Cinema sense condicions
Buses del País
Buses del País
Buses del País
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Ignasi, què tal?
Què tal?
Com ha anat la setmana?
Bé, mira, no ha fet...
Hi ha una cosa que és un misteri, pel que fa a aquest tema, que és el tema d'entrada,
el tema que ja està fet per quadrar-te, o sigui, per clavar-te la cadira directa amb el famós La Seqüència, però he llegit que quan, en fi, la història dels remuntatges de la pel·lícula, quan la versió era de 98 minuts, sonava aquesta música i els títols de crèdit...
Estaven sobre la escena.
Però amb el Munch, el Walter Munch, el famós...
El famós, el Walter Munch, el Walter Munch, els que després donarem...
Que després parlarà...
Un petit detall.
A l'Anastasi d'ell.
Va treure els títols de crèdit, perquè, clar, va considerar que els títols de crèdit davant d'un pla seqüència com aquest, que ha fet història, li semblava, però que també va treure la música.
I la versió que està corrent ara dels 110 minuts, la té, continua tenint, que a mi em sembla perfecte, perquè se l'impoua.
És una escena per fardar, per quedar-se amb l'espectador ja d'entrada, i la música és, allò, en pla, potent, no?
La música, com ho sé, estem parlant de The Touch of Evil, Set de Mal, de 1958, d'Orson Welles, i la música la va composar Henry Mancini.
Us diré una cosa, jo he estat sentint les 10 peces que estan, les podeu trobar amb obert a YouTube, són una meravella, perquè és que, a més a més, és com, és un calidoscopi, eh?
O sigui, no té res a veure, algunes són jazzístiques, altres són rock, altres són fins i tot sentimentals.
És una meravella.
L'emotif de la pianola.
La pianola.
La pianola.
El tenim tots incrustat ahí.
Que també està composta, també.
Jo crec que aquesta és una de les pel·lícules que més m'ha... m'ha servit de fil conductor la música per les sensacions que em donava la pel·lícula.
I, a veure, la pel·lícula és extraordinària perquè t'atrapa i no et deixa anar fins que no arriba el final.
Quan la meravellosa, que, per cert, és una de les moltes històries que comentarem, però Marlene Dietrich, tot bé, la seva participació aquí, que un dia la va trucar a l'Oson Welles i va dir
Avui a la pel·lícula, però t'has de votar una perruca morena.
I ella primer va fer el rosa, però després diu, bueno, va, i en qüestió de dues nits va escriure perquè no estava previst el seu paper.
I resulta que me li dóna el tancament de la pel·lícula, amb la que, en espanyol, diu, adiós.
Fantàstic.
La Marlene Dietrich, per això, fot unes cares a l'Ostenberg, de l'època dels anys 30, quan feia les pel·lícules.
Ell la va deixar anar, ell la va deixar anar, va sortir i li anava bé.
Però saps què passa a l'Oson Welles? És que és un director molt agraït.
perquè et dóna uns primers plans, o sigui, encara que no tingués text, els primers plans que li regala a Marlene Dietrich és que són inoblidables.
Perdó, és que l'actriu es menja la càmera, els ulls.
Com treballen els ulls, són imants.
I aquells pòmuls.
És una cosa, una força però brutal.
Cinegènia, es deia això també, no?
Aquesta capacitat d'això, de ser una cara feta pel cinema.
Un animal cinematográfic.
Però completament.
O sigui, la potència dels ulls, la Tània, no?
Que es diu, em sembla?
Tana.
O Tana, em sembla.
Tània, Tània.
Tana, ho he vist de les dues paneres.
Tana i Tània.
Amb Y.
Sí, exacte.
Bé, per introduir-vos una mica, jo la vaig escollir, la vaig escollir, aquesta pel·lícula,
perquè sé que és agosarat, per mi, no cal dir que és un dels meus directors de capçalera,
Orson Welles, però clar, és una figura, abans fora d'antena, ho estàvem comentant, tan inabarcable
que, és a dir, podríem fer, jo crec, un mes, tot el programa dedicat cada setmana, cada dimarts,
a Orson Welles i no ens l'acabaríem.
O més, o més.
No, perquè és que és...
D'aquí a final de temporada.
És increible.
Bé, anem a parlar de Set de Mal.
De Set de Mal, jo em introdueixo un tema que després vosaltres completareu perquè veureu que he anat una mica per una banda
i he deixat expressament altres, bandes tècniques, bandes historiogràfiques que podeu completar.
Molt bé.
És a dir, la pel·lícula arrenca amb aquesta música i un travelling inicial d'aproximadament 3 minuts.
4 minuts, 7.
Què és?
4 minuts, 7.
3, 20, 3, 20.
No, 4, 16.
Bé, és el tall.
Segur, segur, segur.
Jo ho he llegit, no ho he cronometrat.
Jo l'he cronometrat.
3 minuts, segurs.
No discutir cap a passar.
Bé, és una peça fonamental, però compte que hi ha un altre travelling molt dificultós a mi interior que molta gent se li passa per en l'aire i és extraordinari.
És a dir, tothom parla d'aquest pla de seqüència inicial i hi ha uns moviments, hi ha uns travelling's que són, bé, tota la pel·lícula d'uns travelling's espectaculars.
No ho heu dit exactament, el de l'altre.
No, no, quan estan al local del... com es diu?
Del mafiós.
Del mafiós.
Del...
Grandi.
Grandi.
El Jou Grandi.
El Jou Grandi.
Tio Jou Grandi.
El Jou Grandi.
El Jou Grandi.
El Jou Grandi.
Exactament.
El Jou Grandi.
Amb el local d'ell es reuneixen, per un moment es reuneixen tots.
I després van sortint, que allà també hi ha, a part del pla Seqüència, hi ha una altra de les aportacions que són les... com es diu?
El pla...
El canvi de focus?
No, no.
La profunditat de focus?
La profunditat de camp.
La profunditat de camp.
La profunditat de camp.
La profunditat de camp.
La profunditat que hi ha Dona Keyn i hi va ser l'invent i aquí torna a fer-ho.
Molt bé.
Greg Tolland, no?
Tenim...
Que de fet ja l'havia aplicat amb el William Wailer.
Vull dir que Dona Wells no és el primer.
Les angulacions de Plano, que això és marca de la casa perquè amb Ciudadano Keyn ja...
O sigui, des d'allí que les tenim.
Picats i contrapicats també igual.
Ja des de Ciudadano Keyn és una cosa d'ells.
I paga 5 picats, després ho preciso, amb sentit contrari del que han de tenir.
És a dir, utilitzats al revés de com s'han d'utilitzar.
Bueno, perquè li dona un perfil també que després parlarem.
Ell fa un cinema que és qualsevol cosa menys cinema realista o cinema, podríem dir, naturalista.
O l'uso, no.
Ell feia cinema pur-epaté.
Bé, també, hi ha una part aquesta d'agocentrisme, esclar, imagina't.
Ah, mira, aquí ho tinc, el Travelling a l'habitació de Grandi.
Ah, l'habitació de Grandi, sí, sí.
Amb Vargas, els Polis i el Quinlan.
Ah, exacte.
Molt bé.
Aquest és espectacular.
És que és molt bo, eh?
És una passada.
És molt bo.
Hi ha el pla final de la pel·lícula, amb la figura de Tanya, que es mal i en dient adeu.
Adéu, també.
Tenim el pla, perquè sabeu que, i si no us ho diem, una de les passions d'Orson Welles, a partir d'una determinada edat que va visitar Espanya i va conviure aquí molt temps, són els toros.
Però també hi havia toros ja, i han sigut des de fa 250 anys, a Mèxic.
I, per tant, a la pel·lícula tenim cartells amb toreros posats a la paret i el cap d'un brau dissecat.
I permets un cert molt ràpid.
Aquest pla, evidentment, està utilitzant el que s'entendia per un pla enfàtic, que és el contrapicat.
La gent entén abans per picat, tant de dalt com des de baix.
No, des de dalt és picat, des de sota és contrapicat.
Bé, el contrapicat aquest, en realitat, s'utilitza, i a Cain ja passava, això, perquè en un personatge se l'ha de pujar.
Està en un moment fort i se l'ha pujat.
Aquest està en el pitjor moment de la pel·lícula.
Està dintre de la casa de l'Endedric i està en un moment molt dolent.
I, en canvi, no solament l'enfatitza amb un enfàtic, sinó que de fons té un cap de toro superagressiu que està a sobre d'ell.
Que encara li dona força.
Que encara té força.
Però, esclar, està contrapicant.
No està.
Perquè jo crec que el contrapicat, que, efectivament, normalment s'utilitza en aquest llenguatge, en aquesta intenció.
És un triomfador.
Però jo crec que aquí el contrapicat està per enfasitzar el que és gros, com una bola.
El poder, la potència, diguéssim.
La potència del tio.
El domini que té.
Però, al mateix temps, aquest aspecte fastigós del personatge.
La força bruta.
Sí, el té.
Perquè és un policia brut, sense feitar, sudorós.
Seguint una mica amb aquest tipus de referències, diem que la representació del thriller, perquè la pel·lícula és un thriller, en realitat, no és, com dèiem abans, ni de signe realista ni documental.
És poètica i expressionista, però també té uns punts d'al·lucinament i, podríem dir, hasta de fantasmagoria, perquè té algunes escenes que travessen absolutament la realitat.
És una peça d'art de lectures podiàtriques que es fonamenta amb tot això dit i amb l'enorme riquesa de la seva banda sonora, que, com hem dit abans, l'endinsa i el sacseix a l'espectador com una foetada permanent a cada seqüència i a cada pla.
La presència de Wells en el rol de Quinlan, capità de policia local, li dona a Set de Mal un toc de perversitat i tendresa a l'hora, de força telúrica també i d'una bellesa abismal.
Perquè s'ha de veure la seva cara, ell s'obseguia naturalment amb molts...
És un paisatge tremendo, és un paisatge tremendo.
La seva cara, el seu gest, pràcticament només un moment suaument el llavi, i no diguem ja, la mirada, eh? Quan torça la mirada...
I la veu, i la veu, aquesta profunditat que té el tio de veu, estava queda...
Després ja parlarem d'ell i la ràdio, amb el que ja va començar, per aquí va començar tot, ja també, no?
Però els ulls, mesquins, no? Perquè són petits, són petits i mesquins.
Ara vull fer una reflexió, que no sé si la compartireu, però jo he vist la pel·lícula dues vegades, me l'he passat dues vegades, i estic convençut del que ara diré.
Per mi, al cap de dos anys, 1960, Alfred Hitchcock va fer psicòsis.
No cal ni començar, estem totalment d'acord.
És que fa pensar...
Hitchcock havia vist la pel·lícula.
Hi ha tres referències.
El Dennis Weaver és que s'avança al brits.
S'inspira en el motel del desert, per la seva casa del turó, o de la colina, diguem-ne, de Norman Bates.
La mirada aterrida de Janet Lake la introdueix en el centre de psicòsis, utilitzant la mateixa Janet Lake.
L'habitació s'assembla.
Sí.
Sí, l'escena de la dutxa i, per últim, el paper de Dennis Weaver, que és un avançament del que serà el Norman Bates.
De l'Anthony Bates.
Aquesta malaltis, per la mateixa...
Interpretada per Anthony Bates.
Malaltis i insegur.
Aquí vull fer un parèntesi per una ironia fina de la pel·lícula, que és que...
M'agraden molt aquestes coses. Jo no l'he vist, aquesta.
És que el Charlton Heston, el Vargas, s'endú la dona, diu, et portem als Estats Units, et traiem de Mèxic perquè és molt perillós,
et portem als Estats Units a un hotel dels Estats Units.
I l'hotel al qual va aparar és aquest motel que és encara més perillós que l'altre.
Està més aïllat, més aïllós.
És la ironia de dir, però, és un contrasentit.
Perquè estàs posant la dona a la boca del llop.
Quan arriben allà, ella mateixa es sorprèn.
De on l'ha portat?
Aquest és l'hotel.
Són uns bongalets aïllats.
Home, no et diguis que no és ironia fina, perquè vull dir...
Sí, sí, sí.
Bueno, a veure...
És allò de fotre-se'n dels Estats Units.
No, no, un joc segur.
Et diré una cosa.
La pel·lícula té una franja central, on és que realment rius,
perquè hi ha unes escenes...
Sí, i tant.
Ostres, mira, hi ha una escena.
La Quinta Miróf està que s'ensurta, eh?
Sí, molt bo.
Aquest perrucí que porta...
Quan perd el perrucí i se'l posa de qualsevol manera...
Bueno, precisament, parlant de la Quinta Miróf,
anem baixant i diguem, si Orson Welles fa un Quinlan meravellós,
tenim el Charlton Heston en el paper de Vargas,
que, de totes formes...
Estem amb el de sempre, aquí.
Sí, Charlton Heston, clar, de Van der Welles...
No, va, estem amb el de sempre.
Té força, té força.
Té força, eh?
Jo diria fins i tot...
Per millora, a mi que soc zapatista, eh?
Però millora, per mi, el look, diguem, de Marlon Brando a zapata.
És a dir, és a dir, que són dos processos que no tenen res a veure.
Però per mi em crec més, malgrat el seu horrorós castellà o espanyol,
que utilitza el Heston quan parles castellà,
estàs patint tot el rato,
aquest tio és americà que està parlant castellà,
me cago en nena.
Però, en canvi, físicament, és un tio que, déu-n'hi-do,
si em diuen abans que el Heston tindrà aspecte de llatí o de màgicà,
no m'ho hauria cregut.
I a mi me'l vesteix bastant ben, aquí.
Sí.
A part del llar llengua, eh?
El que passa és que el Heston té un problema,
que també el tenia el John Wayne,
que són, el que se'n diu, actors de pose.
És a dir, adopten sempre unes postures...
Sí, no, hi ha un moment...
Que se'n veu bé, el perfil, se'n veu bé.
Una mica, una mica estén.
Hi ha un moment que no posen bé el cos,
i els braços, a vegades, es queden inexpressius.
Què és quan passa, això, al principi de la pel·li?
En canvi, mira que és voluminós i alt, metro noranta, Orson Welles,
i el veus caminar i veus realment un home
que té un problema amb aquella cama,
una cama que està plena de metralla.
Sempre hi ha el...
Però té una seguretat que fins i tot cap al final de la pel·lícula
on baixa pel talús que dóna el riu,
baixant pel talús, aguanta les tres primeres passes del tio pel talús.
Sí, sí, sí.
Que amb un altre actor, amb les condicions d'ell,
es talla simplement la primera passa.
I tant, i tant.
I en ell no, aguanta les tres primeres,
i diu, ei, es fotrà un castanyot,
i no, no, ho sorteja bastant bé.
El tio era molt segur.
Era un home que tenia.
Repassant els actors,
Janet Lake, per mi, fa un paper extraordinari.
Difícil, i després...
Molt difícil, sí.
Jo he arribat a la conclusió
que suposo que amb la versió aquella que van treure 20 minuts
devien treure unes quantes escenes de la Janet Lake
perquè té moments...
Té moments que es troba d'una seducció i un erotisme...
Una carga eròtica, sí.
Una carga eròtica extraordinària, eh?
Sí, però jo posaria l'èmfasi sobre...
A veure, està clar que la violen i la...
Completament d'acord.
I aquesta escena segur que amb els 28 minuts deu volar.
I la Mercedes Mc Cambridge que diu
jo me quedo per a ver-lo.
Per a ver-lo, sí, sí, sí.
La clau està en aquesta frase.
Aquesta és la clau.
La clau està en aquesta frase.
Perquè per a ver com la pinxen no té massa sensació.
No, però tot plegat...
I com reparteixen marihuana per allà a sobre tampoc.
Però tot plegat...
Vull dir que és d'un grau de perversitat i de morbositat...
Compte, eh?
Compte.
Molt inusual en l'època per l'Orson Welles.
Absolutament.
Perquè peculiarment el sexe amb Orson Welles
pràcticament no el trobem
fins que hem descobert The Other Side of the Moon,
no?
La pel·lícula que al final va muntar el book de Novi
i que m'enfia amb tot de...
En fi, que era un material...
Era un material que estava oblidat.
En que allà, evidentment, la seva dona surt amb boles, no?
Sí.
Però és curiós perquè el sexe en Wells normalment no hi és.
No està.
Està suggerit.
Pot haver algun apunt sensual.
Però res més.
Però és que allà és...
Literalment diuen...
Agafeu-li les cames.
Sí, sí, sí.
I en aquell moment tanca la porta, no?
I són simpíos.
Em sembla brutal, eh?
Una escena brutal, eh?
Jo crec que és d'una càrrega d'intenció sexual i eròtica
que no és corrent de veure, eh?
I no m'esperava...
Jo, la pel·lícula feia temps que no l'havia vist,
no m'esperava que aquestes escenes les haguessin conservat.
És molt d'agrair que les hagin inclòs, eh?
Fins i tot hi ha un moment en què...
I jo dic, bueno, hi ha un moment en què ella surt amb una bata d'anar a dormir.
Sí.
Però abans d'aquell moment, hi ha un altre en què porta una...
no sé com dir-ho, un conjunt de l'enceria.
Un neglige, és a dir, la paraula tècnica.
Sí, un neglige que allò no crec que sigui corrent,
quan encara no està el teu marit
i en una situació de zona aïllada, que tu estàs sol i tal,
que te'l fotis per anar a dormir.
No té tampoc cap sentit, no?
No, no té massa.
I després, a l'Orson Welles, com planta la càmera
i me l'agafa amb una postura...
Bueno...
Quan parla per telèfon, que està ja...
Estirada.
No, no, quan està sobre el llit.
Ah, sí.
Està tombada.
Després ja va cap al primer pla
i llavors és molt maco, també, aquest pla.
Bueno, és que és d'una riquesa...
Però...
Pel muntatge ja parlaràs tu, que...
Sí, sí, sí.
Amiga, eh?
Aquest aspecte de la violació és el que em sorprèn.
Sí.
Perquè...
És molt dur, eh?
Ja, precisament perquè és duríssima,
allò que l'estan agafant per obrir-li les cames
i en aquell moment, pam, es tanca la porta.
Perquè després l'actitud de la...
D'acord que l'endrogada i tota la...
Però no sembla com la General Leip
com particularment afectada...
Sota la raó.
No.
Després d'una situació que s'intueix que serà brutal.
Vull dir que serà brutal, no?
És una mica, diguéssim, l'excusa que també trobi el director
per no tindre que donar constància
que hi ha hagut aquesta aprenentació.
De que la mena ha passat, sí.
Llavors, ho deixa una mica a gust del consumidor.
Clar.
Però...
El joc en vingut...
Si escoltes a Mercedes McEmbridge, no hi ha dubte.
No, va.
Clar que no.
I quan tanquen la porta, ja està clar.
Estem entrant a perros de paja, quan tanquen la porta.
Sí, sí, sí.
Totalment.
El que passa que, clar, a l'època del Pequimpa,
es podia fer.
Però estem parlant del 58, eh?
Estem parlant del 57.
Bueno, del 57 es va rodar.
57 es va rodar.
57 es va rodar.
Hem de tirar un any enrere.
Bé, llavors, ja em dic que l'Akim Tamirov
està extraordinari, de Tio Grandi.
el Josep Calella, que m'ha fet molta gràcia,
perquè he llegit que el seu nom ve de Malta
i el seu cognom ve del regne catalano-aragonès,
descendent d'ells.
Clar, clar, clar.
Quan tallàvem el bacallà amb l'interrata.
Quina llàstima que això és.
Un Calella, un Calella, un tio de Calella.
Aquí també hi hauria una gran pel·lícula,
com apuntaves-ho l'altre dia,
amb el Jaume I.
Ah, és que ens falta la pel·lícula sobre Jaume I.
I després hi ha una mica els cameos,
que són el Josep Cotten,
que fa de jutge, però surten dos moments molt curts.
la Zaza Gabor, que només surt un,
que fa de regentadora d'un prostíbul,
i la Mercedes McEmbrids,
que és la noia de la banda dels Grandi.
La noia, per dir alguna cosa,
perquè realment és un personatge més masculí.
Aquest tipus de personatge masculí...
Masculinitzat.
Surt a moltes pel·lícules americanes.
Ei, no s'ho perdeu, eh?
El cabell de la Mercedes McEmbrids
li va tallar l'Orson Welles.
I va dir, és que tens que ir amb el cabelló corto.
I l'hi va tallar.
I va agafar, i per no entretenir-ho,
diu, ja te'l tallo jo.
Ja te'l tallaré jo.
I realment, si el fixes...
No, té una força de cara aquí.
Però el perruqueria aquí, què?
Sí, no, no, és veritat.
Però encara més bèstia per aconseguir
l'anagró del cabell li va posar baton.
Ah, sí?
Baton de sabates.
No m'estrany.
Però és molt bèstia, això,
perquè no és pels cabells...
Aixem el cabell encominat.
En realitat, el resultat final
és de cabell encominat.
Sí, exacte.
Però era baton, baton negra.
Només són 12, us diré,
perquè no se'n perdeu cap
si algun se l'ha perdut,
els que ens esteu escoltant,
la filmografia dels Sunwells.
1941, Sidi Sengen, Ciudadano Cain.
1942, La magnificència dels Ambersons.
1946, L'estranger.
1947, La dona de Xangai.
1948, Macbeth.
1952, Otelo.
1955, Mister Arcadín.
1958, La que ens ocupi avui, 7 de mal.
1962, El procés.
referit a Kafka.
1965, Campanades a mitjamor.
Mitjanit.
A mitjanit, que va ser filmat a Espanya integralment.
1968, La història...
Home, i tant, i tant.
La història immortal.
I 1974, F de fake.
F amb fake.
Sobre el...
Sobre el muntatge cinematogràfic.
La qüestió, no, la qüestió de la ficció i de l'engany.
L'engany, sobre l'engany.
Però aquest matí parlava amb l'Anastasi.
A part d'això...
A mi, question mark, o sigui...
Question fake.
Question...
Question fake.
No, fake o question mark.
Question mark vol dir interrogant.
Ah, interrogant, sí.
És que es diu de moltes maneres, aquesta pel·lícula.
Però a mi em sembla una lliçó de muntatge.
Brutal, brutal.
Perquè treballa amb materials diversos.
O sigui, barreja coses, filma coses...
No és ni documental ni ficció.
Agafa coses que ella ha firmat d'altres llocs.
Sí, sí.
I et fot un puzzle, no?
Un puzzle, un trencaclosques, vaja.
Absolutament sideral.
És trastocant, aquesta pel·lícula.
De complexa.
Sempre ha tingut ella aquesta preocupació pel muntatge.
La reflexió que fa sobre xartres i sobre els artistes anònims,
diguem, tot l'argument del documental.
Bé, documental per dir-ho d'alguna manera,
perquè jo no sé ben bé el gènere,
no sé quin és el de question mark, no?
Però la reflexió que fa sobre els arquitectes anònims,
els artistes anònims,
que ningú sabrà mai qui són i tal,
amb aquella veu que posa,
que sembla que estigui com més reflexionant per ell mateix,
és de pura antologia.
Mentre veiem imatges de xartres de nit,
vull dir, és una cosa...
No, no, agafa una força tremenda.
A veure, que...
Un dia ja la farem.
Han quedat encara moltes coses.
Sí, perdó, perdó.
Tenim pel·lícules que va intentar i no va acabar.
També.
Tenim la fotografia, que és bestial.
Sí.
Tenim el muntatge, que és bestial.
Sí.
A mi hi ha una qüestió...
Vull dir, hi ha qüestions que val la pena de fer.
Abans que res, i encara que siguin 30 segons,
el que m'agradaria és fer una reflexió sobre una qüestió.
L'argument, tot ell, és un McGuffin.
Sí, sí.
Tot ell és un McGuffin.
O sigui, estem davant, per mi, d'un producte
on la forma, la forma de la pel·lícula,
la posada en escena, les exhibicions de càmera,
la fotografia, les angulacions,
està absolutament per damunt de tot.
I, si alguna cosa destaca,
és el personatge d'ell, de Quinlan,
que ell el denosta,
quan al final, en realitat,
resulta que és un policia corrupte
que ha enviat a la gent a la presó
amb proves falses,
però que resulta que la majoria de les vegades
l'encerta.
Perquè és un home que...
Té aquesta intuïció, no?
Wells diu,
ho diu aquest personatge
perquè es pren la llei pel seu compte.
Però, clar,
amb ell li han matat la dona
i la justícia no ha fet res
per descobrir qui va ser l'assassí.
La seva venjança personal.
I la seva venjança
és a base de proves falses
perquè el tio clitza el culpable.
Saps qui és el culpable.
I, efectivament,
el que posa a la bomba
és l'amant de la filla
de l'industrial,
de l'empresari minaira aquell,
que...
Compte perquè et porta una reflexió.
Clar, i al final diu,
era un gran home.
Quan ell detesta el personatge, no?
Perquè ell el detesta.
Li sembla molt més interessant Vargas
perquè és l'ordre.
És el mètode.
És la cosa ben feta.
Però l'altre és brut,
geig, vell,
ja no té futur,
com li diu la Marlene Dietrich.
Només tens passat.
Aquí també es trenca
l'ordre natural de les coses.
El mexicà, precisament,
és l'ordenat
i, en canvi,
el nord-americà
és el teu absolutament
Per això, l'hotel...
Tot és a l'inrevés, no?
L'hotel perillós és l'americà
i no pas on està.
A la ciutat fronterera.
Hi ha una cosa,
amb això que dius,
i és que ell va agafar
el guió,
se'l va llegir
i el va llençar.
I es va posar
amb quatre
dones
mecanògrafes
que teclejaven
el reescriure
amb dos mesos.
El va reescriure.
Diu que ell no va llegir mai
l'enrevés?
Absolutament.
L'enrevés no la va llegir.
No, el guió,
el guió va llegir.
Només va llegir
això fora.
Exacte.
Llavors, aquí,
què vol dir?
Per mi,
és que
la importància aquí
no és
la literatura,
sinó que és la imatge.
Totalment.
I això és el que la fa
una pel·lícula...
Imposa
l'aspecte formal
per damunt de l'argument
que té dos suplots.
Té el suplot
de la venjança
dels Grandi
que es vol venjar
de Barques
amb la dona
que és el que fan
i l'altra banda...
Això es diu
violència vicària.
Hi ha dos suplots.
Un és aquest
i l'altre és, evidentment,
el Quinlan
i les seves maniobres
i com que és un racista
perquè no suporta
els mexicans
es vol venjar
també.
Naturalment.
I això és el que fa
que el guió grat
i ell acabin...
Encara que ell diu sí
però no
i es fa una mica el boig
i al final
l'elimina, no?
Extraordinària, per cert,
la manera
d'agafar
i estrangular
amb el Grani.
Sí, sí, sí.
Allà el muntatge...
El deixa tan ben col·locadet
perquè ella quan es desperdi
se'l trobi sobre d'allà...
Sí, els ulls
es troben un amb l'altre.
Un amb l'altre, això també.
Els que pugen
i els que...
Tu abans parlaves
de l'aspecte al·lucinògen
de la pel·lícula.
Evidentment,
quan ella obre els ulls
i veu el cap
de la Quinta Miróf
i tu com a espectador
i tu com a espectador
perquè ella ja s'estava llogant
com mig despertant-se
tot allò
ja estàs pendent
de...
Ai, Déu meu,
quan obri els ulls.
I clar,
i la Quinta Miróf
té els ulls així oberts
i els inflats.
Sí, sí, sí.
Sí, sí, sí.
Sí, sí, sí.
Li surten de l'òrbita.
Doncs sí, sí.
No, no,
jo penso, totes més,
que el que dieu
de la fotografia,
que sigui absolutament,
el que dieu
dels seus operadors.
Quan hi ha un autor
del nivell
i del volum,
diria en aquest cas,
diria més del volum,
de l'Orson Welles,
qui marca tot això
és el director.
És a dir,
les seves pel·lícules
s'assemblen a nivell de llum.
Hi ha alguna diferent
perquè se'n van
per un altre camí expressiu.
Però, en general,
aquesta pel·lícula
està al nivell pràcticament
del Kane
i el Kane
és un director de fotografia
que no té res a veure
amb el director de fotografia d'aquesta.
Són dos homes
amb dos estils
i dos trajectòries
molt diferents
un de l'altre.
I, en canvi,
acaben fent una fotografia
molt similar.
Per què?
Perquè jo crec que
hi ha un director darrere
que té molt clar
com vol la pel·lícula,
com la vol
a nivell de planificació,
a nivell d'angulació,
el que deia abans
de l'angulació de la càmera.
I les ombres, eh?
A nivell de jocant.
Saps com juga amb les ombres?
I tant.
És expressionista total.
Totalment.
Totalment.
Un tractament expressionista
de la imatge.
És barroc.
És fix-lan.
Sí, sí.
És fins i tot
que en Wells
és barroc.
Jo tinc apuntat aquí
perquè reflexionant
sobre Wells,
no sé si estarà d'acord,
però jo veig
amb el cinema americà,
que és, dir,
Déu-n'hi-do
del cinema mundial,
hi ha una línia
perfectament seguible
que és
David Ward-Grayfield,
Orson Welles,
Stanley Kubrick.
O sigui,
em sembla
que
aquests tres
no són...
o sigui,
no els pots imitar.
L'únic...
O sigui,
allò que se'n diu
són directors
de directors.
Sí, sí, sí.
Jo,
en particular,
a veure,
Wells
porta una revolució
dins del llenguatge
cinematogràfic
i aquesta herència
la recull Kubrick.
Estic completament
de tot.
Totalment.
Evidentment,
l'Iberda Griffith,
sí.
L'Iberda Griffith.
L'Iberda Griffith.
L'Iberda Griffith.
L'Iberda Griffith.
L'Iberda Griffith.
L'Iberda Griffith.
De la narrativa americana
cinematogràfica.
Home,
el Griffith també deixa el córrer
perquè els tràblings ascendents
de Babilònia
amb globus
perquè no hi havia grues
ni...
És que el cervell
com girava.
I els planos de seqüència
i les seqüències de creixement,
les famoses seqüències
de muntatge paral·lel.
Griffith inventa
moltes coses.
Moltes coses.
I que, evidentment,
sí, sí,
hi ha un relleu en aquí,
com dius tu,
és un relleu bastant clar,
aquest de...
Sí.
I a veure,
la peli,
faré una petita reflexió inicial
que aquest matí
li feien a l'Iberda
i que d'alguna manera
reproduirà molt curteta
perquè és purament anecdòtica,
que és...
Novament,
alguna vegada ja ho he dit,
al començar alguna
de les pel·lícules
de les que jo he parlat
o de què heu parlat vosaltres,
sempre mirar-la des del cantó
de què hi ha darrere,
la tesi una mica...
Treure una tesi
no tant de la pel·lícula
sinó de com les pel·lícules són.
És a dir,
en aquest cas,
la innocència de l'espectador.
La pel·lícula està feta
l'any 58,
està a mig camí
entre l'inici del cinema
i ara,
per entendre's.
Aquest mig camí.
Aquest mig camí,
la gent acceptava
com a normals
i com a...
Van bé,
sense posar-les en crisi,
una sèrie de coses
que avui en dia
no aguantaríem.
Li comentava a l'Ignasi
que la seqüència inicial,
que després,
aquest espai on passa,
que és Venice,
Califòrnia,
les columnes venecianes
de la carretera
de Main Street,
que hi ha justament
al costat
de la platja,
aquestes columnes
són una cosa
de principis de segle.
Van decidir
a Los Ángeles
recrear una Venècia
a Los Ángeles
i llavors
a la zona de Santa Mònica
van construir
tot aquest d'això,
inclòs amb canals
i tot.
S'ha anat deteriorant
tota la zona
dels canals,
en queden alguns
i amb alguna pel·lícula
n'hem vist algun,
però el que més s'ha vist
és aquesta columnata
que hi ha aquests arcs,
aquestes...
Com li diem aquí,
Catalunya?
Les arcades aquestes,
que són realment venecianes,
falses,
però què ho són?
La pel·lícula passa
tota l'arrencada,
el plano de seqüència,
que passa aquí.
tota la pel·lícula
primera mitja hora
revisitem aquesta zona
a quantitat de vegades.
Jo acabava
que la visitàvem,
em fixava en un detall més,
diguem,
que no tocava.
Primer,
el primer que no toca
és el que em se'm fa difícil
de pensar avui en dia,
és que un director
fos capaç avui en dia
de vendre com a Mèxic
aquest espai.
Sobretot els americans,
de veritat,
perquè els americans
que viuen a Hollywood,
evidentment,
ja saben que allò
és casa seva.
Per tant,
mai creuran
que allò és la frontera
mexicana-usa.
Impossible.
terrible.
Però,
fins i tot això,
més enllà d'això,
té una sèrie
de partides pifiades,
aquesta com li comentava
avui a l'Ignasi,
en el terra
encara es dibuixen
les línies
de tràfic
americanes,
turn left,
don't turn left,
turn right,
encara estan escrites a terra
en territori mexicà.
Perquè que hi hagi
alguna botiga,
passa com aquí
a l'Eperturs i tal,
que hi ha botigues
espanyoles
que encara estan amb espanyol,
en aquests territoris
permeables,
passa això.
M'ho crec això.
Però el terra no,
el terra no hi ha,
si tu creus,
però no és veritat.
O sigui,
a la que saltes a Mèxic,
ja no hi ha
don't turn left ni
don't turn right,
o sigui,
no,
i menys a les hores,
menys a les hores.
Què fa Wells?
Ho dissimula mínimament,
perquè tu ho veus,
ho acabes veient,
en algun pla
molt proper
a la carretera,
a l'asfalt,
que és un pla
aquell de cotxe
que estan parlant
en el cotxe,
i a darrere
seu mateix
tenen l'asfalt,
el que ve d'espintar
de negre
la senyal blanca,
però en el fons
estan allà.
Què vol dir?
I tu t'ho creus,
vol dir que,
bueno,
hem de conservar
una serrada...
Perquè, clar,
és un terreny fronterer,
i llavors penso
que hi pot haver
una influència,
no?
Sí, sí.
No, però
no em costa gens creure
que, efectivament,
sobretot
als anys 50,
a veure,
sempre s'han tingut
antipatia,
els mexicans
i els americans,
i per tant...
Ja parlo allà
de les 1.400 milles
de frontera.
El que vull dir
és que els mexicans
agafen el castellà
com a ferrocandent,
en el sentit
ni una paraula
en anglès,
tot el contrari.
No, i a la més mínima
què et dice?
A l'Huelz
li fot una castanya
amb un dents
perquè segueix parlant
que no parli en castellà.
Era una superreflexió inicial
que situa una mica
novament això
de com ha canviat
la mirada
de l'espectador
al llarg del temps.
I que, a més a més,
em sembla molt bé.
A mi la innocència
davant de la imatge
em sembla
que és el mínim
que...
De fet,
és l'actitud a tenir.
És a dir,
jo quan vaig al cinema
no vaig a dir
jo que sé moltes coses
de cinema i de muntatge
ara m'ho miraré
pensant que
jo em deixo anar
i veig la pel·lícula
com si fos un nen.
I crec que s'ha de fer així.
Jo crec que sí.
Però, per l'altra banda,
és cert que hi ha hagut
un recorregut
que no el podem evitar.
Portem molts anys
de veure cinema
i això ens fa més crítics.
I quan el muntatge
de la pel·lícula,
com totes les pel·lícules
de Wells
i aquesta especialment
jo penso,
hi ha seqüències paradigmàtiques
que realment estan resoltes
en planos-seqüències,
que el planos-seqüències
el que té
és que el muntatge
està dintre del propi plano,
és a dir,
és clar,
la posta amb escena
és el muntatge,
però fins i tot això
com parlava avui
amb l'Ignasi
quan estàvem fent una feina
també d'un tipus cinematogràfic,
estàvem també amb això,
estàvem discutint
que també en aquest cas
Wells defensava
que quan estava muntant
una pel·lícula
feta de planos-seqüències
també estava muntant.
Perquè la selecció
en aquell moment
ja és
si el monto o no el monto,
si realment el tallo aquí
o el tallo allà
sempre hi ha la decisió
sempre hi ha muntatge
sempre s'acaba muntant
i de fet Wells
a Besant li diu
diu
quina mania
en creure
que
perquè ens agradin
fer els planos llargs
no
no ens agrada
el muntatge
diu
tot el contrari
a mi el muntatge
m'encanta
vull dir
l'alterna
perfectament
i tant
i tant
i aquí també
aquí hi ha moments
de muntatge
aquest mateix
és el moment
que deia
de quan
escanyen
ell
a l'equip de Viló
ostres
allà hi ha
un muntatge
que
una altra vegada
recorda una mica
també
el complexe muntatge
de Hitchcock
a psicòsis
també
és una forma
d'avançar
amb dramatisme
allargant
estirant una mica
el moment
aquesta capacitat
que té el muntatge
d'allargar
quan interessa
o escurçar
quan no interessa
allà hi ha la realitat
a veure
és una lliçó de cinema
l'escena final
el Charlton Heston
gravant
intentant gravar
la veu
de Quinlan
per tot
l'abocador
que està
ple d'escombraries
cosa que
evidentment
també dona
un missatge
subliminal
paral·lel
però allò
que clar
el Heston
es va trobant
tot d'obstacles
com la càmera
el segueix
com va canviant
de plan
allà hi ha muntatge
els plans
però allà hi ha
un muntatge
de cal ample
i també
és una escena
que és inimitable
perquè
si la imites
la fas igual
i llavors
brillen
llavors
és obsolet
es parla molt
del pla
seqüència inicial
però és que
tota la pel·lícula
és l'art
de la muntatge
és un curs
de cinema
si destacaria
algun moment
fixa que destacaria
algun moment
de muntatge
seria un
per ser un error
però és un error
típic
d'agocentrisme
és a dir
que és
la primera conversa
que tenen
Heston i Wells
Vargas per tant
i Kinlan
allà
quan
ja han arribat
a la zona americana
ja hi ha hagut
l'accident
l'explosió
i estan ja parlant
davant del cotxe
ja que està crevant
i tal
allà hi ha un intercanvi
de pla contra pla
entre la gent
de Kinlan
i el propi Kinlan
com a protagonista
i Vargas
més en solitari
més sol
aquest intercanvi
de planos
hi ha un moment
de reacció
de Wells
la cola al mig
de dos planos
d'aquí
del Vargas
que realment
no té ni temps
de lectura
temps de lectura
en cinema
vol dir
que l'espectador
no té temps
de veure el plano
de captar-ho
veu que
ah mira
aquí hi ha hagut
un plano de Wells
però no tens temps
de veure'l de veritat
i aquí ho fa
i ho fa
per posar
un minigest
que ell fa
de rèplica
purament visual
d'una frase
del Vargas
no recordo
quina és la frase
i el gest
d'ell
és un gest
purament molt petit
però que és important
que sigui
i llavors
trenca la dinàmica
de naturalitat
en el canvi
de plano
del tempo
i tal
solament per poder
posar aquest plano
per tant
munta
perquè va sent
li diu
home
però vostè
va fer
mister arcadín
en plans curts
tot de contrapicats
i tot el que tu vulguis
però clar
no tenia calés
i per tant
clar
Wells diu
bueno
escolti
una cosa és
que si no tinc calés
haig de fer-ho
en plans curts
i després muntar-ho tot
i una altra cosa
és pensar
que perquè a mi
el que m'agraden
són els plans
seqüència
els planos llargs
no m'agrada
dir el montatge
diu tot el contrari
tot el contrari
jo crec que
seria
necessari
fer un llibre
d'aforismes
amb frases
enginyoses
de Wells
perquè
en té
en té un sortit
com per ser un llibre
segur
també penso
que ha sigut un encert
en la restauració
la figura Walter Murch
malgrat que
és cert
el que heu dit
si va fer això
d'eliminar la música
la seqüència aquesta
que em xoca
perquè Murch
ve del món
del muntatge
de sonor
ell comença amb el so
i està molt encetat
la figura
en aquest sentit
una pel·lícula
que li arriba
que és una obra
d'art
ja reconeguda
t'arriba
i l'has de respectar
en una mesura determinada
que hi ha unes notes
del director
que ell ha de seguir
és un regal
del cel
però també és una carta
enverinada
i penso que
segur que ho va resoldre
molt bé
segur que ho resoldre
molt bé
perquè és un tio ideal
per fer això
tenir uns coneixements
profuns de so
sabia molt bé
la barra més clar
ell mateix
va tornar
és a dir
que ell sabia molt
per tornar a deixar
la pel·lícula
a nivell sonor
molt interessant
i a nivell de muntatge
segur que també va fer
una gran feina
sense cap mena de dubte
sí que em sorprendre
això que em dieu
que hagués valorat
treure els crèdits
jo és el primer
que hagués fet
segurament
igual els ho devia marcar
devia dir
fora crèdits
va dir que no volia
els crèdits
per res
és que de fet
la Universal
volia fer una pel·lícula
més normaleta
o sigui
li va semblar
que tot aquest tractament
tan
es pot dir
vertiginós
perquè és que
la pel·lícula
és vertiginós
és el vertiginós
és vertiginós
esclar
no els hi va agradar
la van reduir
de 110
a 95 minuts
i van començar
a tallar
i a fer parides
com posar títols de crèdit
en el pla
jo diria
jo diria una cosa
que
vista ara
ja sabem que
és una reconstrucció
del 98
però jo crec que
és
un
posar els títols
de crèdit
al final
que s'avance
el primer
que ho va fer
perquè això no es feia
llavors
els títols
anaven sempre
al davant
perquè la gent
quan sortia
a fin fotia
el camp del cine
i en canvi aquí
tens els títols
és que Wells
crec que en aquest cas
si l'haguessin deixat fer
segurament
ja l'hagués fet així
d'entrada
i tant
penso que Wells
ja ho hauria fet així
no el van deixar fer
la sort que hem tingut aquí
els espectadors
és que
Wells
va poder
dominar
la
remasterització
el finalcat
aquest
o el finalcat
que li va venir
perquè si això ho fa
si això passa
quan
Wells és mort
bueno cuidado
quan remasteritzes
això sí que es podeix
quan el Wells és mort
és que ell va deixar molt clar
sí perquè és del 98
Wells mor al 85
el 85
la imatge sí que la va
deixar planificada
el Walter Murch
malgrat tot
perquè va aparèixer
els anys 70
va aparèixer una versió
de 108 minuts
amb planos
d'un tal Keller
que havia filmat
van afegir plans
van afegir plans
i tal
el Walter Murch
diu
jo
és i les instruccions
que va deixar
l'Alson Wells
perquè tornessin
a refer la pel·lícula
ell va fer 58 planes
dient tot el que s'havia de modificar
però ell mateix
diu que no garanteix
és a dir
creu que ha tret
molt del material
del Keller
que era un director
televisiu de tercera
vull dir
absolutament
però diu
no puc garantir
que tot el que hi ha
en els 110 minuts
ho dirigís
a l'Alson Wells
és com si
alguna cosa
la Universal
la Universal
va obligar
a Janet Leigh
i a Charlton Heston
estar una setmana
filmant
una sèrie de planos
que probablement
era una mica
endolcir
i fer
una mica
més convencional
l'argument
ja pot ser
ja pot ser
no no
completament
no no
és que la idea
de la Universal
era
precisament
fer-la normaleta
li volia treure
l'excepcionalitat
i la volia fer
una pel·lícula normaleta
perquè la gent
potser no aniria al cine
de fet
malgrat tot
va ser un fracàs
i això
li va costar
al Wells
que va tornar
al cinema independent
i va tornar a Espanya
a Europa de nou
se'n va anar
dels Estats Units
i va tornar
cap a Europa
a mi hi ha un aspecte
important
que l'hem esmentat
de passada
que és el concepte
de la frontera
això és un invent
de Wells
perquè la novel·la
passa a San Diego
la novel·la passa a San Diego
és que hi ha una cosa clau
i en canvi aquí
agafen venís
per convertir-la
en una ciutat
a los Robles
hi ha un concepte
hi ha un concepte clau
en Wells
que és
lo identitari
exacte
amb totes les pel·lícules
exacte
amb totes les pel·lícules
exacte
i això va molt en línia
amb el que dius
clar perquè aquest aspecte
de racisme
és una frontera
és una tensió
una frontera
és una tensió
per si mateixa
efectivament
i hi ha tensió
l'atenció americana
i mexicana
existeix
tot i que avui en dia
veu-ho
la permeabilitat
que té aquesta frontera
malgrat tot
és clar
és una cosa
absolutament
ara passo cap aquí
ara passo
evident pels americans
més que pels mexicans
però és que avui en dia
això tots sabem
que ha canviat molt
aquí hi ha una frontera
absolutament
de formigó
i que segueix
tot el rió Grande
i que segueix
tots els rius del Bot
ja hem menjat el programa
escolteu
tornarem qualsevol dia
per qualsevol motiu
a Wells
home seguríssim
on la podem veure
aquesta motiu
aquest problema
apartament en les biblioteques
jo l'he vist a casa
jo ara tinc un lapsus memoriae
no hem parlat de Macbeth
el Macbeth de Wells
és la ciutat
ah dius
en el passat
en el passat
del de Wells no
no
veus
és un lapsus memoriae
perquè no sé per què
creia que sí
que havíem parlat de Macbeth
a mi hi ha una pel·lícula
que em fascina molt
i quan vulgueu
m'apunto a parlar-ne
que és
una història immortal
ah
a mi em sembla
que és el testament
de Wells
perquè FDF
és una mica
de trapella
ja
és una mica allò
de
pur exhibicionisme
us envio
a cagar
pur exhibicionisme
de virtuosisme
sí
de venjar-se
de dir
mireu
mireu
qui soc
no
però una història
immortal
és
sí
el que passa és que
l'història immortal potser té
clar perquè és el retorn a Europa
és el retorn
clar
ell tenia ganes de fer
Set de Mal
té la importància que té
perquè per primera vegada
torna a tenir mitjans
torna a tenir grues
tornar a poder fer
bueno
uns moments de grua
i ell tenia moltes ganes
de filmar
perquè
a veure
dèiem al principi
està
tocant un thriller
exacte
i a ell li agradava molt
i tant
i tenia una devoció
per John Ford
per exemple
ah sí
indiscutiblement
reconegudíssima
llavors
per ell
treballar a Estats Units
i fer Set de Mal
allà
tenia molta importància
tenia molta importància
però mira
va ser com un esclat
Fujisent
perquè és allò
que va fer la pel·li
i se'n va tornar
perquè no
va ser un fracàs
i no li van tornar
a otorgar la confiança
va ser terrible
perquè va vindre
de rodar a Europa
i quan va tornar
cap allà
es va trobar
amb un atropellament
terrible
que li havien fet
a la pel·lícula
sí
sí
jo
aquest matí
li esmentava
a l'Anastasi
que en una època
en què no hi havia
estilicamps
ni riant de riant
és a dir
que tot es feia
per trípode
i per grues
i per d'oli
evidentment
per d'olis també
és que la càmera
vola
sembla que estigui
fet a vestidicamp
que no toqui
és una cosa
absolutament
elucinada
la grua aquella
és que m'agradaria
veure-la
amb acció
havia de ser espectacular
jo les he vist
a més el temps
està molt ben cronometrat
sí
sí
perquè
escolta
no falla
el cotxe gira
havien de ser grues
grues
perquè no hi havia
la loma
que és aquesta cosa
aquest braç
que posen
amb un cotxe
i també fa funcions
de grua
no
no hi havia lomas
però la loma
és dels anys 70
per tant
grues
està filmada
amb grues
i sembla que sigui
un estidicamp
no sé com
nassos
s'ho van fer
de veritat
no jo sí
les he vist treballar
encara existeix
la d'òlim grua
encara hi és
i realment
els personal
que porta això
els famosos
diguem
el maquinistes
que es diuen aquí
els maquinistes
són gent
d'una professionalitat
brutal
brutal
ha de ser-ho
s'assagen molt
són planos
que segurament
a part d'assajar-se
aquesta
no sé quantes preses
va fer
però segur que en va fer
unes quantes
per fer el plano inicial
de la pel·lícula
segur
suposo que sí
hi ha la broma aquella
que us explicava
l'altre dia
fora del locatori
que li pregunten
senyor Wells
vostè
aquest pla
seqüència
quin mèrit
que té
de la complexitat
i tal
i Wells
sempre es feia l'humil
que tenia un ego
impressionant
però es feia l'humil
diu
no no no
res d'excepcional
a Hollywood
hi ha un seguit
de gent
que està especialitzada
en fer aquestes coses
és que és molt bo
és molt bo
el personal
el personal tècnic
de Hollywood
és molt bo
i aquí
escolta
el rodatge
estava previst
38 dies
820.000 euros
i va ser
39
900.000
es va ajustar molt
es va ajustar molt
89 dies
no és gaire
i no hem dit
una cunyeta important
Robert Allman
el juego de Hollywood
la seqüència inicial
és un estudi de cine
el pati
entra dins
de les oficines
surt al pati
van passant
la tira
de coses
fan la cunyeta
oi he vist
aquest de mal
no sé què
oh que
que maravilla
ese plano
seqüència
quan
quan el juego
de Hollywood
comença
amb un
pla seqüència
que dura
gairebé
10 minuts
imagina't
la càmera
la càmera
bola
també
jo no sé
és d'una
mireu-vos
a l'inici
del juego
de Hollywood
ja m'ho miraré
ara no el recordo
molt
és d'una
complexitat
que riuten
del pla seqüència
famós
de set de mal
amb tot el respecte
i admiració
que li tinc
però és una cosa brutal
bé
una petita referència
a la 77
edició dels premis
BAFTA
al Regne Unit
que es va fer
el diumenge passat
18 de febrer
dir-vos
per anar una mica ràpid
que
Oppenheimer
es va emportar
el gat a l'aigua
estem parlant
dels de casa
Christopher Nolan
que jugava ben a casa
doncs
els van dur
set premis
entre ells
millor pel·lícula
i millor actor
per Cillian Murphy
Poor Things
es van emportar
5 BAFTA
amb el de
millor actriu
per Emma Stone
i després
els altres
llevat
de millor guió adaptat
els altres
ja són tècnics
és a dir
millor fotografia
no
millor efectes
visuals
millor direcció
d'art
i
millor
vestuari
correcte
i després
la zona d'interès
de Jonathan Glaser
se'n van dur
tres també
el de
millor pel·lícula
britànica
un altre
que és curiós
perquè
millor pel·lícula
britànica
i després
hi ha
millor pel·lícula
de parla
no anglesa
i també
li va tocar
a la zona d'interès
i després
un tercer
que és
millor so
realment
el so
de la zona d'interès
tu no l'has vist
encara
no
encara
l'has vist
ara
aquí sí que la paraula
espòiler aquí
recollida pel amic
és important
la revelació
que vaig fer l'altre dia
la revelació
l'altre dia
escoltar
el programa passat
millor guió original
per anatomia d'una caiguda
que hem parlat aquí
alguna vegada
sí
llavors
fa tres setmanes
tres setmanes
que l'Anastasi
vol parlar
però no podem
el meu consumisme
de sèrie
sí
d'una sèrie
només deu segons
per dir que
Oppenheimer
és injust
que s'hagi portat
a tota aquesta plana
major
perquè no és
ni de llarg
la millor pel·lícula
de Nolan
i a més
una cosa d'ell
que és la posada
en escena
aquest sentit
sinfònic
de la imatge
i tal
la veritat
aquí no es nota
per en joc
i és el que et deia
la pel·lícula és marró
la fotografia
és lletja
no és una pel·lícula
agradable de veure
bé, res
no, no
tinc set minuts
em sobrarà encara
un o dos
simplement és una sèrie
n'he vist
després d'aquesta
el meu consumisme
de sèries
em fa que
després d'aquesta
fa tres setmanes
dius que d'allò
potser n'he vist
de sèries
tres o quatre més
completes
de sis episodis
jo normalment
amb sèries entre quatre
i sis episodis
és el que em bellugo
i n'hi vist moltes
o sigui realment
soc un consumista
de sèries
ets un seriófil
total
és molt seriós
és molt seriós
no, i de fet
encara n'he conservat
aquesta perquè he pensat
home, primer
perquè té alguna cosa
aquesta sèrie
sang i diners
té alguna cosa
sang i diners
que no tenen
moltes altres sèries
d'aquestes
d'aquestes
que veiem tan freqüentment
jo d'entrada
no en tinc un sombre
amb les posteriors
a aquesta
per tant
no hi ha res destacable
sí que n'hi ha una
però ja en parlaré
més endavant
que crec que m'acabarà
donant certes alegries
però estem a mitja sèrie
encara
sang i diners
és una sèrie francesa
on tal
Jean-Noly
i Frédéric Planchot
l'han dirigit
Xavier Jean-Noly
i Frédéric Planchot
és un thriller
és del 23
és recent
la té Filmin
tenim molt a l'abast
dels que tenim Filmin
que és aconsellable
que tinguem Filmin
Filmin
és un canal
nostrat
en part
i per tant
cal tenir-lo
i una temporada
6 episodis
de 50 minuts
que duen
és una temporada
i no n'hi haurà més
en principi
com es títula?
es diu
sang i diners
amb el original francès
son i argot
em sembla que
utilitza una paraula
que no és argot
utilitza una segona paraula
que no és argot
bé
6 episodis
50 minuts
una temporada
molt mesuradeta
una sèrie
molt fàcil de veure
però sí que és cert
que vaig tenir la sensació
que s'acabava
tancava molt
però no
ja marxa una segona temporada
ja veurem
perquè possiblement baixarà
perquè la sèrie té un molt bon nivell
i la sèrie
el que té més interessant
és la història
en la que es basa
es basa
en un tema real
més que en una història real
sinó que és un tema real
que va ser
el famós frau
aquest millonari
que hi va haver
sobre l'impost del carboni
que d'entrada
dius
hòstia
l'impost del carboni
què careix és això
l'impost del carboni
s'explica molt bé
més la pel·lícula
la sèrie s'explica molt bé
tot
és una sèrie
que és un tema complex
i en canvi
està molt ben explicat
hi ha investigació al darrere
més que investigació
el que parlen
si hi ha
la part d'investigació
hi és
però a més a més
s'entén molt bé
tota la trama
d'aquest assunto
que estem parlant
la trama és molt
en principi complexa
perquè en realitat
es tracta que els països
tenen un límit
de carboni a cremar
és a dir
les empreses
cremen carboni
generen carboni
que va l'atmosfera
llavors la quota de carboni
assignada a cada país
és X
les emissions
estan controlades
si et passes d'aquesta quota
has de pagar un impost
sí
en realitat
el que fas és
i per no pagar-lo
el que fas és
comprar el dèficit
d'altres països
que no produeixen
quota de carboni tan alta
amb la qual cosa
hi ha un mercat
de traficar
amb els excessos
i amb els excessos
als Estats Units
segur que deu comprar
traficar de dintre
esclar
llavors què passa
el benefici
que obtenen
aquests petits mafiosos
de la màfia
diguem
d'aquesta
de Belleville
que Belleville
és una bòlia francesa
està al voltant de París
aquests
som els mafiosos
d'origen
en general
nord-africà
però també hi ha
barrejat pel mig
atregenià
de molt més bon nivell
i burgesos
estan ficats en el tema
viuen de
una cosa més complexa
d'entendre
però que veient la sèrie
s'entén molt bé
que és que
qui compra i ven
aquestes operacions
d'intercanvi
jo et compro
tant excés de carboni
jo t'envenc tant
això és
el d'allò central
el que sigui
el banc d'Espanya
aquí
doncs l'equivalent
a França
que no és
le banc de France
sinó que és
la société
no sé què
no sé quantos
francesa
aquests són els que fan
creen les factures
de venda
i de comprimenda
i l'IVA generat
és un IVA
que els que
es beneficien
d'aquesta operació
es queden a l'IVA
aquesta trampa tan habitual
que molts fan trampa
amb les factures
hòstia
com aia
cinc cent i pico
d'euros
no
deu cent i pico
que són a l'IVA
que l'has de
és un IVA
que l'has de liquidar
ells no els liquidaven
és clar
són mafiosos
i no liquiden IVA
i això és un negoci
multimilionari
multimilionari
és clar
d'això se beneficia
des d'aquesta societat
de Belleville
de pobres tunezins
emigrats
que s'han convertit
en senyors
del barri
però al mateix temps
també se'n beneficia
un gran burges
amb el que s'associen
que és un tal Atiàs
que és un fill de pare
o sigui de pare ric
que és un fill d'aquests
el típic pijo parisenc
i que també
lògicament fa un negoci
amb ells
és una història
que a partir d'aquí
entraria potser una mica
més en el tòpic
i el tema de sang
és perquè està tractat
d'en...
però és clar
hi ha sang
perquè evidentment
hi ha molta violència
perquè la màfia genera
aquests negocis
generen màfia
i la màfia genera
aquests estan menjant
massa quota
me'ls vaig a carregar
també hi ha aquesta quota
de violència
i algú va dir
i jo fa la frase
perquè l'he llegit
d'alguna crítica
que deia
en el propi Filmin
apareix
em sembla la crítica
diu
podríem dir que
si Brequim Bat
pels que l'hagin vista
ens ensenyava
a produir metamfetamines
sang i diners
ens ensenya
com defraudar
amb l'IVA
que sembla
un desequilibri
però en realitat
també és molt interessant
perquè realment
genera molt diner
aquest tema
és interessant
jo la veuria
si voleu
si no voleu
doncs no la veieu
però diu
sang i diners
a Filmin
i és interessant
la sèrie
i per fi
jo he aconseguit dir-la
Escolta Ignasi
no ho havíem comentat abans
però la setmana que ve
et toca clàssic a tu
tens escollit?
mira
proposaria
L'ombra que pudo reinar
de John Shuston
perfecte
molt bé
està bé
em ve molt de gust
i crec que
és molt interessant
per l'audiència
aquesta pel·lícula
és un John Shuston
t'ha dit
sí
però dels bons
és dels bons
perquè veus abans
comentàvem que
les pel·lícules alimentícies
que feien per exemple
John Huston
i tant
té moltes
i Bunuel
etc
Wells no
Wells el que feia
és que feia
interpretacions
però mai va embrutar
per dir-ho així
la seva carrera
com a autor
i així aquest és un detall
que no és menor
i així li va anar
que es va morir arruïnat
és veritat
és veritat
molt bé amics
doncs ho deixem aquí
ens veiem el dimarts que ve
així mateix
amb l'home que va poder reinar
això mateix
adeu-siau
bona nit
bona nit
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau