No, no, no, no, no, no, no, no.
¿Cuánto tiempo llevo aquí?
Se ha hecho dos años como la COVID.
No, no, no, no me va recordar.
No, no, no, no, no.
No, no, no, no.
No, no, no, no.
el que se me paga, María.
Crec que començó a recordar altres coses.
Llevo ocho anys
pensando que si hubiese tenido valor
para irnos de casa,
no te habría perdido.
Jo ne maguis, se passa mort.
No te dicut idea més.
És l'últim que pot dir.
L'últim de la meva família.
Si tu calles, jo callo, d'acord?
Tot això que esteu sentint
correspon a la pel·lícula
La propera pell,
amb guió i direcció de la Isaki,
la Cuesta i la seva parella,
la Issa Campo,
que realment avui,
a la segona part del programa
o la tercera part del programa en parlarem
i que és una pel·lícula,
crec, suposo que estarem d'acord
dels que avui participen en el programa,
que és una excel·lent pel·lícula,
una pel·lícula que val la pena recomanar,
que val la pena que veieu,
perquè si algú tenia dubtes
de l'obra de l'Isaac i la Cuesta,
que aquesta és la seva sisena pel·lícula,
aquí crec que ha demostrat
claríssimament que els dubtes
s'han d'esveir
perquè és un senyor
realment amb una gran originalitat,
amb una gran personalitat.
És difícil de catalogar
amb algunes de les coses,
és veritat,
perquè jo estic veient
en algunes de les seves pel·lícules anteriors
i són sorprenents,
però reconfesso
que aquesta m'ha tocat absolutament,
és a dir,
penso que és una pel·lícula
a premiar per moltes coses.
Avui, com sempre,
farem tres parts del programa,
a més a més introduint una cosa
que seria una mica nova,
tot i que ja l'hem fet
alguna altra ocasió.
Aquestes tres parts serien,
en primer lloc,
faríem una entrada
parlant de les estrenes,
de les coses que venen,
de les coses que hem vist,
de les coses que recomanem.
Una segona part que seria
esmentar,
encara que fos ràpidament,
les pel·lícules que passaran
aquesta setmana per televisió
i que val la pena
que els nostres oïdors,
si són interessats en veure-les,
doncs sàpiguen
quines valen la pena de veure,
quines no.
I una tercera part
que justament ens dedicarem
a parlar de la pel·lícula
que acabem,
que amb aquest trailer
que estàvem sentint,
amb aquestes veus tan espectaculars
que estàvem sentint,
amb l'Emma Suárez,
l'Àlex Monert,
el Sergi López, etcètera,
és un dels tres principals actors
d'aquesta estradionària pel·lícula.
Parlarem amb l'última part.
Bé, per canviar de persona,
potser que tu expliquis
el que has vist.
Ah, sí, sí,
jo he vist,
sí, jo he vist,
aviam,
jo he vist aquesta última pel·lícula
que ha fet Tim Burton,
que era
El hogar de mis peregrin
per a niños peculiares,
que això l'altre dia
la va comentar el Jaume,
que de fet
la va deixar bastant bé,
jo em nego
totalment,
perquè jo vaig sortir
bastant escaldat
d'aquesta pel·lícula.
A part de ser
de dues hores
i poc,
però, bueno,
dues hores,
crec que és una mena,
no sé si retorn,
no sé com dir-ho,
però, a veure,
Tim Burton des de,
com es deia?
Tu t'acordes, Francesc?
La tinieble,
no, com era?
La de,
l'última,
l'abans aquesta,
la de
les tiniebles,
bueno,
la de Johnny Depp,
l'última que va fer
el Tim Burton amb Johnny Depp.
Ara no em ve.
Sí, perquè ara sí
que m'he quedat en blanc.
Però,
Sombres Tenebroses,
Sombres Tenebroses.
Ah, doncs ni...
Aquesta ja,
bastants dels partidaris,
inclús,
de Tim Burton,
ja deien que aquí
havia fet un baixón,
no?
I crec que s'esperaven
que aquesta és una adaptació
d'un llibre,
doncs,
que fos una mica,
doncs,
una mica el retorn,
no?
Aquest Tim Burton,
sí que és veritat
que és un retorn
a aquest Tim Burton
de personatges estranys,
peculiars,
excèntrics,
però,
però s'intenta posar
un camp que és una mica
aquest cinema més familiar,
de fet,
hi ha moltes semblances
amb una cultura més pop
del cinema
o inclús del còmic
o d'internet,
no?
I que...
Però és un pupurri,
al final,
de Hogwarts,
de Harry Potter,
és un pupurri
de llegendes
com és l'Enderman
que circulen molt
per internet
o inclús hi ha dos personatges
que tenen el cap tapat,
com dos nens
i em recordava molt
a l'orfanat,
o era com un pupurri
d'aquestes...
d'una cultura
dels últims 10 anys,
potser.
I és una...
tota la pel·lícula
és molt previsible,
és un guió
que està molt matxacat
de sempre,
és el típic tòpic,
re de típic tòpic
i no sé,
bueno,
jo personalment
no la recomano,
ara que...
Que el Jaume
no la pot defensar,
doncs clar,
ara que l'aprofito
en allà.
Però és curiós,
és curiós
que una pel·lícula,
bueno,
un director
com Tim Barden,
que ens ha deixat
moltes joies,
dins d'un univers
que es crea
i del llibre,
jo el llibre
no l'he llegit,
però sí que puc entendre,
i es veu amb moltes marques,
de fet,
bueno,
com molts cops passa,
surt el propi Tim Burton
a la pel·lícula
en algun moment,
però sí que és veritat
que es queda molt a mitges,
vull dir,
ja no sé si hem de fer
aquest paral·lelisme
amb altres com Woody Allen,
no?,
que sempre és allò d'ostre,
fa bones pel·lis,
però potser aquestes últimes
no són tan brillants,
no?,
com les últimes,
com les altres,
però Tim Burton,
no sé què és el següent,
no sé si té algú preparat
o així,
però jo crec que va a la baixa
i aquí,
bueno.
I només volia destacar
una altra cosa que és ja,
com que ho vam comentar
la setmana passada,
vaig veure el primer capítol
de Black Mirror,
de la nova temporada.
Ah,
això et volia jo preguntar.
Sí,
vaig veure el primer,
perquè n'hi ha sis
i que han sortit tots de cop,
però me'l vull dosificar
a poc a poc,
perquè Netflix fa això,
que et dona tots els capítols
i és,
apanya-te.
I precisament Black Mirror,
veure-les totes a la vegada
no és recomanable.
No,
perquè és molt dens
i sobretot és
com passa molt en,
bé,
més que en les distopies,
com passa molt en aquest,
el que es diu el cyberpunk,
que és el tema
de com la tecnologia
afecta tant a l'humà
com per destruir-lo,
com a la humanitat.
I en aquest cas
es centra bastant
en el tema
de les xarxes socials,
però sobretot
en coses més d'Instagram
o inclús Facebook.
Llavors et fa la comparativa...
Però sense parlar
d'Instagram ni Facebook,
s'entén,
però...
No, no, no,
s'entén,
però és bàsicament
que es crea una societat estamental
a partir del que són
els me gusta
o, no,
és una mica,
cada persona té un valor
que se li dona a la societat
però perquè
tu, per exemple,
si ets molt,
per dir alguna cosa,
molt correcte,
molt llepa-culs de la gent i això,
doncs tothom et valorarà bé
de forma virtual,
em refereixo.
Llavors,
la gent pot veure
si tu ets de nivell superior
o inferior.
i ara els superiors,
doncs,
poden accedir,
però estem parlant
que poden accedir
a agafar un avió,
per exemple.
Una persona
de menys de dos
de puntuació
no pot agafar un avió
perquè se'l considera
com molt precari,
llavors,
com a molt
han de fotostopar
amb un camió,
no?
Llavors,
tot és així,
no?
Totes les relacions humanes
van totes
en funció de
m'has de puntuar bé.
És a dir,
jo et parlo bé
perquè així tu
em puntuaràs bé.
Llavors,
es crea un imaginari
molt fictici,
però, bueno,
està molt a prop de la realitat,
no?
De com ens comportem
a les xarxes
per ser acceptats,
no?
En el món real.
Llavors,
és un paralisme
que, bueno,
com a principi de temporada
és molt bèstia.
I molt a acord
amb el que parlava
la setmana passada,
les distopies,
no?
Jo,
concretament,
estic fart,
vull dir,
d'això,
que quan algú
posa algun comentari
tota la gent
que ve
a simplement
donar-li la raó
a aquell comentari
i per què,
vull dir,
potser no estàs
del tot d'acord,
però com que la persona
aquella no la coneixes massa,
t'identifica també
i llavors donar-li la raó
perquè és una miqueta famosa
i tal,
bueno,
doncs seria això,
seria això mateix,
i de fet molta gent
que es crea el perfil,
no?
Això, per exemple,
jo en el món de cinema
o artistes
es crea molt un perfil
de persona
que és el que
ha de demostrar
més que el que ha de fer,
no?
Llavors,
hi ha moltes persones
en el món del cinema,
per exemple,
que són personatges
públics virtuals,
és a dir,
publicen moltes fotografies,
s'aixen molta gent,
comenta...
Com que seria un exemple
d'aquesta...
Home,
jo no dic noms...
No, no, no,
però sí que ja...
Sense acondició.
No,
però sí que és veritat
que, per exemple,
és un perfil
que ara s'està agafant molt
en el tema dels actors,
no?
Perquè en directors,
guionistes,
això és més difícil,
però els actors,
com que han de donar...
Ara,
qualsevol persona,
inclús sense estudis,
pot arribar,
no?
A que el contractin
o a sortir a curtmetratges,
llargmetratges,
espots,
llavors,
sempre hi ha aquest factor
de...
m'he de fer veure.
i el fer veure
no és sortir a la tele,
és que el fer veure ara
la forma més senzilla
és internet.
Llavors,
la forma que té
qualsevol persona
de mostrar-se
aquesta xarxa
que és infinita,
vull dir,
perquè estem parlant
que no només et veu
gent de Catalunya
o d'Espanya,
sinó que aquí,
a Instagram,
per exemple,
o totes aquestes xarxes,
només amb un simple hashtag,
el que es diu,
l'almoadilla,
el coixinet,
que es diu,
clar,
el coixinet,
et poden veure
qualsevol persona
de qualsevol país.
Llavors,
aquestes xarxes
que són tan fàcils,
que són aquestes puntuacions,
aquest sobrevalorar
tota la gent
que està al voltant teu
pel simple fet
que t'ho retornin,
és a dir,
tu dones,
però és un donar egoista
perquè tu ho vols en retorn,
llavors és crear
una mena de cosa
molt fosca,
jo us ho recomano,
jo us ho recomano.
No, no,
jo ho interpreto bé
amb si m'ajudes
a entendre-ho.
Jo suposo
que això vol dir
que és tota una generació,
perquè, clar,
la meva generació
no està a Instagram,
quina generació,
fins a quina edat
la gent està a Instagram?
Ah, bueno,
això s'hauria fet un estudi,
però...
Quan comença la...
Home,
ara mateix,
és que ara mateix
un xaval de 12 o 13 anys
pot tenir un smartphone
i tenir Facebook i tot.
La meva pregunta és,
per tant,
una pel·lícula com aquesta
l'entendran més fàcilment
gent que és de 12 anys,
de 15 anys,
de 20 anys...
Sí que és veritat
que Black Mirror
té el condicionant,
entre cometes,
com a totes pel·lícules
que parlen de tecnologia,
és que, bueno,
has d'estar una mica atena
a com funciona tu.
És a dir,
no perdràs el fil,
perquè t'ho expliquen molt bé.
Tu ho vas veient
i vas dient,
vale,
amb el mòbil
estan marcant alguna cosa
com perquè
a cada persona,
i a més,
físicament se'ls veu
el número
al voltant d'ell.
Llavors,
és, ostres,
aquesta persona,
vale,
llavors saps
que és estamental,
no?
Tot,
és un còmput
de qui és més important
que qui altre,
però és una importància
de popularitat,
eh?
No,
però la pregunta
m'ha agradat molt,
eh?
La pregunta de si
un alumne,
per exemple,
de l'ESO,
no?,
que té a Instagram,
doncs per sumeix
de tenir,
no són molts,
però, bueno,
podrien ser més,
300 contactes
o seguidors a Instagram
o el que sigui,
a Facebook,
si arribaria,
veient aquest capítol
de Black Mirror,
m'ha agradat molt
aquesta pregunta.
Ah, vale,
la pregunta és
a comprendre la magnitud
de, diguéssim,
d'on s'arriba.
Exacte,
l'extrapolació
que fa el capítol.
A veure,
Black Mirror,
com jo ho vaig dir
la setmana passada,
com en totes les distopies,
hi ha la part de reflexió,
o sigui,
la part de crítica social
i reflexió.
Aquí ja és fins al punt
que tu et sentis,
que tu et sentis
part del problema
o part,
entre cometes,
no de la solució,
però part del problema
de,
ei,
sí,
és veritat,
jo estic,
tinc un perfil
molt actiu
a les ciències socials,
cosa que
jo també estic actuant
com a aquest personatge.
Evidentment,
com vam dir la setmana passada,
normalment les distopies
et porten a un extrem
i Black Mirror
sempre ho fa
i ho fa,
a més de forma,
molt delicada
i molt plarena,
inclús.
Estic pensant
que li pot servir
precisament
a una persona
d'aquestes joves,
que el Joan
en aquest tema de l'edat,
de fet,
no té tanta importància
el tema d'edat,
vull dir,
tu pots estar
en una xarxa
tenint l'edat que sigui,
pots entrar...
Jo diria,
la sensació,
no sé si sentia certesa,
tinc la sensació...
És més natural,
és més natural
per a un alumne,
per a un nen
que té el mòbil
des de què heu fet dit...
El meu fill
hi està,
i jo no hi estic.
Sempre t'identificaràs
més.
És la tecnologia...
Simplement la pregunta és,
fins a quina...
Perquè, per exemple,
jo em relaciono
amb gent més o menys
de la meva edat
i la meva edat
no està a la gent
de la meva edat.
Jo em pregunto és,
fins a quina edat
acostuma
a ser la gent
propensa
a una cosa d'aquestes?
Pregunto.
A caure en aquestes...
No caure,
però jo...
Jo crec que l'edat
ja no és tan en funció,
sinó...
És a dir,
hi ha perfils
més de tirana professional,
hi ha perfils més públics
en quant a...
Doncs mira,
jo faig això
al meu dia a dia,
no?
Llavors,
aquí...
Jo no sé si hi ha una edat.
És veritat
que la tecnologia
sempre agafa,
per dir alguna cosa,
dels 60 vall,
per dir alguna cosa.
No ho sé ara,
no ho sé.
Però sí que és veritat
que des de la creació
d'aquestes xarxes socials,
Facebook,
Instagram,
Twitter,
tot això,
jo crec que les noves generacions,
és a dir,
les generacions que ara estan pujant,
també potser allargaran
aquest còmput que hi ha ara.
Si ara,
per dir alguna cosa,
la majoria de gent està
des dels 15
als 45,
per dir alguna cosa,
doncs en uns anys
serà fins als 55,
perquè la gent
ho seguirà fent servir,
perquè ara mateix
és el mitjà,
inclús,
el mitjà de premsa,
el mitjà
laboral,
de mostrar-te,
no?
un entorn laboral
que ja no,
vull dir,
abans gairebé s'acabava
el LinkedIn,
no?
Allò que és,
ostres,
ja és el meu perfil virtual.
No,
ara mateix és
anar mostrant dia a dia
què estàs fent,
què vols fer,
quines són les teves metes,
quins són els teus amics,
clar,
és una xarxa
que és infinita.
Però per dir-ho d'una altra manera,
seguint amb el que jo he interpretat
de la pregunta del Joan,
que potser l'he agafat jo
a la meva manera,
aquest capítol,
concretament,
el primer de la tercera temporada,
no?
Podia ser interessant
en posar-ho en una escola,
en uns alumnes de tercer o quart d'esso,
perquè diguessin,
eh,
vigila,
que tot això que veus com tan innocent,
com tan positiu,
com tan interessant,
el fet de tenir tants seguidors,
tantes relacions,
potser no et pot comportar,
perquè jo conec la sèrie
de Maladmirro,
vas veure la primera temporada,
que em sembla que són tres o quatre,
són tres capítols només,
i sé que porten la situació
que et plantegen a un extrem.
Clar,
clar,
o sigui,
els capítols sempre acaben
de forma bastant catastròfica,
o sigui,
el plantejament sempre és
ens anem a pique,
com a humanitat,
no?
Però,
però en aquest cas,
a veure si ho entenc bé,
però per un,
per un xaval jove a l'ESO,
o algú que estigui,
que estigui bastant posat,
sobretot,
ja no,
potser des d'un punt de vista laboral,
no?
Potser està per,
vull ensenyar i vull que la gent sàpiga
de la meva vida.
No sé fins quin punt
s'identificaran com a problema,
perquè,
evidentment,
Black Mirror matxaca,
i matxaca,
i tu,
tant si estàs posat com si no,
si ho comprens,
matxaca,
perquè,
perquè veus,
si no ets tu,
serà,
algú que coneixes,
saps,
saps que hi ha perfils així,
de persones que estan més virtuals
que,
que reals,
no?
I això passa,
clar,
i,
i,
no sé fins quin punt seria,
perquè,
això és l'altre,
perquè Black Mirror,
jo crec que té aquest tacte
que no és moralista,
finalment,
o sigui,
no et diu això està malament,
sinó et diu,
mira on es pot arribar,
no?
I et plantegem una situació
super extrema,
o sigui,
alguna cosa extremista,
ei,
però,
però això passa,
eh?
vull dir,
els,
o sigui,
et diuen això,
no?
Que aquests personatges
que estàs veient aquí
són molt ficticis,
ens han creat una societat,
però,
fins quin punt
un noi de 15 anys
està més,
més,
el mòbil,
no?
que la realitat,
i això també era,
bueno,
aquesta és la definició
de Black Mirror,
Black Mirror la sèrie
era la pantalla negra,
o sigui,
el mirall negre
que en realitat
és el que projecten
els mòbils,
les teles,
no?
que és aquest reflex negre
que et pots veure tu,
però més fos,
no?
Llavors,
jo crec que és,
és el punt seu,
que val, no?,
amb la vista.
Bé,
intentarem,
jo ja et dic que
he vist que es pot aconseguir
les primeres sèries,
que en les primeres,
tres o quatre o cinc capítols
de les primeres dues sèries,
temporades,
temporades,
perdona,
a través de la biblioteca,
per tant,
jo ho he demanat,
però encara no me l'han passat,
però suposo que més tard
o més d'hora
les ho veiem.
Sobre aquest tema de Facebook,
ja que hem entrat una mica
amb aquest tema,
no?,
de les xarxes,
i això jo recomano,
perquè,
a veure,
tothom sap,
no?,
els que estem així
dintre d'aquestes xarxes,
que vas mirant
i t'arriben missatges
de diferent gent
i tens contactes
que potser no els coneixes de res,
però saps que són
l'actor aquest
o el d'allò,
el director o el que sigui,
i en un moment determinat
pots contactar fàcilment amb ells,
perquè com que els demanes
l'amistat aquesta de Facebook
i veuen que tens
20 o 30 o 40 contactes comuns,
ho diuen,
bueno,
doncs l'accepto també,
perquè deus ser una persona
que està dintre del medi,
no hi ha problema,
no?,
llavors acabes tenint això,
contactes que en un moment determinat
poden,
jo recomano,
no sé si és el moment
de fer-ho
o si és adequat o no,
però m'ha vingut al cap
ara que parlaves d'això,
d'una persona,
d'un actor,
que és l'Alene Hernández,
que és un dels protagonistes,
el policia aquest,
una miqueta ha tocat
del rei Borne,
que la veritat
és que fa uns comentaris
molt interessants,
fa de tot una mica,
s'exhibeix de vegades,
perquè té un cos així
molt escultural,
llavors l'amag...
Amb el gos,
amb el gos.
Però ho fa amb una...
Amb el gos,
jo volia recomanar això,
els comentaris que fa,
posant com si fos el gos
que està parlant
del seu humà,
diguéssim,
perquè no és l'humà
el que posseix el gos
i l'enrevés,
clarament,
no?
Jo,
però bueno,
tu creus que aquest està
ara menjant-se,
aquestes torrades,
tal,
i és el gos del que està parlant.
I potser et fa una parrafada
que és tota una creació literària
que t'ho passes gent
i li poso la fotografia,
vull dir que
hi ha punts així
molt interessants de gent
que són públiques,
no?
Que,
bueno,
que fan una cosa
que no tan únicament
per vendre,
és únicament part d'allò,
sinó que tenen un punt
de creativitat
i d'allò interessant.
Però com en tot
és el mitjà,
no?
Sí,
el mitjà existeix.
Exacte.
I aquí ve molt també
el concepte de Black Mirror
o res,
ei,
tenim la tecnologia,
però com la fem servir,
això sí que és cosa nostra,
és humana,
no?
O sigui,
com està fet servir un robot,
per exemple,
no?
Això és una cosa
que sempre s'ha dit
en el tema
d'aquestes distopies
o les pel·lis futuristes,
no?
De,
tens el robot
i l'has creat tu
sota alguns paràmetres,
però com l'utilitzis,
això,
o sigui,
és allò de,
qui mata,
qui mata no és la bala,
qui mata és qui dispara,
no?
És una mica el tema aquest,
no?
Doncs,
llavors,
això parla molt la pel·lícula
de la que parlarem després,
de la violència.
Sí,
sí,
la violència.
Doncs a mi aquesta sèrie
m'agradaria seguir-la,
eh?
Tinc pendent també
la segona temporada,
però bueno,
molt bé,
molt bé,
jo et volia preguntar
per Black Mirror
i m'imaginava que l'havies
mirat una mica.
Sí,
fer una a la setmana,
perquè si no et m'agrada...
Sí,
sí,
com a molt,
com a molt,
si no et saturaràs.
Si fas el que es proposava
el Joan l'altre dia,
a veure no sé quantes pel·lícules
històpiques,
que es va apuntar una llista,
per Déu,
però també una vegada
més així, eh?
Tampoc et passis.
Jo també pot passar una mica
que diguis,
uf,
que malament va tot.
Jo us puc parlar
d'una estrena
que fan el divendres,
aquest divendres,
d'una pel·lícula
que m'ha sorprès.
És a dir,
és jo,
Daniel Blake,
ell s'ho mereix,
s'ho mereix.
L'estrena aquest divendres,
val la pena dir
que el Ken Loa,
que es havia dit
que es retirava,
doncs ara té 80 anys
i encara ha fet
aquesta pel·lícula,
amb un guió
del Paul Loverti,
ja sabeu que és el que
sempre treballa ell,
deuen portar 13 o 14
pel·lícules junts,
i que a més a més
la pel·lícula
ha guanyat
la palma d'or
del Festival de Cants
d'aquest any
i el premi del públic
a la millor pel·lícula
al Festival de Sant Sebastià.
La pel·lícula,
confesso que jo anava
amb una meca,
perquè com que
en el local
li hem vist moltes coses,
sabem una mica
el que defensa,
etcètera,
etcètera,
anem a la versió
i adivineu,
serà un rotllo més
de la...
Això pensava,
això pensava.
Sí, sí, pensava
en un rotllo
negatiu,
sinó...
Des de luego...
Serà una cosa més
de les que allà ens ha fet.
Ha tornat,
ha tornat als seus orígens.
I resulta que
fa una cosa més
d'aquelles que allà ens ha fet,
però resulta que
la fa tan bé
que t'arriba,
t'arriba...
I que té molt a veure
si et fixes també
en Black Mirror.
Sí o no?
No sé res
d'aquesta película, eh?
Amb una distopia,
però dintre de la realitat.
No, no, no,
no estic d'acord.
Sí, sí, sí, sí.
No estic d'acord.
Pensa-t'ho millor,
ja ho veuràs.
Ja ho veuràs.
Explica'm una mica
de què va,
perquè no sé res.
Va, Joan.
Va, de què va.
Va d'un senyor,
va d'un senyor
que és...
és...
és un anàlisi
de la realitat,
tot el contrari
del que estem dient
l'altre dia.
T'explico per què.
Però un anàlisi distòpic.
No és distòpic,
no és distòpic.
Bueno.
És realista.
Representa que és un senyor
que és fuster,
que té 59 anys,
si no recordo malament,
que és aquest,
el senyor Daniel Blake,
que resulta que li diuen,
o millor,
el metge,
té un atac,
no es diu un infart,
i el metge li diu
que no pot seguir treballant,
perquè si treballa,
doncs la palmarà.
Aleshores,
aquest senyor
es presenta
a les autoritats civils
per dir,
bueno, què faig,
vull dir,
de què viure, etcètera,
i li diuen
que ha de sol·licitar
feina,
que si no,
no li podran donar
la seva paga corresponent.
Llavors,
tota la pel·lícula,
tota la pel·lícula
és,
en aquesta situació,
coneix amb una noia
que també té una setmana
de problemes,
una noia jove,
que té dos fills,
una mare soltera
que té dos fills
i que és molt maca,
molt interessant,
però que té problemes,
i tota la pel·lícula
no és més que
les diverses vicissituds
que passa a l'home,
que li fan fent
marranada darrere de marranada,
i ell no pot treballar
i li obliguen
a haver d'anar
a ofertar-se
a diversos llocs,
etcètera,
d'una forma
completament realista
el que passaria
a l'estat social
si algú es trobés
en aquesta situació.
Però que és una realitat
distòpica,
que és la que vivim,
és la que la vivim,
és a dir,
vivim en una realitat distòpica,
és el més curiós de tot.
No, és realista.
Potser és la
a tiempos modernos
que comentàvem
la sèrie passada.
Sí, sí.
La realitat
és una distòpica.
Sí, exactament.
No a tiempos modernos
és una realitat?
Una realitat
analitzada
perquè també podies fer
una...
A tiempos modernos
la podia haver fet
un defensor del capitalisme
i podia haver fet
mira,
que feliços que són
els treballadors
treballant les seves
no sé quantes hores.
Però no és això.
No, però m'entens
el que vull dir?
Vull dir que depèn
de com analitzis la realitat
si tu vols veure la part.
Si tu mostres.
Si tu mostres.
Jo el que deia
l'altre dia justament
és que tinc por
que no vol dir
que tingui la certesa
perquè segur que hi ha
moltes periodes d'aquestes
que són superinteressants
tinc por
que s'hagi utilitzat
en aquesta direcció
que deia
que de fugir de la realitat
perquè en realitat
el que fa el Ken Locke
en aquesta pel·lícula
i el que fa Chaplin
en tiempos modernos
és anàlisi de la realitat
una crítica
de la realitat
del seu moment.
Ell està vivint
en el Chaplin
el 36
el que vivia
les cadenes de producció
que vivien en el 36
les fàbriques industrials
de tot el món
i el que fa el Ken Locke
en aquest moment
en aquesta pel·lícula
que està en el divendres
és analitzar
un senyor
que es troba
en una situació determinada
i que demana ajuda
a l'Estat
perquè li facilita
el senyor de condicions
les traves que li posen
per no donar-li
això que ell demana.
Però tu has vist
en busca de la felicitat
del Will Smith
i el seu fill
que el fill
ho fa millor que el pare
20 mil vegades
en l'ent petit.
És aquesta que es diu
que es diu
espera't un moment
que es diu
Earth After Earth?
No, no, no.
Aquesta també
surten al Will Smith
i al seu fill.
Sí, és veritat.
Aquesta també seria...
Aquesta és més caòtica
de plantejament.
però és també
un plantejament
de...
L'heu vist a vosaltres?
Sí, sí, sí.
No és massa...
Però és també
distòpica.
Bueno, és catastròfic
d'aquestes
post-apocalíptiques.
Jo ho dic perquè...
Bé, després en parlarem.
Quan parlem d'aquesta
pel·lícula
la fan el dissabte
la fan el divendres
a TV3.
Ah, mira, mira.
El divendres en TV3.
Després en parlarem.
Però tornem
a el que estàvem explicant
una mica.
No, no, però t'ho dic
com a exemple d'això.
Perquè és que el tema
la setmana passada
ha de continuar
adonant de sí.
Vull dir, penso,
perquè...
Ja deia jo,
el món de les distòpies
genera...
Però jo penso
que distòpia és...
Si tornem una mica
a la definició,
que és una cosa
que dona,
aquesta cosa que està dient ell,
distorsió d'una cosa
que és futurible,
que és irreal,
real en el sentit
que no ha passat encara.
I de que...
Etcètera.
No és el que estem parlant.
Estem parlant de coses
que estan passant en aquest moment,
no que passaran en el futur,
i que a més a més
està generalment
en una pel·lícula
de ciència-ficció.
Però hi ha un guió pel mig.
Vull dir,
hi ha una anàlisi
de la realitat.
Però és que utilitzar
la paraula distòpica
per al cas d'aquesta pel·lícula
em sembla una aberració,
igual que per el Chaplin.
No necessàrament.
No necessàrament.
Em sembla que no lliga,
són coses diferents.
Bueno,
perquè és l'anàlisi
que es fa.
A veure,
perquè jo per això
posava l'exemple
d'En busca de la felicidad.
En busca de la felicidad
és una pel·lícula
en la qual
un pare i un fill
tenen una sèrie
de problemes
socials enormes,
queden sense diners,
sense casa,
han de viure al carrer,
però acaben de trobar,
acaben trobant,
perquè és l'essència
del que et vol explicar
la pel·lícula,
amb la lluita,
amb l'allò
per aconseguir ser millor,
acaben trobant
que el sistema
té aquesta possibilitat
de que si tu
t'esforces,
vols arribar allà
on el sistema et permet,
doncs acabaràs tenint
tot el que el sistema
et proporciona.
Vull dir,
acabaràs recuperant,
els teus diners,
acabaràs tenint
una vida modèlica.
Llavors,
això és una pel·lícula
que analitza
una realitat
d'una altra manera,
és a dir,
ja no és que sigui,
és que en el moment
en què ens col·loquem
en una pantalla,
ja estem també
perdent una mica
el sentit del temps,
ja el que sigui futur
o el que sigui present
és molt...
Està clar que hi ha pel·lícules
que tenen
aquesta versemblança,
aquesta textura
que sembla
que t'estiguin parlant
d'una cosa,
però un altre director
o un altre plantejament
et podria haver dit
aquest home,
mira,
té aquests problemes,
muntar el sistema
perquè aquest home
per internet
en un moment determinat
perquè una persona l'ajuda
llavors pot aconseguir
la seva feina,
pot aconseguir fer...
És que justament...
També aquest és
un anàlisi diferent.
Justament el que està dient
és que aquest això,
tot això d'internet
a ell no li funciona
i la pel·lícula demostra
per què no li acaba
de funcionar,
quines traves li posen,
que és la mateixa realitat
perquè si utilitzem
la paraula distòpica
per totes les pel·lícules
que han tractat temes
com aquests,
no que maríem...
És a dir,
el neurisme també seria distòpic
perquè clar,
vull dir,
doncs,
el cladon de bicicleta seria...
No està malament la idea.
No està malament la idea.
És que no crec que sigui
la paraula adequada
per aplicar en aquests casos
perquè una cosa
és una distopia
que com va explicar
la definició de l'altre dia
d'això que estàvem dient
i una altra cosa
és una pel·lícula
que mostra una realitat concreta
i que realitza
aquesta realitat concreta
i que critica
o planteja
o el que sigui.
Són coses diferents.
El realisme
com a cinema distòpic.
M'ha agradat molt això,
tot i que ho deies
per dir que no,
però m'ha agradat molt la idea.
No, no lliga.
Però bueno.
És que penso que són...
No s'ha d'inventar paraules
per coses que existeixen.
No, inventar no,
sinó aplicar-les
per entendre d'una altra manera
el que havíem vist sempre
d'una manera.
Però bueno.
Jo crec que no,
jo crec que no lliga.
El que té aquesta pel·lícula...
Tornem a la pel·lícula.
Tornem a la pel·lícula.
Jo crec que segurament
és la quintessència
de l'humanisme social
de Ken Locke,
aquesta pel·lícula.
Però cal dir,
tot i que el Marc
i la Perspectiva
són familiars
perquè ja els hem vist
en pel·lícules
d'aquest veterà director,
segueix tenint el poder,
jo diria,
d'arrossegar-nos a tots
a un xoc realment emocional.
La pel·lícula és molt càlida,
molt tendra,
els personatges
els acabes d'entenent
què és el que els hi passa
i per mi
és segurament
una de les millors pel·lícules
del Ken Locke.
Com he explicat,
el Daniel Black,
que és aquest perfuster
de 59 anys,
té un problema cardíac
que li impedeix treballar,
es veu obligat
a presentar-se
a les ajudes socials,
a la societat social,
i tot i que
el metge
li ha prohibit
de treballar,
l'administració
li obliga
a cercar treball
si no
desitja rebre
una sanció,
una penalització.
Llavors,
en el transcurs
d'aquestes cites
amb l'administració,
Daniel Black,
que és el personatge principal,
coneix una mare soltera,
una nòria que es diu Rachel,
amb dos fills
i dos infants,
i presoners
de la medalla
d'abarracions
administratives
actuals
de la Gran Bretanya,
perquè això funciona
pitjor la Gran Bretanya
en aquest moment
que aquí a Espanya,
Daniel i la Rachel
intentaran ajudar-se
mútuament.
Aquesta és,
bàsicament,
l'estructura
de la pel·lícula.
Jo crec,
com deia,
que és una de les millors
pel·lícules
del Ken Locke
dels últims temps,
perquè,
tot i que és una cosa
social
que podem criticar
i podria fer-ho qualsevol,
amb la delicadesa
que està feta,
amb la gràcia
que està feta,
amb el treball
dels personatges,
amb les actitudes,
etcètera,
es converteix
i en una...
Jo diria fins i tot
que té una imperturbable
simplicitat neorealista,
és a dir,
que seria
un neorealisme
actualitzat,
posat al dia
i que intenta reflectir
aquest neorealisme,
criticar aquest neorealisme,
recuperant
les millors coses
segurament
del que seria
el Vittorio de Sica.
Com deia,
amb una gran calidesa.
Sí, correcte.
Això estic d'acord,
clar,
és una pel·lícula
ben intencionada,
en el fons,
al final.
Molt ben intencionada,
però que tampoc...
Tot al contrari,
que la mala llet
que traspua
en altres pel·lícules,
no les últimes,
que ha fet
una miqueta de tot.
I que traspua
això que esteu dient,
o sigui,
que això que jo
vull entendre
que és del...
com es diu?
La distopia.
La distopia.
És a dir,
que planteja tot el...
No planteja amb aquests termes,
ho planteja amb uns termes
completament diferents.
Per tant,
és un film,
jo crem que és necessari,
que segueix reflectint
el món que vivim
i que segurament
tots hem contribuït
d'alguna manera
a construir.
Quina conclusió
es treu una mica
a la pel·lícula?
Vull dir,
quina solució dona
per a aquesta dificultat?
S'ha de modificar
aquesta administració
que en lloc d'ajudar
la gent
el que fa és
fotre'l.
En el fons
no l'ajuda,
sinó que...
I es modifica?
Es dona les claus
per com s'ha de modificar?
Això és el final?
L'espectador
és el que ha de veure...
No,
ho dic perquè això,
per exemple,
hi ha una pel·lícula
que segur que coneixeu
o per oïda
o per veure-la,
estic convençut
que és Brasil,
per exemple.
Brasil seria una miqueta
això mateix,
del Terry Gilliam.
És el personatge
que xoca...
Però això sí que és una distopia.
És una distopia,
però t'explica el mateix
que aquí.
I a part...
Suposo que són els tons
també,
perquè això que estàvem parlant
de què és,
quins són els límits
de la distopia,
que es pot considerar...
Per exemple,
hi ha moltes pel·lícules
inclús del Jack Stati
o inclús Amanece,
que no és poco,
no?
Aquestes així...
Clar,
jo crec que...
Però és surrealisme, eh?
Sí,
aquí entrem...
Bé,
aquí entrem surrealisme,
però alhora
hi ha aquesta mena
de crítica social
d'una comunitat
que no existeix,
no?
Però jo crec que
hi ha aquesta fina línia,
no?
De dir què és una crítica social
i què és una crítica social
basada en una societat
que m'invento.
I a part el tema
de les distopies
que potser al cap del temps
perden l'essència de distopies.
Per exemple,
a la daga mecànica,
ara mateix,
tot passaria tranquil·lament.
O més.
I llavors, clar...
Però la violència no, eh?
Per la violència que hi ha, no?
Uf!
Quina violència, home, i tant!
L'ultraviolència de gent
que va pels carrers
o la violència del govern,
i tant!
Però això no...
Però la pel·lícula ho critica, això.
I avui dia també ho criticaríem.
La pel·lícula...
Que em refereixo
que en el seu moment
es plantejava
com això
algun dia potser pot passar
i, no, com...
O que passava.
Aviam, no, no, no.
Jo no crec que ho placentagés
com una possible cosa,
sinó com un reflecte
de coses
que ja passaven
en aquell moment
i fins i tot...
Però extremistes,
el que estic dient,
és com el Black Mirror.
No, si vols,
la part que no,
que seria, doncs,
futurista,
seria quan a ell
li t'entrenen el cervell
i li feren tot aquell...
L'abatxa
perquè ell,
quan vegi una escena determinada,
reacciona d'aquella manera que reacciona.
Home, però això es fa?
Bueno...
Això, els electroxocs,
els tractaments aquests...
Està prohibit a la destrucció.
Depèn d'on.
Bueno, on el fan?
On el fan, avui dia?
No, però, Patxepa,
és que sense anar més lluny,
tortures d'aquestes...
Ja...
O sigui, Patxepa,
a la pel·lícula d'Snoudent
també en parlen d'això
i a Snowden
en parlen d'a partir del 2001, eh?
I són...
Però no fan electroxocs
i fan coses
que li fan canviar el cervell a la gent.
Això està prohibit?
No es pot fer?
No, jo dic res
sobre Guantànamo.
Sí, exacte.
És que anava a treure el tema
de Guantànamo.
Una cosa és que...
Ja, ja.
El que deia és que
una cosa és que
algú en concret
de la mateixa manera
que existeixen
països i moments
i guerres
per la tortura
però no vol dir
que la tortura
estigui institucionalitzada
com una cosa generalitzada.
És a dir...
A veure,
però estem parlant
com a Black Mirror.
Black Mirror
hi haurà un punt,
hi haurà un moment,
si no és ara,
hi haurà un moment
que hi ha capítols
que no és que passin
que se'ls passi la rosa
en el sentit més crític
perquè ja haurem passat
aquesta època,
sinó que
hi haurà un moment
que cada cop s'acostarà més.
No estem parlant
de distopies com Mad Max
que és en plan
algun futur post-apocalíptic
de que el món
es queda sense aigua.
Ei,
però es queda sense aigua
o sense aliments
però, bueno,
els pols s'estan desfent
i vull dir que
aquí hi ha moltes històries
que la distopia
intenta agafar
com a crítica social,
evidentment extremista,
però en 1984
també tot un ultra
sobrecontrol
de la població
ara mateix
amb el cas Snowden
és una cosa realista.
Jo voldria agafar
un exemple
del mateix Ken Loa
que, bueno,
a més a més
és que el nom
de la pel·lícula
ja, no ho sé,
es diu
It's a Free World
en un món libre.
No sé si la recordeu.
És l'última pel·lícula
que va fer
el 2007
així com
una mica
de les seves
per dir-ho així,
no?
De les que eren
de crítica social,
de reflex del món
proletari,
però resulta
que en aquesta pel·lícula
la dona protagonista,
que és una dona
treballadora,
en un moment determinat
es veu tan
constrenyida
pel sistema,
tan obligada
per tot el que té
al seu voltant
que al final
acaba fent
tot el que
el propi sistema
capitalista
fa amb els treballadors
perquè explota,
ella munta
una petita empresa,
llavors explota
els seus treballadors,
és el Ken Loach
parlant
del que és
la realitat
d'una manera
també distòpica.
No, no, no és distòpica,
això és realista.
Igual que passa,
això passa en algun moment
indirectament,
no de la mateixa
circumstància,
però la noia aquesta
que hem parlat,
la Rachel,
que d'alguna mesura
no vol caure
en aquesta,
realment que
la corralen
de tal manera,
la corralen de tal manera,
no pot alimentar
els seus fills
que es veu obligades
a prostituir-se.
Per tant,
però això no és distòpia,
això és una realitat,
això passa,
deu passar en moltíssims llocs
on determinades dones
que segurament
no voldrien ser prostitutes
han acabat sent prostitutes.
en el nostre món real,
donen el món imaginari,
perquè volen seguir
alimentant els seus fills.
Per tant,
jo em penso que
el plantejament
no és distòpic,
és realista,
és a dir,
si vols serà neorealista
o serà
de fi de cinema,
el que vulguis,
però és un plantejament
no distòpic.
Que no hauríem d'acceptar
com a real,
que hauríem de combatre
de totes maneres
i l'hauríem de veure
com a...
I per això la pel·lícula
mostra això,
és a dir,
que la pel·lícula,
en el que denuncia,
justament el que enloca
en aquesta pel·lícula
si no,
no hi ha alternativa,
ell intenta donar-li la volta,
però se'n dona compte
que ha arribat això
conseqüència
de la societat
en què en vivim.
Comença mirant,
jo crec que la primera
que hauries de mirar
d'aquestes pel·lícules distòpiques
hauria de ser
Children of Men,
Fils dels Homes,
de l'Alfonso Cuarón,
que l'altre dia comentàvem
una mica.
Com a dir,
un dels plans seqüències
més bèsties
dels últims anys,
el que he dit
que estan com enmig
amb el cotxe,
te recordes o no?
Sí, sí,
que el cotxe va caient,
que va...
Children of Men,
els fills dels homes.
Sí, els fills dels homes.
Que jo he de dir
que la vaig veure a Sitges
quan es va passar allà
en Almeliano,
aquella pantalla enorme
i estava ja dient...
Empregnota.
Empregnota.
És veritat que és una històpia
més d'acció,
diguéssim.
Acció no és a dir,
tot té contingut,
però, per exemple,
en comparació a Llagosta,
que és tot diàleg,
per dir alguna cosa,
és unes relacions socials,
aquí és més...
O Matrix,
o Matrix sí que és
la mescla perfecta
entre la filosofia
més distòpica
i l'acció,
no?
És aquest punt interès.
Jo aquesta vegada
el vulgui veure,
perquè tinc la sensació
que no...
que té més minga
de la que m'imagino.
Ho deia sobretot
perquè és una perigua
com molt realista,
també.
Ah, sí, sí.
No hi ha...
Matrix?
No, la del fill dels homes.
Ah, fil dels homes.
Matrix també la vols veure?
Bueno, Matrix és un altre extrem,
eh?
Matrix, jo dic que...
Anem a plató, ja.
Sí, sí.
Anem a...
A la caverna.
A la filosofia...
Ja seguirem parlant l'altre dia
perquè si no es tractarem.
No, no, no.
Prenc nota del tipus aquest.
No, no, és que jo...
La pregunta que ja acabaré fent
quan en parlem de la pel·lícula d'avui
és si La propera pell
és una pel·lícula distòpica
o què és això.
Perquè és tantes coses
aquesta pel·lícula
a la vegada que...
Ara hi arribarem.
Parlem una mica,
molt ràpidament,
abans d'arribar a la pel·lícula
que val molt la pena,
parlar una mica
de les pel·lícules
que podem recomanar
que passen per televisió
en els nostres oïdors.
S'ha de dir
tota la setmana
abans de les 10 del vespre
a TV2.
Aquesta setmana avui he mirat
no hi ha cap pel·lícula
que realment valgui la pena de veure.
En canvi, el dimecres,
o sigui demà,
a Canal Hollywood
a les 6 de la tarda
fan El nombre de la rossa
i ves una pel·lícula
que penso que es podria recomanar
si algú no l'ha vista.
El dijous,
a la Paramount
fan Resident Evil,
que no sé si és realment
una pel·lícula distòpica.
No.
Bé, és que les pel·lícules
de zombies
sempre parteixen...
Bé, és que és una adaptació
del videojoc.
Però a mi la primera
em va ganar bastant,
val a dir, eh?
Les altres sí que era bastant...
hi ha menys d'acció,
però la primera
sí que era terror
i jo la vaig semblar brutal
i l'adaptació està molt ben feta
amb la milla...
No l'he vist, no l'ho deia
per produir.
Jo ho deia per si l'havíeu vista.
Molt bona.
Repetona, la vila.
El dimecres,
el mateix dimecres,
perdona,
o sigui,
en lloc d'això era de la Paramount,
a la AMC,
a les 10 i 10.
Això que és el que...
El lado AMC...
Són els que van cre...
Són a la cadena de les cavernes.
Breaking Bad.
Ah, molt bé.
Fan el lado bueno de les coses,
que em sembla que vosaltres l'heu vista,
jo no l'he vista,
val la pena, o no?
És una meravella de pel·lícula.
No es diu així,
es diu The Silver Lining
de Book,
o una cosa així.
És una pel·lícula deliciosa.
a part amb la mateixa parella,
bueno,
amb aquests dos,
amb el Bradley Cooper.
I Lawrence,
la Lawrence,
no?
La noia...
Sí,
i la Jennifer Lawrence,
es diu?
La Jennifer Lawrence.
Sí,
la veritat és que...
El Robert Niro,
també.
Sí,
amb el Robert Niro fent de pare.
La veritat és que
té molt per parlar,
aquesta pel·lícula,
del desordre mental
de les persones,
com això
acabes adonant-te
que Prover
té un origen,
vull dir,
no surt perquè sí,
sinó que té un origen familiar,
social,
de que tot ve
i al final la persona
que té el cap
suposadament més desequilibrat
al final resulta
que no és tant,
sinó que és que
intenta col·locar les coses
en el seu lloc
i de vegades ho fa
d'una manera
una mica violenta,
però no,
la veritat és que...
I el paper d'ella,
el paper d'ella
és extraordinari,
és fabulós,
vull dir,
la manera com ella està allà
mirant la família
i dient,
oi va,
on m'he ficat,
no?
Però com després va entrant
per fer-los tirar
més cap allà,
és una pel·lícula
guapa,
guapa,
guapa de l'any.
La mateixa dimecres,
una mica més tard,
a les 11 de la nit,
fan Gladiator
a la TNT.
El divendres,
a Paramount,
per la tarda,
fan una pel·lícula
que és un clàssic
que molta gent
doncs recomana,
que és
L'ombra que mató
a Liberty Valence.
I a TV3
fan a la nit,
en la gran pel·lícula,
la gran pel·lícula
fan aquesta que dèiem,
és a dir,
After Earth,
del Emma Knight,
és d'allò?
Ah,
és del Shyamalan?
El Shyamalan,
que li van criticar,
no?
A mi m'agrada
tot el que fa aquest home.
Jo us he preguntat
perquè no sabia
de què anava.
Jo en un moment
he terminat
i he llegit
i un seguit
de cataclismes
fan que la humanitat
hagi d'abandonar
la Terra
i se senti
a la nova,
a una nova,
a una nova Terra
que es diu
Noemi Plain
o alguna cosa així.
Aleshores,
el que he entès,
el que he entès
és que aquesta pel·lícula
era distòpica,
és a dir,
perquè en un moment
d'aviat
no sento llegit
que deia que
és una pel·lícula
no sento llegit,
és a dir,
no sé si m'ho he apuntat.
Aquesta és la línia
de quan són pel·lícules
catastròfiques
d'aquestes de,
bueno,
com això,
Mad Max
o aquestes,
no?
De la humanitat
serà refer
o la Terra
que ha estat destruïda.
Clar,
aquí,
no sé si és distòpic,
simplement és aquest cine
de catàstrofe
que es diu,
no?
El cinema aquest
del dia de mañana
o el...
no?
Inclús,
bueno,
independents d'ell,
no ho sé,
no crec,
que sigui gaire...
Sí,
sí,
és catastròfic.
Això ja seria
una catàstrofe en si mateixa,
no?
Però sí que
que hi ha aquesta línia
que no crec que sigui
una distòpia.
La distòpia seria
que,
per exemple,
els propis humans
ens haguéssim carregat
la Terra,
no?
O sigui,
Interstellar és aquesta fina línia,
no?
Entre la distòpia,
potser...
Interstellar estaria
en aquest punt.
Aquest sí que és el conflicte,
és humà.
L'altre dia no en vam parlar,
no va acabar de sortir
la pel·lícula
i estava allà.
I què més?
El dissabte...
No, perdona,
que jo tot el que fa
Xamalan,
no sé per què,
aquest YouTube,
que m'agrada.
M'agrada,
vull dir que mira...
No sé si és l'última,
però de les últimes,
la que és un fals documental...
Ai, aquesta no l'he vist.
Hòstia,
a mi és dolenta aquesta.
Sí?
La vaig anar a veure...
No, no, no.
Aquesta no la recordo.
Aquesta després,
buscant informació,
no sé si ho he llegit,
perquè veig que no ho he registrat,
la deixaven bastant malament,
dient que...
Sí, sí, sí.
tot en el Willy Smith,
o el seu fill,
que surt en el fill...
En Zayden.
Els havien premiat
com a pitjor actors de l'any.
Sí,
no, sí,
crec que es van dur bastants
premis ratzis,
que serien els dolents.
Des de que va fer
el Xamalan aquella
de la Xica de l'Agua,
que va ser l'última,
que més o menys
la crítica
la va tractar relativament bé,
era una cosa una mica estranya,
no sé si recordeu,
en un edifici
que hi havia diferents persones,
hi havia un actor
que era molt peculiar,
hi havia una noia
que apareixia per la piscina,
i que tothom estava com
una cosa màgia
que apareixia
que era peculiar seva.
Sembla la joventut,
sembla, eh?
Com?
Que pel que em dius
és que no l'he vist, eh?
Però perquè dius
semblable la joventut d'allò
d'un actor,
una noia a la piscina...
No, no,
que tothom l'ha criticat,
va fer allò d'Air Bender,
que eren unes històries
molt disparatades,
així amb un futur,
bueno,
un futur de còmic
molt peculiar.
Escolta,
ha fet moltes pel·lícules
per les seves filles,
perquè li agradaven el còmic,
i jo que un director
estreni en no sé quantes pantalles
de tot el món
pel·lícules que ha fet
per les seves filles,
ho trobo increïble,
admirable,
i a part que Shyamalan
ha fet pel·lícules enormes,
eh?
Vull dir,
només pensant The Villains,
aquella del Bosque,
o aquella que és
el del Bruce Willis
i el d'allò...
El sexto sentido.
No,
bueno,
el sexto sentido també,
que va ser la que li va donar,
però aquella que era
el bé i el mal,
diguéssim,
l'irrompible,
és com es diu en breakable,
en anglès.
Ah, sí, sí.
Que també estava molt basada
amb els cómics,
ara no me'n recordo
com li deien aquí.
El dissabte a TV2
es pot recomanar
el Quarteto,
una cosa del Dustin Hoffman,
si l'heu vist,
que va d'una gent jubilada
que està en una mena
d'orfandat, etcètera,
i que volen fer una festa,
llavors és tot
d'aquests antics cantants
d'òpera
que volen fer un festival.
Llavors,
la pel·lícula
molt ben feta,
molt ben rodada,
dirigida curiosament
pel Dustin Hoffman.
L'havies vista o aquesta?
L'heu vist
i la recomano.
Fa poc, no,
d'aquesta?
No, deu fer-hi...
Un parell d'anys, això.
Això, un parell d'anys.
Un parell d'anys.
No és molt vega.
No és molt vega.
El mateix dissabte
a la Paramount
fan Alien
a la tarda,
a les...
quasi les 8 de la tarda,
i a les 10 del vespre
American Beauty
del Sam Mendes.
Ah, bueno, mira.
Tu és Alien
i quan estàs allò
a tu pera cagant
no és que no.
A l'AMC
el mateix dissabte
fan el discurs del rei
que penso que és
una pel·lícula
del Tom Hooper
realment recomanable.
Jo sí,
jo la trobo
molt, molt recomanable.
I el diumenge
a Paramount
i acabo
a les 23.50
i pràcticament
una mica abans
de les 12 de la nit
fan tesis
de l'Alejandro Almenaga.
També per anar a dormir
tranquil.
I jo n'hi deia
pel temps que tenim
passaria ja
a la pel·lícula del mes
que és aquesta
extraordinària
La propera pell
que tots hem vist
i que pel que veig
tots ens ha agradat.
Doncs vinga,
el que vulgui comença.
Que estrany, no?
Que ens hagi agradat a tots
perquè no acostuma a passar.
A veure per què,
a veure què ha passat.
Clar, suposo que cadascú
ho ha vist a la seva manera,
no?
Que és el que tenen
aquestes pel·lícules
polièdriques, no?
Que segons que ho veig
doncs es pot agafar
des d'un punt de vista
narratiu,
des d'un punt de vista
temàtic.
Sí, senyor.
Jo crec que la pel·lícula,
segons el meu punt de vista,
és una anàlisi impecable
sobre totes les formes
possibles de violència
que la humanitat
ha anat creant
al llarg del temps
i les maneres
com mirem
de defensar-nos
d'aquestes pròpies maneres,
moltes vegades sucumbint
totalment,
per exemple,
oblidant coses
i perdent-nos,
ja sigui realment
o metafòricament,
perquè no volem recordar
allò que hem fet,
vull dir que això
jo crec que ens passa
en moltes vegades
que hem fet en el passat,
violències cap a
les altres persones,
coses que no volem reconèixer,
per suposat el tema
que el Pol destacava
en el WhatsApp,
la violència cap a
els altres animals
a la pel·lícula,
ho tracta,
curiosament,
el que us va explicar,
us van explicar
els dos directors
quan parlàvem amb ells,
amb aquesta noia,
com es diu?
La Natàlia.
La Natàlia
i el Pol
que vam parlar
amb l'Isaqui
i la directora,
Laura es diu?
Issa Campo.
Issa Campo, perdó.
Doncs comentaven
que no havien volgut
tampoc atacar
especialment
el món rural
ni el fet
que hi hagi caçadors.
No és una crítica.
Ells potser
no han volgut fer
com a crítica.
És un costumbrisme.
Per ells jo crec
que era
aquests pobles,
perquè passen
aquests pobles
dels Pirineus
que es viu així.
De fet,
ells ens explicaven
que quan van anar
a rodar allà
la majoria
de gent que surt
al bar
o que està
amb els animals,
o sigui,
gent real
que tornava
de caçar,
clar,
els animals són reals.
Llavors era
aquest plantejament
de dir,
a veure,
no és ni una crítica
ni alhora
és un elogi,
una alegoria,
sinó que en realitat
és,
i la pel·lícula
és molt costumbrista,
o sigui,
la majoria de la pel·lícula
és contemplativa,
per dir-ho així,
del lloc.
Veus molt el lloc,
veus molt com treballen,
com viuen,
no?
Potser és,
no buscaven aquesta crítica o...
No la busca,
però jo crec que les imatges
tenen vida pròpia,
jo crec que se'ls escapa
una mica
i està clar
que quan veus una gent
que està fent una festa
major,
la festa major del poble
o el que sigui,
no?
I veus que estan jugant
i veus un cap
d'un animal allà
sagnant
i veus com s'està netejant...
És molt cru,
la pel·lícula en general
és molt cru.
I no perquè siguem
gent de ciutat o no,
simplement pel fet
que t'adones
de que bona part
de la història
de la humanitat
ha estat
la història
d'anar assumint
que hi ha una violència implícita
de totes les formes possibles,
és a dir,
dintre de la família,
dintre dels coneguts,
dintre dels desconeguts també,
cap a les altres espècies d'animals,
que l'hem anat assumint
i que ens hem anat fent capes
i capes
d'insensibilitat
i al final
ho assimilem pràcticament tot.
Llavors,
doncs una persona
pot estar convivint
amb una situació de violència
perquè en un moment determinat
es diu
i en el trailer ho hem sentit,
que diu,
és que jo,
si hagués sabut
que passaria això,
hauria fet alguna cosa,
hauria marxat,
hauria desaparegut.
El que passa és que
ho assimilem com a normal,
com a habitual,
que una persona,
jo què sé,
et digui una barbaritat
o et doni un cop
o et cremi
o el que sigui
i al final dius,
bueno,
doncs deu ser normal
perquè estic ficat
en aquest món.
Llavors,
a mi em va resultar
molt curiós
i també ho he comentat així
una mica en privat
en els missatges,
pensar que aquesta pel·lícula
li dóna mil voltes,
però mil voltes,
a una pel·lícula
que es considera
un clàssic
i que vam parlar
fa no gaire
del Kurosawa,
per exemple,
el Raixomón.
Raixomón,
si us fixeu,
és una pel·lícula
que narrativament,
en el fons,
és super senzilla.
És una història
que t'explica
una història
vista des de diferents
punts de vista,
però alternatius.
És a dir,
tu primer veus
un punt de vista,
després un altre,
després un altre,
és realitzament senzilla.
En canvi,
aquesta pel·lícula
de propera pein
et mostra
tots els punts de vista
a la vegada.
A la vegada.
I en cap moment,
tu com a espectador
acabes de destriar
si el que t'estan explicant
és cert
el que diu un personatge
o un altre.
Alhora és aquest joc narratiu
de l'embustero.
Qui és l'embustero?
Qui menteix aquí?
I no sé la conclusió
que vosaltres treieu,
però jo trec la conclusió
que no hi ha
una veritat absoluta.
Cadascú té la seva.
Cadascú s'ha format
aquestes capes
d'insensibilitat
per dir
no, no,
jo el que em crec
és això.
Això no ha pogut passar.
Això que m'estan dient
tu no pots ser el que ets
perquè jo sé positivament
que no pot ser
que hagi passat això
i que tu estiguis aquí ara.
Llavors,
l'altre
no pot resistir
al que ha passat
en el seu futur
i també posa
un munt de capa psicològica
i esborra
a part de la seva memòria.
La dona,
doncs,
també,
vull dir,
insensibilitza completament
i vol oblidar
el que havia passat
i llavors es queda
amb les imatges aquelles
que ja també hi ha un joc
bé,
com completament màgic,
no,
on el passat
idíl·lic
està representat
per unes imatges de vídeo.
Llavors,
quan li pregunten
bueno,
però què fèiem nosaltres?
Això,
vacances,
tot,
vacances,
no,
i llavors tot...
I no ho dic amb la veritat
en realitat
perquè no ho expliquen
el que acabava.
És una part de la realitat
que és el que queda enregistrat.
La resta no existeix.
La resta no volem que existeixi.
Llavors,
tots aquests jocs,
totes aquestes mirades
esbiaixades
cap al passat,
cap al que un ha viscut,
allò de simplifiquem,
això d'être humà,
tanquem la vida
en el que...
Exacte,
sí senyor.
No m'ins fora mai.
Molt bona comparació també.
A mi m'ha agradat molt,
m'ha agradat molt
aquesta sensació d'estranyesa
aconseguida des del principi,
el repte que suposa
pels espectadors
des del principi
que t'estan raptant
i veus que tu
no has de perdre detall
perquè les coses
poden anar en una direcció
o poden anar en una altra,
això està superaconseguit.
Els actors estan brutals,
tant la Emma Suárez
però sobretot
a l'Alex Moner,
jo penso que...
sabeu que aquesta pel·lícula
va ser premiada a Màlaga,
li van donar
5 o 6 premis,
entre ells
el millor director,
millor actriu amb ella...
Perquè no hi havia més.
Perquè no hi havia més.
I li van donar també...
Em sembla que en ell
no el van premiar
amb l'Alex Moner.
Però en canvi
l'Alex Moner
és un personatge
que aquí està brutal,
està extraordinari,
és a dir,
es mereix que li donin els Goya
o li donin els Gaudí
o el que sigui
perquè realment està...
vull dir,
és dificilíssim
fer el que fa,
és a dir,
els tres estan bé.
S'identifica,
s'identifica amb el personatge,
es fica allà dins
i sí, sí,
sembla que sigui
una altra cosa,
no sigui un actor
ni sigui res.
Sí,
l'evolució que va tenint
és,
és brutal,
és brutal.
Increïble.
Jo trobo que hi ha
una enorme sensibilitat,
no solament és un tríler aconseguit
perquè el tríler
des del principi
i a més a més va més,
t'enganxa
i te n'adones compte
que no pots deixar de mirar
el que estàs veient
o de contemplar
i intentar analitzar
i entendre
el que està passant,
però a la vegada
no hi ha únicament això,
sinó que hi ha
detalls com això que esteu explicant
dels animals, etcètera,
i dels sentiments
que és,
bueno,
i reflecteix
el microcosmos aquest
d'aquesta societat
petita comunitat rural
envoltada de la neu
que em sembla
que és extraordinari,
que és logradíssim.
Llavors,
amb el paper que fa
l'altre senyor
que el porta,
el Francesc,
que el porta,
doncs,
d'on ha estat ell
el nano que té 7 o 8 anys
en allà tancat.
Bueno,
em sembla que la pel·lícula
està rodona.
No,
allà només un parell d'anys,
però bueno,
no expliquem massa coses,
no expliquem massa coses.
destacable el tema del thriller,
no?
Que abans hem escoltat el tràiler,
jo no havia vist el tràiler,
però només escoltant-lo
dic,
és que això no és de thriller.
O sigui,
el bo és que t'ha creat un thriller
sense els típics tòpics del thriller,
inclús no hi ha música,
pràcticament no hi ha efectes sonors
aquests,
els típics de
t'estem creant tensió,
i de fet hi ha un disseny de so
experimental,
no?
Hi ha com una cosa
molt variopintada
en temes de so
que a més després
els vam preguntar
als directors
i ells sí,
evidentment ho destacàvem
perquè la feina,
el disseny de so que hi ha...
Sí,
perquè hi ha alguns moments
en què el so,
unes veus que sentim,
que no sé exactament què diu,
o alguns moments
en què els personatges
parlen entre ells,
que llavors
es perd completament
el so ambient habitual
i estan ells dintre
de la seva bomba
i el soia particular,
el moment del ball,
o el tema de,
no?,
que la pel·lícula va,
durant un temps es va dir
el deshielo,
no?,
el de gel,
que era,
perquè tota la pel·lícula
va molt en funció
dels estats de l'aigua,
no?,
del gel,
de les gotes,
de la neu,
de tot això,
llavors,
hi ha molts,
el factor del so
va molt lligat a això,
per exemple,
ja crec que hi ha un moment
que estan discutint,
no sé què,
i l'únic que se senten
són gotes,
no?,
caient i són efectes sonors
que, clar,
t'han d'abocar,
no?,
i que una pel·lícula
que pràcticament
és només,
és només diàlegs,
interpretacions,
vull dir,
no hi ha aquest factor
que poden tenir
els típics thrillers,
o sigui,
abans hem parlat
del Sexto Sentido,
no?,
és el típic,
el típic tòpic
de thriller
dins de l'esquema,
eh?,
em refereixo
amb les músiques
d'atenció,
amb els plans ràpids,
però aquí
és això que dèiem abans,
un cinema
molt estàtic,
molt contemplatiu
en quant a plans,
però després
en quant a contingut
és frenètic,
i a més
és molt frenètic,
o sigui,
els canvis que hi ha
són brutals,
o sigui,
els punts de gir,
ostres,
com els agafes,
i més no te'ls...
I a sobre una altra cosa,
que l'altre dia
hi havia un crític
que estava en TV3,
als matins de TV3,
un crític,
no m'agradava qui era,
li preguntava
a l'Àlex Monner
si havien rodat
sense continuïtat o no,
i l'Àlex Monner
no, no,
vam rodar
com passa sempre,
doncs depèn de la localització
i tal.
Clar,
en aquesta pel·lícula,
i ho deia el crític,
només una mirada
i tal,
que s'hagués fet diferent,
trenques la pel·lícula,
és a dir,
perquè aquí,
mirades,
gestos,
abraçades,
etc.,
són el que et fan realment
a tu trontollar
les idees
del que estàs veient
i interessar-te
pel que està passant.
Llavors,
si això no està
absolutament ben mesurat,
ben medit,
ben preles,
etc.,
no funciona la pel·lícula.
Hi ha gent
que en una pel·lícula
es dedica a això,
clar,
aquí està l'escript de la continuïtat.
I una altra cosa
que jo vull destacar,
perquè ja sabeu,
pel que ja em coneixeu
aquí fa temps que ens veiem,
que a mi els finals
no m'acaben d'agradar
si són oberts,
en canvi aquí trobo
que la pel·lícula
està justament,
té un final obert
que el trobo
integrat,
perfectament integrat
i justificat
en aquesta pel·lícula.
Però per què tu tens
una visió
del que passa
en realitat
a la pel·lícula?
Tu tens una interpretació
concreta,
sí o no?
Te la dóna,
te la dóna,
te la pots suggerir,
és a dir,
queda obert,
queda obert,
queda obert,
no te la dóna,
no te la dóna.
Queda obert,
queda obert.
Es presta
a múltiples interpretacions
i estic d'acord
amb el que deies
tu al principi
que és una pel·lícula
que conté
moltes lectures,
moltes lectures
i que totes
poden ser més o menys
atractives
i interessants.
Jo insisteixo
en el tema
de l'anàlisi
de la violència
i a mi em feia pensar
també en dues pel·lícules
que fa un parell d'anys,
una de les quals
no et va agradar gens.
Joan,
però van comentar aquí
que era aquella
de Stoker,
si no recordo malament,
del parxambuc
que va fer
als Estats Units,
que era aquella família,
anava a dir distòpica
perquè ja han sort
la paraula sola,
però no exactament distòpica,
una família
que de mica en mica
anaves adonant-te
que tenien
una pulsió,
un desig
per la violència.
I havia la Nicole Kidman,
em sembla que sí,
em sembla que sí.
Per la violència,
que al començament de tot
hi ha una escena
amb tota la gespa
on sembla que hi ha hagut
un accident
i després no ha estat
un accident
sinó un tret
a un policia,
em sembla,
i està tot ple de sang
i això hi ha una persona
que està gaudint
d'aquell moment.
Això al començament
no ho entens
perquè tu no et pots
identificar amb això,
però de mica en mica
t'adones
de com s'ha anat
perpetuant
en aquella família
la violència
des d'un pare
també que,
com en aquesta pel·lícula,
ensenya el fill
a caçar,
que li diu com s'ha de fer,
que és com un motiu
d'orgull,
el fet de traspassar
aquest coneixement.
Aquí també hi ha
aquesta situació.
Hi ha uns diàlegs
sobre aquest tema
de la casa.
Fixeu-vos que
l'Isaquil Agüestel
i l'Isa...
Campo.
Campo,
me'n recordo del nom,
a veure si em queda al cap,
escollen
quan parlen els adolescents,
no sé si recordeu,
quan es troben
que ja més o menys
es coneixen,
que l'han acceptat molt bé
després d'allò,
doncs queden un dia
per beure una mica,
per fumar,
per allò,
allà a les afores del poble
i li comencen a preguntar
per què ha fet,
aquest personatge
i li diu,
si va explicant història
de Portugal,
que si no sé què,
no sé quan,
llavors,
però de seguida
el diàleg,
o la d'allò,
va cap al tema
de la violència
cap als animals.
És a dir,
diuen,
clar,
i tota l'estona
la pel·lícula està això,
no sé si us en recordeu,
també després,
i hi ha un moment
que se sent un documental
que diuen
és que la gent
que està en els escorxadors
no poden estar sempre
en el punt
en què maten els animals
perquè tindrien uns
problemes psicològics
enormes.
Llavors,
això va sortint
tota l'estona
i els adolescents
estan preocupats d'això.
Hi ha un personatge
que dius
que vaig matar un cervo
un dia,
després vaig veure
que era una femella,
està embarassada,
dius que em volien morir.
Però me la vaig menjar,
saps què deia,
feien aquesta reflexió
de, bueno,
en realitat
estic casant igualment.
La reflexió,
llavors,
Stoker una mica
parla d'això
però de manera
directa i brutal,
és a dir,
directament ens explica
és que la humanitat
som així,
vull dir,
ens insensibilitzem
a la violència
i podem generar
una família
com la d'Estoker,
completament ja
que tenen clar
que els hi agrada això,
els hi agrada,
vull dir,
i que si disparen a algú
i ho fan d'una manera maca
i tal,
doncs ja està bé.
Hi ha una altra pel·lícula
també que em sembla
que era danesa
o finlandesa
de la mateixa època
més o menys
que sembla que parlés
del mateix tema.
També era un pare
que anava ensenyant
el seu fill
a caçar,
em sembla que es diu
la caça
o una cosa així.
Ah, però és l'alemana.
No, bueno, danesa.
Crec que era danesa
o per aquí.
Però és la del lector
d'Aníbal, no?
Sí, senyor, sí, senyor.
No sé el nom,
perquè li van donar
un premi.
Sí, la caça.
Ens va agradar molt,
la caça,
ens va agradar.
Discutíem al final,
que no estàvem d'acord
amb el final.
És veritat,
és veritat,
discutíem al final.
Però la caça
ens va agradar molt.
Bueno, doncs seria
molt similar a Stoker
per mi
i tindria el mateix
punt de densitat
com a reflexió
de la violència.
El que passa és que
aquesta pel·lícula
la porta, jo crec,
a l'extrem.
És a dir,
com que té aquesta possibilitat
d'interpretar-ho
de tantes maneres
emocional, eh?
Com les emocions
de les persones
es veuen alterades,
alterades,
i la memòria,
com deia abans, no?
Jo penso que
veure aquesta pel·lícula
i anar agafant
cada escena,
el que passa és que
hem parlat molt bé,
penso, de la pel·lícula
perquè hem intentat
no explicar massa d'ella.
Clar, perquè és que
si no el possible espectador
se'ls sortirà fos.
Però podríem anar parlant,
podríem anar parlant
de cada escena
i anar analitzant
què passa.
Sí, senyor.
I, bueno,
simplement la recomanem
totalment.
La recomanem totalment.
I la setmana que ve,
setmana, evident, festa, no?
Sí, sí, festa.
Fem el jazz i el cinema
i vindrà de convidat
en Joan Sardà.
Que seria
d'aquí a dues setmanes, no?
D'aquí a dues setmanes,
el dia 8 de novembre.
Perquè el dia 1 és festa.
Doncs estarà molt interessant, eh?
Perquè imagineu-vos
tot el jazz que hi ha
al cinema, no?
I anirem posant música, també, no?
Que portarà...
Va fer el punt d'inflexió, no?
El cantor de jazz
va fer el punt d'inflexió
al cinema.
És veritat.
Del cinema...
Ens ho explicarà ell.
El convidat,
hem dit el nom?
Joan Sardà.
Joan Sardà.
Doncs vinga, serà un plaer
tenir-ho aquí.
Fins la setmana...
Bé, fins d'aquí 15 dies.
Anar ràpid, això, no?
Sí.
Fem la foto ara, eh?
Que encara no l'hem fet.
Sí, sí, sí.
Vinga, doncs.
Fins d'aquí a dues setmanes.
Fins d'aquí a dues setmanes.
Bona nit.
Adéu.
Portal, us deixem amb el Tot Gira Especial Supercopa.
Bona nit.