Cinema sense condicions
L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol
Transcribed podcasts: 440
Time transcribed: 18d 3h 56m 39s
Time transcribed: 18d 3h 56m 39s
results.
Unknown channel type
This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.
Cinema sense condicions
A CIDADE NO BRASIL
Cinema sense condicions
A CIDADE NO BRASIL
A CIDADE NO BRASIL
I comencem amb el convidat que tindrem després, un convidat que està en el lloc de vacances i que és l'Ovidi Montlló.
Estem escoltant Cues d'Estels, una de les cançons de l'últim disc que se li va permetre enregistrar.
És una cançó dedicada al fill de la seva companya de les Hores i és una de les cançons menys conegudes de l'Ovidi i té aquest toc indie que trobo que... Indie de la Índia, eh?
No de hipsters. No del rock indie, per l'amor de Déu, perquè, en fi, doncs...
Bueno, per trencar una mica amb la música que s'escolta a la ràdio i per homenatjar l'Ovidi que sempre el portem al cor.
En aquesta primera part farem, com sempre, un repàs a les novetats que hem pogut veure,
les novetats que ja són en cartellera o que hi seran.
A la segona part parlarem, sobretot, de la trajectòria fílmica de l'Ovidi Montlló,
encara que també parlarem de la seva vessant com a cantant, que jo trobo que és la més important.
L'Ovidi, com bé sabeu, va ser cantant, actor de teatre, actor de cinema, actor de televisió.
I hi ha qui diu que va ser poeta, però això no m'acaba de fer el pes.
Hi ha un senyor de València que ha escrit un llibre amb els poemes que intentava l'Ovidi,
però jo penso que no està a l'alçada de la seva obra publicada.
De totes maneres, l'Ovidi era una persona de la classe treballadora que va començar amb cançons de lluita,
amb cançons molt explícites, i que després, amb l'ajut dels poetes, va fer una cançó molt més sofisticada.
I en cinema va tenir els seus més i els seus menys com a actor,
perquè al costat de pel·lícules molt interessants va fer pel·lícules d'aquelles de supervivència,
només pel sou, i aleshores la seva carrera és molt desigual, i ja en parlarem després.
Jo volia començar amb dues pel·lícules italianes, dues comèdies italianes que hem vist fa poc.
Perdó.
Components de la nit?
El sé quito.
No, vull dir, la presentació es pot fer després.
Vale.
Sí, sí.
Sense condicions.
Innovadors.
Innovadors.
Hi ha una pel·lícula del Portavella que els títols de crèdit apareixen a la meitat.
Bé, i la de Clímax, també.
El pont de Barcelona.
La de Gaspar Noé, de Parra.
Clar.
Extrems que es toquen, sí, sí.
Puc continuar?
I tant.
Tenim amb nosaltres en Pepper Mangold.
Hola, bona tarda.
Que ens farà comentaris de les pel·lícules que ha vist, i també el Paul Diggler, que a més a més està avui als CDs i els comandaments tècnics.
Bé, volia començar jo, però si vols començar tu, Paul, comença.
Home, jo començo destruint, jo crec, perquè he vist una pel·lícula que he comentat abans d'entrar a l'estudi,
però és una pel·lícula que jo crec que, hòstia, per mi és de les més infames que he vist en els últims anys,
i ja és dir, perquè veig bastanta cosa infame, perquè m'agrada, però és que aquest cas és que ni això.
Que és Timadores compulsives, és un remake dels anys 80, no?, o 90 o així, no?,
que va fer, en el seu moment eren, ara no recordo si era tipus aquests actors del moment, ara no ho sé,
però eren dos homes i ara ho fan amb dues dones, que és en Hathaway i Rebel Wilson,
que són també Rebel Wilson, ara mateix també està molt en bombo, no?
Però estem parlant d'una pel·lícula que està ara mateix en cartellera, de bastant de pressupost,
o sigui, aquí hi havia bastant de xec, però ve a ser dues persones,
en Hathaway és una persona de classe alta i Rebel Wilson de classe més baixa, mitjana baixa,
que les dues es dediquen a timar, bàsicament, a gent.
En Hathaway, evidentment, ho fa d'una forma més sofisticada, l'altra ho fa de forma més, bueno, grullera, no?
I aquí entra la màgia, no?, d'aquestes pel·lícules, que és quan uneixes una persona que no té res a veure amb l'altra
i sale la comèdia, no?, d'una mica.
Bueno, Don Quixote i Sancho, no?
Bueno, doncs imagineu qui és qui.
En aquest cas, la pel·lícula és que no s'aguanta.
O sigui, jo estava al cine, perquè ho vaig veure a l'Esplau, que és quan els dimarts fan allò de versió original,
i vaig dir, vinga, va, però és que ni per anar a veure una pel·lícula així sense, saps, a la babalà,
perquè és que és una pel·lícula que li falta ritme, li falta, bueno, és que li falta comèdia,
una comèdia que li falti comèdia ja és difícil, eh?
Però, en aquest cas, bueno, no és difícil, d'acord, bueno, clar, evidentment hi ha molts...
I també la comèdia...
Aquí hem parlat de moltes comèdies que no fan riure i és una llàstima.
Ja, però és que ni tan sols són aquelles comèdies que se les venen també de sofisticades,
perquè no rius, no?, sinó potser et fa certa gràcia.
Bueno, a vegades, molts cops, no?, les pel·lícules tipus de Woody Allen és un tipus de comèdia
que tampoc surt a carcajada límpia, no?, que es diu, sinó que és més...
Home, les comèdies, comèdies del Woody Allen, jo sí que ric molt.
Sí, però quan fa? Quan fa d'aquestes comèdies, comèdies?
Ah, bueno, les primeres, vull dir, quan el vam descobrir, Bananes...
Ah, bueno, clar, Bananes i...
Bananes i tot allò era per riure, però molt.
Sí, sí, sí.
I pren el diner i corre.
Sí, sí, sí.
No, doncs en aquest cas és l'antitesi total, perquè, a més, és la Metro Golding Mayer,
bueno, és que tampoc vol dir res, no?, perquè al final les grans productores
sempre han de fer una pel·lícula així bastant gran, i en aquest cas jo crec que estem davant d'una pel·lícula
que jo ja afirmo que s'endurà bastants ratzis, i us ho asseguro que s'enduran molts ratzis,
i, a més, com que són una parella, en pla, dos noies, segur que s'enduïn també els ratzis a la pitjor parella.
Però, d'altra banda, us porto també un documental que vaig veure, que no és d'actualitat,
el van fer fa uns 4 o 5 anys, però que és d'un director que jo crec que sempre ha portat
bastanta cua a sota d'aquí a Espanya, que és sobre el director Jess Franco,
Jess Franco, bueno, i mil noms que tenia, no?, de pseudònims,
i és un documental que es diu Llama-le Jess, del Carles Prats.
És un documental quasi de dues hores, bueno, una hora a 40...
El Carles Prats és un especialista en documentals de personatges.
Va fer un documental sobre Peret, un altre sobre Loquillo, etcètera, vull dir...
Doncs el clava perquè ell va anar fa... fa un farà, 3 setmanes, o així,
jo estava als Omzeig, que van fer un passe...
Els Omzeig, un cop al mes, un dijous al mes, o alguna cosa així,
fan un passe de pel·lícules que es diu The Cine Immundo, crec que es diu, alguna cosa així,
i recuperen pel·lícules espanyoles, siguin curts, siguin llargmetratges,
i intenten que vingui algú a presentar.
Sempre, de moment, les tres edicions que han fet han vingut a presentar,
i en aquest cas passaven un al Jess Franco,
que va venir el Carles Prats a presentar el documental...
Van passar un trosset del documental, que és or pur,
i jo ja veient el documental dius, vale, és que no només és aquest fragment,
sinó és que, clar, Jess Franco és un...
Bueno, per mi és bastant increïble tot el...
Com articula un llenguatge, un discurs sobre com és el cinema,
com hauria de ser el cinema, perquè no deixa de ser, tot i que és un tio,
que cada quant feia pel·lícules, cada tres mesos o quatre feia una pel·lícula,
aquest home, com esquivava la censura,
però també com esquivava la gent, diguéssim, de grans productores,
que el venien a comprar, però el venien a comprar també en el sentit figurat,
és a dir, de fes-me una pel·li, però no posis la teva marca,
jo vull el teu nom, no?, i tota la parafernàlia que envolta el seu cinema,
que també, Déu-n'hi-do, i sota del testimoni de, també, l'Ina Romer,
o sigui, tot com molt... És un món, és un món i és un documental que val molt la pena,
molt la pena, i es troba per via online,
i jo, bueno, per mi és la antirecomanació i la recomanació d'avui totalment.
Jesús Franco és un personatge que realment no se li ha donat la importància que té
i ell és el primer responsable que no se li hagi donat aquesta importància.
Jesús Franco volia fer cine de debò i no el va poder fer
perquè les circumstàncies en els anys 60 impedien que es fes el cine que ell volia.
I es va dedicar a dir, bé, jo vull viure del cine
i l'única manera és de fer un cine més o menys eròtic, més o menys porno.
Vull dir, ell era un dels primers practicants de les dobles versions,
és a dir, que hi havia una versió espanyola sense escenes eròtiques,
i en canvi a l'estranger, doncs, sí que hi havia escenes eròtiques, no?
Vull dir, allò, aleshores, vull dir, ell treballava per la censura espanyola
i treballava pel mercat internacional.
Sí, però era curiós que inclús hi ha anècdotes,
com que ell treballava molt, tipus França o Alemanya, algunes pel·lícules,
ell estant allà treballant, quan acabava alguna pel·li,
i ell, perquè, soledat, per exemple, passava per Espanya i passava per un cine
a veure què tal, no?, veure una mica l'ambient,
veia que sense el seu consentiment, evidentment, s'havien modificat,
però modificat inclús, que havien doblat.
Manipulat, sí.
Havien doblat les seves pel·lícules, altra gent, evidentment,
canviant absolutament la història.
Sí, sí.
I els finals, i els girs aquests que té,
i que som, a veure, al cap ja fins i tot ja ho has dit tu, no?,
amb una temàtica molt eròtica i també molt irreverent,
molt antisistema dins del que era en les seves pel·lícules.
Sí, sí.
I, clar, ell deia, hòstia, vaig arribar a veure una pel·lícula
que dic, però si això no és meu.
O sigui, entenc que és la meva pel·lícula
perquè jo sé els plans que he rodat,
però és que no té res a veure.
O sigui, hi ha algú que s'ha currat un segon guió
perquè tingués sentit, però alhora que s'anés per la censura.
O sigui, no sé.
És un documental que val molt la pena per això, també, eh?
Per veure tots els intríngolis que hi havia en aquelles èpoques
i per veure com algú com ell,
que també és una marca d'autor molt diferent
a la que estem acostumats quan escoltem un autor,
ell ho defensava, evidentment, a la seva manera.
Sí, evidentment, Franco feia un cinema d'autor.
Jo recordo quan va venir Bertrand Tavernier a Barcelona,
que va venir a l'Institut Francès
i va ser entrevistat per l'Esteve Rianbau,
que en un moment donat el Bertrand Tavernier,
que és un bufat i un idiota, senzillament,
va dir, bueno, tot això és el cinema
i la resta és Jesús Franco o alguna cosa així.
Vull dir, aquest menyspreu d'un pseudo-autor com el Tavernier,
vull dir, ja explica la cosa.
S'ha de dir que Jesús Franco
era membre d'una família
molt coneguda
a l'ambient cultural de Madrid.
Vull dir, ell era l'ovella negra de la família.
Vull dir, era...
Com a ovella negra
és perquè era aficionat al jazz.
Vull dir, un dels seus pseudònims
de director és Clifford Brown,
en homenatge al gran trompetista.
De fet, ell mateix en el documental
diu no només Clifford Brown,
sinó que va fer com una mena de quinteto,
ell, de jazz, de noms.
O sigui, van agafant noms de diferents grups
i, bueno, s'anava alternant.
No, no, és que ell es passava les nits
a les caves de jazz a Madrid
i la seva família
més o menys aristocràtica,
doncs, bueno,
era de la gran burgesia madrilanya.
Vull dir, s'ha de dir que Ricardo Franco,
que també va ser director,
era nebot seu,
que també és nebot seu
el Javier Marías,
el novelista,
i el Miguel Marías,
el crític de cinema, etcètera.
Vull dir, o sigui,
la mare del Javier Marías
era una senyora que es deia Maria Franco,
que era germana del Jesús
i del crític de música clàssica
que es deia José Franco,
si no recordo malament,
que era un dels millors crítics
que hi havia a Espanya
en música clàssica.
I llavors, doncs, bueno,
a veure,
el cunyat era el Julián Marías,
que era filòsof,
el deixeble d'Ortega i Gasset,
que també feia crítica de cinema
a la revista Gasseta Il·lustrada
i que el Javier Marías,
per exemple,
recorda com de joves
amb el Ricardo Franco,
que era el seu cosí
i més o menys de la mateixa edat,
doncs,
anaven al cine tots dos
i feien molt de casa
el que els deia el tiet Jesús, no?
Vull dir,
perquè era un tio
que realment valia molt.
i jo el que recomanaria
de Jesús Franco
són les seves memòries,
que són extraordinàries.
És un llibre que es pot trobar
a les biblioteques públiques
i que és un llibre
increïble,
absolutament increïble
sobre tots els anys
del franquisme.
ningú ha escrit
unes memòries
com les que ell va escriure
i també hi ha un llibre
que es diu
Bienvenido Mister Cagada
que són unes converses
de Jesús Franco
amb el Luis García Berlanga
i que el títol ve
de que quan ell dirigia,
quan el Berlanga dirigia
Bienvenido Mister Marshall
i el Berlanga
no sabia gaire tècnica
i tots els tècnics
se'n fotien d'ell,
quan acabava en un pla
tot l'equip tècnic
deia
Vaya Cagada
i llavors
doncs se li va quedar
Bienvenido Mister Cagada
i realment
aquesta conversa
que hi ha
entre Jesús Franco
i Luis García Berlanga
és d'una comicitat
increïble
Berlanga parla
en primera persona
són com unes memòries
d'ell
i jo recomano
aquests dos llibres
per primer
pels aficionats
al cinema
i segon
pels aficionats
a la història d'Espanya
perquè
per mi
són capdals
vull dir
allà s'expliquen coses
que no s'expliquen
en cap més llibre
Déu-n'hi-do
bueno, ja
anotem, anotem
Pep
és el teu torn
Bona tarda
Mireu
en primer lloc
la setmana passada
vam tindre aquí
de convidat
el Jordi Espuny
i
ens en vam
anar
fent la recomanació
que veigéssau
per BTV
el curtmetratge
Cacau
i Nata
quatre generacions
de dones
de la granja
viader
bueno, no sé si tots
vau complir
amb l'encàrrec
però en tot cas
nosaltres sí que ho vam fer
i avui
i avui ens plau comentar
perquè
ens sembla
un documental
molt interessant
la Mercè explica molt bé
la història
com va anar
són gairebé 150 anys
d'una nissaga
de dones
emprenedores
que hi van posar
tot i més
de la seva vida
i de les seves famílies
per tirar endavant
un projecte
que avui
continua
amb tot el seu esplendor
la granja viader
del carrer Xuclar
bueno, dit això
hi ha diverses pel·lícules
que no vam comentar
la setmana passada
i que ja estan en cartellera
una d'elles
per exemple
és
La Viuda
o bé
Greta
en versió
amb el títol original
és una pel·lícula
aquí ens trobem
amb allò de sempre
que el títol original
no dona pistes
sobre la pel·lícula
i en canvi
el títol espanyol
ja t'està explicant
mitja pel·lícula
és una pel·lícula
d'Irlanda
el director
és
Neil Jordan
Jordan
va néixer
a l'any 50
o sigui
és un director
molt acreditat
té pel·lícules
interessantíssimes
ha sigut premiat
en festivals
i sobretot
és
el que se pot dir
un artesà
del cinema
d'aquells
amb els que
s'hi pot confiar
en aquest cas
ell
a través
d'una
una manera
de fer
clàssica
amb elegància
amb unes preses
i una fotografia
extraordinària
ens situa
en un thriller
psicològic
i en el que
hi ha dos protagonistes
una noia jove
que torna a Manhattan
perquè la seva mare
s'ha mort
i
està passant
uns moments
de reflexió
perquè hi havia
una certa desunió
entre elles
dues
i
casualment
al metro
un dia
es troba
un bolso
i aquest bolso
el porta
a tornar-lo
i descobreix
una persona
i aquesta persona
doncs
és una viuda
que té necessitat
de tindre
companyia
i fins aquí
puc llegir
el que més
us dirà
és que
la noia
les interpretacions
són totes dues
molt bones
la noia és
Chloe Grace Moretz
i la senyora
viuda
que dona
títol a la pel·lícula
és
Isabel Hiper
Isabel Hiper
si estem parlant
d'un thriller psicològic
ja es podeu imaginar
que crea
complicacions
i
clar
i aquí
crearà complicacions
però aquestes
complicacions
són de molt bon veure
perquè
la factura
estètica
i la conducció
el guió
que també
és
del
del propi
director
és extraordinari
per tant
és una
una pel·lícula
convencional
si voleu
però d'aquelles
que és notable
i molt recomanable
sembla ser
que si
Isabel Hiper
té un personatge
així
amb mala llet
no cal
que actui
gaire
perquè
es veu
que
l'actriu
en realitat
està
amb el seu ambient
ja és així
és una persona
que no té
gaire feeling
amb la premsa
i tot això
i
molt
enrabiada
sempre
és a dir
que és perfecta
per aquest tipus
de papers
hi ha una altra
pel·lícula
que també
em sembla
que ja està
estrenada
que és una
xinesa
la sombra
de
Yang Zhimu
aquest també
és un director
molt conegut
que té una trajectòria
extraordinària
i en aquest cas
se'n torna
cap a
al segle XIII o XIV
es fa
una
reconstrucció
d'una història
en la que hi ha
uns enfrontaments
dins
del que és
un ambient
de triful
que és
entre els elements
que condueixen
el poder
en aquella societat
i llavors
hi ha
un reflex
de l'amor
de l'honor
de l'ambició
de la corrupció
i tot això
està servit
amb uns grisos
que dominen
tota la pel·lícula
de cap a peus
exceptuant els moments
en què surt
una mica de sang
necessària
perquè hi ha
algunes lluites
que ho provoquen
hi ha una altra cosa
que és molt curiosa
amb aquesta pel·lícula
i és
l'utilització
que fa
de la simbologia
el Jing i el Zhang
el que podríem dir
la ombra
i la claror
que es van repartint
i van evolucionant
dintre la pel·lícula
a la mateixa hora
al mateix
avancem
que també
funcionen
amb els personatges
com a referència
dintre del que és
la seva obra
ens porta
a pensar
a vegades
en referències
a les
dagues voladores
en què té
alguna similitud
pels plans
sostinguts
amb una mica
de lluita
apaivagada
per la càmera lenta
i després
amb la seva
planificació clàssica
perquè
per moments
planta la càmera
i ens fa
unes escenes
de pla
seqüència
extraordinàries
és una pel·lícula
d'aquelles
en què
és per
disfrutar-la
és d'una
perfecció tècnica
extraordinària
i en quant
als actors
no
diguem
la història
és una història
convencional
fins a cert punt
perquè
es repeteix
tant
orient
com a occident
en aquella època
és bastant
s'ho vinteja
molt
que una noia
li planifiquin
el seu futur
si està
dintre
del que és
l'acord
i llavors
aquí
hi ha
la rebel·lió
i
tota
una problemàtica
normal
que
està
ben
ben
digués-me
escenificada
a través
d'un guió
àgil
i que fa
referència
contínua
al passat
amb alguns
invents
com és
un paraigües
fet
de
dagues
que surten
impulsades
quan s'ofren
algunes escenes
d'aquestes
de lluites
són
molt curioses
i estan
en la línia
de
Yang Shimú
que ja
havia tret
també
amb les dagues
voladores
aquests paraigües
els venen
a la Rambla
quan plou
o això estaria bé
no ho sé
perquè
això podria ser
un problema
que fes
intervindre
el Lleren
i el Marchena
i tota la corta
aquesta
potser d'aquí un temps
s'hagi calmat
i seran
i llavors hi ha una altra
que us volia comentar
n'hi ha moltes
però
la setmana que ve
en farem alguna més
n'hi ha una
que si teniu ocasió
de bèrbola
us la recomanem molt
perquè
la van veure
i la van veure
amb el Joan
i amb ell
l'ençament
també li va agradar
força
que és
d'aquesta sèrie
de pel·lícules
que estan fent
el Verdi
sobre
pintors
i artistes
en general
documentals
documentals
i aquesta
és un que està fet
per un italià
el 2018
Michele Mali
això és important
perquè
aquests documentals
d'art
els que estan dirigits
per britànics
són una llauna
i els que estan dirigits
per italians
són molt bons
vull dir
ara
d'italians
n'hem vist dos
i són els millors
que hem vist
d'aquesta sèrie
els britànics
són molt
llepats
i molt
poques soltes
a vegades
perquè
realment
és que
però
el Michele aquest
vull dir
fot una pel·lícula
que és extraordinària
es tracta de treballar-ho
i aquest tio
s'ho ha treballat
la pel·lícula es diu
Klim i Schiele
Eros i Sique
i té molt sentit
el títol
perquè
evidentment
la pel·lícula
s'obre amb Klim
segueix amb Schiele
però tots dos
van tindre una vida
molt curta
per diferents motius
i per l'època
que els va tocar viure
i després
a l'Eros i Sique
hi ha la ciutat
que és un dels
ah aquí va
a l'Eros i Sique
és un dels protagonistes
de la pel·lícula
és molt important
perquè
en aquells anys
a Viena
passaven moltes coses
i llavors
la pel·lícula
és extraordinària
en aquest sentit
perquè
aporta
el doctor Freud
sí, clar
aporta
molta
informació
sobre
alguns aspectes
de la vida
poc coneguda
i fan
despertar
un interès
creixent
per revisitar
la història
de la ciutat
amb el tombar
de segle
i els inicis
del segle XX
és una pel·lícula
molt recomanable
ah
i sobretot
deixeu-vos portar
per la música
perquè té
unes
introduccions
de música
extraordinàries
la selecció musical
és molt bona
és impressionant
és molt bona
i també
al principi
quan
ens
reconstrueix
tot el que era
la Ringstrasse
a principis
de segle
amb els seus
palaus
i tot
vull dir
és una cosa
és una pel·lícula
molt treballada
realment emocionant
per cert
que estem parlant
d'artistes així
heu anat
algú de vosaltres
i on ha anat
al Van Gogh
que crec que
acaba la setmana que ve
aquella mena que fan
de
a Barcelona
on es feia?
per allà la zona
del Marimà
que fan aquelles instal·lacions
com de realitat virtual
o alguna cosa així
ah
no
no
no
no
no
no ens interessa
la realitat virtual
vale
doncs
passem de tema
sobre
sobre Van Gogh
justament
hi ha un altre
d'aquests documentals
que passen
en el Verdi
i després
en altres cinemes
en el Verdi
són les sessions
de dimarts
que
està fet
també
per un italià
i que
està
el documental
és presentat
per la Valeria
Bruny Tedeschi
que també val
molt la pena
és que són
els dos documentals
que
realment
interessen
d'aquesta sèrie
dels dimarts
culturals
del Verdi
una cosa
una cosa
que us volia dir
abans
de donar-li
pas al Joan
perquè ens parli
del nostre estimat
Ovidi Montlló
és
que
evidentment
el convidat
d'avui
és
l'absent
de vacances
Ovidi
però
en realitat
és que
el Joan
Sardà
el nostre
col·laborador
i amic
és un
diria jo
especialista
i potser
de les persones
que més sap
de la vida
i l'obra
de l'Ovidi
vull dir que
esteu
en bones mans
el Joan
de Sagarra
fa molts anys
en un article
del País
va dir que
el Joan
Sardà
era el que més
sabia
sobre l'Ovidi
i ara
que ja tinc
una edat
doncs ja veieu
ja ho puc dir
sense falsa
modestia
i bueno
que ho digués
el Joan
de Sagarra
que era
amic íntim
de l'Ovidi
i que va ser
va estar
en l'inici
de la
de la carrera
de cantant
de l'Ovidi
perquè la llegenda
explica
que el Josep Maria
Carandell
i el Joan
de Sagarra
van empènyer
el tímid
l'Ovidi
a l'escenari
perquè sortís
a cantar
en un festival
de la cançó
universitària
que va acabar
guanyant
exequo
amb el Sisa
i era el festival
de la cançó
universitària
i ni el Sisa
ni l'Ovidi
eren universitaris
era una cosa
meravellosa
d'aquelles
que passaven
en aquella època
i això passava
l'any 68
i evidentment
en un festival
de la cançó
universitària
que en la primera edició
va guanyar
el Pau Riba
doncs en la segona edició
van guanyar
l'Ovidi
i el Jaume
i el Jaume
i el Jaume Sisa
Pau Riba
sí que era universitari
però
ni l'Ovidi
ni el Jaume
ho eren
el Riba
li devia vindre
de sèrie
ja
bueno
el Riba
venia d'una família
burgesa
cosa que
no passava
ni amb l'Ovidi
ni amb el Sisa
tampoc
bé
jo volia parlar
de les dues pel·lícules italianes
que he esmentat abans
són dues pel·lícules
que m'han fet
renovar la fe
en la comèdia italiana
la primera
es diu
un pez
fora de l'aigua
com un pez
com un pez
fora de l'aigua
i resulta
que en italià
el títol
és
com un gato
intangenciale
intangenciale
que
aquí
han traduït
en els subrètols
tangenciale
per autopista
és a dir
seria com un gat
a l'autopista
però que jo trobo
que més aviat
s'hauria de traduir
per com un gat
en l'eix transversal
no?
vull dir
realment
com una persona
fora de
de lloc
no?
i aleshores
és una comèdia
divertidíssima
que contraposa
dos personatges
el personatge
d'un funcionari
de la Unió Europea
ocupat
de
de la vida
a les perifèries urbanes
i una senyora
que realment
viu
en una d'aquestes
perifèries
a Roma
no?
i aleshores
el contrast
entre
una persona
diguéssim
que em diríem
educada
i una persona
que és
un animal
ferotge
l'actriu
que l'encarna
també
ha sigut
una de les guionistes
doncs
aquest contrast
dona
unes situacions
realment
extraordinàries
l'altra
pel·lícula italiana
aquesta
com un pecero
de l'aigua
està dirigida
d'un tal
Ricardo Milani
i l'altre
es diu
Diez Dies Dies Sim Mamá
Diez I Jorni
Sense Mamá
Sense Mamá
Sense Mamá
i aleshores
doncs
aquesta
és
bueno
ja ho diu el títol
no?
hi ha una família
amb tres fills
de diverses edats
de 13 anys
a mesos
i la dona
es cuida
de la llar
i de
de la cura
dels fills
mentre que el marit
doncs
és un
un directiu
d'una
empresa
alimentària
i aleshores
arriba un moment
que la dona
en té prou
ja
i decideix
anar-se'n
deu dies
de vacances
amb la seva germana
més gran
i
doncs
a Cuba
a Cuba
sí
tot i que no
es veu Cuba
en el film
baix pressupost
ens ho podem imaginar
i aleshores
doncs
el daltabaix
que passa
quedant-se el pare
sol
amb els tres fills
no?
vull dir que tots
i a més
hi ha altres
trames paral·leles
que
de tipus social
com una noia
que és
acomiadada
de la feina
i que apareix
sí
per una altra banda
i coses d'aquestes
realment
molt
molt
i molt
recomanables
totes dues
totes dues
pel·lícules
estan
amb la ona
aquesta
de recuperació
de la millor
comèdia italiana
dels anys 60
tot i que
per mi
la primera
és bastant
més bona
i ben interpretada
que la segona
sí
la segona
té de director
Alessandro Genovesi
i jo crec que
en moments
fins i tot
superen
la comèdia italiana
clàssica
ja
els guions
són molt bons
les situacions
són
el públic
jo crec que
l'atraparà molt
per una cosa
perquè
s'hi reconeixerà
o sigui
ridiculitza coses
que nosaltres
pensem
hòstia, sí
és que això és així
llavors està
molt ben posada
en el context actual
abraça tot
encara que sigui italiana
abraça tot
l'arc mediterrani
sí, sí, sí
i tant
és molt mediterrani
d'acord
doncs anem a la segona
part del programa
anem a parlar
de l'Ovidi
i començarem
amb l'Ovidi
i sentirem
dues cançons
completes
això
és poc radiofònic
però
s'ha de fer així
la primera cançó
que sentirem
abans de parlar d'ell
és
Els amants
sobre un poema
de Vicent Andrés Estellers
i
bé
totes les cançons
que sentirem
a partir d'ara
són
de poemes
d'Estellers
justament
estan gravades
en directe
en un homenatge
a Estellers
un cop mort
el poeta
i
tenen
Ovidi
Molló
a la veu
i
tot i soler
a la guitarra
escoltem
doncs
Els amants
El primer poema
que vam interpretar
de Vicent Andrés Estellers
va ser
Els amants
amb el poema
que comença d'aquí
i
a
i
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
perquè si no les tallers no l'haguessin deixat recitar
i al final del recital se li va acostar una senyora molt enjuiada, molt burgesa
i li va preguntar al poeta, la senyora suposo que ja venia una mica escandalitzada dels poemes de les tallers
i li va preguntar al poeta, bueno, va tenir la barra de preguntar-li al poeta d'on sortia la seva poesia
i les tallers li va dir, la meua poesia em surt del cord i dels collons
i aquí està les tallers, evidentment la senyora va fugir corrents
i en fi, és que aquest és el Vicent Andrés Estellers
i l'Ovidi va saber recollir tota aquella cosa popular
i també d'alta cultura que tenia l'Otio Vicent, com diu el Miquel Gil
Passem a repassar una mica la filmografia de l'Ovidi Montlló
ja que aquest és un programa de cinema
L'Ovidi Montlló va començar en el cinema l'any 74 en Fúria Espanyola del Francesc Betriu
de fet, hi surt molt poc, suposo que la cosa va anar retallada en el muntatge final
i feia el paper d'un quec, d'un tartamut, una cosa una mica penosa
suposo que si el director era el Batriu, vull dir, era una qüestió sindical
que l'Ovidi fos en aquella pel·lícula, vull dir, que tots dos eren del mateix sindicat
i ja us podeu imaginar quin sindicat semiclandestí era
L'any 75, jo diria que hi ha una de les grans pel·lícules de l'Ovidi
que és Fortivos, de José Luis Boral
Oh, sens dubte
Fortivos marca el final del franquisme
i el començament d'una cosa que no és el franquisme
però que se li sembla molt
que en aquell moment no pensàvem que s'hi assemblés tant
però realment és la frontera en quant a cine
del cine, a la història del cinema espanyol
La veritat és que Boral fa una pel·lícula que creava expectatives
que podíem encetar una nova forma de fer i de treballar i tal
Després s'ha tornat a...
Després això ha quedat malaguanyat
Ara, per exemple, les pel·lícules tenen moltíssima influència de cine de barri
Jo veig els directors joves espanyols que es veu que s'han empassat totes les sessions de cine de barri
I se'n surt de prèvia, ja que sembla que tinguin
I foten unes comèdies d'aquelles que es poses, que és una cosa tremenda
Però Fortivos, evidentment, és una grandíssima pel·lícula
Va ser l'Ola Gauss la que li va dir en el vorau
que hi havia un actor i cantant que era l'Ovidi Montlló
En aquell moment l'Ola Gauss estava casada...
L'Ola Gauss és valenciana també
No hem dit que l'Ovidi és del coi
Aleshores, l'Ola Gauss estava casada amb un advocat i escriptor que es deia Gonçal Castelló
I aquest Gonçal Castelló era un prohom en la cultura valenciana
I, evidentment, coneixia l'Ovidi, era amic de l'Ovidi i la Lola Gauss també
Llavors, el vorau necessitava un personatge que fos rural
Que fos aquest caçador fortiu que encarna l'Ovidi
I li va fer una prova i de seguida se'l va quedar
Perquè, bé, l'Ovidi amb aquella expressió ruda que tenia
Va portar el personatge
I alhora tendre, ruda i alhora tendre
Amb aquella barba de dos dies que sempre portava
Que no sabies com s'ho feia però sempre portava barba de dos dies
Doncs va fer un paper esplèndid
Com a nota curiosa, jo recordo que l'Ovidi deia que després de Fortibus
Ell ja no podia anar al metro
Perquè tothom el coneixia i tot això
És curiós que ell, havent començat a cantar l'any 68
Hauria hagut d'esperar l'any 75 a no anar al metro
Perquè, bé, la cançó catalana arribava fins on arribava
I el teatre català que ell feia i tot això
Però quan ell fa el salt en el cinema espanyol
I fa Fortibus
Ja no pot anar al metro
Perquè és que no el deixen ni entrar
Vaja, vull dir, perquè tothom va allà a dir-li
Ostres, tu ets...
El reconeixen
Tu ets l'Ovidi i tot això i tal, no?
Bé, també en l'any 75 hi ha el documental
De Francesc Bellmunt i Àngel Casas, la nova cançó
Un documental que en aquell moment
Nosaltres vam rebre d'una manera entusiasta
Que potser avui
Criticaríem d'una altra manera
Però és que realment estàvem molt necessitats
De veure aquest tipus de coses
Que durant el franquisme se'ns havia prohibit
Jo recordo que vam anar els primers dies al cinema capitol
I que vam veure la pel·lícula dues vegades seguides
Perquè és que no podíem més
Estaven sortint allà tota la gent que havíem conegut
En els recitals que nosaltres anàvem des dels anys 60
I era una pel·lícula molt gratificant
Allà l'Ovidi cantava La Fera Feroja
En aquest programa, a més a més de les heretgies
De posar cançons senceres
També farem l'heretgia de no posar ni homenatge a Teresa
Ni La Fera Feroja
Perquè ja n'estem tips
De que cada vegada que es parla de l'Ovidi
Es posin només aquestes dues cançons
I la samarreta
I la samarreta també
Però bé, la samarreta la podríem posar
Aquesta la podríem posar
Aquesta la podríem posar
No, però hem dit que només posarem estallers
Perquè a més posarem un inèdit
I estarà molt bé
L'any 76 fa La ciutat cremada
Que és una pel·lícula senzillament horrorosa
D'Antoni Ribas
Però que en el seu moment va tenir un èxit enorme
Vull dir també amb aquesta proïja de la gent
De saber la història de Catalunya i tot això
L'Ovidi feia el paper d'Emiliano Iglesias
El lloc tinent de l'Alexandre Les Rux
També va fer La siesta amb Jordi Grau
És a dir, una altra vegada en el cinema espanyol
L'any 77
L'obscura història de la cosina Montse
Que era una pel·lícula del Jordi Cadena
Una pel·lícula millor
Que es deia La portentosa vida del pare Vicent
Del Carles Mira
Molt divertida aquesta
El Carles Mira és un director que hauríem de recuperar
Malauradament ja fa molts anys que no és amb nosaltres
Però va fer unes pel·lícules de comèdia valenciana
Tremendes
El Virgo de la Vicenteta era d'ell també?
No, era del Vicente Escrivà
Ah, l'Escrivà
Però, bé, el Carles Mira
Aquí se les tenia amb Sant Vicent Ferrer
Que si no recordo malament ho feia l'Albert Boadella
Sí
En plena...
En plena sumto la torna
Vull dir, el Boadella va voler escampar la boira
Se'n va anar a València
A fer...
A levitar
El Boadella ja marcava terreny en aquella època
No aquestes coses últimes que fa
Bé, tampoc són tan...
Diferents del que ha fet sempre
I aleshores, doncs...
Bé, era una pel·lícula absolutament recomanable
I les altres pel·lícules de Mira són també molt...
Molt, molt bones
Després fa Soldados d'Alfons Hongria
Que també és un director que ha desaparegut
Igual que el Carles Mira
L'Alfons Hongria era un director boníssim
Sí, però d'aquells malditos
Malditos, absolutament
I Soldados era una gran pel·lícula
I l'Ovidi va tenir un premi d'interpretació
En un festival latinoamèricà
L'any 78 tenim Companys Procés a Catalunya
De Josep Maria Forn
Mediant la línia de la ciutat cremada
Aquest tipus de...
Almenys amb aquesta no sortia el Joan Gaspar
No, ni el noi del poble sec, tampoc
Bé, també
Bé, més o menys sobre la mateixa època
Hi ha La Verdad sobre el Caso Sabosa
De l'Antonio Drobe sobre la primera novel·la de l'Eduardo Mendoza
Ja ens posem a l'any 79
I José Luis Borau el torna a cridar
Perquè també necessita un personatge rural
Que seria l'encasellament de l'Ovidi
Encara que també va fer papers urbans, diguéssim
I era la Sabina
Que és una pel·lícula que no li va acabar de sortir bé en el Borau
Que era un grandíssim director
Però que, no ho sé, allà el guió fluixejava
Era un problema de guió
Per la pel·lícula tenia coses bones
Sí, i unes interpretacions que estaven molt bé
Perquè hi havia...
Era una barreja d'actors espanyols i actors anglesos
Jo recordo que hi havia l'Àngela Molina i el John Finch
Que havia fet el Macbeth del Polanski
I tot allò no va quallar
I també de l'any 79
La campanada del Jaime Camino
Que tampoc seria una de les millors pel·lícules del Jaime Camino
Però que, bueno, vull dir que mira
Era un intent també d'aquests de cinema sindical
Que jo en dic
Sí, també amb la línia del Caso Savolta
Cinema de partit
De partit unificat
I aleshores, doncs, aquí hi havia el Juan Luis Galiardo
Vull dir que Déu n'hi do
I jo recordo una anècdota que s'explica en un llibre
Que anaven tots dos en un restaurant
Que hi havia al carrer Córcega
Que ja no existeix
Que hi havia com una mena de temple dedicat a l'Ovidi
I un dia, o el primer dia que hi van anar tots dos a sopar
El Juan Luis Galiardo, senyalant a l'Ovidi
Va dir
Este es el actor
I jo soc el gilipolles
Vull dir que ho va clavar
I llavors, l'any 80, doncs, ja con el culo a l'aire
Una altra vegada el Carles Mira fent una bogeria
Amb un agent d'un freno pàtic
Sí, sí, és que és un cinema estripat
Estripat, absolutament descordat, com diuen a València
València, clar
Sí, sí, faller-ho
Exacte, està pur
I llavors, l'any 80 és un any que la nova cançó ja no interessa
Recordem que és l'any que Pujol puja a la presidència
I Pujol és una mena de sant pare de Catalunya
Vull dir, com el retratava algú d'ella a l'Obu
A l'Obu
A l'Operació Ubu
I aleshores s'havia acabat tota la conya
Vull dir, allò que deia el Pujol
Que, bé, tota aquesta conyeta no serveix per res
Doncs ho va fer
I, bé, va convertir el país en una mena de sagristia absurda
I la protesta i tot això va fer tot el possible perquè callés
Aleshores els cantautors ho tenien malament
I va haver una dona que era la cantant oficial del Pujol
Quina era?
Núria Feliu?
Exacte
Molt bé
Sí, el sector cultural de convergència en aquella època
Estava compost per Núria Feliu, Salvador Escamilla
I l'Anxoveta dels Círexs, el Leslie
Vull dir, aquest era el sector cultural
Els tòtems
Vull dir, així ja anàvem bé
Així anàvem fins a la Xina
Fins a la Xina popular
I tornavem
Sí
Aleshores, bé, escoltarem més obvi
Sonata Isabel
El que explicaven els amants però en un altre temps
Aquesta peça no està ni recollida en l'antologia
Que un senyor d'Alcoi va fer com li va dictar no sé qui
Va ser el primer poema
Que vaig dir de Vicent
Al cap de molts anys
Tot i Soler i jo hem estat companys
De l'obra del Vicent
I ho continuarem estant
Afortunadament per nosaltres
Hem fet coses molt simpàtiques
I molt boniques
I ara, en aquest cas, farem el darrer poema musicat
Que és una part de la sonata d'Isabel
Música de Tot i Soler
Música de Tot i Soler
Música de Tot i Soler
Música de Tot i Soler
Música de Tot i Soler
Música de Tot i Soler
Música de Tot i Soler
He vist enllà, damunt d'una tauleta
Que hi ha al racó del nostre menjador
Entre papers i llibres que m'estimen
Com un ocell de ritme popular
Com un gressol
Una fotografia de fa mil anys
O de fa quatre dies
Tu i jo, Isabel
Feliços d'un amor
I més enllà a les sitges del nou poble
La veig sovint
Música de Tot i Soler
Música de Tot i Soler
Música de Tot i Soler
Música de Tot i Soler
Música de Tot i Soler
Música de Tot i Soler
Música de Tot i Soler
Música de Tot i Soler
Música de Tot i Soler
Música de Tot i Soler
Música de Tot i Soler
Música de Tot i Soler
com qui a la nit intenta orientar-se
amb mans, amb ulls
jo t'evoca i et mira
aquell pistac de l'any 48
tu vares fer que cregués altre cop
i m'has donat la teua companyia
el teu discret silenci, el teu ajut
aquesta nit t'he mirat novament
et tinc i et veig com et veia el meu cor
el dia aquell de la fotografia
dorms ara al llit i dormen els teus fills
en aquest gran silenci de la casa
jo et vull deixar a mans, a mans per sempre
un ram com a bus de sil·labes de vidre
el dematí pot ser que floriran entre les mans
de timidesa invicta i volaran des d'ell
brisa i colomes
creix el mural de calç i de coets
amb claredats i explosions de mar
per un amor que se'ns han doblegats
secret amor, estandard lluminós
barres de sang sobre un blanc
d'intocable aquesta mot salvatge d'un país
que hem creuat estimant-nos moltíssim
que és de la cama castelló
amb els ulls plenes d'una llum
una gota de llum
dic el teu nom i en aquest punt mateix
dic Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen a mans que es besen a la boca
amb molt de munt presos per la cintura
atarentats d'una olor i canta de l'altre
dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitjament mai
dic Isabel i segueixc el camí
dèiem que l'any 80
Ovidi ha de fer pel·lícules de supervivència
perquè li passen moltes coses
li passen moltes coses negatives
aleshores trobem títols com ara
Los embarazados, Viaje al más allá
de Sebastián Darbó
Sexo sangriento, puta pela
Te quiero, te quiero, te quiero
El invernadero, El fascista
Doña Pura i El follón de la escultura
és a dir, un subcinema
d'aquell de la transició
que una altra pel·lícula que es diu
1, 2, 3, Ensaimades i res més
vull dir, aquestes pel·lícules
fan
es contraposen
amb d'altres que sí que són importants
com La fuga de Segó
d'Imanol Uribe
on Ovidi fa d'Oriol Soler Sogranyes
que va ser assassinat per la Guàrdia Civil
un cop estava a la muntanya
després d'haver-se afogat de la presó de Segòvia
hi ha una pel·lícula molt interessant
que es diu Héctor del director Carlos Pérez Ferrer
que potser fa la millor interpretació
que va fer Mai L'Ovidi
com a protagonista total
i res, vull dir
continuen les pel·lícules com
Fuego Eterno, Teo, El Peli Rojo
Passaje a Ibiza, La Veritat Oculta
L'Aire d'un Crimen
pel·lícules que no afegeixen res
en l'actor
que era
L'Ovidi
i, en fi, vull dir
una vergonya
que es malmetés
la carrera d'aquesta manera
Escoltarem ara finalment
unes notes de Maclami a tu
on Ovidi agafa dos sonets
dedicats a la ciutat de Xàtiva
escrits per les tallers
en el llibre Xàtiva
i ens despedim
de tots vosaltres
fins a la setmana que ve
que tindrem aquí
un convidat sorpresa
Bona nit
Maclami a tu
mare de terra sol
rap els teus genolls
amb ungles
Aquest dimarts
a les 10 del despre
la música coral
més de mil anys d'història
un programa realitzat
i presentat
per Pep Quintana
A CIDADE NO BRASIL
Cinema sense condicions
A CIDADE NO BRASIL
A CIDADE NO BRASIL
I comencem amb el convidat que tindrem després, un convidat que està en el lloc de vacances i que és l'Ovidi Montlló.
Estem escoltant Cues d'Estels, una de les cançons de l'últim disc que se li va permetre enregistrar.
És una cançó dedicada al fill de la seva companya de les Hores i és una de les cançons menys conegudes de l'Ovidi i té aquest toc indie que trobo que... Indie de la Índia, eh?
No de hipsters. No del rock indie, per l'amor de Déu, perquè, en fi, doncs...
Bueno, per trencar una mica amb la música que s'escolta a la ràdio i per homenatjar l'Ovidi que sempre el portem al cor.
En aquesta primera part farem, com sempre, un repàs a les novetats que hem pogut veure,
les novetats que ja són en cartellera o que hi seran.
A la segona part parlarem, sobretot, de la trajectòria fílmica de l'Ovidi Montlló,
encara que també parlarem de la seva vessant com a cantant, que jo trobo que és la més important.
L'Ovidi, com bé sabeu, va ser cantant, actor de teatre, actor de cinema, actor de televisió.
I hi ha qui diu que va ser poeta, però això no m'acaba de fer el pes.
Hi ha un senyor de València que ha escrit un llibre amb els poemes que intentava l'Ovidi,
però jo penso que no està a l'alçada de la seva obra publicada.
De totes maneres, l'Ovidi era una persona de la classe treballadora que va començar amb cançons de lluita,
amb cançons molt explícites, i que després, amb l'ajut dels poetes, va fer una cançó molt més sofisticada.
I en cinema va tenir els seus més i els seus menys com a actor,
perquè al costat de pel·lícules molt interessants va fer pel·lícules d'aquelles de supervivència,
només pel sou, i aleshores la seva carrera és molt desigual, i ja en parlarem després.
Jo volia començar amb dues pel·lícules italianes, dues comèdies italianes que hem vist fa poc.
Perdó.
Components de la nit?
El sé quito.
No, vull dir, la presentació es pot fer després.
Vale.
Sí, sí.
Sense condicions.
Innovadors.
Innovadors.
Hi ha una pel·lícula del Portavella que els títols de crèdit apareixen a la meitat.
Bé, i la de Clímax, també.
El pont de Barcelona.
La de Gaspar Noé, de Parra.
Clar.
Extrems que es toquen, sí, sí.
Puc continuar?
I tant.
Tenim amb nosaltres en Pepper Mangold.
Hola, bona tarda.
Que ens farà comentaris de les pel·lícules que ha vist, i també el Paul Diggler, que a més a més està avui als CDs i els comandaments tècnics.
Bé, volia començar jo, però si vols començar tu, Paul, comença.
Home, jo començo destruint, jo crec, perquè he vist una pel·lícula que he comentat abans d'entrar a l'estudi,
però és una pel·lícula que jo crec que, hòstia, per mi és de les més infames que he vist en els últims anys,
i ja és dir, perquè veig bastanta cosa infame, perquè m'agrada, però és que aquest cas és que ni això.
Que és Timadores compulsives, és un remake dels anys 80, no?, o 90 o així, no?,
que va fer, en el seu moment eren, ara no recordo si era tipus aquests actors del moment, ara no ho sé,
però eren dos homes i ara ho fan amb dues dones, que és en Hathaway i Rebel Wilson,
que són també Rebel Wilson, ara mateix també està molt en bombo, no?
Però estem parlant d'una pel·lícula que està ara mateix en cartellera, de bastant de pressupost,
o sigui, aquí hi havia bastant de xec, però ve a ser dues persones,
en Hathaway és una persona de classe alta i Rebel Wilson de classe més baixa, mitjana baixa,
que les dues es dediquen a timar, bàsicament, a gent.
En Hathaway, evidentment, ho fa d'una forma més sofisticada, l'altra ho fa de forma més, bueno, grullera, no?
I aquí entra la màgia, no?, d'aquestes pel·lícules, que és quan uneixes una persona que no té res a veure amb l'altra
i sale la comèdia, no?, d'una mica.
Bueno, Don Quixote i Sancho, no?
Bueno, doncs imagineu qui és qui.
En aquest cas, la pel·lícula és que no s'aguanta.
O sigui, jo estava al cine, perquè ho vaig veure a l'Esplau, que és quan els dimarts fan allò de versió original,
i vaig dir, vinga, va, però és que ni per anar a veure una pel·lícula així sense, saps, a la babalà,
perquè és que és una pel·lícula que li falta ritme, li falta, bueno, és que li falta comèdia,
una comèdia que li falti comèdia ja és difícil, eh?
Però, en aquest cas, bueno, no és difícil, d'acord, bueno, clar, evidentment hi ha molts...
I també la comèdia...
Aquí hem parlat de moltes comèdies que no fan riure i és una llàstima.
Ja, però és que ni tan sols són aquelles comèdies que se les venen també de sofisticades,
perquè no rius, no?, sinó potser et fa certa gràcia.
Bueno, a vegades, molts cops, no?, les pel·lícules tipus de Woody Allen és un tipus de comèdia
que tampoc surt a carcajada límpia, no?, que es diu, sinó que és més...
Home, les comèdies, comèdies del Woody Allen, jo sí que ric molt.
Sí, però quan fa? Quan fa d'aquestes comèdies, comèdies?
Ah, bueno, les primeres, vull dir, quan el vam descobrir, Bananes...
Ah, bueno, clar, Bananes i...
Bananes i tot allò era per riure, però molt.
Sí, sí, sí.
I pren el diner i corre.
Sí, sí, sí.
No, doncs en aquest cas és l'antitesi total, perquè, a més, és la Metro Golding Mayer,
bueno, és que tampoc vol dir res, no?, perquè al final les grans productores
sempre han de fer una pel·lícula així bastant gran, i en aquest cas jo crec que estem davant d'una pel·lícula
que jo ja afirmo que s'endurà bastants ratzis, i us ho asseguro que s'enduran molts ratzis,
i, a més, com que són una parella, en pla, dos noies, segur que s'enduïn també els ratzis a la pitjor parella.
Però, d'altra banda, us porto també un documental que vaig veure, que no és d'actualitat,
el van fer fa uns 4 o 5 anys, però que és d'un director que jo crec que sempre ha portat
bastanta cua a sota d'aquí a Espanya, que és sobre el director Jess Franco,
Jess Franco, bueno, i mil noms que tenia, no?, de pseudònims,
i és un documental que es diu Llama-le Jess, del Carles Prats.
És un documental quasi de dues hores, bueno, una hora a 40...
El Carles Prats és un especialista en documentals de personatges.
Va fer un documental sobre Peret, un altre sobre Loquillo, etcètera, vull dir...
Doncs el clava perquè ell va anar fa... fa un farà, 3 setmanes, o així,
jo estava als Omzeig, que van fer un passe...
Els Omzeig, un cop al mes, un dijous al mes, o alguna cosa així,
fan un passe de pel·lícules que es diu The Cine Immundo, crec que es diu, alguna cosa així,
i recuperen pel·lícules espanyoles, siguin curts, siguin llargmetratges,
i intenten que vingui algú a presentar.
Sempre, de moment, les tres edicions que han fet han vingut a presentar,
i en aquest cas passaven un al Jess Franco,
que va venir el Carles Prats a presentar el documental...
Van passar un trosset del documental, que és or pur,
i jo ja veient el documental dius, vale, és que no només és aquest fragment,
sinó és que, clar, Jess Franco és un...
Bueno, per mi és bastant increïble tot el...
Com articula un llenguatge, un discurs sobre com és el cinema,
com hauria de ser el cinema, perquè no deixa de ser, tot i que és un tio,
que cada quant feia pel·lícules, cada tres mesos o quatre feia una pel·lícula,
aquest home, com esquivava la censura,
però també com esquivava la gent, diguéssim, de grans productores,
que el venien a comprar, però el venien a comprar també en el sentit figurat,
és a dir, de fes-me una pel·li, però no posis la teva marca,
jo vull el teu nom, no?, i tota la parafernàlia que envolta el seu cinema,
que també, Déu-n'hi-do, i sota del testimoni de, també, l'Ina Romer,
o sigui, tot com molt... És un món, és un món i és un documental que val molt la pena,
molt la pena, i es troba per via online,
i jo, bueno, per mi és la antirecomanació i la recomanació d'avui totalment.
Jesús Franco és un personatge que realment no se li ha donat la importància que té
i ell és el primer responsable que no se li hagi donat aquesta importància.
Jesús Franco volia fer cine de debò i no el va poder fer
perquè les circumstàncies en els anys 60 impedien que es fes el cine que ell volia.
I es va dedicar a dir, bé, jo vull viure del cine
i l'única manera és de fer un cine més o menys eròtic, més o menys porno.
Vull dir, ell era un dels primers practicants de les dobles versions,
és a dir, que hi havia una versió espanyola sense escenes eròtiques,
i en canvi a l'estranger, doncs, sí que hi havia escenes eròtiques, no?
Vull dir, allò, aleshores, vull dir, ell treballava per la censura espanyola
i treballava pel mercat internacional.
Sí, però era curiós que inclús hi ha anècdotes,
com que ell treballava molt, tipus França o Alemanya, algunes pel·lícules,
ell estant allà treballant, quan acabava alguna pel·li,
i ell, perquè, soledat, per exemple, passava per Espanya i passava per un cine
a veure què tal, no?, veure una mica l'ambient,
veia que sense el seu consentiment, evidentment, s'havien modificat,
però modificat inclús, que havien doblat.
Manipulat, sí.
Havien doblat les seves pel·lícules, altra gent, evidentment,
canviant absolutament la història.
Sí, sí.
I els finals, i els girs aquests que té,
i que som, a veure, al cap ja fins i tot ja ho has dit tu, no?,
amb una temàtica molt eròtica i també molt irreverent,
molt antisistema dins del que era en les seves pel·lícules.
Sí, sí.
I, clar, ell deia, hòstia, vaig arribar a veure una pel·lícula
que dic, però si això no és meu.
O sigui, entenc que és la meva pel·lícula
perquè jo sé els plans que he rodat,
però és que no té res a veure.
O sigui, hi ha algú que s'ha currat un segon guió
perquè tingués sentit, però alhora que s'anés per la censura.
O sigui, no sé.
És un documental que val molt la pena per això, també, eh?
Per veure tots els intríngolis que hi havia en aquelles èpoques
i per veure com algú com ell,
que també és una marca d'autor molt diferent
a la que estem acostumats quan escoltem un autor,
ell ho defensava, evidentment, a la seva manera.
Sí, evidentment, Franco feia un cinema d'autor.
Jo recordo quan va venir Bertrand Tavernier a Barcelona,
que va venir a l'Institut Francès
i va ser entrevistat per l'Esteve Rianbau,
que en un moment donat el Bertrand Tavernier,
que és un bufat i un idiota, senzillament,
va dir, bueno, tot això és el cinema
i la resta és Jesús Franco o alguna cosa així.
Vull dir, aquest menyspreu d'un pseudo-autor com el Tavernier,
vull dir, ja explica la cosa.
S'ha de dir que Jesús Franco
era membre d'una família
molt coneguda
a l'ambient cultural de Madrid.
Vull dir, ell era l'ovella negra de la família.
Vull dir, era...
Com a ovella negra
és perquè era aficionat al jazz.
Vull dir, un dels seus pseudònims
de director és Clifford Brown,
en homenatge al gran trompetista.
De fet, ell mateix en el documental
diu no només Clifford Brown,
sinó que va fer com una mena de quinteto,
ell, de jazz, de noms.
O sigui, van agafant noms de diferents grups
i, bueno, s'anava alternant.
No, no, és que ell es passava les nits
a les caves de jazz a Madrid
i la seva família
més o menys aristocràtica,
doncs, bueno,
era de la gran burgesia madrilanya.
Vull dir, s'ha de dir que Ricardo Franco,
que també va ser director,
era nebot seu,
que també és nebot seu
el Javier Marías,
el novelista,
i el Miguel Marías,
el crític de cinema, etcètera.
Vull dir, o sigui,
la mare del Javier Marías
era una senyora que es deia Maria Franco,
que era germana del Jesús
i del crític de música clàssica
que es deia José Franco,
si no recordo malament,
que era un dels millors crítics
que hi havia a Espanya
en música clàssica.
I llavors, doncs, bueno,
a veure,
el cunyat era el Julián Marías,
que era filòsof,
el deixeble d'Ortega i Gasset,
que també feia crítica de cinema
a la revista Gasseta Il·lustrada
i que el Javier Marías,
per exemple,
recorda com de joves
amb el Ricardo Franco,
que era el seu cosí
i més o menys de la mateixa edat,
doncs,
anaven al cine tots dos
i feien molt de casa
el que els deia el tiet Jesús, no?
Vull dir,
perquè era un tio
que realment valia molt.
i jo el que recomanaria
de Jesús Franco
són les seves memòries,
que són extraordinàries.
És un llibre que es pot trobar
a les biblioteques públiques
i que és un llibre
increïble,
absolutament increïble
sobre tots els anys
del franquisme.
ningú ha escrit
unes memòries
com les que ell va escriure
i també hi ha un llibre
que es diu
Bienvenido Mister Cagada
que són unes converses
de Jesús Franco
amb el Luis García Berlanga
i que el títol ve
de que quan ell dirigia,
quan el Berlanga dirigia
Bienvenido Mister Marshall
i el Berlanga
no sabia gaire tècnica
i tots els tècnics
se'n fotien d'ell,
quan acabava en un pla
tot l'equip tècnic
deia
Vaya Cagada
i llavors
doncs se li va quedar
Bienvenido Mister Cagada
i realment
aquesta conversa
que hi ha
entre Jesús Franco
i Luis García Berlanga
és d'una comicitat
increïble
Berlanga parla
en primera persona
són com unes memòries
d'ell
i jo recomano
aquests dos llibres
per primer
pels aficionats
al cinema
i segon
pels aficionats
a la història d'Espanya
perquè
per mi
són capdals
vull dir
allà s'expliquen coses
que no s'expliquen
en cap més llibre
Déu-n'hi-do
bueno, ja
anotem, anotem
Pep
és el teu torn
Bona tarda
Mireu
en primer lloc
la setmana passada
vam tindre aquí
de convidat
el Jordi Espuny
i
ens en vam
anar
fent la recomanació
que veigéssau
per BTV
el curtmetratge
Cacau
i Nata
quatre generacions
de dones
de la granja
viader
bueno, no sé si tots
vau complir
amb l'encàrrec
però en tot cas
nosaltres sí que ho vam fer
i avui
i avui ens plau comentar
perquè
ens sembla
un documental
molt interessant
la Mercè explica molt bé
la història
com va anar
són gairebé 150 anys
d'una nissaga
de dones
emprenedores
que hi van posar
tot i més
de la seva vida
i de les seves famílies
per tirar endavant
un projecte
que avui
continua
amb tot el seu esplendor
la granja viader
del carrer Xuclar
bueno, dit això
hi ha diverses pel·lícules
que no vam comentar
la setmana passada
i que ja estan en cartellera
una d'elles
per exemple
és
La Viuda
o bé
Greta
en versió
amb el títol original
és una pel·lícula
aquí ens trobem
amb allò de sempre
que el títol original
no dona pistes
sobre la pel·lícula
i en canvi
el títol espanyol
ja t'està explicant
mitja pel·lícula
és una pel·lícula
d'Irlanda
el director
és
Neil Jordan
Jordan
va néixer
a l'any 50
o sigui
és un director
molt acreditat
té pel·lícules
interessantíssimes
ha sigut premiat
en festivals
i sobretot
és
el que se pot dir
un artesà
del cinema
d'aquells
amb els que
s'hi pot confiar
en aquest cas
ell
a través
d'una
una manera
de fer
clàssica
amb elegància
amb unes preses
i una fotografia
extraordinària
ens situa
en un thriller
psicològic
i en el que
hi ha dos protagonistes
una noia jove
que torna a Manhattan
perquè la seva mare
s'ha mort
i
està passant
uns moments
de reflexió
perquè hi havia
una certa desunió
entre elles
dues
i
casualment
al metro
un dia
es troba
un bolso
i aquest bolso
el porta
a tornar-lo
i descobreix
una persona
i aquesta persona
doncs
és una viuda
que té necessitat
de tindre
companyia
i fins aquí
puc llegir
el que més
us dirà
és que
la noia
les interpretacions
són totes dues
molt bones
la noia és
Chloe Grace Moretz
i la senyora
viuda
que dona
títol a la pel·lícula
és
Isabel Hiper
Isabel Hiper
si estem parlant
d'un thriller psicològic
ja es podeu imaginar
que crea
complicacions
i
clar
i aquí
crearà complicacions
però aquestes
complicacions
són de molt bon veure
perquè
la factura
estètica
i la conducció
el guió
que també
és
del
del propi
director
és extraordinari
per tant
és una
una pel·lícula
convencional
si voleu
però d'aquelles
que és notable
i molt recomanable
sembla ser
que si
Isabel Hiper
té un personatge
així
amb mala llet
no cal
que actui
gaire
perquè
es veu
que
l'actriu
en realitat
està
amb el seu ambient
ja és així
és una persona
que no té
gaire feeling
amb la premsa
i tot això
i
molt
enrabiada
sempre
és a dir
que és perfecta
per aquest tipus
de papers
hi ha una altra
pel·lícula
que també
em sembla
que ja està
estrenada
que és una
xinesa
la sombra
de
Yang Zhimu
aquest també
és un director
molt conegut
que té una trajectòria
extraordinària
i en aquest cas
se'n torna
cap a
al segle XIII o XIV
es fa
una
reconstrucció
d'una història
en la que hi ha
uns enfrontaments
dins
del que és
un ambient
de triful
que és
entre els elements
que condueixen
el poder
en aquella societat
i llavors
hi ha
un reflex
de l'amor
de l'honor
de l'ambició
de la corrupció
i tot això
està servit
amb uns grisos
que dominen
tota la pel·lícula
de cap a peus
exceptuant els moments
en què surt
una mica de sang
necessària
perquè hi ha
algunes lluites
que ho provoquen
hi ha una altra cosa
que és molt curiosa
amb aquesta pel·lícula
i és
l'utilització
que fa
de la simbologia
el Jing i el Zhang
el que podríem dir
la ombra
i la claror
que es van repartint
i van evolucionant
dintre la pel·lícula
a la mateixa hora
al mateix
avancem
que també
funcionen
amb els personatges
com a referència
dintre del que és
la seva obra
ens porta
a pensar
a vegades
en referències
a les
dagues voladores
en què té
alguna similitud
pels plans
sostinguts
amb una mica
de lluita
apaivagada
per la càmera lenta
i després
amb la seva
planificació clàssica
perquè
per moments
planta la càmera
i ens fa
unes escenes
de pla
seqüència
extraordinàries
és una pel·lícula
d'aquelles
en què
és per
disfrutar-la
és d'una
perfecció tècnica
extraordinària
i en quant
als actors
no
diguem
la història
és una història
convencional
fins a cert punt
perquè
es repeteix
tant
orient
com a occident
en aquella època
és bastant
s'ho vinteja
molt
que una noia
li planifiquin
el seu futur
si està
dintre
del que és
l'acord
i llavors
aquí
hi ha
la rebel·lió
i
tota
una problemàtica
normal
que
està
ben
ben
digués-me
escenificada
a través
d'un guió
àgil
i que fa
referència
contínua
al passat
amb alguns
invents
com és
un paraigües
fet
de
dagues
que surten
impulsades
quan s'ofren
algunes escenes
d'aquestes
de lluites
són
molt curioses
i estan
en la línia
de
Yang Shimú
que ja
havia tret
també
amb les dagues
voladores
aquests paraigües
els venen
a la Rambla
quan plou
o això estaria bé
no ho sé
perquè
això podria ser
un problema
que fes
intervindre
el Lleren
i el Marchena
i tota la corta
aquesta
potser d'aquí un temps
s'hagi calmat
i seran
i llavors hi ha una altra
que us volia comentar
n'hi ha moltes
però
la setmana que ve
en farem alguna més
n'hi ha una
que si teniu ocasió
de bèrbola
us la recomanem molt
perquè
la van veure
i la van veure
amb el Joan
i amb ell
l'ençament
també li va agradar
força
que és
d'aquesta sèrie
de pel·lícules
que estan fent
el Verdi
sobre
pintors
i artistes
en general
documentals
documentals
i aquesta
és un que està fet
per un italià
el 2018
Michele Mali
això és important
perquè
aquests documentals
d'art
els que estan dirigits
per britànics
són una llauna
i els que estan dirigits
per italians
són molt bons
vull dir
ara
d'italians
n'hem vist dos
i són els millors
que hem vist
d'aquesta sèrie
els britànics
són molt
llepats
i molt
poques soltes
a vegades
perquè
realment
és que
però
el Michele aquest
vull dir
fot una pel·lícula
que és extraordinària
es tracta de treballar-ho
i aquest tio
s'ho ha treballat
la pel·lícula es diu
Klim i Schiele
Eros i Sique
i té molt sentit
el títol
perquè
evidentment
la pel·lícula
s'obre amb Klim
segueix amb Schiele
però tots dos
van tindre una vida
molt curta
per diferents motius
i per l'època
que els va tocar viure
i després
a l'Eros i Sique
hi ha la ciutat
que és un dels
ah aquí va
a l'Eros i Sique
és un dels protagonistes
de la pel·lícula
és molt important
perquè
en aquells anys
a Viena
passaven moltes coses
i llavors
la pel·lícula
és extraordinària
en aquest sentit
perquè
aporta
el doctor Freud
sí, clar
aporta
molta
informació
sobre
alguns aspectes
de la vida
poc coneguda
i fan
despertar
un interès
creixent
per revisitar
la història
de la ciutat
amb el tombar
de segle
i els inicis
del segle XX
és una pel·lícula
molt recomanable
ah
i sobretot
deixeu-vos portar
per la música
perquè té
unes
introduccions
de música
extraordinàries
la selecció musical
és molt bona
és impressionant
és molt bona
i també
al principi
quan
ens
reconstrueix
tot el que era
la Ringstrasse
a principis
de segle
amb els seus
palaus
i tot
vull dir
és una cosa
és una pel·lícula
molt treballada
realment emocionant
per cert
que estem parlant
d'artistes així
heu anat
algú de vosaltres
i on ha anat
al Van Gogh
que crec que
acaba la setmana que ve
aquella mena que fan
de
a Barcelona
on es feia?
per allà la zona
del Marimà
que fan aquelles instal·lacions
com de realitat virtual
o alguna cosa així
ah
no
no
no
no
no
no ens interessa
la realitat virtual
vale
doncs
passem de tema
sobre
sobre Van Gogh
justament
hi ha un altre
d'aquests documentals
que passen
en el Verdi
i després
en altres cinemes
en el Verdi
són les sessions
de dimarts
que
està fet
també
per un italià
i que
està
el documental
és presentat
per la Valeria
Bruny Tedeschi
que també val
molt la pena
és que són
els dos documentals
que
realment
interessen
d'aquesta sèrie
dels dimarts
culturals
del Verdi
una cosa
una cosa
que us volia dir
abans
de donar-li
pas al Joan
perquè ens parli
del nostre estimat
Ovidi Montlló
és
que
evidentment
el convidat
d'avui
és
l'absent
de vacances
Ovidi
però
en realitat
és que
el Joan
Sardà
el nostre
col·laborador
i amic
és un
diria jo
especialista
i potser
de les persones
que més sap
de la vida
i l'obra
de l'Ovidi
vull dir que
esteu
en bones mans
el Joan
de Sagarra
fa molts anys
en un article
del País
va dir que
el Joan
Sardà
era el que més
sabia
sobre l'Ovidi
i ara
que ja tinc
una edat
doncs ja veieu
ja ho puc dir
sense falsa
modestia
i bueno
que ho digués
el Joan
de Sagarra
que era
amic íntim
de l'Ovidi
i que va ser
va estar
en l'inici
de la
de la carrera
de cantant
de l'Ovidi
perquè la llegenda
explica
que el Josep Maria
Carandell
i el Joan
de Sagarra
van empènyer
el tímid
l'Ovidi
a l'escenari
perquè sortís
a cantar
en un festival
de la cançó
universitària
que va acabar
guanyant
exequo
amb el Sisa
i era el festival
de la cançó
universitària
i ni el Sisa
ni l'Ovidi
eren universitaris
era una cosa
meravellosa
d'aquelles
que passaven
en aquella època
i això passava
l'any 68
i evidentment
en un festival
de la cançó
universitària
que en la primera edició
va guanyar
el Pau Riba
doncs en la segona edició
van guanyar
l'Ovidi
i el Jaume
i el Jaume
i el Jaume Sisa
Pau Riba
sí que era universitari
però
ni l'Ovidi
ni el Jaume
ho eren
el Riba
li devia vindre
de sèrie
ja
bueno
el Riba
venia d'una família
burgesa
cosa que
no passava
ni amb l'Ovidi
ni amb el Sisa
tampoc
bé
jo volia parlar
de les dues pel·lícules italianes
que he esmentat abans
són dues pel·lícules
que m'han fet
renovar la fe
en la comèdia italiana
la primera
es diu
un pez
fora de l'aigua
com un pez
com un pez
fora de l'aigua
i resulta
que en italià
el títol
és
com un gato
intangenciale
intangenciale
que
aquí
han traduït
en els subrètols
tangenciale
per autopista
és a dir
seria com un gat
a l'autopista
però que jo trobo
que més aviat
s'hauria de traduir
per com un gat
en l'eix transversal
no?
vull dir
realment
com una persona
fora de
de lloc
no?
i aleshores
és una comèdia
divertidíssima
que contraposa
dos personatges
el personatge
d'un funcionari
de la Unió Europea
ocupat
de
de la vida
a les perifèries urbanes
i una senyora
que realment
viu
en una d'aquestes
perifèries
a Roma
no?
i aleshores
el contrast
entre
una persona
diguéssim
que em diríem
educada
i una persona
que és
un animal
ferotge
l'actriu
que l'encarna
també
ha sigut
una de les guionistes
doncs
aquest contrast
dona
unes situacions
realment
extraordinàries
l'altra
pel·lícula italiana
aquesta
com un pecero
de l'aigua
està dirigida
d'un tal
Ricardo Milani
i l'altre
es diu
Diez Dies Dies Sim Mamá
Diez I Jorni
Sense Mamá
Sense Mamá
Sense Mamá
i aleshores
doncs
aquesta
és
bueno
ja ho diu el títol
no?
hi ha una família
amb tres fills
de diverses edats
de 13 anys
a mesos
i la dona
es cuida
de la llar
i de
de la cura
dels fills
mentre que el marit
doncs
és un
un directiu
d'una
empresa
alimentària
i aleshores
arriba un moment
que la dona
en té prou
ja
i decideix
anar-se'n
deu dies
de vacances
amb la seva germana
més gran
i
doncs
a Cuba
a Cuba
sí
tot i que no
es veu Cuba
en el film
baix pressupost
ens ho podem imaginar
i aleshores
doncs
el daltabaix
que passa
quedant-se el pare
sol
amb els tres fills
no?
vull dir que tots
i a més
hi ha altres
trames paral·leles
que
de tipus social
com una noia
que és
acomiadada
de la feina
i que apareix
sí
per una altra banda
i coses d'aquestes
realment
molt
molt
i molt
recomanables
totes dues
totes dues
pel·lícules
estan
amb la ona
aquesta
de recuperació
de la millor
comèdia italiana
dels anys 60
tot i que
per mi
la primera
és bastant
més bona
i ben interpretada
que la segona
sí
la segona
té de director
Alessandro Genovesi
i jo crec que
en moments
fins i tot
superen
la comèdia italiana
clàssica
ja
els guions
són molt bons
les situacions
són
el públic
jo crec que
l'atraparà molt
per una cosa
perquè
s'hi reconeixerà
o sigui
ridiculitza coses
que nosaltres
pensem
hòstia, sí
és que això és així
llavors està
molt ben posada
en el context actual
abraça tot
encara que sigui italiana
abraça tot
l'arc mediterrani
sí, sí, sí
i tant
és molt mediterrani
d'acord
doncs anem a la segona
part del programa
anem a parlar
de l'Ovidi
i començarem
amb l'Ovidi
i sentirem
dues cançons
completes
això
és poc radiofònic
però
s'ha de fer així
la primera cançó
que sentirem
abans de parlar d'ell
és
Els amants
sobre un poema
de Vicent Andrés Estellers
i
bé
totes les cançons
que sentirem
a partir d'ara
són
de poemes
d'Estellers
justament
estan gravades
en directe
en un homenatge
a Estellers
un cop mort
el poeta
i
tenen
Ovidi
Molló
a la veu
i
tot i soler
a la guitarra
escoltem
doncs
Els amants
El primer poema
que vam interpretar
de Vicent Andrés Estellers
va ser
Els amants
amb el poema
que comença d'aquí
i
a
i
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
perquè si no les tallers no l'haguessin deixat recitar
i al final del recital se li va acostar una senyora molt enjuiada, molt burgesa
i li va preguntar al poeta, la senyora suposo que ja venia una mica escandalitzada dels poemes de les tallers
i li va preguntar al poeta, bueno, va tenir la barra de preguntar-li al poeta d'on sortia la seva poesia
i les tallers li va dir, la meua poesia em surt del cord i dels collons
i aquí està les tallers, evidentment la senyora va fugir corrents
i en fi, és que aquest és el Vicent Andrés Estellers
i l'Ovidi va saber recollir tota aquella cosa popular
i també d'alta cultura que tenia l'Otio Vicent, com diu el Miquel Gil
Passem a repassar una mica la filmografia de l'Ovidi Montlló
ja que aquest és un programa de cinema
L'Ovidi Montlló va començar en el cinema l'any 74 en Fúria Espanyola del Francesc Betriu
de fet, hi surt molt poc, suposo que la cosa va anar retallada en el muntatge final
i feia el paper d'un quec, d'un tartamut, una cosa una mica penosa
suposo que si el director era el Batriu, vull dir, era una qüestió sindical
que l'Ovidi fos en aquella pel·lícula, vull dir, que tots dos eren del mateix sindicat
i ja us podeu imaginar quin sindicat semiclandestí era
L'any 75, jo diria que hi ha una de les grans pel·lícules de l'Ovidi
que és Fortivos, de José Luis Boral
Oh, sens dubte
Fortivos marca el final del franquisme
i el començament d'una cosa que no és el franquisme
però que se li sembla molt
que en aquell moment no pensàvem que s'hi assemblés tant
però realment és la frontera en quant a cine
del cine, a la història del cinema espanyol
La veritat és que Boral fa una pel·lícula que creava expectatives
que podíem encetar una nova forma de fer i de treballar i tal
Després s'ha tornat a...
Després això ha quedat malaguanyat
Ara, per exemple, les pel·lícules tenen moltíssima influència de cine de barri
Jo veig els directors joves espanyols que es veu que s'han empassat totes les sessions de cine de barri
I se'n surt de prèvia, ja que sembla que tinguin
I foten unes comèdies d'aquelles que es poses, que és una cosa tremenda
Però Fortivos, evidentment, és una grandíssima pel·lícula
Va ser l'Ola Gauss la que li va dir en el vorau
que hi havia un actor i cantant que era l'Ovidi Montlló
En aquell moment l'Ola Gauss estava casada...
L'Ola Gauss és valenciana també
No hem dit que l'Ovidi és del coi
Aleshores, l'Ola Gauss estava casada amb un advocat i escriptor que es deia Gonçal Castelló
I aquest Gonçal Castelló era un prohom en la cultura valenciana
I, evidentment, coneixia l'Ovidi, era amic de l'Ovidi i la Lola Gauss també
Llavors, el vorau necessitava un personatge que fos rural
Que fos aquest caçador fortiu que encarna l'Ovidi
I li va fer una prova i de seguida se'l va quedar
Perquè, bé, l'Ovidi amb aquella expressió ruda que tenia
Va portar el personatge
I alhora tendre, ruda i alhora tendre
Amb aquella barba de dos dies que sempre portava
Que no sabies com s'ho feia però sempre portava barba de dos dies
Doncs va fer un paper esplèndid
Com a nota curiosa, jo recordo que l'Ovidi deia que després de Fortibus
Ell ja no podia anar al metro
Perquè tothom el coneixia i tot això
És curiós que ell, havent començat a cantar l'any 68
Hauria hagut d'esperar l'any 75 a no anar al metro
Perquè, bé, la cançó catalana arribava fins on arribava
I el teatre català que ell feia i tot això
Però quan ell fa el salt en el cinema espanyol
I fa Fortibus
Ja no pot anar al metro
Perquè és que no el deixen ni entrar
Vaja, vull dir, perquè tothom va allà a dir-li
Ostres, tu ets...
El reconeixen
Tu ets l'Ovidi i tot això i tal, no?
Bé, també en l'any 75 hi ha el documental
De Francesc Bellmunt i Àngel Casas, la nova cançó
Un documental que en aquell moment
Nosaltres vam rebre d'una manera entusiasta
Que potser avui
Criticaríem d'una altra manera
Però és que realment estàvem molt necessitats
De veure aquest tipus de coses
Que durant el franquisme se'ns havia prohibit
Jo recordo que vam anar els primers dies al cinema capitol
I que vam veure la pel·lícula dues vegades seguides
Perquè és que no podíem més
Estaven sortint allà tota la gent que havíem conegut
En els recitals que nosaltres anàvem des dels anys 60
I era una pel·lícula molt gratificant
Allà l'Ovidi cantava La Fera Feroja
En aquest programa, a més a més de les heretgies
De posar cançons senceres
També farem l'heretgia de no posar ni homenatge a Teresa
Ni La Fera Feroja
Perquè ja n'estem tips
De que cada vegada que es parla de l'Ovidi
Es posin només aquestes dues cançons
I la samarreta
I la samarreta també
Però bé, la samarreta la podríem posar
Aquesta la podríem posar
Aquesta la podríem posar
No, però hem dit que només posarem estallers
Perquè a més posarem un inèdit
I estarà molt bé
L'any 76 fa La ciutat cremada
Que és una pel·lícula senzillament horrorosa
D'Antoni Ribas
Però que en el seu moment va tenir un èxit enorme
Vull dir també amb aquesta proïja de la gent
De saber la història de Catalunya i tot això
L'Ovidi feia el paper d'Emiliano Iglesias
El lloc tinent de l'Alexandre Les Rux
També va fer La siesta amb Jordi Grau
És a dir, una altra vegada en el cinema espanyol
L'any 77
L'obscura història de la cosina Montse
Que era una pel·lícula del Jordi Cadena
Una pel·lícula millor
Que es deia La portentosa vida del pare Vicent
Del Carles Mira
Molt divertida aquesta
El Carles Mira és un director que hauríem de recuperar
Malauradament ja fa molts anys que no és amb nosaltres
Però va fer unes pel·lícules de comèdia valenciana
Tremendes
El Virgo de la Vicenteta era d'ell també?
No, era del Vicente Escrivà
Ah, l'Escrivà
Però, bé, el Carles Mira
Aquí se les tenia amb Sant Vicent Ferrer
Que si no recordo malament ho feia l'Albert Boadella
Sí
En plena...
En plena sumto la torna
Vull dir, el Boadella va voler escampar la boira
Se'n va anar a València
A fer...
A levitar
El Boadella ja marcava terreny en aquella època
No aquestes coses últimes que fa
Bé, tampoc són tan...
Diferents del que ha fet sempre
I aleshores, doncs...
Bé, era una pel·lícula absolutament recomanable
I les altres pel·lícules de Mira són també molt...
Molt, molt bones
Després fa Soldados d'Alfons Hongria
Que també és un director que ha desaparegut
Igual que el Carles Mira
L'Alfons Hongria era un director boníssim
Sí, però d'aquells malditos
Malditos, absolutament
I Soldados era una gran pel·lícula
I l'Ovidi va tenir un premi d'interpretació
En un festival latinoamèricà
L'any 78 tenim Companys Procés a Catalunya
De Josep Maria Forn
Mediant la línia de la ciutat cremada
Aquest tipus de...
Almenys amb aquesta no sortia el Joan Gaspar
No, ni el noi del poble sec, tampoc
Bé, també
Bé, més o menys sobre la mateixa època
Hi ha La Verdad sobre el Caso Sabosa
De l'Antonio Drobe sobre la primera novel·la de l'Eduardo Mendoza
Ja ens posem a l'any 79
I José Luis Borau el torna a cridar
Perquè també necessita un personatge rural
Que seria l'encasellament de l'Ovidi
Encara que també va fer papers urbans, diguéssim
I era la Sabina
Que és una pel·lícula que no li va acabar de sortir bé en el Borau
Que era un grandíssim director
Però que, no ho sé, allà el guió fluixejava
Era un problema de guió
Per la pel·lícula tenia coses bones
Sí, i unes interpretacions que estaven molt bé
Perquè hi havia...
Era una barreja d'actors espanyols i actors anglesos
Jo recordo que hi havia l'Àngela Molina i el John Finch
Que havia fet el Macbeth del Polanski
I tot allò no va quallar
I també de l'any 79
La campanada del Jaime Camino
Que tampoc seria una de les millors pel·lícules del Jaime Camino
Però que, bueno, vull dir que mira
Era un intent també d'aquests de cinema sindical
Que jo en dic
Sí, també amb la línia del Caso Savolta
Cinema de partit
De partit unificat
I aleshores, doncs, aquí hi havia el Juan Luis Galiardo
Vull dir que Déu n'hi do
I jo recordo una anècdota que s'explica en un llibre
Que anaven tots dos en un restaurant
Que hi havia al carrer Córcega
Que ja no existeix
Que hi havia com una mena de temple dedicat a l'Ovidi
I un dia, o el primer dia que hi van anar tots dos a sopar
El Juan Luis Galiardo, senyalant a l'Ovidi
Va dir
Este es el actor
I jo soc el gilipolles
Vull dir que ho va clavar
I llavors, l'any 80, doncs, ja con el culo a l'aire
Una altra vegada el Carles Mira fent una bogeria
Amb un agent d'un freno pàtic
Sí, sí, és que és un cinema estripat
Estripat, absolutament descordat, com diuen a València
València, clar
Sí, sí, faller-ho
Exacte, està pur
I llavors, l'any 80 és un any que la nova cançó ja no interessa
Recordem que és l'any que Pujol puja a la presidència
I Pujol és una mena de sant pare de Catalunya
Vull dir, com el retratava algú d'ella a l'Obu
A l'Obu
A l'Operació Ubu
I aleshores s'havia acabat tota la conya
Vull dir, allò que deia el Pujol
Que, bé, tota aquesta conyeta no serveix per res
Doncs ho va fer
I, bé, va convertir el país en una mena de sagristia absurda
I la protesta i tot això va fer tot el possible perquè callés
Aleshores els cantautors ho tenien malament
I va haver una dona que era la cantant oficial del Pujol
Quina era?
Núria Feliu?
Exacte
Molt bé
Sí, el sector cultural de convergència en aquella època
Estava compost per Núria Feliu, Salvador Escamilla
I l'Anxoveta dels Círexs, el Leslie
Vull dir, aquest era el sector cultural
Els tòtems
Vull dir, així ja anàvem bé
Així anàvem fins a la Xina
Fins a la Xina popular
I tornavem
Sí
Aleshores, bé, escoltarem més obvi
Sonata Isabel
El que explicaven els amants però en un altre temps
Aquesta peça no està ni recollida en l'antologia
Que un senyor d'Alcoi va fer com li va dictar no sé qui
Va ser el primer poema
Que vaig dir de Vicent
Al cap de molts anys
Tot i Soler i jo hem estat companys
De l'obra del Vicent
I ho continuarem estant
Afortunadament per nosaltres
Hem fet coses molt simpàtiques
I molt boniques
I ara, en aquest cas, farem el darrer poema musicat
Que és una part de la sonata d'Isabel
Música de Tot i Soler
Música de Tot i Soler
Música de Tot i Soler
Música de Tot i Soler
Música de Tot i Soler
Música de Tot i Soler
Música de Tot i Soler
He vist enllà, damunt d'una tauleta
Que hi ha al racó del nostre menjador
Entre papers i llibres que m'estimen
Com un ocell de ritme popular
Com un gressol
Una fotografia de fa mil anys
O de fa quatre dies
Tu i jo, Isabel
Feliços d'un amor
I més enllà a les sitges del nou poble
La veig sovint
Música de Tot i Soler
Música de Tot i Soler
Música de Tot i Soler
Música de Tot i Soler
Música de Tot i Soler
Música de Tot i Soler
Música de Tot i Soler
Música de Tot i Soler
Música de Tot i Soler
Música de Tot i Soler
Música de Tot i Soler
Música de Tot i Soler
com qui a la nit intenta orientar-se
amb mans, amb ulls
jo t'evoca i et mira
aquell pistac de l'any 48
tu vares fer que cregués altre cop
i m'has donat la teua companyia
el teu discret silenci, el teu ajut
aquesta nit t'he mirat novament
et tinc i et veig com et veia el meu cor
el dia aquell de la fotografia
dorms ara al llit i dormen els teus fills
en aquest gran silenci de la casa
jo et vull deixar a mans, a mans per sempre
un ram com a bus de sil·labes de vidre
el dematí pot ser que floriran entre les mans
de timidesa invicta i volaran des d'ell
brisa i colomes
creix el mural de calç i de coets
amb claredats i explosions de mar
per un amor que se'ns han doblegats
secret amor, estandard lluminós
barres de sang sobre un blanc
d'intocable aquesta mot salvatge d'un país
que hem creuat estimant-nos moltíssim
que és de la cama castelló
amb els ulls plenes d'una llum
una gota de llum
dic el teu nom i en aquest punt mateix
dic Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen a mans que es besen a la boca
amb molt de munt presos per la cintura
atarentats d'una olor i canta de l'altre
dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitjament mai
dic Isabel i segueixc el camí
dèiem que l'any 80
Ovidi ha de fer pel·lícules de supervivència
perquè li passen moltes coses
li passen moltes coses negatives
aleshores trobem títols com ara
Los embarazados, Viaje al más allá
de Sebastián Darbó
Sexo sangriento, puta pela
Te quiero, te quiero, te quiero
El invernadero, El fascista
Doña Pura i El follón de la escultura
és a dir, un subcinema
d'aquell de la transició
que una altra pel·lícula que es diu
1, 2, 3, Ensaimades i res més
vull dir, aquestes pel·lícules
fan
es contraposen
amb d'altres que sí que són importants
com La fuga de Segó
d'Imanol Uribe
on Ovidi fa d'Oriol Soler Sogranyes
que va ser assassinat per la Guàrdia Civil
un cop estava a la muntanya
després d'haver-se afogat de la presó de Segòvia
hi ha una pel·lícula molt interessant
que es diu Héctor del director Carlos Pérez Ferrer
que potser fa la millor interpretació
que va fer Mai L'Ovidi
com a protagonista total
i res, vull dir
continuen les pel·lícules com
Fuego Eterno, Teo, El Peli Rojo
Passaje a Ibiza, La Veritat Oculta
L'Aire d'un Crimen
pel·lícules que no afegeixen res
en l'actor
que era
L'Ovidi
i, en fi, vull dir
una vergonya
que es malmetés
la carrera d'aquesta manera
Escoltarem ara finalment
unes notes de Maclami a tu
on Ovidi agafa dos sonets
dedicats a la ciutat de Xàtiva
escrits per les tallers
en el llibre Xàtiva
i ens despedim
de tots vosaltres
fins a la setmana que ve
que tindrem aquí
un convidat sorpresa
Bona nit
Maclami a tu
mare de terra sol
rap els teus genolls
amb ungles
Aquest dimarts
a les 10 del despre
la música coral
més de mil anys d'història
un programa realitzat
i presentat
per Pep Quintana