Cinema sense condicions.
El follo de la humanidad.
Bona nit
Bona nit, un dimarts més som aquí a Cinema Sense Condicions, a Ràdio Desvent, disposats a parlar-vos de les pel·lícules que veiem, de les pel·lícules que us recomanem, de les pel·lícules que suggerim, que no les aneu a veure perquè us avorrireu molt, de les pel·lícules que, en fi, que últimament ens sembla que val la pena parlar-ne.
Avui, a més a més, amb un convidat especial, que ja és un amic i ha esdevingut una persona que ens plau moltíssim que estigui aquí, que és el poeta, traductor i professor universitari Josep Maria Folquet, que, com sabeu, i ens vam estar de parlar l'altra vegada, havia treballat també com a traductor a TV3, fent famoses sèries, en fi, ja no recordareu que m'han parlat en el seu moment.
Llavors, ell, a més a més, últimament s'ha fet assaltat, diríem, a la fama, en alguna mesura, perquè fa molt poc, primer va guanyar el Premi Miquel de Palol de Poesia, Morir com un riu, la seva obra poètica, Morir com un riu, i ara, recentment, el Premi Carles Riba de Poesia, otorgat la nit a Santa Lúcia, del 2017, amb el llibre Ampli Vol de nit.
Doncs bé, tenim el gust, tenim el plaer de tenir-lo aquí al costat. Bona nit, Josep Maria.
Bona nit.
Tenim el plaer i el gust de tenir-lo aquí al costat, i ell, com que és un poeta, doncs, por l'han de dir, bueno, i de què podem parlar?
Doncs, bueno, doncs, va dir, podríem parlar de qualsevol pel·lícula que toqui el tema de la poesia.
I va sortir la conversa, doncs, que el Club de les Poetes Muertos podia ser una pel·lícula perquè poguéssim comentar coses,
i parlar de la poesia en general, i del que ell domina, i potser que, definitivament, resguiti alguna poesia seva de les últimes.
I nosaltres, com sempre, la primera part del programa, faríem, doncs, comentaris del que hem vist, del que veiem, del que...
Avui parlarem d'una pel·lícula que no recomanarem pas, que la veieu, almenys dels que l'hem vist el dilluns, ahir, en el cine,
que l'estrenen, suposo, el divendres d'aquesta setmana, que és l'última pel·lícula del Fernando León de Aranoa,
de l'Oving Pablo, que, protagonitzada per el Verdem i la seva dona, la Penelca Cruz,
i que ens va decebre, però espectacularment. Però, bueno, ja en parlarem en el seu moment.
En qualsevol cas, avui, també hi havia una cosa que vam deixar pendent la setmana passada, si us no recordeu,
que és que havíem vist, jo havia vist l'Hilo Invisible, havia parlat una mica, havia introduït el tema,
tu em vas dir que l'havies vist i que volies comentar...
Jo sóc Carme de Bot, aquí.
Sí, perdona, sí. Tens raó, tens raó.
Bona nit.
No he presentat la resta, perquè ja anava per feina.
Tens raó, tens raó.
Presento la resta de la gent.
Doncs la Carme de Bot, que és la que m'estava dirigint ara per sugerir, parlar d'aquest tema.
Això és el que té la imatge, que no cal dir gaire res més.
I sense imatge cal dir més coses.
Sense imatge has d'explicar-ho, perquè si no la gent no sap qui està parlant.
A la meva dreta està en Joan Cerdà, que com sempre parlà també de les pel·lícules que hem vist,
algunes hem coincidit com aquesta que estem esmentant.
I més enllà, bona nit, Joan.
Bona nit, Carme.
I bona nit al Pep, que estava també amb aquestes pel·lícules que estem comentant
i que formem avui l'equip, darrere els vidres, com sempre, el Pol, controlant-ho tot.
I tenim tot a punt.
I tenim tot a punt perquè puguem fer un programa que ens ho passem bé parlant d'allò que ens agrada i allò que ens dona plaer.
Per tant, si voleu, si voleu, i us sembla bé, com que la setmana passada vam deixar pendent aquest tema,
vam dir que la Carme Nebot vindria i ens parlaria de les seves opinions sobre això.
I a més a més també en Joan Cerdà l'ha vista, posteriorment el dimecres.
Ah, tu no l'havies vist.
No l'havia vista la setmana passada.
Doncs bueno, jo prefereixo quasi que comencem a parlar d'aquesta, però ja en què us ha semblat.
A veure, diem quina pel·lícula és.
És una pel·lícula, es diu...
Es diu...
L'Hilo Invisible.
És del pont Thomas Anderson.
És un...
I està protagonitzada per...
D'Aile Lewis, sí.
Els altres dos, espera que us els dic.
És que la noia ho fa extraordinàriament bé i ho tenia aquí, però...
Però és igual, eh?
No cal, no és igual, no?
A veure, és...
A mi m'ha agradat aquesta pel·lícula.
És una pel·lícula estranya i és una pel·lícula que en Joan va dir que era freda.
Jo no sé...
Freda és un adjectiu que és difícil, no?
Potser n'és, en el sentit de distant.
Però és una pel·lícula extraordinàriament bonica.
Això és veritat.
Molt bonica.
Sí, coincideixo amb això.
Molt bonica.
Massa bonica, fins i tot.
Bueno, massa no.
Vaja, és mai massa.
Jo no diria massa, perquè...
Massa no, massa potser no.
Però és molt bonica, és molt bonica, és veritat.
Molt elaborada.
Molt elaborada.
Molt elaborada.
Sí, sí.
Allà hi ha posat tot l'esperit del món per descriure què?
Ara, el que ens descriu potser es pot agradar o es pot no agradar.
Però, quina és aquesta pel·lícula?
La pel·lícula és...
El protagonista és un gran modista que fa dels anys 50, imagino.
Que fa vestuari per la realesa anglesa i té un grandíssim prestigi.
Llavors, quin tipus de personatge és?
Bé, és un egòlatre.
Un egòlatre que és ell i ell i ell multiplicat i elevat a no sé quina potència.
Això, bàsicament, és això.
Per tant, no és un personatge simpàtic.
Els egòlatres no són mai simpàtics salvat que se'ls ha de disculpar perquè són genis.
Llavors, i a més també deu passar a gassos a coses semblants.
Els genis tenen aquest put d'egòlatre que els distancia del món amb el que hi viuen.
I ells són una altra cosa.
Llavors, un cop has admès aquest tipus de personatge que viu pels vestits,
per la bellesa, per com fer la bellesa, com transmetre i com fer la perfecció,
doncs és aquest tipus de personatge.
Llavors, quan descriu la seva vida, que ell viu per això.
Jo pensava, si pensés en l'Einstein o en el Picasso, igual era d'això també, eh?
Que no hi ha qui els entengui.
Bé, qui els entengui els normals.
Però l'egòlatre sempre és suggerent pels de fora.
Perquè quin món hi ha allà dintre?
Què és capaç de fer allò?
I aquesta pel·lícula sí que ho explica, això.
Llavors, és la història d'aquest home molt, molt, molt ben explicada.
Llavors, és una història dels tres personatges centrals.
Són ell, la seva germana, que hi té tot un problema, la seva germana.
i després una noia que ell entra en la seva vida, molt joveneta,
perquè ell la troba preciosa i la fa,
pensa que ell farà els vestits per ella
i allò és el seu gran talismà, o una cosa dit així.
Llavors, què passa?
Doncs que aquí és una relació estranya, estranyíssima.
perquè és una relació que al final ella usa...
El Joan em va dir, és una pel·lícula feminista?
Ves dir, ah, no, qui va, qui va?
És que la van vendre com a feminista.
Ah, sí, doncs no sé qui la va vendre.
Jo no la vendria mai com a això.
Per què no?
És com a mí, tot el contrari.
Exacte.
Tot el contrari.
És quasi d'una...
És una submissió, però amb una argúcia intel·ligent de la noia,
perquè la noia usa les armes clàssiques aternes.
Feministes, feministes, sí.
I llavors, què descobreix?
Que ell pot anar cap a ella només si és dèbil.
I llavors li crea la debilitat.
Si és dèbil, ell.
Ell.
Però ella li provoca la debilitat.
És a dir...
No expliquem com ho fa, perquè llavors...
No, no, no ho expliquem, perquè si no llavors sí que feia un espòiler.
Però és molt fort el que fa.
És molt fort el que fa.
Molt fort, perquè és terrible.
Però llavors l'única manera que troba d'apropiar-se del seu esprit,
que està tan lluny,
és fer-lo física i segurament mentalment dèbil.
I llavors ella guanya.
I llavors ella, ell la necessita.
Clar.
I aquesta és la història, aquesta.
Molt ben explicada.
El meu modo de veure...
Estava brillantment explicada, des del punt de vista tècnic.
A mi la música no m'agradava gens, o sigui, trobava que no lligava.
Però fora de la música, que això és un costó de gust,
l'estètica és preciosa.
És a dir, cada plano està brillantment treballat.
I després la interpretació d'ell.
I això sí que vam dir-ho també.
D'Òscar, d'Òscar.
És d'Òscar.
És una cosa, és el del mi pie izquierdo.
No sé si recordeu aquesta pel·lícula.
És una cosa que ja l'any 89-90, el mi pie izquierdo.
Que ja és una cosa extraordinària.
Ja té un Òscar a llavors.
Aquella de bòxer.
De bòxer, sí.
I Lincoln, l'última que ha fet és Lincoln, eh?
En el nom del pare.
En el nom del pare.
Lincoln també, que t'has de dir com a interpretació, també.
I aquella, Pozos d'Ambició, com a...
Pozos d'Ambició, que és del mateix director.
A mi no, és del mateix director.
A mi aquella no em va agradar.
Però ell continua sent una cosa extraordinària.
Bueno, perquè això que ell va treballar,
ell va agafar com que ens tenia el guió
i que ells tenen molt amics d'ells dos,
o s'han fet molt amics després de Pozos d'Ambició,
perquè li van donar un Òscar de millor interpretació.
S'han treballat molt junts i ja s'ha passat
sis o set o vuit mesos treballant el personatge
i, per tant, era una cosa que tenia molt interioritzada.
I això es nota, eh?
Les mans, quan talla, és que agafa les estisores.
Aquells primers planos de que agafa les estisores
per tallar la roba.
Ara, a mi em va semblar, jo entenc...
Això és molt personal.
A tu t'ha agradat o no?
No, no, a mi no em va agradar.
És una pel·lícula que em va desconcertar.
Jo estic d'acord amb tu,
amb tot el que has dit.
vull dir que és una pel·lícula molt clàssica,
d'una gran bellesa,
però no em va arribar.
No ho sé, vull dir,
Pozos d'Ambició tampoc em va arribar.
No, a mi Pozos d'Ambició no.
Tampoc em va arribar i no ho sé,
vull dir, és un problema que tinc jo.
Amb aquest director?
No, no amb aquest director,
sinó amb diversos directors,
perquè jo estic veient que les últimes pel·lícules
d'uns quants directors americans
que jo tenia molt estimats i molt valorats
i que m'interessaven moltíssim,
com ara l'Alexander Payne
o el Todd Haynes
o el Richard Lynn Leiter
o ara aquest Paul Thomas Anderson
que m'ha deixat així,
vull dir, com dient,
ara per què estàs fent aquesta pel·lícula?
Ah, sí, això.
Quan havia fet pel·lícules extraordinàries
com Magnolia,
com Boogie Nights,
el Patx Drunk Love,
el Magnolia.
Tothom la pondera molt,
però jo no la vaig veure.
Vull dir que eren absolutament diferents
del que són Pozos d'Ambició
i aquesta del fil invisible.
Bueno, però torna amb Puro Vicio o què?
Perquè Puro Vicio és la de fa un parell d'anys, no?
Puro Vicio també.
Sí, bueno, està en la línia...
Però torna a la macarrada de Boogie Nights,
bastant, amb Puro Vicio.
Sí, sí, sí.
I potser no és la més brillant d'ells.
No, no.
Evidentment.
No, no, no.
Però jo ja no li...
Li perdones, aquesta.
Ja no li esmentada,
perquè allà, bueno,
estava una mica per sota del seu nivell, no?
I una mica per sota
de les tres pel·lícules aquestes que he dit,
que a mi em van encantar.
I llavors, no sé,
m'ha deixat fora.
El Danny Deleuys,
jo puc dir que sí,
que és un molt bon actor,
però tampoc m'arriba.
Vull dir aquesta cosa, no sé,
a més trobo que hi ha una mica de propaganda,
amb això de dir, no?
És que aquest tio es va estar sis mesos
per aprendre el paper.
Jo no ho sabia, això.
M'ho va dir el Joan,
m'ho va explicar això.
Sí, però vull dir, no sé...
És un preciosista de la interpretació en general,
perquè el Lincoln mateix
fa un estudi del personatge
i jo diria que és també un obsès
de quan es posa en un personatge.
Pot ser, pot ser.
Jo m'ho creuria, això.
Però per mi una mica massa, vull dir,
no cal.
Vull dir, això és com va passar
amb Cisne Negro,
que deien la Natalie Portman
va aprendre a ballar.
Vull dir, però bueno,
és que quan ballava
estaves reclamant
que fos la substituta que ballés,
vull dir,
perquè aquella sí que en sabia.
vull dir, és igual.
Un actor es pot passar
tants mesos com vulgui
fent una altra cosa
que no és interpretació
i no hi arribarà.
I aquí, en aquest cas,
jo dubto que les mans
d'aquelles que cusen
siguin les d'ell.
No ho sé.
Jo diria...
Bé, clar, no puc saber-ho.
No ho sé,
perquè el pla no que quan està...
No quan cus, quan talla.
Ja, quan talla.
És la que dic.
És molt difícil perquè puja a la càmera.
Jo me'n recordo que...
Bé, clar,
es pot fer totes les trampes
que vulguis a la càmera.
És molt difícil tallar, eh?
Vull dir que...
Fixa-sí que tres dits
m'han recordat.
A ser un modista d'alta costura.
Ell va fer...
Ell no volia estudiar
i va fer avanisteria
i és un home que no...
No, no, es veu que és tressut.
No, no, es veu que és tressut.
Que té bones mans.
Sí que no descartaria, eh?
Després va voler ser sabater
i resulta que era sabater.
Vull dir, és que, bueno, no ho sé.
És un prodígi, aquest home.
No ho sabem.
No sé si és un prodígi.
En tot cas, ho fa amb sèrio.
Sí, sí, sí.
Però ja et dic,
vull dir, no és del tipus d'actors
que a mi m'agradin.
No, jo dic el contrari.
Jo com a actor sí que m'agrada.
A mi el que em passava,
el que vaig explicar l'altre dia
i no repetiré el mateix
que vas dir l'altre dia,
és que la història
em distancia tant,
és freda,
que arriba un moment
que no t'interessa
el que passa,
t'és igual.
És a dir,
que ells ho fan molt bé,
estèticament és preciosa
i l'actuació d'ells
la trobo brillant,
jo sí,
però m'és igual.
Això ja estic d'acord.
El que passa és que
a mi em passa
que pel·lícula...
Potser a les dones
també us interessa més
el tema de la costura
i tot això, no?
Jo no estic...
No és això.
No, no ho sé.
Pregunto.
Jo penso que la pel·lícula
va dirigida a tot tipus de públic.
El que passa
és que li escamoteja
una sèrie de coses,
vull dir,
jo em sembla
que és una pel·lícula
fins i tot feta
contra el públic,
vull dir que
arriba un moment
que dius,
bueno,
ja en tinc prou d'això.
El personatge és contra el públic,
el personatge és contra el públic.
És un personatge
que és contra.
Això que també et deia,
que tu penses
que el Picasso
era un personatge...
No, no,
segurament era molt difícil.
Doncs no,
doncs clar.
És a dir,
quan tu descrius
aquest tipus de personatge,
alguna cosa incòmode
descrius.
Sí, sí.
Per tant,
a veure,
a mi em passa
amb les pel·lícules
i haig de dir
que hi ha pel·lícules
que m'agraden
i que les veuria
mils de vegades
a l'Ubich,
per exemple,
jo.
Ja sé que és un clàssic,
però jo el podria veure
mil vegades.
Jo també, jo també.
I tothom.
Jo també.
Molt bé, molt bé, molt bé.
Suposo que jo també.
És el d'altubí o no d'altubí.
Això ens porta a dir
que aquesta,
amb una vegada
ja en tens prou,
o què?
No,
em porta a dir
que coses diferents
m'agrada valorar-les.
És a dir,
no,
potser sí que tens això,
raó.
Però,
però,
li reconec
un valor important
de cine.
A mi em sap greu
el següent,
perquè trobo que és una,
situació malaltissa
tant per part d'ell
com per part d'ella.
Sí, clar, clar.
I no solament això,
sinó que la guió
no m'acaba d'agradar
i, en canvi,
reconec
que és una pel·lícula
molt elaborada.
És a dir,
que aquest senyor
no l'ha improvisat,
això.
Això està superelaborat,
supertreballat,
cada pla no està cuidat,
tot està,
els colors,
els vestits,
tot està cuidadíssim.
I, en canvi,
com que et quedes fora,
li dono valor aquest
i d'interpretació,
però,
com que no m'enganxa,
no em diu res,
que no m'aporta res,
al contrari,
em fa distanciar-me,
i dir,
aquesta gent està boja,
estan sonats,
són malaltissos,
no m'interessa,
és a dir,
no m'interessa,
però passa això,
simplement?
Bé,
ja l'hem descrita.
D'acord,
passem a l'altre.
A veure,
que la gent que la vagi a veure
sapri tot això que hem dit.
Clar,
que vegi que hi ha
moltes possibilitats
de veure-la.
A vegades,
aquestes pel·lícules
que són tan cuidades,
diguéssim,
quan decorats,
color,
vestuari,
clar,
potser és que
hi ha això
perquè no hi ha res més.
Jo crec que sí que hi ha res més,
però clar,
si tu em preguntes
l'estètica del Visconti
quan descriu
els palaus
i el Gato Pardo
i fa això,
i aquesta estètica,
l'estètica del Visconti,
ja t'ho dic ara,
jo puc veure Visconti
mil vegades,
mil vegades el Visconti,
i això et dona la raó,
i això ja ho matitzo,
saps?
és que a més,
Visconti era aristòcrata.
Sí.
Sabia de què parlava.
Sabia de què anava.
Clar.
Perquè n'hi ha...
Però mira,
Rocco no era d'aristòcrata
i la va brodar.
Doncs segons com tu miris.
Jo sí,
a més.
no era
la caiguda dels déus,
no era...
No, Rocco és una gran pel·lícula,
eh?
Rocco, Rocco.
O la terra trema,
la terra trema...
No era la mort a Venècia.
Sí, sí, Rocco sí.
Però, esclar...
No, però Rocco és una gran pel·lícula.
És una gran pel·lícula.
És una gran pel·lícula.
És una gran pel·lícula.
I la primera pel·lícula d'ell,
no sé si la coneixeu o la vau veure,
la terra trema,
que és una cosa de pescadors sicilians,
em sap que són.
És extraordinària,
una pel·lícula extraordinària.
Bueno,
perquè ell va començar
en els temps del neorealisme
i llavors ell va seguir el corrent aquest.
Estava dintre la corrent neorealista.
Era perfecta, aquella pel·lícula.
Una pel·lícula també del món,
diríem, de Rocco
i no del món, diríem, de la història.
I a més parlada no en italià,
sinó en sicilià.
Ah, sí.
L'altra pel·lícula també
que vam sugerir que comentessis
perquè tu no havies vista també
i crec que te volies dir alguna cosa
sobre Rússia,
era Sin Amor.
A veure,
si ja vau comentar-la,
és una pel·lícula russa
d'aquest director
impronunciable.
Sí, que té un nom molt raro.
Andrei Zuhiantsev.
No sé com es diu això, eh?
L'Eviatán, no?
És Vyagintsev.
No, és de L'Eviatán.
És Vyagintsev.
Tu l'has vist?
L'Eviatán, sí.
Ni llegir-ho.
El que no he vist és...
Andrei Zuhiantsev.
Jo l'Eviatán no l'he vista.
És a dir,
és l'única pel·lícula
d'aquest director que he vist.
Jo també, jo també.
El Pol ens pot parlar
de l'Eviatán després.
Ah, has vist l'Eviatán.
Ja en parlarem,
perquè és densa.
Tothom ha vist?
Tots l'heu vista?
Sí.
No, jo no.
No, no, però expliqueu, eh?
Em trec els cascos.
Jo em trec el barret.
El barret.
Digues, digues.
Bé,
aquesta pel·lícula,
en contraposició amb l'altra,
no té més remei que entrar-hi.
No hi ha manera
de quedar-te fora.
I a sobre quedes tocat.
El director t'agafa pel coll
i això està claríssim.
I et destrossa.
Sí, sí, és veritat.
És una pel·lícula duríssima.
Molt dura, molt dura.
De les pel·lícules més dures
que més últimament.
És cert.
És la història d'un matríemol.
És, passa a Moscú,
a l'època actual,
amb una parella
d'una franja,
d'una franja
econòmica.
De classe mitja, no?
De classe mitja, sí.
De classe mitja,
que viuen bé.
Els benestants.
A benestant.
I és la història
d'una separació duríssima.
Amb un nen
que pateix el problema
d'aquesta separació.
Aquesta és la història.
És duríssima.
Jo surts
que necessites
no sé ben bé què,
però
alguna cosa.
Una copa de collac,
per exemple.
No, crec que necessites
tendresa.
Perquè és el que
en absolut hi ha
en aquesta pel·lícula.
No hi ha
absolutament
res
que s'assembli
a alguna cosa tendra.
Tot és tan
absolutament dur
que no
pots suportar-ho.
És que em sembla
que la Rússia actual
de tendresa poca.
Clar,
jo vaig veure Rússia
en dos vegades,
però una era
als vuitantes,
i
jo dic
que no m'estranya
aquest món
que han forjat.
Jo vaig conèixer
a Sant Petersburg
un,
si jo
ho podia explicar,
un colombià
que l'estava fent allà
enginyer agrònom.
I
tenia
la seva parella,
que també era
enginyer agrònom,
havia acabat l'any anterior
i com era
tan difícil,
i encara ara
és difícil
viure a Moscú
i a Sant Petersburg,
les grans,
bueno,
Minsk també
i potser algunes grans,
però sobretot
a Moscú i Sant Petersburg,
ella va anar
a Georgia,
és a dir,
a baix de tot,
eh?
I
tenien una nena
i ell no la coneixia
i la nena
quasi tenia un any
i no
havia vist la criatura.
Jo
em sorprenia tant,
deies
que és impossible
ella s'envia
anat
amb la seva família
perquè
ja no tenia
dret a residència
a Sant Petersburg,
bueno,
és un noi
que vam estar
molt temps
escrivint-nos
i jo
li vaig enviar
a Roberta
perquè les cartes
em van arribar
sempre obertes,
eh?
que sempre
les meves
suposo que també,
però
llavors era un món
que
sobreviure
ja era
molt complicat
i llavors
feia
un isolament
terrible.
Llavors
és un món,
era un món
en què
ella s'havia anat
i vivia amb sa mare,
ella sola amb sa mare,
o sigui,
que la història aquesta
de les mares
que soles
tiren endavant
i soles
i són d'una duresa
i d'una potència
terrible
al costat d'un home
que
n'hi ha molt,
molts
alcohòlics
però moltíssims
i a l'època,
la primera època
era una cosa
tremenda allò.
És una societat
bé,
clar,
té un clima dur,
tot és dur allà.
I després encara
vol vindre l'Hielcim.
Sí,
però en l'Hielcim
era tou,
eh,
justament.
No,
dic-ho de l'alcohòlic.
Ah,
com tots ells,
tots ells
tenen aquest problema,
com molts d'ells.
Llavors,
és una societat
que
els envien
cap aquí,
cap allà.
Home,
per exemple,
Riga,
tots els bàltics
està ple de russos
que encara
tenen molt de problema,
que tenen
la gran
dificultat
d'entendre's
perquè els mouen
d'una banda
al dintre
i no hi ha manera
i llavors mouen
famílies,
les desfeien,
això creava
una situació
que era
un tipus de...
Però qui els mou?
L'estat?
La feina?
Bueno,
home,
si tu tens una parella
que estaven casats,
aquests dos,
i quan té la criatura,
l'altre,
tant si li agrada
com si no li agrada,
no cal ni que busqui feina,
no es pot quedar allà.
No es pot quedar allà.
Vull dir,
això,
anys i anys
ha passat això,
això m'ho descrivia
quan se vol descrivir això.
Llavors,
clar,
que era un tipus
de societat,
primer,
dura,
dura perquè ha de resistir-ho,
a banda dels 30 graus
sota zero
que també els resisteixen,
dura,
però dura,
isolada,
cadascun d'ells.
Per tant,
quan arriba
aquesta pel·lícula,
jo penso,
doncs mira,
no m'estranya gens.
gens.
Perquè la duresa d'ella
és...
Brestial.
Brestial.
Però no,
m'estranya gens.
Jo me'n recordo
a l'Hermitage,
una senyora
que va...
Bé,
és igual,
és una història tonta,
però els crits
que em va fer una senyora,
que clar,
no l'entenia,
però són unes dones
d'una potència
que no t'ho pots imaginar,
que tens un terror,
i jo no tinc
general pel món.
Són un tipus...
no m'estranya.
Quan vaig veure
aquest tipus de personatge,
el dèbil és ell,
en el fons.
Ell és un buf
que no va enlloc
i no té cap consistència,
però
ella és duríssima.
Aquella idea
d'algun moment...
Per això dic,
aquesta pel·lícula,
el que no té mai,
és tendresa.
No en té, no.
Mai.
Que és bo que el nano necessita.
Exacte.
Perquè el nano sí que plora.
llavors,
bueno,
no dic al final,
però
el sentiment
definitiu
d'aquesta pel·lícula
és que
com que
no tenen,
no diria remordiments,
ni sentiment de culpa,
només
tenen un malestar
profund.
Sí.
Al final,
ells estan
malament,
però no perquè
no tornarien
a fer el mateix.
el qual és molt dur.
Que ho tornaran a fer.
Bueno,
sí.
Sí,
perquè
ja es veu.
Sí,
sí.
És que estan separats
i llavors ja tenen
una parella nova
i ja veus que allò
és que no pot anar
de cap manera.
S'assembla.
Però
vist
el que jo he vist
i tot i així
jo he estat
quan vaig fer
el Baltic
i llavors vam entrar
a Sant Petersburg
i realment
havia pujat molt econòmicament
i realment
no tenia res a veure
el que jo havia vist
aquells anys.
econòmicament.
Però penso
que això
és molt difícil
de...
El Pol havia vist
l'Evietan,
em sembla.
Hi ha alguna cosa,
un comentari
que vulguis fer sobre això?
No,
perquè mira,
m'agradaria
veure l'Oflès
i després
fer una comparativa
perquè a més
l'Evietan
ja fa un temps.
Doncs bé,
passem a les pel·lícules
que destreuen,
etcètera.
Tu em sembla
que volies parlar
de Party?
Sí,
de Party
és una pel·lícula
a recomanar
absolutament
que sembla ser
que no agrada gaire
però jo la recomano
ferventment.
ferventment.
De quin país és?
Anglesa, no?
És de...
Anglesa, sí,
Anglesa.
Aleshores
és una pel·lícula
en blanc i negre
que només dura 71 minuts
però que no ha de durar
ni un minut més
perquè
no li sobra
ni li falta res.
I...
Amb grans actors,
i molts grans actors.
Amb grans actors.
Els diré tots
perquè tots són fenomenals.
I està cartellera,
ara.
Sí, sí,
està cartellera.
Sí.
I, bueno,
és la...
S'han de reunir
quatre parelles
per celebrar
que una senyora
ha arribat
a ministra
de Sanitat
del partit
de l'oposició.
És a dir,
hi ha un govern
a l'ombra
al Regne Unit
i aquesta senyora
doncs
ha fet una carrera
política
i ha arribat
a ser ministra
d'aquest govern
a l'ombra.
i llavors
conviden
a tres parelles
amigues
perquè vagin
a celebrar
aquest
esdeveniment
o aquest èxit.
I aleshores,
doncs,
bé,
la festa
va per uns camins
que no et pensaves.
Llavors,
no es pot explicar
res de la història.
Aleshores,
és un guia original
però està tractat
com una obra de teatre.
Per mi,
la pel·lícula
està entre
Qui té por
de Virginia Woolf
i Un déu salvatge
del Polanski.
Ah,
i és així tancat
també això?
Sí,
sí,
perquè té unitat
d'espai,
de lloc
i de temps
i ja et dic
és com una obra de teatre
però no,
és un guia original
de la Sally Potter
que és la directora,
la que havia fet Orlando,
una gran directora britànica
que no fa gaires pel·lícules
però quan les fa...
que fa bé.
Orlando,
jo em vaig llegir la noveleta
i la vaig trobar
la noveleta
fluixa.
No,
però la pel·lícula
estava...
Però és que a vegades
una noveleta
que potser no és...
La pel·lícula valia la pena.
La pel·lícula
sol ser bona.
No és la gran novel·la
de Virginia Woolf
ni molt menys
però sí que
la pel·lícula
en treia partit
en qüestió aquella
dels canvis de sexe
i tot això no ho vull dir.
Era molt...
I a més una pel·lícula
molt...
Com dèiem abans
del Fil Invisible
molt...
Molt cuidada.
Estèticament
molt bonica.
Sí.
Doncs llavors,
vull dir,
hi ha els actors,
el Timothy Spoll,
la Christine Scott Thomas,
la Patricia Clarkson,
el Bruno Gans,
l'Emily Mortimer,
Cherry Jones
i Cillian Murphy.
Vull dir,
esplèndids tots.
La Patricia Clarkson
ha tingut un premi
pel seu paper
però, vull dir,
jo els donaré un premi
a tots i cadascú
perquè són meravellosos.
Vull dir,
a més,
bueno,
que reciten molt bé
i hi ha la curiositat
que la Patricia Clarkson
i l'Emily Mortimer
són les que surten
a la llibreria
de la...
La coixet.
Ah, sí.
De la coixet.
Sí, clar.
Però, bueno,
aquí les veus actuar.
Vull dir,
allà passen davant
de la càmera
i, en canvi, aquí...
Sí, mala guanyades,
sí, allà.
Exacte.
I, doncs,
aquí tenen...
tenen un...
allà on agafar-se.
I, bueno,
hi ha una selecció musical
molt interessant,
també,
perquè el Timothy Spol,
que diríem
que és el protagonista,
perquè ell fa una revelació
que és la que...
Desencadena,
els diríem la cosa.
Sí,
que desencadena
tot el que passarà
a la pel·lícula.
Doncs,
ell està contínuament
posant discos
en el tocadiscos,
LPs,
i llavors,
vull dir,
la...
realment,
la selecció que hi ha,
vull dir,
comença amb jazz,
després va amb salsa,
després posa en música clàssica,
etcètera.
Vull dir,
hi ha tot
i tot molt bo.
Vull dir,
que...
O sigui,
que tu la recomanes.
Sorprenent,
eh,
allò dels 70 minuts,
ara que fan unes pel·lícules eternes.
A dues hores,
sí o tres.
Sí,
com el fil invisible
que no s'acaba mai.
Això és veritat,
és veritat.
Si es pot dir una cosa
amb 70 minuts,
per què has de fer 90?
Pol,
tu has vist alguna cosa
que vols comentar?
Bueno,
la que hem compartit,
la que hem compartit,
la gran fatalitat de l'any,
jo crec.
Parlem d'aquesta.
De quina parleu?
L'Obing Pablo.
L'Obing Pablo.
L'Obing Pablo.
Ah, sí, sí.
Comences tu o comença...
A veure,
us escolto.
Jo voldria dir això
que has comentat tu,
d'aquestes pel·lícules
que no he vist,
però que veuré,
sens dubte.
Però també,
doncs,
Qui té por de Virginia Woolf,
o també aquella
dels Amigos de Peter,
que estava molt bé,
Brannach,
o En la más cruda
del duro invierno,
En la más...
Sí, sí.
Que és un,
de fet,
és un Shakespeare.
Vull dir que
són actors d'una
categoria,
d'una companyia
que estan preparant
un Shakespeare.
I això els anglesos
ho fan molt bé.
Molt bé.
Sí, sí.
Perquè tenen...
Grans actors.
No, i perquè hi ha
tota una tradició
al darrere.
Sí, sí, sí.
Clar, sí, sí.
Aquest és el tema.
No s'improvís, això.
Pol,
comences tu?
Bueno,
com parlem de...
És que, clar,
jo, per exemple,
no sé si algú de vosaltres
ha vist Narcos.
Tu és el que pots parlar més
perquè és el que coneixes.
Jo he vist un capítol o dos
i en vaig tenir prou.
Sí?
Hòstia,
jo trobo que li costa d'arrencar,
tot i que, a veure,
parlem clar.
Parles de Narcos.
No, no, en general,
tot el que intervé a Escobar,
qualsevol cosa que il·lustris d'Escobar
sempre serà èpic,
sempre serà aquest punt del malvat,
però que també és molt paternal,
que també...
En aquesta pel·lícula,
per exemple,
Lobing Pablo,
és des del punt de vista,
que això és l'onovador,
entre cometes,
al punt de vista de la periodista,
que és el cap i la fi qui va fer el llibre.
Però,
per exemple,
la sèrie Narcos,
després la sèrie Escobar,
després s'han fet documentals,
sempre ha sigut des del punt de vista,
evidentment,
o de Pablo Escobar,
o inclús del seu fill,
que també ha circulat i això.
llavors,
aquest cop és la PNC que interpreta la periodista,
amb la qual és com la seva man,
i una mica mà dreta en molts negocis,
però,
clar,
des d'un punt de vista
de l'univers,
diguéssim,
Pablo Escobar,
és innecessària,
és una pel·lícula totalment innecessària,
perquè o vas a veure un documental,
o te'n vas a veure a les sèries,
però és que aquesta pel·lícula és un punt mig,
que passa molt per sobre de tot,
i crec que a més,
hi ha escenes que les han intentat,
a veure,
clar,
és que hi ha escenes que són interessants,
però des del punt de vista històric,
és a dir,
va passar això,
i clar,
tu et quedes com,
ostres,
però en si,
només ho recomanaria si algú es vol estalviar la sèrie,
però és que la sèrie,
a l'inici li costa una miqueta,
potser,
però jo trobo una molt bona sèrie,
i a partir d'aquí,
hi ha una pel·lícula,
la pel·lícula per mi,
són 12 talls enganxats amb clips,
i els clips són una nota que et diu,
Virginia,
1989,
Medellín,
1989,
Miami,
1993,
però què aporta això?
Res.
I és que,
no,
però té que fer,
com que no sap fotre un fós aquest Fernando,
doncs té que posar un clip.
És que el més,
jo honestament pensava que seria una pel·lícula d'una certa qualitat,
perquè el Fernando de la Néa,
on estigui,
em surt el nom,
León de Ranoa.
León de Ranoa havia fet
Los Lunes al Sol,
havia fet,
bueno,
moltes pel·lícules interessants.
Ah,
és el de Los Lunes al Sol?
Sí,
sí,
el de Los Lunes al Sol.
Oh,
quina pena,
doncs.
I no t'acabas a parar això,
i dius,
però si és una americanada mal feta,
és a dir,
qualsevol pel·lícula americana ho fa millor que...
Bueno,
d'entrada,
el que em va molestar més de tota la pel·lícula
és per què parlen en anglès.
Clar,
clar.
Això és el que em va molestar més.
Clar.
Per què?
Però si fes amb accent col·lònia.
Perquè li han dit,
oye,
Fernando,
tiene que ser en anglès.
Hòstia,
però és molt fort.
Porque pagamos nosotros,
los americanos.
És molt fort,
això.
És fortíssim,
perquè,
resulta que jo no sabia,
no tenia tampoc informació,
i veig que intenten...
És que inclús entra en la facció,
és el que fa la narradora,
que ho fa fatal,
ho fa fatal,
a sobre hi ha un excés de narració
per part de la narradora.
És la Penelope Cruz.
És la Penelope Cruz.
I ho fa tan...
És que ho fa molt malament.
Es creu tan malament,
es redacta...
O sigui,
perdona,
pronuncia tan malament l'anglès
que és que fa angúnia.
Però jo crec que per a un americà,
clar,
li entra això com,
ah, mira,
ese acento latino,
no?
Que tenen,
perquè si no,
perquè m'agafes la Penelope.
Perquè la Penelope,
a més,
és que això ho fa molt malament.
Molt malament.
És un paper horrorós.
I ho recordo
que va ser nominada
als Goya.
I el Barret no va guanyar res.
No, no, no.
No m'ho hauria faltat.
Per aquesta pel·lícula.
Sí, sí, sí.
A més,
vam fer la trampa,
no sé si ens ho explicaven
ahir al matí,
alguns crítics
que ens explicaven
que aquesta pel·lícula
no s'havia estrenat,
no s'ha estrenat encara,
l'estrenaran, suposo,
aquest divendres.
I resulta que
vam fer un pas especial
pels crítics de l'acadèmia
perquè poguessin fer-la entrar
en els Premis Goya.
Per a los académicos.
A los académicos.
Van dir.
Lo cual es una trampa
perquè això no es pot fer.
Perquè teòricament
han d'estar,
crec que són quatre setmanes
potser en cines.
No me'n recordo.
Sé que han d'estar estrenades.
I era justificar
que estiguin la parelleta
allà la primera.
Sí, clar,
perquè els enviessin
i vinguessin aquí
perquè podrien estar nominats
i llavors vindrien.
Però, a més a més,
jo estic molt d'acord
amb el que has dit tu,
Pol,
perquè dius
si he de fer
una pel·lícula
sobre un narco,
bueno,
però aquest tio
no s'ha mirat el Padrino,
per exemple,
primera, segona i tercera part,
o el que només es mira la primera,
doncs ja no faria
aquest horror de pel·lícula,
no?
És que el guiós dolent.
És que el guiós dolent.
És que el guiós dolent.
És que la pel·lícula
no la salveu per cap banda.
No, no, no.
Diu,
la pel·lícula està basada
en el llibre
de la Virginia Vallejo,
que és la Penélope Cruz
a la pel·lícula.
La periodista.
La periodista,
que es diu
Amando a Pablo,
Odiando a Escobar.
Bueno, a veure,
el pájaro Pablo Escobar,
no, o sigui,
no es pot dividir
Amo a Pablo,
Odio a Escobar.
No, no,
és que, a veure,
allò no hi ha per on agafar-ho
ni per Pablo ni per Escobar.
És així.
O sigui,
tu pots agafar
i dir,
és que tinc un personatge
que és polièdric
i té una vessant.
No, no,
tio,
escolta,
es passa tota la pel·lícula
fotent molles.
Tot el rato
està tirant molles
per tot arreu,
a sobre dels carros,
a sobre les taules.
Després hi ha un fenomen
extraordinari.
Começa la pel·lícula
i té una panxa
cervecera bestial.
Semblava que estàvem estat,
perquè porta la camisa
oberta a sobre.
I al cap
d'un quart d'hora
de pel·lícula
no té panxa.
Això és molt curioso,
jo també ho vaig pensar.
No sé,
és un fallo de ràcord,
però aquesta gent
no sap ni el que és un ràcord.
Anar a tot gimnàs,
home.
Ostres,
però és molt...
I una de les coses,
jo sí que,
Carme,
tu que deies això,
jo sí que salvo
el Bardem sí
que ho borda.
O sigui,
jo crec que també
és un personatge,
no dic fàcil,
el del Pablo Escobar,
però és un personatge
que està en un imaginari.
Ho fa bé
fins a mitja pel·lícula,
al final
el Bardem
no s'entera
on està.
Estàs d'acord o no?
L'últim quart d'hora?
A veure,
què és el tio,
home?
A mi reconec
que és potser
el que més em va agradar.
Bé,
a mi el que més em va agradar
va ser el personatge,
que és una tia,
que era xilena,
em sembla,
que és el personatge
de la dona.
Doncs mira,
precisament,
jo que he vist Narcos,
sempre el plantegen
com que el Pablo Escobar,
a part de l'amigo
de los pobres,
perquè és el que expliquen
en la pel·lícula,
que construïa tot,
però a part d'això...
Tots aquests tenen
el síndrome de Robin Hood.
Sí,
sí.
Bueno,
però per la gent,
que ja es diu molt,
no?
No és per ells mateixos,
perquè si no es quedaria allà.
Però precisament
sempre s'ha dit
que era una persona
molt familiar.
I en aquesta pel·lícula
t'ho plantegen,
de fet,
sense fer espòilers,
però ella,
la periodista,
diu,
ui, no,
és que ell per sobre de tot
és la família.
Doncs no ho mostres.
És que la pel·lícula,
o sigui,
et diria gairebé
que la coprotagonista
de la sèrie
i de l'altra sèrie
i tot
sempre és la dona,
però perquè té un pes
molt important.
i en aquesta pel·lícula
està allà.
És que la pel·lícula
no té guiós.
De tot ser moments.
Està a la sombra.
Bàsicament,
és increïolens
i ja està.
Llavors la pregunta
és com és que un actor
que ja té un cert
un cert recorregut,
una certa trajectòria,
de la Penélope Cruz
no en parlo
perquè no...
Em sembla una actriu
secundària,
de passo que ha tan bòlic.
Sí, estic d'acord.
Ell no,
ell és un gran actor.
Però com és que accepta
guions?
Ui, no,
només accepta.
És que no sé si ho veu veure,
els crèdits,
no només accepta.
Guions o no guions.
Sembla que és el productor.
És el productor.
És el productor.
És el productor.
I a qui no li agrada.
Aquí,
per mi,
el que s'ha anat,
perquè, clar,
ells s'admirallen
amb alguna cosa,
llavors ha dit,
home,
Humphrey Bogart
i la Lauren Bacall,
bueno,
doncs,
verdem Penélope Cruz.
I llavors,
anem a fer,
o sigui,
com que...
Sí, però...
una puta sierra o...
Ai,
com que ja està fet
aquella,
com es diu?
L'último refugio.
L'último refugio.
Gràcies.
Doncs aquí
anem a fer una pel·lícula
sobre Pablo Escobar,
vella i jo.
És que a diferència...
A més a més,
si alguna...
No, no,
és que si alguna dona
s'aguanta allí,
és la dona,
precisament perquè,
com que no es pot desganxar d'ella
en tota la pel·lícula
perquè té aquesta cosa llatina
de la família,
de family,
no?
Amb tot això...
Almenys aquella dona
té un discurs coherent.
Coherent, coherent.
Però la Penélope...
Amb tot això,
ens estem passant del temps
i no ens anem en compte
que tenim un convidat aquí.
No, és igual, és igual.
No, no, però...
I el que volia dir,
perdoneu,
que el Verdem
té un físic molt característic
i aquest físic
el condiciona molt,
cosa que no passava
amb el Bogart,
que tenia una cara
més o menys normal.
Bueno, no pensis.
Bueno, tenia un...
Era una mica...
Era més el posat
que la...
Tot, sí, però tampoc era...
Jo no sé...
El investigador privat
funcionava.
Funcionava,
però és que el Verdem
només pot fer pel·lícules
com ara
No és País para Viejos
o...
Sí.
Perquè té un físic molt,
molt, molt...
O jamón, jamón,
que estava molt bé.
La que estava molt bé
a jamón, jamón
és la primera pel·lícula.
És l'única pel·lícula
que val la pena d'ella.
L'única pel·lícula que...
Però aquí,
aquí, curiosament,
tu la veus
i et dones compte
que el que surt
és a posar-se
vestidets.
Ja, ja.
Quan no...
el seu paper
no ha de ser aquest
en aquesta pel·lícula.
Jo deia,
insistia,
que potser sí que tot això
l'hem vist...
N'hem parlat massa.
Sí.
Sí, sí, sí.
Queda clar
que no el recomanem.
Joan Maria,
quan tu vulguis,
volia preguntar
per què et va interessar
en el seu moment,
en certa mesura,
el Club de los Poetas Muertos.
Perquè yo
encara estoy vivo.
Molt bé, molt bé.
Molt bé.
De moment...
No estàs en el club, eh?
No, no, no.
Ni ganes.
No tinc gaire...
No tinc pas pressa,
per ser-hi, no?
Però...
No, perquè em va semblar
que era un tema
que podia...
És una pel·lícula
que quan l'he pogut veure,
que l'hem fet a la televisió...
Més una vegada, sí.
O bé,
o bé, doncs,
m'ha passat per alt,
o m'ha fet mandra,
o...
Entens?
I ara m'adono
que és una pel·lícula
que m'agradaria veure.
Molt bé.
Saps?
Vull dir que aquest...
aquest tractament
de l'escola privada,
o les escoles privades,
però...
Però, doncs,
el tutor que...
Intenta motivar-lo,
o sigui, intenta...
Que intenta, doncs,
aportar, doncs,
unes...
Unes certes dosis
de racionalitat
i de...
I d'afecte
i d'interès per la cultura,
doncs,
amb una colla de nois
més o menys tarambanes,
doncs...
Bé,
jo que he estat
a l'ensenyament
i sé...
Com és de difícil,
doncs,
fer que, doncs,
quan entres a una aula
em sentis allà,
saps que et miren
com si fossis un...
Extragalàctic.
Un extraterrestre,
sí, vull dir que...
I els veus
amb una cara
com de resignació
i dir, bueno,
ara en aquest pesat
l'haurem d'aguantar
un parell d'hores
i a veure què ens explica,
no?
Vull dir,
interessar-los,
és a dir...
És molt complicat,
molt difícil.
Clar,
i això, doncs,
m'agradarà veure,
doncs,
la feina que fa,
doncs,
en aquesta pel·lícula
del Robin Williams
i com s'edueix
i com es guanya
aquests nois,
no?
Molt bé.
Però hauria d'haver vingut aquí
amb els veus fets
i no...
No els he fet.
No els he explicat.
Jo t'he dit abans,
Josep Maria,
que et diria una anècdota
de quan vaig veure la pel·lícula,
ara ja fa molts anys,
no la vaig veure d'estrena
perquè era en el cinema Maldà
i llavors no era d'estrena,
suposo que era en un programa doble,
però, vull dir,
a mi la pel·lícula
no és que m'interessés gaire,
però bé, vull dir,
és evident que tot el que has dit,
doncs,
aquesta feina del mestre
per engrescar els alumnes i tal,
doncs,
està molt bé.
Aleshores,
doncs,
quan es va acabar la pel·lícula,
davant nostre,
perquè jo anava amb la meva dona,
doncs,
hi havia una parella,
també,
i la senyora estava plorant
i es veu que era,
bueno,
que la senyora
li havia arribat molt la pel·lícula
i llavors el seu marit
era el poeta
Josep Maria Ljompar
de Mallorca,
vull dir,
que era un poeta
i activista per la llengua,
una persona molt estimada
perquè,
vull dir,
va fer moltes antologies
de poesia glaico-portuguesa
i tot,
i per mi era un poeta
que volia molt la pena,
no?
I després vaig llegir
que l'esposa
d'en Josep Maria Ljompar
era mestre
i vaig entendre
la reacció
d'aquella senyora
que ja era molt gran,
també,
en aquella època,
no?
Sí,
perquè el Josep Maria Ljompar
ja fa anys
que és mort.
Ja fa anys
que és el club,
sí.
Pobret,
sí,
sí.
Jo puc explicar també
que vaig portar una vegada
els alumnes
a veure aquesta pel·lícula.
Nosaltres fèiem...
La pel·lícula,
per cert,
és de 1989.
89.
Té 29 anys,
o sigui,
que té,
ha passat quasi 30 anys,
eh?
Per tant,
jo la volia veure també
perquè,
bueno,
diuen que potser venia ell
i que tenim ganes
de parlar d'aquesta pel·lícula
indirectament,
encara que fos,
de la poesia
i que això,
aquesta pel·lícula
es plastava,
doncs,
a ser tema,
doncs,
recorrent
per poder-ne comentar coses,
la volia tornar a veure,
però,
honestament,
no he pogut tornar a veure.
Jo tenia la mania,
l'acostum,
que una vegada a l'any
amb els alumnes
com aquesta
perquè era més de partutoria
o fèiem alguna pel·lícula
que era,
doncs,
per exemple,
més dedicada
a un tema
que a mi m'interessés.
I recordo
que vam veure
aquesta pel·lícula
als Verdi
que feien unes matinals
pels alumnes
ja especialment preparades
i que els alumnes
van quedar impressionats.
Llavors vaig pensar
que era una pel·lícula,
en el fons,
que estava més aviat
pensada
pels adolescents.
O sigui,
suposo que recordeu
la història,
la història és
els conflictes
que té
tots els alumnes
que viuen
en un internat
i que tenen
un internat
d'elit.
Un internat
d'elit
d'anglès
dels anys.
No,
anglès no,
és americà allò.
És americà?
És americà.
Bueno,
però és americà
copiat de l'estil
anglès.
Llavors,
i bueno,
el conflicte és
com ell
té molta,
vull dir,
primer els hi vol
ensenyar
el significat
de la poesia
i després
hi ha un moment
que s'insisteix molt
en allò de,
com es deia,
Carpe Diem.
El Carpe Diem.
El disfruta
de l'instant.
El disfruta
de l'instant.
Llavors,
els alumnes
jo penso que això
lliga molt
amb l'adolescència
en certa mesura
i tota la pel·lícula
estava destinada.
Llavors,
recordo que en el col·loqui
que posteriorment
fèiem a la classe,
quan havia vist
una d'aquestes pel·lícules,
va ser molt ric,
és a dir,
els alumnes
realment els havia tocat,
o sigui,
els havia arribat
i havien entès
moltes de les coses
que sugeria a la pel·lícula.
Entre elles,
la importància
de lluitar,
aconseguir els teus somnis
i el significat
de la poesia.
Penso que això
era només...
I el significat
de la creativitat.
I de la creativitat, també.
Sí, però,
a veure,
jo...
Ara...
No, vull dir que...
A veure,
com t'ho explicaria?
Estats Units,
que és un país
bastant especial
en molts aspectes,
a les universitats
es fan classes
de poesia,
és a dir,
cosa que dius,
bueno,
a veure,
que m'ho expliquin,
això.
Hi ha un poeta,
bueno,
un poeta que va morir
l'any 77,
del qual jo ara
he traduït uns llibres,
que potser sortiran
l'any que ve,
que es deia
Robert Lowell.
Aquest senyor
que pertanyia
a la tradició,
diguéssim,
a la tradició,
diguéssim,
cultural
de Nova Anglaterra,
que tenia,
doncs,
antecedents
dels pares,
dels pares
pelegrins
i dels puritans
i d'aquesta
història,
que van alguns
arribar,
doncs,
amb el Mayflower
a les costes
de Nord-Amèrica,
del que avui és
Nord-Amèrica.
Bueno,
doncs,
aquest senyor,
per guanyar-se,
doncs,
per guanyar uns dinerets,
com que tenia,
doncs,
un cert prestigi,
una certa anomenada,
feia classes de poesia
amb una universitat.
Esclar,
dius,
els deuen sobrar els calés,
segur,
perquè
és difícil imaginar
que aquí Barcelona
o la Universitat Espanyola,
parlant així,
internes generals,
doncs,
es puguin
obrir aules
per fer classes
de poesia,
és a dir,
la poesia no interessa a ningú,
és un gènere,
feliçment,
minoritari,
però que té
uns lectors fidels,
que sempre som els pateixos,
més o menys,
no?
Jo la poesia,
no ho sé,
la poesia,
jo recordo quan estudiava
amb el pare Blequa,
el José Manuel Blequa,
aquí a la Universitat Central,
ens llegia,
és clar,
era una època,
els anys 70,
això,
que
tots érem
revolucionaris
i
havíem de cremar-ho tot
i la llibertat
per damunt de
qualsevol cosa
i
i el sexe
i l'alcohol
i els poetes maleïts
i tota la pesca,
no?
Res,
res,
però,
bueno,
era allò
que els franceses
en diuen
l'air d'età,
no?
L'aire del temps,
no?
I,
bueno,
i allà,
doncs,
a les classes
del senyor Blequa,
recordo
que no
se sentia volar
una mosca,
però no perquè
ell
imposés silenci,
és clar,
imagina't,
a la universitat,
no?
i llavors
ell ens llegia
sonets de Quevedo,
perquè ell feia
literatura espanyola
i,
per exemple,
recordo
aquell famós sonet
Cerrar podrà
la postrera sombra
que me llevare el blanco,
Cerrar podrà mis ojos
la postrera sombra que me llevare el blanco dia,
bueno,
que és un poema
bellíssim,
bueno,
Quevedo era un ximple i un animal,
però,
i a més,
un anticatalà
furiós,
militant,
militant,
militant,
però esclar,
escrivia com els àngels,
com volia,
i aquest sonet,
que és molt bonic,
que acaba dient
Polvo Serán
mas Polvo Enamorado,
hòstia,
et quedaves?
i quan ell acabava
de llegir el sonet
només deia
Que bonito,
Que bonito,
bueno,
doncs una classe de poesia
hauria de ser això,
no?
I en aquests moments,
doncs no ho sé,
aquí a la Universitat Catalana
o Espanyola,
vull dir,
doncs no,
la cosa no està,
les coses no van per aquest camí,
vull dir que la poesia
és un gènere
que potser no s'ensenya prou
a les escoles
o no s'ensenya prou bé
o no s'ensenyen
els poetes realment bons
perquè s'ensenyen poetes,
diguéssim,
de segona fila,
jo ho sento molt,
però s'ensenya Martí Pol,
s'ensenya Margarit,
que són poetes per mi,
amb totes les gràcies.
Margarit és de Sant Just, eh?
Ja ho sé, ja ho sé,
i que em perdoni
si em sent,
però jo el trobo
un poeta menor
que no té,
no té una entitat
o un pes específic
independentment
dels llibres publicats, eh?
Això no té res a veure.
Però s'haurien de fer una tria
a secundària,
sobretot,
d'autors, diguéssim,
de més entitat.
Quins autors podríem recomanar
com que tinguessin entitat?
Més entitat?
Per mi,
Riba,
o Foix,
o Vinyoli,
eh?
Perquè,
primer,
Riba
t'obliga a pensar.
Perquè
Riba
té una complexitat
conceptual
de pensament, eh?
Important.
Foix,
perquè té un llenguatge,
Foix és un món
molt personal,
el seu,
però que té un llenguatge
d'una potència
extraordinària, no?
I Vinyoli
és un poeta
que segueix
la línia dels,
diguéssim,
dels lídics alemanys
i és també
un hereu
d'arriba
en molts aspectes,
no?
Però, esclar,
i si en comptes d'això,
doncs,
et planten
el manuscrit
del segon origen,
que això no és poesia,
ja ho sabem,
però és una novel·la
lamentable,
però
no et fan llegir,
et fan llegir,
vaja,
et fan llegir Martí Pols
i coses així,
doncs,
bueno,
amb tots els respectes,
però
no anem bé.
Ja, ja.
No anem bé.
Saps què vull dir?
Sí.
Però no és un problema exclusiu.
No, no, no,
i quan dic això,
quan dic Riba, Foix, Vinyoli,
també dic Ausi Esmarc,
que és un poeta
extraordinari,
extraordinari,
que té un català,
bueno,
un català valencià,
vull dir,
però
és igual això,
però s'entén
perfectament bé,
que és d'una
d'una
d'una claredat
i d'una profunditat
extraordinària.
Els grans comencen,
jo diria,
amb Ausi Esmarc, eh?
Ja, mai tant.
Però tu no penses que
és que no ha estat
que n'és, eh?
El problema de la poesia
com el problema de la lectura
en general.
Sí, home,
clar, sí, sí.
Que sí,
que la teva òptica
és
és una òptica
específica,
però és que
és el llegir.
Sí, sí,
però és que
el llegir és exactament
el mateix.
Si la gent
llegeix poc
i llegeix malament
i llegeix el que
no hauria de llegir,
perquè,
és a dir,
el temps que
inverteixen
o l'esforç
que dediquen
a llegir
bestsellers
d'estar per casa,
doncs podrien llegir,
no sé,
Guerra i Pau,
tu.
Però hi ha un problema
en això,
és que tinc la sensació
de que els nanos
ja fins
tradicionalment
el que fa
l'ensenyament
és imposar,
no imposar,
obligar,
en certa part,
per exemple,
el meu nano
té 17 anys
i està llegint
ara
la del,
la del,
ah,
la de Valenciana,
la famosa del...
Tirant l'o blanc?
Tirant l'o blanc.
Ah,
Tirant l'o blanc.
Està llegint
Tirant l'o blanc.
Això és...
I llavors,
resulta que
tinc la sensació
que
els obliguen
a llegir això
i es crea
en la imatge...
És a dir,
no tinc clar
en algun moment
si s'ha de prescindir
d'aquests bestsellers
perquè una cosa
és que tu...
També hem d'acostumar
a la gent...
De quins bestsellers vols dir?
Qualsevol bestseller
que tinguis a la port.
Llegir bestsellers
està bé?
Llegir està bé.
Llegir, en realitat.
Exacte.
Tu ho has dit molt bé.
No, però el problema
és a més.
Sí, sí, d'acord.
Però penso que
el problema que hi ha
moltes vegades
és que
com passava
a la nostra època
se'ns imposava Cervantes
i se'ns imposava allò
i era un desastre
perquè a tu
amb 15 o 16 anys
el Cervantes no t'agrada
i llavors
doncs és normal.
En canvi,
si haguessis llegit
una cosa més apropiada
per la teva edat
potser t'hagessis
agafat l'acostum,
l'hàbit de llegir
i llavors
entraries posteriorment
en coses de més nivell.
Però hem llegit
Dostoyevski i Tolstoi
i vam sobreviure
en tres.
Jo no recordo...
Vull dir que
no recordo que...
Però veus el Dostoyevski
s'aguanta bé.
Jo penso que
Crimi i Pau, per exemple,
doncs,
que la pots llegir tothom.
Clar,
però això és el que et dic
és que...
Però és que
el que vull dir
és que no tinc clar
per exemple
que el Cervantes
o no tinc clar
que moltes de les coses...
No sé,
jo Tirant-lo-blanc
no tinc clar
que sigui per aquesta edat.
Quina edat té el teu fill?
17.
És molt jove encara.
No, jo crec que no és per ell.
Clar, i tu...
És que a més
el Tirant té un problema
diguéssim de...
Té alguns valencianismes lèxics,
té algunes expressions
que potser
amb un lector
o amb un noi d'aquí
doncs li sobten
més o menys, no?
Però aquest no seria
el problema.
És que
és una novel·la
realment gruixuda
que és molt divertida
però l'has de llegir
amb una èptica
diguéssim més madura.
Clar.
Jo diria
que és una edat encara
tendra
per llegir el Tirant.
No,
jo que per exemple...
Diria, eh?
Jo aquests dies
he estat
revisant
del...
Estic
del...
Com has dit?
Del cantant...
Del Raimon.
Del Raimon
que va fer
l'últim concert
d'acomiadament
ara fa poc
per la música
i estava sentint
l'últim concert
ara l'estava sentint
i realment
hi ha algunes cançons
d'adaptacions
de poemes
clàssics
Sí, aquell el veu
una tornada
que és espectacular
a mi em va tornar
a tocar
com m'havia tocat
quan sentia
en la seva època
és a dir
jo penso que
això està superaconseguit
i te'n dones compte
que moltes d'aquestes poesies
tenen una vigència brutal
o sigui
que estan...
Canvia el llenguatge
perquè costa més
una mica entendre'l
però si tens al costat
algú que t'expliqui
una mica
el que significa
t'arriba
però del món dels osos
És que la llengua
és la mateixa
alguns modismes
particulars
de la zona
però vull dir
la llengua
és la mateixa
és clar
i realment
com tu deies
el problema
és que llegeixin
Clar
Però sota
Ja Maria
la tria de poesia
en l'àmbit cultural
ve dirigida
o sigui
hi ha algú
que digui
això és el que toca llegir
aquest és el poeta
aquest...
No ho sé
no ho sé
suposo que els
els
a la direcció
a la direcció
general d'ensenyament
deuen establir
deuen
proposar uns autors
i aleshores
cada professor
deu fer
la seva
la seva tria personal
perquè
potser hi haurà
un professor
que dirà
no no
és que
el mecanoscrit
del Samovigen
és una novel·la
que ja està
que ja està molt vista
perquè s'ha llegit
durant molts anys
potser que canviem
però aleshores
per exemple
podrien llegir
el Jaume Cabré
per exemple
que és un novel·lista
molt digne
molt bo
per mi
jo confesso
o les veus del Pamà
són dues novel·leses
bastant impressionants
amb tot això
ens hem menjat el temps
com sempre
ens agradaria
que tornessis a venir
i seguir parlant
de totes aquestes coses
perquè ja veus
i la setmana que ve
tindrem un músic
un músic
que es diu
Albert Jové
Albert Bové
perdó
Albert Bové
explica en tot cas
una mica
si vols
sí
és un músic de jazz
un pianista
que
està entre dues generacions
diguéssim
d'aquí
del jazz català
i que ha fet un disc
a dos pianos
junt amb el Marco Mesquida
que és la nova revelació
del piano de jazz
a casa nostra
i
hi ha un tema
ells es fan dir
Duonosferatu
i llavors està
influït
per la pel·lícula
i
hi ha un tema
que es diu
Nosferatu
que el sentirem
en el programa
i que ells
parlaran
sobre
com es va fer
el disc
en directe
i com és aquest tema
i les influències
del cine
que puguin tenir
la setmana que ve
us emplacem
a veure aquest programa
i a escoltar
aquests autors
bona nit a tothom
bona nit
bona nit
bona nit
oh capitán
mi capitán
siéntese
señor
Anderson
ves que no me oye
siéntese
siéntese
se lo advierto
por última vez
Anderson
ahora escoltes
Radio Despert
sintonitzes
Radio Despert
la ràdio de Sant Just
98.1
Radio Despert
98.1
98.1
Radio Despert
Radio Despert