Cinema sense condicions.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Bona tarda, Ignasi, que tal?
Fins demà.
Fins demà.
dit això.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
que és l'element bàsic.
que és l'adaptació.
una novel·le.
jo dic això.
Fins demà.
moltíssimes vegades
moltíssimes vegades
amb diferents programes.
Filip, quin dret dic
és la mare dels ous.
per dir-ho clarament.
És a dir,
quin dret dic té una visió
ja a l'any 66
quan publiques
somnien els androids
amb ovelles mecàniques
o elèctriques.
Depèn de la traducció.
Hi ha qui diu
segons l'editorial
posa elèctric o mecàdic.
En anglès és elèctric.
M'agrada més elèctric.
Sí.
Però bueno,
en tot cas
és la concepció.
Càdic estava realment
una mica com un llum.
Però ja a l'any 66
ell comença a tenir
un pensament postmodern.
Vol dir nihilista.
Molt negre.
vol dir distòpic.
Sobretot distòpic.
Sí.
En un futur
doncs que no té
on la humanitat
d'alguna manera
està carent realment d'esperança.
I per tant
en aquest context
com que la ciència-ficció
sempre té
dona la importància
o hauria de donar
la importància a l'home.
L'home és l'eix.
és a dir,
és l'home en el seu futur,
amb els seus conflictes,
amb la seva evolució tecnològica
el que importa.
És a dir,
és el que li passa a l'home
a mesura que hi ha
transformacions socials,
econòmiques,
culturals i tecnològiques.
i tecnològiques.
La ciència-ficció
hauria de ser això.
I Philip Cadick
realment ho fa,
encara que sigui amb una visió
realment negra.
El primer aspecte important
a tenir en compte
de Philip Cadick
és el seu problema
amb la consciència.
Què és la consciència?
La consciència
paral·lel a la intel·ligència.
Consciència i intel·ligència
connectats a percepció
de la realitat.
És un tema
que l'obsessiona absolutament.
Perquè moltes
de les seves narracions,
i tenim un altre referent
com tot el recol,
la pel·lícula
amb Schwarzenegger,
el tema és
que tu estàs visquent,
molts dels personatges
de Philip Cadick
estan visquent
una realitat
que no és l'autèntica.
En el cas dels replicants
dels personatges
de la pel·lícula,
que són els,
per dir-ho així,
els androides,
humans
de tejit humà,
no perdem això de vista,
no hi ha res mecànic.
Per tant,
esclar,
dir androide,
si estem pensant
que pot haver resorts mecànics
i xips elèctrics,
no.
És la genètica humana
que ha arribat a un punt
d'excel·lència
en què som capaços
de fabricar
sers humans.
Aquests sers humans
ja els fabricen
grans,
forts en la pel·lícula,
no en la novel·la.
això és un detall important.
I,
doncs,
condemnats,
això sí,
tant en la novel·la
com en la pel·lícula,
condemnats a només viure 4 anys.
Un punt important
de la pel·lícula,
que potser la novel·la
no tracta,
però és perquè la novel·la
per un altre camí,
és el fet
que els replicants
es tornen problemàtics
a mesura que
s'acosten al final
de la seva vida.
Perquè
prenen consciència
que s'acaba.
Prenen consciència
d'ells mateixos.
la
Sean Yang,
que fa el paper de Rachel,
és una replicant
que no sap
que ho és.
és curiós
perquè Scott,
i els guionistes,
jo crec que això
és més aviat
d'en David Peoples
que de ningú més,
tenen,
o sigui,
no tenen consciència exacta
de què són.
En la novel·la
no tenen consciència exacta
de què són.
Mentre que en la pel·lícula
van agafant consciència.
La Rachel
s'adona
que no és,
que és una replicant
de la manera més brutal.
És a dir,
el Deckard,
el Harrison Ford,
en una seqüència,
li diu,
quan ella comença a dir,
però és que jo tinc records,
no?
la seva vida,
jo no puc ser una replicant.
I li diu,
ja,
i els teus records són això,
i això,
i allò d'allà,
i tal,
aleshores,
el rostre de la Sean Yang,
realment parla per ella sola,
perquè és exactament
el que li passa
a molts dels personatges
de Philip Cadick,
i és curiós,
perquè això no està
a la novel·la
de Philip Cadick,
però molts dels personatges
de Philip Cadick,
de manera bastant brutal,
descobreixen
que la seva consciència
l'hi ha generat,
o perquè l'hi han implantat,
o pel que sigui,
i han generat una realitat,
i ha estat visquent una realitat
que no és l'autèntica,
és la que ell,
el personatge,
creu que ha viscut.
És curiós,
això és un element absolutament d'iquiar,
que, curiosament,
en Peoples ho agafa,
doncs,
per la pel·lícula de manera excepcional.
La pel·lícula de Blade Runner
té un factor molt important,
que és que agafa moltes coses
de la novel·la,
també,
però sense verbalitzar-les,
la qual cosa em sembla genial,
perquè, evidentment,
això demostra que Scott,
en realitat,
és un cineasta com la copa d'un pi.
Vull dir,
sap narrar,
i sap narrar molt bé.
Per mi em sembla,
sempre,
i després podem donar una passada somera
a algunes de les seves millors pel·lícules,
a mi em sembla que és un tità.
Sí, sí,
realment,
ja ha acabat generant,
en fi,
un imperi absolutament descomunal,
no?,
la seva productora.
Només,
només fixem-nos,
que d'aquí quatre dies,
em sembla que és el...
S'ha atrevit amb Napoleó.
Aquí un mes,
escenar el Napoleó,
que és el projecte estrella de Kubrick,
que,
al morir-se prematurament,
no va poder portar a terme.
Clarament.
Clarament.
I jo crec que és la millor,
la millor persona
per dirigir aquesta cosa.
El que passa és que serà un Napoleó
completament diferent, eh?
el Kubrick.
Sí, bueno.
Estic convençut que hauria fet un altre cosa.
De Kubrick només n'hi ha un.
Però, bueno...
Potser seria l'altre, no?
Sí.
Però, bueno,
no ho sabem.
No ho sabrem mai.
Sucsintament,
dir que la pel·lícula
és la causant,
és la que arrenca l'any 82,
el que s'entén com a cinema postmodern,
tot i que encara té molts elements moderns,
com ara és el cantor romàntic,
aquesta musiqueta d'Evangelis.
La novel·la d'en Filip Cadic,
de romàntica,
no té absolutament res.
No hi ha estima,
no hi ha amor.
Els replicants
no tenen empatia.
la Rachel,
cap al final,
sembla que estigui desenvolupant,
però està al final,
i la Rachel és una replicant
que li importa un raba
a viure quatre anys,
i és una espia.
Està espiant a Deckard.
Deckard sí que s'enamora,
perquè Deckard no és un replicant
en la novel·la.
Deckard s'enamora de Rachel,
perquè està fart de la seva dona,
que és depressiva, crònica,
està enganxada amb una màquina
que és la que li aixeca l'ànim cada dia,
però Rachel fa veure que l'estima...
Deckard es deixa enganyar,
perquè sap perfectament
que és una replicant,
però la Rachel té un objectiu.
Està espiant per compte
de la Tyrell Corporation,
de la Tyrell Corporation,
perquè vol descobrir com funciona
el sistema de detecció de replicants,
el sistema Voidcam,
perquè d'aquesta manera
donarà la informació
a la Tyrell Corporation
per fer uns replicants,
el Nexus 7,
perquè ells són Nexus 6,
el Nexus 7 molt més perfecte,
per tal d'esquivar
els sistemes policials
per detectar els replicants,
perquè, punt important,
els replicants tenen prohibida
l'entrada a la Terra.
Els quatre replicants
que acaben arribant a la Terra,
de fet,
estan fugint
de l'exterior,
perquè estan farts
de la feina d'esclavatge
que tenen,
tenen molta força,
els utilitzen com a animals de càrrega,
pràcticament,
i són vistos com a animals de càrrega
per als humans.
Aquest és un altre dels elements
molt importants de Philip Cadí.
A què anomenem humà?
Hal 9000 de 2001,
pot arribar a ser humà,
perquè psicològicament
acaba sent
problemes psicològics,
es torna psicòpata,
es torna
emocional psicològic,
paranoic,
es pensa que van a per ell,
és cert que van a per ell,
però abans ell ja ha entrat en paranoia
de que van a per ell.
Per tant, què és l'humà?
Sí, és inquietant, Hal,
perquè hi ha un moment
en què fins i tot
es posa en plan manipulador.
Clar, com un humà.
Com un humà.
Per tant, a què anomenem humà?
I ho diu,
i Philip Cadíc ho deia
perquè quan estava investigant
per un altre projecte,
es va trobar,
em sembla el que l'he dit ja
en alguna qüestió en aquest programa,
es va trobar amb el cas
d'un oficial nazi
que va estampar contra la paret un nadó
senzillament perquè el nadó
plorava a les nits al barracó de torn
i no li deixava dormir.
El nazi aquest era humà, eh?
Era humà, el nazi aquest.
El millor el Hal Nauville
és més humà que el nazi aquest,
que era una autèntica bèstia barda, no?
Vull dir,
un autèntic animal,
realment un animal, vaja.
Vull dir,
i per tant,
els humans veuen els replicants
com a animals
quan,
sobretot en la pel·lícula,
com que té aquest caire romàntic,
li donen aquest caire
que els replicants
els pinten humans
i amb sentiments humans,
doncs,
d'alguna manera,
queda més,
queda més palès, no?
Molt bé,
són genèticament artificials,
però han estat concebuts
en un laboratori
amb objectius comercials,
que això també és important dir-ho,
que al principi de la pel·lícula surt.
De fet,
ja el comentari a la Rachel li diu
pensa vostè que no estem fent un favor a la humanitat?
No, evidentment que no.
La Tirrell
simplement està preocupada per fer negoci, no?
I aquí surt també
el cantó d'Esquerra,
d'en Filip Cadic,
que era pràcticament un hippie,
vivia com un hippie, no?
Vull dir,
evidentment,
el capitalisme
no mira pel bé de la humanitat.
El capitalisme està fet per empreses
que miren sobretot
i per damunt de tot
pel seu guany personal.
Què és el que fa la Tirrell?
En la novel·la volen fer el Nexus 7
perquè la policia no detecti els Nexus 6.
El cel li en fot
qui compra els Nexus 7
i altres empreses, evidentment,
per fer feines d'extracció
i del que sigui, no?
Si alguns d'aquests s'escapen
i tornen a la Terra,
no es volen que tornin a la Terra
perquè es tornen violents,
es tornen agressius
davant de la por,
davant de la por
que estan a punt de morir
i com que prenen consciència,
d'alguna manera,
clar,
això és problema
de l'empresa que m'han comprat
el Nexus,
però jo venc el Nexus
i tant se m'en fot, no?
Per tant,
tot això és...
tot aquest univers d'IQIA
no es parla mai de Philip Cadick
i és...
Blade Runner
li deu tot a Philip Cadick.
El projecte és...
la idea és de Philip Cadick.
s'ha de rodar la pel·lícula
i les pel·lícules
és igual
s'han de rodar, eh?
també.
Però, bueno,
sí, sí.
Hi ha un detall
que he llegit sobre Philip Cadick,
que segurament el coneixeu,
però que m'ha semblat interessant
i és que ell es va morir
a primers del 82.
Certo.
I no va...
no va poder assistir
a l'estrena de la pel·lícula.
No.
Però es veu que havia tingut coneixement
de copions de treball o algo.
20 minuts.
I...
20 minuts.
contràriament a l'esceptic
que era sempre
sobre els treballs
que es havien fet
o sobre ell
o sobre altres.
Sí, sí, sí.
En matèria cinematogràfica
sobre ciència-ficció,
ell va dir que
jo crec que aquesta pel·lícula
pel que he vist
i el que sé d'ella
acabarà sent
una pel·lícula de referència
per molts anys.
i vull dir que
estava a priori
satisfet
del que coneixia
de la part que va veure.
De l'adaptació.
El que ell va veure,
el que ell es va quedar sorpresa
és que
li va dir al productor, no?
Però com és possible
que vostès gins
hagin tingut
la mateixa
visió
de la ciutat?
És a dir,
aquesta visió
de
nocturna
amb pluja
permanent,
pluja radioactiva,
aquesta visió
que el Douglas Trumbull
i el Sid Kaeser
sobretot
la fan
d'alguna manera
construeixen
perfectament,
és exactament
diu ell,
va dir,
al veure el copió
als 20 minuts,
va dir,
però si aquesta és la ciutat...
El que jo l'havia imaginat.
El somni es va realitzar.
La novel·la
ell la situa a San Francisco
i la pel·lícula passa a Los Angeles,
com tots sabem,
del 2019.
Ja ha passat.
Fins i tot.
Abans del Covid.
Sí.
Abans del Covid.
Això també és molt curiós.
Solvent que els spinners
no volen.
Que fixa't-ho.
Que els cotxes voladors
no existeixen encara.
Fixa't-ho,
el Kubrick
va situar el 68
el 2001
com una frontera llunyana
on realment era possible
el que en aquell moment
el 68 era una distopia.
Aquest el 82
situa el 2019
el 2019 exactament.
Sí, 18 anys més tard.
i li passa el mateix.
Sí.
I resulta que la societat
no corre tant com ells, eh?
No.
No.
Els pronòstics sempre s'avancen massa.
És curiós.
És curiós, això, eh?
Malgrat tot ja...
Fritz Lang fa molts més anys
em va fer volar cotxes.
és a dir, que realment
el precedent...
Jo crec que s'equivoquen amb això,
però és el de menys,
perquè finalment la ciència-ficció
és un gènere.
I per tant té tot el dret
a l'ho cobrar, a crear...
No, no.
Si no parlo com equivocació.
Sí, sí.
No, no, no.
uns individus que estan avançats
i ho demostren amb altres coses,
en canvi amb aquesta,
la societat no els segueix el ritme.
No.
I no arriba amb aquell perfeccionament.
amb aquell perfeccionament.
No seguim exactament al ritme,
perquè evidentment no hi ha spinners,
però els drons ja existeixen
i ja s'han fet proves
amb cotxes que volen,
amb dron,
amb sistema dron.
I de fet els spinners
tenen una pinta dron, eh?
O sigui,
perquè tenen unes rodones, no?
Que sembla com si fossin
les rodes del cotxe.
Sí, sí.
Però tenen una...
Ves a saber si hi ha dits
el que hi ha.
És a dir,
que sí i no.
Perquè, de fet,
Metrópolis,
ella ha citat...
Metrópolis és un dels referents
iionistes.
O sigui,
el Hampton Fancher
i el David Peoples
tenen molt en compte
Metrópolis
a l'hora de començar
a concebre les coses.
Bé,
el David Peoples es va incorporar
després
perquè el Hampton Fancher
que és el que va comprar
de seguida els drets
quan es van lliurar
el mateix dia
que...
És el que va començar
a treballar amb la adaptació.
Ell estava fascinat
per la novel·la aquesta.
O sigui,
el causant que existeixi
la pel·lícula
és el Fancher.
és el Fancher.
Però el Fancher
va fer com nou copions de guió
i el Ril Scott,
que és el que finalment
es va quedar el projecte,
perquè per davant van passar
gent com el Robert Mulligan,
vull dir,
escoltes,
gent important.
Doncs,
aleshores,
és quan el Scott
va anar a buscar
el David Peoples.
Si el referent inicial
de Metrópolis
és d'un o de l'altre,
la veritat,
és molt difícil d'intuïr-ho.
d'intuïr-ho.
Però és probable que el Peoples
és molt responsable
de moltes coses importants
de la pel·lícula.
Vull dir,
que va ser un fitxatge
pel guió important,
certament.
Bé,
evidentment,
la pel·lícula
és el referent primer de la...
És la primera pel·lícula postmoderna.
Vosaltres sabeu que la postmoderna...
Feu carinyo especial
per a les modernistes.
Estem immersos
en la postmodernitat.
Home,
però és que no em digueu que no.
Si és que,
només des de la política,
fins a les barbaritats
que estan passant
allà a Israel
i a la zona de casa.
Bé,
les guerres que contínuament hi ha.
Totes elles que n'hi ha més del que sembla.
Tenim una sensació de caos,
jo crec,
en línies generals,
tots plegats,
tenim una sensació de caos impressionant.
La postmodernitat
ho veu tot negre.
És nihilista.
No dóna cap esperança.
Diu...
La postmodernitat
diu,
conforma't en entendre
una petita part d'aquesta vida.
Abandona tota pretensió
de controlar el món
perquè no ho aconseguiràs.
Clar,
és un missatge trampós
en si mateix.
No.
S'ha de lluitar
per entendre el món.
No conformar-me
en la meva petita vida particular.
És un missatge
reaccionari.
És un missatge
que té components i elements
absolutament reaccionaris.
Sí, sí.
S'ha matat la modernitat.
La modernitat
tenia esperança
en el futur.
Esperança.
no hi ha esperança.
I no cal anar a buscar
les pel·lícules.
Amb la postmodernitat
la mates.
La tenim en la societat
la desesperança.
Compte que no és broma.
I aquesta visió negra,
el que passa és que
Riley Scott aconsegue...
És curiós, no?
Perquè això és un altre element
de reflexió important.
Riley Scott
ens presenta
una pel·lícula negra
a matar
sense...
si traiem el happy end final
de si el va volent o no,
és igual.
Si ens quedem amb les versions
que no tenen el happy end
és un final absolutament
de soledó.
És a dir,
la Rachel es mora
i ves a saber
si el Decker
resulta que també és replicant
que això sí,
això sí que és un invent
de l'Escot
amb ajuda d'en Peoples
probablement
però això sí que és un invent
de l'Escot
a la novel·la
el Blade Runner de...
Decker
és un ser humà, no?
Es refereixes a Decker.
Decker.
Decker, Decker.
Queda,
m'he entredit
després del somni.
No,
o sigui,
a l'escot...
M'he entredit
el fet que sigui humà.
El fet que algú
conegui el somni seu
fa que pensar...
Clar, que a la millor
una ambigüetat
que li agradava deixar-la, eh?
Sí, bueno,
és la baldufa d'origen.
És a dir,
és la baldufa d'origen
en un altre sentit
i no té res a veure
però sí que és aquell objecte
que en ell,
i en el somni en aquest cas
simbolitza
una possibilitat
d'anar A o a B.
Sí.
En aquest cas,
l'únic que es diu
és que, esclar,
l'argument és que
si algú sap
quin és el seu somni
i, per tant,
l'ha visualitzat,
és que aquest algú
ha pogut entrar
a la seva ment
i ha sentrat
a la seva ment
és perquè ell té una ment
a la que s'hi pot abordar.
No,
que ha accedit
a informació de la Tirrell,
no,
que és a la que se suposa
que en un cas
ha colgat...
Al banc de dades.
Al banc de dades.
Però Decker,
si és un replicant,
és que no acaba de funcionar,
jo no estic...
És a dir,
no acaba de funcionar
perquè els records de Decker
semblen molt privats,
molt d'ell.
D'entrada,
què fa tanta fotografia
allà al piano?
Tanta fotografia antigua.
Sí.
Sembla que sigui la seva família
des de Inile Tempore,
no?
És una cosa estranya.
De fet,
quan es va estrenar
la versió americana
en cinema,
que no és la que hem vist
nosaltres,
nosaltres hem vist
la versió internacional,
el mateix 82 igual,
però van tenir por
després d'unes proves,
van tenir por
i van suavitzar
alguns aspectes durs
com és l'enfonçament
d'ulls del Tair,
no?
Que si li fot tres
o dos trets
a la Pris,
no?
O si aixequen pel nas.
O si li aixequen pel nas.
O si li aixequen pel nas.
Són xorradetes
que ara apareixen,
en una còpia apareixen,
en l'altra...
Evidentment,
la del 82 americana,
tot això es va suavitzant.
Es creu que el 82
als Estats Units
encara miraven molt
per l'espectador.
Sí, per tots els públics,
no?
Bé, la qüestió és que
allà, evidentment,
el de l'unicorn
queda suprimit,
però és curiós
perquè amb unes projeccions
prèvies
el plano de l'unicorn
ja hi era.
Ja hi era.
El warprint
aquest que li diuen.
Ja hi era.
Ja hi era.
I a més del warprint,
que són les projeccions
prèvies a l'estrena
de la pel·lícula,
hi ha dues versions.
una que no té
ni la veu en off
ni el happy end
i una última
que és la que va tenir
més èxit
que tenia
la veu en off
i el happy end
amb la qual cosa
es van quedar
amb aquesta cocla final
per la versió
que van estrenar a Amèrica
i que després
amb la versió internacional
que era més dura
l'envolçament durava
més temps
i totes aquestes coses
el del nas
que li aixeca i tal
evidentment
també hi és.
Efectivament.
La segona versió
té raó
que jo abans he dit
que no ho tenia tan clar.
Sí, efectivament.
S'estan a Sant Diego
una altra vegada,
Sant Diego,
després que els productors
executius pensin
que s'han de fer
una sèrie de canvis
que efectivament
en aquest screening
que li diuen ells,
en aquest passi
per gent,
que és gent del carrer,
no la gent convocada
per veure la pel·lícula
i una part lliure
en la que poden les posar
la seva opinió.
Aquest és el mecanisme
que normalment es fa.
No amb aquesta pel·lícula.
Amb la majoria
de les productors americanes
de cert nivell es fa això.
Es testen,
es fan un test.
És a dir,
abans es feia,
jo no sé si a l'actualitat
les últimes produccions
es fan tant que abans.
Abans es feia constantment,
això,
a Estats Units.
En aquest cas se'n fan dos,
esclar.
El primer test
té una resposta
bastant negativa
i sobretot
hi ha parts
que queden incompreses.
Perquè no s'entenen.
La segona versió
que es passa a San Diego,
específicament a San Diego,
aquesta versió ja conté
aquests canvis
que dius tu.
Sí, sí.
Aleshores, esclar,
a veure,
molt bé,
es veu que
hi ha dos dels productors
de la...
Hi ha tres productores
a la pel·lícula.
de la pel·lícula.
La primera és
l'Ad Company,
l'Alan Lad Jr.,
que va a buscar
una productora asiàtica,
Sir Ron Rancho,
però després hi ha altres dos independents.
Sí,
Tandem produccions.
La Tandem,
que són el Jerry Perenchio
i la Warner Bros.
pel que fa a la distribució,
i bueno,
es veu que va acabar posant
alguna cosa.
Sí.
va ser productora directa
de la pel·lícula,
no?
Però bueno,
aquests dos,
el Jerry Perenchio
i el Bad Jorkin,
són,
diré una paraula,
absolutament...
Sobretot el Bad Jorkin,
era...
...poc apropiada,
però,
i a més perquè és incorrecte,
perquè Torrecollons
en català vol dir una cosa,
però que se mantengui
amb l'excepció
que tothom entén
per Torrecollons.
Sí, sí.
Que no és la que el diccionari
en català diu, eh?
No, no,
són els que provoquen
aquests canvis.
Fins al punt
editant,
l'editatge va durar
nou mesos,
se'n van anar
d'Estats Units
a Londres,
perquè l'editatge
es va fer a Londres,
a controlar
el Ridley Scott
a veure què nassos
feia amb el muntatge,
perquè, o sigui...
Pot passar.
Bueno,
a més és que eren
productors...
Li podríem dir
Pere Punyetes.
Pere Punyetes,
és més suau, sí.
Exacte.
Si vol dir-ho ocultament,
són la nèmesi
del director.
És més...
Són la nèmesi
del productor.
que al final
aquests dos
van intentar
acomiadar
el Ridley Scott,
a treure'l,
quan la pel·lícula
ja estava pràcticament,
perquè el Ridley Scott
li posava pegues
en determinats aspectes, no?
Va ser l'Enlat Júnior
que va dir,
ni de broma,
ni de conya, no?
Però,
si arriba a ser
per aquests dos,
el Ridley Scott
no constaria
com a director
de la pel·lícula.
És possible.
dos, de veritat,
dos Pere Punyetes,
però,
d'un grau extrem.
Estaven...
Bueno,
l'últim dia de rodatge,
l'últim dia de rodatge
era el que passa
a la...
A l'Alterrat.
A l'Alterrat,
per entendre'ns,
a la part de dalt.
I, bueno,
ja estaven donant presses,
perquè ja,
això ja portàvem...
Clar,
estava pressupostada
la pel·lícula
amb 22 milions,
va acabar costant 28,
i no es volien gastar
ni un dòlar més.
Vull dir,
però és que ni un de més.
El Ridley Scott
també diu
que la imatge final
del Colom
allunyant-se
és tan poc,
diguem-ne,
glamorosa
en el sentit de
correspondre's
amb l'estètica
de la pel·lícula.
Sí,
se'n va molt.
Perquè la vam fer,
diu,
vam agafar la càmera,
vam filmar cap a
la part de dalt
del sostre
on estàvem
i després ja vam
el Colom
de postproducció.
Ves a saber com.
Sí, sí, sí.
Tot i que la pel·lícula
consta que no és digital
en cap element.
No, no era inicialment.
És l'última pel·lícula...
Després es va fer
una intervenció digital
molt posterior,
que sí que van fer
petites...
Exacte.
Cables que es veien,
ombres...
Això ho van fer molt a posteriori.
Està clar que...
Sí, van fer una versió 4K,
6K,
i ja està 8K.
Està clar que ells
van filmar
la imatge aquella
a Correcuita,
perquè el Jankin
aquest estava dient
que vinga,
que ja,
que no es va mosxer.
I, evidentment,
després vam superposar
el Colom volant.
Això,
fotoquímicament,
evidentment,
era absolutament possible.
No, no.
Es veien trucats químics interessants,
també.
Sí, sí.
No, no.
que has fet inicial,
m'ha semblat molt profund
i molt poc habitual,
diguem,
llegir la pel·lícula
des d'aquest punt de vista.
És important per situar
molt, molt, molt.
Per situar l'oient
dintre del tipus de pel·lícula
que entrem.
És que de seguida...
Teniu en compte, també,
que Blade Runner
és una pel·lícula del 82
i, suposo que després
en parlareu,
s'ha arribat a fer
fins a 7 còpies.
7 còpies.
7 versions.
7 versions.
7 versions.
7 versions.
Això és molt poc habitual.
A més a més,
es va fer un pack
que era una maleta
en el que hi havia
5 de les versions.
Sí, sí, sí.
Vull dir,
és una cosa...
A veure,
si ho penseu,
és que no haureu vist
en cap més pel·lícula.
Fixa't.
Això ja dona una mida
que estem davant
d'una pel·lícula
transcendent.
Es deia la Five Disc
Ultimate Collectors Edition.
Collectors Edition.
Efectivament.
Clar, però,
aquí el que tenim
és la pel·lícula
que es va estrenar...
És correcte,
perquè totes turen
pràcticament el mateix, eh?
Sí, sí.
Hi ha un minut de diferència.
Hi ha moltes diferències.
La que és més diferent,
dintre que és la mateixa,
perquè jo és que,
de veritat,
em fa riure una mica molt
tot el muntatge
que es parla
de les 5 versions,
de les 7 versions.
En aquest pack
hi ha la versió
dels Estats Units,
la versió internacional,
que és la que nosaltres
haurà d'origen
a les sales cinematogràfiques.
Després,
la versió del 92,
no?
Aquella que es va fer
l'any 92,
el que van dir
el director Scat,
però que el Ridley Scott
després va dir que no,
que no era el seu tall,
no?
Igual.
La va editar un restaurador
de pel·lícules,
el Michael Arik.
Exacte.
i ell,
d'alguna manera,
sabia que s'estava fent,
però no va poder seguir directament.
Després resulta que va tindre
un èxit de públic bestial.
Sí, sí.
I llavors van recuperar
una altra vegada l'editor.
Però el director Scat,
l'únic que van fer
és treure la veu en off,
que evidentment la veu en off
no hi és,
com un element de cinema negre,
que com que la pel·lícula,
evidentment,
té un descarat tractament
de pel·lícula noir,
és molt habitual
en les pel·lícules dels anys 40.
Van treure la veu en off,
però van deixar el happy end sense veu.
Sí, sí,
sense explicar res.
Els directors Scat van deixar el happy end.
I l'unicorn.
Recuperen l'unicorn
que ja hi era,
em sembla,
en una de les còpies de treball.
Segurament.
La veu en off
li va emprenyar especialment,
perquè ho va dir
en diferents llocs
i en diferents èpoques,
el Harrison Ford.
No estava gens d'acord?
No,
ell va llegir la veu,
es va dir,
es va comentar fins i tot,
que l'havia llegit amb desgana.
Realment,
quan ho escoltem,
és una veu dita molt pla,
és a dir,
això de molt pla,
molts directors ho busquen,
però hi ha una veu en off
que no volen que d'estar aquí
com una veu radiofònica,
precisament,
el que fan és demanar
que l'actor estigui molt pla.
Tot més,
ell mateix s'excusa
dient que,
efectivament,
diu,
jo no estava gens motivat,
perquè m'entreguen el guió,
just,
el del que havia de llegir,
just,
va ser la primera vegada
i no vaig poder regalment matitzar,
amb el qual vaig decidir
que el llegia
com si tingués un teleprompter davant.
Vaig llegir-lo.
Completament d'acord.
És a dir,
en aquest cas,
és molt millor,
d'això m'he adonat,
veient les versions,
la versió original,
la veu en off del Harrison Ford,
està feta,
però,
però,
bueno,
amb una desgana absoluta.
Absoluta.
En canvi,
curiosament,
el doblatge en castellà,
està ben fet.
li dóna molt,
gaire,
molt més,
molt més sirvatogràfic.
L'interpreta,
l'interpreta,
el doblador.
També,
el Vanglis de final,
el Vanglis de final,
havia desaparegut en aquesta versió,
ja no pareixia el tema final de Vanglis,
el va treure.
A ell,
a Vanglis no li poden tocar Vanglis,
i quan ell va decidir que era Vanglis,
era Vanglis.
Vull dir,
hi havia tingut de prova,
en el muntatge inicial,
altres músics,
el Brian Eno,
no sé què,
va posar temes d'altres pel·lícules,
una pel·lícula que es diu a vegades,
d'una manera especial,
que, oh,
van fer això en el copió,
i la gent va veure la pel·lícula
amb músiques que no eren les definitives.
Bé,
això ho han fet tots els directors,
i ho segueixen fent avui.
És a dir,
els directors i els muntadors,
seguim posant unes músiques
que són referencials,
perquè el músic encara no ha creat
la música definitiva,
i per tant no la pots posar.
Si això ha de servir de guia
pel músic o no,
és un tema discutible,
perquè a vegades el músic
s'emprenya quan li dius,
escolta,
això ho han fet,
quan tu escoltis la música,
llavors les agrada més això,
però en canvi jo crec que no,
que s'han d'orientar els músics.
Si anéssim per aquí aniria bé,
tu fes la teva música,
però si anéssim per aquí aniria bé,
a un Manguelis no li pots dir,
escolta't això i fes igual,
òbviament,
no?
Però vull dir que no és tan original
d'haver fet això.
Tampoc és tan original
fer set muntatges d'una pel·lícula
però que no els veu ningú
perquè es fan durant la sala de muntatge,
és a dir,
al muntatge es fan set versions d'una pel·lícula,
i més,
i més,
és que en aquest cas no,
en aquest cas,
es van anar
treient ara una,
ara una altra,
i no sempre amb la voluntat explícita
ni a l'ok,
diguem,
ni del director ni del muntador,
fins i tot.
Perdona,
però no volia deixar passar,
ara que has citat a Manguelis,
que tu crec que tens una anècdota personal
que pot ser interessant que la coneixin.
Sembla que em faci xulo aquí ara, no?
No, però...
No solament una,
sinó que jo he conegut gent
que no us imaginaríeu,
com diu la pel·lícula algú.
No, no diuen això exactament.
Jo he tingut al costat,
i he conegut,
diguem,
una persona,
m'han conegut i he estat al costat d'ells sopant,
ell sopava amb una taula i amb una altra,
a Riley Scott.
Però això em sembla,
ja us ho vaig dir un dia,
amb l'equip d'Alien,
a Sant Sebastián,
a l'any 79,
quan hem presentat la pel·lícula,
nosaltres anàvem a una pel·lícula molt humil,
amb el Francesc Bellmunt,
que es deia Salut i Força el Canut,
que va ser presentada
al mateix palau de festivals que l'Alien,
un dia després,
i vam compartir un restaurant d'aquests típics,
de Sant Sebastián,
d'un pis,
vam compartir la taula
amb tot l'equip artístic i tècnic d'Alien,
i nosaltres amb altra taula.
És a dir,
i la juerga,
i el no sé què,
i la Sigur Riu Iba.
Sigur Riu Iba i era,
i destacava per el seu volum i alçada,
i l'altre cop també,
i estàvem allà enganxats.
Però aquí no hi va haver amistat,
ni hi va haver relació directa,
ni hi va haver una conversa.
Amb qui sigués?
És amb el Evangelis.
Evangelos Odisseas,
Odisseas Papatanasio,
és el nom exacte d'aquest senyor.
Odisseas.
Odisseas de segon,
és a dir,
Evangelos és el seu,
d'aquí ve Evangelis.
Bueno,
faig l'apunt que l'Anastàcia es diu
Anastàcia Rinus Martí.
Martí,
però Martí és la mare que és catalana.
Martí és la part catalana.
Però Rinus és grec.
El pare és grec.
Odissea,
quina connotació té?
Odissea,
hi ha també un altre Odissea,
que és un poeta grec,
que és Odissea Elitis.
Odissea Elitis.
Odissea Elitis.
Bé d'Odissea.
Bé d'Odissea.
Bé d'Odissea.
Totalment.
Bé d'Odisseu.
Odisseu,
sí, sí, efectivament.
Bé,
l'any 91 un amic meu
té un projecte boig,
tothom en aquest món del cinema
i de les arts en general
tenen projectes bojos,
s'acostava i se sabia
que a Barcelona hi hauria
les Olimpiades el 92,
i es va dir,
anem a fer una cosa grossa,
i ell va dir,
anem a fer una cosa grossa el 91.
El 92 passaran masses coses,
anem a fer-ne una el 91.
I avui,
un tio que a mi li agradava molt,
i a mi també,
que era un realitzador polonès
que estava a Estats Units,
per fer una realització en directe
sobre una cosa que és molt polèmica,
que és l'edifici de la Sagrada Família,
tal com estava l'any 91.
Una cosa en directe vol dir,
una mena de gravació
a no sé quantes càmeres,
que al mateix temps
havia de ser postproduïda en directe,
és a dir,
que hi haurien efectes digitals,
els que es podien en aquell moment,
3Ds incorporats,
tot en un moment.
I aquesta era la part
del Zbigniew Rybzynski,
que és el director
que havia,
bàsicament,
era un home que havia dirigit clips,
clips però d'un nivell molt alt,
era un home molt bo
amb tema de...
i que treballava amb alta definició,
ja,
l'any 91.
I llavors,
per la part de la música,
ell tenia claríssim,
jo vull abanglis.
i nosaltres,
bueno,
els abanglis,
però esclar,
el Rybzynski el vam anar a veure
a Hoboken,
als Estats Units.
Ens vam reunir amb ell,
li vam explicar el projecte,
va dir que sí,
en principi,
va firmar una carta de compromís,
i vam seguir,
el tema anava per llarg,
i llavors,
anem a veure abanglis,
i esclar,
anem a París,
una primera vegada,
ens diuen l'hotel que està,
l'hotel Napoleon de París,
piquem a la porta,
pràcticament,
a baixos recepcions,
i diuen,
abanglis necessita una,
necessita que ens haguessin avisat de la visita,
no podem deixar-los passar.
Llavors,
i tornem una segona vegada,
amb una tornada,
i anar d'una altra vegada a Barcelona,
i tornar a París,
amb un viatge intermig,
i tornem a anar,
i llavors aquesta segona vegada,
ja havíem lligat el tema amb el seu amic i agent,
i havíem quedat per dinar,
és a dir,
però vam arribar d'hora,
en la qual,
diu, no, no, que passin,
ja poden pujar,
després ja dinaran aquí,
i una gran escalinata que hi ha a l'hotel Napoleon,
a l'esquerra,
puges,
i va donar el gran,
a la gran habitació,
que és la suite imperial,
i en aquesta suite imperial,
quan entrem,
tota ella estava perimetrada de teclats,
però tal com us ho explico,
era tot un teclat enganxat al costat d'un altre,
tant per a l'esquerra com per a la dreta,
s'obria un gran saló,
també perimetrat de teclats,
i de cop,
entra l'anglis,
i salutacions,
tal,
sempre hi ha la cosa aquesta,
que és clar,
un compatriota,
quasi compatriota com jo,
no pot parlar grec,
vull parlar anglès,
perquè el greu grec és més precari,
comencem a parlar i tal,
no, no, escolta,
anem a dinar a baix,
que ens esperen per dinar a l'hora,
baixem,
i sí, sí,
vam tenir un dinar d'una hora i mitja llarga,
en què vam parlar de tot,
vull dir,
el nostre projecte,
evidentment vam declarar la nostra admiració
per tota una sèrie de coses d'ells,
ja quan era membre de la Floyd Child,
que era el grup en què ell va tocar,
amb el temi russos,
amb el temi russos i companyia,
per mi va ser,
o sigui,
després ja va bé el Newman després d'això,
però de fet,
per mi,
és un dels personatges que m'ha fet il·lusió de conèixer,
i molta il·lusió de conèixer,
efectivament.
i aquí estava component,
d'aquí venien tots els teclats,
componia constantment,
la pel·lícula de 1492.
De Ridley Scott.
De Ridley Scott.
De Ridley Scott.
Sí, senyor, sí, sí.
Bueno, era això,
era una petita anècdota que he aconseguit explicar.
No, però crec que és interessant.
Per córrer,
sí que m'agradaria notar aquest factor romàntic,
perquè el factor romàntic de la pel·lícula que la novel·la no té,
com ja he dit,
la novel·la és una espia i no té cap sentiment,
absolutament per res,
va acompanyar,
per això dic que és la primera pel·lícula postmoderna,
però té encara molts elements,
per dir-ho així,
de patriarcat,
en el sentit que hi ha l'escena típica del Harrison Ford,
que fa de mascle,
i quan la Sean Penn,
la Rachel està a punt de fugir,
perquè li agafa por,
està veient que el Harrison Ford se la vol agenciar,
tan impedeix que pugui fugir per la porta,
i una mica la força,
al final, evidentment,
ella cedeix com ell for,
amb aquesta visió mascle.
però després,
amb elements absolutament de detall,
us en recordeu que hi ha un moment,
cap al final de la pel·lícula,
que el Roy
travessa la paret,
perquè en la pel·lícula tenen força,
que els replicants no són particularment forçuts,
ni ultraintel·ligents,
a la novel·lícula,
però us en recordeu que,
a través de la paret,
li agafa la mà,
li treu la pistola,
que després li torna a donar,
perquè ell ja se sap que s'està morint,
i està jugant amb ell,
com si fos ell el gat,
i el Deckard el ratolí.
I diu,
crac,
li trenca un dit,
i diu,
això és per la Zora,
que és la ensinistradora de serps,
i crac,
li trenca un altre dit,
i aquest és per la Pris.
El Leo,
que el Bobbitt, eh?
És a dir,
aquesta cosa,
et trenco els dits per les dones,
per les nostres,
que has matat.
El Leo,
que el Bobbitt, no?
Sí, sí.
Metafòricament,
perquè també hi ha un moment que el Roy demostra
que la mort del Leo li afecta, no?
La mort del Leo,
que curiosament,
la fa la Rachel,
que és replicant,
però que com que ja s'està mitjà enamorat del Deckard,
i el Leo està a punt de carregar-se el Deckard,
el Deckard,
mata a un dels seus.
Perquè ella encara no ha pres veritable...
Ella sap que...
Quines són les regles.
Sap que és una replicant,
però no, no, no,
és un factor interessant de la pel·lícula.
Està desubicada.
És a dir,
és una replicant,
però com que està a la Terra,
no està fugint,
vull dir,
està a la Terra,
perquè és un experiment de la Tyrell,
precisament per intentar enganyar el Boyd Camp,
el sistema de detecció d'empatia, no?
Sí, sí, sí, sí.
Del Deckard, no?,
que utilitza la policia.
Bé,
més que més perquè són detalls d'una pel·lícula
que encara té una visió mascle de les coses, no?
Sí, sí.
Està amb la transició.
Sí, exacte.
Mentre que la novel·la,
que curiosament és de l'any 66,
és probable que hi hagi alguna connotació en aquesta línia,
però com que no és gens romàntica,
és molt aspre,
en tots els sentits és una novel·la molt aspre,
doncs...
I es dona massa aquesta possible col·lisió, diguem-ne.
No, és que no hi ha història d'amor.
Ja, ja.
La novel·la no té història d'amor.
Això és un invent dels guionistes, d'Escot,
perquè, evidentment, han de vendre el producte.
S'ha de fer digerible.
Exacte.
Però jo crec que és obligació d'algú,
o algú s'hauria de sentir obligat,
a fer una adaptació cinematogràfica
de la novel·la tal, tal com és la novel·la.
Perquè hi ha una cosa de Philip Kindred Dick,
que és molt bona.
És molt cinematogràfic.
És a dir, tu estàs llegint la novel·la
i realment ho estàs veient amb imatges.
I hi ha una seqüència.
O sigui, resulta que s'esvaren
perquè són quatre replicants
els que tornen,
els que s'han filtrat a la Terra.
I resulta que la Terra està infectada
de replicants
que tots es fan passar per policia
en una comissaria falsa.
És un dels moments,
és un dels moments més magnífics de la novel·la,
t'ho seguro,
que a més és temps.
Perquè Deckard va a aquesta comissaria
i es pensa que està entre humans.
I de cop i volta comença a veure
unes coses molt estranyes de comportament, no?
Comença a patir per la seva pròpia existència,
per dir-ho així.
De veritat,
és un dels moments de la novel·la
més increïbles
i que és absolutament cinematogràfica.
Es podria traslladar directament
en una seqüència de pel·lícula cinematogràfica.
Jo crec que,
sense demèrit de la religió escot,
que amb els anys he après a valorar-la
i a valorar-la molt.
Però molt.
Realment,
perquè parla amb imatges.
Si treus la veu en off
i el happy end final,
realment,
hi ha...
Per exemple,
els animals...
La Terra,
en la novel·la,
deixen clar
que hi ha hagut una tercera guerra mundial
i que,
per tant,
els que tenen calés
fugen fora de la Terra,
perquè la Terra està condemnada a la mort.
En el sentit
que hi ha molta radioactivitat
i no és possible...
Només qui es queda a la Terra?
Els pobres.
Una altra cosa
que, afortunadament,
no han encertat.
De moment.
De moment.
Però,
a la pel·lícula no s'esmenta
la guerra mundial,
però sí
la situació climàtica
absolutament...
Sí,
absolutament.
Aquesta sí que s'està produint.
Sí,
deies alguna cosa.
Hem d'anar acabant amb...
On hem vist la pel·lícula?
Perquè jo no l'he vist aquesta,
la pel·lícula.
Jo l'havia vist diverses vegades
i no l'he tornat a veure.
On es pot veure la pel·lícula
en aquests moments?
Perquè no ho hem comentat.
HBO,
hi ha una còpia...
HBO,
però no.
A Prime,
a Prime tenen una altra versió.
HBO tenen la versió internacional.
Sí.
HBO no sé si...
Ai,
HBO tenen la versió internacional.
A Prime,
em sembla que hi ha la possibilitat
de veure el Final Cut,
la versió del 2017.
I pagant 4 euros a YouTube.
Però pagant.
Efectivament pagant.
No hi ha cap altra plataforma.
I Movistar,
i Movistar,
tres quarts del mateix.
També la té.
Sí.
Passant per caixa també.
Però passant per caixa.
Una cosa,
aquesta pel·lícula és del 82
i amb ella surten una sèrie d'intèrprets
masculins i femenins
que després tindran unes carreres importantíssimes.
El primer d'ells,
Harrison Ford,
que l'hem anomenat moltes vegades.
Però ja era famós per estar molts.
Sí.
Edward...
Va créixer més.
Va créixer una mica més.
Va créixer.
Edward James,
el Roger Howard,
que ha fet moltes pel·lícules.
Edward James Olmos,
també el conec.
A Olmos?
Sí.
Què dius ara?
A Màlaga.
A Màlaga ens vam conèixer.
Vau parlar en castellà?
En castellà, perfecte.
Sí, en castellà, perfecte.
Sí, sí.
Va ser una casualitat.
a favor.
Ell va anar-hi per un premi o per alguna cosa
i ens vam conèixer a la discoteca el vespre.
Seguint la Son Young,
la Daryl Hanna,
la Joana Cassidy,
tots aquests són actrius i actors que...
Quina donessa, eh?
La Joana Cassidy.
Un pronunciament.
És el que va rodar un pla encara molt tard
quan la pel·lícula estava muntada i tot.
Va...
Quan estava a les set versions ja fetes i passades,
roda encara un pla per l'última versió de totes,
la sisena,
la setena no estava feta encara,
que va ser per una substitució digital.
És a dir,
se la va rodar per substituir-la...
No, no, això és el Final Cut.
Això ho van fer pel Final...
Pel Final Cut és?
Va, va, va, va.
Tinc un líquid de versió.
És a dir, quan van decidir d'anar a fer un muntatge final...
Sí, perdó, va quedar titallat.
Bueno, i van a buscar el fill del Harrison Ford...
Per fer la veu.
Perquè quan parla amb el Abul Ben Hassan,
el que fabrica les serps,
resulta que els labials no encaixaven...
No es corresponen.
I això en totes les versions.
Sí, sí.
li van fer que encaixessin i van buscar...
Clar, evidentment el Harrison Ford ja era...
Ja era gran, ja era gran.
Els llavis...
I van agafar la barra,
la barra del fill del Harrison Ford,
perquè és identica.
Volia fer un apunt sobre la filmografia
perquè es dongueu compte
de la importància d'aquest director.
Va començar el 1977 amb Els Dualistes.
i quina forma de començar.
Perquè és una gran pel·lícula, Els Dualistes.
Ell, de fet, jo m'he adonat que, bàsicament,
ha tocat l'època medieval i l'època, diguéssim,
de la ciència... del futur, futurista, la ciència-ficció.
Els dualistes.
Els 79, Alien.
Els 82, Black Runner.
Els 85, Legend.
Els 89, Black Rain.
Els 91, Thelma i Luis.
Els 2000, Gladiator.
Els 2005, Regne del Cel.
Els 2007, American Gangster.
Els 2010, Robin Hood.
Els 2012, Prometeus.
Els 2015, The Martian.
Els 2017, tots els diners del món.
2021, L'últim Duel, o The Last Duel.
El 2021, House of Goods, sí que aquí en vam parlar.
I ara, d'aquí un mes, veurem Napoleón.
Napoleón.
O sigui, fixeu-vos en el gruix i la importància d'aquestes pel·lícules.
De pel·lícules amb molt de pes.
No totes elles amb el mateix, però, evidentment, moltes amb el mateix.
Però d'un notable alt, eh?
Sí, sí.
Progressivament, les seves pel·lícules, per això, es converteixen en artefactes de gran impacte,
perquè, vull dir, les mogudes...
Les produccions d'aquestes pel·lícules són d'una dimensió.
Mareix d'imaginar.
Tan gegant.
Mareix.
Absolutament, tan gegant, que vull dir...
Escolta, jo diria...
Escolta, jo diria...
Jo diria que la major part dels humans ja sap que s'estrenar d'aquí quatre dies Napoleón.
Absolutament.
Jo crec que ho sap el globus.
En quina pel·lícula...
El globus sense ho sap això.
En quina pel·lícula passa, això?
Això és el que dèiem abans, que les pel·lícules...
És cert que, com més a prop de l'estrena se'n parli millor,
però de les pel·lícules se'n parla molt abans de les importants,
molt abans que s'estrenin.
I això també té una feixa...
I clar, i té un tractament visual, perquè realment és un visionari.
És un dels grans, eh?
Vull dir, jo el poso al costat de Terry Jones,
o de, evidentment, Kubrick, o d'Orson Welles.
O sigui, són visionaris.
Tenen un poder mental, visualment parlant, brutal, no?
Clar, les pel·lícules de Charlie Scott et trauen ja per la vista,
perquè et fot uns planos i et desenvolupa...
La càmera està col·locada de tal manera.
Sí, sí, sí.
I la posada en escena és de tal nivell
que, senzillament, com a espectador, t'aixafa.
O sigui, et deixa absolutament esclafat.
Vull dir, absolutament fora de tu.
I, a més, li agrada exagerar molt el so.
No hem parlat de la banda sonora de Blade Runner,
però és barroca com la pròpia pel·lícula.
O sigui, la pel·lícula, visualment, és barroca,
però és que la riquesa d'elements que estàs...
A banda de la música d'Evangel,
els sorolls, tot el que vas sentint constantment,
els cotxes, els spinners,
tot és...
Hi ha un horror vacui de silenci i és molt elaborat.
És a dir, el so el treballa molt i exagera molt el so,
el riu d'escot, no?
Sí.
Si a un se li ha de trencar una cama,
tu sents la trencada de l'os
com si fos la teva cama, no?
El so en macro, a vegades.
El so en macro.
El so en macro, sí.
Efectivament.
Sí, sí.
Molt bé, volies...
Bueno, si queda temps, què queden?
Cinq minutets?
Vuit minuts, vuit minuts.
No, bueno, menys serà.
Jo vull dir alguna cosa, un apunt sobre alternativa.
Digues, digues.
Parlaré d'una sola, no hi ha problema.
Ah, vols dir després, val.
Em tiro.
L'una que...
Em portava a vàries, avui, de coses.
Em porto una de fa dies,
perquè no hi ha hagut temps,
hem fet uns parades tan rics
que no hi ha hagut manera d'entrar en la part,
diguem, de les sèries.
En aquest cas és una sèrie,
a vegades he entrat en altres coses.
En aquest cas és una sèrie.
Es diu Nada.
Crec que no en vam parlar-ne.
Potser n'hem parlat privadament
i em donem a la sensació que l'havíem parlat.
No.
És en realitat una minissèrie.
Amb Antena, no.
No, no n'hem parlat.
Me n'hem parlat.
Minissèrie de 5 episodis, entre 28 i 35.
És mini perquè té 5
i és mini perquè els capítols són realment curts.
És Argentina, del 2023,
i és l'història d'un home de Buenos Aires,
un home que viu a Buenos Aires,
que és un bon vivant.
És un bon vivant que ha estat molt ben acostumat
perquè ha viscut amb una dona
que l'ha cuidat en un extrem tremendo,
que no és la seva dona,
sinó que és una mena de minyona
que pràcticament li fa de mare, de dona i de tot.
I aquesta dona mor.
I al morir aquesta dona
es queda absolutament perdut.
Però busca solucions, o no les busca,
però li arriben
i troba una noia encisadora,
meravellosa,
joveneta,
que ell de moment no la vol per res,
perquè entén que serà un desastre,
l'aprova
i veu que no està en el codi que ell estava acostumat,
però a partir d'aquí,
evidentment passa el que havia de passar,
comença a acostumar-se
al funcionar d'aquesta noia,
a la manera que fa les coses,
a l'amor,
mútu que es van professant,
en el bon sentit de la paraula,
que sempre és bona la paraula amor,
però en aquest cas,
no anant més enllà,
sinó que és un amor purament paternofilial,
pràcticament,
i componen realment
un programa absolutament estupendo.
Aquest Manuel,
que és el nom del personatge,
realment és d'una riquesa...
la pel·lícula és molt esquemàtica,
aparentment,
estàs veient com una caricatura,
i al principi et sorprèn,
però és que és caricatura tot,
és caricatura l'actuació dels personatges,
és caricatura l'il·luminació,
és estar exagerada fins a l'extrem,
la decoració i tot,
per tant,
tot està en el mateix codi,
i això s'agraeix,
i es veu molt bé.
Esclar,
el més sorprenent de la pel·lícula,
de la sèrie,
és que compta entre els actors principals
amb Robert De Niro,
és a dir,
que a part de la presència de tot un cast
absolutament argentí,
hi ha un Robert De Niro,
que està a Nova York,
tranquil·lament,
en un apartament,
i que és l'introductor,
sempre,
del capítol,
però no del capítol,
sinó que ell està ficat a dintre,
és un escriptor,
figura,
nou iorquí,
d'èxit,
de molt d'èxit,
que va conèixer el Manuel un dia
en un viatge que va fer a Argentina,
i a partir d'aquí,
explica,
no el contingut del capítol,
però ens dirigeix a veure
què és el que veurem d'aquí uns moments,
i llavors veus el capítol,
i no en tanca també.
Bé,
en l'últim episodi,
fa el salt a Argentina,
i allà està en contacte
amb els personatges de la sèrie.
Es diu que és la primera sèrie
en què Robert De Niro,
sèrie televisiva,
és a dir,
que mai havia estat
en aquest nivell d'integració.
Havia fet altres sèries,
però petites aparicions puntuals,
en aquest nivell d'una sèrie
en què apareixen tots els capítols
d'una manera o altra,
i que és un personatge més,
es veu que realment no hi havia.
En quina plataforma la podem veure?
L'hem vista...
Deixa'm mirar,
que no ho recordo ara.
Ah!
Poc.
Poc visible.
Disney.
Ah, Disney.
Disney, clar.
I el títol Nada.
Es diu Nada.
Nothing.
El títol fàcil de recordar.
Nothing.
És Paraguay,
aleshores no he dit
que la noia aquesta que li arriba,
joveneta,
és Paraguay.
I els directors són el Mariano Cohn
i el Gaston Duprat,
que van fer una pel·lícula
que recordareu vosaltres,
que és El Ciudadano Ilustre,
del 2016.
Aquella del polític
que torna al poble.
Sí, sí.
Que era una pel·lícula estranya,
també,
però amb cert grau d'interès.
Té el seu interès.
Té el seu interès.
Comentar-vos que,
com cada any amb aquestes dades,
es celebra a Barcelona
el Festival Alternativa.
Aquest any hi ha la particularitat
que és el 30è aniversari.
I la veritat és que,
s'hi han posat en ferm,
tenen la col·laboració
dels espais de la Filmoteca,
el Somseig i el Cinema Esmaltà
i la Casa Mare, la central,
està al Centre Cultura de Barcelona,
SSCB.
SSCB.
Eh?
Eh?
Eh?
Eh?
Eh?
Eh?
Eh?
Eh?
Eh?
Eh?
Eh?
Eh?
Eh?
Eh?
Eh?
Eh?
Eh?
Eh?
Eh?
Té una pel·lícula que es titula
Fallen Lips de Akis Kaurismaki,
que perquè es poseu,
o sigui, és del 2023,
i ha sigut Premi del Jurat de Kant
d'aquest any.
Sí, sí.
Eh?
Director Finés, no?
Sí, sí.
Finés, efectivament, sí.
D'una trajectòria molt personal, també.
Molt peculiar.
Molt peculiar.
Tenen coses interessantes.
Tenen coses interessantes.
Té un punt.
Aquesta també.
Aquesta també.
Aquesta també.
És molt atractiva de veure.
Eh?
Eh?
Després, eh?
També del 2023, l'endemà, el dissabte,
es va projectar La Quimera, de Alice Robbaker.
Aquesta és una directora, que la recordareu,
perquè va fer, fa 3 anys o 4, Lássaro Felice.
Ah, sí.
Va ser una pel·lícula molt curiosa,
que també era interessant de veure, eh?
una mica realisme fantàstic, aquesta cosa curiosa,
que ella toca amb molt encert.
I, de moment, el que porto vist fins ara,
la que m'ha agradat molt, molt,
és It Must Be Heaven,
podria ser el paraíso,
d'Elia Suleiman.
Aquesta placa és del 2019.
El director és nascut a Nassaret,
però d'origen palestí.
I es veu que durant tres anys...
No, és que la pel·lícula és molt divertida,
és una comèdia, són trenta sketchos.
Ell és un director, aquesta és la quarta pel·lícula d'ell,
i sempre fa el mateix.
És director guionista i actor principal.
Llavors, ell actua sense parlar.
O sigui, una mica en Jack Stati, Buster Keaton...
Ostres, és interessant.
Us ho recomano moltíssim.
No, no, prenem nota.
I, en general, si podeu, aneu a veure alguna pel·lícula,
perquè queden coses molt bones
per veure encara aquesta setmana.
It must be heaven.
It must be heaven.
No sé si es podrà recuperar per a algun lloc.
Ara no, però no, quan s'estreni.
Possiblement en aquest moment serà molt difícil.
Bé, és interessant de mirar-ho,
perquè té quatre anys la pel·lícula.
És del 19.
Ostres.
I a la millor es pot trobar ja.
Amics i amigues,
se'ns tira el temps a sobre.
Moltes gràcies,
i ens veiem la setmana que ve.
Bona nit, bona nit.