Cinema sense condicions.
Bona tarda, bon vespre, bon capvespre. Visca cinema sense condicions.
Bona tarda a tothom. Tornem a ser aquí un dimarts més disposats a parlar de cinema, del que ens agrada, del que hem disfrutat aquests dies veient pel·lícules.
Perdona, Joan, el Poli a mi ens ha faltat dir visca, no?
Visca, visca.
S'han quedat així calladets.
Visca cinema sense condicions.
És visca. I la Lídia també allà, que ens estarà escoltant segurament.
Clar, clar, clar.
I la Carme i el Jaume Estran.
La Carme està fora i no podrà venir avui. El Jaume no s'hi vindrà.
Fora del sistema solar?
Sí, sistema solar, fora. Per l'espai sideral, per l'espai sideral.
Vale, vale, carai.
Llavors, la setmana que ve, en principi, tornarà a estar aquí, però aquesta setmana no podia venir.
Estàvem abans d'entrar en programa, abans d'entrar a l'estudi, comentant les coses que hem vist.
Ell, el Pol, que està aquí present, el Pol i el Francesc, com sempre, Francesc darrere, controlant-ho tot, darrere els vidres,
i nosaltres aquí, assentats davant dels micròfonos, me'n deia el Pol que aquest matí he vist una cosa que també volia veure,
una pel·lícula francesa, que té molt bona referència, que es diu El Novato, i que jo, per raons personals, no he pogut anar-hi al final i m'ho he perdut, no?
I em deies que t'ha agradat molt.
Sí, sí, sí, a veure, començo, doncs, jo.
Aviam, és El Novato, que és una òpera prima de Rudy Rosenberg.
És una pel·lícula francesa.
Sí que és veritat que el guió és d'aquests guions fluïts i bonics que ens té acostumats bastant al cine francès.
Però, bueno, a veure, primer val a dir que va guanyar el premi de nous directors de Sebastián l'any passat,
vull dir que ja és prou referència, i a part de totes les crítiques que els hi fan bones que he anat trobant per internet,
és que realment és una pel·lícula que m'ha sorprès bastant perquè la temàtica que és bàsicament un nen que es muda de ciutat
i com s'intenta integrar una nova classe d'una nova escola, i, bueno, hi va fent amics o no,
i, o sigui, amb un plantejament tan senzill realment és desenvolupar un guió que és això,
sobretot és sense pretensions, no destaca, per exemple, el que aquí estaríem molt acostumats a, no?,
a vegades a dir de tema tècnica, a veure quins plats fa servir, quines il·luminacions,
sinó allà és, sembla inclús que sigui allò, allò, allò, allò dogma, no?, allò, allò, allò, allò...
El que surti.
Sí, al que surti, però...
A veure, a veure, a veure, això de lo dogma, allò que surti, ho trobo molt fort, eh?
No, no, no, el que em refereixo és que sembla molt, inclús sembla en moments que sembla un documental.
Una improvisació, una improvisació.
Sí, i a més els nens, o sigui, els xavals aquests...
Diu que els actors estan supervis.
Sí, sí, sí, és que sembla que els hagin donat, tipus, mira, no sé, esteu a una festa,
actueu com a autòria o com a nens, i ells és que és increïble.
O sigui, realment, i a més és una pel·lícula que dura una hora i vint, no?, així,
que es passa rapidíssim, i no sé, no sé, ha sigut com molt sorpresa.
No, no, no, no sabia com que anava a veure una cosa així.
Em semblava un plantejament, això, molt senzill, potser inclús massa,
perquè fer aquest plantejament és genèric de moltes altres pel·lícules de tipus d'aquests de bullying
o inclús d'integració social, però...
Llavors, el que he vist és que, bueno, és òpera Prima, el guió també és del director,
però ja he investigat una mica i el director ja havia fet alguns curts
respecte a l'adolescència de nens i això.
Llavors, jo crec que aquí ja s'ha sobrepassat ja i jo crec que s'ha consolidat bastant...
Ella és jove, representa, no? És jove.
Sí, crec que sí. No he buscat tant, he buscat més el que havia gravat, però...
Vale, vale, vale.
Però no, no, no, molt...
No, no, jo estava disprovet d'anar-hi aquest matí,
m'han sortit problemes últimament i no he pogut anar-hi,
perquè la crítica la deixava molt bé.
És a dir, era una referència d'una pel·lícula d'allà, de 7-8,
d'una pel·lícula de molt nivell i molt prestigiada
i que havia guanyat premis.
No me'n recordo quins exactament, però sabia que estava francament bé.
No, però partim d'això, eh?
Que és un guió tan senzill i tan fluid i tan...
Natural, no?
Sí, sí, sí, és tan natural i tan...
Realment les accions que passen són coses molt mundanes, molt normals.
O sigui, coses que a vegades, no?, que al cinema li exigim a vegades
històries com molt enrabassades, molt potents, molt thriller, molt no sé què,
però aquí és el contrari.
I busca la...
Bé, és això, no?
Com passava amb cine francès com Amélie o així,
que buscaven les coses petites com intenten sorprendre.
Així que, bé, per mi, sí, sí, totalment.
Doncs, bé, l'estrenen aquest divendres.
Aquest divendres l'estrenen.
Jo també ahir vaig veure una que estrenen el divendres,
que és l'última de l'Almodóvar, Julieta.
Amb la presència hi havia, doncs, l'Emma Suárez,
la Diana Ugarte, hi havia tota la colla, excepte ell,
que no sé per quina raó no hi era.
I la passaven al fenòmen, feien la prestenen al fenòmen,
i, bé, com suposo que sabeu, és un drama o melodrama.
Són basats en tres relats de l'Alice Munro,
que, com sabeu, és Premi Nobel de Literatura.
Es veu que això ja portava temps, més o menys,
donant-li voltes a aquest tipus d'història.
La fotografia és excel·lent, és d'un senyor molt prestigiót francès,
que es diu Jean-Claude Carrier, que ha fet moltíssimes coses,
moltíssimes, i totes elles de molta qualitat.
I és una...
Contràriament al que...
No sembla una pel·lícula, Almodóvar.
És a dir, és una pel·lícula una mica més freda de les habituals,
potser no tan espontània, potser no tan sorprenent.
És més clàssica, en aquest sentit.
Tot es va com més calculat, és intens,
i, de fet, és un estudi sobre la pèrdua,
perquè representa que hi ha un personatge principal,
que és la Julieta,
interpretada curiosament quan és jove per l'Adriana Ugarte
i quan és gran per l'Emma Suárez,
que les dues ho fan molt bé i s'integren molt bé.
Hi ha, a més a més, la participació,
encara amb personatges molt més petits,
molt més breus, de l'Emma Cuesta,
però, sobretot, destaca la de la Rossi de Parma,
que surt només una estona,
però, realment, cada vegada que surt la Rossi de Parma
dirigida per l'Almodóvar,
es converteix en un autèntic espectacle.
Llavors, això és realment molt, molt interessant.
Deia que és una pel·lícula més calculada,
més literària,
es veu que ja ha afegit,
en base en aquests contes d'Elis Munro,
ha afegit ell coses, diguem, de l'Almodóvar,
però ha intentat ser molt fidel
el que eren els tres contes.
Jo diria que, com deia,
és més tècnica i més celebral,
sense la frescura i sense l'espontaneitat
que m'han caracteritzat, jo penso,
la seva primera època.
A mi em segueix agradant molt
altres pel·lícules d'ell,
com Todo sobre mi madre,
que per mi possiblement sigui
la que més m'agrada de totes les que ha fet,
però és que en té moltes,
no hable amb ella,
les mateixes Mujeres,
la Bona de Granèvius,
que la va fer famosa internacionalment,
o, òbviament,
o, doncs, què sé jo,
què he hecho yo para merecer esto,
la ley del deseo,
molt bé, etcètera.
N'hi ha moltes.
Són molt diferents, eh?
Són moltes.
Estàs parlant l'una a l'altra, eh?
Són com moltes etapes
per a les que he anat passant.
Exacte.
Això m'ha cridat molt l'atenció
quan has dit
que no sembla una pel·lícula d'Almodóvar.
Sembla que val la pena
intentar definir-ho, això.
Sí.
Clar, que seria
una pel·lícula d'Almodóvar.
Clar, perquè jo, per exemple,
és que també és una pregunta per a tu,
perquè jo havia de anar
i al final no vaig fer anar-hi,
però ha tornat a fer aquesta,
per exemple,
aquest tipus de cine
que potser era una mica diferent a ell
que és el de La Piel Cabito,
per exemple,
que era una mena de proposta...
Bueno, també és una cosa,
suposo que sabeu,
basada en una novel·la
que no és d'ell,
és una novel·la francesa
que de molt èxit,
que va tenir molt d'èxit
en el seu moment a França
i que ell després la va adaptar
en alguna mesura.
A veure,
jo crec que en el fons
de La Piel Cabito
és com més...
Hi ha més risc,
s'innova més.
En canvi, aquí tinc la sensació,
com que sabeu que va haver
amb els amantes passajeros
un fracàs estrepitós
des del punt de vista comercial,
dona la sensació
que s'hagi volgut assegurar
en una cosa que li funcioni
i aleshores ha anat a parar
una cosa més clàssica,
més tradicional,
no tan innovadora,
no tan arriscada
i anant una mica sobresegur.
Llavors,
el que jo deia
és que no sembla
una pel·lícula
d'Almodóvar,
perquè jo diria que era
Almodóvar justament
perquè aquests canvis
que sugeria el francès
s'ha arriscat cada vegada,
és a dir,
inclús amb els amantes passajeros
si vas a mirar
és un risc el que corre,
és a dir,
s'arrisca.
i en canvi aquí tinc la sensació
que no s'ha arriscat,
que no s'ha arriscat,
és a dir,
que ha anat a una cosa
més segura,
doncs,
potser també més freda
perquè està tothom,
ella és més celebral,
més calculada,
més,
no sé,
no sembla en el sentit
que no és un fora de plans,
o doncs,
és a dir,
potser el que sí que té
és que té
el mecanisme habitual
de l'Almodóvar,
és a dir,
el color és el mateix,
la fotografia és la mateixa,
la música que és el mateix,
el de sempre,
doncs,
també és...
inclús aquí diria
que la música és excessiva,
en algun moment
a mi m'ha molestat
perquè no calia tanta música,
com sabeu,
el músic és l'Alberto Iglesias
que ha fet
de les pel·lícules
del Julio Medem,
totes les galletres
de les pel·lícules
de l'Almodóvar,
inclús últimament
ha fet les músiques
de Ridley Scott,
de l'Èxodus,
de Dios,
és a dir,
per tant,
era un autor
important de música,
però aquí
en algun moment
dona la sensació
que s'obre,
que no calia,
per tant,
no sembla
una pel·lícula
de l'Almodóvar
des del punt de vista
diríem de conceptual,
no de realització,
des del punt de vista
tècnic
i d'interpretació
i tot això
sí que es veu
molt treballat,
molt cuidat,
que doncs,
sap dirigir molt bé
les seves actrius
i això
en alguna mesura
es nota.
Ara,
és una història
de secrets,
d'emocions
enterrades,
això és el que crea
una mica
d'intriga
perquè al principi
de la pel·lícula
no saps què passa realment
i intentes saber
com és que hi ha
aquell conflicte
perquè no entens
per què hi ha
aquell conflicte
i vas entrant
una mica
de mica en mica
en la pel·lícula,
és personatges distants
i personatges freds
que segurament
és el que ha tret
d'aquests contes,
però val la pena
dir que
de mica en mica
hi vas entrant,
és a dir,
no és que et quedis fora
i diguis
no, això és fred
i no,
sinó que hi vas entrant.
El que passa
és que per mi
li falta
aquesta espontaneïtat,
aquesta riquesa,
aquest risc
que en altres pel·lícules
havia corregut.
Llavors,
jo segurament
tinc la sensació
que ell decideix
mostrar la mateixa fredor
que viuen
els personatges
entre ells,
perquè representa
que és un conflicte
entre una mare
i una filla.
La mateixa Julieta,
doncs,
és tota la vida
de la Julieta
en certa mesura,
interpretarà
aquestes dues actrius
que es van suplint
quan una jove.
Potser també
hi ha un problema
per mi
que ho dèiem
a la sortida
de la preestrena
amb uns quants amics
que estàvem també
a la preestrena
que dèiem
que hi ha masses flashbacks.
És a dir,
no m'he denominat,
es comença la història
en el present,
llavors salta el passat
per explicar
el que havia passat,
el que és l'origen
del conflicte,
llavors apareix
la Julieta de jove
que és la Diana Ugarte
i llavors
constantment
hi ha això,
aquest joc
i llavors vas entrant
en el tema,
vas entrant
però no t'acaba
d'omplir
com segurament
a mi m'havia emplert,
què sé jo,
jo recordo tot
la Solimada
i l'he vist 3 o 4 vegades
i altres,
què sé jo,
què ets jo
per a merecer esto
és un pel·liculón
per mi,
amb un final
i allò
que suggereix molt.
Aquí,
bueno,
està bé,
és a dir,
és molt femení,
això sí que potser
és una gràcia
que tothom
li atribueix
a la moda
i penso que és real,
penso que és cert,
que té una gran sensibilitat
per captar
la sensibilitat femenina,
diríem,
és a dir,
l'home es posa
filla
i això
ens ho explica molt bé
amb uns ulls femenins
que potser nosaltres
els homes
ho veiem
però no ho veiem exactament
de la mateixa manera
i això
crec que
està molt ben captat.
Penso que les personals
estan
excedentment sols,
hi ha un final
a més a més
molt precipitat,
és a dir,
no acabes d'entendre
per què d'aquesta volta
t'arriba el final
però,
sens cap dubte,
és molt millor
que los amantes
passajeros,
és a dir,
jo crec que
sense ser
una gran pel·lícula
de les del món
o les millors
serà una pel·lícula
que quedarà
perquè està molt treballada,
és molt conceptual,
molt tenint en compte
moltes coses
de música,
de fotografia,
molt cuidada
i l'interpretació
també.
Per tant,
és una pel·lícula
que quedarà
si bé no sigui
per mi
de les millors d'ell.
Sobre aquestes últimes
que dèiem,
la piel que evita
jo crec que va ser
com un resum
una mica
de tot el que havia fet
anteriorment,
totes les seves constants
les va col·locar
en una història
força potent,
força dura,
però que ja...
Experimental,
gairebé,
del respecte
de la seva filmografia
era bastant...
No sé,
era una mica...
Sí, sí,
això volia dir també
exacte,
que per una banda
com un resum
de tot el que havia fet
dels temes,
de les constants
de la seva filmografia
però al mateix temps
innovant
i anant cap endavant,
potser obrint
una etapa nova
que és possible
amb los amantes
passajeros.
Jo crec que
los amantes passajeros
va ser com una
protesta seva,
és la idea
que m'he acabat fent
perquè la vaig anar a veure
i és un bodri
de pel·lícula,
vull dir,
no la pots agafar
per enlloc.
Llavors,
això no té sentit
que ho faci l'Almodó
no té cap mena de sentit
jo crec que va ser
com una protesta
de dir,
mira,
doncs faig una tonteria
perquè aunque no em feu ni cas
jo crec que està com dolgut
és una persona sensible
i també capritxosa
l'Almodó
per alguna manera.
Aviam que no hagi sigut
una estratègia
perquè ara Julieta diguis
hòstia,
ha tornat.
Per exemple,
per exemple,
per exemple,
sí, sí,
algun tipus de constant
d'aquesta
no ho trobo
fora de la mida
d'un director com ell
que és un director transgressor
i que internacionalment
és considerat
dels grans directors
tot i que, mira,
ara el Jaume
que acaba d'arribar
em donarà la versió contrària
segurament
i volia jo esmentar-ho,
però bueno,
ja que el tenim aquí
que encara no m'està escoltant
acaba de seure
però no s'ha posat
a l'Oliculars
ara en 3, 2, 1
ja m'escolta
hola Jaume
oi que sí
que ens estaven parlant
de l'Almodó
per si vols donar
la teva opinió.
És un gran credo.
Ja està,
passem a una altra cosa.
Sí, veritat.
Això el promociona bé,
vull dir,
tens èxit per això,
no?
Vull dir,
els titulars són avui
gairebé ahir,
avui,
buah!
Bueno,
però és que a ell
li envolten
unes quantes coses
ara mateix,
aquesta setmana,
no?
Sí, sí,
a la crisi,
el tema de Panamà,
els papers de Panamà.
Bueno,
i també l'actriu,
vull dir,
és un,
bueno,
és un tema,
és que el tema Panamà,
clar,
aquí estem en un programa
que sí,
no, no,
ha parlat.
No, no,
parleu que jo no sé
i així me'n ha sabent.
Bueno,
com vulgueu.
No, no,
bé,
simplement es volu-ho
de moçar
perquè està,
que han destapat,
doncs,
gent que té
ficada,
calés o una societat
externa,
doncs,
a l'estranger
i han trobat que
el Modóver
i el seu germà
tenien una companyia,
doncs,
al Panamà,
i allò,
parava d'impostos,
sembla ser,
però no queda clar
si va ser un període
de temps
i ara no està clar
perquè es fa els noms
de la gent,
però no està clar
qui li afecta,
qui tingui l'efecte
que ho va liquidar després
posteriorment
a la gent de l'Espanyol
i per tant no sabem
en quin moment,
en quina situació es troba.
Ell no va venir,
eh,
curiosament,
no va venir a la preestrena,
potser estava a Madrid,
no tinc ni idea,
però no hi eren allà
o si va fer després
entrevistes amb la gent,
jo no ho sé.
I sé que la gent de TV3
que estava parlant
em va dir que entrevistaven
les noies
però no l'entrevistaven amb ell,
però suposo que després
en parlaran,
és a dir,
no tinc ni idea.
Això fa que agafi
una mica més d'actualitat
encara,
100 anys de perdón,
que no sé si heu vist
o se ve una miqueta
de què va,
però l'heu vist?
Ah, mira,
és que avui he parlat
amb una companya de feina,
jo crec que la gent,
així que potser
no veu molt cinema,
aquesta pel·lícula
li pot agradar molt,
de veure-la,
perquè és potent
en quant a les actuacions
són tremendes,
és una pel·lícula
feta per una gran productora
de televisió espanyola,
i Altossar,
que també és com jo ve,
és una garantia,
s'ha de dir
que és una garantia,
que toma bé,
no sé quina mena
de credibilitat
tenen alguns actors,
i aquest és un,
que tot el que fan,
doncs,
bueno,
entres dintre,
no sé,
tenen aquesta capacitat.
I de què va això?
De què va?
És un atrac,
és molt senzill,
però com que parlàveu
d'això de Panamà,
és un atrac,
i en el moment
que els atracadors
entren en una seu,
una sucursal,
d'un banc de València,
curiosament,
està allà afincat
i està allà ambientada
la pel·lícula,
doncs es destapa,
eh?,
primer la directora del banc
per mirar de salvar-se
una mica
veient com van les coses,
perquè acaba de saber
que l'acomiadaran,
que està en una llista
de gent que l'acomiadaran,
doncs destapa
en un dels atracadors
que hi ha uns papers
allà en una caixa
del banc
que poden tenir
una polèmica
molt important,
i d'aquest tipus
que parlàvem ara,
eh?,
de conxorxes,
de corrupció,
i etcètera.
Llavors resulta
que un dels lladres
ja ho sabia,
és a dir,
que anava la cosa
per anar a buscar
aquests papers.
Això seria un resum
una miqueta
molt per sobre,
però la pel·lícula
té uns ingredients
i està portat
d'una manera
i t'enganxa
i a més a més
té un caire social
i jo diria que sobretot
la gràcia que té
és que
sobretot destaca
el tema de l'amistat.
L'amistat allà
és el més fort de tot,
és el que importa
i fins i tot,
no sé si ja un matut
va semblar o no,
però fins i tot
el respecte
a les diferències,
perquè dintre del grup
d'atracadors
hi ha quatre,
sobretot són tres
els protagonistes,
però hi ha algun més,
però hi ha un que és un,
no sé com es diu,
un balí balaga
o una persona
que en qualsevol moment
et destrossa
tot el que has planejat,
però bueno,
està allà
i el respecten,
forma part de la seva,
li diuen el loco,
de fet,
i no és que actui malament,
és que té un cor pur
d'alguna manera,
però és que fa coses que no.
Bueno,
doncs està,
forma part de la seva quadrilla,
és una pel·lícula
entre Ocean's Eleven
i la Felt.
Està pensant en Ocean's Eleven.
Una miqueta,
una miqueta,
tot i que Ocean's Eleven
és molt més festiu tot,
plegat segurament,
no?,
i aquest té el seu moment
techo i comida,
eh?,
i té el seu moment,
doncs,
d'això també,
de parlar,
hi ha un moment...
Bens,
que en cine espanyol,
facis el que facis,
et faràs cine social en general,
vull dir que...
No?
Sí,
el director és argentí,
de fet,
i bona part dels actors
que jo no conec,
la veritat,
no puc dir els noms,
es poden buscar per internet,
però són argentins,
és a dir,
hi ha com mig i mig.
El Rubrico de la Serna,
el Raúl Arevaló,
el senyor...
El Raúl Arevaló,
faig veure aquestes dues o tres cosetes,
no?,
que tècnicament és molt potent,
s'han gastat 6 milions d'euros,
no està malament,
no recuperaran la inversió,
que és una cosa que em crida molt l'atenció últimament,
el tema de la producció,
no?,
vull dir,
han de fer-ho les companyies aquestes de televisió
per obligació legal,
estan obligades a invertir una quantitat,
llavors,
bueno,
doncs mira,
diguen,
això estem obligats a invertir-ho,
doncs fem això amb aquest pressupost,
fan servir una quantitat que tu destacaves també l'altre dia,
efectes especials,
de retocs després de fotografia,
fa dues setmanes que ho van comentar,
però mira,
ara que l'ha vist el Jaume,
sí que m'agradaria tenir,
ni que sigui...
Potser,
explica,
jo penso que hi ha una diferència
entre el que parlàvem
del que es va descobrir ahir,
que avui s'ha airejat a les a de bé,
i el que planteja aquesta pel·lícula,
la diferència que jo penso que la pel·lícula
el que fa és gairebé perdonar allò,
100 anys de perdó ve de la pel·lícula aquella famosa,
de fa molts anys,
que va dir que qui en roba un ladrón
tiene 100 años de perdón,
amb la frase.
Exacte,
el títol no és casual de cap manera.
Llavors,
esclar,
nosaltres empatitzem,
com diu ell,
directament ja amb els atracadors.
Vull dir,
això és la primera qüestió.
El maltracte que fan a tots els policies
és extraordinari,
i a més a més,
és on veiem l'autèntica divisió,
i precisament,
perquè el que diu el Pol té tota la raó,
i precisament perquè estem
en una estructura
de cinema espanyol,
això és l'atracament
que es va fer a València
ara fa uns quants anys,
no sé quants,
això sí que no ho sé.
No,
és igual.
I llavors,
esclar,
els atracadors tenen,
és el que diu ell,
tenen la seva particularitat,
però empatitzem amb ells,
i de mica en mica
ens van demostrant
que,
de mica en mica,
però que ho endevines molt aviat,
que allà van amb la meitat,
o sigui,
van amb la meitat d'armes
el que representen
o el que volen fer veure,
no?
Ja.
Llavors,
sí que és cert
que és el cinema espanyol
crítica social clara,
i ben fet,
no estic tant d'acord
en que els actors
són meravellosos,
però n'hi ha algun que sigui,
i això pesa
en la pel·lícula,
però hi ha un final
que penso que se'l podia
n'haver estalviat,
no?
Precisament que aclareix
i acaba de reafirmar-te
aquesta sintonia
que ja tenim
amb els propis atracadors,
i que,
bueno,
després quan ja s'han escapat d'allà
i tal,
tio,
allò és una festa
que s'assembla
al d'allò.
Però sí que és cert
que és un cinema interessant,
i que sintonitza
amb això que dius tu,
però des del punt,
i aquí vaig,
des d'un punt de vista,
el que no sabem,
o sigui,
el que no se'ns explica
de tot això
que han d'escober a Panamà,
no?
És precisament,
i el que jo vaig escoltar
amb un entès,
va dir,
diu,
bueno,
però totes les figures
que destacaran
és el petitó
de tot plegat.
Això és el sistema.
O sigui,
el sistema
té capacitat
per oferir,
com diuen
els mateixos panaments,
diu,
no, no,
nosaltres
ens venen,
ens contracten,
creem un producte
i el venem,
punto.
Vull dir,
som responsables,
home,
és clar que som responsables,
no hi ha cap mena de dubte.
I aquí és on penso
que ens hem de fixar
que això és una crisi estructural total,
no?
I la pel·lícula aquella
no se'n va gaire d'això,
no,
no se'n va,
i la fa crítica
en quant a l'aparell
de control de l'Estat,
però no la fa crítica
en tots els altres elements.
I aquí
hi hauria una
una disfunció
segons el meu criteri
que ens allunya
de la realitat
d'algun entès
que pots haver escoltat,
que jo
semblaria
que l'he escoltat,
que diu,
eh,
això és estructural,
eh,
del món,
eh,
vull dir,
total,
perquè hi ha el Putin,
hi ha la veritat,
però aquests coneguts
són el que menys,
el que hi porta
és aquesta gran...
És que justament
una cosa que justifica
això que estàs dient
és que,
no sé si sabeu
que aquesta companyia
Movac,
Fonseca,
que és la de Panamena,
és la quarta,
la cinquena
amb ordre d'importància,
és a dir,
que davant d'aquesta empresa
n'hi ha quatre més,
molt més grans
i molt més importants
que es dediquen
a fer la mateixa feina
a nivell internacional.
Per tant,
vol dir,
que l'únic que s'ha fet
ha sigut
aconseguir
11 milions
de documents,
11 milions i mig
de documents
que parlen
d'aquesta agència,
només,
però i les altres agències
ja són molt més grans
que qui allà.
Es farà una pel·li d'això.
Sí,
i és que pot ser
molt interessant,
perquè el que acabes de dir
és ben bé cert
i el que tenim
molt clar
és que com que el sistema
el tenim així
de malament,
llavors,
tot el que es crea
a l'entorn
perquè això sigui així,
doncs no és que sigui
una unitat,
això és on cadascú
va a la seva,
és la individualitat total.
Això volia destacar jo
de la pel·lícula.
Això sí que és molt important.
I està en la pel·lícula
que has de donar.
Això hi és,
a la pel·lícula,
sí,
sobretot el que és
l'estructura de control
i que cadascú sap molt bé
què carai és això,
però que la combinació
d'elements,
suposadament cadascú
té el seu punt de control,
però la combinació
d'elements cadascú
amb la seva competència
doncs crea un caos.
Un caos.
És a dir,
allà qualsevol
es pot ficar
i això és una mena
de teoria
que a mi també
se m'ha ficat al cap fa temps
i és que d'alguna manera
tots els sistemes
són així.
La papallona.
Sí,
per exemple,
l'efecte papallona
o el funcionament
de gairebé tot,
de les telefòniques,
allò que tothom diu
és que per esborrar-me,
o de Facebook,
que la gent diu
és que per esborrar-me
d'un lloc
és pràcticament impossible.
És a dir,
sembla ser que tot
acaba funcionant
gairebé com un sistema...
El WhatsApp també?
El WhatsApp no,
perquè l'esborres del mòbil,
ja veus,
això és un bon contraexemple,
sí senyor.
El WhatsApp no,
el WhatsApp ho borres tu,
si vols.
No, però de fet igualment
tot el que...
Hi ha polítiques de...
Si parlem d'això
de Facebook,
WhatsApp i tal,
tot el tema
que és accés gratuït,
a les polítiques
normalment
hi ha el tema
de la...
de que la informació
es manté...
Després Google
va fer una contrapolítica
que al cap d'uns anys
la informació,
allò,
la ley de l'olvido,
que es diu així,
que després...
Que s'esborra,
per dir-ho d'una manera.
Sí, s'esborra
perquè tu,
si has fet algun acte
però ja has complert pena
per dir alguna cosa,
no et surti
per temes de feina,
per exemple,
que si busquen el teu nom
a Google,
però sí,
en general...
Però és complicat,
eh?
És difícil,
és molt difícil d'esborrar.
Molt difícil d'esborrar.
Molt bé.
Bé,
doncs això sí,
sí, sí,
una pel·lícula interessant.
Ara no arriba
el Víctor Erice,
tot i que segons
el meu criteri
intenta arribar-hi,
eh?
Encara que el Víctor...
Veig que ho veus més coses,
veig aquí Hitchcock i Trifó
i veig el Regalo també.
Què et sembla més interessant
de comentar?
No, és que el Regalo
no l'he vist.
Jo també l'he vist,
jo també l'he vist.
Però a mi m'han parlat,
no i que mig-mig, eh?
Ja, però no,
jo trobo que no.
Bueno, esclar,
és que hi haurà
qui no hi entra
en aquestes coses.
Jo l'he vist
al documental també,
la preestrena,
fa un parell de setmanes
que l'han passat
i em va agradar molt,
però explica't
el que tu has vist.
No,
és el que diu el documental,
en definitiva,
està inspirat
en el llibre
del senyor Trifó,
aquella famosa entrevista
que va tenir el...
Bueno,
està enfocat
des d'aquest punt de vista.
Després hi ha una participació...
L'express participació
del David Fincher,
l'Espilber,
no,
també segur.
L'Espilber no.
No,
l'Espilber no.
l'Espilber no.
l'Espilber no.
l'Espilber no.
l'Espilber no.
l'Espilber no.
l'Espilber no.
l'Espilber no.
l'Espilber no.
l'Espilber no.
que bé.
Tothom el defensa,
és a dir,
però hi ha molts...
el Wenders...
ho és...
Això volia saber jo,
tothom el defensa.
l'Espilber no.
l'Espilber no defensa.
l'Espilber no defensa.
defensa el Hitcher.
Carai.
doncs res,
llavors ja no el critico més.
El defensa,
i diu que la seva aportació
va ser decidiment important,
i bueno,
és a dir,
hi ha una llista de...
tens aquí la llista
de directors
que comenten...
el Richard Lillater...
ah, sí,
el Linklater.
Sí.
i...
moltíssim,
es pot fer un resum,
una mica de...
de totes les opinions?
si coneixeu...
quina és la aportació
del Hitcher?
Sí, sí,
jo el vaig llegir fa temps.
vale.
el llibre no és més que una mena de...
no han agafat totes les pel·lícules,
perquè suposo que s'hagués allargat massa,
han agafat unes quantes
de les pel·lícules més significatives,
per posar també imatges
membres de vèrtigo,
o de...
què sé jo...
psicòsis, sobretot.
psicòsis.
i llavors el que fan és una mica
primer donar a entendre
que jo penso que és un tema
també generacional,
és a dir,
penso que la gent que
a l'any 60 van veure
aquesta pel·lícula als cines,
van viure l'espectacle
que això significava
en una mesura,
perquè el Hitcher
ho va aconseguir
des d'un punt de vista publicitari
que tothom molt abans
d'anar al cine
tingués por
i que hi havia cinc cues immenses
com ara hi ha en el fenòmene,
quan vas a veure,
doncs...
jo l'altre dia
em vaig quedar sorprès
de veure
los ocho...
el...
el...
el...
el...
No, no, continuem, continuem.
Els odiosos ocho
del Tarantino
vaig quedar sorprès
de la cua.
Entre l'Spilver Escocés,
l'Spilver Tarantino,
mira, jo...
me'n vaig, me'n vaig.
Te'n vas?
Em va sorprendre
la cua de gent que hi havia
i que va ser un emocionant,
perquè la mateixa manera
et recordava
com això passava antigament
amb els anys 60, 70, 80,
fins que de mica en mica
doncs això
per la televisió
i per l'internet, etcètera,
doncs això ha canviat, no?
Avui dia vas al cine
i hi ha pel·lícules o sales
que a més hi ha dues persones, no?
Clar, però per això es diu...
han jugat a que el fenomen
es diu fenomen experience, no?
Clar, clar, clar, clar.
Que és el retorn aquest
de les sales 80.
Sí, sí, i tornar
inclús a la presentació
amb les cortines
que s'obren
en el moment
que comença
la producció de pel·lícules,
cosa que avui dia
no fa cap cine.
és una sola sala
gran, enorme,
tot al contrari
de la tendència
dels molts últims anys, no?
Sí, senyora.
que és a fer
per motocines, no?
Exacte.
Perdona, ja he trobat
a tots els...
La llista.
Si no tots,
doncs força,
el David Fincher,
Martínez Corsés,
Peter Bogdávonich,
el Sreider,
o sigui,
el Paul Sreider,
James Grein,
Richard Linklater,
n'hi ha algun més,
però aquests són els més destacats.
els més destacats.
A mi, personalment,
em va agradar molt
el d'això,
el Martínez Corsés,
i llavors també
el...
el David també
el vaig veure
molt encertat i tal.
Hi ha una cosa
que penso que és...
Richard Linklater també,
eh, la veritat.
Hi ha una cosa
que és...
o sigui,
que el Francesc
ens ho ha posat
com a punt d'inflexió,
que és que,
veritablement,
quan aquest cinema
es passava,
que estàvem
completament dominats
i el senyor...
el senyor d'això,
el Trofó,
doncs es va veure
com si tingués
una preocupació
davant del que
estava passant,
no?,
i que no ho tenia
massa clar
que veritablement
calia,
que es feia,
carregar-se
al cinema nord-americà
amb tots els seus
realitzadors,
fins i tot més punters,
com el Hitchcock,
que tenia un èxit
a Claparador,
i llavors jo recordo
que això ho vaig viure
amb aquesta potència,
perquè és l'edat
i tu també
ho has d'haver viscut,
Joan.
llavors,
esclar,
què és el que passa?
Que tots els que vam tenir
la temptació de creure
en això,
i en definitiva
ens vam apuntar
com bons aficionats
al cinema,
al cinema d'autor,
automàticament
ens va quedar
com una mica
embuïrat tot això,
no?,
i encara que hàgim
llegit coses
i ens hem quedat
amb el classicisme
o no
i totes aquestes coses,
la veritat és
que una pel·lícula
com aquesta
t'aclareix
una cosa
que per mi
és molt important,
que en definitiva
és la gramàtica cinematogràfica,
o sigui,
com es fan les pel·lícules,
quin és el veritable creador,
al marge
que la pel·lícula
pugui ser un engany
com Psicosis,
que ho és,
i al marge
que, per exemple,
amb el vertigen,
doncs,
d'entre els morts,
hi hagi un component
que se'ns escapava
de les mans,
com d'allò.
No,
aquí,
el que realment
ja és un cinema poètic,
eh?,
que ens fa anar
més enllà
de la pròpia història,
no és lector i lectriu,
és de la manera
que aquest senyor
va saber captar,
a partir dels tempos,
doncs,
una història de mort,
al cap i a la fi,
que és absolutament poètica,
i això és el que destaca
la pel·lícula,
bàsicament és això.
Clar,
llavors dius,
ei,
no es tracta de fer
una lluança,
com diu el francès,
del senyor Hitchcock,
sinó que es tracta
de destacar virtuts clares,
inqüestionables,
del que aquest senyor
era capaç de fer.
Una altra cosa
és que el seu cinema
fos vàlid,
fos acceptable
i que ens hi agenallem
davant d'ell.
Però és curiós
que el documental,
justament els
que estàs dient
de directors
que donen,
no?,
un seu pare a això,
siguin directors
encara que en el seu moment
haguessin fet cine
potser més independent,
però que no deixa
de ser el cine americà,
que precisament
els de la novel·la
que és del cinema
que van agafar Hitchcock
com a referent de dir,
ell,
aquest tio està fent
alguna cosa diferent,
em fa rar-ho,
no?,
que Trufó agafés...
Però Trufó,
jo penso que...
No sé si m'explico,
que els referents
que tenen
els de Calle de Cinema
com a crítics
que rebentaven
tot el cinema comercial
d'Estats Units,
el cinema buit,
no?
Sí,
però s'oblidaven
de la gramàtica,
per dir-ho d'una manera,
de la forma,
de la poesia
i potser de la...
No,
jo trobo curiós
que un documental
que estigui basat
en gent com ells,
basat,
per dir que sí,
com a periodistes,
no?,
en el món periodístic...
Era periodista.
clar, clar, clar,
del que llegeu cinema,
que a l'hora d'adaptar
el documental al cine
que agafis directors
que potser...
Jo penso que
he de partir de la base
que difícil...
No, jo dic que evidentment
són històrics
i són gent que tenen
molt a dir,
però...
No, jo crec que
el que passa
és el següent,
que en el seu moment
quan el Trufó
fa l'entrevista
amb el Hitchcock
és evident que
aquesta consideració
als Estats Units
no la té el Hitchcock,
en canvi sí que la té
una mica a Europa
i com que els francesos
amb això valoren
doncs les realitzacions
que ha fet el Hitchcock
doncs ho intenten
analitzar, estudiar, etcètera
i finalment defensar-ho.
No perquè ells
hagin de copiar
literalment
el que fa el Hitchcock
perquè de fet no copien
es diu que
a més la Piel que emà
no, la Piel no sé com es diu
una de les pel·lícules
que després de l'entrevista
fa el Trufó
a França
segueix una mica
les idees del llibre
però després el Trufó
també no fa això
fa una altra cosa
i jo de fet
trobo que no...
Per exemple
a mi una pel·lícula del Trufó
que trobo segurament
les millors
el que més m'agrada
és la primera
els 400 cops
i jo crec que els 400 cops
i qualsevol pel·lícula de Hitchcock
no tenen res a veure
són dos mons
completament diferents
però el que sí és veritat
és que el Hitchcock
és un senyor
que treballa
molt més del que sembla
és a dir
la gent té la sensació
la gent té la sensació
en aquella època
que
sobretot als Estats Units
que el Hitchcock
era un senyor
que improvisava
que feia
i que no treballava
i que no era un senyor
que tenia el seu estil
llavors el que demostra
en certa mesura
el Trifó
amb aquest llibre
i els demés
que també ho comentaran
en el documental
és que era un senyor
molt meticulós
que té una línia
molt clara de treball
altra cosa és que t'agradi més
o menys
o que coincideixis amb ell
no, que estiguis d'acord
o no amb ell
o que estiguis d'acord
o no amb ell
això també cal tenir-ho
però que aquell
és un senyor rigorós
que té una línia
i que veus
que aquesta línia
la té des al principi
del cinema
munt
fins a l'actualitat
això em penso
que amb el documental
queda molt clar
no, no, no
jo el que em referia
és més en qüestió
de la tria de testimonis
com per donar opinió
l'altra cosa
és que potser
es devien oferir
sí, sí
però una altra cosa
també és que potser
hauria sigut interessant
a Godard
per exemple
el Godard segurament
que hagués dit que no
que no
o que no estaria d'acord
és que el Godard
no està
el Godard no està
per mi no està
primera que no va participar
i segona que
jo entre el Trifó
i el Godard
em quedo amb el Trifó
és a dir
jo
el Godard m'agrada molt
la primera pel·lícula
però això no és el que diu ell
tot el contrari
diu ell
no, no
és que estan en línies diferents
jo penso que
clar, clar
i amb això
segur que tens
tota la raó
mira, hi ha una cosa
hi ha un petit paràgraf aquí
que diu
hi ha certes omissions
en la filmografia
del senyor
del senyor Hitchcock
no?
diu
però
el valiosíssim material
recopilat
proporciona una mirada
a vegades devastadora
sobre els fantasmes
els somnis
i les realitats
que n'hi haven
en aquell
irrepetible
creador
d'imatges
i sentiments
i llavors
diu
així com
l'aparentne
recerca
de Trifó
de la figura
del pare protector
això també
crec que és
evident
en la pel·lícula
i llavors
els altres
els realitzadors
que van opinant
doncs jo penso
que són els que estan
a favor d'ell
que per això
el devia triar
el realitzador
com
aquest Jones
i van dir
no
anem a destrossar
aquí
no
estic convençut
que això és així
no puc imaginar-me
de cap manera
què és el que
hagués dit
el Jean-Luc Godard
si l'hagués
acceptat
o probablement
el receptor
o s'hagués ofert
per fer-ho
probablement
donat que ell
amb el que està
dient actualment
que el cinema
ja ha desaparegut
i tal
segur que no
xucaria
l'exercici
és molt interessant
intentar imaginar
què pensarien
directors
que no han opinat
en aquesta pel·lícula
jo no sé
Woody Allen
el Modovar
directors
que no
però per exemple
el Modovar
jo he llegit
en algun moment
que el deixava bé
el Woody Allen
no ho sé
sincerament
el Woody Allen
no ho sé
però
hi ha una altra cosa
que també s'ha de tenir
molt en contra
i és que
en algun moment
ho destaca
en alguna mesura
el llibre
i sobretot
més el llibre
que segurament el film
és
la idea
que
el Hitchcock
era també un senyor
que li anava a dibuixar
li anava a pintar
sí
el feia els seus propis
storyboards
els fa ell mateix
i és un senyor
molt meticulós
és a dir
quan fa un disseny
d'una pel·lícula
tot està pensat
i a més a més
hi ha un moment determinat
amb una productora
no sé quina és
no me'n recordo
que li canvien
volen muntar-ho ells
de la seva manera
amb una pel·lícula
que ell ja ha rodat
i en lloc de fer
el muntatge
ell la fa la productora
i la pel·lícula no funciona
agafa el mateix material
doncs el Hitchcock
i la pel·lícula funciona
meravellosament bé
és una altra cosa també
que val la pena explicar
que ha passat més d'una vegada
en la història del cine
jo recordo
i és una pel·lícula
que recomano
i que tu em vas dir
que també t'havia agradat molt
era Ser una vez en Amèrica
és una extraordinària pel·lícula
això és
bueno
inconmensurable
inconmensurable
però no sé si saps
que la primera versió
que va sortir
perquè la pel·lícula dura
3 o 4 hores
i la primera vegada
que va sortir al cine
va sortir amb una hora i mitja
i va ser un fracàs comercial
estrapidós
el
com es diu el director
Sergio
Sergio Leone
Sergio Leone
va agafar una depressió
degut a que
després de la seva obra
després d'haver
escrit el guió
he passat 10 anys
preparant la pel·lícula
i no sé quantes coses
més
que li foten
una pel·lícula d'una hora i mitja
amb una altra hora diferent
del que ell havia fet
i la cosa és un fracàs
estrapidós
li agafa una depressió
i quan la pel·lícula
ja ha fracassat
de darrere
demana la possibilitat
de poder ell fer
el remuntatge
que ell volia fer
fa el remuntatge
que ell volia fer
en dos parts
perquè vam fer
inicialment en dos parts
i la pel·lícula
és un èxit internacional
és un èxit brutal
per tant
jo crec que
això s'ha de tenir en compte
és a dir
una altra cosa
que jo us recomano
si no coneixeu
totes les pel·lícules
del Hitchcock
jo us recomano
sobretot
Encadenados
hi ha una pel·lícula
hi ha una pel·lícula
per mi
que és una obra mestra
del cinema
amb un guió
perquè és que no treballa
amb guions seus
sinó amb guions d'altres
no em surt el guionista
que és un famosíssim
guionista nord-americà
no em surt el nom
és igual
però jo us recomano
que veieu
quan pugueu
Encadenados
és una extraordinària
pel·lícula
amb el Gary Grant
i la Ingrid Bergman
i la Ingrid Bergman
i la Ingrid Bergman
extraordinària
és una pel·lícula
realment
que la pots tornar a veure
i quedes meravellat
cada vegada que la veus
jo estic fent un esforç
perquè
ja els que em coneixeu
sabeu que Hitchcock
no és de la meva predilecció
tot i que té algunes obres
que considero
magnes
entre la història
de l'art
cinematogràfic
directament
estic fent un esforç
molt gran
per intentar imaginar
com tota aquesta gent
de directors
que ho és mental
que opiren
de la seva filmografia
han pogut parlar
també
quan la seva filmografia
en principi
jo penso que no té res a veure
amb la de Hitchcock
vull dir
el Martin Scorsese
el David Fincher
el David Fincher
no és tan lluny
si tu penses en Seven
i penses en altres pel·lícules
està lluny
però no tant
no tant
no ho sé
no acabo de veure
això que intentes fer
ara sí que és una mica complicat
vull dir
això sí que val a dir-ho
mira
diu
de quina manera
aconsegueix
el senyor Hitchcock
doncs posar
i no
no llegiré gaire
diu
posem un exemple
la pel·lícula
fingeix
recórrer
a la pel·lícula aquesta
a l'estructura
del documental
convencional
i per això
convoca
uns quants testimonis
que donen l'opinió
sobre allò
que es vol donar
per bo
en definitiva
el realitzador
això és la pregunta
que tu feies
allò que es vol donar
per bo
Hitchcock
no només era
un mag
del suspens
sinó
un pensador
que s'expressava
en imatges
i això
hi podem estar d'acord
jo crec que la pel·lícula
aquesta ho demostra
no
la participació
d'ells però
esdevé
molt acurada
i editada
perquè no es quedi
en ella mateixa
perquè s'estableixi
connexions
amb qüestions
bàsiques
del cinema
contemporani
que també
li pertany
d'aquesta manera
Hitchcock
va dialogar
amb tots
de fets
com
la veracimilitud
el tractament
de l'espai
i el temps
el rol
de l'actor
la relació
entre narració
i experimentació
o entre drama
i poesia
és molt complex
tot això
això
per agafar
a un espectador
o sigui
perquè un espectador
arribi
a un punt
d'abastar
tot això
ha de ser
els realitzadors
acceptem
per exemple
i crec que és
una bona
manera
de tirar endavant
que aquests realitzadors
han destacat molt
i molt lloy
perquè ja estaven d'acord
res més
els que eren crítics
probablement
ni el realitzador
ni els mateixos crítics
han volgut entrar
en aquesta qüestió
però que això
és l'essència
del cinema
al cap i a la fi
jo crec que està claríssim
que no t'agradi
el senyor Hitchcock
tampoc m'agrada a mi
segurament és
segurament
tampoc m'agrada a mi
segurament és odiós
perquè al final
és comparar
jo estic ara
m'ha vingut al cap
quan parlàveu
és comparar-lo
amb un altre director
que domina la càmera
que domina el muntatge
que és
però estan les antípodes
del tipus de cinema
que tothom el respecta
com a director
que ha creat grans
éxits
i és l'està l'hi cubri
clar llavors
comparar un amb l'altre
jo trobo que
són dos mons diferents
són dos mons diferents
sí però
d'un sí que pots dir
que és un creador
i un pensador
amb imatges
que és l'està l'hi cubri
i l'altre
no sé exactament què és
és que a mi no m'acaba d'encaixar
però bueno
el que passa
no sé si és una qüestió
de gustos o no
és que no estic tan segur
hi ha una diferència
i és que mentre el cubri
segurament té un aspecte
més ampli
d'interessos
vull dir que toca temes
bastant diferents
en canvi sí que és cert
que en el fons
el Hitchcock
és una persona
que s'ha especialitzat
en una cosa concreta
ell és un gran especialista
és a dir
domina molt bé aquest tema
que és el que li pregunten
en el fons
en el llibre del Trifó
i en el documental
també queda clar
com ho aconsegueix
com ho fas
què és el que fas
i l'altre li explica
què és el que fa
perquè és la seva especialitat
ara
el que passa és que
dintre d'aquesta especialitat
com deia molt bé
hi ha molts moments
que mostren
no surt per exemple
encadenados
que per mi és una obra mestra
i és de l'any 45
es diu Notorious
Notorious
i el guionista era Ben Hecht
que ho volia recordar
sí senyor
Ben Hecht
és el famós guionista
nord-americà
de la pel·lícula
que a més a més
té referències indirectes
amb la guerra
que acabava de fer
la pel·lícula és de l'any 46
si no recordo malament
és el que és del 46?
sí
i resulta que
s'acabava d'acabar
la Sembra Guerra Mundial
quan el tema de l'urani
el tema de la bomba atòmica
estava present
i el Hitchcock utilitza
el famós McGuffin
que sempre té el Hitchcock
que hi ha com a...
sí però
en realitat
en la pel·lícula hi és això
no és que sigui un recurs
sinó que apareix l'urani
ja ho veureu
si la veieu la pel·lícula
us la recomano
penso que és una gran pel·lícula
ara
el que fa el documental
és agafar
vèrtigo per exemple
i la famosa escena
en què
que és de
diríem
emotiva
o sentimental
o que de descobriment
del
de l'espencer
de l'espencer
de l'actor
James Stewart
James Stewart
i la Kim Novak
quan ell descobreix
o la vol descobrir
en alguna mesura
allò té una qualitat
des d'un punt de vista
molt bo
llavors ell
el que fa el documental
és mostrar les imatges
i explicar
per què allò
té moltíssima qualitat
doncs escolta
em sembla que
en algun moment
hauríem de parlar
del tema
haurem de parlar
a veure
si trobo aquí
el que volia posar
perquè ja
bueno
tothom ha sentit
la veritat
és una pel·lícula
que ha despertat
molta expectació
quina
la que anem
a parlar ara
que és la que vam posar
de deures
i estic fent una miqueta
de temps
perquè ara
ja puc
sentir una miqueta
no ho sento
encara surti malament
aquí la tenim
molt bé
per fer-nos una idea
Recomanació de Pol
quan la va veure
de prescena
que va dir
així que
que tens la paraula
i jo tenia una ment
més o menys
virgen encara
amb Paco León
perquè
com ja sabeu
jo vaig intentar començar
la primera
de les Carmines
i la vaig treure
i he fet
els 10
a veure si les he vist
les dues
molt interessant
jo no
només he vist aquesta
he vist les dues
i
a veure
val a dir
que la primera
bueno
entenc que és la primera
i tot el que vulgueu
però a mi em va quedar
molt molt
és una carta de presentació
és molt curteta
sí però
és un capítol pilot
d'una sèrie
és que m'imagino
com
bueno
el següent serà millor
perquè hi haurà més
però clar
és una pel·li
però per ser cinema
no trobes que és
com una manera diferent
jo saps què passa
que quan s'utilitzen formats
és que jo soc molt també
de formats i tal
però quan s'utilitza un format
com el fals documental
hi ha una mena de normatives
perquè acabi sent verosímil
una mica
llavors
se la salta
i a mi
si se la salta
jo no hi entro
però a part
era el tema
que a mi
ja ho vaig dir l'altre dia
però
segueixo dient
em costa
entendre'ls
en cert punt
en cert punt
la Carmina
el que diuen
vols dir
i la segona
en canvi
la segona
sí que
a mesura que anava
passant la pel·lícula
m'ha anat sorprenent
una mica
Carmina i a mena
una mica més negra
sí
Carmina i a mena
era més suelta
jo crec que és un cop
el personatge està presentat
t'han presentat
al seu món
i a més
el conflicte es presenta
des del primer pla
per dir alguna cosa
i està bé
és una resolució
molt
una pel·lícula
que es manté gairebé
tot
que passa dins d'una casa
i segueix bé
les normes
del documental
aquí ja no hi ha
entrevistes
no hi ha res
aquí
en aquest sentit
inclús posa deliris
hi ha rotlles així
del que ella s'imagina
però
com a pel·lícula
no sé
potser a mi em va entrar malament
la primera
però la segona
la vaig trobar
llavors clar
què passa
has fet un camí curiós
has vist primer la tercera
llavors has anat a investigar
ara entenent més
la tercera
la de Kiki
la que s'ha estrenat
que la veig més
evidentment
com una maduresa
però una maduresa
ja dic
directament
de tot
de tots els aspectes
és que
o sigui
en quant a foto
en quant a interpretació
en quant a històries paral·leles
com les uneix
narrativament
narrativament
l'art
la direcció d'art
els colors
la música
és que clar
cada història
és un món paral·lel
llavors
és molt curiós
que venint
de les dos Carmines
de cop hagi fet això
és com si hagués fet
uns curs
així
de qualsevol manera
i cada cop fa una
pel·lícula de gran magnitud
també per exemple
el tema
que ell surti
justament
en la història
que es basa
en el tema
de la bisexualitat
que ell mateix
es va mostrar
a la gent així
doncs
és curiós
és un pupurri
de moltes coses
però sí que és veritat
que és el que vaig comentar
l'altre dia
que és
temes
que potser a Espanya
són temes així
el tema de descripcions sexuals
sobretot si són filies
coses així
hi ha una línia molt fina
entre el grotesc
obscè
i allò
el amor espanyol
i el chavacano
a el café
té
que jo crec que és una
està allà
està bé
no no
és un cinema lliure
sorprent
sorprent per la llibertat
sense prejudicis
i a mi m'ha sorprès
és a dir
m'ha sorprès
a veure
jo no diré que sigui
una obra mestra
però sí que entenc
que és un senyor
que l'hem de seguir
perquè està cridat
a fer coses importants
és a dir
hi ha les obres mestres
i les obres fresques
sí, aquesta és una obra fresca
aquesta és una obra fresca
sí senyor
una obra fresca
trencadora
simpàtica
amb unes excel·lents interpretacions
és un gran director
i la prova
els actors
veritablement
la Candela
la Candela
tots estan bé
no hi ha cap que falli
és a dir
tots estan
inclús et diria
jo sí que la Belén
com es diu
Belén
la que fa de
diríem que s'enrotlla
amb ells
a nivell del trio
la Belén
que sortia
a un xopellidors catalanes
a un xopellidors
està desaprofitada
ho fa fatal
i aquí un canvi
es llueix
és a dir que
o sigui
però és que
les d'un xopellidors
clar, també dèiem això
Alberto
el xopellidors catalanes
Alberto
no està igual d'aprofitat
que per exemple
Barcelona i d'hivern
però és molt interessant
aquesta comparació
amb els xopellidors
vascos i catalanes
perquè aquest és un producte
concretament diferent
totalment diferent
i seria molt interessant
aconseguir explicar
per què
que jo tampoc ho tinc clar
i sé prou
com diu sempre el Jaume
com per poder dir-ho
però no té res a veure
segurament perquè
els xopellidors vascos
catalanes
etcètera
El Pregón
també
i altres pel·lícules
que puguem haver parlat últimament
estan dintre d'un cinema
amb uns paràmetres
molt concrets
que volen seguir
aquesta tradició
mig
carrinclona
i aquesta en canvi
vol fer una cosa diferent
s'atreveix
temàticament
ja és diferent
llavors narrativament
per suposat
doncs ja diu
per què no
si ja
vaig a plantejar-me un tema
tan diferent
segurament sí que estaria més a prop
dels interessos
d'un Berlanga
no del Berlanga clàssic
sinó del Berlanga
que estava interessat
pels temes eròtics
i que va fer tantes coses
com aquella de la Nina
de la Muñeca
que no me'n recordo com es diu
Tamanyo Natural
Tamanyo Natural
molt bé
sí senyor
i com altres pel·lícules
que va fer
bueno
la Vaquilla mateixa
és una pel·lícula
que està plena d'erotisme
dintre del que és
la Guerra Civil
però aquí s'ha fet
des d'un punt de vista
com que vam fer
aquell programa d'erotisme
també
el tema de Ninfomania
i Love
i totes aquestes pel·lícules
però aquí es tracta
tot d'un punt de vista pop
aquest cine pop
que és com molt
us vam comentar
aquella joven i al·locada
que era una pel·lícula
que tracta de la joventut
i com tractes la joventut
si no és per exemple
amb visió
amb molts colors
amb molta
frescura
de no sé què
llavors
aquesta pel·lícula és això
jo crec que
molts capítols
estan encesos
són visualment
i en qüestió de guió
que jo em pensava
que
perquè es tracta
de treure
de les tenebres
uns temes
que estan a les tenebres
vull dir que encara
amb el segle
amb el que estem
i amb tot el que hem viscut
i amb tot el que hem parlat
encara no ens atrevim a parlar
curiosament jo fa molt poc
vaig llegir un llibre
d'una amiga
una coneguda
però gairebé amiga
podríem dir així
no sé com dir-ho
que es diu Patrici Muñiz
és un llibre
que es diu Lisi
i el títol que té així
com a subtítol més llarg
és la estudiante
que vendió
sus bragas
i acabó convertida
en una obra d'arte
que em va fer pensar
la història i tot
que surt de la pel·lícula
amb la piel que habito
i a la pel·lícula surt
i està molt ben tractat
fins i tot
el tema
està molt ben documentada
també la pel·lícula
vull dir
el tema
que allà en el llibre
doncs parla concretament
de gent que ve
en la seva roba interior
i de la manera
com funciona això
i que en un moment determinat
doncs pot ser
una entrega en mano
que es diu
i llavors això
doncs té un preu
una miqueta més car
pel fet que té el risc
amb qui et trobaràs
doncs allà jo
quan estan en un moment determinat
dient
bueno
doncs quan ha arribat
a pagar algú
per les calcetes
d'aquesta noia
ara sí que dirà
una barbaritat
però diu
uns 150 euros
i bueno
ja està bé
vull dir que està
fins i tot això
ben pensat tot
i hi ha hagut allà
una gent que ha estat
treballant i currant
i a mi personalment
m'agrada molt la part
així
l'Arts Bon Trier
per dir-ho així
que sempre
en la qual
va ensenyant-te
a la pantalla
diferents cartellers
dient mira
això es diu així
i vol dir tal cosa
i és com molt educativa
la introducció
que jo quan estava veient
dic hòstia
clar és allò
és un homenatge
és una còpia
no sé
però la intro
no sé si us recordeu
que és allò
de com ensenya
sense
posar les persones
al llit
però les cobreix
amb històries
d'aquestes
d'una ampolla
obrint-se
de cava
i sortint tot el
doncs
això és la introducció
que us animo a veure
si voleu
és una sèrie
que es diu
Masters of Sex
que és una
que és una història
que els anys
de
los años de
post-Freud
que als Estats Units
hi havia els senyors
Masters
en Johnson
que van fer un estudi
sexual sobre
no tant els impulsos
mentals
sinó físics
de l'orgasme
i tot
doncs
era una d'aquests
investigacions
clar
molt
fora de lloc
en els Estats Units
dels anys
40-50
llavors és una intro
de la sèrie
que és exactament
el mateix
és que era clar
era una còpia
però dius
però com a mi
si s'inspira
en coses així
clar
era com
quan ho vaig veure
vaig dir
hòstia
doncs aquí
espera't a veure
què ens proposa
es veu que
jo l'he llegit
perquè no he vist
suposo que sabeu
que està basat
en una pel·lícula australiana
que es deia
The Little Death
i és un remei
d'aquesta pel·lícula
però es veu que
ha millorat absolutament
el guió
és a dir
el comentari
que jo llegia
no sé si ahir
era ahir
o abans d'ahir
un petit comentari
abans
que era
The Little Death
que és la sèrie
La Petita Mort
que és com li diuen
als franceses
de l'orgasme
per anar una mica
relacionant tot
doncs aquest film
que és australià
que és un remei
que això d'allà
diuen que
el ritme
està molt més aconseguit
que s'han aprofundit
els personatges
que s'han lligat
les situacions
i jo m'ho crec
és a dir
de la forma
que espontàniament
aviam
farà riure
perquè és una comèdia
farà riure més o menys
i tal
hi ha gent que ha rigut moltíssim
i gent que no ha rigut tant
però que la pel·lícula
en alguna mesura
funciona
i tanca molt bé
per exemple
a mi una escena
que la trobo extraordinària
és el final
quan l'Alexandra Jiménez
que està perfecta
és la que ensenya
en els muts
sordomuts
i que es troba
i té els teixits
de la seda
al final
aquell que és la festa
em sembla brutal
des d'un punt de vista
cinematogràfic
és a dir
allò és extraordinari
està molt ben lograt
per això deia
insisteixo
que és un senyor
que
si té guions
més o menys
i els adapta ell
perquè aquesta és una adaptació
del guió d'ell
pot fer coses molt molt interessants
i el detallet
no m'he terminat
agafar l'audífon
a l'aparellet
i tancar el so
i dir
que bé
a mi m'agradaria
fer-ho
sóc d'aquelles persones
que va a un centre comercial
o va a un carrer
tot ple de gent
i dius
però aquest soroll
no puc a mi
és una pel·lícula
que s'ha tractat
molt de cada departament
és molt interessant
i el tema del so
és molt interessant
perquè
aquest és el més evident
perquè és una persona
que és sorromuda
però que
jugues molt
amb el tema del so
però hi ha altres històries
que fa jocs d'aquests
de diegètics
extradiegètics
o sigui
la música
de cop és
música de pel·lícula
i de cop no
és un reproductor
de cop estan a la festa
són jocs que jo crec
que li donen
potser aquest ritme
que deies tu
de continuïtat
això tot entre històries
perquè en realitat
quantes històries hi ha
cinc
cinc històries
que
que inclús
hi ha certes històries
que tenen històries
dins
o sigui
el de
el de la dona
el de
que té la dona
que és quan s'adorm
ell quan està treballant
al quiròfan
i això
també hi ha històries
paral·leles
que és el que deies
de les calces
és la mare
que explica
la història de la noia
que com
exactament
dins
inclús dins
hi ha subhistòries
i clar
crea unes
arrels
que et permet
donar molt de ritme
però clar
l'has de saber mantenir
i jo crec que això
ho aconsegueix molt bé
sí sí
estic d'acord
és a dir
penso que
a mi
potser no em va fer riure
com veia que el públic
del meu entorn
reia
és a dir
confesso que
clar
això també depèn
de la teva
en fi
com reacciones
de banda
a determinades situacions
filosofia de la vida
sí
potser sí
però la gent reia moltíssim
i s'ho va passar molt bé
i jo
no m'ho vaig passar gens malament
m'ho vaig passar bé
però sobre
vaig trobar-hi molts valors
és a dir
sobretot l'interpretació
les històries
sexualment
ha de veure plorar
el seu marit
i tal
bueno no sé
n'hi ha moltíssimes coses
jo ploro
pensant
la interpretació
de la Candela Penya
perdó
a mi em direu
el que voleu
que tots està molt bé
però el que fa
que està donant
aquesta pel·lícula
és que
et quedes
bocabadat
cada gest que fa
cada moviment
d'allò
cada petita cosa
dius
és que és perfecte
és el que ha de definir
el personatge
a cada moment
jo volia comentar
només que en comparació
amb el programa
que vam parlar
d'erotisme
també una mica
protagonitzat
per Lídia
i per Pol
doncs
si us fixeu
tot el que
normalment surt
a les pel·lícules
és la part més
malsana
del sexe
i costa molt
malsana
malsana
és a dir
la part que
diguéssim
que fa que el sexe
sigui considerat
com una cosa oculta
com una cosa
lletja
estranya
lletja
bueno
això malaltissa
canvia aquesta pel·lícula
doncs
fa tot el contrari
el que passa és que
l'altre dia
quan vam fer el programa
que nosaltres
els referents
referents
les pel·lícules
per encetar el programa
així com
era ninfomènia
o sigui que era com una pel·lícula
que ja buscava
la incomoditat
en el sexe
i potser inclús
Love
com a trencadora
de mostrar sexe real
explícit
sense CGI
sense efectes especials
partint d'això
ja ho vam dir
més que
que sigui un tabú
que sí que és veritat
que el sexe és un tabú
en el cine
però més que això
jo crec que també
és
aquesta mateixa
fina línia
que tornem a dir
de què és
el grotesque
encara que ensenys
pot ser
molt agradable
molt fi
o inclús
el no ensenyar
també pot ser
molt
xavacano
però
pots trobar el punt mig
i jo crec que això
ho fa molt
la realització
la narrativa
l'actuació
però
però sí sí
igualment segueix
sent un tabú
i jo crec que igualment
a Kiki
clar
Kiki
sabent que és un tema
és una pel·lícula
sobre sexe
no es mostra
com a tal
es mostra
que són fílies
que a més
molts cops
les fílies
més que res
és com una
és
sí però
són fílies
que com
hi ha una varietat
tan gran
que s'explica
a mi com a mínim
em fa la impressió
jo no me'n reconec
indirectament
en cap de les fílies
en principi
però crec que
el que et ve a dir
és que
tothom
pot tenir
alguna coseta
d'aquestes
i que
això
no hauria de ser
considerat una cosa
que haguéssim d'ocultar
que ens hagués de fer vergonya
al contrari
vull dir que hem de reconèixer-ho
com a part de la nostra personalitat
i hem de saber
explicar-ho a l'altre
és el que defensa la pel·lícula
perquè ho sàpiga
i ja està
vull dir donar-li
una carta de naturalitat
no de naturalesa
que ja la té
sinó de naturalitat
a tots aquests comportaments
una mica tot al contrari
que li passa a l'Arsontria
jo ho reconec
vull dir que
l'infomènia
però és buscat
l'altra cosa
és que et repugni
alguna escena
per exemple
eròtica
sexual
com vulguis dir-li
d'alguna pel·lícula
però perquè està maltractada
potser
tot i que no sigui la intenció
i
aquí el que deia ell
jo penso que és molt important
perquè aconsegueix
llançar-te un missatge
que és
respecte als desitjos
que pugui tenir cadascú
que no tenen per què
necessàriament ser els teus
i aleshores
aquesta filosofia
que et mostra
a més a més
que té un final feliç
en alguna mesura
és a dir
tots els casos
acaben bé
perquè és una comèdia
i el que vol
és demostrar
que independentment
que hi hagi
un desencert
en un moment de minat
i això no és un espòiler
ja es veu
des del començament
que acabarà bé
la pel·lícula té
aquest caire
jo he llegit crítiques
molt molt destructives
en quant a un tema
una de les històries
que realça
i inclús incita
magnifica
magnifica
diguéssim
el que és la violació
o sigui
el tema
que la dona
està dormida
sense el seu compte
això
he llegit articles
que es creixen
aquesta pel·lícula
com que hauria
estat prohibit
tractada
aquesta història
no és la meva opinió
dic que és el que he llegit
em sembla que estem acabant
estem acabant
i la setmana que ve
en Francesc
ens parlarà
de la barba de l'Eleni
veieu algunes pel·lícules
d'aquesta dona
Magic the Girl
és una
per exemple
i vaig veure
seguides
dues més
El Niño
també apareix
dintre del Niño
és la policia
amb en Luis Tossard
i l'altra que va fer
és Estela Cadente
les tres
les va fer
en el mateix any
i jo les vaig veure
sense saber que era ella
totes seguides
va ser com dir
aquesta dona
què passa
com una relació molt màgica
per dir-ho així
entre ella i jo
què vols dir
que no ha fet res més
sí
si ha fet més coses
però aquestes són
les tres
que jo destaco avui
vinga som-hi
adeu
adeu
M de música
un programa realitzat
i presentat
per Maria Quintana