Cinema sense condicions
. . .
Hola, bona tarda amigues i amics de Ràdio d'Esvern.
Avui, un dimarts més, estem aquí amb vosaltres des de Cinema sense condicions
per parlar-vos de tot, de la pel·lícula del clàssic de la setmana,
de la qual heu sentit ara un fragment de la banda sonora, el tema de Yumeihi.
És una banda sonora composada pel compositor japonès Shihiro Umebayashi
per la pel·lícula In the Mood for Love, de l'any 2000, dirigida per Juan Karguai.
Després parlarem d'ella, però abans permeteu-me que us presenti
els que composem avui l'equip del programa.
Els comandaments.
Biel Riba, bona tarda, Biel.
Bona tarda.
Què tal, com estàs?
Molt bé, molt bé.
Vale.
Ignasi Juliacs, bona tarda.
Què tal, bona tarda.
Molt bé, ben trobat.
I no hem pogut comptar amb l'assistència per indisposició del nostre amic i col·laborador
Anastasi Rinos, que segurament li ha sabut molt de greu perquè avui tenim aquí una persona
convidada que amb ell li hauria agradat molt com a documentalista que és poder parlar amb tu.
Bona tarda, Yone Atenea.
Hola, bona tarda.
Yone és navarresa de Pamplona, directora de documentals, fotògrafa, una persona que després
a la segona part del programa, una vegada parlem del clàssic, podrem conèixer per què
ha escollit aquesta feina, que és la que l'ha captivat del món de la imatge i del cinema
i, sobretot, parlarem de la seva última pel·lícula que es pot veure encara en pantalles,
ha recorregut amb èxit diversos festivals, que és Los caballos mueren a l'amanecer.
Anteriorment, el 2019, crec, vas fer un primer documental d'un tall més intimista, familiar.
amb el títol d'Enero, que també parlarem.
Molt bé, llavors, parlant ja d'In the Moon for Love, us diré una cosa, i l'Ignasi m'ho va fer veure,
i jo també. La vaig escollir jo, aquesta pel·lícula, perquè estic tocat per ella des que l'he vist,
i potser l'he vist més de deu vegades, però des de la primera em va atrapar,
perquè és una pel·lícula, en primer lloc, hi ha una cosa per mi molt a destacar,
i és que és una pel·lícula que, sense ser un musical, res més lluny probablement d'un musical,
és una pel·lícula en què hi ha una fusió tan gran entre música i imatge
que jo diria que no funcionaria una cosa sense l'altra.
I llavors això li dona una textura als 98 minuts que dura la pel·lícula.
Hi ha, no més falta dir, perquè és una història d'amor i desamor,
o d'impossibilitat d'estimar, que encara la fa més intensa i més reconeixible
per molta gent, perquè són situacions en què hi ha uns apunts,
o sigui, el director té una sensibilitat especial per anar a captar els detalls més mínims,
però aquells detalls que tots sabem que en el nostre interior,
sense explicar-los, són importants a vegades, no?
I que queden a la memòria, i d'això va molt la pel·lícula.
La pel·lícula aquesta és memòria, memòria amb imatges, és fragments,
no és una narració a l'ús, però també amb les vegades que l'he anat veient
he arribat a trobar-li una introducció, un ús i un desenllaç.
És a dir, que potser ell no la volia fer així, però si et poses amb dedicació el tema,
tenim una introducció en la que hi ha una exposició del problema que es tracta allà,
o sigui, són dues persones que van a buscar un apartament
i que tenen diverses trobades, arriben les mudances,
i amb aquestes trobades estan absents tant la dona del protagonista
com el marit de la protagonista.
Ells parlen i ràpidament, als 19 minuts de pel·lícula,
ja es donen compte que els altres dos s'estan liats,
per unes circumstàncies molt normals també i curiós.
Per tot ells, pels regals, no?
Pels regals, efectivament, pels regals.
I llavors hi ha un cos que dura uns 63 minuts,
en què passa allà?
Bé, doncs ells primer simulen una mica si estessen ells enganyant,
ho farien així o no, o no.
És a dir, aquí hi ha un moment en què hi ha una transmutació
d'allò per voler entendre com és possible que els passi això amb ells.
i després hi ha la conseqüència d'aquests jocs d'afinitats
que fa que sorgeixi l'amor entre ells.
I, finalment, hi ha una conclusió en què la maduresa d'en dos
i també un cert sentiment atàvic que pot ser del seu passat
o de la cultura pròpia d'aquesta societat.
Estem parlant, anem des del 62 fins al 66.
Això és molt important perquè també reflecteix una situació a Hong Kong
en què encara estava, ja hi havia un acord entre Xina i l'imperi britànic
per anar fent una mena de situació transitoria com autonòmica
que el 2047 s'hauria de convertir encara no això
en el que és una sobirania total.
Ja veurem què passarà perquè pot ploure mou d'aquí al 2047.
Però bé, vull dir que estem en uns moments
en què allà es veu reflectit una societat amb canvi
no és el que seria el sistema comunista estricte que dominava la Xina
però tampoc és una democràcia occidental.
Llavors, en aquest intermig es produeixen aquests personatges i aquestes situacions.
Bé, això ho deixo com a entrada i et cedeixo la paraula...
Jo haig de confessar que no sóc un gran admirador d'aquest director
en el sentit que desconec parcialment la seva filmografia.
De tota manera, les coses que he vist d'ell,
el Happy Together i després de Grand Master,
que és sobre arts marcials, és curiós, no?
Perquè va del drama intimista.
De fet, acaba amb Grand Master,
encara que sigui una pel·lícula d'arts marcials,
també acaba sent intimista.
Vull dir que, en certa mesura,
amb ell el que li va és l'atenció sexual, eh?
Entre dues, home i dona, que s'estimen,
però primer no s'ho confessen,
després, quan ja gairebé és evident,
en prou feina s'atreveixen a tocar-se.
Vull dir que és una cosa bastant peculiar.
Jo, per contrapassar la teva admiració,
que jo admeto que és una pel·lícula
que té interès en molts sentits.
El que has dit de la combinació visual amb la música,
em sembla probablement
de les millors coses que té la pel·lícula.
Però la pel·lícula té dues coses
que, pel meu gust personal de cinema,
no m'acaben d'agradar mai.
La primera, l'ús abusiu del primer pla.
És una cosa que em posa frenètic.
Jo necessito aire, necessito respirar,
necessito veure l'espai, la gent,
i tot el que passa en algun moment de la pel·lícula.
I ell és un director que és molt de pla tancat.
Vol ser tan intimista que jo ja entenc les intencions.
Però, Renoi, deixa que l'espectador respiri.
És una cosa que no la puc suportar.
És a dir, aquesta és una.
I després, l'ús del color.
Ho sento molt, però la fotografia és molt bona.
És una cosa que no vaig per aquí.
Això no ho discuteixo.
El principal director de fotografia,
que és en Christopher Dual,
és occidental,
que és una cosa que encara em sorprèn més,
perquè...
Sí, però habitualment li fa la fotografia amb ell.
Sí, sí, sí.
Durant, no sé si vuit pel·lícules,
és ell el director de fotografia principal.
Però jo crec que no li fa bé
aquesta història,
en el sentit que és una pel·lícula que, com tu dius,
efectivament passa dels 62 als 66,
majoritàriament els 62,
i té aquesta cosa que els agrada tant als orientals,
que són els colors llampants,
la saturació de color,
els vermells, els grocs,
vinga, això és una festa, no?
És una cosa que...
Al Sanji Mu, al director xinès,
li passa exactament el mateix,
i, de fet, el cinema hindú, també, no?,
perquè hi ha aquest,
el famós director de les pel·lícules d'en Capur, no?,
el Shekhar Capur,
que, quan va fer Elisabet, la primera,
rellam, vull dir,
tot tenia un equilibri de colors
realment extraordinari,
vull dir, és una...
més aviat era una...
era un color discret,
però després,
amb la Kate Blanchett,
després, anys més tard,
el Capur va fer
l'edat d'oro, no?,
de l'Elisabet, no?,
de l'Isabel d'Anglaterra,
l'Isabel primera,
i aquí ja se li va anar l'olla,
és a dir,
és...
la pel·lícula és un festival
de grocs vermells,
vinga, i bufa que fa fort,
jo ho sento,
però jo tinc problemes,
perquè, clar,
si estem als anys 60,
home, fes una cosa més discreteta,
i gairebé és per fer-la en blanc i negre,
però, en fi, d'acord,
no, no la fem en blanc i negre,
però, home,
uns colors més equilibrats,
és una cosa que...
i insisteixo,
la fotografia és excel·lent,
vull dir,
no és pas el tema
que la fotografia estigui mal feta,
no, en absolut,
és que jo t'he de dir...
Però no m'encaixa.
T'he de dir que
respetuosament discrepo,
perquè, precisament,
per mi la fotografia
és un altre dels grans elements
importants d'aquesta pel·lícula,
és a dir,
és una pel·lícula intimista,
i, per tant,
els colors
estan buscats,
no, no és allò,
no crec que sigui una dèria
pel contrast i tal,
sinó que és buscat,
o sigui,
hi ha unes imatges,
per exemple,
de la pluja,
que són extraordinàries.
És a dir,
és que és molt peculiar
de bus oriental,
no?
Va directe al cervell,
allò.
És molt oriental,
és a dir,
aquesta predilecció
pels colors jampans.
La tercera part de la pel·lícula,
quan anem al temple d'Ancor...
Sí, és cert,
allà la cosa canvia.
La pel·lícula allà es torna a grisos,
i amb grisos ens quedem.
Però què són?
Tres minuts, quatre?
Vull dir,
esclar,
jo,
bé,
en tot cas,
és una puntualització,
ja dic,
personal.
Sí, sí, sí.
A mi no m'agraden les pel·lícules
en primers plans,
i no m'agraden les pel·lícules
que el criteri de color,
al meu entès,
sempre subjectivament,
perquè un crític de cinema
no deixem de s'espectar de la vida.
Precisament,
diuen que para gustos...
Colores, no?
Colores.
Precisament.
Ara, dit això,
home,
sí que és interessant
com treballa l'Slow Barn,
no?
Aquesta cosa
d'atenció sexual,
que a més a més juga,
parlant de valors cinematogràfics,
hi ha una cosa
que m'agrada molt,
que és
que hi ha dues seqüències
en les quals
ell pràcticament
s'atreveix a tocar-li la mà
i ella reacciona,
com vulguen dir,
el meu marit
no s'hagués atrevit mai
de la vida
a fer-me això,
no?
I després,
una altra...
Al final,
ella l'hi accepta.
I després,
una altra seqüència
en la qual diu
hem de deixar de veure'ns,
no?
I aleshores,
ella es veu desfeta
en primer pla,
mirant cap a càmera
i en Anzen,
desenfocadament,
se'n veu ell
que ell diu
d'acord,
no ens veurem més
i se'n va.
En totes dues seqüències,
hi ha la contra-seqüència,
en el sentit que
tornem enrere,
tornem enrere
i en la primera seqüència
fan alguna cosa més
que tocar-se,
ella riu,
no li diu pas
que el meu marit,
no,
sinó que somriu,
està a punt
d'abrasar-se
o de tocar-lo,
però es conté
i se'n tornen
cap enrere.
I en la segona,
directament,
ja s'abracen.
És a dir,
curiosament,
en tota la pel·lícula
està cuidat
aquest tema
del gairebé
inexistent contacte físic
entre en dos.
Jo crec que aquesta
és una de les riqueses
de la pel·lícula.
Bé,
ja dic que...
a vegades la gent
es pensa que una història
intensa
ha de ser
9 setmanes i media
cada 2x3
i no.
O sigui,
jo crec que
l'espectador
pot gaudir
perfectament d'això
i una pel·lícula així,
sense que hi hagi
pràcticament
rosa,
pot ser
el reflex
d'una història
d'amor
intensíssima
que per l'espectador
li pot portar
vivències
tranquil·lament.
Sí, sí.
Sí,
perquè,
bé,
clar,
cada un té
el seu registre personal,
no?,
la seva caja negra.
Però hi ha una cosa
que és molt
maga
per mi
en aquesta pel·lícula,
parlant de la caja negra,
i és
aquella història
cap al final
de la pel·lícula
en la que
ell parla
que
hi ha
amb els ancestres
un recurs
que és
quan tens un secret
que no el pots dir
ni al millor amic,
pots anar
amb un arbre
o amb una paret,
dir-lo,
i després tapar-ho
allò
en fang,
i ja està.
I això
és que,
a veure,
jo dic una cosa,
qui,
posant-se la mà al pit,
no dirà,
hòstia,
però realment
jo tinc coses
que no els hi puc
explicar a ningú.
jo crec que molta gent
es pot veure reflectit
així, no?
I clar,
i ho veus
amb una pel·lícula
que és una història d'amor
i per tant
va relacionat
probablement,
no ho sabem,
perquè ell
xiu-xiueja
alguna cosa
amb aquell forat
i després
ho tapa
entre fang i herba,
no?
Però...
A l'Ankor Wat,
precisament,
no?
Sí,
sí,
sí,
sí,
a Cambotja.
A Cambotja.
Que, per cert,
aquí hi ha una anècdota
molt divertida,
perquè hi ha
un comentari
d'un crític
que comença a fer
una lucubració
flipant,
perquè quan ell
està a Cambotja,
a Angkor Wat,
paral·lelament
es veuen imatges
de gol
que arriba
i que li fan
una recepció,
es comença a fer...
És com allò
del osso
en el pasillo,
no?,
de l'Àngel Exterminador,
no?,
quan a Bunyuel
li diuen...
El crític comença a dir
clar,
perquè aquest osso
en el pasillo
és una metàfora
del comunisme
que amenaza
les altes burguesies
i no sé què
i no sé quantos
i el Bunyuel
s'el queda així mirant
i li diu
oiga, joven,
un osso en un pasillo
és un osso en un pasillo.
Sí.
Doncs aquí,
això és una mica,
no?
Sí.
Jo he llegit allò,
sí, esclar,
perquè Cambotja,
clar,
en certa mesura...
Hi ha gent que se li embalolla.
Tenia Cambotja,
o sigui,
en aquell moment
tenia
una presència molt forta
i una influència
molt forta de França,
aleshores el comunisme
i no sé què,
no sé quantos,
no.
Resulta que aquesta
és una altra.
Aquesta pel·lícula
es va anar fent,
van estar 15 mesos
perquè és que el director
li anava donant voltes
i anava canviant
i anava improvisant
i al final resulta
que li va sortir
una oferta
per anar a rodar
a Cambotja
i va dir,
ah,
doncs me'n vaig
cap a Cambotja.
No hi ha cap motiu particular
pel qual
representa que ell
han passat anys
i s'ha anat
a fer de periodista
allà a Cambotja,
però hauria pogut estar
a Cambotja
com a París
o a quants molts.
Podria fotre a Àfrica
tranquil·lament.
És a dir,
res a veure amb De Gaulle
ni cap reflexió particular
sobre l'imperialisme
franc-francès
Rian de Rian.
el guió
per ell
és relatiu, eh?
Ell agafa
i cada dia
els explica
als actors
més o menys
el que vol
i hi ha una cosa
que està molt clara
i és que
tu dius
qui t'agrada
de tu.
Primer,
Bresson.
Segon,
Antonioni.
Tercer,
el japonès,
Ozu.
Ja ho tenim.
És a dir,
és un tipus
de directors
en què
l'interpret
és poc més
que
un moble més
que tenim
en el que
l'utilitzem
i tal
dintre
del combinat.
Tot i que ell
diu que
per el personatge
del masculí,
del periodista,
es va
inspirar
amb
Rare Window,
és a dir,
amb la ventana indiscreta,
es va inspirar
amb James Stewart
perquè ell
considera
que James Stewart
no és
un personatge
tan innocent
com sembla,
és un boller
i un bon fosc
enrere.
I d'alguna manera
diu, clar,
és que l'actor
que va guanyar
el Premi a Cannes,
el Premi
d'Interpretació
Masculina,
clar,
el Toni,
té un nom
de Toni Leon
Chiwai,
té una pinta
molt
atractiva
i molt
de juvenívola,
és a dir,
i de persona
que sembla
que no hagi trencat
mai un plat.
Té una cara
realment
innocent.
en realitat
ell mateix
diu
que ell
entén
el seu personatge
en el fons
no tan innocent,
és a dir,
d'acord que ells dos
s'acaben coneixent
pel fet que
els seus respectius
cònjugues
són infidels.
Però,
de fet,
les evolucions,
si venen d'algú,
venen d'ell
més que d'ella,
ella sí que està
com més
parada
o més
dubtosa,
i tampoc
el veu
com un personatge
necessàriament
víctima,
vull dir,
això en paraules
d'ell,
no?
A mi hi ha una cosa,
una altra cosa
que sí que m'interessa molt.
Aquesta pel·lícula,
quan va,
es va veure
a Cants,
va tenir
uns comentaris
crítics
molt discrets,
valoraven,
evidentment,
la finura,
la subtilitat,
les mirades,
el cap aquí
i el cap allà,
però
crítics importants
se la van ventilar
amb
com Elegància
s'opina,
vull dir,
no és una pel·lícula
que en el seu moment
trascendís,
és una pel·lícula
que amb aquests 20 anys
ha anat guanyant...
És una pel·lícula
que amb un visionat
és complicada
de pillar.
Sí,
perquè és fragmentària.
Aquí vaig.
Cuidado, eh?
Aquí vaig.
Això és una teoria
molt personal,
però jo crec que
mereix la pena
arriscar-se aquí.
Jo,
tu saps que jo
odio la postmodernitat,
l'odio profundament.
és que
és una pel·lícula
que podria passar
per postmoderna.
És a dir,
és una pel·lícula nihilista
en el sentit que
no dona esperances.
L'amor
no s'acaba
fraguant,
per dir-ho d'alguna manera.
No, no, no.
no hi ha happy end.
És una pel·lícula
fragmentada,
com tu dius.
És a dir,
en realitat,
tot són...
L'espectador
se l'ha d'anar fent,
una mica,
de fer realment
un esforç
de cohesió
de les escenes.
És críptica,
perquè
passen moltes coses
per sota mà,
sota botxer.
Vull dir,
i és l'espectador
el que les ha d'anar
ensumant
d'aquella manera
i a través dels...
és curiós,
perquè de gran màster,
per exemple,
el mateix director
peca de massa explicatiu.
Ens explica massa tot.
En canvi,
aquí no explica pràcticament.
Aquí treballa molt
amb l'elipsi.
Totalment.
És a dir...
Està plena
la pel·lícula d'elipsis.
Hi ha manca d'esperança.
És a dir,
tots són elements
postmoderns.
Una altra cosa...
És a dir,
té un punt
fins i tot
de fatalitat,
molt propi
de la postmodernitat,
també,
d'acceptar
la fatalitat.
És a dir,
jo començo
a entendre
perquè...
No li dic un element
pejoratiu
amb aquesta pel·lícula,
amb això,
per això...
No, no,
jo simplement dic
que tots aquests elements
que són postmoderns
encaixen a la...
És curiós
perquè estem immersos
en la postmodernitat,
amb aquest pensament
fos,
negre,
pessimista,
nihilista,
fins i tot,
i justament
en aquest moment
és quan la pel·lícula
agafa relleu
i comencen a aparèixer
en les llistes
de les millors pel·lícules
que s'hagin fet
mai de la vida.
I aleshores,
esclar...
Per això,
jo he començat
dient
que tu vas dir
un clàssic,
In the World for Love,
any 2000,
i jo després
vaig estar pensant,
doncs,
l'Ignasi té raó,
o sigui,
jo puc posar
que és una pel·lícula
que per mi
està per sobre
de molts clàssics,
exacte,
dels que hem parlat
i dels que parlarem
i tal,
però és un clàssic
aquesta pel·lícula?
I després
vaig arribar a la conclusió
que a la millor
canònicament
no és un clàssic,
però per Pepper Mengel
sí,
té consideració clàssica
perquè jo crec
que és una pel·lícula
que es pot intentar imitar,
però és una pel·lícula
que no es pot repetir.
Perquè...
Perquè és única,
des del meu punt de vista.
No,
i estic d'acord...
I llavors
hi ha una cosa
que vull valorar molt
abans de deixar
de parlar d'ella
i és
aspectes tècnics
de la pel·lícula.
La pel·lícula té
un ús
de tècnica
cinematogràfica
variadíssim.
Té
panoràmica vertical
en descens.
Té
el fort de camp
que és
extraordinari.
Això és una característica d'ell.
I es repeteix
molt.
Amb les pel·lícules
poques
que he vist d'ell,
el fort de camp
juga molt.
Té la filmació frontal
en comptes
del pla contra pla.
Això
és una cosa
que...
o sigui,
se salta bastant
les normes,
diguem,
la ortodoxia
del relat
amb aquest tipus
de pel·lícula.
El John Ford
també,
a la seva manera.
Hombre,
és que...
Escolta una cosa,
saps quina és
una de les seves
pel·lícules preferides?
de Seixers.
Ah,
no m'estranya.
Home.
No m'estranya.
No m'estranya.
Tot lliga, eh?
Per la part fosca
del John Wayne,
que evidentment la té,
no?
És racista,
és tan rabiat.
Després ja,
en un moment determinat,
agafa la càmera amb la mà
i es fot a seguir
els personatges,
cosa que
el 2000
potser no es feia tant.
Feia a la millor
el Gus Van Sant
o algun d'aquestes.
Els travelings lents.
Hi ha una quantitat
de travelings
i després també
hi ha una cosa
que m'agrada molt
són els reflexos
amb miralls,
que això sí que ja
és un tema més clàssic.
És d'ell també.
Això és molt d'ell.
I és molt, eh?
També present.
El Grand Master
també està ple
de detalls
d'aquest tipus.
I després
la riquesa
de la utilització
dels sons,
sons que ja
no són musicals,
sinó sons
d'ambient, no?
El soroll
de la partida
en què estan jugant
a la casa,
la llogatera
amb els llogaters,
és d'una riquesa
perquè queda
fora de camp
però està present
tal que
l'espectador
sap perfectament
que allà
hi ha aquells
que segueixen
jugant
i dius
oiga,
¿se quiere quedar
con nosotros
para comer?
No, no,
ah, vale, vale.
A mi és una de les coses
que m'ha...
Es tracta de gent
que no és pobra,
tenen calets,
viuguen aquests apartaments
i tenen un grau
de...
de convivència
amb tot el que és
amb tot el que és la casa
de la mestressa, no?
Ells tenen les seves habitacions
però la mestressa de la mestressa.
té, doncs,
a l'edifici.
Un edifici que, per cert,
mai veiem.
Sempre veiem els corredors.
Sí.
Totes fades dels corredors.
Però fins al punt
que hi ha un moment
que ella va per obrir
la porta
del seu apartament
i resulta que
del seu apartament
surt ell
i la dona diu
però què hi fa, vostè?
Sí.
Ah, és que he anat
a trucar per telèfon.
No ho sé.
Coses realment
estranyes, no?
Sí, sí, sí.
I per coses estranyes
jo aquí
vull preguntar-t'ho directament.
Evidentment
és una relació casta, no?
Aparentment
no tenen relacions sexuals
tot i que ell
ha llogat una habitació
on vés a saber què passa
perquè aquesta habitació
és per escriure
i ella accepta.
Ella és reluctant
i després acaba acceptant
i va
i l'ajuda
a fer part dels relats
que ell escriu, no?
Perquè escriu relats
per lliurements
al diari, no?
I col·labora amb ell
arriba un moment
que li proposa
col·labora.
Però després
al final
quan hi ha
el que en anglès
es diu
el recurs del
near missing
és a dir
del no trobar-se
és a dir
li diuen
tots dos
tornen.
Bé, abans
ja hi ha hagut
un altre near missing
perquè
ell se'n va
a treballar
a Singapur
ella no l'acompanya
però després
hi va
i entra
a l'apartament
d'ell
a Singapur
i ell
ho sap
perquè hi ha una cigarreta
amb el pit de llavis
però
a tu no et sembla
que sí
que s'ha anat al llit
perquè
jo sí
perquè ella té un fi
jo
clar
és que
jugar un poco
con esa confusión
¿no?
como que
creemos que no
pero en realidad
no sabemos
porque siempre
salimos de la escena
¿no?
cuando
puede pasar algo
entonces
és com
ho deixo obert
però jo crec que sí
que hi ha un intimitat
me n'alegro
perquè jo també ho penso
sí
sí
sí
sí
després hi ha una cosa
també que és molt curiosa
i és com
com passen
del vostè
al tu
de totejar-se
al vostè
te'n recordes?
sí
dintre la pel·lícula
passa diverses vegades
i és que amb això
sí que jugué una mica
aquí pot haver
gent
per això et dic
que amb un
amb un visionat
o sigui
tu estàs a can
i entremig
de tot el que et ve a can
30 pel·lícules franceses
d'aquestes
que
et foten aquesta
i surts
i dius
hòstia
sí, està bé
però
claro
pero cuando hablan de tú
es cuando están
simulando
cuando están
ensayando
sí, clar
perquè representa
que es coneixen
clar
sí, sí
no, no
està molt
bueno
ja dic
és una pel·lícula
desconcertant
de vegades
perquè també
per exemple
hi ha un moment
que hi ha una escena
que ella
li diu amb ell
que es veu d'esquena
d'escorts
no
li diu
diu
m'has enganyat
no
i ell
diu primer
no
no
digue'm la veritat
m'has enganyat
i ell acaba dient
sí
i ho torna a repetir
torna-m'ho a preguntar
i aleshores al final
sabem que en realitat
estan assajant
és a dir
clar
et desconcerta
perquè dius
però com li pot estar
demanant ella
amb ell
si té una mà
no
no
estan assajant
el que farien
els altres
però
això és lo interesante
no
és com una confusió
però
és un joc
sí
un juego interesante
com això
d'ell sortint
de l'apartament
d'ella
vull dir
és que són coses
que et deixen
una mica
no saber
el que
deje al espectador
descolocado
como que
és
algo interesante
amb el que
Felipo
és amb aquella escala
angosta
baixant cap a buscar
els fideus
allò
és algo
una troballa
és que
a qui se li ocorreix
sí
sí
és que
jo crec que és una cosa
etnològica
no
o sigui
aquella gent
no ho devien fer
però clar
per nosaltres
és
és una mica
recollir
l'ampolla de llet
que et deixa
el lleter
cada dia al matí
allà fora de casa
no
és algo
curiós
bé
probable
simplement tens raó
quan dius
que
s'ha de veure
de nou
sí
jo crec que és una pel·lícula
que no s'acaba
amb un visionat
ni amb dos
és molt probable
et dóna molt
que en aquest sentit
tinguis raó
de fet és una pel·lícula
que clar
quan la veia
em sentia una mica
fumut
pel fet d'això
que eren
enquadraments
sempre tancats
i tal
però
és curiós
és una pel·lícula
jo no sé si és una de les millors
cinquanta
segurament per mi no
de cap manera
però sí que és una pel·lícula
que et genera una certa obsessió
és a dir
quan l'has acabat de veure
no pots dir
que t'has quedat indiferent
no
jo almenys
no
i se queda
se recuerda
eh que sí
sí
sí
segurament perquè els dos actors
que són fetitxen
perquè són sortit
estan en estat de gràcia
estan en estat de gràcia
sobretot
el treball d'ella
ell
jo l'he vist
en altres pel·lícules
i
i no és
no és el que és
amb aquesta
el treball d'ella
sí que és bo
perquè
ella
té un que
ella té
és més internacional
que ell
en el sentit
que ha fet pel·lícules
amb el Jackie Chan
i
i
ah
aquí sí
jo és que
quan
és que ell
deia
aquesta actriu
em sona
clar que em sona
és
surt a Irma Beb
és la
la xinesa
d'Irma Beb
de
de la Sallàs
que és una pel·lícula
que aquí
ens maravella
a tots
i sobretot
perquè ara
s'ha fet una sèrie
de televisió
que és igualment excel·lent
i que es pot veure
a HBO
em sembla
però
ella
es veu que de per si
té un caràcter
molt extrovertit
és tot el contrari
a la pel·lícula
que té una
sempre té uns moviments
molt
molt mesurats
i unes mirades
molt discretes
vull dir
per tant
realment
és una actriu
de primera
perquè
dissimula
molts actors
evidentment
el seu caràcter
acaba sortint
en el personatge
que encara
canvia jo
la maga
completament
per mi
ella
és molt més actriu
que ell actor
és probable
però
recordar que aquí
estan en un estat
de gràcia
hi ha vegades
que això es dona
en el cine
i fins i tot
es dona probablement
d'una forma
involuntària
o sigui
perquè
això els ha passat
amb actors
i actrius
que
a més a més
el rodatge
ha sigut
horrorós
per ells
o sigui
no hi ha hagut
sintonia
de cap manera
i en canvi
han donat el millor
dintre dels papers
que interpretaven
són coses
que a vegades
passen
la sutilitat
jo deixaria
la cosa
aquí
perquè
tenim la sort
de comptar
amb Iona Atene
perdona
digui si vols afegir
per concloure
simplement
una altra
de les coses
que potser
em sembla
interessant
de la pel·lícula
és el joc
de seducció
amb detallets
com
ella sent
que ell està malalt
i que només
vol una crema
i ella es posa
fer crema
a punta pala
i ell li diu
que curiós
precisament
estava pensant
en això
és de casualitat
molt bo
o aquesta cosa
d'haver de sortir
furtivament
d'ells dos
s'han tancat
al seu apartament
perquè estan fent
una partida
de cartes
que dura tota la nit
tota la nit
i l'endemà
i per exemple
això no
vindràs al meu apartament
i ella et diu
que no
però resulta
que el dia següent
és ella
qui el truca
amb ell
és a dir
aquest estiró
i afluixa
està tractat
realment
hi ha un joc
molt intel·ligent
molt bé
punt
a veure
Iona
benvingut al programa
estem primer que res
molt agraïts
i molt contents
de tindre't aquí
i
per començar
m'ha de dir
que ens parleixis
una mica
dels teus inicis
com
tu ets una persona jove
com has entrat
en el món
del cinema
pues
en realidad
un poco
por casualidad
y por
seguir un poco
los pasos
de mi hermana
sí
és realitzadora
la seva jornada
sí
sí
Marina Lameiro
eso es
sí
yo soy
Yonatenea Lameiro
solo que uso
mis nombres
y sin apellido
pero
sí
pues
ella siempre
lo tuvo muy claro
desde siempre
y yo en cambio
pues di
así como bastantes vueltas
estudié bellas artes
luego
la fotografía
siempre me había interesado
y el cine también
pero nunca
había hecho nada
ni había estudiado nada
y
cuando
hice un máster
de fotografía
en Valencia
y cuando acabé
pues me
tenía la oportunidad
de pedir una beca
¿no?
para seguir estudiando algo
y
mi hermana Marina
pues había hecho
el máster en documental
de creación
que
estaba
encantada
sí
y de hecho
encima
ella estaba haciendo
su primera peli
de la que yo era protagonista
y
y
y eso
pues
decidí pedir la beca
para
para estudiar esto
y
y conseguí la beca
y entonces
me metí así
de cabeza
muy bien
y entonces
pasar de
de ahí
a
hacer el documental
previamente
hubo
algún trabajo
en cortos
o ayudante
de dirección
de alguien
o
fue ya directamente
un ensayo
o quizás
como
como
aquello trabajo
de fin de curso
sí
en realidad
empecé con
la
o sea
el proyecto
que yo estuve desarrollando
en el máster
fue mi anterior peli
enero
y
y me lancé
así como
totalmente
a la piscina
ya con el largo
prácticamente
sí que había hecho
un corto
muy cortito
así
a partir de
fotografías
pero
eso pues
me puse a
o sea
me surgió un poco
la
el deseo
¿no?
de hacer esta peli
y
y aprendí
con eso directamente
era una peli
que
bueno
necesitaba un poco
esa duración
y
si era una hora
¿no?
prácticamente
sí
y por eso
o sea
en realidad
no ha hecho corto
pero bueno
fue bien recibida
porque
visto
tuvo un premio
en Gijón
sí
sí
se estrenó
en el
festival de Gijón
y tuvo
el premio
a la mejor
ópera prima
europea
sí
sí
el documental
va
que
tu
no sé
si
llogues
o compres
la casa
de Vallcarca
on hi ha
els germans
García
que són
tres
un d'ells
acaba sent famós
l'Antoni
perquè
treballa a
Bruguera
fent còmics
és un
dibuixant
excel·lent
sí
això és casualitat
o sigui
tu buscaves
una casa
i un cop
t'interessa
resulta que et trobes
sí
casualitat
perquè esclar
es veu que no tenen
família
no?
tots tres
s'han mort
i tot
trobes
un món
la vida
fotografies
cassets
d'uns germans
especials
perquè
sí
s'ho passen pipa
representant
coses
no?
gravant
filmant
és impressionant
realment
impressiona
amb això
Ignasi
et volia fer un apunt
personal
jo
m'he dedicat
a l'última part
de la meva vida
professional
durant
10-12 anys
a la intermediació
immobiliària
i llavors
o sigui
alguna de les coses
que m'ha tocat fer
és anar
i obrir portes
de gent
iaies
que vivien soles
i que s'havien mort
i per exemple
jo recordo
precisament
a la zona
de Vallcarca
una casa
en la que vivia
una senyora
que era professora
i es va morir
i era àvia
d'un amic meu
que és el que em va dir
escolta Pep
ves allà
mira a veure
fes una tassació
a veure què en podem treure
i tal
i me la va deixar
per vendre
i la vaig vendre
però quan vaig entrar allà
em va passar
una cosa similar
a la que vas trobar
tu
o sigui
allà
és que ells
els familiars
en aquest cas
els nets
collons
els hi feien mandra
tu
mira tu
a veure allò
si vols que enviem algú
i jo arribo allà
escolta
començo a trobar llibres
començo a trobar
alguns dibuixos
i tal
bueno
sí la vida
vaig fer una mica
d'acaparació
però vull dir que
no
o sigui
no ho trobo
tan estrany
es dona això
eh
perquè
m'ha passat amb altres
o sigui
per exemple
el carrer Robadors
barri xino
d'abans
al davant de la filmoteca
tot un edifici
me'l donen per vendre
i vaig
i bueno
allà ja val més
no explicar
per la ràdio
el que em vaig trobar
però
jo era un mueble
i bueno
llogaven les habitacions
i estava
tal qual
vull dir que
es dona això
però
tornant a la pel·lícula
és a dir
perquè esmentes
a la pel·lícula
que està tapiat
és a dir
com és que t'interesses
per la casa
diguem-ne
si està tapiada
vull dir
entreu
sí
com és la cosa
entrar
sí
tal qual
pues por unos amigos
que
que
estaban allí
y
y así pues eso
entramos en la casa
y
y ahí nos encontramos
pues totalmente
por
por azar
o sea
no
no
teníamos ninguna información
de lo que había dentro
entonces
eso pues
sí
entrar en la casa
y de pronto
descubrir todo este mundo
no
y ahí fue
pues cuando decidí
o sea
pues eso
yo me doy cuenta
también
eso estaba estudiando cine
entonces
de pronto
veía como un encuentro
no
que me parecía interesante
en la casa
no
entre dos tiempos
no
era como si ellos
al morir
de alguna manera
se hubiese parado el tiempo
no
en la casa
y de pronto
hubiese estado congelado
no
como una
una burbuja
y de pronto
al nosotros entrar
no
pues de repente
empieza el tiempo
a correr otra vez
y
y eso
ahí como
un encuentro
no
entre
entre dos tiempos diferentes
entre dos
dos generaciones
de
de jóvenes
dos familias
no
diferentes
desconocidas
que se encuentran
por azar
en ese espacio
no
y
y luego empecé
a descubrir
todo ese material
que me parecía fascinante
y
y
de alguna manera
había como cosas
que
que yo
eh
quise jugar un poco
a
a
como que fueran pistas
¿no?
para
para dibujar
esos tres personajes
¿no?
esas tres personas
con las que
convivía
de alguna manera
¿no?
en la peli
al principio
hay un texto
¿no?
que bueno
va saliendo
durante toda la peli
un texto escrito
por el Antoni
y que
eso
como que
propone
ese experimento
¿no?
bueno
l'Antoni
és el que
dona
el que
dona
més joc
la Rosita
també
jo crec que
la Rosita
per les seves
qualitats
com a cantant
la Rosita em sembla un personatge
més dramàtic
en el sentit que
hagués pogut ser molt
pel que sembla
perquè era molt bona
cantant d'òpera
i
i tenia moltes
habilitats
entre d'altres
muntava
estupendament el cavall
hi ha una fotografia
en què es veu
de
dreta
damunt d'un
cavall
sí
sí
una cosa
impresionante
és que
a mi
el que em sembla
fascinant
del documental
és
que tu
d'alguna manera
t'inventes
la vida
d'ells
clar
no pots arribar
més enllà
però
l'estudi
gairebé
d'entomòleg
de les fotografies
i com vas
entrellaçant
les fotografies
per generar
aquesta
possible vida
d'ells
és una reconstrucció
possible
és la part
fascinant
perquè
nosaltres
com a espectadors
ens veníem obligats
a participar
d'aquest joc
i nosaltres
també
gairebé
mentalment
anem col·laborant
clar
la pel·lícula
t'atrapa
perquè a més a més
incideix
en el nostre background
sobretot
els que tenim
una determinada edat
perquè
hem tingut
aquells contes
a les mans
i hem representat
coses per nosaltres
i llavors
l'editorial
com a tal
és un referent
de tots nosaltres
indiscutiblement
al meu poble
quan feien el diumenge
la pel·lícula
i havia vegades
li donàvem per fotre
pel·lícules de romans
i a fotien
durant un mes
pel·lícules de romans
cada diumenge
jo recordo
que sortíem
tu recordes
un actor
que es deia
Ed Furi
que feia
Maciste
i Ursus
quan estàvem
el descans
del col·legi
tots allà
estàvem
amb la samarreta
i fent
d'Ursus
era una cosa
que ells
no
que això
em porta una mica
a que les performances
que feien ells
home
són molt més elaborades
no hi ha dubte
però vull dir
que és una cosa
que l'entenc
no em resulti
una cosa
d'un altre planeta
i aquí
és per on
molt bé
igual que et passa a tu
t'atrapa la pel·lícula
i et deixes portar
sí
et veus obligat
a jugar
a seguir el joc aquest
i anar
tu quan ho vas veure
que hi havia material
per
va ser al principi
o va ser a partir
de que anaves
descobrint
al principio
porque enseguida
empecé a descobrir
cosas
y
o sea
algunas de esas fotos
aparecieron enseguida
de estas
puestas en escena
que me
fascinaron
y claro
cuando vi
que eren ellos
pues eso
me
bueno
me fascinó
sí
pero sí
desde el principio
ya pensé
en una peli
pensaba
al principio
pensaba
que iba a ser
un corto
y que lo iba a hacer
así como súper fácil
y pensaba
bueno
en el
eso
como
sobre todo
el encuentro
entre el presente
y pasado
en la casa
y era como
una mirada
al pasado
pero desde el presente
y cómo
convivían
esos dos tiempos
en la casa
luego ya
claro
fui descubriendo
un poco más
quiénes eran
estas personas
y ya
fui cogiendo
quizás un poco más
de peso
el pasado
perdón
la historia
de ellos
y eso
todos esos materiales
que me fascinaban
que al final
eso lo que dices
pues son
a través de un archivo
personal
pues es un viaje
por esa época
claro
porque ellos están
muy influenciados
por un franquismo
todavía
muy duro
porque estamos
en los 50-60
y la vida
era muy dura
llevándose
por eso
ella
seguramente
esta circunstancia
pues para ella
fue muy
determinante
a la hora de
al final
era una época
de machismo
absoluto
donde las mujeres
no tenían
otro espacio
que no fuera
el
y el otro hermano
el Juan
hay poca cosa
de él
sí
al final
la peli
también refleja
un poco
la información
y el material
que había
de cada uno
yo sí que quería
que fueran los tres
y me parecía importante
y creo que los tres
son igual de importantes
pero sí que
pues al final
el que más
he conocido
es el
Antonio
que por cierto
siempre escriben
en castellano
es curioso
porque cuando
hablan
hablan en catalán
es una
es muy
de la época
de la información
rebuda
de hecho eso
yo siempre lo tengo
en la cabeza
como Antonio
pero luego
en realidad
siempre le llamaba
Antonio
Antonio
tú piensa una cosa
yo hasta los 14 años
solo escribía
en catalán
cuando iba
de vacaciones
a otro pueblo
que era el de mi madre
y enviaba
una postal a casa
hola papa
hola mama
estem aquí
amb els aves
i tal
todo lo demás
era en castellano
o no era
claro
hi ha una cosa
que
és una anècdota
però hi ha unes fotografies
de quan la Rosita
té la bodega
que el seia
per vendre vins
i tal
i el que em crida
molt l'atenció
perquè a més
li dóna una importància
especial
són els cartells
plens de faltes
d'ortografia
qui va escriure
aquells cartells
no pot ser
que siguin ells
perquè
la Rosita
evidentment
es veu una dona
formada
també
sí
jo crec que era
Juanito
és un detall
Juanito
que quería ayudar
sí
Juanito
tenia
una discapacidad
entonces
ah
val
de córrer
clar
no me parecía
necesario
señalarlo
en la peli
pero sí que
se
evidentment
comptes
amb una
coguionista
la Diana
Tolcedo
que em sembla
que també
és muntadora
fins a
fins a quin punt
el Crideri
de la Tolcedo
està
en aquesta pel·lícula
també
pues
a ver
mucho
porque en realidad
claro
yo llevaba tiempo
trabajando
y tenía como
varias ideas
tenía la idea
de la peli
muy clara
pero
al final
en montaje
se rehizo
mucho
y
pues eso
un poco
cuando empezamos
a trabajar
con ella
le dimos una vuelta
a todo
tomamos
algunas decisiones
clave
por ejemplo
yo no quería
hacer una peli
con voz en off
intentaba
no hacerla
pero era muy difícil
pues eso
había como
muchos detalles
mucha información
que se perdía
y
al final
pues
eso
enseguida
de empezar
a montar
con ella
tomamos
esa decisión
que fue mi clave
y
luego también
decidimos
dimensionar
por ejemplo
más
toda la parte
histórica
y
eso
ahí pues
eso
trabajamos
con las ideas
que yo tenía
pero sí
como que
se construyó
mucho también
la peli
en montaje
¿no?
Por eso
firmamos
juntas
¿no?
Es que el treball
de montaje
em sembla
extraordinario
Sí
perquè precisament
m'he fixat
en una cosa
que no s'ho veu
la cara bé
fins al minut
24
que es
no sé si es
la teva germana
que fa
aquest comentari
no et quedis
res
amb imatges
d'ells
perquè
si no
ells
t'estaran
observant
un punt
tètric
interessat
molt suggerent
fins al minut
24
no s'ho veu
en realitat
durant 24 minuts
estem veient
la casa
sí que s'ho veu
pintant
muntant
alguna cosa
però no ve
sembla que sigui
ex-professor
per què
no?
vull dir
aquest
trigar
que aparegui
hi hagi
la vostra presència
un poco eso
como una de las ideas
que yo tenía clara
que era
que el foco
estaba en la relación
y que tenía que estar
ese presente
pero como
eso
no sabía muy bien
cuál era
o sea
eso fue una decisión
como que
también se
a tomar
cuánta presencia
tenía
cada
tiempo
entonces
hubo un momento
en el que
decidimos
que era
como
algo
que
solo se iba a ver
al final
como un giro
hacia el final
de la peli
en la que
íbamos a conocer
toda esa historia
del pasado
y al final
pues casi
como que
sin darte cuenta
se convertía
en otra película
y estábamos
en el presente
pero
al final
el montaje
decidimos
un poco
como
ir introduciendo
estos personajes
del presente
que van apareciendo
como
en la peli
y al final
la película
también funciona
un poco
como
una especie
de ritual
en el que
pasamos
del pasado
al presente
entonces
claro
al ser
yo
un poco
el personaje
que guía
y a través
del cual
conocemos
la historia
pues sí que era
importante
un poco
al principio
bueno
sale mi voz
sale eso
como un poco
como se
vamos transformando
la casa
para habitar ahí
pero de pronto
ya saltamos
totalmente
al pasado
y en ese momento
pues eso
aparece mi hermana
que empieza
como a hablar
luego
aparece la afinadora
luego aparece
el chico que toca
y así
como que poco a poco
van tomando
el presente
va tomando
la casa
y la película
es que
precisamente
aquel comentario
de esta germana
sobre los fantasmas
que te observan
y después
también
fas un comentario
me parece que
eres tú
como
he somiat
que la casa
era más gran
son dos elements
que no explotas
evidentemente
per aquí no va
ni molt menys
del documental
pero son
dos moments
una mica
preternaturals
no
inquietud y misteri
d'alguna manera
sí que dius
que
t'inquieta
alguna cosa
de
tota
aquesta casa
y del que
t'has
trobat
sí
un poco
hay una
la idea
un poco
sin pasarse
pero un poco
la idea
de
un poco
de casa encantada
en parte
pero también
aquí va
sobre todo
es un poco
la casa
como una
puerta
al pasado
pero también
al mundo
de la fantasía
sí sí
aquello
le falta poco
para sacar
psicofonías
a mí me gustaba
pensar
o sea
sí
está ese
punto
fantasmagórico
pero más
es de
fantasía
como me gustaba
eso
pensar en
como caer
en el agujero
de Alicia
y
o sea
llegar a esos
mundos
que ellos
crearon
y darles vida
así
de esta manera
como un poco
como si la casa
fuese
una puerta
de caída
o de entrada
a esos mundos
y claro
es que a menero
que son las
teves
dos avias
tengo entes
de fet
sembla
com si
connectar
les dues
pel·lícules
el tema
de la mort
o de la finitud
el fet
que
evidentment
hem de morir
sembla que
preocupi
o t'interessi
particularment
des d'un punt
de vista
com
de por
o de
misteri
o de
sentint
què
el pas
del temps
està connectat
el pas
del temps
es connecta
amb la mort
abans que responguis
tenia una cosa
és una cosa
m'agrada molt
que ho haig preguntat
perquè
la tenia
no no no
però m'agrada
i només
afegir una cosa
és a dir
el sentiment aquest
jo el que trobo
extraordinari
perquè moltes vegades
veus una reflexió
sobre la mort
pels que
i m'hi poso
estem una mica
més a prop
de la mort
és a dir
hi pot haver
un polanski
que ja té
vuitanta i pico
hi pot haver
el bunyuel
del final
etc
però una persona
jove
ho trobo
molt
no sé
molt
acoserat
no
i hasta
de molta madures
tocar un tema
així
sí
sí
es algo
que me ha interesado
desde niña
me ha obsesionado
un poco
el paso del tiempo
y también la muerte
y sí que es un poco
desde el miedo
yo creo que llego ahí
desde el miedo
pero como que un poco
mi intención
es afrontar
y
como sí
visibilizar
y naturalizar
sobre todo
naturalizar
este tema
para ti
enero
sirvió
digamos
a la hora
de afrontar
esa
como bagaje
de decir
bueno
esto lo trato así
esto tal
la tuviste presente
aunque sea
para mí
son dos cosas
muy distintas
porque
enero
yo veo
veig una
implicación
clarísima
del sentiment
de familia
fins y tot
tú
sabías
perfectamente
que un avi
era de una manera
l'altre
era de una altra
sí
amb dos cultures
diferentes
també
dos formacions
una
havia arribat
a tindre carrera
crec
sí
l'altra en canvi
no
i tal
però
cada una
et dona un registre
interessant
llavors
si a partir d'aquí
et va anar bé
fins i tot
com a treball
de camp
per
després evolucionar
perquè em sembla
que el salt
que has fet
amb los cavallos
moren al amanecer
és extraordinàri
sí
a ver
bueno
o sea
yo como que
siempre
hasta ahora
he trabajado
y creo que
de momento
seguiré trabajando
un poco así
un poco
por
impulso
y por deseo
personal
por algo
que me
apetece
sobre lo que me apetece
pensar
que me apetece
también
muchas veces
es un poco
una cosa
de querer
atrapar
algo que
me
que
quiero
que quiero
en el sentido
de que amo
y
trabajo muy
a partir de ahí
a partir
del deseo
de
ordenar
cosas que
están pasando
entonces
en los dos casos
era algo que
en el caso de enero
yo estaba teniendo
como un
momento
unos momentos
en los que
ellas
me transmitían
un poco
su sabiduría
sus vidas
y a través de eso
pues yo
podía
aprender
y eso
como decías
al principio
trabajaba un poco
lo que me interesaba
era ese contraste
esos dos orígenes
tan diferentes
incluso
la cuestión de clase
y
esta convivencia
en mí
de esos dos orígenes
pero bueno
luego
me di cuenta
que lo que me interesaba
era ese momento presente
el que
estaban viviendo
en el que toda su vida
ya era pasado
y cómo
podían afrontar
ese momento
y
y en este
en el caso
de los caballos
mueren al amanecer
pues de pronto
me encuentro
con todo esto
y otra vez
de repente
pues eso
está el tema
de la muerte
pues súper presente
que el título
el título
ve d'un escrit
de la Rosita
es de Antonio
no de Antonio
es de Antonio
sí
pero
no encuentro
una poética
en ese título
es que la Rosita
s'impressiona
molt
porque el seu pare
va y no se le incut
una otra cosa
pel que sembla
que durla
amb unes bombes
que han caigut
durant la guerra civil
i ella veu
un cavall
completament
obert
i l'impressiona
moltíssim
pensava que era
de la Rosita
el moment del cavall
el trobo
extraordinari
i allí
hi ha un treball
important
de cineasta
quan a la combinació
de fotografies
i el que se'ns diu
amb el cavall
dibuixat
que ella es troba
a sobre
per acabar
de revelar-ho
vol anar
cap al seu cavall
de cartró
i el cavall
de cartró
ha quedat
desfet
per la pluja
una cosa
estem a l'últim minut
dir-te només
quins projectes tens
estàs treballant
amb alguna cosa
estoy con un proyecto
colectivo
y un poco así
do it yourself
sobre
que quiere recuperar
un poco
la memoria
de los grupos
autónomos
anticapitalistas
a través
de un activista
que participo
de ellos
y
y que sería
también
de caire
documental
sí
sí
sí
molt bé
sí
bueno
doncs
tenim que deixar-ho aquí
moltíssimes gràcies
per vindre
ja saps que
quan facis alguna cosa
estem en contacte
ens ho dius
i seguirem parlant
perquè
jo crec que
és molt interessant
no hem dit
que em va guanyar
la pel·lícula
el premi
no?
un premi
al festival
de les palmes
a part que
ha tingut
bons
s'ha rebut bé
amb altres festivals
i afegir
que m'està comentant abans
que la setmana que ve
es pot veure
els omzeig
a Barcelona
perfecte
us ho recordem
los caballos
more