Cinema sense condicions
It's showtime, folks.
They say the neon lights are right on Broadway, they say there's always magic in the air.
Even when you're walking down that street, and you ain't had enough to be, the glitter rub's right off and you're nowhere.
They say the women treat you fine on Broadway, but looking at them just gives me the blues.
Cause how you gonna make some time, when all you've got is one thin line, and one thin line won't even shine your shoes.
They say that I won't pass too long on Broadway.
I'll catch a greyhound bus for home, they all say.
But they're dead wrong, I know they are, cause I can play this here guitar, and I won't quit till I'm a star on Broadway.
Hola, bona tarda, amigues i amics de Ràdio d'Esvern.
Estem a Cinema Sense Condicions, una vegada més, i aquesta vegada ja hem recuperat el nostre amic Biel Riba.
Bona tarda, Biel.
Bona tarda, Pep.
Com ha anat tot?
Molt bé tot.
Sí?
Estic molt content, el Biel, avui.
Sí, molt content estic avui.
No cal que entenem intimitats, però estem molt content.
Exacte, no us explicarem interioritats, però sembla que han sigut dues setmanes molt aprofitades.
Exacte.
Benvingut, i ja veuràs, avui tindràs més feina perquè ens ha donat per tocar una mica, com que és un tema musical,
bàsicament del que es tracta la cosa, doncs posarem una miqueta més de música.
Bueno, així estic més entretingut.
Perfecte.
Bona tarda, Anastàcia.
Bona tarda, bona tarda, Pep.
Què tal? Com has tingut la setmana, tu?
Apretada, perquè molt de feina, sí, sí, estic fent molta feina i estic tenint molta feina,
però bé, temps per veure la pel·lícula i ha sigut molt gratificant, molt.
Perfecte.
Tot ell, però aquest de veure la pel·lícula, molt gratificant.
Bé, amics, jo soc el Pepper Mengel i us tinc que dir que el que heu sentit, que heu escoltat fins ara de música,
els bons aficionats als musicals i a la música en general, segur que haureu conegut aquesta peça de George Benson,
extraordinari, que és el que ens introdueix, la peça s'estitula On Broadway, la pel·lícula All That Jazz.
Per nosaltres compartim aquí amb l'Anastàcia la valoració, l'obra mestra d'unes pel·lícules molt bones,
les cinc que va fer són totes cinc molt bones, però aquesta és la que se sobressurt per molts motius que anirem desgranant a continuació.
Estimem de comú acord que, efectivament, seria així.
Pot discutir-se, evidentment, i en pel·lícules totes elles magnífiques, Cabaret seria una d'elles,
però no entrem ara, més que ara per sapigueu d'on venim.
Per saber d'on venim, i per saber d'on ve el nostre home d'avui, que és Bob Foz, el director,
que no solament és director, va ser un bon actor, un gran coreògraf i un gran director de cinema,
a més a més d'un esplèndid ballerí.
Feminitzat. Saps què es diu això, eh?
Ah, sí?
Sí, és una cosa curiós, aquesta. Es para de ballerí, jo, que encara no ho sabia, ho he trobat amb la documentació.
El moment que ens l'encantem una mica per fer aquest programa, hi ha una part de documentació,
hi ha una part d'expressió de la pròpia opinió, però la part de documentació he trobat una cosa que m'ha semblat curiosa.
Estava amb anglès i posava, exactament, Gillish. O sigui, realment molt feminitzat.
Seria feminitzat. És a dir, té un estil, i de fet ell, el Roy Scheider, al fer el paper,
també té una... ell actua molt com a home, si hi ha un mascle, sí, ell.
Però, en canvi, de posicions, d'actitud corporal, quan balla una mica,
és cert que té una certa tendència a la feminització.
El que passa és que és molt general en el món de la dansa.
El que passa és que, també, el 50% del producte que ell té que tocar és femení.
És femení. Però la idea que tenia aquest punt com a ballerí feminitzat.
Em va semblar curiós perquè mai ho havia sentit, a dir.
I aquesta vegada ho he trobat amb una font relativament fiable.
Tot i això, dintre de les característiques del Bob Foz, el que hi ha és una masculinitat activa, podríem dir.
Molt activa, per d'altra banda, sí, sí.
Bé, però per començar pel principi, diguem que va néixer a Chicago, a Llinois, 1927,
i va morir a Washington DC, a l'hospital, el 1987.
Sí, la seva vida va durar 60 anys.
60 anys, just.
Perquè, amb algunes coses, el Bob Foz, que era extraordinari en moltes,
amb algunes era dolent tot.
I llavors bevia coses que no convenien,
es fotia pastilles que tampoc n'abusava una mica, o no tocaven.
Sí, sí, sí.
I, sobretot, fumava molt.
Molt, molt.
Cinc paquets al dia.
Una bestia.
No es pot estar així.
És que, si veieu la pel·lícula, veureu que està a la dutxa, està el tio fumant.
I treu el cigarrer i diu, collons, de cigarrer, pam, i el tira, però, clar, però està fumant a la dutxa, eh?
Sí, sí, sí, sí.
I parles de Bob Foz i parles ara de la pel·lícula.
La pel·lícula és Roy Scheider, que és l'actor que l'interpreta.
Sí, el Roy Scheider, que és un actor que té una carrera important.
recordareu tots, també, dels tiburons de Spielberg.
Exacte.
L'1 i el 2.
Després del 2 es veu que ja es va cansar i ho van enviar a fer punyetes.
És veritat, és de tota la col·laboració.
Després hi ha una pel·lícula que volia ser una seqüela de 2001, de 2010, però no va arribar aquí,
però, bueno, Roy Scheider està allà, que és de 1984.
Els tiburons, els taurons, un és del 75 i l'altre, tauró 2,
que és del 78.
Després està en una pel·lícula que també va tindre el seu èxit,
és Marathon Man.
Marathon Man, sí senyor.
De 1976 i Sota Sospita, de 1982.
Aquestes estan una mica d'entre les destacables d'un Roy Scheider,
que realment és un actor amb molts recursos
i jo crec que aquí va fer un paper d'Òscar.
Aquí sí, perquè és clar, ja no és això, tots aquests papers que has dit,
està bé i són pel·lícules interessants per la seva manera, cada una d'elles,
però aquí realment, és clar, és una...
Es converteix en Bob Fosch.
Parlava abans d'una canalització, pràcticament és com si fes un mèdium
que hagués col·locat, diguem-ne, al Roy Scheider,
l'espírit de Bob Fosch a dintre, i és el propi Bob Fosch que hi va fer.
I això ho fa fantàsticament bé.
Mira, explicaré, perquè com que aquest programa és una mica així,
que es pot dir de tot entre nosaltres,
explicaré que el Tauró 1 el vaig veure amb la meva dona
en una illa de Grècia, a l'aire fresc a la nit.
Déu-n'hi-do.
Fantàstic.
Però en plaça pública o...?
I subtitulat en anglès.
I per això allà fa molta projecció a l'estiu de places,
en places i carrers de Grècia.
Bé, o sigui, eren aquestes cadires plegables.
Sí, sí, això és molt típic.
I allà tenies el refresc o el gelat,
i anava passant la canalla, no t'enteraves de res,
però bé, com que estava subtitulat,
més o menys ja anàvem seguint.
I després, clar, el Tauró és el Tauró i feia la seva feina.
Bé, està bé.
Va ser un bon lloc per veure...
Un dia de... Una nit a la fresca.
Sí, sí, una nit a la fresca.
Molt bé.
Molt bé.
Bé, ja que estem amb els actors,
l'actriu principal és Jessica Lange.
Bé, direm que Rock, Rod...
Perdó, Roy Schneider, aquí,
el dia de la pel·lícula,
seria una mica,
no, una mica, no, molt,
l'altre ego de Bob Fox.
És el que deia abans, una canalització, com deien...
La canalització, correcte.
La canalització de Bob Fox,
volguda i ben interpretada.
I molt ben agafada.
Sí, sí, sí, segur.
Després, bueno, hi ha altres actors i actrius,
com les actrius Leland Palmer,
que va treballar també amb Valentino,
i amb el 1977,
i amb un biopic que es va fer de James Dean,
del 1976,
Anne Reiking,
que va treballar amb Annie, 1982,
Lisa Uitzaceta, de 1972,
Foz, que era un biopic sobre Bob Foz,
sobre Bob Foz, també.
El 2001,
Mickey Mort, 1984.
Ella va estar a 7 o 8 anys
a més trançada amb el Bob Foz.
El pòpiu.
Ella era actriu, ballarina i coreògrafa.
I aquí la pel·lícula fa un paper extraordinari.
Has dit, ja sé que l'Ange abans,
que fa un paper molt peculiar.
Sí.
Sí, el paper de la...
Digue-ho, digue-ho.
No, és un paper que,
tal com està definit per la pròpia productora,
la defineixen com The Angel,
l'Àngel.
I, evidentment, és una mena de personatge
que ell té un diàleg,
tant amb ella com amb un món oníric,
aparentment,
amb el que ell es comunica permanentment.
Sí.
I aquest món oníric no deixa de representar una mica
el que li passarà al final de tot.
És a dir, que d'alguna manera aquest Àngel
és l'Àngel de la mort.
L'Àngel de la mort.
Doncs té uns diàlegs amb ella
que són diàlegs, doncs, de pacte,
de compromís, de vivències que ell té i li transmet.
A veure, jo diria que si comparem aquest Àngel
amb altres representacions de la mort,
com per exemple la del sèptim ocella...
Ah, en Berman, sí.
...cell o en Berman,
entre el Gurner Bostran,
Bostran i la Jèssica Lange,
és una mort molt més atractiva la de Bob Foz.
Però no menys perillosa.
No, perquè...
És la mateixa.
En definitiva és la mateixa.
La funció és la mateixa.
Hi ha un personatge
que és la que aquí representa la filla del...
A veure com es diu, perquè...
La filla...
Joy Hideon.
Sí.
O Haideon.
Ah, sí, del...
Joy Hideon és el personatge.
És el personatge de Roy Scheider
i que seria l'altrego de Bob Foz, no?
Bé, doncs aquí,
si per una banda tenim la dama blanca,
que també li diuen la Jèssica Lange,
per una altra tenim l'ex parella
del mateix Bob Foz,
des de 1972 a 1978,
van viure junts.
Tenim també la filla,
que representa aquí també la filla del coreògraf,
que és Elizabeth Foldy.
Foldy, exacte.
En aquell moment devia ser una noia de 15 anys.
Sí, com a molt, eh?
Extraordinària, o 14, sí.
Extraordinària com a ballarina.
Té un parell de moments,
un amb el Roy Scheider
i un altre amb...
Amb l'amant del seu pare.
Amb l'amant del seu pare.
Amb l'amant del seu pare.
Amb l'amant del seu pare.
Que seria l'Anne Reiking.
Extraordinària.
Sobretot, sobretot el segon.
Sí.
Elles dues els munten un número
que diuen, escolta, tu, papa,
seu aquí, que veuràs el que tenim preparat.
Exactament.
Fantàstic.
Bé, hem estat espigolant una mica coses de la pel·lícula,
però en realitat és una obra que dóna part molt,
perquè és una reflexió sobre la vida
d'una persona que fa set anys va tindre ja un atac de cor
que el va portar a l'hospital
i li van tindre que fer una operació a cor obert,
que la va superar,
però va quedar feblit naturalment,
i que és premonitòria
perquè abans de deu anys
de fer aquesta pel·lícula,
només en va fer una altra,
és tard 80,
abans de deu anys
va ser com a premonitori,
perquè va morir del mateix.
Sí, sí.
Fins a tal punt arriba la identificació.
Una insuficiència respiratòria
i també el cor ja va dir prou.
És a dir, que amb aquesta pel·lícula,
una mica tot el seu diàleg amb l'amor i tal,
si el veiem amb el temps que ha passat
i tot el que Bacot deixa,
és bestial.
Què dèiem abans?
Li dona una intensitat molt més gran.
Clar, que és una pel·li que...
Ja ho hem dit algunes vegades en aquest programa,
jo ho he dit alguna vegada
i crec que algú més ho ha dit aquí.
Les pel·lícules,
quan es veuen amb molts anys de diferència,
aquesta concretament jo la jo heu d'haver
per primera vegada el 79
i tu em sembla que també.
Sí.
79-80.
Quan la van estar aquí el 80, segurament.
El 80, potser.
Sí.
es veuen d'una manera determinada
i teníem 30 anys o 31
i, bé, bé, o 28 o 29 tu,
però sí, teníem una edat ja adulta,
és a dir, que realment,
teòricament, podíem entendre perfectament
el que passava allà.
El que passa que quan la veus ara,
jo amb 75 i tu amb uns quants menys,
han passat 45 anys,
la sensació no,
sinó la percepció,
les capes que arribes a endevinar,
que hi ha endarrere i que et toquen,
per tant, directament,
no et van tocar en aquell moment.
Per què?
perquè no havies arribat a viure
totes aquestes capes de vida
que t'han posat en disposició
d'entendre el personatge
i tot el que li passa al personatge
i coses fins i tot perifèriques
al voltant del propi personatge.
I això t'ha passat a tu,
abans ho comentàvem,
tant a tu com a mi.
I penso que li passa a tothom,
en el fons.
A partir d'aquí hi hauré
les experiències personals
que t'hagin pogut apropar més
a aquest tipus de personatge
o si ets un treballador de la caixa
potser sense despreciar per del treballador de la caixa.
No, perquè...
Molts d'ells s'han retirat molt bé.
S'han retirat molt bé.
D'alguna manera...
D'alguna manera no volem dir això,
però volem dir que, bueno,
els que s'han volgut en un enviar a més a més,
mínimament creatiu, artístic i tal,
sí que d'alguna manera encara potser t'identifiques més.
El meu pare sempre m'ho deia,
ara continuant la conya de la caixa,
em deia,
Josep Maria,
mira d'entrar la caixa
perquè viuràs bé
i tindràs un final fèlix.
I l'home no n'anava desencaminat,
sobretot en aquell temps.
En aquell temps era la visió molt clara.
Ara, escolteu,
no sorprengueu el peu de la lletra
perquè no garantim res.
Una cosa de ser banquer
i l'ha de ser bancari
i els bancaris també passen les seves crisis.
No, és clar,
la pel·li a mi m'ha lligat molt moltes coses,
però a mi lliga.
És un home que està vivint
el món de la creació a dos nivells.
El nivell cinematogràfic,
perquè al mateix temps que està muntant una obra
que tot just està a les Beceroles,
en fet veiem el càsting
de les ballarines i ballarins a l'inici,
està al mateix temps muntant una pel·lícula,
que són dues coses diferents,
perquè la pel·lícula es munta quan ja està rodada.
Per tant, està fent un procés d'inici
d'una obra concreta
amb teatre,
amb teatre musical,
a Broadway,
i el final d'un procés
de muntatge,
que com sempre passa,
a més a més,
el productor li va al darrere,
perquè porta set mesos
ja muntant la pel·lícula,
i al productor li sembla
que és excessiu.
Però vull dir que és un home
que està en plena acció creativa,
a dos nivells,
i a més a més,
al mateix temps,
com deies tu,
fumant com un boig,
que fa patir,
bevent com un boig,
que també fa patir,
fent l'altre com un boig,
que no fa patir tant,
que no fa patir,
però que, bueno,
ell ja s'ho passa bé,
i tot això,
esclar,
saps que el portarà,
com dius tu,
a un final possiblement
no massa bo,
perquè s'ho està prenent
potser massa la valentia,
tot plegant,
no?
I bé,
aquest és una mica,
esclar,
el personatge i la pel·lícula
va d'això,
va de massa cosa més.
Escolta,
ja que parlem d'això,
potser que ens posi una mica
la música aquella
de Vivaldi,
que ens introdueix una mica
cap aquí.
Defineix molt això.
Anem a veure.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Una broma,
han escuchado
Concierto de Vivaldi
en G Mayor
RV-151
a La Rústica.
i no volverem a repetir-lo.
Bé,
és una broma,
però l'escena
no és gens de broma.
On surt això,
surt a la pel·lícula,
no he comptat les vegades,
no he comptat les vegades,
però són unes cinc o sis vegades
com a mínim,
aquest tema repetit
i sempre unit
a unes imatges concretes.
Les que comencen la pel·lícula,
que a part d'un rètol meravellós
que diu el títol a l'inici,
després ja passes aquesta cosa terrible
que és el morning routine,
diguem,
d'aquest senyor,
com s'aixeca cada matí,
el Joe Gideon,
que és davant d'un mirall,
mirant-se
i bevent,
fent tot un ritual
que és prendre una pastilla
d'un tipus,
una mena d'Alka-Seltzer,
no sabem massa què és,
que l'especte...
Enfetamina.
Però bueno,
després es pren una pastilla
que aquella sí que és pastilla-pastilla total,
que no recordo com es diu,
però es veu fins i tot l'envas,
i després es pica la cara,
es refresca,
es dutxa,
és a dir,
aquesta escena,
que semblava una mica
l'escena també
d'introducció de Dexter,
de la sèrie aquella famosa
Dexter,
és a dir,
és aquest tipus de coses
que amb un muntatge
relativament ràpid
van explicant la rutina matutina
d'una persona.
En aquest cas,
com que surt 5-6 vegades,
cada vegada és lleugerament diferent
amb els mateixos elements,
però el muntatge
va canviant de llargada,
i la música sempre és aquesta,
la part inicial
del que hem sentit ara,
d'aquest tema que hem sentit.
I això m'ha recordat a mi,
equivocada,
m'ha aninat a un altre tema,
ha recordat a mi
l'escena de la nit americana
en què el trufó
utilitza un recurs similar
amb una...
No és exactament aquest tipus de música,
però si sembla,
és música clàssica
d'aquest període,
més o menys,
en què ell explica
la rutina de rodatge,
és a dir,
abans de donar motor
tot el previ,
quan parla amb els actors,
quan es prepara
un travelling en el jardí,
tal,
i quan la càmera comença a girar
i veus el mecanisme
de càmera girant,
arrenca,
és un moment realment preciós,
i que tenen una mica
la mateixa intenció,
les dues,
que és acompanyar,
donar-me amb un ritme
diferent
del que s'està veient
en imatge,
però que precisament
això fa que t'agradi
la combinació
dels dos elements,
no?,
i m'ha recordat
aquella escena,
magnífica,
o sigui,
en aquell cas,
la música
de Georges de Lerui,
de Georges de Lerui,
que és un altre
immens actual,
diguem,
compositor,
va morir el 92,
ell va néixer el 27,
i ha fet
Santana,
i aquí,
com haureu vist,
es tractava de Vivaldi.
Ah, exactament,
un senyor
que va ser del segle XVIII,
1775.
El senyor Antonio.
El senyor Antonio,
li deia,
així en plan familiar.
Molt bé,
hi ha alguna cosa
que volia comentar d'ell,
que veient les seves pel·lícules
es dedueix,
però en tot cas,
no està mai de més,
perquè si la veieu,
que us ho recomanem,
la podeu trobar
tranquil·lament amb obert.
El Filmin,
concretament,
jo l'he vist a Filmin,
en concret.
Però em sembla
que també està
a YouTube.
A YouTube,
pot ser.
Filmin és una còpia bona,
no diria que restaurada,
però sí que és bona,
realment,
i per la versió,
evidentment,
pots escollir de l'ació
que vulguis.
Jo he escollit
la que tinc jo
de la meva col·lecció particular
i us he de dir
que se n'heu a Filmin
o a YouTube
perquè la meva
no està remasteritzada
i la imatge
té bastant...
Sí,
té alguns problemes.
Té algun problema.
La de Filmin
no és allò,
una superremasterització,
no ho és,
però està en col·litat
suficient.
Està neta.
En canvi,
ja no.
Bé,
el que us volia ressaltar,
ja hem dit abans
que es tracta
de Bob Foz,
actor, ballerí,
coreógraf i director de cinema,
llavors,
amb el camp de la dansa,
podríem dir que
ell va deixar
una petjada
molt important
d'estil,
l'estil fos.
Aquest estil es pot veure
i reconèixer
amb genolls doblegats
cap a dins,
dins de la coreografia.
L'arrossegament lateral.
Aquest li agrada molt.
Hi ha un arrossegament lateral.
Sí, sí.
I tant.
L'enrotllar les espatlles,
que és una forma de...
correcte,
donar-li un moviment.
Ara, aquí estem simulant el moviment.
Malament.
No el podeu veure,
però que sapigueu
que estem treballant també
amb aquest...
Intentem.
I el que se'n diu
les mans de jazz.
Sí.
Que són uns moviments
característics
que es repeteixen
moltes vegades.
Ja les vam veure a Cabaret,
a Cabaret sortien molt.
A Cabaret.
A Cabaret.
De fet, tots els que has dit
surten a Cabaret,
aquests moviments,
però aquest, des de l'ú,
és potser dels que més s'identifica.
Hi ha moments, inclús,
que penses que estàs a Cabaret
veient la pel·lícula.
Bé, a veure,
la pel·lícula és una recopilació
de pel·lícules d'ella.
Ja.
Perquè, per exemple,
hi ha un personatge
que està fent
soliloquis,
vull dir...
Ah, sí.
Molt interessant.
Com es diu?
Monòlegs.
Monòlegs.
Monòlegs.
És la pel·lícula.
En realitat,
ella està...
I allò ens remet a
l'Eni,
una de les grans pel·lícules
d'ell, també.
De fet, aquest soliloqui
diu que la pel·lícula
que ella està muntant
parla precisament
d'aquest personatge,
del personatge del còmic
o del monologuista.
Monologuista, sí.
I és una pel·lícula
que ella està muntant
i que ella està treballant...
Després en parlarem
una mica del muntatge.
Tira, tira, perdona.
Llavors, hi ha una altra cosa.
O sigui, per una banda
hem parlat de l'estil Fos,
amb el que és la coreografia,
i una altra és
un altre trec característic
de Bob Fos,
que són els accessoris,
en podríem dir.
Per exemple,
els bombins
i els barrets,
els bastons,
les cadires,
l'utilització de les cadires,
que també aquí
sempre a mi
em porta a pensar
amb cabaret
i la forma
en què l'Aixeminelli
s'asseu a la cadira.
Fixa que també
podíem parlar de cadires
amb pinabaus,
que no té res a veure.
No, és una altra història,
però també
toca molt la cadira.
Fos realment
és especial.
Els guants,
que és una cosa...
Això ve
que a ell
no li agradava
massa
les seves mans.
i llavors
tenia la mania
sempre que podia
de posar-se guants.
I allò
amb les coreografies
segurament
n'utilitzava
per veure's millor
i d'aquí
ho va traslladar
als seus
ballerins i ballerines.
Sí, sí.
I després
les plomes
d'estrus
que
a ell
li donaven
una simbologia eròtica.
Sí.
És a dir,
hi havia la ploma
i a partir de la ploma
es anaven fent
uns gestos
i uns moviments
que donaven
pas
al contoneo
que es diu
en castellà.
Sí,
el contoneo
dels cossos
amb les plomes.
En un context eròtic
i a partir d'aquí
ja...
Es diu
que Bofos
va estar
influenciat
entre altres
per Fred Esther.
Es veu que
ell tenia
una admiració
gran
pel ballerí
Fred Esther.
Sí, sí, sí.
Pot ser perfectament.
clar, jo crec que la pel·lícula
té un punt,
ara que estem més avet
amb els detalls,
a mi m'ha interessat molt,
per exemple,
com no pot ser d'altra manera,
com es diu tant avui en dia,
com no pot ser d'altra manera,
diuen els polítics,
els minut nou ja de la pel·lícula
apareix a sala de muntatge,
és a dir,
no solament la pel·lícula
està molt ben muntada,
sinó que la pel·lícula,
el concepte de muntatge
de pel·lícules...
Això ja és el que ara
també es diu molt
del metacinema.
El metacinema,
cinema dintre del cinema,
exacte.
Aquí,
ell és el director,
com hem dit abans,
d'una pel·lícula
que va muntar en paral·lel,
que finalment no sabem
el títol de la pel·lícula,
però que parla d'aquest còmic,
i el veiem treballar,
i reben el veiem treballar
com es treballava abans,
amb una mobiola,
que es deia,
és a dir,
amb una taula de muntatge,
amb un muntador
al costat d'ell treballant,
amb una ajudanta de muntatge
que està darrere d'ell
girant els rotllos de pel·lícula,
amb un auxiliar,
fins i tot que és negre,
per cert,
que està també treballant
i que és molt crític
amb la pel·lícula,
és dels que fa les puies,
de vegades en privat
fa les puies contra la pel·lícula,
em va fer gràcia
perquè realment
no sempre
quan es veu una sala de muntatge
està ben reflectida
l'ambient de dintre d'una sala,
i en aquest cas
surt aquesta,
i més tard en surt una altra,
i en les dues
l'ambient d'una sala de muntatge
està molt ben donat.
I en la tercera,
que és la visita del productor,
quan va veure
les suposades millores
que ell ha pogut fer
en la pel·lícula
que està muntant,
a partir dels mesos
que està dedicant a això,
d'alguna manera,
el productor ve a la sala de muntatge
i mira els canvis
que ha fet precisament
en una de les escenes
d'aquest còmic.
I nosaltres no hem vist
com estava abans muntada,
però al veure el resultat
el productor queda molt content
i efectivament
es millora molt el muntatge.
Jo penso que és una pel·lícula,
amb això et deia abans,
que em semblava
i que estàvem d'acord,
que és quasi un tutorial
de fer una pel·lícula també,
però sobretot
de com es munta un musical,
perquè des de l'inici
fins al final
estem veient tot el procés.
I després aquí,
que també ho hem comentat
venint cap a l'emissora,
el que hi ha també
és un mestratge extraordinari
amb el guió.
Ai, de guió.
Començant pel guió, exacte.
Començant pel guió.
El guió és una peça clau aquí
perquè dóna la impressió
que no hi ha res,
ni una frase
que s'aparti
del que té que ser.
Res ha deixat a l'atzar,
ni a nivell de diàleg,
ni a nivell de situacions,
ni a nivell de res.
el muntatge té una sensació
en canvi llibèrrima
que està fent alguna cosa
que d'alguna manera
surt quasi de l'ànima,
el muntatge.
Hi ha uns moments brillantíssims
de muntatge,
però bé,
això és a dintre,
a l'intern de la seqüència.
Però la seqüència
està en el lloc que toca.
A mi m'agrada molt
com el tempo
està molt ben distribuït
entre la tranquil·litat
de moments
d'aquells en què hi ha
el malalt
i queda tot aturat
i no se sent res i tal,
amb els creixendos
que hi ha a dintre
de les interpretacions del ball.
Això és extraordinari.
Hi ha un recurs,
sí, sí, sí.
Hi ha un recurs
que a mi m'agrada molt
perquè és el que obre
tota una possibilitat d'anàlisi
del que és el fenomen
de l'enfrontament
davant de la mort
i utilitza
aquells que han tingut pèrdues
i que d'alguna manera
hem viscut aquest fet
de la pèrdua,
de l'automor evidentment no,
però de la pèrdua sí,
coneixem aquest personatge
que es deia Kubler-Rose.
Kubler-Rose és una persona
que si no has tingut
aquesta experiència
sort per tu,
però si l'has tingut
és més que probable
que hagis llegit
en aquesta dona.
Kubler-Rose
era una dona
que va acompanyar
en el final
de les seves vides
a moltíssima gent.
Ara no recordo
si era doctora,
era doctora
i era psicòloga.
El fet és que
ella voluntàriament
va estar al peu del llit
de moltíssims morts.
Molta gent que anava a morir,
o sigui,
estaven a la premort.
I en aquest comiat
que feia
va anar descobrint
els mecanismes
que la gent
utilitzava
i ella es va codificar
per tenir
una mort
més o menys tranquil·la.
I ella es codifica
amb tota una sèrie de punts
que són
inicialment
la ira,
és el que explica ella,
la negació després,
la negociació
amb la mort,
la depressió
en la que pots caure després
i de finalment
l'acceptació,
que és l'ideal,
això.
L'ideal és que acabis
en aquest punt.
Per tant...
És una mica també
l'argumentari
que ell
va aplicant
amb la
dama blanca.
Per això,
per això,
per això.
Per el personatge.
El joc que ell fa
amb la dama blanca.
De Jessica Lange.
Sí, sí, sí.
Per això que em sembla
que tot està molt mesurat
en el guia.
Fins i tot l'ús
d'aquest personatge
que,
si el coneixes,
em va semblar
d'un gran encert
avui.
Quan la vaig veure
a la pel·lícula
quedàvem abans,
jo no sabia
qui era la Cúbler-Ros.
I avui ho sé,
malauradament,
perquè la vida
em va portar
un moment determinat
a averiguar
per una persona
que va desaparèixer
del meu entorn,
bueno,
poder-la ajudar
d'alguna manera.
És molt interessant
i a la pel·lícula,
si no recordo malament,
es citen
aquests,
aquests cinc moments.
Sí,
diverses vegades.
Com a mínim
dues vegades.
Dues vegades,
diria, sí.
La iranegació,
negociació,
depressió
i acceptació.
en el moment ideal
seria això,
l'acceptació.
Mira,
ja que estem
de cites,
tinc anotada aquí
una cita
del Bob Foz
en què
en una entrevista
li van demanar
com
controlar
i com s'apiguer
les emocions
i el que
demanava
cada moment
perquè
una mica
el que es tractava
és d'arribar
a la base
de
si no hi ha
un moment
que la dansa
traspassa
el límit
i podria
caure
amb el ridícul
o amb
lo banal
o amb
lo que
és
reiteratiu
i ja no
seria art.
I ell va dir
el moment
de cantar
és quan
el teu nivell
emocional
és massa alt
per limitar-te
a parlar
el moment
de ballar
és quan
les teves emocions
són massa fortes
per limitar-te
a cantar
sobre el que sents
i ens sembla
extraordinari
a més a més
és una definició
demolidora
perquè
a partir d'aquí
pots
ja situar
el que és
un tipus
de dansa
i un altre tipus
aquí a més a més
aquests homes
i dones
tenen
la doble habilitat
és a dir
quan ell fa el càsting
que és una escena
també del principi
de la pel·lícula
estupenda
és fantàstica
com va descartant
com deies tu
tu sí tu no
però no estil
el que veiem ara
per la tele
no
es feia d'una altra manera
amb un espècie
absolutament
ell està a sobre
de la gent
amb una empatia
amb una empatia
i quan ha d'acomiar
d'algú
l'acomiada
amb certa empatia
i l'altre
ho rep
evidentment
com deies tu
de maneres diferents
hi ha algú
que ho rep
de manera més
sí
hi ha qui es posa a plorar
hi ha qui
no dirà que estigui content
però diu
bueno
he arribat fins aquí
i ja és un honor
haver estat
a la preselecció
de vostè
exacte
jo crec que
clar
és una pel·li
tu deies
és que és una pel·li
molt complexa
perquè estar tota l'estona
no és lineal
en absolut
sinó que estar tota l'estona
barrejant
muntatges
amb alternança
és a dir
constatament està barrejant
com a mínim
dues coses
que es van alternant
pim pam pim pam
situacions diferents
totalment
a vegades del passat
i del present
a vegades la onínica
el passat i el present
a vegades
diverses coses
a l'hora que estan passant
és a dir
que la lectura
i tot i així
la lectura és fàcil
no és que sigui complicada
la més evident
per a l'espectador
és
l'alternància
aquella que hi ha
entre l'operació
i
l'activitat
com a coreògraf
sí senyor
hi ha aquell moment
és fantàstic
que barreja les dues coses
les dues superintenses
però mentre tant vas veient imatges
molt dures per cert
arriba just una mica abans
que li fan el tall
diguem-ne
aquí a la zona
del tronc
per obrir
i just tall
abans que es vegi com obren
però després ja t'ensenya
l'interior
sense cap mena de pudor
i efectivament
ho va barrejant
amb coses d'ell
treballant amb el seu tema
és a dir
que és en aquest sentit
una pel·lícula
absolutament
complexa
però no complexa
és complexa
com està construïda
però és molt fàcil
la llegir
perquè està molt ben construïda
però podríem dir
que no és d'aquelles
que donen peixet
a l'espectador
no
o sigui
a l'espectador
l'agafen des del minut 1
i realment
es queden amb ell
perquè
l'entrada
és impressionant
i molt atractiva
però després
el posen a prova
també
sí, sí, sí
totalment
coses de riure
hi ha alguna cosa
la pel·lícula de tot a ella
té un to
si tu vols
tràgic
però també
com tot el tràgic
té un punt de ridícul
hi ha moments que pot fer riure la pel·lícula
i n'hi ha un que estava creat per fer riure
que és el gag del doctor
hi ha un moment que ell està fumant com un boig
i els amics li van estar al metge
i va
i quan va al metge
té el metge darrere
que l'està escoltant
fumant tota l'estona
i tossint
i tossint més que ell
no sé ni com pot escoltar
el que està escoltant
i va ser un gag
quasi quasi de gag
d'allò de televisió
és un gag d'aquests tontos
de l'època quasi del Gila
però que integrat en la pel·lícula
té el seu toc
i té la seva gràcia també
perquè treu el que deies abans
passes d'escenes
d'un to determinat
a escenes d'un to totalment contrari
i això li dona una reivindicació
Això és una cosa que
és divertida també
perquè mirat ara
en l'actualitat
imagina't
bueno
suposo que
el tancarien en un manicomi
o el que hi hagi ara
en aquests casos
si un metge
es t'atengués en un puro
és que no deixaria exercir la professió
i en canvi
allà
jo recordo que moltes vegades
les persones grans
a l'època
però escolta
i dic
doctor
vostè per què em diu
que no fuma
si vostè està fumant
si vostè està fumant
si vostè està fumant
si jo està fumant
fins i tot
no no
i recordo
he anat el doctor fumant
el doctor fumant
no tossint com aquest boig
però sí que fumaven
realment
el
el
anar a lo seriós
per allò d'anar alternant
la pel·lícula
en el fons
fa una gran reflexió
sobre
el pecat
i la mort
les dues coses
et definim per pecat
una mica
ell se sap
que és culpable
de moltes coses
se sap que és culpable
d'estar-se destrossant la vida
fent-se mal
amb tot el que hem dit abans
però
no s'està destrossant la vida
pel moment s'està destrossant
la dels altres
la de les seves companyes
sentimentals
perquè és un infidel pur
en aquest sentit
jo diria
que la pel·lícula
aquí
sí que ell
amb aquest aspecte
que dius ara
es tracta
d'una forma benevolent
potser sí
saps allò
una miqueta
o sigui
soc canalla
i què
clar
perquè és el bofos mateix
que parla
i com ell també
devia estar en aquest territori
et tracta relativament bé
el personatge
en aquest tema
és un masclista important
i és un
sí sí
a més a més
evidentment
està utilitzant
tota la seva capacitat
no reproductiva
però sí sexual
per atraure
el gènere femení
en general
i d'una manera
acceptada
perquè d'alguna manera
la seva dona
ho sap
sap
l'existència
de la seva amant
sap de l'existència
d'una mal fortuita
que va aparèixer
que era
precisament
treballava en un canal
de televisió
i li sap el cognom
i ell ni se'n recorda
sap el
de la recent
adquisició
d'una noia
del càsting
que està fent
l'obra
de teatre
és a dir
que estem formades
de tot
el que passa
és que esclar
ell en el fons
suposo que tot això
sí que acaba
passant
en la pròpia
consciència
d'alguna manera
i parlant
de la noia
del càsting
posem
el tercer tall
que tenim
de música
perfecte

des
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit