Cinema sense condicions.
2016.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
L'equip del programa avui està compost pels comandaments amb el Biel Riba.
Bona tarda, Biel.
Bona tarda a tots.
Bona tarda.
Amb l'Anastàcia Rinus, bona tarda.
Bona tarda, Pep.
Ignasi Juliacs, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Molt bé.
Doncs, li passo, perquè, com us he dit abans, avui tenim un programa que s'aparta una mica de lo corrent.
En primer lloc, farem el comentari d'aquesta pel·lícula, ara passaré la praula a l'Anastàcia Rinus, que és el que ens la va proposar,
perquè ens faci la introducció i l'anàlisi del film.
I després trencarem una miqueta la durada habitual que dediquem al clàssic,
perquè l'actualitat s'imposa i l'actualitat es dirà, en els propers dies i setmanes i temps,
Napoleó, una pel·lícula del 2023 de Ridley Scott, que l'Ignasi Juliacs ja l'ha vist en passe de premsa i ens en farà una breu ressenya.
I, per acabar, tenim una gravació, que la vam fer i a la tarda els tres, amb la Paula Ortiz, directora de quatre pel·lícules.
La tarda d'ella és Teresa, que es refereix a la vida de la Teresa de Jesús, Teresa d'Àvila,
i que s'estrenarà també el 24 d'aquest mes, és a dir, el divendres.
Per tant, aquest és el programa que tenim, i ja, sense més, li passo la paraula a l'Anastasi.
L'Anastasi, que avui té un compromís, parlo amb tercera persona, com els futbolistes aquests.
O com el César.
O com el César, que també parlava amb tercera persona.
A mi, per començar diferent de com pretenia, perquè ara, al sentir la música de la pel·lícula,
he percebut una cosa que passa quan tots tenim l'experiència,
quan escoltem un disc per primera vegada, té una determinada intensitat,
hi ha temes que ens agraden més, tracks que ens agraden més que d'altres,
però quan el sentim per segona vegada, hi ha un efecte que és purament de mecànica cerebral,
que fa com que hi ha un reconeixement, automàticament ens agrada molt més aquella música,
fins que arribem fins i tot a crear veritables repeticions d'un mateix tema,
almenys quan érem joves ho feien molt, 20 vegades.
I això ara m'ha passat, m'ha tocat l'ànima aquest tema al tornar-lo a sentir.
Perquè és una pel·lícula que per això la vaig proposar, que quan la vaig veure...
És una pel·lícula que jo em havia perdut, diguem-ne, sincerament és així.
Em havia perdut en el seu dia, la pel·lícula, quan es va passar,
en diferents llocs, a Filboteca mateix es va fer mantes vegades,
i jo no la vaig veure mai.
És una pel·lícula que em vaig perdre.
Igual que aquesta m'havia perdut unes quantes, i curiosament,
totes d'aquest període de cinema francès.
és dels 25 fins als 40.
N'hi havia vist moltes, però no les havia vist totes.
Doncs hi va haver la meravella de Filmin, que en certes coses és una meravella,
i en certes coses com els subtítols és una desgràcia,
és a dir, perquè no solament...
No és que estiguin mal subtitulades, és que no funciona el mecanisme de subtitulació, estem d'acord?
Hi ha un petit problema amb l'aplicació, sí.
Amb l'aplicació, però en canvi, jo com a canal, esclar,
quan vaig descobrir-lo fa ja molts anys que el tinc,
vaig llançar-me de cap al cinema clàssic.
I llavors vaig anar a recuperar aquells títols
que realment creia, i a partir d'aquí hi ha tot Renoir,
tot René Clerc,
tot el que hi havia, que no n'hi havia tant,
Renoir n'hi havia molt,
i evidentment hi vaig caure sobre la Talon.
Vaig, ostres, si la Talon jo no l'he vista,
si la Talon és una pel·lícula que tothom l'han col·locat al 12è lloc,
que ja en parlaríem, perquè ara no està en el 12è, està en el 34è,
però en tot cas hi ha coses molt rares,
la gent de Sight & Sound, que són els que decideixen això,
és com la pilota d'or, això també,
que hi ha un determinat de premsa que decideix qui és la pilota d'or,
i en aquest cas passa una mica el mateix,
que hi ha molts interessos creats, hi ha moltes coses,
i aquesta pel·lícula malauradament ha anat passant a posicions,
i injustament a posicions més enrederides.
Però, bé, què dir de la Talon i en poc temps és tot un repte.
Jo també avui tindré el propòsit de parlar durant 10 o 11 minuts,
i després deixar també que els companys la resta del temps també l'ocupin ells,
i que si voleu tallar durant l'exposició també.
Aviam, la Talon, parlar de la Talon és parlar d'una pel·lícula
que va ser rodada per Jovigo l'any 34, entre el 33 i el 34,
el 34 és la sortida de la pel·lícula, en, diguem, el públic.
En realitat no s'estrena de veritat, de veritat, fins al 45.
És a dir, sembla que hi ha una...
No hi conec a fons, diguem, les avatars.
S'estrena, s'estrena, però...
S'estrena en el moment...
L'Algomón, que és el que està darrere de la distribució,
s'espanta per continguts, i és curiós,
perquè està clar que la Talon és un exercici de suavitzar
la càrrega de profunditat del cinema d'en vigor.
Que hi ha hagut abans i que ha sigut més fort que aquest.
Però, malgrat tot, ell no pot evitar moments
en què, per exemple, el lladre, que li roba el boso a la protagonista,
s'acaba veient com una pobra víctima,
perquè la massa de gent...
L'acaba matxacant tots allà a l'estació.
I ja se'l veu nerviós, insegur...
En un lladre també hi ha una part de líbido, també, en aquest lladre.
És un lladre i al mateix temps és molt líbidinós.
Crec que aquesta seqüència...
Com que la pel·lícula manté tot el rato
aquesta presència del sexe soterrat en quasi tot,
fins i tot en el lladre, jo li veig un interès a l'estació.
Quan tens raó, hi va haver algú que va fer...
No, no, es va estrenar al mateix 34,
el que passa és que de seguida la van tallar,
la van reduir a 65 minuts,
i encara els projeccionistes diuen
que ells pel seu compte anaven tallant trossets.
Doncs mira que bé, estupendo.
S'oblida la pel·lícula,
la Gomón pensa que ha punxat...
I llavors no torna a treure el 45.
I al 45, després de la Guerra Mundial,
hi ha una remifalla,
el 47 és un èxit rotund als Estats Units,
no sé què veuen a la pel·lícula,
nosaltres sí que ho sabem,
ho podem intuir,
i aleshores a partir d'aquí a Itàlia
i altres països...
Ja comença la pel·lícula.
Ja comença a ser...
També després, molt més tard,
esclar, la pel·lícula va ser,
com tu dius,
va ser molt molt mutilada,
va passar una sèrie de quantitat
d'abatares i diferents,
tentatives de restauració posteriors,
òbviament.
Uf, la tira.
De molt mala qualitat.
L'última de 2017.
De 2017, sí.
Aquesta no l'hem vista.
perquè la que hi ha a Filmin és la del 91.
91,
hi ha després una del Domo
i la de Galagomón,
que va fer el 2001,
i després, efectivament,
hi ha una del 17.
Crec que del 17...
Bueno, 2001 crec que era,
no sé per què,
molts anys ha decalatxen aquí
entre la teva i la meva informació.
En qualsevol cas.
És possible, sí.
El 2001.
El 2001.
La que hem vist ara és el 91.
Clar, què passa?
Que la pel·lícula,
que quan es troben materials d'aquest tipus,
que són pràcticament incunables,
és a dir,
han de pressuposar realment moltes vegades,
a partir de còpies,
que es perd fins i tot bastants fragments de la pel·lícula
que no saps ni l'ordre natural que portaven els planos.
Es veu que troben trossos d'Alagomón,
després el famós l'anglès de la Cinematec,
l'anglès,
el famós l'anglès de la Cinematec,
també troba fragments,
hi ha un director jove que troba fragments també,
total, és increïble.
A partir d'un llibre,
llegeix en un llibre,
i en concret que parla de vigor,
i això li porta a trobar encara més fragments...
Com trobar més material...
...pels racons de l'Alagomón i de Londres.
Apareix una còpia a Londres...
Finalment ho fan.
Bastant sencera.
I ho fan bastant bé,
perquè tot i que en la còpia que es veu a Filmin,
que és el lloc on jo crec que l'hauríeu de veure,
la pel·lícula,
hi ha en alguns moments d'estabilització de l'imatge.
L'imatge té cert moviment vertical,
en sentit horitzontal,
que no acaba d'agradar,
i la sincronia de veus fins i tot.
El que passa és que això jo ho detecto,
perquè és la meva feina,
però molta gent simpelment molesta una mica
perquè no van perfectament sincròniques.
Però bé, en qualsevol cas,
això no és l'important.
L'important és que, efectivament,
darrere de la producció hi ha l'Alagomón,
que es roda pràcticament tot
en el quart d'estudi,
l'estudi que la mateixa Gomón tenia,
els estudis GFFA,
que és Gomón Franco Film Aubert,
que van funcionar a prop de París
entre el 24 i el 37.
I es van rodar molts llantmatratges,
37 llantmatratges,
17 curmatratges,
en tot el 64,
54 produccions,
i que havia sigut una iniciativa,
van recuperar el govern francès,
van posar diners
perquè allò pogués tirar endavant.
Sí, perquè feia aigües.
Feia aigües.
És a dir, els anys 30 són,
després del crac del 29 americà,
a partir del 32 es nota el crac a França,
i el cinema rep fins al punt que...
Bueno, la Gomón plega el 39,
i la Paté,
que eren les dues que aguantaven el tipus.
El cinema per tant és en general.
Els anys 30 són molt peculiars
perquè precisament l'Atalant,
en certa mesura, és un exemple.
En realitat és la distribució de la Gomón,
però és una iniciativa independent
d'un amic d'ell,
que és el que li financia també els curs previs,
i per tant no deixa de ser una aventura.
Total.
Això m'explica també,
perquè a través d'aquesta experiència
que el cinema francès de cop aposta,
perdó,
l'estat francès aposta per aquesta cinematografia,
injectar-li diner en un moment determinat,
perquè si no allò no s'aguanta,
arriba fins al que avui és la CNC,
que és el Centre Nacional de Cinematografia
i Animació, també es diu avui en dia,
francès,
que fa que el cinema francès funcioni.
Bé, en qualsevol cas,
és un cinema produït l'any 34,
per tant estem entre dues guerres
més a prop de la que vindrà
que de la que ja ha sigut.
Estem a uns quants anys de la que ha sigut,
estem a 16 anys,
era el 18,
16 anys exactes de la que ha sigut,
i a 5 que es produeixi
l'inici de la Segona Guerra Mundial.
És possible que,
si la pel·lícula s'hagués fet el 36,
a partir del 36,
perquè a partir del 36 mana el front popular
a França.
Sí, eh?
Per tant, govern d'esquerres i tal.
Segurament Vigó hagués encaixat molt més,
perquè ell era de pensament anarquista
i en certa mesura molt lliure.
En aquest moment, no?
Perquè hi ha el Gastón Duimèr,
que és el president de la República,
que era un home de coalició,
però bàsicament un home de dretes.
Aquesta centradreta,
la centesquerra,
que es van canviant.
Ara centradreta,
total,
conservadors.
Total, que de fet la pel·lícula
es produeix aquí.
És important això.
Bé, jo penso que sempre és important
contextualitzar,
i en aquesta pel·lícula també.
I donat que no ens l'acabaríem,
és a dir,
que tampoc anirem ara,
si comencem tots a dir
allò que ens ha interessat i tal,
també ocuparíem dos programes,
perquè la pel·lícula està plena de...
Té una intensitat tremenda,
la pel·lícula.
Té aquest llenguatge
que transcendeix el realisme,
que està en un llenguatge,
també ho parlàvem ahir
en el cas de la Paula Artif,
el tema de...
Això que costa tant de dir,
la paraula.
És a dir,
la paraula poètica.
És a dir,
la poètica aquesta,
la màgia,
d'alguna manera.
És un cinema màgic,
també.
Molt proper,
llenguatge del cinema mut,
com abans el Pep em deia.
Home, és que el tema del so,
als anys 30,
era particularment delicat,
perquè no hi havia patent pròpia.
Els americans i els alemanys
es van fer amb el mercat de producció,
a Joinville,
i amb un altre estudi alemany,
es van fer amb el mercat francès
de producció, pràcticament,
i esclar,
havien de recórrer a la tecnologia
o dels americans o dels alemanys.
Correcte.
De fet,
és una pel·lícula pràcticament muda,
el que passa és que el so,
ara surt per aquí,
ara surt per aquí.
Muda amb diàlegs,
és una pel·lícula muda amb certs diàlegs,
al revés de moltes pel·lícules franceses posteriors,
que són bàsicament de diàlegs.
És una pel·lícula en què la càrrega eròtica,
la càrrega,
diguem poètica,
la càrrega,
diguem,
d'intensitat,
per la qual te'n enganxes a la pel·lícula,
evidentment no és el diàleg.
Quan diuen que la pel·lícula està entre el surrealisme...
No, això no m'agrada gens a mi.
No m'agrada gens perquè no és una pel·lícula surrealista.
Té alguna imatge que et pots suggerir.
Hi ha un parell de moments
que poden suggerir alguna cosa més estranya.
Mai diria que és una pel·lícula surrealista.
No, jo tampoc.
Atalanta, partint,
jo sempre m'agrada el tema de l'etimologia i la mitologia,
en aquest cas grega,
Atalanta,
que va ser una heroïna,
en què es difon,
la versió més popular,
més difosa d'ella,
és que era filla d'Atamant i de Temisto.
Bé, i en tot cas,
per trobar-hi una connexió,
per què van anomenar l'Atalanta en aquest buc,
que és aquesta penix,
que diuen els francesos,
aquest vaixell llarg,
de quasi 60 metres de llargada.
Demana de Gavarra.
Demana de Gavarra.
Bé, merci per la paraula.
Sí, el Batomú jo és.
Bé, a París n'hi ha moltes.
Però la Gavarra seria...
La Gavarra seria la...
També se l'identifica.
El català és per casa.
Per casa també, sí senyor.
I és una dona que,
d'alguna manera,
ja l'Atalanta original del...
Simbolitzava la dona contestatària,
que es revela contra tots els esquemes patriarcals
i que, d'alguna manera,
obté el respecte dels contemporanis,
així com va passar a la posteritat com això.
En aquest sentit,
podria ocupar...
Té certa lògica que se'n digui,
però tampoc massa,
perquè, en el fons,
el personatge femení,
que és el de la Julieta,
és un personatge que,
si és cert que és una dona
que té prous nassos
com per de cop prendre decisions dures,
com abandonar...
És una dona moderna.
Molt moderna.
Recent casada
i, en canvi, de cop decideix que allà
no veu què està passant allà dintre d'aquesta barca,
s'hi sent incòmode,
sent diverses coses que no li agraden.
Jo penso que s'avorreix també a estones
i decideix que se'n va.
I se'n va a reir.
És clar, la pel·lícula té,
a banda de moltes altres coses,
té un punt important.
La pel·lícula comença amb la boda.
Normalment, les pel·lícules acaben amb la boda.
Acaben amb la boda, aquesta comença amb la boda.
I a mi comença amb la boda,
perquè a Bigol el que li interessa,
i això es veu de seguida,
és la convivència dins d'un espai tan estret,
tan petit.
On, a més a més,
hi ha el perjuls, no?,
que és aquest...
El segon d'abord, d'alguna manera.
El segon d'abord, del marit, no?,
del Jean, i per tant...
Sobre el començament de la pel·lícula,
voldria fer un apunt,
i és que per mi sí que em sembla,
jo veig unes ressonàncies surrealistes,
i fellinianes també.
Sí?
Sí.
Es tracta de la comitiva.
La comitiva, tots van de negre riurós,
però, entremig d'això,
un tio no es talla de tocar el cul
a la senyora que té al davant.
És veritat.
Això és veritat.
I, a més a més...
Però no és surrealista.
A més a més...
Més fel·líneat.
Més fel·líneat.
És una escena molt llarga.
No és una escena circunstancial.
No, no.
Per tant, Vigó li dona una importància
en aquesta escena.
Vigó fa una cosa en aquesta pel·lícula,
i és que, com a muntador,
tinc la percepció que Vigó,
d'alguna manera,
es pren també unes grans llibertats
en el moment d'articular el missatge.
És a dir, com juga tot l'art dramàtic.
Hi ha moments que Vigó
perd molt temps, aparentment,
explicant coses que dius
necessitem tant temps per això,
però, en canvi,
quan la vius, l'escena,
no et sembla llarga.
Però després,
quan analitzes la temporalitat de la pel·lícula,
dius
aquí hem fet una frenada de por
i després es torna a disparar.
Quan arriba en un moment determinat
que han de passar una enclusa
per superar el desnivell del riu
quan arriba ja a prop a París,
en aquella enclusa
la fa amb un muntatge molt picat,
molt ràpida.
pam, amunt i avall,
tot va quasi com si fos un documental,
que ell també tenia experiència en aquest tema,
i d'alguna manera ho fa tot molt àgil.
I, en canvi,
hi ha altres moments que s'entreté,
com dius tu,
en aquest inici,
amb aquest casament,
sobretot amb la sortida de l'escena,
perquè el casament no el veiem,
sinó que veiem la sortida,
i s'entretén potser excessivament.
Bé.
Perdó.
Perdó.
S'ha de dir una cosa aquí,
al càmera.
Ens queden dos minuts
per parlar de l'atalant.
Saps molt greu.
Vull dir una cosa.
Saps molt greu.
A mi,
aquesta pel·lícula,
sí,
fa una segona part.
L'he estat veient dues vegades,
sí,
i em sembla
que
Kubrick,
sense pretendre-ho,
perquè ell segurament pensava fer molt més cine,
va tancar la seva trajectòria amb ells guatxat,
i ells guatxat
és el mateix que l'atalant.
Sí.
És el mateix que l'atalant.
És a dir,
tenim una dona
que té personalitat i curiositat,
tenim un home,
que en principi sembla un home corrent,
normal i bé,
però és un xalós,
i tenim una tercera figura interessantíssima,
que aquesta sí que necessitaria tota ella,
solament un programa ja,
perquè
és un home
versàtil,
etcètera.
Però l'actor
és el ministerial Simó,
que era una bèstia.
A tal de sortir el tren del John Frankenheimer.
Sí,
si vols rematar,
perquè avui tenim els temps
molt congrès.
És a dir,
hem acabat amb...
Un minut.
Hem acabat amb la nota.
Kaufman,
el Kaufman dius-ho.
Boris Kaufman,
l'operador,
que era el germà del Ziga Berthoff,
ell se'n va anar a Occident,
Berthoff va quedar al·lucinant,
amb el comunisme,
coses,
accidents d'aquests que passen.
Sí,
accidents que tenen.
I, evidentment,
en Kaufman és,
bueno,
és autor de la fotografia de pel·lícules després de Hollywood,
com Esplendor en la Llerba,
la llei del silenci de Cathan,
i tant.
El prestamista de l'Humet,
bé,
amb l'Humet va fer com dos o tres.
Moltes pel·lícules.
En fi,
simplement,
amb George Roy Hill també va fer una,
vull dir,
en definitiva,
jo penso que és una peça capdalt del cinema de Vigo.
Hi ha una cosa que m'agradaria que sigui,
per tancar el tema,
ho sento,
però avui anem ajustats,
m'agradaria que la comentessis tu,
i és com va fer el pla final,
aquell home,
en una època que,
en 1964,
no hi havia drons.
I el pla final,
comentar-ho al públic,
és un pla d'una presa,
amb tota la pel·lícula,
toquem a terra tota l'estona,
volem realment nosaltres,
com a espectadors,
però la pel·lícula toca a terra.
I en canvi,
el pla final és un pla fet des de dalt,
avui dia seria amb un dron,
seguint el curs del Sena,
amb una barcassa que hi ha a sota,
que se'n va,
que no pretén ni ser la nostra,
sinó que és una barcassa,
i una mica erràtic,
amb una mica de cops de càmera,
un cantó i l'altre,
el va fer amb una avioneta.
Però a propós,
amb una avioneta.
Ja utilitza el pla no saerís.
Per tant,
li anava el tema.
Li anava el tema.
Però té que es posar en part
d'aquesta llibèrrima actuació del Vigó,
que de cop diu,
vaig a fer aquest pla no,
i el fa,
i es queda tan tranquil.
Ignasi,
ho sento,
t'intenta.
Ignasi,
ens parlarà,
tal com us he dit abans,
de Napoleó.
Napoleó,
l'estan anant,
dintre de pocs dies,
també,
a tots els cinemes,
ja se n'està parlant molt,
hi ha molts anuncis per la tele,
s'està passant també,
en programes de televisió,
dedicats al cinema,
s'està passant algun teaser,
etcètera,
però ell ja l'ha vist
en una sessió de prèvia
per la premsa,
i ens farà un apuntament.
Sí,
simplement un apunt,
perquè hauríem d'entrar
en profunditat
i no podem.
Bueno,
estaré fent un abans,
una vegada la veiem,
ja farem un programa més.
La qüestió està,
la qüestió està,
que jo crec que Napoleó
és ja descaradament,
i coneixent en Ridley Scott,
una operació de màrqueting,
que és per venir.
És a dir,
encara que la pel·lícula duri
dues hores i 38 minuts,
jo tinc tota la sensació
que això és
el primer cut,
el primer ditatge.
Vindrà el director's cut,
primera i segona part,
i moltes coses més,
evidentment,
perquè hi ha molt més
de material rodat.
és una pel·lícula tal com l'hem vist,
i jo crec que el que escota,
el que vol és deixar el gustet
de a poc.
És a dir,
és una pel·lícula espectacular,
evidentment,
feta amb uns mitjans
de l'ocini,
vull dir,
tot el que vulgueu,
però, evidentment,
el que no s'entén
és que després que a l'inici
ens agafa,
ens capta,
perquè és l'inici
de la carrera militar
de Napoleó,
la batalla de Tolón,
està ben explicadeta i tal,
després passem
per batalles
com la d'Osterlitz,
la de Boromino
només s'esmenta,
surt Waterloo
i dedica,
que és, evidentment,
el punt final de Napoleó
en tots els sentits,
s'hi entretenen
una mica més,
però és que tot,
o sigui,
la pel·lícula
se centra
en la relació
amb Josefine,
Josefine
està pintada
d'una manera
que la porta de cap,
el porta a Napoleó
de cap,
és a dir,
quan la veu
magníficament interpretat
per Vanessa Kirby,
en tant,
el treball d'ella,
però,
el problema
principal
que té la pel·lícula
és que és molt british
i si estem a la France,
evidentment,
no pot ser tan british,
els actors són britànics,
l'únic que està bé
és el Rupert Everett,
que és el duc de Wellington,
el que va vèncer
Napoleó a Waterloo,
perquè, evidentment,
fa de duc de Wellington
i, evidentment,
que sembli soni britànic,
no fa fresa.
No és estrany.
Però tota la resta,
la pel·lícula,
el principal problema que té,
jo crec que és
que fa fresa
perquè és molt british,
és excessivament british,
tots els moviments,
tots els actors ho són.
El Joaquim Fènix
està passant
una miqueta de voltes
en tant que va catatònic,
fa un Napoleó catatònic,
o sigui,
realment catatònic,
que no de gaires expressions,
amb una cara una mica
d'això que es diu en castellà
pasmado,
no?
Pasmado,
el rei pasmado.
Absolutament al·lucinant.
Bé,
simplement és dir que...
La música,
què tal?
La música
està bé,
és d'en Martin Phipps,
sí,
és molt,
pel moment,
està molt ben treballada
i té una densitat important.
S'ha de ser important
en una pel·lícula així.
Però el que empipa
és que passem
per damunt de la vida de Napoleó,
saps?
Giscan.
És a dir,
Egipte,
dos minuts de pel·lícula,
quan és evident
que s'han gastat una milionada
perquè hem fet
un desplegament de soldats,
uns moviments de càmera.
La qualitat de la fotografia,
bueno,
ni què dir,
del Dars Luz Bolski,
en definitiva,
no em crec
que en realitat
només siguin dos minuts d'Egipte.
És evident,
bueno,
la companyia Itàlia
ni s'esmet de...
I d'Espanya tampoc.
I Espanya,
riant de riant de riant de riant.
O Pepe Botella a fora,
Pepe Botella.
Ni Espanya ni Itàlia
riant de riant.
Hem d'anar-hi, no?
I no em crec
que només hagin dos minuts de...
És a dir,
això és el que em porta
a sospitar,
fervorosament,
que venen dos directors CAT,
segones parts
i el que vulgui.
Hi haurà altres versions
més complertes.
Molt bé,
bueno,
de moment,
escolta,
ja hem fet
una mica
una preparació,
un avenç,
i això ja ho tenim
com a aperitiu.
Ara,
us volia comentar
que,
com hem apuntat també abans,
vam estar ahir
entrevistant
a la Paula Ortiz,
directora de Teresa,
bueno,
ha fet quatre pel·lícules,
aquesta és l'última,
de 2023,
que s'estrenarà
el divendres.
És una pel·lícula
que està basada
en l'adaptació al cinema
de l'obra de teatre
La lengua en pedazos
de Juan Mallorca,
que va rebre un tema,
un premi de teatre del 2013,
i està sobre,
es regeix
amb un duel
entre Teresa
i l'Inquisidor.
tota la pel·lícula
es tracta
d'una lluita
intel·lectual,
una esgrima
antil·lectual,
sí,
extraordinària,
que està interpretada
per Blanca Portillo,
extraordinària
amb el paper
de Teresa,
i Àsir Etxendia,
un actor també
que ella mateixa,
la directora,
ens va comentar
que ells dos
han treballat junts
diverses vegades
i, efectivament,
es coneixen bé
i això es nota
i llavors hi ha una complicitat
entre ells
que els fa créixer.
Nosaltres us la recomanem,
però, bueno,
l'important és que ara
escoltem la directora
perquè realment
va ser una entrevista
que ens va deixar
a tots tres
molt contents
perquè va ser
molt interessant
i per part d'ella
d'un nivell notable
com podreu comprovar.
Endavant.
Hola,
molt bona tarda,
amics de Ràdio d'Esvern.
Avui tenim el plaer
de tindre
una entrevista
que gentilment
ens ha cedit
la Paula Ortiz,
directora
de la pel·lícula
Teresa,
que pròximament
tindreu
a les pantalles
dels ciners comercials
de tot Catalunya,
almenys dels més importants.
Bona tarda,
Bona tarda, Paula.
Bona tarda.
Què tal?
Muy bien.
Bé,
en primer lloc
voldria que
ens comentessis
una mica
com va néixer
la teva
necessitat
o interès
d'expressar-te
a través del mitjà
del cinema
quan
quan tu,
per el que
he llegit,
tens una formació
de llicenciada
en filologia
i doctora
en la història
de l'art
que podies,
per tant,
escollir
molts camins.
Ja sé
que també
has escrit,
vull dir que
el de l'escriptura
era un d'ells,
per exemple,
però
també
m'ha semblat
trobar
un precedent
i és que
a la teva família
crec que
els teus pares
també eren
professors
de literatura.
És a dir que
una mica
com Teresa
de Jesús,
que tu
ja t'has trobat
estanteries
molt plenes
i a partir d'aquí
has anat
rient de sota,
però explica'ns-ho.
Doncs mira,
és una mezcla
de
deseo
i de
el que el cine
a mi
m'ha fet sentir
des de molt niña
i de circumstàncies
com tot en la vida.
En realitat,
jo estudié
filologia
i no cine
o no comunicació
audiovisual
perquè jo soc
de Zaragoza
i allí
no hi havia
estudis de cine
i per la meva família
en ese moment
era complicat.
i doncs
jo
empecé
filologia
hispànica
perquè en realitat
sí que és
cert
i ara
em doi
compte
conforme
més major
me faco
més
em doi
compte
en vez de
perder
valor
lo gana
i crec que
és una
de les coses
que m'ha acercat
a Teresa
de Jesús
que jo
fui muy
feliz
de niña
dentro
de la literatura
i del cine
crec que
a mi
mi identitat
i mi construcció
interna
és tan important
la real
com la fantàstica
com la que leí
el tiempo que jo pasé
dentro de los libros
y de las películas
es tan significativo
no lo pondré
en el mismo nivel
de la realidad
y de las personas
que han influido
en mí
física
y vívidamente
pero sí que es cierto
que a mí
me ha constituido
tanto el mundo real
como el imaginado
como el de tanta gente
que me ha creado
otros mundos
y la literatura
es el primero
es el primero
que yo conocí
es el que tenía acceso
es el que
al que se dedicaban
mis padres
a enseñar
los libros
estaban ahí
en casa
entonces era algo
que tampoco hubo
obligación
sino que existía
per se
y al que yo accedí
pues sin obligaciones
ni miedos
y eso ha hecho
que
que es verdad
que todos
estos autores
son los que
a los que vuelvo
porque estaban ahí
y el cine
lo descubrí más tarde
pero claro
la vivencia
que yo tenía
dentro de las películas
era tan sumamente intensa
me hacía tan feliz
que yo creo
que yo quería hacer eso
yo quería hacer tan feliz
como me hacía
¿cuáles eran
las películas
que te emocionaban
de niña
de muy niña
y de joven
pues mira
de muy niña
es verdad
que más allá
de las películas
que vi
mis padres
fueron
por lo que también
me gusta escuchar
el catalán
fueron profesores
en Tamarite
de Yitera
que es un pueblo
que hay aquí
en la francha
y allí
vi las primeras películas
en el cine
de Tamarite
y eran de animación
eran Disney
era Blancanieves
y Entung Dalmatas
pero sí que es cierto
que cuando tuvimos
ya
video VHS
yo
mi hermano y yo
vimos hasta la saciedad
de los hermanos Marx
pero desde los hermanos Marx
a los
a la televisión
de los 80 y los 90
a
a por ejemplo
películas como
Hasson y los Argonauts
que era una película
que mi hermano y yo
vimos millones de veces
bueno millones
pero de temas
los efectos de Harryhausen
y es cierto
que entonces
dices
claro
a mí me ha
me ha
constituido
tanto
Hasson y los Argonauts
como Mafalda
como El Cid
como
como
qué sé yo
alguna novela
sí
como millones
de novelas
o novelas posteriores
como García Márquez
posteriormente
o Lorca
posteriormente
entonces
es verdad
que estamos
hechos también
tengo unos amigos
que dice
que somos
lo que comemos
y lo que comemos
también son las ficciones
que hemos
que hemos comido
y yo creo que es por eso
por lo que
he ido entre la literatura
y el cine
pero como
directores de cinema
¿quiéns son
los teus referents?
luego cuando he sido
más
el teu cinema
más consciente
ya cuando fue
más adulta
a mí
creo que yo
no sería igual
sin
Víctor Erize
yo no sería
lo mismo
tampoco
sin Kurosawa
no sería
la misma persona
tampoco
sin Dreyer
sé que son
como muy severos
y fuertes
pero es que
hubo una época
que a mí
para mí fue muy fuerte
que fueron
estos directores
sí que ahora mismo
por ejemplo
más tarde
mucho más tarde
y ahora que luego
he tenido un niño
y me he dedicado
por ejemplo
a ver mucho
ese cine
me ha alimentado
tanto
como Dreyer
y creo que a Teresa
la película
que ahora estamos presentando
la ha articulado
tanto Dreyer
como Miyazaki
en su imaginario
en su manera
de entender
la espiritualidad
de acercarse
sin ningún tipo
de pudor
a ninguna
de las emociones
y de los vuelos
de las mujeres
de personajes femeninos
no sé
es que sí que
hay algo que me gusta
en el cine
que sea
muy proteico
pero es cierto
que si tengo que decir
directores
que pertenezcan
al ADN
que me es natural
pues podría decirte
seguramente
esos
también Jane Campion
a más recientemente
Celine Stianma
le reconozco
en ella
veo sus películas
y veo
decisiones
que me gustaría
saber tomar
como dice
lo digo
porque las tres películas
me voy a disculpar
porque yo
la teva anterior
no la he visto
a esta que se ha estrenado
a l'octubre
a través de los árboles
sí
ahora
el río
pero
prenen el referent
de la Núvia
y ahora
de Teresa
y de algunos
cursos que también he visto
el que a mi
me parece que hay
es una preocupación
muy fuerte
para hacer
un estilismo
poético
es a decir
las imatges
la narración
tendece a ser
evocativa
no
tot i que hay
una realidad
tangible
porque también
visualmente
es más que
hay mucha fisicitad
pero
el entourage
de todas
las tevas películas
o si ves
de todas las que he visto
la Núvia
y tal
y esta de Teresa
m'ha semblat
veure
una preocupación
muy marcada
por un estilismo
por una
una mica
una abstracción
narrativa
de caire poético
naturalmente
y al mismo tiempo
cru
sí
sí
patético
hay el patos
ya un patos
dins
de la Núvia
sí
va mucho
en el ADN
de Lorca
de Teresa
y que yo me he acercado
a ellos
porque
esto es una cosa
que tampoco
pienso mucho
que es muy
te acercas
de una manera
inconsciente
y tú reproduces
con tu sensibilidad
y tus herramientas
en el cine
entonces no hay
una voluntad
de ser poética
o una voluntad
de una narración
poética
pero sí que es cierto
sí hay una voluntad
es decir
de
trasgredir
o trascender
que suena quizá
un poco más fuerte
y más
prepotente
pero
de atravesar
el código realista
el que
el naturalismo
que me parece
que es
que es uno de los códigos
ontológicamente
lógicos del cine
porque la cámara
capta lo que hay delante
de ella
y por eso
algo físico
tiene que tener
el aquí y el ahora
de la cámara
pero sí que hay
una tradición
cinematográfica
que empezó
con Belier
y que
de índole mágico
de índole poético
de índole simbólico
y es verdad
que yo sí que
yo me río
a veces con mis amigos
digo
es que yo soy una simbolista
de que efectivamente
codifico el mundo
a través de los simbolistas
de los Lumière
de los Lumière
que
realismo
los obreros
salen de la fábrica
eso es
entonces son como
dos corrientes
que el cine
pudo tener
que sigue teniendo
sigue teniendo
pero es cierto
que a lo mejor
el cine
fantástico
se asocia
a otro tipo
de códigos
anglosajones
y que lo no realista
lo que se queda
en un umbral
de lo real
de lo simbólico
de lo poético
le podemos dar
muchos nombres
cuesta más
plantearlo
y cuesta
es un tono
que no parece
el habitual
pero que en realidad
pertenece al cine
y en mi caso
a mí
es lo que me provoca
mucho placer
hacer
y yo entiendo
la realidad así
la planteo así
la entiendo así
y la intento traducir así
hay varios momentos
para estos mágicos
para mí
a mí el cine
también lo entiendo
un poco en esta línea
lo entiendo como espectador
también alguna cosita
que he hecho
al libro tuyo
evidentemente
pero sí que también
entiendo el cine
de esta manera
a mí hay un momento
magnífico
no lo hemos comentado
ante nosotros
la película
no nos ha gustado
a mí no me ha gustado
me ha gustado mucho
mucho la película
y entiendo que hay
un mundo ahí
que hay una solidez
detrás de todas
las imágenes
evidentemente
que no se da
en otros casos
en el tuyo se da
se daba ya en Lorca
podría interesar
más o menos
el tema
pero aquí
el tema además
me ha interesado
la película
me ha gustado
francamente mucho
entonces
hay un momento a mí
que me ha parecido
que está en este mundo
que estabas diciendo tú
que es el momento sofí
el momento en que ella
sale a este espacio
maravilloso
por todo el lado
del monasterio
de Medellín
de la Cádiz
son Juan de la Peña
es que m'ho ha semblat
i Santes Creus
potser també
sí
en el moment Santes Creus
també l'hem identificat
bé
en aquell moment
hi ha un moment
que ella fa una cosa
magnífica
que és que
a partir de l'analogia
que hi ha
entre el seu vel
d'ella
flotant
el seu vestit
de flotant blanc
se'n va a pleno general
i en el pleno general
no és ella
o és ella
en tot cas
o no sé qui és
més igual
però el que fa
és una mena
de ball sofí
que la pel·lícula
permanentment
estem movent
nosaltres
uns mons
de la religió
paral·lels
hi ha moments
que són molt budistes
hi ha moments
que són quasi
xicún
hi ha moments
que són sofís
i això em sembla
que és una gran cosa
que té la pel·lícula
però màgicament
aquest moment
es va molt màgic
aquest moment
d'aquell ball circular
que tots hem vist
dels ballerins sofís
que fan aquell ball
permanent
que és una meditació
en moviment
hi ha hagut una intenció
en aquest sentit
sí
a la núvia
també hi ha un moment
que està associat
al kinotoscopi
que per cert
té un cavall
i el cavall
és la font del mal
tot plegat
és un simbolisme
tot plegat
i amb la núvia
és recurrent
sí
i en aquest cas
és verdad
que a mi m'obsessiona
un poco
esa circularidad
i esa sensació
perquè
aquest moviment
circular
en algo
quizá que sea
un poco demasiado
conceptual
però crec que
lo provoca
si no lo piensas
te arranca
de la linealidad
del relato
te saca
y entonces
es algo
como más
vertical
pero en este caso
es exactamente
lo que tú has dicho
que no todo el mundo
se ha dado cuenta
la película
la película
tiene una vocación
de intentar saber
o adentrarse
en el mundo
de Teresa
y de esas áreas
del alma
que ella intenta nombrar
y que son una experiencia
la experiencia de la mística
y que la experiencia de la mística
que yo no conozco
yo no soy una persona religiosa
ni he tenido una formación religiosa
pero me parece
el área espiritual
algo que quizá
dentro de la ficción
o del cine
no se ha tratado
tanto
y me parece
que es una de las exploraciones
del conocimiento humano
de la experiencia humana
pues más interesantes
y a mí
algo que me obsesionaba
es como
todos esos
cuando
hablan
Teresa de Jesús
o San Juan de la Cruz
o Rumi
hablan
casi
hablan todo el rato
de lo mismo
en el mismo tipo de imágenes
en el mismo tipo de
de proceso
de vocación
de lo aéreo
y de lo erótico
de lo terrenal
y de lo
y de un tipo de respiraciones
y un tipo de movimientos
que
que todos conectan
las
cuando yo estuve
yo estuve en un
para
para hacer esta película
pedí permiso
para estar en un monasterio
de clausura
en Toro
con una comunidad
de monjas
de clausura
de teresianas
en uno de sus conventos
y que eran 12 más una
como ella dice
para que fuera
lo más
bueno
lo más parecido
a lo que
a como es
y ellas
se sientan
de la misma forma
que se sientan
los monjes budistas
para hacer esa oración
en silencio
claro
y ellas
la posición
de la conexión
de
incluso
de
el estudio
de los chakras
de
de cómo está
de
cómo hay uno
que conecta con la tierra
y otro que conecta
con el aire
cómo es lo que hace
lo mismo que hace
el baile sufí
cómo eso es lo que hace
un rezo
católico
musulmán
o judío
cómo los mantras
la vibración
de las sensaciones
de vibración
son lo que también
unen todas las religiones
y ese estado
entonces había
para mí fue un aprendizaje
muy bonito
porque no era un tema
que yo me hubiera dedicado
en ver
cómo esos estados
y esas experiencias
eran muy parecidas
en todo el mundo
confluyen
a mí eso me interesó
mucho
incluso hay un momento
de las matinas
son las matinas
en aquel momento
hay una especialidad
novena de respiración
conjunta
que es un tipo
de respiración
y ahora estoy
haciendo chikung
es un tipo
de respiración
que me recuerda
la respiración
de chikung
de abajo para arriba
y que me ha parecido
interesante
aquí hay un sincretismo
que va en positivo
no te pretende vender
nada
sino que te está explicando
que realmente
hay esta convergencia
de todas las religiones
en este tipo
en este sentido
claro
como una ansia
de experiencia humana
en un sentido
que convergen
todas
y que entonces
no tienes
y que para mí
el intentar ver
como todas convergen
demuestra
que no tiene sentido
en las guerras
o los conflictos
o las demostraciones
de que Dios vale más
sí
y hay una cosa
perdón
hay una cosa
que et volia comentar
también
y es que
m'ha semblat
es la segunda vez
que la veig
la veig ver
el primer pase
y aquel segundo pase
em ha anat
molt bé
porque
m'he podido centrar
en cosas
que no
em van quedar tan clares
l'altra vez
i les que
van quedar clars
llavors
hi ha una cosa
que em sembla
que és molt interessant
perquè
clar
una de les primeres
preguntes
que pot sortir
i segurament
te la fa tothom
és que
per què ara
Teresa
però jo
és que
m'ha donat la impressió
que tu
amb aquesta pel·lícula
vols
fer una confluència
entre tradició
i modernitat
i una mica
posar
amb evidència
amb evidència
que
sobretot
fins i tot
des d'una vessant
feminista
és a dir
el perill que hi ha
que la dona
llegeixi massa
no
això no conviene
que la dona
sigui transgressora
no
això és mal
i encara ara
està subviescent
una mica
en els tràmits
de treball
etcétera
aquest tipus
de qüestions
vull dir que
la pel·lícula
en aquest sentit
també la trobo
molt actual
és que
Teresa
Teresa
és un
és un
personatge
que passa
con molt pocos
i que crec
que en la nostra cultura
i la cultura occidental
es donen molt pocos casos
com el de Teresa
que
alguna otra vegada
he explicat
que Walter Benjamin
decía que
se don
a veces
estos ángeles
de la història
que cada generació
los relee
i tenen la potència
de conectar
i renombrar
i saberse
actuales
cada veg
i al mateix temps
són tan poderosos
que tota agenda
política
es les quiere apropiar
i els que
moltes vegades
manipuladament
i Teresa
ha sigut
però ja quan va morir
ella va una mujer
a la que casi quemen
i que 10 anys després
per interesses
del imperi
va elevada
a els altars
per un interès
polític
econòmic
religiós
i Franco
con los braços
incorruptos
500 anys després
Franco
la hizo símbolo
del nacionalcatolicisme
i jo la leo
i jo veu
en ella
una persona
no solamente
que és
subversiva
de una manera
profunda
i elevada
i sí
molt sencilla
però molt
delicada
i molt elevada
com és capaç
de desestabilitzar
el poder
desestabilitzar
les estructures
de poder
de la inquisició
de la iglesia
de la corte
no sól con su palabra
que escribió
molt
i hizo molt
sinó
con el acto
de encerrarse
con doce mujeres
a pensar
y a orar
en silencio
el silencio
es lo que
el inquisidor
le llega a decir
en la película
que se dicen
entre estos muros
que palabras
se leen
porque no saber
qué piensan
doce mujeres
en silencio
es algo peligroso
y desestabilizador
entonces a mí me parece
un tipo de rebelión
y de revolución
y de subversión
a través del silencio
en este caso
por ejemplo
profundamente moderna
en una época de ruido
y luego ya su expresión
real
ella
que obviamente
no es feminista
porque no
el feminismo
no pertenece
a su cosmovisión
como tal
como lo concebimos
ahora mismo
pero sí tiene
una reivindicación
como mujer
del espacio
de las mujeres
de la libertad
del pensamiento
de las mujeres
de la consideración
del pensamiento
que además
queda medelladamente clara
que es absolutamente
es tan clara
que es moderna
es profundamente moderna
cuando
a mí
lo que has dicho antes
de
no hay
no hay
no hay cosa de mujer
que no se ponga
no hay acierto de mujer
que no se ponga
bajo sospecha
hay tantos
hay tantas
cuestiones
de Teresa
y que luego
genera una comunidad
de mujeres
que tengan un espacio
propio
es Virginia Woolf
que tenga un espacio
propio
para pensar
la clausura
es libertad
encerrarnos
es la única manera
de que tengamos
un lugar
para pensar
por nosotras mismas
y un lugar
sin estamentos
un lugar donde todas
ser iguales
claro
es profundamente
revolucionario
a mí
el que pasa
el que em sorprèn
de la pel·lícula
és la proposta
justament perquè
ells ho saben molt
en parlo molt
a veure
estem en un context
postmodern
nihilista
total
carència absoluta
d'esperança
fins i tot
aleshores
tractar
fem una pel·lícula
com Teresa
justament
en el context
actual
on hi ha el perill
que el públic
està una mica
convençut
de l'absurditat
del dogma
sí
sí
sí
total
pot ser
bueno
bé
sí
però
i al mismo
tiempo
claro
i al mismo
tiempo
una
una sociedad
que si la
analizamos
a través de los
medios de
comunicación
son como verdades
absolutas
de brocha gorda
o sea
grandes dogmas
y por eso
de ahí
de ahí
el hecho de
articular la película
desde la duda
de Teresa
sí
és el següent
que volia tractar
que és el fet
que malgrat que ella
creu tenir
aquestes visions
que a mi m'ha fet pensar
en Jean Dark
que també semblava
una il·luminada
sí
des de la
moderna
des de la postura
nostra d'ara
evidentment
la veiem
com una
il·luminada
que té
un problema
mental
per dir
però en canvi
en la pel·lícula
tu fas
manifesta el dubte
en realitat
sí
jo parlo amb Déu
però realment
parlo amb Déu
és a dir
aquesta mena
de dubte
però ella misma
dudava
i la expressa
todo lo que la película
dice
es que está instalada
en la duda
ella está instalada
en la duda
la duda
es creativa
la duda
sí
però és un patiment
que jo crec que és
alguna de les característiques
del teu cinema
l'ignorante
no duda
tinc la impressió
que el cinema
teu amaga
ho he dit abans
patos
és a dir
que bonito
un sentit
un sentit
de dolor
soterrat
si vols tu
en determinats moments
però que hi ha
com una
angoixa
una angoixa
de viure
una angoixa
és com si
la vida
fos un patiment
no?
sí
és verdad
que algo
a Blanubi
estaba
sí
a mí
una vez
también me decían
que había una cosa
como
Herculea
de los personajes
que tenían
que hacer
grandes esfuerzos
y que llevaban
y acarreaban
y yo decía
nunca me había dado cuenta
pero es verdad
que me atraen
esos personajes
me atraen
los personajes
probablemente
es verdad
que tienen
un profundo
sentido
del pazos
de la herida
profunda
de la que venimos
hay una canción
que he escuchado hace poco
de Betusta Morla
que habla
de la
yo he nacido
de una flor
con la herida
a cuestas
dice la película
digo la canción
y me parecía Teresa
y me parecía
que son esas expresiones
que sí que me llaman
ese sí que
probablemente
el sentido del pazos
y luego hay otra cosa
que también
me parece importante
y que
creo que
tienen que tener
todos los personajes
si no tienen
esa condición
los personajes
para
yo no quiero
hacerle esa historia
que es que no alberguen
en sí mismos
la contradicción
vital
sí que tengan
esa
como que tienen
es verdad
una ansia muy fuerte
de vida
una ansia muy fuerte
de muerte
una ansia
muy fuerte
de duda
y una determinación
muy fuerte
como Teresa
y la persona
más contradictoria
que he tratado
es Teresa
es
es alucinante
es abismal
su contradicción
es permanente
está en tensión
continua
tu mirada
ha sido dirigida
hacia ahí
pero el otro
leería Teresa
de otra manera
no tenía un personaje
más unidireccional
claro
y alguien
tú fuiste a leer
un personaje
más complejo
la parte más compleja
i dins de la teva simbologia
veig algunes constants
per exemple
el desert
o la gran explanada
absolutament impersonal
que sembla que pengi
els actors
els que hi estan allà
i després
les runes
les runes
o els edificis
en aquest cas
de la pel·lícula
romànics
però en el cas
de San Juan de la Peña
li falta
mig clau
sí
per què
i a més
aquesta cosa
terrosa
hi ha una cosa
terrosa
en les teves
estic parlant
de sensacions
pero fíjate
eso creo que tiene
una cosa
muy fácil
o muy directa
y es que
yo soy hija
del desierto
yo soy una criatura
de Zaragoza
de los monegros
y a mí
me ha rodeado
esa sequedad
hay algo que decía
la bordeta
de esta tierra
de esta tierra
¿cómo decía?
llena de niebla
o de esta tierra dura
tenía tres adjetivos
y hay uno
que no recuerdo
no sé qué
dura y salvaje
porque es muy
yermo Aragón
entonces
esa tierra es Aragón
sí
venimos del desierto
venimos de la supervivencia
de un lugar
donde no hay nada
y somos muy pocos
y hay algo en eso
en esa soledad
en esa resistencia
del desierto
en la belleza
de la sequedad
que me
que eso sí
que me expropia
que es algo
como
que es mi
mi ambiente natal
y ha sido así
es verdad
es como
hacer las imágenes
están impregnadas
de eso
¿no?
sí
y me gusta
intentar buscar
la belleza
en eso
porque es la que
me expropia
y probablemente
si probablemente
fuera hija de las montañas
lo mejor me iría ayer
tenemos otro territorio
no nada
normalmente yo cierro
mi intervención
me costuma
cerrar el diálogo
porque pertenezco
al mundo de la postproducción
yo soy montador de cine
entonces al ver
si soy montador de cine
yo veo la película
no veo montaje
veo la película
pero sí me pregunto siempre
porque ha sido mi
yo trabajé con vigas
además
que tú conociste muy bien
yo monté Bilbao
y Caniche
pero a partir de ahí
bueno pues a mí
miras unas personas
que a mí
fue muy importante
lo sé
entonces mi pregunta
es exactamente
la siguiente
¿cuál es tu tipo
de vinculación
con el montaje?
en el momento del montaje
es una vinculación
muy invasiva
invasiva en el sentido
no negativo
necesariamente
mira pues te voy a contar
mis últimas experiencias
desde
una cosa que hice
para televisión
historias para no dormir
a el otro lado del río
entre los árboles
Teresa
y la película que estoy
ahora
ayer entregamos
una versión 2
de Hildegard
y yo
es la primera vez
que he trabajado
con un montador
y he de decir
que para mí
por las características
además de esta persona
Pablo Gómez Pan
para mí ahora
el montaje
ha sido la cueva
o la madriguera
a la que volver
en paz
donde volver a pensar
la película
en paz
porque el rodaje
es tremendamente cruel
la realidad se impone
y lo que has estado
pensando durante meses
o años
en muchos casos
de cómo planificar algo
se queda
se destruye
esa posibilidad
por las circunstancias
X
falta de recursos
el clima
las imposibilidades humanas
el dolor de tripa
cualquier cosa
todo va a la contra
de que aquello salga
como tú pensabas
sí
y entonces
es una lucha
es muy hercúlea
es muy dolorosa
Trueba dice
que rodar es sufrir
y lo es
es una lucha
contra los marrones
y estás sufriendo
todo el rato
y en tensión
y luego
hay una adrenalina
muy bonita
y el
ves como un equipo
rey
a favor
es algo
muy emocionante
pero rodar
es algo
tremendamente angustioso
y solamente
yo ahora
mi relación
con el montaje
he encontrado
la paz
y las posibilidades
de reflexión
por poderme permitir
el ensayo
error
en el montaje
por probar algo
que sabes
que se puede deshacer
eso es algo
que esas reflexiones
es fundamental
entonces yo ahora
reivindico las semanas
de montaje
o sea que no te metan prisa
si quieres realmente
que aquello salga
y yo intento
no ser invasiva
pero estar
porque aprendo mucho
para la siguiente
yo soy invasiva
en el sentido
no positivo
pero tampoco negativo
es decir simplemente
me gusta estar
todo lo que puedo
si lo tienes muy claro
y además tú
lo tienes muy claro
seguro
y entonces el montador
también bebe de ti
y tú bebes también
sobre su experiencia
y bebes
porque es verdad
que nuestro cine
que antes lo decías
que está muy medido
está muy planificado
es un lenguaje
que no adopta formas
del documental
de la improvisación
sino que es un lenguaje
que mide el plano
antes
entonces
se plantea de una manera
que a veces funciona
y a veces no
y en el montaje
es donde tienes
que buscar otras formas
y donde respiras
la realidad de la película
como es de verdad
porque también puedes hacerlo
es que en el rodaje
a veces no sabes
y es
para mí el montaje
y el montaje de sonido
ahora mismo
han sido
son
si
la experiencia arrasadora
de un rodaje
es donde te curas
en un montaje
yo
al menos
y es
a mí me gusta mucho
me gusta que digas eso
no querría
dejar
la entrevista contigo
sin
felicitarte
por la dirección
de actores
y los actores
y actrices
que has escogido
me parecen
un acierto total
y una cosa
que quería preguntarte
es que
yo he leído
el libro
de Mayorga
y
naturalmente
hay unas diferencias
con la película
pero a mí
lo que más
me ha gustado
de la película
es que
le das una importancia
al inquisidor
que no
no tiene
para mí
el libro
de Mayorga
o la obra
que no la he visto
la obra
a mí me parece
que aquí
el duelo
es
mucho más
de toma y daca
se
influyen
el uno con el otro
porque hay momentos
en que ella
baja la cabeza
y otros
en que la baja
él
y esto
me parece
que es extraordinario
porque
genera un crescendo
en una película
que en principio
tampoco tendría
por qué tener
y en cambio
aquí lo tiene
lo tiene
pues aquí hay dos cosas
me parece que
este trabajo
que has hecho
con el inquisidor
es extraordinario
pues aquí hay dos cosas
y es una es
esto fue un
debate
y una propuesta
con Mayorga
de realmente
hacer del inquisidor
la verdadera
némesis de Teresa
el otro lado
que fuera
ella misma
esos peores miedos
la persona que
el demonio
sí, el demonio
que lleva dentro
y que le va a poner
contra las cuerdas
realmente
bueno, es que
el desenllas
no entrarem en detalls
no farem d'espoiler
no
pero el desenllas
m'ha semblat
de metaficción
sí
té un punt
de mis en adim
sí
es a dir
de
de
realment
el que hem vist
ha passat o no ha passat
sí, sí, sí
y esa es la intención
que se aleja
de la obra de teatro
que se aleja
de la obra de teatro
totalmente
la obra de teatro
no acaba pelando
la cebolla
no, no facis despoiler
no, tampoco es spoiler
el obra de teatro
pero
pero
esto también es posible
en la película
por ellos
por Blanca y Asier
porque se sostienen
y tienen
ellos tienen una relación
absolutamente
pasional y eléctrica
y eso
ha permitido
esto
y lo han permitido
ellos
esa presencia de Asier
es muy potente
y los primeros planos
y los medios
y los generales
de ella
son impresionantes
los primeros planos
lo decíamos
de la fisicidad
sí, la part
es decir
está estilitzada
son películas
les teves estilitzades
pero que al mateix temps
aquesta terrositat
y aquesta fisicitat
alhora
y es también
es una cosa
muy peculiar
tremendamente peculiar
yo te quiero una cosa
las he visto todas
y me han gustado
todas
que bien
sí
incluso
incluso
he leído
algún comentario
tuyo
que es como
si hubieras quedado
un poco
rebotada
con el otro lado
del río
y entre los árboles
y a mí me pareció
bueno
entré en la película
y me quedé
porque una cosa
a veces
me alegro
que luego
la película
el impulso
y también
el trabajo
de tanta gente
haya superado
que fue un proyecto
muy duro
fue un proyecto
eso es para otro día
si queréis
bueno
y en época
de COVID
sí
fue todo el COVID
en Italia
y en los confinamientos
que hubo
esporádicos
en el norte de Italia
fue muy dura
y el protagonista principal
el Liv
Schreiberg
¿qué tal?
es un actor extraordinario
es un actor brutal
muy fuerte
tiene una presencia muy fuerte
tiene una
impulso muy fuerte
tiene una
tiene un gravitas
enorme
es un intelectual
es una persona
con una preparación
gigantesca
es alguien
es una presencia
una presencia
sí
sí
sí
ese si queréis
otro día
os cuento
muy duro
de la otra
del río
muy bien
amics
doncs
per
llestimosamente
el temps
se nos acaba
y tenemos que dejarlo aquí
muchas gracias
Paula
ha sido un placer
estar con tú
y bueno
Radio Desvern
serás
la estrella
del próximo programa
gracias
muchas gracias
hasta la próxima
gracias
gracias
bueno amics
fins aquí
la conversa
amb la Paula Ortiz
només
desitjaros
una bona setmana
i dir-vos
que la setmana que ve
el clàssic de la setmana
que he proposat
és
la mirada
d'Ulissis
de Teo
Angelopoulos
molt bé
fins la setmana que ve
bona nit
bona nit
bona nit
just like magic
just like magic
middle finger
to my thumb
and then I snap it