van fer després
però no
a la sala petita
perquè es va
comparar tot
i llavors nosaltres
ha tingut una bona
resposta del públic
sí
és que nosaltres
com que vam entrar
així com
destranquis
i aquests nois
que estan allà
doncs
ho faran 3 setmanes
res
és una cosa
que encara no està acabada
que és com un taller
i va
i ho vam
patar
i llavors ens va anar
de conya
perquè vam poder anar
seguint
seguint 3 setmanes més
i 3
i 3 i 3 fins al juny
i hi havia
bufetades
per trobar entrades
doncs et recordo
el musical més petit
amb el d'any anglès
i amb un jove
l'Àngel Llasa
home
amb un jove
tenit de
carbassa
l'Àngel
tot un personatge
que tu vas ser
la seva primera
professora de piano
exacte
i això és de la classe
de piano
una vegada
que va ser
l'Àngel Llasa
sí
havies coincidit
a l'Institut del Teatre
sí
ell anava
primer i jo segon
i llavors
primer i segon
ens relacionàvem molt
perquè
sí
perquè teníem
molta relació
ells eren
un curs molt potent
nosaltres érem
un curs
molt femení
perquè hi havia
moltes dones
hi havia
només 4 homes
i
que després
van acabar dos
i perquè
els altres
es van passar gest
però
van ser
ells eren
un curs així
molt canyero
hi havia
el Joan Carreras
l'Àngel Llasar
l'Albert Triola
la Mireia
la Gavina Sastre
hi havia
moltíssima gent
d'aquella promoció
que segur que ara
me'n deixo algú
que no me'n recordo
que era d'aquella promoció
però
fes-te'n
d'aquella promoció
coneguts
pel gran públic
dos
sí
l'Àngel Llasar
i tu
bueno no
i el Carreras
i el Triola
aviam
el Carreras
i el Triola
sí
molt bons
però no em diguis
que són de la más mèbia
dintre de la PUL
com tu
l'Àngel Llasar
i l'Àngel Llasar
atesta que s'ha juntat
amb el Manovís
que l'encerta
amb les producions
que fan
vull dir
des del petit príncep
i
és fantàstic
però no em diguis
que el Triola
que està molt bé
el Carreras
amb el mateix
condom que jo
però no són de la más mèbia
com Clara Segura
o l'Àngel Llasar
cada cosa al seu punt
el qual no significa
que siguin
més dolents
no
no, en absolut
en absolut
no, no
i aquesta professió
és també molt injusta
perquè hi ha gent
molt bona
que potser
està més a l'ombra
no?
També pots coincidir
amb l'Oriol
amb l'Oriol Brosi
no?
Sí, exacte
o sigui
l'Oriol
estava fent direcció
al mateix curs
que jo
diguéssim
ell estava fent direcció
i allà ja vam coincidir
sobretot
a l'assignatura
d'objectes
que la feia
l'Alfred Casas
i el Joan Baixes
i allà ja ens vam fer
ells van anar
a Oporto
que jo no hi vaig poder anar
perquè tenia examen de piano
al setembre
però vaig poder anar
a Charleville
vam fer alguns viatxets
així molt divertits
perquè
amb el departament
d'objectes
i
mira l'Alfred Casas
ens ha ajudat
amb la trena una mica
amb els caps
que fem servir
a la processó
i allà
a Tiropati
sí
el teu vincle
amb
amb la Terra 29
s'ha t'ha durit
en numerosos èxits
que majoritarment
han mostrat
a l'emprai
ja dintre de l'espai
que vosaltres
us heu convertit
ja saps que per mi
és també un espai emblemàtic
que s'ho he trocat
a Catalunya
que vosaltres
l'heu convertit
en el vostre canvàs
per moltes coses
avui comentàvem
quan esmorzàvem
que recordo
moltes obres allà
però concretament
una
el Firano
amb el Pere Arquillui
i que em faltava
estona el paper
de la Roxana
ara t'ho dic
el micròfon
que abans t'ho dit
el micròfon tancat
i t'he fet
la pregunta
fora al micròfon
i te la torno
a fer amb el micròfon
obert
com és que no has treballat
amb el Pere Arquillui
doncs
no ho sé
no hem coincidit
brutal eh
hem treballat amb el
un Firano
el Pere i tu
un paper
el paper de la Roxana
és preciós
és preciós
és preciós
jo
no sé
sempre he pensat
que aquesta dona
que és capaç
de
de lluitar
per amor
com va
i s'endú un carro
i se'n va
alimentar
les tropes
ho trobo
d'una valentia
absoluta
i
i defensar l'amor
que ella
vull dir
té com una
idealització
de l'amor
totalment
i té aquesta
necessita
aquesta
idealització
de l'amor
que sols li pot donar
una persona
del talent
del Firano
exacte
del talent
verbal
del Firano
no sé
m'encantaria
coincidir amb el Firano
i a més amb el Diolmica
amb l'Oriol
clar
sí
sí
m'encantaria
m'encantaria
fer un projecte
amb el Pere
però que és veritat
mira jo tampoc
no vaig poder treballar
més que un petit trosset
amb l'Elisa
Anna porca misèria
però no vaig poder
treballar amb ella
i m'hauria encantat
treballar
perquè jo
també ho penso
com l'altre dia sentia
que ja feia 10 anys
de la seva mort
que la
Cesca Pinyon
deia
jo cada vegada
penso
què faria l'Anna
a mi em passa
també moltes temporades
que penso ahi
quan presenten la temporada
no sé on
i penso que hagués triat
l'Elisa Anna
que hagués fet
o si hagués vingut a veure això
o què hagués dit
o què li hagués preguntat
no?
és un referent
un referent
sí
Clara
tu balles molt bé
molt bé
i em consta
quan faràs un musical?
espera
no en responguis
no en responguis
perquè
amb això del musical
parlàvem abans de Londres
jo recordo
quan era jove
Londres
era la referència
a les musicals
total
hi ha molta gent
que canta molt bé
però no sap ballar
i fins i tot
hi ha bons actors
però no saben ballar
però realment
és diferent
veure una persona
que canta bé
que veure un bon actor
quan trobes un bon actor
tot canvia
t'estic parlant per mi
sí, sí
i els musicals
no tenen prestigi
perquè se tria
molta gent
que canta molt bé
però no són bons comunicadors
i quan parlo comunicador
actor
i ballarins
no són actors
els actors
han de fer-te empatitzar
amb el que els passa
encara que no
tot és culpa dels actors
també hi ha arguments
de musicals
fluixis
sí, sí
una misèria
per molt que sigui un musical
no deixa de ser teatre
pregunta
repeteixo
quan faràs un musical?
m'encantaria
m'encantaria
perquè
sí que és un
jo sempre ho penso
a mi
clar
o sigui
a mi
ahir
endreçava coses
i vaig trobar
el meu programa
perquè guardo programes
de coses que he vist
de Londres
així
de Chicago
amb la UT L'Emper
i la Ruthie Henshel
o sigui
va ser
una experiència
místico
sensitiva
sexual
pràcticament
perquè aquelles dones
allà
amb la banda
allà al mig
que estava muntada
amb una mena de
com una tarima
així en diagonal
el director de la banda
i veure
aquelles coreografies
que és Bob Foch
a l'estil més
precís i pur
aquelles bèsties
que a més
amb un argument
tan potent
com el de Chicago
no ho oblidaré mai
i
i sobretot
per això
perquè les actuacions
eren
memorables
i quan tens
una gran actriu
o un gran actor
cantant
sap com
fer-ho
si no hi arriba
perfecte
sap com
modular
i sap com
parlar
i sap com
estirar
algú
perquè no és
el més important
el més important
és aquell personatge
i si el personatge
canta bé
doncs perfecte
però
el més important
és explicar
aquella història
no
mireu que bé
que ho canto
això és el que a mi
a vegades em passa
també
és a dir
la meva percepció
com a espectador
més o menys
és la teva percepció
com a actriu
no n'hi ha prou
amb saber cantar
no
no n'hi ha prou
amb saber
ballar bé
s'ha de ser actor
s'ha de saber
transmetre
s'ha de saber
comunicar
jo per mi sí
i aquí tenen
instruments privilegiats
que saben actuar
saben cantar
i saben ballar
la Clara
no
jo no sé cantar també
jo et puc ballar
i m'hi defenso
però cantar
no tinc un registre
no no
t'ho dic en sèrio
home però tu has fet cant
saps de lo que va
saps fer una partitura
de solfer
musicalment sí
et puc dir
i cantes bé
potser no cantes tan bé
com
sí
no canto tan bé
com altres actrius de musical
com els d'Euphòria
per dir-ho una manera
sí i tant
però bueno
tot això
amb el teu bagatge
ja m'ho arreglaria
ja m'ho arreglaria
ara ho veus
d'aquí ve
donar la petita
una vegada
com faràs el musical
no ho sé
tinc ganes
quan a mi m'encantaria
trobar el què
i després ja
ja ens hi posarem
és que aquí a Catalunya
clara
sense el Mario Gas
la Gunya
el Ricardo Aguant
el de Goll de Gom
què passa
s'han acabat els musicals
aquí o què
no
perquè ara tenim
l'Àngel
és el que estaves dient
i que tenim
sí
quins musicals hi ha
de Goll de Gom
molt bé
què més s'ha fet
no ho sé
però el Mario Gas
jo ara recordo això
moltes coses increïbles
amb el Mario Gas
i precisament amb la Vicky
amb la seva dona
clar
tu dius
la Vicky potser no és una supercantant
però és que jo
me'n recordo molt
de Guys and Dolls
per exemple
i me'n recordo molt
de Little Night Music
me'n recordo de musicals
que han fet
o de Corvall
per exemple
que t'arriba molt
perquè és que
ella és una actriu grandíssima
i és igual
si no fa un vibrato
tal
o li han de baixar
la partitura
a dos tons
és que això
amb què més dona
però és una pena
perquè els musicals
que a Catalunya
havíem sigut
no se'n fan
no n'hi ha
i si se'n fa algú
li costa el coll
com el Raguant
que el van fotre a faró
a l'Apolo
perquè la gent
no hi anava
quan fotia
o quan feia
perdó
musicals
i la pena
sí
i a més
bueno perquè ara es compren
les franquícies també
ara fas
i es compra exactament allò
i venen al tallà
i no és el mateix
Sondheim
que
Ferran Carrera
i que trist
passes pel Paral·lel
en qüestió de sis mesos
dos ales
a la misèria
Barça a la misèria
al Molino
a la misèria
sí
com el que havia estat
al Paral·lel
com el que havia estat
l'espectàculo
de les mil piernes
hi havia hagut
al Paral·lel
des de la Tania d'Ori
500 vedets
imagina't
i nosaltres hem fet
un espectacle
que ens el vam
també arreglar
entre nosaltres
dirigit per l'Àngel Llàcer
amb l'Àngels Molné
la Gemma Miralles
la Marta Domingo
vam fer
amb l'Albert Triola
la Carmen Sánchez
i el Quim Soler
que era guitarrista
ens vam inventar
un espectacle
que es deia
Quedate con la cobla
i el vam inspirar
als anys 50 a Barcelona
vam anar a la Maroteca
a mirar diaris de Barcelona
i vam començar
ens vam flipar
amb el Paral·lel
tot això
i llavors
vam muntar
l'excusa era al revés
vam fer
quina cançó vols cantar?
ah, però jo vull cantar
Tu eres mi mario
una que cantava la Martí
però jo vull cantar
te quiero más que a mis ojos
aquesta
però jo vull cantar
la vien pagada
però jo vull cantar
Ojos Verdes
i amb tot això
vam dir
hi ha algun argument
si mirem totes les lletres
de les cançons
i com que totes les cançons
són bàsicament totes
d'espetxar
o sigui de la rosaria
vam arribar a la conclusió
que podíem tenir un argument
que era
que totes treballàvem
al llentiol
en aquest suposat
i bueno
i totes treballàvem allà
en un espectacle
que es deia
Cinco Solestis en Espanya
que això era un espectacle real
l'any 50 i pico
i que totes
estàvem enamorades
de
Alfredo Gardel
que era el productor
de l'espectacle
i totes
en algun moment
li dedicàvem
una de les cançons
parlant de tal
i llavors
com que jo havia triat
Tu eres mi marió
era el meu marit
l'altre era l'amante
perquè havia triat
Te quiero más que a mis ojos
bueno
tot això vam fer un espectacle
que no va ser
va ser un èxit
pels que van venir
com diu l'Àngel
perquè no van venir
gaire gent
però
però me'n recordo molt
de la vida
que em vaig comprar
un llibre al paral·lel
de tot el que
dels anys 20
fins als anys
70 al paral·lel
i hi havia
bueno clar
és que hi havia
tots els barcos
que arribaven
els mariners
hi havia
molt
molt de trànsit
allà
i llavors
clar
recordo molt això
l'espectacle
de les mil piernas
doncs mira
aprofitant que estàs tu
i que estàs el Josep
li llancem
la proposta
de que ens faci
monogràfic
de la història
del teatre
pel paral·lel
eh Pep
ja mira
és que va ser
una època molt irrepetible
vull dir
una època
va començar
entre
la primera guerra mundial
que van venir aquí
espies
la gent es va enriquir
perquè venien productes
dels dos bàndols
van venir
unes prostitudes
que no sabien
ni que existien dones
com aquella
d'aquí a Barcelona
i estaven doncs
molt barrejant
la criolla
que en una banda
estaven bevent
molt xandona
i altres estaven bevent
bevent castalla
i ballaven tots
allà al mig
i remenaven
i s'arrambaven
i que era tot
vull dir
era una època increïble
uau
i el molino
doncs ara deies
tu de tancat
però quants anys fa
que no sabíem
aprovar el molino
perquè feien un espectacle
pels turistes
recordo que són
una mica irrepetibles
jo trobo que
és difícil
és difícil
perquè clar
era una època
que la gent sortia
no hi havia els 600
la gent del diumenge
o anaven a veure la família
o s'anaven a passejar
pel paral·lel
i anaven en un lloc
clar
era un altre món
era un altre món
clar clar
doncs aquesta
aquesta és la
els salons
que en diuen els anglesos
aquest és el repte
que algun
algun programa
sí sí
la meva àvia ho explicava
que havia anat
que passava
ella vivia a Sant Antoni
i anaven a passejar
pel paral·lel
perquè es veia molta vida
veia moltes coses
que tu no veies
home jo vaig conèixer
fa dos anys
una senyora a Venècia
que em va dir
no he sortit mai
de Venècia
i tenia 75 anys
diu
perquè el món
ve a mi
no cal que vagi a veure el món
doncs una miqueta
aquesta sensació
bona
diferent
però
bueno
Venècia encara més
perquè a Venècia
hi ha
tot l'art
tota la pintura
tot lo pintorès
tot l'artisteo
tot el parrandeo
i la faràndula
no?
i tot el glamour
encara
perquè clar
és una ciutat
però
sí
jo crec que el paral·lel
en aquell moment
no caldria
que agafessis un barco
perquè et venia
d'anar a casa
sí
sí
clar
era un altre món
en aquell moment
era un altre món
doncs mira
recordant
el paral·lel
recordant
hem estat parlant
de la música
clar
la música sempre ha jugat
un paper destacat
a la teva vida
jo ja he explicat
que tu vas fer
estudiar superiors
al Liceu
que el teatre musical
forma part
de la teva carrera
i t'hem vist
que
el piano
en diversos muntatges
això tothom ho feia jo
el que no és possible
al suïc del públic
és l'altaveu
que sempre portes
a sobre
i actives
abans de sortir a escena
tu dius
sempre necessito
música
m'ajuda a preparar
de manera més directa
els estats d'ànim
que necessito
per fer
una funció
és correcte
sí sí sí
jo veig sempre
amb el meu bafle
és cert
que el faig servir
més o menys
depèn de la quantitat
de gent
que hi hagi
als camerinos
per exemple
a la Perla
a la Biblio
que tenim
un camerino compartit
i a vegades
que hem fet
obres amb músics
com el Marc Serra
el Joan Garriga
el Maria Rock
ja la posem
entre tots
la música
però alguna vegada
sí que hem buscat
algun tema
perquè s'ha fet
alguna broma
i tal
i quan jo
sobretot vaig començar
amb això del bafle
quan jo feia el monòleg
al Conillet
que com que havia d'anar
per als pobles
de Catalunya
m'ha li deixat
abans t'hi dit
m'ha li deixat
perquè és la tercera pota
important
després en parlant
doncs
havia de
jo què sé
en aquella època
de Conillet
amb el Marc
és que amb el Marc Martínez
estàvem fent
nit i dia
que vam haver de parar
els assajos de Conillet
per fer les seqüències
més bèsties de nit i dia
que teníem millor
que teníem una baralla
al llit
allà a l'hotel
que ens fotíem d'hòsties
amb un especialista
no sé què
que si agafa la d'aquí
que si tu paguen-li la petada
i havíem de parar
els assajos de Conillet
per fer aquelles seqüències
bèsties de nit i dia
perquè ell era el psicòpata
el mata i aies
doncs
a Conillet
em passava
que quan després
vam fer reposició
vam anar de gira
jo passava molt ratets
el camerino sola
malgrat que hi havia
la Macarena
que era la regidora
o la Maria
Rosales
i el tècnic
però molta estona
està soleta
els camerinos
i llavors
necessitava companyia
i vaig adonar-me
que m'anava superbé
fer escalfaments
amb el meu bafle
i llavors ara me'l porto
tot arreu
Fins i tot la música
ha fet que tinguis
la parella
amb música
Ingenier Musical
productor
el pare dels teus fills
el Florent
que a mi
et fa els muntatges musicals
dels teus espectacles
no
no me'ls fa
però m'ha
m'ha ajudat
m'ha ajudat
en algunes
però sí, sí
jo crec que
o sigui
ell és un
la música
forma part
de l'art
de la Clara
sí
el Florent i jo ens hem coneix
fent teatre a Sant Feliu
perquè aquí no hi havia teatre
en aquell moment
quan jo tenia 14 anys
continua sense haver teatre
i és una de les coses
bueno
hi ha el Tamboret
i no
hi ha
sí
vull dir que hi ha escoles
de teatre aquí
però
jo recordo que l'escola
de teatre
Sant Feliu
era una escola molt potent
en aquell moment
ara no sé com està
però allà
ens vam conèixer
i ell era un superactor
perquè estava fent
vam fer el per un sí
per un no
i me'n recordo
que em vaig quedar
també molt flipada
amb ell
i ens vam tornar a trobar
per casualitats de la vida
a través de la música
i un amic meu
de Sanchos
que estudia tota la vida
amb ell
l'Axel Pee
el de Sidoní
el de Sidoní
que van a gravar
amb un estudi
la gravació
i de cop a l'estudi
de gravació
hi havia
el Florenci Ferrer
el Florenci
i llavors
ens vam tornar a posar contacte
i allà va començar tot
que si no estic equivocat
fa societat amb el Santos
exacte
amb el Santos
sí, totalment
Blind Records
és Santos i Florent
sí, sí
total
que la música
la música forma part
de la meva vida
i el teatre
com que a Florent
també li agradava molt
va començar
a l'Institut del Teatre
perquè jo crec
que hagués sigut
un superactor
el Florent
però en aquell moment
tenia un grup
i va petar el grup
o sigui
va a la música
em sembla
que els va contractar
es deien
no vino del fin
era el que van fer després
de l'aire es deien
de cop van tenir com un
ai ai ai ai ai
que anem a un programa a tele
que ens sona un disco
que no sé què
llavors va deixar a l'Institut
i ja es va liar
i ja va continuar
amb la música
però a ell li agrada molt
el teatre
i això ens complementem
molt bé
fantàstic
Clara
abans em comentaves
i tu sovint afirmes
que t'ha costat molt
aprendre
a dir no
i t'ensisteixes
davant
del que consideres
una certa
que llegis de valors
col·lectius
l'honestedat
i la noblesa
l'honestedat
i la noblesa
no està
en les xarxes socials
que va
i a més
no et dona una sensació
que una certa
l'honestedat
i noblesa
són com paraules
antigues
sí
sí
però el sentit
no és antic
no vull dir
noblesa
l'entenc
no de venir
de noble
no
ja ens entenem
sí sí sí
ser noble
d'esperit
com dèiem això
quan em dic
ser legal
ser legal
sí sí
ser legal
i enfront d'això
tu reivindiques
la importància
dels vincles
volguts
dient
estimo jo
que m'envolta
i a la gent
que m'acompanya
la Catalina
i la Caterina
explica'm
aquestes
aquestes dos dones
l'àvia
i la mare
pels urgents
que no sàpiguen
exacte
la Catalina
la meva iaia Catalina
la Murciana
la Murciana
i la meva mare
Caterina
que nascut aquí
ja a Sant Just
i per si una es diu Catalina
l'altra Caterina
Caterina
exacte
i
si
la meva iaia Catalina
hagués sigut
una artista
del Paral·lel
segur
sí
perquè ella
sempre cantava
sempre ballava
ella
fregava molt
perquè era una cosa
que li agradava molt
i quan ho feia
ho feia cantant
jo crec que em ve d'aquí
em ve d'aquí
totalment
i tenia molt
de sentit
de l'humor
era molt
ditxeratxera
molt
molt
no sé
molt
una persona
molt
humana
i molt
alegre
però era
una dona
molt valenta
la meva àvia
molt
va aconseguir
no sé com
treure el meu avi
d'un camp de concentració
durant la guerra
s'ho va espavilar ella
va tirar endavant
quatre fills
que van poder estudiar
tots
en una situació
després de la
a la postguerra
difícil
era una dona
que sempre tenia
les mans
per donar-les
per fer un favor a algú
i el cor
per oferir
qualsevol cosa
era una dona molt
molt divertida
i havíem rigut molt
amb la meva àvia
tots els meus cosins
i tots els meus germans
molt
i la meva mare
també ha agafat
moltes coses
de la Catalina
però moltes
moltes
sí
i la Clara
la tercera
sí
sí
la tercera
sí
sí
sí
sí
perquè realment
el meu avi
era més serió
el diaio Salvador
també era divertit
però era més seriós
i en canvi
la iaia era molt
molt graciosa
molt graciosa
i la recorden molt
perquè jo
quan encara veig
em trobo pel carrer
alguna veïna
o alguna cosa
ai tu abuela
ai tu abuela
encara se'n recorden molt
de la meva àvia
sí
avui
fa
33 anys
que ha mort
veus
quina casualitat
veus
veus
com algú passa
sí
Nauro
les dones
sota aquest símbol
destaquen
per ser
persones
molt segures
per això et dius
clara
segures també
bueno
m'ha alegut
de corrar
la seguretat
també
i amb molta paciència
per la qual cosa
no necessiten
ni compliments
ni afalacs
si per alguna cosa
es caracteritza
la dona Tauro
és per la seva
personalitat pràctica
tenàs i esforçada
amb una voluntat
ferma
i uns valors
sòlids
sovint
es considera
una persona
obcecada
i poc donada
a canviar d'opinió
el teu esperit
pragmàtic
clara
diuen que va acompanyat
d'un realisme demolidor
que tens tu a més
un gran sentit
del deure
i la teva
forta personalitat
es tradueix
en un caràcter
fort i decidit
que no es deixa
acovardir fàcilment
on són les característiques
de la dona Tauro
caramba
podria hi hagi
moltes més
però és que és la Clara
és que és la Clara
no
bueno
no acabarem la cançó
però és una cançó
que em recorda
tant a tu
perquè
el títol
és que és la Clara
és bòstia de nit
que és quan tu
d'alguna manera
et vesteixes
per interpretar
sí
normalment al teatre
a les nits
és a les nits
Clara
he estat aquí
a la Mar de B
amb unes classes
d'història
recordant
veus que bé
tu dius
que ja no sabem
caminar
amb nosaltres mateixos
que ens posem
la màscara
d'ara inexpressivitat
tenim pànic
al ridícul
què creus
dius aquestes coses
com si les hagués dit
una gran pensadora
i això ho he fet
per fer cursos
però sí
per això
tenim pànic
al ridícul
sí, sí, sí
per això m'agrada a mi
seguir
el ridícul
és la connexió
amb la humanitat
i tots caiem
tots
se'ns escapa
un pet
quan no volem
vull dir que aquestes coses
i a mi sempre
bueno per mi
la connexió
amb el ridícul
és la connexió
amb l'essència
de l'actor
o de l'actriu
i amb l'essència
del clown
també
i per això
m'agrada
quan
jo he fet moltes vegades
del ridícul
i sempre
parteixo
amb els alumnes
dient-los
i això
en plan
aquí hem vingut a fer
el ridícul
i jo soc la primera
que l'he fet
per tant
traiem-nos
aquesta por
el ridícul
tu a les teves classes
ensenyes
la suavitat
agressiva
l'emoció
estructurada
la tècnica
improvisada
la seguretat
vulnerable
és en aquestes
oposicions
on resideix
la comèdia dramàtica
sí
tot
fins que t'he dit
oposat
que és el que tu dius
sí
tot
tot
tot està
tot
té el seu oposat
i aquí és on a mi m'agrada
per això m'agrada
el pallasso
que està trínic
i que fa riure
per això m'agrada
el
per això el pallasso
ho t'ho diguin
però a mi sí
prou que ho digui
perquè no pugui
estic intentant
portar el programa
a la pallasso
per mi
que és la Pepa Plana
home
però jo crec que estarà
encantada de venir
jo també
però bueno
tenim que lligar dates
que ja pugui
és com
com un tour
tampoc és fàcil
fa molt poc
va venir Sant Just
sí
sí
que la vam veure
sí
com els podem reinventar
com a actors
no ho sé
però suposo que necessitem
temps per
estar
amb nosaltres mateixos
per això que dèiem abans
de quan vas tan
tan
tan
sobrepassat
o vas tan de cul
tampoc
no tens gaire temps
per
per parar
i dir on soc
i què
i què vull fer
o
o què és el que m'interpel·la
no
i
però sí que és veritat
i ara que m'adono
que ara portem
cent i poques funcions
a la trena
i així
que la gent em pregunta
però no us avorriu
de fer sempre el mateix
i jo penso
sí però vosaltres
o tu
potser també la teva feina
segurament que acabes
no fent el mateix
però acabes
seguint al mateix lloc
veient una mica
les mateixes persones
potser fent trucades diferents
per nosaltres
també hi ha un punt
que és costós
no
de reinventar-se
en aquests paràmetres
però alhora
quan ho fas
és com el joc dels nens
els nens
cada dia juguen al pati
i cada dia es barallen
o ploren
o un altre dia riuen
vull dir que
el joc
quan el jugues amb perillositat
que també
és una altra contradicció
una altra oxímora
no
el joc perillós
acaba sent interessant
o acaba sent
t'atrapa
com a espectador
quan el joc és perillós
no
doncs jo crec
que aquest és el repte
de l'actor i de l'actriu
no
de poder
perillosament jugar
cada nit
és que Clara
tu ens atrapes
és un plaer
parlar amb tu
és una classe
magistral
escoltar-te
carai
a mi m'agrada molt
escoltar-vos també
ets la transmissió
de sensacions
emocions
i sentiments
i avui
a la ràdio
Clara Segura
molt més
que teatre
A l'escolta
Estàviu Despert
Sintonitzes
Estàviu Despert
La ràdio
de Sant Lluc
Dura
Estàviu
Forró
Fins demà

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
Trout!
Sí,
Ja,
no!
No!
No!
No!
No!
No!
No!
No!
No!
No!
De dilluns a divendres, de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el chill-out,
l'smooth jazz, el funk, el sol o la música electrònica més suau.
Smooth jazz club.
100% música relaxant.
Cada dia, de dilluns a divendres i de 4 a 5 de la tarda.
Smooth jazz club. T'hi esperem.
Sous-titrage Société Radio-Canada
Avui, a les 9 del vespre, M de Música, un programa realitzat i presentat per Maria Quintana.
Estudio l'EFP d'Auxiliar d'Infermeria, que aporta molt al sector de les cures.
Jo faig energies renovables, curso una FP dual, estudio i treballo alhora.
El teu fill pot ser un d'ells. Descobreix el seu futur a sp.amb.cat.
EFAPRO, amb l'EFP aviat podrà volar.
Amb el suport a la Fundació Barcelona Formació Professional i l'AMB.
Les àvies i els avis són sàvies i savis.
No deixis que ells ni les seves històries caiguin en l'oblit.
Festa de Bici Sense Edat.
En Bici Sense Edat és una iniciativa solidària que busca combatre la soledat entre els més grans.
La soledat és el major problema amb el que s'han d'enfrontar les persones d'edat avançada.
I depèn de tu, que ho facin sols.
Sortides amb bicicleta per al municipi amb la gent gran.
Acompanya'ls a veure el poble on es van criar.
Dóna'ls vida, que tornin a sentir el vent a la cara.
Et necessiten. I tu a ells, també.
Des de Bici Sense Edat, et necessitem.
Festa voluntari.
Més informació al portal justsolidari.cat o enbicisenseedat.cat.
Amb la col·laboració de l'Ajuntament de Sant Just d'Esvern.
Treu la llengua.
Treu la llengua fora.
Al carrer.
Treu la llengua.
Esclar que s'ha de treure la llengua.
Però com puc treure la llengua?
Com trec la llengua al carrer quan la persona amb qui parlo no treu la llengua?
No treu la llengua.
O a la feina, a l'escola, a la universitat,
quan a les aules i a les sales de reunions ningú treu la llengua?
Com trec la llengua a les xarxes comentant i compartint
si la gent m'insulta per treure la llengua?
O a internet, quan els cercadors no m'entenguin
però jo vulgui continuar treient la llengua?
Entra ja a la guia de l'activista pel català
i descobreix tot el que pots fer per la llengua.
Ràdio TASFER
98.1
Ràdio TASFER
98.1
Ràdio TASFER