Fins demà!
A l'escoltes l'àdio d'Esbert, sintonitzes l'àdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just, 98.1
Cinema sense condicions
Cinema sense condicions
Cinema sense condicions
Cinema sense condicions
Cinema sense condicions
Gràcies.
Bona nit a tothom, un dimarts més ja som aquí disposats a parlar-vos de cinema, d'allò que ens agrada, d'allò que hem vist, d'allò que us recomanem
i a més a més avui amb dos convidats que ens venen a parlar d'un tema que dominen perfectament, ja tindreu l'oportunitat de comprovar-ho.
Sabeu que la setmana passada ho vam anunciar, que venia en Joan Cerdà per parlar de jazz i cinema,
però és que a més a més ha portat un amic seu, un company, que també és, ja ho voleu, una persona que s'explica meravellosament bé,
per parlar del mateix tema. En conseqüència, com és sempre, com ho fem sempre, fem tres parts més o menys en el programa,
una primera part que parlem de les coses que hem vist, de les coses que recomanem, de les coses que venen en el futur,
aviat estrenaran, etcètera, etcètera. Una segona part que seria ja el tema, que seria quan parlaria en Joan Cerdà,
i l'última part del programa en què intentaríem comentar pel·lícules, comentar coses, comentar el que més o menys espontàniament vagi sortint.
Això no vol dir, com és lògic, que en un moment de mena ja, potser se'ns agudeixi qualsevol cosa,
interrompim l'exposició tant del Joan com del Pep, i que comencem a fer aquí un diàleg,
en el qual intentem que els oïdors s'ho passin bé, entenguin el que perseguim, i que finalment...
I posar música, avui, Joan. Avui posarem molta música.
Avui posarem molta música. Avui en Joan ens ha portat tota una tria de músiques, de jazz,
i que ell mateix ens explicarà això a què correspon.
I ja teniu l'endevinalla de cada setmana, eh?
And the music is from...
Ho hauríeu de saber, el Pol i tu, eh?
Això és una pista com definitiva.
Doncs no sé de quina música sort, no sé...
Bueno, no sé, com a mínim aquí posa això.
Avui no heu anat a veure una pel·lícula.
Ah, ara, ara.
La música és molt bona, per cert, eh?
El que passa és que la música es confonia molta estona amb el so,
llavors aquí jo crec que hem fallat aquí, eh?
La música del Johan Johansson.
Ah.
I és la que sentim per començar el programa,
perquè és una de les pel·lícules que suposo que parlareu.
No sé quan s'estrena.
Bueno, tu parles de Rival, no?
De Rival, sí, de Rival.
Nosaltres ens plantejàvem ara, com que no l'estrenen aquest divendres,
sinó l'estrenen la setmana que ve,
a parlar-ne el dimarts de la setmana que ve.
I estem...
Jo que estic païent encara, eh?
Sí?
Home, és que aquest director...
Sí, però ha fet un salt, eh?
Bueno, ja parlaré.
Sí, és un director molt interessant,
però que a més a més és veritat que fa un salt en una direcció...
Bueno, diguem quin director és, diguem com a mínim...
El Denis Villanueu, eh?
És francès, canadenc, del Quebec, del Quebec,
que jo estic enamorat, confesso,
d'una de les seves pel·lícules en concret,
de, com es deia,
Pressioneros, que l'he vist cinc o sis vegades,
amb el Hugh Jackman i el Jake Hickenkel,
i que és una pel·lícula extraordinària.
Jo penso que va passar desapercebuda en el seu moment,
la vaig anar molt més tard,
i confesso que l'he vist, ja dic, cinc o sis vegades com a mínim.
Doncs bé, aquesta, aquesta, no en parlem ara,
deixem-ho per la setmana que ve,
perquè ens l'han passat avui,
però no l'estrenen fins al dia 18 de novembre.
Avui, si voleu, podem parlar...
Jo n'he vist una, que la van estrenar el divendres,
que... i després...
Parla tu, si vols, primer.
Vols parlar tu primer de...
No, bueno, jo...
Jo volia parlar de dues pel·lícules,
una que, bueno, ja fa una mica més,
però com que vam fer pont,
doncs no la veig poder comentar,
que és la Doctor Estrany,
no sé si la coneixeu, la Doctor Estranyo.
Sí.
O sigui, la vas anar a veure al final, Francesc, o no?
Ara no, tinc ganes, eh?
Perquè tothom en parla força bé de la pel·lícula.
És un salt bastant qualitatiu,
ja no sé si amb tècnica, amb guió,
però és de l'univers Marvel,
no sé, del tema dels còmics,
doncs és un personatge que s'ha introduït
ara nou a l'univers cinematogràfic de Marvel
i que es diu que pot ser el substitut d'Iron Man,
del Robert Downey Jr.,
també com a actor,
doncs cobra una pasta gansa
i tot i que el protagonista en aquest cas
és Benedict Cumberbatch,
que també, bueno, és l'home en renom.
I la pel·lícula...
Però no cobra tant.
No ho sabem,
però és que al final crec que a Iron Man
es deixaven els diners allà bastant.
Però no només per això,
jo crec que també és una fórmula
que s'ha d'anar renovant
i sí que és veritat que Doctor Estranyo
és un personatge que s'assembla molt
a aquesta arrogància d'Iron Man,
però barrejat, jo crec, amb Doctor Gauss.
Llavors és aquesta mena d'entre el científic,
entre el místic,
el metge que persegueix la benevolència per la gent,
però alhora que és un egocèntric.
I la pel·lícula, jo crec que el més destacable és,
no sé si heu vist Origen,
de Christopher Nolan,
doncs l'efecte aquell dels edificis
que es van doblegant en si mateixos,
no sé si us recordeu aquesta escena,
però en la pel·lícula aquesta passa
com deu...
No sé, motiu per cent vegades.
És un viatge quasi lisèrgic,
tota la pel·lícula,
i, bueno, jo aquí ho deixo
perquè no vull fer més espòilers,
però és molt recomanable aquesta pel·lícula.
I després volia comentar-la a 100 metros,
no sé si l'heu vist.
No, però tenim unes ganes.
Sí?
No, no tenim gaire.
Aviam, sí que és veritat,
és com una mena de salt del Dani Rovira
al dramatisme, no?
Perquè ja l'havíem vist tot en cine,
a l'Ocho Peídos...
Em sona aquest nom, eh?
Dani Rovira.
Ha fet coses últimament, no?
Sí que és veritat que li volíem...
No para.
Li volíem fer aquest canvi de registre,
més que res,
pel que fan molts cops els representants dels actors,
que a vegades és agafar i veure fins on poden arribar,
sobretot perquè l'estaven encasellant molt en uns papers.
I, a veure, personalment,
no crec que funcioni.
No funciona, però no només funciona ell.
A mi m'ha dit, m'ha arribat, no l'he vist, eh?
M'ha arribat que la pel·lícula és dolenta,
però que ells dos com a actors estan bé.
És veritat això o no?
A veure, és que el Carre sí que està encasellat últimament,
i en això sí que ell fa el paper,
com feia Ocho Peídos,
o sigui, fa el paper de secundari,
però que el que fa és donar aquest punt entre còmic,
però a l'hora és un personatge que està trencat, no?,
per dins.
Llavors, també nosaltres,
quan vam veure la pel·lícula amb Infiltrats,
vam fer les postres d'entrevistes al director,
vam entrevistar l'Alexander Jiménez...
Amb Natàlia Sánchez,
que després parlarem també una miqueta més d'ella.
Doncs vam entrevistar a la...
Bé, això, els directors,
vam entrevistar al Ramon Arroyo,
que és el...
Arroyo o Rebollo?
Arroyo.
Sí, Arroyo.
Ah, d'acord, d'acord.
Arroyo, Arroyo.
Vale, vale.
No, el director no,
és en el que està basada la història de la pel·lícula.
Ah, vale, vale.
Exacte, sí, perquè la pel·lícula,
ara ja ha sortit pertot arreu de les teles,
però sí, és la història de superació d'un...
D'un problema físic.
Sí, sí, sí.
Llavors és el que...
Bé, es basa en la història real,
és a dir que...
Arteriosclerosis múltiple, no?
Sí, sí, sí.
Si no m'equivoco,
una persona que li van diagnosticar
que no es podria moure ni caminar 100 metres,
d'aquí ve el títol de la pel·lícula.
El títol va acabar fent,
no és cap espòiler perquè és una història real,
però va acabar fent un Iron Man
i no sé quantes carreres,
maratons, triatlons...
I llavors la pel·lícula,
Marcel Barrera,
o sigui, recordem que va fer
Montpetit,
que és el documental ficció,
és un híbrid,
que va guanyar el Gaudí,
però que aquest cop,
que s'ha llançat més a una ficció
més com a tal,
una pel·lícula,
que s'ha quedat a mig gas,
aquest guió,
que no sé si és guió,
inclús quan entrevistava el Ramon Arroyo,
estava així com una mica indecis,
és que no sé si és la decisió bona
d'agafar el Dani Rovira,
per un paper així,
però bueno,
no...
Tampoc és...
ja et dic,
depèn del públic
que arribi a agradar més o menys.
Pot ser que agradi o pot ser que agradi més.
És una història bastant...
La crítica la deixava,
diríem,
no la deixava molt bé,
però tampoc se la carregava,
tampoc se la carregava del tot.
Clar,
també és un tema delicat,
és el que sempre diem,
no?
A Espanya,
a vegades,
quan es tracta el drama,
es tendeix més al melodrama,
llavors,
en aquesta pel·lícula,
s'ha tendit.
i venint d'una persona
de la direcció
que ve d'un documental,
o sigui,
ve del món del documental,
sobretot,
i de les TV movies,
i que pot donar
un enfocament diferent
a una persona
que només s'ha dedicat
a la ficció,
però s'ha quedat així,
no sé,
com mig-mig.
Jo us puc explicar,
deia,
que el divendres
de la setmana passada,
jo no la vaig veure...
Ah, no,
jo la vaig veure per estrena,
és veritat,
però després
la vaig veure el divendres,
que és Soli,
l'última pel·lícula
del Clint Eastwood.
Haig de confessar
que suposo que sabeu
que el Clint Eastwood
en els últims temps
ha tingut una premsa
més aïllat negativa
a part d'alguna crítica,
dient que havia afluixat molt
en relació
a algunes de les famoses
pel·lícules d'ell,
però també he de confessar
que almenys
a la sortida
de la passada de premsa
vaig estar parlant
amb alguns,
per cert,
aquí va venir
el Miguel Fernando Ruiz de Villalobos
que es va carregar,
si no recordeu,
el Clint Eastwood
espectacularment,
i en canvi,
al sortida
de la passada de premsa
de la setmana passada
la defensava,
defensava dient
que era el milloret
que havia fet
el Clint Eastwood
en els últims temps.
S'ha estovat.
S'ha estovat.
És un poble que això
fa els anys.
En qualsevol cas,
jo que ets a la pel·lícula,
val la pena dir que
per mi és excel·lent
la pel·lícula,
per mi és una bona pel·lícula,
i crec que té el mèrit
o s'ha de tenir en compte
que Clint Eastwood
amb 86 anys
que té,
que registri,
que faci,
que doni
l'edat final
que dona aquesta pel·lícula,
és realment per mi
meritori.
Té moments de cinema
de catàstrofes
perquè suposo que sabeu
que va
que el 15 de gener
del 2009
un avió
que havia despegat
de la Guàrdia,
que és el segon aeroport
famós de Nova York,
se li va creuar
amb unes aus,
se li van encendre
els dos motors
i els dos motors
havia d'aterrar
forçosament.
Va intentar tornar
a la Guàrdia,
però no arribava,
no arribava
i finalment
el comandant del vol
va decidir,
amb l'altre,
amb el seu ajudant,
van decidir a aterrar
la Marà
damunt del Hudson,
del riu Hudson,
que estava
doncs
als dos graus
sota zero.
Té moments,
per tant,
de cinema
de catàstrofe,
tot i que no ho és
en cap moment,
altres de drama
perquè és un drama
que els passa
tant a ells
com els personatges
que estan al voltant
d'ell,
tant la seva família
com els personatges
que estan,
els 155
viatgers,
passatgers
que estan
amb l'avió,
però segurament
destaca,
jo diria,
a més a més,
per la defensa
de l'experiència
dels professionals
i de la veritat
enfront
de certs mitjans
tècnics,
és a dir,
hi ha com una mena
de polèmica
en algun moment
al llarg de la pel·lícula
entre si qui ha de decidir
coses són les màquines,
són els científics,
són els nous avenços
tecnològics
que hi ha
en el camp de l'aviació
i molts altres camps
o bé l'home
té un paper important
a fer
i aquesta discussió
que està molt present
penso que és brutal
la forma
que ell,
el Clint Eastwood
defensa
que l'home
té un paper
molt important
a fer
i és un homenatge
diria
a la cultura
de l'esforç,
al treball ben fet,
a la sensatesa humana
enfront
d'aquests que defensen
que la tècnica
ho arreglarà tot.
Té un guió excel·lent
perquè tots sabem
de què va la pel·lícula,
tots sabem
el que anem a veure
i en canvi
com que està explicat
d'una manera
no lineal
sinó que vas fent salts
endavant i endarrere
et manté
perquè no saps
el que passarà
en cap moment
i hi ha moltes sorpreses
molta informació nova
que no coneixíem
pels diaris
sabíem el que havia passat
però no les promenoritzats
de l'accident
que et van interessant
et van atrapant
i arriba finalment
que estàs davant
d'una pel·lícula
repeteixo per mi
excel·lent.
A mi em va fer recordar
no sé si algú
és una pel·lícula
dels anys 64
si no recordo malament
que es deia
Los Pasos del Destino
del Ralph Nelson
una pel·lícula interpretada
en blanc i negre
pel Glenn Ford
i el Red Tyler
que va justament
de lo mateix
és a dir
d'un avió
que surt
es pega
d'un aeroport americà
i llavors
surt que hi ha l'accident
i moren pràcticament tots.
Llavors
tota la resta
de la pel·lícula
de la pel·lícula
l'hora i mitja
o dues hores
que dura la pel·lícula
no me'n recordo
si és una hora i mitja
o dues
o el que sigui
és una mica descobrir
el que els passa
als personatges
aquí és el mateix
simplement que
en lloc d'haver
un accident fatal
on mor la gent
aquí
tots sobreviuen
però
les diverses històries
que estan
entrelligades
estan excel·lentment
ben explicades.
Hi ha una gran interpretació
del Tom Hanks
curiosament
abans venia amb cotxe
i ho explicava
que a mi el Tom Hanks
no m'agrada
no m'ha agradat mai
és a dir
li tinc una certa mania
jo diria
i en canvi
aquí no sé
si és degut a la direcció
del mateix
és guapeta
no m'agrada
ho sento
no li tinc mania
no puc amb ell
i en canvi
aquí
potser també
que hi ha l'home més gran
amb cabells blancs
com vol imitar
el personatge real
el comandant
que dirigia l'avió
està excel·lent
si no està excel·lent
està molt bé
dona molt bé el paper
i penso que
et fa creïble
el personatge
al seu costat
hi ha l'Aaron Bacar
que és el que fa
d'ajudant d'ell
i els dos
estan francament bé
li dona una dimensió
diríem
clàssica
és a dir
tota la crítica
que sortia del cine
després de veure
aquesta pel·lícula
l'altre dia
la setmana passada
deia que
que s'ha restaurat
la seva
el seu criteri
doncs de
com a gran director
de cine de Hollywood
de la gran època
de Hollywood
i que per tant
no sabem si aquesta serà
la seva última pel·lícula
o no
però en qualsevol cas
la pel·lícula té
mèrit per
guanyar-se un lloc
diríem
en la prestigi internacional
la narració és esplèndida
de debò
la planificació
és extraordinària
el muntatge
el ritme
el desencadenament
progressiu
de la història
la banda sonora
és el mateix
Clint Eastwood
és a dir
Clint Eastwood
els últims temps
suposo que sabeu
que composa
les músiques
la majoria de les músiques
de les seves pel·lícules
i
i
possiblement
l'única pega
posats a trobar-li
pegues
que també en té
com tota pel·lícula
és que hi ha una certa
exaltació
molt americà
d'ells
que són els millors
que ho fan tot bé
que són meravellosos
i això hi és
és a dir
això no
a més
amb el Chris Moore
ja s'ha repetit
més d'una vegada
en una de les pel·lícules anteriors
aquí també hi és
però l'estructura narrativa
era un gran repte
perquè repeteixo
la idea
que ja tots sabíem
com acabaria això
i què passava
i
com que tots ho coneixíem
el fet de mantenir
constantment
l'interès
és a dir que
des al principi fins al final
no hi ha cap moment
que hi hagi cap lapsus
sinó que estàs
absolutament atrapat
pel que veus a la pantalla
em sembla que és meritori
i digne de destacar
crec que repeteixo
que el més important
és que destaca
la professionalitat
de la gent
que s'esforça
la gent que estudia
la gent que treballa
la gent que lluita
per millorar les coses
per fer-les bé
i en definitiva
hi ha un can en aquest sentit
jo
mentre venia
i mirava això
i estava repassant
algunes de les pel·lícules
que ell havia dirigit
i m'he recordat
de Simperdon
del Mundo Perfecto
dels Pons de Madison
de l'Intercanvio
del Gran Torino
d'Invictus
i totes no són
del mateix nivell
però sí que m'ha fet pensar
mentre venia
com que venien avui
dos experts
amb jazz
o dues persones
que són molt coneixedores
d'aquest món
que havien
aquesta Bert
que també havia dirigit
d'allò
però em sembla que tu
quan venies
amb el cotxe
em deies
que no t'havia agradat gaire
que no la trobaves
massa interessant
no, no
i posava de testimoni
en el Dizzy Gillespie
que surt representat
en la pel·lícula
i que llavors
encara era viu
i va dir
que tot allò
no era
no era
el que havia passat
aleshores
vull dir
Isgut
cau en el melodrama
vull dir
que no agafa
a Charlie Parker
com el que era
que és un músic
sinó gairebé
com un drogadicta
no
és una pel·lícula
molt brillant
molt
amb una tècnica
molt depurada
molt refinada
però
un bon aficionat
al jazz
vull dir
sap que
que allò no és veritat
que hi ha coses
que
ja
s'han de revisar
jo ho dic perquè
repassant això
la crítica
la deixava molt bé
incurs
hi havia algun crític
que deia que
la crítica
normalment
tracta molt bé
el Clint
i les seves raons
tindran
això justament
abans que deies
la Natàlia
que és una
una noia
que és ballarina
i justament
li dèiem
en el cine
per exemple
quan s'especialitza
un director
s'especialitza
per exemple
en un tema
com anon al jazz
i li vam preguntar
sobre Cisne Negro
que Cisne Negro
en el seu moment
jo també ho vaig preguntar
es veu que tothom ho fa
és que clar
va ser com
què en penses
de Cisne Negro
perquè al final
la crítica
en aquest sentit
es va dividir
perquè era
la crítica
potser
menys
i més especialitzada
i deien
la gent deia
ostres
una pel·lícula
brillant
i això
però a l'altra banda
que deien
però
què s'han pensat
si això no té res a veure
que no te la podies creure
exacte
vull dir
això passa
en totes les pel·lícules
per exemple
jo què sé
una pel·lícula de pescadors
quan la van a veure
els pescadors
el riu de la vida
del Robert Redford
diuen
no no
és que
el que fem nosaltres
al riu
no té res a veure
amb això
vull dir
perquè el cine
té unes certes convencions
i es carrega
la
no sé
vull dir
no és la realitat
i bueno
aquest del Cisne Negro
és una cosa
vull dir
la meva dona
havia sigut ballarina
escandalitzada
i va sortir escandalitzada
de lo malament
que ho feia
la Natalie Portman
i de la doble
que encara ho feia pitjor
i etcètera
i que allò
no tenia res a veure
ni amb la dansa
ni amb res
era simplement un drama
que és un context
i endavant
abans de passar
veieu que aquí
s'expliquen molt bé
abans de donar-los la veu
perquè puguin parlar
de jazz
i cinema
jo volia
com hem fet
en dies anteriors
repassar ràpidament
pels nostres oïdors
quines són les pel·lícules
que passen
per televisió
aquests dies
que nosaltres considerem
que en principi
possiblement
valgui la pena de veure
en primer lloc
tu has comentat
fa un moment
només fa res
cinc minuts
has parlat d'Origen
i Origen la passen
el divendres
d'aquesta setmana
a les 22.30
de la nit
a TV3
és a dir
que el Christopher Nolan
el podeu veure
aquest divendres
d'aquesta setmana
a TV3
a les 22.30
per què li diuen
Origen
si volen dir
Inception?
aquí és Origen
o com ho diuen
aquí?
és que no té res a veure
Origen
perquè és que no encaixa
Inception és com
la...
sí, és col·locar
allò, no?
una idea dintre
Inception és com
una qüestió
fins i tot
em sembla
que és un terme psicològic
de com
ficar una idea
en la ment de les persones
i llavors
la pel·lícula
ho porten
en el sentit màxim
al límit
llavors Origen
Origen?
què vol dir Origen?
però bueno
això ja sabeu que passa
és que un dia
es podria fer un programa
amb la traducció
dels títols
perquè hi ha cada cosa
que és
és increïble
és de llogar cadires
de llogar i cadires
de jutjats de guàrdia
de portar-los
al jutjats de guàrdia
i demunciar-los
perquè sobre
moltes vegades
canvien el significat
de la pel·lícula
o sigui
moltes vegades
això és el més dramàtic
perquè el títol
dona un sentit
i en canvi
un altre títol
no té res a veure
amb el que volien fer
originàriament
com era
After Owens
d'Escorsese
que aquí es va traduir
com Joque Noche
Joque Noche
o sigui
jo veig això
al videoclub
per exemple
i no
una comèdia
però a vegades
en francès
jo em sembla
que la gent
que distribueix
pel·lícules
no ha estudiat francès
perquè
és l'idioma
més maltractat
en les traduccions
vull dir
per exemple
es va estrenar
una pel·lícula
de l'André del Bo
que aquí la van dir
Mujer entre perro i lobo
que no vol dir res
en absolut
però que
en francès
fam
entre
Chanel
vol dir
a l'hora
de la fosca
una dona
a l'hora
del capvespre
i esclar
si posaven
entre perro i lobo
deies
i tu anaves
a veure la pel·lícula
i no veies
cap gos
ni cap llop
van anar
per lo literal
i van anar
per lo literal
i per exemple
hi havia
una altra pel·lícula
que en francès
es deia
Les fantômes
de Chapellier
que si no recordo malament
era
sobre una novel·la
de Simenon
i es veu
que no sabien
què volia dir
Chapellier
i van posar
Los fantasmes
del Chapellier
imagina's
quan era
el barreter
el sombrerero
los fantasmes
del sombrerero
perquè anaves
a veure la pel·lícula
i era un senyor
que feia barrets
un senyor
que es dedicava a això
doncs
repassem ràpidament
les altres pel·lícules
demà
el dimecres
pel matí
perquè potser
molta gent
no pot veure
però hi ha algú
que sí que pot veure
a les 12.30 del matí
per TV2
fan una pel·lícula
curiosa
Los soldados de Salamina
del David Trueva
que ja sabeu
que era una adaptació
de la novel·la
del Cerques
o del relat
del Cerques
jo penso que
jo ja vaig llegint
al seu moment
perquè això és del 2002
tant una cosa
com l'altra
i recordo que la pel·lícula
millorava en alguns aspectes
el relat del Cerques
bueno
es podia recomanar
en principi
hi ha una altra cosa curiosa
que és també
el dissabte
d'aquesta setmana
a TV2
a les 12 vespre
que és
si no sé
si l'heu vista o no
que es diu
Mr. Turner
que és una pel·lícula
del Mike Lee
sobre la biografia
del famós pintor britànic
penso que és una cosa
digna de veure
si no la coneixeu
el dissabte
també
fan
Revolutionary Road
del Sant Mendes
a les
3 i mitja
de la tarda
a la Paramount
pel canal de la Paramount
i el diumenge
a TV2
ho dèiem ara
mentre veníem
amb el cotxe
Un Dios Salvaje
la famosa pel·lícula
del Roman Polanski
la passen
a les 11
o de la vespre
per tant
hi ha dues pel·lícules
segurament
les més destacables
que és
Un Dios Salvaje
i Origen
com he dit fa un moment
Mr. Turner
també potser
si no
alguno a la vista
pot ser interessant
que
pels nostres oïdors
que ens assenten
doncs
si volen aprofitar-ho
doncs ja saben
quins dies les passen
i on les passen
i aquest cada setmana
comença el Festival
de Tarros de Molins
és aquest o el següent
sí
aquest
el dia 11
i ja ha començat
el Festival de Sevilla
que està ara en marxa
ah bueno
vaig estar allà
vaig fer una visita així
fugaz
perquè tenia moltes ganes
no sé
idees d'aquestes
una mica estranyes
que se t'ho correixen
fa temps
que se'm va ocórrer
no estava segur
si ho faria
o no finalment
però la meva idea
era veure
una pel·lícula en concret
que des que es va
començar a rodar
ja vam parlar
amb el director
amb el David Macián
que havia fet fins ara
uns quants curtmetratges
i aquesta és la seva primera pel·lícula
La Mano Invisible
l'estrenaven el dissabte
dos quarts d'onze
i una de les coses interessants
és que anava
bona part de l'equip
normalment a les pel·lícules
doncs van dos o tres persones
però aquí
hi havia 15 persones allà
no sé
vull dir
havien demanat al festival
un petit esforç suplementari
i havien pagat
el que havien pogut
la benzina
i una habitació d'hotel
perquè poguessin estar
dos o tres dies
i bueno
no sé
jo tenia moltes ganes
llavors vam anar a veure la pel·lícula
va haver un moment
després de la pel·lícula
que per cert
és molt bona
és excel·lent
quan arribi
si és que arriba
perquè són aquestes pel·lícules
de distribució
gairebé inversemblant
doncs la veritat
és que és molt recomanable
no sé
com es diu la pel·lícula?
La Mano Invisible
La Mano Invisible
així l'eslògan
de la pel·lícula
es podria dir
que és
l'espectàculo del trabajo
és a dir
hi ha una sèrie de gent
que està col·locada
dintre d'una nou industrial
i allà és on van gravar
hi ha uns espectadors
que no es veuen massa
però se senten
i fan flaixos
d'una paleta
per exemple
que fa una petita paret
llavors agafa una massa
i la tira avall
i torna a començar
llavors hi ha un carnisser
hi ha una sèrie
d'actors
que han estat contractats
per fer feines determinades
que trobem
a la vida quotidiana
i això doncs
permet fer una reflexió
sobre el món del treball
sobre les esclavituds
sobre l'esclavitud moderna
concretament
la pel·lícula
d'aquelles conceptualment
basada en una novel·la
del sevillà
precisament Issaac Rosa
que sembla ser que està molt bé
que ja ho he llegit
però que qui ho coneix
doncs comenta
una novel·la interessant
i és un dels autors destacats
no?
de la nova poètica
o prosa
poètica contemporània
i bueno
la veritat és que va ser
molt interessant
parlar amb el director
amb part de l'equip
de producció
amb bona part dels actors
amb la dona
amb la noia que fa els scripts
que es diu
Patricia López Rosado
tots plegats a un encant
i amb una capacitat
d'expressió
i d'explicar
i amb unes ganes
de parlar de la pel·lícula
molt gran
i bueno
aquestes petites experiències
que un viu de vegades
a la vida
i que fa
que bueno
aquest centre
hi ha alguna cosa més
que vulguis comentar
o passem directament
als nostres convidats?
passem directament
als convidats
doncs bueno
Joan Cerdà
i Pep Armengol
estem a les vostres mans
bé
venim aquí
a parlar
de la relació
entre el cinema
i el jazz
és una relació
que
havia de ser
lògica
perquè
tots
tots dos arts
comencen
més o menys
al mateix temps
és a dir
el cinema
comença
a finals del segle XIX
i el jazz
es considera
que comença
amb el segle XX
però
bé
ja hi havia hagut
intents
abans
aleshores
vull dir
s'havien de trobar
un moment o altre
aquestes
dues formes
d'expressió
jo penso
que
no
s'ha acabat
de
fer
tot el que es podia fer
pels problemes
que hi ha hagut
entre ells
el més important
el del racisme
perquè
doncs
els actors
afroamericans
i la gent
els cineastes
afroamericans
fins i tot
avui dia
s'estan queixant
que no tenen
les mateixes oportunitats
que els altres
però que
s'han fet
bones coses
i a més
en moltes direccions
és a dir
s'han fet
documentals
sobre
músics de jazz
o alguns
de molt
interessants
s'han fet
pel·lícules
pel·lícules de ficció
pel·lícules de ficció
en banda sonora
de jazz
pel·lícules de ficció
que són
biopics
biografies
de gent
important
en el jazz
això
s'ha fet
des de
des dels anys
40
fins ara mateix
vull dir
que continuen
fent
biografies
vull dir
ara sembla
que l'última
que han fet
és sobre
el Chet Baker
que l'interpreta
l'Ethan Hawking
el Chet Baker
mateix
ja havia fet
pel·lícules
a Itàlia
perquè
també era
un senyor
que en el seu moment
era com
un James Dean
i també
el van
voler
aprofitar
pel cine
i
tant
el jazz
com el cinema
són
dues
formes d'expressió
que s'adapten
molt bé
a qualsevol
altra
és a dir
el jazz
és una música
que pot ser
de base
que pot
donar
un sentit
a la pel·lícula
a la banda sonora
o que pot ser
el tema
per se
com abans
deia
en Bert
doncs bueno
és un
biopic
sobre
Charlie Parker
últimament
també s'ha estrenat
Miles Ahead
del Don Cheadle
que és
director
i protagonista
sobre la vida
del Miles Davis
en els anys
40
se'n van
fer un tip
de fer
històries
sobre
el Glenn Miller
sobre el Tommy Dorsey
sobre
l'artíxó
totes les
bandes
les orquestres
que hi havia
en aquell moment
del temps
del swing
i llavors
cadascú
ha usat
el jazz
a la seva manera
no
ja
a l'any
29
hi va haver
una pel·lícula
importantíssima
amb un repartiment
all black
és a dir
que tots els actors
eren negres
dirigida pel
Kim Bidor
que no era negre
però
que dirigia molt bé
que és un mestre
del cinema
que avui dia
ja no se'n parla
però que per mi
és un
és algú
extraordinari
algú
extraordinari
algú
que va
assentar
les bases
del que seria
el cine
i
doncs
aquest
Kim Bidor
l'any 29
fa una pel·lícula
que es diu
Hallelujah
Hallelujah
en anglès
que
hi ha
doncs
hi ha
cants espirituals
hi ha
blues
hi ha
tota una sèrie
de
músiques
uns anys
més tard
es fa
The Green Pastures
les
les
planes verdes
que
és
un títol
sortit de la Bíblia
aquestes
de l'any 36
també
és gairebé
el mateix
és a dir
que ja
els negres
americans
van entrant
en
en el que és
la seva música
no
vull dir
ells
venien
de
de l'esclavatge
la seva
música
africana
havia estat
prohibida
aleshores
els
blancs
els blancs
nord-americans
amb l'ajuda
inqüestionable
dels
capellans
protestants
els fan
entrar
en el que és
la música
que es
cantava
a les
esglésies
llavors
ells ho fan
a la seva
manera
d'aquí ve
l'espiritual
d'aquí ve
el gospel
d'aquí ve
tota aquesta
tradició
és a dir
les cançons
que es cantaven
en els oficis
protestants
els negres
les fan
seves
però
ells han perdut
els tambors
de l'Àfrica
per exemple
els amos
prohibeixen
els tambors
en els esclaus
perquè
el tambor
a més a més
d'un instrument
de música
és un instrument
de comunicació
i llavors
els amos
no volien
que hi haguessin
revoltes
aleshores
ells
perden
la polirrítmia
africana
van
a un
2x4
o un
4x4
que és
els tempos
que
els compassos
que el jazz
ha tingut
gairebé
fins als
anys 60
i llavors
doncs
ells
creen
una forma nova
algú ha dit
que el jazz
és l'única
forma de cultura
que ha donat
els Estats Units
no?
vull dir
perquè les altres
vull dir
bé
venien d'aquí
sempre han vingut
d'Europa
i llavors
un fenomen
exclusivament
nord-americà
doncs
és aquest
és el jazz
no?
aleshores
ens trobem
als anys
40
que
és
el període
clàssic
del cinema
i també
doncs
aquestes
pel·lícules
amb repartiment
absolutament
d'actors
negres
tenen
el seu públic
i fins i tot
traspassen
recordem
que
en el Cotton Club
de Harlem
el famós Cotton Club
que estava instal·lat
a Harlem
que era el barri negre
els negres
no hi podien entrar
com a públic
és a dir
els únics negres
que hi havia
eren els que
actuaven
perquè
el públic
estava segregat
i només
hi podien entrar
els blancs
és a dir
en el Cotton Club
hi treballaven
les orquestres
de Cap Calloway
o de
Duke Ellington
o de qui fos
o l'orquestra
de Teddy Wilson
i els músics
eren tots negres
i el públic
era tot blanc
no?
i això es veu
a la pel·lícula
Cotton Club
del Francis Ford
Coppola
del Francis Ford
Coppola
i esclar
hi havia aquesta qüestió
aleshores
ells
sempre fan
un esforç
els afroamericans
per difondre
la seva cultura
a través del cine
llavors
si us sembla
començarem
amb la música
tenim
de l'any 43
una pel·lícula
que va ser
Capdalt
Stormy Weather
que és una cançó
que quan la sentirem
tothom la coneixerà
i que la sentirem
cantada
per la
Lena Horne
i aquesta
Stormy Weather
era una pel·lícula
que en aquell moment
va ser
com un
gairebé
com un
mostrari
dels artistes
negres
que hi havia
de cabarets
i de clubs
i a més
de la Lena Horne
doncs hi havia
altres
artistes
molt destacats
que
que feien
que
la pel·lícula
fos
realment
una explosió
d'alegria
i de
i de
de ritme
també
del mateix any
és
Cabin in the Sky
Cabin in the Sky
és una mena
de
de paràbola
religiosa
també
tot
amb un
repartiment
absolutament
negre
dirigida
pel
Vincente
Minelli
és a dir
ens tornem
a trobar
que
els directors
són blancs
però que
el repartiment
és absolutament
negre
i llavors
podríem escoltar
l'Stormy Weather
cantat
per la gran
Lena Horn
i ara
hauria d'estar sonant
la música
ja
canta
canta
però hi ha aquí
alguna cosa
que falla
i mira que
estava preparat
ja
ja ens ho trobarem
la podem cantar
jo l'he cantat
abans
no, això no és
carai, quines coses
té la tècnica
mira que ho havia presentat
bé
el Joan aquí
ho teníem tot
a veure
exacte
Stormy Weather
no, no, no
doncs us asseguro
que tot està preparat
aquí s'està movent
això
marcant
però no surt
el so
jo et volia
mentre intentem
reparar una miqueta
perquè m'ha quedat
la curiositat
així fem una mica
el salt
bé, també hem de dir
que ja es nota
que en Joan Sardà
doncs és un expert
en el tema
i que ha participat
en un parell de llibres
sobre la història
del jazz
vull dir que
que la
l'enciclopèdia
la tenim aquí
davant
vull dir que això
no hi ha cap mena
de dubte
però sí que et volia
preguntar
mentre ja dic
intentem
intento arreglar
aquest tema del so
que no entra per la taula
la pel·lícula
que has comentat
que seria potser
l'última
dels grans artistes
del jazz
que per casualitat
així de la vida
vaig entreveure-la
i vaig marxant
perquè no m'agradaria
sinó per temes
que ara no sé
que ho explicar
no sé si l'has vista
la de Miles Ahead
em sembla
no he tingut l'oportunitat
sembla un títol
molt maco a part
perquè és a dir
Miles Ahead
és a dir Miles
és el títol d'un disc
d'ell
cap endavant
com sempre va fer ell
no l'he vista
perquè la van estrenar
a l'agost
i llavors
se'n va escapar
doncs bueno
jo si
continuo
continuo
una miqueta
en el moment
que entri la música
la sentim una mica
perquè en algun moment
arribarà
continuem parlant
continuem parlant
d'aquests anys 40
hi ha un curt
que és una
petita meravella
que es diu
Gem in the Blues
està dirigit
per
Gion Millie
Gion
aquesta
ara que havia continuat
deixem el pas
la lina horn
doncs posem-la
posem-la
des del començament
va fem-ho bé
ara sembla que sí
que sonarà la cosa
vinga
Stormy Weather
Insolm
el
tot
el
под
la
è
scores
que б
qu entities
de
name
tenim
quest
ll
off
peace
fa
c i
Confeder
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Vull dir, anem una mica de pressa perquè el tema dona per molt i ens podríem traslladar a l'any 59.
Otto Preminger jo crec que és un dels directors que més ha utilitzat el jazz.
Recordem que va dirigir Carmen Jones, que era una adaptació negra de l'òpera Carmen, de Bizet,
que també va fer Porgy and Bess, que també hi havia alguna coseta de jazz.
Però aquí ens centrarem en una pel·lícula negra molt interessant, molt bona,
que es diu Anatomia d'un assassinat, Anatomy of a Murder, de l'any 59,
que va comptar amb la banda sonora composta per Dio Kellington
i que Dio Kellington i la seva orquestra apareixien en pantalla.
I llavors això és una de les coses que poden passar,
que un personatge del jazz aparegui en pantalla per donar reforç a la intriga i a tot això.
Llavors podríem escoltar ara una part d'Anatomia d'un assassinat
tocada pel Dio Kellington i la seva orquestra.

Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Brutal, simplement brutal.
Sí, sí, Dio Kellington era aquesta cosa molt rica, molt expressiva, etc.
Llavors continuarem escoltant música perquè, vull dir, jo puc parlar aquí molt temps,
però no el tenim i farem un petit salt. Anirem, un salt en diverses direccions,
perquè anirem a Europa, anirem a una pel·lícula feta pel l'ú i mal.
La Nouvelle Vague va utilitzar moltíssim el jazz.
Podem recordar que a but de souffle, la pel·lícula que marca l'inici,
la música estava composta per Marcial Solal, un pianista de jazz francès molt bo.
En aquest cas escoltarem d'Escensor per al cadalçó,
a Saint-Saër pour l'échafó, del Louis Mal,
la música que Miles Davis va improvisar sobre la mateixa pel·lícula.
És a dir, la història va anar que el Louis Mal era un fan acèrrim del jazz.
Es nota en diverses pel·lícules, a El soplo al corazón, a La pequena i a d'altres pel·lícules de Louis Mal,
però la que és més clara a la seva vinculació amb el jazz és aquesta.
Llavors, Louis Mal va contactar amb el Miles Davis, que llavors vivia a París i que tenia de mans a Juliette Cricot,
i li va dir, mira, jo he fet una pel·lícula policíaca i voldria que tu fessis la banda sonora.
I el Miles li va contestar, quant pagueu?
Aleshores, li va semblar bé el que pagaven i va dir, faré la pel·lícula.
Aleshores, es va reunir un quartet de músics francesos,
encara que el bateria era el Kenny Clark, que estava instal·lat a París i que era amic del Miles Davis de tota la vida.
I al Miles Davis li van passar la projecció de la pel·lícula i ell, a sobre, va improvisar.
Escoltarem, doncs, la primera peça que va improvisar,
que és Nuit sur les champs d'Elise, a la nit sobre els camps d'Elisis.
Escoltarem el primer trosset d'un parell de minuts.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
.
Bé, doncs, continuem amb més músiques, anem fent salts,
haig de dir que no només la música és excel·lent, sinó que les pel·lícules també ho són.
Perquè a vegades s'han fet cada xurro, que amb l'escusa del jazz,
que amb l'excusa
del jazz, vull dir, per exemple
la pitjor pel·lícula que mai s'ha fet
amb un tema de jazz és
Lady Sings the Blues
del Sidney J. Fueyri
de l'any 72, que
la Diana Ross
intentava
representar la Billie Holiday
i allò era absolutament
impresentable
una cosa
inqualificable
vull dir
mirem que les pel·lícules
també serveixin
que a la gent li agradi la música
perquè la música que jo penso
que vosaltres esteu d'acord, la música que estem sentint
és excepcional
però que
en fi, vull dir
que lleguin amb la pel·lícula i que se continuï
que una s'ajudi l'altra, que siguin les dues coses bones
perquè tinc una pregunta, una curiositat
d'aquestes meves, una pel·lícula així també
clàssica sobre el tema del jazz
i a més a més interpretada
per persones que interpreten a gent que toca jazz
és com l'home del braç d'or
aquest també és de l'Otopremier
també és de l'Otopremier
o Frank Sinatra
i ara no recordo qui més
sí, sí
Frank Sinatra i la Quim Nova
això
i què tal aquesta pel·lícula
jazzísticament parlant?
jazzísticament parlant
i cinematogràficament parlant
no va gaire lluny
el Frank Sinatra va començar amb el jazz
vull dir, ell era cantant de l'orquestra
del Tommy Dorsey
després, vull dir, va canviar una mica
per convertir-se en un ídol de masses
i va deixar el jazz enrere
i evidentment
les cartes estaven sobre la taula
com perquè aquella pel·lícula
fos molt reixida
però el resultat final
jo penso que decep bastant
sobretot perquè tractava el tema de les drogues
en una època en què
no es podia tractar el tema de les drogues
i aleshores és una mica allò
de dir, bueno, quiero y no puedo
en fi
no sé, ara és una pel·lícula
que va marcar
el Frank Sinatra feia de bateria
i llavors
ell era addicte a les drogues
i es tractava el tema
d'una manera
amb molta moralina
com no podia ser
de cap més manera
a l'època
després et preguntaré
per alguna altra pel·lícula
però seguim, seguim amb aquests talls
que has preparat magníficament
ara anem amb una altra pel·lícula
que aquesta sí que no necessita presentació
perquè jo trobo que és una obra mestra
és Les tango imperis
del Bernardo Bertolucci
de l'any 72
Bernardo Bertolucci
li va confiar la banda sonora
al saxofonista i compositor argentí
Leandro Gatto Barbieri
el Gatto Barbieri
ja havia treballat per Pasolini
ja havia treballat molt
en el cinema italià
ell vivia a Itàlia
i en Pasolini
havia fet apunti
per una orestia africana
que és una meravella absoluta
com el Gatto toca en allà
després va col·laborar també
amb Glauber Rocha
que va fer una cosa meravellosa
tocant el tango
en una de les pel·lícules de Glauber Rocha
que es deia Càncer
una de les últimes que va fer
el Gatto Barbieri apareixia davant d'una platja
en un passeig marítim
assegut en un banc
tocant El dia que me quiera
de Carlos Gardel
ell sol amb el saxotenor
allò és una obra mestra en si
aquella seqüència
i bé
Barbieri sabia molt bé
el que era fer música
per una pel·lícula
i Bertolucci sabia
a qui estava cridant
els arranjaments van ser
d'Oliver Nelson
Oliver Nelson era un saxofonista
i director d'orquestra nord-americà
que ja havia col·laborat
en la primera versió d'Alfi
amb el Sonny Rollins
és a dir
ell havia harmonitzat
la música que havia compost
el Sonny Rollins
per Alfi
i a les tango in Paris
ell harmonitza per l'orquestra
la música
el tema que havia compost
el Gato Barbieri
escoltarem el tema
de l'últim tango a París
i el lópez
i el lópez
i el ñes
i el ñes
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!...
!...
!
!
!
!
!
!
!
un documental que es diu Jazz in a Summers Day, que és una filmació del festival de Newport de l'any 59, el va dirigir un fotògraf, Bern Stern, que Bern Stern és conegut per haver fet l'última sessió amb Marilyn Monroe, aquella de les transparències i tal, coneguda per tothom.
i després hi ha un altre documental d'un altre fotògraf també de moda que feia la seva primera pel·lícula, que és Let's Get Lost, sobre la vida del Chet Baker, que la va començar, el director és el Bruce Weber, el famós fotògraf, i la va començar amb el Chet encara viu però a meitat de rodatge va morir, desgraciadament,
i aleshores ell ho va omplir amb imatges d'arxiu, amb les pel·lícules aquelles que havíem dit que havia fet i tal, i altres materials molt bons, i és una pel·lícula excel·lent.
Però més excel·lent és encara Thelenius Monk, Straight No Chaser, que dirigida per Charlotte Zwering l'any 88, agafa tot de material d'arxiu de les televisions europees sobre Thelenius Monk i munta un autèntic monument.
Si vols pots posar la música que teníem després de fons, i així ens acomiadem, és una música que és a marcord de Nino Rota, tocada per Jackie Bayer, un pianista de jazz, vull dir, en el sentit de com un pianista de jazz,
en aquest cas sense conèixer la música, se la fa seva i interpreta una melodia d'una banda sonora.
Em sembla que ja no tenim més temps, però...
Volem agrair d'una forma clamorosa l'espectacle que ens ha fet en Joan Sardà, demostrant que és un expert, autèntic expert en jazz i cinema, i que ens ha semblat, ens hem quedat bocabadats,
és a dir, suposo que als oients els ha passat el mateix que a nosaltres, que no sabem què dir perquè ens ha agradat tant, que encara estem impressionats.
I que el convidem, que el convidem que torni, igual que al Pep Armengol, que avui no l'hem deixat parlar massa,
perquè teníem moltes coses a dir, i que aquí s'ha de lluitar per parlar, en el cinema en aquesta condició.
Sí, sí, el problema és que ens passa el temps ràpidament, però com que vindreu un altre dia...
El Pep Armengol és expert en molts altres temes i...
Sobretot amb Escúbric.
Noi, sobretot amb Escúbric i amb Polanski.
La setmana vinent, Joan, ràpid, que hem d'acabar ja.
La setmana que ve parlem del Xespi.