Cinema sense condicions
L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol
Transcribed podcasts: 440
Time transcribed: 18d 3h 56m 39s
Time transcribed: 18d 3h 56m 39s
results.
Unknown channel type
This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.
No, no, no, no, trenta, elisys.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Cinema sense condicions.
Bona nit, un dimarts més, ja som aquí a Cinema sense condicions, disposats a parlar-vos del que hem vist, del que vindrà, del que aconsellem i del que potser no aconsellem.
tant com cada setmana.
A més a més avui, amb un convidat col·lega nostre, que el coneixem ja ha vingut diverses vegades i que coincidim en els passes de premsa,
és una persona, com sabeu, que col·labora més a més a l'avantguàrdia i ha fet moltes coses, ha tradueix llibres de l'anglès, etcètera, etcètera,
ja hem parlat amb ell i ja el coneixeu, que és l'Ignasi Julià.
Llavors, en una primera part, si voleu, bueno, avui el que faríem seria, com a col·legues que som tots,
parlar una mica del cine que ens agrada, del cine que hem vist darrerament,
d'aquelles coses que considerem que val la pena que veieu,
i, bueno, doncs, potser ja que tenim aquí l'Ignasi,
quasi preferiria que comencés ell per qualsevol pel·lícula que hagi vist i que li hagi agradat
i que valgui la pena.
Tu parlaves, per exemple, d'aquesta que no hem vist nosaltres, no?, del Corrión Rojo.
Què tal?
Sí, bé, jo, de fet, volia parlar d'una altra, que encara s'ha estrenat, però bé.
No, no, no, el Corrión Rojo està bé, vull dir, el que passa és que ja porta unes setmanes...
En cartellera.
En cartellera.
Home, és una pel·lícula interessant, mainstream,
òbviament, si surt la Jennifer Lawrence no pot ser una altra cosa, no?,
és a dir, una pel·lícula comercial.
El que passa, bueno, està basat, de fet, el títol és homònim de la novel·la,
que em sembla que cap al 2008 o així va publicar en Jason Matthews, que en té com una trilogia...
De fet, és una trilogia, no?
I el que més em va cridar l'atenció és que...
És una història d'espies, no?, de talps, no?, és a dir, d'espies americans que tenen un talp rus,
dins de l'organigrama rus, doncs hi ha un talp que els va passant als americans informació.
Però el més curiós de tot és que, clar, si la novel·la és del 2008,
i, evidentment, per com es percep, està succeint avui dia,
dóna tota la impressió que el mur de Berlín no li ha caigut ni res de res,
a efectes pràctics d'espies, etcètera.
Ja, ja, ja.
Pel de mes, evidentment, és una història tractada d'una manera força interessant,
en tant que, home, si, diguem-ne que com a història d'espies ens quedem amb l'atòmica, no?,
aquella pel·lícula d'abans de l'estiu,
la cosa ha guanyat molt, en el sentit que...
Té un avançat molt més realista, molt més versemblant, des de tot, en tot moment, eh?
I, sobretot, el missatge és una mica donar una imatge,
jo crec que això ja forma part una mica del programa americà, no?,
perquè dona una imatge de Rússia com si estiguéssim als anys 60, eh?
Ja.
És a dir, realment és un clima opressiu,
on, evidentment, els que fallen, els que no estan a l'alçada,
doncs són torturats de maneres bastant salvatges, no?
La pel·lícula es diu Gorrión Rojo,
perquè, i aquesta és una altra que surt de la novel·la,
però que, evidentment, com que la pel·lícula està basada en la novel·la,
doncs es veu que, bé, això diu l'autor, eh?,
a saber si el novel·lista...
És com si a Rússia formessin joves,
particularment dones, però també algun que altre home,
estan formats per intentar seduir,
és a dir, detectar espies americans que estan actuant dins Rússia
i intentar, o dins Rússia o, evidentment, a fora,
però en tot cas detectar aquests espies nord-americans
i intentar seduir-los,
per això la majoria són noies,
amb tècniques especials per tal d'acabar com enamorant-los
i intentar anar traient tota la informació possible.
I, en fi, el novel·lista diu que aquest tipus de centres
on es formen aquestes noies particularment,
doncs existeix.
Ja, ja, ja.
A molt de coses.
Ens quedem amb la informació de l'escriptor,
però doni-do, doni-do.
Jo igual m'he perdut, però el títol, per què el Gorrión?
Bé, perquè les noies d'aquestes escoles de seducció,
d'espies seductors, es diuen sparrows,
és a dir...
Gorrións.
Gorrións.
Sí, sí.
Bé, aprofitem, diem que és el voltant...
Perdals, vaig, amb la nostra llengua.
Amb la nostra llengua.
Sí, sí, sí.
Diem que al voltant de l'Ignasi Julià
i hi ha la resta de l'equip que avui són presents aquí,
a la meva esquerra, que és la que estava parlant ara,
la Carme Nebot.
Hola, bona nit.
A la meva dreta, en Joan Sardà.
Hola, bona nit.
Bona nit.
A la meva, després, més enllà, doncs hi ha el Pep Armengol.
Bona nit.
Bona nit.
I, com sempre, darrere els vidres,
controlant-ho tot, doncs, en Paul Diggler.
Bona nit.
I jo que us presento, doncs, com sabeu que sóc en Joan Morros,
no cal que presentin mateix.
Llavors, estem molt contents que l'Ignasi i Julià
que estiguin aquí, i tu volies parlar, més a més,
d'elles, d'una altra pel·lícula que no s'ha estrenat encara
i que t'havia...
Bueno, digues, tu.
Sí, Isla de Perros,
més que res perquè el director...
És un director que a mi em deixa absolutament desterudat,
vull dir, no sé com...
És a dir, jo,
normalment m'ho passo pipa amb les seves pel·lícules,
però, que és en Juan Anderson,
Vull dir, Isla de Perros és el de Hotel...
Gran Hotel Budapest.
Gran Hotel Budapest,
que és una pel·lícula realment excepcional,
perquè jo l'he vist a altres pel·lícules com Life Aquatic,
que potser no va tenir...
no va tenir tant de ressò,
que és una pel·lícula que és per repartir-se el pit de riure.
És un real...
Bueno, los tenen bau, no?
És a dir, genera un tipus d'històries...
El Gran Hotel Budapest, de fet,
participava molt del còmic.
És a dir, tenia un llenguatge molt sovint
semblant al del propi còmic,
que es publica, no?
Té un univers personal,
vull dir, una cosa que...
A més, té un...
Life Aquatic, per exemple,
passen coses grosses,
perquè hi ha fins i tot morts i tal,
vull dir, és una mica una conya,
com si fos un personatge,
que és el Bill Murray,
que és com si fos un gincustor d'aquests,
diguem-ne, sui generis, no?
Vull dir, per això es diu Life Aquatic, no?
Que ell vol fer una expedició
per, diguem-ne, investigar els...
I va vestit com el...
Com el Jack Scudson, efectivament.
Sí, que s'hi sent.
Efectivament.
Aleshores, bé, doncs,
passen sempre coses,
algunes greus, no?
Però tot està tractat com si...
com si fos inocu.
Vull dir, com si...
El drama no està exposat com a tal,
sinó gairebé com...
amb un tractament com de perplexitat, no?
Vull dir, que ens deixa el públic
perplex del que estàs veient.
És a dir, com mitja al·lucinant, no?
I, francament, jo crec que això
ho aconsegueix perfectíssimament, no?
Perquè totes les seves...
El grau del vulgar és que la sensació
d'estar veient quina marcianitat estic...
Que és interessant,
que és una història que fins i tot
és en alguns moments hilarant, no?
Però sempre hi ha aquesta sensació estranya,
com de distància,
sembla com un univers paral·lel, no?
Ja.
A nosaltres, Isla de Perros és exactament això,
realment, és una història
que l'han criticada molt
perquè està feta amb stop motion
i representa que ha passat al Japó, no?
I, aleshores, bé, és com un futur proper
i ja els gossos han generat,
han desenvolupat un virus
que pot arribar a ser perjudicial
per la humanitat
i, aleshores, decideixen
posar a tots els gossos en una illa, no?
És a dir, treure els gossos
i començant pel propi alcalde
de la ciutat de Tòquio, no?
Que és el primer que dona el seu gos, no?
Un gos que el seu nebot estima moltíssim
però que és igual, per donar exemple,
és el primer que envia el gos cap a la illa, no?
Aleshores, esclar, d'entrada,
és que és una història gairebé
que té uns tocs tirant cap a infantils, no?
Vull dir...
Però és àcida, finalment, o no?
Sí, és a dir, té aquesta mena de causticitat fina.
Els gossos Anderson sempre s'estan fotent.
Vull dir, realment, aquí, en alguns moments,
i això és el que potser ha sentat malament,
no segons quin crític,
sembla que se no em foti una mica dels japonesos, no?
I de la seva cultura
i de totes les seves peculiaritats.
Això, hi ha alguns crítics quan...
Jo no m'atreviria a dir tant com que s'estiguin fotent,
però, és a dir, clar, fa conya, no?
Igual sí, eh?
Tal com parlen, per alguns costums,
qui entén més de la cultura japonesa,
evidentment, pot veure i percebre
alguns elements de representació
teatral i narrativa pròpia dels japonesos,
que, evidentment, jo que no en sé ni un borrall,
vull dir, aquest factor no l'he pogut percebre tant, no?
I, però, bé, en tot cas, és una història
del nebot aquest que intenta recuperar el gos
en un moment en què ja hi ha molts gossos.
Aquests gossos, evidentment, com que estan abandonats a l'illa,
doncs estan bruts, deixats,
tenen malalties, en fi,
pot haver com una mena de reflexió d'errerefons
del que pot ser, doncs,
una casta dominant que s'imposa
i tracta, intenta treure's del damunt,
en fi, com molts moments de la història hem tingut,
determinats ètnies o determinats...
Es pot agafar per aquí, si vols, però si vols,
perquè, en realitat,
és una història que, de per mitja,
evidentment, l'alcalde té molt d'interès
en bandejar els gossos
per interessos, negocis bruts,
en els quals els gossos interferirien.
No entrarem més en detalls,
perquè, si no, faríem d'espoilers.
Però, en fi, tot plegat,
la pots agafar per on vulguis.
El tractament és gairebé com infantil
o de narrativa juvenil
de molt primer moment.
La pel·lícula realment es deixa veure,
s'ha criticat per aquest aspecte
de la cultura japonesa.
i també pel fet
que, d'alguna manera,
la reconciliació dels homes amb els gossos
connota, i no entrarem més en detalls,
connota com una mena, malgrat tot,
de predomini dels humans
sobre els gossos.
Cosa que fins a cert punt
tampoc ho veig tan malament
en el sentit que no es pot aspirar
que el gos sigui tractat com un ser humà.
Però, en fi, això, fins i tot,
això s'ha criticat com vulguem dir
que el gos
torna a ser amic de l'home,
diguem-ne,
però amb aquest factor
o aquest element...
Servil.
Servil, exacte.
En fi,
una mica més que res perquè
Wes Anderson, en tot cas,
és un realitzador que m'interessa
perquè realment...
Fa coses diferents.
No, però que ha estat capaç
de, amb les seves pel·lícules,
és capaç de generar un estil propi,
tant si fas top motion
com si fa pel·lícules amb actors,
això te'n fa,
que sembla com si fos com un univers
paral·lel.
Vull dir, genera una estranyesa
al mateix temps que el seu discurs
és irònic,
caustic,
però d'una manera com imprecisa.
És a dir, que ho deixa tot,
és a dir, ell planteja la història
i ho deixa tot, diguem-ne,
a la lectura de l'espectador
per que acabi d'alguna manera
de deduir
en fi, allò que ell creu que pot trobar,
perquè en realitat és,
malgrat tot, malgrat ser històries
que comencen i acaben,
la veritat és que el rerefons
és obertíssim.
Vull dir, és molt peculiar
en Goods-Andersons.
Tu l'aconsellaries
perquè...
Sí, se'nsulta.
Per passar una estona...
Se'nsulta, se'nsulta.
Hi ha algun altre que potser
valdria la pena parlar-ne també?
Sí, però més endavant
perquè si no sembla que...
Però vinga, Carme,
tu deies que havies vist...
Allò de la muerte de Stalin.
A veure, i què tal?
Ja no me'n recordo qui m'havíeu dit
que l'havíeu vista.
O l'heu vista tots?
No, no, jo sigo l'he vista.
Jo no.
Jo tampoc.
A veure, jo...
A mi em feia mandra
d'anar-la a veure
perquè em pensava
que era molt, molt
el que us he comentat abans,
esperpèntic.
I un tema com aquest,
tractat esperpèntic,
em pensava que em cansaria.
La veritat és aquesta.
Però, bueno, al final
hi vam anar
i em va agradar.
Em va agradar.
El director és aquest,
Armando Yanucci.
Jo, el de Indalup,
no la vaig veure,
que deien que estava molt bé,
però jo no la vaig veure
i, per tant,
no sabia
en quin tipus de director
m'estava acostant.
És un director,
ell és escocès,
d'origen italià,
perquè, clar,
les deu germans,
les deu germans de Yanucci,
però fa cine,
un cine que de seguida
reconeixes com a anglès.
Per més que,
si un veu que ell
és d'origen italià,
tampoc et sorprèn
el tipus de personatges
que crea,
perquè els,
els,
els caricaturitza,
però els caricaturitza
d'una,
amb un format
que sí que et creuries
que té origen
italià.
Clar,
aquí fa
la mort d'Estàlin,
que per l'obís
assenyeix bastant
a la realitat
de com va anar,
ja sabeu,
Estàlin
va morir el 53,
el 1953,
després de 30 i pico d'anys
o no sé quants,
que està manant.
dominant
la Unió Soviètica
amb una,
una forma
dictatorial.
La dictadura
del planeta rellat.
Sí,
però que vull dir
que es va polir
20 o 30 milions
de persones.
Els anys 30
va fer unes depuracions
i es va quedar sola.
Les depuracions,
va passar èpoques
d'una embruna
terrible
quan va fer
l'escola,
que era un personatge,
era georgià,
ell,
però era un perfil
que es va enfrontar
amb el Lenin
perquè...
I amb el Trotsky,
sobretot.
Sí,
bé,
el Trotsky
això el va polir.
Però,
bé,
això no surt,
la pel·lícula.
La pel·lícula és
la mort d'ell.
El que desencadena,
suposo.
Exacte,
que desencadena
la situació
d'un dictador
tan excessiu
enfront
de tots els
que aspiren
a continuar
i a manar
a favor
d'ells.
Llavors,
hi ha el Beria,
que era
el servei secret
i com
el ministre
d'Interior,
suposo,
que era un personatge
que això sí
que els que
hem
sapigut
d'aquella època
era un personatge
fosc
i estrany
i realment
aquí està
molt ben descrit.
És com un
Hooper de la Cia,
però en versió...
sí, sí, sí,
com el Hooper de la Cia,
però a veure,
el Hooper de la Cia
era...
sí,
també era fosc,
clar.
I si em va passar
per no sé si
quatre o cinc presidents.
Sí, sí,
però...
Aquest era
l'altra cara
de la moneda
del Hooper.
Diries que el Beria
era capaç
de matar ell
directament.
Sí,
el Hooper...
Directament no ho sé,
fixa't.
No estava gaire lluny.
Directament no ho sé.
Segurament no.
Segurament no.
fixa't.
I en canvi
aquest era
un tipus de malvat.
Sí, sí,
era un criminal.
Ell mateix directament.
Es va crear el comentari
aquell,
Not a Hoover.
Doncs que el Beria
no sé si en té
de comentari,
però era terrible.
Ho fa molt bé.
I després jo crec
que el gran personatge
d'aquesta pel·lícula
és el Cruxef,
que el fa aquest,
que no me'n recordo mai
del seu nom,
d'Estiu Buscemi,
no?
Sí,
Buscemi,
que ell
és un americat,
és americà,
ha viscut,
ha fet molta,
té molta filmografia
americana,
clar,
jo recordo especialment
les del Tarantino
perquè,
perquè és un tipus
de personatge
que no l'oblides.
És un tipus
de personatge
que ni físicament
ni com a actor,
el Fargo mateix,
no l'oblides,
bé,
és dels Coen,
eh,
però no l'oblides
aquest tipus
de personatge.
Per tant,
és un actor
que fa uns personatges
molt dibuixats,
no és qualsevol personatge
que passava per allà
i mires,
no,
és un personatge
que no l'oblides
perquè és complicat,
és complex
i que té un tipus
d'atractiu
com a personatge
i ho fa molt bé,
el cruixer aquest
ho fa molt bé,
ell mor,
mor sol
d'un atac
de feridura,
d'un derrami cerebral
i es passa
48 hores
sense que ningú
sàpigui
què ha passat
fins que,
perquè el mateix terror
que provoca
el seu entorn,
ningú és capaç
d'obrir la porta
on ell ha mort
i això està ben agafat
i després ja és
el tipus
de lluita
entre
els tots,
els cercles reduïts
que manipulen
tot el món.
A mi em va fer gràcia,
em sembla que t'ho vaig comentar,
perquè vaig llegir,
em sembla que era l'Ada,
un article
de la dona
del barc de Montalbán,
de l'Anna Sallés,
que deia,
com que no havia vist la pel·lícula
m'ho va fer interessant,
doncs a veure,
com ho plantejava,
que deia
que li semblava
que els personatges
eren molt reals,
de com van ser,
que eren molt,
estaven molt ajustats.
Els perfils que tenien.
No m'estranya,
perquè...
Jo la història,
ella no,
tampoc és que expliqués
molt de la història,
però el que sí deia
és que ella,
pels coneixements que tenia,
ella és historiadora,
ja sabeu,
sí, sí, sí,
doncs pels coneixements
que ella tenia
sobre la rússia,
com que era
la part que Montalbán
suposo que la rússia
en sap molt,
doncs va dir
que eren molt ajustats
a les realitres.
Segurament.
de cap tipus,
però jo el que destacaria
és que malgrat tot
la pel·lícula
és brillantíssima,
és a dir,
és una comèdia
política,
no?,
que fa conya política,
perquè el director,
de fet,
té una sèrie
que es passa
per un d'aquests...
Canal, sí.
...d'alguna d'aquestes
plataformes privades,
no, bueno...
És que aquest director
ha treballat molt
amb sèries
i...
Sobretot amb sèries
de televisió.
Sí, a la BBC
havia treballat
aquest home.
És el mateix,
eh?
Està especialitzat
en fer comèdies
de temes polítics,
no?
I té una sèrie
que es diu
VIP,
que resulta
que la presidenta
és una dona
dels Estats Units
i també
és una mena
de recreació,
evidentment,
imaginada
sobre totes les...
bé,
totes les podridures
i tots els tripitjocs
de la Casa Blanca.
Vull dir que
és per partir-se el pit.
Però aquí inclús
jo crec que els fills
d'ell
i ell
com a personatge
són tot...
Ell és creïble,
la filla
de la Esbethlana
aquesta
i el
alcohòlic
del fill,
el Basilio,
no me'n recordo
com se diu,
són uns personatges
ben agafats.
Vull dir que ja
té molta color
de personatges
la pel·lícula
i totes les...
Jo pensava
anar-hi
com a veure
un còmic,
quasi,
i no,
i veus una pel·lícula
amb una visió
i amb una personalitat
prou potent, eh?
I un fet
que es veu
que va succeir
que és
que van massacrar
un seguit de gent
de la...
Com a estratègia.
Gent del camp
perquè
cadascun d'aquests
tenia
la seva policia
i aleshores
la policia
rep
l'ordre,
uns reben l'ordre
que no es pot permetre
que s'acostin
i els altres
d'entrar.
I va haver
ja la contraorda
del Bushemi
però que no arriba
a temps
i aleshores
acaben...
Maten.
Una massacre
que és històrica.
Vull dir,
que va passar...
Sí,
maten
2.000 persones.
Entre ells,
o sigui,
entre bandos.
No, no,
entre bandos,
les persones...
No, no,
les persones del poble,
la gent que entra a Moscú
perquè
se n'han assabentat
que ha mort
l'Stalin
i volen anar
amb les flors
i agafen els trens
i volen anar a Moscú
a rendir-li un homenatge,
no sé,
entre homenatge i por,
tot barrejat
i tot compacte
perquè aquest és el tipus
de format
que aquest home
va aconseguir
amb la seva població
i llavors
els que han donat
l'ordre
de tancar Moscú
a l'entrada exterior,
aquests,
quan s'acosten,
disparen i maten.
Clar,
perquè tenien l'ordre aquesta.
Tenien l'ordre
i hi ha com una temensa
d'una revolta també
i esclar,
i tot plegat,
tot i que puixem
i ho vol evitar
en el recordat,
Cruyff,
no arriba temps
i...
És a dir,
que realment,
tot i que està tractat
en tota conya
i a més amb un ritme
trepidant...
Sí, trepidant,
sí, sí, sí.
En fi,
és una comèdia
pràcticament perfecta,
jo realment...
Jo també l'aconsello,
perquè...
És una de les grans pel·lícules
que s'han de veure.
Per sorpresa meva,
m'ho vaig passar bé.
Sí, sí.
És que no hi ha més realitat
que passar-se bé,
tot i que és dramàtica,
perquè realment
no oculta el cantó,
el desenllaç,
és...
és terrible,
és terrible,
és terrible.
És tremendo.
Terrible,
perquè el Beria
ja havia sigut
un personatge
molt...
Era el personatge,
com el Hoover
que dèieu vosaltres,
americà,
que sabia tot de tothom.
Exacte.
I tant era temut
amb aquest aspecte,
que és la gran arma
del poder
del totalitarisme,
no?
I això sí que queda
de manifest.
que està bé.
Nosaltres ahir al matí
vam veure una cosa
i per anar canviant
i anar així
a noves veus,
vam veure una pel·lícula,
però és que
amb en Joan,
per cert,
va ser amb tu,
que jo un fesco
que em vaig quedar una mica...
Jo soc,
ja sabeu,
del món de l'ensenyament
i a més a més
d'ensenyament mitjà
de batxillerat
i resulta
que fan una pel·lícula
que les superbes
tenen aquest divendres
que es diu
El buen pastor,
que amb no sé quin títol,
amb un títol francès
que no té a veure,
que es diu
De grans esperits,
d'un senyor
que ha fet molt poca cosa
que conegui,
que es diu Oli.
El buen maestro.
El buen maestro,
perdona,
què he dit?
Sí,
El buen maestro
és el títol en castellà
i dels grans esperits
en francès.
I l'Oliver Ayet Vidal
és el director,
però és un senyor
que ha fet poques coses
i la veritat és que
tot i que jo,
que soc del món aquest,
que conec una mica
que el present de la història
va d'un prestigiós
professor de secundària
que és tan prestigiós
que està a la millor universitat
de París
que parlant un dia
amb una membra important
de la delegació
d'ensenyament del Ministeri
li diu que
la gent que té molta experiència
haurien d'anar
als barris perifèrics
per intentar
dissolventar els problemes
que n'hi ha molts.
Llavors,
aquesta l'agafa,
l'estira,
el convoca,
etcètera,
i al final
gairebé l'obliguen
a que faci una mena de prova
d'estar un any
en aquests barris
per demostrar com
s'hauria de treballar
en aquests barris
per tenir, diríem,
els nanos més controlats
que els estan controlats.
Llavors, efectivament,
aquest senyor es desplaça
a un barri d'aquests
perifèrics conflictius
i que ja veu
que la majoria de gent
són immigrants
o negres
o musulmans
o àrabs
o el que sigui
i que hi ha uns conflictes
i, bueno,
el tio aquest...
El que passa
que la pel·lícula
ni té ritme
ni té un guió
que estigui ben conjurat,
té idees...
Es nota que potser
ella ha viscut
alguna d'aquestes coses,
suposo que és aquest director,
que és més el guionista,
i que tu també,
com a professor,
doncs has viscut coses d'aquestes
i te'n dones compte
que sí,
que són realistes,
però que no està lligat,
no està...
És una pel·lícula
que jo penso que
potser el que,
com jo,
doncs fa gràcia
perquè sense reflectir
en algunes coses
el públic en general
penso que això
s'avorrirà molt
i que no em trobarà profit.
Llavors és una sensació
que em produeix.
A mi,
jo no sé tu, Joan,
si vas pensar
coses diferents o...
No, no,
vull dir,
jo estic absolutament d'acord
amb el que dius.
D'acord.
És una pel·lícula francesa.
Una pel·lícula francesa.
No hi afegiré res més
perquè és que no val la pena.
Estic d'acord.
Digue'm, digue'm.
No,
que les pel·lícules franceses
quan volen fer coses d'aquestes
són una mica
aixutes.
Els francesos
tenen una mica
de tendència
en pel·lícules d'aquestes
a voler explicar-te
una cosa
que tu
el que vols és veure
què passa
i què...
I en canvi
són molt
discursius.
El cine anglès
et passa per davant,
tu el mires
i tu decideixes.
I el cine francesa
té aquesta tendència
a conduir-te
sobretot en coses
d'aquest tipus
que et sents
activat, no?
No sé si pot passar això amb aquest.
A més, vull dir,
és el que fan moltes vegades
que és agafar un personatge
i treure'l del seu entorn
i posar-lo
en un entorn hostil, no?
Ja.
I això ja ho hem vist.
Molt fàcil, sí.
És que 30 vegades, no?
I el tema aquest està molt tractat.
I més ben fet, no?
Sí, sí.
Però bé, ja que parlem del cine francès
vam veure amb el Pep
una pel·lícula
que també és francesa
del director Guillaume Canet
que es diu
Coses de l'edat
que ja està en cartellera
i que és...
Bé, ens va agradar moltíssim.
Ah, sí?
El Mario Cotillar, oi?
Que és la seva dona.
Ah, sí, la Mario Cotillar, sí.
I justament el Guillaume Canet
fa de Guillaume Canet
i la Mario Cotillar
fa de Mario Cotillar.
Clar, perquè fa el seu propi personatge, no?
El seu propi personatge.
Aquest és molt recomanable.
I tots, o sigui, per exemple
el que fa de productor
és un productor
el que fa d'actor
doncs clar, lògicament també és un actor
però vull dir, tot és dins del món del cine
i el que és curiós
és que això que dèiem dels títols
que després aquí es tradueixen
de qualsevol manera
el títol en francès és rock and roll
no té res a veure amb Coses de l'edat
i llavors s'ha d'explicar
que a França
vull dir, hi ha aquesta actitud
de ser rock o no ser rock
vull dir, com dèiem abans
de ser in no ser out
si tu ets rock
doncs estàs a la cresta de l'onada
i llavors tot funciona
i va bé
però si no ets rock
vull dir, ja has begut oli
i aquí
doncs ens trobem
amb la qüestió d'un actor
que ja té 40 anys
i llavors li ve la crisi dels 40 anys
llavors ell té parteners de 20 anys
que se'n foten d'ell tranquil·lament
vull dir, noies que són més joves
i que esclar, vull dir
ell no entreu el que voldria
d'aquelles noies i tot això
i ell vol estar a la...
a la una, no?
vol estar allò...
a la paix
es resisteix
i llavors
justament hi ha una aparició
que suposo que deu ser l'última
que va fer del Johnny Holiday
com a convidat
que també se'n fot d'ell mateix
perquè ell surt com a Johnny
i surt la seva dona
la Letícia
i van...
se suposa que allò no és casa seva
però bueno
com si anessin a casa seva
és a dir que té
de components més narratius
que es diu, no?
sí, sí, sí
és tota la pel·lícula, sí
sí, sí
sí, sí
està molt bé, eh?
el cross del Holiday
perquè a més la Marion Cotillard
que és una cosa
que fa riure moltíssim
ella prepara els papers a casa, no?
i...
i bueno
estudia accents
perquè ha de fer una pel·lícula
en el Quebec
llavors ha de fer
una pel·lícula
que ha de fer
de sotmuda
i llavors
ella mateixa diu
bueno
doncs la faré coixa també
perquè així
en sotmuda
en poca cosa, no?
llavors si la faig coixa
a més a més
doncs ja, bueno
i llavors la veus
coixejant tot el dia
però tot el dia
a les 24 hores del dia
per poder-se posar
en el paper aquell, no?
i és
té uns gags
és una pel·lícula coral
que funciona
funciona
extraordinàriament bé
en canvi té males crítiques, eh?
sí
és curiós
és curiós
perquè
la gent se l'ha pres
com una pel·lícula superficial
i amable
vull dir
com una comèdia
suposo
perquè el Guillem Caner
és el director
de Pequenes mentides
sin importància
que
li donava
un cert prestigi
com a autor
de més o menys
drama
i tal
i també
hi ha aquella altra pel·lícula
que passa a Rússia
que també
ell hi surt
amb l'Emir Kosturikta
que és el
Cas Slevin
o una cosa així
sí, que és d'espionatge
també
d'espionatge
sí, sí, sí
molt bona
i llavors
sí, sí
però
és que
vull dir
sembla que
si ell s'ha decidit
ara per la comèdia
doncs
ja li rebaixen
una mica el prestigi
i no és això
jo trobo
no, no
absolutament
és una pel·lícula
per anar
a passar-s'ho bé
i per passar un parell d'hores
de conya
i a més rient
tota l'estona
jo crec que el Guillem Caner
el Guillem Caner
és un director
o actor
que realment
és interessant
jo diria que tens
del panorama
com a actor
també és bo
molt bo
amb Perdida
aquesta altra
pel·lícula
del Perdido
vull dir que
Bon garçó
exacte
que desapareix
el seu fill
ell està separat
de la dona
i tots dos
tornen a tenir
un tràngol gros
realment és una pel·lícula
ell és actor
però realment
és una pel·lícula
que en poca cosa
perquè és minimalista
de fet
no és que hi hagi
allò
un gran desenvolupament
argumental
simplement és
la sensació
angoixant
d'haver perdut
el fill
que estava
en una excursió
i que tot a punt
que l'han raptat
i que
doncs
i és clar
a partir d'això
doncs és
ell ja s'ha separat
de la dona
està casat
ella està casada
amb un altre
amb un altre home
que és un perfecte idiota
vull dir
hi ha una seqüència
que a més
està desenvolupada
per percebre
que realment
es nota
que com que no és
el seu fill
no va amb ell
no?
diria jo
i realment
és un actor
que dona matisos
vull dir
que treballa
molt bon actor
i aquí
fa unes transformacions
super exagerades
perquè ell
s'ha de posar al dia
i ha de triomfar
i llavors
vull dir
parla
amb un altre actor
amb el Gilles Lelouch
per veure
ell
com s'ho fa
perquè ell
sí que té
la mateixa edat
però
les noies
els agrada
i tot això
vull dir
jo trobo
una pel·lícula
molt recomanable
a més
amb això
que dius
de la Cotillard
que està tot el dia
fent la coixa
perquè el paper ho demana
una mica
se n'en fot
perquè és clar
una de les fames
que té la Cotillard
és que és una actriu
que posa
tota la carn
d'alagreia
és com minoritzar
respecte
és que se n'en foten
ells mateixos
i és molt bona actriu
és excepcional
jo diria que és del millor
una de les primeres
com es deia
aquella de l'Eddie Piaf
que és la vida
l'Avian Ross
allò és extraordinari
no, no
ella feia
que és cuidadora
de Delfins
sí
allà feia un paper
com seria aquella pel·lícula
és del mateix
del mateix
del mateix
del mateix
que havia de dirigir-la
a la presó
com es deia allò
que ella
sí
i fa un paper
allà
perquè allà
és coixa de debò
és molt bona actriu
allà és coixa
perquè
no sé si recordo
justament té un accident
amb el Dofí
que m'hi ha fet pensar
quan es diu
allò de coixa
jo em va sorprendre
perquè a la
la vida en Ross
no està ni guapa
o sigui
està com
aproximant-se
ah, perquè fa l'Edith Piaf
no, però vull dir
que no s'ha de veure
i en canvi
no, un paperàs
és que ella és molt bona
és molt bona
és famosa amb aquesta pel·lícula
i no semblava que fos ella
semblava que fos una altra
és a dir
Pep, què has vist tu?
mira, jo
volia parlar de dues pel·lícules
sí
d'una
sí
que és una que hem vist
aquest matí
una pel·lícula francesa
que
hi ha una avalanxa
de franceses
una
sí
el títol original
és
l'any
dans l'autre
i l'han traduït
com
carinyo
jo soy tu
la veritat és que
s'hauria de fer un estudi
sobre
les persones responsables
m'agradaria saber
qui tradueix
urgent
perquè clar
és tan fàcil
dir l'un
dins de l'altre
és que és fàcil
eh
de dir-ho
doncs no
carinyo
jo soy tu
això està dirigit
el carinyo
si que ho trobo
està dirigit
per un senyor
per un senyor
que es diu
Bruno Chichen
i el meu comentari
sobre la pel·lícula
és
quel horrer
i el mateix
que fa les traduccions
que faci la traducció
allò
fill meu
ves a casa
en lloc d'anar al cine
o alguna cosa així
no?
sí
i l'altra
sí ja veiem
que no l'aconselles
no
no
quel horrer
és
és que no es pot
és el que deia el Joan
no es pot dir res
és com aquella
no es pot dir res més
i amb l'altra
que voldria insistir
perquè l'estat pensant més
i
però aquesta sí que la
recomano
sí
la recomano
tot i que no és una pel·lícula
que m'hagi agradat
completament
però bueno
a veure
la satisfacció completa
no està mai
no?
es tracta de
l'1
Andreas Salomé
i sobretot
la vull recomanar
perquè
m'he donat compte
clar
per mi és un personatge
apreciat
perquè l'he seguit
amb el temps
des de fa anys
sobretot
a partir
del meu interès
per la filosofia
de Nietzsche
i clar
com que ella
va tindre relació
entre altres personatges
del món
de la cultura
amb Nietzsche
doncs
de Nietzsche
va derivar cap a ella
em va semblar
molt interessant
pel que deia el Nietzsche
d'ella
quan el Nietzsche
no era precisament
un tio d'aquells
massa donat
a l'únic aleshores
a fal·legar
les senyores
doncs
ella es dirigia
l'intel·lecte d'ella
i és que realment
és una dona
extraordinària
amb el seu temps
ella va néixer
a Sant Petersburg
de família
molt acomodada
per tant
va poder viure
sense treballar
per menjar
és a dir
que va poder viure
i va tindre
accés
a la cultura
tant accés
que va ser
una de les primeres dones
que es va matricular
en una universitat
a partir d'aquí
la Universitat de Zurich
era l'única
que acceptava dones
a Europa
que l'única
que tolerava dones
en aquells moments
en aquells moments
a partir d'aquí
ella
va conèixer
va tindre relació
amb
persones
personatges
vitals
de
lo que és
la cultura
europea
de finals
del segle XIX
i mitjans del XX
i
va estar
relacionada
amb
Paul Riu
un filòsof
amb
Friedrich Nietzsche
va conèixer
quan
ell tenia 21 anys
el poeta
Rainer Maria Rilch
que curiosament
el nom de Rainer
no li va posar
a la seva mare
li va posar a ella
la seva mare volia una noia
li va posar a René
i li feia provar
vestidets de noia
de tant en tant
i ell el va agafar
i li va dir
René
René
René
diu
escolta
jo a tu
et diria Rainer
i Rainer
es va quedar
i d'aquí un temps
us parlaré
que la influència
precisament
d'aquest Rainer
va fer
que un gran director
del que parlaré
d'aquí uns mesos
Rainer Werner
Fassbinder
li van posar
Rainer
amb record
i homenatge
de Rainer Maria Rilke
bé
continuant
amb l'Andrea Salome
us diré
que
ella
als 16 anys
va tindre
una relació
amb un predicador protestant
que es deia Guilot
que probablement
va anar més enllà
de l'Evangeli
amb ella
16 anys
ella va
madurar
es va fer forta
independent
i es definia
com infidel als homes
i fidel als records
ella s'enamorà
de l'ideal de saber
que representaven
aquests
filòsofos
que us he comentat
però mai es va sentir
atrapada
a la tranyina
amorosa
sexual
que ells
li van proposar
en moltes ocasions
va despertar
en ells
interessos
i passions
però mai
es va deixar
subjectar
sempre va seguir
endavant
va lligar
una dona important
i va destruir-la
en bona part
aquí
com?
no sé
aquí
no
m'he fet jo mateix
una autonota
que no entenc
en fi
en qualsevol cas
he fet un Rajoy
ja no entiendo
ni
ni
lo que escribo
en tot cas
el que volia dir
tornant
ja
a la pel·lícula
aquesta és una pel·lícula
que formalment
està ben feta
el paper
de l'Undria
solament està
fet
interpretat
per quatre
actrius
diferents
i de les quatre
a mi
només em va agradar
la darrera
la que fa
quan ella té 72 anys
va viure
fins als 76
i aquesta
sí que em va semblar
és precisament
la que comença
a treballar
amb la seva
autobiografia
que després
la major part
de la producció
que va fer
la va destruir
també
i queda
una quantitat
menys
mai va ser
una de les persones
que se'n va entès
dels seus coneixements
i a més a més
de les seves amistats
etc
inclús del seu intel·lecte
no es va vendre
mai així
tot i això
quan ja
la postrimeria
va tindre
una relació
molt important
i fructífera
amb Freud
ella va seguir
pel camí
del psicoanàlisi
i té treballs
publicats
de psicoanàlisi
que són
verdament importants
llavors
és una pel·lícula
que la vull
recomanar especialment
per precisament
fer un homenatge
a ell
i donar a conèixer
aquest personatge
ja dic
la pel·lícula
és honesta
està dirigida
per una directora
alemanya
una dona
Ordula
Ordula Cablitz Post
Ordula Cablitz Post
que també treballa
junt amb Susan Hertel
amb el guió
i ja dic
és del 2016
és curiós
que no s'hagi
arribat aquí
fins ara
no sé per què
és antiga
una miqueta
però això és normal
moltes pel·lícules
que
dos i tres anys
d'antigua
llavors
dintre del que és
la narrativa
cinematogràficament
la pel·lícula
ja ho veureu
si no ho veurem
hi ha algunes coses
que
hi ha per exemple
el recurs
d'agafar una foto
vella
com que
estem a l'època
de la fotografia
i aquests eren
personatges importants
tenien diverses fotografies
de la seva història
llavors
es recorre molt
el recurs
d'agafar la foto
implementar-la
dintre del que és
l'imatge
i llavors
posar-hi
alguns personatges
en viu
clar
això
si t'ho fan
dos o tres vegades
dintre de dues hores
molt bé
però si t'ho fan
12
arriba un moment
i ja dius
i no hi ha imaginació
per fer una mica
de variació
és això
a més
la pel·lícula
està estructurada
en flashback
perquè ella
com has dit tu
comença
la redacció
de les seves memòries
i ve un estudiant jove
que està fent la tesi
sobre ella
i aleshores
vull dir
són les entrevistes
i llavors es va veient
els diferents episodis
de la seva
quant l'estrenen aquesta?
quant l'estrenen?
em sembla que el 13
doncs divendres
divendres
divendres
divendres
el tema
em recorda
una pel·lícula
de la Liliana Cavani
massa allà
del dia ni del mal
on la Dominic Sander
feia de Salomé
i ho feia
i malgrat que la pel·lícula
anava de nit
perquè evidentment era
d'un i do
la personalitat
de la Salomé
com queda reflectida
més que res
perquè
la pel·lícula
la sutilesa
de matisos
que li dona
la Dominic Sander
aquí
no es troba
per enlloc
és que la Dominic Sander
era molt bonic
encara viu
però
volies comentar alguna cosa?
què has vist, Paul?
no, jo aquesta setmana
no puc mirar res
has treballat moltíssim
bueno, és que he començat
a treballar
de fix
de fix
fins ara
gràcies
fins ara em podia muntar
els matins
però ara ja
vaig amb una productora
estàs sotmès
estàs sotmès
volies comentar alguna cosa?
no, no, no
us deixo
perquè queda poquet temps
així que
si voleu
vosaltres mateixos
jo tinc una altra pel·lícula
diguem
diguem
que és la de
Crooked House
Crooked House
aquesta es diu
La Casa Torcida
està en cartellera
aquest divendres
la vam veure junts
la vam veure junts
els tres
ah sí, també
tu l'aconselles?
sí, sí
jo l'aconsello
tot i que és una pel·lícula
que està generant
una certa controvèrsia
però jo penso que
de quin país és?
és britànica
és anglès
és anglès
és una pel·lícula
que, home
és una Agatha Christie
però clar
s'ha de veure
que curiosament
només hi ha un període
que el cinema
oblida una mica
l'Agatha Christie
que és entre els 80
i els 90
es fa poca cosa
es sabrà que no l'havia oblidat mai
però de fet
es pot asseverar
que no s'ha oblidat mai
és curiós
una novel·lista
que em sembla
que té com 70 novel·les
i que
amb un esquema
relativament semblant
i és curiós
perquè La Casa Torcida
no és
ni el Poiró
ni la
Miss Marple
no, no, no
és un inspector
concret
per la història
i la pel·lícula
té
entre altres coses
l'interès
que no acaba
amb la típica escena
de l'inspector
reunint a tothom
i explicant
què ha passat
de fet
la novel·la
també és així
acaba realment
la pel·lícula
és molt fidel
a la novel·la
excepte aquest final
que no coincideix
exacte
aquest final
també està la novel·la
vull dir que no és
la típica sessió
explicativa
i és una de les preferides
de la Catacristi
i una de les novel·les
personalment
amb tràgica
innocència
em sembla
i alguna altra
i de fet
està dins
de les 7 o 8 novel·les
La Casa Torcida
està dins
de les 7 o 8 novel·les
de la Catacristi
que estan
més prestigioses
més prestigioses
perquè evidentment
la fórmula
a mi
hi ha vegades
sobretot
amb els telefilms
que es gota
una miqueta
és aquest tipus
d'història
que sempre és
gairebé la mateixa
però dins d'això
perquè no deixa de ser
un home ric
que ha mort
en una mansió
on evidentment
els fills
els nets
tothom el vol matar
tothom té motius
evidentment
això és el mateix
de sempre
però els actors
tots estan
francament bé
qui són
els actors
jo
us he de dir una cosa
discrepo carinyosament
sabies
bé
això és molt sa
perquè
mira
més enllà
de la mansión
que és
fabulosa
la posada en escena
és boníssima
és extraordinària
està recreada
10 anys després
de la novel·la
la novel·la passa
poc després
de la guerra mundial
és a dir
l'any 47-48
i aquí representa
que passa
el 57
és a dir
però bueno
per l'ambientació
dels anys 50
està molt bé
un protagonista
que és l'inspector
que no recordo
com es diu
el xicot aquest
és que el troba
un tio
expressiu
però dels de
campionat
com a actor
vols dir
com a actor
sí
i clar
estem parlant
del protagonista
saps
després la Glenn Gloss
està tirant
trets
sortida de mare
absolutament
doncs mira que
és bona
ella
no
casa seva
deu ser molt bona
no
casa seva
no
ha fet coses
que no està
malament
ah bueno
amb cine
no ha sigut mai
un actriu
de culte meu
però bueno
no home
s'ha de
reconec
que
l'enclosa
s'ha de
amistades
peligroses
l'enclosa
l'has de reconèixer
una potència
és intensa
l'única interpretació
que em va agradar
és de
de la
Cristina
Cristina Hendricks
la Cristina Hendricks
resulta que té
3 minuts
i 45
segons
de pel·lícula
i clar
és poquet
i el temps
està
feia temps
que no se'l veia
per enlloc
és com
tu te recordes
l'arròs
l'arròs passat
pobre home
ja no
ja no és el que era
és que
sí
tendeix a ser
estaquirot
allò
que no es mou
vull dir
però clar
té aquella mirada
tan poderosa
a mi realment
és una pel·lícula
que
em va
tenint en compte
que és una
catacrística
i que
nassos
i compte
preparem-nos
perquè
venen
catacristis
de nou
és a dir
hem tingut
l'Orient Express
ara
aquesta
i venen més
hi ha una reivindicació
de nou
no sé si estaràs d'acord
que
la pel·lícula
s'intensifica
bastant
els 10 últims minuts
home
els 10 últims minuts
són magistrals
són realment
de cinema
cinema
en 3 quarts d'hora
intermitjos
que
el misteri
i tot això
no no
tu estàs allà
i vas passant
a la butaca
d'una posició
a l'altra
i allà
més o menys
va antecedent
tota la família
insultant-se
acusant-se
el típic
de qualsevol
pel·lícula
o novel·la
d'aquestes
que tots
són
ductosos
o possibles
tots tenen motius
evidentment
és l'esquema
de sempre
no
però
no els pensis
allò
amb sustos
i ai ai
no no no
però el desenjàs
quan se sap
qui és l'assassí
realment
mou a sorpresa
realment
és
això ho sap
i bé
la qüestió
és que tu
estàs mirant
a saber
qui és l'assassí
i no l'enganxes
vull dir
perquè
sempre penses
bueno
el que menys
t'esperes
aquest és
però és que
no te l'esperes
en aquest cas
perquè
en algunes ocasions
potser es pot
endevinar
abans que acabi
la pel·lícula
de la Gata Christie
del tema
en fi
de la novel·la que sigui
tu pots ensumar
però en aquest cas
realment
em sorprèn
i per això
realment penses
de molts
però no pas
del que finalment és
per això té aquest final
tan intens
perquè
allà es resol
tot
és tot
és el fet
que acaba
amb pura acció
l'acció
que probablement
tu no has trobat
durant la pel·lícula
que això sí
si voleu disfrutar
d'aquest final
haureu d'anar-la a veure
perquè no el pensem
d'anar-la a veure
tota l'altra pel·lícula
jo de tota manera
destacaria
una actriu
que la veritat
no la
tu n'hiro ja
les pel·lícules que porta
perquè jo no la
no la tenia detectada
que és precisament
la filla
la neta
perdó
de l'assassinat
del
del
Tycoon
en fi
que és la
Estefania
Martini
i
és una actriu
a seguir
l'he trobat
és a dir
que és anglesa
és anglesa
i es diu Martini
per això
es diu Martini
però és poderosa
vull dir que és una actriu
que realment
promet
i també hi ha la
Gillian Anderson
que també fa un bon paper
ah sí
la de l'expedient
d'Èquics
diguem-ne
és molt bona
com a actriu
aquesta actriu
és molt bona
estic completament d'acord
és bona
és bona
sobretot
el personatge
la nena
no
de la pel·lícula
que es diu
aquesta
haurem de tenir-la en compte
que és Honor
Nexei
que és una actriu
que d'un i do
també
per ser tan joveneta
sí
fa un paper
aparentment de 12 anys
probablement
igual
en té uns quants més
no
però realment
és una actriu
amb molt de matís
no sé
què en opineu
jo
diré una cosa
si el protagonista
masculí
hagués tingut
més personalitat
jo crec que
hagués salvat
la pel·lícula
perquè clar
la condueix
està conduint
tota la investigació
però és que
aquell tio
realment a vegades
es posa mirades
com dir
oye jefe
donde miro
sembla que li estic dient
al director
que fai ara
això no pot ser
probablement
sí
probablement
no
no sé qui és
l'autor
Irons
Max Irons
Max Irons
que no havia fet masses coses
no?
perquè on són el nom
no sé
bueno no
no
jo l'havia vist
és una cosa a fer
sí home
i tant
és un guaperes
ja
però hi ha guaperes
que ho fan bé
guaperes
el Gary Grant
actuar
una cosa així
sí
potser
aquest és un factor
que s'ha dit molt
en la crítica
de la pel·lícula
que
és tou
sí
jo crec que sí
és la definició
que més
s'ha repetit
en tothom
podria estar d'acord
evidentment
potser un actor
amb més caràcter
o amb més
canya
diguem-ne
amb més
plantenter
no
vull dir
amb més
força
sí
potser hagués
millorat
el producte
però malgrat tot
jo penso que
per tractar-se
d'un agatacristi
de veritat
està prou ben feta
sobretot al final
aquest sorprenent
que dieu
que val la pena
veure
però al final
es pot
es pot veure
i quan dius
que venen més agatacristis
quines agatacristis
nenen?
no
s'està comentant
és a dir
està com allò
mig
les altres 68
mig en secret
però home
no
seria excessiu
però sí
ja
s'està posant
de moda
de moda
de fet no ha deixat
perquè últimament
sobretot producció televisiva
se n'ha fet molta
no?
allò
los pequeños
asesinatos
d'Agatacristi
no?
que és una sèrie d'aquestes
que també ha tingut
un ser
sí
hi ha autors
autors clàssics
és a dir
igual
Cimenón
també
a França
que repeteixen
constantment
inclús moltes pel·lícules
que no saps
de qui és el guió
i tal
però descobreixes
que és d'un
d'aquests autors famosos
tant d'Agatacristi
com dels francesos
no?
i bueno
estem en aquest món
aquí en aquesta pel·lícula
perdona
en aquesta pel·lícula
justament de guionista
hi ha el Julian Philopes
que és el guionista
de Downton Ivy
sí
exacte
que és el creador
i jo penso que
com que Downton Ivy
és una sèrie
que està molt ben feta
sobretot
en qüestió
de
de localitzacions
i
i el treball electoral
i tot això
i els guions
estan molt bé
perquè aquest Philopes
és un especialista
de la història
d'Anglaterra
del segle XX
doncs que
suposo que
gràcies a l'èxit
doncs ells
l'han cooptat
per ser
guionista
i junt
amb el director
que és el
Gil Paquet Brenner
que
perdoneu
l'acudit
però és un paquet
i
és que ho porta el nom
sí
sí
sí
Paquet Brenner
els cognoms
no són innocents
a vegades
no són innocents
i el
cú guionista
que ara no recordo
com es diu
és el del guionista
de Gosford Park
del Robert Allman
aquest també
el Julian Philops
i
no no
el cú guionista
l'altre
sí
és que n'hi ha tres
ah
em falta el tercer
doncs
en fi
pensava que eren dos
però és que no recordo
com es diu
però sí que sé
que ha fet
el guió de Gosford Park
que dur-n'hi-do
és que es van alimentant
aquestes sèries
i aquestes pel·lícules
es van alimentant
i a vegades
doncs
algun dels seus elements
va canviant
de cadira
no
jo el que pensava
és que en algun moment
determinat
ja que avui tenim
tota la gent
que normalment veiem
molt de cine
cap a on veieu
que ens queda
molt poc temps
ja ho sé
potser ho heu plantejat abans
cap a on veieu
que es dirigeix al cine
tu es planteja
ara que tornen
els agatacristis
jo diria que
bueno
doncs
moltes altres coses
però cap a on veieu
que s'encamina
una mica
al cinema actual
és a dir
com veieu
la situació
del cinema
en aquest moment
ostres
quina pregunta
amb dos o tres minuts
molt diversa
molt diversa
amb un cert conservadurisme
que ens dones
25 segons
no no
és que
si hem de definir
pocs segons
jo crec que
el cinema
cada cop
s'està fent
més conservador
absolutament
sobre segur
i sobre fórmules
i refregits
la fórmula
aquest és l'aspecte
més negatiu
que a mi em sembla
percebre
és que a vegades
hi ha el mateix argument
de fa 40 anys
exacte
i el veus ara
i dius
i no té la força
que tenia abans
no calia
per favor
aquí s'ha acabat
tot allò
que hi havia
clar
però això
és fruit de la postmodernitat
de la que ja vam parlar
una vegada
ell és un especialista
de la postmodernitat
home no no no
no m'atreviria a dir
tant com això
però
que evidentment
es repeteixen les fórmules
el que passa
és que esclar
el problema és
que són fórmules
que responen
a contextos
d'altres moments
i repetint la fórmula
en contextos
absolutament diferents
el que es percep
és una buidó
és a dir
no hi ha
densitat
és a dir
és com si només
hi hagués la carcassa
per dir-ho d'alguna manera
sento tenir que tallar
però és que és l'hora
està a sobre
i a més a més
a mi m'agradaria
aquesta pregunta
que ell ha llançat aquí
en un moment
no massa adequat
plantejar-la un altre dia
i discutir-la
entre tots
la setmana que ve
tornem a fer programa
com sempre
serà ja el programa 26
o 27
i vindrà
en Joan Sanz
que ens vol parlar
d'una pregunta curiosa
diu
hi ha addiccions
a les parelles
i no sé exactament
ja veurem
amb què vol plantejar
aquestes addiccions
en quin sentit
ell deia
en algun moment de l'avient
em sugeria
que una pel·lícula
que poder encaixar
amb això
que ell volia plantejar
era Dios de vino i roses
per tant
la setmana que ve
Dies de vino i roses
i en Joan Sanz
hi ha addiccions
a les parelles
bona nit
i fins la setmana que ve
bona nit
bona nit
bona nit
bona nit
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Cinema sense condicions.
Bona nit, un dimarts més, ja som aquí a Cinema sense condicions, disposats a parlar-vos del que hem vist, del que vindrà, del que aconsellem i del que potser no aconsellem.
tant com cada setmana.
A més a més avui, amb un convidat col·lega nostre, que el coneixem ja ha vingut diverses vegades i que coincidim en els passes de premsa,
és una persona, com sabeu, que col·labora més a més a l'avantguàrdia i ha fet moltes coses, ha tradueix llibres de l'anglès, etcètera, etcètera,
ja hem parlat amb ell i ja el coneixeu, que és l'Ignasi Julià.
Llavors, en una primera part, si voleu, bueno, avui el que faríem seria, com a col·legues que som tots,
parlar una mica del cine que ens agrada, del cine que hem vist darrerament,
d'aquelles coses que considerem que val la pena que veieu,
i, bueno, doncs, potser ja que tenim aquí l'Ignasi,
quasi preferiria que comencés ell per qualsevol pel·lícula que hagi vist i que li hagi agradat
i que valgui la pena.
Tu parlaves, per exemple, d'aquesta que no hem vist nosaltres, no?, del Corrión Rojo.
Què tal?
Sí, bé, jo, de fet, volia parlar d'una altra, que encara s'ha estrenat, però bé.
No, no, no, el Corrión Rojo està bé, vull dir, el que passa és que ja porta unes setmanes...
En cartellera.
En cartellera.
Home, és una pel·lícula interessant, mainstream,
òbviament, si surt la Jennifer Lawrence no pot ser una altra cosa, no?,
és a dir, una pel·lícula comercial.
El que passa, bueno, està basat, de fet, el títol és homònim de la novel·la,
que em sembla que cap al 2008 o així va publicar en Jason Matthews, que en té com una trilogia...
De fet, és una trilogia, no?
I el que més em va cridar l'atenció és que...
És una història d'espies, no?, de talps, no?, és a dir, d'espies americans que tenen un talp rus,
dins de l'organigrama rus, doncs hi ha un talp que els va passant als americans informació.
Però el més curiós de tot és que, clar, si la novel·la és del 2008,
i, evidentment, per com es percep, està succeint avui dia,
dóna tota la impressió que el mur de Berlín no li ha caigut ni res de res,
a efectes pràctics d'espies, etcètera.
Ja, ja, ja.
Pel de mes, evidentment, és una història tractada d'una manera força interessant,
en tant que, home, si, diguem-ne que com a història d'espies ens quedem amb l'atòmica, no?,
aquella pel·lícula d'abans de l'estiu,
la cosa ha guanyat molt, en el sentit que...
Té un avançat molt més realista, molt més versemblant, des de tot, en tot moment, eh?
I, sobretot, el missatge és una mica donar una imatge,
jo crec que això ja forma part una mica del programa americà, no?,
perquè dona una imatge de Rússia com si estiguéssim als anys 60, eh?
Ja.
És a dir, realment és un clima opressiu,
on, evidentment, els que fallen, els que no estan a l'alçada,
doncs són torturats de maneres bastant salvatges, no?
La pel·lícula es diu Gorrión Rojo,
perquè, i aquesta és una altra que surt de la novel·la,
però que, evidentment, com que la pel·lícula està basada en la novel·la,
doncs es veu que, bé, això diu l'autor, eh?,
a saber si el novel·lista...
És com si a Rússia formessin joves,
particularment dones, però també algun que altre home,
estan formats per intentar seduir,
és a dir, detectar espies americans que estan actuant dins Rússia
i intentar, o dins Rússia o, evidentment, a fora,
però en tot cas detectar aquests espies nord-americans
i intentar seduir-los,
per això la majoria són noies,
amb tècniques especials per tal d'acabar com enamorant-los
i intentar anar traient tota la informació possible.
I, en fi, el novel·lista diu que aquest tipus de centres
on es formen aquestes noies particularment,
doncs existeix.
Ja, ja, ja.
A molt de coses.
Ens quedem amb la informació de l'escriptor,
però doni-do, doni-do.
Jo igual m'he perdut, però el títol, per què el Gorrión?
Bé, perquè les noies d'aquestes escoles de seducció,
d'espies seductors, es diuen sparrows,
és a dir...
Gorrións.
Gorrións.
Sí, sí.
Bé, aprofitem, diem que és el voltant...
Perdals, vaig, amb la nostra llengua.
Amb la nostra llengua.
Sí, sí, sí.
Diem que al voltant de l'Ignasi Julià
i hi ha la resta de l'equip que avui són presents aquí,
a la meva esquerra, que és la que estava parlant ara,
la Carme Nebot.
Hola, bona nit.
A la meva dreta, en Joan Sardà.
Hola, bona nit.
Bona nit.
A la meva, després, més enllà, doncs hi ha el Pep Armengol.
Bona nit.
Bona nit.
I, com sempre, darrere els vidres,
controlant-ho tot, doncs, en Paul Diggler.
Bona nit.
I jo que us presento, doncs, com sabeu que sóc en Joan Morros,
no cal que presentin mateix.
Llavors, estem molt contents que l'Ignasi i Julià
que estiguin aquí, i tu volies parlar, més a més,
d'elles, d'una altra pel·lícula que no s'ha estrenat encara
i que t'havia...
Bueno, digues, tu.
Sí, Isla de Perros,
més que res perquè el director...
És un director que a mi em deixa absolutament desterudat,
vull dir, no sé com...
És a dir, jo,
normalment m'ho passo pipa amb les seves pel·lícules,
però, que és en Juan Anderson,
Vull dir, Isla de Perros és el de Hotel...
Gran Hotel Budapest.
Gran Hotel Budapest,
que és una pel·lícula realment excepcional,
perquè jo l'he vist a altres pel·lícules com Life Aquatic,
que potser no va tenir...
no va tenir tant de ressò,
que és una pel·lícula que és per repartir-se el pit de riure.
És un real...
Bueno, los tenen bau, no?
És a dir, genera un tipus d'històries...
El Gran Hotel Budapest, de fet,
participava molt del còmic.
És a dir, tenia un llenguatge molt sovint
semblant al del propi còmic,
que es publica, no?
Té un univers personal,
vull dir, una cosa que...
A més, té un...
Life Aquatic, per exemple,
passen coses grosses,
perquè hi ha fins i tot morts i tal,
vull dir, és una mica una conya,
com si fos un personatge,
que és el Bill Murray,
que és com si fos un gincustor d'aquests,
diguem-ne, sui generis, no?
Vull dir, per això es diu Life Aquatic, no?
Que ell vol fer una expedició
per, diguem-ne, investigar els...
I va vestit com el...
Com el Jack Scudson, efectivament.
Sí, que s'hi sent.
Efectivament.
Aleshores, bé, doncs,
passen sempre coses,
algunes greus, no?
Però tot està tractat com si...
com si fos inocu.
Vull dir, com si...
El drama no està exposat com a tal,
sinó gairebé com...
amb un tractament com de perplexitat, no?
Vull dir, que ens deixa el públic
perplex del que estàs veient.
És a dir, com mitja al·lucinant, no?
I, francament, jo crec que això
ho aconsegueix perfectíssimament, no?
Perquè totes les seves...
El grau del vulgar és que la sensació
d'estar veient quina marcianitat estic...
Que és interessant,
que és una història que fins i tot
és en alguns moments hilarant, no?
Però sempre hi ha aquesta sensació estranya,
com de distància,
sembla com un univers paral·lel, no?
Ja.
A nosaltres, Isla de Perros és exactament això,
realment, és una història
que l'han criticada molt
perquè està feta amb stop motion
i representa que ha passat al Japó, no?
I, aleshores, bé, és com un futur proper
i ja els gossos han generat,
han desenvolupat un virus
que pot arribar a ser perjudicial
per la humanitat
i, aleshores, decideixen
posar a tots els gossos en una illa, no?
És a dir, treure els gossos
i començant pel propi alcalde
de la ciutat de Tòquio, no?
Que és el primer que dona el seu gos, no?
Un gos que el seu nebot estima moltíssim
però que és igual, per donar exemple,
és el primer que envia el gos cap a la illa, no?
Aleshores, esclar, d'entrada,
és que és una història gairebé
que té uns tocs tirant cap a infantils, no?
Vull dir...
Però és àcida, finalment, o no?
Sí, és a dir, té aquesta mena de causticitat fina.
Els gossos Anderson sempre s'estan fotent.
Vull dir, realment, aquí, en alguns moments,
i això és el que potser ha sentat malament,
no segons quin crític,
sembla que se no em foti una mica dels japonesos, no?
I de la seva cultura
i de totes les seves peculiaritats.
Això, hi ha alguns crítics quan...
Jo no m'atreviria a dir tant com que s'estiguin fotent,
però, és a dir, clar, fa conya, no?
Igual sí, eh?
Tal com parlen, per alguns costums,
qui entén més de la cultura japonesa,
evidentment, pot veure i percebre
alguns elements de representació
teatral i narrativa pròpia dels japonesos,
que, evidentment, jo que no en sé ni un borrall,
vull dir, aquest factor no l'he pogut percebre tant, no?
I, però, bé, en tot cas, és una història
del nebot aquest que intenta recuperar el gos
en un moment en què ja hi ha molts gossos.
Aquests gossos, evidentment, com que estan abandonats a l'illa,
doncs estan bruts, deixats,
tenen malalties, en fi,
pot haver com una mena de reflexió d'errerefons
del que pot ser, doncs,
una casta dominant que s'imposa
i tracta, intenta treure's del damunt,
en fi, com molts moments de la història hem tingut,
determinats ètnies o determinats...
Es pot agafar per aquí, si vols, però si vols,
perquè, en realitat,
és una història que, de per mitja,
evidentment, l'alcalde té molt d'interès
en bandejar els gossos
per interessos, negocis bruts,
en els quals els gossos interferirien.
No entrarem més en detalls,
perquè, si no, faríem d'espoilers.
Però, en fi, tot plegat,
la pots agafar per on vulguis.
El tractament és gairebé com infantil
o de narrativa juvenil
de molt primer moment.
La pel·lícula realment es deixa veure,
s'ha criticat per aquest aspecte
de la cultura japonesa.
i també pel fet
que, d'alguna manera,
la reconciliació dels homes amb els gossos
connota, i no entrarem més en detalls,
connota com una mena, malgrat tot,
de predomini dels humans
sobre els gossos.
Cosa que fins a cert punt
tampoc ho veig tan malament
en el sentit que no es pot aspirar
que el gos sigui tractat com un ser humà.
Però, en fi, això, fins i tot,
això s'ha criticat com vulguem dir
que el gos
torna a ser amic de l'home,
diguem-ne,
però amb aquest factor
o aquest element...
Servil.
Servil, exacte.
En fi,
una mica més que res perquè
Wes Anderson, en tot cas,
és un realitzador que m'interessa
perquè realment...
Fa coses diferents.
No, però que ha estat capaç
de, amb les seves pel·lícules,
és capaç de generar un estil propi,
tant si fas top motion
com si fa pel·lícules amb actors,
això te'n fa,
que sembla com si fos com un univers
paral·lel.
Vull dir, genera una estranyesa
al mateix temps que el seu discurs
és irònic,
caustic,
però d'una manera com imprecisa.
És a dir, que ho deixa tot,
és a dir, ell planteja la història
i ho deixa tot, diguem-ne,
a la lectura de l'espectador
per que acabi d'alguna manera
de deduir
en fi, allò que ell creu que pot trobar,
perquè en realitat és,
malgrat tot, malgrat ser històries
que comencen i acaben,
la veritat és que el rerefons
és obertíssim.
Vull dir, és molt peculiar
en Goods-Andersons.
Tu l'aconsellaries
perquè...
Sí, se'nsulta.
Per passar una estona...
Se'nsulta, se'nsulta.
Hi ha algun altre que potser
valdria la pena parlar-ne també?
Sí, però més endavant
perquè si no sembla que...
Però vinga, Carme,
tu deies que havies vist...
Allò de la muerte de Stalin.
A veure, i què tal?
Ja no me'n recordo qui m'havíeu dit
que l'havíeu vista.
O l'heu vista tots?
No, no, jo sigo l'he vista.
Jo no.
Jo tampoc.
A veure, jo...
A mi em feia mandra
d'anar-la a veure
perquè em pensava
que era molt, molt
el que us he comentat abans,
esperpèntic.
I un tema com aquest,
tractat esperpèntic,
em pensava que em cansaria.
La veritat és aquesta.
Però, bueno, al final
hi vam anar
i em va agradar.
Em va agradar.
El director és aquest,
Armando Yanucci.
Jo, el de Indalup,
no la vaig veure,
que deien que estava molt bé,
però jo no la vaig veure
i, per tant,
no sabia
en quin tipus de director
m'estava acostant.
És un director,
ell és escocès,
d'origen italià,
perquè, clar,
les deu germans,
les deu germans de Yanucci,
però fa cine,
un cine que de seguida
reconeixes com a anglès.
Per més que,
si un veu que ell
és d'origen italià,
tampoc et sorprèn
el tipus de personatges
que crea,
perquè els,
els,
els caricaturitza,
però els caricaturitza
d'una,
amb un format
que sí que et creuries
que té origen
italià.
Clar,
aquí fa
la mort d'Estàlin,
que per l'obís
assenyeix bastant
a la realitat
de com va anar,
ja sabeu,
Estàlin
va morir el 53,
el 1953,
després de 30 i pico d'anys
o no sé quants,
que està manant.
dominant
la Unió Soviètica
amb una,
una forma
dictatorial.
La dictadura
del planeta rellat.
Sí,
però que vull dir
que es va polir
20 o 30 milions
de persones.
Els anys 30
va fer unes depuracions
i es va quedar sola.
Les depuracions,
va passar èpoques
d'una embruna
terrible
quan va fer
l'escola,
que era un personatge,
era georgià,
ell,
però era un perfil
que es va enfrontar
amb el Lenin
perquè...
I amb el Trotsky,
sobretot.
Sí,
bé,
el Trotsky
això el va polir.
Però,
bé,
això no surt,
la pel·lícula.
La pel·lícula és
la mort d'ell.
El que desencadena,
suposo.
Exacte,
que desencadena
la situació
d'un dictador
tan excessiu
enfront
de tots els
que aspiren
a continuar
i a manar
a favor
d'ells.
Llavors,
hi ha el Beria,
que era
el servei secret
i com
el ministre
d'Interior,
suposo,
que era un personatge
que això sí
que els que
hem
sapigut
d'aquella època
era un personatge
fosc
i estrany
i realment
aquí està
molt ben descrit.
És com un
Hooper de la Cia,
però en versió...
sí, sí, sí,
com el Hooper de la Cia,
però a veure,
el Hooper de la Cia
era...
sí,
també era fosc,
clar.
I si em va passar
per no sé si
quatre o cinc presidents.
Sí, sí,
però...
Aquest era
l'altra cara
de la moneda
del Hooper.
Diries que el Beria
era capaç
de matar ell
directament.
Sí,
el Hooper...
Directament no ho sé,
fixa't.
No estava gaire lluny.
Directament no ho sé.
Segurament no.
Segurament no.
fixa't.
I en canvi
aquest era
un tipus de malvat.
Sí, sí,
era un criminal.
Ell mateix directament.
Es va crear el comentari
aquell,
Not a Hoover.
Doncs que el Beria
no sé si en té
de comentari,
però era terrible.
Ho fa molt bé.
I després jo crec
que el gran personatge
d'aquesta pel·lícula
és el Cruxef,
que el fa aquest,
que no me'n recordo mai
del seu nom,
d'Estiu Buscemi,
no?
Sí,
Buscemi,
que ell
és un americat,
és americà,
ha viscut,
ha fet molta,
té molta filmografia
americana,
clar,
jo recordo especialment
les del Tarantino
perquè,
perquè és un tipus
de personatge
que no l'oblides.
És un tipus
de personatge
que ni físicament
ni com a actor,
el Fargo mateix,
no l'oblides,
bé,
és dels Coen,
eh,
però no l'oblides
aquest tipus
de personatge.
Per tant,
és un actor
que fa uns personatges
molt dibuixats,
no és qualsevol personatge
que passava per allà
i mires,
no,
és un personatge
que no l'oblides
perquè és complicat,
és complex
i que té un tipus
d'atractiu
com a personatge
i ho fa molt bé,
el cruixer aquest
ho fa molt bé,
ell mor,
mor sol
d'un atac
de feridura,
d'un derrami cerebral
i es passa
48 hores
sense que ningú
sàpigui
què ha passat
fins que,
perquè el mateix terror
que provoca
el seu entorn,
ningú és capaç
d'obrir la porta
on ell ha mort
i això està ben agafat
i després ja és
el tipus
de lluita
entre
els tots,
els cercles reduïts
que manipulen
tot el món.
A mi em va fer gràcia,
em sembla que t'ho vaig comentar,
perquè vaig llegir,
em sembla que era l'Ada,
un article
de la dona
del barc de Montalbán,
de l'Anna Sallés,
que deia,
com que no havia vist la pel·lícula
m'ho va fer interessant,
doncs a veure,
com ho plantejava,
que deia
que li semblava
que els personatges
eren molt reals,
de com van ser,
que eren molt,
estaven molt ajustats.
Els perfils que tenien.
No m'estranya,
perquè...
Jo la història,
ella no,
tampoc és que expliqués
molt de la història,
però el que sí deia
és que ella,
pels coneixements que tenia,
ella és historiadora,
ja sabeu,
sí, sí, sí,
doncs pels coneixements
que ella tenia
sobre la rússia,
com que era
la part que Montalbán
suposo que la rússia
en sap molt,
doncs va dir
que eren molt ajustats
a les realitres.
Segurament.
de cap tipus,
però jo el que destacaria
és que malgrat tot
la pel·lícula
és brillantíssima,
és a dir,
és una comèdia
política,
no?,
que fa conya política,
perquè el director,
de fet,
té una sèrie
que es passa
per un d'aquests...
Canal, sí.
...d'alguna d'aquestes
plataformes privades,
no, bueno...
És que aquest director
ha treballat molt
amb sèries
i...
Sobretot amb sèries
de televisió.
Sí, a la BBC
havia treballat
aquest home.
És el mateix,
eh?
Està especialitzat
en fer comèdies
de temes polítics,
no?
I té una sèrie
que es diu
VIP,
que resulta
que la presidenta
és una dona
dels Estats Units
i també
és una mena
de recreació,
evidentment,
imaginada
sobre totes les...
bé,
totes les podridures
i tots els tripitjocs
de la Casa Blanca.
Vull dir que
és per partir-se el pit.
Però aquí inclús
jo crec que els fills
d'ell
i ell
com a personatge
són tot...
Ell és creïble,
la filla
de la Esbethlana
aquesta
i el
alcohòlic
del fill,
el Basilio,
no me'n recordo
com se diu,
són uns personatges
ben agafats.
Vull dir que ja
té molta color
de personatges
la pel·lícula
i totes les...
Jo pensava
anar-hi
com a veure
un còmic,
quasi,
i no,
i veus una pel·lícula
amb una visió
i amb una personalitat
prou potent, eh?
I un fet
que es veu
que va succeir
que és
que van massacrar
un seguit de gent
de la...
Com a estratègia.
Gent del camp
perquè
cadascun d'aquests
tenia
la seva policia
i aleshores
la policia
rep
l'ordre,
uns reben l'ordre
que no es pot permetre
que s'acostin
i els altres
d'entrar.
I va haver
ja la contraorda
del Bushemi
però que no arriba
a temps
i aleshores
acaben...
Maten.
Una massacre
que és històrica.
Vull dir,
que va passar...
Sí,
maten
2.000 persones.
Entre ells,
o sigui,
entre bandos.
No, no,
entre bandos,
les persones...
No, no,
les persones del poble,
la gent que entra a Moscú
perquè
se n'han assabentat
que ha mort
l'Stalin
i volen anar
amb les flors
i agafen els trens
i volen anar a Moscú
a rendir-li un homenatge,
no sé,
entre homenatge i por,
tot barrejat
i tot compacte
perquè aquest és el tipus
de format
que aquest home
va aconseguir
amb la seva població
i llavors
els que han donat
l'ordre
de tancar Moscú
a l'entrada exterior,
aquests,
quan s'acosten,
disparen i maten.
Clar,
perquè tenien l'ordre aquesta.
Tenien l'ordre
i hi ha com una temensa
d'una revolta també
i esclar,
i tot plegat,
tot i que puixem
i ho vol evitar
en el recordat,
Cruyff,
no arriba temps
i...
És a dir,
que realment,
tot i que està tractat
en tota conya
i a més amb un ritme
trepidant...
Sí, trepidant,
sí, sí, sí.
En fi,
és una comèdia
pràcticament perfecta,
jo realment...
Jo també l'aconsello,
perquè...
És una de les grans pel·lícules
que s'han de veure.
Per sorpresa meva,
m'ho vaig passar bé.
Sí, sí.
És que no hi ha més realitat
que passar-se bé,
tot i que és dramàtica,
perquè realment
no oculta el cantó,
el desenllaç,
és...
és terrible,
és terrible,
és terrible.
És tremendo.
Terrible,
perquè el Beria
ja havia sigut
un personatge
molt...
Era el personatge,
com el Hoover
que dèieu vosaltres,
americà,
que sabia tot de tothom.
Exacte.
I tant era temut
amb aquest aspecte,
que és la gran arma
del poder
del totalitarisme,
no?
I això sí que queda
de manifest.
que està bé.
Nosaltres ahir al matí
vam veure una cosa
i per anar canviant
i anar així
a noves veus,
vam veure una pel·lícula,
però és que
amb en Joan,
per cert,
va ser amb tu,
que jo un fesco
que em vaig quedar una mica...
Jo soc,
ja sabeu,
del món de l'ensenyament
i a més a més
d'ensenyament mitjà
de batxillerat
i resulta
que fan una pel·lícula
que les superbes
tenen aquest divendres
que es diu
El buen pastor,
que amb no sé quin títol,
amb un títol francès
que no té a veure,
que es diu
De grans esperits,
d'un senyor
que ha fet molt poca cosa
que conegui,
que es diu Oli.
El buen maestro.
El buen maestro,
perdona,
què he dit?
Sí,
El buen maestro
és el títol en castellà
i dels grans esperits
en francès.
I l'Oliver Ayet Vidal
és el director,
però és un senyor
que ha fet poques coses
i la veritat és que
tot i que jo,
que soc del món aquest,
que conec una mica
que el present de la història
va d'un prestigiós
professor de secundària
que és tan prestigiós
que està a la millor universitat
de París
que parlant un dia
amb una membra important
de la delegació
d'ensenyament del Ministeri
li diu que
la gent que té molta experiència
haurien d'anar
als barris perifèrics
per intentar
dissolventar els problemes
que n'hi ha molts.
Llavors,
aquesta l'agafa,
l'estira,
el convoca,
etcètera,
i al final
gairebé l'obliguen
a que faci una mena de prova
d'estar un any
en aquests barris
per demostrar com
s'hauria de treballar
en aquests barris
per tenir, diríem,
els nanos més controlats
que els estan controlats.
Llavors, efectivament,
aquest senyor es desplaça
a un barri d'aquests
perifèrics conflictius
i que ja veu
que la majoria de gent
són immigrants
o negres
o musulmans
o àrabs
o el que sigui
i que hi ha uns conflictes
i, bueno,
el tio aquest...
El que passa
que la pel·lícula
ni té ritme
ni té un guió
que estigui ben conjurat,
té idees...
Es nota que potser
ella ha viscut
alguna d'aquestes coses,
suposo que és aquest director,
que és més el guionista,
i que tu també,
com a professor,
doncs has viscut coses d'aquestes
i te'n dones compte
que sí,
que són realistes,
però que no està lligat,
no està...
És una pel·lícula
que jo penso que
potser el que,
com jo,
doncs fa gràcia
perquè sense reflectir
en algunes coses
el públic en general
penso que això
s'avorrirà molt
i que no em trobarà profit.
Llavors és una sensació
que em produeix.
A mi,
jo no sé tu, Joan,
si vas pensar
coses diferents o...
No, no,
vull dir,
jo estic absolutament d'acord
amb el que dius.
D'acord.
És una pel·lícula francesa.
Una pel·lícula francesa.
No hi afegiré res més
perquè és que no val la pena.
Estic d'acord.
Digue'm, digue'm.
No,
que les pel·lícules franceses
quan volen fer coses d'aquestes
són una mica
aixutes.
Els francesos
tenen una mica
de tendència
en pel·lícules d'aquestes
a voler explicar-te
una cosa
que tu
el que vols és veure
què passa
i què...
I en canvi
són molt
discursius.
El cine anglès
et passa per davant,
tu el mires
i tu decideixes.
I el cine francesa
té aquesta tendència
a conduir-te
sobretot en coses
d'aquest tipus
que et sents
activat, no?
No sé si pot passar això amb aquest.
A més, vull dir,
és el que fan moltes vegades
que és agafar un personatge
i treure'l del seu entorn
i posar-lo
en un entorn hostil, no?
Ja.
I això ja ho hem vist.
Molt fàcil, sí.
És que 30 vegades, no?
I el tema aquest està molt tractat.
I més ben fet, no?
Sí, sí.
Però bé, ja que parlem del cine francès
vam veure amb el Pep
una pel·lícula
que també és francesa
del director Guillaume Canet
que es diu
Coses de l'edat
que ja està en cartellera
i que és...
Bé, ens va agradar moltíssim.
Ah, sí?
El Mario Cotillar, oi?
Que és la seva dona.
Ah, sí, la Mario Cotillar, sí.
I justament el Guillaume Canet
fa de Guillaume Canet
i la Mario Cotillar
fa de Mario Cotillar.
Clar, perquè fa el seu propi personatge, no?
El seu propi personatge.
Aquest és molt recomanable.
I tots, o sigui, per exemple
el que fa de productor
és un productor
el que fa d'actor
doncs clar, lògicament també és un actor
però vull dir, tot és dins del món del cine
i el que és curiós
és que això que dèiem dels títols
que després aquí es tradueixen
de qualsevol manera
el títol en francès és rock and roll
no té res a veure amb Coses de l'edat
i llavors s'ha d'explicar
que a França
vull dir, hi ha aquesta actitud
de ser rock o no ser rock
vull dir, com dèiem abans
de ser in no ser out
si tu ets rock
doncs estàs a la cresta de l'onada
i llavors tot funciona
i va bé
però si no ets rock
vull dir, ja has begut oli
i aquí
doncs ens trobem
amb la qüestió d'un actor
que ja té 40 anys
i llavors li ve la crisi dels 40 anys
llavors ell té parteners de 20 anys
que se'n foten d'ell tranquil·lament
vull dir, noies que són més joves
i que esclar, vull dir
ell no entreu el que voldria
d'aquelles noies i tot això
i ell vol estar a la...
a la una, no?
vol estar allò...
a la paix
es resisteix
i llavors
justament hi ha una aparició
que suposo que deu ser l'última
que va fer del Johnny Holiday
com a convidat
que també se'n fot d'ell mateix
perquè ell surt com a Johnny
i surt la seva dona
la Letícia
i van...
se suposa que allò no és casa seva
però bueno
com si anessin a casa seva
és a dir que té
de components més narratius
que es diu, no?
sí, sí, sí
és tota la pel·lícula, sí
sí, sí
sí, sí
està molt bé, eh?
el cross del Holiday
perquè a més la Marion Cotillard
que és una cosa
que fa riure moltíssim
ella prepara els papers a casa, no?
i...
i bueno
estudia accents
perquè ha de fer una pel·lícula
en el Quebec
llavors ha de fer
una pel·lícula
que ha de fer
de sotmuda
i llavors
ella mateixa diu
bueno
doncs la faré coixa també
perquè així
en sotmuda
en poca cosa, no?
llavors si la faig coixa
a més a més
doncs ja, bueno
i llavors la veus
coixejant tot el dia
però tot el dia
a les 24 hores del dia
per poder-se posar
en el paper aquell, no?
i és
té uns gags
és una pel·lícula coral
que funciona
funciona
extraordinàriament bé
en canvi té males crítiques, eh?
sí
és curiós
és curiós
perquè
la gent se l'ha pres
com una pel·lícula superficial
i amable
vull dir
com una comèdia
suposo
perquè el Guillem Caner
és el director
de Pequenes mentides
sin importància
que
li donava
un cert prestigi
com a autor
de més o menys
drama
i tal
i també
hi ha aquella altra pel·lícula
que passa a Rússia
que també
ell hi surt
amb l'Emir Kosturikta
que és el
Cas Slevin
o una cosa així
sí, que és d'espionatge
també
d'espionatge
sí, sí, sí
molt bona
i llavors
sí, sí
però
és que
vull dir
sembla que
si ell s'ha decidit
ara per la comèdia
doncs
ja li rebaixen
una mica el prestigi
i no és això
jo trobo
no, no
absolutament
és una pel·lícula
per anar
a passar-s'ho bé
i per passar un parell d'hores
de conya
i a més rient
tota l'estona
jo crec que el Guillem Caner
el Guillem Caner
és un director
o actor
que realment
és interessant
jo diria que tens
del panorama
com a actor
també és bo
molt bo
amb Perdida
aquesta altra
pel·lícula
del Perdido
vull dir que
Bon garçó
exacte
que desapareix
el seu fill
ell està separat
de la dona
i tots dos
tornen a tenir
un tràngol gros
realment és una pel·lícula
ell és actor
però realment
és una pel·lícula
que en poca cosa
perquè és minimalista
de fet
no és que hi hagi
allò
un gran desenvolupament
argumental
simplement és
la sensació
angoixant
d'haver perdut
el fill
que estava
en una excursió
i que tot a punt
que l'han raptat
i que
doncs
i és clar
a partir d'això
doncs és
ell ja s'ha separat
de la dona
està casat
ella està casada
amb un altre
amb un altre home
que és un perfecte idiota
vull dir
hi ha una seqüència
que a més
està desenvolupada
per percebre
que realment
es nota
que com que no és
el seu fill
no va amb ell
no?
diria jo
i realment
és un actor
que dona matisos
vull dir
que treballa
molt bon actor
i aquí
fa unes transformacions
super exagerades
perquè ell
s'ha de posar al dia
i ha de triomfar
i llavors
vull dir
parla
amb un altre actor
amb el Gilles Lelouch
per veure
ell
com s'ho fa
perquè ell
sí que té
la mateixa edat
però
les noies
els agrada
i tot això
vull dir
jo trobo
una pel·lícula
molt recomanable
a més
amb això
que dius
de la Cotillard
que està tot el dia
fent la coixa
perquè el paper ho demana
una mica
se n'en fot
perquè és clar
una de les fames
que té la Cotillard
és que és una actriu
que posa
tota la carn
d'alagreia
és com minoritzar
respecte
és que se n'en foten
ells mateixos
i és molt bona actriu
és excepcional
jo diria que és del millor
una de les primeres
com es deia
aquella de l'Eddie Piaf
que és la vida
l'Avian Ross
allò és extraordinari
no, no
ella feia
que és cuidadora
de Delfins
sí
allà feia un paper
com seria aquella pel·lícula
és del mateix
del mateix
del mateix
del mateix
que havia de dirigir-la
a la presó
com es deia allò
que ella
sí
i fa un paper
allà
perquè allà
és coixa de debò
és molt bona actriu
allà és coixa
perquè
no sé si recordo
justament té un accident
amb el Dofí
que m'hi ha fet pensar
quan es diu
allò de coixa
jo em va sorprendre
perquè a la
la vida en Ross
no està ni guapa
o sigui
està com
aproximant-se
ah, perquè fa l'Edith Piaf
no, però vull dir
que no s'ha de veure
i en canvi
no, un paperàs
és que ella és molt bona
és molt bona
és famosa amb aquesta pel·lícula
i no semblava que fos ella
semblava que fos una altra
és a dir
Pep, què has vist tu?
mira, jo
volia parlar de dues pel·lícules
sí
d'una
sí
que és una que hem vist
aquest matí
una pel·lícula francesa
que
hi ha una avalanxa
de franceses
una
sí
el títol original
és
l'any
dans l'autre
i l'han traduït
com
carinyo
jo soy tu
la veritat és que
s'hauria de fer un estudi
sobre
les persones responsables
m'agradaria saber
qui tradueix
urgent
perquè clar
és tan fàcil
dir l'un
dins de l'altre
és que és fàcil
eh
de dir-ho
doncs no
carinyo
jo soy tu
això està dirigit
el carinyo
si que ho trobo
està dirigit
per un senyor
per un senyor
que es diu
Bruno Chichen
i el meu comentari
sobre la pel·lícula
és
quel horrer
i el mateix
que fa les traduccions
que faci la traducció
allò
fill meu
ves a casa
en lloc d'anar al cine
o alguna cosa així
no?
sí
i l'altra
sí ja veiem
que no l'aconselles
no
no
quel horrer
és
és que no es pot
és el que deia el Joan
no es pot dir res
és com aquella
no es pot dir res més
i amb l'altra
que voldria insistir
perquè l'estat pensant més
i
però aquesta sí que la
recomano
sí
la recomano
tot i que no és una pel·lícula
que m'hagi agradat
completament
però bueno
a veure
la satisfacció completa
no està mai
no?
es tracta de
l'1
Andreas Salomé
i sobretot
la vull recomanar
perquè
m'he donat compte
clar
per mi és un personatge
apreciat
perquè l'he seguit
amb el temps
des de fa anys
sobretot
a partir
del meu interès
per la filosofia
de Nietzsche
i clar
com que ella
va tindre relació
entre altres personatges
del món
de la cultura
amb Nietzsche
doncs
de Nietzsche
va derivar cap a ella
em va semblar
molt interessant
pel que deia el Nietzsche
d'ella
quan el Nietzsche
no era precisament
un tio d'aquells
massa donat
a l'únic aleshores
a fal·legar
les senyores
doncs
ella es dirigia
l'intel·lecte d'ella
i és que realment
és una dona
extraordinària
amb el seu temps
ella va néixer
a Sant Petersburg
de família
molt acomodada
per tant
va poder viure
sense treballar
per menjar
és a dir
que va poder viure
i va tindre
accés
a la cultura
tant accés
que va ser
una de les primeres dones
que es va matricular
en una universitat
a partir d'aquí
la Universitat de Zurich
era l'única
que acceptava dones
a Europa
que l'única
que tolerava dones
en aquells moments
en aquells moments
a partir d'aquí
ella
va conèixer
va tindre relació
amb
persones
personatges
vitals
de
lo que és
la cultura
europea
de finals
del segle XIX
i mitjans del XX
i
va estar
relacionada
amb
Paul Riu
un filòsof
amb
Friedrich Nietzsche
va conèixer
quan
ell tenia 21 anys
el poeta
Rainer Maria Rilch
que curiosament
el nom de Rainer
no li va posar
a la seva mare
li va posar a ella
la seva mare volia una noia
li va posar a René
i li feia provar
vestidets de noia
de tant en tant
i ell el va agafar
i li va dir
René
René
René
diu
escolta
jo a tu
et diria Rainer
i Rainer
es va quedar
i d'aquí un temps
us parlaré
que la influència
precisament
d'aquest Rainer
va fer
que un gran director
del que parlaré
d'aquí uns mesos
Rainer Werner
Fassbinder
li van posar
Rainer
amb record
i homenatge
de Rainer Maria Rilke
bé
continuant
amb l'Andrea Salome
us diré
que
ella
als 16 anys
va tindre
una relació
amb un predicador protestant
que es deia Guilot
que probablement
va anar més enllà
de l'Evangeli
amb ella
16 anys
ella va
madurar
es va fer forta
independent
i es definia
com infidel als homes
i fidel als records
ella s'enamorà
de l'ideal de saber
que representaven
aquests
filòsofos
que us he comentat
però mai es va sentir
atrapada
a la tranyina
amorosa
sexual
que ells
li van proposar
en moltes ocasions
va despertar
en ells
interessos
i passions
però mai
es va deixar
subjectar
sempre va seguir
endavant
va lligar
una dona important
i va destruir-la
en bona part
aquí
com?
no sé
aquí
no
m'he fet jo mateix
una autonota
que no entenc
en fi
en qualsevol cas
he fet un Rajoy
ja no entiendo
ni
ni
lo que escribo
en tot cas
el que volia dir
tornant
ja
a la pel·lícula
aquesta és una pel·lícula
que formalment
està ben feta
el paper
de l'Undria
solament està
fet
interpretat
per quatre
actrius
diferents
i de les quatre
a mi
només em va agradar
la darrera
la que fa
quan ella té 72 anys
va viure
fins als 76
i aquesta
sí que em va semblar
és precisament
la que comença
a treballar
amb la seva
autobiografia
que després
la major part
de la producció
que va fer
la va destruir
també
i queda
una quantitat
menys
mai va ser
una de les persones
que se'n va entès
dels seus coneixements
i a més a més
de les seves amistats
etc
inclús del seu intel·lecte
no es va vendre
mai així
tot i això
quan ja
la postrimeria
va tindre
una relació
molt important
i fructífera
amb Freud
ella va seguir
pel camí
del psicoanàlisi
i té treballs
publicats
de psicoanàlisi
que són
verdament importants
llavors
és una pel·lícula
que la vull
recomanar especialment
per precisament
fer un homenatge
a ell
i donar a conèixer
aquest personatge
ja dic
la pel·lícula
és honesta
està dirigida
per una directora
alemanya
una dona
Ordula
Ordula Cablitz Post
Ordula Cablitz Post
que també treballa
junt amb Susan Hertel
amb el guió
i ja dic
és del 2016
és curiós
que no s'hagi
arribat aquí
fins ara
no sé per què
és antiga
una miqueta
però això és normal
moltes pel·lícules
que
dos i tres anys
d'antigua
llavors
dintre del que és
la narrativa
cinematogràficament
la pel·lícula
ja ho veureu
si no ho veurem
hi ha algunes coses
que
hi ha per exemple
el recurs
d'agafar una foto
vella
com que
estem a l'època
de la fotografia
i aquests eren
personatges importants
tenien diverses fotografies
de la seva història
llavors
es recorre molt
el recurs
d'agafar la foto
implementar-la
dintre del que és
l'imatge
i llavors
posar-hi
alguns personatges
en viu
clar
això
si t'ho fan
dos o tres vegades
dintre de dues hores
molt bé
però si t'ho fan
12
arriba un moment
i ja dius
i no hi ha imaginació
per fer una mica
de variació
és això
a més
la pel·lícula
està estructurada
en flashback
perquè ella
com has dit tu
comença
la redacció
de les seves memòries
i ve un estudiant jove
que està fent la tesi
sobre ella
i aleshores
vull dir
són les entrevistes
i llavors es va veient
els diferents episodis
de la seva
quant l'estrenen aquesta?
quant l'estrenen?
em sembla que el 13
doncs divendres
divendres
divendres
divendres
el tema
em recorda
una pel·lícula
de la Liliana Cavani
massa allà
del dia ni del mal
on la Dominic Sander
feia de Salomé
i ho feia
i malgrat que la pel·lícula
anava de nit
perquè evidentment era
d'un i do
la personalitat
de la Salomé
com queda reflectida
més que res
perquè
la pel·lícula
la sutilesa
de matisos
que li dona
la Dominic Sander
aquí
no es troba
per enlloc
és que la Dominic Sander
era molt bonic
encara viu
però
volies comentar alguna cosa?
què has vist, Paul?
no, jo aquesta setmana
no puc mirar res
has treballat moltíssim
bueno, és que he començat
a treballar
de fix
de fix
fins ara
gràcies
fins ara em podia muntar
els matins
però ara ja
vaig amb una productora
estàs sotmès
estàs sotmès
volies comentar alguna cosa?
no, no, no
us deixo
perquè queda poquet temps
així que
si voleu
vosaltres mateixos
jo tinc una altra pel·lícula
diguem
diguem
que és la de
Crooked House
Crooked House
aquesta es diu
La Casa Torcida
està en cartellera
aquest divendres
la vam veure junts
la vam veure junts
els tres
ah sí, també
tu l'aconselles?
sí, sí
jo l'aconsello
tot i que és una pel·lícula
que està generant
una certa controvèrsia
però jo penso que
de quin país és?
és britànica
és anglès
és anglès
és una pel·lícula
que, home
és una Agatha Christie
però clar
s'ha de veure
que curiosament
només hi ha un període
que el cinema
oblida una mica
l'Agatha Christie
que és entre els 80
i els 90
es fa poca cosa
es sabrà que no l'havia oblidat mai
però de fet
es pot asseverar
que no s'ha oblidat mai
és curiós
una novel·lista
que em sembla
que té com 70 novel·les
i que
amb un esquema
relativament semblant
i és curiós
perquè La Casa Torcida
no és
ni el Poiró
ni la
Miss Marple
no, no, no
és un inspector
concret
per la història
i la pel·lícula
té
entre altres coses
l'interès
que no acaba
amb la típica escena
de l'inspector
reunint a tothom
i explicant
què ha passat
de fet
la novel·la
també és així
acaba realment
la pel·lícula
és molt fidel
a la novel·la
excepte aquest final
que no coincideix
exacte
aquest final
també està la novel·la
vull dir que no és
la típica sessió
explicativa
i és una de les preferides
de la Catacristi
i una de les novel·les
personalment
amb tràgica
innocència
em sembla
i alguna altra
i de fet
està dins
de les 7 o 8 novel·les
La Casa Torcida
està dins
de les 7 o 8 novel·les
de la Catacristi
que estan
més prestigioses
més prestigioses
perquè evidentment
la fórmula
a mi
hi ha vegades
sobretot
amb els telefilms
que es gota
una miqueta
és aquest tipus
d'història
que sempre és
gairebé la mateixa
però dins d'això
perquè no deixa de ser
un home ric
que ha mort
en una mansió
on evidentment
els fills
els nets
tothom el vol matar
tothom té motius
evidentment
això és el mateix
de sempre
però els actors
tots estan
francament bé
qui són
els actors
jo
us he de dir una cosa
discrepo carinyosament
sabies
bé
això és molt sa
perquè
mira
més enllà
de la mansión
que és
fabulosa
la posada en escena
és boníssima
és extraordinària
està recreada
10 anys després
de la novel·la
la novel·la passa
poc després
de la guerra mundial
és a dir
l'any 47-48
i aquí representa
que passa
el 57
és a dir
però bueno
per l'ambientació
dels anys 50
està molt bé
un protagonista
que és l'inspector
que no recordo
com es diu
el xicot aquest
és que el troba
un tio
expressiu
però dels de
campionat
com a actor
vols dir
com a actor
sí
i clar
estem parlant
del protagonista
saps
després la Glenn Gloss
està tirant
trets
sortida de mare
absolutament
doncs mira que
és bona
ella
no
casa seva
deu ser molt bona
no
casa seva
no
ha fet coses
que no està
malament
ah bueno
amb cine
no ha sigut mai
un actriu
de culte meu
però bueno
no home
s'ha de
reconec
que
l'enclosa
s'ha de
amistades
peligroses
l'enclosa
l'has de reconèixer
una potència
és intensa
l'única interpretació
que em va agradar
és de
de la
Cristina
Cristina Hendricks
la Cristina Hendricks
resulta que té
3 minuts
i 45
segons
de pel·lícula
i clar
és poquet
i el temps
està
feia temps
que no se'l veia
per enlloc
és com
tu te recordes
l'arròs
l'arròs passat
pobre home
ja no
ja no és el que era
és que
sí
tendeix a ser
estaquirot
allò
que no es mou
vull dir
però clar
té aquella mirada
tan poderosa
a mi realment
és una pel·lícula
que
em va
tenint en compte
que és una
catacrística
i que
nassos
i compte
preparem-nos
perquè
venen
catacristis
de nou
és a dir
hem tingut
l'Orient Express
ara
aquesta
i venen més
hi ha una reivindicació
de nou
no sé si estaràs d'acord
que
la pel·lícula
s'intensifica
bastant
els 10 últims minuts
home
els 10 últims minuts
són magistrals
són realment
de cinema
cinema
en 3 quarts d'hora
intermitjos
que
el misteri
i tot això
no no
tu estàs allà
i vas passant
a la butaca
d'una posició
a l'altra
i allà
més o menys
va antecedent
tota la família
insultant-se
acusant-se
el típic
de qualsevol
pel·lícula
o novel·la
d'aquestes
que tots
són
ductosos
o possibles
tots tenen motius
evidentment
és l'esquema
de sempre
no
però
no els pensis
allò
amb sustos
i ai ai
no no no
però el desenjàs
quan se sap
qui és l'assassí
realment
mou a sorpresa
realment
és
això ho sap
i bé
la qüestió
és que tu
estàs mirant
a saber
qui és l'assassí
i no l'enganxes
vull dir
perquè
sempre penses
bueno
el que menys
t'esperes
aquest és
però és que
no te l'esperes
en aquest cas
perquè
en algunes ocasions
potser es pot
endevinar
abans que acabi
la pel·lícula
de la Gata Christie
del tema
en fi
de la novel·la que sigui
tu pots ensumar
però en aquest cas
realment
em sorprèn
i per això
realment penses
de molts
però no pas
del que finalment és
per això té aquest final
tan intens
perquè
allà es resol
tot
és tot
és el fet
que acaba
amb pura acció
l'acció
que probablement
tu no has trobat
durant la pel·lícula
que això sí
si voleu disfrutar
d'aquest final
haureu d'anar-la a veure
perquè no el pensem
d'anar-la a veure
tota l'altra pel·lícula
jo de tota manera
destacaria
una actriu
que la veritat
no la
tu n'hiro ja
les pel·lícules que porta
perquè jo no la
no la tenia detectada
que és precisament
la filla
la neta
perdó
de l'assassinat
del
del
Tycoon
en fi
que és la
Estefania
Martini
i
és una actriu
a seguir
l'he trobat
és a dir
que és anglesa
és anglesa
i es diu Martini
per això
es diu Martini
però és poderosa
vull dir que és una actriu
que realment
promet
i també hi ha la
Gillian Anderson
que també fa un bon paper
ah sí
la de l'expedient
d'Èquics
diguem-ne
és molt bona
com a actriu
aquesta actriu
és molt bona
estic completament d'acord
és bona
és bona
sobretot
el personatge
la nena
no
de la pel·lícula
que es diu
aquesta
haurem de tenir-la en compte
que és Honor
Nexei
que és una actriu
que d'un i do
també
per ser tan joveneta
sí
fa un paper
aparentment de 12 anys
probablement
igual
en té uns quants més
no
però realment
és una actriu
amb molt de matís
no sé
què en opineu
jo
diré una cosa
si el protagonista
masculí
hagués tingut
més personalitat
jo crec que
hagués salvat
la pel·lícula
perquè clar
la condueix
està conduint
tota la investigació
però és que
aquell tio
realment a vegades
es posa mirades
com dir
oye jefe
donde miro
sembla que li estic dient
al director
que fai ara
això no pot ser
probablement
sí
probablement
no
no sé qui és
l'autor
Irons
Max Irons
Max Irons
que no havia fet masses coses
no?
perquè on són el nom
no sé
bueno no
no
jo l'havia vist
és una cosa a fer
sí home
i tant
és un guaperes
ja
però hi ha guaperes
que ho fan bé
guaperes
el Gary Grant
actuar
una cosa així
sí
potser
aquest és un factor
que s'ha dit molt
en la crítica
de la pel·lícula
que
és tou
sí
jo crec que sí
és la definició
que més
s'ha repetit
en tothom
podria estar d'acord
evidentment
potser un actor
amb més caràcter
o amb més
canya
diguem-ne
amb més
plantenter
no
vull dir
amb més
força
sí
potser hagués
millorat
el producte
però malgrat tot
jo penso que
per tractar-se
d'un agatacristi
de veritat
està prou ben feta
sobretot al final
aquest sorprenent
que dieu
que val la pena
veure
però al final
es pot
es pot veure
i quan dius
que venen més agatacristis
quines agatacristis
nenen?
no
s'està comentant
és a dir
està com allò
mig
les altres 68
mig en secret
però home
no
seria excessiu
però sí
ja
s'està posant
de moda
de moda
de fet no ha deixat
perquè últimament
sobretot producció televisiva
se n'ha fet molta
no?
allò
los pequeños
asesinatos
d'Agatacristi
no?
que és una sèrie d'aquestes
que també ha tingut
un ser
sí
hi ha autors
autors clàssics
és a dir
igual
Cimenón
també
a França
que repeteixen
constantment
inclús moltes pel·lícules
que no saps
de qui és el guió
i tal
però descobreixes
que és d'un
d'aquests autors famosos
tant d'Agatacristi
com dels francesos
no?
i bueno
estem en aquest món
aquí en aquesta pel·lícula
perdona
en aquesta pel·lícula
justament de guionista
hi ha el Julian Philopes
que és el guionista
de Downton Ivy
sí
exacte
que és el creador
i jo penso que
com que Downton Ivy
és una sèrie
que està molt ben feta
sobretot
en qüestió
de
de localitzacions
i
i el treball electoral
i tot això
i els guions
estan molt bé
perquè aquest Philopes
és un especialista
de la història
d'Anglaterra
del segle XX
doncs que
suposo que
gràcies a l'èxit
doncs ells
l'han cooptat
per ser
guionista
i junt
amb el director
que és el
Gil Paquet Brenner
que
perdoneu
l'acudit
però és un paquet
i
és que ho porta el nom
sí
sí
sí
Paquet Brenner
els cognoms
no són innocents
a vegades
no són innocents
i el
cú guionista
que ara no recordo
com es diu
és el del guionista
de Gosford Park
del Robert Allman
aquest també
el Julian Philops
i
no no
el cú guionista
l'altre
sí
és que n'hi ha tres
ah
em falta el tercer
doncs
en fi
pensava que eren dos
però és que no recordo
com es diu
però sí que sé
que ha fet
el guió de Gosford Park
que dur-n'hi-do
és que es van alimentant
aquestes sèries
i aquestes pel·lícules
es van alimentant
i a vegades
doncs
algun dels seus elements
va canviant
de cadira
no
jo el que pensava
és que en algun moment
determinat
ja que avui tenim
tota la gent
que normalment veiem
molt de cine
cap a on veieu
que ens queda
molt poc temps
ja ho sé
potser ho heu plantejat abans
cap a on veieu
que es dirigeix al cine
tu es planteja
ara que tornen
els agatacristis
jo diria que
bueno
doncs
moltes altres coses
però cap a on veieu
que s'encamina
una mica
al cinema actual
és a dir
com veieu
la situació
del cinema
en aquest moment
ostres
quina pregunta
amb dos o tres minuts
molt diversa
molt diversa
amb un cert conservadurisme
que ens dones
25 segons
no no
és que
si hem de definir
pocs segons
jo crec que
el cinema
cada cop
s'està fent
més conservador
absolutament
sobre segur
i sobre fórmules
i refregits
la fórmula
aquest és l'aspecte
més negatiu
que a mi em sembla
percebre
és que a vegades
hi ha el mateix argument
de fa 40 anys
exacte
i el veus ara
i dius
i no té la força
que tenia abans
no calia
per favor
aquí s'ha acabat
tot allò
que hi havia
clar
però això
és fruit de la postmodernitat
de la que ja vam parlar
una vegada
ell és un especialista
de la postmodernitat
home no no no
no m'atreviria a dir
tant com això
però
que evidentment
es repeteixen les fórmules
el que passa
és que esclar
el problema és
que són fórmules
que responen
a contextos
d'altres moments
i repetint la fórmula
en contextos
absolutament diferents
el que es percep
és una buidó
és a dir
no hi ha
densitat
és a dir
és com si només
hi hagués la carcassa
per dir-ho d'alguna manera
sento tenir que tallar
però és que és l'hora
està a sobre
i a més a més
a mi m'agradaria
aquesta pregunta
que ell ha llançat aquí
en un moment
no massa adequat
plantejar-la un altre dia
i discutir-la
entre tots
la setmana que ve
tornem a fer programa
com sempre
serà ja el programa 26
o 27
i vindrà
en Joan Sanz
que ens vol parlar
d'una pregunta curiosa
diu
hi ha addiccions
a les parelles
i no sé exactament
ja veurem
amb què vol plantejar
aquestes addiccions
en quin sentit
ell deia
en algun moment de l'avient
em sugeria
que una pel·lícula
que poder encaixar
amb això
que ell volia plantejar
era Dios de vino i roses
per tant
la setmana que ve
Dies de vino i roses
i en Joan Sanz
hi ha addiccions
a les parelles
bona nit
i fins la setmana que ve
bona nit
bona nit
bona nit
bona nit