Cinema sense condicions.
Bona nit a tothom.
Ja som aquí un dimarts més disposats a parlar-vos de cinema sense condicions, d'aquelles pel·lícules que no tenen condicions, que ens agraden, que considerem que val la pena de veure i a més a més avui com altres dies amb convidats que ens venen a parlar de temes concrets que dominen, que ens saben i que ens poden enriquir en les nostres apreciacions.
Com sempre farem tres parts del programa. Per cert, el Francesc ens ha posat una música que sona molt bé però que jo confesso que no sé de què va.
Aquesta és de nota, eh? La d'avui és de nota?
Sí, però té relació...
Música isabelina.
Sí, és música d'època.
Mira, per aquí anem.
Bé, però si un cas presenta els temes i llavors després explico per què aquesta música.
D'acord, doncs llavors, com sempre farem bàsicament dos parts o tres parts del programa.
La primera part serà parlar de les estrenes, de les coses que hem vist, de les coses que recomanem.
Una segona part que parlaríem també de cara als oients, dels oïdors, que ens ho demanen a vegades, doncs quines són les pel·lícules que estrenen aquesta setmana o que passen aquesta setmana per televisió,
que val la pena veure. Ja veureu que n'hi ha alguna que, curiosament, en parlarem aquí i després podreu verificar a la televisió si és veritat tot allò que direm, etcètera, etcètera.
I una segona part que avui, com sabem, com passa moltes vegades, tenim un convidat, que és el Pep Bujosa, expert en teatre, gran especialista, un senyor que li agrada molt el teatre, que domina temes teatrals,
i que ens ve a parlar del Shakespeare amagat. Ens ve a parlar d'aquelles pel·lícules que no sabem que són de Shakespeare, que tenen uns altres títols,
i que, en canvi, la gran influència chasperiana és claríssima, és evident. Ell ens ho explicarà molt millor que no pas el que jo pugui dir.
I la tercera part, si és que n'hi ha alguna, doncs seria parlar una mica de tot això en general, de comentar les coses que hàgim pogut sortir, etcètera, etcètera.
Si comencem per parlar de les estrenes, curiosament...
I hem tornat, perdona, Joan, hem tornat a sentir la veu del...
Exactament, aquestament.
...que el tenim aquí, de nou, per segon programa consecutiu, cosa que és un gran plaer que sigui així.
Avui faltarà la Carme, no sé si ja me podrà venir, i avui estem...
El Pol no pot venir.
El Pol no pot venir?
No, avui està molt enfeinat, amb temes de feina...
Molt bé, molt bé.
Llavors, avui serem quatre, serem el francès darrere els vidres, controlant tot el tema tècnica, etcètera, etcètera.
En Pep Bujosa, que ens presentarà el Xespi Ramagat, aquest tema, doncs, que d'ell ens en parlarà.
I, igual que va fer la setmana passada en Joan Sardà, que va parlar del jazz i el cinema,
doncs avui ens acompanya, perquè és un senyor que en sap molt, ja ho veureu, ja aneu descobrint de mica en mica,
en sap molt, i ens agradaria molt que vingués el més sovint possible.
I llavors, si et sembla, si us sembla, doncs seria el moment de desvetllar perquè aquesta música,
que jo vull començar ja d'una manera controvertida, música isabelina, efectivament,
podríem dir que de l'època del senyor Shakespeare, d'una pel·lícula que ja introdueix la controvèrsia
sobre la teoria que William Shakespeare no és tal, sinó que és la figura d'un aristòcrata
que escrivia en aquella època, però que no li permetien escriure per la seva condició aristòcrata,
llavors s'amagava amb el nom d'aquest de William Shakespeare.
M'agrada molt aquesta teoria, sincerament.
Les teories que es piranoïdes en general m'agraden molt.
I la pel·lícula del Roland Emmerich, un director de pel·lícules catastròfiques i d'allò,
en canvi aquesta la fa, la veritat és que amb una delicadesa força...
Quina pel·lícula és?
Anonymous.
Anonymous.
És a dir, que és el nom d'aquesta teoria, precisament, que no sé el Pep què en pensa d'ella o...
No, jo en principi el que jo he llegit i jo segueixo és que Shakespeare existia,
que és la meva vida, no?
De tota manera, s'ha de parlar d'aquesta teoria.
I en qualsevol cas, Shakespeare era un escriptor que es basava en moltes altres escrits abans.
És a dir, que agafava una llegenda o un escrit anterior i el que feia és imprenar-lo
amb una qualitat tant d'escritura com de personatges i amb una profunditat de personatges
que es convertissin en obres mestres, que són les que són ara.
Però vaja, tot són teories, no?
Ja t'hem plantejat el tema i la controvèrsia i tot.
Bueno, la segona part del programa ens tocarà parlar d'això.
Jo avui us puc parlar, inicialment, de dues pel·lícules que han estrenat el divendres i que les hem vist.
Una és El Ciudadano Ilustre, dirigida per una parella que sempre fan pel·lícules juntes,
ens hem de fer la cinquena pel·lícula que fan juntes, del Mariano Conn i Gastón Dupral, que són argentins.
El Gastón Dupral sempre és el guionista de totes les seves anteriors pel·lícules.
Aquí em sembla que només ha arribat una, em sembla, però no estic segur.
Potser el Joan ho sabrà millor.
que es deia, a l'autre lado, l'hombre del lado, que no sé si l'heu vist, anava d'uns veïns, dos veïns que viuen junts en una casa costat a l'altra.
Un li posa una paret i llavors això origina que hi hagi un conflicte entre els dos.
Comencen a barallar perquè un no la vol i l'altre la vol, van tenir.
I llavors serveix per mostrar les contradiccions d'aquestes dues classes socials a les que pertanyen cada un dels personatges,
per mostrar la filosofia, la manera de pensar de cada un d'ells.
I era també una pel·lícula interessant.
Però
l'aquesta que ens arriba, que ens ha estrenat el divendres, és el Ciudadano Ilustre,
que és la història d'un escriptor argentí,
Premi Nobel de Literatura, això és la ficció, diríem, de la pel·lícula,
que fa 40 anys que va abandonar el seu poble natal
i que va anar-se'n a Europa on va triomfar,
escrivint precisament sobre el seu poblet i sobre els personatges d'aquest poblet.
Quan està ja en la cresta de la Ola, de la seva fama,
l'alcalde d'aquest poblet, poble, on ell va néixer,
el convida per anomenar-lo Ciudadano Ilustre del poble
i ell, que mai havia volgut tornar a aquest poble, decideix acceptar la seva invitació.
L'actriu catalana Nora Naves,
que representa que l'actor aquest està a Barcelona, viu a Barcelona ara,
doncs la Nora Naves li fa de secretària,
però tota l'acció, a partir del moment que ell decideix finalment anar a tornar al seu poble
després d'aquests 40 anys d'haver-ho abandonat,
tota l'acció passa en un poblet argentina,
que en el poble, no he mirat si era realment veritat, que es diu Sales,
però no sé si el poble existeix en realitat argentina o se l'ha inventat el nom.
L'actor Òscar Martínez interpreta aquest personatge, aquest Premi Nobel de Literatura,
que li va ser premiat merescudament a l'últim festival de Venècia,
li van donar el Premi Millor Interpretació,
i penso que s'ho mereix, perquè clarament ho fa molt bé,
i la pel·lícula és una delirant comèdia,
que deixa, des de bon punt de vista, molt malament els argentins.
Jo he estat vivint una temporada argentina,
i la veritat és que no diré que coincideixo,
perquè jo vaig viure sobretot a Buenos Aires
i no vaig viure en el món rural, a l'Argentina profunda,
però no m'estranyaria que el que explica la pel·lícula fos,
encara que està exagerat potser en algun moment,
que fos versemblant, és a dir, que fos possible que passés una cosa d'aquelles.
La pel·lícula és molt lúcida, però a la vegada és molt agra,
molt, molt agra,
i el director diria que li tallen el cap pràcticament a tots els personatges,
inclús el mateix Premi Nobel,
que el pinten com un egocèntric i un senyor molt àcid,
és a dir, que els senyors es carreguen bàsicament a tothom.
Estaríem davant d'una mena de la berlanga,
el cinema de berlanga dels anys.
Més negre, més negre, no?
Molt més àcid, més negre i molta més malabava.
O sigui, en el fons el berlanga salva els personatges
o intenta salvar-los d'alguns, si més no,
i ho fa d'una forma més dolça.
Aquí hi ha una presentació d'aquesta Argentina profunda,
d'aquest poblet que ha estat narrarit
i que viu encara en una altra època, etcètera, etcètera,
contraposat a ell, que representa que està en el primer món,
hi ha aquí un contrast molt fort, molt fort, molt fort.
Val a dir que aquests dos directors, no sé,
em fa gràcia comentar ara els altres títols,
que els he buscat ara ràpidament, així en internet això es fa ràpid.
El primer va ser un documental que es diu
Yo Presidente, que ja es veu que és una cosa irònica
perquè es veuen una sèrie de cares
com si fos el món aquest de Hollywood,
allà on estan els presidents dels Estats Units.
Després, l'artista, que el nom no em sugereix gaire,
l'ombre del lado que tu deies.
Després té un altre que ja sí que comença a suggerir més,
només pel títol, que és
Querida, voy a comprar cigarrillos i vuelvo.
És una promesa que, com s'entén, pot quedar així, entre dit.
Living Stars és la següent,
The Bowling Horror Show, Baby Punk,
una que es diu Kill Beer,
que jo crec que fa molt referència a la de Kill Bill,
d'Arantino, no sé,
tot plegat em sembla que està imprenat d'això que tu dius,
d'un sentit de l'humor.
L'anterior aquesta, el Ciudadano Ilustre,
es diu Todo sobre el Asado,
l'Asado Argentino,
que ja s'entén que la cosa va d'un humor...
Sí, sí, un humor...
Però a vegades, quan arriba,
es converteix en una cosa agra negra
i realment vitriòlica,
és a dir, una cosa de molta...
Jo no sé si heu vist la pel·lícula
per antonomàcia del cinema argentí,
que sembla ser que és com una mena de mujeres
al bord de l'ataque de nervió,
que tothom coneix allà,
que va ser en un moment determinat
com un sotrac, també,
que es diu Esperando la Carroza.
Jo l'he vista, sí.
Jo crec que una mica deu venir per aquí, no, la cosa?
Bueno, la diferència entre Esperando la Carroza
jo no la tinc fresca, eh?
Perquè la vaig veure, em va impressionar molt, eh?
És una pel·lícula impressionada, eh?
És tremenda, sí.
Tremenda.
Però jo diria que no és tan vitriòlica com aquesta.
Aquesta, en Joan també l'ha vist,
ho volem deixar a la oportunitat
que ens expliqui quina impressió ha tret d'ell,
perquè mentre veníem ara cap aquí,
doncs m'ho comentava.
Jo crec que Esperando la Carroza
és una gran pel·lícula,
és una pel·lícula interessantíssima,
de veure si no la coneixeu,
però aquí hi ha més mala bava.
Jo diria que aquí hi ha un moment
que la cosa es posa molt dura i molt negra.
El pel·lícula té una cosa molt bona
i és que té ritme,
com que hi ha un que a vegades es va complicant,
que a vegades estàs més pendent
de com acabarà això, què passarà,
i realment això està molt aconseguit
i per tant la pel·lícula és interessant de veure.
És a dir, l'altra cosa
i t'acadarà més o menys pels raons que sigui,
però que la pel·lícula funciona
i que funciona bé
i que va guanyar premis a diversos llocs,
li van donar premi al Festival de Valladolid
al millor guió.
O sigui, està premiada com a millor guió
al Festival de Valladolid.
Joan.
No, no, jo trobo que és una pel·lícula molt caustica,
el guió evidentment és fantàstic,
a més molt literari el guió,
que ja té a veure amb que el seu protagonista
sigui un escriptor
i trobo que la pel·lícula s'ha de veure,
vull dir, perquè en qüestió d'interpretació
i així és fantàstica, vull dir,
tots els actors, no només el protagonista,
sinó que els secundaris
estan ben-hi pintats,
i a més passes una bona estona
perquè la pel·lícula t'enganxa,
perquè la pel·lícula et fa riure
i et fa pensar.
Primer,
penses que el protagonista
és una mena
d'heroi exemplar,
però, en fi,
tots tenim una zona grisa,
vull dir que,
esclar,
ell ha viscut un món molt diferent,
el problema és que
ell ha vestit
tota la seva carrera literària
criticant el seu poble
i llavors ell s'encara amb els criticats
i aquí hi ha com una mena de boomerang
que dona un joc impressionant.
Molt bé.
I a més, vull dir,
està feta com una pel·lícula de suspens
perquè cada vegada vas pujant
com una escala
d'esdeveniments
que, bé,
i a més hi ha un final
força sorprenent.
Sí, sí, sí.
Que no cal...
Que no cal explicar-lo.
No cal descobrir-lo aquí
perquè estaríem fent un flac favor
al possible espectador.
Molt bé.
Estic totalment d'acord
amb el que has dit, Joan.
Vull dir, no...
Jo, a més a més d'aquesta,
jo us deixo pas.
Tu n'has vist alguna, Francesc?
Has pogut veure alguna cosa?
Jo el que us vull preguntar
és com ho feu per anar al cinema.
Ah.
Jo últimament no sé com han arribat.
No sé.
Comprem les entrades.
No, no, no.
Això ja vol dir que ja heu arribat.
Fem cua a la taquilla.
Això vol dir que ja heu arribat.
Jo dic com s'arriba fins allà.
Com s'arriba.
Si ja arribes, llavors ja és fàcil.
Transport públic.
Jo sempre em transport públic.
Bueno, bueno,
doncs jo no trobo la manera, tu.
Bueno, vaig anar a Sevilla,
ja ho vaig comentar la setmana passada,
però he d'anar així lluny,
a veure.
Aquí a prop no trobo la manera.
Però bueno.
Una altra pel·lícula
que han estat el divendres
i passem després a una altra cosa,
si voleu.
És una pel·lícula
de la qual em costa parlar
perquè és una pel·lícula
terriblement senzilla,
com totes les pel·lícules
d'aquest director,
que és el senyor
Hirokazu Kore Eda,
del qual aquí tots hem vist
alguna pel·lícula,
Nadies Saves,
del 2004,
Steel Walking,
del 2008,
potser hem vist
la que més m'ha impressionat,
Nuestra hermana pequeña,
l'any passat,
i ara presenta,
estrenat el divendres,
després de La tormenta.
Com totes les seves pel·lícules,
perquè totes giren
al voltant de la família,
és un drama familiar
d'una moltíssima,
d'una enorme,
d'una gran subtil·lesa.
És a dir,
és un,
segurament,
crec honestament,
i abans ho comentàvem
també amb el Joan
mentre veníem,
que cap director actual
contempla la vida quotidiana
dels éssers humans
amb una intimitat
tan clara,
tan directa,
tan enlluernadora
com ho fa ell.
I,
a més a més,
jo penso que
és terriblement generós
amb els seus actors,
amb els seus muntatges,
etcètera,
etcètera.
L'autor
té totes aquestes pel·lícules
que hem esmentat,
totes són,
jo diria,
gairebé totes són obres mestres,
i segurament
és el director
japonès actual
més prestigiat en el món,
que tothom coneix
i que tothom considera
que és el que val la pena
de veure.
Aquesta en concret
està,
notes que
que és una pel·lícula
serena,
sensible,
que té sentit
de l'humor,
perquè ja veureu,
si l'anem a veure
que hi ha un personatge
que és l'àvia
de la família,
que fa riure,
és a dir,
que té una gràcia immensa
amb els seus comentaris,
amb les seves ironies,
amb les seves coses.
Però poques coses
tinc a dir
de la pel·lícula
perquè penso
que és una pel·lícula
per veure
més que per explicar
de què va,
però penseu
que és una pel·lícula
que transmet autenticitat,
és a dir,
és una pel·lícula
que hi entres,
veus una cosa real,
realista,
si ve en un altre món
que és el japonès,
però que tampoc està
tan distant
del nostre món
i que t'ho passes bé,
és a dir,
surts a la pel·lícula
convençut
que has vist una cobra
molt ben feta.
Aquí vam fer,
si te'n recordes,
un especial programa
dedicat a l'antepenúltima
pel·lícula seva
que era de tal padre tal hijo.
Sí senyor.
Que era aquella pel·lícula
que estava basada
en la pel·lícula
del Ozu,
del Isokiro Ozu.
Sí, diries
que és un seguidor d'Ozu, sí.
aquella que era mi padre,
que es deia mi padre tal qual.
Llavors va ser molt interessant
la comparació,
no?,
entre l'estil
auster de l'Ozu,
no?,
allò que col·loca la càmera
i no la mou pràcticament,
però l'enquadrament
està tan brutal
que llavors
els personatges
de la manera com entren
i surten
doncs et captiven completament.
I aquesta altra pel·lícula
que era molt més dinàmica,
però que et donava
la idea
que la família
i els estaments
socials
en general del Japó
havien canviat molt poc.
Des dels anys 50,
quan està feta la de l'Ozu
fins ara.
Llavors, bueno,
va ser la veritat
molt ric.
És a dir,
que sí que és veritat
que és un director
a seguir.
Així que, bueno,
si has vist la darrere,
doncs mira,
l'apuntem com a pel·lícula.
Sí, sí,
us l'apunteu
perquè val la pena veure-la.
Jo es podria dir,
inclús en alguns llocs
ho han fet,
que és la pel·lícula
de la setmana.
La pel·lícula segurament
més potent
o més atractiva
o més considerada
en general,
la que guanyen
també més premis
a molts llocs
és aquesta,
després de la Tormenta.
Tenim pendent
de fer una pel·lícula
del mes d'aquí a poc,
vull dir que pot ser aquesta...
Podria ser aquesta,
podria ser aquesta.
Així ja aniria a veure.
Tot i que Ciutadano il·lustre
té molta amiga,
és a dir,
aviam,
et diria que
l'altra és una pel·lícula
molt planera,
molt autèntica,
molt senzilla,
molt familiar
i molt de temes
que et toquen a prop
perquè t'hi sents identificat,
però l'altra
segurament és
més sugerent
segurament
perquè toca temes
més universals,
més generals
i que ens podíem
també afectar
d'alguna manera.
És a dir,
és una cosa diferent.
Vosaltres decidiu.
Vosaltres que sabeu
com arriba al cinema
i veieu més pel·lícules,
decidiu
i jo llavors
si decidim
una pel·lícula del mes
llavors sí que trobaré
la manera
d'alguna manera
d'alguna forma
perquè si no
ja seria ridícul.
Molt bé.
Doncs bé,
tu volies
que has fixat alguna cosa
o vols parlar directament
i podem parlar directament
del tema, eh?
Si vols ja...
Engeguem.
Engeguem el tema.
Molt bé,
doncs avui toca
parlar una mica
de Shakespeare.
Hem posat com a títol
Shakespeare amagat
per això mateix
que en Joan ja
ha comentat.
El que vull és
és citar
algunes
pel·lícules
en què
tot i que
algunes d'elles
ja són prou conegudes
i no hi ha cap mena
de problema
però que d'alguna manera
es basen
o bé en arguments
o bé en idees
de Shakespeare.
Però jo penso
que el primer
que podem fer
és una miqueta
situar el personatge.
Recordem,
suposant que existeixi
com
en funció
de la que he dit abans,
la biografia
que jo he pogut consultar,
doncs,
Shakespeare va néixer
a Stranford
l'any
1564.
Per tant,
hem de tenir clar
a quina època estem.
Estem a la segona part
diguem del segle
XVI,
Isabel I
era estar com a reina
a Anglaterra,
hi ha tota una manera
de fer
anglesa
en aquell moment
i als 18 anys
es casa
amb Anne Hathaway
que en té 26.
Ui,
aleshores...
Amb la coneguda
actriu de cinema.
És molt curiós
perquè aquí ja hi ha
una referència
hi ha una referència
clara.
I aleshores...
Segurament l'actriu
és un pseudònim.
És possible que ho ha agafat
d'allà.
El cas és que
es casen,
ella estava embarassada,
etcètera,
i al final
la parella
té tres fills.
Després hi ha
un tros
de la seva vida
que pràcticament
no hi ha res,
no se sap res d'ell.
Què va fer?
Perquè clar,
Shakespeare
s'havia
assabentat
del món
que l'envoltava,
no?
Totes les seves obres
tenen una riquesa
cultural
molt gran,
molt gran,
no?
Això és el primer
enigma,
no?
Després se sap
que ja quan tenia
28 anys
ja era
un actor
més o menys conegut,
com va començar
a poc a poc,
a Londres.
O sigui,
se'n va anar a Londres,
a Estrafo,
a estar a 5 quilòmetres
de Londres,
i se va instal·lar
a Londres
i va començar
a fer d'actor.
I ben aviat,
ben aviat
va començar a escriure
les seves propis obres.
És a dir,
la manera de fer
era que escrivien,
muntaven l'obra
mentre l'anaven escrivint
i així anaven avançant,
no?
En tot això.
als 32 anys
ja estava considerat
un autor d'èxit
i ja amb un èxit
que va poder fins i tot
estrenar
el teatre
de Globe,
no?
El famós teatre
de Globe.
L'original
teatre de Globe,
que no és el que
podem visitar
ara a Londres,
va quedar destruït
per un incendi
en el segle XVII,
però era un teatre
impressionant
perquè hi cabien
3.500 persones,
que es diu aviat
en aquella època,
no?
Era un teatre rodó,
un forat al mig,
diguem,
que era descobert,
no?
i va quedar destruït
i en l'any 90...
1997 es va fer
el teatre que tenim ara,
que és un teatre, diguem,
que l'han fet més petit,
però han volgut, diguem,
guardar l'estètica
d'aquell moment.
Aleshores,
primera pel·lícula
que comento.
És una pel·lícula
que no és gaire bona,
però serveix
per veure
com era l'època,
com era l'època.
És Shakespeare in Love.
Sí.
Shakespeare in Love
és una pel·lícula
que no és gaire bona,
és una comideta,
no?
Però, com a mínim,
allà es veu
el que és
l'ambient,
és a dir,
com
ell escrivia,
assajava,
estàvem amb ells,
etcètera, etcètera.
Hi ha un detall
que ja surt molt clar,
que era que els personatges,
de tots els personatges
de les obres
d'aquell moment,
només podien ser interpretats
per homes.
Les dones
estaven totalment
marginades
per poder pujar.
Molt bé.
Shakespeare, per tant,
és un clàssic,
no hi ha cap mena de dubte,
però és un clàssic
molt actual.
Aquesta és una
de les idees
que volia transmetre,
no?
Perquè,
des de fa
ja ha molt de temps,
de fet,
la seva influència
de la cultura
ha estat enorme,
no?
Si anem a qualsevol
ciutat europea
amb un cert
fi,
que tingui teatres,
que no sigui,
una ciutat així
sense teatres,
segur que trobarem
una o més d'una
obres en cartell.
Si ens fixem
en Barcelona,
se'n serà més lluny,
aquesta temporada,
jo he pogut,
revisant la cartellera,
allò que està anunciat,
n'he pogut
trobar set
d'obres.
set obres
que,
amb versions
diferents,
estan recuperant
obres de Shakespeare.
I voldria
comentar
breument,
potser les tres
que jo
recomanaria
sobretot.
El Teatre Lligora,
el mes de juny,
faran la reposició
del Hamlet,
dirigit
per el Pau Carrió,
i amb el
Pol López,
fent de Hamlet,
que fa una interpretació
molt bona,
que ja és un actor,
que fins ara
era una promesa,
ja és una realitat,
sense cap mena de dubte,
i la fan
una altra vegada
perquè va tenir
gran èxit
la temporada passada,
i això vol dir
que és un autor
que no només és actual,
sinó que la gent
va a veure
les seves ales.
La següent,
que podríem dir,
serà Ricard III,
el Ricard III
que farà,
que dirigeix
en Xavier Albertí,
amb en Lluís Homà
com a protagonista,
també és una
de les obres
de la temporada,
que segurament
serà força important.
Pregunta,
pregunta,
pregunta,
jo sempre vaig interrompent
una mica.
Digues, digues.
Què et sembla
la versió cinematogràfica
Looking for Richard,
sobre Ricard III
que va dirigir,
que va interpretar?
Jo no l'he vista.
Ah, d'acord.
He sentit a parlar
i he llegit sobre el tema.
Es veu que es barreja
el que és la realitat,
bueno, la realitat,
l'assaig sobre l'obra.
Correcte, correcte.
La preparació,
diguéssim,
d'una representació
o d'enrodatge
de la pel·lícula.
No l'he vista.
Segurament deu ser
molt interessant.
Jo la trobo,
jo la trobo.
Allà la has vist
molt interessant.
Sí, sí, ja fa un temps.
Perfecte.
Bueno, doncs ja està.
I l'última
que volia recomanar
és una que estan a punt
d'estrenar,
si no l'han estrenada,
és Molt soroll per no res,
que és un musical,
que també és
per segon any que el fan,
perquè demà van a vendre
totes les entrades,
dirigir per l'Àngel Llàcer
i és transportar
tot el que és
el món del segle XVII
als anys 50.
Als anys 50,
a més,
al cinema,
perquè d'alguna manera
tota l'acció d'allà
és perquè estan
enregistrant
una pel·lícula.
I aquí hi ha
l'ocusió
que el cinema
s'ha ficat
en el teatre
en aquest sentit.
Hi ha una pel·lícula,
suposo que us saps,
hi ha una pel·lícula
que ha dit Branaghs
el mateix títol.
Sí, sí, sí, sí.
Sí, evidentment,
evidentment, sí, sí.
Molt bé.
Llavors,
per què passa això?
Com és que a Shakespeare
encara ens crida l'atenció?
Bé,
això és la gran pregunta,
no?,
que hi ha llibres sencers
dedicats a aquest tema,
no?,
però en resum
podríem dir
perquè va ser
un gran estudiós
de l'home
i la dona
a nivells
de les passions
de l'ésser humà,
diguem-ho així,
en general.
El dubte,
l'amor,
l'avarícia,
la violència,
la venjança,
tot això
surten allà
i, en el fons,
400 anys
no són res.
No hem canviat gaire,
tampoc,
en aquest sentit.
Estem amb el mateix ús.
Estem amb el mateix,
més o menys.
Bé,
comencem a parlar,
doncs,
d'allà,
d'algunes pel·lícules.
Començaré a parlar
la més òbvia,
la que tothom té al cap,
la primera,
que és,
evidentment,
la relació que hi ha
entre Romeo i Julieta
i Wetsai Story,
que és,
hem de començar
per la més fàcil,
la que té tothom,
no?
Anem a recordar una miqueta,
anem a comparar una miqueta
les dos arguments,
si se semblen en tot
o hi ha algun detall
que se'ns escapa.
Wetsai Story,
simplement recordo
que va ser dirigida
per Robert Wise
i Jerome Robbins,
que surt
la Natalie Wood
fent el paper
de Maria,
la Maria és la Julieta
a l'obra
i que,
òbviament,
va ser una obra,
una pel·lícula
que va guanyar
de boscas,
o sigui,
estem parlant
d'una de les pel·lícules
de la història
del cinema,
no?
Bé,
allà què passa?
Doncs,
allà hi ha dues bandes,
com segur que sap molta gent,
hi ha els jets,
que són els nord-americans,
diguem blancs,
rossos,
per entendre's,
i els sharks,
que són els portorriquens,
no?
I les dues bandes
estan enfrontades
pels carrers
de Wet'side
a Nova York.
Bé,
doncs,
el Toni,
que és un dels jets,
s'enamora de la Maria,
que és dels sharks,
això seria el Ramon
i Julieta
amb els Montesco
i Escapuleto,
no?
Aleshores,
què passa?
Doncs,
que,
evidentment,
això no pot acabar bé,
evidentment,
però abans de continuar,
anem a escoltar
un tros
que he seleccionat,
que és la famosa escena
del balcó,
de la finestra,
que a la pel·lícula
i a l'obra
pràcticament
són idèntiques.
Ja ens està passant
com l'altre dia,
eh?
Que havíem preparat tot,
ho sentit,
eh, Pep?
Que ho havíem preparat
i ara,
doncs,
costarà una miqueta
potser trobar-ho,
però ho trobarem.
No, no,
ara ja sé què passa.
No,
no és tan fàcil.
Bueno,
a veure,
sonarà una miqueta estrany
això,
potser en algun moment,
a veure,
toquem aquí,
toquem aquí,
és això,
eh?
Però espera,
eh,
que tornem a posar,
igual que la setmana passada,
tu,
amb el Joan Jardà,
és curiós,
eh?
Espera.
Si això era el final,
pràcticament,
del tall.
Ara.
Ara comença.
Maria!
Xxxt!
Maria!
No grites.
Baja.
No.
Maria.
Por favor,
acabarás despertando a mis padres.
Baja un minuto.
Un minuto no es bastante.
Pues una hora.
No puedo.
Entonces siempre.
Xxxt!
Voy a subir.
Maria.
Ya voy,
papá.
¿Ves lo que has hecho?
Un momento,
Maria.
Cállate.
Xxxt!
Xxxt!
Es peligroso.
Si Bernardo se enterase.
Se lo diremos.
Yo no formo parte de la banda.
Pero no eres de los nuestros.
Ni yo soy de los tuyos.
Para mí lo eres todo.
Maruca.
Sí,
ya voy,
papá.
Maruca.
Así me llama,
papá.
Me gusta.
¿Le gustaría a tu padre?
No.
Es igual que Bernardo.
Desconfiado.
Desconfiar de ti,
imagínate.
¿Lo ves?
Solo te veo a ti.
María,
que siempre sea así.
Bé,
és evident que és una escena d'amor
molt ensucrat,
però és la idea,
no?,
la idea d'aquest enamorament.
De fons sentíem la música
de la banda sonora.
Del Benstein,
molt bona.
Del Benstein,
que és una música preciosa,
no?
Bé,
al final,
doncs,
a diferència de l'obra de teatre,
recordeu que l'obra de teatre
ha mort tothom,
no?
Primer,
primer la Julieta
fa veure que és morta,
el Romeo la veu
que és morta,
llavors se suïcida
per enverir,
la Julieta se desperta,
veu el cos del Romeo
i li agafa el punyal
i se'l clava,
no?
Aquí,
la diferència és que
fan veure,
fan,
fan,
o sigui,
corren la veu
que la Julieta ha mort,
llavors,
bé,
la Maria,
que és la Julieta,
quan el Toni,
desesperat,
va enfrontar-se
amb el Chino,
que és un de l'altra banda,
i el provoca
perquè el mati,
no?
I el Chino
li dispara,
no?
I aleshores,
la Julieta,
la Maria,
el veu morir
i, bueno,
no,
ell no se suïcida,
sinó que
fan una reflexió
sobre
sobre
la violència
i sobre
la convivència
entre aquesta gent.
Aquest és el primer exemple,
aquest és l'exemple
que penso que tothom
segur que té al cap.
Anem a passar
al següent.
to be
o not
to be.
That is the question.
Whether
t'is nobler
in the mind
to suffer
the slings
and arrows
of outrageous
fortune,
or to take arms
against
a sea
of troubles
and by
opposing
end them
to die,
to sleep,
no more,
and by
asleep.
Bé,
és evident
que tothom ja sap
de què estem parlant,
és el famós monòleg
de Hamlet.
Aquí l'estàvem escoltant
precisament
en la versió
aquesta
que parlava
d'en Kerem Branach,
la versió
de la pel·lícula
Hamlet,
que va ser una pel·lícula
que va voler
passar tota l'obra
sencera,
tal qual,
el passa que la va canviar
d'època,
la va posar
en el segle XIX,
però tota l'obra
sencera,
és una obra
que per tant us aplico
que dura
quatre hores
quatre hores
vint minuts,
més o menys,
no?
No em volia referir
sobretot en aquesta,
però aquesta
era un bon exemple.
Bé,
de Hamlet
hi ha unes quantes
versions,
diguem,
adaptacions,
i una d'elles
és la que abans
hem comentat
abans de començar
el programa,
que és
Lion King,
o sigui,
el rei lleó,
no?
Comentem una miqueta
l'argument,
recordem que
de Hamlet
la història és
que el rei
de Dinamarca,
que és el pare
d'en Hamlet,
el seu germà,
Claudi,
l'assassina
i es casa
amb la vídua
i d'aquesta manera
aconsegueix el tron,
no?
I llavors el Hamlet,
evidentment,
això ho posen com
un accident,
el Hamlet no s'ho creu
i arriba un moment
que el fantasma
del seu pare
se li apareix
i li demana
venjança,
demana que es venja.
En Hamlet
està ple de dubtes,
és un dels matisos
d'aquest personatge,
no s'atreveix,
no sap si ha d'actuar,
no ha d'actuar
i després
d'una sèrie
d'accions diverses,
el Claudi,
que és, diguem,
el seu tiet,
l'ossupador,
se n'adona
que sospiten d'ell
i vol matar-lo.
Llavors aconsegueix
fer un duel
entre ell
i en l'Aertes,
l'Aertes és el germà
de la seva estimada Ofèlia,
total,
que després d'aquest duel
torna a morir
gaire bé tothom,
mor en Hamlet,
en l'Aertes,
el Claudi,
que és el rei,
la Gertrudis,
que és la mare,
és el que passa
amb les obres de Shakespeare.
Entre parèntes,
si Shakespeare va escriure,
ens han arribat 38
obres de teatre
i hi ha més de 60 personatges morts.
O sigui,
si ho traieu compte,
veieu que realment...
Toquen molts morts
per cada obra.
Toquen, toquen, no?
Personatges principals,
clar.
Principals,
sí.
Escolta,
estem tan absorts
sentint el Pep
que no hem anunciat
que ja tenim aquí
el Jaume Vidal,
el Fastoneta,
entre els altres.
Escolto, escolto.
Escoltant atentament,
però, bueno...
Molt bé.
Bé, doncs,
el rei Lleó.
El rei Lleó
agafa només
el que seria
l'estructura bàsica.
No aprofundís massa
en els personatges,
evidentment,
és un altre registre.
Però en el rei Lleó
poden reconèixer
el Simba,
que seria
el Hamlet,
el,
com es diu,
l'esca,
que és el tiet
que mata el seu pare
i es casa amb la mare.
O sigui,
que allà
l'estructura hi és,
tot i que no està
gaire a profunditat.
Ara,
el que sí
m'agradaria comentar
és una pel·lícula
de Kurosawa
que allà sí que realment
és una...
Jo penso que fa
una feina molt bona.
Bueno,
Kurosawa ja
tothom sap
que era un gran admirador
de Shakespeare.
De fet,
té tres pel·lícules
d'alguna manera
basades en Shakespeare
i aquesta és una d'elles.
Se'n diu,
en castellà,
Los Canalles
Duemen en Paz.
És de l'any 60
i allà
el que seria
el Hamlet
és un empleat
d'una empresa
immobiliària
i que
aleshores
doncs
el seu pare
que també treballa allà
se n'adona
que
els dirigents
estan fent
coses inol·legals
i hi ha
bastanta corrupció.
Llavors,
pressionen el pare
perquè se suïcidi.
Per tant,
el pare se suïcida
i el fill
se n'adona
que això
no ha estat casual
i ordeix
tot un pla
que li dura
cinc anys
de preparació
per arribar
a destapar
tota
la part
il·legal.
Fins i tot
s'acasa
amb la filla
del president
de l'empresa
perquè d'aquesta manera
poder accedir
més fàcilment
a l'alt,
no?
al poder.
Bé,
és una pel·lícula
extraordinària,
està ambientant
al Japó
dels anys 50
més o menys
i no vull
tampoc explicar
el final
però he de dir
que no
no acaba bé
la pel·lícula,
o sigui,
no és una pel·lícula
que al final
guanyin els bons,
diguem-ne.
de fet el títol
ja ens diu alguna cosa,
no?
Los canalles
duermen en paz,
no?
Com passa
algunes vegades
amb aquest tema.
Masses.
Seria el contrari
que aquest títol
de
no habrá paz
para los malvados,
no?
Seria tot el contrari
el títol.
però perdona,
m'he perdut una mica,
aquesta no és rand.
No, no, no,
no és rand.
Aquesta és...
Es diu Los canallas
duen en paz.
I és del Kurosawa
també,
és que no en sona.
És anterior,
és en blanc i negre,
és en blanc i negre.
I en quina pel·lícula del Xes...
Ai,
en quina obra del Xes...
Hamlet.
Hamlet també.
Sí,
és el que estava dient,
no?
que és l'idea de Hamlet,
que és l'ampleat,
no?
Sí, sí, sí.
L'ampleat que se vol venjar
de la mort del seu pare.
I clar,
per tant,
l'estructura...
Però hi ha molt de detalls
molt semblants.
La venjança no és immediata,
sinó una trama.
Sí, una trama.
Però hi ha molt de detalls
molt semblants.
Per exemple,
a l'obra de Hamlet,
gairebé tothom
fa veure qui no és.
I en aquesta pel·lícula també.
Tothom està fent tallar comèdia.
Fins i tot ell mateix
fa la comèdia
d'enamorar-se,
entre cometes,
de la filla del president,
no?
Si voleu,
podem escoltar
un petit tall
que és el...
aquest,
sobre aquesta pel·lícula.
Jo soy el hijo de Furuya.
Mentira.
Furuya.
No tenía hijos.
Soy hijo suyo.
Solo que
me tuvo fuera del matrimonio.
es increíble.
Y ahora es yerno
de Iwabuchi.
es muy complicado
vencer a esa bestia.
Nishi es otra persona.
Hice falsificar
mi documentación.
Durante
cinco años
he estado preparándolo todo.
solo deseaba
vengarme.
y ahora empieza
mi venganza.
miserable.
No te burlarás de mí
como de la ley.
Pues aquí ya es veu
el que he explicat
una miqueta abans, ¿no?
Això li està dient
a un dels personatges
que no està
a dalt de tot
de l'empresa,
però és un dels primers
que li dóna
entendre
que la cosa
va
de manera seriosa.
Bé,
sobre
Macbeth,
ai, sobre Macbeth,
sobre Hamlet,
simplement
alguna anècdota
que
hi ha moltes més pel·lícules,
evidentment,
hi ha pel·lícules
que es diuen Hamlet,
però com tu has dit abans,
no?
Aquestes no les explico,
però hi ha alguns detalls
curiosos,
per exemple,
una pel·lícula,
la Morning Glory,
Morning Glory
és una pel·lícula
de l'any 33,
que surt
la Catherine Hepburn
i que, per cert,
va guanyar
el primer Oscar
amb aquesta pel·lícula.
Allà,
en una reunió,
en una festa,
per demostrar
que el personatge
de Hepburn,
que és una triu
que vol ser famosa,
per demostrar
que en sap,
el que fa
és fer,
és dir
el monòleg
de Shakespeare,
de Hamlet,
vull dir.
Vull dir que,
moltes vegades,
el Tu Bí o no Tu Bí
s'ha convertit
en una mera
d'estàndard,
no?
Si vols demostrar
cansats,
i ho dius,
no?
Això també passa
amb una altra pel·lícula
del John Ford,
de l'any 46,
Passion de los Fuertes,
My Dearly Clementine,
és el títol.
Sí, sí,
que és de l'oest, eh?
És un western,
és un western,
i sent un western
en el bar típic
dels poblats,
o dels pobles
de western,
hi ha un actor
que va borratxo
i li fan dir,
demostres que ets actor,
i el que fa
és posar-se a dret
i recitar
el Tu Bí o no Tu Bí.
És curiós
perquè no se'n recorda
del final,
i aleshores
el xerif del poble
li diu,
li apunta.
Li apunta,
sí,
que és molt curiós
com si diguéssim
la cultura,
no?
Clar, clar, clar.
I també li apunta,
li diu, no?
I, bueno,
ja no podia deixar
de citar
el Tu Bí o no Tu Bí
del Lubits,
que el títol
ja és això,
precisament.
I, a més,
recordem que
quan diu
Tu Bí o no Tu Bí
l'actor
és la clau
perquè passin coses.
No entrarem en detall,
però que passin coses.
Molt bé.
La tercera
i ja última
que volia comentar
un poc més de detall
és el Rei Lear.
El Rei Lear
és possiblement
per molta gent
la millor obra
de Shakespeare,
com a mínim,
els entesos
parlen
de les dues grans obres
profundes
de Shakespeare,
que són
Hamlet i el Rei Lear.
El Rei Lear
no fa massa
la temporada passada.
Van empoder gaudir
de la
de la boníssima
versió
que va fer
en Lluís Pasqual,
el Tèter Lliure,
que va fer
per dos anys,
o sigui,
el va reposar,
perquè el primer any
havia tingut
totes les entrades
i van tornar a fer,
on la Núria Espert
feia de Rei Lear.
Va ser un espectacle
impressionant.
En fi,
són d'aquestes coses
que me'n recordaré
sempre que l'he vista,
no?
Perquè,
clar,
una dona de 80,
no sé quants anys,
fent un paper,
que és un paper molt físic,
perquè és un rei
que,
en fi,
que arriba
a tornar boig,
se desespera,
etcètera,
doncs impressionava,
a part que els altres actors
també estaven molt bé.
Bé,
llavors,
evidentment,
aquí sí,
aquí sí que ve Ran,
no?
Ran és la,
potser,
la gran adaptació
del Rei Lear
entre aquestes pel·lícules
que no són idèntiques,
eh?
Esclar,
també és del Kurosawa,
és de l'any 85,
i el Kurosawa
en té una altra,
que és
Els trons de sang,
que és de Macbeth.
O sigui,
són aquestes tres,
les tres principals
d'ells relacionades
amb el tema.
Bé,
de Ran,
què podem dir?
L'argument,
un rei
que s'ha tornat gran
i vol repartir
el seu rei Alma
entre tres fills.
A l'obra de teatre
eren tres filles,
però bé,
més o menys és el mateix.
A la pel·lícula,
el repartiment
ho fa d'una manera,
doncs,
al gran li dona un castell,
a l'altre li dona un altre,
i al fill petit
donant a entendre,
donant a entendre
quan fa aquest repartiment
que s'han de mantenir junts,
eh?
això és molt important.
El fill petit
li critica
aquesta idea
que té el pare
que malgrat
que formen
una família
tan unida,
quan tinguin
cadascú el seu,
no queden en pau
i que lluitaran entre ells.
i quan el rei
sent aquests comentaris
del fill petit
s'enfada molt
i el deshereda,
o sigui,
el deixa sense res.
A l'obra de teatre
passa el mateix,
són tres filles
i allà encara
és molt més,
diguem,
curiós
perquè el que vol
el que vol saber
el rei
per repartir
el territori
és
qui de les seves filles
l'estima més.
Aleshores fa
que li facin
una declaració d'amor,
diguem,
allà al mig,
això és la primera escena
del primer acte,
així comença.
I les dues grans
fan molta comèdia
i la filla petita
simplement li diu
jo t'estimo
perquè ets el meu pare
perquè tinc el deure
d'estimar-te
però jo sé que ara
he estat un rei
que ha fet coses
que no han estat
prou bones,
etcètera.
Evidentment allà
també el rei aquell
la treu de forma
i passen moltes més coses,
no?
Poden sentir
en tot cas
el diàleg
que hi ha
entre el pare
i el fill
en el moment
que es barallen
i ho entendrem més bé.

en les circunstancias
podrías dejar
de considerarme
como tu padre
y traicionarme.
Esa es otra estupidez.
Un traidor
nunca os diría
que va a traicionaros.
¿Taro y Giro
llevan la traición
en el alma?
No debe gustarle
que sea nuestro hermano mayor
quien lleve
la dirección del clan.
Saburo,
intentas calumniarme
hasta ese extremo,
por muy hermano que seas,
si vas demasiado lejos
tendré que castigarte.
Padre,
respecto a las tres flechas
ya parece que están rotas.
Dentro de poco
estaremos luchando
los unos contra los otros.
Qué indignidad.
¿Quieres decir
que no respetas
la voluntad
y los deseos
de tu padre?
Muy bien.
Entonces,
si piensas
que no existen
ni padres ni hijos
en nuestro mundo,
según tus deseos
rompo los lazos
que nos unen.
En lo sucesivo
serás un extranjero
para mí.
¡Fuera de mi vista!
¡Márchate!
Aquest és el moment
en què
el rei Alma
queda dividit
entre els dos germans.
Al final de la pel·lícula
recordem
que
el fill petit
tenia raó.
Ara s'organitza
una gran guerra
entre els diferents germans
i tant en la pel·lícula
com en l'obra
el rei
es torna boig.
No pot acceptar
el que està veient,
la destrucció
del seu
del que era
la seva vida
al seu territori.
Bé,
ja per acabar,
ja acabo,
simplement
només a citar
d'estrès
però segur que
en podrien citar
moltes,
però no voldria
acabar
sense citar
tres exemples
molt ràpids,
molt senzills.
El primer és
Campanades a medianoche
en el Sunwells,
que és una gran pel·lícula
extraordinària
l'any 65,
que aquí el que fa
és agrupar
quatre obres
de teatre
i donar molta importància
a un personatge
que de fet
no la tenia
l'original,
que és en Falstaff.
En Falstaff és un personatge
que surt
en l'Enric IV
i l'Enric V,
que són unes obres
de les primeres,
diguem,
de Shakespeare,
i que
la reina Isabel
li va agradar molt
i li va demanar
en el
en el
en Shakespeare
que fes una obra
on el Falstaff
fos el protagonista
i va fer
Les alegres casades
de Winsorff,
que és una comèdia
d'un nivell
potser més baix
i allà
Falstaff sí que és
el protagonista.
I després també
surt a Ricard II.
I el que va fer
en l'Enric II
és reunir,
diguem,
l'argument
de les quatre
i posar el Falstaff
com a gran,
com a protagonista
que ho interpreta ell mateix
amb una gran
gran interpretació.
Aquesta és una.
una altra que és curiosa
és l'obra
La Tempesta.
La Tempesta
és l'última obra
que,
segons ens ha arribat,
va escriure Shakespeare
i
ha estat adaptada
en gèneres
molt diferents.
Per exemple,
una pel·lícula
de ciència-ficció.
Es diu
El planeta prohibido,
és del 56
i
és curiós
perquè
és del,
per cert,
és del Wilcots,
Fred MacGlowe Wilcots,
jo no ho conec
en aquest director
però no ho sé.
i aleshores
aquesta
pel·lícula
també ha servit
per,
ha influït,
diguem-ho així,
en les sèries famoses
com Star Trek
o Per Dios en l'Espacio
perquè va d'això,
no?
És un grup
d'astronautes,
diguem-ho així,
de persones,
d'humans
que se'n va a un altre planeta,
etcètera,
etcètera.
I un western,
un western també
que ha tingut
la influència
d'aquesta
que és
el Cielo Amarillo
del
Wildman
que és del 43.
El Cielo Amarillo
també són,
en comptes de ser
uns humans
que van al planeta,
doncs són uns
tatsans,
uns homes
que van a cavall,
diguem,
que estan perduts
al desert
i que es troben
a una casa
on viu
un home gran
i la seva filla.
Això no ho he dit
perquè l'original
la tempesta
va d'això,
és una illa
on només viuen,
teòricament,
només viuen
un home gran
i la seva filla
i una nau,
doncs,
o sigui,
que cauen al mar
i els naufrats,
diguem-nos,
arriben a l'illa
i a partir d'aquí
comença l'acció.
Aquesta seria
l'aparença.
Bé,
i pràcticament res més,
simplement,
jo penso que
amb aquests exemples
i amb altres
que podrien trobar,
no hi ha cap dubte
que la influència
de Shakespeare
en el cinema
és bastant gran,
però no podria ser
d'altra manera,
perquè clar,
un geni d'aquest tipus
que explicava històries,
clar,
el cinema
és el que explica històries
ara,
i llavors d'alguna manera
l'ha de veure
d'aquests orients.
I més segurament
que qualsevol altre autor,
perquè un Cervantes,
per exemple,
no té la riquesa.
És el que té més.
He llegit
que hi ha
unes 300 pel·lícules,
no sé si és veritat
o no,
però 300 pel·lícules
es diu aviat,
no?
300 pel·lícules?
Clar,
perquè hi ha moltes vegades
que,
exemple,
el Hamlet
i el Laurence Olivier
hi ha diverses versions,
l'Orson Welles
també fa diverses pel·lícules
de diverses obres,
doncs les fa
amb 3 o 4 versions diferents,
i que hi ha
l'Orson Welles,
l'Orson Welles,
i després...
L'Otelo,
l'Otelo,
l'Orson Welles.
Sí, sí, sí.
A mi m'he deixat una cosa,
puc recomanar uns llibres?
Puc recomanar uns llibres.
Perquè és que m'han agradat molt
i penso que si algú vol
insistir en el tema.
El primer es diu
Shakespeare en el cine
i és d'en Luis López Varona
i aquí hi ha tot un recull
de les pel·lícules
amb els actors,
fins i tot amb fotos
relacionades amb el Shakespeare.
És per tenir una consulta així.
Després una altra
que és molt més seriós,
molt més profund,
és d'en Jordi Balló
i en Xavier Pérez,
que es diu
El món,
un escenari.
Shakespeare,
el guionista invisible.
Que ve a dir això, no?
El guionista invisible,
en aquest sentit, no?
Que està per tot arreu.
Però en aquest llibre
fins i tot
ja no parlen
de tal pel·lícula o tal altra,
sinó parlen
de tal escena
o tal altra escena.
Clar.
O de com
s'apresenta la història
o com conclou la història.
Per tant,
és molt interessant.
I ja per acabar,
si algú vol
aprofundir
l'obra de Shakespeare,
el llibre,
diguem,
que està citat per aquests,
que ho recull
una miqueta tot,
és del Harrow Blum,
que es diu
Shakespeare,
la invención de lo humano.
Perquè aquí
el que ve a dir
és que
és que el Shakespeare
va inventar
com era l'home.
O sigui,
ve a exigenar
la cosa
de dir que
és que és el Shakespeare
que va inventar,
no?
Això.
Bé,
ja.
Jo abans m'he oblidat
de,
però potser
s'escau molt bé
que ho fem ara,
citar que curiosament
algunes de les pel·lícules
que ell ha esmentat
les passen aquesta setmana
a la televisió.
Shakespeare in Love
la passen
el divendres
d'aquesta setmana
a Canal Hollywood
a les 6 de la tarda.
El rei León
la passen el dissabte
el dissabte
al Disney,
a Canal Disney
a les 21.15,
o sigui,
més tard i tal.
Potser de les que hi ha
aquest any,
aquesta setmana,
que no n'hi ha moltes de bones,
es podria esmentar
l'apartamento
del Willy Wilder
que la passen
a l'AMC,
la Canal AMC
a les 12 del migdia
que no és una hora massa bona,
el dijous.
i després
una altra curiosa
seria
El nombre de la rosa
que és la famosa novel·la
de l'Humberto Eco
que en una versió
ja sabeu
en cine
que la passen
a la Paramount
el dissabte
i el mateix dissabte
també a la nit
passen una cosa
interessant
per qui no l'hagi vista
que es diu
La noche es nuestra
del James Gray
amb el Joaquim Fènix
és una pel·lícula
realment un personatge
un director
que val la pena
tenir en compte
si algú el desconeix.
Us mento
simplement
i encara ens queden
7 o 8 minuts
per comentar coses
perquè
com que les has mentat ell
que d'allò
val la pena
que si algú vol veure
Shakespeare in Love
o vol veure
el rei Leon
i pugui comprovar
tot això que hem estat dient
on aquí
es dona la realitat o no.
I hi ha una altra pel·lícula
una última pel·lícula
ara que a mi veig
que me la he deixat
que és el divendres
que passen
a la gran pel·lícula
de TV3
que passen els divendres
a la nit
a les 10 i mitja
passen
a una de les pel·lícules
del Woody Allen
màgia
a la llum
de la lluna
ja sabeu
que va d'un
mac anglès
que està decidit
a desmascarar
a una mèdium
que és l'Emma Stone
el que fa de mac
és el Colin Firth
i és una pel·lícula
no més del Woody Allen
que per si algú
no l'ha vist.
Que per cert
el Woody Allen
té una pel·lícula
molt curiosa
que és
la comèdia sexual
d'una noche de verano
molt especial
molt especial
i està basada
evidentment
en el Shakespeare
en el Shakespeare
sí.
Deia que
és maco pensar
que hi hagi
algun oient
per exemple
que ara
mirant la televisió
veient el Rei Lleó
pensi
amb el que ha explicat
el Pep
i digui
ara ho veig diferent
perquè no tothom
m'ho té clar
això
que el Rei Lleó
està basat
en aquesta obra
és més o menys evident
perquè la temàtica
l'argument
és similar
però
no està tan clar
per tant
escolta
ens estem acostumant
en aquest programa
la setmana passada
vam tenir música
tacs d'àudio
que portava el Joan Sardà
ara tenim tacs de veu
vull dir
ara no sé
què farem
si ens falten
aquests ingredients
ara ballarem
ballarem
sí
podem fer-ho
jo us faig fotos
si balleu ràpidament
un vídeo
fins i tot puc fer
però bueno
tenim el Jaume
tenim el Jaume aquí
no sé si has vist
alguna pel·lícula
o alguna cosa que vulguis
sí
la xica del tren
no se diu gaire
amb el que em vol
a veure
bé no
jo penso que és
una pel·lícula superada
d'aquelles
superada
sí
vull dir que no
fer-la
no la recomano
és que no
no té sentit
però m'agradaria
aprofundir sobre això
avui no
no tindríem massa temps
no
però
què vol dir
una pel·lícula superada
crec que no pertoca
vull dir
el senyor
no ha parlat
perdona
però no
en Pep
has parlat
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
d'altres
coses
evidentment
el coneixement humà
parteix molt d'ell
això
i estic completament d'acord
no
encara que
la major part de vegades
i pel que has esmentat
com a elemental
ment
doncs allò
que ell
és una persona
que matava
molta gent
i estaríem parlant
d'aspectes
més aviat negatius
del comportament humà
era l'època
era el drama
són tragèdies
per això penso que en tot cas
vull dir
la xica del tren està superada
perquè
em sembla que el masclisme
actualment no es correspon
amb el que es veiem
l'heu vist
aquesta perigua
l'heu llegit
l'he llegit
l'he llegit la novel·la
i llavors
dius
que la pel·lícula
no era gran
però també
et fa adonar
que en definitiva
evolucionem
vull dir
es van fent coses
i quan
hi ha algú
que no
segueix el pas
per dir-ho d'una manera
doncs dius
ostres tu
com a què em véns
ara aquí
què és això
això no
això no es correspon
molt bé
volies fer algun comentari
Joan?
Sí
jo tornant a Shakespeare
se m'acut
que
en fi
els guionistes
normalment
són gent
que ha estudiat literatura
i que aleshores
és ben lògic
que
diguéssim
el millor escriptor
de la història
que
com podríem considerar
Shakespeare
influeixi
en pel·lícules
en escenes
perquè aquí
esclar
vull dir
parlant de Romeu Julieta
s'ha parlat
de website
història
però és que Romeu Julieta
estan centenars
de pel·lícules
i tenim
tenim una
que passa a Barcelona
que és
Los Tarantos
sí
sí
sí
efectivament
que és entre dos
entre dos clans
gitanos
en el sumo rostro
que uns es diuen
Montoya
i no recordo
com es diuen
els altres
que fan de Capuletos
i Montescos
no?
i
doncs
Hamlet
també
vull dir
s'ha fet
com a
com a Hamlet
mateix
jo recordo
una pel·lícula
avantgardista
del Carmelo Bene
el
home de teatre
i director
de cine
italià
que es deia
Un Hamleto di meno
és a dir
un Hamlet de menys
perquè allò
era una
orgia
d'imatges
basades
en el Hamlet
en fi
vull dir
tot
és
és clar
vull dir
s'aprofita
del Shakespeare
no?
i llavors
abans
li he dit
al Pep
que li portava
una semi
sorpresa
d'una pel·lícula
que a mi
em diverteix
molt
que és
aquesta d'aquí
que està
es diu
en l'original
es diu
Theatre of Blood
que és Teatre de Sang
llavors
els distribuidors espanyols
van tenir
la mala idea
tenien un mal dia
i van
titular-la
matar o no matar
aquest és el problema
és a dir
ho van passar
a Hamlet
a Hamlet
pel tràmit
de l'article 29
però
que
és una pel·lícula
dirigida
pel
Douglas Hickox
que era
un artesà
de
de pel·lícules
policiaques
i així
i llavors
aquesta pel·lícula
doncs
és una pel·lícula
d'intriga
i la història
està molt bé
perquè és un
antic actor
un actor gran
ja que ha fet
totes
de les obres
de Shakespeare
mai li han donat
un premi
que ell volia
aquest actor
està encarnat
pel Vincent Price
que és clar
és tota una referència
del cinema
i
ell
i la seva filla
que està
l'actriu
és la Diana
Reich
que és la
inconfusible
i inoblidable
Emma Peele
de la sèrie
Los Vingadores
doncs
ells dos
van matant
un a un
els crítics
del jurat
que dona
aquest premi
d'acord
amb com
Shakespeare
mata
els personatges
en les seves obres
llavors
la pel·lícula
hi ha una varietat
de morts
hi ha una varietat
de morts
vull dir
un mort
amb flames
l'altre mort
amb una llança
que li claven
etcètera
però és tot això
en el món modern
i la Diana
Reich
es va
disfressant
de personatges
fins i tot
es disfressa
d'home
perquè no sigui
reconeguda
perquè esclar
tothom coneix
la filla
d'aquell actor
i llavors
l'actor
està amagat
que viu
en un teatre
vull dir
això
ja remeta
al fantasma
de l'òpera
també
vull dir
és una pel·lícula
amb moltes referències
creuades
però que és
absolutament divertida
i que
jo trobo que
veure-la
passes molt bona estona
perquè a més
hi ha aquest substrat
de Shakespeare
ha fet tot un joc de màgia
que el Joan
se l'ha tret
la pel·lícula així
de la màniga
la cosa de sobre la taula
es podria dir
que és una pel·lícula
friki
o sigui
això que diuen ara
no
no
en cap moment
en cap moment
no no no
és una pel·lícula
seriosa
de gènere
evidentment
de quin any és això?
ara ho estic mirant
1973
i
no se n'ha parlat gaire
des que es va estrenar
jo la desconeixia
no la coneixia
és molt interessant
perquè
en fi
hi ha un assassinat
que remeta
McBeth
hi ha un assassinat
que remeta
a Othello
hi ha un assassinat
que remeta
una altra cosa
vull dir
és
jo trobo que el guió
és molt
original
molt original
i fa una pel·lícula
molt curiosa
a més
les interpretacions
són excel·lents
com el falstef
com el falstef
quatre obres
hem arribat al final
avui
ja veieu que ens ho hem passat molt bé
gràcies Pep per venir
gràcies Joan també
gràcies Jaume
i gràcies Francesc
per estar aquí novament
explicant als oients
el que ens agrada
i el que recomanem
i gràcies a tu Joan
i llavors
la setmana que ve
la setmana que ve
ens ve un metge
Lluís Beciana
a parlar
de la mort
al cinema
i llavors
suposo
estic segur
que hi haurà
pel·lícules
com
què sé jo
l'Ikiro
del Coró Saba
o moltes més
que podrem parlar-ne
perquè
és un tema
realment
com tots els temes
que són importants
molt recurrent
que ja apareix
en moltíssimes pel·lícules
molt content
de sentir-vos
bona nit
fins la setmana que ve
a rebeure
bona nit
molt bé