Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Cinema sense condicions.
Fins demà!
Fins demà!
Hola, bona tarda, amics i amigues de Ràdio d'Esvern.
Ben trobats de nou una setmana més per parlar-vos de cinema,
per parlar-vos en aquest cas també d'un clàssic com és Raixamont d'Akira Kurosawa de 1950,
del qual hem sentit un fragment de la banda sonora que va ser feta, composada per Fumio Ayasaka, que és un dels color ordors habituals de Kurosawa.
va treballar amb aquesta i les sis pel·lícules següents.
Bé, però abans de tot això, deixem que us presenti a l'equip d'avui, que és el Vial dels Comandaments. Bona tarda, Vial.
Bona tarda.
Què tal? Com ha anat la setmana?
Molt bé, molt entretinguda.
Molt entretinguda.
Hi ha hagut alguna cosa de cinema que t'interessa comentar?
No, no he vist res.
O has estat per feina?
Sí, he estat per feina de batxillerat.
D'acord.
Molt bé, benvingut, doncs. I bona tarda, Ignasi. Què tal?
Hola, què tal? Bona tarda.
Com ha anat la setmana?
Bé, bé.
Sí? Has vist alguna estrena, també?
No, aquesta setmana estic una mica pobre de...
Sí que he vist Misterio en Venecia, la pel·lícula del Kenneth Branagh.
De Branagh, sí.
Però va ser la setmana anterior, vull dir que no...
Aquesta no he tingut ocasió de veure res.
Molt bé.
Tant que així, si tenim temps després, la podem...
Podem parlar i tant.
L'has vist tu?
No.
No.
No.
Però bé, he vist alguna altra.
Sí.
En tot cas, excusar l'assistència del company Anastasi, que el tenim de vacances, em sembla que està a Menorca, em sembla que em va dir que anàvem sis o set dies.
Efectivament, sí, sí.
No sé si ens està sentint des d'allà, suposo que no, però en tot cas el saludem des d'aquí i tenim un record per ell carinyós, com sempre.
Molt bé, dit això, doncs ja entrem en el que és la pel·lícula de la setmana.
Aquesta setmana he escollit, em tocava a mi, i vaig escollir Raixemont per dues coses, bàsicament.
Una, perquè penso que Kurosawa és un dels directors que són de referència, no solament, que principalment, del cinema japonès, sinó també del cinema mundial del que és el segle passat, des del, podríem dir, els anys 45 fins que es va morir, fins als 90, 95.
Bé, la pel·lícula és de 1950, en 1950, dintre del que és el cinema japonès, va entrar interiorment amb el que es pot dir l'època d'or del cinema,
al Japó, que va ser una dècada extraordinària, i, per una altra banda, també va ser la presentació i l'aposta de llarg i l'èxit, tant a Europa com als Estats Units,
del que després seria una espècie de boom, perquè tingueu una idea, he estat comprovant una mica algunes dades, i, per exemple, japoneses, són quatre pel·lícules
que han tingut l'Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Això em sembla que és la nacionalitat que més vegades ho ha aconseguit.
Vol dir que, a partir de 1950 i a partir de Raixomón, hi va haver un interès, va despertar un interès especial a Occident
per tot el que es feia amb el cinema japonès. El cinema japonès, tinc entès que va arribar a partir, molt aviat, molt primàriament,
a partir d'una màquina Gomón que van portar al Japó des de França, i que va ser el tret de sortida dels pioners
del cinema mood japonès. En el cinema mood japonès hi va haver un parell de qüestions curioses,
i és que, per una banda, va estar influenciat pel Kabuki, que era el sistema de teatre clàssic japonès popular,
i després també hi havia una activitat amb la que, per cert, es va iniciar
Kurosawa, que era el recitar o el explicar les pel·lícules durant l'època del cinema mood.
Llavors, diguéssim, a partir de durant aquests anys que podien anar des del 1910 fins al 1926-27,
hi va haver una mena de progressió, tant amb la temàtica com amb el que és la qüestió tècnica.
Tot això es va anar desenvolupant fins que van sortir dos o tres estudis importants
que han sigut de referència també mundialment, estudis per la construcció i per la confecció de pel·lícules,
i, a partir d'aquí, ja en els anys des dels 60 fins al 90, hi va haver una contemporització entre,
per una banda, tot el que va ser ja la crisi del cinema arreu i també a Japó,
però, per una altra banda, també la consolidació de nous valors del cinema com a directors
a partir dels grans clàssics que ja es van produir i van sorgir a la dècada dels 50.
Tornant ja a la pel·lícula, direm que, bé, ja hem dit que és de Kira Kurosawa, dirigida al 1950,
dure 88 minuts, és en blanc i negre, està basada en dues narracions curtes
que Kira Kurosawa havia llegit i li havia interessat molt, eren dos contes de l'escriptor
Rionosuke Akutagawa, que, entre paràntesis diré que, curiosament, va tindre una vida complicada
que va acabar amb el seu suïcidi als 35 anys.
Aquests dos relats curts eren En el bosc i Raixomont.
La pel·lícula comença, diríem, amb Raixomont i acaba en El bosc.
En ell ens ofereix, Kurosawa, una reflexió lúcida sobre la condició humana
a través de la seva relació amb la veritat i l'honradesa.
La pel·lícula bascula sobre aquests elements que són intemporals
i que, per tant, vista la pel·lícula ara, hi ha dues fases a tindre en compte.
Per una banda, hi ha un element que és la construcció narrativa
en què no podem obviar que hi ha fins i tot una sobreactuació per part dels actors
que avui en dia queden com una mica carrinclones, una mica de modè, diguéssim, molt passada.
Però, per una altra banda, hi ha la força d'algunes imatges concretes
que, a partir d'aquell moment, ja van fer escola
i, realment, continuen sent molt impactants encara ara
i, sobretot, és el contingut.
El contingut és un contingut, ja ho he dit abans, intemporal
i, per tant, són uns valors, i al revés, i uns contravalors
que estan avui al carrer.
I llavors, en aquest sentit, la pel·lícula és perfectament vàlida
i pots entrar en ella sense cap tipus de problema
i treure'n conclusions importants.
El guió, a qui era que us ho sabia, sempre que podia,
deia que li agradava fer els guions amb companyia d'algú.
Si podia ser dos guionistes més, millor, si no, un, com a mínim.
Per què?
Doncs perquè era un home molt curós amb la seva forma de treballar,
tant és així que se li deia també que era dèspota,
però, en realitat, el que probablement era és molt exigent en si mateix.
I llavors, una de les coses que tenia era cura també
en no voler donar una visió unilateral de les coses.
Llavors, li agradava molt tindre altres guionistes
perquè d'aquesta forma hi havia sempre una discussió,
un contacte entre opinions
que per ell el feien créixer amb diversitat i dialèctica
el discurs que volia proposar.
En aquest cas, es va ajuntar amb Shinobu Hashimoto.
La fotografia, en blanc i negre,
que per moments és extraordinària,
és de Kazuo Miyagawa.
La il·luminació de Kenichi Akamoto,
la banda sonora, com hem dit,
de Fumio Ayasaka,
que va treballar durant uns anys amb ell.
Hi ha una cosa que m'ha xocat molt,
que l'he vist així,
a vegades em fixo en coses rutinàries,
i a partir de 1965,
Kurosawa va filmar exactament una pel·lícula cada cinc anys.
És una dada curiosa
que pot parlar o bé de la dificultat per trobar financiació,
o bé del seu interès en desgranar i destilar uns guions
i també una construcció estètica.
Perquè, clar, a partir de quan va començar a treballar
el cinema amb color,
les pel·lícules de Kurosawa
són emblemàtiques, no?
Tenen una riquesa artística extraordinària.
És el Kubrick.
Efectivament.
Tens molta raó.
Estic d'acord.
Sí, sí.
A nivell d'ots, això de...
La meticulositat.
amb pel·lícules com Run,
són absolutament aclaparadores.
Sí, sí.
Caguem uixa.
Molt bé.
Bé, doncs, com he dit abans,
ell, igual que molts grans creadors,
per exemple, Berman, en un altre sentit,
li agradava molt treballar amb equip.
O sigui, sempre que podia,
mantenia el mateix equip.
Perdona, em fan un senyal?
Sí? Va bé?
Sí.
El so?
Sempre que podia mantenia el mateix equip,
perquè d'aquesta forma
igual passava amb el que és la qüestió doctoral.
Ell, per exemple, s'ha dit moltes vegades
que Toshiro Mifune,
que va ser un actor amb el que va fer
11 o 12 pel·lícules...
Fetitxa, no?
Sí, per ell va ser una mica com el John Wayne
per John Ford, no?
M'agradaria fer un incís...
I tant.
...perquè s'ha esmentat Berman.
Es veu que Kurosawa feia el mateix que Berman.
És a dir, setmanes abans del rodatge,
equip tècnic i actors i Déu i sa mare,
tots convivint...
Sí, sí.
I parlant de la pel·lícula
i preparant-la i pim-pam-pim-pam
fins que...
O sigui, Berman feia exactament el mateix.
Sí, sí, sí.
És curiós.
Sí, sí, sí.
No, no, però és una aportació correcta
perquè...
O sigui, és una mica d'aquelles coses,
és el mateix que has dit de Kubrick,
que agermanen aquests creadors
que estan més enllà
de lo que és una categoria de gran director.
No, jo diria que són fonamentals.
O sigui, ells han ajudat a fer créixer el cinema.
Per exemple, Kubrick va fer 13 pel·lícules.
Kurosawa en va fer moltes més.
Una trentena, 33.
Sí, però podríem dir una cosa.
D'aquestes, 10 o 12 són obres mestres.
Sí, són fascinants.
També és veritat que és un director
que això ja els crítics li retreien al principi,
amb Raixomón precisament,
els crítics japonesos, eh?
Sí.
Li retreien i després s'ha fet un mantra,
i es repeteix sempre,
però alguna cosa de veritat ja.
No, Raixomón no va agradar gens a la crítica japonesa.
Va tenir un èxit relativament moderat
per sorpresa de la productora japonesa
que no afrontava amb passió el producte.
Però, en tot cas,
no va tenir, entre la crítica japonesa,
gran acceptació.
I entre les coses que deien
estava aquesta,
precisament que havia fet una pel·lícula
a alguns occidentals.
I d'alguna manera
és una mena d'inculpació
que sempre se li ha fet
perquè tu mires Ran
i evidentment que t'està parlant
del període del segle XVI japonès
i tot el que tu vulguis, no?
Però la Copola, em sembla,
té a veure amb la producció de la pel·lícula i tal.
Copola estava fascinat per Gurosawa
i per aquest desplegament,
per aquesta cosa
que amb el seu Dràcula,
de fet, d'alguna manera,
també s'inspira, no?
Tot i...
Sí, hi ha una...
Alexander Neski és una altra referència.
És un aspecte èpic
que està allà.
Sí, aquesta cosa de Gurosawa, no?
Però Ran, evidentment,
és una pel·lícula,
malgrat que és japonesa de contingut
i d'essència cultural,
per dir-ho així,
és evident que està feta a l'occidental.
Després hi ha hagut una connexió,
com podria ser aquesta de Copola,
però que s'ha produït,
per exemple,
John Starch
va fer una rèplica,
un remake,
de los siete samurais
amb los siete magníficos.
Claríssima, no?
Sí, de la mateixa manera
que
Quatro Confessions
és un guenster
del Martin Reed
a l'any 64,
que és un remake,
per dir-ho així,
una referència de Raixomón, no?
De Raixomón, claríssima.
A mi m'agradaria...
Amb Paul Newman
i a Doris Robinson.
Exacte.
A mi m'agradaria
simplement dir que,
bueno,
que la pel·lícula està...
va fer un gran impacte
perquè es considera
que és la primera pel·lícula
que d'alguna manera
planteja un fet
del qual
no podem saber la veritat.
Només tenim quatre versions
i això va generar
un gran impacte
i a partir d'aquí
Hollywood, sobretot,
això ho ha treballat, no?
Ho va captar molt.
Ho ha treballat
los sospechosos habituales,
per exemple,
o el Pulp Fiction
de Tarantino, no?
Bueno,
faríem una llista
que no l'acabaríem mal
perquè hi ha moltes pel·lícules
que juguen
a aquesta versió, no?
Home,
aquesta de construcció,
diguéssim,
que en Pulp Fiction
es veu molt clara,
encara que la pugui
escomotejar una mica,
però...
Són uns fets,
però dels quals...
És la forma d'enarrer-los.
Dels quals no saprem mai
la veritat, no?
Dos apunts.
Un,
això està situat
en l'època,
en el període
que diuen ells
Heian,
és a dir...
Sí, el segle XI-XI.
Sí,
aproximadament cap al segle XI.
No està datat...
No, no,
no ho he trobat
perquè en alguns llocs
he trobat XI,
en altres XI.
I tot és a partir
que va ser...
va tenir un gran èxit
a Venècia,
va guanyar el Lleó d'Or.
Va guanyar el Lleó d'Or.
A banda, doncs,
de l'Òscar,
més tard...
Sí,
a la millor...
A la millor pel·lícula
de Parles d'Extra.
A la millor pel·lícula, sí.
I, curiosament,
va ser
d'una distribuïdora
italiana,
una dona,
va veure la pel·lícula
al Japó
i va suggerir
als organitzadors
del Festival
de la Mostra
de Venècia
que l'agafessin.
I, de la mateixa manera
que els productors
de la pel·lícula
japonesos
no tenien cap
esperança
en la pel·lícula,
tampoc és que
les tinguessin totes
els de la Mostra
de Venècia, no?
Vull dir,
la pel·lícula
es va passar realment
per l'atzar,
perquè
no hi havia gaire passió
per ningú més
que per aquesta senyora italiana
que la va veure
i que, d'alguna manera,
va dir que
valia la pena.
I l'impacte
és el que
ha fet
que
els americans
quedeixin apassionats
fins al punt
de fer remakes
i, d'alguna manera,
tirar endavant
amb aquesta història,
amb aquest plantejament.
Grosava
aquí
va fer un pas
endavant
important
perquè
amb les altres
tres anteriors
pel·lícules
ell va començar
l'any 43
a fer la primera
i,
clar,
amb aquelles
saps què passa?
que estava
molt
supeditat
a la normativa
vigent
a dintre
del món
de l'art
japonès
i era
posar
pel damunt
de tot,
exaltar
l'exaltació
dels valors
de la cultura
i,
per una altra banda,
atacar
sistemàticament
la cultura
d'Occident
sobretot
dels Estats Units.
Sí,
però la pel·lícula
també es carrega
l'ètica
japonesa.
És que
aquesta
és un punt
de partida
que després
és crític,
diguem-ne,
amb la manera
amb el japonès.
A Mikiro
ja fa
una crítica
de
el que és
tot el
sistema
aquest
una mica
clientelar
que tenen
els funcionariat
i tot això
que teníem
en aquell moment
Japó,
després de la
postguerra.
A partir d'aquí
ja
ell
sobretot
en obrir-se
cap al mercat
occidental
també hi ha
una cosa
tot i que
era fill
de militar
i a l'octau
d'una família
de vuit germans
que no devia ser
fàcil
ben atravessant
la primera
i la segona
guerra mundial
i tal com va acabar
la segona guerra mundial
pel Japó
o sigui
no havia de tindre
una vida
massa plàcida
però
sí que és veritat
que ell
a partir d'aquí
va agafar
i
va
o sigui
una persona
molt ordenada
mentalment
i llavors
es va muntar
un criteri
i
va
basar
tot el seu
cinema futur
en un pilar
l'estil
ell diu
que una pel·lícula
per bona tècnica
que hi hagi
i
per bons conceptes
de guió
si no està
atravessada
tota ella
per un estil
que vulgui donar
a entendre
la visió
del creador
sobre aquell tema
no val res
i això
és una cosa
que després
ha sigut
digués
seguit
per molts
directors
etcètera
hi ha un parell
de coses
de la pel·lícula
que sí que m'agradaria
dir
l'una
que
aquesta pel·lícula
que la productora
no li feia cas
que no va ni avisar
Kurosawa
quan va anar
a Venècia
ni el
no va avisar
Kurosawa
i quan va guanyar
el premi
tampoc es va enterar
vull dir
és increïble
aquesta pel·lícula
és del 50
i la
censura
americana
acabava
al Japó
el 1949
és de les primeres pel·lícules
fetes al Japó
que estan fetes
sense la tutela
dels americans
i després
hi ha un tema
hi ha un aspecte
esclar
es parla
de la
de la violació
i de l'assassinat
i de les quatre versions
però a mi
hi ha un altre aspecte
d'aquesta pel·lícula
que és el que m'interessa
perquè jo crec
que és un dels que defineix
el cinema
d'en Kurosawa
que és
la preocupació
ètica
les seves pel·lícules
totes estan carregades
de
dubtes
pel que fa
totalment
el comportament
dels seus personatges
i aquesta realment
és una de les que
amb gran claredat
ho veiem
perquè
és que no se salva
ni l'apuntador
és a dir
que és el que
ha portat
a considerar
per alguns crítics
jo no ho acabo de veure
del tot clar
perquè
com bé has dit
la novel·la
a veure
la novel·la és de l'any 20
escatx 22
la primera
en el bosc
és de l'any 22
i l'altra del 15
i l'altra del 15
de la novel·la
que es diu
Raixomón
pràcticament
no hi ha gairebé res
tret del
potser en el desenllaç
i d'una manera indirecta
pràcticament és
en el bosc
la novel·la
sí
perquè dona origen
a la violació
i a l'assassinat
exacte
aleshores
aquest tram
està molt bé
i és previ
a la interpretació
que han fet
alguns crítics
respecte al fet
que
en Kurosawa
està dient
amb aquesta història
que no té
un final clar
és a dir
no sabem
exactament
la violació
i l'assassinat
no sabem
el tema és
que
alguns interpreten
que ell
està dient
que
com podem parlar
de
qui és el culpable
és a dir
clar
ells han perdut la guerra
hi ha un gran ressentiment
i
està dient
a Occident
d'alguna manera
és
molt difícil
dir
qui té la raó
qui
l'ha
pifiat
qui l'ha
aquesta és la interpretació
d'alguns
però clar
tenint en compte
que la novel·la
és del 22
no acabo de trobar
no
perquè
ell la va portar
al seu terreny
i portar-la
al seu terreny
però bueno
jo què deia més
amb la importància
diguem-ne
ètica
però mira
hi ha una cosa
que és molt important
a mi
em va xocar molt
perquè no me recordava
feia molts anys
que no l'havia
revisat
aquesta pel·lícula
i és que
és una de les primeres
vegades
probablement
que s'estima
en un judici
on
no hi ha
un jutjat
o sigui
uns que estiguin
jutjant
i
tampoc
no hi ha
les preguntes
que fan
és a dir
llavors
l'absència
de la policia
completa
estem
estan parlant
a la policia
però
la policia
no la veiem
però és molt bo
perquè
està enrere de la càmera
això vol dir
que està
enfrentant
l'espectador
està enfrentant
l'espectador
al dubte
a ell mateix
a la consciència
col·lectiva
què veus tu aquí
jo et vaig mostrant
et vaig donant
i després
el que deies
del final
efectivament
no sabem
exactament
allò que diu
la ciència cierta
el que ha passat
però sí
que ell
fa una sublimació
en l'arribada
d'un nadó
que apareix
allà
d'una forma
gairebé màgica
però
que és
una mica
el que dona
un aire
d'esperança
en el futur
màgica no
perquè
la porta
la porta
de Raixamont
és on ells
s'exupluguen
estan runes
un altre aspecte
que s'associa
a les runes
del Japó
del Japó
i a la missèria
claríssim
i
hi ha un element
simbòlic
molt important
més enllà
de la porta
de Raixamont
no hi ha llei
el cap Taire
que és el que escolta
la narració
del geny de Taire
li diu
li diu
el món
és absurd
és un escèptic
no entenc
i si puges
i si puges
aquí a la porta
dalt
veuràs l'escampada
de cadàvers
que hi ha
a l'altra banda
és garrifós
estem parlant
clar
del segle 10
japonès
però
més enllà
no hi ha llei
i ells
curiosament
estan parlant
i meditant
sobre qui té la raó
qui ha obrat
adequadament
o no
justament el límit
d'on hi ha la llei
aquest símbol
de la porta
de Raixamont
bé
a la porta
de Raixamont
era normal
deixant
les mares
que no volien
els fills
o els pares
diguem-ne
i també apareixien
cadàvers
de fet
hi havia cadàvers
que els pujaven
a la part
de dalt
de la porta
i els llençaven
a fora
és increïble
és una cosa
bastant
ja la figura
la porta de Raixamont
té un símbol
és un eixopluc
és un eixopluc
ho és per ell
i també ho pot ser
de cara
als desesperats
i no oblidem
que un dels personatges
inicials
que tenim allà
és un sacerdot
sintoïsta
que
lògicament
en principi
si
no s'hagués oferit
el llenyetaire
a emportar-se'l
segurament
se'l hagués quedat
ell
cap a la comunitat
per cuidar-lo
ells
etcètera
vull dir que
sí
la porta
era un lloc
d'acollida
m'agradaria parlar
de l'estructura
de la pel·lícula
perquè
és molt interessant
és a dir
en realitat
està plantejada
com un flashback
diversos flashbacks
però
bàsicament
és un flashback
a partir d'una situació present
que és la que el llenyetaire
que ha presenciat
la violació
i
la situació
el sacerdot
que ha vist
simplement els personatges
li parlen
al captaire
que simplement
el captaire
vol passar l'estona
mentre
està plovent
aleshores el llenyetaire
que és testimoni
de la confessió
o de la declaració
de cadascun dels implicats
perquè
ell va trobar
ell va trobar
el quadre
ell ho va veure tot
sí
i a més a més
sap el que els altres
diuen
per excusar-se
el més divertit
que aquí
jo crec que és un dels aspectes
una mica humorístic
però
jo destacaria
com a important
és el fet
que el propi
assassinat
el propi
samurai
parla
a través
d'una medium
és
un gir
i a sobre
no és de Kurosawa
això està a la novel·la
vull dir
això és propi
de la novel·la
és molt interessant
perquè clar
el mort
no pot parlar
llavors
com ho fem
efectivament
ja surt
aquesta idea
narrativament
la pel·lícula
és extraordinària
però no se salva ningú
perquè
el sapurai
menteix
perquè ho explica
d'una manera
que ells acaben com suïcidant-se
davant de l'afronta
que la dona
li han violat
el bifune
el diadre
el diadre
evidentment
també menteix
perquè parla
d'un combat
èpic
quan en realitat
probablement
el combat
més real
és el que explica
el geny de Taire
que no sabem
si diu tota la veritat
perquè ell s'ha quedat
la daga
la daga
amb diamants
i per tant
té coses a amagar
aquí
és molt divertida
la daga de diamants
perquè
el bandoler
diu
hòstia
però com m'he pogut
deixar escapar
jo una daga
amb el cos
que té
sent jo
un lladre de llibre
no?
el bifune
no?
sí
la dona
també
la dona
la dona
és ambivalent
la dona
és extremadament ambivalent
i juga amb els dos homes
de fet es forma un triangle
aquí
se'l va criticar
com a misògin
però
la veritat
és que
ell se'n surt
bastant
aplicant aquesta ambivalència
perquè ella és una manipuladora
dels dos
dels dos oponents
a ella
arriba a ser-ho
quan
teòricament
els enfronta
els enfronta
vull dir
tu m'has violat
el bifune se la vol endur
però aleshores
quan s'assabenta
quan veu
la personalitat
que té
que és una mica
arrimar-se
al sol
que més escalfa
segons la circumstància
en aquell moment
la circumstància
és que el lladre
és una amenaça
i a sobre l'ha violat
teòricament
el seu honor
ha estat
tacat
no?
però
d'acord
amb el comportament japonès
la dona
s'hauria d'haver
suïcidat
com el samurai
i en realitat
ni ella
accepta
matar-se
ni el samurai
tampoc vol que el matin
quan se suposa
que el samurai
ha de ser
una persona honorable
el combat
final
real
el que explica
el genetaire
del lladre
amb el samurai
és brut
és una batalla bruta
sense cap elegància
és un combat
a mi et sembla
l'obligió de la pel·lícula
sí
perquè es prolonga molt
molt
i és bruta
és getge
és
amb les arts
no hi ha cap estètica
la idea que es desprèn
és que un
no vol matar
i l'altre
no vol morir
i tot això
va allargant
el combat
perquè té alternatives
en les que un
un està
amb superioritat
sobre l'altre
i perd aquesta superioritat
i la guanya l'altre
i així
i va passant
i després també hi ha una cosa
que és molt curiosa
d'aquestes ambivalències
que tenen
o la dialèctica
que té la pel·lícula
i és que
passem
un
gairebé
la meitat de la pel·lícula
amb una pluja intensa
al temple de Rashomon
i passem
la segona part
de la pel·lícula
amb un bosc
que és
tot el contrari
d'un bosc frondós
és un bosc
extremadament
sec i àrid
les branques
es trenquen
a l'acte
està ple de brossa
de terra
de fer la fotografia
està com cremada
perquè utilitza
perquè està buscat
aquest efecte
per reflectir-ho
sí
és com una terra
estranya
clar
com que no sabem
com és el fet
aleshores
tot és com un
com si fos
un mig somni
vull dir
sense ser-ho
però treballant
molt bé
la fotografia
a nivell del sol
a través de les fulles
generant
els primers plans
són magnífics
mira que ja saps
que jo soc
al contrari
als primers plans
no m'agraden
en una pel·lícula
són molt bons
però són esplèndids
són esplèndids
els de Machicoquio
té uns primers plans
d'aquesta noia
extraordinaris
i després
en un context
és un bosc autèntic
vull dir
no és un plató
els moviments
de càmera
quan es produeixen
quina elegància
i l'editatge
el muntatge
ràpid
es veu que rodava
amb quatre càmeres
està amb sis
a vegades
vol dir
que
li agradava molt
fer presses
diferents
això és innovador
perquè en aquell temps
fins i tot
per qüestions
de pura economia
es rodava
amb un o dos
màxim
i fins i tot
per l'equilibri
del muntador
perquè
tu saps
clar
és que quatre vegades
el material
d'una pel·lícula normal
això és per tornar
a la taula
de muntatge
llàstima que no tinguem
aquí el company
en estar
perquè podria
és a dir
quatre càmeres
el material
de quatre càmeres
en quatre angles
diferents
i després
muntam-ho
evidentment
a nivell de coherència
i de fluidesa
tota
aquestes coses
podrien explicar
allò que
he vist jo
que
hosti
una pel·lícula
cada cinc anys
tu
sí
que vol dir
que aquí
al darrere
hi havia un treball
extraordinari
de música
de so
de planificació
de muntatge
un cubri cala japonesa
està claríssim
i després vull dir
una cosa
per la que vaig
escollir
aquesta pel·lícula
que a part
que ja dic
per mi
que no
és un dels més grans
però
és que es dona
circumstàncies
de la vida
que 73 anys
després
de
Rashomon
ha guanyat
al festival
de can
una pel·lícula
japonesa
que es diu
Monstru
d'Irokazu
Koreeda
que és un director
que ja el coneixem
de trajectòria
però
el curiós
és que
utilitza
també
aquesta triple
versió
dels fets
és molt
curiós
que s'hagi donat
aquesta
i llavors
vaig pensar
mira
ja que
molt probablement
molta gent
voldrà anar a veure
un monstruo
perquè si li ha donat
la palma d'or
de can
algú hi deu haver
que a part
d'això
Koreeda
ja té un passat
com a director
molt interessant
doncs
sabigueu que
l'estil
que està utilitzant
aquí
igual que hem parlat
abans
de Tarantino
etcètera
és
és una
és
parteix del mateix
principi
també ho trobem
a Passage a la Índia
del David Lean
la violació
dins de la cova
és el mateix
de fet
va impactar
d'una manera
claríssima
a nivell narratiu
va impactar
va sorprendre
hi ha una cosa
perquè l'estructura
la pel·lícula és simple
però l'estructura
de la pel·lícula
no ho és tant
no ho és tant
és bastant complexa
ara
jo no estic d'acord
amb el desenllaç
és a dir
el desenllaç
em sembla gairebé
una excusa
és
no
és un afegitó
una mica
per generar esperança
esperança
tinguem en compte
que ells sortien
d'una bomba atòmica
sí sí
i llavors
hi ha el nen allà
que diu
ei
aquest nen
ja no serà com nosaltres
ni serà com els altres
ja
serà nou
esperem
cinc anys només
la bomba
havia esclatat
cinc anys enrere
evidentment
la societat
jo crec que s'explica
s'explica per aquí
i després hi ha una altra cosa
que val a dir
de
de la cultura
crevasta
de Kurosawa
i és que
ell
va adaptar
Shakespeare
va adaptar
Dostoyevsky
Trono de Sangre
és una meravella
claríssima
és una pel·lícula
excepcional
L'Idiota
L'Idiota
que a més a més
la va titular així
també
vull dir que
és un home
que realment
es va obrir
cap a la cultura
europea
i americana
i de tot això
va enriquir
les seves arrels
que no les va perdre mai
un respecte
com ja
diguéssim
pels
pels més grans
o fins i tot
per una certa
autoritat superior
típic
de l'individu japonès
no?
Sí, sí
Això tampoc
ho va perdre mai
Per cert
una cunyeta
a tu no et semblava
que el Mifuner
portava barretina?
La mena d'abocador
que porta dalt
sembla una barretina?
El que sí és veritat
és que
és un actor
amb una gamma expressiva
extraordinària
Sí
El que passa és que hi ha aquesta
probablement
aquesta exageració
Sí
una mica del cinema mut
i del kabuki
i del kabuki
sobretot
sobretot del kabuki
S'ha de dir
una cosa
que és important
que és que
la pel·lícula
s'encaveix
perquè
el Kurosawa
ho ha combinat
ha combinat
als japonesos
els agrada molt
el que en diuen
el jirai jeki
que són
els drames d'època
i
si mirem
la filmografia
de Kurosawa
combina
drames d'època
amb drames
contemporanis
no?
És a dir
és
que també té un altre nom
d'aquests japonesos
que ara mateix
doncs
no me'n recordo
però
diguem-ne
que
és important
perquè
que d'alguna manera
va
fer conèixer
aquesta tradició
dels drames
d'època japonesos
que són
amb teatre
amb cinema
amb televisió
vull dir
forma part de la substància
de la cultura
japonesa
parlar doncs
d'aquests segles
no?
segle X
segle XV
segle XVI
és una cosa
que els agrada molt
tornar al seu passat
i
utilitzar en drames
hi ha la temàtica
del samurai
que
ell
la conrea
en moltes
de les seves pel·lícules
que no podem
tampoc
deixar
encara que
n'hem parlat
d'unes quantes
però
jo tinc aquí
apuntades
algunes
de les que són
per mi
bàsiques
Ran
el caçador
d'Arsu Zala
sí
Dodes Caden
El inferno
de l'òdio
que aquesta seria
una pel·lícula típica
de
gairebé
de cinema negre
amèricà
Trono de Sangre
Trono de Sangre
Sespediana
Els Siete Samurais
que és el que
hem comentat
que
la versió americana
de Joan Estorges
de l'oeste
és una
trasllació directa
Correcte
El idiota
de 1951
que està basada
en l'idiota
de Dostoyevsky
Derso Zala
que és una pel·lícula
molt diferent
ja
perquè aquí
entrem en un terreny
que fins i tot
hi ha divisió
entre
els amants
de Kurosawa
perquè li diuen
que aquí
es va tornar
a tou
no és el meu cas
per mi
Derso Zala
és una pel·lícula
meravellosa
sí
sense dubte
d'una sensibilitat
extraordinària
i a més a més
de
típica
d'un mestre
perquè té
una quantitat
de registres
fantàstics
i després
una de les últimes
que per mi
és l'última
perquè
l'última
no
no
no
no
no
no
no
no
no
no
no
no
no
no
Nah
no
cap a una hora que podem parlar
de cosetes actuals
Tu havies de parlar del festival
Sant Sebastià
Podem parlar els dos perquè
clar, Sant Sebastià
s'ha donat
Vas estar veient el lliurement de premis?
No, no, no
No em vas preguntar res exceptuant una cosa
No tinc gaire falera per veure lliurements de premis
Va resultar
improvisada i molt divertida
És a dir
En els premis li va tocar
la loteria
unes quantes pel·lícules orientals
I va sortir un dels directors
i va fer el primer speech
i quan ja semblava que s'anava
es queda allà
i li deia
un tros de text
i deia, per exemple, la fotografia
el que m'ha ajudat a mi a fer la fotografia
és fulano, fulano, fulano
Llavors, tot això
ho repetia el que feia de traductor
i quan acabava
ell deia
Arikato
I si no ho va dir 12 vegades
fulano, fulano, fulano
això, això, això
l'altre ho conté
I ell deia
Arikato
I clar, la gent
ja es va convertir en una mena
allò de
De late motive
Vaja, mi, Laura
Sí, el sketch number one
del Palmarès
Bé, el Palmarès
jo poso com a primera cosa
és el 71è edició
del festival
i el Premi d'Onòstia
El Premi d'Onòstia
es va donar a Víctor Arice
Sí
I, bueno, el va recollir
va fer un parlament
amb el seu estil
Auster
però també
és curiós
una cosa que també
l'emprenta una mica
amb Curo Sava
ja que hem parlat d'ell
és
que és un home també
que si una cosa
no se li pot negar
és que té un estil
perquè veus
les seves quatre pel·lícules
i totes
totes estan atrevesades
per aquesta mateixa
forma de ser
introspectiva
emotiva
són pel·lícules
d'una gran
d'una intensitat emotiva
molt
extraordinària
i realment
transmetre això
amb imatges
no és fàcil
evidentment
s'ha de saber
molt bé
el que portes
la prova està
que aquí a Espanya
mira que hi ha gent
i tal
ningú
o sigui
un abricdo de l'Arice
veus dos minuts
i ja dius
això és de Víctor Arice
bé
doncs molt ben donat
aquest Premi d'Onòstia
a Víctor Arice
la Conxa d'Or
la Conxa d'Or
la van donar
a Ocorno
de
Jaione Camborda
Sí
s'ha parlat molt
d'aquesta pel·lícula
s'ha parlat molt
aquesta pel·lícula
van fer un passi de premsa
que no vaig poder anar
per tant
no l'he vist
i
i he rebut
inputs de
dels dos bandos
diguem
com si com s'ha
vaja
sí
alguns diuen
que està
que està
una mica
amb la línia
d'Alcarràs
amb la línia
de
o
com es diu
asbestes
asbestes
de fet
les dos productores
la d'Alcarràs
i la d'Alcarràs
són productora d'aquesta
ah
això ja
no sé
asbestes
encara
pot marcar
no
si és com
el Carràs
jo tinc
certa
mandra
no sé
ja dic
no puc parlar
perquè no l'he vist
però sí que
m'han parlat
molt
de la gran
sororitat
que hi ha
dintre la pel·lícula
és l'any 71
l'acció
passa
a la
Riviera de Cambados
una senyora
ajuda
en un part
hi ha un problema
i ha de fugir
d'Espanya
fa un periple
per Portugal
on
passa
tota una sèrie
de vicissituds
en el que
per l'obís
el paper
i
la força
de la dona
queden palesos
durant tot el metratge
i
és un dels
valors
que destaquen
tots
tant els que se la carreguen
com
com els que
no la veuen
tan extraordinària
i la veuen
una mica més
amb
la línia
d'un tipus de cinema
que es fa ara
de persones
de 40 anys
que estan explicant
alguna que altra
vivència
no és ben bé
segurament
aquest el cas
però
una mica
està
en aquesta línia
és una pel·lícula
que jo crec
que s'hi ha guanyat
Sant Sebastián
s'ha guanyat
també
el
el fet
de
de
de
l'interès
de
de veure-la
de veure-la
sí
bé
llavors
si anem cap a la conxa de plata
ja ens posem
en el terreny aquest
dels japonesos
és de
no en aquest cas
dels xinesos
és de
Shu Ui Peng
i Ping
Wen Wang
que
excuso
continuar
dient-los
amb la traducció
de la pel·lícula
seri
Un viatge de primavera
Conxa de plata
Conxa de plata
la millor interpretació
Tatsuya Fuji
aquesta sí que és japonès
per
Gran absència
i
Marcelo Suvioto
per
Poan
aquesta
és també
japonesa
La Conxa de plata
la millor interpretació
de repartiment
Hobic
Keukerian
per
Amor
el Premi Especial
del Jurat
a Calac
d'Isabella
Ekloth
Premi Jurat
del millor guió
a Maria
Archer
i Benjamín
Naixat
per Poan
Premi a la millor fotografia
per Nadim Carlsen
per Calac
Premi Horizontes
Eureka
aquesta sí que l'he vist
i em va agradar
em va interessar
que és
El castillo
de Martin Benchimol
aquesta és una pel·lícula
sobre una mare
i una filla
és
com es diu
del cinema
que es fa ara
a Argentina
és un cinema
una mica díscol
i una mica
contracorrent
baix pressupost
però
molt contingut
grapa
allà
i són
una mare
i una filla
que
la mare
era d'un castell
o sigui
dels senyors
que ella cuidava
no tenen descendència
l'hereta
per dir-ho
de la senyora
ell era minyona
i ho hereta
i
amb l'heretatge
hi ha una condició
i és que
no es pot vendre
exacte
l'has de conservar
i escolta
la pel·lícula
amb uns tons
d'humor
càustic
però molt interessant
i amb unes dos interpretacions
de mare i filla
sensacionals
a veure
els actors argentins
aquest va ser el premi
Horizontes
del festival
els actors argentins
hi ha bona escola
diguem-ne
que jo he vist molt de cinema argentí
quan hi havia la mostra de Lleida
a la qual jo hi anava
deixarem a l'ibera americà
i suficient com per veure
que potser les pel·lícules
funcionaven o no
acabaven de funcionar
però
una cosa
sí que era certa
els actors
molts d'ells
gairebé desconeguts
per nosaltres
eren molt convincents
molt convincents
i els nens
que és un tema
fumut
en el nostre estat
els actors nens
aquí
no acaben
segons com
de rotllar adequadament
els nens argentins
funcionen
però escolta
com un rellotge
és una cosa
impressionant
i per acabar
hi ha
el premi del públic
que clar
el premi del públic
va tirar cap a casa
La Sociedad de la Nieve
de Juan Antonio Bayona
ah
tema interessant aquest
l'has vist tu
no
però la pregunta
jo tampoc
la pregunta és
feia falta fer-la
ja s'ha fet
aquesta pregunta
ja s'ha fet
ens la vam fer ja
fa 15 dies aquí
viven
sí
exacte
bueno
segurament serà més espectacular
a veure
que Bayona
jo suposo que
des del punt de vista
professional
no hi ha dubte
cap tipus
és
un home important
tècnicament
tècnicament importantíssim
però
jo ho sento
em costa trobar
pel·lícules que
transcendeixin
vull dir que
que d'alguna manera
quedin
a vegades
a vegades em dius
bueno vale
està molt bé
però i què
clar i què
efectivament
en canvi
em coroçava
pots dir
hòstia
tècnicament
podria ser
millorable jo
però
amb el contingut
dius
cuidado
aquí hi ha per socar i pa
setmanes
exacte
és a dir
que a veure que com a professional
no penso discutir-ho
perquè manegar rodatges de Jurassic World
com ha fet
això no
això no s'ho salta
quan se vol
vull dir
que evidentment
respecta en aquest sentit
però
són pel·lícules que
són comercials
i aquella que va ser
sobre el tsunami
també
una pel·lícula espectacular
sí
però sí
probablement sigui
de les més
dintre del que cap
de les més defensables
però el capdavall
no deixa de ser
una pel·lícula
de catàstrofes
estic d'acord
amb la història
d'una família
sí
que ho va partir
de veritat
com sembla
està la pel·lícula
basada
sobre
l'experiència
d'aquesta família
que dins
del gran desastre
va tenir sort
perquè d'alguna manera
tots van
sobreviure
però
tampoc és
sí
escolta
el Naomi Watts
la Naomi Watts
el que vulguis
però
són pel·lícules
que no m'ha
no sé
hi ha alguna cosa
d'aquestes pel·lícules
no deixen
traça
no
les pel·lícules
d'ell
no tinc la impressió
que deixin traça
sincerament
la vull veure
també
jo crec que
a en Ballona
li queda
decidir això
un projecte
sí
segurament
amb aquesta
el remeig
de Vivit
pràcticament
sí
segurament
aspira
i parlo
avant la letra
cosa que no s'ha de fer
bueno
la presenta
Espanya
una certa profunditat
representa Espanya
els Oscars
imagina't
però clar
l'explico
segurament fet
amb mitjans
amb una posada
en escena
de nassos
uns efectes especials
impressionants
tot el que tu vulguis
veurem la cruessa
de la situació
per mi
li treu un possible
Òscar
a cerrar los ojos
de Erice
que
em sembla
molt més
a priori
amb molt més contingut
a priori
per alcanzar-lo
però bueno
certament
i per últim
és el Premi Feroz
Tindem el Dia
que el van donar
a un amor
d'Isabel Coixet
no podia faltar
la d'Isabel Coixet
o sigui
aquest és el palmarès
bastant
bastant
diria jo
si no el 100%
perquè clar
hi ha
també els curtmetratges
hi ha una sèrie
de premis menors
tècnics
que no anirem
a dir aquí
perquè a l'audiència
tampoc li interessa
en massa
Comenta
si vols
tens 5 minutets
per Venècia
Ah sí
el Misterio en Venècia
és el tercer llorament
del Kenneth Branagh
en basant-se
evidentment
en una novel·la
de l'Àgata Cris
Sí
Jo desconeixia
no l'havia vist
de la sèrie televisiva
de Poiró
aquesta novel·la
es va dir
aquí a Espanya
les manzanes
perquè hi ha
un moment
en un determinat moment
de la història
on hi ha un joc
amb pomes
que s'han de recollir
sense mans
i coses d'aquestes
i aquí té
una certa importància
es deia
Halloween Party
la novel·la
en original
és a dir
la festa de Halloween
i passava
evidentment
l'Àgata Cris
la situa
la nit
la nit de Halloween
sí
amb una festa
amb una casa
amb un seguit de personatges
evidentment
ara no entrarem en detalls
però en altre cas
passa
però a Venècia
no
passa a United Kingdom
passa a Londres
a les fores de Londres
sense recordar
bé
arranc
i vist la pel·lícula
Embrana
evidentment
m'he molestat
en veure
l'episodi
de Poirot
Televisió
amb la mateixa història
i
tot i que
d'una manera general
la crítica
considera
que
de les tres
pel·lícules
d'Embrana
és la millor
per ser millor
que la segona
no calia
córrer gaire
perquè
la seva
Mortenel Nilo
és que
comparada
amb el clàssic
amb el Dostinov
vull dir
és que
riant de riant
artificial
passar de rosca
i tal
aquest és el problema
d'en Kenneth
que es passa una mica
de rosca
fins i tot
en aquesta
la tercera
que evidentment
ho situa
en un palau
de Venècia
i a més a més
hi ha una mèdium
que parla
amb els difunts
i coses d'aquestes
que evidentment
això no hi és
amb la novel·la original
que evidentment
no passa a Venècia
i clar
vista l'episodi televisiu
doncs
gairebé que em queda
amb l'episodi televisiu
per bé
per bé
que és clar
òbviament
tot i que es veu
que si ha escollit
Venècia
i un palau venencià
perquè està rodat
la majoria de la pel·lícula
doncs
amb un palau venencià
i tal i qual
és perquè
li han reduït
el pressupost
es veu que
clar
a mort en el Nil
se li va anar l'olla
i aquí l'han retallat
i li han retallat
però bueno
clar
li han donat aquesta tercera
que evidentment
jo crec que està obtenint
major acceptació
popular
sense dubte
de cap tipus
però
bueno
rere de la producció
està Ridley Scott
un altre que tal
perquè també és un altre dels que
a veure
tot el contrari
a mi m'agrada
el cinema espectacular
i evidentment
en Brana
fa
fa una pel·lícula mainstream
com les fa
el Ridley Scott
amb una escena
despampanant
amb molt de ritme
molta acció
clar
comencem
perquè
el Brana
fa ell
de Poiró
jo sempre he dit
que Poiró
si Agatha Christie
aixecues el cap
i veiés
Brana
fet de Poiró
el primer que diria
però aquest qui és
clar
és una persona
costa una mica
d'imaginar-lo
una mica forçat
és un belga
gras
i amb unes finures
que precisament
en la sèrie televisiva
es recullen molt bé
la personalitat de Poiró
en la sèrie televisiva
està quadrada
és que està molt cuidada
la sèrie televisiva
jo
n'he vist
algun capítol
o alguns trossos
Muerte en el Nilo
de la versió televisiva
ja no cal que ens anem
a la clàssica
amb la
la versió televisiva
de Muerte en el Nilo
que li dóna 24 patades
a la versió d'en Brana
és que són
és una sèrie
que està molt cuidada
molt
moltíssim
i amb
evidentment
amb pressupostos
més mitjans
però
clar
on
el treball dels actors
sí
potser és més
ambients teatrals
més d'estudi
sí
però amb una eficàcia
professional
a l'hora de narrar
la fan una sèrie
altament recomanable
no tenim
a l'amica
Anastasi
bueno
parla de sèries
però modernes
més actuals
però jo la recomano
sincerament
per anar veient
capítols
d'aquesta sèrie
televisiva
escolta
la setmana
canvia de
de
de terça
la
la setmana que ve
has pensat
alguna pel·lícula o què?
sí
com està la cosa?
tinc diversos títols
però finalment
m'he decidit
per l'ascensor
per el cadalso
de l'UIMAL
de l'UIMAL
que bé
molt bé
molt bé
molt bé
i a més a més
amb música
de
com ens diu
el
ara mateix no ho recordo
sí home
Miles Davis
ah
la música
és veritat
és de jazz
extraordinària
Miles Davis
la va
composar
mentre s'anava fent
la pel·lícula
molt típic d'ell
molt d'ell
perquè moltes de les
actuacions en directe
és pura
pura
improvisació
vull dir que
extraordinària
sí
sí
és veritat
perquè aquest aire
de jazz
sí
propi
inquietant
d'aquesta època
dels anys 60
francès
sí
pràcticament dels anys 60
doncs
estava molt
bueno
també estava
evidentment
amb la
Nouvelle Bac
i
on es pot
trobar la pel·lícula
Ascensor per al Cadalçó
Ascensor per al Cadalçó
està a Filmin
a Filmin
ah
perfecte
perfecte
sense cap problema
sí sí
vull dir que
els nostres oïdors
molt bé
molt bé
un accés directe
doncs
escolteu
si us voleu anar preparats
per la setmana que ve
Filmin
Ascensor per al Cadalçó
de Louis Mal
ascensor per al Cadalçó