Cinema sense condicions
...
...
...
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Sí!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Pasolini. Sí,
efectivament. Dir-ho també
que dintre la banda sonora,
no totes d'Ennio Morricone,
també hi ha fragments
de la missa de Requiem de Wolfgang
Amadeus Mozart.
I, dit això,
em passo la paraula per si
vols fer la introducció.
No, bueno, tots molt d'introduccions.
Jo no em sé tant aquesta cosa
d'actors, d'això passo més.
Però sí que podríem dir una miqueta alguna coseta,
sí. Aviam, per què aquesta pel·lícula
i no una altra? Bueno, sempre hi ha aquell
moment que hem d'escollir una pel·lícula
per la propera setmana, i
sempre hi ha la pregunta, que tu què?
Penses alguna cosa? No, no, no.
I abans aquell, des que el cervell es posi
en marxa, i s'ha sortut una pel·lícula, s'ha sortut un títol.
La sotmets una mica al company
i li dic, escolta, s'ha fet mai aquesta pel·lícula? Jo sóc nou
de fa tres anys, però sóc nou en aquesta
casa, i es podria haver fet. No, no,
s'ha fet. Per què?
Doncs perquè tenia una bona
idea, una bona, un bon
record, diguem, d'aquesta pel·lícula, molt bon record
d'aquesta pel·lícula. I després tenia
una estimació especial, i ara tu i jo
estàvem una mica fruïnt d'aquesta cosa
del pes específic que té aquest director,
Pier Paolo Pasolini, pel pes
específic que ell tenia dintre de la...
el que hem conegut d'ell, de la seva
vida, tu més que jo fins i tot
del seu pensament, però bueno, jo
l'hem arribat, però potser no he estat tan llegit
com tu amb aquest tema, però
bé, és un home que m'ha interessat sempre.
La seva mort també és determinant,
i com la seva mort s'ha vist també
en altres... vista des d'altres punts de vista
d'altres directors. El mateix estic
recordant el caro diari del
del Nani Moretti, quan visita
la platja d'Òstia
des de... amb la moto i arriben
allà i veu el lloc on realment,
el lloc de culte que pràcticament s'ha convertit,
la platja d'Òstia, que és on van matar
a Pasolini, de la manera que encara
no sap massa per què ni quan.
Bé, aquest és un home molt important,
és un home de cinema, però bàsicament,
com deies tu abans ara, en la conversa que teníem,
és un pensador, és un home
de pensament, és un home d'idees,
és un home de profunditat,
i és tan important, potser,
o més, el que fa dubtar a vegades és això,
i a mi ara em pesa més això,
potser que el director de cinema,
veient Teorema, és una pel·lícula
que pot ser controvertida, dir,
veieu Teorema que us entusiasmarà,
cap problema, tireu endavant.
Diguem, és una pel·lícula delicada,
és una pel·lícula que s'ha de veure,
com deies tu, posant-nos en el context
del 1968.
I tant, és vital.
És vital.
Per això,
algun avantatge hauríem de tindre
de tenir
un carnet bastant caducat,
o renovat moltes vegades, diguem.
I una d'aquestes és
haver viscut el maig del 68,
encara que no sigui directament a París.
Però sí, que des d'aquí
eren uns temps en què
parafrasejant una mica
l'estaca de Lluís Llach.
Podríem dir que
tot el franquisme
estava trontollant ja.
Començava, sí.
Encara n'hi va bé per set anys,
però ja també
se li notaven
algunes esquerdes.
Això ens feia que
el que dèiem abans...
I llavors
estàvem hàbits
de què passava fora, no?
Una pel·lícula que era el manà.
Que passava a Itàlia,
que passava a França,
que passava a Anglaterra,
i què passava a Estats Units.
Efectivament.
Tot ens tenia...
I estàvem
amb estat
com de l'habitació.
Quan veiem una pel·lícula d'aquest tipus,
sortíem del cinema.
Quan hi entravem,
hi entravem amb una esperança,
fer esperança i caritat,
les tres coses.
I a la pel·lícula
hi ha l'habitació, eh?
I a la pel·lícula
hi ha l'habitació de veritat.
L'habitant.
No és que l'habitació,
sinó la l'habitació.
I realment,
esclar,
sortíem del cine
l'habitant.
És a dir,
d'aquest senyor pot dir tot això,
no li passa res
i nosaltres
més l'estem veient.
Perquè la pel·lícula,
aquest marge, diguem,
que va tenir el cinema
d'ària saig
durant un període
que ens va permetre
veure un tipus de cinema
uns anys més tard.
Perquè aquesta pel·lícula
no es devia estrenar a 68.
Aquesta pel·lícula
es va estrenar més tard.
Segur.
Jo ara no he mirat
en els altres estrenes,
però segur que es va estrenar més tard.
Però és una pel·lícula delicada.
També és cert que no...
És a dir,
el llenguatge,
tot i ser
ara ens sembla molt explícit,
en el seu moment...
Era bastant críptic.
Era més críptic.
És a dir,
ara és més explícit
el que era críptic.
Segués sent críptica
perquè vol ser-ho,
però no ho és tant.
Sobretot llavors
era críptic
perquè s'avartava molt
de la corrent
del llenguatge
usual
en el cinema
en aquell temps.
Efectivament.
El llenguatge que ell utilitza...
És un llenguatge molt més lineal,
molt més comprensible
i aquí...
Bé,
pensem que també hi havia
la novelva
que estava en aquell moment
bellugant-se també per allà.
És a dir,
que aquells
ja també trencaven llenguatge,
ja hi havia un Godard,
ja hi havia gent
interessant també
en el cinema francès,
el cinema espanyol
encara estava molt
a les beceroles...
Bé,
però de fet aquest home sí,
aquest home és un home valent
i abans ho deien,
potser de tots
potser el més valent.
És a dir,
intentar fer una pel·lícula
amb els còdics
que està utilitzant ell aquí,
que són per un cantó
aparentment obvis,
ara els veiem obvis,
ja dic,
llavors no els veiem tan obvis,
per explicar-te
la situació d'un país.
És a dir,
en el fons la situació de poder
de la classe,
de la diferència de poder entre
la classe obrera
i la classe dominant.
I en aquest cas la pel·lícula...
Tinguem en compte
que cosa que no passa ara,
en aquests moments
sí que hi havia
una lluita de classes
definida,
molt clara,
perquè hi havia una classe
dominant,
una burgesia,
alta burgesia,
mitjana burgesia,
petits burgesos...
Sí, sí, sí,
hi havia tota una gradació...
i hi havia una àmplia
classe obrera.
El senyor.
O treballadora.
Sí.
Això s'ha esborrat.
Això s'ha esborrat.
Si no s'ha esborrat,
com a mínim,
desdibuixat moltíssim.
Molt.
Clar,
la pel·lícula va d'això,
no va d'això,
la pel·lícula va d'això,
de moltes més coses,
perquè aquestes classes obreres
segurament tenien les expulsions
personals,
sexuals i de tota mena,
però de la que ens parla la pel·lícula
són de les expulsions
de la classe que ostenta el poder,
en aquest cas.
Efectivament.
Possiblement ens plantejaria
una pregunta que no sé si caldria,
perquè la pel·lícula no va d'això,
que és
i què li passava paral·lelament
doncs a aquella gent
que veiem en aquell borgo,
en aquell lloc agrícola,
aquest típic de les pel·lícules
de Bertolucci,
que hem vist sempre.
En aquella gent no tenien
aquestes expulsions.
No els hi passava això?
Hi ha una cosa que no m'he recordat
de comentar-te abans,
però jo diria que
l'escenari aquell
en què hi ha
una...
Sí, la quadrícula al quadrat.
Una quadrícula
amb tot d'elements
d'una gran instal·lenció agrària.
Sí, sí, sí.
Com són els granos?
Jo diria que és el que surt
a la Novecento.
Jo diria que no per una raó,
et diré.
Perquè no crec que ho construïssin
i crec que hi deu ser
allà i se'l va trobar.
Hi ha una mena de torre d'aigües
al mig, en aquesta.
Hi ha una torre d'aigües.
T'acordes que hi ha
com una mena de torre construïda?
Sí, sí.
A la Bertolucci no hi és.
I em sembla que la Bertolucci
és més gran,
però no et vull contradir
perquè tampoc ho sé,
ni documentat.
A Itàlia està ple d'aquest tipus
de conurbacions,
que són com petits pobles,
però en realitat són, clar,
són quatre façanes
que convergeixen a un pati central
enormement gran a vegades
i que en lli...
Aquesta és la part, diguem,
de la treballadora,
la quota de treballador
que surt a la pel·lícula.
En realitat la quota és petita.
L'assistenta de la Casa dels Rics.
Bé, la casa.
Una menció impressionant.
La pel·lícula dic que comença
precisament amb la classe treballadora.
comença amb una mena de documental
que és un entrevistador
de la RAI,
que està en diverses càmeres
que estan entrevistant,
a un treballador d'una fàbrica.
Llavors, el que ha passat
és que l'AMU
ha deixat la fàbrica als treballadors,
en mans dels treballadors.
s'ha produït allò que els treballadors
estan lluitant.
O sigui, el poder...
Bé, tenir també el poder
de tenir la força laboral
i tenir la fàbrica al mateix temps.
Llavors, hi ha una pregunta molt bona
que els fa entre diverses preguntes
que li van fer a aquest treballador.
Una d'elles és...
Bé, i ara,
aquesta revolució pendent que teniu,
que ha de partir precisament,
de la lluita en les fàbriques i tal,
què passarà amb aquesta lluita?
Si ja teniu la fàbrica
i no hi ha resposta.
I no hi ha resposta.
No, clar.
No hi ha resposta.
A més, és terrible
perquè deixa la classe treballadora
i sobretot els representants sindicals
i de la fàbrica i d'això
en una situació de vertigin
perquè diu, bueno...
O sigui, resulta que és l'AMU
el que ens està solventant el problema
i ara nosaltres
contra què lluitarem?
Contra què fem?
Sí, estem preparats per lluitar
i per presentar batalla.
Sí, sí, sí.
I qui deies, bueno,
aquí està la tesi de la pel·lícula.
Bueno, la tesi no.
La pel·lícula té molts moments,
sobretot a la segona part,
irònics i de cinema d'humor negre.
Sí, cert, cert, cert.
El té, el té.
I per se'l que ha fet en general,
el té.
El té.
En les seves pel·lícules,
amb unes més que amb altres.
I a partir d'aquí la pel·lícula
els canses.
Què ens planteja?
Ens planteja això.
Bàsicament és un home que és el pare
d'aquesta família que té aquesta menció
a les afores de Milà.
És el pare, el fill del pare,
que és el Paolo Gaziosi, el lector.
Té una senyora,
que és ni més ni menys que la Silvana Mangano.
Té una filla, que crec que és la...
Tu sents més els noms dels lectors.
Anna Biasemski.
Vale.
Odeta.
Vale.
Després el fill,
que és un noi desconegut totalment per mi.
Andrés José Cruz.
Perfecte.
La minyona...
La minyona és Laura Betty.
Laura Betty.
Emília.
Emília.
Laura Betty.
Aquesta és l'única que coneixi d'alguna altra pel·lícula,
aquesta dona.
I després el gran personatge,
que és el personatge del jove,
que no té nom,
que és el Terence Stamp.
Sí, que aquí el posen
en el llibre que està llegint.
Sí, sí.
Un llibre molt recomanable,
que és una entrevista a tot el llibre,
d'Anagram,
el número 3
d'una edició
que va sortir als anys 60
sobre textos cinematogràfics.
Sí, és veritat, sí.
Aquí li posen
El Visitant.
El Visitant.
En els jocs he vist com El Visitant,
l'altre és com El Jove,
sí, com El Jove, simplement.
Bé, el Terence Stamp,
no sé si algú el recorda,
és un actor anglès
de reconeguda solvència.
Jo, quan va fer la pel·lícula,
ja havia fet alguna pel·lícula,
no moltes,
alguna pel·lícula ja ha fet
en el seu país d'origen,
i és un home d'una bellesa
realment innegable.
Sí.
És un home molt...
És un jove, en realitat.
Té una presència...
Té una presència captivadora.
Té una presència captivadora.
Evidentment,
amb la mirada en què el mira,
Pasolini,
en què mira els homes,
encara és més captivadora,
perquè ell sap on ha de mirar
i com ha de mirar,
i què ha de veure
en cada moment
d'aquests homes
que ell posa davant de la càmera.
Amb això,
i té una habilitat especial
pròpia de la seva condició
d'homosexual.
La pel·lícula,
com és natural,
no parla en aquest cas
d'homosexualitat,
però sí que parla
de seducció.
És a dir,
la paraula clau,
jo penso,
de la pel·lícula
és la seducció.
És una mena d'àngel exterminador
que entra dintre d'aquesta casa,
però en aquest cas
més exterminador,
és l'àngel seductor
que els portarà a tots
una mica,
un per un,
a tenir una relació emocional,
sexual...
Amb una cosa...
Exacte.
Amb una cosa curiosa,
i és que dius,
bueno,
la seducció podria ser intel·lectual.
No,
aquí la seducció
és directa
i sense
prolegòmens,
sexual,
directament sexual.
Amb tots ells.
Amb tots.
Comença per la minyona,
és a dir,
comença per la minyona
perquè és la que
es troba de pas
i ella se'l mira
amb molt bona cara
i a partir d'aquí
es crea un primer vincle.
La minyona que després serà,
bueno,
ja anirem parlant,
la més potser afectada
de tots per aquesta marca
que li ha deixat,
diguem ell,
amb aquesta relació.
I passen tots,
com li passa.
Bueno,
perquè la minyona
està atacada,
clar,
tenim en compte
que estem
a finals
dels anys 60.
Sí.
Ella és una dona
que ve del poble,
sempre va vestida
de negre,
sí,
sí.
I, a més a més,
és una dona
probablement
ultra-religiosa.
Molt probable.
o molt afectada
per tots los religiosos,
no?
Sí.
Clar,
l'arribada
d'aquest individu
que és,
d'alguna manera,
angelical,
sí,
s'excege
tot el seu cap
i sobretot
el seu cos.
I el seu cos també,
efectivament.
Què passa a tots?
Igual,
en el fons,
tots els passa una mica
el mateix procés
amb diferent grau
que tenen
de maduresa
o de ser
home o dona,
és a dir,
cadascun d'ells,
sempre,
és clar,
el fill també té
una relació
que li resulta
absolutament
enòmal.
Ell necessita estar
amb aquell personatge,
però,
quan ja hi ha estat,
se sent
que allò
l'ha marcat
tota la seva vida.
A partir d'aquí
el marcarà.
Què passarà
a partir d'ara
amb la meva vida?
O sigui,
com justificaré
jo aquest fet,
aquesta taca,
aquesta màcula?
Sí,
a mi,
la història
del jove,
a veure,
les cinc històries,
o sigui,
el pare,
la mare,
la filla,
el jove
i la minyona,
són
interessants
i diverses.
O sigui,
són cinc fragments
molt ben buscats.
Molt ben resorts.
A veure,
el Pasolini
era un gran guionista.
Sí.
Penseu que
de les 13 pel·lícules
d'ell,
és un que forma part
del teu...
del meu grup particular
de grans directors
que han fet 13 pel·lícules,
totes
són guions d'ell.
I a més a més,
per si això fos poc,
va fer
dos guions
per
fer llini,
per exemple,
concretament
la Dolce Vita
i
Les Nits de Cabiria.
Les Nits de Cabiria
que m'heu entusiasmat.
Els 57 i 60.
60,
Dolce Vita,
57,
Les Nits de Cabiria.
Va fer
tres guions
no filmats
que
els tenia ell
i alguns d'ells
estaven
gairebé
a punt
ja
d'iniciar el rodatge,
però que es van quedar.
Primer,
1962,
El pare salvatge.
Segon,
1966,
Sant Pau.
Un guió
sobre la vida
de Sant Pau.
Digamo,
hi ha aquí
el
Pasolini
es belluga
amb dos frens
importants
que
van marcar
la seva evolució
personal.
Per una banda,
la creença religiosa
va néixer
en el si
d'una família,
bueno,
el seu pare
era militar.
i de la cosa
que s'enventava
més
a la seva vida
és,
segons deia ell,
que havia sigut,
li havia salvat
la vida
a Mussolini.
O sigui,
amb això
ja tenim una cosa.
i després,
l'altra pota
important
amb el creixement
i la mentalitat
i la formació
intel·lectual
de Pasolini
és el marxisme.
Ja,
ja,
clarament.
Una cosa,
perquè ara
agafes aquí
i dius,
sapigueu
que Carles Marx
va ser molt important
i va fer una obra
que va ser
àmpliament difosa
per allà on
no estava prohibida
que es diu
El Capital
i que avui en dia
suposo que
no se'n deu parlar
ni a l'universitat.
Imagino que ben poc,
imagino que ben poc.
Perquè jo no he sentit mai
que ningú parli...
El Capital
és una cosa
que no se'n parla.
És que no?
Ni a les tertulis
pseudo-intel·lectuals
ni a res.
Bé,
doncs,
ell
va tindre,
va estar
molt pròxim
al Pitchi,
al Partit Comunista
italià.
A l'època
de Togliati
se'n va
apartar una mica
perquè hi havia
la vessant
estalinista
que no
estava ell en contra,
però després
va acceptar
i de bon grat
i a més a més
el tenia com un referent
tota
l'obra
de Gramsci.
Sí, sí, sí.
I llavors podríem dir
que era un marxista
gramcià.
Sí, marxista.
Amb aquests dos elements
lo religiós
que no és menor
i
el
polític
la part política
profunda
el van atirant
i tingueu en compte
que
fins als
els
40 anys
no va fer
la primera pel·lícula
una gran pel·lícula
per cert
que podria haver sigut
el clàssic d'avui
perfectament
que era
A Caton.
A Caton.
Us la recomanem
perquè realment
és una pel·lícula
home
allà va volcar
ell
molta cosa.
Com a primera
té aquest poder
això que dius tu
que va volcar-hi tot
i a més a més
és molt fresca
abans
abans
havia fet
10 o 12 llibres
petitets
perquè els llibres
de poesia
normalment són petits
10 o 12 llibres
de poesia
havia fet
assaig
com
Les cendres de Gramsci
precisament
en 1957
novel·la
Una vida violenta
que és en la que està basada
precisament
a Caton
Regats i de Vita
Nois del carrer
que va ser traduït
immediatament aquí
Amado Mío
etc.
I en política
té un llibre
que és Passió
i Ideologia
que ja
amb el seu títol
ja ens dona
una mica
la vista.
Mira
permete'm
ja que estem
en aquest moment
agafar
i comentar
perquè m'he anotat aquí
per dir-los
els referents
que va tindre ell
intel·lectualment
podríem dir
que amb
referents
literaris
hi hauria
Rambó
que per cert
aquí
Terence Stamp
amb el seu paper
està llegint
Rambó
i en franges
senceres
de Rambó
Xochir
va ser molt important
igual que Jacobson
perquè
amb la seva
formació
Pasolini
li va interessar
molt
el llenguatge
i llavors
això sí
és el part
de tot
el que és
un
corrent
de pensament
estructuralista
i
ell
el té
com un referent
després
Roland Barthes
llavors
amb el camp
de
de la pintura
l'escultura
etcètera
tenim Francis Bacon
que aquí
surt a la pel·lícula
tot un
fullejar
diguem un àlbum
Chiotto
sí
un catàleg
Piero
de la Francesca
i en cinema
Mizoguchi
és un dels que
ell mateix
reconeix
amb aquest llibre
d'entrevistes
que ha llegit
la gran importància
que ha tingut
amb el
o sigui
el record
d'escenes
de Mizoguchi
que les ha traslladat
per poder
ell
explicar
escenes
que havia dibuixat
amb el seu pensament
Orson Welles
que a més a més
el va fer servir
una vegada
també
com a actor
Renoir
Kurosawa
Konichikawa
perquè li va agradar molt
l'arpa birmana
que aquí és
molt focalitzat
en aquesta pel·lícula
i Charles Chaplin
aquests
eren
una mica
referents
bé
jo com sempre
em poso les pel·lícules
en blanc
és a dir
quan arribo
i veig la pel·lícula
em poso absolutament
en la ment en blanc
intento ni recordar
allò que em va crear
en el seu moment
aquesta pel·lícula
i davant d'aquesta pel·lícula
ets dir que hi ha coses
molt positives
que és que
com diu el Pep
ell era un gran guionista
doncs les coses
estan col·locades
en el seu lloc
quan han de sortir
expliquen el que han d'explicar
i tot funciona
com una maquineta
el que passa
és que ell al mig
va fent que la història
no sigui tan
aparentment simple
perquè barreja
aquest material
amb altres coses
i el material
que aparentment
d'alguna manera
seria molt net
de lectura
la pel·lícula
és molt simple
la pel·lícula
té una narració
que està en cinc parts
té la presentació
la visita del personatge
la seducció
que a més a més
diguem-ho
és molt divertit
us recomanem
que vegeu
la pel·lícula
la podeu trobar
a teorem estar
filmint
a filmint
sí sí
remasteritzada
en 4K
amb gran qualitat
hi ha el personatge
que a més a més a més
és un amant
de tota la vida
de tota la vida
jo crec que és la persona
que a més ell va estimar
que és Ninet de Boli
i fa
es diu Àngelo
Àngelo
que vol dir
i fa això
de missatger
és el correu
ell porta a l'avís
que arribarà el visitant
és interessant
que li hagin posat
el visitant
perquè
i després
ell
a mitja pel·lícula
porta la nota
també d'una forma
molt divertida
sí
de que
el visitant
és reclamat
i s'ha entegut
efectivament
en realitat
és una mica com
Déu
Déu
us envia el seu fill
exacte
per posar-vos
per predicar la paraula
per espavilar-vos una mica
exacte
i Déu
reclama el seu fill
perquè té altres feines
per tant sí sí
i vosaltres
a veure què feu
aquesta és la quarta part
la quarta és la partida
i la cinquena
és com aquests personatges
han estat transformats
és a dir
la transformació
que tenen
tots els personatges
a partir de la visita
d'aquest messias sexual
i més coses
perquè no és solament sexual
el sexe s'hi entra
perquè s'hi ha d'entrar
però d'alguna manera
m'ha quedat marcats per ell
per moltes coses diferents
que no arriben a entendre
és a dir
és alguna cosa
que jo crec
que alguns d'ells
no arriben a entendre
a partir d'aquí
què va passar
amb cada un d'ells
són coses absolutament
diríem
per un cantó tràgic
és per un cantó
també divertides
algunes d'elles
molt
jo crec que
la segona part
de la pel·lícula
és molt divertida
molt irònica
i amb tocs
d'humor negre
indiscutibles
i després
també té
aquell rampell
oníric
poètic
i surrealista
aquest és l'altre element
que ara la pel·lícula
està
la pel·lícula
arrenca amb aquest
això que dèiem abans
aquesta cosa mig documental
en blanc i negre
i seguim en blanc i negre
quan entrem a la menció
i comença a presentar
alguns personatges
és a partir del minut
8 i 45 segons
que la pel·lícula
es transforma en color
i els personatges
comencen a parlar
perquè fins a aquell moment
no sentíem
les veus dels personatges
més que en el moment inicial
de les entrevistes
d'aquella rai
en els personatges
però després
quan entrem
hi ha la vida diària
d'aquesta gent
veiem com mouen la boca
que entre ells
deuen escoltar-se
però no els sentim
és a partir del minut
8 i 45
que la pel·lícula
agafa color
i començarem
a tenir les veus
dels personatges
amb això
Pasolini
tenia una fixació
que li venia
de pel·lícules
de Chaplin
naturalment
de l'època muda
i després
d'algunes pel·lícules
també
d'autors
tot i que no
els segueix
al peu de la lletra
perquè en aquesta entrevista
li he preguntat directament
escolti vostè
hi ha coses
que s'assemblen
bastant a Bresson
no
Bresson
és molt bo
però jo faia
una altra cosa
i és cert
però sí que hi ha
una cosa
amb Pasolini
i és que
tenia la tendència
que actuessin
els actors
despleguessin
el guió
més
amb la seva
interpretació
no gestualització
necessàriament
sinó
interpretació
manera de dir
manera de fer
el físic actua
sí, sí
el gest
la mirada
exacte
que no passa
amb el text
ja, ja
sí
i de fet
i l'altre element
també de la pel·lícula
que jo no he comptat
les vegades
però que apareix
moltes vegades
allà de la pel·lícula
és aquest
vesubi
sugerit
perquè en realitat
hi ha moments
que no veus
ni què és
evidentment
primer que són
unes bromes
que corren
que són en realitat
els fums
els fumeres
que corren les ombres
i la mateixa fumera
sobre l'alfalda
de la muntanya
més tard
es veien una mica més
no és que vagi
amb un creixent
però en realitat
veus el que ell vol
en cada moment
i efectivament
juga un paper
també
no sé si la paraula
és onírica
però d'alguna
és un separador
quan surt això
marca l'escena
següent
és dir
el fet d'aparèixer
de on està marcant
el vesúbi
és lo inalterable
per un cantor
sí
és lo sagrat
també
i
i és el perill
si podem fer
expoiler
fem spoiler
bueno
si és mesurat
al final de la pel·lícula
el protagonista
després de l'àngel
que representava
veterans d'estam
o el jesucrist
o el visitant
el protagonista
que ve després d'ell
tot i que hi ha
una esplendorosa
Silvana Mangano
sí
però el protagonista
és el pare
sí
sí
sí
totalment
és el patró
ell tanca la pel·lícula
és el padre padrone
i no em puc aguantar
de dir una cosa
sí
si el vell mig
perquè això
és propi
dels grans directors
quan fan una gran pel·lícula
si el vell mig
estem veient
unes imatges
de catàleg
sí
en la que surt
unes expressions
d'aquelles
terribles
i en tensió
de Francis Bacon
sí senyor
acaba la pel·lícula
pràcticament
el personatge
amb la imatge fixa
d'un crit terrible
tremendo
un udol
un udol
pràcticament
un udol
que recorda
exactament
la imatge
que havíem vist abans
de Bacon
sí senyor
sí senyor
clar
aquest muntatge
no és ni paral·lel
ni altern
simplement
va anar apareixent
d'en tant en tant
quan ell ho creu
oportú
tirem de què
en el muntador
me l'imagino
dir-li
ara vindré bé aquí
entre això i això
potser està guionitzat
potser això no està guionitzat
i és ben bé
neix en el muntatge
que dèiem a vegades
que a vegades
està tot guionitzat
en aquest cas
el que té molt clar
és l'estructura
i l'estructura
és clavada
i perfecta
és impecable
és impecable
ell vigila molt
que es proveixin
és més impecable
que en general
tot el que va fer
Pasolini
estic d'acord amb tu
que era
per dir-ho així
entre nosaltres
una mica traste
més
no cuidava especialment
ni la imatge
ni el color
ni les transicions
ell anava cap a
el que li interessava
hi ha coses que
evidentment
la pel·lícula
jo penso que li interès
rau precisament
amb això
amb què està explicant
aquesta societat
que està d'alguna manera
falta d'alguna cosa
que els motivi de veritat
han perdut els valors
alguns han perdut
ja els valors religiosos
espirituals
que havien tingut
en algun moment
i ja els hi va haver
per tant la presència
d'algú
que els hi fa remoure tot
és a dir
no és el del volcà
per mi el volcà
també té una cosa
el volcà també és
el Déu
que està per sobre de tots
i que et pot
en un moment de mi
et devorar
per això t'he dit
l'ho sagrat
és l'ho sagrat
efectivament
tens tota la raó
és el tòtem
llavors clar
també fixa't si té poder
aquest home
dirigint els actors
efectivament
el té
perquè fa que facin
el que ell vol que facin
amb tot ho té
però que aconsegueix
que Morricone
tot i que Morricone
encara no havia fet
les grans produccions musicals
que va fer
a partir dels 70
cap amunt
però
aquest Morricone
també havia fet
alguna pel·lícula
i estava fent
alguna pel·lícula
amb unes músiques més
que ja apuntaven
una mica
les maneres
de Morricone
tu quan has posat
el tema aquest avui
que has posat
la gent ha pensat
en tot
menys en Morricone
és que Morricone
es subjecta molt
el que segurament
devien ser
llargues xerrades
i interpreta allò
perquè fa aquest tipus
de música
com és
diacrítica
no
no
diagètica
en el sentit
que és des de fora
és a dir
fa una música de cine
la música típica
però que no és
la típica música de cine
d'ell
en absolut
o sigui
l'altre li va marcar molt
vull una música fosca
vull una música
que em lligui
quan entra un rèquim
de Mozart
no canti
com una almeja
sinó que d'alguna més
estan
amb tessitures similars
una música espiritual
també hi ha Bach
hi ha un moment
que hi ha Bach
un tema molt concret
també
també lliga
és a dir
lliga i en modern
perquè en el fons
la música que està sonant
i que has posat tu al principi
aviam
no és
Stohausen
però
però bueno
és una música d'algú
que és un músic
que és un músic
de cap a peu
però està molt ben vist
això que dius
que
algú del que ens està
escoltant
pot pensar
doncs aquest
aquest tema inicial
no sembla de morri
no sembla de morri
perquè efectivament
és el que és
no sembla
no solament aquest
n'hi ha alguns
que estan una miqueta més
en la línia més dolça
però mai
mai entra
en aquella tessitura típica d'ell
i menys a nivell orquestal
hi ha sempre
algun moment
de dissonància
fins i tot
mira les que hem sentit
la d'entrada
no sé quina és posada
la d'entrada
és la que sona
no és la segona
és la segona
la segona
aquesta
està plena
perquè la vaig posar
la d'entrada
i encara em semblava
més dura
és que ho és
és que la d'entrada
és molt dura
jo que em pensava
quina música posarà el Pep
no ho sabia
però ha tocat aquesta
em sembla bé
bé
tot això fa que
aquesta pel·licòria
tingui per mi
un gran interès
és cert també
que estàvem parlant
abans amb el Pep
ell potser té
la mateixa imatge
que jo
potser no
cadascú amb això
és molt subjectiu
jo per mi
aquesta pel·licòria
també ha perdut
per mi
per mi
ha perdut
respecte
per què ha perdut
interès
perquè aquell interès
que dèiem al principi
de l'any 68
quan nosaltres érem
uns jovincells
de prop dels 18-19 anys
esclar
i vivíem un país
sota una dictadura
això ens va ser
una alanada
d'aire fresc
ara ja no ho és
això
això és evident
és una altra cosa
jo recordo
que després de veure
aquesta pel·lícula
vaig arribar
estava tan hàbit
de tindre coses
de Pasolini
llegia naturalment
el film ideal
aquests no en van parlar gaire
perquè eren una mica
de més fatxes
anaven per una altra línia
però
Nuestro Cine
per exemple
ja en parlaven una mica més
i després jo estava subscrit
a una revista francesa
mensual
que es deia
Gent Cinema
i
aquelles de cinema
i aquests ja en parlaven més
llavors
jo recordo
que vaig comprar
Regats i Divita
el Dragstore
no em vaig poder aguantar
que la traduïssin
i la tinc
en castellà
després
però
la vaig comprar
en italià
Dragstore
això és per donar una idea
de fins a quin punt
visceralment
ens tocava
la forma de ser
de Pasolini
Dragstore
pels que vinguin
siguin molt joves
ah sí
estava
allà una botiga
que era un Dragstore
una botiga
una botiga
tenia una farmàcia dintre
per això es deia Dragstore
el Passeig de Gràcia
entre Mallorca
i València
i València
tocant més a Mallorca
i efectivament
era una botiga molt gran
era un espai
que anava des del Passeig de Gràcia
fins al carrer de darrere
que és el Passatge Domingo
i tenia
una superfície
realment enorme
restauració
i vida de tot
allà
allà es podien trobar
alguns llibres
que no diré jo
que fossin prohibits
però que tenien
molt poca capacitat
de trobar-se
amb altres llibreries
ara estic veient la llibreria
fins ara que no ho has dit
ara no he vist
no havia vist
ni visualitzat
la llibreia
hi havia moltes traduccions
que es havien fet
a Mèxic
i Argentina
sí
que no hi havia traducció espanyola
i allà ho tenien
sí
efectivament
bé
això
i llavors
bueno
parlar de
tot plegat
potser ho hem dit bastant
tot si no volem explicar pel·lícula
vull dir
perquè esclar
explicant les reaccions
que produeix
a tots i cada un d'ells
entrem molt
en una de les parts
per mi interessantes
explicaríem la pel·lícula
sucosa de la pel·lícula
que és
com reacciona
davant d'això
costa de no dir-ho
és a dir
a veure
com afecta la filla
com afecta la mare
com afecta el fill
el fill
d'una manera molt curiosa
costa molt eh
costa
però deixarem
el fill diguem
que era l'artista
de la família
l'artista
frustrat
i ja veureu
el que passa
la filla
era la noia
que estava reprimida
sexualment
no
tenia por
al sexe
al sexe masculí
la mare era una dona
que estava
absolutament
ja
negada
de tot
i al límit
sí
i sense massa
suposo massa atractiu
o sigui
massa interès
pel seu propi marit
ni això
zero
sí sí
i el marit
tenia el dilema
existencial
de
bueno
jo que ja ho tinc tot
que ho he alcançat tot
i
i si
una mica
un retorn
els inicis
i si acabés
la vida
fent una bona obra
sí
però
aquí
aquí
faria un espòiler
de cal
deu
saps que la pel·lícula
fa una volta
curiosa
al final
a la volta
està que
tot això
és fruit també
del que li ha passat
és a dir
fa el que fa
perquè li ha passat
el que li ha passat
ja ho veureu
la pel·lícula
té aquesta part
veieu-la
val la pena
val la pena
per aquesta part
més d'alguna manera
que us pot crear
una certa indica
la pel·lícula
us heu de posar
pacients
una mica pacients
perquè no és la típica pel·lícula
com sempre diem
de les pel·lícules
que no són les típiques pel·lícules
que es veuen
com qui veu un espilbert
no
és un altre tipus de pel·lícula
però crec que és interessant
que la conegueu
a Filmin
amb una còpia remasteritzada
tal com diu el d'allò
en 4K
la van fer el 22
la remasterització
i estar supervisada
la fotografia
pel propi director de foto
Luca Vigazzi
la van fer
a la Filmoteca de Bologna
que és
una garantia
és la garantia absoluta
i la imatge
l'he trobat
el 2022
efectivament
l'any 21
amb l'aspecte
del muntatge
que el muntador
el tinc aquí
és Nino Baragli
què et sembla?
és una pel·lícula d'aquestes
que quan la ves muntada
dius
tenia moltes alternatives més
de fer muntar-la d'altra manera
saps el que vull dir?
quan no hi ha
aquest tipus de material
vols dir que anava bastant dirigit
pel director
jo penso que en aquest cas
i més coneixent el director
coneixent
sabent com actuava
amb altes terrenys
dubto que el muntador
tingués una gran llibertat
sí que hi ha coses
que a mi els talls fins
saps que jo soc molt
torrecollons
en el sentit
que m'agrada molt
que tot passi molt bé
que d'un pla a l'altre
no hi hagi accidents estranys
i aquí
el Pasolini
ja ho hem dit
tu m'ho deies abans també
és un home bastant brutot
una mica matosser
una mica matosser
i abans sí que
bueno
aquí es pot ser el muntador
que li ha de dir
escolta
vols dir que
tres fotogrames més
i no passaria millor això
i a vegades
per l'autoritat del director
no sé quina edat tenia
aquest home
en aquella època
el muntador
igual era molt jove
no s'hi va atrevir
ni no varagli
ni no varagli
s'ho havia de mirar
no ho he mirat
segurament era més jove
perquè clar
el Pasolini ja tenia
48 anys
48 anys
sí sí sí
és possible que
que un nano fos un nano
més jove
i no s'hi va atrevir
hi ha moltes coses
d'aquest tipus
que es poden arreglar
arreglar
que es poden fer diferent
però bueno
ell fa aquesta proposta
i també forma part
d'ell
és a dir
ell també és d'aquest punt
de matosseria
que si no hi fos
no seria Pasolini
per tant
d'alguna manera
li hem d'acceptar
la fotografia
és de Giuseppe Rosolini
sí
escolta
la fotografia
aquesta
d'una palidesa
d'una palidesa
mira has dit la paraula adequada
és una palidesa
de colors
és buscat això
segur perquè
el que va fer
després aquest home
Luca Bagazzi
que és una altra fotografia
que no
ja havia mort
l'anterior
havia mort
que la va fer
sempre parteixes
d'una còpia
que t'hagi arribat
més o menys
en condicions
no bones
però com a mínim
que pogués identificar
el color
i a partir d'allí
copies allò que has vist
és a dir
que d'alguna manera
en la nova
reatalonatge
es deu atalonar
la pel·lícula
els engleses diuen
grading
que vol dir
fer això
posar el grau
de color
cada plano
de la pel·lícula
en realitat
ell té una base
en la que es basa
llavors
segurament
la pel·lícula
ja tenia
aquesta entornació
realment és cert
la còpia que hem vist
no té aquella cosa
que tenen altres còpies
de 4K
una cosa viva
i tal
sinó que són colors
molt esmorteïts
és de color
però quasi
podia ser gris
però hi ha moments
que sembla gris
els carrers de Milà
es veuen molt grisos
sí que hi ha alguna cosa
que llueix
la cara de la Mangano
aquell primer pla
que té la Mangano
quan el veu amb ell
que l'ha trobat nu
al mig del jardí
hi ha un primer pla
de la Mangano
agafat des de sota
no és l'ideal
precisament
agafat des de sota
però que es veu
una cara preciosa
i una imatge
sí hi ha imatges
algunes imatges boniques
ella és de porcelana
la pel·lícula
sí, sí, totalment
la tracten així
i els vestits
vestida per un modisto
sí, sí
és impressionant
és una sestreria
d'aquestes que diuen ells
important d'Itàlia
jo vaig veure la pel·lícula
amb l'Anna
que l'Anna
sempre li ha agradat molt
treballar
amb el camp de
de la roba
i això
i va dir
aquesta roba
es podria portar avui
perfectament
també és veritat
quan surt amb el trànsit
aquest, aquell també
sí
que passa el que passa
sí, passa el que passa
per cert
parlant del que passa el que passa
el que no puc evitar
de dir
que no us perdeu
el final
de la mini història
de l'assistenta
sí
perquè
és que allò
a mi
em va transportar
fílmicament
em va portar
em va portar
a que viva Mèxico
d'assistenta
d'assistenta
sí senyor
té alguna cosa d'això
té alguna cosa
sí perquè els patis aquests
també recorden molt
els patis mexicans
que no és un pati
això és realment una gran plaça
però recorda una mica
això
el personatge
d'aquesta noia
que se li van emblanquint
els cabells
no expliquem res
perquè és una part
aquí hi ha una cosa
que volia comentar
com que té una filmografia
curta
sí
sí
tu anava demanar abans
que si la podies
dir-vos
dir-vos
la filmografia
i dintre de la filmografia
us ressaltaria
a criteri nostre
les 5 o 6 pel·lícules
que ens semblen
vitals
mireu
va començar
el 1961
amb una que hem parlat abans
que és
Acaton
vital
el 1962
Mama Roma
també
que és una pel·lícula
que també va tindre
el seu recorregut
el 63
va fer una pel·lícula
d'aquestes
que són 4 episodis
un era de Godard
l'altre de Gregoretti
un altre de Rossellini
i el de Pasolini
el de Pasolini
es diu
La ricota
La ricota
que és
molt bo
jo no el recordo
el 1964
confesso
va fer una pel·lícula
que és
es va
es titular
L'Evangeli
segons Sant Mateu
que aquesta
després
us explicarà
una anècdota
el mateix 66
no
el 67
ja va fer
Edipo Rey
interessant
una pel·lícula
molt important
el 1968
la que comentem avui
avui
teorema
el 1969
Medea
sobre la
no l'he revisat
jo no l'he revisat
jo l'estava revisant
aquesta tarda
una pel·lícula
bastant dura
de veure
del 71
al 74
va fer
el que
es va anomenar
la trilogia
de la vida
que
ja us dic
des d'ara
que
a posteriori
el mateix
Pasolini
va
va renunciar
d'ella
va renegar
una mica
va renegar
d'ella
perquè
va considerar
que la crítica
l'havia interpretat
d'una manera
tendenciosa
absolutament
contrària
a el que ell
pretenia fer
i llavors
jo crec que
si l'hagués pogut
esborrar
tota la trilogia
ho hauria fet
aquesta trilogia
són
en primer lloc
el 71
de Camerón
de Camerón
de Boccaccio
el 72
els contes
de Canterbury
el 74
les mil i una nits
aquesta és
la trilogia
de la vida
i va sortir
de Cameró
de Cameró potser
la salvaria
jo no ho sé
sí
segur
salvats totes
sí
les tres
són salvables
però
sí que té
molta raó
i em sembla
molt coherent
amb la forma
de ser d'ell
sí
que apliques
el renunci
a tot estrès
sí
i llavors
va sortir tan rebotat
d'aquí
que la seva última
pel·lícula
el 1975
el mateix
any que el van matar
no és altra
que
Saló
o els 120
dies
de Sodoma
i aquí
sí que va
volcar
tota la seva
mala llet
acumulada
i va dir
o sigui
vosaltres
m'ho agafat
i m'ho tergiversat
a veure qui té
pebrots ara
per fer-ho
amb Saló
i Saló
bueno
va ser una pel·lícula
que va
va crear
una quantitat
d'erupcions
cutanes
home
home
amb crítica
amb política
i amb la part
religiosa
dominant
a Itàlia
molt notòria
mira
torna a ser una pel·lícula
en aquest sentit
revolucionària
en el sentit
que trenca
igual que en el 68
havia trencat
amb teorema
aquí trenca
d'una altra manera
trenca amb Saló
efectivament
efectivament
bé
i llavors
hi ha una cosa
que aquí
recuperaré
lo de l'Evangel
segons Sant Mateu
l'Evangel
segons Sant Mateu
el personatge
que fa
de Jesucrist
és Enric
Irazocchi
jo el vaig conèixer
Enric Irazocchi
molt bé
bé
doncs
per què
el vaig conèixer
t'imagines
per què?
bueno
va estar a Barcelona
treballant
va vindre a Barcelona
i va treballar
amb
o sigui
va fer diverses coses
però una d'elles
amb el Nunes
amb el Nunes
és que ell va estar
a l'Escola d'Art Dramàtic
Adrià Guald
que
aquesta escola
un dels que la va fundar
va ser Ricard Salvat
i l'altre
Maria Aurelia Gamay
amb Ricard Salvat
gràcies a
una amiga meva
que ha estat
aquí en el programa
la Glòria Montero
una escriptora
d'origen espanyol
però
que va viure
molts anys
al Canadà
després va tornar
a Caballida
ella es coneixia
ella havia fet teatre
també
va escriure obres de teatre
com Frida K
que la vaig filmar
és una que un dia
vaig comentar
la vaig filmar
l'hi vaig donar
i ara
no la tinc jo
no la tens
bé
però
ella em va presentar
el Ricard Salvat
vaig tenir l'oportunitat
de conèixer-lo
una persona
extraordinària
que sabia una muntanya
bé
doncs
va
l'Irazoqui
va vindre
a Barcelona
de visita
al
Pasolini
i va estar
en l'escola
del dramàtic
Adrià Guald
i ell va vindre
perquè resulta
que
Pasolini
el
1967
tenia amistat
amb José Agostín
Goitissolo
sí
i
ell
es va interessar
per la poesia
catalana
i
ajudat
per Carles Cardó
poeta
va traduir
a l'italià
una selecció
de poesia catalana
amb un llibre
que es diu
Fiori di Poeti Catalán
el
1947
amb poetes com
Miquel Costa
Llobera
Joan
clàssics com
Joan Ruiz de Corella
Jacint Verdaguer
i també Carles Riba
i Josep Carné
sí
sí
o sigui
d'aquesta relació
amb els catalans
va reprendre
després
ell a Roma
que hi va anar
no sé si per estudis
jo crec que era com a estudiant
parles d'ell
a l'Irazoqui
no no
sí
a l'Irazoqui
i llavors a Roma
va ser quan li va dir
mira
estic preparant una pel·lícula
i tu
dones el tipus
home és que té un físic
ideal per fer el personatge
jo crec que
li era molt
escàient
ell
fa el 66
fa Noche de Vinotinto
amb la Serena Bergano
sí
Serena Bergano
persona que està vinculada
a aquest poble
era la de Nunes
és la de Nunes
Noche de Vinotinto
és la de Nunes
i ell és
l'home
diguem de la pel·lícula
la Serena Bergano
és la dona
i ell és l'home
i realment a mi
em va impressionar
ja Noche de Vinotinto
l'he vista 26 vegades
si la Serena ens escolta
que podria ser
perquè està en aquest poble
és possible que ens estigui escoltant
bueno
són molts els actors
i actrius
i directors
i guionistes
que ens escolten
no ho dir perquè estan aquí
viu aquí
perquè viu a Sant Jús
llavors ja és
encara ho podem creuar
quasi obligatori
salutacions
i per altra banda
efectivament
a mi és un actor
que sempre m'ha agradat molt
em va agradar
amb Noche de Vinotinto
em va tornar entusiasmant
en l'Evangeli
va semblar
el millor actor
per fer el personatge
sí
sí
em sembla impressionant
està bé
tal com hem dit abans
els trets aquests
identitaris
de Pasolini
esquerra
marxista
comunista
n'hi ha un altre
que no és menor
i
i bueno
d'aquí venen
molts problemes
que va tindre
que és el de declaració
i vida
comportament
homosexual
sí
això ho he dit un moment
sí
llavors també
hem comentat abans
també que és un defensor
de la llengua
ell
té una formació
lingüística important
i tant
i em dic
que una de les seves fonts
és
Ferdinand de Socher
sí
llavors
de qui ve
que ell
vingués a Catalunya
i s'interessés
pel català
perquè igualment
a Itàlia
va defensar
la seva terra
l'idioma
friulià
i va escriure
i té llibres publicats
en friulià
com a lingüista
va ser com
després es va
interessar
per fer la traducció
d'aquests problemes catalans
introduir-los a Itàlia
sí
era una cosa
que tenia el seu interès
molt bé
llavors
dir que
al llarg de la seva vida
va acumular
33 processos
judicials
que van ser
sobretot
per la seva obra
conseqüència
de la seva obra
sempre compromesa
contra les àlits
i el conformisme
de
les altres classes
socials
i després
també
per la seva
figura
en defensa
naturalment
de la homosexualitat
sí
pel seu fet de ser-ho
perquè no
que en va parlar
també
però era
sobretot
ho era
i exercia
com a tal
diguem
no se n'amagava
i llavors
s'ha de dir una cosa
ell va néixer
el 5 de març
de 1922
i va morir
a hòstia
el 2 de novembre
de 1975
als 53 anys
bé
mai ha estat
aclarida
la seva mort
sembla que
tres joves
li van llevar
la vida
en tot cas
la nit
abans de morir
va fer una entrevista
avui famosa
estampa cera
al diari
aquest l'he llegit
aquest entrevista
en la qual
alertava
del perill
del feixisme
sí senyor
crec recordar
que està a film
o ha estat a film
aquest entrevista
i aquí
ho deixaria
sí senyor
sí
un final
no feliç
però en final bo
s'ha intentat revisar
el motiu
el procés
etc
per determinar
els motius
i no s'ha
no s'ha tornat
a revisar
mai
el procés
aquest
bé
bé
fins aquí
estem a 53
tenim set minutets
escolteu
ho vam prometre
i ho hem
de fer
la novena edició
del Barcelona Film Festival
va acabar
el divendres
d'aquesta setmana passada
ara
us comentaré
el palmarès
però abans
dic que
i el festival
què?
us direu
doncs mireu
el festival
el festival de Barcelona
a criteri meu
no
o sigui
ha tingut
ah perdona
gràcies Carles
gràcies Carles
ha tingut el sostrac
de
de la Covid
igual que ho han tingut
moltes altres
activitats
etc
però superat això
jo crec que
era un moment
per agafar
una mica
i dir
a veure
portem el nom
de Barcelona
anem a fer un festival
que estigui a l'alçada
de la ciutat
per el que es representa
perquè
és que cada vegada
ho tinc que dir
estic veient
pel·lícules
estrangeres
en què hi ha
sobretot comèdies
en què hi ha
un moment del diàleg
en què un dels personatges
com a cosa
extraordinària
li diu
el seu cònjug
el seu nòvio
la seva nòvia
escolta
i per què no
fem un viatge
a Barcelona
està ple
ple de pel·lícules
en aquest sentit
i és una cosa
que no
no és cap
crocadet d'ull
a Barcelona
ni a Espanya
ni a Catalunya
ni res
és
que
és una tendència
internacional
si som tendència
internacional
no hauríem de tindre
un festival
que estés
a l'alçada
de
de les capacitats
sí, sí, sí
i del referent
que és Barcelona
en altres coses
sí, sí
jo sí
jo et dic sí
es veu que no ho és
doncs
continuem tenint
un perfil baix
i som
bàsicament
no ho dic
solament jo
hi ha molts col·legues
de la crítica
que
m'ho han comentat
aquest any
durant el festival
som
un festival
de preestrenes
ja
i dit això
el palmarès
és millor pel·lícula
de qui ets són
o bé
jo prefereixo més
el títol en francès
que és
jugar amb foc
jouer avec feu
res a veure
una cosa amb l'altra
i no té res a veure
però la segona
és molt més adequada
és una bona pel·lícula
em sembla que vaig parlar
d'ella la setmana passada
sí
està dirigida
per dos germanes
Delfín i Muriel
Colent
molt bona
millor direcció
és per
Elisa Jung
en Paternal
Leaf
discrepo
de les dues coses
sí
no et va interès
de que sigui la millor direcció
i de que la pel·lícula
passi dels cinc
un aprovat justet
ja
millor actor
Gregory Gadeboa
per la primera escola
la primera escola
és una pel·lícula
també
d'un
un aprovat
alt
o un notable baix
i el paper
de Gregory Gadeboa
no em sembla
no em sembla
de la millor divisió
com a interpretació
la millor música
per Marc Parrot
per la furgo
de Eloi Calvo
veus veure-ho
que l'havien donat
sí
aquí és una cosa
que això
és el premi
festival de perlada
no m'hi poso
sí
val
durant com a poc
el Marc
és un bon músic
durant com a poc
millor actriu
Alexandra Lamni
per la primera escola
estem amb lo mateix
aquesta actriu
fa una bona interpretació
però
des del meu punt de vista
tant l'època històrica
és que
a veure
a mi em va recordar molt
però
en fluix
sí
el festín de bebet
el festín de bebet
nada menos
que l'havien vist
fa molt poc
el que allí era
tota l'obra culinària
sí
aquí
és una obra
de
de
promoció
o el que sigui
de
de lo que és
la
l'escriptura
ella és una mestra
sí
i
agafa un parvulari
d'un poble
de la perifèria
i tal
per fugir
de la comuna de París
que està tota la cosa
molt excitada
l'altre
sortir de la comuna de París
1871
molt bé
d'acord
i
després
millor muntatge
per Col 75
d'Angela Semets
que realment
és molt bona pel·lícula
el premi de la crítica
de l'ASSEC
a la que
companyia
a la que pertany
Col 75
d'Ido Flu
amb la que jo
també coincideixo
diem adeu
i
dit això
és el resum
dels festivals
a reveure
l'aula de cinema
en parlem la setmana
vinga a reveure
aat
aat
aat
aat
aat
Fins demà!
Fins demà!