Ara escoltes ràdio d'Esbert, sintonitzes ràdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just, 98.1. Ràdio d'Esbert, 98.1. Ràdio d'Esbert, 98.1.
Cinema sense condicions.
Hola, bona nit Aquí estem com cada dimarts cinema sense condicions per parlar amb vosaltres de les pel·lícules que ens han agradat que no ens han agradat també i de cine en general
Aquí estem, el Francesc, el Joan i Carme Nagot. Sense condicions. I bé, mentre busquem uns auriculars pel Joan, que està aquí desesperadament mirant, doncs què et sembla si fem un petit resum del que parlarem avui? Molt bé. Carme? Molt bé. Mira, ja ve amb els seus auriculars allà a la mà.
Doncs avui farem la primera part, això que tu deies, parlem de pel·lícules, diverses estrenes, properes estrenes. Després tenim un espai projectat, com el que van començar la setmana passada parlant de Fritz Lang, doncs avui un altre director d'aquests clàssics, clàssics, clàssics.
que és el Lubits, que és una meravella. Com a mínim per una pel·lícula. Com a mínim el Tubi o no el Tubi. Exacte, a veure si surten més. Més d'una. N'hi ha més per aquí, però jo no l'estic massa present. A veure si se'ns ho corre. I a la tercera i última part del programa parlarem d'aquesta pel·lícula que, segons alguns membres del programa,
és una pel·lícula que val la pena considerar la pel·lícula del mes i tot això. Bueno, que teniu un interès. Les pel·lícules no només les hem d'analitzar amb l'òptica que són una cosa fora de sèrie, que no és... No, hi ha pel·lícules que hi ha un moment que són bones de parlar-ne,
hi ha un moment que connecten amb altres pel·lícules, amb altres situacions en aquesta pel·lícula del nombre. En aquest moment s'està fent el teatre de Barcelona. Sí, el Joan dirigida... El Joan, per exemple, està en previsió de fer. I a França va ser tot un èxit aquesta com a obra de teatre. Per tant, té aquest interès.
jo trobo que és una pel·lícula interessant la crítica de fet la va deixar bé i en tot cas en la segona part quan parlem d'aquesta pel·lícula podem anar comentant a la tercera part exactament, tenim tres parts jo puc parlar d'estrenes d'alguna estrena mentre no ve el Jaume jo em pensava aquest matí ens veuríem però no ens hem vist jo us puc parlar de la pel·lícula d'últim del James Bond
que l'han estrenat aquest matí, l'estrenen demà en general. The Skyfall. La setmana que ve la fan al Cinebaix. A partir de demà potser la fan, perquè l'estrenen demà a tot arreu. En aquest aspecte el Cinebaix té tot un mèrit, perquè posar una pel·lícula d'estrena d'aquestes que estan molt bé a l'alça, com va ser lo impossible, que també la van tenir de seguida.
tot un mèrit per aquesta gent i està molt bé parlar d'ells perquè ja vam parlar una mica l'altre dia de com està organitzat el cinema i com tu dius té mèrit tirar endavant un projecte com aquest m'he mirat el que tenien de novetat i he vist que estava aquesta vinga, una opció molt bona si jo us haig de dir que d'entrada tenia una certa recança perquè a mi les pel·lícules en general del James Bond no és que sigui la meva predilecció per això el del tipus de pel·lícula que és aquesta
Però també has de confessar que m'ha sorprès, que m'ha interessat i crec que serà un èxit. Un èxit comercial, sobretot.
perquè, aviam, sense ser seguint el ritme de les pel·lícules del James Bond, que són en el fons pur entreteniment i pel·lícules d'acció, doncs això, que és l'únic que persegueix la pel·lícula, no va més enllà d'això, això està sublimment aconseguit. És a dir, té una entrada extraordinària, és a dir, no sé si dura bastant, no sé si dura set o deu minuts d'una entrada d'acció que és espectacular, realment espectacular,
Molt ben realitzada, molt ben feta. El partit està dirigit pel Sam Mentes, que tu sabeu qui és, no? És a dir, és el senyor que havia dirigit American Beauty, Camino de Perdición, Revolutionary Road... American Beauty és una cosa important, eh? Importantíssima, importantíssima.
Aleshores, la pel·lícula és dintre la línia de James Bond, per tant, amb totes les llicències que habitualment té, amb totes les coses de sexe, humor... Concretament, per matar. Ah, per matar, sí. Totes les llicències. Amb totes les coses que passen, però la pel·lícula, haig de confessar que està francament bé.
Hi ha dues o tres coses que m'han sorprès molt. Una és aquesta entrada fabulosa, extraordinària, vull dir d'acció, però de les millors pel·lícules de l'Spielberg. És a dir, està a l'alçada de les millors pel·lícules d'acció de l'Spielberg. Dura, ja et dic, potser 10 minuts, perquè és molt llarga. Després hi ha unes...
unes lletres de crèdit, uns títols de crèdit que estan extraordinàriament ben muntats, algú s'ha dedicat a fer-los, però estan d'uns colors brillantíssims, preciosos, macos. Aquestes coses de detall, com per exemple els títols de crèdit o inclús al finalitzar la pel·lícula, cuidar aquestes coses també marquen un estil de pel·lícula, o un estil de director. Ja sabeu que el Hitchcock tenia molta predilecció, tenia un senyor que es dedicava bàsicament a fer això, i aquí han fet el mateix, han buscat uns especialistes sobre això i fan una extraordinària.
I l'altra cosa que per nosaltres, segurament, des d'un punt de vista més local, ens fa gràcia, és la brillant interpretació del Javier Bardem. El Javier Bardem, que per mi, gairebé es menja en el senyor que fa de James Bond. El trailer, jo no sé quin personatge és, però és una cosa bastant esperpèntica, quan surt ell...
ell representa que és el dolent dolent val la pena dir que aquesta cosa estrafolària que tu estàs dient l'ha escollit el mateix Javier Bardem i el Javier Bardem li va dir jo pel tipus de personatge que m'ho he posat en el guió jo penso que hauria d'anar vestit hauria de ser d'aquesta manera se li va presentar ell al Sant Mendes i el Sant Mendes li va dir extraordinari reuneix el que nosaltres volíem
I llavors, a partir d'aquest moment, doncs esclar, jo penso que el Javier Bardem és un gran actor. Aquí demostra novament que és un gran actor. Sí, que és un gran actor. Amb molts recursos, amb molts subterfugis, amb moltes possibilitats. I matisos. I aquí és que ho borda. Fa de dolent, dolent. Bueno, hi ha un moment, avui estava llegint una entrevista abans d'anar a veure la pel·lícula,
Estava llegint al diari unes entrevistes que li feien amb el Javier Bardem com el Daniel Cratch. I el que fa de James Bond explica, diu, què és el millor? Vostè quin és el millor que troba James Bond de la història? Això coincideix amb el que tu penses, Carme. Diu, per mi és el St. Connery de llarg. Jo no tinc cap mena de dubte. Ja veuré aquesta, perquè no tenia intenció de veure-la, però com que m'heu dit això, l'aniré a veure. Jo no sóc amant, especialment amant, vull dir, del James Bond.
però crec que el Sam Connery va fer un gran paper i un gran personatge perquè després el Roger Moro jo el trobava molt tou i el Pierce no reunia les condicions perquè té un físic com de més profunditat o més elaborat i per un altre tipus de papers per tant per mi aquest no va comptar massa
i el Roger Moore, que va estar molts anys fent de... Si no recordo malament, hi ha 23 pel·lícules del James Bond, que es diuen de pressa. És la nissaga, sens dubte, amb més pel·lícules de la història del cinema. Jo crec que mai es va costar al Sean Connery, que el Sean Connery tenia caràcter, tenia una presència en escena que ocupava realment i que fascinava,
que els altres no han aconseguit en cap de les seves... Em fa la impressió, pel que esteu dient, que potser no havíeu vist cap de les dues anteriors que havia fet el Daniel Craig, el Casino Royale i el Quantum of Sols. Jo sí, Casino Royale sí que la vaig veure. Jo Casino Royale sí, l'altre no. Però em sembla que aquesta té més nivell.
Tinc la sensació... Jo la tinc llunyant, eh? Perquè, com que són pel·lícules que no m'entusiasmen molt, doncs potser l'he vista a la televisió o una cosa d'aquestes. Però... Ho dius perquè penses que és un bon actor? Ho dic perquè les va comentar molt en el seu moment, jo les vaig veure a les dues, per curiositat, tot i que tampoc soc un gran aficionat al James Bond,
però em feia gràcia veure aquest actor que havia vist en altres productes, per mi, bueno, prou valuosos. Una de les pel·lícules que més m'agraden de Steven Spielberg, que ja sabeu que no és un director de la meva predilecció, que és la de Múnich, per exemple, em va semblar un paper molt complex el que feia, molt interessant,
I vaig tenir curiositat. A més a més, la primera Casino Royale, o no, la de Quantum of Solans, era d'un director que havia vist un parell de coses i que apreciava molt, ara no recordo el nom, però ara ho buscarem. Sempre fan això, que aquesta nissaga tenen l'habilitat, com ara amb el Sam Mendes, d'agafar directors...
que tenen una qualitat intrauctoral i que, a més a més, són capaços de portar a terme una producció tan complexa com aquesta. Sí, sí, perquè és una gran producció, aquesta. I el que es va comentar, doncs, des que Daniel Craig, d'alguna forma, va agafar el paper de James Bond, doncs és que li havia donat una volta completament al paper. I en comptes de ser el personatge...
sofisticat i elegant, que sempre havia estat, doncs ara era un personatge brut, amb una presència física demuladora, i això a mi personalment em va agradar especialment. També va més amb el temps, perquè actualment jo crec que un personatge una mica més estripat, que és el que m'esteu dient, jo no l'he vist, però el Sean Connery té un punt d'elegant, sempre, inclús quan s'estripa.
I, en canvi, aquest altre model de més fosc i més brut, jo crec que està més al dia. El drive, per exemple, el personatge. Aquest tipus de personatges són uns personatges actuals i que tiren molt en aquest moment. I potser el que m'esteu dient és que és aquest tipus de perfil.
A més a més, és que els actors en general val la pena solament el Javier Bardem estar molt bé. Per mi està, inclús ja diria, superior en el Roger Kites aquest. Hi ha un moment que estava explicant que llegia aquest matí una entrevista que li feien i ell deia que el millor aparell de James Bond era el Sam Connery i el millor dolent, i el millor dolent era el Javier Bardem.
Hi ha un moment que a mi m'ha fet pensar, i suposo que per molta gent, que fa pensar en la brillantíssima interpretació del Silencio de los Corderos. El dolent, no? Que sabeu que va ser un monstre consagrat per aquella pel·lícula. Doncs a mi em sembla que en algun moment arriba a tenir una qualitat, diríem, de dolenteria pròxima a la que feia en aquell moment aquell brillantíssim actor. Comparar-lo amb l'Anthony Hopkins segur que li fa gràcia, Albert. Si ho sentís, segur...
L'altra cosa, també, que m'ha semblat és que els actors... Clar, és una pel·lícula d'acció i no hi ha molts moments que permeti, diríem, un lluïment d'actoral, no? Però n'hi ha. I llavors, en algun moment, la Judy Hench, que també fa el mateix paper que fa sempre, aquí m'ha semblat... Jo no havia vist, només hi he vist una de les últimes, no sé si tot està tan brillant com en aquesta. Però en algun moment, només la seva cara ja il·lumina el que està passant a la pel·lícula. Llavors...
Em sembla que en aquest sentit es nota que el senyor Sam Mendes sap dirigir actors, es nota que la pel·lícula està molt treballada, molt cuidada. És una pel·lícula espectacle, és una pel·lícula, diríem, de divertimento, d'entreteniment, però que jo crec que aconsegueix francament els seus objectius. M'heu convençut, perquè jo ja us ho he dit abans que no soc massa amant del bon... No, cap dels tres, ja ho hem dit. En canvi, al final acabem veient-les. El que et vull dir és que posats a veure una cosa d'aquesta mena,
Jo us haig de confessar i confesso a tothom que jo tendiria l'Espilbert, vull dir, el Harrison Ford de Busca de l'Arca Perdida, per mi em diverteix, em diverteix. Sé quin tipus de pel·lícula vaig a veure i després em fico dintre i m'ho passo bé, aquest tipus d'aventura que és
És que l'aventura del bon té un punt de realisme. L'altre, com que no en té gens de realisme, doncs un ja se'n va del tot i ja sap que no està en aquest món. El bon pretén un cert realisme i vol fer-ho verossímil i a mi em sembla que no pot ser-ne allò de verossímil mai. I, per tant, no m'hi arribo a enganxar. Tot i així, aquesta us confesso que l'aniré a veure.
Doncs no vull acabar aquest espai que hem començat dedicat al James Jones sense esmentar el director de la segona part, que us deia, el Quantum of Solans, que és el Mark Foster. Director, si recordeu, de Monster Ball i, sobretot, per mi, de Cometes en el Cielo. Una pel·lícula d'una exquisitesa extraordinària. Extraordinària. Així que, bueno, el que dèiem, que sempre, o com a mínim a partir... I de Finding Neverland. Recordeu aquella història amb el Johnny Depp que ens parla de l'autor del Peter Pan?
Una pel·lícula també amb una sensibilitat exquisida, que de cop te n'adones o et diuen que farà la pel·lícula de Dinsborn, la nova, en aquell moment, en el 2008, i et quedes esgarrativa. No pot ser. I veus la pel·lícula i et quedes una mica pensant que veritablement ho ha fet molt bé. I pel que tu dius, Joan, doncs ara el Sam Mendes ha fet una cosa similar. La indústria de Hollywood. Vinga, endavant. Una altra pel·lícula.
A veure, jo he vist, en Joan m'ha dit que no l'havia vist i no sé tu, Francesc. No, tampoc. No l'has vist? Rubi Sparks.
És una pel·lícula sorprenent, perquè jo anava a veure una altra pel·lícula, però després, per l'horari, vaig llegir-me el paper del Navalnyelmo, i em vaig llegir el paper d'aquesta i vaig dir, ai, mira, m'enganxa... Podia ser interessant. Tu vas molt als Icària, oi? Perquè són versió original. I no ens hem vist mai per allà. Jo estic... És la meva segona casa. Ah, sí? Però bé, bé. Quan habites i resides... Sí...
Doncs sí, perquè en versió original jo crec que un actor, la veu és un element fonamental. És veritat que el meu anglès és regular, el meu francès també, i per tant em perdo molta cosa. La subtitulació és fonamental, però jo crec que en canvi les veus són... és una cosa d'un actor...
que és un element primordial a la veu d'un actor. Tant és que sigui una veu trencada, una veu desfeta, una veu que ni l'entens, a vegades. Jo me'n recordo el Jeffrey Gess, amb la pel·lícula del...
dels Coen, dels germans Coen. Valor Delay. Valor Delay, que havia fet el John Baine, però que... Que està fotografiada pel mateix senyor que ha fet la de l'Skyfall. És a dir, el Roger Denkins és un senyor molt prestigiós des del punt de vista de fotografia. Per això la pel·lícula, penso que, inclús d'imatge, està molt bé, que és el que havia fet Valor Delay, Revolutionary Road, el lector, Fargo i totes les del Coen. Totes les del Coen les ha fet aquest, el Roger Denkins, Cadena Perpétua, una altra pel·lícula bona, que també...
Aquest senyor és el que fotografia la del Scalfo. Molt bé, molt bona dada. Jo anava a dir, quan estava parlant de l'idioma, que ens n'hem anat, que el Jeffrey, al començament de la pel·lícula Valor Delay,
No és que no entengui res, és que si m'hagués sentit que parlava xinès del canton, també m'ho hauria cregut, perquè no entenia absolutament res. És un personatge deixat de la vida, que ja no té cura de res ni d'ell mateix. Ara, en canvi, comença la pel·lícula, que a ell no se'l veu, només se li sent la veu, que està en un judici i està al fons de la pantalla, i per tant no el veus en veus, només el sents. I aquella veu trencada de borratxo
de persona una mica desfeta i que no li importa res res la veu et dibuixa el personatge no l'has vist i ja saps quin personatge és és extraordinari per això dic que m'agrada anar al Lielmo perquè les veus són molt d'un actor
i bé no només de veus angleses i franceses sinó, a veure, si alguno ha tingut ocasió encara de veure pel·lícules coreanes, japoneses, la veu original és que clar, no té res a veure amb el doblatge et perds una part important has de fer més esforç i pots perdre també alguna part del que està passant
Però malgrat això, la veu d'un gran actor és una part importantíssima pel qual és gran aquest actor. M'alegra molt que ho diguis, perquè jo sempre defenso la B-O i igual que defenso també el Jaume Vidal, que de seguida també ha anat a buscar-se el seu... Avui no hem tingut cura de ningú, eh? Cadascú s'ha buscat els seus auriculars. Hola, Jaume. Hola, Jaume, què tal? Doncs he vist aquesta Rubi Spars i doncs mira, està molt bé.
La recomano... A mi em va sorprendre. Quan una pel·lícula et sorprèn, potser la magnifiques una mica més perquè no esperes massa cosa i llavors, quan et sorprèn gratament, n'estàs content. A veure, és una pel·lícula dirigida per Jonathan Dayton i Valerie Faris, que són parella i que havien fet, no sé si us recordeu, una pel·lícula... Pequena Sunshine. Jo no l'he vista, però tothom me n'ha parlat meravellosament bé. Diuen que és molt simpàtica, molt fresca. Sí, és una pel·lícula...
A veure, amb... La pequeña Miss Sunshine. És una pel·lícula transgressora, és una pel·lícula tendra, és una pel·lícula que... Coral, és un movie root d'una família que volen que la nena vagi en un concurs de miss d'una cosa espantosa que fan als Estats Units, que són nenes petites convertides en monstruos, i ella és una nena normal. I llavors és tota la...
tota la història de la família, que com que la nena s'hi emperra, al final va tota la família, l'avi, no sé quan, l'avi és mort pel camí, tot de coses, però tocat amb un humor i amb una... inclús l'ossòrdid, està tocat amb tanta gràcia que et fas un riure, et fas un riure la pel·lícula. I és una pel·lícula que mostra un tipus de
de tarannà del món americà, que està molt lluny del nostre, però que està ben retractat,
punyent de vegades, però amb força estil. Aquests dos, que són els guionistes i els directors de Ravis Parks. I el guió és de la Zoe Kazan, que també és el personatge de la pel·lícula, i el personatge central, el protagonista, és
Paul Dano, que és també el nano que surt a la pel·lícula Miss Sunshine, que és el germà que no vol parlar, que és un nano que ha decidit que no parla i s'està mitja pel·lícula sense parlar. Després, finalment, parla. I aquí bròda el personatge, bròda el personatge, senzillament.
Aquesta quina pel·lícula és? És una pel·lícula d'un escritor que toca un tema que ja està tocat molt tant al teatre com al cine, que és el Pigmalion. És a dir, el Pigmalion, ja ho sabeu... I la Galatea, clar. Exacte. El Pigmalion és un escultor que crea escultures i s'enamora de la seva propera escultura, que és la Galatea,
i llavors demana seus i que està enamorat de la seva pròpia obra i la fa realitat i llavors la Galatea es transforma i pren vida això és el pigmalion de l'Oscar Wilde que és el mateix tipus d'història
El My Fair Lady. És que és el Pic Malion de l'Òscar Waelic. N'hi ha algunes més. Nascuda ahir també. Hi havia una pel·lícula que es deia així, que també t'explica la mateixa història. Una dona que no té gaire cultura en principi, llavors es deixa portar pel seu Pic Malion particular. Una pel·lícula dels anys 50. La idea aquí, més que ser... És un personatge nascut
del cap transformat en... Algo així també havia pensat jo en el 6 personatges en busca d'un actor del Pirandello, que és aquesta mateixa idea. El personatge cobre vida i l'autor
empateix que se li escapa el personatge perquè la vida que li pren ell no aconsegueix controlar-la. Primer la controla absolutament perquè el crea i un cop creat se li envada les mans. I això és la història d'aquesta pel·lícula. Ell és un escriptor que ha fet una gran novel·la, jove, ha fet una gran novel·la i després passa una temporada que no se n'acaba de sortir. Crea un personatge que pren vida
i és la seva companya i llavors planteja aquell problema etern de la parella aquí és la noia però la parella que un idealitza i que un crearia vols dir que és la parella que convindria perquè arriba un moment que ell la dissenya i la va construint però arriba un moment que això es fa insuportable eh...
I posa aquesta dicotomia. Allò que crees és allò que realment amb el que conviuries? És aquest el tipus de personatge que podia ser la teva parella real? I aquí està plantejat aquest problema d'una manera alegre, desenfadada, transgressora també. La càmera va molt bé, està molt ben lligada i la interpretació d'ells dos és molt bona. I després com a
actors convidats, hi ha el Banderas i l'Annette Bening, que surt en un moment, però, bueno, que aquests directors hagin tingut com a actors convidats dos actors d'aquest calibre, que els personatges no tenen gaire consistència, ells dos. Tot s'ha de dir. Tot s'ha de dir. Però, bueno, apareixen. I l'Annette Bening, com sempre, ho fa bé, perquè és que encara que fes una escombra, la faria bé, l'escombra, no?
Doncs la pel·lícula aquesta, finalment, quina és la disjuntiva? La disjuntiva és que ell s'acaba transformant fins a adonar-se'n que allò que crea se li submet però llavors ell no ho pot suportar. Per tant, es fa gran amb la mida que és capaç de trobar algú que...
que el sorprengui sense que sigui de creació d'ella. I això m'ha semblat molt intel·ligent i molt ben elaborat. I com que la interpretació és molt bona, és una pel·lícula molt fresca i és una pel·lícula positiva, com diguéssim, a mi em va sorprendre i sí, és una pel·lícula que es pot veure.
Molt bé. Tu em sembla, Jaume, que has vist animals, no? Animals no, no. Jo el que he vist és això que tens aquí, el professor. I vam estar junts, home. No ens podem enganyar. No, però com que abans de fer aquesta vam passar d'animals. No, animals no. Era aquella d'aquell dibuixant. No era aquesta d'animals, la de dibuixant? No. Com es deia?
és igual no ho sé aquesta l'estrenen també demà aquesta l'estrenen també demà però comenta el que et va semblar a tu quina impressió em vas tenir si vols afegeixo coses jo tot el contrari del que tu acabes de dir d'aquesta pel·lícula aquí et sorprèn diríem el conjunt o sigui el que és l'argument de base i a canvi aquí això és probablement el que menys el que menys interès té m'ho explicaré
Crec que és una pel·lícula que té coses molt bones, vull dir que funciona molt bé, però que és com si fos una casuística del que es pot trobar un professor, no? I és tot, aquí, no? Aquí la virtut de la pel·lícula professor... Un professor actual. Sí, sí. Un professor americà que fa de substitut, és un substitut americà. Mare.
Aquí la virtut està, en tot cas, en que no planteja coses del tipus de Sine Potier, per exemple, o bé aquell altre professor, no fa gaire que ho vaig veure, el Charles Bronson, que també feia de mestre, no fa gaire que en vaig veure una, que el domini de l'alumnat, quan ja s'ha produït una crisi de representativitat, diríem, del mestre, no?,
passa per la violència. O sigui, tu t'imposes a base de cop de punys i tal. Aquí no. Aquí és tota una altra filosofia que, la veritat, fa de bon veure, però en excés, no? Vull dir, hi ha com un... Això també, i allò, i allò, i allò. Estic col·lega, estic col·lega. No, és una pel·lícula... Els que hem sigut professors, doncs, esclar, et sents interessat, no?, per el...
per al que està explicant-te, per al que està el tema, com ho narra i tal. I la primera cosa que tens, que a mi em va venir al cap, és que allò és Amèrica i tu has viscut unes coses aquí a Europa, a Espanya, completament diferents de les que allà pinten. La pel·lícula està molt ben interpretada pel Adrian Brody, jo penso que és del millorat que l'he vist en els últims anys, inclús diria que està millor que el pianista, perquè és un paper difícil i ell el solventa, però per mi molt bé,
El director no és un director conegut, es diu Toni Cai, però jo no sé qui és, no tinc ni idea. Aquí evita la informació, tinc que es veu que va ser productor d'Antierre Hostil i el director d'American History X, però jo no he vist Antierre Hostil, però era el productor, no era el director. És una directora. La noia és una directora, la dona del Cameron.
En qualsevol cas és una pel·lícula sorprenent, però jo penso que està tanyida, des del meu punt de vista, d'un accés de pessimisme o de veure el món molt malament. Llavors això s'exagera per mi, jo penso que és com fatalista, jo penso que en el món que tu coneixes aquí, almenys el que ho conec jo a secundària, perquè també és el mateix món de secundària que pinta ell,
Deu depenar també dels barris, no? Clar, potser aquí, si estàs en un barri molt perifèric, on hi ha gent molt marginal i molt així, potser això que passa a la pel·lícula, ho tens més proper, no? Jo no estava exactament en un món marginal, però tampoc estava amb els alumnes de classe alta o de classe mitja. No estaves a Pedralbes, vaja. No estava a Pedralbes, i en conseqüència, donar classes en una classe mitja, tirant a baixa, més o menys normal, no vaig viure mai els conflictes que pinten aquí.
Aleshores, jo crec que en el fons no te l'acabes de creure perquè tens la sensació d'aquest senyor no és un professor el que està fent la pel·lícula, sinó que un senyor que ha agafat un tema, com deia el Jaume, l'ha estirat, l'ha volgut posar-li allà coses que a Montpellier li preocupen i la veritat és que es pot veure. La pel·lícula està mal feta, està ben interpretada, ben feta...
Simplement que jo trobo que té una càrrega, diríem, ideològica molt negra, que jo no sé si això realment respon a la ciutat americana o a la ciutat nostra. Jo diria que això és diferent. I que passar de torero a professor no és tan fàcil com sembla. Volia parlar d'Adrien Brody, que havia fet Manolete. Que va ser un fracàs, es veu. Sí, no, la veritat és que no ha tingut gaire repercussió. Manolete no la vaig veure, però et fa pensar més, com diu ell, amb el pianista, vull dir,
És una mica semblant, diríem, al paper. Pianista o la pianista? No, no, el pianista. No, és el pianista, és la del Polanski. Ah, la del Polanski, sí, sí. La és una altra cosa. Sí, sí, per això, és un hane que és bèstia, bèstia. A mi em agrada molt, i ell ho fa molt bé, el pianista, perquè a més aguanta tota la pel·lícula, pràcticament.
Doncs aquí també l'aguanta i l'aguanta bé, és a dir, ell ho fa, jo penso que ell realment s'ho fa molt bé, és a dir, perquè costa fer el que fa, el que passa és que és una pel·lícula amb molts muntatges intercalats, vol ser molt moderna i aleshores en algun moment, bueno, és com massa dramàtic, el dramatisme...
fins a arribar, no cal que expliqui coses, però s'arriba als suïcidis i tal. No sé si això... En fi, dona la sensació que està com exagerat una mica, no? És a dir, no sé... Això no ho acabo de creure. Però la pel·lícula es pot veure, eh? És a dir, sense ser una gran obra mestre, sense ser una pel·lícula que es podria veure. M'han quedat dues cosetes abans quan parlàvem del tema del Pigmalion, eh? Perquè és un dels mites que sempre m'han agradat més, m'han interessat, no sé, he llegit diferents versions. Comentaves abans, parlaves... Perquè ets mestre, tu.
No, perquè soc idealista, potser una mica, no? I el que deia, tot i que no vull reconèixer-ho, però ara ho he de fer. I abans és que parlaves, m'ha despistat una miqueta, Carme, perquè parlaves d'Oscar Wilde, però referies a Bernard Shaw, que era el que havia fet l'obra teatral. I una de les coses que volia comentar era que aquí, al Joan Oliver, que és un...
poeta, que a mi m'entusiasma que toma, moltes de les coses que he fet les he llegit, doncs va fer una adaptació, no una traducció, una adaptació a les Rambles de Barcelona amb la Roseta, que seria la noia de les flors, amb el Jordana i el Fontanella, que són les protagonistes. I veritablement és una obra també
Excel·lent, és una meravella de llegir. S'ha fet en teatre, jo no he anat a veure-la, però jo animaria algú, m'agradaria molt poder veure-la. Com ho estic, tu, l'obra? Pigmalió, em sembla que es diu igual. I és una adaptació de la que havia fet el Bernard Shaw, però ja dic, ambientat a les Rambles de Barcelona, i d'una manera completament diferent, i registrant, diguéssim, retratant la burgesia catalana d'una determinada època, que era a finals del segle XIX, començament del XX...
si no recordo malament, o potser una miqueta posterior i tot. No, no, estic dient malament, posterior. Sí, perquè el Joan Oliver, doncs... No és Les Fluistes de la Rambla, és una altra. No, no, Les Fluistes de la Rambla no és això. No, no, és el Picmalion. I es deia Picmalion tal qual. Sí, sí, si no recordo malament, sí. I bé, ja dic, és sempre una obra que, bueno, l'he anat seguint i m'ha interessat. I una altra cosa que volia dir és que el Woody Allen, de fet, si penseu,
doncs treballa molt el tema aquest del Pismalió. En moltes pel·lícules ha agafat sempre, no de la manera així fantasiosa que podem dir que té, però sempre ha agafat com una dona que primer ell l'ha tirat cap amunt, l'ha cultivat, li ha donat forma i després la Nora ha fet completament independent i ella diu, però què està passant aquí? Aquesta pel·lícula, curiosament, ara que dius Woody Allen, té un punt de Woody Allen. Jo crec que un punt de Woody Allen passada al segle XXI. El Woody Allen...
s'ha quedat una mica desfassat. S'ha quedat una mica desfassat i té un món estereotipat del segle XX. Aquest és del segle XXI, perquè inclús quan ell fa la presentació del seu llibre, ja va un moment que vaig pensar en el Woody Allen. El Woody Allen sempre fan tertúlies d'aquestes intel·lectuals i de món intel·lectuals.
que aquí també se'l carreu una mica, doncs en aquesta pel·lícula surt, jo hi vaig pensar en algun moment, però en canvi té molta més frescor, és molt més transgressora, els personatges són molt més
el que és la jumentut actual, jo crec molt, molt, molt més ben enganxat. Molt més, molt més, sí. Home, esclar, és que el bo diàleg té... No, clar. Però el món... I té tantes pel·lícules que, escolta, hi ha de tot, eh? Hi ha de tota la qualitat, de tots els gustos, de totes les registres... 72, em sembla que fem.
El Bodialé, a la cultura que s'escoltaven els avis, seria un savi, no? Però com que aquesta no és la nostra, ja està quedant així. Atenció que l'Ernest Lubitsch, que dèiem que podíem comentar coses d'Ernest Lubitsch, en va fer 75.
És a dir, el que passa és que moltes d'elles eren de l'època muda, és a dir, ells ja sabeu que comença a treballar a Berlín, perquè encara que és d'origen rus, doncs viu a Berlín amb els seus pares que tenen una sestreria. Que hàbilment, eh, introduït. Joan, eh? M'agrada això. No, per l'hora que és, si no, no tenim temps de parlar. Sí, sí, ho hem de fer, ho hem de fer. I aleshores és un xicot dels 16 anys que deixa l'escola, no vol estudiar més, encara que el seu pare el compromete que segueixi estudiant i ell no vol.
llavors l'obliga a treballar a la sastreria o a la botiga de robes que tenen, i ell treballa durant el dia a la botiga i de nit se'n va dels cabarets, a les music halls, etcètera, perquè vol entrar en aquest món. De mica en mica ho va fent, i llavors arriba un moment que quan arriba, abans de la Primera Guerra Mundial, entra en contacte amb diversos productors, inclús de cine, i arriba a fer un personatge, cosa que jo no me'n recordava, quan estava aquesta tarda mirant coses...
m'han recordat, que es deia Mayer, que era un equivalent, diríem, al Charlotte o del Harold Lloyd, els personatges que es van fent al cinema en aquella època, tots coincideixen, que era el Max Linder de França, el Harold Lloyd Lloyd dels Estats Units i el Chaplin també dels Estats Units, amb el seu Charlotte. Ell feia el personatge i interpretava el personatge d'aquest personatge alemany que es deia Mayer i que va tenir un èxit, potser no tant a l'estranger, però era molt popular a Alemanya.
Llavors aquest èxit li permet anar... És que ell fa diners aviat, eh? És un home, curiosament, que els creadors, els directors que més creen l'obra, ell és guionista i fa la història i ho fa tot, normalment els costa molt de tenir èxit, almenys en aquesta època, en canvi el Lubitsch fa diners aviat.
quan ell als 30 anys l'any 1922 se'n va als Estats Units cridat per la Mary Pickford ella ja té molts diners i té un prestigi immens a Alemanya llavors la Mary Pickford la fa a Estats Units perquè rodi a Hollywood una pel·lícula que ella vol però ell es nega a rodar-la perquè no li agrada el guió i llavors l'any següent en fa una que es diu Rosita
que ha d'haver un èxit l'any 23, ha d'haver un èxit extraordinari, i llavors tothom el reconeix que és un senyor, que és un treballador carnissat, que cada film supera a l'anterior, en qualitat i en èxit, perquè tant la crítica com l'aspecte comercial li funciona molt bé. És que clar, comercial, perquè a més el Lubitsch va treballar per la Warner, per la Paramount i per la Metro Goldilbaix, cosa que és...
raríssim en l'època, perquè en l'època a la que entraven amb una productora d'aquestes els absorvia i realment no en sortien. És mèrit directe de Lubitsch. L'altra cosa que és curiosa és que arriba a ser l'any 35, arriba a ser el jefe dels estudis de producció de la Paramount i com que en aquell moment es veu venir la Segona Guerra Mundial...
comença a captar gent, les joves promeses que arribaven als Estats Units venint d'Alemanya, fugint del nazisme, perquè des del 33 ja sabeu que hi havia Hitler al poder, com el senyor Willy Wilder, o el senyor Otto Preminger, els hi dona feina. I llavors, d'aquí que moltes de les primeres pel·lícules del senyor Ernest Lubitsch tinguin com a guionistes, gent que després serà molt famosa, com el Willy Wilder, o l'altre que es deia, com es deia, el senyor... Bueno, no tinc aquí el nom, que és un dels que treballa després moltes pel·lícules amb el Willy Wilder.
Llavors, com que ell entra en el cine a Hollywood en l'època, diríem, de l'Star System, l'Star System també li col·loca una etiqueta per vendre's a ell mateix com a director i ja sabeu que hi ha el Toke Lubitsch, que seria l'equivalent al mag de suspens que es va assignant al Hitchcock posteriorment o més o menys a la mateixa època.
Què volia dir això del Toc Lubitsch? Doncs que era un senyor que era sofisticat, que era un estil que tenia estil, que tenia subtilesa en les seves pel·lícules, que tenia enginy, encant, elegància, suavitat, i fins i tot, perquè hi havia llavors en el codis que no permetien que en les pel·lícules hi haguessin determinades escenes eròtiques i tal, o sexuals, hi havia algun matí sexual audaç que sempre quedava a segon terme, sempre es magava darrere de les portes, per tant no es veia, però tothom entenia del que s'estava parlant.
l'èxit de Hollywood és extraordinari la cadena és ininterrompuda d'èxits jo recordo haver vist de les primeres pel·lícules que van passar per aquí a l'època del cinefòrum dels anys 70-80 aquí a Espanya una pel·lícula que és l'avantall de Lady Winner que és la pel·lícula de l'Oscar Wild passada al cine per ell em va encantar recordo que l'he vista 3 o 4 vegades és que l'obra en si és
Jo l'he vist aquí al teatre, l'he vist al teatre, més d'una vegada. L'Aurancis és que és molt, molt ingeniosa. Molt bona, molt bona. És molt ingeniosa. I és estil, l'ho veig, perquè ja podia ser, perquè és això d'engany i el que sembla...
no és ben bé el que és, i la hipocresia, i el que hi ha al davant i el que hi ha al darrere, i aquest és un joc del ventall de la identitat que és fonamental en el tipus d'obra. Hi ha una cosa d'això del Toclubi, que tu has dit, has fet una bona passejada, però que jo vaig voler saber com ho materialitzava ell a nivell narratiu, no?,
I una de les constants que vaig llegir és que ell el que feia era fer córrer la imaginació, o sigui, que la pel·lícula és manifestació, és imatge, i conseqüentment vull dir, bueno, el que veus és el que veus. Però ell, puntualitzant això que deies, ell amagava darrere una porta i et corria la imaginació. Obligant a imaginar l'espectador. Això mateix. Que és allò del fora de cam, en definitiva. Sí senyor, sí senyor.
Ho fa amb totes elles. Jo recordava, jo recordava a Ninoska, que la fa la Greta Garbo, i que el tema és que ella és una comunista convençuda i que... Arriba a París.
I el món aquell, la destorota, i és el joc de la transformació d'ella partint de ser una absoluta i quadriculada... Convençuda. Convençuda.
El guió, curiosament, era Willy Wilder, o sigui, jo no ho sabia això, i és d'aquesta època que ell treballa amb el Willy Wilder, el guió de Minotska és del Willy Wilder, i l'altra cosa curiosa és que es va vendre, i de fet va ser un dels motius del fabulós èxit que va tenir Minotska en el seu moment, l'any 39, es va vendre que era la primera vegada que la Greta Garbo reia, és a dir, fins a aquell moment la Greta Garbo sempre havia fet pel·lícules serioses, dramàtiques, tristes i tal,
I en aquest moment, amb un guió del Willy Wilder, interpretada per... I una comèdia. I una comèdia. La feien riure. Llavors això va ser un dels èxits que va tenir. Abans de parlar d'això, però simplement per allà acabar, jo volia dir que quan arriba el sonor, perquè ell ve del cine mut, igual que el Hitchcock en aquest sentit, perquè són contemporanis... És que ell fa mut, sonor, blanc i negre i color. Fa de tot. Fins que es mora. I es mora molt jove. Es mora als 55 anys. És a dir...
amb 75 pel·lícules el que deia, quan arriba el sonor és un senyor que s'adapta millor que molts altres al sonor perquè introdueix diríem els diàlegs que són moltes vegades sarcàstics subtils, intel·ligents, etc. i introdueix també la música
Llavors, ell, en aquesta època, que a més a més estava de moda en el món, les pel·lícules musicals, fa pel·lícules d'un èxit extraordinari, com La locura de la vida alegre, El desfile de l'amor, El príncipe estudiante, La locura del charleston, etc. Són pel·lícules, totes elles, musicals, perquè era el que es venia en aquell moment. Per exemple, aquesta, la...
El desfile de l'amor arriba a tenir sis nominacions d'Òscar, amb el Maurice Chevalier i la Janet McDonnell. Ell porta el Maurice Chevalier als Estats Units i el fa triomfar, perquè el Maurice Chevalier era francès, era un mite a França, a París, però absolutament desconegut als Estats Units. I, en canvi, ell fa una pila de pel·lícules amb el Maurice Chevalier. Llavors, això, el 35, després de fer aquestes pel·lícules...
Es diu que la seva millor època seria des del 30, per entendre'ns, que comença a fer pel·lícules com Ninojka, El bazar de les sorpreses, Tu vi o no et tu vi, seria l'època més bona fins que ell mora. Ell mora dos anys després de Tu vi o no et tu vi, encara que ha tingut temps de fer dues pel·lícules com es platicava ella.
I la cosa curiosa també, per si no ho sabeu, perquè és una cosa que jo tampoc sabia massa, és tot el rebombori que va portar l'estrena de Tubir o no Tubir als Estats Units. No sé si sabeu que la Carol Lombard, que era la intrapet principal, va morir al cap d'unes setmanes sense haver vist l'estrena de la pel·lícula, va morir en un accident d'aviació,
era la parella del Gary Gable, i el Gable va quedar molt tocat perquè es veu que era la dona en la seva vida, i la cosa curiosa és que quan s'estrena la pel·lícula,
la premsa, la crítica nord-americana, considera que no, que no està bé la pel·lícula perquè els nazis que surten o que els nazis són més sàdics dels que apareixen a la pel·lícula. La premsa, penseu que estem en moment de guerra, 42, estem en mitjà de la guerra, encara no se sap com acabarà la guerra, si guanyaran uns o guanyaran uns altres. Llavors l'opinió pública americana pensa que
que els tracta massa bé. La veritat és que els nazis són uns personatges...
Ridícols. Exacte, que no arriben a ser... No els pots arribar a odiar perquè són una mica poques soltes i una mica imbècils. I això, en el fons, els assalva o els allibera. I això, segurament, el món de l'altra banda dels nazis, això no ho pot pair massa bé, perquè ni eren imbècils ni eren...
només sarcàstics o només poc assoltes, eren moltíssim més. I això és veritat que en aquesta obra no es manifesta. Tot i així, no és la finalitat d'aquesta obra. Aquesta obra té la finalitat... És una comèdia, i amb clau de comèdia té un guió extraordinari dels millors guions, crec que jo s'han fet a l'estat del cine. És capaç de barrejar... Això passa...
És una companyia polaca que ha de marxar i... Està interpretant una obra contra els nazis i els obliguen a canviar. Exacte. No sé si val la pena explicar-la tota la història perquè no sé si tothom la coneix, més o menys. No ho sé. En qualsevol cas és una extraordinària pel·lícula
que té escenes brillantíssimes com quan, per exemple, al final de la pel·lícula, ja que si expliquem això, obliguen els nazis a que estirin per l'avió, vull dir, amb una cosa amb un acudit ridícul però que fa molta gràcia i al mateix temps és molt significatiu des del punt de vista ideològic o de tema del que s'està tractant,
Llavors és una pel·lícula rodona, és una pel·lícula... Rodona, perquè és que a més utilitza el Shylock, que és el jueu, el comerçant jueu, que hi ha un moment que té un discurs que és allò que no em treu... Soc com els altres, si em punxen...
amb treu en sang, no sé si la recordeu. Del Tobí o no Tobí. Bueno, el Tobí o no Tobí ell fa, però... Després l'aprofita, ell l'aprofita després. És del Mercader del Mercader de Venècia. De fet, és el personatge centrat del Mercader de Venècia. Però el personatge utilitza l'escena aquella i fa un doble joc amb l'escena i acaba dient unes veritats del món jueu que enfront
de la situació que estan vivint. I allò que és un joc acaba sent punyent, inclús en clau de comèdia. És que potser no ho hem dit, però el Lubits era jueu també. Era jueu. Era jueu. I suposo que per això, perquè ell es nacionalitza, només que arriba als Estats Units, es nacionalitza al cap de poc temps a nord-americà, perquè els nazis li retiren...
les seves acreditacions per poder tornar a Alemanya. Una altra cosa curiosa que jo no sabia, heu vist aquest matí, estava mirant coses, és que la pel·lícula, aquí va ser estrenada fins que va morir Franco, però el que no sabia, que és la sorpresa per mi, ha estat que Alemanya no va ser estrenada fins al 1960.
Home, clar. Perquè tenien, suposo, tan proper... Clar, no. Però tenien tan proper, suposo, el tema del nazisme que els va fer por, suposo. Jo no sé l'explicació. El que m'ha sorprès és que diguin Alemanya, la pel·lícula no va arribar, així com la França va arribar al seu moment, Alemanya no va arribar fins al 1960. No deixa de ser...
La guerra acaba el 45, no deixa de ser curiós. I la pel·lícula és del 42, o sigui que tenia molta carrera aquesta pel·lícula ja. Jo crec que és on estem davant d'un dels grans del cinema de totes les èpoques. En el moment de l'enterrament del Dennis Lubitsch, el Willy Wilder va dir, i l'Arthur Preminger, perquè estaven com compleguts per la seva ajuda que havien rebut, van anar i van dir unes frases, jo no me'n recordaré, on diu
hem perdut l'Ernest. I l'altre li diu, no, hem perdut el cine de l'Albest. Vull dir que no tornem a veure mai més cap pel·lícula d'aquest home tan brillant. Willy Wilder es considerava deixeble d'ell i en alguns moments, quan estava rodant, sempre explica, això ho he explicat moltes vegades,
que quan tenia un dubte es deia, es preguntava a si mateix com ho faria el senyor Ernest López el mestre jo he de recuperar moltes de les seves pel·lícules jo sé o no sé si que l'he vist però les altres la veritat és que l'última que feia ell és el diablo dijo no però són més fluixes el que passa que en canvi és en color o sigui que té el mèrit que ell s'hi va enfrontar amb aquesta tècnica
No, home, això és un home de... Era un purcinèfil, és un senyor purcin, és a dir, no. Jo penso que passaria el tema perquè, si no, no tindrem temps de parlar del home. És veritat, del tema d'avui, que és la pel·lícula del mes. Exacte, la pel·lícula del mes. Podríem passar... Doncs, bueno, tu l'has vista també, Jaume? Sí. Què tal? Bé. Em va agradar? Sí. És molt distreta.
Jo destacaria... A veure, la diem, no?, quina és, per si algú s'ha incorporat després i no sap de quina pel·lícula parlem. Parlem de El nombre, és una pel·lícula... Francesa. El fenomen és francesa, està dirigida i és l'autor de l'obra de teatre, Mathieu de la Porte i Alexandre de la Patelière.
i és francesa i belga i els intèrprets jo coneixia el Patrick Bruel perquè és cantant i és molt coneguda a França els altres jo crec que són boníssims però no sé, la Valérie Ben
Vengui aquí potser sí que també ha fet coses. Jo no l'he vista mai, eh? Jo la trobo extraordinària, la que més m'agrada és ella. Millor. Però suposo que és de l'acadèmia francesa, del teatre francès, molt de vostè, molt prestigia de França, però jo no li recordo haver vist cap pel·lícula aquí, jo no ho recordo. Ara, potser l'ha fet, jo no ho sé, no ho he mirat, eh? Digues, digues, Jaume. No, el nombre és aquella pel·lícula de... En lloc de treballar perquè tots ens vinguem i fem una comunitat agradable, tot el contrari.
el que destaca aquest film és de la manera que, naturalment, anem a tocar el nas de l'altre, i com ho podem fer, i qui és el més llest, i com ho farem creure, i tal. Jo, com que aquest joc l'he vist a vegades, vull dir, hi ha persones que tenen aquesta característica, doncs la veritat em va sorprendre de la manera que ho presenten en el film,
I penso que al final de tot, o sigui, la pel·lícula acaba d'una manera, o sigui, Mèrit del Quió, doncs, en aquest cas, acaba d'una manera que malvet tota aquesta dinàmica i em va semblar molt interessant, la veritat. Jo és que crec que és un recurs, eh? Jo penso que m'ho veig més com un recurs per donar-li forma i treure els temes que hi ha de sota de tot això.
Sí, però el tema per mi és això, aquesta afició. Jo penso que això és un recurs i que el tema principal és el que passa darrere del que es veu. És a dir, per mi són diversos personatges. Per exemple, hi ha un personatge...
intel·lectual d'esquerres que queda bastant ridiculitzat i queda bastant malament en general diguem un moment que la pel·lícula se centra en una habitació passa tot en una habitació són un matrimoni que fa un sopar i en aquest sopar hi ve un amic de tota la vida i el germà d'ella i que després més tard s'hi afegeix la dona d'aquest germà
i aquest germà estan esperant el seu primer fill i el primer conflicte que apareix és perquè vol dir als altres quin nom pretén posar-li primer fa un joc i en aquest joc que ell no proposa com a joc però l'és els altres surten totes les
sapos i culebres que porten dintre i llavors és una situació en què cada conflicte enganxa amb un conflicte nou i que tot allò que semblava una bassa d'oli cada personatge es va descobrint d'una altra manera com això sí que té raó el Joan de que res és el que sembla i
quan coneixes una persona o inclús dintre d'una família, les relacions familiars poden ser cordials, afectuoses, el que sigui, i a dintre pot conviure simultàniament això, ferocitats i malestar, i piques constants, i orgulls ferits, i ofenses mal interpretades,
que això, en canvi, sí que està ben vist, perquè això és molt real. Jo crec que això, el que dona a la pel·lícula, per mi, interès, és que justament els temes que...
Per mi hi ha tres o tres temes que estan... Per exemple, a mi m'agrada molt la interpretació que fa aquesta la Valérie, que és la germana o la dona que rep a casa... Que està fent el sopar, que està fent els nens... Perquè, en el fons, d'una forma molt subtil, s'està criticant el masclisme, que ella ho està fent tot i els homes tots estan allà asseguts, que inclús piquen a la porta i ha d'anar-hi ella a obrir, perquè els altres estan allà xerrant i és més important la seva conversa que anar a obrir la porta. Llavors, amb aquestes coses, la pel·lícula jo diria que és molt...
primer, en algun moment, doncs, hi ha un... És a dir, es desprestigia una mica, doncs, en el senyor d'esquerres, en l'intel·lectual que... Sí, i se'l desprestigia del tot. Se'l desprestigia, però després també passa el mateix, diríem, amb l'altre, quan, de fet, quan, de fet... O sigui, van caient un a un, eh? Sí, van caient un a un. A mi el que sí que m'ha fet gràcia, al moment de veure la pel·lícula, és recordar
Com a nivell europeu hi ha hagut una evolució del pensament, diríem, intel·lectual o filosòfic o inclús polític. Per què dic això? Perquè, per exemple, jo penso que des de 1917, quan hi ha la Revolució Russa, s'obre un període a Europa...
en què la gent es posa com de moda ser d'esquerres. Llavors, inclús les universitats, els intel·lectuals i tal, doncs són més o menys d'esquerres i això es caracteritza i arriba pràcticament fins al 68, es caracteritza perquè, per exemple, durant la guerra civil espanyola... Al món francès especialment, eh? Però l'inglès també, perquè... D'un altre estil, eh? Però també, penseu que quan a la guerra civil espanyola...
a la Guerra Civil Espanyola venen 30.000 persones de les brigades internacionals a lluitar, a perdre la vida aquí, als camps d'espanyols. Però llavors a tot el món, eh? A tot el món. Per això et dic que era un fenomen general, no un fenomen exclusiu de França, sinó un fenomen general i llavors aquesta gent venien polacs, venien alemanys, venien anglesos, venien francesos i aquesta gent venia per uns ideals que en aquell moment estaven... I australians. Això s'acaba en el 68. Jo penso que el 68, quan s'acaba, apareix també una mena de crítica a França, més a França que altres llocs,
Jo no sé si recordeu una obra de teatre del de Goll de Bon que es deia Glups.
que anava del... el de Goy de Goyen criticava la societat francesa dels 70, 80, i totes aquestes coses, és a dir, aquesta gent que anava d'intel·lectuals, que segurament eren el que feia l'obra, era el fill d'un d'aquests senyors, el criticava, el posava en solfa, li feia veure les seves contradiccions. I és evident que fins pràcticament a aquesta època, aquí a Espanya, que és allò per dir-ho, el Partit Comunista té molt de peso políticament, a França, a Itàlia, el PSI, és a dir, el Partit Comunista italià,
és qui està de protagonisme de la política italiana i en canvi després del 68 això canvia i va modificant-se i fins a arribar a una situació com la que estem actualment que no té res a veure amb els anys 70-80 el personatge, el marit l'intel·lectual, el professor de la universitat té encara aquest caire d'aquest estil els altres tenen un altre però ell té aquest tipus de perfil
Aquesta pel·lícula fa pensar, com tothom ha pensat, en la pel·lícula del Polanski d'un dius salvaje. En referència a aquesta pel·lícula, els que hagin vist aquesta pel·lícula, és molt més punyent, molt més dura i, a més a més, sense deixar cap mena de...
no salva ningú realment el Polanski potser els nens però els personatges dels del Polanski no fa cap concessió en canvi aquesta és una pel·lícula en concessions i que vol ser més simpàtica vol ser una comèdia vol que realment t'ho passeis bé realment el Polanski fa cine però ell no pretén que t'ho passis bé si tu t'ho passes bé allà tu
Si tu allà t'agrada veure la pel·lícula, molt bé, però ell no ho pretén, ell no fa concessions en cap de les seves pel·lícules, diria, almenys de les que jo li he vist. I llavors aquestes dues pel·lícules que s'assemblen, perquè són dues pel·lícules que comencen amb una situació amable, amb una és una situació familiar,
i la del Polatski són dos parelles, dos matrimonis, que es veuen enfrontats perquè els nens s'han barallat. Però comencen amb una situació amable, de bona educació, i quan realment esclaten les coses, allà no hi ha qui se salvi. Mentrestant que aquesta pel·lícula francesa és realment molt més amable.
Passa més o menys el mateix, però en el fons està molt dulcificat. I al final, inclús, és un final... Feliç. Exacte, és un final feliç, que ve a dir, bueno, passi el que passi, a dintre les famílies hi ha totes aquestes dificultats de convivència, però la família se salva. Cosa que l'altre no deixa cap concessió. A mi, de totes maneres, comparant, ja que estem fent la comparació, a mi, de totes maneres...
Jo l'he tornat a veure el diumenge, és a dir, ja és la tercera vegada que la veig. El nombre. Sí, perquè primer vaig veure jo sol, després la van estrenar, després amb la família, i ara la vaig veure sol perquè em feia gràcia poder-la analitzar amb detall. I la veritat és que m'ha sorprès novament, favorablement, i penso que és una bona pel·lícula.
Penso que està molt bé i crec també que, aviam, fins i tot cinematogràficament, mentre que el Polanski, tot i que ho juga bé a dintre de l'espai, aquí és més lliure, és més cinematogràfica. Juga més amb sortides que fa dels diversos personatges, tant de la mare, de tots, com...
dels que els hi passen, ells que truquen al trombon i, doncs, està, doncs, en un concert. I juga, juga... Bueno, que l'altre també ho podia haver-ho fet, si hagués volgut. No, l'altre no vol. Però l'altre no vol. I, en canvi, aquí sí. Llavors li dona un aire més, en el fons, més cinematogràfic. És a dir, penso que és una pel·lícula, bueno, que té interès. Jo recordo que quan vaig sortir al cine la gent estava rient, tothom reia...
I les tres vegades que l'he vista, a tothom li ha passat el mateix. I al Francesc què diu que no li ha agradat? Jo no he volgut parlar perquè tot el que deia a vosaltres era molt interessant. Penso que és més interessant el que vosaltres heu dit i les repercussions que li podeu haver tret a la pel·lícula, fins i tot històricament, que el que la pel·lícula és. A mi em va deixar molt assotat, molt desencissat.
No li vaig trobar que els mecanismes que fes servir de comèdia, doncs, veritablement, tenien profunditat. No li recomano a ningú. Ara, sí que recomano que tothom senti el que heu dit vosaltres, perquè li heu tret molt de suc. I això també és molt interessant. Jo sí que la recomano, eh? Jo sí que la recomano, jo també. Tu Jaume la recomanes? La recomanes? Hi ha moltes més pel·lícules més interessants. Jo penso que el que diu ell també té raó. És una pel·lícula, no és profunda.
Jo sí que la trobo profonda. El que heu dit és molt profund. Jo crec que val la pena tenir un conte. A vegades és més important el comentari que la pròpia. La setmana vinent... No, perquè també us haig de dir que, en independència d'això, l'actuació és extraordinària. La setmana vinent hem de parlar de teatre al cinema, però fem Bob Fossi, que presentarà Jaume, perquè Carme no pot venir, llavors fem aquest petit canvi. Cinema sense condicions, poblospop.com, per tornar a sentir aquest programa. Fins la propera reveure. Bona nit. Que vagi bé. Adéu. I