Cinema sense condicions.
A CIDADE NO BRASIL
A CIDADE NO BRASIL
De fet, avui jo voldria, per fer la presentació ràpida dels components,
ja sabeu que els oients sense condicions aquí tots reunits
per parlar de les pel·lícules que hem vist, del que ens agrada, del que vindrà,
però avui tenim, a més a més, la segona part del Lluís Beciana,
que és el doctor Lluís Beciana, que parla d'un tema que,
com dèiem fa un moment abans de començar el programa,
se'n podia parlar milions d'anys,
perquè és un dels temes clau, jo diria, del cinema,
de la literatura i de molts obres d'art en general.
Llavors, avui, per deferència amb ell, avui estem present...
Quin és, quin és, quin és?
Com, com?
Quin és el tema, digui?
No, no, ara explica, el tema ja el sabeu, el tema és el cinema i la mort,
però abans de començar a donar-li...
Jo avui invertiria els papers, és a dir, faria que...
La muerte, perdona, no la mort, sinó la muerte.
La muerte, la muerte.
Ui, ui, ui, que no se't sent.
Pol, a veure, a veure, a veure.
Tira-li ara, jo vaig pujant tot, després ja baixaré.
A veure...
Aquest programa, si se'n recordeu,
el vam començar a fer amb el Lluís, amb el doctor Lluís Beciana,
i se sent? Ara s'entén bé?
Sí, a tu sí.
Joan, el Pol, què volia dir el Pol? Ara sí, home.
Ara sí, som certs.
Què volia dir?
Que veia dia, també, avui, Sant Valentí,
ha de fer l'amor, i el cine és la mort.
No, no, no, és la mort, és la mort, és la mort.
En Lluís Beciana, el doctor Lluís Beciana,
va venir, doncs, ja fa un mes,
o no me'n recordo exactament, un parell de mesos,
i es va quedar a la meitat, en certa moment,
de la seva exposició, i ens em sabeu molt greu,
però és que no hi ha...
A vegades ens posem a xerrar tots,
i no hi ha forma de controlar
i de fer més curt el que volem dir,
i aleshores, doncs, no li vam donar temps
a que ell pogués acabar la seva boníssima...
Jo me l'he tornat a sentir, per cert,
i m'ho ha agradat molt.
Jo l'hi vaig dir amb ell, inclús l'altre dia.
Llavors, comencem per presentar
els que estem avui presents,
començant pel Lluís Beciana,
en Joan Sardà, el Paul Díguer,
el Francesc,
la darrere dels vidres,
i en Joan Morros, que us ho està parlant en aquest moment.
I deia que jo proposava,
en deferència amb ell,
avui canviar, com és habitual,
ja sabeu que hi ha dues o tres parts en el programa,
que avui comencem per explicar
quines són les coses que hem vist,
que recomanem,
pels nostres oïdors, etcètera, etcètera.
I en lloc de fer això,
començaríem per donar la veu al Lluís,
i quan acabés tranquil·lament la seva exposició,
que pot allargar tot el que jo vulgui,
llavors parlaríem nosaltres de les coses que...
És la revolució, això, sense condicions.
Bueno, però vull dir, sense condicions.
Nosaltres no tenim condicions.
Llavors vaig més de pressa buscant els audis,
que pensava que tenia temps.
Sí, sí, em sembla bé, em sembla bé.
Jo crec que és millor que ell comenci,
i llavors ja anirem empalmant
i anirem comentant coses.
Lluís, tu mateix.
Hola, bona nit.
Bé, jo bàsicament és que em vaig quedar
una mica sense acabar el tema que havia preparat.
I la veritat és que tampoc
és que tinguem que parlar molt d'això,
però sí que vaig parlar de l'eutanàsia,
Maradentro,
vam parlar també de Millón d'Òl·lars Baby.
Sí, que vam sentir un fragment molt maco.
Vam parlar amb uns comentaris interessants
sobre el Verdugo, del Berlanga,
i que vam quedar tots que era una gran pel·lícula.
Sí, sí.
I bé,
i després hi ha altres pel·lícules d'humor
que també fan referència a aquest tema
i que val la pena.
Però jo avui
vull fer un petit comentari
sobre un parell de pel·lícules.
Farem uns àudios
i ho deixarem, diguéssim,
el tema per acabar, no?
Però avui volia parlar
concretament
de la dimensió metafísica de la mort
en algunes pel·lícules
i especialment
d'una de les grans obres mestres del cinema
que és El sèptim ocelló.
Ahora habito un mundo de fantasmas,
prisionero de fantasías y ensueños.
Y al pesar de todo no quieres morir.
Sí, quiero.
¿Entonces a qué esperas?
Deseo saber qué hay después.
Buscas garantías.
Llámalo como quieras.
¿Por qué la cruel imposibilidad
de alcanzar a Dios con nuestro sentido?
¿Por qué se nos esconde
en una oscura nebulosa
de promesas que no hemos oído
y de milagros que no hemos visto?
Si desconfiamos una y otra vez
de nosotros mismos,
¿cómo vamos a fiarnos de los creyentes?
¿Qué va a ser de nosotros
los que queremos creer y no podemos?
¿Por qué no logro matar a Dios en mí?
¿Por qué sigue habitando en mi ser?
¿Por qué me acompaña humilde y sufrido
a pesar de mis maldiciones
que pretenden eliminarlo de mi corazón?
¿Por qué sigue siendo a pesar de toda una realidad
que se burla de mí
y de la cual no me puedo liberar?
¿Me oyes?
¿Qué oigo?
Yo quiero entender, no creer.
No debemos afirmar lo que no se logra demostrar.
Quiero que Dios me tienda su mano,
vuelva su rostro hacia mí
y me hable.
Él no habla.
Clamo él en las tiendas.
Bé, és una mica el comentari
o el guió que fa Ingmar Berman,
el director de la pel·lícula,
sobre, en realitat,
sobre una reflexió sobre la fe
i arribant al final de la vida.
Recordem una mica de què va la pel·lícula.
És un film de l'Igmar Berman
que compta la història d'un cavaller
que durant els segles XIV
torna de les creuades
i arriba a la seva terra
amb prena expansió de la Pesta Negra
i de la mort en el territori.
Aleshores, es troba, diguéssim,
davant de la mort,
que es personifica per un actor
i que el reclama.
I, aleshores, ell,
abans de lliurar-se'l,
lliurar-se a la mort,
demana una mica un temps mort,
un temps per fer unes reflexions
i li proposa fer una partida d'escacs.
Aleshores,
aleshores,
el cavaller,
bueno, és una pel·lícula
que el cavaller intenta
fer-se unes reflexions
no només sobre la mort,
sinó sobre la vida
i sobre la religió,
la fe,
i la pel·lícula és portantosa
perquè amb un llenguatge cinematogràfic
molt intens,
amb un blanqui i negre,
amb una fotografia esplèndida.
Esplèndida.
Bé, jo crec que tots la recordem
en això
i, aleshores,
en aquest àudio,
per exemple,
ell, diguéssim,
fa aquesta reflexió religiosa.
Recordem una mica
que al segle XX
i quan es va a la meitat del segle XX
hi havia l'expansió
del pensament existencialista
que havia vingut del segle XIX
però que es va, diguéssim,
expandir amb dos autors francesos
que eren Camus i Sartre
que van, diguéssim,
van posar de moda,
entre cometes,
van posar en solfa
la reflexió sobre l'existència
que fem aquí a la Terra
i que quina és la...
per què estem aquí, no?
I, aleshores,
això es reflecteix en la pel·lícula,
hi ha una crítica a la religió
perquè, diguéssim,
vol respondre a preguntes
sobre l'existència humana
i l'Inger Berben
en la pel·lícula
les critica
perquè creu que són una mica farsa.
És un pensament existencialista
que hi havia també amb Sartre
i que és naturalment fora de la religió, no?
La pel·lícula està plena de metàfores,
hi ha el lladre,
la parella d'artistes ambulants
que personifiquen una mica la Mare de Déu i el nen Jesús,
hi ha la jove, el desig, la joventut,
i hi ha una professora
en el mig de la pel·lícula
i cada escena està superpensada
de forma que
quan tu veus una pel·lícula
tres, quatre o cinc vegades
té tanta riquesa
que et aboca a temes sobre...
Descobrir coses noves.
Descobrir coses noves.
Sí, sí.
O sigui, podríem fer un programa
només de la pel·lícula aquesta
o d'això.
i, bé, en tot cas,
sí que vull que posis
a l'Audio 4, ara,
sobre el temor a la mort,
que és més curt,
i una mica també perquè és molt...
és un diàleg molt reflexiu.
Clamo ell en las tinieblas
i des de les tinieblas
nadie contesta a mis clamors.
No sé què?
Talvez no haya nadie.
Però entonces la vida
perdería todo su sentido.
Nadie puede vivir
mirando a la muerte
y sabiendo que camina
hacia la nada.
La mayor parte de los hombres
no piensa ni en la muerte
ni en la nada.
Però un día llegan
al borde de la vida
i tínen que enfrentarse
a las tinieblas.
Sí.
¿Y cuándo llegan?
Calla.
Sé lo que vas a decir.
Que nos hace crear el miedo
una imagen salvadora.
Y esa imagen
es lo que llamamos Dios.
Te estás preocupando.
Hoy ha venido
a buscarme la muerte.
Estamos jugando
una partida de ajedrez.
Es lo que has dado
la oportunidad de hacer algo.
Sí, efectivamente.
Bueno, era el que
m'havies apuntat aquí.
Sí, sí, efectivamente.
Bueno, diguéssim que
ara tampoc
podem fer
una sessió filosòfica.
Sí, va, tenim fins al nombre.
No, però
sí que és veritat
que potser
quan em vas convidar
a parlar d'aquest tema
la primera pel·lícula
que em va venir al cap
va ser aquesta.
Sí, sí, sí.
perquè realment
és molt
és molt intensa.
Jo la vaig veure de jove
i
quasi, quasi
vaig descobrir
el cinema
molt
el cinema, diguéssim
intens
més
més adult
en aquesta
en Lindbergh Merman
i en aquestes pel·lícules
i, bueno
a mi
m'ha marcat bastant.
No sé si a vosaltres
Sí, sí, a mi també.
A mi també.
Bueno
sobretot
sobretot aquesta època
d'any 50, eh?
Les pel·lícules d'any 50
com es diu aquella
del metge
del doctor
que li han donat un premi
i com es diu aquella
de
Maduixes Salvaixes
Maduixes Salvaixes
a mi em va semblar
una pel·lícula
extraordinària
extraordinària.
Eh?
Bueno, però és un altre estil, eh?
Sí, sí, és un altre estil
però a mi em van marcar més
aquestes dues
d'aquesta època.
Del mateix estil
una mica
potser seria la
Descombregants
¿no recordeu?
Ah, és més tard
també és tard.
És que Berman
és una figura
capdalt
del teatre
i del cinema
Sí senyor.
És una persona
indiscutible
Indiscutible
I que se'l discuteix molt
Ja
Perquè hi ha gent
que no el tolera
senzillament
perquè hi ha gent
que no té ganes
d'entrar
a pensar
en coses
i aleshores
vull dir
jo he sentit
moltes vegades
de gent
important
que deien
que anaven a veure
les pel·lícules
de Berman
als anys 60
perquè
s'hi havia d'anar
Ja, ja, perquè
no els agradava
Jo aquestes persones
no les considero gens
per molt que escriguin
en diaris
per molt que
que tinguin
una veu pública
perquè
Berman
és absolutament
indiscutible
en la cultura europea
És veritat
I aleshores
la gent
que el menysprea
vull dir
es menyspreen
a si mateixos
Una cosa curiosa
d'aquesta pel·lícula
que simplement
i després
deixo passar
és que
no sé si
t'ha afectat o no
perquè és molt difícil
jo no recordo
quins trossos és
suposo que saps
que la versió espanyola
que va doblar
en època de Franco
que és dels anys 50
van canviar
molts els textos
i no són
la versió original
sueca
llavors
jo no sé
quins trossos són
però suposo
que aquestes
que tu has posat
no
però sí que hi ha
moltes coses
que l'església
no estava d'acord
amb el plantejament
del Berman
i en el moment
de fer el doblatge
del castellà
es van canviar
coses bastant decisives
jo no ara me'n recordo
perquè no tinc fresc
però
curiosament
el censor
era un jesuïta
sí senyor
i per exemple
en el manantial
de la doblatge
en el moment
que ella cau
i topa de cap
a terra
doncs
no és que tallessin
res
és que van afegir
una música religiosa
imagina't
perquè semblés
que allò era
un acte de santa edat
vull dir
és que
no només tallaven
sinó que
afegien coses
manipulaven
ho manipulaven
absolutament tot
vull dir que
a vegades
identifiquem censura
amb talls
i no només era això
sinó que era
la
transformació
la modificació
de diàlegs
i de continguts
a vegades
de relacions
entre personatges
bueno
el famós Mogambo
el famós Mogambo
i no va ser
alguna pel·lícula
que van canviar
el muntatge
perquè
no es veia
que s'havien suïcidat
bueno
n'hi ha moltes
n'hi ha moltes
al final
diguéssim
canvien el muntatge
una escena
abans de l'altra
perquè
canvia tot el sentit
de la pel·lícula
i a vegades
afegien
un rètol final
a la pel·lícula
que si
els malfactors
se salvaven
i fugien
doncs posaven
això va passar
a la fugida
del Sant Pequimpa
posaven un cartell
que deien
al final
els posen a la presó
vull dir
perquè la gent
no pensés
que s'havien escapat
no admirés
els malfactors
és una cosa
bé
doncs
aquest doblatge
és una mica
més modern
que llavors
però
tampoc t'ha de ser
de quan és
aquest doblatge
no
aquelles de les veus
són d'aquella època
diria
però no passa res
vull dir
no hi ha cap altra versió
no passa res
és a dir
no
jo ara voldria
anar-me'n
amb un altre tema
sobre la mort
que és el dol
i per això
he seleccionat
la pel·lícula
els doblenesos
del John Huston
que és
la seva última pel·lícula
sí senyor
i que
recrea
en aquesta pel·lícula
un conte
del James Joyce
que és la mort
i
bueno
la pel·lícula
el John Huston
converteix
aquesta pel·lícula
en el seu epitafi
i és un relat
senzill i nostàlgic
que té
a més a més
venint del James Joyce
un gran valor literari
també
i bueno
l'autor
amb una cadència lenta
explica la celebració
de l'epifania
a casa d'hones ties
de la protagonista
que encarna
l'Angèlica Huston
ja
en allà
ja presenta
diverses generacions
es conversa
es recorda
i es canvia
i es canta
també
en un ambient
una mica
decadent
o crepuscular
i trist
com si la mort
ja s'hagués presentat
d'alguna manera
no
de totes maneres
hi ha una escena
final
en què Greta
l'Angèlica Huston
escolta la balada irlandesa
de l'as de Bogrim
i aboca
el seu amor
de joventut
i la seva pèrdua
amb gran
amb gran amargura
i tristesa
aquí tenim un petit problema
Lluís
perquè
el vídeo
que m'has deixat
d'allò
no té permisos
per visualitzar-se
ah ja
llavors he buscat
sí no sé
allò que passa
de vegades
a internet
llavors he buscat
per veure si coincideix
em sembla que no
pel que dius
perquè aquí parla
d'un monòleg
final
dels morts
que a més a més
estan català
si voleu sentir-me
una miqueta
em diràs que no
el monòleg
no és el mateix
que la pel·lícula
perquè hi ha
una música de fons
i hi ha
el doblador
però tu
quin àudio
has trobat ara?
a veure mira
aquest diu així
si no aprovo
un altre després
a veure
si ara vol entrar
ara s'ha quedat
encallat
un moment
un moment
la pel·lícula
bueno sí
ho poses després
però bueno
la pel·lícula
la pel·lícula
parla del dol
pel dolor
de la mort
d'un estimat
com he dit
i parla
d'una situació
que si tu
no et pots
despedir
de la persona
estimada
abans de morir
si no t'has pogut
acomiadar
tens una tristesa
que et pot durar
tota la vida
i bueno
a veure
el pots trobar
o no?
no sé
s'ha quedat
això
una mica apagat
ja
bueno
és igual
en el cas
no passa res
però bueno
ho has explicat
molt bé
diguéssim
sí que és veritat
que
bueno
aquestes pel·lícules
ens ensenyen
tot això
que hem parlat
de la compassió
de la tristesa
de saber morir
o no
de quan
de si saps
si tu has sàpigut viure
i has viscut
amb harmonia
tindràs una bona mort
en fi
una sèrie de temes
tots ells
no hem parlat
del Haneke
amb amor
però
però bueno
en tot cas
fixeu-vos bé
que
tots aquells
directors
que han afrontat
aquesta
aquesta tema
amb
èxit
han tingut
han tingut
una especial
sensibilitat
s'han acostat
al tema
per la seva edat
o perquè
han tingut
vivències
autèntiques
relacionades
amb la mort
i han sàpigut
plasmar-ho
en les pel·lícules
d'una manera
molt molt molt brillant
explicant el mateix
amb diferents sensibilitats
o sigui que
jo crec que
bueno
podem estar satisfets
de
de
de
veure aquestes pel·lícules
perquè ens acosten molt
a la
a la pròpia vida
a mi hi ha una pel·lícula
de les que tu has comentat
que també l'has comentat
l'altre dia
que d'aquest tema
i és veritat que el Francesc
ho sap
i ho va comentar
ho va dir
que són
les invasiones bàrbares
del Denis Arcand
que em sembla
una extraordinària pel·lícula
tocant aquest tema
tu vas
no sé si l'has vist al final
sí no no no
l'he vist dos o tres vegades
me la sé
perquè la cançó aquella
recordo que a tu t'agradava
també molt com a mi
la cançó final
no
ja
no bueno
és una mica nostàlgica
no
hi ha una cançó
que és la de la francesa Ardí
que és la midier
que és una cançó
molt maca
però que no té a veure
diguéssim
amb el tema
de l'amor
però
diguéssim
que
de la
de l'exercant
aquesta pel·lícula
és molt bo
és bona
diguéssim
no molt bona
bona
eh
i
però
bueno
parla diguéssim
de moltes coses
sí
toca molts temes
toca molts temes
sí
però no
doncs bueno
bueno
no
ja
tot això
és el que volia dir
es poden dir moltes coses
sobre la mort
però tampoc
diguéssim
em volia recrear
amb el tema
he volgut trobar
més pel·lícules d'humor
diguéssim
sobre la mort
molt conegudes
i realment n'hi ha
eh
però són comèdies
menors
i
no
no
és molt difícil
eh
fer humor
i parlar
de tragèdia
d'una manera
brillant
eh
bueno
segurament
potser
ens en trobeu
vosaltres
en en trobeu
un parell o tres
no
però
i ara
des de la més repassada
que he fet
i de les pel·lícules
que jo tenia en disposició
eh
no
no n'he trobat més
però bueno
en tot cas
hi ha la mort
se'n va de vacances
del
és una pel·lícula antiga
del Mitchell Leysen
death takes a holiday
després
després hi ha
una que es diu
Los seres queridos
sí
anglesa
que és del
el Tony Richardson
el director
és anglès
però està fet
als Estats Units
que aleshores
és una
és la història
d'una funerària
i és
i és una pel·lícula
realment còmica
i jo trobo
que és
de les millors
que
que
no és ara
un funeral de muerte
o funerària
per funerària
de CEA
tampoc
no no no
perquè aquesta és
dels anys 60
ah
les anys 60
aquestes són més modernes
de l'Obed One
Los seres queridos
i
alguna més
ja
jo crec
que
fa
aquesta cosa
de
d'unir
bueno
per treure-li
per treure-li
una mica
dramatisme
dramatisme
per exemple
hi ha
Viven los novios
també
del Berlanga
que
que es mor
la mare
d'un dels dos
que s'han de casar
i llavors
han d'amagar
el cos
per poder
fer el casament
no
i aquest tipus
de coses
no
jo crec que també
hi ha escenes
a vegades
de pel·lis
Pequena Missànchez
me recordo el moment
de l'avi
no
amb el cotxe
que han de seguir
el tenen allà
i
sí
o hi ha
Avanti
del Billy Builder
que també
el Jack Lemmon
i un altre
no recordo
ara l'actriu
van tots dos
a Itàlia
a recollir
els cossos
dels seus
pares respectius
el pare i la mare
que són amants
sense que ells
ho sàpiguen
i llavors
es troben
amb tota una sèrie
bé
la pel·lícula
no és gaire amable
amb els italians
perquè els retreu
tots els defectes
típics i tòpics
i
fa una mica de burla
aprofita
aprofita
absolutament
no
i el Billy Builder
era de Viena
i suposo que els italians
no li caien massa bé
per ell
eren del sur
devien ser una cosa
molt excèntrica
i aleshores
aprofita
per
bueno
no ho sé
una mica
com
quan els americans
em sembla que la noia
és anglesa
i ell
ve d'Amèrica
lògicament
si és el Jack Lemus
ve d'Amèrica
i
esclar
aprofita
per dir
bueno
els americans
tenim un altre estàndard
de vida
etc.
i tal
i llavors allà
s'enfot
que sempre
facin la migdia
que no hi hagi horaris
que diuen
una cosa
i no la fan
tota aquesta cosa
home
i parlàvem l'altre dia
tornant en cotxe
de sortir d'aquest programa
Joan Sardà
de
vist fa no gaire
que potser
podria ser fins i tot
l'última
o la més recent
que s'ha
fet sobre aquest tema
i a més a més d'espanyola
d'un director
que es diu
Pol Rodríguez
4 Tondeta
una pel·lícula
xolíssima
és que es van dur
premi
no ho sé
sí
sembla que sí
doncs protagonitzada
pel José Sacristán
aquest home
és un home
aquest home
vull dir que ha tornat
ara està al teatre
i m'han dit
l'altre dia m'ho explicaven
que és bo que és espectacular
i m'ho crec
perquè penso que si
hi ha alguna figura
carismàtica
que és capaç de resoldre
qualsevol cosa
amb els anys que fa
que treballa
és el Sacristán
és el Sacristán
està fent
una obra
del David Mamet
que l'havia fet
l'Al Pacino
a Broadway
i sembla ser
que el David Mamet
li ha agradat més
com ho ha fet
el Sacristán
que no pas el Pacino
imagina
i l'altre dia
el Sacristán
en una entrevista
deia que el David Mamet
li ha regalat
una polsera
amb un dibuix
simbòlic
imagina
i que l'Al Pacino
no li va regalar
no li va regalar res
doncs
Quadre Tondeta
és una pel·lícula
que també està
basada
en aquest tema
de l'amor
perquè el José Sacristán
és un personatge
que veiem
al començament
de la pel·lícula
que vol recuperar
el cadàver
de la seva dona
per portar-ho
a Quadre Tondeta
que és un poble
d'allà
de l'Alacant
i és un poble
que existeix
a més a més
però bueno
exacte
però de mica en mica
n'hem descobrit
més coses
a la pel·lícula
que ens deixen
garrativats
apareix per allà
un magnífic
també Sergi López
i tot està tanyit
d'una
tota comèdia
mig broma
mig existencialista
que ja et diu
que arriba un moment
en què et deixa
garrativat
perquè hi ha
un gir
i entens
el personatge
entens el que no havies entès
de per què passaven
aquelles coses
una mica tan estranyes
i la veritat
és que
bueno
jo penso que
sí, sí
dintre del que dèiem
és un to
tipus això
del Ciutadano Ilustre
per dir alguna cosa
per com ho descrius
si no l'he vist
a Quadre Tondeta
no l'he vist
el que paga
és que
és més berlanguiana
sí
correcte
la transcendència
que li volen donar
al Ciutadano Ilustre
doncs aquesta
no la pretén tenir
quan de fet
acaba tenint-la
acaba tenint
una enorme transcendència
perquè acaba parlant
de temes molt seriosos
i de desequilibris
i de maneres
que fan que la gent
funcioni
d'una manera
que bueno
que tu et prens seriosament
una cosa
i després resulta
que és una altra cosa diferent
i també te l'has de prendre
seriosament
encara més
encara
llavors és una pel·lícula
deliciosa
per la part que té de comèdia
terrícola
la buscarem
intentarem veure-la
sí, sí, sí
i mira
podíem fer
pel·lícula del mes
també
jo també en tinc una
jo confesso
que aquest cap de setmana
he quedat sorprès
bé, us explico una mica
el meu procés mental
perquè penso que pot ser
curiós i d'anir en compte
jo cada vegada
estic més convençut
que com menys cosa
sé d'una pel·lícula
abans d'entrar al cinema
menys m'afecta
en la seva valoració
i ho dic en relació
a Moonlight
el film que
sabeu que té
vuit nominacions
als Òscar
que diuen
que és l'única
que pot competir
amb l'Alà
etcètera
fins i tot diria
que el mateix l'Alà
després he pensat
que no em va agradar gaire
o no em va convèncer
perquè abans d'entrar al cinema
em havien explicat
tantes coses meravelloses
que era un retorn
al cinema musical
dels anys 60
americà
etcètera
que clar
veig la pel·lícula
i clar
potser està bé
però com que t'han pendut
que allò és
la sèptima meravella
de l'universo
doncs resulta que et decau
perquè no respon
a el que t'han fet creure
que seria
Tens de parlar
molt malament d'una pel·lícula
has d'anar a veure-la
i llavors
resulta
m'ha passat aquest cap de setmana
resulta que
ja hem parlat
que Moonlight
era una cosa meravellosa
que
sí, sí
segueixo
que era
els lobos d'or
havia tingut
la millor pel·lícula
i la millor director
i que
anava d'un infant negre
crescut a Miami
als anys 80
amb les mares
enganxades en el crac
i traficants de drogues
etcètera
i jo
personalment
em vaig fer la imatge
que era una història
ja coneguda
ja vista
i que per tant
no tindria massa interès
que parlaria de les drogues
dels barris baixos
de la violència
de l'assetjament
i de la sang
etcètera
i per tant
una història més
de negres gais
en un món
essencialment homòfans
jo vaig fer aquesta
aquesta composició
de lloc
bueno
resulta que
per tant
no em feia massa gràcia
veure la pel·lícula
i pensava
bueno
com que toca anar a la ràdio
i sembla que tothom està parlant
d'aquesta pel·lícula
anem a veure
amb què demonis és això
com que
com que anava a veure
les de l'Inman Berman
en una altra època
això per obligació
però de sobte
començo a veure la pel·lícula
i descobreixo
que res resulta
ni forçat
en aquesta meravellosa pel·lícula
que
el debutant
que és un tal
Barry Jenkins
que només ha dirigit
una pel·lícula abans
que per cert
no ha arribat ni a Espanya
no s'ha
és inèdit aquí
que es deia
Medicine for Melangy
i que
aconsegueix
per mi
una
enlluvernadora
us ho dic de debò
precisa
i reveladora
història
en tres temps
perquè parla
primer de la infantesa
i descriu-me un personatge
la infantesa
després l'adolescència
amb un altre personatge
tots són actors diferents
però que em penso
que
han agafat
l'esperit
del que es vol
retransmetre
i l'edat adulta
i preferiria
en Joan també
la vista
i la veu amb ell
jo no preferiria
degut a aquesta cosa
que estic comentant
que si sé masses coses
a vegades em condiciona
no
de cara als nostres oïdors
no revelar
gaires coses
que prefereixo
que la gent
la descobreixi
és a dir
prefereixo que la gent
vagi allà
sense cap mena de cosa
vagi veient el que passa
i en funció del que passa
vagi ell mateix
perquè llavors és quan tu
segurament valores si allò
t'ha arribat o no t'ha arribat
música podem posar una mica
de la pel·lícula
si vols posa no passa res
posa-la si
no sé si
desvetllarà massa
la música és excel·lent
la música és excel·lent
però és que és excel·lent
els actors
per mi
la fotografia
la fotografia per mi
és extraordinària
però si una pel·lícula
és bona
és igual
el que et diguin
o el que et deixin de dir
no no
el Joan també deia que no
que millor no parlar
el Joan Serrat
feu el que vulgueu
però a mi
en sortir al cinema
en sortir al cinema
em vaig pensar
que acaba de veure
potser
per mi
la més emotiva pel·lícula
de tot l'any
la més sorprenent
i la més anòmala
en el sentit
que era una cosa
molt diferent
del que habitual
també té una característica
molt especial
suposo que ho sabeu
i és que està feta
amb zero calés
pràcticament
vull dir
és una pel·lícula
de pressupost ínfim
i això
el fet que competeixi
produïda pel Brad Pitt
ah mira
produïda pel Brad Pitt
perquè resulta
que no trobava un productor
de cap de les maneres
amb 5 milions de dòlars
perquè no
5 milions de dòlars
no està
no està en poc
ara no sé si són 5 milions
o 5 mil d'ou
5 milions
5 milions
5 milions
ho he llegit
aquesta tarda
que eren 5 milions
de dòlars
o estava una mica
per sota de 5 milions
que dintre dels pressupostos
habituals de Hollywood
és una birria això
és a dir
no és cap cosa destacada
cinema independent
absolutament
cinema independent
sí senyor
i a més a més
cinema independent
de la part de Hollywood
de la costa oest
que no és tan freqüent
com a l'estil
de Nova York
doncs bueno
jo acabo
perquè deixar
el nin Joan
que també l'ha vista
i expliqui l'Ocep
jo crec que podíem
ho dic de debò
és la pel·lícula del mes
jo penso que si hem de fer
en els propers dies
una pel·lícula de més
proposo aquesta
perquè la trobo
una extraordinària pel·lícula
al mes
o de l'any
o de què
de tota la temporada
és a dir
com vulgueu
ara entenc el cartell
de la pel·lícula
això que està tallat
en tres trossos
són les tres etapes
són les tres etapes
no és únic
no havia interpretat
són tres actes
jo per tant
no vull
sí senyor
no vull explicar més coses
és que no cal explicar
vull dir
la història
no és el més important
en la pel·lícula
a més
no cal explicar-la
perquè llavors
ja
la pel·lícula
ja l'has vista
i el que
és més important
és com està
feta
com està explicada
estic d'acord
aleshores
jo no sóc
tan entusiasta
com tu
no diria
que és una pel·lícula
meravellosa
sí que és un intent
realment
estrany
dins del cinema
americà
que ara es fa
ja dic
a més a més
feta
a la costa oest
no
i bé
i llavors
jo penso
que la pel·lícula
el que ve
a dignificar
és una mica
el cinema
afroamericà
quan diem
afroamericans
i drogues
d'una manera
fatal
es va
a una
apologia
de la violència
negativa
una cosa
vull dir
que sempre veiem
el mateix
vull dir
si tenim present
la sèrie
The Wire
doncs allò
és
això és
agafar The Wire
i canviar-ho
com un mitjà
i d'allà
treure'n
bellesa
que és una cosa
molt difícil
perquè és una pel·lícula
amb una
morositat
vull dir
que aquesta és la paraula
no lentitud
sinó simplement
morositat
que per un espectador
això serà poesia
i per un altre espectador
serà avorriment
però això ja depèn
de cada espectador
i que
jo penso que sí
que aconsegueix
doncs
treure l'estigma
aquest
que els afroamericans
tots són violents
tot i estar
posada
en l'ambient
aquest
de les drogues
dels anys 80
i dels afroamericans
i a Miami
doncs
no revela
aquella
compleença
per la violència
sinó tot el contrari
per la tendresa
i llavors
ens presenta
personatges
amb unes contradiccions
molt severes
enmig de situacions
desesperades
famílies
que ja no són
desestructurades
sinó que són
simplement
gairebé
inexistents
i llavors
ens presenta també
el tema
de l'assetjament escolar
i com aquests personatges
miren de sortir
cap endavant
i llavors
jo el que veig
és que
el barri Jenkins
està molt influït
pel cinema europeu
hi ha parts
de la pel·lícula
que són
por germans
d'Arden
quan ell posa
la càmera
al clatell
dels personatges
i els va seguint
i seguint
i seguint
altres
per la manera
de narrar
i tot això
potser s'assemblaria
en Lars von Trier
vull dir
ell
no
no
no és
una pel·lícula americana
no
ni molt menys
però d'una gran sensibilitat
evident
una sensibilitat
extraordinària
evident
sí sí
però vull dir
no segueix cap
cap canon
hollywoodenc
no
és tot el contrari
i ja dic
sembla més
una pel·lícula
feta
independent
des de la costa est
des de Nova York
que no pas
des de la costa oest
recordeu
perdona Joan
aquella de
los chicos del barrio
era
del John Singleton
de fa molts anys
m'està venint
m'està venint al cap
una mica
com si fos
una cosa similar
no
és ficada
dintre d'una barriada
sí
però
bueno
aquella era una mica
més
nerviosa
més àgil
més
aquesta
és
d'una calma
d'una
d'una
bellesa
d'una
voluptuositat
fins i tot
que
en fi
no és habitual
no és habitual
i llavors
els personatges
són gent
que no tenen més remei
que escollir un camí
equivocat
per sobreviure
i això és
per mi
la
l'essència
de la pel·lícula
i llavors
ja dic
comparat amb Hollywood
és una pel·lícula
que resulta
clarament
per sobre
molt superior
ara bé
si la comparem
amb el cinema europeu
no ho sé
vull dir
queda una mica
però quines pel·lícules
que compraries
ara en aquest moment
he parlat dels Dardenne
i dels Bon Trier
i gent així
jo penso que queda
una mica per sota
però que és un intent
molt valuós
i molt interessant
evidentment
i entrem
un Light
i l'Alalant
els Oscars
se'ls emporta l'Alalant
no suposo
ja ho veurem
ja ho veurem
perquè
depèn
però no per la qualitat
ho dic
per l'acadèmia
ja veurem
què li interessa més
ja ho veurem
ja ho veurem
no sé
no sé
en fi
és una cosa
que no
és una capsa tancada
i en certa mesura
val la pena dir també
que
bueno
el director explica
que es veu que
ell ha viscut tot això
que es narra
perquè es veu que va trobar
un llibre
que és el guionista
que va escriure
una novel·la
em sembla que és
un novel·teatre
en la que reflectia
totes les vivències
aquestes
en aquest barri
de Miami
i dut
que el director
era del mateix barri
de la mateixa època
de la mateixa edat
van viure més o menys
el mateix
i per tant
ells no es coneixien
però van anar a la mateixa escola
no es coneixien
i quan el va buscar
doncs dut
que tenien
una complicitat
extraordinària
fins a l'extrem
que
no calia que es digués
res un a l'altre
perquè entenien perfectament
tot el que estaven fent
això es nota en la pel·lícula
que és una cosa viscuda
que és una cosa
que no està inventada
sinó que en alguna mesura
respon
a una cosa
que està profundament interioritzada
llavors aquesta
això se transmet
jo penso que
que
bueno
que t'arriba
és a dir
que tu estàs allà
i te'n vas
et vas
deleitant
sempre se volgui explicar
ara doncs
de què va
perquè es posaria masses coses
que penso que és millor
que la gent no es descobreixi
però que t'es vas deleitant
del que vas contemplant
i per tant
és una per mi
una pel·lícula
digna
de la pel·lícula del mes
és a dir
que jo
la recomanaria
com a pel·lícula
perquè penso que
a més a més
com ha dit el Joan
té quantitat de coses
a dintre
és a dir
que hi ha molts temes
a tractar
és a dir
hi ha molta cosa
que
que s'ha tractat
superficialment
amb altres pel·lícules
i en canvi aquí
es tracta
des d'un punt de vista
més aviat seriós
Pol
què has vist?
Bueno
jo
no he vist
d'estrena-estrena
però sí que he vist
pel·lícules que ara mateix
estan en cartellera
o
no només de cinemes
diguéssim comercials
sinó també vaig a pel Texas
que crec que són els últims dies
i he vist
una que em va sorprendre
però jo crec que
per la
per la contrarietat
respecte al públic
i la crítica
és a dir
jo vaig veure
l'Ala Land
precisament
encara no l'havia vist
vaig veure Split
que és la de múltiple
l'última del Shyamalan
no l'he vist
sí sí sí
sabem de què va
però no l'he vista
no l'he vista
són dues pel·lícules
jo sé com acaba i tot
sense haver-la vist
saps com acaba
però pel tema
i pel que passa
jo ja aconsegueixo ja
que la gent m'expliqui
les pel·lícules
és un final
ja us vaig dir
que m'he fet
de l'associació
anti-spoilers
de Catalunya
i d'Europa
i de tot
sí
jo vull que la gent
m'expliqui les pel·lícules
vull que puguem parlar
de les coses
la gent
no l'explicaré
explica'm la pel·lícula
tranquil
de múltiple
el que passa és que
sempre serà millor
veure-la
que no pas
que l'expliqui
que no puc veure-les totes les pel·lícules
de fet no veig ni una
el que passa és que a mi em va fer certa ràbia
a part que la pel·lícula
múltiple
començaré per múltiple
múltiple
la de Shyamalan
em va semblar com
que té un plantejament bastant interessant
és una d'aquestes pel·lícules
sobre
trastres de personalitat
bueno personalitat múltiple
és una persona que a més ja et venen
la pel·lícula que l'actor
interpretarà 24 rols
i dius hòstia
23 més 1
23 més 1
el 24
el 9
és el conflicte
de la pel·lícula
que dius
no tens conflicte ja
xaval
amb 23
però bueno
que és
és una
una pel·lícula més
que surt
allò
actors
de fet la noia protagonista
ell segresta tres noies
com per fer una mena
d'història
amb aquesta 24
personalitat
però
una de les noies
és la protagonista
de La Bruja
de The Witch
no sé si recordeu
de l'any passat
que va triomfar bastant
a tots els festivals
i això
doncs
i què passa
que
té molt l'estil
i això sí que
ho aloro molt
que té molt l'estil
del director
o sigui té molt l'estil
un thriller
psicològic
bastant potent
en qüestió
que es podia veure
al 602
es podia veure
al bosque
vull dir
això sí que ho conserva
el que passa és que
potser inclús et diria
que
us diria
que
de l'última
no sé si l'havíeu vist
de La Visita
a veure què diu
la visita l'havíeu vist
no aquesta no
mira que m'agrada
és que és clar
és una entrada
una mena de comèdia
d'una persona
que no acostuma
a fer comèdia
una comèdia
amb tocs de terror
però que
a més amb fals documental
és una cosa molt estranya
que a mi
em va sorprendre
però com a
ostres
un director
d'aquest nivell
que faci
i era una història
una mica pobra
però aquesta
el plantejament
era prou interessant
però
a part
que això
de les 23
o 24
personalitats
crec que només
se'n veu
amb 8 o 9
vull dir
són congruències
de dir
hòstia
no sé si hi ha
un director
escat
diguéssim
o una pel·lícula
que dura una hora més
i ja
només són
personalitats
però
sí que em va quedar
i sota del tema
del final
això que comentaves
Francesc
és un final
una petita cosa
sobre els espòilers
a veure
si un espòiler
només espòiler
per qui ha vist
la pel·lícula
llavors no és un espòiler
m'explico
clar
si tu expliques
una cosa
que només diu
ah mira un espòiler
qui l'ha vista
els altres
no se sap
els que no han vist
encara la pel·lícula
no saben de què va
llavors no és un espòiler
al final
no és un espòiler real
perquè al final
el que t'està fent
és una mica
desconcertant
a no ser que tu
hagis vist
cinema
del mateix director
perquè t'està creant
un univers
és a dir
relacions entre
les seves pel·lícules
i clar
jo quan vaig recordar
la pel·lícula
jo no recordava
El Protegido
jo no me'n recordava
i clar
va ser un moment
de dir
i què fa
aquest pel·lícula
de cop apareix
això es pot dir
no sé
tu ho sabràs
jo ja ho sé
a l'últim pla de tots
apareix el Bruce Willis
que no havia bennegut
en tota la pel·lícula
i clar
et fa una relació
que dius
aviam puc entendre
que això com un fan
fan allò
total
del director
diria
hòstia
aquí m'estàs unint
llavors aquest serà
com el nèmesis
com si haguessis
de fer una segona part
del Protegido
i aquest
de tantes personalitats
serà com el nèmesis
que en realitat
que en realitat
s'autocita
amb un altre pel·lícula
totalment
surt
ell mateix
el propi director
hi ha un moment
que surt
i està amb tots
al cinema
dient
hòstia
és ell
però sense cap mena
de sentit
simplement un típic
camí
el Bruce Willis
ja és de la companyia
del Xamali
però em va quedar
hòstia
és una pel·lícula
que em va quedar
molt amigada
era una pel·lícula
de dues hores i quart
i dius
és que m'està avorrint
sí que és veritat
que té aquest thriller
en molts moments
però com a pel·lícula
em va quedar
a mi
haig de confessar
que quan veig
una pel·lícula
que cita
una altra pel·lícula
d'un altre autor
a mi m'agrada
perquè
el reconeixes
si l'has vist
si no pots reconèixer
és l'efecte
de la paròdia
per exemple
és veure un hot shot
per dir alguna cosa
i que coneix
totes les paròdies
que s'estan fent
però
no m'estic referint
a això
la pel·lícula
no s'està
en aquesta última escena
si no existís
no passaria res
perquè la pel·li
ha acabat
és una mena
d'epílog
llavors
és
un epílog
és un final
és com un extra
llavors ell
el que fa
és crear
una xarxa
però la pel·lícula
és rodona
sense això
de fet
això és el final
final de tot
abans dels crèdits
que és allò
que et deixa com
hòstia
què vol dir
que apareix aquest tio
de com
llavors
la pel·lícula
sense això
funciona
no és un gir
perquè a més
que una pel·lícula
com a tal
necessiti un gir
d'una altra pel·lícula
que tu hi has d'haver vist
i ara no et diré
inclús del mateix director
però
a no ser que es consideri
que és una segona part
evidentment
quan
no sé
la saga burn
si no has vist
potser els primers
et quedes una mica penjat
però
en aquest cas
havia de ser una pel·li
independent
i sola
però
aquest final
em va quedar
potser una mica
d'allò de dir
però la pel·lícula en conjunt
et va agradar
o mitges
o no et va quedar convençant
per exemple
narrativament
em sembla interessant
i sota del tema
de com manté l'atenció
durant dues hores
però
sí que és veritat
que hi ha moments
molt incongruents
que
tu la vas veure
només saps el final
a mi me l'han explicat
jo no he vist
he vist un tràiler
per allà
hi ha incongruències
d'aquestes
de personatges
de
si vols escapar
escapa
no et quedis
a una habitació
mirant
de cop hi ha una
de les protagonistes
que intenta escapar
i veu un ordinador
del protagonista
que té el problema
i
comença a mirar
vídeos
de totes les personalitats
que té gravades
amb la webcam
quan en realitat
ja pot
marxar corrents
d'allà
però no
i el personatge
inclús el personatge
és que és molt curiós
perquè és un moment
de porta
la típica porta
que no s'obre del tot
i va donant cops
i de fons
deixa reproduint
un vídeo
i quan s'acaba el vídeo
torna a l'ordinador
posa la següent
la següent personalitat
i segueix destruint la porta
que dius
a veure
i hi ha moltes
moltes incongruències
d'aquesta
i clar
que t'ho faci
algú com ell
com el director
és una mica
llavors
llavors amb aquesta
llavors clar
seguim amb
l'Adalant
que també era
sí que és veritat
que jo francès
havia evitat
al màxim
tot
tot de l'Adalant
que és difícil
però jo no havia vist
cap tràiler
havia vist
alguna imatge
promocional
de sota
imatge fixa
diguéssim
però havia evitat
inclús saber
de què anava
i al veure-la
a més
el problema
és que jo anava
i això potser
és el que deies tu Joan
jo anava amb una intenció
però perquè jo sabia
els components
que envoltaven
la pel·lícula
que eren
els dos actors
a mi personalment
m'agraden bastant
el director
un director
que ha fet
Wibblech
evidentment
ha de ser algú
que mantingui un llistó
també
m'agraden bastant
els musicals
així
el que dèiem
els 60
americans
i tot
i doncs era com
un còmput
de dir
hòstia
a veure
aviam
i jo crec que
abans ho comentàvem
que era
jo crec que
és l'efecte
de artis
també
és aquest efecte
de recuperar
cinema
bastant
posterior a la gent
que ara potser
va més al cinema
no?
i són tot generacions
més joves
i clar
tu venen com
mira
el referitor
d'aquella època
concentrat
en les coses
d'ara
és a dir
els actors
actuals
que són els que
triomfan més
o
llavors
a mi em va quedar
com
quan vaig sortir
del cine
vaig pensar
és fort
que acabo de veure
una pel·lícula
més de dues hores
quant dura?
dues hores
i deu
o així
i amb bastantes cançons
i no me'n recordi de cap
i acabo de sortir del cine
és que a més
per mi
això és molt personal
i això
em confesso
i a més jo en Joan
té opinió
que li agrada molt
la música
i entén més que jo
a mi
hi ha una cançó
que m'agrada
però les altres
les trobo fluixes
una de les cançons
que m'agrada
que és la que repeteixen
sembla que és al principi
i al final
diria
però no estic segur
tampoc
però les altres
les trobo fluixes
no trobo que tinguin
la categoria
d'altres cançons
d'altres pel·lícules
que hi havia molta música
doncs
que deies
hòstia
no sé
per dir alguna cosa
si has de noves
presentes hermanos
que és una pel·lícula
totes les peces
són bones
hòstia
que no saps
quina és millor
i mira que n'hi ha
no n'hi ha 10
n'hi ha 15 potser
de cançons
que foten
i clar
doncs qui diu això
diu cantando bajo la lluvia
o diu el que vulguis
passa el mateix
els ball són
és que era una altra època
una altra època
absolutament
vull dir
la cosa va canviar
vull dir
que abans els musicals
eren les pel·lícules
més riques
més fantasioses
més cinematogràfiques
en el fons
perquè
era
bueno
s'explorava
era el món
dels somnis
gairebé
si tu veies un western
allò era una realitat
que el país
havia viscut
però si tu veies
un musical
anaves a un país
de fantasia
o Grigadun
o aquest tipus
de coses
aleshores
eren els somnis
eren els colors
eren tota aquesta cosa
i tot això
es va perdre
i es va perdre
ja en el teatre
de Broadway
quan pensem
en
Corus Line
que és
el grau 0
del musical
vull dir
la fila
de curistes
i s'ha acabat
vull dir
perquè ja no hi havien
recursos
ja no hi havien
mitjans
per fer
aquelles produccions
que feia
l'Arthur Fried
que allò és
una meravella
absoluta
que allò és
un període
clàssic
que no tornarà
mai més
i aleshores
i aleshores
doncs
la cosa
no sé
un musical
es fa
no sé
vull dir
a partir
de West Side Story
diguéssim
no s'ha fet
un musical
com aquell
i a mi
West Side Story
no m'agrada gens
però recordo
que era
una superproducció
vull dir
perquè bueno
només
per la música
o pels bans
la coreografia
del Jerome Robbins
era una cosa
les coreografies
a mi
no em van semblar
cap mena de res
però és que tu vas
al teatre de Broadway
i allò s'ha acabat
s'ha acabat
vull dir
els musicals
ja no són el que eren
i no sé
vull dir
no sé què pensar
i a més
és curiós
que el públic
s'ha adaptat
en aquests musicals
que no tenen
que no tenen xitxa
i trobem
tots aquests musicals
que fan
en els teatres
que són
max-mics
de cançons pop
que dius
bueno
i això
quin interès té
ho compares
amb qualsevol cosa
que havia fet
és el que dèiem abans
el tema de la referència
o sigui
és el gaudir
per exemple
aquesta de
múltiple
perquè té la referència
al final de tot
d'una altra pel·lícula
que tu ja
prèviament
hauràs vist segurament
perquè és el mateix director
i estem parlant
amb el mateix
inclús l'any
hi ha moments molt forçats
jo crec que són
com si et digués
han recordat
d'aquest moment
d'aquesta pel·lícula
als anys 60
hi ha molts moments
així
homenatges
clar
digue-li homenatge
però un homenatge
que és un plaig
que te'l fa Tarantino
a la seva forma
però jo crec que
per exemple aquí
a mi em dóna la sensació
molt de
estic veient
el refrito
60 anys després
per dir alguna cosa
però no
sense gaire contingut
extra
creatiu
i com has dit tu
després que
el
Damián Xancel
aquest
hagués fet
Guai Plaix
i que després
faci això
també
clar però
aquí està la
bicotomia
és una baixada
és una baixada
estic d'acord
però no és baixada
ni pujada
evidentment
tindrà més públic
vull dir
perquè
la cosa està més xafadeta
i més benvenuda
perquè em donai tants premis
llavors els americans
amb això són xapó
aquí està el que vull dir
s'ha van vendre
d'una forma
que no sabem fer-ho
nosaltres els europeus
perquè una cosa
és el cinema
de director
d'autor
i una altra cosa
del cinema
ja
com d'artist
perquè parlava
el Joan molt bé
que ha fet
una panoràmica
així molt bona
del cinema
clàssic musical
de gran producció
com les que feia
l'Arthur Fried
però que permetia
que ja que és un autor
que col·loqués
una gran creativitat
ara el que es fa
White Plash
és una pel·lícula
d'autor
absolutament
és una persona
que vol explicar
una història
amb la màxima
profunditat possible
llavors diuen
bueno
agafem aquest director
que té nervi
li paguem uns calerons
ben pagats
i fem un producte
com The Artist
que no és més que això
agafar una sèrie
de referències
per aquí i per allà
i aquesta és la gran
dicotomia del cinema
ja es deia
en el seu moment
aquesta mena
de crepúsculo
de los dioses
de
una cosa
parlar de transicions
en el moment del cinema
sempre parlar de cinema
és com algo
parlar del cinema
en el cinema
és un tema fàcil
un tema recorrent
i els Coen
van fer ara
també l'última dels Coen
que era com
la de
com era
la de
la BFSA
i ara
Café Society
també
que a més
és curiós
que estava veient
al final
això sí que es pot dir
diga-ho
tampoc és que sigui
massa inesperat
però al final
de la BFSA
vaig pensar
però si és el mateix
que a BFSA
té aquest punt
de retorn
a més en un local
creat
és que era com
hòstia
vaig al·lucinar bastant
però sí que és veritat
que vaig a comparar
ja no amb temes
de cinema
més alternatiu
o més comercial
però
comparar
cinema
entre cometes
portat a l'actualitat
com ara
The Artis
o Blancanieves
de Verge
per exemple
que aquí
hi ha uns canvis
molt radicals
ja només en el concepte
de com s'utilitza
la tècnica
ja no és per
retornar
és perquè
la tècnica
t'hi porta
això
o sigui
estàs fent servir
una tècnica
amb un cara lluix
no perquè
no perquè
hòstia
va agafem el musical
un altre cop
sinó perquè
i a mi l'Ala Lam
per això em va quedar
una mica penjada
perquè era com
aquesta gratuïtat
que potser en l'època
era això
que parlàvem abans
de la banalitat
potser a vegades
de les històries
en prou
que
eren més
cantants
o ballarins
que actors
llavors eren
els moments
potser
de Fred Astaire
i Ginger Rogers
anaves a veure això
pràcticament
no anaves a veure
l'altre és
si t'omplien
per grans històries
era més
és exactament igual
quan vas a veure
una òpera
la història
de l'òpera
el llibret
clar
és molt fluix
però en cinema
és que
jo
no és que sigui aficionat
els aficionats
és que ni en parlen
del llibret
parlen del
se saben tots
els cantants
se saben tot
i la història
és no de menys
ho has encertat
amb això
que has dit
dels musicals
perquè
i transmeten
una altra cosa
fantasia
necessit
exacte
i en l'Òpera
també hi ha
això que has dit
tu Joan
que
hi ha només
una o dues peces
dues àrees
o tres
que són
les que
sobressurten
de la qüestió
l'altre dia
no sé
estava veient jo
una pel·lícula
de la Bohème
amb
una pel·lícula
que estava
molt bé
perquè
bueno
i no
l'Òpera
sortia del teatre
diguéssim
i podies veure
un primer pla
dels personatges
i podies veure
un carrer
que era un carrer
de debò
etcètera
i estava interpretada
per
l'Anna Nectrecbo
que ara
és la soprano russa
més cotitzada
i el
Rolando
Villazón
que és un tenor
mexicà
extraordinari
també
i tu miraves
la Bohème
i bueno
a part de
que és gelida
manina
i me qui ama
no mimi
tot l'altre
és
una cosa
discursiva
que no te'n recordes
de res
vull dir que
senzillament
aquella gent
ho podrien fer parlant
el que passa
que ho fan cantant
llavors
el musical
que no deixa
de ser
l'opareta
vianesa
transportada
a Estats Units
també té això
té dos o tres punts
claus
i a vegades
ni això
com es queixava
en Pol
que l'Al-Al-An
no passa
que te'n recordis
de res
però vull dir
sempre ha sigut
en aquests
sobretot
en aquests últims
temps
que hi ha una cançó
que sobresurt
per damunt
de les altres
però que la resta
és
palla
res
sí
sí
home
a més estem parlant
d'una pel·li
que és musical
i que jo recordi
la majoria de l'estona
és pel·lícula
com a tal
no és aquell musical
que pràcticament
a cada escena
hi ha una
i llavors també
hi havia un moment
que dic
hòstia
espera't
perquè fa massa estona
que no surt una cançó
jo recordo musicals
que estem parlant
de musicals
i queda poc temps
recordo Chicago
i sobretot recordo
una que em sembla
que es deia Sins
que era
la història
de passada musical
del rodatge
del Fellini
de Vuit i mig
no sé si l'heu vista
no aquesta és Nine
Nine
ah Nine
sí
Nine
que a mi
em va agradar
dintre de tot
vull dir
no és que fos cap cosa excepcional
però dintre de tot
vull dir
comparat per exemple
amb la La La
no diria que la La La
fos molt superior
amb això
no
però bueno
però comparat amb
aquelles anteriors
d'acord
Chicago i Nine
no són
per mi no són
grans musicals
vull dir
són musicals
actuals
i que no tenen
gaire gran cosa més
però
bueno
no sé
vull dir
abans tu deies
a veure què passaria
amb els Oscars
si La La Land
o Moonlight
jo crec que és el moment
de La La Land
vull dir
ara mana
és que ho han arrasat tot
mana el Trump
vull dir
és que
això
això influirà
en els membres
de l'acadèmia
vull dir
volen una cosa
que no sigui
ni carn ni peix
perquè l'altre
en aquest sentit
és Obama
o sigui
la pel·lícula
la pel·lícula
que hem comentat
Moonlight
és Obama
i doncs estaria
i hagués sigut
Hillary
però
no ha pogut ser
i no pot ser
que la resistència
aparegui per allà
un UB de vendetta
no
en absolut
bueno
hem arribat a l'hora
que ens hem donat contra
avui
i hem permès
que el Lluís
el nostre doctor
del programa
que ve de tant en tant
comés d'acabar
el seu tema
i la setmana que ve
la setmana que ve
tenim els animals
al cinema
que no sabeu
qui ho farà això
el Francesc Aguilar
ah sí
hòstia
inesperat
doncs no m'esperava jo
mira que em toca a mi
jo dic animat
jo volia dir una cosa
abans que hem parlat
de manipulació
el doctor ha parlat
de la pel·lícula
de John Huston
que es diu
The Dead
i aquí
no es va traduir
per els morts
sinó que es va traduir
pel títol de Dublinesus
que és el títol
del llibre
que recull
el relat
els morts
perquè Dublinesus
és un llibre de contes
del James Jones
sí senyor
vull dir
és la manipulació
a vegades
vull dir
perquè si tu fas
una pel·lícula
que es digui
els morts
i la presentes
a Andalusia
segur que no hi va ningú
aleshores vull dir
també hem de tenir en compte
aquestes coses
que animals que són
els traductors
fins la setmana vinent
Bona nit
Gràcies
Lluís
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit