Cinema sense condicions

Hola, bona tarda, un any més aquí amb vosaltres,
esperem que hàgiu tingut unes bones festes.
Moltes vegades es diu que any nou, vida nova,
doncs en el nostre cas aquesta dita és veritat,
perquè avui inaugurem el Cinema Sense Condicions 2022
amb dos nous col·laboradors.
Per una banda, la Lluna, que estarà als comandaments,
i per l'altra banda, l'Anastasi.
Bona tarda, Anastasi.
Bona tarda, bona tarda.
I com sempre, l'Ignasi. Bona tarda, Ignasi.
Hola, què tal?
I el que us parla, Pepe Armengol.
Bé, per començar, estem sentint de fons la música
de la banda sonora de Sunset Boulevard,
o Creplusculo de los dioses, de Billy Butler,
que és la pel·lícula que hem escollit per inaugurar aquest any.
un clàssic de fa 71 anys,
que la veritat és que si teniu l'oportunitat de revisitar-lo,
veureu que per res està atreçat,
ni es veu Kiko,
sinó tot el contrari.
Home, Billy Butler, impossible.
Té, té, té una actualitat impressionant.
I dit això, ja passo la paraula a l'Ignasi,
que va ser el que va, el que ens va dir
què us sembla si comencem amb Billy Wilder.
Doncs, perfecte.
Home, més que res,
jo subratllant el que tu dius,
pel fet que Billy Wilder, si alguna cosa és,
és un cínic acabat.
De fet, té una visió de la vida bastant negra.
Jo m'atreviria a dir que és molt pessimista.
El que passa és que també és veritat
que té un sentit de la conya, no?,
que el fa molt viable en molts moments, no?
Un, dos, tres, per exemple, no?
Sí, sí.
Amb el temps que evidentment allò és una comèdia...
Sí, sí, esclar, d'aquesta personalitat.
Però fins i tot comèdies aparentment roses com Sabrina,
si se'm permet l'expressió,
Sabrina té una mala llet.
El que passa és que l'envoltori
el fa com si fos una comèdia rosa,
però realment no.
Realment dinamita fins i tot
almenys el capitalisme
d'una manera claríssima.
I com fa el Das y a lo loco, per exemple...
Tres quarts del mateix.
Passa el mateix.
Ell és un home que té sarcasme.
Perquè crec que...
Sarcasme, estic d'acord.
Moltes vegades està passant contes
amb un tipus de Hollywood
que no li agradava gens.
No, perquè clar, ell el va patir.
De fet, Sunset Boulevard,
el carcúscula de los dioses,
evidentment que és una reflexió
sobre la crueltat de Hollywood,
la maquinària, com funciona,
i sobre el terrible que és per una estrella
que ha estat gairebé una deessa,
que en aquell moment està oblidat.
Però també és William Holden,
gairebé que és un alter ego,
no exacte,
però és evident que Billy Wilder
ha de fugir, evidentment,
d'Europa per rots òbvies, no?
És jueu,
és una altra cosa.
Se'n va cap a Hollywood
i allà realment...
És el principi...
És el que li està passant a Billy Wilder,
a William Holden,
que és el fet
que no té feina.
No té prou feina.
No té prou feina.
Està fracassant.
I el que té és de baixa qualitat, diguem-ne.
Efectivament.
Està fracassant.
No pot vendre els guions,
vol guanyar-se la vida com a guionista.
Havia estat periodista,
però jo de tercera,
perquè evidentment no vol tornar-hi.
I la veritat és que les coses
li estan anant molt malament, no?
Està pagant les lletres del cotxe
i al cotxe se li vol anar embaragària.
Perquè no paga,
tampoc paga el lloguer de l'apartament
perquè no té calés.
Realment,
és la visió
d'una mica de Billy Wilder
d'un Hollywood
que pot ser cruel.
I després la humillació aquella
en què la sortida
ha de ser precisament
fer de ese color, no?
És terrible, no?
És terrible.
Terrible perquè al mateix temps...
És una pèrdua de la dignitat absoluta.
Absoluta.
Fins a quins nivells arriba, no?
No, és una pèrdua de sentir-se tan autocastigat, no?
En aquest mena de càstig que s'autoimposa,
perquè si no, allò no tira endavant.
Clar, és un sí, però un no, no?
Ell ja està...
Que això és un tipus de personatge
molt habitual de Billy Wilder, no?
Que s'autoodia, no?
Pel fet que les circumstàncies,
el fet que va parar la menció aquesta
de Norma Desmond, no?
que és el paper que interpreta
la Gloria Swanson,
va per casualitat, no?
Li peta...
L'estan empaitant
els que li estan demanant el cotxe
perquè no el paga
i gràcies a que li peta una roda
se'n va cap a un desviament
i se'n va cap a un desviament
i se'n va cap a un garatge de la menció aquesta
que és una altra de les coses que viuen
i que no se'n parla prou.
És la menció del Condeo,
és el castell del Condeo Roca.
Inicialment, molt.
És una dark old house, no?
Totalment, totalment.
A poc a poc, fixa-t'hi,
que a mida que va avançant la pel·lícula,
no sé si és...
Al principi és quan és l'imatge més fosca
d'aquella menció.
És quan és l'imatge que realment
allò és una cosa que està caient,
la caïda de la casa Usher, no?
Però realment, a poc a poc,
i et vas acostumant a aquella...
A l'interior encara s'aguanta bastant.
És que jo diria que és la representació
d'un tanatori particular.
Sí, exacte.
Un tanatori particular és una bona restricció.
És un tanatori,
perquè realment és...
Allà on Gloria Swanson...
Algú s'està morint.
Algú s'està morint.
Veus les flors,
veus la decoració,
tots els records en forma de fotografies
i més fotografies i més fotografies.
D'ella.
D'ella.
És una narcissa acabada, no?
Ah, absoluta.
Està en el seu món.
I a més, està en el seu món, no?
Absolutament.
És una bogeria total.
En realitat, està en una bogeria absoluta.
Clínicament es podia definir com un deliri.
És un deliri.
Un deliri absolut,
perquè, clar, està rebent mils de cartes de fans, no?
Demanant la foto,
però l'hi està fent a l'estrogei.
L'estrogei, sí.
Que l'havia dirigit a la reina Kelly, no?
Sí, mira, això no ho recordava
perquè ho he mirat quina era la història.
Sí, la reina...
I, clar, és que, a veure,
és primer, aquest context de gairebé de conte de castell,
de conte de Dràcula, no?
Perquè, de fet, hi ha un moment que la Gloria Swanson...
diversos moments en què la Gloria Swanson fa com una garra.
Sí.
Sí, és veritat, que es destaca la posició de la mans sobre...
Quan va al cotxe, amb ell l'agafe,
però més que agafar-lo, li està clavant les ungles.
Clavant les ungles.
Correcte.
Ulleres foscas sembla un vampir, no?
Sí.
Que, de fet, és el que està fent.
Està vampiritzant.
que li està pagant...
S'està alimentant.
Algú i a Golden li està pagant absolutament tot,
però hi ha un moment que li diu
gens al xicle, com si fos un nen...
Sí, sí, sí.
És a dir, s'està apoderant...
Bueno, li xucla a la joventut.
El xucla a la joventut que ell té, que això ho té.
Això és evident que ho té.
Certament.
Jo diria que aquesta pel·lícula,
per mi, és una obra mestra d'indiscutible, per mi.
Ho és més.
Però el que per mi és més impressionant d'aquesta pel·lícula
no és la pel·lícula en si, sinó el guió.
Sí.
El guió és d'una perfecció.
Sí, sí.
D'una quantitat de matisos.
Oh, sí.
Que és una construcció quasi perfecta,
vist com a pel·lícula,
perquè el guió no l'hem vist,
però veia la pel·lícula que és resultant d'aquell guió,
ja s'habituava amb Billy Walter per davant de gimnasi.
Això és així.
Sí, sí.
Billy Walter té uns guions molt de ferro
i que realment funcionen molt bé com a mecanisme de rellotgeria.
Estat de ferro que no tolerava que els actors improvisessin.
Sí.
I a més a més els cronometrava.
És a dir, volia que les frases fossin dites en un ritme...
En un tempo determinat.
En un tempo determinat.
Realment, en aquest sentit, estrictíssim.
Sí, sí.
I, home, de fet el guió, ja dic,
jo crec que hi ha coses biogràfiques d'ell,
del patiment d'ell quan va començar Hollywood,
i de Charles Brackett, que era un productor.
Tot i amb això, ells dos van partir peres.
Perquè amb Billy Wilder, malgrat que, com tu dius,
la pel·lícula s'endinsa dins de la folia mental de la Gloria Swanson,
en realitat la pel·lícula és d'un realisme i d'una cruessa al mateix temps.
És a dir, està en un terreny, diguem-ne, ambigu,
perquè juga també a ser com un noir, però no és ben bé un noir.
Sí, també hi ha un petit love story.
Hi ha un love story.
Hi ha un love story.
Tot graduat, tot graduat.
De fet, hi ha aquesta succarroneria que té Wilder, també hi és,
però ha de ser un espectador intel·ligent per captar...
El misteri de la figura de Von Stroheim és bestial, també.
Sempre que apareix Bon Stroheim, en qualsevol pel·lícula de les que va aparèixer,
en crea una inquietud.
Sí, efectivament.
Sí, sí, sí.
I sobretot el que està clar és que és una pel·lícula de metaficció,
pràcticament, en el sentit que està parlant...
És a dir, et surt Buster Keaton, no?
Sí, sí.
La Crítica de Cinema...
La Crítica famosa de Cinema de Hollywood.
Entre d'altres, no?
S'està parlant de directors Cècil Bidemill...
Surt i actua com a tal, com a Cècil Bidemill.
Actua i fa d'ell.
I fa d'ell mateix.
És que estava...
Entra en el plató on estan rodats en soni de l'ila.
Ah, exactament.
És a dir, és que és el cine dins del cine...
Oh, i tant.
És una història inventada, però al mateix temps...
I el del foco, que és un tio de veterà, la veu amb ella i canvia el foco.
Clar, clar, clar, això és molt bonic.
Aquest moment és molt bonic, perquè a més ell agafa un aura enseguida, esclar, amb la llum aquella...
I baixa tota la gent.
I tothom baixa...
Això és molt bonic.
I l'altre, el primer que fa és separar...
Treu el foco d'aquí, que ara anem a parlar, ella i jo, de coses importants.
Està molt bé.
Realment, per cinèfils, és una pel·lícula meravellosa.
Molt recomanable.
Està ple de cops d'ull, doncs.
Absolutament, absolutament.
Veieu-la, si la podeu recuperar, segur que està en videoclubs i sobretot a les biblioteques.
Val molt la pena de tornar-hi, eh?
Sí.
I què dir de la fotografia, eh?
Perquè vull dir la fotografia...
Sí, i la música.
Que, per cert, és d'un home, d'un director de fotografia que...
No sé si va fer com setze pel·lícules amb...
No gaires pel·lícules.
Amb Billy Walter moltes i després no sé si amb masses més amb els altres, però...
Però amb Billy Walter moltíssimes.
John F. Saith.
Que, per cert, a banda d'un director que dominava el blanc i negre com volia,
un director de fotografia impressionant...
Bueno, aquí tinc apuntat.
Cent setanta-tres pel·lícules va arribar a fotografiar...
El director de fotografia.
Sí, però qualsevol que hagi fet una trajectòria que deu començar als anys 40 o 30
i que deu acabar, doncs, als anys 90.
És possible, no?
Sí, sí.
Bé, entre d'altres coses...
No ho vaig mirar, no ho vaig mirar exactament.
En Billy Walter va fer la fotografia de perdició de Díaz Cinguella,
de Cinco tumbes al Cairo i de Adorable.
Són d'ell.
Ell les va fer amb Billy Walter.
A mi la foto em va recordar moments fotografies tan intenses i tan importants
que em poden ser fotografies amb pel·lícules d'Orson Welles.
O sigui, em va recordar Cain en alguns moments.
I en altres em va recordar altres pel·lícules més lleugeres,
però té una foto tan potent que realment recorda grans pel·lícules.
És que el de Cain té raó perquè la mansió, d'alguna manera,
transporta cap a aquella suntuositat, no?
Sí, sí, té algo d'aquella porta de ferro.
Una aura, sí.
De fet, efectivament, la gran menció del Xanadú, no?
Sí.
Del Ciutadà de Marquell.
Després ja...
Té un aspecte tètric, com en té la menció aquesta.
Una reflexió que volia fer, per si els que ens estan escoltant
volen provar de veure-la i pensar-la i tal,
apunto una cosa.
O sigui, allí Billy Wilder veu que hi ha un procés
de destrucció del cine
i el representa a partir del trauma que hi va ser,
i fort, perquè, per exemple, el mateix Baxter Keaton el va patir.
El canvi de model del mood ha parlat.
per cert, hi ha un sketch de la Gloria Swanson
fent de Charlotte que és...
Ah, sí, impecable.
No té pèrdua.
Mira que és una imitació que quasi se li té ràbia,
perquè s'ha fet tant que...
És que sí.
Però l'ha fet tan bé, que...
Quina meravella.
Gloria Swanson està imponent.
Quina meravella.
Imponent, imponent.
Està imponent.
O sigui, sobreactuant expressament,
perquè ella s'està interpretant a ella mateixa
quan feia les pel·lícules mudes,
però com que està boixa,
com que és una dona que està boixa,
i està actuant permanentment
com si estigués fent...
O sigui, en la seva vida diària...
Sí, sí, sí.
Està actuant com si fos un actriu de cinema munt, no?
Sí, sí, sí, efectivament.
Ella està...
Ella velluga braços,
fa unes mirades molt exterioritzades.
Els ulls, no?
Molt clavats, no?
Sí.
Moviments de boca, etcètera.
I el que jo volia dir una mica com a reflexió,
agafant la pel·lícula aquesta com a referent,
del crepuscle del déu cinema en aquell moment
o del déu gran director en aquell moment,
traslladat cap ara,
és, jo dic,
no hi ha un crepuscle del cinema provocat per...
Potser també, fins i tot per la Covid,
i que ha recluit la gent a casa,
però tota la quantitat que tenim
de cadenes, de canals,
de distribuïdores,
de Netflix...
El cinema ha entès com s'entenia abans,
sí, evidentment.
Sí, estem en un punt d'acabament,
no sabem si serà acabament,
si serà punt i a part, punt i seguit,
però la reflexió que fa Billy Wilder en aquest moment
és vàlida per pensar ara,
com està el cine?
Perquè, per exemple, jo aquests dies...
El cinema ha desaparegut, jo crec.
He anat...
Com a tal?
Com a tal, quasi sí.
No, no, aquí és a llum vaig.
Jo he anat a 4 o 5 sales aquests dies,
poquíssima gent.
També és veritat que he anat a la sessió de les 4.
Sí.
I potser no és bona hora.
És la millor hora perquè...
Bueno, per gaudir.
Perquè no t'empipin els que mengen crispetes.
Molt bé, molt bé.
Per això sí.
Però sí, és desastrós des del punt de vista...
No hi ha molt públic.
No, de permanència de les sales.
I ha anat a veure pel·lícules que estan en cartellera,
amb un cert programa...
Jo soc de l'opinió...
Estan ben considerades, no?
Jo soc de l'opinió,
sempre que en aquest programa,
en aquest espai,
ho he esmentat.
No sé si estaré d'acord,
però jo crec que...
Lamentablement, eh?
Per descomptat,
perquè a les sales de cinema
no li queden més de...
Grosso modo, eh?
Sempre en quedaran.
Però jo crec que queden uns 4 o 5 anys,
6, si m'apures,
que les sales romanguin.
Ja són molts.
Perquè penso una cosa.
Quan hi va haver el de transformació de sales,
d'analògica digital,
és a dir,
de cine perforat de tota la vida
amb els projectors que feien soroll...
Allí hi va haver una criba.
Hi va haver una gran criba.
Per tothom va preveure allò
que passaria molt més tard.
És a dir,
quan començava a venir
i els laboratoris habituals, diguem,
començaven a dir
que el tanto que haurem de tancar,
no tenien en compte
que allò passaria
en la meitat de temps
en què va passar.
Per tant,
no m'estranya que els teus 6 anys
que has arribat a dir...
Sí.
En siguin 3.
En siguin 3.
3.
Estic d'acord amb tu, Anastàcia.
No ho sé,
però està la cosa molt malament.
Estic d'acord amb tu.
Molt malament.
Estic d'acord amb tu,
perquè si ja ho mirem econòmicament,
a donar molt més diners
fent-hi el que vulguis.
Mangos, taras,
el que vulguis.
Uniclor,
el que vulguis.
Tant de bons equivoquem.
Això que parlaves de la crisi,
del munt del sonor,
hi ha un detall boníssim
quan la Gloria Swanson
va visitar el Cecil Vida Mill,
que hi ha un micròfon
que gairebé que li fot un cop al cap,
vull dir,
li passa per davant
i a ella li fot una manuta.
Una estribada de por
enviar-lo a la quinta punyeta.
O sigui,
més gràfic i posició.
El missatge
es capta,
però rapidíssimament.
Home,
materialitza el seu odi.
Que maca,
això és l'escena aquella.
Mira,
és que l'escena del plató,
a mi els platós
a tots els que ens agrada el cine,
entrar en un plató,
i a més a més
un plató d'aquella època,
amb aquelles càmeres
que semblaven neveres,
perquè eren enormes,
però amb quina dinàmica
de rodatge més interessant,
en què hi ha unes...
la gent realment
respon a un esquema,
diguem,
piramidal,
i...
o sigui,
em va fascinar aquell moment també.
Em agrada molt que,
esclar,
que el protagonista
sigui el Césil B. de Mil,
ja és el colmo del ple.
És flipant,
no?
I el tracta
amb molt respecte,
la veritat,
a Césil B. de Mil.
Molt, molt, molt.
El paper que fa ell d'ell.
Home,
el fan,
el tracten de bo,
no?
Sí.
Sí,
perquè ha d'actuar
d'una manera o d'una altra.
Ha de decidir...
Sí,
perquè no vol destrossar amb ella,
no li vol dir
desperta,
la veritat és aquesta,
això és una merda,
això que em proposes i tal,
no?
Se li escapa
perquè es veu que quan la Swanson,
que havia treballat amb el de Mil,
li tenia molt d'afecte
en el temps del cinema mut,
no?
I es veu que el de Mil
li deia
petita col·lega,
la...
petita,
petita,
i a la pel·lícula surt.
Què ho diu això?
Li diu...
No m'haig de saber.
Diu
Little Philo.
Little Philo.
Little Philo, yes.
Sí, sí, sí.
Petita amiga,
petita col·lega.
Sí, Philo, Philo.
I li diu
a la pel·lícula surt.
És a dir,
per això que la realitat
i la ficció
amb aquesta pel·lícula
es barreixen
d'una manera tremenda.
Hi ha molta complicitat
en aquell moment
perquè la gent que ho sabia
evidentment ho va bé.
Ara ho saben els erudits
com tu,
però sí que tenen raó.
Hi ha un detall,
quan arriben els estudis
de la Pana 1,
el primer que els atura
és un guàrdia jove.
És veritat.
I diu,
documentació,
diu,
documentació?
Sóc Gloria...
Jo soc Gloria Sanson
i l'altre mande
i veu allà
amb un guàrdia vell.
Un vell.
És molt bo aquest moment.
Un vell cap allà
i quan acaben de parlar
diu,
obreu les portes,
entra Max
i ella li diu,
escolta,
i amb aquest pipiolo
explica-li
que si té
si té
empleo
aquí
és gràcies a mi
perquè jo
vaig fer pujar
aquests estudis.
Jo vaig fer
20 pel·lícules
en Parmunt.
Parmunt no existiria
sense vida.
Que es veu que
d'alguna manera
és un trossup de la convicció
personal
de la...
Perquè es veu que
les Swansons
es van pipar molt
per fer la pel·lícula
aquesta.
Li van dir que
havia de fer
una audició
perquè l'oferta
venia de lluny,
en el sentit que
abans se li havia ofert
a la Mae West,
a la Mary Pickford,
a la Greta Garbo
fins i tot
que ja estava retirada
i no volia saber res.
L'arriba a citar
la Greta Garbo
i la pel·lícula.
La cita com una
que encara val la pena.
Que encara val la pena.
L'arriba a citar.
Cert, cert, cert.
A la Pola Negli
i a la Clara
i a la Clara Bou.
Totes responen
al que et ne'respondes.
Efectivament.
Que han tingut una trajectòria
i que l'han deixat de tenir.
Totes aquestes
a més tenien mencions
que responen
exactament
al prototipus
que surt
a la pel·lícula,
a l'interior.
Sí, sí, sí.
Desbordat,
exòtic,
passat de rosca,
antic, no?
Vull dir...
Aleshores,
finalment se li proposa
amb ella
perquè, clar,
tothom va declinant
i, clar,
li diuen
volem fer-te
una audició, no?
Es veu que la Swanson
va agafar un...
Es va cabrejar,
però es va enfadar,
però es va sentir insultada.
Dic,
després,
diu,
després de les pel·lícules
que he arribat a fer
amb Paramount,
ara haig de...
Ara se m'ha de provar,
aviam,
sí, tinc realitats.
La frase aquesta,
Paramount no existiria sense mi,
jo he fet 20 pel·lícules amb ell,
amb la productora aquesta,
és un tresumte agafat,
justament,
del mosquetx que va agafar
la Swanson
en el moment que li van dir
de fer l'audició.
George Cucor,
es veu que és qui va suggerir
Gloria Swanson
per fer el paper.
Gloria Swanson ja
portava com 10 anys
sense fer cinema
i, de fet,
i de fet,
posteriorment també
va subsistir
amb televisió.
Sobretot,
es va dedicar
els anys
de res de la seva vida
a fer televisió,
però, clar,
li van oferir 50.000 dòlars
i el George Cucor
en persona es veu que...
Perquè se li va anar
a queixar el Cucor,
no?
Escolta,
mira,
m'estan aquí demanant
de fer una audició,
però això què és?
Jo soc Gloria Swanson.
És una mica
el paper
de la norma d'espoca.
Usted no sabe
com qui n'està hablando.
Exacte.
I el George Cucor
li va dir,
mira,
si et demanen 10 proves,
perquè si no,
jo personalment
et mato.
Amb el que a mi
ell ha arribat arriscant
amb el tema.
Això ho diu la Swanson
en la seva...
Va fer una autobiografia
i explica
l'anècdota aquesta
amb el George Cucor
total,
evidentment,
va fer l'audició.
Sí, clar.
Però realment
és una anècdota divertida,
no?
Vull dir que...
Bé,
una cosa.
Aquest nou curs,
diguem,
estrenem
dintre de les variacions
que hi ha
dintre de la programació,
naturalment parlarem
de les novetats
que s'han pogut veure
o que hem pogut veure
nosaltres aquests dies,
però
sempre dintre
la primera part
del programa
el nostre company
Anastasi
li hem destinat
uns minuts
perquè ens parli
del que vulgui.
Del que vulgui.
Sigui pel·lícula,
sigui tècniques
de cinema,
bueno...
Tinc clar,
tinc clar avui el que...
És un pou de coneixement
i per tant qualsevol cosa
que ens expliquis
serà interessant per nosaltres
i per la nostra audiència.
molt bé.
Seguiret?
Endavant.
Després ja l'enganxo.
No, a més m'enganxo molt
perquè a més a més parlarem
de la mateixa pel·lícula.
La mateixa pel·lícula
em dóna l'excusa
perquè en la pel·lícula
hi ha un recurs
que evidentment
no s'ha escapat
que és la veu en off.
Ah, sí, sí.
El que nosaltres diem
en anglès
es diu voice over
i aquí li diem
la veu en off.
Bueno,
jo crec que és
de les poques vegades
en què un mort
explica
la seva vida.
Tens de nou
és absolutament
l'única vegada.
Després ho dic
i tents parlaré
sobre la pel·lícula.
I hi ha un detall
per cert
que ho vull dir
perquè em va fer
molta gràcia
que és
la forma
a l'humor cabró
que tenia
Billiguell.
Diu
és curioso
quan nos saquen
a los muertos
cuando nos cogen
el trato
delicado
que nos dan.
I veus
quan la policia
el retira de la piscina.
I veus que la policia
el retira
i sí que és veritat
això.
Amb els morts
hi ha sempre un tracte...
La pel·lícula té una altra...
Començava de manera diferent.
Sí?
Però començava a la morgue
a la morgue
i William Holden
està mort allà
amb el gençol
al damunt
i amb un dit
que se li veia
l'etiqueta, no?
Ja, ja, ja.
I hi ha com un anomeno
de travelling
hi ha diversos morts
aleshores
en el moment
en què es queden sols
allà dins la sala
abans de l'autopsi
i aquestes coses
doncs els morts
es desperten
i comencen a parlar
entre ells
i cadascú explica
com ha anat
a patar allà.
Fins i tot
un nen de 12 anys
i és un altre
dels aspectes
però resulta que la gent
això sent bo
o emmerda?
Sí, avorria
però és que la gent
es va posar
es va posar a riure
amb els previus
aquests previus
que fan allà
a Hollywood
Total, que el 5 de gener
però això era
el desembre del 49
el 5 de gener
del 1950
a Correcuita
se'n van cap a la piscina
de la mansió aquesta
que ja no tenim temps
però aquesta mansió
també té història
se'n van a rodar
aquesta nova idea
que és el mort
sorant
a l'aigua
perquè és que de fet
van començar
el rodatge de la pel·lícula
i no sabien
com l'acabarien
per tant
no sabien
el dels trets
que finalment
la glòria
els tiren a la piscina
finalment
que sorti així
i es tanqui així
i donen una coherència
i hi ha una cosa
espectacular
que és la imatge
tot tenim present
la imatge
que es veu
el William Holden
surant
els dos planos
són quasi inevitables
el des de dalt
per veure que realment
està cap part avall
i el des de sota
molt recentment
hi ha una sèrie
que ha jugat exactament
els mateixos planos
però anys 50
les càmeres aquelles
de filmar
com poses
la càmera
dins de l'aigua
ho van intentar
van fer una caixa
de vidre
van posar la càmera
dins
i la van enfonsar
per intentar captar
William Holden
des del fons
no va funcionar
William Holden
i en Billy Wilder
va dir que jo
era
perdoneu l'expressió
una merda
no funcionava
saps com ho van arribar a fer
és que és impressionant
van posar
a tot el fons
de la piscina
un mirall
i van filmar
des de fora
la càmera
no estava
dins de l'aigua
està a 45 graus
està a 45 graus
que ataca
això s'ha fet moltes vegades
amb trens
per exemple
que venen a càmera
i que arriben
a petar el mirall
és clar
posen el mirall
al mig de la via
tu tires el plano
contra el mirall
i és clar
el tren et ve per darrere
no et ve per davant
fins que està bé
contra el mirall
impressionant
tu talles abans
molt bo
naturalment
és el mateix
m'ho he imaginat
que era així
molt bé
quan la vaig veure no
però ara com has dit
bé
parlem de l'off
una niqueta
aviam
l'off és un recurs
cinematogràfic
que s'utilitza
avui en dia
amb molta moderació
evidentment hi ha pel·lícules
típiques i tòpiques
que s'ha utilitzat a l'off
i que tu en saps més que jo
per nomenar les que hi ha
jo l'off
com a muntador
que és un recurs
a més a més
de postproducció
en aquest cas
és un recurs escrit
de totes maneres
i faig un cop
una mica posteriori
perquè si l'idea inicial
era crear un diàleg
entre morts
que justifiqués
la veua 9
possiblement
la primera veua 9
que es va crear
literàriament
no era exactament
la mateixa
però bé
i anem a imaginar
és una veua 9
en aquest cas
la que ens trobem
una veua 9 literària
és a dir
hi ha una relació
paral·lela
que podria ser
que podria pertany
a una novel·la
fins i tot
i estaríem escoltant
la veua protagonista
en aquest cas
que té la peculiaritat
de que està mort
però
la part d'això
és una veua 9
el recurs de la veua 9
mirant la pel·lícula
jo estic muntant ara
un documental
i d'alguna manera
a vegades
tens aquesta temptació
d'ostres
i ara
aquí una veua 9
en resolia
tantes coses
perquè
en comptes d'ara
t'ha d'explicar
aquest personatge
i l'altre
i veure aquest conflicte
i avançar
el conflicte una mica
perquè s'entengui allò
una veua 9
en una frase
o en una frase i mitja
en resol tot això
perquè t'explica
d'una manera molt clara
literàriament
t'explica allò
hi ha uns planos
que suporten
aquella 9
mentre tu estàs veient
determinada cosa
escoltes una veu
no s'interfereix
si està ben posada
és a dir
no hi ha res que diguis
ai
ara no la puc seguir
perquè m'està molestant
perquè m'haig de fixar
en una cosa de la imatge
si està ben posada
la imatge no interfereix
la veu 9
l'espector
escolta perfectament
el que ha d'escoltar
i veu perfectament
el que ha de veure
hi ha grans tractats
que vaig llegir
quan era molt jove
de llibres anglesos
sobre documentalisme
sobre documentals
i explicaven
la mètrica
quasi
en què s'havien de col·locar
les veus en off
perquè l'espectador
pogués seguir
de manera fluida
bé
tot això
a la pràctica
la lògica
és la que et porta
a com s'ha de fer
moltes pel·lícules
que jo he intentat
en un moment
també era amb el director
i he dit
escolta
per què no fem una veu en off
que ens ha solucionat
moltes coses
l'hem feta
l'hem arribat fins i tot
a gravar a vegades
però a l'hora realment
al final
amb el muntatge
de la pel·lícula
és prou explícit
com perquè
la veu en off
no sigui necessària
en aquell cas
però hi ha molts casos
que sí
i en aquest cas
jo penso que la veu en off
ens dona una economia
per un cantó
una economia
d'haver d'explicar
les coses
visualment
ens ho expliquen
diguem literàriament
i el que fa
és aportar una capa més
d'interès
fins i tot
artístic
és a dir
artísticament
com deia el company
realment
aporta literàriament coses
la veu en off
està molt ben construïda
explica molt bé
els sentiments
del personatge
i jo penso que és
molt interessant
aquest és una mica
el tema
la veu en off
que és una cosa
que nosaltres a vegades
pensem que és
un recurs fàcil
que maco és
quan s'utilitza
d'una manera
realment interessant
com és aquest
i estalvia trajectes
és a dir
no cal fer ni elipsis
et fa avançar
més de pressa
que qualsevol
elipsis visual
un elipsis visual
mínimament necessita
un temps
una mecànica
ara estem a l'oficina
i ara de cop
estem a l'estudi
vale sí
la gent ja ho entén
que hi ha un elipsis visual
aquí
però si ell diu
després d'ir
a l'oficina
me fui a l'estudi
i ja està
la veu en off
té que explicar
el que no expliquen
les imatges
quan les imatges
ja ho expliquen
llavors es converteix
en un pleonasme
no val la pena
l'aclariment
és claríssim
que es calia fer-lo
sí senyor
i en el cas concret
de la pel·lícula aquesta
a més a més
li serveix a Billy Wilder
per anar posant
dosis del seu sarcasme
però perquè els comentaris
de William Holden
són sarcàstics
en determinats moments
són absolutament
és un joc
dialèctic
és a dir
per un cantó
la veu en off
actua en paral·lel
amb l'acció
i l'acció
evidentment
també es manté
aquest tipus de to
sarcàstic
però és que la veu en off
hi va portant
també cap aquí
és a dir
jo crec que hi ha
un enriquiment
en aquest cas
sí sí sí
evidentment
cal saber
quines coses vols dir
com les vols dir
i amb què t'han d'ajudar
és a dir
és una crossa
és una crossa
però és una crossa
que ven utilitzada
com en aquesta pel·lícula
és meravellosa
més a més
amb l'anècdota aquesta
que estigui parlant
un mort
ja és el colmo
la novel·la
de la novel·la
és una altra conya
de guais
absolutament
i en la seva època
hauria impactat
però d'una manera
absolutament
hauria de sorprendre molt
hi ha gent que segurament
durant molta sort
no desvien
creu que era possible
perquè era molt més ingenu
el públic en aquest moment
encara
és l'efecte
que ho dic
Roger a Croix
és a dir
la novel·la de l'Agata
que es diu
quin mató
a Roger a Croix
no
qui necessitó a Roger a Croix
no
Roger a Croix
es diu
no recordava
i Roger
és aquest efecte
és a dir
tu al final de la novel·la
descobreixes
que aquell que t'ha estat
parlant en primera persona
durant tota la novel·la
d'una narració
teòricament
en primera persona
és l'assassí
és a dir
és una mica el mateix
és un joc
és un joc
bé
em volia fer aquesta notació
perquè és una manera
no però és molt interessant
això
molt interessant
perquè
la Bebanov
a vegades
estarem tots d'acord
que moltes vegades
l'hem vist
i hem dit
era innecessària
i si és innecessària
jo crec que no s'ha de posar
no s'ha de posar
la pots haver gravat
i l'has de fotre fora
si no serveix
ara
si és un pensament
que és molt difícil
de poder anar
dintre la ment
d'aquell personatge
posa'l
perquè l'espectador
també necessita
tindre els seus punts
de referència
per anar seguint la història
clar clar clar
efectivament
sí sí sí
molt bé
escolta
potser que passem
a la següent cosa
següent tema
molt bé
què fem
comentem estrenes
o no
o no tenim temps
jo potser parlaria
primer
jo no he vist res
d'estrenes
us haig de confessar
que jo
seguint la línia
que no anem al cinema
jo realment
et confesso
que no hi vaig
em passo el dia
davant de la
em passo el dia treballant
però a més a més
davant del televisor
veient plataformes
i sí que vaig coses
molt interessants
per no de cinema
per tant
però aportaré
el que pugui
en el seu moment
però si voleu
el que em digueu
que deu seguir
l'ordre que vulgueu seguir
passem a parlar
potser de
la tercera part
de la teva experiència
tercera part
de la meva vida
professional
en tot cas
els 5 minuts últims
fem una pinzellada
els 5 minuts últims
fem una pinzellada
sobre alguna cosa
que hagin vist
que vulguem comentar
bueno
ho he sentit d'història
jo us preguntaré un parell de coses
més que parlar de res
us preguntaré alguna pel·lícula
jo he vist
el contador
de cartes
ah jo també
i em sembla interessant
comentar-la
perquè Paul Schrader
és un tio
pacomera apart
que deuen
és un home
torturat
i torturat
i torturador
i després
sí que també m'agradaria
que tingués
un record
per un director
que
ha fet una de les pel·lícules
que més m'ha agradat a mi
de tot el cine
que he vist
amb aquests
65 anys
que és
Peter Bogdanovich
i la pel·lícula
és de
The Last Picture Show
i tant
el dia 6 va morir Peter Bogdanovich
i bueno
sembla que val la pena fer-li un homenatge
i recomanar-lo molt
espero que puguem
veure
algunes de les seves pel·lícules
perquè
sí que és veritat
que ell
va tindre
una primera irrupció
una primera irrupció
important
i molt motivadora
però
després va tindre
una caiguda
un moment molt dolent
sí
sí
últimament
amb Bogdanovich
sempre el veig
el rodatge
de The Other Side
of the Moon
el que s'ha pogut veure
d'aquest projecte
de Wells
de Wilson Wells
que era realment
molt curiós
naturalment
ell
era moltes coses
a part de director
era un bon guionista
va ser
un home
que
va treballar molt
pel cinema
va posar
amb solfa
i amb valor
a gent que estava
denostada
a Hollywood
com Roger Corman
i Alan Down
va fer llibres
sobre Ford
sobre Wells
sobre Wals
el llibre de John Ford
és molt famós
i el de Fritz Lang
són canònics
i Fritz Lang
va corregut
aquests quatre directors
però bueno
l'entrevista amb Wells
és extraordinària
bé
passem
el que vosaltres dieu
anem de pregunta-resposta
o que vols que ho plantegem
bé
ens quedava
la teva experiència
cinematogràfica
el meu currículum
pròpiament
dels llars metratges
i potser
potser
t'hauríem de preguntar
dins de totes
les pel·lícules
que has muntat
de directors
realment
senyers
de la història
del cinema
catalana
de la nostra cinematografia
catalana
dels anys 70
cap aquí
quins títols
de quins títols
estàs més
que ho folli
com que no hi ha
molt temps
jo tinc
que des del reflexe
del vidre
veig l'hora que és
més o menys
i veig que
hi porto un control
temporal
d'estan clar
jo et diria que potser
de cas de destacar
algun director
jo
i alguna col·laboració
que jo consideri
que per mi va ser
realment
que em va marcar
la vida
que m'ha marcat
la vida
és la relació
amb el director
o digues l'una
i amb la primera pel·lícula
que jo monto
amb ell
que és Bilbao
Bilbao
ja ho vaig comentar
una mica de passada
la primera vegada
m'agrada estar-m'hi
3-4 minuts
amb aquest tema
si em permeteu
jo arribo a la pel·lícula
amb una experiència
negativa
anterior
que és que
d'alguna manera
em van fotre fora
d'una pel·lícula
vaig començar a muntar
una pel·lícula
que el director
del Jordi Cadena
i que es deia
l'Oscura Història
de la Prima Montse
una vela del Mercè
i que jo
vaig començar a muntar
jo tenia una experiència
en el món de la ficció
molt limitada
jo havia fet
el Canet Rock
la nova cançó
amb el Bellmunt
era un cinema documental
musical
era una altra cosa
i de cop m'enfronto
a un material
que el Jordi Cadena
va rodar
molt material
va rodar
amb molta llibertat
amb el qual
no sabíem massa
sense massa guió
amb una referència
d'Oshima
del director
japonès Oshima
que jo
en la pel·lícula
no li veia
la volta
en el tema
no veia per on lligar
tot allò
i tenia una falta
d'experiència
una banca d'experiència
personal molt gran
llavors
vaig perdre molt
i en un moment determinat
el productor
el Pere Giner
i algun altre
productor
que també hi havia
la pel·lícula
el Muñoz Suai
també hi havia
van dir
escolta
aquest noi
no se'n surt
fora de la pel·lícula
i agafem un professional
i van agafar
un tal
Emili Rodríguez
que era un home
que havia muntat
molta pel·lícula
en aquell moment
i s'hi va enganxar
davant d'això
jo vaig pensar
Anastasi
no sé si no t'has equivocat
d'ofici
perquè esclar
això sembla que van
aquí van mal dades
vull dir que la cama
bé
la meva alegria
va ser conèixer
Vigas Luna
perquè esclar
Vigas Luna
el que volia
precisament sortir
d'una experiència
negativa també
ell
ni a sensibilitat
de comunicació
amb el director
és a dir
que tot funciona
una mica a cop de pitu
no s'entén de massa
amb ningú
la pel·lícula ha sortit
Tatuaje
que és la primera pel·lícula
no és una mala pel·lícula
jo considero
que encara és una pel·lícula
que es pot perfectament veure
però
ell no n'estava content
de com havia anat la mecànica
per mi segueixent
la millor versió
de Pepe Carballo
sí senyor
per mi també
i llavors
el Vigas va dir
jo ara vull fer
una pel·lícula diferent
vull fer una pel·lícula
que no tingui res
a veure amb la narrativa
que s'està portant
en aquests moments
en aquest país
vull fer una pel·lícula diferent
totalment
a partir d'un relat
que ell tenia
que es deia Bilbao
que és l'història
bàsicament
d'una obsessió
d'un personatge
que s'obsessiona
amb una prostituta
que canta
i balla playbacks
en el local
de les Rambles
a partir d'aquí
hi ha aquesta obsessió
l'història d'una obsessió
bàsicament
i el Vigas
és un home
que aquestes coses
les tocava bé
i li agradaven
perquè ell
és un home
també
amb aquestes obsessions
i jo
ens coneixem
d'una manera molt ràpida
enseguida intueix
que ens podem entendre
sense treballar encara
i comença a rodar
i jo començo a treballar
la relació
va durar
la pel·lícula
el muntatge
va ser ni curt ni llarg
va ser muntatge
penso raonablement
normal
la durada
potser vam estar
3 mesos muntant
3 mesos i mig
i jo vaig
per mi
és una experiència meravellosa
és una pel·lícula
per mi
que
em va demostrar
que d'alguna manera
la comunió
que s'ha de produir
a vegades
la comunió
que es produeix
entre director
i muntador
és tan important
en certes obres
en d'altres
potser no
en pel·lícules
menys d'autor
hi ha una mecànica
determinada
que has de saber
i llavors utilitzes
aquests coneixements
i vas muntant
i vas fent
en pel·lícules
que tot el que estàs fent
pretén ser
però no perquè sí
pretén ser diferent
constantment
estàs inventant
amb el qual
constantment
amb el Bigas
ens deiem
escolta tu
estem aprenent els dos
a l'hora de cinema
és que
no sabem què estem fent
i estem fent coses
i era així
jo en cap altre director
m'he trobat en aquesta situació
de dir
estem aprenent
el Bigas no venia
del món del cinema
que va fer una pel·lícula
però havia fet
ell venia
sobretot
de la fotografia
i el disseny
el disseny industrial
i el disseny industrial
i havia fet taules
havia fet cadires
havia dissenyat material
escuta
amb aquesta pel·lícula
amb Bilbao
ell tenia present
el col·leccionista
de William Wyler
sí
suposo
no suposo
en algun moment
havia sortit la conversa
perquè jo també l'havia vist
perquè m'havia interessant molt
i després
seria Pippington
potser va ser
després de la Pippington
també hi té alguna cosa
també
sí senyor
digues
no
anava a dir
l'actriu
ara no recordo
i Saber el Pisano
Pisano
he dit si per algun lloc
que es veu que va quedar
com traumada
per fer el rodatge aquest
això és cert?
l'último tango 2
seria
l'último tango 2
que saps que també
la Maria Schneider
diuen d'això
jo penso
no ho sé
jo el rodatge
realment no el vaig viure
massa
vaig veure alguna cosa
molt puntual del rodatge
però sí
efectivament l'escena
l'Isabel Pisano
sent intentar no ser
ara molt explícit
realment
és una escena dura
perquè la té penjada
la d'Osser Sambella
que és en aquest cas
l'Àngel Jove
que fa l'actor
de Leo
que és el personatge
de la pel·lícula
la té penjada
de peus i mans
oberts així
completament
en creu
penjada en l'aire
sospesa a un alçà
d'uns 70 centímetres
com una taula
una posició no gaire còmode
oberta totalment
de cames i braços
i llavors procedeix
a resurar
totes les parts
més íntimes
i aquestes parts
van ser resurades
de veritat
amb el qual
esclar
era en vivo
i en directo
és a dir
aquí no hi havia
no hi havia trampa
ni carton
molt còmode
la posició
no devia ser
també és cert
que ell
el guió
l'havia llegit
i el relat
incluïa
aquesta part
diguem
de la sota
n'era conscient
que havia de fer
podria imaginar
que potser
ho trucarien més
que potser
no seria tan dur
però sí
efectivament sí
i me'n recordo
amb el vi
que sempre ho dèiem
diu
és que Anastasi
ens hem tornat com bojos
en aquesta pel·lícula
perquè la pel·lícula
té un tema
té un tema
de Bella Bartok
és un tema
molt repetitiu
i que nosaltres
vam convertir
encara en més repetitiu
perquè és un tema
que té un desenvolupament
de potser
dos minuts i mig
com a molt
en què ens interessava
el que ens deia el tema
però a partir dels dos minuts i mig
se n'anava un creixendo
que ja no ens interessava
en el qual
anàvem fent un bucle
aquesta música
ens va eternitzant
la pel·lícula
constantment està sonant
aquell tema
i el big es deia
és que ens estem
ens deixant hipnotitzar
fins i tot per la música
ens està
ens està portant
i és cert
és a dir
és una pel·lícula
que era totalment vivencial
jo després no he fet
cap altra pel·lícula
en què el muntatge
l'hagi viscut
com una cosa
tan absolutament
de pell
i molt bé
aquest és una mica
el que et volia comentar
has dit que
vau estar tres mesos
tres, tres i mig
tres, tres i mig
una pregunta
esclar
això és molt de temps
damunt d'un mateix material
d'unes mateixes imatges
cap amunt
cap avall
això no provoca
no té
no té algun tipus
d'esgotament mental
o de conseqüència psíquica
fins i tot
perquè
esclar
arriba un moment
que estàs tant de temps
amb el mateix material
que la cosa
això ens portaria
a una cosa
que en parlarem
si vols un altre dia
però que ara
l'apuntaré simplement
que és
la pretesa
no la pretesa
la necessària
busca
de l'objectivitat
dintre del treball
del muntador
o sigui
totes les feines
totes les actituds
de la vida
va haver d'entant en tant
separar-se una mica
i dir
anem a intentar ser objectius
davant d'això
davant dels problemes
de la vida
agafar distància
agafar distància
agafar distància
i la necessitat
d'agafar distància
amb el muntatge
es diu
objectivitat
i es diu
perquè és la paraula adequada
i això és molt difícil
molt difícil
hi ha mecanismes
de refresc
és a dir
és com
del que fas bàsicament
algú diu
fins i tot
que són coses gestuals
a vegades
el Walter Murs
que és un dels millors
muntadors
diguem-hi
que ha escrit més bé
sobre cinema
i sobre el muntatge
cinematogràfic
suggeria fins i tot
un canvi posicional
és a dir
estàs molt ficat
sobre la màquina
ara sobre l'ordinador
en aquella època
sobre la màquina
on es muntava
la moviola
i en un moment de temps
quan ho has de veure
d'una altra manera
et separes una mica
enrere
mig metre
setanta centímetres
i ho veus
ja d'una altra manera
o dius
aturem aquí
i demà ho tornem a veure
que és un gran mecanisme
de poder-se separar
del material
això amb l'escritura
això també
amb el guió
és molt interessant
també
perquè hi ha vegades
que hi ha un moment
que un es bloqueja
i curiosament
l'endemà
agafa
adormit
està fresc
i diu
no home
la sortida és aquesta
i ho veus claríssim
i veus la sortida
o fins i tot
amb somnis
i el dia anterior
estaves en bloqueig
i tant
aquestes són els mecanismes
és clar
i acabes
no passa tant
la gent ho té
el que està fora veient
tu
sí que té la sensació
sobretot si estàs escoltant
el so al mateix temps
que està
clar
te'n dones la sensació
que aquella gent
no avancen
dius
que estan fent tan ràtom
aquesta cosa
amunt i avall
bueno
el que ho està treballant
està buscant
determinades coses
i al buscar-les
hi ha l'atractiu
també de trobar-les
després
i quan les trobes
la satisfacció és immensa
t'haig de dir
és a dir
realment us haig de dir
que jo no hi ha satisfacció
massa més
satisfacció més grans
que arribar a assolir
una bona solució
a partir d'haver tingut
un gran problema
i això es troba
a base d'això
a base de treball
i deixar-se una mica
aquests marges
per adquirir
aquesta mica
d'objectivitat
tu has muntat
evidentment
amb molta altra gent
no?
amb Francesc Bellmunt
sí
amb el Gonzalo Heralde
amb el Gonzalo Heralde
l'Òscar Aiver
l'Òscar Aiver
l'Òscar Aiver
l'Òscar Aiver
l'Òscar Aiver
amb gran gust
i aquesta pel·lícula
com diguem
d'ocult
que és l'Òscar Aiver
l'Òscar Aiver
que ara està
dirigint
molt exitosament
tota aquesta sèrie
de televisió
que fa tants anys
que fa televisió espanyola
que és el del
ara només sortirà el nom
lo de la família aquella
que van passant generacions
i que ara ha mort el pare
sí
ja
jo no la veig
però
tremendo
no me'n recordo ara
que explica la història d'Espanya
a través de la història
d'una família
sí sí
d'una família de Madrid
de Madrid
ella està ara
aquí
com es diu
no la segueix
no jo tampoc
no la veig
però l'Òscar
he vist alguna vegada
i a vegades fins i tot
perquè l'Òscar havia tingut
tots els últims capítols
els últims
trentena de capítols
els ha fet ell
i m'ha agradat veure
com ho resol
té un títol així com
aquells anys
o aquella
però no es diu així
no
no me'n recordo
i bueno
hem quedat aquí fatal
sí sí
Òscar Aéber també és un director
molt interessant
amb Gonzalo Oralde
vas fer Últimes Tardes
com Teresa
sí que em feia por
perquè vaig dir
ostres una altra Mercè
i a veurem si em fotran fora
també no
però no
aquest Mercè
em va anar aguantar
amb el Gonzalo
es va entendre molt bé
i recordo que amb el Gonzalo
també hi va haver
el Gonzalo és un home
molt més fred
que el digues
ell personalment
i per tot i així
es va entendre molt bé
i hi ha moments
inclús en la pel·lícula
en què vam arribar a muntar
amb dues màquines a l'hora
és a dir
que hi havia un tipus
escena
que afinaven
que la treballàvem
amb la moviola gran
una moviola que
permet una manipulació
perdona
no serien
los años meravillosos?
no
no
no no
sortirà abans
que acabem el programa
segurament
i llavors
a partir d'aquí
hi tenim
després una segona moviola
que és la moviola antiquíssima
que era la mateixa
que es treballava a l'època
del Hollywood
que surt a la pel·lícula
del Billy Wilder
és a dir
que és una moviola vertical
que és com una mena
de locomotora
que fa tot un soroll terrible
i anàvem canviant
alternant d'un a l'altre
me'n recordo
i era realment
va ser un d'allò interessant
també
amb una música
molt ben feta
que va fer el mestre Verdagí
el famós mestre Verdagí
amic meu
personal
el mestre Verdagí
va fer la música
és a dir
és una pel·lícula
que està molt ben apujada
amb una gran fotografia
d'un director de fotografia
de Madrid
que va venir aquí
a treballar amb aquesta pel·li
perquè se'l volia amb ell
pel tipus de foto
que es volia
jo crec que és una pel·lícula freda
perquè el González
també és un personatge fred
però que té molt
és una dissecció important
d'una època determinada
de la societat catalana
i crec que està molt ben donat
està molt ben donada
i vaig passar-me la veritat
que amb el González
també vaig passar-me molt bé treballant
molt
segur
bueno
no sé
de tota aquesta experiència
quins altres directors
destacaries
hauríem de mirar el currículum
m'hauries de recordar
perquè
el moment és terrible
no
bueno
amb el francès
amb el francès
Benymond
salut i força al canut
que en el seu moment
va ser una pel·lícula
potser l'urgia més encara
l'urgia potser més encara
i la torna també
la torna la vam muntar també
de manera clandestina
amb un estudi clandestí
i sense que ens ho deia
i de nit
és a dir
la muntàvem
a partir de les 10 i mitja
11 de la nit
ens posàvem a muntar
intentant no fer molt so
és a dir
el so tenir-lo baixet
perquè és clar
era una pel·lícula
que estava perseguida
diguem
malgrat que ja estava
en democràcia
estem parlant
perquè és una pel·lícula
que ja estem en democràcia
però malgrat tot
és una pel·lícula
que està perseguida
judicialment
i per tant
l'obra de teatre
ja ho havia estat
i després la pel·lícula
també estava
o sigui
amb el Benymoni
també tinc una relació llarga
i de 3 o 4 pel·lícules junts
dos documentals
molt importants
que són la nova cançó
i el Kenneth Rock
que penso que són pel·lícules
que a mi
em van ensenyar molt
mecànicament
la mecànica
de la música
i la imatge
és a dir
com jugar música i imatge
d'una manera efectiva
que tingui força
em va ajudar molt
el Benymon
el Benymon en sap molt
de les dues coses
en sabia molt de música
i en sap molt de música
i tenia molt més
coneixements
que jo quasi et diria
de com aconseguir
jo vaig aprendre molt
amb el Benymon
més de reconèixer-li
i després amb l'orgia
hi ha menys
perquè és una pel·lícula
més convencional
més narrativa normal
i amb la última persona
que no té el mateix
és a dir
no tenen tant misteri
tu acostumes a estar
en els rodatges
per poc que puguis
que vull oblidar exacte
el diet això del rodatge
sí
a vegades
no per poc que pugui
si m'ho demanen
si m'ho demanen
la curiositat
em porta a vegades
simplement
a voler veure
un o dos dies
de rodatge
que m'interessin
per alguna raó
sigui perquè
jo personal
perquè de cop
aquell decorat
aquell espai
m'interessa
veure com és
en realitat
aquell lloc
crec que m'ajudarà
d'alguna manera
si no m'ha d'ajudar
no
i després
perquè sigui requerit
pel director
que el director
disculpa
Anastàcia de Mat
vull perquè m'agradaria
que resolguéssim
i tal
i un dels que estem
oblidant
penosament
és el
Pep Antoni Salgot
el Toni Salgot
que vam fer
Matera Matíssima
que per mi
és una de les pel·lícules
després de Bilbao
més
que a mi més
em va també
commoure
que vas fer el muntatge
Matera Matíssima
vas muntar
és molt interessant
és que també hi ha
molta investigació
de llenguatge
el Salgot
era un gran admirador
de vigues
el relat de Mater
també té veu
d'un relat del vigues
això la gent no ho sap
a vegades
que Matera Matíssima
té a veure
amb el vigues
l'una
que és un relat
del vigues
i a partir d'aquí
també tenim
una gran relació
i ell sí que em va demanar
molt d'estar al rodatge
en un pis del carrer Montaner
on passava
el 80% de la pel·lícula
jo cada dia
anava allà al pis
del carrer Montaner
anava a veure el rodatge
també t'haig de dir
perquè la protagonista
de la Victòria Abril
i a mi la Victòria Abril
m'agradava molt
d'alguna manera
això em feia
em motivava més
i el noi
que té
el nen autista
autista
sembla que era
un actor
sí
peculiar
no?
era un nano
que realment
tenia algun tipus
de problemàtica
jo no soc especialista
en el tema
no era realment autista
el nano
jo que si ha sigut autista
de veritat
possiblement
no hagués pogut
fer aquesta pel·lícula
però sí que tenia
certes problemàtiques
tan mecàniques
com fins i tot
de comprensió
i una actitud
que li diuen
sindròmica
avui en dia
és a dir
que l'aspecte d'ell
era com si
d'una síndrome
d'algun tipus
no la de Down
però una síndrome
i sí
una història d'amor
molt forta
entre
de tots plegats
una pel·lícula d'elles
que les vius també
d'una manera personal
que et canvia la vida
d'alguna manera
a sota
vas estar també
treballant
amb Jesús Garay
no?
Sí
amb Eloís
amb Eloís
una pel·lícula
que també s'ha fet
mítica
internet aquesta
esclar
hi ha escenes lèsbiques
i llavors
una quantitat
de visites
ja no de la pel·lícula
complerta
sinó de fragments
diguem de pel·lícula
que la gent va veure
a Youtube
Eloís
també va ser
una gran experiència
el Jesús
aquí
sempre n'hi ha una cosa
molt important
que és la presència
o no presència
del director
en l'escena
del crim
que és en el muntatge
el Jesús
estava molt acostumat
a estar en el muntatge
omnipresent
llavors no en tenia
jo quan m'havia arribat
el Jesús
ja portava uns anys
muntant
jo
i jo tenia
una manera de treballar
que és que jo
anava treballant sol
el director
s'incorporava
venia
de visita
li ensenyava jo
el que havíem fet
i a partir d'aquí
marcava quatre coses
o vint
o trenta
les que fossin
se n'anava
procedíem a fer
els petits canvis
i tal
i seguíem avançant
en la pel·lícula
en cas
ell això va dir
d'entrada
que no ho veia clar
a veure clar
no no
és que jo
tengo que estar ahí
porque yo
toda la vida
he estado
vengo de montar
una película
y lo he hecho así
Jesús
bueno
yo es que trabajo
de esta manera
es que me sabe mal
però
i vam arribar a un intent
o sigui
a poc a poc
ell va anar agafant confiança
jo també vaig cedir
amb algunes coses
feia més visites
a les que jo habitualment
estava acostumat
però la veritat
és que
si hi ha bon rotllo
no és un problema
tampoc
pots arribar a acords particulars
que trenquen una mica
la teva dinàmica habitual
però no passa res
és un home
que tenia les idees molt clares
i que per tant
sempre l'important
és que el director
no sigui un navegador
és a dir
si el director
navega constantment
t'aporta coses també
però n'has de resoldre
moltes també
mentre que si el director
té les idees molt clares
de quins són els vectors
més importants
de la pel·lícula
per on ha de passar
la pel·lícula
equivocadament o no
tu pots discutir-ho
però equivocadament
no ho té clar
tu tens una gran ajuda
perquè tens el guió
i un senyor
que sap on va
i això és molt important
esclar
perfecte
no sé
si
pràcticament
hem acabat
pràcticament
m'he menjat aquí
de tota manera
com que
contem-te tu
sí
hi ha altres aspectes
que ens hem oblidat
hi ha molta cosa més
segur
jo estic encantat
encantat d'estar aquí
la teva activitat
a televisió espanyola
la publicitat
la publicitat
perquè només hem parlat
de l'episodi
pel Newman
no no
perquè el publicitat
té moltes més coses
dolentes
que bones
però també explicables
la col·laboració
que portes
amb Pere Joan Ventura
sí
portem una història llarga
ara ja estic treballant
amb un documental
ja l'haig comentat l'altre dia
un tal
un vaso d'aigua
un vas d'aigua
per l'hélio
que és un documental
sobre els maquis
diguem
un moviment maqui
i bueno
estem amb el Pere
i hi ha una gran
una gran relació també
i després bueno
com també és
un parell de documentals
importants
dirigits ja per mi
sí
que bueno
l'Anna Maria Moix
no?
per un cantó
passió per la paraula
que li deu
i en Miguel Portet
que potser
tampoc hem parlat
ho hem esmentat
de passada
sí ha sortit
l'experiència en tot cas
més que concretar
si es vol
que potser no cal
si una mica dir
aquest salt
diguem
de passar de muntar pel·lícules
a dirigir pel·lícules
en aquest cas documentals
però també poden ser pel·lícules
espero que siguin algun dia
pel·lícules de ficció
d'alguna manera
què implica
què implica
i què ja saps
i què no saps encara
i què has d'aprendre
i això
un dia podem estendre's una mica
si voleu
serà interessant
segur
faig un parèntesi
per dir que la sèrie
es diu
cuéntame como pasó
sí, el cuéntame
el cuéntame
el cuéntame
i tant
no ens venia
no la consumim
vull dir
jo tampoc
però algun dia
vaig tenir curiositat
per fer-la
l'Oscar Ayber
de director
vaig veure un parell
de capítols
i ho vaig veure
sí, sí
molt bé
em sembla que no
tenim gaire temps
no?
no, ens queden
un parell de minuts
només esmentar
que West Side Story
bueno, a Spielberg
se l'hagués pogut estalviar
però que
en tot cas
ja que està
si no existís el clàssic
que és una obra
més de rotunda
de contingut
i de forma
perquè és un gran musical
però evidentment
el que està parlant
és de barris marginats
amb
amb carencies
molt concretes
perquè els portorriquenys
en aquell moment
dels 50
van venir en massa
a Nova York
i a altres zones
dels Estats Units
però particularment
a Nova York
i curiosament
això et surt
tant al clàssic
com en la versió
de Spielberg
parla
d'una manera
molt seriosa
de com
els portorriquenys
tenen un afany
de superar-se
mentre que els blancs
precisament
són els que estan
deteriorats
famílies desestructurades
els pares alcohòlics
i ells
fent bandes
la innocència
he de confessar
que no
no la hi veus encara
per tant
jo tampoc
no puc comentar-la
jo pensava
que els actors
no estarien a l'alçada
els actors
estan absolutament
a l'alçada
és difícil
era difícil
el plantejament
era un repte enorme
tant per a Spielberg
com pels actors
Shakir
i Zinat Alibut
són dos noms
molt difícils
és que diguem-ne
que el referent
està a un nivell
a un nivell
tan bèstia
la música
evidentment
és la mateixa
només han canviat
les cançons
hi ha dues cançons
que les han canviat
de lloc
però la partitura
és la mateixa
és la mateixa
no
és la mateixa
és la mateixa
ori
ci
ha
que laünü
el