Cinema sense condicions.
É pau, é pedra, é o fim do caminho, é um resto de toco, é um pouco sozinho, é um caco de vidro, é a vida é o sol, é a noite é a morte, é o laço é o anzol, é peroba do campo, nova madeira caindo a candeia, é uma chita perera.
Bona tarda, bona nit, ja som aquí un dimarts més disposat a parlar-vos de cinema, del que hem vist, del que ens ha agradat, del que recomanem, com cada dimarts, cinema sense condicions.
Com sempre, com sempre, farem dues parts en el programa, una primera part que parlarem d'això, dels coses que hem vist i que us recomanem o que no recomanem,
i una segona part en què, com sempre, dedicarem el convidat.
Però és que avui, avui en particular, tenim un convidat especialíssim.
Jo em fa moltíssima il·lusió, ho dic tot molt sincerament, de tenir avui al nostre programa una persona que jo li deia mentre venia amb el cotxe,
que crec que pot ser una referència molt important pels actors que pugen i actrius que pugen en aquest moment al teatre català o als audiovisuals, diríem, catalans.
Estem parlant, evidentment, de Ferran Ranyer, que és un plaer que estigui avui amb nosaltres. Benvingut, Ferran.
El mateix plaer, jo. Encantat de ser-hi.
Com sempre, la resta de l'equip, estem aquí, doncs, en Joan Sardà. Bona nit, Joan.
Hola, bona nit.
Pep Armengol, també, doncs, aquí, com sempre.
Hola, bona nit.
Darrere dels vidres, controlant-ho tot, amb Pol Tigre.
Bona nit.
Jo voldria fer una petita presentació, després passaríem a les pel·lícules, però com que em sembla molt important que avui estigui en Ferran Ranyer amb nosaltres,
voldria dir quatre coses, sobretot per la gent, jo pensava mentre venia, per la gent que no coneix algunes coses,
perquè fa molts anys, és un senyor que fa molts anys que està en aquest món,
i jo tinc la sensació que molts, gent jove, no coneix moltes coses que aquest senyor ha fet.
En primer lloc, el senyor...
El que és important, també, és dir que el Ferran havia viscut molt temps a Sant Just.
Sí, senyor.
Vull dir que per això està aquí, també, per recuperar...
Sí, senyor, és veritat.
...les seves vivències aquí al poble.
Fins als 20 anys vaig viure a Sant Just.
Hombre, llavors això és...
Vaig fer, no el primer espectacle, però en si, de les primeres coses,
ja una mica amb rigor...
Les vas fent aquí?
Sí.
Doncs bueno, en parlarem, és a dir, a la segona part...
I com és que des de Sant Just vas a l'Institut del Teatre de Barcelona?
Ja tenies ganes de...
Com vas descobrir el teatre?
El teatre el vaig descobrir a l'escola, i a l'escola d'aquí, això és veritat.
Tot i que la meva família materna ve d'Aragó, de Terol, la meva mare va néixer aquí,
però els meus avis són d'allà, i anàvem allà quatre mesos cada estiu i tal.
I aleshores l'Aragó, aquell que jo vaig conèixer de petit, era com l'ada mitja, pràcticament,
vull dir, era molt heavy.
Però vol dir, com diu ell, que tu tenies molt clar, ja de molt jove, que volies ser actor,
perquè el fet que tu, abans dels 70, estiguis a l'Institut del Teatre,
vol dir que tens molt clar que vols fer això.
Sí, això que anava a dir, que els primers espectacles que faig són a Terol, de molt petit,
i eren uns missioneros que passaven per allà i que abans agafaven els nens i fèiem coses.
I després ja el següent que vaig realment comprovar que m'agradava,
que em va viciar, diríem, va ser aquí a l'Acadèmia Texas, que nosaltres dèiem,
que estava a la carretera, sobre del Cinema Texas,
i de cop i volta allà jo vaig començar a fer uns números improvisats d'humor
i de ser el típic tímid, amb mulleretes i tal, que començo a fer coses,
veig que tinc una resposta increïble i tinc companys d'aquell moment
que van veure els mateixos números a Setmana Santa, a l'estiu, a Nadal,
però ja vaig comprovar que realment això m'agradava,
vull dir, portar la gent cap a un gag, cap a un riure...
Doncs bé, Ferran Ranyer és un actor de cinema, de teatre, de televisió,
director de teatre també, professor d'art dramàtic i productor català,
i que després d'estudiar estudis, com hem ja esmentat ja,
al Institut del Teatre de Barcelona, el 1970 inicia la seva carrera professional
incorporant-se al grup juglars.
En aquella època, i ens ho explicava quan veníem,
el signe d'identitat dels juglars era la creació col·lectiva dels seus treballs,
no partint d'un guió previ, sinó propostes d'anar construint espectacles
a través d'improvisacions i de les decisions del grup.
La direcció escènica d'aquelles obres corresponia a la verboa d'ella,
i l'any 1977, tots els membres dels juglars són imputats,
cosa que jo penso que ho explico perquè tinc la sensació que molta gent jove no ho desconeix,
són imputats el 1977, tot aquest grup,
per un delicte d'injúries a les forces armades
i condemnats a un Consell de Guerra com a autors de l'espectacle La Torna.
Ferran Ranyer i la mateixa...
El mateix Albert Oadella decideixen traslladar-se a França
i no tornen fins al cap d'un any, crec,
quan els quatre membres dels juglars empresonats són indultats i surten de la presó.
Simplement ho dic a títol de presentació,
després ja en parlarem de moltes altres coses que ha fet,
perquè ha fet moltíssimes coses, ja ho veureu,
però com que penso que és molt important que avui estigui en el nostre programa
i que ell, doncs, que deia que serà segur un referent per molta gent,
doncs, bueno, coincideix en algunes coses, en el passat,
en coses que malauradament estan passant també en el present.
I això com ho veus ara,
que una història com la de La Torna,
que va ser tan grossa amb mobilitzacions al carrer, etcètera,
i que pugui tornar a passar...
O sigui, va ser molt important per la llibertat d'expressió
i semblava que no hauria de tornar a passar
i avui dia estan fent sentències contra els rapers, no?
Sí, no, és el garrifós, diríem, el retrocés,
perquè n'hauríem hagut d'avançar, diríem, no?
Nosaltres, quan ens fan un Consell de Guerra,
sembla que sigui ja el màxim de la injustícia, diríem, no?
Perquè en aquell moment Suárez estava governant,
hi havia dos pactos de la Moncloa,
els pactos el que passa és que no eren lleis,
i ens agafa, mis de la transició,
i un exemple realment paradigmàtic, el de La Torna, no?
Els militars no estan gens convençuts de la transició,
i com que els pactos no han modificat encara les lleis,
doncs encara tenen lleis que poden jutjar el civil
si se senten ofesos, i és el que vam fer, diríem,
els militars van fer el que podíem fer, no?
Però nosaltres potser vam accelerar una mica
la separació de poders i de legislacions,
però ens va tocar el rebre,
i pensàvem que, diríem,
i va haver-hi moments, als anys 80,
jo crec que estàvem millor que ara,
quan es condemna gent per una cançó,
o pel que sigui, diríem,
estem retrocedint,
absolutament, sí, sí,
espanta molt, sí, sí.
Doncs bé, comencem, si voleu, la part, diríem, nostra,
abans de començar a parlar amb aquest invitat
tan important i tan interessant que tenim avui,
el programa.
Podríem començar per Sitges,
podríem començar perquè el Pol ens expliqui,
ens sembla que a la final Clímax ha guanyat...
Ha guanyat Clímax.
Ha guanyat Clímax al festival de...
Bueno, doncs explica'ns la teva...
Aviam, jo vaig estar a diari, però treballant,
o sigui que a Sitges he vist una pel·li.
Ja.
Però la que he vist, jo crec que també és molt representativa,
que és la de l'Alas Bontrier.
I Clímax, el que passa és que,
tot i que s'ha estrenat a Espanya
en el festival de Sitges,
la podem veure ara mateix en el Cines Verdi.
O sigui, cada dia hi ha una sessió...
No sé, tu vas anar al final?
Al final no em vaig poder anar.
Va, sí, perquè t'he vist bona cara, eh?
Sortirem a la cara, si la vaig a veure.
Ostres, aviam, jo, com que la setmana que avui farem el programa de Gaspar Noé,
ja entraré més en la pel·lícula,
però diguéssim que, comptant que ell,
jo sí que vaig veure un trosset de la seva roda de premsa a Sitges
i ell ho deia molt clarament.
Ell el que buscava és el que la gent es troba,
que és rebuig.
O sigui, no és una pel·lícula que et pugui agradar.
Tu la pots valorar, la pots dir,
hòstia, la direcció és molt bona,
les actuacions són molt bones,
però com a història, com a pel·lícula,
entres d'una forma negativa, en aquest sentit.
De fet, és una pel·lícula que dura una hora i mitja
i els primers 46 minuts, que vol dir la meitat de la pel·lícula,
és dansa.
És una pel·lícula que és com experimentar,
és com una mena de videoart
i són els 11, si no recordo malament,
són 11 protagonistes que ballen en pla en seqüència.
I la segona part és la bogeria de...
Vindria a ser la gran comilona, però amb drogues.
La bogeria que va augmentant, augmentant, no augmentant.
A causa de la droga.
Sí, sí, sí.
És més lisèrgica
i ell ja és un director que sempre ha tractat el tema de la droga.
Llavors, en el sentit místic, inclús,
perquè Enter the Void, per exemple,
ho tracta des del punt de vista del llibre dels morts tibetà.
Llavors, clar, també fa una reflexió sobre...
A partir de la droga disèrgica,
per exemple, l'SD, DMT, tot això,
doncs com l'ànima, al final, acaba sortint del cos,
metafòricament, però en el cas d'Enter the Void,
són les dues coses,
o sigui, metafòricament i físicament, diguéssim.
Llavors, en aquesta pel·lícula,
jo crec que ja és la coronació.
Ja no sé si vaig veure una pel·lícula antidrogues,
perquè, evidentment, surts d'allà que dius
ni de conya,
però bàsicament és una pel·lícula que relata un mal viatge,
un mal viatge a l'Isèrgic, diguéssim,
i et fa entrar en la pel·lícula
d'una forma molt, molt, molt bèstia.
O sigui, jo personalment no la recomano com a pel·lícula,
però sí com a assaig sobre això.
Però és una pel·lícula que en ma vida tornaré a veure,
ja ho aviso ara.
I, d'altra banda,
clar, però guanyes hitges, per què?
Perquè també és una faceta del terror
que potser abans no s'havia vist tan, tan, tan, tan viva,
que és el terror al desconegut,
però realment interior,
perquè cada persona ho està vivint a la seva,
tu no veus,
és a dir,
tu no entres en el cap de la gent
que està tenint aquest, no?,
tota aquesta paranoia,
però ho vius.
Llavors, clar, és un terror que és molt, molt estrany, no?
Però, bueno, la setmana que ve ja exemplifiquem.
Escolta, de cara, els que ens estan escoltant,
si té que anar amb dijú o...?
Bé, jo us aviso,
l'única projecció,
jo no sé si es fa a altres llocs a Barcelona,
però a Barcelona, que jo hagi vist,
és els Verdi,
i els Verdi és a les 10.30,
o sigui, és una malíssima hora,
perquè si no has sopat,
sortiràs a les 12,
a més no soparàs,
ja t'ho dic ara, després.
Llavors, no sé,
jo recomanaria sopar,
un sopar britànic,
Lleugé.
Lleugé,
i a les 7,
7.30,
a 8.
I l'altra pel·lícula que us porto,
aquesta sí que ja és molt més,
evidentment,
narrativa,
tot i que és qui és,
que és l'Asbontrier,
que és la caça de Jacques,
de House de Jacques Bilt,
una pel·lis parada d'ell,
perquè també l'última de Nymphomaniac,
no sé si recordo,
que fa com uns...
Dos o tres anys, sí.
Més,
potser més inclús,
però sí,
potser,
potser.
Més que eren dos parts,
també està dividida.
Llavors,
en aquest cas,
torna l'Asbontrier brutal
i sanguinari,
però no en el sentit de sang,
sinó en el sentit de...
És una persona que també,
com Gaspar Noé,
també busca molt
la incomoditat de l'espectador.
I aquí jo crec que és el punt
que, clar,
relata la història
d'una sessió en sèrie.
Llavors,
aquí és on es pot deixar anar.
A més,
una sessió en sèrie
molt...
inclús hi ha molts moments
al principi
que són aquest eslàpstic,
aquesta brometa
de...
perquè com que té toc,
no?
i té una obsessió de
hòstia,
he deixat el cadàver
i potser he deixat
alguna gota,
no?
I hi ha un punt còmic
que ho explota molt bé
perquè tot...
Home,
veure una pel·lícula
de l'Asbontrier
a Sitges
i que tothom estigui rient
és raro,
eh?
Però, clar,
la pel·lícula després...
La pel·lícula són dues pel·lícules.
Estem parlant
de dues hores i mitja.
Ja.
La primera...
Les primeres dues hores
és una sincera.
L'última mitja hora
és una mena de paranoia
que s'ha muntat ell mateix.
És una cosa
que no té...
És que la pel·lícula
és una mena
de descens
als inferns de Dante.
De fet,
juguen bastant
amb la idea de l'infer,
dels cercles,
de la divisió,
no?
Amb l'infer.
I, evidentment,
el personatge
és un personatge
que va directe
al palco
de l'infer
perquè tot el que arriba a fer...
I la justificació artística
perquè és una justificació
que ja es veia bastant
un tipus de narrativa
en Infomania
que era la...
No sé si l'heu vist aquí.
Sí, sí, sí.
La comparativa,
a part de dos narradors,
bueno,
no dos narradors,
sinó que el narrador
acaba sent una conversa
en off
i la primera,
la primera,
que és l'infomania,
de les dues,
fa una comparativa
sempre amb la pesca.
No sé si te'n recordes.
Que fa així com
perquè l'amo
o el cebo
o el no sé què,
sempre en el sentit sexual,
no?
Com l'evolució sexual
d'una noia
comparada amb la pesca
i en aquesta pel·lícula
és l'evolució
d'un assassí
a partir de l'arquitectura
i per això també
la caça de Jacques
perquè també és una metàfora
de aquesta...
cap on va aquest personatge,
amb una persona
que té trets
molt, molt autistes
i com es relaciona,
s'interrelaciona
i com inclús
a partir de l'assassinat
neix com a persona.
És una...
Bueno, clar,
és com actua sempre
a les Bon Trier,
no?
Amb el cinema,
que és buscar
deshumanitzar
per humanitzar,
no?
A vegades?
O sigui,
crea això.
I jo crec que com a pel·lícula
és molt, molt bona.
O sigui,
a mi em va agradar.
Diuen que és la millor
discutible.
de les últimes.
Sí,
diuen que és bastant
com la...
El que passa és que sí
que és veritat
que això també ho hem trobat
molts cops en les Bon Trier
que és una persona
que s'estima molt
a ell mateix
i en aquesta pel·lícula
molt més
perquè inclús posa
trossos
de totes les seves pel·lícules.
Hi ha un moment
que hi ha un bloc
de pa, pa, pa.
Van passar, va passar en Europa,
va passar en Melancolia,
van passar en Anticristo,
va passar a tothom.
Ja.
totes les seves pel·lícules
però per demostrar
que l'ésser humà
hi ha una veu en off
que diu
no, perquè l'ésser humà
també és un animal
i és un no sé què
i van posant
les seves pel·lícules
i pensant
hòstia, només faltava
veure-li, clar,
ell mateix,
com una l'acció de muntatge,
no?
I és curiós.
Però així com a pel·lícula
jo la recomano molt.
Tema que arriba
el 15 de febrer
aquí a Espanya.
O sigui, encara queda.
Val, val.
Vinga, Joan, explica'ns.
En podem tornar a parlar
si arriba el 15 de febrer.
A veure,
el Ferran tenia aquí
unes pel·lícules
que potser
podem parlar-ne, no?
Les últimes que has vist
has dit que...
Sí.
Digues, digues.
Jo, sabem que vosaltres
no mireu això del cinema.
No, home, però...
Doncs he fet una mica
de dir,
vaig al programa
doncs a menys
les últimes que he vist.
A veure.
Vaig veure el rei, no?
De Rodrigo Sordo-Goyen.
Sí.
Que Antonio de la Torre
fa, com sempre,
un gran paper.
Un gran treball.
I,
hi ha gent que opina
que el no especificar
si és un acte de valentia
o no...
I a mi no em va semblar
malament
que sigui
sigui tan
tan reconeixible
la corrupció
que no calia
potser puntualitzar
i tots sabem
perfectament
de qui parlen
i de quines coses parlen.
Em sembla que
el Sordo-Goyen
és un gran director,
també.
Després,
Cold War,
d'una pel·lícula polaca,
que és un cinema
per adults
fantàstic.
Aquesta història
que ve
dels seus pares,
no?
De que
s'estimaven
sobremanera
però no es podien
suportar
i no podien conviure
està
per mi
bastant ben tractada.
El que passa
és que
dóna la sensació
que està dedicada
als seus pares
però no està clar
que sigui realment
la parella
dels seus pares
la parella, eh?
La pel·lícula sí
que està dedicada
als seus pares
però a mi no em queda clar
que sigui realment
els seus pares
penso que...
Bueno,
això és el que jo tinc...
No, ell a m'entrevistes
ho ha reconegut, eh?
Ah, sí?
Sí.
Que eren la parella
els seus pares?
Sí.
El que passa
és que naturalment
la història
està alterada,
no està calcada
però sí que
el que diu el Ferran
també ho diu
el públic
en el sentit
que els seus pares
van tindre
una relació
tormentosa
degut a la situació
que s'està vivint
allà de Guerra Freda
i sobretot
d'estalinisme
subjacent.
Però és que no tens sensació
que la raó
per la qual
hi ha aquesta tormenta
sigui per això
sinó perquè
les seves diferències
i la seva manera
de funcionar, no?
Perquè quan...
Bueno,
a veure,
els personatges
estan condicionats
per la situació política.
Però és que
per què volen?
Per què tornen?
perquè ell torna.
Si no tornés
no estaria encondicionat.
Però i ella?
Per què se'n va cap a Itàlia?
No, no,
per què torna en tot cas?
No, no,
per què va cap a Itàlia?
Per fotre el camp de Polònia.
No, no està clar això.
En el cas d'ella...
Home, per mi està claríssim.
En el cas d'ella no...
No està clar.
Si li diu amb ell
m'he casat
amb un italià
que ni recorda com es diu.
Per fotre el camp de Polònia.
Però és que hi ha moltes més coses.
A mi, per exemple,
una cosa que sí que m'ha sorprès
al final de la pel·lícula,
quan te'n dones compte
que el jefe, diríem,
el pare del nen aquell,
Roset,
que ja que és el seu...
és fill d'ella,
no sé si us recordeu.
Sí, sí, sí.
I és el jefe...
El pare del Putin.
És el jefe dels comunistes d'allà.
Sí, clavat de Putin, aquell dia.
Per tant...
El comissari polític.
Per tant,
vol dir que ella
s'ha enrotllat amb 3 o 4...
I a més a més també...
Home, clar.
Llavors, a mi el que...
de la pel·lícula...
Gràcies a això,
surt ell abans de 15 anys
que tenia de presó.
Clar.
Surt abans.
Clar.
I el tractament que es fa
davant de la música popular...
Allò està molt bé.
Molt, molt, molt bonic.
Allò sí que és guapo.
Allò és molt guapo.
Realment,
la part documental...
Els ombres musicals
són molt bons.
Sí, sí, sí.
Una perfecció d'execució.
Potser de lo millor.
Mira el que et dic.
I al principi,
tot aquell estudi
que estan fent
sobre música popular...
Allò està molt bé.
Rural,
és d'una bellesa...
Extraordinària.
...extraordinària.
...i Polònia...
I només hi ha estat
una vegada a Polònia,
però a Polònia
espanta una mica
la neu,
el fred,
la pobresa...
Sí.
Els conceptes
de religió tan...
Sí, sí.
Aquella població
realment...
Ha passat tot per allà,
totes les guerres
han passat per allà i tal.
I tot això,
d'alguna manera,
la de substrat,
i és, no?
Però sobretot
la part musical
és d'una...
I veure com allò
es va...
es va transformant
en peces
de corals
i d'èxit
i de...
i de...
i de gires.
Allò va ser real,
aquells moviments
dels russos,
n'hi havia bé.
Aquí venien espectacles
d'aquí a Espanya,
que venien...
Era trupe d'aquestes
que eren espectaculars, eh?
Espectaculars, eh?
Allò és molt guapo,
a mi m'ha agradat allò.
La fotografia i allò,
a mi és el que més em va agradar.
I en canvi em falla,
a mi personalment,
però vull dir,
em falla una mica
el personatge de la mare.
Però estava parlant a ell.
La pel·lícula anterior,
com es deia?
Ida.
Ida.
Realment potser
és més complerta.
A mi m'agrada més,
però bueno,
això és una qüestió de gustos.
Això és molt...
És un gran director,
la veritat.
Sí, sí, sí.
Té possibilitats
de fer coses de futur
molt importants.
Jo penso que
el fet que ella
hagués guanyat a l'Òscar
la millor pel·lícula,
l'Aïda,
l'anterior,
del 14,
hagués guanyat l'Òscar
la millor pel·lícula
de Parla No Anglesa,
que tingués 5 premis
del cinema europeu,
que fos premiada
en els Globus d'Or,
el Barça i els Goya d'aquí,
que va guanyar també el Goya
com a millor pel·lícula europea,
li ha donat un prestigi immens.
Llavors,
el senyor ha fet una pel·lícula
que a ell li agrada,
que no ha corregut
perquè ha anat tranquil·lament
buscant un tema
que a mi a ell li agradés
i ell ha fet el que ha volgut.
Però a mi m'agrada més
la primera que la segona,
tot i que reconec
que és un senyor
que se'n parlarà,
és un senyor que farà,
penso,
altres coses interessants.
I una tercera pel·lícula
que em va interessar
darrerament
i que vaig veure
fa molt poc
és The Rider,
no?
No l'he vist,
aquesta.
La Clóia Sao.
I això que no siguin actors
coneguts,
és una família,
no?
I les relacions
que tenen
amb l'assistrament
de cavalls
i de l'Amèrica profunda
és una nova visió
que sigui una realitzadora dona,
també la fa molt interessant.
però realment
és molt interessant.
Bé,
ella va fer
una altra pel·lícula
i ja la va fer
a la reserva
d'Euclala,
allà a Dakota del Sur.
I llavors
va ser quan va conèixer
amb aquesta família.
Va entrar en contacte
amb ells
i els va parlar
que tenia una idea
i aquesta idea
podia encaixar
amb l'ensinistrament
que feien ells
amb el rodeo
i tal.
I llavors
va conèixer
el brat aquest
que és un xicot
extraordinari.
Fantàstic.
És que és un actoràs
aquest tio.
i les coreografies
per dir-ho d'alguna manera
que fa
ell i els cavalls
és una cosa
hipnòtica.
És d'una bellesa...
És hipnòtic.
Sí, sí, sí.
És una pel·lícula
molt sensible
que t'arriba
al moll de l'os.
El que passa
és que francament
és dura.
És molt dura,
sí, sí, sí.
És veritat.
no dona peixet.
No hi ha
ni tan sols
un bri
d'història
d'amor
allà una mica
per fer
transició.
No, no, no.
Sí.
La pel·lícula
va tota l'estona
de cara
a les dificultats
que hi ha
i la impossibilitat
precisament
per estar
en una Amèrica
que no surt mai
o no sol sortir.
són gent
que estan
allà
i tenen
molta dificultat
per superar.
Per exemple,
quan hi ha accidents
com el cas d'ell,
ell cau del cavall
i el cavall
li dona
una cosa
al cap
i li fan
14 punts
de sutura
al cap.
I,
com a conseqüència
d'això,
té un xoc
traumàtic
que de tant en tant
li surt
i fa
que no pugui actuar
fent
ni d'ensinistrador
ni tampoc
de professor
que feia
d'equitació.
Què fa aquest tio?
Té
ensenyança primària.
Què es dedica
en aquella Amèrica?
A fer de cambrer?
No pot fer ni de taxista
perquè no hi ha ni taxis
en aquell poble.
Què fots?
Ja.
O sigui,
és problemàtic
i a més a més,
bueno,
ja no cal explicar-la,
però té una situació familiar
també
molt complexa.
Ja.
Ah,
això són
temes
que no costumen
a sortir,
no?
per molt
que s'hagi tocat
en l'Amèrica profunda,
realment
és des d'una òptica
i des d'un lloc
mai vist.
Jo recordo
del segle passat
que Sam Peckinpach
va fer Junior Borbonner
que
ja no va tindre
èxit de públic
perquè també,
Déu-n'hi-do,
però tot i això,
bueno,
allà hi havia
un Steve McQueen
que era el cowboy
i llavors
tenies unes referències
una mica
al Benchons
són de...
Clar,
aquí són tots
absolutament
desconeguts.
Aquí és el que dius tu,
però clar,
el fet que siguin
desconeguts,
compte,
perquè tu assisteixes allà
a lo que és
la realitat
del tracte
amb el cavall,
lo que és
la vivència,
com prenen les quatre
cerveses
i de què parlen
aquells tíos,
es veu tot
tan natural
que...
I la relació
amb els cavalls
i la relació
del protagonista
és una cosa
d'una bellesa
fantàstica.
Sí, sí.
Sí, sí, estic d'acord.
Molt bé,
doncs la veurem,
escolta,
quan tinguem temps,
jo no l'he vist tant,
em farà gràcia
veure-la de debò, eh?
Joan.
A veure,
ara parlem
d'unes quantes
pel·lícules
que s'estrenaran
aquest divendres,
comencem
per la que hem vist
avui amb el Pep,
que és
a veure,
amb la versió original
es diu
Piper Mint,
que té
l'avantatge
a aquest títol
que no saps
de què anirà
la pel·lícula,
perquè pot anar
de qualsevol cosa.
En canvi,
doncs el títol espanyol
es diu
Matar o morir,
que ja t'explica
de més abans
per on anirà la cosa.
És una mica
com allò,
ara fa poc
llegia un llibre
que analitzava
la pel·lícula
del Polanski
La Semilla
El Nen
de la Rosemary,
Rosemary's Baby,
que esclar,
pot ser qualsevol cosa,
però que en castellà es deia
La Semilla del Diablo,
i ja t'estava explicant
la pel·lícula,
ja t'estava explicant
de qui era el nen.
No sé com diu el Pep,
hi ha aquí un home a Espanya
que ho sap tot.
I que ho fa tot.
Ho fa tot.
I entre altres coses,
ho trastoca tot.
bateja els títols,
els bateja en espanyol.
I ja està.
I llavors ja t'explica
el que és la pel·lícula.
La pel·lícula
no val gens la pena,
la protagonitza
Jennifer Garner,
i, bueno,
no sé,
a mi m'ha recordat
una pel·lícula
que havia fet
l'humorista
Forges,
que es va titular
el vengador
justiciero
y su pastelera madre.
I és això,
és una vengadora
justiciera,
i llavors,
no sé,
es veu que
el feminisme
aquest americà
ha arribat
a que
pel·lícules
del Charles Bronson
ara les protagonitzin
senyores,
no?
I diu,
bueno,
no sé,
a les persones
que els agradin
les explosions,
que els agradin
les persecucions
en cotxes,
que els agradin
les ametralladores
aquestes
que tiren
no sé quants
trets,
doncs,
aquesta és la seva pel·lícula.
Si amb el Bronson
ja era difícil
de creure
el que passava,
imagina't,
ara amb la dona.
Imagina't,
amb una bellesa
com aquesta,
sí.
Després,
una altra pel·lícula
que també s'estrenarà
aquest divendres,
també té
un títol
anglès
i un títol
espanyol,
el títol espanyol
diu més coses
que no pas
el títol anglès,
com sempre,
el títol anglès
és The Wife
i el títol espanyol
és La Buena Esposa,
o sigui,
ja passem de l'esposa
a La Buena Esposa,
ja ens diuen
que l'esposa
és bona
i llavors,
bueno,
ja està,
ja estem amb la cosa
que ens han explicat
mitja pel·lícula,
no?
A veure,
està protagonitzada
per Glenn Close
i per Jonathan Price,
dos actors
ben coneguts
del cinema
convencional
i tal
i, en fi,
no s'escapa
tampoc
d'aquest cinema
convencional,
explica una història
d'un escriptor
com tantes altres vegades
s'ha explicat,
en fi,
és allò
una mica
un gir
a la cosa aquella
que darrere
d'un gran home
sempre hi ha
una gran dona,
però és un gir
d'aquests així,
una mica
doncs
amb aquest feminisme
que ens ve
d'Estats Units,
que no acaba
de ser feminisme
ni res,
en fi,
vull dir,
per la gent
que els agradi
les pel·lícules
convencionals,
doncs aquí
tenen
la bona esposa,
no?
I llavors
també hi ha
Burning,
que el Pep
ens en farà
cinc cèntims,
que és una
de les pel·lícules
que tenim
un director
important
perquè últimament
un director
important
i una pel·lícula
molt bona.
Últimament
estem veient
unes coses
que hem
a l'autor
és Lichandong.
Lichandong,
el cineasta coreà
que havia fet
poesia.
La pel·lícula
està basada
en un conte
del Murakami,
l'escriptor japonès,
que es diu,
bueno,
es va publicar
com
Quemando Graneros,
que també...
Això explica
la pel·lícula.
el títol
de la novel·la
explica la pel·lícula.
És una pel·lícula
amb tres personatges,
el personatge
tenim dos nois
i una noia,
la noia
està vivint
a
Seul
i
llavors,
bueno,
o en una ciutat
de Corea del Sur,
llavors
ella guanya diners,
treballa
per guanyar diners
per dedicar-se
a fer algun viatge
que la motivia
en aquest cas.
És una persona
molt sensible
i té ganes
de trobar-li
un sentit
a la vida
i ha descobert
que hi ha
una tribu a Kènia
que fan un tipus
de dansa
quan arriba
el crepuscle
i amb aquesta dansa
fan uns pregs
que si hi ha sort
hi ha resposta
i tens una explicació
de per què
estem aquí,
no?
Llavors,
ella se'n va
cap a Àfrica.
i deixa
la seva gata
perquè la cuidi
el seu amic,
una gata
que té
un nom
molt curiós,
per cert,
i és que
la va trobar
en un pàrquing
i llavors
li va posar
com?
Li va posar
en telèfon?
No me'n recordo.
Pàrquing, no.
No, no, no.
No me'n recordo,
però alguna cosa
relacionada
amb el pàrquing.
Bé,
al cap d'un temps
torna la noia
del viatge
però hi ha hagut
problemes
a l'aeroport
i han estat
tres dies retinguts
fins a trobar el vol
i en aquests tres dies
ha conegut
una persona
que també és coreana
que estava viatjant
i a partir d'aquí
ja tenim format
quan arriba
el retorn
perquè hi ha hagut
alguna relació
entre ells
un triangle
i aquesta persona
és absolutament
diferent
amb ell
perquè aquest xicot
està
intentant
escriure
la seva primera novel·la
a més a més
s'ha de fer càrrec
d'una petita granja
que tenia el seu pare
que va discutir
amb la policia
i ha acabat
empresonat
i
a partir d'aquí
veiem
la relació
entre els tres
ella
el presenta
vol que hi hagi
una amistat
entre els tres
el nou vingut
també
sembla que
té interès
en saber
com viu
i per què
vol ser
l'altre escriptor
etc
resumint
i per no explicar
ja més
de la pel·lícula
que passen
moltes coses
són dues hores
i mitja
de pel·lícula
però
en tota la pel·lícula
hi ha
una vena poètica
que la
va
des de l'inici
fins al final
que la va
tensant
i li va donant
un creixendo
i després
hi ha
una interpretació
per part
des del meu punt de vista
de la noia
extraordinària
fins al punt
que
en els moments finals
quan falta ella
sort
que
llavors
la manca
de la presència
d'ella
la substitueix
ja
una acceleració
del dramatisme
que clou
la pel·lícula
és
jo crec
que és
de lo millor
que ha fet
li xandong
i ha fet coses bones
és el que havia dirigit
la poesia
que és aquella
de la dona gran
era extraordinària
poesia
jo l'he vist
dos o tres vegades
doncs
no et perdis
cremant
molt bé
molt bé
més coses
a veure
abans que passem
amb en Ferran
jo volia fer
unes petites notes
al principi
del programa
hem escoltat
Eli Regina
cantant
Aguas do Marso
perquè
el mes que ve
doncs
s'estrenarà
un biopic
sobre aquesta cantant
que jo recomano
a tots
els que
se l'estimen
perquè
era una
grandíssima
cantant
brasilera
la millor
de la història
que hi ha hagut
mai
en aquell país
i per mi
una de les grans
veus mundials
de la música
popular
aleshores
la pel·lícula
no és que sigui
gran cosa
però jo sé
que la gent
que s'estima
Eli Regina
hi anirà
i descobrirà
coses
de la vida
d'aquesta
gran cantant
també
voldria parlar
abans que parlàvem
de Sitges
que
hi ha hagut
una pel·lícula italiana
Lázaro Felice
que ha tingut
tres premis
en el festival
i que és una pel·lícula
extraordinària
ja en parlarem
perquè
s'estrenarà
el 31 d'octubre
i és una pel·lícula
que recorda
el millor
Pasolini
i que té
una intervenció
del Sergi López
que
està
com sempre
extraordinària
amb el seu element
fins i tot
fa servir
el català
perquè es vegi
tot i que
parla
italià
amb accent
català
també hi posa
alguna coseta
en català
perquè es vegi
d'on ve
és una pel·lícula
que sí
que té
un element
fantàstic
que no descobrirem
i per això
va poder anar
a Sitges
però que
és molt més
que això
és una crítica
tremenda
social
i bueno
val molt la pena
veure
unes actuacions
estupendes
com es diu aquesta?
com es diu?
L'àcero Felice
podríem dir
allò de
com ho deia
la meva mare?
allò
un llàcero
feliç?
no
deia
un pobre
llàcero
un pobre
llàcero
doncs
és això
aquest personatge
que sobre
el voltant d'ell
va passant
tota la història
és això
un personatge
que és com
el càndid
de Voltaire
és un mirall
que reflecteix
tot el que passa
al seu voltant
llavors també
dir que
hi ha més documentals
d'aquests
que surten
amb sessions
amb sessions
amb sessions
d'un
només un dia
a la setmana
i llavors
són sobre pintors
que passen
a diversos cinemes
i llavors
doncs
aquesta temporada
hi ha documentals
sobre
Rembrandt
el Bosch
Carabatxo
els impressionistes
Canaletto
Manet
Picasso
Matisse
aleshores
doncs
els que
els agradi
l'art
doncs
poden
anar
a veure
aquestes pel·lícules
i també
anunciar
que
aviat
em sembla que és el dia 25
comença
el festival
inèdit
de documentals
musicals
que sempre és molt
esperat
l'any
per moltíssima gent
que sap
que és amant
d'aquest gènere
i que
aquest any
doncs
hi ha pel·lícules
dedicades
com sempre
a grans intèrprets
ara mateix
recordo
un documental
que està dedicat
a Isaac Pellman
el violinista
de música clàssica
que jo penso
que serà
molt bo
i llavors
hi ha
de tot tipus
de músiques
de jazz
de rock
de música popular
de música
d'aquí
del país
etc.
i per cert
també hi ha filmets
ja comença
hi ha filmets
a Badalona
i hi ha festivals
a tot arreu
perquè durant tot l'any
n'hi ha
sí, sí, sí
no ens top
bueno
ja que tenim el convidat
jo l'aprofitaria avui
perquè es tracta
de treure-li
també el suc
en màxim
tenim una petició
senyores i senyors
estic profundament
estic profundament emocionat
per aquesta recepció
i només puc confiar
en l'estricte compliment
del meu deure
i no ens top
en l'estricte
i no ens top
en l'estricte
i no ens top
en l'estricte
que sempre vull aspirar
a mereixer
però
si alguna vegada
sóc cridat a actuar
professionalment
em fa feliç saber
que no hi haurà dificultat
a trobar tot de gent
la pèrdua de la qual
serà
amb el temps
un autèntic benefici
per a la societat
bravo
això era una llista
una llista de cosats
de cosats
que feia el Ferran Ranyer
el Mikado
de Dagoll de Gom
sí
fent el personatge
del senyor Gutxi
el Cocó
sí
que jo crec que va ser
a la meva carrera
va ser el primer èxit personal
diríem
perquè
la meva professionalització
a part del teatre
que havia fet allà
a Sant Jús
amb el grup de teatre
de Sabert
que vam fundar
doncs
va ser amb Jublars
i després amb Dagoll de Gom
van ser molts anys
de teatres de grup
no?
i amb Dagoll de Gom
el Cocó del Mikado
va ser un èxit personal
un èxit
m'ho vaig passar
realment
i després hi havia
la cançó del Piu Piu
també
és que el Piu Piu
ja em va enamorar
estructuralment
com és
tu has de convèncer
a la malvada
de torn
i l'has d'entendrir
que no em mati
que em perdoni
i aleshores
no seria res més
que parlar-li
una història
d'un ocell
que va caure a l'aigua
i que es va
deixar morir
com jo faria
si ell en deia
que no
i són dos èxits
de cançó
fantàstic
i la cançó
aquesta
de la llista
de cosats
aquestes comèdies musicals
que van escriure
ja fa
més d'un segle
doncs
han anat canviant
amb el temps
no?
nosaltres
aquesta lletra
la vam reestructurar
però és que s'ha fet molt
vull dir que s'ha fet
de cop i volta
en moments que apareixien
els bitllars
de francesos
diríem
aquest
diria jo
mataria
tots els que juguen a bitllars
per exemple
una cosa
molt divertit
molt divertit
aquest personatge
i és actual
la cançó
serveix per totes les èpoques
i com a anècdota
com a anècdota
jo diria que és
l'entrada més espectacular
que he tingut mai
en teatre
perquè era
tota la companyia
assenyalant
amunt
amunt dels costats
cantant una cançó
que era
un or
un or
un or
el gran butxí
i jo entrava
sobre d'un cavall
que els dos maquinistes
portaven
que era una preciositat
de cavall
feia una dansa
jo que ella
amb un espasa gran
i un vestit de samurall
pràcticament
perquè m'havien tret a la presó
perquè jo era el primer
condemnat a morir
perquè era
aquest país
de xauxa
aquest Japó
d'Opereta
està prohibit
de flirtejar
i jo estava
condemnat
a la presó
per fer-ho
i llavors deien
mira el farem
aquest butxí
perquè si hi ha de matar
algú
s'hauria de matar ell el primer
per tant
aquí farem el que vulguem
llavors en dirigia
cap al públic
amb una orquesta
tot drap
llavors et quedaves
tu sol
amb l'orquesta
i com a anècdota
després d'haver-la fet
jo no sé
quants mesos
i mesos
aquí al Teatre
Victoria
i havíem fet el grec
doncs en català
la vam traduir
al castellà
i
vam sortir de gira
i el primer vol
era el Teatre
de la Riaga
de Bilbao
i aleshores
ja dic
aquesta entrada espectacular
totes la companyia
ens
jo caic
i em dirigeixo
cap a la platea
de la Riaga
i jo no em estava preocupat
que si deia
en lloc
de si un dia
se'm demana
una llista de cosat
jo tenia que dir
por si un dia
hicien falta
jo estava com aterroritzat
perquè sabia
que si agafava
allò que tenia gravat a foc
després de mesos
i mesos
de fer un català
si un dia
se'm demana
ja no donaria bola
i com que el moment
era tan com
i tan veia
el del llum veia
tota la platea
de la Riaga
somrient
ja del moment
que es veia
en avali
jo estava per dins
la soledat
del corredor
no
la soledat
de l'actor sin fondo
com la cagui
no sortiré mai
a la vida
i no
o vaig ens estar
por si el dia
però
bueno
d'aquestes
fantàstiques
sí
heu de saber
que estem
amb una persona
que té
jo estava
mirant
aquesta tarda
la informació
i he vist
que ha fet
quantitat de coses
i el més sorprès
que té 73 pel·lícules
entre televisió
cine
documental
té 73 pel·lícules
jo tenia més
mirant
els espectacles
que ha fet
de teatre
em sortien
36 o 37 obres
de més en català
però és que a sobre
ha fet
moltíssimes pel·lícules
que per mi
són molt importants
la torna
amb el Francesc
després de la
Pat Àngel
L'Arc Ivern
Amanece
que no és poco
que penso que és
una grandíssima pel·lícula
extraordinària
que sortia
a l'obí
de Montlló
el sartre d'aní
l'Alcácer
la Carmen de Lídia
el repartiment
ha fet
moltíssimes obres
de Shakespeare
de Chekhov
les tres germanes
l'or
dels
cirerers
i també
a més
ha fet
de productor
d'espectacles
és a dir
jo destacaria
dos espectacles
del Jean-Claude Carrier
que vas fer tu
el teu productor
que era
esfera espectacles
si no es
sí
que era
Busco el senyor Ferran
i l'altre era
La controvèrsia
de Valladolid
sí
jo les dues obres
aquestes
em van emocionar
molt fer-les
perquè Jean-Claude Carrier
és el
sobretot
és un gran
coguionista
diríem
la seva
principal
feina
i treball
va ser
ser el
coguionista
en Lluís Buñuel
dels títols
que ens puguem imaginar
i
vaig
vaig veure
vaig
trobar un llibret
d'això
de
l'Ajuda de la Memòria
que després va traduir
això que dèiem dels títols
es va traduir
Busco el senyor Ferran
perquè és que
no hi ha traducció en català
és com
l'agenda
és una ajuda per la memòria
és molt poètic
però
Carrier
la sort
de fer les obres
després
me'l vam conèixer
realment
és
com tots els grans
senzill
com tots els grans
genial
podia explicar
anècdotes
d'ell i Buñuel
com jo puc explicar
dels meus
dels jugulars
amb una normalitat
i amb un humor
una grandesa
fantàstica
i vam dir
hosti
aquest títol
no el s'havien traduït
hi ha llocs
que es tradueix
per la primera frase
que diu ella
la noia
que ho feia
l'Aima Vilorassau
vam tenir un èxit
fantàstic
és una obra
que la gent
la va veure
la recorda molt
la Villarroel
i després vam fer
una gira llarguíssima
i és una noia
que es presenta
a l'apartament
d'un home
que està molt ocupat
i té moltes coses a fer
i ell és un personatge
estrany
misteriós
enigmàtic
no se sap
es parla molt
de la masculinitat
i de la feminitat
per part del Carrier
en poètic
tot i que l'obra
és realista
i va dir
hi ha llocs
que es tradueix
per la primera cosa
que li diu
la dona
que li diu
què fa vostè aquí
diu
m'ho hagi xerxe
m'hi ferà
i es va dir
home Ferran Ferran
doncs mira
jo sempre deia
no ho sé
queda una mica
com de revista
busco el senyor Ferran
però la veritat
és que després
vaig fer la controvèrsia
i crec que
ell deia
és el meu apòstol
a Espanya
no?
el Ferran
perquè jo
el vaig estrenar aquí
amb aquestes obres
que són personals d'ell
que no són
que no són
coautories
però clar
és que ha treballat
amb el Peter Bull
ha treballat amb tothom
és el gran guillot
d'instabilitat
i la controvèrsia
és una obra
duríssima
que es feien
aquestes controvèrsies
i aquestes va fer
per dir a mi
si
la gent que havien trobat
el Nuevo Mundo
si tenien ànima
si no tenien ànima
si eren
persones
o no
i quin tracte
se'ls havia de fer
i és brutal
aquest senyor
que tenim aquí
ha impartit classes
a més a més
de teatre
a l'Institut de Teatre de Barcelona
a Madrid
en el projecte Piemonte
i a Buenos Aires
a la mateixa universitat
i els ensenyes
ensenyo
com els principis pràctics
d'interpretació
que la interpretació
perquè una cosa
pugui ser excelsa
o pugui ser un desastre
sobretot gravita
espai, temps
no?
i ritme
són tres regles d'or
però amb humor
que és la que jo
més faig
el gag
encara és més delicat això
perquè per construir l'humor
el temps, ritme i espai
ha de ser com molt
dominat
pel intèrpret
no?
i sí que hi ha
un dol de viu
o no sé
natural
o no sé què
però també hi ha
unes regles del joc
i jo
el que m'agrada
és ensenyar
les regles del joc
perquè un gag
es produeix
de manera explosiva
perquè un gag
es produeix
a la tercera vegada
perquè un gag
una mateixa cosa
repetida
amb un ritme diferent
produeix
unes lectures
absolutament diferents
i
la gent
que ha estat
amb aquests cursos
experimenta coses
molt pràctiques
molt poc teòriques
i funciona molt bé
ara fa temps
que no
ara estic molt tranquil
molt relaxat
totes les coses
sí
però acabes
de fer
la resposta
en teatre
sí
si ets vas presentar
al Super López
si fas una col·laboració
vull dir
tan tranquil
tampoc
no no
vaig justificar
diríem
que
intento agafar coses
que m'agradin molt
encara que
siguin
de petit format
o així
abans de fer
la resposta
la darrera cosa
que vaig fer
era com una
una cosa
que tenia moltes ganes
de fer
la meva filla
Joana
que ara té
36 anys
la segona
és una ballarina
excel·lent
formada a Anglaterra
i per la part
com a intèrpret
és boníssima
i tenia moltes ganes
de fer una cosa
amb ella
una cosa
a més que parlés
de nosaltres
de records
de
sí
de
la part més poètica
d'un pare i una filla
durant que
a més
la vida real
ho érem
i ens ho van permetre
de fer
i realment
no va
no va veure
molta gent
pels que van veure
els va entusiasmar
i jo em vaig prometre
el luxe
que treballéssim junts
i realment
jo
m'he mogut també
el terreny
del musical
m'he llogat
bastant bé
aleshores
diríem
de manera
com planera
com es diu
dono el pego
i al costat
d'ella
doncs
vam crear
moments
realment
molt bonics
molt bonics
poètics
i després
quan la Sílvia
molt
em va dir
que
més tard
que muntava
Brian Friel
per mi
és un autor
també
que m'entusiasma
es parla d'ell
com el
Sheeho
firlandès
modern
i fins i tot
jo havia comprat
els drets
per fer
afterplay
però
finalment
per l'actriu
que jo havia pensat
no ho va veure clar
i
vaig parlar
amb la Imma Colomé
i la Imma Colomé
ho va dirigir
i va fer
un magnífic
espectacle
amb la
Fina Rius
i el Pep Ferrer
afterplay
que són
dos personatges
de Sheeho
els més joves
de
les tres germanes
i de
l'oncle Bania
que de grans
es troben
i no es coneixen
i és una obra
deliciosa
que la Imma Colomé
ho va dirigir
fantàsticament
doncs
Brian Friel
és l'autor
de la resposta
i
quan m'ho va proposar
la
d'això
la
Silvia
la Silvia
Montt
vaig dir que sí
a part que tenia un repartiment
la Lema Vilagassa
i visc que has fet moltíssimes sèries televisives
amb aquí catalanes
amb TV3
la Lloll
la Cors de la Ciutat
la Riera
Merlí
quina
hi ha una que te tregui més que les altres
o més o menys
home
ja fa molts anys
que vaig fer
que també és una cosa
que
un dia vaig adonar-me
que sense
buscar-ho expressament
doncs he treballat
material
que primerament
a part de
abans de portar-lo a les tres dimensions
o als personatges vius
han tingut
l'origen en còmic
llavors
Kiko El Progre
José Luis Martín
el subdirector
del jueves
ja el publicava
al periódico
en llistes
en tires
setmanals
en sembla que
van fer una sèrie
que va durar
tres temporades
i va ser un èxit
també fantàstic
després
majoria absoluta
que
la reposen
molt sovint
però que
l'oristrell
que jo
ara ja
no han fet
tantes coses junts
però
va haver-hi un moment
que jo era
Chico Oristrell
diríem
perquè
feien això
de majoria absoluta
però havíem fet
Gatos en el Tejado
que protagonitzava
el Sacristán
i que la vam rodar
en cinema
i que ara
quan ens vam trobar
a Formentera Lady
la pel·lícula
ell que té una memòria
té 80 anys
però té una memòria
brutal
deia
hombre
Ferran
Ferran
que quan
deia
que
per rodar-lo
estàvem
cada capítol
un mes
i mig
bueno
és un luxe
impossible
i que a més
el rodava
un director
de cinema
i es muntava
de cinema
tallant
i enganxant
un dels grans
muntadors
no
doncs
també
aquesta sèrie
de Gatos en el Tejado
que és aquesta
que estic parlant
de l'Uri Stenens
majoria absoluta
Marlí
el personatge
que vaig fer
la veritat
és que és un personatge
que va quedar molt
hi ha molta gent
que li va caure
molt bé
aquest professor
que tenia
un principi
d'Alzheimer
en aquell moment
fotudíssim
que un és conscient
que se li ve a sobre
i la relació
que tenia
amb una de les meves
alumnes
preferides
perquè profundament
era un home
que volia ensenyar
volia ensenyar
i estava angoixat
perquè sabia
que tenia
i teníem un final
realment
de dir
jo prefereixo
que em continuï
recordant
així
i és una sèrie
que a Sud-Amèdica
ha funcionat molt bé
i està funcionant
i ha funcionat
val molt la pena
sota una cosa
Ferran
vull que tenim
el privilegi
de tindre un actor
a ser aquí
a l'hora
de preparar
qualsevol text
ja sigui
molt conegut
o sigui
és igual
desconegut
però
un text nou
que es té
que afrontar
amb teatre
hi ha un procés
o una tècnica
per abstraure's
del dia a dia?
Un ho intenta
però diria
que el dia a dia
hi ha coses
que s'han de fer
és que sobretot
amb l'actor de teatre
em sembla
que això ha de ser
especialment
o sigui
requereix una disciplina
crec jo
important
sí
perquè clar
hi ha el cabró
del banc
hi ha l'emprenyador
del pis de baix
l'altre que no et deixa dormir
un que protesta
una topada
pel carrer
amb el cotxe
jo passo per tots
els racons de la casa
i també els racons
com tots els actors
d'anar parlant sol
pel carrer
i anar a mirar
doncs
un paisatge
per estar
per inspirar-te
o anar a la Barceloneta
a mirar el mar
un intent
de treure
temps
i motius
inspiradors
a vegades
però també
hi ha un treball dur
que no es pot fer
d'una altra manera
que és fer colzes
vull dir
ara ja
tots els actors
portem
amb un 90%
diria que portem
l'obra presa
quan comencem a assajar
ens hem anat semblant
els actors
anglès
jo recordo
al principi
sempre era sobre l'assaig
amb el paper a la mà
i anar fent
i ara
on ja porta
tot el treball
de preparació
de pensar
en el teu personatge
i arriba un moment
que això
ho poses
en contrast
en el que cadascú
dels altres
porta
però
has hagut de fer
molts colzes
molts colzes
és una feina
molt dura
sens dubte
el balacet
sí
i
bueno
i trobes que això
que
les èpoques
que
el catxet
de l'actor
és més baix
els dels assajos
i hauria de ser
totalment al revés
al revés
totalment
clar
l'època d'assaig
hauria de ser
que tu no
combinessis amb res
que et poguessis
dedicar
perquè
totes les 24 hores
al dia
estàs pensant
en allò
i et digues
vagis a l'autobús
o
això es passa molt
o xerrant
sol al carrer
i presentar el paper
i
i no
és una herència
com de
del teatre
de la legua
no
que
quan el
quan el
primer actor
que era director
i
era l'empresari
quan tocaven el diner
repartien una mica
el botín
i una mica
això s'ha anat
institucionalitzant
i el catxet d'actor
és més alt
quan fa funcions
que no pas
quan
quan assaja
i quan
assaja
és quan hauria d'estar
més protegit
però bueno
és quan fa més feines
tu has fet
moltes sèries televisives
tant a Catalunya
com a Espanya
diguem-ne
a Castella
es treballa diferent
per exemple
no sé
tiempos de guerra
o què sé jo
doncs hospital central
o doncs
què sé jo
o es treballa igual
home
hi ha sèries d'aquestes
per exemple
tiempos de guerra
que és una gran
producció
amb uns mitjans
fantàstics
i muntaven
batalles
no sé
tenien molts mitjans
però
però
aquí també es treballa
molt bé
el 3B3
realment
les sèries
s'ha agafat
una experiència
fantàstica
i ha sigut
plataforma
de guionistes
i d'actors
i d'aquest
circuit de treball
que va del teatre
al cinema
o a la televisió
millor dit
i a l'interès
jo crec que
igual
el que passa
que clar
tu fas coses
per 6 milions
d'espectadors
o fas coses
per 45
i això
tot està en
propulsió d'això
a vegades
el pressupost
no és el mateix
no és el mateix
els sous
no són el mateix
però la manera
de treballar
aquí és molt digna
es treballa molt bé
això que deies
que del teatre
es passa
a la televisió
per exemple
potser el paper
més protagonista
que has fet
ha sigut
el del Pallasso
i el Führer
que abans
va ser una obra
de teatre
que es deia
uuuu
agafant
el crit
famós
del Charlie Rivel
i que tu
vas fer
de Charlie Rivel
què va significar
per tu
aquesta experiència
és de protagonista
d'aquest
sí
sí
és dels punts
algis
de la carrera
vull dir
que tens treballs
continuant amb el còmic
diríem
maquina baja
ho va ser
perquè
sortia del còmic
va ser llàstima
que no ho poguessis
fer en cine
i un escàndol
he de dir
que em va doldre molt
i un escàndol
perquè el primer
el primer que es va fer
divà
en tres dimensions
va ser aquest treball
sí
i l'equip era
fantàstic
Pepe Miravet
i el Víctor
havien ideat allò
música de pata negra
amb un fons
que es corria
que tenia
la mateixa
el mateix dibuix
que
les historietes
però que s'havien ordenat
com si fos
una història
amb una trajectòria
una sortida de la presó
tot un recorregut
i al final
un relleu generacional
donant-li la pipa
amb un nano petit
amb un jovenet
però allò
per mi
vam estar dos anys
amb un èxit
fantàstic
però a més
amb una crítica social
molt forta
també
sí, sí
evident
aquesta mena
de Robin Hood
impossible
que el Gaví va
crear
que tenia
aquesta habilitat
de dir unes coses
que
que no sabies
com no
ara
ara estaria
el primer a la presó
sí
sí
però
només les podia dir
el Màquina Baja
a l'època
el Màquina Baja
deia unes coses
tremendes
entre
aquest
ramblero
manguí
i que
podia parlar
quan li venia
de gust
del materialisme
dialèptic
i de la classe
obrera
o es carregava
una
una màquina
de discos
perquè deia
va cantar
cantar
Nadie
como Fran Sinatra
i amb la recortada
s'havia fotut
en tota la màquina
de discos
i tot
en el bus
o perquè
sobre els carrers
tenia
clar
va tenir
molt d'èxit
recordo que
en Maragallo
venia a veure
i clar
hi havia un moment
que
un xivato
que xivatava
la policia
la màquina
el pelava
a fora
i allò em va dir
que
havia tingut
que donar
el condol
a molta gent
però que
l'obra
havia d'anar
molt
però que
allò li semblava
una mica dur
però que
jo també
vam anar
al País Basc
a fer-la
i jo estava
collonet
perquè
després
de carregar-se
aquell
perquè se la
carregués
la ETA
cridava
com
el veïnari
perquè
li botia
dos trets
aquell
perquè
semblés
que era
la ETA
que s'havia carregat
deia
Ooscadi
Cacatua
Goragora
Cocotxa
i jo vaig pensar
quan la fem
al País Basc
quan la fem
al País Basc
és Matarat
i no
van riure
molt
i sempre
però sempre
després
això
mira
ve molt bé
va sortint rodó
però
que en el riure
sempre hi havia
totes les representacions
un o dos
que quedaven
com allò
del Charlie Rivel
amb el riure
totalment
allò
sentia esclar
algú
que reia
i el del País Basc
va ser
Ferran
seguiríem amb tu
estem arribant l'hora
i
amb ganes de continuar
perquè
el programa s'acaba
no tenim més temps
que uns segons
que ens queden
per despedir-nos
i
agrair-te sobretot
que hagis vingut avui aquí
seguim veient
que ets un gran
home de l'espectacle
un home de teatre
i estem molt feliços
que repeteixo
que aquí
hagis pogut venir
al nostre programa
cinema
sense condicions
t'ho agraeix moltíssim
encantat d'estar amb vosaltres
és un plaer
i he après molt cinema
ha estat un plaer
estar amb tu
la setmana que ve
en Pol Diggler
ens parlarà
de
tralladura
tralladura
parlar del director
que m'ha estat comentant
al principi del programa
Gaspar Noé
fins la setmana que ve
bona nit
bona nit
bona nit
bona nit
bona nit
bona nit
bona nit
bona nit
bona nit
bona nit
bona nit
bona nit