CINEMA SENSE CONDICIÓN
Més, més.
Més, més.
Hola, bona tarda, amics i amigues.
Amb aquests compassos de la música que va compondre Nino Rota
pel Padrino de Francis Ford Coppola de 1972,
engeguem avui perquè precisament el Padrino
serà la pel·lícula de la setmana que hem escollit
degut a que el dia 25 de febrer passat
es va estrenar la versió remasteritzada
per celebrar els 50 anys de l'estrena del Padrino.
Però anem a començar pel principi.
Bona tarda, Lluna, què tal?
Bona tarda. Bé, aquí.
Tot bé?
Tot bé.
Molt bé.
Bona tarda, Ignasi.
Què tal, bona tarda?
Com va?
Doncs ja veus.
Enfeinats?
Sí, avui és un dia en què l'univers s'ha posat en contra.
No entrarem en detalls.
No entrarem en detalls, molt bé.
Bé, en tot cas és el dia de la dona, així, oficialment.
S'ha de dir que voldríem que fos cada dia.
Sí.
El dia de la dona i el dia de l'home i el dia del nen.
El dia del ser humà, no?
El dia del ser humà, en definitiva.
Però, bueno, en tot cas, on vagi per elles el nostre homenatge avui també.
La humanitat és contradictòria.
Tenim que lamentar l'absència del nostre company i amic Anastasi,
que per motius particulars i personals no ha pogut assistir avui.
Li enviem una forta abraçada des d'aquí.
i més avançat el programa mirarem a veure si podem fer una connexió.
O sigui que, Anastasi, estiguis preparat perquè potser tens una comunicació nostra per parlar...
Particularment, és una llàstima que no pugui ser personalment,
perquè particularment ens parlarà del tema de les...
Des del punt de vista professional, del tema de la restauració,
del que és restaurar digitalment una pel·lícula.
Avui dia, perquè de restauracions digitals ja s'emporten uns quants anyets.
Serà molt interessant, segur, segur. Molt bé.
Bé, doncs, amb aquests elements i tornant una altra vegada a Francis Ford Coppola
i el seu padrino que està en aquests moments amb el grup balanyà projectant-lo,
la versió aquesta remesteritzada,
començarem a parlar de cinema un dimarts més.
Sí.
Endavant.
Doncs això, anem a parlar del padrino 50 aniversari.
Sí.
Això és una mica una moda, eh?, per això.
En el sentit que en Coppola ja s'ha sumat a la mania del Ridley Scott
de fer un fotiment de versions d'algunes de les seves pel·lícules.
Recordem que Apocalipsis 9 ja va per la tercera, el Final Cut,
que no sé si s'ha estrenat comercialment a casa nostra, em sembla que no.
i, bé, en el cas del padrino, esclar, ara s'està parlant d'aquesta remesterització
que s'ha fet pel seu 50 aniversari, efectivament,
però, de fet, ja em sembla recordar que ja es va fer una remesterització
als anys Noratda i després...
Sí, el 30 aniversari se'n va fer una.
I després, el 2006, se'n va fer una altra de remesterització.
Sí.
Amb el muntatge sonora, el 2007, també va haver una...
Perquè, clar, el so era mono,
i aquest famós muntador, Moon,
del qual, doncs, l'Anastasi ens ha parlat tants de cops,
va fer un altre editatge, diguem-ne, de la banda sonora
per fer-la estèreo i aquestes coses.
En fi, de tot això potser...
Bueno, a veure si després en podem parlar,
perquè serà molt bona l'opinió de l'Anastasi,
perquè ell, tècnicament, domina el tema,
i, a veure, estem davant...
Jo, diré una cosa, jo vaig veure la pel·lícula
i vaig gaudir molt.
O sigui, per mi, em sembla...
Vas percebre diferències...
No, no, no, aquí està.
Visuals, també de so i de música,
tots aquests elements em van semblar molt recuperats
i molt actualitzats,
i li fan un bé a la pel·lícula que jo tinc a casa,
que és una còpia del segle passat.
Li fan un bé.
Ara, et dic això.
Així com, tal com ha quedat aquest padrí,
em sembla extraordinària
i que val molt la pena recomanar
la visió d'aquesta remasterització,
jo crec que no m'agradaria
que, en el cas que fos possible,
Leonardo da Vinci, per exemple,
comencés cada 10 anys o així
a remasteritzar la Gioconda...
Sí, és que, diré una cosa,
quan tenim una obra mestra,
per què l'hem de toquetejar?
O sigui, en principi, eh?
Com a principi?
Jo crec que intents comercials,
i no tant per la sala de cinema,
com pel fet que ara...
Tu has vist el Padrino a primera part,
però aquesta remasterització
s'ha fet de les tres parts, eh?
Sí, sí.
És més, de l'última, de la tercera,
fins i tot Cupola ja fa uns pocs anys,
per ell, eh? O així,
que això només s'ha estrenat als Estats Units,
en Cupola de la tercera
va fer un remuntatge.
Tal com diu ell,
que ell i Puzo, l'escriptor, no?
Sí, sí.
Volien que fos aquesta tercera part, no?
Que ja no venia directament d'una novel·la d'en Puzo,
sinó que, efectivament,
era fruit directe del guió d'ells dos,
perquè ells dos sempre s'han entès molt bé,
tant per la segona part, que tampoc era novel·la,
com la tercera, no?
Jo, en aquest sentit, jo crec...
O sigui que llavors estarem parlant d'una quarta part.
Sí, bé, a veure...
Si fan un muntatge nou,
serà una pel·lícula diferent.
No ho sé si quan...
Perquè m'imagino que s'atreviran...
Ja et dic,
la remasterització s'ha fet de les tres pel·lícules.
Sí, sí.
I la col·locaran en un pack.
El King no...
Exacte.
Aquí està el negoci.
No tant ja per l'explotació comercial,
que la gent potser no hi anirà massa,
ni molt menys ja...
No, perquè molta gent dirà,
ah, bueno, ja me'n recordo, ja l'he vist.
Però la cinefilia sí que comprarà el pack.
El que no sé és si el pack tindrà la versió nova,
el remuntatge...
Sí.
...de la tercera part,
o el muntatge original.
No sé com anirà la cosa.
Perquè, Déu-n'hi-do,
l'embolic que tenim amb tot plegat.
No oblidem que, a més a més,
existeix la versió lineal.
Una versió que en Coppola va fer per la televisió,
jo sé si cap als anys 90,
o potser abans,
va...
Sí, veurien-se els 90, forçosament.
Va fer una versió televisiva
que es diu El Padrino Épico,
li han donat a dir.
No sé, em sembla que no està comercialitzada,
tampoc, a l'estat espanyol,
però és un muntatge lineal.
És a dir, comença quan en De Niro
fa de Vito Corleone de jove,
de com es va obrint camí a Nova York,
els anys 20, no?
I tal.
I, per tant, doncs,
és una versió molt divertida, no?
Perquè és lineal.
No és com el Padrino Segona Part,
que recordem que té un muntatge paral·lel, no?
Entre el que és el...
El Padrino Primer.
... els anys 20
i la continuació a partir de l'any 55,
que ens sembla que és quan s'acaba
el Padrino Primer a part, no?
En aquest sentit, també existeix aquesta versió.
O sigui, que realment tenim un embolic
de Calample.
i per parlar pròpiament de la pel·lícula,
jo m'atreviria a dir que
és un miracle que existeixi,
sobretot la primera,
perquè el Cupola diu
que va estar visquent
tota l'estona,
tot el rodatge,
amb l'ail cord
de si el fèiem fora.
Fins i tot hi va haver
un muntador
i un ajudant de direcció
que va ser ell
el que els va fer fora després,
amb l'acord de part amunt,
però van haver un parell
de tècnics,
ja dic,
del muntador
i l'ajudant de direcció
que també van moure
despatxos, diguem-ne,
de la part amunt
per fer-lo fora.
Des del principi,
a veure,
s'havia pensat
en molta gent,
en molta gent diferent
per dirigir,
tots de prestigi, no?
El Peter Jay,
el Richard Brooks,
que són paraules majors,
l'Arthur Penn,
fins i tot van recórrer
al Costa Cabras
i a l'Auto Preminger,
però després es van,
tots aquests van dir que no,
que no els interessava,
perquè en aquell moment
la novel·la no estava acabada,
només hi havia 60 pàgines
quan estàvem buscant
el director
per dirigir.
Amb 60 pàgines,
un dels encarregats,
un tal Peter Barth,
se'n va anar cap a el Roger Evans,
que era vicepresident
en aquell moment de projectes,
i li va dir,
mira, aquesta novel·la promet.
El Roger Evans va dir
que endavant,
cap problema,
i va comprar
els drets
per 80.000,
finalment
per 80.000 dòlars
quan ja era un fet
que es faria pel·lícula.
Però, de fet,
a l'inici
només li van donar
12.000
a Putzó.
A Putzó,
que només tenia això,
60 pàgines,
el seu agent
li va dir,
no ho agafis,
t'estan prenent el pèl,
però el Putzó
tenia
10.000 dòlars
de deutes de joc.
i aleshores
va dir que sí,
no?
Va passar
el seu agent literari
i va acceptar.
I aleshores,
perquè no es notés gaire
que li compraven
els drets
per 10.000,
li van donar
el Roger Evans
li va proposar
12.500,
allò que no,
perquè no,
i amb la promessa
que quan,
si el projecte
passava ja
a ser un fet,
en el sentit que sí
que és
per amunt
decidia portar-la
a la pantalla,
aleshores...
Hi hauria un complement.
No,
un complement important,
aleshores van ser
80.000 dòlars,
que és una quantitat
important.
El propi Copola
diu que si...
Copola va ser
l'última opció,
perquè Copola
tenia
tres pel·lícules fetes
que van ser
autèntics
fracassos comercials,
El valle de l'arcoiris,
Jueve sobre mi corazón
i abans de tot
ja eres un gran xico,
que a mi és una pel·lícula
que em diverteix molt,
amb una cara en black
superfresca
i una pel·lícula
que em va agradar molt.
Aquesta de Jueve
és The Rain People,
no?
Ja eres un gran xico?
No, no,
Jueve sobre mi corazón,
efectivament,
dic el títol en castellà,
i El valle de l'arcoiris,
no?
Tres,
amb Alfred Ester
i tal,
però a més,
amb un cert aire clàssic,
en aquesta pel·lícula també.
Res,
no va fer ni cinc de clash,
per tant,
Copola
estava
amb hores baixes
i la seva productora,
la Soutrop,
que s'estava anant a fer punyetes,
estava molt fotut,
la veritat és que estava molt fotut,
i al principi,
fins i tot ell,
fins i tot Copola,
es va tirar enrere.
Buscaven,
finalment,
després que aquests grans noms
diguessin que no,
buscaven que el director,
el Roger Evans,
buscava que fos
algú de substrat italià,
encara que fos de segona generació.
li van dir al Sergio Leone,
però el Sergio Leone
va dir que ell ja estava fent
la seva pel·lícula de càncer.
Noves Amèrica.
Noves Amèrica.
I va dir que
en Tururu Capella.
Clar.
I fins i tot
el Peter Buch de Novik,
que alguna cosa té,
d'italiana,
però...
I ell va dir
que no estava interessat
en màfies,
en la màfia,
i que no li interessava
en absolut
i era això endavant.
Copola diu
que amb ell,
ell mateix,
no l'haguessin contractat
cinc mesos després
que tot arrenqués,
no?,
que s'estava ja
fent el...
el projecte ja estava
molt tirat endavant,
el Padrino va ser,
es va convertir
en un bestseller salvatge,
és a dir,
amb unes vendes
del llibre
absolutament descomunals.
I aleshores,
clar,
ja Copola
ja estava agafat.
Però fins i tot
ell mateix diu
que
si
li arriba
a proposar-se tot
un cop
ja era un bestseller,
no l'haguessin agafat amb ell.
Perquè,
precisament,
per als seus productes precedents,
no?
O sigui,
si amb la producció
ja tenim
tot aquest cacau,
després,
el càsting,
va ser...
tot és apoteòsic.
Va ser
increïble.
El Copola
va estar a punt de fer...
el van estar a punt de fer-lo fora
no sé quantes vegades,
l'Eleonor,
que és la que va fer el llibre aquell
sobre el rodatge d'Apocalipsis 9,
diu,
confessa que
bueno,
que estaven
amb una angoixa
sobreimpressionant
perquè
tenien dos fills
petits
i no tenien
cinc de galaix.
O sigui,
realment és que
estaven necessitats,
molt necessitats.
Ara,
com sempre,
el miracle
del cinema,
la màgia que té
aquest setè art
que tan
ens agrada
i tan ple
i ens dona
és que
amb totes aquestes dificultats
i moltes més
que es van donar,
com a sortir
una obra mestra
tan perfecta.
Són aquelles coses
absolutament miraculoses.
Jo crec que Copola,
malgrat tot,
molt bé,
no havia tingut èxit
en les seves pel·lícules precedents.
Però Copola ja,
ell no ho sabia
ni ningú ho sabia
en aquell moment,
però Copola ja era
un gran director.
Perquè el criteri
que això és més
de Copola
que de Puzo,
tot i que el guió
que consti
que és difícil discernir
perquè és probable
que Puzo també,
el Mario Puzo,
hagués fet
una evolució
sobre el seu propi material.
Però aquesta manera
d'enfocar la pel·lícula
des de la perspectiva
d'un insider,
és a dir,
és la visió
d'una família
de la màfia
des de dins,
no des de fora,
sinó des de dins mateix.
Per tant,
clar,
el que aconsegueix
és fer-nos creure
que Vito Corleone
és un sap.
Hi ha un efecte
pels personatges.
Home,
ho sotsap,
però.
Sí,
sí,
sí,
sí,
perquè a més a més
diu,
un moment,
la droga no,
eh?
Sí,
la droga no.
Sí,
jo,
la prostitució,
armes,
tot això,
el joc,
tot això val.
Ell,
la violència d'ell,
la de Vito,
no es veu pràcticament,
sempre és la violència
de les altres famílies
que se'l volen carregar,
particularment aquest nou
que està intentant vendre droga
i que el Marlon Brando
doncs diu que no,
però tu fixa't que
gairebé que quan es mora
en la pel·lícula
tenim la sensació
que s'ha mort un gegant,
no?
Sí.
És a dir,
quan és gent malfactora,
tinc una petita relació
de coses que no es veuen
en la pel·lícula
i que són sorprenents.
Per exemple,
no es veu cap víctima civil
morta,
cap víctima civil,
una altra cosa són els gansders,
no?
Però cap víctima civil
morta a causa del crim.
O sigui,
no hi ha danys col·laterals.
No hi ha,
no hi ha dones
totalment
en la trampa
de la prostitució,
no?
No fos cas.
Precisament són coses
que en Corleone diu
que la societat
això ho pot encaixar,
però la droga
ja no ho encaixa.
Recorda't?
Cap vida enfonsada
pel joc,
no?
Escolta,
no?
On també la màfia
tenia interès.
Crec que
amb les tres hores
que dura
no surt
ni una imatge
d'un casino.
No, no,
clar que no.
Cap víctima
per rubertori
ni per estafa,
per protecció,
allò que et venen
i et dius
o pagues la protecció
o se t'ha acabat el negoci.
Cap víctima de frau,
riant de riant.
I això sí,
es veu un policia corrupte,
no?
Sterling Hayden.
Sterling Hayden,
que aquest
visiblement
col·labora
amb les famílies
mafioses
i no precisament
a favor de Corleone,
no?
No,
de les altres.
Més a més de les altres,
no?
Però,
és a dir,
que tot està cuidat,
en la pel·lícula
tot està cuidat
perquè
sembli un sant varó,
no?
I la família...
I clar,
la gran sorpresa
és que la pel·lícula
es diu el padrino,
però el padrino,
què?
el padrino,
Michael Corleone
o Vito Corleone?
Perquè,
evidentment...
Jo crec que hem d'interpretar
que en aquest cas
és
Don Vito.
Jo crec que és Michael,
el centre de la pel·lícula...
Però el centre de la pel·lícula
és Michael.
És Michael Corleone.
La prova està
que
tot el que vindrà després
vindrà
i tindrà el centre
amb Michael.
Totalment.
Perquè és un personatge
que al principi de la pel·lícula,
fins i tot la pròpia família
el protegeix,
no vol
que estigui amb...
Sí, sí, sí.
El mateix Vito
diu,
no,
esto...
Vito vol que Michael
vingui a la boda
i estigui allà
i no es fa la foto
fins que no arribi Michael.
Però
procura que el mantinguin
sempre a part.
Efectivament.
O sigui,
el personatge del James Cahn
que s'encarregui
de cuidar-lo
que no tingui problemes.
Exacte.
Ara,
el punt d'inflexió,
evidentment,
és quan fareixen
a Vito Corleone,
no?
I aleshores Michael
agafa el compromís.
I aleshores fa el salt
i fa una transformació
que, evidentment,
per la resta de la pel·lícula
i més en la segona part,
és una transformació
espectacular, no?
Sí.
Perquè realment és un home
expeditiu
i que no es pensa
en les coses dos cops.
El que veig aquí
és que dius
la novel·la
l'ha fet Mario Puzo,
però
jo hi veig
una importància
i una imprenta
molt forta
de Francis Ford Coppola
aquí.
Perquè
només
l'arrencada
de la pel·lícula
a mi em costa creure
que
un escriptor
pugui fer
aquella arrencada.
Aquella arrencada
és d'un home
que domina
el llenguatge cinematogràfic.
És a dir,
comencem
el pla
en negre
i
estem
a l'habitació
on
s'estan donant
els favors
que és típic
quan
el padrino
casa un fill
o una filla
que
hi hagi
una sèrie de visites
que passin
i aquell dia
se'ls dona el favor
d'atendre
la demanda
i els problemes
que tenen, no?
Llavors,
veiem com
la càmera
es va acostant
lentament
fins a un primer pla
mentre
el personatge
que està suplicant
està d'esquena
i el Marlon Brando
l'està mirant
l'està tenent
és que això
és una cosa
que jo crec
que llegint el llibre
difícilment
te la pots imaginar
i aquí
s'allun
aquí
i a partir d'aquí
tota la pel·lícula
per mi
el talent
de Coppola
que és el que tu dius
les tres pel·lícules
que va fer
són pel·lícules
a la millor
d'aprenentatge
i tal
però
ell
no hi ha dubte
que ja tenia
un sostrat
molt gran
com a cineasta
i jo crec que
descobreix
un recurs
cinematogràfic
o si més no
és la primera vegada
que em sembla recordar
l'aplica
en les tres anteriors
noies
és a dir
comença
desenvolupa
un sentit
operístic
del cinema
en el sentit que
això
amb la tercera
és molt més accentuat
exacte
és a dir
comença i acaba
primer
amb dues cerimònies
perquè
comença amb la boda
de la filla
del Vito
i acaba
amb el bateig
del fill
del Michael Corleone
però
quan acaba
mentre
s'està batejant
el fill
del Michael Corleone
s'està
Michael Corleone
s'està carregant
els caps
de totes les famílies
perquè sap
que o és ell
o són els altres
i per tant
no està disposat
a perdre-lo
hi ha un muntatge
i aquí
una altra vegada
m'agradaria
que aquesta és l'Anastàcia
aquí
hi ha un muntatge
entre el bateig
i la matança
que és
és a dir
el bateig
però és que és un curs
de cine
tota la pel·lícula
però a més
és el contrast radical
el bateig
és una cosa agradable
la matança
és violència
de la més brutal
de la més sanguina
l'amor i la vida
estem celebrant
i aleshores
com tu dius
a la tercera
a la tercera
ho torna a repetir
de manera encara més espectacular
però de per mig
hi ha Coton Club
que també té
que també té
el número final
del claquer
amb també
unes escenes
violentes
amb la qual cosa
és gairebé
una marca
de marca
Copola
vull dir que
a més
amb uns resultats
sobretot
amb el Padrino 3
amb uns resultats
espectaculars
és a dir
et quedes
absolutament
calamat
allà hi ha tot
tot el tema del Vaticà
que és
algo
sí
sí
no
però jo dic
aquest sentit
operístic
de combinar
violència
amb una altra acció
que és un contrast
i després
del principi
sí que m'agradaria
destacar
el criteri fotogràfic
que tu
ho deus haver
vist
de manera espectacular
el gran contrast
que hi ha
entre l'exterior
de la boda
el jardí
que és una fotografia
gairebé cremada
cremada
és una fotografia cremada
amb l'interior
absolutament
plena de foscos
que això
és una cosa
pròpia del director
de fotografia
el Gordon Willis
que bueno
escolta
ha fet
dels grans
perquè
a banda de fer
les pel·lícules
d'en Coppola
hi ha
Cliud
Con el agua
al cuello
el Harper
gran pel·lícula
hauríem de comentar-la
aquesta col·lícula
perquè és fabulosa
sí
és per recuperar-la
Annie Hall
moltes del
Woody Allen
Manhattan
amb l'aguai negra
Annie Hall
la rosa purple
el Cairo
li diuen
el fotògraf
de les tenebres
perquè li agrada molt
fer aquesta cosa
carabatjo
és dir carabatjo
de clars oscurs
molt violents
molt agressius
però fixa't que
una altra vegada
l'interior és carabatjo
sí
efectivament
efectivament
el contrast
entre la boda
els contrasts són radicals
entre vermells
per exemple
l'escena del cavall
el vermell aquell
és intens
ah sí
sí
el cap del cavall
el famós cap del cavall
que això també va ser
motiu de discussió
brutal
perquè
estaran dient
però hem de posar
un cap de cavall autèntic
a tothom li semblava
la por munt
tothom estava escandalitzat
i en canvi
el cupola
el cupola
malgrat tot
estava sempre
a punt de ser acomiadat
però
va acabar
fent
el que a ell
li donava la gana
perquè els actors
són els de cupola
tot i que el Roger Evans
i Déu i sa mare
estaven tots dient
que volien altres
altres alternatives
el Brando
no el volien ni veure
perquè Brando
a part que ja estava
una mica acabat
en aquell moment
era un home
amb fama de complicat
i d'estrafalari
i li agafaven
unes reaccions
absurdes
de totes
a mesura que avançava
la pel·lícula
Brando la va començar
per lo vist
per lo que he llegit
d'una manera
però a mesura que va avançar
ella es va adonar
que estava fent
una pel·lícula
que seria important
i era molt intel·ligent
Brando
i fins i tot
la seva mort
que hi ha dos moments més
de pel·lícula cremada
podríem dir
respecte
als interiors
sobris
i més aviat
foscos
que són
la mort de Brando
que està
entremig de Tom Aqueles
que és una cosa
que la va dirigir ell
ell jugant
amb el seu net
i després
ja
quan
el Michael
s'entén
que anava cap a Sicília
per estar durant un temps
fora de l'alcance
de les bales
de les faccions contràries
sí, sí, esclar
a Sicília
hi ha una explosió
de llum
aquells exteriors
són extraordinaris
que ja no són cremats
per això
però són d'una intensitat
és a dir
el sol
realment
impacta
per tant
clar
al Gordon Willis
li diuen
el fotògraf
de les tenebres
però bueno
en el fons
també
quan toca
fer llum
aquí s'havia
contrastat molt
sí, sí
a mi m'agrada
parlar
de l'interior
de la seqüència inicial
quan estàs rebent
tota la gent
que padrí
venja la violació
de la meva filla
i l'altre
home
ara vens
i tot què faràs
per mi
en tens poc respecte
que hauries pogut tenir
la meva amistad
tot això
amb aquest to
de llum
carabatxo
de clars oscurs
tan bèsties
és
és una seqüència
que realment
impressiona
perquè el primer
que la pel·lícula
recorda que comença
amb un zoom
back
és a dir
un zoom
que va obrint
el personatge
que està intentant
parlar amb el
padrí
i és tot negre
és tenebrós
realment
i efectivament
i la música
que ens va introduint
i evidentment
hi ha diversos moments
tenebrosos
perquè evidentment
al carrer
quan Michael
està esperant
els matons
que volen matar
el seu pare
el carrer
també
és un carrer
fosc i negre
no es veu gairebé res
sí que és veritat
que li agrada jugar això
però realment
és que el resultat
i tu
i l'assassinat
que fa ell
del capità
del Sterling Hayden
a l'intèrpret
i l'altre mafiós
a dins del restaurant
també és extraordinària
allí hi ha un muntatge
ràpid
que accelera l'acció
al mateix muntatge
que és una cosa divina
extraordinària
no, no, no
és que el punx
de Copola
és molt potent
jo
mira
el padrino
ha fet córrer
en aquests 50 anys
rius de tinta
o sigui
s'han escrit llibres
s'ha escrit llibres
sobre Copola
però
jo diria una cosa
hi ha molta gent
que diu
hi ha 5 escenes
bàsiques
i tal
jo per mi
hi ha una escena
bàsica del padrino
i saps quina és?
una escena
que dura 175 minuts
per mi
és una obra rodona
és que
no puc extreure
un tros d'allà
sí, però
hauríem de fer una reflexió
perquè fixa't
perquè és que no hi ha
un moment dolent
al padrino
sí
és a dir
és una pel·lícula
popular
popular
pel gran públic
no hi ha
grans intel·lectualitats
tot el contrari
és una narració
bastant plana
bastant senzilla
en el sentit que
tot
la típica història
de venjances
serà entre
entre mafiosos
però és una història
de venjances
i malgrat tot
com dius
absorbeix
d'una manera
absoluta
quan és una pel·lícula
m'atreviria a dir
amb molts aspectes
convencionals
complicada
no, no, però
a la vegada
però convencional
i clàstica
té unes lectures
complicades
però aquest és
és el gran efecte
o sigui
això només està
al alcance
dels millors
de la història
està parlant
amb pintura
per exemple
amb Belcap
Rembrandt
per exemple
em ve al cap
Miquel Àngelo
Rembrandt
és 10 baixat
de la terra
directament
o sigui
aquells
t'estan fent
unes obres
que
igual les gaudeix
el que podríem
considerar
el gran públic
que
l'especialista
per què?
perquè és que
hi ha una quantitat
de contingut
és que és la vida
allò
és la vida
exacte
ara ho has dit
estic completament
d'acord amb tu
jo crec que
l'èxit
d'una narració
molt ben feta
molt ben narrada
molt popular
està
en que la força
del relat
és la força
d'una família
i de les
fidelitats
i traïcions
i
això
això té
el propi
Cupola ho diu
és universal això
sí
és un culebrot
clar
sí
sota el botx
la pel·lícula
evidentment que no té
gens ni mica
estructura de culebrot
però el propi Cupola
ho diu
diu
estic dubtant
perquè es veu
tan perfecta com la veiem
i Cupola
dubtava
dubtava de tot
o sigui
a banda que
tenia la por
que el anaven a fer fora
no tenia clares
moltíssimes coses
i ja havien començat
hi havia escenes
que no estaven ni escrites
el que jo no estava acabat
el van haver de buscar
el Robert Town
que és
un guionista
bueno
tot
dels grans
no
el van haver d'anar a buscar
per unes quantes seqüències
que no sabien
entre el Puig i ell
amb les presses
i suposo que l'atabalament
del que portaven
no tenien ni temps
ni possibilitat
de desenvolupar-la adequadament
que és
la del jardí
quan el
el de Vito
el Vito Corleone
li diu
si algú
ve a
a proposar-te
una cita
no tinguis
cap dubte
que ell
t'està traient
és un del clan
dels de dins
però efectivament
és un traïdor
s'ha canviat
s'ha canviat
pensa que els Corleone
ja són
cap a
estan de cap a caiguda
i per tant
ell està
buscant
mantenir-se
tot aquest tema
de les fidelitats
tot aquest tema
del
Michael Corleone
del Pacino
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la fidelitat absoluta
cap als membres
de la família
jo crec que aquí és
on està l'imant
de la pel·lícula
d'alguna manera
sí perquè
a veure
això també és una cosa
que
és universal
és a dir
fins i tot
en un col·lectiu
tancat
d'una ciutat
d'un poble
això es dona
o sigui
hi ha
hi ha una lluita
d'interessos
i hi ha també
un
un microordre
establert
que s'ha de complir
i si no es compleix
passen coses
efectivament
sí sí sí
naturalment
no acabarà tot
d'aquesta manera
però
però sí que
per la gent
el que dèiem
de la comprensió popular
clar que sí
si tu estàs veient
aquella boda
i estàs veient
moltes bodes
de familiars
i d'amics
i tal
tu no
a la boda
al principi
amb escala petita
però no vas pensar
en la gran festa
del gato pardo
de
Visconti
evidentment
a veure
la festa del gato pardo
de Visconti
és
sublim
jo diria
que són paraules
la categoria
paraules majors
allò ja és
la cosa excelsa
pujada
al cup
però
hi ha alguna cosa
d'allò
amb la festa
de la cupola
evidentment
ho tenia en compte
perquè
hi ha alguna cosa
jo crec que hi ha alguna cosa
al gato pardo
perquè
és allò
anar analitzant
la gent
els grupets
com interactuen
aquesta cosa
d'escorniflar
dins d'una família
és el que
bueno
és el que va
en la línia del cul
a brot
sense ser-ho
però jo crec que
per aquí va
que la gent s'enganxa
els entesos
ho saben
però
potser molta gent
que ens escolta
no ho sabrà
aquesta pel·lícula
va provocar
un cabreig monumental
de
Frank Sinatra
perquè
l'actor
que surt allà
que se'n va
a demanar
protecció
perquè el deixin
entrar
de primer actor
en una pel·lícula
aquest personatge
en realitat
està basat
en Frank Sinatra
i hi havia
una mica
de cabreig
aquí
i allò
que es diu
passar comptes
per part
de Coppola
o per part
del productor
perquè es veu
que
el Johnny Fontana
exacte
el Johnny Fontana
bé
jo el que
i es va sentir
el
el Frank Sinatra
es va sentir
es va sentir
interpellat
doncs
no tenia per què
perquè el
és curiós
perquè
la ficció
de la novel·la
és això
bueno
tot això ve per la protecció
que se suposa
que la màfia
li va fer
en molts casos
corresposta
a Frank Sinatra
sí però
a veure
t'explico
el
el cantant
el Martino
és el que fa el paper
de
Johnny Fontana
recordem que
Johnny Fontana
se'n va
el dia de la boda
a demanar
al Vito Corleone
que
i de qui ve
el del cavall
ell vol
sí clar
efectivament
ell vol
estar
en una determinada pel·lícula
i el director
no el vol ni veure
perquè per culpa d'ell
un actriu que l'havien educat
ell la va seduir
i la va fer malbé
i per tant
no el podia ni veure
però es li demana
al Padrino
el Robert Duval
que fa com de
de
correu
extraordinari
bueno
tots els actors i actrius
estan extraordinaris
se'n va a parlar
amb el director
que per cert
el director
té una pinta
tu no vas pensar
amb Elia Caza
i clavat
clavat
en cap moment es diu
ni ni m'ho fets
que són allò
parecidos
razonables
razonables
me n'alegro
o sigui
que ho hagis pensat
i tant
i tant
és que
elia Caza
clavat
i el pàjaro aquest
s'assembla a Frank Sinatra
aquest tio
i lèxic que té
quan arriba a la festa
les dones demanant-li
quan és un tio
que està de cap a caiguda
però bueno clar
allà
el que recordes
és el passat
i aquest tio
tenia un passat exitós
de cantant de masses
però bé
el propi
Albertino
que fa el paper
d'aquest actor
cantant
que vol
entrar a la pel·lícula
resulta
que
ell
havia demanat
a Albert Ruddy
que era un altre
executiu de la Paramount
d'entrar-hi
de fer aquest paper
ell volia fer aquest paper
però resulta
que
en Coppola
volia
un altre
un altre cantant
que es deia
Big Damone
aleshores
l'Albertino
se va a parlar
amb el seu padrino
autèntic
de la vida real
que es deia
Russell
Bufalino
i el Russell
Bufalino
diuen que
ho va fer de manera
més diplomàtica
perquè es va dedicar
a escampar tot d'articles
per als diaris
dient
que en Coppola
no s'havia enterat
que
el paper de Johnny Fontane
l'havia de fer
l'Albertino
va ser tal
va ser tal
l'esclat d'articles
i tal
que
l'opció
d'en Coppola
és a dir
en Big Damone
permeteu-me l'expressió
es va collonir
i li va deixar
li va deixar
la via
perquè esclar
el tal
Russell
Bufalino
diguem-ne
que
érem la
màfia
és a dir
que de vegades
la vida real
i la ficció
es corresponen
jo no sé
si seria un bon moment
per posar-nos
en contacte
amb el nostre
amic Anastasi
absolutament
en fi
valuosíssim
col·laborador
Anastasi
si ens sents
estem viatjant
cap a tu
perquè realment
seria interessant
doncs
entrar-hi en matèria
pel que fa
doncs això
a lo que és
la
remasterització digital
clar
perquè
bueno
per fer la
la còpia
remasteritzada
del 2006
es veu que es van trobar
que el negatiu original
això és el que diuen
tot i que
el nostre amic
Anastasi
ho posa en dubte
però oficialment
van trobar el negatiu
gastadíssim
i van haver de fer
un seguit de
virgueries
per tal
d'intentar
utilitzar-lo
hola
hola
què tal
bona nit
hola
què tal
com estàs
bé
bé bé
bé bé
tot
bé
contents de tindre't
amb antena
perdona
què tal
dic
contents de tindre't
amb antena
jo també
de ser-hi
encara que sigui
doncs això
a través d'un mecanisme
tan rudimentari
com és un telèfon
però
bueno
però pels nostres
oients
també és una presència
perfecte
jo ja estava escoltant
amb molt d'interès
fins en aquest moment
home
fabulós
escolta
ja teniu un oïdor
sí
un oïdor ja el teniu
i crec que en teniu
molts més
però de moment
un
molt bé
seguret
escolta
evidentment
la teva experiència
professional
és
un puntàs
vaja
vull dir
per tal
de parlar
del tema
de les remasteritzacions
no?
sí
les restauracions
o les remasteritzacions
com li diem ara
en aquests moments
parlem de màsters
que són
l'original
d'una pel·lícula
i li diem màsters
bueno
seria una remasterització
tornar una mica
a l'origen
sí
sí
voleu que us explico
una miqueta
la meva
experiència
d'això
i l'opinió
i l'opinió
que tens tu
del producte acabat
sí
sobretot
però sobretot
dels criteris
que es poden seguir
no?
per tal
de remasteritzar
un negatiu
sí
el producte acabat
quan em padrina
un concret
us haig de confessar
que jo aquesta restauració
no l'he vist
no l'he vista encara
o sigui
l'haig de veure
i per tant
puc aportar poc
és a dir
jo us he estat
escoltant
amb molta atenció
i tant
els vostres comentaris
de la pel·lícula en si
com a tal
m'han semblat
francament interessats
i us he seguit molt
i m'ha fet recordar
jo la pel·lícula
l'he vista
més de dos
i més de tres vegades
algun dels episodis
per tant
la tinc bastant present
però
hauria de veure
ara
com ha quedat
aquest resultat
del que és
la remasterització
sí
és interessant
segur
segur
això
no us puc comentar
respecte a això
sí que us puc comentar
què és exactament això
perquè tinguem una mica
tots una idea
de què significa
com sempre és
molta més feina
de la que
la gent
es pot arribar a imaginar
si el que hi ha
darrere
d'un procés
tècnic de remasterització
i més
d'un monstre
cinematogràfic
com és
com és
del pes
del padrino
evidentment
és una feina
de tram
s'està parlant
de 4.000 hores
sí
4.000 hores
i d'una neteja
dels negatius
fotograma
fotograma
sí
bueno això és segur
això és segur
el que passa és que
les 4.000 hores
que poden ser moltes
a poques
jo he llegit moltes coses
sobre la remasterització
per poder parlar
en propietat
de la remasterització
d'aquesta pel·lícula
en concret
parlar en general
de remasterització
ens ho puc fer jo
per el meu coneixement
del tema
per experiència personal
i perquè a mi
és un tema
que m'ha interessat
especialment
en cinema molt
a part del muntatge
que és la meva feina
aquesta feina
m'interessa molt
però en aquest cas concret
es diuen coses
que són
algunes poden ser
una mica imprecises
llegides per un lector
que no coneix res del tema
li pot semblar
especialment espectacular
de determinades coses
però en realitat
a mi hi ha coses
que fins i tot
es diuen versions
diferents
del mateix tema
jo crec que l'important
que tinguem clar
és que una remasterització
d'un material
com és un material recent
com és el president
estem parlant de 50 anys
no és el mateix
que una restauració
d'un material
del cinema munt
és a dir
són dues maneres
de tocar el material
diferents
el cinema munt
el que s'ha d'intentar
bàsicament
és que es presenta
la imatge
suposo
clar
i els materials cinematogràfics
diguem-ne recents
en tenim per recents
doncs això
50, 25, 40 anys
això
la finalitat
és la mateixa
també
perquè és evident
que en parlàvem
no fa gaire
que els materials
són
són
fungibles
és a dir
el material cinematogràfic
de per si
per bé
que estigui conservat
en llocs
on es conserven
els espais
que les quimoteques
tenen
amb armaris
de temperatures
determinades
i amb humitat
controlada
tot el que vulguem
hi ha un deteriorament
i l'emulsió
de la pel·lícula
el que realment
està imprès
en el material fotogràfic
allò es va deteriorant
hi ha petits fongs
petits bitxets
que es van menjant
tot allò
al marge
de materials
cinc d'uns moderns
estem parlant
també s'està discutint
en aquest moment
com sabeu
que també
sobre el suport digital
no està tan clar
que el suport digital
sigui un suport
que tingui una vida eterna
sinó que també
s'està plantejant
la pèrdua
que s'està observant
en falta de perspectiva
però el fet
que s'està observant
que encara també
el material digital
perd també
per tant
tot el que sigui
garantir
a cada X temps
que realment
aquest material
es renovarà
ja és molt
perquè estem intentant
preservar
un valor cultural
en el cas
d'aquesta pel·lícula
ja es va fer
una restauració
el 2007
després
alguns diuen
2006
ja que és 2007
es fa de l'estauració
sí
2006-2007
jo he llegit
les de les diversions
2006-2007
no
jo en aquell moment
vaig veure
en un dels espacis
que vaig fer
de la pel·lícula
que vaig fer
de la prudència
després de la restauració
d'aquest any
i es va fer de so
i es va fer d'imatge
de so se'n va encarregar
el Walter Murch
que és un muntador de so
que després ha sigut
un gran muntador
també d'imatge
un dels millors muntadors
americans
i un gran teòric
i té un llibre magnífic
que es diu
en el momento del parpadeo
que és un llibre estupendo
de muntatge
és un gran
senyor
i el tema del so
i té una gran
passió pel so
per tant va fer una versió
5.1
és a dir
que era el més modern
que es podia fer
perquè originalment
la pel·lícula
era una pel·lícula
monaural
és una pel·lícula
que tot sortia
del centre
de la pantalla
i punt
bé
ells va fer una versió
oberta
5.1
com a què estem acostumats
ara a veure les pel·lícules
5.1
7.1
o com hem vist ara
la pel·lícula
que l'han vista
la versió aquesta
que és
el nou sistema
amb Atmos
el sistema Atmos
en què ja el so
ja no està
esquerra, dreta
i a darrere
i a davant
sinó que a més a més
es desplaça
en l'espai
de la sala
és a dir
determinats sons
els sentim
com si volessin
davant nostre
hi ha una tridimensionalitat
més enllà
i això s'ha aconseguit
en aquesta versió final
igual que s'ha aconseguit
dir
si no, una voluntat envolvent
diguem-ne
envolvent
realment estigues
en l'ull de l'huracà
de tot
exacte
que et sentis al mig
de tota aquella situació
això amb això
i amb l'imatge
és molt interessant
perquè el tema de l'imatge
sempre és el mateix
és a dir
el que es tracta
sempre és d'intentar
trobar primer
la mare del tema
és a dir
on està
el millor suport
que es pot trobar
en aquell moment
per tornar a fer
una bona còpia
de la pel·lícula
normalment és el negatiu
original
el negatiu original
de la pel·lícula
negatiu
la pel·lícula aquesta
era de 35
o de 70
35
35
35
35
el negatiu 35
és el que havien de localitzar
aquest negatiu 35
es dona moltes explicacions
però sembla ser
que
se'l va trobar
amb unes condicions
que no eren les millors
no
estava com
molt estrany
el van trobar com desgastat
és a dir
com si haguéssim fet
moltes còpies
exacte
diuen això
i aquesta és la versió
que diuen
que expliquen
però jo
em costa creure-me
però no tenim molt temps
una cosa que era
simplement per una raó
i és que els americans
sí que és una veritat
per la indústria
el tema del cinema
cosa que en el nostre país
això seria més creïble
això que diuen del negatiu
al nostre país sí
perquè en el negatiu
se'n tirava
el màxim rendiment possible
de còpies
si s'havien de tirar
30 còpies
es tiraven totes
el mateix negatiu
amb la qual
cada vegada
que el negatiu
es posava en una màquina
i es tirava una còpia
hi havia primer
un perill
que es trenqués
que es rellés
de 50.000 deterioraments
que podia tenir
i a vegades
els tenia realment
els americans
que tenien més poder econòmic
el que feien normalment
era duplicar
triplicar
quadruplicar
aquest negatiu
amb una qualitat
sempre intentant
que fos pràcticament
la mateixa qualitat
de l'original
i a partir d'aquestes còpies
començaven a tirar
els milers de còpies
que es tiren
de qualsevol pel·lícula
quan es feia
una projecció
cinematogràfica
a Estats Units
no era raro
que es tiréssim
2.000 i 3.000 còpies
per tot el país
sí, per distribució
impossible
que en sol negatiu
no hauria sigut
preparat
en qualsevol cas
van tomar negatiu
deteriorament
pel que sigui
i a partir d'aquí
fa, què passa?
que l'última restauració
era 2007
han passat
14-15 anys
14 quan s'hi comencen
a posar
i és clar
la tecnologia
bàsicament
hi ha hagut un sol
bàsicament
un sol
molt important
i és que
ara hem après
a digitalitzar
la imatge
a tenir-la
en un suport digital
i a poder
per tant
treballar
també digitalment
i per tant
això
és determinant
per tant
en l'àmbit
de la fotografia
com en l'àmbit
del sol
poder arribar
molt més lluny
fins i tot
del que s'hagués pogut
arribar en el seu moment
quan la pel·lícula
es va estrenar
és a dir
què hem d'aconseguir
quan fem una
una restauració
d'una pel·lícula
el cop o la diu
jo volia que la gent
que no ha vist mai
la pel·lícula
en el cinema
que és molta
la gent que l'ha vista
a la televisió
que l'ha vista
amb un super
amb un ordinador
que no han vist
l'original
tinguessin
novament
l'impressió
de lo que era
veure la pel·lícula
al cinema
i dos
que fos el més similar
a la tipus de sensacions
que podien tenir
en aquell moment
però avui en dia
això ho diu el director
però ell sap perfectament
que quan ell ha fet
la restauració
s'ha obligat
també
a si mateix
a optimitzar
amb les eines
que avui tenim
allò que en el seu dia
vam fer
i tant ell
com el Gordon Willis
evidentment
segur
i en el cas del sol
la gent que va fer el sol
segur que s'han sentit gratificats
quan han pogut
utilitzar
les eines
d'avui en dia
aconseguir
alguna cosa
millor
fins i tot
del que es va fer
en el seu dia
sense desvirtuar
el valor original
de la veritat
original
evidentment
això és un terreny
sempre complex
estic d'acord
amb això
perquè la textura
de la pel·lícula
tota
o sigui
no per moment
sinó tota
és com si
hagués estat feta
abans d'ell
tu
abans d'ell
clar
aquesta sensació
que ell volia
transmetre
perquè estava bé
la pel·lícula
perquè s'acabés
d'estrenar
això permet
la digitalització
és complex
ara no està
creant fons
en el tema
però permet
coses
com que aquesta pel·lícula
com veieu abans
té un rang
dinàmic
que et diu
a nivell visual
molt ampli
en zones
molt
moments
molt cremats
i con zones
absolutament
molt fosques
i molt
pràcticament
treballant
el tema
de l'ombra
i de la negró
i és clar
el digital
permet aconseguir
que aquest negre
tingui uns valors
és a dir que dintre del negre
hi hagi molt negre
una gama de valors
sí, sí, sí
que dintre del bus
d'emulsió fotogràfica
sí que es podia aconseguir
perquè realment
amb el digital
no anem molt més lluny
encara
quant a qualitat final
que ja
ho aconseguiu
35
el que sí que
ho fem
és amb les eines digitals
sí que podem arribar
molt més ràpidament
i molt més lluny
a obtenir resultats
que
per mètodes
tradicionals
diguem
no digitals
eren molt més complex
haig de dir
haig de dir
que Gordon Willis
malauradament
va morir
el 2014
ell sí que va
estar en la remasterització
del 2006
de la primera
de la segona
ja no
però lamentablement
ara
en aquesta
ell ja no té res a veure
perquè
ell va morir
va morir
ell devia participar
en alguna remasterització
possiblement també
d'alguna pel·lícula
crec
de Woody Allen
que també
es va remasteritzar
algunes de les primeres
i ell en ell
també devia tenir
experiències
en aquest sentit
i és un tema
que és qui
tinc un especial
i de totes les coses
totes les pel·lícules
que hem fet
en aquest país
estan
d'alguna manera
miserables
a nivell cinematogràfic
que ho va fer-ho molt
sobretot ara
potser més menys
però als anys
60, 70, 80
eren anys
de molta misèria
cinematogràfica
realment
seria preciós
seria magnífic
que es poguessin
recuperar
de qualitat
amb la qualitat original
a través d'aquests procediments
que ho ha fet
el Coppola
molt material
interessant
de la cinematografia
catalana
també l'espanyol
en general
i això es fa
però s'està fent
d'una manera
molt mesurada
perquè són processos
cars
i per tant
les firmoteques
i aquest tipus
d'institucions
que han de cuidar això
costa molt
que s'hi posin
i han començat
molt per prioritzar
les velles pel·lícules
les pel·lícules
mudes
i puntualment
s'han posat
en algun procés
de restauració
d'obres
més recent
però és un tema
que aquí interessa
molt
molt interessant
haurem de concloure
que la remasterització
salvarà el cinema
perquè clar
si els negatius
estan condemnats
a la llarga
a desaparèixer
aquí s'obre
un nitxo
de treball
important
brutal
molt important
i molt interessant
perquè és molt
interessant
perquè quan parteix
sempre la dificultat
genera solucions
enginyoses
quan tens els diners
que tenen els norteamericans
en cinema
òbviament
les solucions
han de ser enginyoses
però
hi ha una part
que la fa el diner
quan no tens aquest diner
es viuen situacions
molt maques
i molt divertides
perquè has de buscar-te la vida
perquè a vegades
no hi ha ni el negatiu
i a vegades
no hi ha ni el negatiu
ni el seu original
i has de començar
a partir de còpies
per aconseguir
fer un remaster
que com a mínim
sigui decent
i això és molt complicat
també
això és més complicat
que el que han fet
en aquest cas
el copol
i tota la companyia
però
això és fruit
de la precarietat
amb el que hem anat treballant
en aquests anys
una cosa
no sé com que
ja se'ns està tirant
el temps a sobre
bueno
queden 5 minuts
no sé si tu
tens fresc
perquè l'has vist
diverses vegades
i de fet
això no ha canviat
amb la nova versió
remasteritzada
voldria que ens parlessis
una mica
de la teua opinió
sobre el muntatge
que hi ha
amb aquesta pel·lícula
perquè a mi em sembla
que és
ja ho he dit abans
un curs de cinema
tota ella
és magnífica
còpola
evidentment
té una formació
totalment
diguem
acadèmica
cinematogràfica
es forma
amb la millor gent
diguem
i en la millor escola
i en el millor lloc
també és cert que té
diria que malgrat
que és
per dir-ho així
de la nova ona
de realitzadors
que es produeix
als anys 70
té un toc clàssic
una manera de narrar
que té un cert clàssicisme
molt
molt
sí
hem parlat
d'altres directors
hi ha
alguna cosa
de Wells
claríssim
sí
jo crec que
té un gran respecte
amb els clàssics
i fa el que fa
tothom
que és
recordar-los
quan està
fent les feines
és a dir
no fer un matge
que és una cosa
que no m'agrada
ni copiar
que tampoc és veritat
sinó
tenir-los presents
a les seves oracions
digue-sí
abans d'alguna manera
quan estàs fent
el moment del rodatge
o després
en el muntatge
òbviament
estàs recordant
aquests minuts
i per tant
ells els té
molt presents
i amb el muntatge
el que fa el muntatge
realment
no és en aquesta pel·lícula
recordo
parlàveu
fa un moment
del bateig
combinat
amb la matança
sí
també recordo
a Cotton Club
per exemple
efectivament
també l'esmentava
hi ha el moment
del claquer
i el mateix
el mateix
en els carrers
i el claquer
simultàniament
tenia aquella cosa
cacofònica
dels peus a terra
del claquer
encara són més
coincidents
diguem
van martellant
enfatitzant més
fins i tot
en Cotton Club
com a la tercera
del padrino
aquest sentit
operístic
que té també
no?
totalment d'acord
jo el que voldria dir
el que voldria dir
és que Coppola
també
ha tingut sempre
molt percent
ara mateix
esmentava
que la seqüència
de la boda
d'alguna manera
a mi m'ha recordat
el gato pardo
la gran seqüència
final de la festa
del gato pardo
jo tinc
la sensació
que ell admirava
el cinema europeu
particularment
alguns italians
com és clar
el cas
de Visconti
segur
però
de la nova
ona francesa
també
era gran admirador
sí
totalment d'acord
era
és
jo crec
que
Visconti
el tenia molt
en compte
segurament
jo a mi em costa molt
fer treure
extreure
diguem
d'una pel·lícula
purament
el muntatge
perquè jo considero
també
que muntatge
també ho és tot
és a dir
la pel·lícula
en els moments
més d'acció
evidentment
és quan es detecten
és el fet
que existeix
un muntatge
però el muntatge
també hi és
en la invisibilitat
del muntatge
en el moment
que no el veiem
també hi ha muntatge
cert
el ritme
que porta la pel·lícula
el ritme intern
que té
tot això també és muntatge
per tant
és cert
que normalment
s'acostumen
inclús a oscaritzar
les pel·lícules
que tenen més visible
el muntatge
és clar
com que es veu
se detecta
diu
això està ben fet
sembla com si
quan no hi ha acció
i quan no hi ha aquest tipus
de moments
brillants
de muntatge
que no n'hi hagués
i n'hi ha sempre
i n'hi ha sempre
n'hi ha sempre
ara parlant
de Visconti
com un referent
que podia tindre Coppola
al fer-la
em ve al cap
també
que fa poc
m'he revisitat
pel meu compte
Novecento
i Novecento
és molt deutora
de la saga
del Padrino
oh no
Novecento
però clarament
sí
sí
inclús aquesta cosa
operística
que veia ara
l'Ignat
sí
a Novecento
també hi és
efectivament
l'arrencada
serbiana
i el tractament
el tractament
de les famílies
Novecento
l'hauríem de comentar
eh
també
és una pel·lícula
de comentar
molt bé
però sento
haver col·laborat
tant així
molt curta
no
escolta
jo crec que
ha sigut
una il·luminació
pels nostres
oients
perquè
si bé
primer hem tractat
una mica
la pel·lícula
com a crítics
tu has donat
uns apunts
tècnics
que
normalment
no es poden
sentir
perquè
evidentment
perquè no estan
a l'abast
de tothom
s'ha de conèixer
s'ha de conèixer
el cinema
per dintre
per poder-ho fer
se'ns ha quedat
totalment
en el tinter
els premis
Gaudí
sí
en gaudirem
el proper dimarts
ho prometem
en gaudirem
o en patirem
o en patirem
hi ha algunes coses
a dir
sincerament
no tot és bo
en aquest món
jo crec que no
tot i que hi ha
coses importants
interessants
hi ha claroscurs
també
sempre
Carvatge
Carvatge
exacte
molt bé
moltes gràcies
ens veiem
fins dimarts
adéu
bonedit
molt bona nit
a tothom
fins dimarts
adéu