Cinema sense condicions
¿No le sería más fácil cruzar la calle y preguntar por él?
Eso ya lo he hecho.
¿Sabe algo sobre libros curiosos?
Pregúnteme.
¿Tendría un Ben-Hur de 1860, tercera edición, con una errata en la página 116?
¿O un Chevalier de Yvonne de 1840?
Ni yo ni nadie. Nunca lo supo.
La chica de la librería de Geiger no sabía eso.
Oh, entiendo.
Empieza usted a interesarme vagamente.
Verá, soy detective privado.
Tal vez pregunte demasiado, aunque no creo que sea tanto en cierto modo.
Bueno, Geiger tendrá unos 45.
Es de estatura media, bastante grueso.
Muy melifro, con bigote a lo Charlie Chan.
Bien vestido, lleva sombrero negro.
Finge un conocimiento en antigüedades que no tiene
y creo que su ojo izquierdo es de cristal.
Tiene usted espíritu de policía.
Gracias.
¿Piensa esperar a que salga?
Sí.
No cerrarán hasta dentro de una hora.
Y está lloviendo mucho.
Tengo ahí mi coche.
Oiga, esto no está mal.
Sabe, casualmente,
llevo una botella de whisky en el bolsillo.
Preferiría mojarme aquí dentro.
¿Por qué no?
Parece que vamos a estar bloqueados el resto de la tarde.
Cuénteme más de ese asunto.
Bueno, no hay mucho que contar.
¿Qué pasa?
Me preguntaba si tiene usted que llevar...
Oh, no necesariamente.
Necesariamente.
Son las pequeñas cosas como es.
Hola.
Hola.
En aquest fragment...
En aquest fragment...
En aquest fragment...
I sense la imatge.
Això és perquè busqueu la pel·lícula, perquè val la pena.
És un fragment que, curiosament, avui fem una confrontació entre el somni etern de Hawks i el de Weiner.
I, precisament, m'agradarà d'escollir aquest fragment perquè surt la Dorothy Malone i el Humphrey Bogart en una escena en què la pel·lícula de Weiner no existeix.
Bé, això és només per fer un tast.
Després parlarem extensament de la pel·lícula i la relacionarem una amb l'altra.
Però, abans de tot això, bona tarda a tothom.
Estem a Ràdio Desverns, Cinema Sense Condicions, un dimarts més,
per parlar de cinema i de tot el que ens agrada, el que hem vist i alguna cosa més.
En primer lloc, presento els companys.
Bona tarda.
Tenim amb nosaltres els comandaments, l'Enric Riba, hola, bona tarda.
Anastasi, què tal, com estem?
Bé, bé, bé.
Molt bé.
Ignasi, què tal, com va?
Què tal? Bona tarda.
Molt bé.
Bé, i el que us parla, va per Mengol.
Tal com he dit, hem començat amb aquest fragment del guió de William Faulkner
sobre el text homònim de Raymond Chandler de Big Sleep de 1946 amb la versió de Howard Hawks.
Si us sembla, obrim això.
Tu, Ignasi, que vas fer la proposta.
Ah, molt bé.
Sí, home.
Bé, és la...
El primer que s'ha de dir és que és la primera novel·la del detectiu Marlou
i també la primera vegada que el Humphrey Bogart encarna el paper, no?
I s'ha de dir que la novel·la és de l'any 39 i hi ha una segona novel·la que es diu...
Bé, aquí la pel·lícula es va dir Adiós, monyeca, Farewell, my lovely,
que aquesta és la que va interpretar totes dues pel·lícules, però amb ordre invers.
És el Robert Mitchum.
El Robert Mitchum va fer primer Adiós, monyeca, l'any 75
i després, l'any 78, va fer la segona versió, la del Michael Wiener,
de El senyor eterno, de Big Sleep,
que no sé per què aquí li van posar detective privado a la versió de l'any 78.
Per diferenciar-la, suposo, de l'altre, per no coincidir, segurament.
És un títol absolutament poc imaginat.
Les xorrades que fan.
Bé, la pel·lícula té tota una història
perquè es veu que s'havia d'estrenar el Nadal del 44,
de fet ja estava rodada, el 44 estava rodada,
però com que ja s'en sumava, la Warner ja s'en sumava
que venia, que la guerra s'acabava,
o sigui que la guerra mundial s'acabava
i es veu que tenien tot un estoc de pel·lícules bèl·liques
que allò ho van endarrerir, no?
De fet, volien estrenar-la al 45.
Però aleshores, una de les pel·lícules de context bèl·lic
que precisament sortia la Lauren Bacall,
que es diu Camarada...
Ara no me'n recordo exactament el títol,
però bé, va de la Guerra Civil Espanyola
i de, en fi, dos espies, dos bandos i tal,
i aquesta pel·lícula, al ser de context bèl·lic,
va ser una de les que li van donar prioritat,
però resulta que va ser un fracàs aquesta pel·lícula,
vull dir, no van fer ni cinc de glaix, com aquell que diu.
Aleshores, clar, el Howard Cooks veu això
i junta amb la gent de la Lauren Bacall,
diu, escolta, com que to have and have not,
o sigui, tener i no tener,
havia estat una pel·lícula d'èxit,
bogar-bacall, va ser una combinació absolutament magistral.
Bueno, ells es van enamorar.
Exacte.
Bueno, calla, que...
No, no, sí, aquí hi ha marro a punt de bala.
Bé, la qüestió està que ells mateixos van dir,
ostres, abans d'estrenar-la,
fem unes quatre seqüències més amb en Bogar i Bacall
per pujar, perquè com si punxem amb The Big Sleep,
i això els hi diu els de la Warner,
és que una de les vostres partides importants,
que és la Lauren Bacall, és que se'ns ensorra,
perquè dos fracassos en aquella època es veu que la cosa...
Total, s'espanten i roden més.
Amb això què passa?
Refant, és curiós, perquè la pel·lícula l'havien projectat
els soldats que estaven a Filipines durant la Guerra Mundial.
Sempre veien les pel·lícules abans,
sí, sí, sí.
Però, bueno, van tallar com 18 minuts,
van afegir les seqüències aquestes amb més Bogar i Bacall,
però amb la conseqüència...
Bueno, de per mig,
de per mig,
el Bogar té una crisi marital brutal,
perquè ell estava casat,
però volia salvar el matrimoni,
i aleshores deixa estar la relació amb la Lauren Bacall.
A finals, desapareix,
desapareix,
o sigui, desapareix quan encara no havien acabat el rodatge al 44,
desapareix.
I torna a aparèixer el Nadal,
que és quan finalment poden acabar,
en principi, l'any 44,
en principi, acaben la pel·lícula,
que després, evidentment,
amb el remuntatge aquest,
doncs, evidentment,
la cosa s'allarga.
Bé, la qüestió està que fins l'any 46 no l'estrenen.
Però què ha fet el Howard Hooks, mentrestant?
Ha anat retallant seqüències
per posar més temps de Bogar i Bacall.
Primer ja ho havia fet sobre el guió,
però, a més a més,
després ho fa sobre la taula de votatge.
Amb la qual cosa,
si la novel·la ja no s'entén...
Aquest és el químà.
Aquest és un dels temes.
La qüestió està que la versió que es trenera l'any 46
no l'entén ni deu.
Vull dir, hi ha un moment...
No, no, és que no s'entén, no s'entén.
Jo no l'entenc.
I a mi em costa molt entendre les coses.
Jo l'he vist diverses vegades
i no l'entens mai,
però em fascina.
Sí, és un altre tema.
Sí, perquè et fa...
És a dir, provoca preguntes,
l'espectador provoca preguntes permanents,
perquè la raó última
és un secret.
Però després, o sigui,
després se sap que...
Bé, que això és una cosa bastant perceptible.
El Raymond Chandler, de fet,
el que vol és confondre.
És a dir,
si precisament la intenció d'ell...
És a dir, fins al punt que,
bueno, segur que ho haurem llegit...
Jo la vaig llegir, la novel·la també.
Em vaig quedar una mica igual,
però, bueno, sí, sí,
em vaig quedar una mica igual que la pel·lícula.
No, no, és que el Chandler...
Sí, sí, vaig pensar,
potser ho entendre la llegir.
Va per aquí, va per aquí.
Però el que és més,
la versió del Michael Wiener del 78
intenta ser més fil per randa,
perquè el Horhooks,
amb tant detall i tanta reforma
i tanta gaita,
evidentment acaba la pel·lícula,
que no és com acaba la novel·la,
ni de bon tros, no?
Però, bueno, total,
que amb tot aquest sidral
hi ha una pregunta clau
que, mentre estan rodant,
s'estan fent,
que és, bueno, però, escolta,
i el xofer de la família Sternburg,
quin asso se'l mata?
perquè, clar, sembla que sigui el Joe Brody,
però el Joe Brody,
en totes dues versions,
diu que ell no,
que ell l'únic que fa és robar-li
les fotografies despullades
de la filla de l'Estanwood,
del coronel Estanwood.
Sí, sí, sí.
Amb la qual cosa,
quin asso mata el xofer?
Perquè, en totes dues versions,
quan treuen el cotxe,
el cotxe clau,
que se'n va molt avall a l'aigua,
però, quan treuen el cotxe,
en totes dues versions,
veuen que hi ha un cop al front
del xofer,
el que és l'Owen Tyler,
es diu Owen Tyler.
Però, clar,
en una de les versions,
la del Michael Wiener,
que sembla que...
És més fidel.
Intenta ser més fidel,
intenta donar explicacions,
fins i tot això,
perquè hi ha un moment
que el Joe Brody diu,
diu,
no,
jo vaig empaitar,
ja els trets i tot això,
jo vaig empaitar
Owen Tyler,
ell,
amb una maniobra
per desviar un cotxe,
es fot de lloros
contra una cabina telefònica,
ah,
perquè hi ha un altre tema,
la pel·lícula no passa
dels anys 40,
la del Michael Wiener,
sinó que passa a Londres
i a dels anys 70.
I a dels anys 70, sí.
Però, bueno,
aleshores,
jo surto,
intento treure,
perquè ell, clar,
està una mica estamornit,
l'Owen Tyler,
obre la porta,
intenta quedar-se
amb les fotografies
pornogràfiques
i
l'estirador de Fluxa
li dono,
amb la mateixa caixa
que té els negatius,
li dono un cop
a l'Owen.
Per tant,
en principi,
evidentment,
el Joe Brody
no és
l'assassí.
El Robert Bitschup,
hi ha un moment
que diu,
no, no,
s'ha suïcidat,
és a dir,
com que tot el tema B,
que està enamorat
de la filla petita
del coronel Stengwood
i la filla petita
està com un llum,
és de poc,
perquè pateix esquizofrènia
i pateix de tot,
aquesta noia.
Sí,
té un desordre sexual
molt pronunciat.
A més a més,
exacte,
a més a més això.
Aleshores,
esclar,
és un misteri.
I li escriuen
al Raymond Chandler
i li diuen,
escolta,
qui mata,
qui és
l'assassí
del Owen
i el Chandler
respon,
no en tinc ni idea.
A mi que m'he contat.
No en tinc ni idea.
No en tinc ni...
Bé,
la veritat
és que el Chandler
vol fer
una història
tan verídica,
tan crua,
tan de terra,
que,
com a la vida,
no?
A la vida,
quantes coses hi ha
que no sabem
realment
els motius.
Aleshores,
pel Chandler,
això,
anys després,
es veu que no sé
a qui li escriu
i li diu
és que la vida és així,
passen coses
que ni la policia
descobreix
que nasos
ha passat,
no?
Això és absolutament cert.
Aleshores,
l'interessant
és la confecció
de la novel·la
perquè la novel·la
està feta
a base d'uns...
Ell havia escrit
uns contes curts
i va agafar
quatre
dels contes curts
i en tots es veu
que hi ha
un pare,
filles una mica
desbauixades
i tal,
i va fer un còctel,
pim, pim, pim,
va anar
empalmant,
com aquell que diu,
un conte amb l'altre
i el sony eterno
és el resultat
de quatre
dels contes famosos,
que també són molt famosos,
no?
Hi ha una llista,
no sé si són una vintena,
dels contes,
doncs,
del Raymond Chandler.
Està bé,
està bé,
una bona informació,
el que has donat
de tot el que has dit,
poques coses coneixia,
ja.
Sobretot el sidral
del Boger
que no sabia què fer,
perquè primer intenta salvar
el matrimoni,
després,
a principis d'any
diu que ha pastat fang
i...
No,
finalment...
Es va semblar
l'Oren Bagal
i es va separar.
Es va separar,
sí, sí,
efectivament.
Però jo crec
que la pel·lícula
de Hox
es beneficia molt
i molt bé
de l'extraordinària
química
que hi ha
entre la parella.
això funciona molt bé,
en canvi,
a la versió de Weiner,
entre Mitchum
i Miles
no hi ha
no hi ha res.
És que és...
Sara Miles
és una actriu
especialment freda
per mi.
Ho ha sigut sempre
amb totes les pel·lícules
que ha fet.
Té una fredor
molt britànica.
Té una cosa
encantadora, eh,
per això.
Jo crec que...
Però no per aquest tipus
de situació.
El que passa és...
Jo crec que hauria funcionat
més la Joan Collins
amb el paper...
Segurament que està
en un altre paper.
Amb el paper de la Ciga.
Sí, sí, sí, sí.
Sí, el que passa és que
curiosament la novel·la...
A veure,
el Michael Weiner
el que vol és ser fidel
com tu has dit
a la novel·la.
Sí, sí.
I molt fidel.
I de fet,
jo m'atreviria a dir
que malgrat que el Hox
fa aquestes coses rares,
d'un i do,
perquè els diàlegs
de la novel·la
estan respectats
tant en la versió
del Howard Hox
com en la versió
del Weiner, eh?
Home, jo crec que
sobretot els diàlegs
Faulkner
els millora, eh?
Bé,
però Chandler
és molt...
És molt...
Ah, sí, sí.
El propi...
També, també.
Perquè jo he llegit
aquests dies
parts de la novel·la
i són pràcticament
pastats, eh?
Sí, sí, jo també l'he llegit.
Que són pràcticament pastats.
És que és molt bo Chandler,
a veure...
Sí, sí, no, no.
Ara,
jo tinc un dubte
pel que fa...
Aquest tema
que dius, Pep,
és realment molt interessant.
És a dir,
la qüestió
d'aquesta mena
d'electricitat
que hi ha
entre el Bogart
i la Lauren Bacall...
Hox la veu
i l'aprofita.
És intencionada.
Perquè el Jack Warner
li diu...
Sí.
Quan la gent
i ell
diuen
home, no,
hem de posar més escenes...
Aleshores,
el Jack Warner
com a productor
amb guspida
diu...
Home, doncs,
intenta...
Perquè es veu que originari...
La versió del 45
no ho té.
Intenta que
aquesta mena
d'amor-odi
que es tenen
a...
To have
and have not.
És a dir,
de tener
i no tener
estan...
Tengui continuïtat.
Estan crispats.
Clar.
És a dir,
intenta que imitin...
És a dir,
l'escena del principi
quan el Bogart
diguem-ne
la Vivienne,
la Lauren Bacall
el crida,
no?
Després d'haver parlat
amb el Coroneu...
La luce habitació, sí.
Que és una...
És absolutament
crispada, no?
Home, que...
Ell arriba suat
i ella li diu...
Exacte.
El va picant.
Com han canviat.
El va picant
i aleshores
el representa
que el Marlowe
és un tio llarg de nassos
i sap com tallar-la.
I és clar,
això li increpa
perquè la part de la superioritat
la Lauren Bacall
és creu superior
però clar,
veu que...
Hi ha una bèstia davant
que també la pot...
Que també.
La pot arribar a tombar.
Sí, sí, sí.
Doncs es veu que això
en la seqüència inicial
tal com estava rodada
l'any 44
no hi era.
Aquesta picabaralla
que tampoc hi és
de fet
amb Mitchum
i la...
No, no.
Com a tal picabaralla
no hi és.
No.
Jo tendeixo a pensar
que el Winner
fa l'encontre
més tal com és
realment
a la novel·la.
En el sentit que
jo crec que en Chandler
no busca
aquesta mena d'atracció animal
perquè es pot dir així, no?
Aquesta atracció animal
que hi ha
entre Bogart i...
No hi és a la novel·la.
Efectivament.
Aleshores,
el Winner no vol imitar
Howard Hawks
i ho fa més
tal com és
la novel·la.
És una baratxa del cinema,
també.
No hi és a la novel·la
perquè, malgrat que s'ha sigut novel·la eròtica
i que s'ha sigut novel·la
que explica
aquest tipus de passions,
penso que el cinema
té aquesta capacitat
precisament
de donar cara
a dos personatges
i generar
aquesta tensió sexual
que poques vegades
podria
percebre
en una novel·la,
per exemple.
En canvi,
en el cinema
es percep molt.
És més,
és l'argument,
l'argument,
és la base
de moltes pel·lícules
mantenir aquesta tensió sexual
com un argument
d'anar aguantant
el públic
fins al final.
És que és una atracció animal.
I aquí no es limita
solament
a la parella
protagonista
sinó que es fa
extensible
a dues o tres dones
que tenen
el seu moment
important.
Per exemple,
la taxista.
També.
Si algun dia
em necessita
i truquen.
La Joey Barlow.
Això ho atribueixen
al fet que,
clar,
com que s'estan en guerra
mentre s'estan rodades
l'any 44,
encara estan en guerra mundial.
Aquest tipus d'estil
de soy tu chica
i no sé què,
això es veu que
era molt de l'època,
agafar-se a un clau ardient
que diuen els castellans.
La Dorothy Malone
també agafa
i diu
a veure,
vostè té una hora
per esperar,
què pensa fer?
Diu,
home,
porta una ampolla
de whisky
i tal
i se'n va
perquè aquí
ha sortit
el text
però no s'ha vist
la imatge,
ella se'n va
cap a la porta
del carrer,
la tanca
i abaixa la cortina.
I ell li diu
i les ulleres aquestes
les he de portar?
Es treu les ulleres,
es deixen el cabell
i el tio s'ha de mirar
i diu
bueno,
anem a veure,
aquí
anem a començar
una altra història.
I el bògar
que pijotet
es posa
perquè li diu
és necessari
que porti ulleres?
Sí.
I aleshores
escalar l'altre
en plana així
una mica presumint,
la maló
diu,
home,
no necessàriament
té noies
hi ha moments
molt bons,
detalls molt bons.
I les frases.
És un clàssic
per revisitar-lo
sense cap problema.
Malgrat saber
que d'entrada
passarà això,
és a dir,
que hauries d'anar
amb una pissarra
d'aquestes
que utilitzen
els detectius
de les sèries
que tant t'agraden
i que posen
les parets
a les fotos
dels personatges
i connecten
aquest amb aquest
per saber a mi
què ha passat,
no?
Però això a vegades
passa amb les pel·lícules
de John Huston
a vegades també passa.
També, també, també.
I a més,
jo soc amb això,
curiosament,
mira que soc muntador
i organitzo històries,
però quan les organitzo jo,
com que soc jo
que les organitzo,
doncs més o menys
me'n surto.
Però a vegades
soc molt curt
amb aquestes coses,
em costa molt.
I aquestes, clar,
evidentment,
anava intentant entendre
i no hi ha manera.
És que la història
del sony eterno
és,
bé,
el que els anglesos
diuen
convoluted,
no?
És a dir,
està expressament
complicada,
perquè fins que van sortint
personatges,
és a dir,
ho fa l'aberíntic,
no?
I, clar,
resulta que
del motiu inicial
que sembla que la pel·lícula
va de xantatges,
perquè doni-do el chal
era doni-do el retrat
que fa de la societat americana,
tots són xantatgistes.
Tot es compra i tot es ben.
Tot es compra i tot es ben,
eh?
Als anys 40
ja està donant una imatge
realment depriment,
és a dir,
de jobs,
o sigui,
d'autèntics jobs.
allò que deien jobs,
no?
Et sembla que l'home
és un joc per l'home.
Sí, sí, sí, sí, sí.
És una cosa tremenda
perquè tothom
se n'aprofita de tothom
i a veure per on
puc treure més calés
i tota l'estona
vas tirant del fil.
Però, clar,
sembla que sigui
una qüestió de xantatge
i acaba sent
una raó
que...
De milla t'ho veig
quan no has vist mai la pel·lícula
ni te la imagines,
no?
Perquè tot és
arran de la filla,
no?
Sí.
I del disbarat
que fa la filla,
no?
Sí.
És tremendo
perquè, esclar,
arriba un moment
que és tan laberintic,
clar,
tothom té coses a amagar
i la veritat
és que, bueno,
és realment negre.
Bé, i després
és molt important
la figura del pare,
el general,
que, clar,
ell està ja
amb la decrepitut
i llavors el que vol
és deixar una mica
ordenada la casa,
no?
Sí.
Sí, esclar,
és el seu...
També és molt important
la pel·lícula
la figura del majordom.
Sí.
Perquè dona unes quantes rèpliques
molt bones,
boníssimes.
Sobretot en el clàssic,
en l'altre
no tan prova
el clàssic.
No, en el clàssic, sí.
Perquè amb tota elegància,
no?, al principi
li diu el Boger
quan...
No sé quina observació
fa el Berlou,
no?,
quan li diu
que la Sara Miles,
no?,
la Vivien
la vol veure,
no?,
i li diu...
Ah, clar,
quan li diu
que ell té,
el majordom
té putestat
per pagar,
no?
Sí, la Charlotte,
que en la pel·lícula
de jo és Charlotte.
En la pel·lícula
del Winner
no sé per què
li canvia
perquè la novel·la
Hox manté
els noms originals
de la novel·la.
No sé per què
es diu Charlotte
en l'ús.
Aleshores,
el Boger li fa
l'observació,
diu,
home,
com vulguem dir,
home,
si vostè manega
els calés,
segur que no es jubila
en blanca,
no?,
vull dir...
I aleshores
l'altre,
el Norris,
no?,
que és el majordom,
li diu
pretenc
pretenc
vostè saber,
però li diu
amb una elegància,
res irritat,
amb una flema
impressionant,
diu,
pretenc
vostè saber
els meus
deures,
i el Boger,
però el Boger
encara és més llant,
li diu,
no,
simplement m'entretenc
endevinant-vos.
Endevinar-vos,
exacte.
A mi la frase,
si anem de frases...
Bueno,
és aquesta esgrima
de llenguatge
que és fantàstic.
Si anem de frases,
hi ha hagut una frase
poc abans
d'aquesta escena
amb l'Sternwood
i el Marlow,
amb el general
i ell,
que el general
diu,
ara tan sols
puc disfrutar
per delegació,
perquè hi ha un moment
que ell
li suggereix
una mica això,
disfrutar
les dones,
inclús hi ha una cosa
de tipus sexual
pel mig,
diu,
ara tan sols
puc disfrutar
per delegació,
la qual cosa
em sembla una frase
magnífica en boca
d'un personatge
ja una mica
provecta.
Bueno,
totalment provecta.
Després també,
a mi em sembla
que a la versió
clàssica,
la de Hox,
li...
li senten molt bé
el blanc i negre.
Home,
és que aquesta
jo aniria per aquí.
Aquesta és una de les crítiques
que se li va fer
a la pel·lícula
de Wiener.
I de Wiener també...
No tant perquè sigui en color,
però el fet
de la fotografia
no té gràcia.
El Londres
tampoc no fa
per Chandler.
No, no.
També, però...
I després
hi ha alguns personatges,
per exemple.
És que hi ha gent
que està horrorosa
a la segona pel·lícula.
O sigui,
hi ha l'Oliver Red,
aquest tio
devia anar allà
a cobrar.
A cobrar.
perquè és un nom més
en una producció.
Perquè no s'entera
de per on passa.
Wiener és un bon actor
i el Guillem
viscoses bones.
És com un tio
que se'n va ingressar
a la caixa, eh?
Sí, sí.
No sap el que fot
amb aquella pel·lícula.
Bueno, és un pot i pot.
I la pel·lícula...
Van fer una cosa
que van dir, bueno,
cobrim el cantó actural,
tenim el James Stewart.
Ah, aquí està.
Ah, el James Stewart
és un nom.
però per mi
és un nom
però en canvi
m'agrada més
el general
de la versió antiga
que el propi James Stewart.
Tot i la seva entitat
actural, eh?
L'actor es va morir
el mateix any 44.
O sigui,
les escenes aquestes
que surt al principi...
al final de la seva vida.
Sí, realment està ben fotut
tot el general.
El promec està ben fotut.
Sí, sí, sí.
Bueno, és un actor
que ve del cinema mut, eh?
Segur, segur.
Aquí el tinc apuntat
a un cantó.
Ell és el...
Charles Waldron.
Sí, Charles Waldron.
Sí, sí.
Que, bueno,
és curiós perquè ha sortit
en pel·lícules que jo aprecio
com el castillo de Dragon Week
del John...
Joseph Mankiewicz.
Sí.
I, bueno,
la canció de Bernadette,
Mademoiselle Fifí,
pel·lícules que...
La ruta del tabaco,
del John Ford.
Ah, Tabaco Road.
Sí, esclar,
és un tio que té un físic interessant
i, bueno,
i és molt gran.
I ho dic a peu.
Ha pogut fer molt cine,
diguem,
en aquell punt.
No, a mi,
l'encant dels anys,
esclar,
això és una cosa
que per mi
és la que per mi
m'ha marcat més.
Malgrat no entendre-la gaire,
malgrat algunes coses,
pràcticament diria
bàsicament aquesta,
la comprensió
de l'intringulisme bàsic,
la veus en un ple,
aquest blanc i negre
que dieu,
aquesta cosa,
l'altre dia parlàvem vosaltres
del Dallón
o del Blue Velvet.
Aconseguir
aquest tipus
de percebre
que l'escena
té alguna cosa
més que la pròpia escena,
que la pròpia història,
l'aire que es respira,
és tan diferent
dels aires dels setantes,
que a més
és una dècada,
per mi,
que jo estava entre els 21
i els 30 anys
en aquesta època,
realment és una època
que per mi
no va tenir massa interès.
Si no,
a tu els viuen
hi ha coses interessants,
però sempre tenen
aquest segell
una miqueta...
Això és molt interessant
perquè...
Està tocant una cosa
que el Raymond Chandler
diu
que li dona més...
El Howard Hooks,
que curiosament
passa a Califòrnia,
però és veritat,
però els andes,
però plou,
plou,
sempre és de nit,
diu que el Chandler
li importava
més que la trama,
amb ell li importava
l'ambient,
o sigui,
l'aspecte climàtic
que és el que et anava a dir
i els personatges.
Que tu abans
ho has apuntat
quan la tristor
dels personatges i tal,
la pel·lícula
està tota
en semi-penombra
i això genera
una atmosfera
que és això que dius,
que probablement
és el que buscava
el Chandler.
O sigui que,
en aquest sentit,
tant Follner
com Hawks
van saber
captar
l'esperit
que hi havia
al darrere
de l'escriptor.
I això és important.
Les pel·lícules
finalment són això,
són la suma
d'una quantitat de coses
que els hi dona
una vivència,
et fa sentir una vivència
d'un tipus o d'un altre.
El propi,
a mi mira que el Micho
és un actor que m'agrada,
que m'agrada molt.
I aquí
tampoc s'ajusta tant
al personatge,
perquè tens una imatge
del personatge
difícilment destruïble.
És molt difícil.
A més a més,
l'ombra de Bogart
és molt allargada.
Però hi ha una cosa
que m'ha fet gràcia,
quan es diu
que Oliver Reed
semblava que passava
per allà per cobrar.
En realitat,
gairebé que això
és una mica extensible
a tots el sector.
A tots,
a tots.
Fins i tot el Micho,
que de fet ja té
una frase legendària,
que un periodista
li pregunta,
senyor Micho,
quan vostè rebeu
les seves pel·lícules,
què en pensa,
no?,
de les seves pel·lícules
de fa anys.
I el Micho
se'n queda millor
i diu,
escolta, jove,
a mi em paguen
perquè les faci,
no perquè les vegi.
És veritat,
aquesta frase.
Això és una frase mítica
de...
Tens el micro
que em sembla
que no està sonant
el teu micro,
està sonant,
sentim pels altres micros,
em sembla.
Sí,
però no és culpa de tarda.
Vaya.
Ara sí,
ara sí,
ara sí.
O potser estaves fora de micro,
que també pot ser
que estiguéss parlant una mica.
Així què?
No se m'ha sentit.
No,
s'ha sentit,
però s'ha sentit una miqueta
amb aire,
amb aire.
Climàtic.
Climàticament una miqueta.
Almenys jo l'he persegut així.
Una cosa,
abans,
perquè ja estem
a la mitja hora,
abans d'entrar
en la temàtica
que hem proposat
per parlar
del so,
la música,
el muntatge
i el
producte final
acabat,
la pel·lícula,
amb què ens il·lustraràs tu,
volia fer una referència
al Palmarès de Kant.
Ah, sí,
sí,
tant.
Va ser la setmana passada.
Em van parlar
lleugerament,
dient,
bueno,
hi ha 24 pel·lícules
que les vaig numerar
i tal.
Bueno,
dir-vos que
en primer lloc
comencem per lo primer,
el nostre representant
espanyol i català,
que és Albert
Serra es va quedar
sense premi,
tot i que el públic,
segons he pogut llegir,
va estar fins a 7 minuts
aplaudint-lo
una vegada acabada
la projecció,
és a dir que
amb sala
la pel·lícula
es veu que va agradar.
També,
els impuls
que m'han arribat
és que és una pel·lícula
d'Albert Serra
de les més,
dintre del seu
programa,
de les més convencionals,
avui la seva productora
de les més convencionals,
però es veu que tot i això
per Kant
encara resulta
una mica difícil.
Segur.
Bé,
llavors,
la Palma d'Or
se l'han portat
a Triangle of Sadness
de Ruben Oslund
de Suècia,
que és un tio
que ja
es va emportar
a un altre Palma d'Or
fa un parell d'anys
i que
diguéssim que fa
pel·lícules una mica
gamberres
sobre
el moment actual
i la societat,
no?
I suposo que
aquesta està en aquesta línia
també.
Sí,
és el director
de The Square.
Sí, exactament.
El gran premi
exècuo
se l'han emportat
Claire Denis
per estar
Adnon
de França
i Lucas Don
per Clos
de Bèlgica.
El premi del jurat
exècuo també
a EO
de Gershies Kolimoski
84 anys.
Un de
de l'època gloriosa
del cinema polac.
I tant,
i tant.
Es veu que feia
8 anys
que no feia cinema.
I torna amb una pel·lícula
que es diu
EO
que es veu
que té
referència
i inspiració directa
amb
o alçard
Baltasar
de Bresson.
és també
EO
és un ruc
i
es veu que aquest
fa moltes més coses
i es posa més
en política
i en societat
que l'altre.
És una pel·lícula
que pot resultar
molt interessant.
Home, segur.
El 75è aniversari
perquè aquest any
era el 75è aniversari
han fet
un premi especial
i
li han donat
a Tori
a Loquita
de Jean-Pierre
i Luc Dardin.
Els germans
Dardin
que tan agraden
a Cans.
Belges
que tan agraden
a Cans.
Després,
perquè hi hagués
per tots,
millor direcció
se l'han portat
per Chan-wok
de Corea del Sud
per Decision Toulif.
El millor guió,
Tariq Salih
de Suècia
per Boy from Heaven.
Millor actriu
per Zaramir
Ebrahimi
aquí ja repartim
una mica
per tots els països.
For the Spider
de Ali Abasi
França-Iran.
Sobretot Iran.
I millor actor,
Son Kang-ho
de Corea del Sud
per Broker
de Irozhaku Coreeda
que també és un
que sol pillar
a Can.
Un certain regard
que és una
de les seccions
de Can
se l'han portat
l'Espir
de Lise Akoka
i Roman Gret
de França
perquè França
ha de tindre
tres premis
pel que em sembla.
I la quinzena
de realitzadors
l'ha donat
a un bon matent
de Mira Hansenloff
també
amb bandera francesa.
Sí,
amb bandera francesa
en aquest cas
tot i que és una
realitzadora danesa.
Amb llengua
espanyola
o castellana
la setmana
de la crítica
ha donat el premi
a la canilla
d'Andrés Ramírez
Pulido
de Colòmbia.
O sigui,
aquest ha sigut
el palmarès
d'aquest any.
I,
bueno,
estem
ahi 33
i no sembla...
No sé,
27 minuts
no sé si els omplirem
però bueno,
intentarem.
Espero també les vostres...
Jo he portat
unes argumentacions aquí.
o parlar també
d'una pel·lícula
que m'ha agradat
molt.
Digues, digues.
No és una pel·lícula
de cine
corrent,
és una pel·lícula
de cine
que t'exigeix
però que m'ha semblat
fascinant.
Es tracta
de Memòria.
Memòria
és una pel·lícula
que la van passar
però no la vaig
poder veure
perquè tenia
incompatibilitat
d'horaris.
al Barcelona.
Al Dox.
Ah, al Dox.
Al Dox.
Sí.
I és de
A Pichapon
Uerasetakul
que és un director
tailandès.
És un director
que té una trajectòria
de deu pel·lícules ja.
Sí.
És la primera
que fa
fora de Tailàndia.
L'ha fet
a Colòmbia.
Està
rodada
a Bogotà
i a Pichal.
I la pel·lícula
està produïda
per
una
diguéssim
activista
del cinema
que
està
en el camp
de la producció
però també
de
guionista
i no sé
si també ha fet
em sembla
que ha fet
algun documental
que és
la
es diu
Diana Bustamante
i ella
va cridar
al director
i li va dir
escolta
estàs
invitat
aquí a Colòmbia
aquí passem
una sèrie de pel·lícules teves
3 o 4
i ens ha dit
que vinguessis
i va anar
i va
aprofitar
els 3 mesos
que li permetia
l'estança
i va començar
a veure
algunes similituds
entre
la vida
a Tailàndia
que és
estressant
políticament
farcida
de problemes
i tot
i la
vida
dels colombians
i
no solament
això
també va
veure
unes certes
coincidències
amb la forma
de reaccionar
una mica
amb ganes
de viure
i de tirar
endavant
i tal
malgrat
dels colombians
igual que fan
allà
els tailandesos
bé
això va
fer que
comencés
a prendre
notes
i li va sortir
aquest guió
aquest guió
es passa
bàsicament
a l'inici
de la pel·lícula
és
la pel·lícula
es diu
memòria
i a l'inici
és
una dona
jèssica
interpretada
per til
de swinton
que s'ha implicat
moltíssim
fins al punt
de ser
productora
també
aquesta noia
aquesta dona
jèssica
es diu
importació
exportació
d'orquides
comença
la pel·lícula
que ella
es desperta
a partir
d'un fort soroll
que s'origina
en el seu cervell
i que ella
descriu
així
una bola
enorme
de concret
que cau
en un fons
de metall
i que està
rodejada
d'aigua de mar
aquest és
l'inici
de la pel·lícula
i llavors
ella
mira
de trobar
una explicació
amb aquest so
que
durant la pel·lícula
136 minuts
es repeteix
en diferents moments
de les situacions
que es van produint
el so
no la visualització
de la bola
el so
solament el so
el so
que només el sent ella
els que estan amb ella
no el senten
i bueno
a partir d'aquí
té relació
amb un enginyer
electrònic
que es dedica
a música
tecno
és una escena
brillantíssima
que deu durar
uns 10 minuts
en què
ell va provant
ella li va donant
inputs
i ell
està allà
amb tot un
sistema
de producció
de so
i va provant
fins que troba
el so
o sigui
el so
adequat
que ella
diu
és aquest
i llavors
el registri
i li dona un altre dia
a registrar
després se'n va
i clar
amb la seva germana
també hi ha
un problema
que la tenen
que ingressar
perquè resulta
que està pel carrer
té un
veu
un gos
atropellat
i la gent
que no en fa cas
i ella es llança
cap al gos
l'agafa
el porta
amb un veterinari
perquè quan està
al veterinari
ell en veu
la seva gent
té altres coses
deixa el gos
se'n va
i llavors
quan arriba
el vespre
se sent ferida
per això
i diu
bueno
entre en crisis
i la tenim
que hospitalitzar
llavors
hi ha una altra
situació
en què
la Tilda Swinton
com a protagonista
va a visitar
una psiquiatra
i aquesta psiquiatra
bueno
hi ha una escena
fantàstica
en la que
surt
fins i tot
recorre
d'una manera
molt divertida
a Dalí
cuidado
la película
és
molt sorprenent
i
després
hi ha també
uns personatges
en què fan
o sigui
entrem una mica
en el xamanisme
per explicar
el que no té
explicació
i llavors
hi ha un personatge
molt interessant
que
diu que
hi ha
una sèrie
de memòria
de les persones
que
en una part
de
la
Amazònia
hi ha uns
indies que creuen
que aquesta memòria
queda registrada
en una pedra
diu
i ella
i tu has consegut
d'alguna pedra
diu
sí
aquesta pedra
és la pedra
de la memòria
d'una situació
que li expliqui
i tal
bé
o sigui
amb això
vull donar un tast
del que
veureu si
aneu
però jo
la recomano
per anar-hi
sobretot
amb la mena oberta
en què
no veurem
una pel·lícula convencional
que segueixi
una narració lineal
no no
aquí
és una pel·lícula
de sensacions
però
amb la mostra
que he dit
ja es veu
que hi ha tela
i està realitzada
amb una exquisites
absoluta
és un director
molt exquisit
és un director
molt profund
hi ha vist
potser tres o quatre coses
d'ell
i realment m'ha interessat
sempre molt
o amb la meva memòria
farà que oblidi
va produir-lo
fins i tot
en un moment determinat
el Lluís Mignarro
Lluís Mignarro
li va produir
una de les seves pàrtules
una cosa com s'ha deia
lògicament
incapaç de recordar-la
papa no sé què
sí
sí
algú amb la paraula
no ho vaig suportar
deu minuts de pel·lícula
costa
costa
costa
però
no ho vaig suportar
ara potser sí
que em veuríem
acord de parlar
una mica
del sòs
aquesta pot ser interessant
no opinava
que no l'he vista
però la del
papa no sé què
papa uong i no sé què
papa uong malboixer
a mi em va interessar
a mi em va interessar
em va costar a l'inici
insuportable
aquesta pel·lícula
en memòria
hi ha una cosa destacable
i és que
els sons
com que precisament
ara
ens introduirem
en aquest tema
et donarà temps?
sí
és ironia
els sons
la música
i els sorolls
són protagonistes
no són importants
són protagonistes
són més protagonistes
que els actors
això és molt interessant
perquè
per exemple
tenim rius
a la selva
i podem estar
10 minuts
sentint de fons
els rius
una meravella
i bueno
altres coses
no vull fer més spoilers
s'ha de veure
molt bé
molt bé
i bueno
ja si et sembla
entrem en matèria
sí
bueno
no sé si
hem parlat
de JFK
del documental
que vam parlar
quan al festival
que em va interessar molt
i que segueixo
esperant veure'l algun dia
perquè és una
de les coses
que em va quedar
com una pel·lícula
a veure
com un documental
a veure
realment
bueno
només he indicat
que està
també
Tom Gunn
Maverick
per als que volen
recordar
coses de fa 30
i no sé quants anys
i Espejo Espejo
que sí que hem parlat
d'ella també
però indicar
doncs
que també
que és interessant
que també està
d'estrena
ja està
molt bé
la música
la música en el cinema
i sobretot més que la música
en el cinema
després em pregunteu coses
i així jo també
faciliteu una mica
l'anar arrencant
però l'arrencada
sí que m'agradaria
fer-la jo
perquè
la música i el cinema
ara donem per suposat
que és una cosa
que coexisteix
d'una manera absoluta
però és que resulta que ha sigut sempre així
jo me'n recordo
que el porter moix
el Miquel
deia que
mai el cinema
ha sigut mut
alguna vegada
ja ho he dit
aquí això
mai el cinema
ha sigut mut
des del principi
el cinema
ha anat acompanyat
d'un piano
o d'un orquestre
o de gent
tocava unes mandolines
és a dir
el concepte
i normalment
lògicament
era música
el que sonava
no
no eren efectes
sí que en el cinema
asiàtic
hi ha el costum
que el cinema mut
es doblava
diguem en directe
llavors hi havia com una mena
de diàlegs inventats
o els intertítols
es deien
en comptes de veure's
de llegir-se
però bueno
en principi
tot i que
hi ha en seqüències
per exemple
de trets
o de
d'acció
diguem
que el propi piano
també fa
intentava imitar
el tret
o el cop
o el que fos
el mimetisme
diguem
per tant
per tant
mut mut mut
del tot no ho era
mecànica
no ho era
perquè encara no s'havia incorporat
la banda sonora
diguem en la pel·lícula
i per tant
la pel·lícula
era muda com a tal
però el resultat
d'espectacle
era sonor
llavors
clar
aquí
bueno
podem sempre parlar
del tema
de la necessitat
o no
que la música
estigui en el cinema
jo tinc alguns enemics propers
diguem
d'aquest tema
és a dir
jo tinc gent
que són molt enemics
de la música
en el cinema
i diuen que els bons directors
de veritat
no necessiten de la música
com un recurs
jo els escolto
però jo
en la meva experiència
personal
com a muntador
amb els diferents directors
que he tingut
mai he trobat
ningú
amb aquesta radicalitat
que m'hagi dit
mira saps què
no vull música
en aquesta pel·lícula
i és més
segur que ho han dit
al principi
n'hem acabat tenint
poc o molta
en algun moment
hem acabat posant
jo crec que sí
que sempre hi ha algo
per exemple
Bresson
seria dels que
faria servir
poca música
però
però també n'hi ha
però també n'hi ha
Berman igual
sencerà més juny
parlant de
Adiós munyeca
la
la
diguem-ne
primera pel·lícula
del Robert Mitchum
si alguna
sempre s'ha dit
que és millor
que evidentment
detective privado
no?
la del Michael
sí
la partitura
del David
Cher
està en consonància
amb el que és
l'esperit nostàlgic
i trist
del propi
Marlowe
és un home honest
acompanya
però
hi ha una
el que és el main title
o sigui
els títols
d'obertura
i de tancada
és
del millor
en jazz
que he sentit
mai en ma vida
vull dir
és un tema
extraordinari
una cosa que et posa
els pèls de punta
aquest és el tema
és que la música
que aconsegueix
junt amb una imatge
evidentment
perquè hi ha l'imatge
el cinema
és imatge
junt amb aquella imatge
genera un tipus
de sensació
que sense
no es produiria
és a dir
se'n produiria una altra
però segurament
molt més dèbil
la millora
la millora
el tema que ha de la licitesa
l'olícit o no lícit
evidentment que és lícit
posar música
no només és lícit
sinó que
algunes arts
no haguessin evolucionat
l'òpera potser no existiria
perquè
és lícit
juntar tantes coses
a un sol espectacle
és a dir
és una mica
una discussió tonta
com pot ser també
la discussió
que aquesta l'hem tingut tots
per això
de quin percentatge
té d'importància
la música dintre
què és més important
si la música
el so que l'imatge
jo sempre he cregut
que tot va junt
és a dir
que per mi
quan jo estic elaborant
quan estic muntant
en aquest cas ja com a creador
com a muntador
i jo
en principi
tot valora
tot valora
sóc incapaç
de fer una capa primer
construir la imatge
i després
posar-hi una música
més tard
o un so que soni
no
o sigui
jo tinc
potser és més lent
el sistema
abans parlàvem
de l'antitud o no
jo sóc
jo lavoro
la banda sonora
a mida que vaig avançant
amb la pel·lícula
és a dir
aquesta m'ajuda
fins i tot
a muntar
jo això t'ho volia preguntar
normalment
o sigui
tu parla
de la teva experiència
que és el que ens interessa
o el que ens interessa aquí
tens llibertat
per
agafar
i seleccionar
quin so
o quina música
amb quina escena
o
prèviament
hi ha
un intent
amb el director
per dir
ell
mira jo voldria això
tu què opines
normalment
en la música
hem d'entendre
que hi ha
diversos tipus de música
l'altre dia vam definir
una miqueta
que era
per un cantó
l'escore music
que és la música
que es compon
per la pel·lícula
i es compon
quan hi ha
arriba el moment
de posar la música
definitiva
i després hi ha
la source music
com explica el seu nom
és la música
que surt d'una font
source és font
que surt d'una font real
l'altre dia parlàvem
de dogma
que dèiem
s'autoritzaven a utilitzar
la música
que sortia d'una ràdio
d'allò
si hi havia una festa
doncs sí
però en canvi
no posaven música
score music
o el que es diu
música diegètica
música diegètica
exact
una és la diegètica
l'altre és la estrategètica
bé
en el cas que dius
la llibertat
depèn molt sempre
esclar
de la personalitat
de la persona
que tens al costat
que és el director
jo prefereixo directors
que ho tinguin molt clar
jo prefereixo director
que té molt clar
les coses
que no pas el director
no tu mateix
tu què faries
jo encantat
però
jo crec que el director
per això es diu director
que és per marcar
un camí
i a partir d'aquí
les coses pugen
de nivell
perquè si no hi ha un camí
per un cantó
i tu vas sempre a la teva
acabaràs fent la teva pel·lícula
però no la del director
potser
clar
i descobriràs tard
que la del director
potser n'era una altra
i això és molt dur
perquè esclar
això passa
això passa
que quan tens construït
un primer muntatge
el director veu la pel·lícula
i diu
hosti
no és ben bé això
perquè no m'ho deies abans
què volies
amb música
passa igual
com treballem
quan volem
durant el muntatge
sentir
aquelles músiques
que creiem
que afavoriran
la pel·lícula
treballem a base
de música de referència
és a dir
tenim una intuïció
que en aquella escena
li aniria
una música
incomprable
evidentment
moltes vegades
la majoria
dos vegades
incomprable
i que
dius
hosti
per què no provéssim aquí
aquella cosa
de talking heads
que no sé què
o per què
quantsevol cosa
soltosament
també hi ha música
lliure de drets
lliure de drets
el dret d'autor
que són els clàssics
de sempre
però no són lliures
de drets
de l'edició
discogràfica
és a dir
no pagaràs a l'autor
però pagaràs
als que han fet el disc
és a dir
també té un cost
però això
seria una cosa secundària
el cost que pugui tenir
l'important és que per tu
et serveixi
que tens la intuïció
de dir
escolta
vaig a posar
un tema
del Sant Olalla
que és un músic magicà
músic sinfònic
magicà
que ha fet molt cinema
i el Sant Olalla
per exemple
és un tema
que estic utilitzant ara
per la pel·lícula
que estic muntant
és un
l'efecto
iguazú
es diu
perdona
l'efecto
és la pel·lícula
iguazú
es diu el tema
iguazú
bé
i aquest tema
clar
el vaig tenir
l'intuïció
aquest tema
aniria molt bé
en aquesta pel·lícula
vaig a provar-lo
i el provo amb una escena
que en principi
era una escena
bastant normal
de pas
no passava gran cosa
vaig instal·lar
el tema allà
junt amb els efectes
i els diàlegs
que hi havia
i allò va començar
a caminar
d'una manera
absolutament
extrasensorial
dius
què està passant aquí
es produeixen miracles
la música produeix
amb la imatge
produeix miracles
perquè sents la música sola
i té uns valors
aquesta
té uns valors
gràcies
té uns valors
camina molt
és una música
que té aquesta cosa
que camina molt
és una roda
que no para
i d'entrada
va accentuant
ara sentireu
l'instrument
que va accentuant
tiring
tiring
això fa que tot camini
fa que tot camini
i l'he provat
de col·locar
està col·locada
la pel·lícula
és una exageració
ara
està col·locada
potser set vegades
però bé
les pel·lícules ja treballen
amb leitmotivs
a vegades
és a dir
les pel·lícules ja treballen
amb temes
que es repeteixen
d'entant en tant
i tal
i a més
sempre hi ha el recurs
que aquest mateix tema
que aquí l'estàs sentint
amb aquesta instrumentació
en l'altre moment
que surti
la sentis
amb una altra instrumentació
diferent
més adequada
a l'escena aquella
és a dir
que hi ha un fenomen
màgic
amb la música
que és indefinible
que és aquesta
aquesta cosa
de crear
un estat d'ànim auditiu
que s'assuma
a l'estat d'ànim
que t'està creant
i ha de parcir
la imatge
i això
la resultant
no és dos més dos
la resultant és
infinitament més
més interessant
emocionalment
més intens
a nivell emocional
llavors esclar
aquí està el joc
és a dir
fins a quin punt
tu la llibertat la tens
jo em penso
sempre el maler buscada
aquesta llibertat
i he anat avançant
sempre amb tot
potser el sistema
de treball
hi ha muntadors
que jo veig que no
jo veig que treballen
primer treballen la imatge
i quan ja tenen la imatge
molt muntada
i molt treballada
i tal
llavors ve un músic
pren les mesures
es fan els blocos
va d'aquí a aquí
aquí
bastaria bé que entrés una música
en aquí
que desaparegués
més o menys per aquí
i amb aquest músic
se li ensenya
una música de referència
i us voldria
alguna cosa com això
bueno se li dona una
quan no tens res
muntat de referència
perquè esclar
no l'estàs sentint
perquè no l'esposada
en el cas que la posi
sí
però si no l'esposada
que hi ha alguns
que treballen així
li han donat referències
de tipus genèriques
és a dir
tipus de música
o inclús de cinema
com que es juga
en el cinema
d'aquest tipus
o aquest director
o mira't aquesta pel·lícula
igual que amb un fotògraf
un director de fotografia
se li donen referències
fotogràfiques
en el músic
li donen referències
diguem musicals
i bé
i a partir d'aquí
ell treballa
jo crec
l'únic risc que hi ha
quan treballes
en música de referència
és que normalment
el músic
acostuma
a tenir
una mena de
es sent
com forçat
una mica per tu
ho entenc
hòstia m'ho estàs posant
una mica difícil
per personalitat
sí
m'ho estàs posant
les coses una mica difícils
jo sempre dic
no has d'imitar
aquesta música
això que hem sentit ara
jo no pretenc
que el músic ho hagi de fer
que encara no sabem qui serà
però
hi haurà on que ho farà
faci exactament això
que faci un cover
d'això
sinó
simplement que
agafi l'aire
no li enviaré la música
li enviaré l'escena
muntada amb aquesta música
o les diferents escenes
muntades amb aquesta música
i que vegi
com té un resultant
que és determinant
d'algun tipus
està marcada
per un tipus
de segell
i el que ha d'intentar
reproduir
és aquest resultat
no tant reproduir
la música
que l'ha produït
és una miqueta
aquest
correcte
jo no sóc
jo no sóc músic
jo no hi entenc
jo no hi entenc
jo he sentit
molta música
i ara estic
tinc com a companyia
una música
amb mi
per tant
estic més proper
encara al món de la música
del que estava abans
però
m'ha interessat
sempre molt
el tema musical
i per tant
he sigut
incapaç
de renunciar
recordo
ara parlaves de Colòmbia
una directora colombiara
amb la que havia muntat
molts documentals
d'ella
i jo l'hi havia muntat
que sempre posava música
sempre
sempre
i a més a més
en un moment que ella
va voler
separar-se
d'aquesta línia
més convencional
i fer un cinema
més
potser postmodern
diríem
i de cop
em diu
en esta película
no quiero
música
de ningún tipo
extra diagética
todo lo que haya
que sea diagético
ya verás
que hay unas calles
una gente
que hace música
y yo no quiero nada
extra diagético
pero nada
nada
nada
absolutamente nada
pero
me les vaig
enginiar
d'alguna manera
per convertir
el que sonava
en els carrers
d'alguna manera
a ratos
evidentment sonava
en el lloc
on es produïa
però a estones
jo no havia de seguir
el dogma
a estones
aquella mateixa música
solapava
sobre altres escenes
és a dir
que d'alguna manera
vaig aconseguir
driblar-la
una miqueta
i aconseguir
en aquesta qüestió
de la música
diagètica
també passa
que comença
diagètica
i de cop i volta
el tema
passa a ser
no diagètic
perquè aleshores
ja agafa
una qualitat
que no és
diagètica
i que acompanya
l'altra
escena
o la mateixa escena
o altres
el típic personatge
que va amb cotxe
la ràdio
hi ha un tema musical
i aquest tema musical
quan estem dintre del cotxe
està
amb una acústica
determinada
que correspon
al cotxe
i quan sortim
a fora
i el seguim
i ens n'anem
amb el dit xos dron
cap amunt
la música
s'obre
a més a més
l'estèreo
s'obre
en els set canals
i comences
a escriure
el mateix
però
amb una qualitat
superior
diguem-ne
no de ràdio
a sentir-ho centrat
a sentir-ho
a tota la sala
sí
aquest pas
d'un cantó
a l'altre
s'ha produït
i al revés
també
és a dir
d'alguna manera
que la música
que comença
semblant
que és una música
extradiegètica
de cop descobreixes
que no ho és
perquè es fica
dintre d'una ràdio
o es fica
dintre d'un
també
això també ho hem vist
la gent ho entén
aquests còdics
és que avui en dia
ja la gent ha vist
tant cinema
que no hem d'explicar res
tot està
clar
jo penso simplement
que és això
és anar sempre seguint
allò que
jo almenys
la meva carència
jo vull que l'espectador
ara davant de pel·lícules
com les que comentàvem abans
que jo no havia entès
hem fet mig broma
però és veritat
costa molt d'entendre
aquella pel·lícula
una de les preocupacions meves
és que les pel·lícules
s'entenguin
és a dir
que les pel·lícules
que jo he muntat
encara que el director
sigui espès
jo la pel·lícula
intentaré
convertir-la
en el més intel·ligible possible
sense trair
l'esperit
almenys que no formi part
si forma part
del cor
de la pel·lícula
és que aquesta pel·lícula ha de ser
hermètica
i no hem d'entendre res
i jo ho respectaré
i mai me n'hi trobat cap
d'aquest tipus
però bueno
més aviat
i si això ens ajuda
el so
allò que deia ara
fa un moment el Pep
és que és tan important
el so del riu
com ho puguin ser
les veus humanes
que hi puguin haver
o la música per suposar
però hi ha pel·lícules
que sí que volen
no ser entendibles
hi ha una altra manera
de dir que per exemple
Matrix
Matrix té voluntat
d'embolicar-te el cap
bastant
fins a arribar a fer-te sentir petit
davant d'aquella
immensa
ara què dius d'això
l'altre dia vam veure a casa
que l'ha fet
per un canal
Tènet
i és un paradigma d'això
Tènet és com
jo agafaria la definició
que fa Josep Pla
de Salvador Espriu
Josep Pla
de Salvador Espriu
deia
és un escriptor
que tendeix
a la il·legibilitat
i efectivament
és que a Tènet
no hi ha res a entendre
és d'una evidència
claparadora
no hi ha res a entendre
perquè és una vaginada
com argument
és una vaginada
jo recordo un moment
de Tènet
que hi ha com dos mons
paral·lels separats
per un vidre
que hi ha individus
que caminen cap a una mena
de porta
i altres que també caminen
cap a una mena
que vaig pensar
Déu meu senyor
jo no entenc res
d'aquestes
no cal entendre res
perquè és que
arriba un moment
que és tan absurd
és tan absurd
que és que fa rigura
i són molts minuts
molts
molts
molt massa
normalment
aquestes pel·lícules
són massa minuts
i quan al final
els dos actors principals
diuen
ens hem trobat
amb un punt mig
jo vinc del futur
i tu vens del passat
i l'ara
deixem acabar
molt ràpid
amb anècdotes
anècdotes
que hi ha a la tele
fa molts anys
anècdotes
no, aviam
sí, que potser
alguna vegada ho he dit
però molt de passada
en els primers anys
sempre hi ha
l'agosadia
de la innocència
del començament
quan comences
amb un ofici
i en aquest cas
he tingut la sort
de començar
amb gent que també
estaven començant
com era el Francesc Vallmunt
o era el Vigas Luna
o era el Salgot
gent que era molt joves
i que realment
començaven la seva carrera
finalment
i alguns d'ells
no venien ni del cinema
cap dels tres
que he dit
venia del cinema
la gosaria
els portava
a que aquest desig
de dir
jo posaria
en aquí
el que sigui
acabaven posant-ho
i acabaven posant-ho
i acabaven quedant-se
és a dir
que tant
en el cas del Vigas
com en el cas del Salgot
hi ha
utilització de músics
que evidentment
haguessin hagut
de cobrar els seus drets
i espero que ara
els drets d'autor
no estiguin escoltant
els de les gares
però realment
no els van cobrar mai
perquè hi havia
en el cas del Vigas
ja l'he comentat
alguna vegada
el Rebel
el Rebel encara hagués cobrat
encara hagués cobrat
perquè encara no havien passat
els 75 anys de rigor
entre la mort
i també
ve la Bartó
amb Canitxe del Vigas
ve la Bartó
i ja potser sí
que hi hagués d'allò
ja potser sí
que havien passat
però en el cas del Rebel
no
i sobretot
la més gran
la més flagrant
és
no sé si l'he comentat
algun dia
a Mater Amatíssima
del Pep Salgot
una pel·lícula magnífica
jo crec
de les bones
pel·lícules d'aquell moment
i a les que jo
tinc molt gust
d'haver-les muntat
Mater Amatíssima
vam utilitzar Evangelis
o sigui
vam posar Evangelis
Evangelis
Déu-n'hi-do
es diu Ignatius
quina cosa dia
com jo
Ignatius
Ignatius
sí senyor
i va ser el Salgot
que em va dir
escolta
Evangelis
escolta
hem acabat
veig que està sonant
la sintonia del programa
aquest
bueno
doncs
amb aquesta sintonia
i com sempre
reclamant
més temps
continuarem la setmana que ve
el proper Dimats
amb una pel·lícula
de la setmana
amb un clàssic
i amb pel·lícules
que estiguin en cartellera
i veurem
si tenim sorpresa
i tenim un convidat
o si ens inventem
alguna cosa interessant
alguna pel·lícula
ens inventarem
segurament
bona tarda
i tingueu una bona setmana
adeu-siau
que la senti
o
o
o