Cinema sense condicions.
Fins demà!
Bona nit a tothom. Ja som aquí. Bona nit. Bona nit. Escolta, que no ha començat la campanya. No ha començat la campanya, encara que no. En Francesc, en Jaume... En Jaume, que s'hauria de canviar de micròfon. Ah, sí? Sí, agafa's allà del costat, perquè cap d'aquests que tinc aquí, amb el control, servirà per sentir-te massa bé. Ara em sembla que, quan recuperis l'esponja, podràs parlar millor. Diu-ho a vegades, oi?
Vinga, sí. Ara sí. Avui tenim un convidat que ve, ja sabeu, habitual al programa, l'Andreu Ferran, que ens parlarà de l'esport com a metàfora de la vida en la segona part del programa. Convidat i amic i part del programa. I Asidu, Asidu del programa. Asidu, Asidu, i tant.
Tenim en Jaume, tenim en Joan Morros i darrere de la tècnic controlant-ho tot, com sempre, el Francesc. Posant aquesta música tan mala. I posant aquesta música tan guapa. Quin començament. Era del Vangelis, no? I tant. Escolta, no m'agrada gaire això de que ho controla tot el Francesc. No ho controla tot? No, no m'agrada gaire. Ah, no? Que ho controles tu? No, perquè no m'agrada els controls. Si no t'arribo a canviar el micròfon, a veure, aquí parla.
Eh, eh, com pujo la música així, eh? És boníssim, és molt bona. Perquè quedi allò com un tro de fons al comentari. Va ser una música que va ajudar moltíssim a la pel·lícula que tingués l'èxit que va tenir en el seu moment, perquè és una música molt bona, que va perdonat, vull dir, ha perdonat en el temps. Sí, sí, sí, jo crec que ha marcat un estil i una època. De fet, li van donar un Òscar a la banda sonora.
És de les músiques més identificables de la història del cinema. Jo diria que Indiana Jones, que la coneix directament tot el món, i aquesta potser és la segona o la tercera. I ara estàvem parlant, abans que obrissis els micròfons, que això que deia el Jaume, que semblava que estiguéssim en campanya electoral. I és veritat, jo penso que moltes músiques de campanyes electorals...
Fan servir aquest tipus de banda. Mai millor agafat per aquest programa, en el qual ens introduiràs a l'esport com la metàfora de la vida, com ja ha dit el Joan Moro. I d'aquest moment parlarem avui. Jo no sé què heu vist d'estrenes. Us puc anticipar que l'Andreu ha vist Interestelar, per tant seria motiu per aprofitar el que estan aquí per parlar sobre aquest tema.
Jo n'acabo d'haver aquest matí una, però no sé si el Jaume n'ha vist alguna cosa. Has vist alguna cosa? Jaume, l'has vist Interestelar, també? No, no, n'he vist la illa mínima. Ah, i què tal? Així, en català.
Bueno, podem parlar-ne. No et va entusiasmar? No, he posat una cara dient... Ja n'hem parlat alguna vegada d'aquí. Entusiasmar és allò que en definitiva és un reflex de la nostra realitat. Penso que ho fa molt bé. Una altra cosa és si lleurem cap a un cantó, quin cantó és aquest? I penso que això és important, no? Vull dir...
en el sentit que allàures una cosa, vull dir, la pel·lícula què és, el que reflecteix, qui l'ha fet, doncs quin argument defensa, vull dir, tot això... Explica, explica, a veure què és... No, parlarem d'interès. No, no, no. Jo una mica ja sé què vol dir el Jaume, jo el conec fa molts anys. Jo no, jo no. A veure, tu vols dir, crec jo, una mica com li passa al Rafael Azcona, d'alguna forma.
el guionista de tantes pel·lícules que al cap i a la fi, al final sobretot de la seva vida, explicava la mateixa història, la dels bons i els dolents, la que aquests són els que estaven en un bàndol, aquests amb un altre, i aquesta pel·lícula potser no surt massa d'aquests paràmetres, però ens deixen el dubte, ens deixen un dubte interessant, no? Home, de dubtes més aviat poc. Doncs hi ha molta gent que diu el contrari que tu. Mira, tu segurament la vas veure tan clar com la vaig veure jo.
perquè això, dubte, quin dubte? Per exemple, entre un policia i l'altre existeix una cosa molt elemental, un és matrimonial i l'altre és patxanguero, no? Vull dir, quina diferència hi ha entre un i l'altre també en el sentit d'aplicació o de comportament davant d'això, de la feina que fan, de la professionalitat que han adquirit com a policies.
Doncs que un segueix la normativa, fins que perdo el nord també, m'ha acompanyat l'altre, suposo que això també ho has vist, i en canvi l'altre el nord ja el té perdut fa una pila d'anys. A més a més, amb un final que no té res d'ambigu, doncs d'això...
A tu no te vas semblar amb viu, a mi tampoc. A mi tampoc. Però aviam, jo el que no acabo de filar, primer, és que justament el fet que un policia sigui d'una manera i l'altra policia sigui d'una altra... No, és que no són d'una manera i d'una altra, senzillament és amb una característica excessivament moral, que al començar la pel·lícula és evident que passa desapercebut, però al final de la pel·lícula és que és contundent.
Vull dir, quan ell amb aquelles dues dones, amb tot el respecte per les persones que tenen aquesta visió de la vida, però que en definitiva no deixa de ser una manca de compromís, vull dir, faràs per, no sé, vull dir, que fa tot un seguit de coses amb elles i es relaciona amb elles. De quines dones parles? No sé de quines dones parles. De les dues noies que l'acompanyen en el policia, que és gran, al final. És que allà es veu, allà es perd tota l'ambigüetat.
Ells han estat lluitant conjuntament contra una persona que podríem catalogar de psicòpata, el clàssic dolent de qualsevol pel·lícula on hi ha crims i on hi ha mutilació de persona, en aquest cas de dones, i llavors tenim un policia que no, que les vanera les dones, això està clar. I llavors, clar, precisament aquí sí que no hi ha ambiguïtat, ell es comporta d'aquella manera perquè ell no pot...
no pot admetre de cap manera, per molt policia de Franco que fos, que això és una altra de les obvietats, i aquesta sí que ja està començant la pel·lícula, doncs allò que no pot admetre és que hi hagi persones que tractin malament els altres. En tot cas, ho farà ell perquè ell segueix un...
És que és una mentida que després de conèixer el Jaume, de fa tant de temps, no ens adonem que la qüestió formal de les pel·lícules no és el que més li interessa, sinó les qüestions de fons, i és el que està quedant clar una vegada més. Nosaltres podem parlar de la part fotogràfica, de la música, de tot, però ell parla del significat. Tinc un problema en aquest moment per entendre el que dius, i és que jo fa molts dies que la vaig veure, és a dir, fa setmanes,
Em van parlar, a mi em va agradar molt, jo he vist a més amb més gent i tothom en general els ha agradat, i llavors ara no entenc, no recordo això que estàs explicant. És a dir, incluso estèticament em va agradar molt la fotografia. Sí, es refereix a la part final. Qui és la part final? Que es veu en la discoteca aquella, ells estan com celebrant una mica que s'ha acabat tot el cas...
i l'home gran, el policia més gran, diguéssim... El franquista, el franquista. Sí, el que es veu, doncs, que ha estat involucrat en tots aquests temes de repressió policial i això, doncs es veu amb aquelles dues noies, amb aquestes dues prostitutes, i a partir d'aquí, doncs, es pot treure tota una sèrie de conclusions. Que potser no som prostitutes... Bueno, d'acord, d'acord, sí, és veritat, no tenen per què ser. Però això lliga amb el que ell sigui de... Vull dir, jo penso que el contrast entre un policia que és franquista i que és d'aquesta manera, i l'altre jove que no és franquista, sinó que representa que és la nova generació de la transició...
Justament això el que fa és mostrar aquesta dualitat, que són diferents. Però és que siguin diferents, ja ho veiem tota la pel·lícula. Llavors això no és un exemple més de la diferència del que es caracteritza. És a dir, un, ha estat inclús un senyor que ha actuat a favor de Franco o de la policia de Franco per sufocar manifestacions, ha matat en alguna persona, etcètera, etcètera, i l'altre s'ho creu al principi, no es creu que sigui veritat, i descobreix que segurament és veritat. Queda ambigua, penso jo,
Però llavors seguim amb el mateix. Jo penso que al contrari, penso que la pel·lícula en aquest moment el que està fent és una crítica a aquesta policia, perquè representa que això no passa en aquest moment, està passant en el moment de la transició. Aleshores, jo crec que... Estem en democràcia, diu el jove, en un moment determinat.
Bueno, és que en aquella època era així, és a dir, la gent es pensava, ara no sé si dirien el mateix, però en aquell moment la gent es pensava que havia arribat la democràcia i per tant ell té un plantejament que era típic d'aquella època, és a dir, els que ho van viure sabem que, jo penso que és el contrari, és bastant realista i que aquest contrast que hi ha critica justament en el policia franquista, és a dir, i em trobo que, per això no entenc
massa bé, això tenim al final. I això és el que és massa evident, és el que està intentant destacar el Jaume. Sí, potser ja s'ha parlat moltes vegades, i per això parlava del Rafael Azcona, que ho ha explicat un mili de vegades. Però a mi el que m'agrada més, més que el fet aquest, no?, de l'evident interpretació que se li dona a la història, i que no tothom està d'acord amb aquesta evidència, però jo també ho veig com el Jaume, que sí, que efectivament, tot està molt clar, i el que surt allà a la fotografia borrosa, doncs, bueno...
El que sí que és cert és que és un retrat autèntic de l'època. Això és extraordinari. Aquí sí que m'hi anoro. És el que estem dient. Això no vol dir que un estigui d'acord amb ella. Jo no estic d'acord. Jo no estic d'acord ni amb un ni amb l'altre, en el fons, ni amb cap dels dos.
comparació dels dos... No, no t'estic dient que estiguis d'acord amb un o amb l'altre. T'estic dient que si estàs d'acord que al cap i a la fi la valoració que fa al fons, que diu ell, no pas el que és visible o el que flipa, perquè està clar... Vull dir, també aprofito per dir que tota aquesta imatge que flipa, com es diu, i que la gent valora tant, jo crec que està en excés. Vull dir, moltes vegades no té molt... És que el paisatge en si és excessiu. Excessiu en el sentit de...
d'exoberància. Jo conec la zona perquè quan vaig fer la mili em va tocar anar a passar per aquella zona i us prometo que vaig quedar absolutament anonadado, és a dir, estorat de sorpresa, anorreat, però de la bellesa i de la cosa que... És a dir, jo penso que el que mostren allà és la realitat, és a dir,
Aquella zona és realment espectacular des del punt de vista paisagístic, estètic, de tot. Llavors això està ben lograt, inclús la fotografia que es fa des de dalt estàtica, allò ho trobo extraordinari, ho trobo molt bo. Mira, recordes la pel·lícula del senyor David Link, que és aquell senyor que va amb un tractoret fins a veure el seu germà? Doncs allà hi ha exactament... Una història verdadera. És la història verdadera.
allò seria aproximadament bé, però allà no hi ha accés de res, allò és tan natural com la vida mateixa, jo ho vaig veure així, i a canvi hi ha quadres que diuen... Jo et confesso, ja me l'has ensenyat al principi, me l'has tornat ensenyat. Jo, Jaume, et confesso que la vaig tornar a veure, l'he vist dos vegades, primer vaig veure sola amb l'estrena i després la vaig veure amb la família i els amics, vaig veure amb la dona i uns amics,
A tots els hi va agradar. I a més a més, jo tenia la sensació que la primera vegada havia vist més vegades aquesta part estètica i la segona vegada que la vaig veure vaig enyorar que no n'hi hagués més. És a dir, jo tenia la sensació que era tan bonic, tan guapo, tan preciós, tot allò que jo coneixia... Però Joan, esteu parlant de dues
coses diferents. La part estètica, la part de fotografia, però i això que comentem... La part de fons jo trobo absolutament coherent, és a dir, trobo que és coherent que un policia que és franquista i que és un senyor que el pinten d'una manera i l'altra que és... Però evident i sense gaire volada, és l'únic que està diem, vull dir que no va més enllà, és el bo, és el que és modern i el dolent és el que ja ha tingut una història dintre d'un règim i que... Jo el que trobo relativament interessant dintre de la crítica que fa el Jaume és
No dintre de la crítica, sinó dintre de la pel·lícula. No, no, no. El fet del Raül Arevalo, la manera com interpreta el seu personatge. M'interessa molt. M'agrada molt com ho fa. És un personatge que està com fora de la situació, com fora d'ell mateix.
està com indagant, és a dir, és un policia perquè li ha tocat ser policia, però està com observant, a veure com és la realitat, què passa. Aquest aspecte em va agradar, aquesta part gairebé existencialista d'un actor que normalment ha fet papers còmics... Que no el pots identificar amb el feixisme franquista, per exemple. No ho és, és que no ho és. Aquest és el policia jove.
El jove. Ah, el jove. I l'altre també passa això, que en certa mesura, perdoneu, és a dir, que en certa mesura no identifiques en seguida que és com és. Ho vas veient de mica en mica, i inclús al principi tens la sensació que són iguals. I és cap al final quan descobreixes que no són exactament iguals. Per tant, a mi em sembla que això està lograt. És a dir, tinc la sensació que un dels valors que té la pel·lícula és que et va dient coses i no te les diu totes de cop, perquè...
Una altra cosa que aconsegueix molt bé la pel·lícula, penso, és el clima que no saps què està passant, no saps qui... Vull dir, t'atrapes d'una pel·lícula que aconsegueix que l'espectador estigui pendent del que està passant a la pantalla, eh? Home, a veure... Vull dir, estic d'acord amb tot el que tu dius i la...
Vull dir, jo penso que el cinema que es fa aquí, doncs, difícilment agafa la qualitat que té aquesta pel·lícula. Això sí que és veritat, no hi ha dubte. És molt bona. Vull dir, té tot el que es desitja, potser algunes coses en excés. Però jo el que entenc, també...
és que el senyor que ha fet aquesta pel·lícula no té un discurs... Alberto Rodríguez. Alberto Rodríguez. No se li veu un discurs que veritablement lligui amb coherència...
un discurs que en definitiva li proposi a l'espectador una reflexió sobre la vida. Tu acabes de dir una cosa molt interessant, que és aquesta manera que el protagonista...
i ell també ho ha insinuat. El protagonista és un senyor que probablement li va tocar en el seu moment, doncs, estant apuntat a la policia, es va decantar per la part nacional, va fer molt i molt, perquè precisament els vencedors, que també ho veiem...
en una imatge molt significativa de la pel·lícula, cap al final, no? Els vencedors seguirem vencent, tornarem a vèncer, diuen, no? O volveremos a vencer, no? I llavors, és que aquest que m'ha rectificat... I llavors, aquí, el que jo veig és que, com el soldado de Salamina, no? Que hi ha com una justificació del per què determinades persones són de la manera que són.
I, a més a més, aquesta justificació, argumentació, a més a més, és com recolzadora del personatge, no tan humà. Encara que no hi hagi una característica humana, sí que hi ha un matís de recolzament en tot això. Al cap i a la fi fa la seva feina, i això és el que compta, i quan els criminals aquests fan bestieses com aquestes, se'ls ha de castigar. Jo me'n recordo una vegada que un senyor, quan hi havia encara movimenteta i...
i ejecutava persones i feia el que feia, no? Doncs hi va haver un senyor que era d'aquesta vena, diguem-ho així, i automàticament aquell senyor m'ha dit, perquè amb aquest se'ls ha de perseguir fins al final. I jo em vaig quedar a dir, ui...
Ja llavors em vaig quedar i amb la pel·lícula m'ha passat igual. Jo penso que ens agradaríem molt i no sé si realment dóna per tant la cosa perquè jo crec el contrari. Penso que si tu estàs en que no exculpes d'aquest policia que ha sigut franquista i adoptes que se l'ha de carregar fas el mateix que faran els franquistes en alguna mesura. Naturalment. I per tant no estic d'acord. Naturalment. No estic d'acord. Ja ho sé si és això el que estem demostrant al final.
Al cap i a la fi el que estem demostrant ara és que tu estàs d'acord amb les culpacions i jo no. I llavors, clar, però això és... Donar sí que donaria de si. A mi, justament, avui aquest matí ens han passat una pel·lícula que toca tots aquests temes que tu estàs dient. La pel·lícula es diu Fuego, és un senyor que es diu Lluís Maríes, i va d'un policia que li posen una bomba d'ETA,
li maten a la dona i li deixen la seva filla sense cames. Ell és el José Coronado i ell és l'Aida Folk, la filla que quan té 10 anys es queda sense cames i després la veiem quan han passat 11 anys i la veiem més gran. Representa que ell ha passat aquests 11 anys, ell era policia, ara viu a una altra ciutat també, perquè això passava al País Basc, ara viu a Barcelona, té una altra feina, és un important càrrec d'una empresa de seguretat i sembla, aparentment, al principi de la pel·lícula, que ha superat aquest trauma.
Però no és així. I la pel·lícula es converteix en una venjança i en un odi per a aquells que han matat en alguna mesura la seva filla. Llavors, tota la seva dona i ja han esquarterat la seva filla. La pel·lícula és curiosa, eh? I justament va d'un tema que és un trílider que podria semblar en alguna mesura a l'Isla Mínima i li dona a l'Isla Mínima 10 milions de voltes en això...
que el guió no és dolent del tot. Quantes voltes, dius? 10 milions o 12. Carai. Són voltes, eh? Jo crec, però ja sabeu què és. Que ets andalús. Endavant, endavant. El Lluís Marías, aquest, el director d'aquesta pel·lícula, és un guionista basc que es va fer famós en el seu moment per fer Farmàcia de Guàrdia, és el guionista de Farmàcia de Guàrdia. Això ho ha fet 5 temporades i, per tant, va durar molt.
Després va ser també conegut per una pel·lícula, un llarg metratge que no dirigia ell, que dirigia el Salvador García Ruiz, que es deia Mensaca. Més tard també va fer una altra pel·lícula, guió tot això, una sèrie televisiva de vuit episodis que es deia Anna i los siete, que era vuit episodis amb l'Anna Obregón i que tothom ha considerat, jo no ho he vist, no puc parlar si és veritat, que era de molt baixa qualitat, molt insuficient. Avui, aquest matí, ens han presentat la preestrena de aquesta pel·lícula, que és la seva segona pel·lícula,
i jo diria que té un guió acceptable però justament toca això que dius tu és a dir, un senyor que no ha acceptat com a policia que li hagin fet tot això i vol eliminar les persones que van matar la seva dona llavors tot és com ha estrejada novament el País Basc fixa quina diferència tal com ho estàs presentant quina diferència no hi ha amb el Clint Eastwood i el Harry Elbrut però molta
allà hi ha una mítica, hi ha com un valor, vull dir, un valor que dius, bueno, pots no estar-hi d'acord, però no és una actitud humana, és un valor, és una ciència-ficció, i llavors allò et serveix precisament perquè tu, com a espectador, valoris que, esclar, el que acabes de dir ara tu, dius, esclar, és que una persona que li mata la família, la filla i tot, és que és molt normal que pugui reaccionar d'aquesta manera, absolutament normal, però esclar, si estem així,
Imagina't tu aquestes persones que durant molts anys van estar negociant ja no la trevadeta sinó la fideeta, que encara que puguem dir que encara no és definitiva, l'estan negociant. I havien de tenir en compte totes aquestes coses. L'objectiu era arribar a aquest acord que en definitiva farà que la violència no sigui precisament el que predominarà entre policies i persones que no estan d'acord amb l'estratus social.
Clar, ens hem de posar aquí. Aquí és com superarem tots els elements. Però tu estàs d'acord? La meva pregunta és que la teva actitud em fa pensar que tu estaries d'acord amb el que fa en aquest moment el PP de no voler negociar, de no voler perdonar, de no voler... Jo no estic amb aquesta actitud. Jo penso que el País Basc
ha arribat al final de l'ETA, l'ETA ha renunciat a les armes, i en lloc d'acceptar aquesta negociació, ni s'han retornat els presos més endavant, se segueix inclús igual, com si encara l'ETA segueix funcionant. Llavors, jo no estic d'acord, jo no estic d'acord amb això, per tant, és una qüestió política, que ara no ens posaríem d'acord si n'haguéssim de discutir si jo tinc la veritat o la tinc una veritat d'una altra persona. En qualsevol cas, jo el que estic dient és que dos coses, una,
A mi m'agrada molt més l'aigua mínima que Harry el Sucio o qualsevol d'aquestes del Clips, a mi personalment, em convenç més, i això, el que ve d'aquest matí, no té punt de comparació amb l'altra pel·lícula. És a dir, és una pel·lícula, en el fons, pobra, exagerada, es nota que el tio és un guionista, que el guió no és del tot dolent, si l'hagués dirigit un bon director potser li hauria pogut treure molt més suc,
Però es nota que és un senyor que sap de fer guions però no sap de dirigir una càmera, no sap de fer fotografia, no sap de dirigir uns actors, ni el Coronado ni l'Aida Folk en un moment estan postissos, estan que no te'ls creus, que fan coses que no t'acabes d'entrar en la pel·lícula. I és veritat que la pel·lícula, a mesura que avança, es fa més interessant. És a dir, hi ha coses que... Mira, està bé, és curiós això, està...
però no està lograda. Llavors, en canvi, jo penso honestament, des del meu punt de vista personal, almenys quan la vaig veure, perquè si la tornes a veure i analitzis el que has dit tu, potser també me la carregaria, la isla mínima. Però considero la isla mínima, és una de les bones pel·lícules que s'han fet en els últims anys d'aquest gènere, és a dir, un gènere com aquest. S'ha de ser un gran director o una gran directora, com Patricia Ferreira, per parlar d'aquest tema, que deies ara, Joan, de ETA i de tots aquests problemes,
Ella en té una molt maca, eh? Patricia Ferreira, que sé quién eres, que és una delícia i és una barbaritat de pel·lícula. Sí, senyor, sí, senyor. Per exemple, i jo crec que s'hauria de fer algun dia perquè tocaria el tema del fuego, però d'una altra manera... I precisament un cas que tothom coneix és el de Irene Villa, que és una noia madrilenya a la qual li van quedar sesgada a les dues cames, també en un atemptat...
no la van contra ella, però estava per allà i es va quedar sense cames. Jo he tingut l'ocasió aquí a Sant Boi de conèixer-la personalment, una dona guapíssima, amb les seves dues cames postisses, no sé de quin material, però alta, corresponent a les cames que li havien posat amb la seva alçada. Ha guanyat un munt de premis d'esquí, d'un tipus de modalitat d'esquí,
i és una dona que està completament integrada amb una feina, amb una d'allò... Vull dir que segurament caldria fer històries i parlar d'aquestes històries i fer pel·lícules també d'això, no? I potser Fuego quedaria perfectament superada. La isla mínima, doncs jo crec que hem de tornar a parlar perquè ha quedat així les espaces una mica en todo lo alto que es diu. Jo crec que sí, jo crec que sí, i està bé que sigui així, però bueno, ha quedat les espaces en el sentit que es podria parlar una miqueta més, ja està, no ho dic res.
Reparàs que hem de parlar una mica d'interès. Jo vaig parlar molt la setmana passada, però volia saber l'opinió de... Doncs mira, jo t'haig de dir que quan vam anar al cine hi havia la illa... Ah, poso la música, eh, poso la música. La isla mínima i aquesta. I no sabia quina anava. La isla mínima o la isla màxima, no? Seria interès. Vas decidir per la màxima. Vaig escollir la màxima, sí.
I la veritat és que, aviam, jo has de dir que m'agraden aquests temes. O sigui, quan veig una pel·lícula temàtica d'aquesta... Per això la vas triar, esclar. Sí, tot i que l'altra, La Isla Mínima, me n'havia parlat el Joan i també tinc moltes ganes de veure-la, encara no he pogut... Però vaig decidir per Interestral, segurament perquè era més recent, d'estrena més recent, i vaig pensar, doncs vinga, va, aquesta...
i ja us dic que tinc tirades cap a aquests temes i la veritat és que a mi em va capturar en certs moments però la vaig trobar massa llarga per al que era la pel·lícula i en alguns moments el guió feia una mica el coix amb això no vull dir que sigui una mala pel·lícula no vull dir amb això en absolut perquè
Com ho dius, això? Compte, perquè la fotografia està molt bé, els efectes especials són espectaculars. La història és interessant en certs moments, en altres moments es fa una mica un liu.
I el guió trobo que a vegades coixeix i alguns diàlegs no te'ls acabes de creure. Després el lector... Són pomposos, per exemple? No, però és que són com forçats. Són com forçats. Els personatges tenen unes coses que penses que en aquesta situació jo no m'ho crec que digués això.
I després, l'actor principal, que ara me'n recordo. Que és molt bo, no sé com es diu. Matthew McConaughey. El que havia fet Matthew havia fet molt bé, no sé si us recordeu. Sí, sí. El que passa és que a la primera part de la pel·lícula jo el trobo sobreactuat. Sobreactuat. Trobo que fa uns gestos, unes cares, no sé què, que jo no sé qui el va dirigir.
Què et va agradar ara la pel·lícula? Ara anem a veure el que em va agradar. El que em va agradar la pel·lícula és la part de la paradoxa dels viatges interestel·lars. Aquesta és la part fascinant de la pel·lícula perquè realment es basa en coneixements científics ben clars, tot i que algunes coses...
Potser estan agafades una mica pel pèl, però donem llibertat artística al guionista, que se la mereix. I perquè, de fet, hi ha dubtes. Són teories que estan per demostrar, però són teories que són punteres, diguéssim, i ratllen la ciència-ficció, les teories de la física. Sí, sí, sí. A mi m'agrada la història de per què han d'escapar de la Terra, per què busquen un futur a fora de la Terra...
I m'agrada l'enfoc que tenen els viatges interestel·lars, en el sentit que són viatges que l'agència ficció sempre ens els ha pintat com una cosa molt happy, per dir-ho d'alguna manera, però que realment poden tenir conseqüències molt bèsties per a les persones. I això em va agradar molt com ho retratava la pel·lícula.
Algunes coses les trobo d'alguna manera copiades d'una pel·lícula que a mi em va agradar moltíssim, que és Contact, de Jodie Foster. La relació entre pare i fill... Reconeix que sí, que es basa en Contact i en 2001, sobretot. Sí, hi ha moments que són 2001, però claríssims. Però, de totes maneres, m'agrada la relació entre el pare i la filla, el pare que és el que...
emprendrà aquest viatge interestel·lar en busca d'una sortida per la humanitat, la filla que es queda a la terra i que se sent enganyada perquè considera que el pare l'ha abandonat, però que realment potser justament aquest factor és el que la impulsa amb ella
a buscar, a aprofundir en la física i a buscar a través d'un mentor seu o d'un professor que és un gran geni de la física i serà el continuador del pare i serà realment la que al final salvarà la humanitat
No, pare, la filla. Home. Sí, sí, la Salva, la Salva. Em ajuda, em ajuda. Entra tot una mica aquí. Exacte, sí, però realment ella és l'esglaor crític en la història i això és el que em va agradar.
ara et mataré perquè faré la pregunta que sempre faig com que has dit que has trobat que la interpretació d'en Matthew McConaughey molt forçada i això et preguntaré la història de sempre la vas veure en versió doblada? en versió doblada ja està
Ja està, ja està. El Joan també havia dit que l'havia vist en versió original. És que la veu que li ha posat el Sergio Zamora, que és el doblador del Matthew McConaughey habitualment, és una veu molt neta, molt límpia, però el Matthew McConaughey, quan el veus en versió original, ni obre la boca. De fet, no l'obre quan l'estàs veient doblada, tampoc està clar, perquè és la mateixa actuació, però sembla que sí, perquè ho sents tot també, en canvi...
en la versió original és que sembla que estigui arrossegant les paraules no sé, que algú li estigui traient de dins, llavors sembla molt més continguda l'actuació estic segur que si la veus doblar el compatge és millor que no pas l'original però l'original és l'original això ho entenc perfectament però més que l'entonació de la veu el que hem
D'alguna manera, a vegades, trobava com una mica exagerat, era certes actituds o poses que té el personatge, no?, que dius... A veure, és que està en una situació molt extrema, no? Bueno, està en una situació que està com una mica... Bueno, sembla que ha tingut un trauma en un accident. Sí, sí, sí, no s'acaba d'explicar del tot. No s'acaba d'explicar del tot, amb la qual cosa potser queda una mica com penjat, no?
Jo tinc una idea, i és que al final de tot, s'hauria de tornar a veure la pel·lícula, i mira que és llarga, s'hauria de tornar a veure, però hi ha una escena al final de tot, i això és com una pista, més que un espòiler, perquè la gent ho miri, a veure si tinc raó, no? Al final de tot, amb tot el que passa, amb la situació extrema d'apropar-te a un forat negre, es veu una escena...
un pla de l'ala, de l'avió, que és el mateix que has vist al començament de tot de la pel·lícula en el seu somni. Per tant, això tancaria completament el cercle de la història. Estaríem parlant, en realitat, d'una història cíclica... I acabarem realitzant el somni, no? Acabarem adonant-nos que el mal son prové de la solució de tot plegat. Vull dir que és una història, veritablement, recambolesca. Sí, sí, és complexa. I, bueno, que és veritat que està, segons com agafada pels pèls, però és tan suggerent... Sí.
És tan enormement rica de detalls i fa que l'espectador hagi d'estar tan pendent i tira tant de l'espectador perquè pensis, perquè raonis, perquè no et quedis amb la versió que t'han donat sempre fins i tot a l'escola, que t'han explicat les lleis de Newton, que t'han explicat coses com si fossin veritat absolutes i aquí...
de cop el temps s'allarga, perquè la relativitat d'Einstein ja ho diu, que el temps s'allarga o s'escurça, les dimensions són més de les que nosaltres pensem, i és que l'univers pot ser que sigui així, i del tot no ho hem esbrinat encara. És que acaba de dir una cosa, entre el que tu has dit abans i el que ell acaba de dir ara, vull dir que el temps ens l'hem fet a la nostra mesura, a la fi li hem posat en decimals i tot aquest rollo, no?
Hi havíem posat nom, que sigui dilluns, que sigui dimarts i tal. I ens ho creiem, això. Ens creiem que això existeix. Ja faig una pregunta aquí. Existeixen els dies de la setmana? Existeixen els mesos de l'any? Sí. El temps existeix, llavors és una forma de mesurar-lo. Però és una forma de mesurar-lo. El temps existeix. I què és, el temps?
és una enorme pregunta nosaltres moltes de les coses que d'alguna manera discurrim o pensem es basen sobretot en la nostra percepció del temps però el que diu la pel·lícula és que la nostra percepció ens pot estar enganyant absolutament i que les coses no són com semblen
Tu no t'has despertat mai, vols dir que estic viu? No t'has despertat mai? Bueno, però això ja és una altra cosa. Però estaríem aquí, perquè jo crec que, igual que Inception, és la versió de Christopher Nolan, jo ho he dit ja en alguna ocasió, torno a dir, d'un geni absolut de l'art, saps plàstic, que domina com ningú ha dominat mai tots els elements de l'art cinematogràfic, ja ho he dit una altra vegada,
doncs, igual que a Inception es plantejava el que hi havia dins de la ment... Repeteixes. Sí, ho repeteixo una mica, però és que sí, suposo que qualsevol cosa t'obsessiona, no? Jo potser ja amb el comentari, amb la crítica d'interès tel·lari de Christopher Nolan, ja tinc un toc directament, vull dir, un trastorn obsessió compulsiu que ja em fa anar repetint i dient el mateix, però no puc sortir d'aquest buc, no?
el problema que estem plantejant és que no t'ho has de creure ara que estem parlant d'això sabeu quina pel·lícula m'agradava molt com resolia els temes els problemes de la percepció del temps i dels viatges el truco final prestigio no l'he vist aquesta aquesta de tela també però n'hi ha una que es diu 12 monos
Ah, però aquesta no és seva, eh? Ah, bueno, vols dir d'una altra pel·lícula? D'una altra pel·lícula. D'un altre pel·lícula. D'un altre pel·lícula. D'un altre pel·lícula, que és Doce Monos, que realment dius, ostres, aquesta la troba ben lligada. A Interestadar li falta, trobo jo, una micona per acabar de veure's tot ben lligat.
Això hem de parlar, Jaume, amb el nostre expert interestel·lar, podríem dir, en els viatges amb el temps, que és Albert Rodríguez, no el director de l'Isla Mínima, sinó Albert Rodríguez, modulell, que coneixem nosaltres, que s'ho ha llegit tot sobre històries amb el temps i, vaja, vull saber la seva opinió sobre si és coherent la pel·lícula. Jo diria que sí, amb el meu entusiasme, amb el meu trastorn particular que ja acabo d'explicar.
Però jo el que deia ja, amb això si voleu acabem una mica el tema, que Christopher Nolan està investigant com ningú, o pràcticament com ningú havia fet mai, excepte un Stanley Kubrick de 2001, doncs com s'allarga, com s'arronsa el temps, com la memòria fa fallides de totes les maneres, el memento, el truco final, que quan la veieu i intenteu analitzar-la també quedaré una miqueta...
esturats, allò que deia abans el Joan, perquè és veritablement impressionant el que fa en aquesta pel·lícula i la conclusió et deixa com sense respiració, és molt fort. I a Inception, sent una pel·lícula com a interès excessiva,
Es planteja com ningú els camins de la ment, els camins que de vegades et porten a arribar a conclusions i a llocs que no t'esperaries i que no diries mai. I que el psicoanàlisi va intentar arribar a un punt determinat, però Christopher Nolan diu, sí, però això ja ha quedat superat i li dona mil voltes al psicoanàlisi.
I aquí, d'alguna manera, Interesteller li dona mil voltes a la física clàssica i diu, bueno, ja està bé de parlar sempre que les coses són això que dèiem ara, no?, immutables i d'allò, però si ja fa molt de temps que la física ha descobert que això no és així, per què no ho expliquem d'una vegada i que la gent ho sàpiga, que es comenci a pensar coses noves. Llavors, jo crec que és un exercici de didàctica, aquesta pel·lícula, tan fonamental que s'hauria de posar a les escoles que ocuparia molta estona. Bueno, tot un matí, allà veient la pel·lícula...
hi hauria temps de comentar-la per la tarda però sí que és interessant aquesta pel·lícula per justament obrir un debat sobre aquests temes sobretot amb no joves
A mi ja m'ha passat pel cap un posicionament davant d'aquestes coses mentre n'hem estat parlant. Vull dir, penso que això és el que passa a tothom. Quin posicionament tinc això? I fins i tot els elements que utilitzaríem amb ganes d'interpretar i de formar-nos, no? Doncs per dir, doncs jo crec que això per això i per això i per això, crec que, no sé, jo penso que això a mi no se'm fa pas massa difícil...
Precisament, a partir d'Interestel·lar, com la que heu vist vosaltres ja, aquesta pel·lícula, doncs una cosa que se'm fa la idea és que si alguna cosa vaig aprendre, tot i que no vaig avastar-ho, en 2001 ho dic en l'espai, vull dir que és la...
la pel·lícula per excel·lència, en aquest cas, sense accessos ni res de res, escoltant comentaris sobre aquesta, el que veig és que alguna cosa va quedar pendent allà i que d'una manera o altra realitzadors com el senyor Nolan intenten
doncs retrobar-se amb aquell punt en el qual va deixar la pel·lícula i mirar de tirar endavant. Una altra cosa és aconseguir-ho, eh? Jo això també ho tinc, però bueno, vull dir, encara que no ho aconsegueixi, el que és cert és que aquesta és la tasca d'un gran realitzador al marge, o bé paral·lel a que pugui fer un gran espectacle, en accessos, en interpretacions, en jo què sé...
Vull dir, la forma ja aquí és... M'agrada, m'agrada això. Clar, la forma, evidentment, que està de meravellar quan està ben feta i tan meravella, no? Però la forma, amb les comèdies és una cosa, amb les ets i aficions és una altra, amb els westerns...
Doncs ja veus tu, si no té la mística aquella, no val, no funciona. En fi... Té una part de Wester, també ho vaig augmentar l'altre dia. Quan ell diu, jo arribaré fins a aquell punt, llavors ja sabré en el moment en què he de sortir disparat. I la màquina dient-li, però què fem? Què fem la màquina? Preguntar-li a ell, però com ho fem ara? Què farem? Això també es correspon amb el que s'ha dit. Una màquina no ens superarà mai a nosaltres. Això és una altra de les tesis que té el Christopher Nolan. L'ésser humà per sobre de tot. És un humanista. Per sobre de tot.
Clar, perquè tenim capacitat de reacció, modifiquem segons la marxa que trobem, segons la marxa dels aconteixements que anem trobant. Però fixeu-vos, el personatge principal està molt bé, és un cowboy, jo penso que ho acabes de dir tu, és un cowboy de l'espai, però a mi el que em va agradar molt és la història del científic que va petar en el planeta, aquell gèlid,
i que no troba res, i el tio diu, bueno, és la meva missió, jo hauré de morir aquí, però no ho pot aguantar, i ens envia un missatge dient, aquest planeta és habitable, senzillament perquè el vinguin a rescatar. Això em va semblar, dic, clar, és que és així. És humà. És humà.
Un altre... Ho fa molt bé l'actor, és el que ho fa. Com es diu? Ai, no em surt el nom tampoc. Millor perquè és una sorpresa per l'espectador. Millor que no hi surti. No ho expliquem tot. Mira, mira, que torna a entrar per aquí. És un tros molt original, eh? Sí, sí, et sorprim molt.
20 minutets per posar a to... L'esport. La validesa de l'esport en la vida social. És que, aviam, jo penso que estareu d'acord amb que si hi ha una temàtica que dona per fer pel·lícules és l'esport. Jo suposo que... I si no, li preguntem als senyors... I la cuina. Vale, també. Però si no li podem preguntar al Sylvester Stallone...
perquè va fer no sé quants rockies i el primer rockie és excel·lent els altres no els he vist però m'agradaria saber per què és bo el primer i els altres dos si és exactament igual
Bueno, és una història més creïble, penso jo. L'altra és senzillament un superheroi, al meu entendre, no? Un pla en Rambó, una mica. Però intenta posar-hi aquest punt d'humanitat a totes les illes, no? Sí, bueno, a la primera sí, a la primera. És molt humana. A totes no, a totes no, a totes no. La resta, especialment aquella que lluita contra el soviètic, té veu, però claríssim.
Perdoneu el parèntesi, que ja n'hem fet molt, però és que deia això de la cuina perquè aquí a la biblioteca d'aquí, al costat de la ràdio, de Sant Just, han fet un especial monogràfic cinema i cuina. Llavors es poden veure tota una sèrie de pel·lícules i simplement perquè ho visiteu.
que promés a Susana Barco, que s'encarrega d'aquestes coses, que ho esmentaria i està aquí al costat, vull dir que val molt la pena. És una novetat que està... Bueno, suposo que el Festival de Sant Sebastià ha obert una delegació, no una delegació, un apartat de cinema i cuina, o sigui, que té ara premis de cinema i cuina. És que ara la cuina està per tot arreu. Està de moda, està de moda. Heu vist aquestes 10 metres últims, eh? Aquestes 10 metres, un viatge...
No l'heu vist, aquesta? Un viatge de 10 metres. Aquella de la parella? No, no, no. Un viatge de 10 metres. Jo no l'he vist. Entre dos restaurants... Quin pamflet, eh? Sí? No té res d'esport, aquesta parella. A part de les coses bones, aquesta res, eh? Aquesta no, aquesta no ho aconsella. No.
Deixem-lo parlar amb ell de l'esport. Però ara, amb el tema de la cuina, s'enllaça molt. N'hi ha de molt bones, el tema de la cuina. Sí, home. I n'hi ha algunes que jo penso que tenen moltes similituds en pel·lícules basades en l'esport. El francès que anava per aquí. No, no, sí, és que l'esport i la cuina, de fet, han d'estar, perquè un esport ha d'estar lligat, d'alguna manera, a un règim, a una dieta, a una manera de fer...
Sempre que siguis d'elit, però si no ets d'elit, no. No, però som dos fils conductors molt bons, perquè l'esport és sempre una cosa que s'associa a la lluita. Són dos aspectes. L'esport està associat a la lluita, a la superació pròpia. A la confrontació.
No necessàriament la confrontació, perquè a vegades és la competició amb tu mateix, però sí que a les ganes de superar algun obstacle, això és un gran conflicte per explicar històries, és fantàstic. I després la cuina té la faceta aquesta que és allò diari que ens proporciona molt plaer hedònic i també plaer social.
Llavors, són dos aspectes que moltes vegades, d'alguna manera, a la vida hi són molt presents, no? O sigui, la lluita i també el descans i el saber trobar amics, no? La lluita, enfrontar-se amb la vida, superar-se, però també saber disfrutar de la vida, no?
Semblaria que són com contradictoris i que podrien portar a camins oposats. De fet, algunes pel·lícules porten a la destrucció fins i tot dels personatges a través d'un menjar excessiu, una gran buf. I l'esport?
No ho sé, això ja ens ho explicaràs tu ara. Igual, pot portar una situació agònica i exagerar-la. L'esport pot ser una cosa fantàstica i que ensalzi la figura d'una persona com pot ser una cosa que la degradi i que la faci destruir-se amb ell mateix.
Jo més aviat m'agrada parlar de les primeres pel·lícules, però de les segones també en trobarem, de pel·lícules sobre esportistes. Hi ha una pel·lícula que està molt associada, és una pel·lícula de ciència-ficció,
que associa l'esport a una societat moralment degradada que és Rollerball Rollerball és una pel·lícula que interpretava el James Caan que ens mostra un futur en el qual el reina dels esports és un esport extremadament violent
però és el rei dels esports perquè, senzillament, la societat descarrega sobre aquest esport i sobre la violència que es manifesta en aquest esport. No sobre l'àrbitre, sinó sobre... No, no, sobre els jugadors. Tota la frustració i tota la violència continguda que hi ha a la societat, no? Entenc.
Seria el mateix que passa amb el futbol, però portat a un extrem molt gran. Hi ha pel·lícules que ens parlen d'aquests aspectes negatius, però després n'hi ha d'altres que ens parlen d'aspectes molt positius. Jo penso que dominen les que parlen d'aspectes positius. Jo penso que, en general, l'esport i també la cuina tenen més aspectes positius que negatius.
Amb l'esport hi ha pel·lícules que a mi m'han agradat molt i que, bueno, no sé què opinareu vosaltres, però, per exemple, Invictus. Però ho sabràs, eh? Invictus. No ho saps, però ho sabràs. Sabré ara. Estava pensant en Invictus com l'antítesi de Rollerball, no?, d'alguna manera. Exacte, sí, sí. Perdona, Noah Jeunson, que ja estava mirant la pel·lícula, el director de Rollerball.
una curiositat que sigui dirigida per aquest director Invictus que està dirigida per el Clint Eastwood i ens mostra justament el contrari de Rollerball en el qual Nelson Mandela va utilitzar va saber utilitzar molt bé i aquí va demostrar que era un polític i un líder
fora del comú va saber utilitzar-ho per cohesionar una nació una nació que està dividida per raça és verídic això? això és una cosa que va funcionar el que és verídic és que va passar el que planteja la pel·lícula una altra cosa és el que diu ell no és tan verídic la història de Carlos de Foc
Carros de foc és una història que sí que van haver-hi uns esportistes, però la història no s'ajustava ben bé a la realitat. Però, com diuen els italians, si no he vero, he trobat-ho i, per tant, la pel·lícula va funcionar molt bé, Carros de foc. Molt, molt.
I jo penso que és una de les pel·lícules també que d'alguna manera saben enllaçar millor el que és l'esport amb una descripció d'un personatge, de personatges interessants. Un personatge que és un pastor protestant escocès que es diu Harold Abrams
i un jueu de classe alta, que és l'Eric Lidl, que ha de lluitar també per el reconeixement social, perquè se sent, d'alguna manera, marginat per un cert antisemitisme instal·lat a la societat britànica de l'època, que estem parlant de principis del segle XX.
I els dos personatges tenen personalitats i circumstàncies molt diferents, però la descripció que fa de com el personatge afronta l'entrenament i la prova olímpica
i la manera de veure les coses de cada personatge a mi em sembla tractada d'una manera impecable molt bé, a part que com moltes produccions britàniques fotografia boníssima excel·lent, l'elecció de la banda sonora
D'Evangelis. D'Evangelis, jo el trobo encertadíssim. Per puntejar les teves paraules, eh? Estic sentint de fons. La veritat és que de vegades em sembla que us hagueu posat d'acord, eh? Quan estàs donant ênfase a una cosa, doncs entra aquí una música fantàstica. I és una música que, com deia el Joan, jo penso que va ajudar a que triomfés la pel·lícula, que li van donar diversos Òscars a la pel·lícula, però un d'ells va ser justament per la banda sonora i que, a més a més, va ser una banda sonora que va marcar com un abans i un després, eh?
Jo a vegades, precisament per una de les coses que s'ha dit aquí. Mandela va demostrar que era un gran polític, però el que en tot cas es va produir en aquell país i que va representar el que tu dius, una integració social dels conflictes que existien, és com si això de l'esport fos una cosa així de fàcil. Jo com a polític em proposo.
agafar el rugby, en aquest cas era el rugby, i el transformo, i faig tot el que sigui factible per aconseguir. Jo penso que Clint Eastwood ho té bastant, això, i per això ho esmento. I llavors això, pam, vull dir, com que jo hi tinc aquesta voluntat, jo parlaré amb el cap, que és el que fa de protagonista i tal, i això ha de sortir bé perquè jo m'ho proposo.
Clar, aquí és on a mi em patina una mica l'argumentació, perquè si nosaltres ens fixem en les etapes, per exemple, que ha tingut com a brillantor el nostre estimat Barça, que tenim aquí...
Doncs veurem que aquesta realitat d'un gran equip hi ha darrere una gran feina, hi ha darrere molts encerts, moltes vegades amb coses que tenen a veure amb puntuals. Per exemple, sempre s'ha dit que quan va arribar el Cruyff aquí va canviar tot, que no va ser això sol, moltes més coses, no? I que, en definitiva, la connexió que hi va haver aquests últims 4 o 5 anys o una mica més...
que vam fer aquest gran farsa, que ja sembla que ja no el superarem mai, és com si fos gràcies al Laporta, per exemple, ara que està Laporta. Quan això, a mi això em patina, no? Vull dir que em patina perquè crec que és bastant més complex, sobretot per aconseguir...
en principi que existeixin unes persones que realment tindran la virtut, la capacitat d'entendre's. Una altra, llavors, és que el que realment fa la feina els cohesioni, o sigui, que els faci compatibles. Clar, llavors jo crec que no era una qüestió política, en tot cas era un intent que va fer el senyor Invictus. I si veritablement de la pel·lícula Invictus ens creiem que l'èxit està del Mandela i prou,
no no crec que sigui això el que l'Inisbo t'explica allà no, no, jo tampoc no penso però sí que el Mandela va saber aprofitar una cosa i de fet Mandela el que fa és sobretot parlar amb el capità de l'equip sobretot això està clar però tampoc no és que vegis que el Mandela intervé molt però
amb els seus gestos és capaç d'aconseguir que allò que senzillament seria un partit o una competició es transformi en alguna cosa positiva per enllaçar la població. Un exemple. El rugby sud-àfricà era un esport de blancs. Als negres no els interessava per res. No és que no els interessava, és que no els deixaven tampoc.
no, no, sí que podien jugar perquè hi ha un jugador o hi ha dos jugadors que són negres el que passa és que evidentment per la situació socioeconòmica pocs es podien permetre arribar a jugar aquest és un altre element important perquè quan parlaves de la pel·lícula aquesta de com se deia Invictus
No, l'altre, l'altre, la que tu portes avui per parlar. Carros de foc. Carros de foc. Vull dir, són gent de molta alçada. Perquè els que anaven a les Olimpiades era gent que tenia recursos. Jo t'asseguro que no vaig ser bon jugador perquè tampoc ho va provar ningú, si ho era. No, però... No estaríem aquí parlant. Igual estaria a salvar-se. Sí, allà a malalt, oi?
A Indictus hi ha un moment que el Mandela fa un gest que és el de posar-se la gorra de la selecció sud-africana i tots els negres es queden parats. Això no és nostre. I en canvi allò ens veuen i de mica en mica ell és capaç de reconduir la situació.
Amb això tampoc no vull dir que el Mandela fos qui marqués els gols. Hi ha alguna seqüència a la pel·lícula Invictus que francament és increïble. La pel·lícula és molt Disney. Amb això ja una mica ho dic tot. El que passa és que té alguns moments molt interessants.
Un moment en què el futur del país, d'alguna manera, depèn de la discussió d'un grupet de persones que estan decidint si s'afegeixen a la política general o no. A mi hi ha una cosa que m'agrada molt de la política. Llavors ell decideixen allà deixar-ho tot i tot depèn del que es decideixi en aquell punt, com una mena d'assemblea. Això sí que em va agradar força.
A mi una de les coses que més m'agrada de la pel·lícula, les que més recordo, és quan decideixen una cosa i ell, com a líder, decideix anar a l'assemblea i convence'ls que estan tots equivocats. I ho aconsegueix. És a dir, allò, si hi ha una cosa de la pel·lícula que mostra el que és un líder, el que és el lideratge, és quan tots han votat una cosa i ell es presenta, diu, no, no pot ser això, es presenta allà, comença a parlar amb ell i els convence que estan tots equivocats. Això s'ha de tenir uns nassos, però una altra cosa...
Per exemple. No soc un bon polític. I també, a part de Charris of Fire, també volies parlar de la soledat del corredor de fondo, que és tota una altra història, molt diferent. Això ho vaig dir jo, no sé si ell l'ha vist, però tu l'has vist? No, no l'he vist. Perquè és una pel·lícula difícil de veure, jo vaig comentar-ho, que és una pel·lícula de l'anglès aquell com es diu, Tony Richardson, i és una pel·lícula que en el seu moment va tenir, que era del Free the Cinema, tota la correnta aquella anglesa dels anys 60,
i que, com que va sortir, quines pel·lícules podien sortir, jo vaig sugerir aquesta. Ah, d'acord, d'acord. És una pel·lícula que, bueno, doncs pensava que potser hi hauria més temps, jo la volia tornar a veure i honestament no l'he pogut tornar a veure i, per tant, em passa no com la és la mínima, sinó que aquesta ja fa com 20 anys que la vaig veure. Sí, però queda aquella essència, eh?
És una pel·lícula també de la superació, diria, personal, i és una pel·lícula molt potent, que en el seu moment va tenir una gran força. Però jo ara, si l'hagués vist, podria precisar coses... La posem de pel·lícula del mes, i la parlem la setmana 20. Clar, hi havia una altra cosa que... Bé, ja parlarem ara de la pel·lícula del mes, perquè potser la podríem endarrerir una setmana més, la pel·lícula del mes,
Tenim un nou col·laborador que vindrà, no sé si cada setmana, però que és una persona també que li he conegut a les prestrenes que fan a Barcelona de cinema, que em va proposar de venir a la programa per fer un tema, i aquest tema seria el postmodernisme en cinema.
I aleshores podíem fer... Que no ens passi res. Podríem venir la setmana que ve ja, que vingués ell per fer aquest tema, i aleshores nosaltres faríem com sempre, doncs, perquè teníem pel·lícules que fossin... Nosaltres escoltaríem. Bueno... Vaja, perquè, oi, home, de vegades s'ha de fer això. Si parlem del postmodernisme... En cinema, o sigui, com arribar... Ja, ja, ja. Per tant, ho deixem així, seguim encara a continuar, perquè tenim encara 4 minuts encara per continuar el programa, però...
En lloc de fer la pel·lícula del mes, ja ens teníem més temps per preparar-nos a la pel·lícula del mes l'altra setmana. Jo volia esmentar la pel·lícula Galípolis. Galípolis. Dintre del que és l'esport, també, perquè allà hi ha una gent que està obsessionada per córrer i allà es veuen les dues vessants, una mica la d'Invictus i la de Roll el Vol, al mateix temps. Vull dir, la dinàmica de la guerra, la destrucció, l'esperit romàntic al mateix temps de córrer com a objectiu vital, com a únic objectiu simplement per...
per relacionar-te amb el paisatge, amb els altres. És com una cosa molt ideal. La veritat és que t'infla, eh, aquella pel·lícula. És el Peter Ware, un dels grans directors per mi, de la història del cinema. I després, per no deixar el Clint Eastwood dins de la categoria Disney, recordem que va fer una pel·lícula que es deia Million Dollar Baby. És veritat?
que era una pel·lícula que seria... No era Disney. Aquesta també anava sobre l'esport i sobre les conseqüències de determinats tipus d'esport. A més, enllaçat amb una història de transfons social. Jo crec que allà va bastant més enllà que això. Allà el que planteja és el bo i el dolent al mateix temps, en un matratge molt normalet.
Vull dir, la trampa, on ha anat a parar moltes vegades a les mans que ha estat un esport tan necessàriament noble com el bàsquet, amb professionals d'una categoria extraordinària. Jo crec que aquella el que té és això, eh?
Molta, molta, molta cosa té, molta. I Moni Ball, no em direu que no he pensat en Moni Ball, que no em deixareu parlar d'aquesta pel·lícula una altra vegada. Home, sí o no? Us en recordeu de Moni Ball? Jo no l'hi visc. Pel·lícula protagonitzada pel Brad Pitt i el John Angell. Ah, sí, sí, sí. És aquella dels números, no? Dirigida pel Bennett Miller, però sobretot el que destaca és que el guió és de l'Aaron Sorkin, que ha fet molts guions per moltes sèries,
I que jo diria que exemplifica molt bé el que és l'esport com a metàfora de la vida, que era el tema que tu portaves, Andreu. Perquè allà el que ens ensenya és que no és important en un esport com el bèisbol, per exemple, tenir els jugadors millors, els que tenen millor imatge, sinó tenir la persona justa perquè faci la feina que ha de fer, en cada posició, en cada lloc.
Llavors, si això ho aconsegueixes, fins i tot si no són macos ni serveixen per res més, només per això, perquè és el que es veu a la pel·lícula, l'equip serà el millor. Llavors, és una història basada en un fet real d'un mànager d'un equip de bèisbol,
que fa que un equip que no té cap mena de possibilitat de fer res, perquè no té un pressupost ni té les possibilitats d'arribar enlloc, doncs el fa pujar a les cotes màximes de la lliga del bèisbol dels Estats Units i guanya no sé quantes temporades.
Com a mètodes matemàtics. Mètodes estadístics i matemàtics. Jo haig de dir que el Jaume va dir que no. Bueno, a vegades li passa, a vegades sí. Em sembla que ho transformarem això en una tertúlia deportiva, no? No ho sé. Doncs vinga, va. Punto pelota.
que no què? no ja que ho ha tret l'Andreu que no què? digue-li al Florentino Pérez que això és potible i veuràs el que faria però què li ha passat? què li va passar quan va xocar amb el Barça del...
I això li ha agradat a l'Andrés I es va gastar molts calés Aquí està, aquí està Escolta, que acabem el programa La setmana que ve, per tant De què? Tornem a dir-ho Sí, del postmodernisme en cinema Com es diu aquest col·laborador? I es diu Ignasi Juliacs
i vindrà el coneixerem i veureu com us agradarà molt doncs serà un plaer rebre igual que és un plaer rebre Andreu Ferran sempre que ve Bona nit a tothom Vine més, vine més sovint Fins la setmana vinent Que vagi molt bé Adéu