Cinema sense condicions
Fins demà
Fins demà
Fins demà
Fins demà
Fins demà
Hola, molt bona tarda, amigues i amics de Ràdio d'Esvern
i del cinema
Estem a cinema sense condicions
i hem encetat el programa d'avui
amb aquesta peça que forma part de la banda sonora
de la pel·lícula París-Texas de Vin Benders, que la va dirigir l'any 1984 als Estats Units
i amb la música, la guitarra de Ray Cudder, que va fer un disc excel·lent amb els temes que surten dintre de la pel·lícula.
Són unes balades molt tristes que encaixen perfectament amb el contingut de la pel·lícula i, sobretot, també il·lustren molt bé els paisatges i l'ambient d'aquests horitzons amplis en què ens belluga bona part de la pel·lícula.
Una pel·lícula que, diem-ho ja des d'ara, encara que passaré la paraula al company Anastasi, que és el que la va escollir,
però és una pel·lícula que transita entre el que es coneix com a Rautmobi, diguéssim que jo diria que són, la pel·lícula són dos Rautmobis, però bé, no ens avançarem.
Abans d'entrar en aquesta matèria, diem que avui al programa estem amb el Biel Riba. Bona tarda, Biel.
Bona tarda, Ignasi.
Ai, Ignasi, Pep, m'agrada.
Que no liem el públic.
No, no.
Si ni és avui l'Ignasi.
Molt bé. L'Anastasi Rinos, bona tarda, Anastasi.
Bona tarda, bona tarda, Pep.
I el que us parla, Pep Armengol.
Bé, ja hem comentat aquests trets.
Llavors, dir-vos que Wimbert Ders és un director que neix el 14 d'agost de 1945 a Düsseldorf, a Alemanya.
Per tant, 1945 és un nen de la guerra.
Inicialment, ell va néixer en el ciut d'una família acomodada.
La seva mare d'origen holandès, ell d'origen alemany,
i ells, a més a més, era un metge cirurgià.
Estaven ben situats.
En fi, inicialment, va estudiar,
suposo que una mica per derivació de la influència paternal,
va estudiar Medicina.
Després, va estudiar Filosofia i Sociologia.
Més tard, es va apuntar, va anar a París,
i es va apuntar a l'IDEC de París, l'Escola de Cinema.
Això ja era en 1966.
Ell explica, en un llibre de converses que tinc aquí,
precisament fet en francès,
en què tot són estrictament només respostes d'ell,
no hi ha preguntes, tot són comentaris d'ell.
Diu que quan va anar a París,
després d'aprovar el primer any,
es va quedar un any més
que el va passar tot a la Cinematec d'en Ré-Langlois.
i allà va veure mil pel·lícules en un any,
a raó de cinc diàries, segons...
Deu-hi, de la immersió.
Això sí que és una immersió.
Exacte, va fer una inversió de les fortes.
Ell, en el cinema, ha sigut productor, director, guionista i actor.
Ha format part, des dels seus inicis, d'un moviment important
que es va anomenar Nou Cinema Alemany,
que transcorre des dels mitjans dels 60 cap als 70, del segle XX.
Aquí, segurament, hi hauria Berner Herzog,
Walker Slondorf, Rainer Benderfassbinder...
I alguns altres.
És a dir, les figures més emergents són aquests que cal desitjar.
Sí, se n'hi oblidem alguns, segurament,
però sí, sí, aquests són els principals.
Bé, ell va ser el gran de dos fills,
i hi ha una cosa curiosa que he vist consultant dades,
i és que de jove volia ser capellà.
Però després, diu ell mateix,
que el rock and roll el va apartar del cristianisme.
I llavors, doncs, va interessar-se molt,
des de llavors sempre ha tingut un interès molt gran per la música,
per la música de rock
i, en general, per la música de conjunts, etcètera.
I així, això ho podem veure
en què hi ha una sèrie de documentals
en què ha tocat, precisament, el tema de la música.
Sobretot, Lisbon History i Buena Vista Social Club,
i després, un altre també, sobre Der Bab Film,
que és també sobre un conjunt, suposo, alemany,
perquè, dic suposo perquè no l'he vist.
I Pina, tot i ser sobre el món de la dansa, Pina Baus,
en el fons...
Bueno, per ells hi ha més coreografia.
Més coses, evidentment, però també té unes músiques meravelloses.
Sí, sí, sí.
Però sí, documentals específics de música
són aquests tres que dius, és veritat.
Ens hem oblidat un director, el Volker Eslandor.
Sí, l'he dit, l'he dit, eh?
Ah, l'has dit? Ah, m'ha semblat.
Volker, és que l'Eslandor el tinc sempre...
No, ens hem descuidat algun altre, perquè...
Sí, segur, segur, segur.
Això passa, és quan digues ara...
No, és que, a més a més, ho estic dient de memòria,
Sí, sí, jo també.
Però sí que, si sortís, si em vingués el nom, diria...
Ah, sí, també hi ha aquest, no?
En direm algun després, potser, sincerament.
Molt bé.
Bé, doncs, no sé, si vols començar tu...
Sí, sí, sí.
Una mica amb la gènesi de com neix això, d'allò...
Sempre la pregunta, això, de què parlarem la setmana que ve?
Em tocava a mi i m'ho passa el temps.
Ah, sí, va ser curiós aquesta vegada.
Sí, sí, llavors jo dic, home, no ho sé,
aviam, deixa'm pensar una miqueta.
Llavors vaig pensar-ho a casa un parell de dies
i al final vaig llançar la proposta.
La proposta venia que vaig veure que els meus companys,
jo no hi vaig ser ni aquest any en el festival
del BCN Film Festival de Barcelona,
i ell sí que hi va ser, i tant ell com l'Ignasi,
el Pep com l'Ignasi,
i van fer, els hi va donar tres pràcticament
solament de fer el palmarès del festival.
I vaig veure que en el palmarès
no hi constava en cap lloc la pel·lícula
Anselm, que és un documental, precisament,
del Wimenders d'aquest any.
Del 23.
Del 23.
Llavors em va xocar perquè jo l'havia vista
a través d'un amic que tenia un atxiu autoritzat,
és a dir, vaig veure-ho d'una fauna autoritzada,
i em va arribar, em va arribar i el vaig veure,
no vaig poder anar al festival,
però sí que vaig veure la pel·lícula.
I em va interessar molt.
I em va interessar molt i dius,
ostres, que això és que és un tio estupendo
per fer un documental d'ell,
tractar-se un documental dels d'ell i tal.
I llavors penso en Mansell,
no és una pel·lícula que la pugui veure ningú en aquest moment,
no tenia sentit.
Pina era una possibilitat també,
el documental sobre Pina,
vau, és que a mi em fascina,
o sigui, dir que m'agrada seria quedar-me amb el curt.
A mi Pina em fascina,
és un documental que a mi em...
O sigui, me l'he vist,
no soc de repetir molt les pel·lícules,
i sobretot no soc de repetir-les
veient-les molt seguides.
És a dir, si l'he vista,
necessito que allò em deixi una base,
que fins que no el vull tornar a recuperar,
passen ben bé, a vegades, dos anys, tres.
En aquest cas, no.
En aquest cas, amb l'excusa més mínima
que algú volia veure-la,
m'he apuntat i l'he tornat a veure.
I després se m'acut de parlar d'una pel·lícula d'ell,
que no era un documental,
i vaig dir, bueno, anem a fer la pel·lícula sobre...
Relàmpago sobre l'aigua.
Un relàmpago sobre l'aigua.
Amb el Nick...
Els últims mesos de vida de...
Del Nicola Ray.
Nicola Ray.
Del Nicola Ray.
Director de cinema, Nicola Ray.
Pel·lícula que també, en el seu dia vaig veure,
que em va interessar molt,
que té també una componenta documental,
és evident que la té,
és ell veient com aquella persona
es va, diguem, morint davant d'ell,
de moment mentre recuperem la seva obra cinematogràfica.
Nicola Ray li van diagnosticar un càncer,
i quan el van avisar que era terminal,
ell va dir, molt bé,
doncs jo me'n vaig de l'hospital,
i no vull que em crucifiquin aquí
a base de tirar-me,
de clavar-me's regetes contínuament,
jo me'n vaig a casa i em moro
quan em toqui, ja està.
I llavors va parlar amb el Bing Benders,
i van fer una pel·lícula extraordinària,
que jo l'he vist en cinema,
però no l'he tornat a veure.
I ara...
Igual que jo, doncs.
Ara, ja saps que arrel d'aquest comentari
que vam tindre,
la vaig demanar,
i estic pendent que m'avixen,
encara no la tinc.
Encara no m'han avisat,
i fa més de vuit dies.
És una pel·lícula que no es troba,
no està en cap plataforma en aquest moment,
realment no hi...
Era una pel·lícula en poc futur,
diguem, en aquest sentit.
Però sí que biblioteques,
com sempre dius tu,
és una possibilitat...
Sí, sí, la tinc localitzada,
el que passa és que ha de vindre i...
I llavors, donant aquest trajecte,
vaig dir, bueno,
ja que no surt aquesta,
deixa'm pensar-ne una altra.
Quina altra pel·lícula em va venir immediatament al cap?
Paris, Texas.
Paris, Texas, per mi,
és una pel·lícula exactament no,
però molt similar a Pina,
en el sentit que és una pel·lícula
que sí que he revisitat moltes vegades,
i cada vegada que la veig,
penso que els anys que han passat per mi
no han sigut en va,
perquè...
Per la pel·lícula també,
però per mi tampoc,
perquè és una pel·lícula tan profunda,
tan interessant,
tan intensa,
que quan la veus al cap de 4, 5, 6 anys,
t'interessen coses
que no et havien interessat en la primera versió.
Sí.
que havies vist la primera vegada.
Totalment d'acord.
Vista els 30 i escaig d'anys
que la veig a veure la primera vegada,
va ser una pel·lícula,
vista els 40 i escaig d'un va ser una altra,
vista sobre els 60 que l'havia tornat a veure la vegada,
i ara ha sigut una altra pel·lícula.
I cada vegada les sensacions de...
Són diferents,
són diferents i són més profundes,
jo penso,
perquè nosaltres anem canviant.
Sí.
jo diria que és una pel·lícula que es requereix,
per gaudir-la,
es requereix haver tingut un rodatge de vida.
Exacte.
És a dir,
una persona de 20, 30,
i fins i tot 40 anys,
no la pot gaudir tant com una persona
que ja vagi tornant,
de 60, 70, etcètera.
És cert, és cert.
Això és el que detecto cada vegada que veig la perla.
I a mi m'ha passat això també.
T'ha passat igual.
L'he gaudit moltíssim.
Clar, més a més l'hem gaudit junts,
perquè una cosa que expliquem al públic...
Aquesta experiència és la primera vegada que la fem
i ens ha resultat molt.
Sí, el no tenir...
Els dos l'havíem de veure,
teníem poc temps per veure-la,
i escolta, per què no véns a casa meva?
En aquest cas veig jo que vaig fer l'oferiment
i veiem la pel·lícula junts
i cadascú va prendre les seves notes.
Vam parlar una miqueta, evidentment,
de la primera impressió que rep un
quan s'acaba de veure la pel·lícula
i també vam comunicar una miqueta en aquest sentit,
però tant ell com jo havíem de seguir fent coses
i aquí es va acabar l'assumpte.
I avui recuperem una mica
aquelles impressions que vam tenir...
Bé, a partir de les notes,
cadascú, per la seva banda,
ha elaborat un discurs sobre la pel·lícula,
que la pel·lícula dona per molt, realment.
Per moltes coses.
És una pel·lícula que podeu veure, en aquest cas,
perquè és una pel·lícula que està en el...
Filmin.
A Filmin, per tant, la tenim.
Qui tingui Filmin,
tingui la sort de tenir Filmin,
que Filmin és una bona plataforma.
Té les seves coses en la reproducció, a vegades.
I ens va passar que per dos o tres vegades
la pel·lícula se n'anava una mica,
la sincronia del so i la imatge
se'ns en van anar dues o tres vegades,
la vam recuperar.
Però té cosetes a vegades de defectes en el player, diguem,
però el que és de contingut
i el que és d'oferta, diguem,
Filmin és una molt bona plataforma.
I no tinc cap interès en Filmin, eh?
Llavors, clar, parlar que aquesta pel·li
tracta sobretot sobre un home,
sobre un home que ha estat perdut
durant quatre anys al mig del desert,
i que per una circumstància casual,
que és que, bueno,
un metge l'acaba atenent
perquè arriba mig mort
en un poble de mort,
arriba mig mort en ell,
l'atén un metge
i a partir d'aquí,
amb la documentació a la mà,
sap qui és
i llavors localitza la seva família,
la seva família
que es troba
a l'altre cantó del món,
en aquest cas,
a Los Àngeles.
Ell està a Texas
i està bastant més lluny
de la seva família.
I llavors,
aquí hi ha el retrobament,
primer amb el germà,
i a partir del retrobament
en el germà,
hi ha el segon,
per això el Pep parla
de dos run movies,
perquè d'aquí n'hi ha una,
que és el viatge del germà
i ell amb cotxe,
perquè ell es neva
a agafar un avió.
Tenim un viatge
de Treblinka
a Los Ángeles
i després tenim
un viatge
de Los Ángeles a Houston.
Aquest ja ve
de la circumstància
que en aquest viatge
que ell fa
a recuperar
la seva família,
de la seva família
en queda el seu fill,
un nano
d'uns 6-7 anys
i que potser 8,
un nano amb l'espai d'edat
i per tant sembla més gran,
però jo diria
que té 6-7 anys.
I el seu germà,
la dona del seu germà,
que l'han tingut
durant tots aquests 4 anys
que ells ha estat fora de casa,
l'han tingut, diguem,
com si fos un fill.
Afillat.
Afillat,
totalment afillat.
A uns nivells
realment molt forts
tant per part del nen
com per part d'ells.
Hi ha la mare,
i la mare,
nosaltres ja havíem vist la pel·lícula
i sabíem
que hi era una mare
i qui era la mare,
però,
i la mare és la que
el problema
rau precisament
en la mare.
El problema que té
el Travis,
que és el personatge,
diguem,
d'aquest home perdut
durant 4 anys,
és que aquesta dona,
ell,
vol tornar-la a veure
per solucionar
algun problema
que va quedar
ancorat en el passat.
Va quedar penjat.
I va quedar penjat.
I bé,
a partir d'aquí
ve la relació amb el fill,
ve la recuperació,
diguem,
de relació
amb aquest nano.
Ve per mi
una cosa molt interessant,
Pep,
de la pel·lícula,
no sé què et sembla,
que per mi potser
és del que més
aquesta vegada
he detectat més
d'una manera diferent.
I és l'arc,
el canvi que es produeix
en el personatge
de Travis,
que comença sent
pràcticament
un robot
que no parla.
Bueno,
no,
ell està mut,
no,
ho sé,
és un emudiment
volgut.
Volgut.
És com una
resposta
al món.
Realment
és un outsider
i està
en contra
de tot.
Ell,
en realitat,
el troben
i està fora
de la civilització
com a individu,
no?
Sí.
El metge,
buscant-li
per allà
les butxaques,
li troba un nom
i un telèfon
i truquen
i és el germà
i aquí...
I aquí comença
tot.
Aquí comença,
triga molt
a tenir una relació
normalitzada
ell i el germà,
a poc a poc
ell va parlant,
la primera paraula
la diu molt
després d'haver
connectat amb el germà
per primera vegada
i a partir
de la primera paraula
van sorgint d'altres,
el personatge
es va també
canviant físicament
perquè estava absolutament
fet un desastre
de roba,
de brut i de tot,
va guanyant una presència
una miqueta més naturalitzada,
sobretot per trobar-se
en l'encontre amb el fill,
presentar-li alguna cosa
més presentable
que no pas el que era,
no?
I a partir d'això,
precisament,
a partir de la relació
amb el fill
i també
amb la seva,
amb la dona
del seu germà,
aquí ell també
se'n dona compte
que les coses
han de ser d'una altra manera
i comença a convertir-se
en un personatge
una mica més sociable,
bastant més sociable
fins i tot
en algun moment.
i es dona
la situació
d'això,
que aquesta convivència
crea una relació
amb el que a ells
li interessa més
que és recuperar
aquest nano,
recuperar-lo
emocionalment.
En aquest cas no hi ha...
A veure,
amb això ajuda molt
també
el caliu
que hi ha
en el sí
del germà
i la cunyada.
Són dues persones
extraordinàriament bones
que estimen moltíssim
i queda això palès
des del primer minut
en el nen.
El nen els estima molt
amb ells.
Molt, molt.
El tracte del nen
amb ell al principi
és molt fred
perquè el nen
hi ha un moment
que se'n va a dormir
i li fa un petó
amb el seu tiet
i li diu
bona nit pare
i passa
per davant
del pare
biològic
i li diu
bona nit pare
però no li fa petó.
No li fa petó.
Sí, és molt significat
aquells detalls.
Sí, la pel·lícula
està plena
evidentment
d'aquest tipus de detalls
de matisos.
Tu deies un detall concret.
Tu vas veure
en un moment determinat
vam parlar poc
mentre dura la projecció
jo en general
no parlo gaire
però també
quan estic sol
obviamente no parlo
però quan tinc
una interlocutora
vas poques coses
i molt ràpides
perquè la pel·lícula
no em vull perdre res.
Però sí que vas donar
un detall
que és el tema
del canvi de botes
per exemple
en un moment determinat.
Sí.
Com el personatge
de cop detecta
un calçat horrorós
i veuen allà
les botes del seu germà
que ell mateix
s'ha dedicat
a renejar
totes les sabates
que hi havia a la casa
i diu
escolta
les teves botes
estan més noves
que les meves
em podria quedar
les teves botes?
Va agafant
coses del món
de la normalitat
és a dir
va entrant
en un cert grau
de normalitat.
Aquesta normalitat
el compromet
arribar a un compromís
amb aquest fill que té
i a un compromís
amb aquella situació
que va deixar
ancorada en el passat
fa quatre anys
i que l'ha de resoldre
d'alguna manera.
i això ens porta
al segon viatge
que és aquest viatge
Sí, perquè realment
ell
amb aquest
accés
voluntari
cap a una
normalitat
entre cometes
ella es guanya
bastant
el fill
i llavors
ella
el personatge
que és molt maco
de la Anne
la seva cunyada
que l'interpreta
Aurora Clement
ella
li diu
que la mare
després
després de
un temps
va posar-se en contacte
amb ells
i va obrir
una conta
a nom del fill
en la que
cada dia
cinc de cada mes
fa un ingrés
a vegades
és de cent dòlars
a vegades
de cinquanta
i a vegades
de cinc dòlars
el que pot
però cada dia
cinc
reben
a la conta
que va ja
a nom del fill
Hunter
reben
una transferència
i llavors
ell diu
podria saber
de quina agència
ve això
perquè
la pel·lícula
és de fa 40 anys
per tant
el tema
no anava
com ara
que es podia
fer un bitum
i coses d'aquestes
bancs clàssics
hi havia una adreça
un banc
llavors
coneixent
l'adreça
i el banc
ell demana diners
al seu germà
li diu
que els hi tornarà
l'altre diu
no et preocupes
tira
i inicia llavors
un segon
roadmobile
en el que el nen
diu
jo vull vindre
diu no
tu no pots vindre
tu tens la vida
aquí
diu
si jo vull vindre
perquè és la meva mare
no?
i l'altre diu
bueno
doncs venga
i aquí se n'hi van junts
i d'alguna manera
se'n van sense dir-ho
i se'n van sense dir-ho
amb gran discurs
de la parella
de la parella
dels tiets
no entenen què ha passat
perquè no comprenen
com ell
ha agafat
i ha posat el nen
en un viatge
tan llarg
i tan incert
en quant a resultats
no?
sí
dir que realment
el que deia el Pep
al principi
la pel·lícula
un dels elements
que no és que
acompanyi
és que forma part
del teixit
de la pel·lícula
és aquesta música
aquesta que heu sentit
que realment és un
leitmotiv
que s'utilitza
com leitmotiv
que és
que sabem que
leitmotiv
se'l va inventar
ni més ni menys
que Richard Wagner
el leitmotiv
és a dir
per les seves òperes
determinar que
quan sortia un personatge
determinat
tenia el seu tema
i quan en sortia un altre
tenia el seu altre tema
i la combinatòria
d'aquests temes
acabava creant
la banda sonora
això al cinema
ho vam enllevar
és un subratllat
és un subratllat
invisible
però clar
està marcant
cada personatge
llavors aquí
la música et sonaria
sempre la mateixa
excepte un tema
en concret
que és la canció
mixteca
que després en parlarem
fugazment
que és un tema cantat
i és un tema primer
de l'instrumental
i després cantat
aquest és un tema
que ve d'un altre
i existia
no el va crear
el va recrear
diguem
el Ray Cudder
però no el va crear
de nou
els altres 6-7 temes
de la pel·lícula
són realment temes
que
sí, segurament
és una cançó
tradicional mexicana
mixteca sí
mixteca és la cultura
mixteca és una cultura
una cultura mexicana
una cultura
antiguíssima
sí
bé, doncs
tot el que crea
ell al voltant
d'això
a nivell musical
s'assembla molt entre si
però té petits matisos
quan el que està passant
és d'una intensitat
determinada
no juga tant
en personatges
de dir aquest personatge
té aquest tema
aquest té aquest alt
quan hi ha una determinada intensitat
juga a la guitarra
durament determinada
quan hi ha una altra
la juga a una altra
la guitarra plora
quan ha de plorar
la guitarra
ens fa sentir
per exemple
hi ha moments
hi ha moments molt específics
hi ha un cert romanticisme
un cert romanticisme
també l'apoi
per exemple
amb reunions entre
la cunyada
i el Travis
per exemple
realment
hi ha dos o tres escenes
molt maques
que és allò
que et dic
que forma part de
o sigui
tu veus la família
del germà
i la cunyada
i dius
m'ha de dir
tindre una família així
sí
és envejable
perquè no hi ha retrets
hi ha ajuda
hi ha sofriment
això també
tot és positiu
sense ser exemplar
no és una pel·lícula
exemplaritzar
però sí que tot és positiu
i la cunyada
realment és una cunyada
que m'agradia molt tenir-la
una cunyada carinyosíssima
tots voldríem una cunyada
com l'Aurora Clement
o sigui
que no
realment
i sobralla aquestes cosetes
la música també
i el tema
i que no se'ns enfadin
les nostres cunyades
no
no
que també són estupendes
també són estupendes
segur
segur
la cançó Misteca
la cançó Misteca
ell l'utilitza
en un parell d'ocasions
a la pel·lícula
i són moments
d'aquests
de gran profunditat emocional
que ha de posar
t'ha de col·locar
en una situació
de tristesa profunda
la cançó Misteca
és una cançó
molt trista
és una cançó
que en realitat
l'autor
és Antonio Aguilar
que és un cantant
mexicà
actor
cantant
ho va fer tot
aquest to
va llerir
i aquesta cançó
és una de les cançons
que va fer
que a més
es va popularitzar
i es va popularitzar
sobretot
a través d'un cantant mexicà
dels anys 40
50
60
que era Miguel Aceves Mejías
que era el que
cantava
d'una manera
maravillosa
bàsicament
la primera estrofa
que és
que lejos estoy
del suelo
donde he nacido
inmensa nostalgia
invade mi pensamiento
al verme tan solo
y triste
cual hoja al viento
quisiera llorar
quisiera morir
de sentimiento
i llavors
es refereix
a la terra perduda
oh tierra del sol
suspiro por verte
ahora que lejos
yo vivo sin luz
sin amor
aquesta és la cançó
que acompanya
un sentiment
que també el té dintre
el nostre personatge
és la seva terra perduda
és un sentiment
de nostàlgia
i de tristor
i de tristor
de paradís perdut
aquest paradís perdut
que ell té
ja sap que van passar
coses molt dolentes
en aquell paradís
ja les descobrirem
més endavant
aquesta cançó
un dels moments
en què surt
que està molt ben posada
és abans
d'un monòleg
o sigui
jo diria que
la pel·lícula
no sóc massa partidari
però en aquest cas
veig molt clar
quatre parts
amb aquesta pel·lícula
la primera part
és
Travis
apareix perdut
al desert
i desorientat
que ja has comentat tu
que el troba
un metge alemany
el cura
ben vist
la segona part
és
el germà
el ve a buscar
i van cap a Los Ángeles
on els esperen
el fill
i la cunyada
la tercera part
és
el segon viatge
en el que
ell i el fill
van cap a Houston
a trobar-se
amb la mare
amb Jean
que és interpretada
per l'Anastasia
i la quarta
que és l'última
és molt important
molt dura
molt trista
és
la
la relació
dues trobades
dividida en dos
entre
Jean
i ell
en un peeping show
en un peeping show
ell està
en un prostíbul
de carretera
en la que hi ha
unes cabines
com
hem vist altres pel·lícules
i bueno
i aquí
crec que hi són
amb
no he estat mai
però sí que hi són
sí
sabem que hi són
sí
val
llavors ell
el primer dia
no s'identifica
i el segon
ja sí
perquè
en realitat
el primer
diu
algunes vaguetats
però
en el segon
monòleg
ja
s'entra
la història
amb ells
i allà
hi ha un moment
en què
li diu
directament
l'anomena
pel seu nom
Travis
ja té la volta
mira-me
és
aquesta
és l'escena
una de les escenes
fortes
fortes
de la pel·lícula
en el tercer acte
en el tercer acte
en el tercer acte
tercera part
que has definit
que és
mentre està amb la família
encara
i encara no han decidit sortir
hi ha una també
una escena molt intensa
que és l'escena
que el decideix
amb ell
que ha de portar
ha d'anar a buscar
aquesta dona
que és la projecció
de la pel·lícula
de Super 8
sí
que dint
amb la família
decideixen veure
la pel·lícula
molt important
amb l'excusa
que el nen
també torni a veure
la seva mare
que hi ha a la vista
aquesta pel·lícula
el nen
en realitat
el que volen
és veure
com reacciona
ell
el veure amb ella
i li pregunten
et fa re
veure una pel·lícula
ah no no
una pel·lícula
m'està m'agrada
la pel·lícula
i li passa
la pel·lícula
aquest moment
aquest moment és meravellós
perquè pot estar fet
de moltes maneres diferents
però tant el rodatge
del que estàs veient
que és d'una bellesa
d'una subtilesa
que no podem oblidar
que no és de Super 8
sinó que l'ha rodat
també el Vendes
sí
però a veure
ens ho traguem perfectament
totalment
perquè nosaltres
hem filmat
en Super 8
i és així
la textura
els moments de càmera
tot és això
i a més a més
es veu el projector
amb la cinta
amb la bobina gran
i la cinta petita
de 3 minuts
no
això
i llavors és clar
ell
les reaccions que va tenint
el contraplà de Travis
davant del que està veient
hi ha un moment
que el tio
no pot ni seguir mirant
la pantalla
ha de deixar el cap
i es queda
se li fa un minús a la gola
està veient coses
d'un moment de felicitat
d'aquest paradís perdut
i segurament
després ho sabrem
s'està preguntant
per què vaig ser tan estúpid
de fer
segons quines coses
que van fer que perdés
aquest paradís
el que li passa
amb el cap no ho sé
el que fa és
que es queda
absolutament perdut
allà al mig també
i bueno
aquesta escena
i les dues escenes
també molt importants
les dues que acabes de definir
per mi també són estupendes
la primera escena
d'aproximació
a la Jane
en el primer
Piving Tom
és més suau
però també té
una força brutal
la segona vegada
quan ella hi va convençut
ell
que acabarà parlant
del tema
té unes coses meravelloses
aquells moments
que s'enfronten
l'un a l'altre
i que
això és la primera
perdona
hi ha un moment que veiem
el vidre
la cosa és que
el truco d'aquest tema
és que
hi ha un vidre
interposat sempre
entre els dos
interlocutors
que disminueix moltíssim
la llum
del que no està il·luminat
el que no està en camp de llum
la que està en camp de llum
és la dona
que normalment està exposada
en una habitació
absolutament
i ella és la que està exposada
i ella se la veu molt
però esclar
ella amb ell
pràcticament no la veu
a menys que no s'enfoqués
directament el flexo a la cara
que és el que fa
en la segona trobada
exactament
però hi ha un moment
que es produeix una coincidència
de la cara d'ella
i la d'ell
en el projectat
en el vidre
superposada
amb una perfecció
fins i tot diria
quasi molesta
però és que ha de ser molesta
perquè és
precisament és el xoc
de dues persones
que es produeix
es visibilitza perfectament
en aquells dos perfils
encaixadíssims
i l'altra escena
això
la segona
realment ja és
d'una intensitat
dramàtica
està tan ben portada
tan ben dosificada
la informació
les reaccions d'ella
que primer dubtes
si entén
que realment és el Travis
em deies tu
en aquell moment
creus que ja ho sap?
jo crec que encara no
o sigui
té enganxadíssim
com un thriller
quasi en aquell moment
bé
tinguem en compte
que en la segona
en la segona trobada
ella hi ha un moment
quan ja veu
que ell
s'està
definint
bastant
com el Travis
ella diu
tu vas estar aquí
la setmana passada
i ell li diu que no
és a dir
que
ella
ella es va quedar
amb el dubte
però ara
volia confirmar-ho
perquè no ho tenia clar
efectivament
la pel·lícula també té una pila
que això sí
té el petit apíl·lic
del reencontre
amb el fill
i de com acaba una mica
que no acaba
evidentment
com s'obre
diguem un camí
per Travis
al final de tot
de la pel·lícula
que fuig
que se'n va
que se'n va
en realitat
en realitat
els cinc personatges
és a dir
el matrimoni
del germà
i la seva dona
el matrimoni
trencat
de Travis
i la gent
i el nen
o sigui
els cinc personatges
si
si ens posem
a pensar
són
cinc personatges
que
queden
destrossats
perquè
tots
passaran
a tindre
una complexitat
previsiblement
en el futur
que no
se'n
no se'n
reconeix
però
el que sí
està
interessant
de la pel·lícula
és que
un problema
com tenia
el Travis
gràcies
a aquestes
trobades
i gràcies
a la pel·lícula
es visibilitza
clar
aquí
hi ha una cosa
es visibilitza
i
se li posa
una mica de llum
perquè
hi ha
dos o tres
acotacions
que són molt importants
dintre la pel·lícula
i si la veieu
que ens agradaria
que la veiéssiu
com més millor
perquè
val
molt la pena
però
hi ha dos o tres coses
que són
molt importants
i una d'elles
és per exemple
que
Travis
li explica
al seu germà
li ensenya
una fotografia
una fotografia
molt desgastada
en el que
es veu
un tros
de terra herma
i diu
mira
vaig comprar
aquesta parcel·la
i això
no
no he fet res
però jo pensava
fer-hi la casa
on viuríem
amb la Jean
i el Hunter
i no es fet res
i diu
i com és que vas comprar això
i precisament
en un lloc tan àrid
i tal
diu
és que
la meva mare
una vegada
em va explicar un somni
i ella havia somiat això
i llavors segurament
ho vaig fer pensant
amb ella
és a dir
la recuperació
d'un somni
de la mare
de la mare
aquest lloc es diu
París
i és a dir
París
i llavors
explica
que el seu pare
sempre feia broma
perquè deia
i d'on has
conegut
a tu esposa
i deia
a mi esposa
en París
i tots
li deien
d'Europa
no
París
de Texas
sí
és un joc
llavors
bueno
o sigui
hi ha una mica
aquesta broma
familiar
interna
que és el que
amb ell
el va dur
a comprar-lo
per una mica
perquè
ell
en realitat
està convençut
que el van concebre
amb aquesta parcel·la
encara que no hi havia
encara a casa
fet ni res
però ell creu
que és fill
de París
de Texas
molt probablement
i per això
volia fer
aquesta recuperació
a mi una de les coses
que a mi m'interessa
més de la pel·lícula
és la història
és una història
com veieu
que podria ser
un melodrama
segons com es tractés
la història
és interessant
és important
té el seu arc
diguem
de desenvolupament
molt clar
és a dir
és una història
fins i tot
podíem dir convencional
com tantes vegades diem
l'important
no és el què
sinó el com
i en aquest cas
Wenders
tant en aquesta pel·lícula
com en moltes
de les altres que ha fet
jo no li conec
grans fallos
a Wenders
de pel·lícules
potser la
potser la d'allò
Escarlata
l'Eleta Escarlata
és una pel·lícula
que no em diu gran cosa
és que no és personal
no és personal
és una adaptació
que es va deixar anar bastant
sí
llavors
però en general
jo a Wenders
li admiro
aquesta capacitat
que té
de treballar
sempre
a la corda
el fil de la navalla
o la corda fluixa
en el sentit
que no vol per un cantó
deixar de perdre
el concepte d'autoria
és un autor
és un autor
amb totes les de la llei
però mai
abusa d'aquest fet
per perdre el públic
és a dir
també jugar
no vol perdre el públic
no vol per culpa
d'un excés d'autoria
d'un excés d'elipsar
les realitats
que hi ha
darrere de les coses
que molts directors
tenen aquest costum
que durant hores
estàs navegant
per la pel·lícula
sense saber massa
on t'has d'enganxar
perquè no se t'estan
expliquant les coses
ben explicades
Vendres no
Vendres l'explica bé
però
juga en el límit
juga en el límit
i sap que et té enganxat
i després això
ho dona també molt
en el concepte de muntatge
ho dona molt
amb la llargada
que li donen els planos
això com vaig veure
a l'últim documental
aquest
Anselm
ho vaig estar veient
també
que novament repetia
la mateixa dinàmica
són planos llargs
però són planos llargs
que el contingut
et va aguantant
el plano perfectament
de principi a final
per tant
estan justificats
i en la pel·lícula
aquesta passa igual
hi ha alguns planos llargs
però perfectament justificats
a més a més
jo diria una cosa
en Paris, Texas
hi ha una
molta gent
pot pensar
que aquesta pel·lícula
és excessivament lenta
no
és que
la pel·lícula
ha de donar temps
perquè hi ha algunes coses
que estan sotmeses
a reflexió
i no
a través del diàleg
és a dir
explicant-les
sinó que
hi ha uns elements
per exemple
quan comenceu
a veure la pel·lícula
veureu que ell
transite
per una banda
del desert
en la que està
seguint
unes diagonals
que venen marcades
pels pals
d'electricitat
a continuació
quan es troba
amb el germà
aquestes diagonals
canvien
i es converteixen
en les paral·leles
de la via del tren
en el cas
de les primeres
no
però en el cas
de les segones
hi ha
un parell de vegades
en què
és importantíssim
i molt present
i a més a més
està molt elevat
de to
quan passa el tren
sí
molt elevat
realment
un soroll
un so
realment molt profund
un so que trenca
una mica com
el despertar
que a la millor
a poc a poc
està
produint-se
dintre
d'un
d'un home
que en realitat
es podria dir
que quan el coneixem
està bevent
les últimes gotes
d'una cantimplora
o d'una ampolla
d'aigua
i diguéssim
està a punt
de quedar-se
pràcticament
fregit
al desert
no?
Llavors
això
per exemple
aquestes coses
jo crec que
és bo
que ens doni
temps
ens doni
una pauta
musical
que també
és molt lenta
és una guitarra
amb un to
de balada
trista
melancòlica
i lenta
la vegada
que la va allargant
que ens va molt bé
per després
incorporar-lo
com a
light motive
tal com has dit
molt bé tu
va sorgint
cada vegada
que hi ha alguna cosa
que ens vol
cridar l'atenció
el director
sobre allò
perquè si no
ens vol quedar
la direcció
l'atenció
i ja és suficient
el que estem veient
o el que estan dient
els personatges
llavors ja no ho necessita
no ho necessita
i no ho fa
perfecte
ell fa els recursos
que utilitza
el que els segueixi
utilitzant
en el seu cinema
durant anys
recordo
l'Ice de les Ciudades
o recordo
la pel·lícula
de Lisbon
que per exemple
és de les que no
va fer aquest operador
que després en parlarem
fugazment
el director de foto
ah que també
també era musical
Lisbon
també era bastant musical
ell té uns recursos
que són
que són comuns
a tots els directors
cada director
té els seus tics
i aquests tics
surten en forma
d'imatges determinades
en una època determinada
aquesta és l'època
en què estava passant això
en els finals
dels 70
80
es feien molts televisors
moltes vegades
en les pel·lícules
que no tenien imatge
que tenien imatge
amb ratlles
o imatge
o negre
televisió
que no funciona
o imatge
amb interferències
carta d'ajust
carta d'ajust
en algun cas
això passava a casa
que posaves la tele
i des
sempre estan igual
aquests
no fan res
però vull dir que això
són recursos estètics
que ell en aquesta pel·lícula
els col·loca
i de fet
quasi tots els televisors
surten realment
amb ratlles de fons
però no ho destaca
per això deia
allò de l'autoria
no ho destaca
d'una manera especial
no et fa estar
20 segons
enviant la tele
en les ratlles
sinó que
estan allà
estan al fons
no molesta ningú
però ja t'està dient
que t'està dient coses
amb allò
t'està dient
aquest és el meu estil
de treballar
a més a més
això vol dir alguna cosa
una tele que no parla
que no diu res
crea una certa inquietud
per tant vull dir
en aquest tipus
que té aquesta capacitat
l'home aquest
el Venders
de treballar
amb material
sempre molt sensible
el material que toca
sempre és material sensible
i el toca
amb gran autoria
però també
per fer-lo
que la gent
també pugui entrar-hi
fàcilment
a les seves pel·lícules
no podríem dir
que l'Amigo Americana
per exemple
sigui una pel·lícula
especialment difícil
de veure
tampoc
també té una història
interessant darrere
és a dir
que tot el seu cinema
jo penso que té aquest punt
i si a mi em diuen
una pel·lícula
de la Pina Baux
a mi m'agradava molt
la dansa
però tampoc m'agradava tant
que t'interessarà
potser el que més
t'interessarà
del que has vist
últimament
i es dic que no
per què?
perquè hi ha una mirada
personal
de com un creador
fa la seva obra
el mateix que ens passa
amb Anselm
com el Venders
fa una mirada
creativa
sobre l'obra del grup
que també està creant
i aquesta
aquesta mena de mirall
de mirall
dintre del mirall
és molt interessant
també
i Venders ho fa
molt bé
és un home
que sap mirar
sap mirar
hi ha una cosa
que tenim
que dir
els cinc personatges
que hem comentat
abans
estan interpretats
per Harry
Dane Stanton
amb el paper
de Travis
el pare
de Hunter
Hunter
no ho sé
no ho feu
tenia per aquí
es diu Hunter
també
es diu Hunter
també
sí
aquí no m'apareix
aquí no m'apareix
hi ha la Kinski
com a Jane
Dean Stockwell
com a Walt Anderson
aquí el tinc
mira
Harry Dane Stanton
és el pare
de Travis
Nastassia Kinski
és Gene
la mare
Dean Stockwell
és Walt
el germà del pare
sí
Aurora Clement
és Anne
la cunyada del pare
i Hunter
és Hunter Carson
que és el nen
un personatge
extraordinari
el nen aquest
és un actor
naturalment
que deu tindre
vuit anys
o així
però
que va donar
molt joc
i explica
el Wim Benders
amb aquest llibre
que tinc
que
a vegades
el Harry Dean Stanton
el posava
en qüestió
perquè
anaven
per la carretera
ell anava conduint
i hi ha un moment
en què el nen
se li va córrer
dir
escolta papa
per comunicar-nos
perquè
anaven
en una
en una
furgoneta
ah sí
i la part
al darrere
era oberta
una pick up
exacte
sí
i llavors
ell a vegades
s'anava al darrere
i parlava
amb el walkie talkie
amb el pare
cosa que
assimilava molt
el que ara
podríem fer tranquil·lament
pare i fill
amb un mòbil
ho has dit tu
quan veiem la pel·lícula
sí
és que
és així
però llavors
ja per exemple
n'hi ha altres
dintre la pel·lícula
de moments d'aquests
però el nen
de de sobte
es comença
a parlar
sobre
com s'hi diuen
els extraterrestres
i tal
i el
Harry Dean Stanton
tenia que contestar
i d'aquesta forma
que és el Wim Benders
deia
no no
a mi
el que diu
el Hunter
ja m'agrada
tu espavila
et contesta
i hi ha un moment
en què
estàvem en una situació
complexa
però
que no deixa de ser
la mateixa situació
en què es podria trobar
qualsevol pare
que un fill
i més
per exemple
si el 84
ja eren llestos
el 2024
encara ho són molt més
perquè tenim
molts més mitjans
i un trit
un xavalet
de 8 anys
imagina't
les interpel·lacions
que pot fer
no?
el nen
el nen diu exactament
tota aquesta galàxia
tot l'univers
estava comprimit
en un petit punt
d'aquesta mida
i saps què va passar?
va fer així
i va esclatar
tot va sortir volant
per tot arreu
i va formar l'espai
aquesta frase
dita per aquest nen
amb la naturalitat
que la diu
no et poses en dubte
en cap moment
que li surt de dintre
jo no sé
si va sorgir
sí sí
li va sorgir
de dintre
però dius
és que no hi ha
interpretació
a més és que
això que has fet tu
ell fa
extraordinari
em va semblar magnífico
aquesta més
ho hem de dir
que també per mi
dirigeix els actors
i les actrius
d'una manera
és un gran director
sap escollir molt bé
punt número 1
primer els actors
que voren les actrius
i després els porta molt bé
els porta pel camí
que també li interessa
llavors hi ha
un altre element
de la pel·lícula
que és molt important
és la seva amistat
i la seva admiració
per Sam Shepard
Sam Shepard
és l'autor
1982
d'un llibre
cròniques de motel
en el que
diguéssim
és l'inici
és
no té res a veure
gaire bé
tot i que surten
sí que és veritat
molts motels
en la pel·lícula
en aquesta també
sí
i dintre dels motels
s'ha de tindre en compte
també
que
bueno
la fotografia
de Robin Muller
és molt important
però s'ha de tindre en compte
també
que és una fotografia
que té molt
en compte
un pintor americà
com és Hopper
com és Hopper
sí
els colors verds intensos
els vermells i els blaus
juguen molt aquí
i llavors
i llavors
dintre del que és
l'univers
de
Venders aquí
hi ha
la seva admiració
pels exteriors
americans
sí
però després
hi ha una cosa també
i és
que està present
en tota la pel·lícula
i és
el cinema europeu
és a dir
amb la pel·lícula
de Venders
vosaltres
veureu
i reconeixereu
coses de Goddard
coses de Trifó
400 cops concretament
efectivament
que dius que és 400 cops
totalment
sí sí sí
això és molt maco
perquè
ell està fent
una sincronia
entre
els dos pols
que
han estat
durant molts anys
el cinema americà
el cinema europeu
no?
i no tots ho fan tan bé
perquè
aquesta cosa que passa
a vegades
quan un director europeu
ha anat a Hollywood
i ha fet la seva pel·lícula
a Hollywood
no sempre surt tan bé
jo penso que Venders
ho fa
amb una gran desenvoltura
sí
penso que Venders
té tal autoritat
ja
de contingut
i personal
i tenir clares les coses
que en el seu cine
no s'aprecia
aquest titubeig
que a vegades ja
ostres
m'estaré passant
potser
de massa
fer a l'americanada
o m'estic quedant curt
no no
amb ell
és que és d'una naturalitat
com dius tu
aquest joc
entre un europeisme
que és evident que el té
i una realitat
que la té davant dels ulls
i que lògicament
però la mira
amb respecte
i la mira
d'una manera natural
no la potencia
tampoc
de dir
quin país més gran
i fixa't tu
quina aposta
de sol
no no
tot és molt
el que és
realment
hi ha el personatge
del metge
que només surt 5 minuts
magnífic
però és impagable
aquell actor
alemany d'origen
alemany d'origen
i que al final
sabem que
el tio
li ha cobrat
els honoraris
del germà
un paio d'aquells
que
és un nota
de pedra picada
efectivament
el que deies
apuntaves del
Robby Miller
això a mi m'agrada
molt
quan veig un director
que té
com ha sigut
molts anys
tècnic de cinema
com a muntador
de cinema
m'agrada que
alguns directors
tinguin aquesta
fidelitat tan gran
a determinades figures
tècniques del seu equip
i ell l'ha tingut
amb 10 o 11 pel·lícules
amb Robby Miller
com a director de foto
i amb el Peter Pzigoda
que va ser el seu muntador
també amb 11 o 12
o 13 fins i tot
alguna més
pel·lícules
que va fer també amb ell
jo me'n recordo
que a l'època
que jo vaig començar
amb cinema
a mi el meu ídol personal
a nivell d'allò
era el Peter Pzigoda
jo hauria volgut
ser aquell senyor
que tenia
el muntatge
és impecable
d'aquesta pel·lícules
molt net
molt net
sobretot
la part per mi
tu amb això
ets l'especialista
però per mi
el que ha de ser
més difícil de muntar
és
la part final
quan hi ha
el diàleg
amb la
amb el mirall
amb el mirall
invisible
per una banda
que separa els dos
muntar això
fer-lo sortir
els tres
a vegades
i aquí
és la cadència
o sigui
quan tu una escena
de la càrrega emocional
que té aquesta
no encertes
amb la cadència
en què han de passar
en els planos
quan vols veure
es destrossa l'escena
pots carregar l'escena
pots carregar l'escena
si no veus allò
si no veus
donant el plano
que el públic
espera veure
o no
però ho justifiques
és a dir
hi ha d'aquí
el joc del muntatge
simplement aquest
ensenyar
en cada moment
el que creus
que és més important
i és simplement
tenir aquesta sensibilitat
no va més enllà d'això
i amb el director
evidentment acordar
que aquell és el millor muntatge
també finalment
hi ha una cosa
que no revelarem
i és
molt important
i és que
amb aquest últim diàleg
entre ell
Travis
i gent
la seva dona
la seva dona
la seva dona
la seva dona
la seva dona
la seva dona
la seva dona
surten
una mica
la raó
de la bandó
del nen
per part d'ella
d'ell
perquè se'n va
tinguem
el que sí
perquè és una cosa
evident
és que
us ho direm
perquè
quan surt
la pel·lícula de Super 8
ja es veu
que entre ells dos
hi ha com a mínim
25 anys de diferència
ell és una noia
de 18 anys
i ell és un home
de 40
com a mínim
o 45
llavors
per aquí
ja s'apunta una mica
però després
quedarà clar
el detonant
que també
té molta potència
en aquell moment
i tant
això us ho deixem
perquè ho descobriu
i per no
revelar-ho
com hem dit abans
podríem arribar a dir
però no
perquè en realitat
en realitat
el que dèiem abans
el que no és tan important
com el com
per tant
encara que ho diguéssim
que no ho direm
realment
el com
està fet tot això
és l'important
la pel·lícula
jo crec que l'únic
de veure
són dues hores
27 minuts
que passen
relativament ràpides
a nosaltres
ens van passar molt ràpides
però
hi ha gent que potser
està acostumada
al ritme d'avui en dia
de les sèries
no ho sé
però és tan contingut
tan important
amb aquest punt
parlant del metratge
us he de dir una cosa
he trobat un document
en el que
Bind Benders
explica
l'esporgada
que va fer
de filmació
en el muntatge
per exemple
hi havia un moment
en què
clar
el nen
el Hunter
és tan graciós
i és
no sé
té tanta personalitat
molt personal
que hi va
hi ha un moment
en què
mentre el pare
està buscant la mare
ell troba una nena
i tenen una petita relació
amb una nena
de la seva edat
era molt maco
però no aportava res
i allargava la història
inútilment
fora
hi ha un altre moment
en què
el germà
i la cunyada
quan s'enteren
per telèfon
perquè acaben
penjant el telèfon
que ells estan
a Houston
buscant gent
agafen
tenen una
no una discussió
sinó que es posen a parlar
i arriben
al convenciment
i ho fan
d'agafar el cotxe
i anar-se'n cap a Houston
aquesta escena
també l'avorta
és a dir
tot això
és important
perquè
hi pot haver
algú que tingui la temptació
de dir
bueno és que aquest tio
se sentia tan bé filmant
que va guardar
no no
va treure moltes coses
la intel·ligència està en el muntatge
moltes vegades
amb saber
què no has de conservar
del que es rodar
per car que sigui
a vegades
perquè fan sacrificis
de producció
terribles
ha costat molt rodar-la
és igual
si no van a la pel·lícula
quan estàs muntant
no va a la pel·lícula
mireu
hi ha una altra escena
que també la va suprimir
sencera
i ell diu
i aquesta em va saber
molt greu
és aquella
en què
la primera vegada
que es veuen
ells dos
ell primer fa
una primera aproximació
i està veient
el bordell
encara abans
de muntar-se
les cabines
i això
hi ha totes les noies
maquillant-se
o pintant-se
i tal
i ella
està
amb un tio
que després
Benders
ho aclareix
a la pel·lícula
no queda tan clar
que és el seu
el seu protector
el seu protector
en anglès
sí
molt bé
aquest tio
resulta que
li ve a demanar
unes explicacions
i entra
a dintre de la cabina
i està parlant
amb ella
l'està apretant
i hi ha un moment
en què
es veuen
les tres cares
ell
des de l'altra cabina
ella des de dintre
i ell
reflectit
en una cabina
i ell
a la cabina d'ella
i ell
es posa a tocar
que tocava molt bé
l'armònica
i és un moment
extraordinari
i amb ell
a Benders
li agradava molt
però diu
vam estar parlant
amb el Sam Seppard
i vam dir
no, no
hòstia
és molt bojo
però ho hem de treure
perquè no
perquè
la cosa
o sigui
estem complicant aquí
si introduïm
el personatge
del Xulo
que no té història
aquí
no, no hi ha història
clar
no és la història
del Xulo
només és
a la punt
aquell
i aquestes noies
que estan
allà a següent
no, aquestes noies
tenen un Xulo
que les controla
clar, clar
bé
estem d'acord
amb això
ens va entusiasmar
la pel·lícula
és molt recomanable
creiem
sí, sí
realment
jo ho aconsello
no els faci manda
a les dues hores
vint i set
perquè realment
són molt, molt
aprofitables
molt bé
tu m'has dit
que tenies
una
sí, una
perquè no durà temps
de parlar més que d'una
una sèrie
tenia dues
tenia una sèrie
francesa
mira
fem una cosa
faig dos apunts
fes, fes, fes
concrets
la setmana passada
es va fer
a la casa del llibre
la presentació
d'un llibre
sobre
van a ser
memòries
en realitat
de
art
cinema
i política
de Pere Portavella
són unes memòries
fetes a cura
d'Esteve Riembau
és un llibre
que va molt a la vena
ja està
al carrer
i
el seu nom
és
impugnar la norma
Pere Portavella
impugnar la norma
realment
és un nom
que quadra
molt
amb la
idiosincràsia
de Pere Portavella
jo
jo vaig tenir
l'oportunitat
amb el meu amic
Joan Sardà
als anys 80
que fèiem crítica
per una revista catalana
que es deia
Ori Flama
d'entrevistar
Pere Portavella
quan ell
tenia un apartament
a sobre de
l'Evocage
al carrer Montaner
i allà
li vam fer unes fotografies
vam estar parlant
amb ell
i tal
i
realment
és que
sempre va ser
una persona
d'un gran rigor
conceptual
i això es va veure
i aquí queda Palès
i aquest llibre ens ha
de ser extraordinari
són 600 pàgines
i a més a més
no és discursiu
sinó que per voluntat
del Portavella
d'acord
amb la seva Rimbau
és un llibre
en el que
es passa de present
a passat
de política
a cinema
no
no és un art natural
sinó que es va trencant
hi ha un sincretisme
molt bé
molt bé
això per una banda
i després
no volia deixar passar
no puc que passi el programa
sense dir
que s'ha mort
dos anys abans
de complir 100 anys
Roger Corman
un home que va fer
unes 100 pel·lícules
i en va produir
unes 300
i un home
que ha sigut importantíssim
per directors
que coneixereu
Francis Ford Coppola
Martin Scorsese
Peter Bogdanovic
Jonathan Demn
James Cameron
que ha utilitzat
actors
tan importants
que han treballat
amb ell
com Vincent Price
Jack Nicholson
Boris Karloff
Peter Fonda
Bruce Dern
Dennis Hover
Robert De Niro
etcètera
aquí dèiem que era
evidentment era una broma
l'Ignacio F. Iquino
diguem del Cidem americà
perquè era un home
que també va formar
molta gent
el nivell de la gent
que estem dient aquí
o el nivell de la gent
que es caves de citar
ara
no tenien res a veure
perquè són gent
que treballava molt precàriament
és a dir
Corman era un home
que treballava
amb uns mitjans
molt limitats
feia pel·lícules
molt barates
que era una mica
el que passava
amb aquest director
que et dic
a l'Iquino
dels anys 40
que ens portaria
a explicar-lo
llavors
el Corman el vaig conèixer
el 81
home
és que jo
quan he vist Dennis Cooper
dic bueno
el vaig conèixer el 81
perquè el Dennis
ens va portar
al seu estudi
que estava
a l'altre cantó
de Main Street
que bé
que bé
jo vaig conèixer fugazment
però sí
el vaig saludar
bé
sí
és un personatge
molt interessant
amb el seu
ell va ser
el que ens va sugerir
la persona
que ens havia de fer
les truques
que es diu
de la pel·lícula
que són
els efectes especials
que diem avui
ens el va sugerir ell
va dir
treballeu
ara no recordo
el nom d'aquest home
amb aquest home
perquè aquest home
en sap molt
i efectivament
en sabia molt
quan va començar
però quan el vam trobar
era un home
molt decrèpit
molt gran ja
i que ens va fer
uns trucatges
que són terribles
realment
la pel·lícula
del Bigas
el Reborn
està afectada
en part
per una sèrie
de trucatges
que són
molt mal fets
molt mal fets
però bé
és igual
això és anecdòtic
totalment
escolta
amb el Pink Venders
se m'ha descuidat
de dir una cosa
no sé si estaràs d'acord
però demà
per exemple
veurem
l'última pel·lícula
d'Isaac
i la Cuesta
Segundo Premio
bueno
jo volia dir
que
per l'amistat
i el coneixement
que tinc
de l'obra
de l'Isaac
jo crec
que
un dels directors
tant espanyols
com estrangers
que més
em recorda
i crec que s'assembla
guardant les distàncies
perquè
naturalment
Venders
per mi
és un dels grans
és
Issaac
i la Cuesta
pot ser
pot ser
per què no
perquè tenen
un tractament
del documental
en el que
moltes vegades
no saps
si estàs
amb realitat
o amb ficció
i això
l'Isaac
ho incorpora
molt bé
també
a les seves
pel·lícules
i als seus
documentals
és veritat
no no
estic d'acord
tinc moltes ganes
de veure
aquesta pel·lícula
demà al matí
veurem el passe
i el dia 23
segurament
tindrem l'oportunitat
de tindre
una entrevista
amb ell
que llavors
ja la gravarem
i us la passarem
el seu dia
vam tenir una
una mica
accidental
una mica
sí
perquè va ser
via telefònica
i ja sabem
com van
les comunicacions
en aquest país
era la pel·lícula
era el tema
de la sala
una noche
un any o una noche
una noche
la sala de festes
de Bataclan
de París
un altre documental
que a mi
m'entusiasmarà
un altre pel·lícula
dic documental
i no ho és
perquè és totalment ficció
sí però
va fer una recreació
absolutament impecable
és boníssima
a la sala
Polo de Barcelona
molt creativa
estupenda
i meravellosa
un director
que jo admiro
molt l'Isaac
és molt estimat
molt bé
molt bé
doncs escolteu
no hi cap més cosa
però
ens sembla
que amb el que hem dit
quedarà clar
que
teniu que anar
cap a Filmin
o cap a la biblioteca
del barri
recollir
París, Texas
i gaudir-la
i gaudir-la
exactament
molt bé
ens veiem la setmana que ve
sense pel·lícula fixada
perquè em toca a mi
i no
no puc avançar-ho encara
vinga doncs
sí ho he pensat
he pensat
no puc avançar-ho
i
no puc avançar-ho