Cinema sense condicions.
¡Gracias por ver el video!
¡Gracias por ver el video!
¡Gracias por ver el video!
¡Gracias por ver el video!
Hola, bona tarda.
Estem a Ràdio Desbens, Cinema sense condicions i els bons aficionats segur que haureu reconegut aquest tema que és un dels que forma part de la banda sonora de la pel·lícula que tenim avui com a clàssic.
Però bé, abans que això, deixeu-me que saluti el nostre controlador. Hola, Biel, bona tarda.
Bona tarda. Bona nit ja, eh?
Bona nit. El meu company aquí present, Ignasi Juliacs. Què tal? Bona tarda.
Què tal? Bona tarda.
I el que us parla Pepper Mengol, que som els tres que estarem avui aquí enfrontant la feina d'aquest dia, que és una feina que ens complau molt, perquè tant l'Ignasi com jo som no el 100% d'acord, sinó el 200% amb la pel·lícula d'avui que va escollir l'Ignasi i ara obrirà foc.
Entre tu d'aquí, de 1969, dirigida pel Sant Pequimpa. I, bueno, dit això, ja et passo la paraula perquè obris el foc, ens expliquis per què l'has escollit i facis una primera introducció.
Hi ha una explicació fàcil primera, que seria el fet que, i tu m'ho subraïves perquè jo t'ho he dit previamente, no?
Aquesta pel·lícula la vaig veure amb 12 anys, en una època en què, evidentment, no hi havia gaire filtre pel que fa a la qüestió d'edats.
Evidentment, un nen de 12 anys, veient la matança final tan famosa de la massacre, veia, final tan famosa de la pel·lícula,
ja els nostres oïdors es poden fer idea de com, de fet, la pel·lícula marca. Això d'entrada, no?
Ja et queda...
Absolutament.
La pel·lícula et queda gravada per tota la resta de la vida.
Recordo que ho hem comentat aquest matí, que estàvem allà al Verdi a la presentació d'OBCN Film Fest, que després en parlarem si tenim temps,
i quan m'ho has dit, jo, m'han anat cap a casa i pensava, 12 anys? Però és que si és per quedar traumatitzat amb aquesta pel·lícula?
Gairebé, gairebé, gairebé.
Home, ja m'has dit que vas anar amb els teus pares, qual cosa vol dir que...
Sí, clar, els meus pares no sabien, evidentment, no coneixien la pel·lícula i tampoc sabien que la...
Es pensaven que anava a veure un western, clar.
Sí, sí, sí.
És un western, però no és un western clàssic.
No.
És un western d'aquests que se'n diu crepusculars.
Sí, i una càrrega de profunditat.
Que jo trobo que sí, de fet, en Pequimpa, si fa western, són tots amb aquest caire crepuscular.
Es diu crepuscular, però en realitat el que vol dir és trencar les normes clàssiques.
És a dir, Pequimpa té una visió absolutament nihilista de la vida, probablement perquè és un gran desenganyat,
un gran decebut de com el món gira i avança,
justament perquè ell ha estat format en un ranxo amb el seu avi, pràcticament, era amb qui tenia més relació.
El seu avi era un home, doncs home, polític de determinat pes i...
Tots els homes de la família van ser advocats i jutges.
Exacte, era jutge, era congressista, però a més a més era un pistoler famós.
És a dir, tenia una punteria impressionant, no?
I ell es va criar amb aquest home que era un home del segle XIX, bàsicament.
I aleshores, esclar, els valors de la llibertat, de l'aire pur, d'estar amb cavalls tot el set dia
i en definitiva de pujar una mica a farestec, van fer de Pequimpa.
Això és important entendre-ho perquè, clar, van fer de Pequimpa un rebel per natura.
És a dir, el constrenyiment de la ciutat, de les normes entre els homes en ciutat,
això li passava d'una manera brutal.
A Grupo Salvaje, evidentment, amb molts detalls es veu una cosa que, d'alguna manera,
en els seus westerns previs també es veu.
Ell està enamorat de Mèxic, perquè, de fet, ell estava relativament a prop de Mèxic
i per ell Mèxic era com la segona casa.
Mèxic, en Grupo Salvaje, està passant el 1913,
quan hi ha la Revolució Mexicana.
Pancho Villa, Madero, el general Huertas,
que era un malparit, com ja sabem, per Cazan, no?
És a dir, per Viva Zapata.
Per Viva Zapata.
Allà ja es veu clarament Huertas que...
Aquí tenim revolucionaris i contrarrevolucionaris.
Exacte.
Però, clar, així com potser amb Viva Zapata encara està molt clar qui són els rebels,
el president Madero, que és el que arrega Huertas, no?,
un cop d'estat i pim-pam i s'ha acabat el bròquil,
també estava amb els desvalguts, amb els homes de, diguem-ne, de la Terra.
En Pequim Pa, això no presenta un món d'aquí que se't digui crepuscular.
Precisament els bons no són tan bons i els dolents tampoc són tan dolents.
Podríem pensar que els bandolers, que en definitiva són un grup de bandolers aquests,
que estan a bandolers de frontera, que és un tipus de bandoler que a Pequim Pa li atreia moltíssim.
I a Pequim Pa li preocupava aquests homes que eren del dinau
i que, evidentment, no s'estaven adaptant al canvi que ja implicava el 1913.
desapareix un cotxe, no?, ja en la pel·lícula, que anul·larà els cavalls.
És un món, és el món de Pequim Pa.
I, curiosament, quan neix Pequim Pa aquest món ja és mort.
Però, clar, l'ha viscut a través del seu avi que li donava aquests valors, no?
Clar, tot això genera en Pequim Pa un nilisme, és a dir, una sensació d'abisme.
Psicològicament parlant, una sensació d'abisme, de no estar realment en aquest món.
Perquè, i això es veu com tracta Mèxic, no?
A Major Dandy, de fet, ja es veu en un moment donat,
que, clar, a principis del segle XX encara era la frontera de Mèxic,
encara vivia una mica com en ple segle XIX, no?
I, per tant, per això li ha agradat, probablement per això li ha agradat a Mèxic.
Perquè Mèxic encara conservava el caliu d'aquest món que ja no hi era,
d'aquest món que ja no existia.
I, de fet, li va anar de pèls perquè ell va escollir per rodar la pel·lícula
una localitat del nord de Mèxic que es diu Parres,
que, precisament, no va ser una elecció perquè sí,
va ser una elecció perquè va ser on van haver molts combats,
moltes batalles entre els reps, no?, els rebels i huertes, no?,
que ha donat el cop d'estat i, per tant, doncs, s'està fent amb el país.
Bé, precisament aquest context resulta que estava a punt de desaparèixer
perquè resulta que a Parres i a l'eixenda, a l'eixenda on filmarà gran part de la pel·lícula,
que és la caserna, doncs, de Mapatge, no?, que és el dolent,
bé, resulta que tot aquell context estava a punt de... tu imagina't...
que a la pel·lícula li diuen Agua Verde, Aguas Verdes.
Li diuen Agua Verde, però és Parres, no?
Sí, sí.
Bueno, tampoc és exacte, l'eixenda aquesta està a prop de Parres,
però tampoc és Parres, vull dir, és el nord de Mèxic, no?, cap a la frontera.
Doncs bé, el que vull dir és que estaven a punt de fer...
Tu imagina't, estem parlant del 1968,
la pel·lícula, s'estrena el 69, però la...
Doncs el 68 estaven a punt de fer l'estès, l'estès elèctrica a Parres,
i aleshores resulta, home, ara que he escollit aquest context,
que és justament el que encaixa, doncs, amb el segle XIX que tant estimo,
ara mai resulta que me'l fotaran amb cables i torres d'elèctriques i gaites amb vinagre, no?
Total, la producció va pagar al poble
perquè endarrerís l'estès elèctrica, sis mesos,
que serien els que els permetrien a ells de fer la pel·lícula en aquest context,
en aquesta hissenda i tal.
Òbviament això ha canviat completament, no?
Van esperar els sis mesos, van pagar, eh?
El poble va cobrar, i així Pequimpa va poder fer la pel·lícula.
Tres euros... Ai, tres euros.
Tres milions i mig d'euros,
inicials, que se'n van anar ben bé i àmpliament els quatre milions,
que ara poden semblar poca cosa, no?
Tenia en compte com van les produccions americanes,
però en aquell moment, doni-do, eh?
És una producció de la Warner per tot lo alt, eh?
Vull dir que és una pel·lícula, doncs, feta amb mitjans...
I es nota per les grues,
i pels professionals que hi són.
Perquè hem de dir que tenim Pequimpa, com dic,
li preocupava molt què va passar amb aquests bandolers
en aquest trànsit de canvi de segle, no?
Què els hi va passar?
I resulta que es troba...
Bé, és un projecte que li presenten
a partir d'una història de Wall-on-Green,
que, de fet, ha estat un guionista,
ha fet Grupo Sauvaje,
però també ha fet una pel·lícula força interessant
que es deia Morituri,
amb el Garigran, no?
Em sembla recordar.
I, doncs, ha fet ni més ni menys
que Carga Maldita,
de William Franken,
i Juegos de Guerra,
El major robo del siglo,
una pel·lícula bastant divertida.
Va arribar a fer fins i tot Robocop.
I El Confidential,
també el guió és de Wall-on-Green.
La història,
que després va participar en el guió,
però el que li va treure a per i en pa
va ser la història de Wall-on-Green.
Aquesta història de Grupo Sauvaje
és una història que parla d'aquests bandolers
que, de fet, van existir
i que es deien...
Va haver una banda que es deia Grupo Sauvaje,
de Wall-Band.
Vull dir que tampoc és inventat, eh?
Wall-on-Green parla, doncs, d'aquesta gent
que molts d'ells no van passar el segle
i si alguns van passar el segle,
evidentment, tots van tenir una mort violenta
en la seva gran majoria.
I, per tant, l'interrogant de Pequimpa,
d'alguna manera, en Wall-on-Green,
li va, d'alguna manera, aclarir, no?
Roy Signer és l'altre guionista...
Bé, la història està basada en una narració
de Roy Signer.
Sí, però, de fet, és Wall-on-Green
qui aporta la història.
El que passa és que en Signer consta, també,
que aporta...
No, no, és dels dos.
És dels dos, la història.
És dels dos, però...
De Wall-on-Green i de Signer.
Però el guió és de Wall-on-Green i Pequimpa.
Sí, exacte.
Però la idea, o sigui, la idea és de Wall-on-Green...
Wall-on i Signer, sí.
Signer és qui, després, també elabora el guió,
però, bé, més que res perquè ell...
A més, a més, és productor associat, eh?
Sí.
Però, sí, sí, clar, perquè això és un projecte
que a Pequimpa li arriba i que li atrau molt
per molts motius.
Primer, perquè portava gairebé quatre anys
sense treballar,
en el sentit que va sortir molt malparat
Major Dandy,
però després, l'altra pel·lícula...
Bé, al mateix any 65,
va haver una altra pel·lícula de Cincinnati,
no recordo el títol exacte,
que al final la va fer...
Bé, el rei del juego...
Sí.
...de Steve McQueen.
De Steve McQueen, sí.
Ara el títol en anglès no el recordo.
El rei del juego de Steve McQueen
la va començar a dirigir en Pequimpa.
El van fer fora,
perquè era un home obsessiu.
Per exemple, un simple detall,
van començar, clar, els especialistes en armes...
Ell va formar part de la llista negra
dels directors difícils.
Sí, i t'explico aquest detall.
El Pequimpa estava fent proves del so,
de com sonaven les pistoles.
Clar, estava fart que pistoles, rifles i tot,
sobretot en els westerns clàssics,
sonaven tot igual.
No feien una gran varietat de...
Clar, ell deia, no, això no és veritat,
un rifle sona com un rifle,
i una pistola sona com una pistola.
i van començar a fer proves.
Bueno, es va tornar boig,
perquè al final va agafar una pistola de veritat,
va disparar contra un mur,
i va dir, el que vull és això,
i cap de les pistoles, diguem-ne, de foguetx,
que estaven assajant,
sonava igual.
Bueno, es va posar histèric.
Era un home d'extrems,
vull dir, un home bastant...
I, de fet,
ara mateix desenvoluparem tots dos,
de fet, Pequimpa era un home incòmode amb ell mateix.
És a dir,
era irrescible,
de vegades podia arribar a ser una mica tirànic,
i d'altres no.
Vull dir,
era un home que no es trobava.
Sencillament,
tenia un conflicte intern personal
que el va acompanyar tota la vida,
va acabar alcohòlic,
i l'alcohol és el que el va matar.
Vull dir,
no sé si va ser l'any 84,
o 85...
28 de desembre del 84.
Del 84, no?
En fi.
Però la pel·lícula
és important també,
i després,
evidentment,
els actors,
tots som de primera,
en William Holden,
l'Ernest Bornein,
el Robert Ryan,
l'Edmond O'Brien,
el Ben Johnson,
el Warren Owens
i l'Emilio Fernández,
que és el mexicà...
El mexicà...
Mapache.
Mapache, exacte.
Que, per cert,
i compta perquè té molt de fons el tema,
la seqüència inicial,
que és la que a mi ja,
de petit,
amb 12 anys,
em va impactar,
que és la de l'escorpí de vorat,
atacat per,
per, diguem-ne,
les formigues,
li va donar l'Emilio Fernández,
perquè era un dels jocs sàdics preferits
de quan ell era petit.
i ho agafa,
el Pekin va quedar fascinat.
Aquí t'he de fer una referència personal.
Sí.
Que em va deixar amb mi
molt impactat la primera vegada
que vaig veure el cinema Novetats,
que el van estrenar el Novetats,
Grupo Salvaje.
Jo vaig estar fins als 14 anys
en un poble molt petit
de la província de Lleida.
I jo he viscut,
sent un crio de 8 o 10 anys,
no puc precisar,
potser més aviat 10,
la mateixa escena.
Sí.
O sigui,
un excursor
clavant-se
al
el fitbló.
Sí.
I nosaltres havíem fet
un cercle de
de foc.
De foc,
en aquest cas.
Em vaig quedar
flipant.
Una cosa extraordinària,
perquè, clar,
era un record que tenia jo,
a més a més,
tot això ho portaven els més grans.
I els petits,
que érem nosaltres,
estàvem allà
entre por i atreviment,
no?
Però és una cosa
que queda marcada
tota la vida, eh?
És increïble.
Sí.
És molt fort.
És que hi ha una metàfora
interessant pel que fa a això,
no?
Perquè, si recordem,
tots passen
vestits
descorbats
per davant dels nanos,
no?
I el William Holden
i tots
es queden mirant
els nanos
com estan
torturats
d'aquesta manera
l'escorpí.
És que és una metàfora, eh?
Terrible.
és la metàfora final.
Sí, efectivament.
Perquè, clar,
ells queden devorats,
ells són a l'escorpí
i queden devorats,
evidentment,
per la massa
de soldats
que hi ha
de mapatge,
que, evidentment,
en aquesta seqüència final,
que ja arribarem...
i és foc igual,
és foc igual,
és foc de bales,
però és foc,
sí, sí.
Efectivament.
Aleshores,
però...
Són aquestes lectures
que té
moltíssimes
la penícola.
i qui mata
a William Holden?
Un nen.
Agafa l'escopeta i...
És com
el Pèquim per reafirmar
aquest món
se n'ha anat
i aquests són els últims
dinosaures
i els nens...
Totalment.
Els nens
que estan matant l'escorpí
són els que et mataran a tu,
a William Holden
i al grup de bandolers,
no?
És potentíssim,
això, no?
Jo et diré una cosa,
personalment,
per mi,
el cine de l'oeste
s'acaba,
el bon cine de l'oeste,
en grups el va...
O sigui,
Peckinpuck se'l va carregar
amb aquesta pel·lícula.
Tot,
i que ell mateix
va fer,
com a mínim,
dos westerns,
però hi ha un altre
que pot ser mig western,
mig no,
però va fer dos westerns
que són molt importants
dintre de la seva carrera,
que és
Pac Garden,
Willie De Kitt,
Ah, sí, home,
clar,
per dos contats.
I després,
el de...
com es diu?
La balada de Kei Volhut.
Ah, exacte.
Aquesta en plan amable...
Ara, després...
Sí, bueno,
aquest...
És excel·lent.
La balada de Kei Volhut
és una reacció
contra el malament
que es va portar
a la premsa amb ell,
sobretot,
una bona part
de la premsa
dels Estats Units,
perquè Europa
va ser saludada
bastant bé
de Wills Bunch,
però els Estats Units no.
I llavors ell va dir,
ah, no,
doncs jo també puc fotre
un westerns
sense un ni un tret.
I va fer
La balada de Kei Volhut,
que és una pel·lícula romàtica,
però també decadent.
I també surt un cotxe,
que a més a més
és el que mata
a G. John Roberts.
Vull dir,
ja està en aquesta línia.
Exacte.
Ara, per mi,
el seu testament
filosòfic
dintre del western
és Pac-Garra
i tan guia d'equip,
perquè no té res a veure
amb els altres Pac-Garres
que hem vist
i amb la llegenda
de Villi el Nino
que hem vist.
Aquí és una història
molt més dura
i concisa, no?
Però,
hi ha un altre aspecte
de
Peckinpah
que a mi
m'interessa molt,
que de fet això
ja es veu en Duelo
en l'Alta Sierra,
que és el segon western
que fa.
Perquè, de fet,
Peckinpah fa...
per mi la primera obra
mestra d'ell.
Perquè de Duelo y Companions,
Companeros Mortales,
és encara un western
d'aprenentatge.
Sí, sí.
I força clàssic
fins a cert.
Sí, sí.
Però ja en el segon,
ja de fet,
ja és un western
crepuscular.
I ja.
Ja està contravenint
absolutament
totes les normes
dels dolents,
els bons,
el lloc de cadascú.
No,
tot que està allà
barrejat.
O sigui,
Peckinpah
té com un...
Parla sempre
de personatges
William Holden,
Charlton Heston
a Major Dandy,
que malgrat que
tots sabem
que va ser un desastre
sobretot en el muntatge
i tal.
Però tots som...
De Major Dandy
n'hauríem de parlar un dia.
Esclar,
i tant,
és una altra gran pel·lícula.
Perquè,
a més a més,
té anècdotes.
És una altra gran pel·lícula.
El Charlton Heston
que es va portar
molt bé
amb Peckinpah,
però hi va haver un moment
que li va fotre una fantasmada
i va dir,
escolta una cosa,
jo vull que ell acabi la pel·lícula
i si tinc que renunciar
al meu sou
i posar-lo
al servei de Peckinpah,
l'hi poso.
La conec.
I l'altre diu,
ves en compte que aquest tio
s'ho quedi.
No,
no tindrà collons.
Que no?
Efectivament.
S'ho va quedar tot.
A partir del dia següent
va deixar de cobrar.
Efectivament.
Jo poso el meu servei.
És molt bo.
Ho conec,
ho conec,
o sigui que...
Tremendo.
Però bueno,
agafo els dos persones.
William Holden
i Ernest Bornheim,
però particularment
William Holden
i Charlton Heston
són personatges
torturats.
Són altres llegos
del propi Peckinpah.
Perquè l'avi
a Peckinpah
li havia transmès
aquest valor
del segle XIX
que la paraula
donada
va a missa.
I si
l'atreixes,
ja ho diu
William Holden,
et converteixes
en un animal.
és a dir,
la paraula
donada
va absolutament
a missa.
Què li passa
a Major Dandy?
Doncs que
ell ha traït
el seu company
que és Richard Harris,
que acaba sent
sudista.
Què li passa
a William Holden?
Que va deixant
tots els de la banda
que van cayent,
no està per hòsties,
els va deixant
a tots enrere,
fins i tot
hi ha un
que ha perdut la vista.
Queda una mica tarat
i ell el remata.
I el remata.
però clar,
això,
arriba un moment
que el colpeix,
amb ell
i a la resta
del grup,
que la resta
del grup,
el warrenots
i tots aquests
estan per la pasta,
pel diner.
Sí,
les dones i el diner.
Però al final
estan ja
tots tan desesperats
i tan
colpejats
per la vida
i per com van
les coses
que és quan fan
el sacrifici final.
El sacrifici final
és la redempció,
que és l'altre
gran factor
de Pequimpa,
a Duelo i l'Alta Sierra
hi ha redempció,
hi ha traïció
i hi ha redempció.
La redempció
del que ha traït
que se n'emprenedeix.
Podria pensar
que és una cosa
cristiana,
però no.
És una cosa
de...
El cas de Pequimpa
és ètica,
pura ètica.
La paraula donada
és sagrada.
Mira,
amb això
que dius tu
tinc aquí
anotat
el tros
de diàleg
que hi ha
entre
el personatge
que fa
Ernst Bornein
i William Holden.
És Bornein,
que és Dutch,
diu
Maldito sea
este Dick Thornton
referint-se
a Robert Ryan.
William Holden
li diu
¿Qué harías tú
en su lugar?
Ha dado su palabra.
I Dutch
diu
Le dio su palabra
al ferrocarril.
I Pike
le diu
Es su palabra.
I Dutch
li contesta
Eso no importa.
Lo que importa
es a quién se da.
Exactamente.
És una mica
la consideració
ètica
aquesta d'aquí.
Però clar,
William Holden
ha traït
Robert Ryan.
I de fet,
fixa't que
Robert Ryan
està empaitant
aquesta banda
de bandolers,
però hi ha un moment
que
aquí és la part
nihilista
de Peckinp.
Els que estan
col·laborant
amb Robert Ryan
Robert Ryan
era bandoler.
Robert Ryan
era bandoler
per evitar
entrar a la persó
excepte
la missió
de donar
casera
al William Holden.
Correcte.
Però els que té
és que són pitjor
que se'n convence.
Això és lo pitjor
de cada casa.
Són pura escòria.
O sigui,
amb la matança
inicial
que ja et queda
quadra,
ja et quedes
clavat
a la cadira
veient la pel·lícula,
maten innocents,
maten a dones,
maten a nens.
Que la censura,
és a dir,
hi ha parts censurades
perquè hi ha planos...
Tu ho has dit,
és escòria.
És escòria.
Hi ha planos
de la pel·lícula
que
de nens morts,
els nens morts
fixa't que no surten
mai en la pel·lícula.
I altres que estan
caminant
mentre els trets
van passant
cap aquí i cap allà.
Van passant per aquí i per allà
perquè representa
que en algun moment
la bala
deu donar malment.
El que passa
és que no li van deixar,
els planos estan filmats,
però la censura
de la pròpia Warner,
la Warner va dir,
bueno,
fins aquí hem arribat,
no?
No es va ficar gaire,
no va tenir
tants de problemes
com amb Major Dandy,
però
li van tallar
cosetes.
Ara que dius això,
la censura
i
Sam Peckinpach
han sigut
sempre
dos antagonistes
molt grans,
perquè
us feu una idea,
el metratge original
de Grupo Salvaje
de 225 minuts,
li van fer reduir,
i ell va arribar
a reduir-lo a 182,
i al final
la versió que ha quedat,
almenys la que tenim
aquí a Espanya,
és 145.
Sí,
però encara és pitjor,
perquè al mateix
any 69
estrenen
la versió
aquesta
de 145,
que és la que
es veu a Europa,
a Europa es veu,
però a Estats Units,
amb l'escurça
que era massa llarga,
encara la van escurçar
a 135.
Sí,
és possible,
és possible.
A 135.
Sí,
sí.
I no sé si
alguns minuts més
van anar desapareixent
per diversos motius.
Evidentment,
el 1990,
alguna cosa,
no sé si el 96
o el 97,
van fer una
neteja
de la pel·lícula
i van tornar
a posar,
per exemple,
tot un seguit
de flashbacks,
no?,
perquè
també
hi ha
un amant,
el marit
mata l'amant
i intenta matar-lo
amb ell,
i per això
ell té
la ferida
a la cama,
aquesta seqüència
de camata
la van incorporar
va desaparèixer
de la pel·lícula,
va ser de les coses
que van censurar
i a la versió
aquesta nova
torna a aparèixer.
El que passa
és que apareix
d'una manera
que realment
com a espectador
dius
hòstia,
però
tenia que ser
una cosa així
tan curta
no s'hi podia
i llavors
jo he llegit
que Sam Pekin
va explicar
que precisament
el que li van
fer eliminar
eren
tota una sèrie
de flashbacks
que hi eren
sobre el personatge
de Dick Thornton
i hi era
sobre el personatge
de Bornine,
sobre el personatge
de William Holden
que explicaven
molt bé
com
el background
que els havia portat
en aquest final
i això
no ho podem gaudir
de qualsevol manera
és veritat
que la pel·lícula
no
és a dir
com que no ho hem vist
no ho coneixem
i per tant
jutgem el que tenim
i el que tenim
és monumental
jo diria que és l'obra
mestra
sens dubte
evidentment que té pel·lícules
molt interessants
molt bones
jo fins i tot
defenso Major Dandy
que és
que és un poti-poti
perquè evidentment
el muntatge
no és d'ell
i vull dir
van passar
la tira de coses
però malgrat tot
jo defenso Major Dandy
Cable Hulk
també em sembla
molt bona
però si
hi ha alguna pel·lícula
amb el seu metratge
com a mínim
de 145
que és el màxim
que coneixem
sí, el que tenim
és una pel·lícula
impecable
impecable
des que comença
fins que acaba
impecable
mira
si els que ens esteu escoltant
la veieu
veureu
l'escena que has comentat tu
dels excursons
que els estan
matant
com els obliguen
a l'autosuïcidi
veureu
la primera càrrega
que hi ha
la primera càrrega
que hi ha
que és el poble
està passant
entremig
una gent
que acaben
de tindre
un sermó
sobre l'alcohol
l'abstinència
exacte
és que ja
és la pera
veureu
escenes
com per exemple
quan se'n van
al lloc
on estan
això plogats
no és un poble
perquè és una aldea
d'Àngel
del noi mexicà
sí
de manera espontània
que allò no estava previst
el guió ni res
la gent
va quedar tan contenta
amb ells i tal
que els hi feia
els hi començaven a fer una despedida
fent cans
propis
de
de la
de lo que és
la cosa popular
no
i el
es va a donar compte
el pen
i fa
això
no
cuidado
això
entra
dintre
la pel·lícula
i és
un dels moments
més macos
de la pel·lícula
una cosa
romàntica
intensa
que corprèn
ja
el ferrocarril
és
un número
extraordinari
i després
per mi
hi ha
una de les
assegnes
més impressionants
perquè heu de
tindre en compte
que
pel final
de la pel·lícula
van
construir
un pont
i
la voladura
d'aquest pont
és que allò
és real
és que avui en dia
allò estaria fet
amb
els artilugis
i amb els avanços
de la tècnica
de forma
que ningú patiria
no
allà hi havia perill
que 4 o 5 cavalls
i 4 o 5 tios
pringuessin
perquè
van haver de fer
un estanc
un envajament
perquè baixava
poca aigua
pel riu
perquè tingués
l'alçada
pertinent
d'aigua
perquè no hi hagués
un problema
amb els cavalls
no hi va haver
cap ensurt
amb ningú
és una escena
meravellosa
és que això
que estàs dient
que per cert
mira m'ha fet
abans parlàvem
d'Erfog
i de Fitzcarraldo
és a dir
Pequim Pah
volia també
un realisme
absolut
però és curiós
perquè
si tu mires
la pel·lícula
que és brutalment
realista
perquè
evidentment
tot sembla
carn i osos
i sang
però si
amb Pequim Pah
jo veig una cosa
contradictòria
probablement
per la seva fascinació
de John Ford
que a John Ford
l'adorava
Pequim Pah
la pel·lícula
té un punt
de mitològic
és a dir
tot i ser realista
de la manera
com queda
William Holden
i els altres
sacrificant-se
per l'Àngel
que intenten
recuperar-lo
l'han traït
perquè han deixat
que Mapache
se'l quedés
i com que sap
que és un rebel
l'arrossega
amb el cotxe
i fan de tot
ells
abans de la matança
final
decideixen
redimir-se
intentant
no deixant-lo sol
recuperar
ells van a recuperar-lo
i estan disposats
ell
el William Holden
està disposat
a donar
la meitat
del que ell havia cobrat
amb monedes d'or
per recuperar-lo
que ja
el havien deixat
atropellat
perquè
William Holden
el personatge
Pike
que és el personatge
té mala consciència
de tot el que ha fet
a la vida
i fa com una mena
però bé
el que vull dir-te
és que malgrat
el realisme
de la pel·lícula
fixa't que
tot i sembabdolers
homes dolents
podríem dir
estan vists com a
com a herois
són gegants
la manera
en què
William Holden mora
quan el nen
li dispara
William Holden
està disparant
la matralladora
i es queda
mig caigut
però
el braç
el braç
està aguantant
la matralladora
és a dir
queda en una posició
com d'heroi
vull dir
com de
de guerrer
de guerrer
heroi
la pel·lícula
té un regust
èpic
i elégiac
totalment
i a més a més
jo et diria una cosa
Homer ens va ensenyar
amb la Ilíada
i l'Odissea
que hi ha
i pot haver més
però hi ha dos grans formes
de respondre
a la vida
una
la vida com a lluita
que és la Ilíada
i la vida com a viatge
que és l'Odissea
per mi
no hi ha cap dubte
que Sant Pekinpa
és un home
d'acció
i lo seu
és la vida
és l'acció
i el seu cine
és la seva vida
sí, sí, sí
no, no
però descomptat
per això
va tindre un fracàs
en el camp personal
però per això
o sigui
per això és un dels cineastes
que
a mi em fascinen
vull dir
perquè jo el cinema
l'entenc així
o sigui
l'entenc com a vida
que va tenir
com una cosa visceral
com una cosa visceral
correcte
i evidentment
en Pekinpa
és un home
de bodells
vull dir
és un home
i arrossegat
per tota aquesta
dimensió boixa
jo sempre
he dit
que sembla
que va
al caire
del
del penyassegat
i
està
volent
saltar
de fet
ell vol saltar
vol tenir
la impressió
de saltar
el frena
ben poca cosa
de saltar
del penyassegat
és una
tota la seva vida
la va portar així
és a dir
era un home
incòmoda
amb ell mateix
o sigui
no
no es trobava
no?
sí
però ara
era la seva concepció
de la vida
tu ho has dit
al començar
al principi has dit
era un tio
que estava decebut
de tot
absolutament
i tot això
de què li ve?
doncs
resulta
pel que he llegit
que ell
de tots els familiars
mascles
de la seva família
el que va rebre
va ser
unes instruccions
dient
Sam
l'individu
no és
necessàriament bo
té coses bones
i coses dolentes
per això
molts havien sigut
advocats
que després
havien passat
els jutges
i llavors això
amb ell el va marcar
mai
per això
els seus personatges
sempre tenen
aquesta ambivalència
absolutament
són dolents
però tenen
alguna cosa de bons
i després hi ha una altra cosa
que aquesta
se la va aplicar a ell
com a recurs
o com a
senyal
d'aquelles
de vida
i és
tu procura
que puguis tornar
a casa
havent fet
algo bo
justificat
que en deien
sí, sí
una justificació
de vida
sí, sí
sí
bueno
apuntant amb això
que dius
quan a l'ambivalència
al final de la pel·lícula
Robert Ryan
torna a anar-se'n
amb els bandolers
o sigui
el que està
empaitant
el bandoler
al final de tot
quan ja tot
està fent
resulta que fa
una altra vegada
o sigui
Mort William Holden
i l'alter ego
llavors passa a Ryan
a Ryan
exactament
vull dir que
jo abans d'acabar
sí que voldria destacar
una cosa
fonamental
que després
Pequim
a partir de Grupo Salvaje
la va repetir
que és la càmera lenta
les escenes de violència
a càmera lenta
ell diu
ell diu
que
ell això ja ho va fer
el 63
amb una pel·lícula
per la tele
per això
sí
però en cinema
és aquí
de fet ho volia fer
a Major Dandy
però no l'hi van deixar
bueno
a la millor ho va fer
i no l'hem vist
perquè
la primera versió
de Major Dandy
durava
415 minuts
sí sí sí
imagina el que podia ser allò
bueno és un misteri
és veritat
jo he llegit
en tot cas
no ho veia
no no no existeix
i he llegit en llocs
que no l'hi van deixar
però
no descarto
que home
en 400 i escaig
igual ho va intentar
i després li van dir
que
que ni parlar
vull dir
però
jo vull destacar
primer
la càmera lenta
que
no fa més
que enfatitzar
d'alguna manera
la violència
en la massacre final
evidentment
és horrorós
però
és curiós
perquè
Pequim Pa
aconsegueix un efecte
magnètic
és a dir
estem veient
una cosa
que ens està horroritzant
perquè és una seqüència
realment brutal
i al mateix temps
és com si ens digués
ens empentés
cap a l'abisme
aquest abisme
que ell té
tentació
sempre de saltar
doncs
l'estem veient
allà
en vivo
i en directo
vull dir
ens està reflectint
i ell deia
és que jo ho faig
la violència
a càmera lenta
precisament
perquè jo soc
una persona
molt pacífica
i per tant
doncs
a través
d'aquesta exhibició
tan exagerada
de la violència
el que vull transmetre
no oblidem
que hi ha la guerra
de Vietnam
en aquell moment
en el moment
de la pel·lícula
per tant
la violència americana
molt present
el que vull és
precisament
fer que
el públic
es retregui
de la violència
però jo no ho tinc clar
perquè
a Grupo Salvaje
els soldats
sembla que estiguin dansant
mentre estan morint
a base de bales
de la metralladora
clac, clac, clac
estan tots saltant
tots alhora
cap amunt
que sembla que sigui
com una dansa
una dansa de mort
però una dansa
els detractors
els detractors
de Pekinpà
precisament
s'apoyen
amb aquesta
lentitud
de
de la projecció
per dir
que hi ha
una recreació
de Pekinpà
amb la violència
i és tot
el contrari
segons ell
és tot el contrari
però jo no acabo
de tenir-ho
del tot clar
perquè la veritat
és que són
seqüències
molt seductores
això d'una banda
i l'altra cosa
que m'agradaria
dir
de la pel·lícula
de Grupo Salvaje
és el muntatge
hi ha planos
que és que
duren fraccions
de segon
és a dir
L'ú Lombardo
fa un treball
extraordinari
absolutament
hem de tenir en compte
que ha muntat
moltes altres pel·lícules
d'en Pekinpà
perquè la balada
de Cable Howe
és d'ell
sí
Pekinpà treballava
amb un equip habitual
igual que Berman
per dir alguna cosa
ha fet moltes pel·lícules
en Lombardo
realment
música de Jerry Fielding
exacte
fotografia
Lucien Ballard
Lucien Ballard
i el muntatge
de L'ú Lombardo
recorren moltes pel·lícules
de Pekinpà
Duelo en l'altra sierra
també
la fotografia
és d'en Ballard
Lucien Ballard
és una fotografia
en tecnicolor
i pan a visió
vull dir
absolutament
brutal
vull dir
quan tu veus
una còpia
com Déu mana
els grans
els grans clàssics
de Hollywood
se'ls rifaven
a Ballard
per tindre-ho
no m'estranya
nevades preses
d'ell
la oïda
que és de Pekinpà
també
el rei del rodeo
que també és d'ell
Valor de Ley
la famosa pel·lícula
amb John Wayne
que
bueno
escoltem
aquelles imatges
dels arbres
de tardor
és
cap al final
quan hi ha
el duel final
de Valor de Ley
és absolutament
impactant
bueno
realment
tots som molt bons
amb l'arra
la fotografia
com Jerry Felding
hem posat
la música
que hem escoltat
és la música
del final
de la pel·lícula
quan ells
prenen la determinació
d'autoïmolar-se
efectivament
però a mi el que m'encanta
de Grupo Salvaje
és
la tonada amb trompeta
o sigui
quan fan
quan fan l'acció
que va sonant la trompeta
a tot drap
de
en fi
d'acció
la música té
la música té moments
genials
molt bons
molt bons
realment
Felding
és un home
a considerar
no sé si
el nostre
benvolgut control
ens pot trobar
la trompeta
perquè
és un moment mexicà
és música
mexicana
però
amb potència
èpica
mentre la busco
us vull dir una cosa
jo tinc
la satisfacció
personal
de tindre contacte
des de fa 4 o 5 anys
amb la filla
de Pequimpa
la Lupita Pequimpa
i la setmana passada
li vaig escriure
dient-li
en correu electrònic
dient-li
que avui faríem
una revisió
de
de Will Banks
i em va dir
mira Pep
jo
clar
no havia nascut
ella va néixer
a l'any 72
i per tant
no tinc referències directes
vaig morir
quan el meu pare
va morir
jo tenia 12 anys
la veritat és que
tampoc el meu pare
a mi per l'edat
que jo tenia
no em va parlar mai
de cine
l'única pel·lícula
en la que he assistit
al set de rodatge
és amb la darrera
la Clave Omega
sí
diu
però sí que et puc dir
alguna cosa
perquè jo li vaig dir
si vols
i em permets
que t'anomeni
diu
encantadíssima
que m'anomenis
el teu programa
diu
i sí que et puc dir
alguna cosa
de gent
que va treballar amb ell
i amb la que continua
mantenint amistat
per exemple
el director mexicà
Alfonso Arau
sí
és Herrero
el personatge
és molt bo
perquè forma part
del grup
del grup
de Mapatges
de Mapatges
sí
Herrera
el tinc ben present
que té un bigot
sí
que és aquell que va
que va
ustedes
ustedes los gringos
són muy
vale vale
perquè anava a carregar-se'ls
i l'altre li diu
mira aquí
et posa en marxa
tot el tinglado
ells accepten
com a bandolers
accepten l'encàrrec
de Mapatges
sí
que això és una altra
cosa bona
els americans
tant se'ls
en la guerra
aquesta de la revolució
mexicana
tant se'ls enfotia
per qui treballaven
perquè ells anaven
a pagar els diners
el Mapatges
és un malparit
perquè de fet
és l'oficial
però
és tan bandoler
com ells
o pitjor
i els diuen
mira
sabem que
que transporten
un càrregament
d'armes
no
doncs
pels rebels
no
i
doncs
a veure si
ens l'agafes
i
però
ets tu qui
l'has de robar
i ens l'has de portar
l'altre té una estratègia
que bueno
això és guió
no
és una estratègia
de guió molt bona
que el Teaco allà
dient-li
no mira
nosaltres
vindrem de dos en dos
i cada vegada
et portarem
quatre caixes
exacte
4x4 són 16
i n'hi havia 17
no sé
és que una va caure
però
se l'han quedat els rebels
sí
però resulta que
una es va xivar
i bueno
i és per això
que agafen l'àngel
no?
que és el company
d'ells
i llavors
l'opita
em diu
sobre la pel·lícula
et puc dir
que
ell va estar
o sigui
a Sam
a Sam
li agradava molt
rodar a Mèxic
perquè s'identificava molt
amb la cultura
i la gent
igual que amb les tradicions
i la música mexicana
tenia grans llaços d'amistat
amb l'Índid Fernández
i amb Xano Orueta
que
també
surt
com a actor
a Grupo Salvaje
i
també
ella
ha continuat
tenint amistat
amb Aurora Clavel
que fa el paper d'Aurora
a la pel·lícula
i Alfonso Arau
que us he comentat abans
amb aquests dos
té bona amistat
diu
esto es todo lo que te puedo decir
y estoy muy feliz
y si te puedo ayudar
me lo dices
espero que tengas un buen programa
y ya me contarás
o sigui
són paraules
de l'opita
Peckinpah
pel nostre programa
impressionant
home
jo crec que
té que la coreixies
sí
va ser
a partir
jo
fa uns anys
vaig
comprar un llibre
sobre
en tinc tres
sobre Peckinpah
i llavors
sortia una referència
a
bueno
ella
hi havia un diàleg
en el que
parlava molt
de qüestions de la família
per exemple
el que s'ha dit sempre
al final
les drogues
i sobretot
l'alcohol
van ser el que el van portar
a una fallada cardíaca
clarament
però
bueno
els que el coneixien
diu
mira
ell podia morir de tot
menys del cor
perquè tenia un cor terrible
diu
ara
tot el que havia ingerit
i després
com
el malament
que s'havia tractat
ell
i la vida
el malament
que l'havia tractat
també
van ser el que el van dur
amb això
home
és que
en Grupo Salvaje
dormia quatre hores
és a dir
s'estava
preparant-se
el rodatge
del dia següent
fins que
ella
mort de son
i a les quatre del matí
es llevava
per
preparar-se
de nou
i per trobar-se
amb el director
de fotografia
que el passava a recollir
i per anar
al plató
i començar a discutir
les coses
és que
quan es diu
que Pekin Park
era cine
i no es pot dissociar
l'individu
del cine
és que
Pekin Park
era més
cine
que
pare
que amic
que marit
etc
Begoña Palacios
va ser la seva dona
és molt divertit
això
perquè
hi ha moltes coses
amb Pekin Park
que són molt divertides
perquè tenia un adesant
inclús era molt mentider
diuen
molt
la semà passada
vaig dir que
el nostre benvolgut
Anastasi
no present avui
novament
per problemes de feina
ens havia fet
un Pekin Park
recordo
que vaig fer aquesta expressió
i és perquè
evidentment
dit amb tot el carinyo
però Pekin Park
per exemple
anava
a les nits
de vegades
amb l'equip
de rodatge
se n'anava
a un bar
d'allà de la zona
provocava una bronca
provocava una bronca
ell desapareixia
i mentrestant
i els altres hòstiaven
es n'anaven donant
de batusses
no?
vull dir que
era així
bé
doncs
contestant això
com deies
d'aquest llibre
vaig treure
la referència
al seu correu electrònic
i llavors
em vaig posar en contacte
i a l'acte
va estar contentíssima
i bueno
i fins i tot
puc dir que
estem pendents
que vingui
quan
la seva agenda
li permeti
perquè
ella voldria dir
que està en el món
del cinema
el que passa
és que està
com a dissenyadora
de vestuari
llavors queda una mica
diguéssim
apartada
dels focos
de la fama
de la primera línia
de foc
si ve
si ve a Barcelona
jo la porto
segur
a Ràdio d'Esvern
estarem encantats
farem un monogràfic
pequin
està claríssim
perquè home
malgrat que
tenia 12 anys
algunes coses
sí home
ens pot
dir
i tant
i tant
molts records
i tal
això que deia
que és molt divertit
de Peking Punk
i Begoña Palacios
és que
en Begoña Palacios
es va casar
tres vegades
dos pel civil
i una per l'iglesia
i li havia presentat
a Begoña
l'havia presentat
amb ell
el director de cinema
Bud Butcher
home
el Butcher
i va dir
mira que
hay que ser cabrón
presentarte
un amigo
que te presente
una mujer
en la que resulta
que al final
te acabas casando
tres veces
era la seva forma
de ser
a la seva dona
en un documental
l'he vist
dient que
estimava moltíssim
a Pe Guimpa
però que estava
d'ell
fins al capdamunt
totalment
els amics
i tothom
et parla igual
bé
fem una mica
d'actualitat
sí
ràpidament
perquè
doncs queda gaire
escolta
fem una cosa
abans de passar
en perlícules
com que
és molt ràpid
dic que avui
s'ha celebrat
el cinema
Verdi
amb la Conxita
Casanoves
que és la directora
i l'Àngel
que és el coordinador
s'ha fet
la presentació
d'un abans
del que serà
la setena edició
de BCN
Finsfes
que es projectarà
el cinema
es va dir
bàsicament
del 20
al 28
d'abril
preneu nota
a un preu
molt interessant
de 3,90
a l'entrada
no ha pujat
no ha pujat
es podran veure
fins a 70 pel·lícules
que
es aniran
veient
o sigui
es aniran
desgranant
amb properes
convocatòries
que es aniran
conformant
el que és
tot el bloc
de la programació
les diferents seccions
les seccions
seran les mateixes
sí
seran les mateixes
crec que la de
la Dacia
aquesta vegada
està dedicada
amb valor
de retrospectiva
al cinema negre
i llavors
els imprescindibles
el que rebrà
aquest any
el Sant Jordi
d'Honor
és el cineasta
Windbenders
efectivament
se li fa una retrospectiva
on es projectaran
12 pel·lícules
d'ell
i la pel·lícula
de Cluenda
serà catalana
serà catalana
sí
Sica
de Carla Sobirana
de Carla Sobirana
que precisament
anirà
a la Berlinale
d'aquest any
aquest mes que ve
efectivament
per tant
una peça interessant
de veure
la d'obertura
encara no la saben
no
ja us anirem informant
a mesura que també
que rebem més
més coses
efectivament
molt bé
llavors tu volies parlar
d'una pel·lícula
que se'n va als Oscars
o si vols parlar
de nominacions
no
o si
de fet de la pel·lícula
volia parlar
perquè dels Oscars
de nominacions
en podem parlar
més endavant
n'hi ha hagut
bueno ja
vull dir
un altre programa
vull dir
exacte
les nominacions
ja estan fetes
però una de les que
de cop i volta
s'estava parlant
moltíssim
és Todo a la Bef
en totes partes
d'un parell
d'atrevits
no?
els dos Daniels
el diuen els Daniels
el Daniel Kwan
i el Daniel Skainer
jo ho sento
però
en fi
el comentari
escolta
consta
un 90%
dels americans
que els encanta
suposa que és americana
no?
la pel·lícula
sí, sí
naturalment
però escolta
és que és més bella
que l'anar a peu
i tothom diu
és que és
novatosa
és extraordinària
és explicar
una història
com a mínim
d'una manera diferent
d'una manera diferent
cada vegada
dono més la impressió
que la gent
fa temps
que no veu
això del multiverso
si el Philip K. Dick
Kindred Dick
Philip K. Dick
el de Blade Runner
estava fart de parlar
que hi havia
universos paral·lels
i que tots tenim
en aquests universos paral·lels
tots tenim el nostre igual
en un altre univers
que potser ha anat
per una altra via
i la pel·lícula juga una mica
que no entrarem
en detalls
de la sinopsi
perquè si no
ens menjarem els minuts
però
tot això
d'universos paral·lels
i
està més sobat ja
vull dir
li han agafat
el número
al pobre Dick
i sense reconèixer-ho
que és el pitjor
perquè de fet
qui va portar
al cinema
el responsable
que en el cinema
es comenci a parlar
de multiverso
de tots els universos
és en Dick
però és que en Dick
no fa sinó
basar-se
en filòsof
del segle XVII i XVIII
o sigui
ja es parla
del segle XVII i XVIII
fins i tot
hi ha alguns
filòsofs
que diuen
que nosaltres
o sigui
que el món material
no existeix
que això és una trampa
del demiurc
d'una mena de
si vols tu
digue-li 10
digue-li com en doni la gana
però
en realitat
tots
tots
som
menys
connectades
el gran demiurc
que és el gran
paridor
de tot l'invent
i aleshores
el gran paridor aquest
el demiurc
ens ha donat
a les ments
que només
simplement
som ments
ens ha donat
la ficció
la il·lusió
de materialitat
és a dir
nosaltres
vivim
convençuts
que tenim un cos
però en realitat
és tot
una ficció
que ens ha donat
aquest gran demiurc
que és el causant
a més de
de la multiplicació
en diversos universos
bé
això
la filosofia del 18
finals del 18
i del 19
em va ple
totalment
i tu que coneixes molt
la història de l'art
la pintura
dels romàntics
em va ple
ja d'això
però
sí, sí
clar
evidentment
igual
de finals del 18
i de principis del 19
aquesta sensació
clar
dic que ara
estem descobrint
però
bueno
si això
és a dir
si fos
això
i val
i la història
doncs
ens enganxés
és la d'una dona
que se sent fracassada
amb el seu marit
que s'han dedicat
tota la vida
a una
bugaderia
d'aquestes
màquines automàtiques
i
té
i té un problema
l'avi
que és un home
ja
molt gran
impressionant
per això
l'actor aquest
el
qui
hui
quan
que té
93 o 94 anys
és el típic xinès
que hem vist
en 24.000 pel·lícules
fet de secundari
en deu haver fet
dos o tres centres
i són les coses
interessants
no?
vull dir
veure
veure
doncs
o la Gemini
Curtis
està impagable
ella està impagable
però la pel·lícula
és un bodri
ho sento molt
jo
en fi
tota la gent
que està entusiasmada
amb aquesta pel·lícula
el meu respecte
per davant de tot
no?
perquè evidentment
és només el meu criteri
però és una pel·lícula
que arriba un moment
que l'odies
és a dir
s'està passant
d'un univers a l'altre
tot és
una
diarrea visual
de proporcions
absolutament
estratosfèriques
i arriba un moment
que
jo
em vaig haver d'aguantar
em vaig haver d'aguantar
perquè hagués fet com
en Pekin Park
aquesta línia
aquesta línia
ja
l'avisba
horrible
horrible
una pel·lícula
literalment
horrible
mira
això
això que has comentat
finalment
em porta
molt
em va molt bé
perquè m'introdueix
jo volia comentar
una d'elles
una que l'he vist
aquest matí
no sé si l'has vist tu
tu Leslie
no
he anat a les 10
a veure tu
Leslie
que és una pel·lícula
de Michael Morris
i aquesta pel·lícula
està interpretada
per Andrea
Rice Baruch
molt bé
Andrea Rice Baruch
resultant nominada
als Oscars
per
millor interpretació
femenina
realment
a mi
em sembla
una interpretació
modèlica
també
tinc que dir una cosa
el paper
d'ella
que és el d'una
una dona
si recordeu
dies de vino
i roses
que no té res a veure
amb allò
però
allí es plantejava
la història
d'una dona
que també havia caigut
amb el vi
amb l'alcohol
alcoholitzada
i aquí
és igual
tenim una mare
que és
soltera
que té un fill
de 16 anys
li toca
un premi
de 190.000 dòlars
a la loteria
i amb 6 anys
se'ls fon
amb festes
i alcohol
i llavors
tornem a començar
de zero
i bajando
però
tot això
ho dic
és una mica
d'explicar
una mica
l'esquelet
de la pel·lícula
però ho dic
més que res
perquè
ens donem en compte
que per una bona actriu
aquest paper
és un paper
atractiu
que et permet lluir
i aquesta dona
es llueix
per tant
no m'estranya
per aquesta banda
que estigui els Oscars
ara
si hem de parlar
de la pel·lícula
la pel·lícula
que no deixa de ser
cinema independent americà
és a dir
baix pressupost
i anem a sortir
com puguem
amb imaginació
i tal
tot això es compleix
però què passa
amb la història
ah
i diuen
que està basada
en fes reals
que ho sento
no m'ho puc creure
o sigui
és que arriba allà
un tio
que
que ve ser una mica
com si arribés
un príncep
encantador
molt bona persona
estem parlant
de l'amèrica profunda
que ja hi ha fills de puta
per parar un carro
ja ho hem vist
amb altres pel·lícules
i perdona l'expressió
i aquí resulta
que arriba un tio
que a més a més
té un amic meravellós
que es posa
de matinada
a ballar fresc
per fora
per la carretera
i tal
i amb ella
la fa remuntar
i la recupera
per la vida
és a dir
happy
per mi
això
destrossa bastants
el que dius tu
convertís la pel·lícula
en alguna cosa
que no
no és coherent
amb el reste de la història
però als americans
els continua agradant
home, clar
perquè
sí
el happy end
és allò que dius
tot està dintre d'un ordre
al final
tot i que
si hi ha un cinema
postmodern
és l'americà
vull dir
aquesta de todo
a la vez
i en totes partes
és postmodernisme
postmodernitat
pura de cinema
el missatge
és nihilista
el missatge
és res
tu imagina't
i a més
ho van repetir
no però en canvi
aquí no
aquí és l'esperança
com pots veure
jo dic
exacte
sí, sí
és la contraposició
el que s'ha de dir
absolutament
que el missatge
de la que jo comento
és
res és important
res és important
i ho van repetint
com que res és important
aneu a pastar
home
vull dir
és aquest missatge nihilista
postmodern
absolutament irritant
tres anuncios
tres anuncios
en les afueras
per exemple
en canvi aquí
et dic
el cinema independent
i està contravenint
el que sembla
que és
una condició
del cinema independent
que és aquest nihilisme
exacte
exacte
sí
exacte
seria més
bueno
amics
estem
parellosament
bordejant
ja
al final
lamentablement
ens hem d'acomiadar
ens hem d'acomiadar
perquè ara
potser
una altra hora
sobre Pequimpa
tranquil·lament
ens vindria de gust
sí, sí, sí
i tant
i tant
i tant
molt bé
Biel
bona nit
d'acomiadar
d'acomiadar
d'acomiadar