CINEMA SENSE CONDICIÓNS
Bona nit. Un dimarts més ja som aquí, disposats a parlar de cinema,
d'allò que hem vist, d'allò que ens agrada, de les pel·lícules que estimem.
Avui, a més a més, amb un convidat.
Ara arribarà més gent perquè per raons de pluja demanem disculpes als oïdors
que per raons de pluja ens hem aquí entrebancat amb l'arribar a l'hora oportuna.
Que bonic això, per raons de pluja.
Sí, la raó és que no comptàvem tenir que venir amb cotxe
i llavors els cotxes quan vens un dia de pluja...
I la Renfe, i els trens que es mullen i es paren, no sé què passa.
Una cosa rara, però bueno, sí.
Bé, total, que hem començat més tard, ho demanem disculpes,
i avui, com sempre, intentarem fer un programa en què hi haurien, doncs,
unes tres o dues parts.
Una primera part que parlaríem de les novetats, de les coses que hem vist,
de les coses que ens agraden, de les coses que recomanem,
i una segona part en què en Jaume ens parlaria del tema que li toca avui,
que és el diàleg al cinema.
I que llavors, suposo, també sortirien algunes de les pel·lícules
que poden fer referència en aquesta cosa.
Jo, abans d'entrar, preguntava si havíeu vist coses,
i em dèieu que, bàsicament, no massa.
Jo he vist una cosa, que us en puc parlar molt ràpidament,
que és una pel·lícula francesa que es diu El Huet,
i val la pena dir, i això ens serviria també per introduir
el convidat d'avui, que és l'Antoni Villaró,
que està aquí al meu costat, i per primera vegada ve al programa,
i que ens agradaria que seguís venint,
perquè és una persona que, conversant amb ell,
hem entès que és una persona intel·ligent,
molt cinèfila, que entén una mica
de les coses d'aquí avui, i que pot contribuir
molt a fer coses interessants en aquest programa,
deia que...
I que viu aquí a Sant Just.
I que, a més a més, viu aquí al costat,
o sigui, viu aquí a la cantonada.
Total que deia que el cinema francès
travessa una època daurada,
jo diria daurada,
m'atreviria a dir daurada,
molt dolça i molt prolífica.
Nombroses produccions
arriben en freqüència a les nostres pantalles,
tot i que no totes,
i és veritat, tot i que no totes no aconsegueixen
el nivell que seria, doncs, d'excel·lència,
com passa, per altra banda,
a moltes ordres de la vida,
cal dir que la mitjana
de les pel·lícules que veiem
a les nostres pantalles, que ens arriben,
hi ha un nivell, un altíssim nivell d'excel·lència.
Jo, mentre venia,
abans de venir cap aquí,
abans que m'agafés la pluja també,
estava repassant les últimes pel·lícules
que ens han arribat de França
i, a veritat, és que hi ha un munt de coses interessants.
Incluso moltes d'elles, ja ho recordareu,
doncs, les hem parlat aquí,
les hem fet com a pel·lícules del mes,
o hem fet comentaris sobre elles,
deixant-les molt bé.
Una és El profeta, del Jacques Zaudiard,
que posteriorment va fer Òxido y Hueso,
la mateixa Mur del Michael Haneke,
que és una pel·lícula francesa,
perquè es troba de França,
tot i que ella és d'origen alemany,
Holy Motos, que li agrada molt el francès,
que està allà a darrere,
és una pel·lícula també francesa,
de dioses i hombres,
pequeñas mentires sin importància,
les pel·lícules del Luc Besson,
tant Lucy com León,
i les derivades que s'han fet d'això...
Però t'estàs anant lluny, eh?
Sí, estic saltant...
Estic saltant...
No, però...
Bueno, vull dir que...
Home, la primera...
La León sí que és llunyana,
però Lucy no, Lucy és recent.
Sí, aquesta sí.
Lucy és recent.
I unes dos recents que ens han agradat molt,
encara que per rons diferents,
en tu i en mi,
és Tom Boy,
de la Celine Chamb,
i a tu et va agradar molt
el francès Gilhout.
Gilhout, te recordes?
Aquella de les noies franceses.
Sí, sí, la segona part.
La segona part del Tom Boy.
La segona pel·lícula d'aquesta mateixa noia.
Sí, m'ha agradat molt, molt.
Jo me'n recordo...
Bueno, és que se'n poden fer una llista immensa,
de Camino a l'escuela,
Un dios salvaje...
Totes les pel·lícules del Polanski
s'estan rodant a França, últimament.
Tant El pianista,
com Les venus de los pieles,
com Un dios salvaje,
com Z,
tot això del Polanski,
són pel·lícules actualment franceses.
Però la mentalitat és polaca.
Bueno, no ho sé, ja no ho sé.
Jo penso que és més de l'universal.
Jo penso que és més de l'universal.
Doncs ja no cal veure més cinema
que no sigui el francès, va.
Exactament, exactament.
I a més a més,
em deixo per allò,
moltes pel·lícules que han sigut d'èxit comercial,
com Intocable, The Artist,
o les de Germán Dardén,
com Dos dies i una noche,
amb la Marión Cotillard,
i de la Marión Cotillard
n'hi ha moltíssimes pel·lícules
que estan fent coses.
Per tant, jo crec, honestament,
i no cal que donem més títols,
perquè n'hi ha prous
i n'hi hauria encara molts més,
segurament, que deixem a la cartera,
que estem passant un moment bastant curiós,
bastant interessant,
en la cinematografia d'aportació francesa.
Jo, aquest cap de setmana,
he vist el jutge,
que és el darrer treball
del director Cristian Vincent,
que és una radiografia
d'uns dies de la vida
del president del Tribunal Penal,
d'un poblet,
en un cas d'homicidi d'un bebè,
s'agafa en aquest jutge,
que en una remota regió de França,
un poblet d'una regió remota de França.
mostrant que el president
és un home excèntric i gris,
cansat,
i que no té ganes de continuar,
fins i tot, diríem,
amb la seva feina,
però
es podria dir que,
si bé,
té
unes connotacions
o unes concomitàncies
en pel·lícules
irrepetibles,
extraordinàries,
com són
Testigo de Cargo,
12 hombres sin piedad
o Mataron Ruy Senyor,
per es matar segurament
les més paradigmàtiques
d'aquest gènere,
centren la tama,
totes aquestes,
que són molt conegudíssimes
i molt repetides
i molt engrescadores
per molta gent,
centren la tama
en mostrar la culpabilitat
o la innocència
de la persona
que s'està jutjant.
Mitjançant ja sigui
l'esgrima dialèctica,
les trampes,
el gris inesperat,
dels girs inesperats
que hi pugui haver-hi,
doncs,
a la trama.
i en canvi
el que passa
en aquesta,
jo diria que
la pel·lícula
que jutja
mostra la cara
oculta,
cosa que no fan
les altres,
mostra la cara oculta
que hi ha darrere
les bambelines
d'un judici penal
d'una petita ciutat
de la regió de França.
Es tracta en aquest sentit
d'una pel·lícula
diferent,
delicada,
feta amb
extraordinària sensibilitat,
jo diria perquè
l'home és un personatge
curiós,
atípic,
més o menys
brillant i tal,
però a l'hora
que crea moltes reforços
per part dels seus
col·laboradors,
espontània,
didàctica
i que
ensenya
facetes
que jo crec
que no havíem vist
abans,
com la infinita paciència
que acaba tenint
el personatge,
aquest personatge
gris,
que té una gran contenció,
una gran ètica
i un respecte
tant als acusats
com al tribunal,
com a la gent
que hi participa.
I això està
magistralment interpretat
pel Fabrice
Lutxen,
que és el que
mostra
aquesta evolució
del personatge
i que va estar
premiat justament
a diversos premis
per aquesta interpretació.
Però,
per l'altra banda,
i acabo ja
per no allargar-me més,
el film
ens mostra
el cantó
més humà
del personatge,
d'aquest personatge,
amb les seves manies,
amb les seves coses,
amb la seva
tristesa fins i tot,
o la seva desencant
pel moment
que està vivint,
però que a la vegada
és moralment compromès
amb el que està fent,
amb el que ell es dedica.
De manera que
mostra
com se li complica
la seva vida personal,
tot i que ser
un home
i vol ser
coherent
amb el que ell pensa,
tot i ser un home gris
i, per la vegada,
honest.
Si s'analitza
i acabo ja,
des d'aquesta perspectiva,
considero que és un film
que ens sotmet
a una profunda reflexió,
una radiografia
del sistema judicial francès
de províncies
i bona propa d'això
és que el mateix guió
va ser premiat
com a millor guió
del Festival de Venècia,
que també el va premiar
per la interpretació
d'aquest actor
que és el que fa
per l'aixement principal,
que és el Fabricio Luchini.
Jo,
sense ser una obra mestra,
no es poden comparar
amb les que hem dit abans
de Matar un ruïs senyor,
que toquen temes semblants
o Doce Hombres sin piedad,
considero que,
com que té
una perspectiva nova
que no era habitual
i, a més a més,
està molt ben interpretada
i molt dirigida,
penso que és una pel·lícula
que podem recomanar
sense ser una obra mestra.
Heu vist coses,
també, vosaltres?
Hi ha una pel·lícula francesa...
Tens l'expectativa
perquè està aquí entrant
el Pol.
Acaba d'entrar el Pol.
Acaba d'entrar el Pol.
Tu has vist coses
noves, Francesc o no?
Ai, Pol?
Heu vist coses,
heu vist coses.
Heu vist coses.
Espera un moment,
deixa'm parlar.
Sí, sí, sí,
que ho preparo un moment.
Deixa'm explicar
que l'Antoni,
que avui està
per primera vegada aquí,
vam coincidir
amb la visió
d'una pel·lícula.
Jo, no sé si us recordeu,
que em va agradar molt
la pel·lícula
Els records,
Los recuerdos
de souvenir,
en francès.
També francesa.
També francesa.
Curiosament,
em va agradar molt
i a la Carme
no li va agradar tant
i va estar parlant aquí
que no li havia agradat tant
i a mi em va deixar inquiet.
Potser t'has equivocat,
potser has vist
unes coses excel·lents
en una pel·lícula
que potser no les té.
I la vaig tornar a veure
el mateix dia
que vaig coincidir
amb ell en el cine.
Va anar al mateix cine.
I, bueno,
jo preferiria
que ell expliqués
la impressió
que em va treure,
com ho va veure,
etcètera, etcètera.
El tenim aquí.
I si està d'acord amb tu.
I si està d'acord amb mi o no.
Això t'agrada molt a tu, eh?
Doncs vinga,
fa la seva entrada
al cinema sense condicions
a en Toni Villaró.
Molt agraït, Joan,
per la possibilitat
d'estar aquí
al meu poble
compartint
aquesta iniciativa
i aquesta...
La veritat és que,
perdona,
però no sé si sent massa
aquest micro.
Podries canviar
per aquest altre groc
que tens aquí?
Sí, canvia.
Sí, crec que anirà millor.
Ara, millor?
Sí, perfecte.
Molt agraït.
Doncs molt agraït.
La veritat és que,
per mi,
aquell dia va ser
una situació
que el millor
de la pel·lícula
va venir després,
que va ser la conversa
que vam tenir,
tot i que la pel·lícula
a mi em va agradar moltíssim.
a la pel·lícula
érem tres,
érem la meva esposa i jo
i ell,
el Joan,
el costat.
Per això us vau saludar.
No, la veritat és que
vam entrar i vam dir
mira, escolta'm,
i això que era
a les vuit de la nit,
per tant,
tampoc era un horari
diguem-ne de jubilats,
propiament dit,
per dir-ho d'alguna manera
i carinyosament.
Què passa amb els jubilats?
No res,
és el contrari.
Aquí tens dos,
crec que aquí tens dos,
a veure què dius.
Sí, en tinc dos,
en tinc dos.
Bueno, jo vaig a les prestrenes
de les deu al matí
i entre setmana,
vull dir,
també és horari.
Perfecte, perfecte,
això és tot un luxe
poder fer aquestes coses.
Sí,
sí, coses.
Bàsicament,
la pel·lícula,
ho veig el patró francès
de ser una pel·lícula
honesta,
senzilla,
justa,
que crec que
retrata perfectament
el conflicte intergeneracional,
és a dir,
el pare i la mare
a punt de la jubilació
no tenen temps
pràcticament per res,
la vida els hi ha passat
d'una manera molt ràpida,
en canvi el fill
té la sensibilitat
de conèixer més coses
i l'àvia,
que ja ve de tornada de tot,
doncs li dona lliçons
al nen
de com la vida
la pot anar transformant
i el que es tracta
bàsicament
és de poder aconseguir
el màxim d'aquesta història.
Vaja amb l'àvia, eh?
Sí, sí,
l'àvia i el nen
tenen una...
Un paper especial.
Sí, sí,
tenen una química
molt peculiar
que el pare
ni la mare
són capaços
de donar-se'n compte.
Jo diria que el pare
jo m'hi trobo...
Jo m'hi trobo
identificat molt
amb el pare
en algunes situacions
bastant patètiques
perquè...
Identificat
perquè també et passen a tu,
potser...
Perquè en aquesta vida
et dones compte
que...
que...
l'important
no valores prou
i això
crec que el cinema francès
ha aconseguit fer
que cada vegada
que surts d'una pel·lícula
d'aquest tipus
sigui...
sigui moltes
de les que tu has comentat
Joan al principi
t'està avisant
t'està avisant
que la vida
que l'únic que no tornes
és el temps
i que per tant
aquelles coses
que són importants
a la vida
com la família
o sobretot
l'amor
doncs
no li pares
prou d'atenció
i n'hi ha moltes
i jo crec que aquest és
l'èxit del cinema francès
aquesta capacitat
d'entusiasmar
perquè el Joan em diu
després de la pel·lícula
us ha agradat
i tots vam coincidir
que sí
la recomanaries
ja no ho sé
ja no ho sé
si la recomanaria
perquè has de tenir clar
ben clar
has de tenir molt clar
que has de ser prou sensible
per entendre
el que està passant
amb aquesta pel·lícula
és un conflicte
intergeneracional
on
on
on els que
no se n'enteren
de res
realment
no se n'enteren gens
eh
el pare i la mare
sobretot
sobretot el pare
i la pel·lícula
té vida
perquè
l'àvia
canvia constantment
el registre
de la situació
i el nen
s'hi apunta
perquè el nen
el que vol
el que està veient
és dir
hòstia
jo el meu pare
i la meva mare
pràcticament
i més comparteix
la vida
amb aquell
sombat
que l'únic que pretén
és lligar
amb un amic seu
que l'únic que pretén
és buscar
el preu que sigui
això és la vida plena
no?
sí
sí però
jo entenc
que el noi
és prou sensible
com per interessar-li
molt més
el que li pot explicar
la iaia
que no
el que pot aconseguir
el seu
company de pis
que realment
no li ho deu aportar
gran cosa
el noi
probablement
tingui una visió
molt més poètica
de la vida
que no pas
la que té
aquella altra tarambana
en aquest sentit
em permeten
jo una vegada
em va dir
una vegada
em va dir
a mi m'agradaria
morir
doncs això
ja t'ho imagines
no cal ni dir-ho
jo li vaig dir
a mi m'agradaria
que m'estimessin
sí
és això
és això
és el que acabes de dir
jo crec que
mira
jo crec que
per exemple
el cinema i la gastronòmia
tenen molt de comú
per exemple
la gent
s'ha fartat
de les
de les
menjars sofisticats
la gent
el que vol
és menjar
una bona botifarra
el que vol
és menjar
un bon pa
i pernil
el cinema francès
té això
és explica les coses
sense cap mena
d'escarafall
i sense cap mena
de situació sofisticada
i quan surts
dius
sí que m'agrada
i aquest senyor viatja
que diu
aquell
vull dir que no
és que ha vist
que hi ha partat del món
però és això
jo estic d'acord
que no
ja en traurem fil d'això, perquè això
m'ha interessat molt.
És com la vida mateixa. En aquesta
pel·lícula, no és precisament una pel·lícula molt
dramàtica, en el sentit que faci plorar
o que faci...
Fa pensar.
No és una pel·lícula lacrimògina
o farbacentment emocional,
no, és una pel·lícula que
dius, caram,
que ve, no?, i penses.
Jo crec que les pel·lícules franceses
tenen aquest punt. Però si ets molt sensible,
Rius i Pures, en 3 segons,
diferència. I la raó
del títol original,
perquè ja ho he dit sempre, l'Hermín...
No, tu parles del jutge.
Ah, és veritat, t'estic barrejant una cosa.
Estem a la subvenida.
El jutge s'ha acabat ja.
De totes maneres sí que m'agradaria saber
perquè el jutge es diu l'Hermín.
No sé perquè, jo ho he buscat i no ho he trobat.
Seria com l'Hermínio.
No sé perquè, això és la pel·lícula anterior.
No sé si la pel·lícula és sobre alguna cosa així.
No tinc la raó, i he buscat també perquè l'hi deuen l'Hermín en francès.
en què diu el jutge,
però no he trobat la raó, no sé la raó.
Tornem a el que estàvem dient del souvenir.
A mi, confesso, i coincideixo amb ell,
que vaig tornar a veure la pel·lícula,
l'he vist dos vegades ja, per tant vol dir que és una pel·lícula
que em va a interessar, si no, no l'he vist dos vegades.
I vaig sortir content
perquè a mi m'havia tornat a agradar.
Inclús diria que vaig descobrir coses
que la primera vegada no me n'havia adonat
que hi eren.
Doncs vinga, una tercera.
Per tant, vol dir que és una pel·lícula
molt més rica. Aparentment és una pel·lícula,
com diu ell, que podies veure-la i contemplar-la
com una història més.
Com una novel·la de mitja tarda.
Sí, i en realitat, si l'analisses fredament,
que és el que està dient ell,
més aturadament, més sossegadament,
és una pel·lícula amb moltes capes
d'immersió profunda.
És una pel·lícula densa i molt més profunda
que t'està parlant de les coses importants
de la vida com no totes les pel·lícules
són capaces de fer.
A mi saps què és el que em crida l'atenció
a partir del que heu explicat,
vull dir, jo no l'he vist encara,
és precisament aquesta manera tan matemàtica
i sistemàtica
de posar en qüestió
els que estan al mig,
que en definitiva
són els que d'una manera o altra
són els protagonistes de la vida.
M'ha cridat l'atenció, això.
Sí, però resulta que els protagonistes
en aquest cas de la vida
són els altres,
són l'àvia i el chiquet jove.
Sí, sí, sí, la pel·lícula.
són els protagonistes dels sentiments,
emocions i tal,
però la vida també,
la vida és allò de fer...
No, perquè representa que el pare
és un jubilat,
s'acaba de jubilar
i entra en crisi
degut a la jubilació.
I la mare...
Entra en crisi.
Ens podria dir que...
Bé, ja estava en crisi, segurament, eh?
Sí, jo crec que, a més,
el pare no és una persona
afavorida físicament.
I la dona,
malgrat ser una dona de 60
o al voltant dels 60,
és una dona que te la mires.
i això fa que, a més,
li entri la sensació
tan patètica
i tan convencional
que li fot banyes.
I, clar, això encara
hi posa aquella situació
que, clar,
se'n dóna compte
que el seu fill
ja és gran,
se'n dóna compte
que la seva mare
es ve obligat
per la pressió dels germans
i per fer quatre duros
d'un pis que té allà
de posar-la en una residència
i, a sobre, clar,
què hi queda aquí?
Ostres, el fill ja m'ha marxat,
la mare
la he de posar en una residència.
com pot ser més desastrós
la meva vida?
Doncs la meva dona
fot banyes.
I, clar,
se li va ajuntar
tota una sèrie de situacions
que, al final...
Això no és estimar,
oi,
que deia aquella...
No, és.
Per això jo et dic
que jo estic més desastrós
amb el Joan.
És una cosa a aclarir,
aquesta.
que la part positiva
de la pel·lícula
l'empremta
la deixa el noi
jove
i jove
i l'àvia
i l'àvia
i, sobretot,
la seva relació.
Sobretot,
la seva relació.
És molt, molt, molt...
Molt entranyable.
Molt entranyable.
Exacte,
aquesta és la paraula.
S'haurà de veure.
Val la pena,
val la pena veure-la.
És una pel·lícula
que, bueno,
que ha passat
o pot passar desapercebuda.
Home,
portem tres programes
parlant de la pel·li
i no serà tan desapercebuda.
Sí,
però de forma diferent
perquè si t'has dit
doncs,
jo m'he parlat
a la prima,
després m'he parlat a la Carme,
però a la Carme
no li va agradar
i al real d'això
ja he explicat
que hi tornà de veure la pel·lícula.
No m'estranya
que no li agradés.
Explicant el que heu explicat
no m'estranya gens.
Sí,
no ho sé,
no ho sé.
La dona no queda
afavorida moralment,
està més clar que l'aigua.
Però l'àvia sí,
però l'àvia sí
i la Carme és àvia.
Però és mentida,
la senyora no li feia
cap tipus de sal.
amb la Carme a tu i jo
a veure què dius.
Sí, sí, sí.
No?
Molt bé.
Els diàlegs també són molt interessants.
Sí,
molt interessants.
Sí,
els diàlegs.
Avui hem de parlar de diàlegs.
No hi sobre ni falta res
en els diàlegs.
Sí,
tu també volies posar
una cosa sobre diàlegs
i el cinema mut o no.
Ah,
no,
jo quan dèieu el tema
jo em pensava que era això,
el diàleg,
és com l'arribada del sonor,
no?,
dels diàlegs i del silenci,
però no,
al final era...
És una altra cosa.
Així que jo faré d'espector de vera bé.
Em vaig a...
Em va cridar molt l'atenció aquest article.
Penseu que és un article
que va escriure la Imma Merino,
una crítica de cinema
que segur que trobem
en aquests preestrenes i tal,
jo no la conec,
que és la veritat,
que la va escriure el 2012,
o sigui que això no és actual,
però a mi aquest article
sempre m'ha cridat molt l'atenció,
dic,
algun dia en parlarem.
Bueno.
Llavors,
jo crec que
amb una mica d'això,
de llegir un petit paràgraf,
no ho llegiré tot,
perquè llavors ja
és massa complicat.
Es tracta d'una...
O sigui,
ella parla de Yael Perlov,
que és una dona
moralment i políticament compromesa,
però també compromesa
amb el cinema.
I això,
això d'entrada a mi,
em crida molt l'atenció.
Potser, de fet,
és el mateix,
estar compromès
amb la vida
que amb el cinema,
no?
D'acord?
Amb la política,
la vida,
el cinema.
Llavors,
acaba i diu,
també he llegit
una entrevista breu
que li vam fer
en aquesta realitzadora
del projecte
publicada
en un noticiari
de la mateixa mostra
de Venècia.
Estem parlant
del 2012, eh?
Només dos detalls.
Yael Perlov
explica
que un dels curs
s'origina
en una experiència.
Parla de dos cursmetratges,
després ja en parlarem
d'això,
en tot cas, no?
I explica
en una experiència personal
que li va relatar
un actor palestí
amic seu,
Mohammed Bakri,
i en la qual
va veure-li
a palestí.
Una àvia,
també,
veïna seva,
una supervivient
de l'Holocaust,
aquesta sí que
la vida
li va ser dura,
va demanar-li
que l'ajudés
a posar-se
les gotes
als ulls,
sense les quals
no podia reconèixer
què és
un àrab
palestí.
A vegades
la visió
és la d'un
prejudici
contra
els prejudicis
i el conformisme.
Yael Perlov
declara
una persona
pot ser pessimista
i pensant
que és
irresoluble
no pot
fer res
respecte
a la situació
política
de la zona
que li toca viure
en aquest cas,
no?
Personalment
no puc abandonar
una posició
activa
i lluitar
contínuament
per crear
un diàleg.
O sigui,
del que parla
aquesta senyora,
la Ima Merino,
com deia,
és que
difícilment,
que és el que tenim aquí,
precisament,
en aquest espai,
aquest diàleg constant,
sobretot
el que
ens proporciona
el cinema,
però que
veritablement
també
el diàleg
que ens proporcionem
nosaltres mateixos
amb interpretacions
a vegades
diferenciades
del que
precisament
ens proporcionen
les pel·lícules.
Dit això,
el que
està dient
és que
cinema
i vida
política
i tal
és un compromís
que hem d'adquirir,
precisament
per
ser vàlids
i per crear
una situació
favorable
a que tot
vagi més bé.
Diàleg.
A partir d'aquí,
el que vulgueu.
Bé,
hi ha dues coses.
Una és,
en tot cas,
seguir amb el tema
i tu
havies quedat
que volies parlar
d'alguna
estena que has fet.
Però clar,
i l'altra cosa
és,
em sembla que
el Francesc
havia vist
Paradis 9,
que em sembla
que toca
aquest tema.
Paradis 9,
fa temps.
Jo no l'he vista,
jo no l'he vista,
ho dic perquè
si voleu comentar-ho...
Era el de les tortugues,
era aquesta?
No sé.
Les tortugues
vull dir que fan
el...
No sé,
els dels suïcides.
Sí.
Sí, sí, sí.
que li posen
la droga dins...
Sí, sí.
Aquesta toca
aquest tema?
Sí.
Quina?
El Paradis 9.
Toca el tema de...
Paradis 9,
si no recordo malament,
és aquesta,
que li posen
amb una dona
a dins
el matriu.
Doncs sí.
No, no, no.
Aquesta Paradis 9
són aquells
que entrenen
un grup de palestins
perquè siguin
suïcides.
D'acord, d'acord.
No parla
exactament del diàleg,
més aviat parla
de la...
de l'arbitrarietat
d'on es pot arribar
pel fet d'estar
dintre d'una dinàmica
que...
És tot el contrari
d'això que hem dit.
Exacte, exacte.
No és un diàleg.
Allà és la sense raó.
És la militància,
és el...
En fi,
ja, ja.
Jo recordo també
una pel·lícula
que em va agradar molt,
confesso que m'agrada molt,
que no és exactament
el diàleg,
que és Omar,
no sé si l'heu vist,
la recordeu,
que a mi és una pel·lícula
que em va fer impacte,
però clar,
també és la manipulació
que fa uns determinats individus
en contra d'un...
per manipular
amb una persona, no?
Per tant,
tampoc és diàleg,
és tot el contrari.
Però perquè de les pel·lícules
que toquin aquest tema,
jo no en conec...
Com que el Jaume
ha fet aquest parèntesi, no?
Per entrar en el tema,
doncs, bueno,
al llarg del programa
podem anar mirant
a veure de les pel·lícules
que hem vist, no?
De les pel·lícules
que recordem,
doncs,
quines tenen aquesta característica.
Quines són les que tenen
aquesta característica?
Sortiran,
sortiran moltes,
segur que sí.
Tu vols parlar
de les que vis?
Jo en parlo de dos.
Mira,
jo ahir vaig anar
a la preestrena
de La Bruja.
L'heu sentit per tot arreu
perquè ara
és com el tema central,
la revolució del terror...
La presenten aquest divendres?
Crec que sí,
s'estrena...
Divendres.
Sí,
les dues que parlo
s'estrena aquest cap de setmana.
La Bruja,
bueno,
el tema
crec que ja l'heu escoltat tots,
no?
De novent la terra,
segle XVII,
que, bueno,
una gent va...
una família numerosa
va a viure
com al camp,
a una granja
que perquè estan...
els fan fora del poble
i allà
aquell bosc
es coneix
que hi ha una bruixa
que passeja per allà.
Aviam,
és un...
El director
és l'òpera prima,
tot i que havia fet un curt
que era el del cor de la to,
l'Edgar Allan Poe,
vull dir,
era un curt d'època,
vull dir,
el tema de l'època ja li va,
però era...
ha guanyat
a nou director
de Sundance
de l'última edició.
Llavors,
arreu d'això,
ara una productora
li va agafar la distribució
i, bueno,
ja ha arribat aquí.
A veure,
personalment,
no m'ha agradat.
O sigui,
típic tòpic,
bueno,
no sé,
la típica història
de bruixes
i de maldició
i malediccions d'aquestes.
Vull dir,
no,
el passe...
Aquest pont fantàstic.
Aquest passe,
no,
bueno,
tot i que és veritat
que està ben adaptat
a l'època i tot
i, sobretot,
jo crec que era el tema
que li ha tirat més als crítics
que és que ho han fet tot
amb llum natural,
com el Renacido i això,
no?
Amb llum natural,
què passa?
Que és un espectacle visual
quan van pel bosc,
quan plou,
quan...
Clar,
perquè tot és real.
Això pot cridar atenció,
però és que
en quant a diàlegs,
en quant a...
Bueno,
en quant a història,
és que és la història.
O sigui,
la història és la típica.
És que,
inclús al final,
que t'estan intentant avadir
un final que dius,
no pot ser això,
i ho fan.
És com una d'aquestes pel·lis
que...
Que ja has vist mil vegades.
Sí,
és que no hi havia...
Sí que intenten donar-li
un toc més independent.
Es nota que se li vol donar un...
Bueno,
i així per pressupost,
el que sigui,
però se li vol donar
molta presència
més a...
als diàlegs
i a certs actes
que en sigui
una superproducció
perquè no...
no es nota que hi hagi...
Però...
Jo el que he llegit,
per una mica complementar
això que dius,
és que,
en realitat,
la història,
amb aquesta aparència
i amb aquesta...
pertanyença
al gènere de terror,
bueno,
psicològic,
o que més o menys
ja ha tractat de moltes maneres,
el que en realitat
al final t'està explicant
és la descomposició
d'una família
d'aquest lloc,
no?,
de Nova Anglaterra
en el moment
que volen portar a terme
doncs una vida
més o menys allò.
Això és el que he llegit.
Per mi,
que també se li va catalogar així...
A It Follows
encara no l'he vist,
que és com també diuen
la nova generació
del terror actual,
però vaig veure Babadook
i Babadook
sí que és una pel·lícula
que és molt diferent
del gènere.
És la típica...
Si l'heu vist,
Babadook?
No, jo no.
És també una opera prima
i també van a Sitges i això,
però és una pel·lícula
que és el gènere
de les cases encantades,
no cases encantades en si,
sinó del típic llibre
que el monstre surt del llibre
i apareix a les habitacions
sota el llit dels armaris.
La típica història,
però explicada
des d'un punt de vista psicològic
més que de terror.
O sigui,
des del punt de vista
de la mare
que s'està tornant boja
i es pensa que el nen
també ho està, no?
I és un punt de vista
molt diferent.
Aquí, aquesta història
de Witch,
és que em va quedar molt curt
i no només a mi,
sinó que la gent a la sala
durant una hora i mitja
de pel·li
la gent,
hi havia gent que marxava,
clar, estem parlant
de periodistes, no?
Que després suposo
que faran crítiques
a cordes,
que no sigui
que se'n vagin
amb la marea,
però
i quan sortia la gent
deia, hòstia,
ens l'han colat, no?
O sigui,
totes les crítiques bones
i això,
jo vaig sortir
i com,
ostres,
a mi m'han colat.
Però has de veure,
perdoneu,
veu veure la bruixa de Blart
en el seu moment?
Clar,
però és que la bruixa,
per exemple,
jugant amb un gènere
que era més o menys
relativament nou
que era el metraje encontrado,
no?
Que es diu
que després es va fer
molt famós
en moltes altres coses,
però la bruixa de Blart
era,
jo crec que era un joc
entre amics,
no?
Anem a fer una pel·lícula
amb zero pressupost,
de fet,
com Clerks,
una pel·li
que són dos pel·lis
que amb molt,
molt,
molt poc pressupost
entre amics
i rodada
amb els mitjans,
que és una càmera
de vídeo manual,
es van fer una pel·lícula
que guanya milions,
llavors,
és també un joc
i una obertura de gènere
com Rec del Balagaro.
Llavors,
aquí, clar,
aquí estem parlant
que és un gènere
que no innova
més enllà
que diguis
si és llum natural,
però això també potser
són decisions
pressupostàries a vegades,
no?
Perquè no hi ha focus,
no?
Però dins del contingut,
no seré,
o sigui,
tampoc vull ser molt severo
en la crítica
perquè realment
és una opera prima
i això,
però no n'hi ha per tant.
O sigui,
com a mínim,
com la pinten.
i no et va agradar la bruixa,
vas dir,
vaig a veure ocells emprenyats.
I aquest matí,
no,
aquest matí he anat a veure
Angry Birds.
O sigui,
l'adaptació de l'aplicació
de mòbils,
la típica
que fa anys,
fa no sé quants anys,
fa quatre anys o així,
va patar molt
el tema dels mòbils
i fa uns tres anys
que estan fent la pel·lícula.
De fet,
el Ferran,
el noi que va venir
la setmana passada aquí,
coneix,
m'ho va dir
ahir al matí,
coneix algú
que estava fent
unes maquetacions
de 3D
per aquesta pel·li o alguna cosa així.
I em deia,
fa tres anys
que estan treballant en això.
Llavors,
la pel·lícula
s'ha de veure
com una pel·lícula infantil.
O sigui,
infantil em refereixo
a no busquem
un Inside Out
ni un Theutropolis
que comentàvem
en un programa,
no busquem pel·lícula
que sigui
pels pares
i pels fills alhora,
no,
no,
és una pel·lícula
per nens.
I llavors aquí jo,
o sigui,
a mi m'ha agradat la pel·lícula,
és normaleta,
o sigui,
tampoc és una gran pel·lícula,
però està bé
com des d'un punt de vista
de nen.
Però,
clar,
no sé fins quin punt
és el públic objectiu
d'una pel·lícula així,
perquè una aplicació així
evidentment la juguen els nens,
però també
ho va agafar molt
amb el tema dels adults,
també.
Llavors,
que els adults
vagin a veure una pel·lícula
pel fet que,
clar,
és la relació amb l'aplicació
i això,
jo crec que queda
una mica penjada.
s'han centrat massa
en un públic,
potser,
que Disney i Pixar
fan molt
amb Toy Story o així,
no?,
que són pel·lícules
que són molt adultes,
també,
o inclús hi ha moltes bromes adultes
que el nen
perquè veu el plàstic.
No pesca,
tu pares, sí.
Llavors,
en aquest sentit,
o sigui,
jo crec que és una bona pel·li,
la recomano més
que La Bruja,
en aquest sentit,
però no...
no és...
és això,
com vaig recomanar més
Zootropolis,
que sí que em sembla
una bona pel·li,
aquesta
m'ha quedat,
bueno,
mig-mig.
O sigui,
com per anar amb els nens,
si jo hagués de recomanar
per anar amb els nens,
diumenge al matí,
endavant.
No,
Zootropolis és un clàssic total,
no?
Vull dir...
Sí, Zootropolis,
sí.
No inventa res.
Jo també puc explicar,
però no sé si tu tens més coses
a dir de respecte
a allò del diàleg i tal.
Jo penso que,
com que hem passat ahir,
la setmana passada,
potser,
per seguir una mica,
m'ha sobtat molt
que el dibuixant nord-americà,
Autors de Batman,
El Retorn,
i m'ha semblat molt interessant.
Ell es declara més aviat romàntic
que no pas fosc.
Vull dir,
és una...
En tot cas,
és una apreciació
que la setmana passada no...
Però se'l considera molt...
Clar,
una cosa és el que es considera ell,
però sí que és veritat
que hi ha universos,
és el que sempre es critica,
no potser una crítica dolenta,
però es critica molt
que Marvel és molt més blanc,
és molt més colorido,
per dir alguna cosa,
que de fer, no?
Que és com el Batman,
és molt més fosc sempre
als personatges que Marvel,
que seria com l'Spiderman o així.
Sí,
però a mi el que em crida molt
és anar...
La foscor voldria dir
desestabilització,
parla de psicologia,
en quant a la foscor,
diu,
i en canvi jo no,
jo soc un romàntic,
jo...
Escolta,
fantàstica,
eh?
Ah,
bueno,
val a dir que això,
mira,
potser en relació,
no només,
per exemple,
la pel·lícula espanyola,
bueno,
catalana,
el que ha d'anar frits,
no sé si ho veus sentir parlar,
tant aquesta com la bruja,
la que estava parlant ara,
tot i que són òperes Primes les dues,
els dos directors,
el d'acabar de anar frits,
que és l'Hector,
no me'n recordo el nom,
però l'Hector,
era un dels guionistes de...
ara com ho dic?
Bueno,
de Moreno,
com era Moreno Manchón,
però també de...
Com es diu la sèrie aquesta?
Allà em surt.
D'aquestes infantis,
com dir Barrius Sésamo,
ara em surt el nom.
Ja.
Però,
i precisament de la bruja
també ho era.
Ja.
El director era un guionista,
vull dir que a vegades
té el cantó infantiloide,
no?,
de què ofereixen
i després,
quan...
Jo,
per l'iniciativa teva
o per l'influència teva,
del Pol en aquest cas,
aquest també,
a cap de setmana,
o si va ser el dissabte o el diumenge,
no m'agradaria quan va ser,
per la tarda,
vaig veure la pel·lícula
Barcelona nit d'hivern.
Ah.
I vaig quedar meravellat,
perquè jo només havia vist
del senyor Dani de l'Orden,
el pregon,
que ja sabeu que ens l'hem de carregar tots
perquè era molt fluixa,
era una iniciativa, suposo.
O sigui,
doncs tires cap enrere,
perquè hauries d'haver vist
Barcelona nit d'estiu.
Clar, clar, clar.
Jo ha sigut al revés,
jo primer he vist el pregon,
que no em va agradar gens,
i no havia vist,
encara no he vist
la Barcelona nit d'estiu,
que és la primera part.
Clar, és la primera part.
Només he vist
Barcelona nit d'hivern,
perquè la feien al Texas,
que per cert,
val la pena dir
que el Texas val 3 euros,
inclús els diumenges
i els dissabtes,
i que hi havia una cua
impressionant,
insòlita,
tot al voltant de l'illa,
i estava plena de gent
esperant que comencessin la pel·lícula.
I no sé si és que fa un cinema
que està a prop.
Però estava,
prometo que feia anys
que no tenia tant de públic
allà esperant
que pogués entrar al cine.
Bé,
com deia,
només havia vist el pregon,
que no em va agradar gens,
i en canvi,
doncs,
bueno,
vaig veure aquesta.
Val la pena dir
que
és un cinema
que es fa amb ganes,
és una pel·lícula,
clar,
jo el que noto
és que es nota
que els guionistes
són diferents,
perquè mentre els guionistes
del pregon
són el Diego de San José,
que és el que havia fet
Ocho Pellidos Vascos,
i l'altre,
que en el fons va
amb la mateixa línia,
que per mi
no són massa aconseguides,
fora d'alguna,
però és la primera,
Ocho Pellidos Vascos,
estava bé.
Són divertiments.
Aquesta,
aquesta té més gruix.
Però no aconseguireu cinema
d'aquestes pel·lícules?
Sí, home,
esclar,
està feta igual.
A veure,
jo el trobo,
jo trobo que és un cinema
que sobretot la primera,
com a guió
estava rodona,
funcionava,
i jo,
doncs,
sense ser una gran pel·lícula
es podia veure.
La segona,
penso que és dolenta,
però molt dolenta,
la del català.
Jo t'ho contesto precisament
amb el que he llegit
abans.
Jo penso que
no estableix diàleg
aquest cinema.
El que estableix
és...
És una seqüència
d'esquetx.
És una seqüència
de moments
més...
No,
encara la primera
tenia...
que els personatges
s'aguantaven una mica,
tal,
a la segona
penso que no s'aguanten.
Però,
en canvi,
el que vull destacar
d'aquesta de
Barcelona,
jo no he vist
la de nit d'estiu,
que és la primera,
però m'han arribat
les notícies
que els guionistes
són tots catalans d'aquí,
és el Daniel González,
l'Éric Navarro
i l'Eduard Soldà,
que no són els mateixos
que l'altre,
em va sorprendre
favorablement.
Fins a l'extrem
de que us haig de dir
que estava ple
el cinema de Texas,
era el diumenge
per la tarda.
Estava ple el cinema
i quan a les 8 del vespre,
que és la sessió
que la feien,
va acabar,
la gent va aplaudir.
Al qual,
això no passa habitualment.
Sí,
només va més,
eh?
Sí?
Bueno,
jo feia temps
que no em trobava
que la gent aplaudís
a acabar una pel·lícula.
Fins i tot els crítics,
a vegades.
No,
passa més amb crítics
que amb públic.
I creus que la van aplaudir
perquè és Barcelona?
No,
la van aplaudir
perquè s'ho havien passat bé.
Perquè s'ho havien passat bé.
Perquè la pel·lícula,
curiosament,
val la pena dir
que és un guió rodó,
hi ha uns actors
que estan brutals,
és a dir,
a més a més,
és que estan molt ben triats.
Hi ha el Miqui Esprevero,
l'Alberto Sanjuan,
que fa,
no ho sabeu,
fa de rei mag,
que hi ha una cabalgata.
És la pel·lícula
que passa la nit de reis,
quan ja la gent va veure
la cabalgata
amb els nanos i tal.
Hi ha un rei,
hi ha un rei
que és l'Alberto Sanjuan,
que és el de Madrid,
és un tio castellà,
que veu una persona
entre el públic,
s'aixeca,
salta de la carrossa
i la va perseguir la noia.
Els nanos no entenen res,
com és que fa el rei aquest.
Bé,
arrel d'això,
d'una sèrie de situacions
extravagants,
més o menys extravagants,
bé,
hi ha una relació lesbiana
entre la Monsat Carulla
i l'assumició en Balaguer,
que és brutal,
amb els fills,
amb l'Alberto Sanjuan,
que no entenen res,
amb la Clara Segura,
Alberto Romero,
bé,
hi ha una quantitat d'actors
que estan brillantíssims,
o sigui,
estan naturals,
frescos, divertits,
i que això
és molt superior
a moltes de les coses
que ballà,
ni al cinema...
El que preguntaves,
això?
Sí, sí,
no, no,
si la gent veu
les persones
amb una pel·lícula
ben feta,
que està acostumada
a veure les sèries,
o que està acostumada
a veure,
i que sap que són d'aquí,
i si és el guió rodó,
doncs és la gent...
Això és dòmino.
Quan vam veure Barcelona
i la vam comentar
aquí al programa,
jo he pensat el mateix,
perquè l'havia vist
gairebé seguit
a Ocho Pires Catalanes
i Barcelona Indivert,
i veies el paper,
per exemple,
Alberto Romero
en els dos,
i tot i que el paper...
Incluso faria el tridente,
faria...
Alberto Romero
el veus a Ocho Pires Catalanes,
a Barcelona Indivert
i a Anacleto,
i els tres
és...
Jo em quedo en Barcelona,
tot i que té un paper petitó,
té un paper molt petit,
però...
Ocho Pires Catalanes,
bueno,
és que el carreguen,
i crec que el pregunten bé,
no?
Bastant,
no l'he vist,
però...
El pregun és molt fluixa,
molt fluixa.
Però, clar,
són...
Les Barcelones,
en aquest sentit,
són productes que surten d'ells,
o sigui,
d'ells com a estudiants
i després primer estudiants
i després la setmana
per exestudiants i tal,
però el pregun,
bueno,
ja ho dèiem,
no deixa de ser un encàrrec,
que, bueno,
pot sortir o no,
és com els Ocho Pires,
sempre hi haurà aquest torrente,
aquest producte nacional
per cobrir un...
Jo no considero que no sigui cine,
no?
Evidentment,
perquè, bueno,
això potser és un programa,
un altre dia,
un programa del tema
que és cine i que no,
però no deixa de ser
aquest entreteniment.
Jo vaig anar a la preestrena
amb entrevistes i això
de Xopiles Catalanes
i el cine no parava a riure
i la gent...
O sigui,
era increïble veure un cine
que feia temps,
que no ho veia,
un cine que la gent
s'estava descuidant allà
i ara,
et pot semblar més o menys bo,
o sigui,
és com Aida,
veure Aida
o veure Jim Tony
o veure aquestes sèries
que potser hi ha gent
que li fan greu
però jo no ho miro
i ja està.
No, no,
tot és cine,
el que passa és que,
clar...
Acabes de parlar d'Aida
o, per exemple,
jo què sé,
un cantant d'aquests de moda,
no?
O de moda
o d'anar tant de moda
perquè si és de moda encara,
és la novetat,
però no sé,
se m'acut...
La gent va veure
Ocho Pillars Catalanes
a distreure's
perquè el Bocuret
tan poc esperes.
És a dir,
no,
va a passar una estona
en què no penses,
no vols pensar massa
quins són els teus problemes
i bàsicament
i fas un fart de riure.
Però estic d'acord,
estic d'acord
que surts
i ja s'ha acabat.
És a dir,
la pel·lícula
ja no té una continuació
perquè la pel·lícula
que dèiem abans
dels souvenirs
és una pel·lícula
que no acaba,
no acaba
quan surten els títols,
acaba quan tu ja deixes
de pensar en ella
i això pot passar d'aquí mig any
o d'aquí un any
o d'aquí...
Quan sigui, sí, sí.
O fins que et moris, no?
Entens?
Perquè hi ha alguna cosa
que sempre t'ho recorda, no?
Ocho Pillars Catalanes
passes una hora i mitja
que et fas un fart de riure
amb algunes coses,
amb altres no tant
i allà s'acaba la pel·lícula.
Jo vaig ballar a Màlaga
quan vam anar al festival
vam veure el Ray Borny
que de fet ara ja...
L'estrena no sap que és aquest divendres.
Amb el Miki,
amb aquest,
amb el Miki és per bé.
Sí, sí, sí.
I realment,
bueno,
ens hem de saber bastant
quan vam veure
que no havia guanyat res.
Perquè nosaltres vam venir aquí
quan vam venir al programa
el mateix dimarts
de tornada de Màlaga
i vam dir
no, no,
aquesta pel·li s'endú tot.
O sigui,
no tot,
però guió mínim.
Però...
I potser és el tema del diàl·la,
no?,
que comentaves
perquè és un tema
que molts cops
el cine social
l'associem al drama,
no?,
o al melodrama
o així.
I és una pel·lícula
que amb humor
molt,
però molt negre
i amb diàlegs...
És que clar,
és una obra de teatre.
Llavors,
el que estàs veient
són diàlegs,
pràcticament tot.
Vull dir,
no veus tantes accions
com diàlegs.
Llavors,
clar,
és molt curiós
com crea aquest diàleg
entre precisament
un protestant
i un antidisturbi
que al protestant
li van treure a l'ull
aquest antidisturbi
en qüestió,
no?,
el protestant,
el de la manifestació,
intenta fer-lo canviar
sense violència,
però l'intenta fer canviar
de no, no, no,
si jo m'estava manifestant
és per això
que ho has d'entendre,
tu estàs menjat el coco
dels polítics,
llavors,
veure aquest diàleg,
aquí sí que és una
recomanació del mes
o de l'any per mi,
eh?,
aquesta pel·lícula.
Ara que fas de diàleg,
jo,
la pel·lícula francesa,
disculpeu que
centri aquest tema,
la pel·lícula francesa
amb el diàleg
més punyent
és el nom.
Ah, sí,
el prenom.
suposo que el francès
deia el prenom,
que suposo que
al seu moment
la hauríeu parlar a força,
però em va agradar molt.
Aquesta que ha esmentat ell
dels dos matrimonis
que discuteixen
els seus fills,
el Polanski.
La d'una...
Fills d'un déu...
Ah, no,
un déu salvatge.
Un déu salvatge.
També estaríem
en aquesta...
Sí, també, també,
també, també.
És com a partir
del diàleg
pots acabar...
Però això és el diàleg
interpretat
com a diàleg,
eh?
De que parlarem
i discutirem i tal.
Però el que planteja
la Imma Merino
és l'altre.
És un diàleg
que a vegades
és sense paraules,
no?
Sí, sí.
I que això,
contemplat des del punt de vista,
diríem,
no sé,
rigorós,
és el que cal establir,
segons ella,
no?
I parla
de diferents qüestions.
jo penso que hi ha
una diferència
i és el que
sempre m'ha semblat
reivindicar.
No que una pel·lícula
no parli,
sinó que realment
estableixi un diàleg
i que tu estableixis
un diàleg
amb la proposta
que fa aquell realitzador
i que això
t'enriqueix
com a persona,
com a conceptes
i tal.
Jo,
en contestant això,
jo diria que
és veritat,
és a dir,
i el dia,
potser tens un dia
que el que vols
és passar l'estona
i desconnectar
i obres la pel·lícula
o qualsevol cosa
que facin a televisió
i et serveix
per desconnectar
i l'altra cosa
és quan d'alguna mesura
passa el cine
i penses que
et poden aportar
alguna cosa,
et poden fer pensar,
et poden inquietar,
et poden commoure,
etcètera, etcètera.
A mi,
diria que
comparant,
per exemple,
Barcelona Night d'hivern
amb el Pregón
o amb aquestes,
excepte la primera,
jo diria que
Ocho Pellidos Vascos
estava bé
i Ocho Pellidos
és més fluixeta,
aquesta és superior.
És a dir,
per mi,
des del punt de vista
de diàlegs,
d'interpretació,
és bastant superior
a les altres
i per tant,
en el fons,
com que
t'està tocant també
temes que són punyents,
per exemple,
hi ha una relació
lesbiana
de dues dones
que tenen 60 o 65
o 70 anys
i els fills
no ho entenen
que estan allà
amb un sopar,
etcètera, etcètera,
o aquest senyor rei
mac que busca
el seu amor
de...
doncs,
clar,
t'està parlant
del mateix
que t'està parlant
en el llibre francès,
una mica,
però el que passa
és que ho està fent
amb un estil
més còmic,
més divertit,
més mediterrani,
si vols,
però que
et pot fer pensar,
és a dir,
és una pel·lícula
menys superficial
que les altres
que esmentàvem,
totes són cine,
és a dir,
no és que estiguem
que una...
simplement que a lo millor
tu amb unes...
depèn també del que vagis a buscar,
si tu el tens el dia
que dèiem,
que no vols més passar l'estona,
doncs t'és igual
en una cosa o en una altra,
però si tu el que busques
una mica
és alguna cosa
que t'aporti,
que et faci pensar,
que et faci commoure,
que...
bueno,
a mi quan surto del cine
i hi ha una pel·lícula
que m'ha fet plorar,
és quan surto més feliç del cine?
Sí, sí, sí.
Perquè vol dir que m'ha tocat,
és a dir que...
i si una pel·lícula,
encara que dius coses molt d'allò,
no m'arriba,
no em toca,
doncs bueno,
no surto tan content.
Abans haguessin
ni trostres,
quin home plora,
eh?
No, no,
no, no,
jo no,
jo em sento...
jo em sento molt satisfet
de ser un ploraner de cine,
però molt,
perquè vol dir que
les pel·lícules
que m'arriben a fer plorar,
doncs em toquen
i em fan pensar
i els veig obligats
moltes vegades
a reveure-les
més d'una vegada,
és a dir,
quan hi ha una persona,
una pel·lícula
que m'ha arribat
i m'ha...
bueno,
segur que la veig
dues o tres vegades.
En canvi,
jo quan he plorat
dic,
hosti,
quines bestieses,
per què ploro jo?
Si això no té cap sentit.
És curiós,
eh?
Però està molt bé,
a casa meva...
Això no ho contemplem.
A casa meva,
les meves filles i meves dones
miren a veure quan...
Plora primer.
No, no,
ara ja li toca.
Amb aquesta escena
ja plorarà
i fan juguesques.
Jo crec que,
per exemple,
l'èxit comercial
d'aquestes
que dèiem
dels cognoms catalans
és perquè
la gent hi va
també per poder
parlar d'alguna cosa
el bitllons al matí
a l'oficina.
Pot ser, pot ser, pot ser.
Si tu vas i dius
a l'oficina
que he anat a veure
les souvenirs,
la gent dirà
bueno, mira,
aquest va d'esnop,
va d'aquí,
de...
El que cal és
no ser un esnop
perquè llavors
estableixes un diàlac.
Exacte.
En canvi,
si vas dient això
la gent no dirà
doncs mira,
aquest d'aquí
adonant-se a lliçons
de cultura francesa.
Això és el que no s'ha de fer mai.
Però si no has vist
Ocho Pellos català
acaba sent
una cosa estranya
que està...
Amb això estem d'acord.
Amb això estem d'acord.
Amb això s'ha de saber
comentar.
Jo crec que els guionistes
i els directors
també juguen amb aquesta.
Segur, segur.
També juguen amb la condició humana
de ser una persona
que vol formar part
d'una conversa
el dilluns
davant de la màquina de cafè.
I si has vist com jo
La punta de l'Iceber
que s'ets no
o que...
Quedes entre mig, no?
Una cosa que no sé...
No sé quina és.
La punta de l'Iceber
Maribel Verdu.
Sí, aquesta història
amb uns suïcidis
amb una empresa.
Sí, la vaig anar a veure dissabte
perquè em sembla
que estava a punt d'acabar-se
i em cridava l'atenció.
no és una pel·lícula rodona.
Està basada també
en una obra de teatre
i és molt interessant
per molts motius.
Per la part laboral i per...
Sí, s'ha tirat el temps a sobre.
Però, bueno,
ho volia comentar.
Molt bé, molt bé.
Jo pensava que...
En fi, que havíem parlat abans.
Tenim un problema
la setmana que ve
que és que en principi
pot ser que vingui
la Laia Colet
que sabeu que acaben d'estrenar
una pel·lícula
de l'Iceber Goyarin
que és l'Olivo
que l'ha fet
ella és de direcció d'art
segurament
però no sabem
si vindrà ella
o vindrà la Carme Nabot
i llavors la Carme Nabot
ens parlaria
de la dona
al cinema
com a creadora
i com a personatge.
Que vinguin totes dues.
O igual venen totes dues.
Anem a veure l'Olivo, doncs.
Anem a veure l'Olivo.
En principi anem a veure l'Olivo
que és de l'Iceber Goyarin
i que en parlaríem la setmana que...
Jo diria que sí que parla
de diàlegs de cinema, eh?
L'Olivo.
Podria ser.
Podria ser.
Vinga, som-hi.
Bona nit.
Moltes gràcies a Toni.
Toni, per venir.
Fins la propera.
Fins la propera.
A reveure.
Adéu.
Ràdio d'Espel
98.1
Ràdio d'Espel
98.1