Cinema sense condicions
Hola, bona tarda, amigues i amics de Ràdio d'Esvern.
Estem aquí un dimarts més per parlar-vos de cinema,
però avui amb un programa molt especial.
D'entrada, us presento l'equip que ens acompanyarà.
En primer lloc, com sempre, Jan Hernández.
Bona tarda, Jan.
Què tal? Bona tarda.
Què tal? Com estem?
Molt bé.
Com ha anat la setmana?
La setmana bé.
En segon lloc, el col·laborador fantàstic i...
Ah, no sóc jo, no.
Sí.
Indispensable.
El di fantàstic pensant no d'acció jo.
Anastasi Rinos.
Bona tarda.
Encantat.
La setmana ja sé que hi ha hagut de tot.
Sí, la setmana variada.
No entrarem en particularitats.
No entrarem en particularitats.
El que us parla Pepa Armengol.
I després donem la benvinguda a Marcús J.G.R.,
que és compositor, que ja ha estat amb nosaltres
quan vam parlar de l'excel·lent música
que va fer pel ventre del mar d'Agustí Malaurat, Agustí Villaronga.
I, per una altra banda, donem la nostra benvinguda a Esther Nubiola.
Hola.
Bona tarda, Esther.
Bona tarda.
Actriu que assoleix amb solvència la funció del paper de Gala jove a l'encems forma part de la producció del film
del que parlarem avui, que és el cas Àngelos, la fascinació de Dalí, de Joan Frank Charansonet.
En primer lloc, agrair-vos la vostra presència a l'estudi de Ràdio Desment,
per comentar la pel·lícula, que ja figura en la cartellera de molts cinemes de Catalunya.
Crec que avui pot estar entre 30 o 40 cinemes de Catalunya
i també una bona representació de cinemes de la resta de l'Estat.
Ja tenim algun problema?
No, es veu que tens un problema que no sents bé?
No sents res?
O amb el baixet?
No sento res, no, però allò està...
El botó?
A veure, però vols apagar i voler encender?
No, no, simplement has de girar el volum, aquí tens el volum, ara, en teoria, has de sentir més.
Perfecte.
Molt bé, teníem un petit problema tècnic que s'ha solventat ràpidament.
Uau!
Molt bé, a partir del que hem dit i amb el Marcús, Marcús, tu què tal?
Bé, bé.
Sí?
Sí, sí.
Preparat per parlar de música, que és el teu, eh?
Comencem per escoltar-lo o què?
Doncs fem una cosa, dona-li l'intro al Jan.
Ah, molt bé, sí, el podes posar al principi de la pel·lícula?
És tant.
Jean-François Millet va deixar enrere la superficialitat del romanticisme, creant una meravellosa pintura vocòlica, recreada amb senzilla atmosfera, carregada d'intimitat, fet que li otorga una càrrega quasi divina.
El contrast lumínic, la gama de batisos, ajuda a palpitar el cor de l'espectador.
I jo, Salvador Dalí, ho defineixo com a nucli entreuterí de la meva pròpia persistència de la memòria.
He perseguit, durant més de trenta anys, el gran secret que amaga aquest misteriós quadre.
He somiat, amb els ulls ben desperts, com seria el rostre d'aquells dos camperols, per arribar a la veritable raó, a la inqüestionable conclusió que els va portar a ser immortalitzats en una de les obres mestres indiscutibles de l'art universal.
Molt bé, amb aquesta introducció, que també és l'arrencada de la pel·lícula, ens proposem parlar d'aquesta estrena que es va produir al Didandres,
i que, per tant, doncs és novetat absoluta.
Una cosa, tinc que excusar, abans que res, la presència, perquè volia estar aquí amb nosaltres, del director Joan Fronsà,
perdó, Jan Frank Charansonet, però és que avui està presentant també a les vint-trent, ens sembla que tenia a Manresa.
Sí. Llavors, bueno, ja sabeu el que passa, que avui en dia, doncs, molts cinemes et reclamen per fer una apertura amb aquella pel·lícula,
amb la presència del director, perquè hi hagi un col·loqui, i tot això, doncs, fa arrencar molt més l'interès,
i el que serà després, al poc a poc, esperem, entre la gent.
Bé, dit això, dir-vos que, per mi, que he vist, com sabeu, dues vegades l'avel·lícula,
en primer lloc, va ser el primer dia un passi al cinema es bosca,
i després ja va ser la preestrena, amb una sala gran serrià, plena, besar, molt maca, molt entranyable,
amb molts amics i coneguts, estava tothom allà.
Bé, jo, ja us ho vaig dir, llavors, que la pel·lícula, el segon dia,
sigui per les condicions acústiques, sigui per la imatge, per la pantalla, la vaig gaudir més,
i això, que la del bosque, era la sala 1, que és aquella que té 800 o 900 cadires,
sí, sí, sí, sí, era la sala gran, però aquí, al Gran Serrià, jo crec que ens va obsequiar una projecció extraordinària.
Dit això, i sobre la pel·lícula, en primer lloc, nosaltres, des de Ràdio d'Esvern,
us recomanem moltíssim aquesta pel·lícula. Per què?
Doncs mira, jo, per començar, he vist tres pel·lícules de Joan Frank,
i per mi aquesta és la millor de llarg. Per què crec que és la millor?
A part de que, per tota una sèrie de condicionaments tècnics i artístics,
una pel·lícula que jo crec que la vau fer amb estat de gràcia,
la teva música...
La pel·lícula està impressionant.
La teva música ajuda molt, però l'equip artístic i l'equip tècnic,
o sigui, la fotografia, el muntatge, està tot molt bé.
I llavors això, quan s'ajunta, crea una màgia,
i aquesta és una pel·lícula que, per més pel·lícules que hàgiu vist
i que segurament es continuaran fent sobre Dalí,
jo crec que és una pel·lícula que ens traslada a un Dalí
que té moltes vessants, però sobretot la que està per damunt de tot,
amb aquesta, i on hi ha més altres també, és la vessant humana.
I és una vessant que a vegades queda una mica amagada
perquè surt més la qüestió excèntrica, etcètera, del caràcter d'ell.
Però aquí està reflectida la història,
la història punyent del cas Àngelos.
És una història real.
Com sabeu, és una història real.
Hi ha un pintor, que és Jean-François Millet,
del segle XIX, la segona meitat del segle XIX,
que el 1865 va fer aquest quadre.
Inicialment s'ha descobert, en part,
la persistència que Dalí va veure alguna cosa
que no li encaixava amb aquest quadre,
es va descobrir, als anys 30,
es va descobrir la veritat,
que aquí podreu veure.
Permeteu una cosa?
Estem parlant del quadre que tothom deu tenir a la memòria,
que és aquesta parella de camperols.
Sí, és l'Àngelos, són dos camperols.
De l'Àngelos al mig del cel.
Dos camperols amb un cabàs,
i amb aquest cabàs està ple de patates.
De patates, sí.
No direm al final,
perquè val la pena arribar al final de la pel·lícula.
Però sí que és una cosa,
la pel·lícula, o sigui, la pel·lícula,
el títol ens diu,
al cas Àngelos, la fascinació de Dalí.
I és que Dalí, quan el va veure,
el va trastornar i es va obsessionar amb ell.
He de pensar que jo he estat mirant
un parell de llibres que tinc sobre Dalí
i, com a mínim, ell va fer que jo hagi trobat
vuit reproduccions o vuit quadres
en el que fa referència.
Però hi ha escrits que diuen innombrables.
Són els quadres...
Sí, sí, això no tant és...
De fet, és estrany...
Hola, bona nit.
Sí, és estrany, endavant.
Podeu entrar en qualsevol moment, eh?
Jo anava a dir una cosa abans.
Sí, i tant, i tant.
A mi no m'agrada.
No, no m'agrada no haver vist la pel·lícula.
Ah, doncs...
Bueno, a veure, hem dit abans...
Això ho resoldrem, això ho resoldrem.
Perquè no podré parlar gaire.
Esther, perdó que m'has dit allat,
però és que a mi me la tenia que...
No, però, a veure...
No vaig poder parlar.
Ja que has dit això, direm una cosa,
hem dit abans,
que has tingut una setmana que no ha sigut fàcil,
i és perquè ha tingut febre,
ha tingut un constipat...
Sí, i just el dia que hi havia d'anar
estava fatal.
Tenia l'entrada i no va poder.
Per tant, la veuré.
La bona notícia és que...
Endavant, Esther.
La pel·lícula està al cinema,
es pot generar-hi,
i l'altra bona notícia és que nosaltres
la tenim, aquesta pel·li.
Una altra no sé si t'ho la puc aconseguir,
però aquesta, garantit que la veuràs.
Quins cinemes, per cert, perdoneu-me,
tenim d'aquí de Barcelona.
Sí, Maldà i Gran Serria.
Gran Serria.
Jo, si voleu...
Aquí, a Barcelona.
A Barcelona.
Jo he portat una mica la llista,
si voleu.
Molt bé, molt bé.
I ja em faig referència...
Sí, sí, és bo pels que ens estan escoltant, també.
Em faig referència ja directament.
De fet, heu d'entendre que avui dia,
no és com abans, no?,
que les pel·lícules estaven en cinemes
i es quedaven molt de temps.
Ara, quan negocies amb les sales,
és molt complicat,
perquè hi ha moltes pel·lícules que volen entrar,
i canvia molt de pressa.
És a dir, si tu no tens èxit la primera setmana,
saltes i ja no et programen més, no?
Llavors, estem en aquesta primera setmana,
una mica així.
A més, una cosa,
l'Estel ens pot parlar amb molt coneixement de causa,
perquè ella, a part de ser l'actriu
que fa el paper de la gala jove,
és també coproductora de la pel·lícula.
per tant, sap molt bé tots els intríncules que hi ha
amb la qüestió aquesta.
I a més, el que passa avui en dia també,
que les pel·lícules aquestes que són americanes
de gran producció se lo comen.
Ara s'estrenen a Gladiator, no?
Sí.
Si està en paral·lelo...
No, no, i per això també...
No, no, estrenen a...
Entonces, yo aconsejo que vayan a verla
y lo antes posible,
porque es una pel·lícula que vale mucho la pena ver,
porque tiene una fotografía preciosa,
la interpretación de John Frank,
yo creo que aquí el John Frank ha clavado el Dalí,
o sea, lo ha clavado, eh?
Yo creo que pocas interpretaciones de Dalí
la he visto tan buenas como de John Frank.
Sí, jo crec que la interpretació de John Frank
s'ajunta en quatre coses.
Una, la similitud física entre ell i Dalí.
Sí.
Una altra és el gest.
O sigui, John Frank ha estudiat bastant
la gesticulació de Dalí
i l'ha clavat molt.
Fins i tot quan està d'esquena, d'espatlla,
donant l'esquena a la càmera,
reconeixes a Dalí, o creus reconeixer,
perquè, bueno, els que hem viscut
en vida de Dalí
era un home que sortia bastant a la televisió
amb programes d'informatius i això,
i llavors se'l veia,
un tio que també ha estat
amb algunes filmacions de documentals i tal,
i per tant tenim notícia, no?,
de com es bellugava.
I llavors hi ha una altra cosa també
que és l'addicció.
L'addicció, la clave, com tu has dit.
Però, mira, podem posar un altre fragment
o un trocí?
Sí, posem.
La primera que veiem és que
el clava és el personatge.
Molt bé.
Pots posar-lo, por favor?
Va ser mentre observava el paisatge passar
davant dels meus ulls
que la pintura de milla
va venir de nou a la meva ment.
Vaig sentir com els camps que m'envoltaven
agafaven els mateixos colors de l'àngel.
la pintura m'arrossegava.
En aquell moment vaig tancar els ulls.
Vaig plorar.
Vaig plorar de dolor,
però també de felicitat.
Sentia com un sisè sentit.
El quadre amagava qualcom inintel·ligible.
I encara que el vaig analitzar
visualment,
centímetre a centímetre,
mil·límetre a mil·límetre,
en una coreografia visual perfecta,
la meva ment s'ennubolava.
No podia concretar de què es tractava.
La pintura en parlava.
Què volia dir-me?
Les ombres i les llums de l'àngel
pronunciaven paraules inconnexes
que es perdien en infinites neurones visenals.
Sí, és molt maco també.
És que està molt bé este pròxim.
És molt maco també,
ja que tenim aquí no és per això,
però ho diria igual si no estessis tu,
però de quina manera
acarona la música
i acompanya la dicció d'ell.
La sintonia és meravellosa,
si em permeteu agafo el fil
amb el que estàvem obrint,
que és la interpretació del Joan Frank.
Sí.
Em lliga d'una manera exquisita
amb la música tan delicada i sensible del Marcús.
Si us hi fixeu,
en Joan Frank no només és l'addicció
i com parla i el to de veu,
sinó és com, m'atreviria a dir,
pinta amb la veu.
Ell té uns monòlegs molt llargs,
d'altíssim risc d'avorrir a l'espectador.
Tot el contrari, eh?
Sí, no passa.
Els utilitza per ficar-nos a dins d'aquest món
per portar-nos cap a com Dalí vivia
el surrealisme explicat d'aquesta manera,
com ara tu deies, no?,
tan humana des de la part humana d'en Dalí,
que ho explica de manera gairebé planera
i senzilla, però tan poètica.
I Joan Frank ho té claríssim,
perquè a més és que també és el guionista,
no ens en ho he vist?
Sí, ho he vist.
I ell aprofita per guiar l'espectador,
posar-lo en un estat d'ànim,
endinsar-lo en el món surrealista,
endinsar-lo en la passió
i el que sentia Dalí
quan veia aquest quadre,
no?, en el passatge que hem vist,
i tot això sumat a la foto,
no?, a la fotografia
i al personatge,
també com està caracteritzat,
espectacular,
a la tina i la música del Marc Cruz.
Aquí no hem vist la imágenes.
No, pero no solo esto,
es que de lo que hemos escuchado ahora
simplemente son dos cosas,
la interpretación de él y es la música.
Pero a todo esto sumale una fotografía
que tiene la película,
que para mí está muy bien.
Que es de Ona y Sarve, ¿eh?
Sí, sí, pero Antaviana Films,
por ejemplo, ha trabajado...
Ha fet una postproducción extraordinaria.
Y después oído también Marsal Cruz, ¿eh?
Sí, Marsal Cruz.
Sí, hace la postproducción.
Ha hecho un sonido y ha hecho un trabajo también,
pero que muy bueno.
Entonces, si estas dos cosas
os ha parecido que encaja muy bien,
pues sumale las otras dos cosas que...
A mí me falta ver ahora todo lo demás,
porque esto me ha funcionado muy bien.
Mira, ja que estem amb el tema del cas Àngelús,
jo he recuperat un comentari
que va fer precisament el Joan François Milet
el 1856, després de fer el quadre original,
que després, com veureu, va canviar.
Ell va dir,
l'Àngelús és una obra que he realitzat
pensant en com treballant en tany al camp,
a la meva àvia no se li escapava
quan sentia tocar la campana
de fer que ens aturéssim en la nostra feina
per resar l'Àngelús.
Això té a veure amb que
el Joan François Milet
era una persona extremadament,
si no extremadament, molt religiosa.
I aquesta religiositat
té molt a veure també amb l'esperit que té el quadre.
El quadre, si no fos tan rigorosament dramàtic,
el podríem encasellar una mica
dintre del que és una trajectòria
amb el que aquí seria el pintor...
Un pintor català, un pintor espanyol?
Sí, ara no em ve el nom.
Dona'ns pistes.
De la mateixa època estem parlant?
Sí, un pintor del segle XIX.
Del XIX.
Finals del XIX.
No estem parlant de cases.
Català, català, no.
Ni Fortuny.
No estem parlant de Fortuny, tampoc.
Bé, em vindrà, llavors ja...
Ja sortirà, ja...
Aquesta, per una banda.
I per una altra banda,
volia dir el que Dalí va dir sobre l'Àngelus.
Va dir, el juny de l'any 32, 1932,
després de veure el quadre
de l'Àngelus de Milet,
de sobte, el meu esperit sense cap record proper ni associació conscient
que permetin una explicació immediata,
la imatge de l'Àngelus,
que es converteix per a mi de sobte en l'obra pictòrica més torbadora,
més enigmàtica, la més rica,
en pensaments inconscients
que mai ha existit.
Em va deixar corprès.
Tot seguit, Dalí va pintar
el 34 i el 35,
dos quadres del 34.
El 34,
Atavisme del crepuscle
i el 35,
Reminiscència arqueològica de l'Àngelus.
O sigui,
fins aquí,
o sigui,
l'important que va arribar a ser
per ell a aquesta.
Sí, sí, evidentment.
De fet, abans mencionàveu
que n'havia fet, no?,
unes quantes versions.
Podríem gairebé veure-ho al revés.
És a dir,
l'altre dia amb el Ricard Balada,
que fa de Dalí i Joer,
estàvem veient també uns quadres de Dalí
i li estava ensenyant un
i em diu,
a veure, aquí no hi ha l'Àngelus.
I és cert,
és que habitualment,
sí,
habitualment,
exacte,
en un record trobes una referència,
unes formes que de sobte
dius,
la reconec,
perquè ja està,
és aquest joc geomètric
que tenia ell
de veure l'Àngelus d'Arreu
i te'l posa per aquí per allà
i fa referències.
Era una obsessió,
és a dir,
nosaltres a la pel·lícula
es va triar
la fascinació de Dalí,
però ell mateix
s'autotitulava
i podríem haver posat
l'obsessió.
L'obsessió també.
Quan ell va veure el quadre,
això que acabes de llegir,
la primera vegada
que el va veure,
perquè ell ja el coneixia,
ho explicava la pel·lícula,
de fet,
però la primera vegada
que va veure l'original
diu que el tio
es va quedar
escotxer,
no que dirien en francès,
enganxat
en allà
com vuit hores
davant del quadre
sense anar a veure res més.
És que era molt especial.
i era capaç
i tal.
A veure,
una persona ultrasensible
i cap això.
Sí, sí.
I cap per tant.
I extrema,
i extrema no,
i clar,
evidentment,
hipersensible.
Queria comentar una cosa
de la pel·lícula,
que no solo está en el idioma,
hay en tres idiomas.
Sí, sí.
Porque se habla,
hay un trozo que hay en catalán,
hay un trozo que hay en castellano,
depende del personaje que sale,
y después hay otra parte
que también está en francés,
porque también hay personajes franceses.
A mi em sembla un encert
tota la part francesa
en la pel·lícula.
Ponemos un trocito
de la francesa,
por ejemplo.
Pero todo es subtitulado,
lo tenemos,
para que esté ahí,
pues que...
No es posible.
Un momento.
La,
la sur el cote
al pie de la paisa.
¿Qué voyez-vos?
Hay algo.
Si vous puse,
aprochez-vos.
Voilà.
Nos la vemos.
y nos vemos.
Puedes apreciar
los traits y las formas.
¿Y si vienes a un sonido magico?
Eso me parece
que es un pequeño circuito.
Es un maravilloso resultado.
Es la prueba definitiva.
Es claro que todos los libros de Salvador
sobre el mythe tragico de Angelos
son superbes.
Es una pure reconstrucción
de la mente de este tablo.
Monsieur Boubert
c'est d'abord meu nom.
Le publier
que todo le monde
le connaisse finalmente
c'est grand secret.
C'est lo que j'ai fait, madame.
Aquí hay un pequeño spoiler,
¿eh?
Para los que saben francés.
Sí, para los que saben francés.
Pero bueno.
Pero esperemos que no.
Esperemos que no.
Esperemos que no.
Esperemos que no.
Esperemos que no.
Y este sonido que sonaba allí
era en verdad una máquina
que estaba pasando.
No es que hubiera un sonido
que se vea mal.
Ya, es una máquina que se vea mal.
Es una máquina que es parte
de la película.
Es el sonido que había
de fondo.
Sí, sí, sí.
Imaginé que hay un efecto ahí.
Pero, pero, a ver,
tenemos, estamos y 22.
Sí.
Si quieres, hablamos
de otra parte de la película también.
Sí, me parece.
Si te parece bien.
Venga.
¿Qué tal que si hablamos
un poquito de la parte
de la banda sonora?
Muy bien.
¿Ponemos un poquito
algo de la música?
¿Te parece?
Ponemos un...
Hacemos la introducción.
¿Comentamos un poquito
también de la parte esta?
Sí.
Hacemos la introducción.
Bé, com hem dit abans
també, la música
és capdalt
amb aquesta pel·lícula
i crec que
el que ens acompanya avui,
Marcús, és un compositor
que ha fet
una interpretació
extraordinària.
Una cosa,
ja sé que a tu
normalment
t'agrada treballar
a partir de conèixer
perfectament el guió
Sí.
i llavors
això crea
un estat
de...
diguéssim,
de assimilar
el que pot voler
el director
i a partir d'aquí
em sembla
que vas treballant.
En aquest cas
has sigut així
també?
Sí,
el que haces
en aquest cas
el que faig
sempre
quan
el director
el que vull
és
el guió
per coger
el emotiv
de la pel·lícula.
Pero després
està,
claro,
necessitas
també
veure imágenes
para poder adaptar
la música
que tú tienes
o hacer música
nueva
que necesita
aquella escena.
En este caso,
esta primera pieza
que hemos escuchado
es que hay una cosa
que me pidió a mí
el Joan Fran
en concreto
y es que me pidió
que en vez de centrarnos
de la parte surrealista
de Dalí,
que es donde
todo el mundo
se suele centrar,
no,
sino que se quería centrar
en la parte humana
de él.
De hecho,
en Estados Unidos
ha hecho una gran producción
también sobre Dalí
y no la han dejado
estrenar aquí en Europa.
prohibido
porque la fundación Dalí
no les ha gustado
el personaje que...
¿Te refieres en América
qué película?
Sí,
es una de...
Sobre Dalí,
no sé exactamente
su nombre,
pero...
Ah, una producción americana.
Sí,
encima era de gran coste.
No han dejado,
quizás ahora sí lo...
No, no,
la fundación son terribles.
Sí,
no,
la fundación ha dejado
y sin embargo
a nosotros
no nos ha puesto
ninguna pega
porque Dalí,
el Dalí que ha hecho
Joan Fran
es un Dalí
de...
el íntimo,
aquella persona
que en verdad
cuando nosotros
vemos a Dalí
él lo que hizo
fue inventar...
Ha tocado la figura
con un gran respeto.
Lo que hizo fue inventar
un personaje
en ver a Dalí.
La intimidad no era así.
O sea,
era un personaje
que lo que hacía
era venderse,
¿no?
como normal,
como marketing,
¿no?
Yo creo que hay una cosa
en la película
que también
a nivel cinematográfico
funciona muy bien
y es el papel de Brunet,
que es el periodista
que viene de Madrid,
que tiene una entrevista
que tendría que durar
una hora
cuando él la estaba
de media,
pero se alarga
todo el día.
Sí.
Y entonces
esta entrevista
es para hablar
del caso El Ángelus,
¿no?
Sí, sí.
Entonces esto va muy bien
porque nos va abriendo
páginas de este día
y páginas
a través de flashbacks
en las que sale
la gala
y el Dalí Joves
estaría
Esther involucrada
y, por cierto,
esto me lleva
ahora ya
estoy mezclando
una zona con otra,
pero como
te he hecho la pregunta
sobre tu inspiración
a la hora
de hacer la música,
et volia preguntar
tu,
Esther,
en el tema
com vas afrontar
el paper
de la gala jove
perquè
al meu modo
de veure
hi hagi
una sintonia
tan natural
entre
els moments
de gala jove
i de gala adulta
o més gran,
diguem,
no?
Gràcies.
Crec que és
el més bonic
que ens podies dir
a la Montse i a mi.
demano perdó
perquè estic una mica
fònica avui.
Sí,
la gala de major
de més gran
la fa la Montse
Alcoverro
que també fa
un paperàs.
Doncs,
efectivament,
la gala
era un repte
perquè la figura
de la gala
no és tan
coneguda,
és a dir,
Dalí és un repte
perquè està
mega conegut,
treballat,
caricaturitzat,
caricaturitzat
i és molt conegut
i això és molt difícil
i la gala
era molt difícil
perquè no hi havia
referències,
hi havia molt poca referència
i malauradament
gran part de la referència
era que se la tractava
com una musa.
Afortunadament
avui dia
s'han fet
noves biografies
i han hagut grans
historiadores
que han tret
a la llum
qui va ser
posat en relleu
amb ella.
Qui va ser
que no era una musa,
era una creadora
de grans artistes,
en podríeu parlar
de tot un programa
si volguéssiu
i llavors la Montse i jo
les dues
vam decidir
treballar de la mà
vam seure molt
a parlar
sobre la gala
com la vèiem
i a buscar
perquè teníem
molt poques escenes
les dues
perquè és una película
molt coral
i vam dir
com podem fer
perquè l'espectador
no tingui un salt
i vam buscar
coses molt petites
per exemple
vam parlar
del to de veu
efectivament
vam parlar
del gest
de com seure
va doncs
quan estiguem assegudes
les dues
fem una mica
el mateix gest
o en el Dalí
com es mirava
el Dalí
un gest
que li pogués fer
a ell
en la intimitat
per exemple
i amb aquestes
molt petites coses
aquí també va entrar
la Tina
que és la cap de maquillatge
i perruqueria
de la pel·lícula
grandíssima feina
a l'hora de treballar
els cabells
això ajuda moltíssim
a l'espectador
el teu cabell
està molt aconseguit
també
posant-lo
en època
t'has fijat
la fotografia
cuando ya viene
andando y se ha agachado
sí
esta novela
está preciosa
una fotografia
i menja
aquí la una
també es va alluir
i de perfil
també
dones el perfil
gala
perfecte
sí
aquí maquillatge
va treballar d'un
en principi
volíem fer-ho
volíem utilitzar
com
fer un nas postís
i demés
es va provar
no va acabar
de funcionar
i les maquilladores
l'Ainès i la Lola Funes
van treure els pinzells
i només a l'antiga
amb pinzells i maquillatge
van fer
la caracterització
molt bé
sí
molt bé
què més ens pots explicar
ja que estem amb tu
de la música
home
a mi m'agradaria
si puc dir una cosa
si pudo
perquè
jo soc molt fan
del Marcús
per mi la música
de les pel·lícules
és molt important
com a actriu
m'ha salvat el pellejo
la música en mil ocasions
en què tu estàs
en una actuació
que és correcta
i la música
te la comparteix
en excelsa
i això és així
i això és un compositor
que sap veure
com perpalleges
i et posa allà un violí
i el Marcús té
aquesta sensibilitat
i l'altre dia
m'agradaria recuperar
d'anès
una conversa
superinteressant
sobre el tros
que heu sentit
al principi
dels campadols
que la música és
que t'introdueix
i et tira de cap
a la piscina
en aquest món
que s'ha creat
i crec que és
una conversa
molt interessant
de com vas afrontar
aquest passatge
és que
el principi
de la pel·lícula
si hem escutat
la música
quan parlava
del quadre
en veritat
està parlant
del final
de la pel·lícula
en veritat
està parlant
del final
de la pel·lícula
el que passa
que aquí
no vull desvelar-lo
però
qui
escuche
una estructura circular
que funciona
és un tema
que ara
diciéndole
si algú va a veure
la pel·lícula
per exemple
si se fija
la música
del principio
va a entender
el final
perfectament
quan la vea
ella entenderà
i querrà ir a volver
a veure el principio
per a entender el principio
perquè se ha hecho així
és que
en el tema
de la banda sonora
de pel·lículas
un compositor
de música
orquestal
quan va por libre
podes fer
el que le de la gana
és el que le viene
a la imaginació
però quan hi ha una pel·lícula
no podes fer
el que te de la gana
té que ser musicológico
pensar mucho
en todos los personajes
que hay
cada personaje
tiene un sonido
diferente
entonces hay que buscar
el sonido
que tiene cada personaje
y en este caso
hay que buscarle
lo que es el tono
y lo que es el color
de la película
y lo que era el tono
de este Dalí
el que estamos presentando aquí
porque no es el Dalí
que estamos acostumbrados
a ver
pues
por todos los sitios
el que nos han presentado
este loco genio
sino aquí también
vemos otra parte de él
que había que representarle
y representarle
con la música
había que sacarle a flote
y todo esto
todos estos sentimientos
y muchas cosas
y el otro día
hablando con Esther
precisamente
que estábamos hablando allí
presentando la película
en un sitio
le estuve comentando
unas cuantas cosas
que ella misma
se quedó como sorprendida
diciendo
pues yo no me había dado cuenta
y después
cuando se puse a ver la película
digo
pues es verdad
o sea
te está explicando
la música
te está explicando
otras partes de la película
o cosas que
que están ocurriendo
en el interior
del personaje
o de los personajes
que hay alrededor
en el subconscient
i en aquest sentit
dir que efectivament
com esteu dient
tota l'estona
aquesta película
crec que es diferencia
de la resta de pel·lícules
que s'han fet
i es faran
del Dalí
perquè hi ha aquest costat humà
penseu que
jo conec en Joan Frank
Charansonet
des de fa
25 anys o més
és una persona
que ha portat
el Dalí
a dins
tota la vida
és un projecte personal
això és molt important
toda la vida
havia que fer-lo
és a dir
el du a dins
el transpira
ell va estar seleccionat
per Saura
per fer el Dalí
al final
per un tema de producció
i coses del cinema
no va poder ser
però ell era
el Dalí de Saura
i llavors
sempre ho ha dut a dins
i ens ha pogut presentar
aquest Dalí humà
és que això no ho trobes
a cap altre lloc
i no solo eso
en esta película
i la música
i no solo
lo de la música
lo que al base
de Joan Frank
que en esta película
hi ha algo
también personal
suyo también
que se desvela
al final
de la película
bueno
que tiene que ver
también con Dalí
pero personalmente
paralelamente
también
va con él
va con Joan Frank
bueno de fet
ja que s'ha nomenat
Saura
ell va fer una pel·lícula
Buñuel i la Mesa del Rei Salomón
el 2001
dirigida per Carlos Saura
i després hi ha una cosa
que em diverteix
també
a veure
la pel·lícula
dels seus moments
que t'atrapa també
en el sentit divertit
perquè té moments
entranyables
sí
la complicitat
que hi ha
entre el servei
per exemple
de la casa
del senyor Calagull
de esto mismo
Joan Frank
a mí me pidió
que la casa
porque la casa
estaban todos los invitados
estaban todos ellos
que tuviera un espíritu
la música
de esa casa
y era el espíritu
alegre
de la casa
mira
podemos poner un poquito
de la próxima pieza
y este es el espíritu
de la casa
que quería el Joan Frank
y me decía
él ha escogido el espíritu
sí
el aperitivo
o la shida
no
este es otro
dentro de la casa
cuando
estás después de gala
y bajan a la comida
y todo
quería un espíritu
alegre
el espíritu
el espíritu
es el espíritu
de la vida
y todo
el espíritu
de la barra
que va a
la vana
la usable
dreta
d'obra
la vida
father
Elsa
Una altra cosa que em va agradar molt del Joan Frank,
i és que, com aquell que no vol la cosa,
fa sortir allà el poble que ell va néixer,
la Vall de la Santa Creu.
Ah, sí, sí.
Està a prop de Port de la Selva.
Segurament no ve a compte, però queda bé,
queda integrat, i el que no ho sàpiga
es pensarà que Dalí va passar per allí i tal.
Ja.
Com si res.
Sempre s'han de posar detalls personals
que ningú sap perquè tu ho saps,
i per tant són importants.
Això de la casa,
explicava per qui no has vist la pel·lícula,
que tot succeeix al llarg, com ara deies,
d'una entrevista,
i al final és un dia només.
Una jornada.
És una jornada.
El punt neuràlgic és una casa espectacular,
que va ser a la farinera de Sant Lluís,
un lloc preciós, amb uns jardins increïbles,
i amb llacs i un lloc de somni,
i tot succeeix allà,
i efectivament la música,
cada vegada que entres i hi ha el cervell,
que és aquesta part còmica,
que també té el guió,
perquè el guió té una mica de cada, no?
Sí, té de tot.
Sí, perquè el metre,
esclar, l'home està aclaparat, no?
Perquè entre el Brunet,
el periodista,
i el Dalí el torna en boig.
El torna en boig,
sembla, sí, sí,
sembla aquell majordom del Tarantino.
Del Guatetic.
¿Y tiene que decir cuando las listas arrancadas que tiene?
Sí, està tot al cervec,
el Ramón Godino,
la Júlia Cleus,
la Nina Codó,
la Montse,
fan tots aquests personatges
que donen el contrapunt divertit,
que et quedes amb ganes de més,
de fet.
Per mi és una trama que hi tornaria més,
no?
I els acompanya aquesta música,
que també quan ells es mouen,
és com que la música encara els dona més gràcia en el moviment
i més autenticitat.
A mi em sembla molt divertit aquí el Marcos.
Sí, y después hay otra parte de,
bueno,
que hablamos de la parte íntima de Dalí
y los sentimientos.
Hay alguna parte también de la película
que le habla íntimamente Dalí al periodista,
le empieza a contar cosas
que en verdad son cosas reales de la vida de Dalí,
pero que nunca se ha explicado nunca abiertamente,
porque hizo una gran investigación,
y todo eso había que sacarlo.
Bueno, hay una cosa,
el comentario que hace sobre Picasso,
este sí que es conocido,
al menos yo lo conocía.
Ah, ya, ya, sí, sí, sí, sí.
Y Picasso era un gran pintor,
y yo también.
Una pregunta,
como no vi la película ya la veré,
pero la pregunta es,
¿ese periodista está inventado?
Es decir,
¿esta entrevista no existió nunca?
¿Esa entrevista larga?
No.
No, no.
Se crea una...
Esto es ficticio.
Es ficticio.
Vale, vale, vale.
Lo que pasa es que se ha recaudado mucha información...
Precisament,
es un element que funciona fantásticament
per donar alabanza a la película.
Por ejemplo,
hay un momento de la película
que él habla de la gala
y entonces los sentimientos que él tiene
hacia su esposa,
¿vale?
Y ahí es un momento muy emotivo,
¿no?,
de la película.
Y había que arrancar para afuera
cosas que él tenía.
¿Podemos poner un momento la que pone...?
Es preciosa, ¿qué pasas ya?
Sí, es preciosa.
Sí, pero...
No sé si...
A ver si es esta.
No, esta...
Mira la música.
Esta es cuando se hace la fiesta en...
No, no, no.
No, no, no.
No, es la entrada.
Creo que la tienes que tener la siete.
Creo que es la siete.
Miradla la siete, un momento.
A ver, ya me me esposa...
Aquesta es la set.
Aquesta diu que es la set.
Esta es la siete.
Ah, vale, pues es esta.
Aquí él está hablando de su esposa.
Sí, ahora, ahora entra la parte romántica.
Con un sentimiento y con una...
Con una expresividad que dices tú,
yo no he visto en un candale así.
Perdó.
Li fa una declaració d'amor a la gala en aquest passatge
que qualsevol dona, de debò...
Os he dit que em vindria dintre del programa
el nom del pintor que recorda.
Modesto Urgell.
Ah, l'Urgell, l'Urgell.
Que és fantàstic.
Que dèiem, però és fantàstic.
Pues sí, sí.
Mira, aquí a él, el periodista mismo se queda emocionado.
Sí, aquí li fa una descripció de la gala,
que és poesia.
I aquí és on Dalí explica
què va representar gala per ell.
I aquí entens per què ell firmava gala salvador Dalí.
És que eren co-creadors.
Ella l'estimulava, l'instigava,
el nodria, li nodria el cervell.
Era su musa.
Sí, però musa és una parola que malauradament...
Està deteriorada.
Està deteriorada.
i s'entén com aquella dona
meitat espollada amb una gasa...
Ah, no, no, m'ha refletat.
I gala va ser...
Era una...
Era una instigadora.
O sigui, ella agafava un nom...
Ella no sabia crear, no sabia pintar,
o no sabia fer fotos com va fer en Marc Enns,
o no sabia fer poesia com li va fer fer al Polé Luà,
però ella veia el talent
i Andalí va veure el talent i la capacitat de crear
i ella li posava ingredients
perquè el seu cervell bullís i explotés.
Esto mismo me pasa a mí con mi esposa.
Uau.
En serio, no, no.
És meravellós.
És mi mayor consejera.
Yo también con...
Con mi mayor consejera.
Yo estoy haciendo cosas,
si me viene y me va diciendo cosas,
pues si tiene razón.
Pero si tiene razón.
Incluso me corrige y me va diciendo...
O aportar...
O aportar...
Jo crec que ella el temptava,
en Andalí,
li explicava històries diferents,
li aportava,
posia fotos,
li llegia,
li posava estímuls
en el seu cervell
a veure què passava.
i aquí era un estímul creatiu brutal.
Clar,
perquè Andalí no deixava de ser un home
d'una capital de província
relativament petita en aquell moment
i en canvi ella venia d'un París
absolutament d'allò
i com diu ella molt bé,
de dos parelles prèvies
absolutament potents,
és a dir,
potentíssimes.
Gràcies a ella.
I gràcies a ella.
Ella els va fer així.
És a dir,
a Paul-Éluard
el va crear ella.
Ella li va donar l'autoestima
i ella li repassava els poemes
quan estaven junts tancats
en un lloc
per exemple
en problemes de respiració
que és on es van conèixer
molts jovenets
i en el Max,
o sigui,
va ser ella
la que li proposava
aquestes fotos
tan diferents,
no?
Ella els deia
tu pots,
ella els deia
per què no fem això,
ella els deia
has vist això,
has provat això,
intenta-ho
perquè pots fer-ho.
I ells,
que estaven enamorats
d'ella bojament,
que la dona
a la que
idolatraven
els digués això,
els feia pensar
doncs va,
si ho intento,
no hi puc,
i va,
em llenço.
I era un equip brutal.
Brutal.
Penso que està parlant
de mi esposa.
Sí, sí.
De les nostres en general.
Que meravellós.
Sí, sí,
la veritat és que
em sembla que
pel que diem
tots tenim la sort
de tindre
unes col·laboradores
molt importants.
Més que col·laboradores,
a vegades...
El petit batís
és que no som de l'í,
però bueno,
aquest és un petit matís.
Petit matís.
De diferents maneres
es pot ser en la vida.
És déu-n'hi-do,
cadascú ho intenta
de la seva manera.
Vull dir que això és...
No, no,
però el Dalí...
Dalí era el personatge.
Ells van creant-ho junts,
aquest personatge.
O sigui, Dalí...
De fet,
el Dalí que coneixem
en aquesta pel·li,
jo insisteixo,
és el Dalí persona
i ell i Gala
van crear
el Dalí personatge
a consciència.
Es veu a la pel·lícula
com es posa
el personatge
de Dalí
i com se'l treu.
És una cuirassa
el personatge.
És una estratègia
de màrqueting
espectacular
i de sacsejar
la societat del moment.
Ara parlo el personatge.
Ara anem a treure...
Aquí he de ser...
Perquè hi ha molta competència
en el món pictòric
sempre
i en el surrealisme
era un moment
d'altíssima competència.
Era molt difícil
cridar l'atenció
en aquell moment.
Sí.
I ell ho va saber fer.
És un superfers, sí.
I tenia el talent
per fer-ho,
tenia la capacitat artística
excepcional per fer-ho
i va tenir al costat
aquesta co-creadora
que el va ajudar
amb tota la resta
que si no,
no vas enlloc.
O et mor sense
conèixer l'èxit
i es conèix, no,
un temps després
com tants altres artistes.
I, per exemple,
hi ha coses de Dalí.
Una cosa que em comentó
a mi el Joan Frank
que em diu
que el Dalí
la música que li gustava
molt
li gustava el jazz.
Llavors em diu
o tenim que fer
algun toque de jazz
en algun moment
o tenim que fer
una pieza de jazz.
Hi ha una pieza
de la pelicula,
bueno,
hi ha un trozo
de la pelicula
que aparecen
los alemanes
i al final d'allí
ell me pidio
una trompeta de jazz.
Al final d'allí
i dit,
però com la trompeta
de jazz aquí?
Sí, sí,
que ell se marcha,
aquí,
pues ell tiene que
haver un toque de jazz.
I incluso
la fiesta
que se le hace,
que se le hace,
mi se ha fer
una pieza de jazz.
Una pieza de jazz.
I jo dic,
però bueno,
lo que hacía la Esther,
¿qué pasa?
Que eres todo terreno,
te metes allá.
Puedes poner la pieza
de jazz,
que es la
la 6,
la número 6,
que es la fiesta
que le hacen.
Sí,
se van a Nueva York
també.
Sí,
se van a Nueva York,
sí.
Clar,
clar,
clar,
la viatge famosa
a Nueva York.
Bueno,
quan van vindre
els alemanys.
a la
Un franc que me dijo hay que hacer algo de jazz
porque a él le encantaba el jazz, ¿no?
Le encantaba ese toque, y dije, bueno, pues...
Fantástica, ensamble fantástica.
I li deia el Marcús ara, ¿no?, que és una peça que s'ha creat avui dia,
és a dir, el 2020 escaig, però teletransporta directament en aquella època
i aquell possible pas a Nova York que ells van fer, ¿no?, als anys 40-50...
El tipo de instrumento que he utilizado precisamente son instrumentos americanos.
Este tipo de trompeta es americana, que tal, el con trabajo también es americano,
bueno, he cogido de allá, de la zona que había d'ahí, los instrumentos de aquella zona.
Analógicos y realistas.
De aquella zona, porque no todos los instrumentos sonan igual, o sea,
tú coges un contrabajo de una marca y coges de otro y es diferente.
Tú coges un clarinete de una marca y coges de otro y encima te suena a época.
Entonces, yo qué sé, música de Charleston y los instrumentos que había en aquella época
no tiene nada que ver con los que hay hoy en día.
Una feina milimétrica, jo ho estic descobrint ara també aquí una mica amb vosaltres,
som el Marcús, feina milimètrica de quin instrument, que sona...
Un compositor tiene que pensar en todo, o sea, no simplemente pongo música y ya está,
sino lo que hablábamos, primero los personajes, el sonido que tiene cada uno,
y después la época, ¿qué instrumentos voy a utilizar?
Y después la configuración de una orquesta,
porque según cómo tú configuras una orquesta, sona de una manera o sona de otra.
Si tú, por ejemplo, pones 20 violines, 10 violas y yo qué sé, y otros 10...
¿Cuatro chelos?
Chelos, tiene un sonido y eso seman timbres,
pero si utilizas al revés cuatro violines, pones más violas y subes más chelos,
coge otro timbre, entonces eso seman timbres.
Yo creo que...
Y tienes que ir mezclando para sacar un sonido.
El que més estingeix la música del Marcús, des que ens coneixem,
el que he sentit, que ella em va passant sempre el que va fent moltes vegades,
és que allà no veus la traducció d'un encàrrec, sinó que veus un treball...
O sigui, ell s'ha fet la comanda, se l'ha fet seva...
Se l'ha fet seva, se l'ha fet seva.
I llavors ho treus com un treball personal.
I això és el que et dona aquest toc molt precís i molt especial.
Mira, sabéis que yo he hecho cinco películas con Agustí Villaronga.
Sí.
Y ahora tenía otros proyectos, lo que pasa que Villaronga ha fallecido, ¿no?
Pero teníamos otros proyectos más para adelante y proyectos importantes teníamos,
que me ha hablado de algunos, de algunos de bastantes millones.
Pero una cosa que sí me pasó con Agustín, que al principio la primera película que hice yo con Agustín,
él me marcaba mucho lo que quería.
Pero después yo le hacía lo que él quería y también le traía yo mi propuesta.
¿Esta opción?
Aparte.
Y escuchábamos lo suyo, después lo hacía yo y siempre al principio decía, no, no,
pero después se la explicaba, se la explicaba por qué estos instrumentos, por qué estos sonidos,
por qué estas voces, por qué tal.
Y entonces se quedaba y decía, es que tienes una imaginación impresionante.
O sea, yo no me había dado cuenta de estas mismas cosas como director no se había dado cuenta.
Y a la segunda película ya no me decía nada, tú tráime...
Claro, la que llegues a este grado de los posos...
Una cosa, parlant de l'Agustín Villaronga, diem en todo caso els títols,
perquè alguns dels espectadors que ens estan oient segurament els han vist que sàpiguin que la música,
la banda era teva.
O sigui, tenim Incerta Glòria, Nacido Rei...
Primero fue El Testament de la Rosa.
Sí, primer el Testament de la Rosa.
Después fue Incerta Glòria.
Incerta Glòria.
Nacido Rei.
El Ventre del Mar.
Y la darrera, que es Loli Tormenta.
Que es la que no vio terminada.
Es la que no vio llegada.
No vio terminada del todo.
Casi terminada, pero no terminada del todo.
Clar, és una relació important, eh, ja, entre director i compositor.
Ho és sempre, esclar, depèn.
Amb el Joan Frank has fet dues o tres?
No, amb el Joan Frank he hecho dos.
Dues.
Y él era porque él estaba enamorado de mi trabajo con Agustín Villaronga, porque él era un seguidor de Agustín.
Y entonces me acuerdo, la primera vez que contactó conmigo, me dijo, ¿dónde estás? ¿dónde estás? Voy a verte.
Y yo, bueno, yo estoy a la Costa Brava, me acuerdo.
Y que él vino.
Pues no tomabas de allá, que voy allá, que vamos a comer juntos.
Me dijo, que tengo que hablar contigo.
Bueno, fuimos a comer a un restaurante y todo, y él no me explicaba el qué, no me explicaba el qué.
Y nada, nada.
No, no, no, y tómate, y tal.
Y después me voy a tomar algo por ahí, y bueno, y aún no me explicaba nada.
Y al final me dice, es que tengo una película y me gustaría que hicieras tú la banda sonora.
Dice, pues estoy enamorado del trabajo de Agustín y el tuyo.
Claro, claro.
De los dos.
Y yo cuando me explicó lo que era, le dije, Joan, sí, te lo voy a hacer.
Se me puso a llorar, de verdad, estaba enamorado.
Ahí me di cuenta que estaba enamorado de mi trabajo, de verdad.
O sea, se puso, se puso literalmente a llorar.
Y entonces también me demostró que es una persona con la suficiente sensibilidad como para hacer buen cine.
Porque para hacer buen cine hay que tener sensibilidad.
Pues sí.
Y más para representar a un personaje como es Dalí.
Tienes que tener una sensibilidad especial.
Anastasi, tú no vas a ver la película.
No, malauradament, que en aquest moment tinc molta ràbia de no haver-la vist.
Però estàs al tanto de La vida i miracles d'Ester Noviola.
D'Ester Noviola.
L'actriu que tenim avui aquí amb nosaltres.
I la vida i miracles no, la seva carrera, en aquest cas, sí, la vida i miracles d'una actriu és la seva carrera.
No, no, simplement és una carrera variada, variada.
Tens coproduccions en França per un cantó, per exemple.
Tens sèries, bueno, de fet la coproducció en França és una sèrie, em sembla recordar, no?
La de la coproducció...
Demà en la presentam.
No, no, no, no, espera.
D'Adam de Monceau.
Ah, això va ser... Això era una cosa que es feia abans que es deien les TV Movies.
Una TV Movies, sí, sí.
Això era una cosa nova que va sorgir.
Val bé.
Llavors són com dues pel·lícules d'hora i escatx.
Sí.
I efectivament era una coproducció...
La dama de Monceau.
La dama de Monceau.
Monceau.
Tens ara molt recent, el 23, vas fer la teoria dels cossos.
De Ramon Almadas.
Sí, sí. I la teoria dels cossos veig que també va ser una doble activitat allà també, a part de ser actriu.
Una triple activitat.
Una triple activitat en realitat.
Una triple activitat en realitat.
Els cossos vam treballar tots molt durs.
És veritat, una triple, una triple.
Què va ser?
Estava com a Joan de Direcció.
Exacte.
Amb el Joan Ramon, i que també ens coneixem de fa molts anys, i a part vaig estar de producció associada també.
Molt bé.
A més, tenim el 2008, Íntimos i Estranyos, tres històries i medias.
Del Rubén Alonso.
Del Rubén Alonso.
Estàs trobat tot?
Escribem la pel·lícula de l'aquest tipus.
Perdona?
Ho has trobat tot, veig.
Sí, ho trobat tot.
El Sin Límites, el que aquí va ser l'Italaxes d'allò, la pel·lícula sobre l'Orca.
I on surt també un Dalí molt ben fet pel Robert Pattinson.
Un Dalí també pel Robert Pattinson.
Dels primers papers, diguem, que ningú coneixia encara el Pattinson.
Correcte.
Jo estava en aquell moment treballant amb la productora aquella, per un altre cantó, pels despatxos,
i vaig conèixer en el Pattinson, en aquest cas.
Ens devíem veure en algun moment.
Tot sí.
Ell va fer un súper bon treball allà, era un encantador.
I després, el Tirant lo Blanc, amb el Vicente Aranda, en el 2006,
per mi bastant interessant també, difícil, no era difícil de fer.
Molt difícil, perquè parlem d'un director que un dia li diuen, no?, em deia,
Esther, és que un dia me dicen que tenemos 100 millones, 10 millones,
y el día siguiente que tenemos un millón.
Penso que el Vicente, que conec molt bé, conec la seva parella, que és la Teresa Fort, la muntadora,
i realment va patir com un vedell aquella pel·lícula.
Molt, jo parlava molt amb ell, es tenia molt bona relació,
i va patir molt, ell no sabia què es trobaria al set,
s'esperava 20 cavalls, no n'hi havia cap,
van haver-hi molts moviments molt poc clars i molt poc transparents de diners,
és a dir, una producció molt complicada, i ell ja va patir moltíssim.
I tant, solament un director pot saber el que s'arriba a patir en coses d'aquest tipus.
Després estàs a Crampa, que el 2000, quan eres molt joveneta,
encara ets joveneta, però et met joveneta, diguem.
Bueno, tenia 16 anys, no?
16 anys.
Allà sí, tenia...
83, 17.
No, 16, no, 16 tenia, 15, 16, sí.
Perquè vam rodar, clar, això es diu 2000, però vam rodar el 99.
El 99, allà.
Doncs mira, aquí tenim una cosa en comú,
i és que jo amb el Joan vaig muntar-li una de les seves pel·lícules,
que va ser Les Cuses, i ell era, com tu saps,
un dels que estava darrere de l'operació.
Sí, sí.
El vas patir també, potser?
Has fet cara com...
No, no, no va patir res, estàs tranquil·la, no.
No, jo no ho vaig patir, ja t'ho diré amb tu per si hi ha gent que pateix més que d'altres.
Escolta, Esther, lo de Minsk en té...
Bielorrusia.
En té mosquet, mosquet, mosquet, mosquet.
Com ha anat, això?
Ah, sí, m'ho ha dit abans ell, ja això no ho sabia.
Com va ser?
Doncs Minsk va ser, a veure, va ser una oportunitat per aprendre.
Me'n vaig anar amb una companyia de teatre francès, que es deia Domènech Le Pranto.
Deman de preguntar.
Quan, el primer cop que vaig anar, ells feien estades a Minsk per anar a l'Acadèmia de les Arts de Minsk,
que és com poder-te'n anar al lloc on més t'ensenyaran d'aquest planeta.
Allà vas aprendre rus o ja hi havies...
No, no, allà el vaig aprendre.
Allà vaig arribar allà per preguntar si era...
Quant temps vas passar allà?
Vaig fer tres estades. La primera crec que va ser d'un mes i escaig.
La segona, dos mesos.
I la tercera, tres mesos.
O així, no?
Molt bé.
I va ser una experiència excepcional.
Penseu que allà són artistes d'elit, el que passa que no poden sortir del seu país.
Jo me'n recordo comentar-ho, les noies, les actrius d'allà, eren totes guapíssimes.
eren unes actrius d'un nivell que ens donen 10.000 voltes a totes les altres d'aquí.
I els hi deia, sort, sort que no parleu anglès i que no podeu sortir perquè us enduríeu oblidat de Hollywood.
Unes dones que eren capaços de fer-te el paper d'una dona gran i el paper d'una dona preciosa a la mateixa obra
i no te n'adonaves fins que sortia a saludar i deies, falta la Valletón.
Ja, ja, ja, on està.
No? Una gent boníssima.
T'ha vist, està, està.
Allà vaig a...
Sí, sí.
I abans que això, inclusive tot el laberint rombles, que llavors ja eres una nena total a laberint d'ombra.
Sí, laberint d'ombra està molt joveneta, sí.
Una cosa, estem a 20.55 i no voldria, perquè ja sé que després, l'últim minut, sempre se't tira a sobre.
Per tots dos, hi ha la pregunta de... es pot parlar de projectes?
Perquè a vegades...
Sí, home, sí.
Un no vol, però jo crec que, bueno, sempre, i de cara a l'espectador,
sembla que Radio 2Ban també els dona alguna premícia, no?
Alguna cosa.
Com a estem de projectes?
A veure, Marcús.
A veure, a veure, jo con el Agustí de Villaronga treballava molt i tenia projectes que es han ido,
perquè es han ido con ell, estos projectes.
Entón, jo he teniu un poquito de...
He fet aquesta pel·lícula amb Joan Fran, però he teniu un poquito de paró quan tenia altres projectes con ell.
Hi ha coses que havia dit, a lo millor, que no, perquè tenia les coses que fer amb Agustí,
i a mi no m'agrada estar en dos projectes al mateix temps,
perquè, doncs, jo, psicològicament, te tens que meter en uno,
i si cambies a otro, és que és com si te canviaran la psicologia,
perquè fins que no coges el ton de la pel·lícula, ahí no estàs.
Llavors, ara, després de això, el que sí que m'a llamó a mí fue el José Mota,
la pel·lícula per l'any que viene,
que és un tipus de pel·lícula així com la vida és bella,
que ara ja estan buscant les ubicacions i tot això.
Però el que passa és que aquí hi ha quatre músics seleccionats.
No és que hi ha quatre músics, hi havia tres músics seleccionats,
però Enrique del Pozo, el parlò de mi,
i llavors ell me llamó per telèfono,
perquè escolté música mía i li gustó,
i llavors m'he passant part del guió de l'any que van a fer ara,
i li he fet jo parte de la música del final,
que a ell era el que més li preocupava de la pel·lícula,
aquesta parte, lo que més li preocupava.
I, bueno, per ara li han cantat,
però ara tinc posibilitats,
però tampoc vull dir que la valla a fer 100%,
perquè un dels músics que hi ha és el que hizo La vida és bella,
també, de seleccionat.
I hi ha d'altres dos que també són de renombre.
Si lo llego a coger,
ja me puc dar con un canto de los dientes.
¿Y tú, Esther?
Doncs, a veure, jo com a bona productora associada
gastaré aquest minut que em doneu
per dir que, sisplau, aneu al cinema,
aneu a veure la pel·li del Dalí,
hi ha molts cinemes que encara estan fent.
Us proposo, des de la productora,
tothom que vulgui em pot contactar
i que em digui que se'n va al cinema,
nosaltres paguem l'entrada,
i ens diu que bé,
després d'escoltar el podcast
o el programa en directe
de ràdio d'Esvern,
li paguem la segona entrada
perquè pugui anar acompanyat o acompanyada.
Molt bé.
I com que he anat tan ràpid,
acabo per dir-vos que sí,
tinc un projecte que ara rodarem al Fabre.
No té res a veure,
és Sankifetja,
ho dirigeix també el Joan Ramon Armadàs,
una cosa molt canyera
i molt divertida.
Ja us convidarem també a conèixer-la.
Molt bé.
Participes també en la producció?
I espero poder participar
en la producció associada també, sí.
Està bé aquesta comina, sí.
Molt bé, molt bé.
Lo de producció com ha sigut?
Va néixer fa poc?
Per necessitat.
Ja, ja.
Volíem tirar endavant projectes
i faltaven mans,
i jo ara estic en un moment de la meva vida
en què tinc ganes d'empenyar
projectes que m'interessin.
Clar, no estic buscant un recorregut
d'anar-me a Hollywood,
i estones així,
sinó a sotts empenyar cinema català.
i neix d'aquí,
de dir, vull que funcioni el cinema català,
vull que n'hi hagi, vull fer-ne,
i que se'n pugui fer,
i focus.
Molt bé, molt bé.
Estupendo.
Bé, escoltem.
Bé, molta merda.
Molt de tot, sí.
Molt de tot.
Sorti merda, ens en va bé tot.
De nou, agrair-vos a tots dos.
Esther, ha estat un plaer
tindre't aquí amb nosaltres.
Igualment, un plaer.
Mercús, què t'ha de dir?
Tenim bona amistat
al marge del que és la feina.
És a dir,
que em sembla
que parlo en nom teu.
I tant,
jo encantada.
Te conèixer,
te conèixer, te conèixer.
Ha sigut un programa
que per nosaltres...
Diferent, a més a més.
És un plaer,
perquè és diferent.
Normalment,
estem nosaltres dos
amb la batalleta cotidiana.
No sé com ho hacéis,
però sempre s'ha de corto con vosotros.
Sí.
Si passa el tempo ràpid.
Aquesta és la música
dels títols de crèdit,
eh, Mercús?
Sí, és la música de crèdit.
Escoltem una de aquesta,
ha sortit.
Sí.
Doncs vinga,
amb aquesta música
acomiadarem el programa.
Moltes gràcies.
Txau.
Deu-la amb nosaltres també
fins al final.
Txau.
Adéu.
Txau.
Txau.
Txau.
Txau.