Cinema sense condicions
Bona tarda, amics i amigues de Ràdio d'Esvern,
Això és cinema sense condicions, i avui comencem amb la banda sonora d'una pel·lícula
que l'hem declarat el clàssic de la setmana, que és l'aventura de Michelangelo Antonioni, 1960.
Ja ha passat més de mig segle.
Bona tarda, Andrea... Ai, perdona. Bona tarda, Lluna.
Bona tarda.
Com estem?
Molt bé.
Estupendo. Bona tarda, Anastasi.
Bona tarda, bona tarda.
Preparats?
Preparadíssim.
Molt bé. Bona tarda, Ignasi.
Què tal? Bona tarda.
Molt bé. Doncs aquí estem l'equip habitual,
i, bueno, tal com m'he dit, comencem parlant del clàssic de la setmana,
que ens va costar poc posar-nos d'acord, com sempre, amb una pel·lícula emblemàtica,
la pel·lícula L'Aventura, de 1960, de Michelangelo Antonioni,
que obre la seva trilogia sobre la incomunicació,
que després continuaria l'any 61 amb la note, la nit, i el 1962 la tancaria amb l'eclipse.
Aquesta pel·lícula és una pel·lícula que dura 145 minuts i està interpretada, amb els principals papers,
per a Lea Massari, Mònica Vitti, Gabriele Fersetti i Dominic Blanchard.
Està feta amb una fotografia en blanc i negre extraordinària d'Algo Escavarda,
i rodada majoritàriament a la illa de Sicília.
La música que heu sentit és de Giovanni Fusco,
i dintre de la banda sonora hi ha un tema transmi que està interpretat per Fausto Papetti.
Bé, dit això, i per començar a entrar en el tema, Ignasi, com sempre,
què ens pots dir de l'aventura?
Bé, com que és la segona pel·lícula que comentem d'Antonioni...
És cert, sí.
Jo crec que ja estem en disposició de fer una reflexió sobre...
Es parla que aquesta pel·lícula és la que d'alguna manera obre el concepte de cinema modern.
Jo no estaria d'acord, el que passa és que...
Jo diria que gairebé obre més aviat el cinema postmodern.
Ja saps la meva mania amb la postmodernitat.
Sí, jo la correcte, també, sí.
La meva mania.
Però diré per què, perquè, home, cinema modern,
de l'Orson Walls jo crec que també trencava moltes coses, no?
I avançava amb el llenguatge cinematogràfic.
I, en canvi, l'aventura potser és, en la línia d'Antonioni,
un tipus de pel·lícula que continu...
Bé, abundava ja, i a partir d'aquí em va enfilar que fa fort, no?
I fins a arribar a Blow Up, no?, que la van veure i més enllà.
Que treballa uns arguments que són, el que se't diuen, elusius, no?
És a dir, de què van les pel·lícules?
Bueno, jo diria que ell introdueix aquí el concepte dels temps morts,
que és una qüestió que després, amb més o menys fortuna, l'ha tractat molta gent.
Sí, però ja no és només això que això que s'esperava a l'Orson Walls l'exesperava.
Diu que l'Antonioni amb ell l'exesperava.
Perquè estan molt antípodes.
No, clar, perquè, efectivament, perquè diu,
una dona avançant per una carretera, i un pensa,
bueno, tallarà, no ens mantindrà els cinc minuts que triga a travessar la carretera, no?
Doncs sí, sí, ens manté els cinc minuts i la dona desapareix de quadra
i encara continua mostrant-nos la carretera.
Buida, buida.
A tu t'ha passat això una mica.
A mi és cert que això que dius absolutament així,
la manera de rodar i la manera de muntar, és aquesta.
Però a mi aquesta vegada no m'ha passat massa aquest fet, eh?
Depèn, ja saps el cinema, que depèn molt de l'estat d'ànim, eh?
M'he agafat un moment que la pel·lícula m'ha entrat com una pel·lícula moderna.
Entenc que es digui, fins i tot, que hi ha una certa modernitat en la pel·lícula,
quan entenem per modernitat que podria ser una pel·lícula d'avui en dia, per entendre'ns.
Sí, perquè, a veure, hi ha una característica d'Antrenoni que és evident,
que jo penso, que és el fet que, per ell gairebé que sembla que sigui més important
la composició de les imatges, és a dir, hi ha els espais buits,
algú s'ha atrevit a dir, i a l'aventura hi ha un moment que sembla talment
un quadre de Quiricó, d'aquells arcs, d'una zona d'arquitectura totalment quiriquiana.
Que és de Mussolini, que era de l'època de Mussolini.
Sí, sí, sí, és neoclassicista.
Aquest mateix comentari el vam fer amb l'Anna veient la pel·lícula.
Això és Quirico.
Sí, sí, sí.
A veure, està fascinat per les arquitectures,
està fascinat per la desolació dels espais, les ciutats buides, l'eclipse,
pràcticament la ciutat està sempre buida, no es veu absolutament gairebé ningú.
I la illa, una illa volcànica sense vegetació, despullada absolutament.
Sí, sí, que és curiós perquè aconsegueix, tot i que va tenir un rodatge allà d'entès,
la producció va perillà completament, però és curiós com al principi,
quan arriben l'illa, per això que l'entorn és més important gairebé que els personatges, no?
L'illa sembla, bueno, del Mediterrani, no?
Jo, mira, anem a prendre aquí el sol una estoneta, no?
Bueno, és bucànic, eh?
Ja té una característica peculiar que la manta molt.
Sí, clar.
Però bueno, sí, sí, té raó.
Però que, bueno, que al principi...
Podria ser una bonica illa mediterrània.
Al principi no amenaça, i en canvi...
Aquesta falta de vida, del paisatge...
Del paisatge, ell va dir, perquè jo vas llegir una entrevista que va fer l'any 75,
i va dir que el personatge amb l'aventura per ell era un...
Ai, el personatge, l'espai, els exteriors...
Era un personatge.
Per ell era un personatge més.
Sí, per ell és un personatge que es va tornant ubac, amenaçador.
Sí.
Perquè des del moment en què la Lea Massari desapareix...
Desapareix, això ha fet, clar.
Veu mal temps, és a dir, tot és ja desolació i mal rotllo,
i la roca aquella que cau de muntanya avall,
inesperadament, que deixa la Mònica Viti allò una mica...
I al mar, la filmació del començament d'un fibló...
D'un fibló.
No sé si se'n recordeu.
Hi ha un fibló a això del mar, sí, sí.
I ell comenta que es va emprenyar molt amb l'equip de filmació,
perquè, naturalment, això no estava preparat,
i això va succeir.
I ell volia que estigués tot filmat,
i no el van filmar perquè s'estaven distraient amb altres coses.
Es veu solament el fibló bastant llunyà,
i que dius, bueno, això es devia anar escoltant o no.
En tot cas, no hi ha progrés.
Ell va posar el que va poder trobar.
Sí, sobre això jo hi he citat una anècdota molt divertida,
perquè es veu que...
Jo crec que és una botada d'ell, eh?
Però ho diu, eh?
En un llibre, diu talment, diu,
volia rodar això, el que tu dius, el fibló aquest,
i diu, però va aparèixer un mariner,
i va dir que una nit de Nadal
el seu pare li va ensenyar
com frenar els fiblons i les tempestes de mar,
va pronunciar unes paraules
i com que hi ha cel,
que el fibló va desaparèixer.
El va fotre totalment, vaja.
Si no, si no, no, no, no.
Però, de veritat, ho diu l'Antonio,
i això, vaja.
En realitat, el que sí és cert
és que la societat italiana,
perquè jo estic fent ara una pel·lícula
que parla de l'etapa just anterior a tot això,
i també un historiador que surt en la documental
parla d'aquesta societat italiana,
està entrant a l'etapa de la modernitat.
És a dir, és cert que venen d'una etapa,
que és l'etapa del feixisme,
i després del postfeixisme,
i realment sí que és cert
que aquesta gent que ve a l'any 60
s'assembla a la nostra,
a la nostra gent dels anys 60,
perquè jo hi eren allà i tenia aquells anys,
més o menys, que tenen els protagonistes,
i realment sí que és cert
que aquella gent sí que notes
que estan començant a viure
una cosa que feia un moment
no podien haver viscut.
I després, des d'una posició privilegiada,
estem parlant d'una societat
totalment privilegiada,
és una burguesia,
és una alta burguesia d'alt nivell.
El pare de la noia
és un constructor absolutament,
un pare d'una de les protagonistes,
és un constructor absolutament
supermultimilionari.
Tots tenen un nivellàs.
Però també tenim que tindre en compte
una cosa, eh?
jo vaig llegir que Antonioni
la censura li va avortar
moltíssims plans.
Ah, sí?
I llavors a mi em va recordar una mica,
si se'n recordeu d'aquelles pel·lícules
del Saura,
que encara estaven fetes
en temps de la dictadura
i llavors tenien que posar situacions,
per exemple,
i per mi em frappé,
una mica que nosaltres dèiem
és que les pel·lícules del Saura
s'han de llegir entre línies, no?
Sí, sí.
Bé, doncs,
jo crec que Antonioni
va iniciar
un segle de cinema...
Tots dir aquest tipus de manera
de explicar.
Sí, perquè
quan tu comentaves
el de la incomunicació
va arribar un moment
que ella es va emprenyar
amb la crítica
perquè li deien...
Ell va dir,
diu, escolteu,
jo no faig cinema
sobre la incomunicació.
Jo, en tot cas,
mostro la incomunicació.
Bé.
Sí, però com a fruit...
Per això dic
que és més postmoderna
que moderna,
perquè...
Doncs sí,
en aquest sentit,
sí.
en el sentit que es tracta
d'uns personatges...
Ell sempre diu
que el problema
és que...
En l'època
quan rodava la pel·lícula
diu que el problema
és que encara estem
acceptant
unes normes de societat
que són massa obsoletes,
però el problema
és que no tenim
recanvi.
Això correcte
amb el que jo dic
quan hi ha la ideologia.
El comunisme
és un fracàs,
el capitalisme
segueix
molestat molt
en certs aspectes,
estem orfes.
Els personatges
d'anteriori
estan orfes,
tenen molt de temps lliure,
molts calers,
evidentment el treballador
que es lleva a les 6 del matí
no està per gaires bròquils,
però estan com
fastiguejats de tot.
La Lea Massari
desapareix
o se suïcida,
vés a saber què passa
amb aquesta dona,
però
és la primera
que notes
què li passa.
És ni amb tu
ni sense tu,
no?
És com
nyiqui-nyiqui
constant
amb el protagonista.
D'entrada
ja tenim també
el pare
que amb ella
li marca la línia,
diu
amb aquest tio
res.
Sí,
perquè de fet
el Sandro
és un penques.
I a última hora...
A mi és un personatge
que en cau particularment
malament, eh?
Té una
jeta,
permeteu-me el castellonisme.
Sí,
jo a vegades
admiro aquest tipus
de jeta,
perquè res,
com que jo no soc gens així,
admiro que algú sigui,
però té raó,
és un personatge
que està...
És un teva dur,
un vividor.
Un vividor,
un morro,
m'ho demostra a les escenes.
Té un morro
que és impressionant.
A la nit,
diguem que la deixa sola
amb ella al final de la pel·lícula
i se'n va amb una altra dona
quan no té cap necessitat
absolutament,
cap ni un.
No, bueno,
és igual.
Simplement una mena
de divertiment.
Aleshores es posa a plorar
i la Mónica Viti
encara li va cap allà.
Sí, encara.
Bueno,
perquè aquests homes
tenen sorra.
Hi ha un tema,
sí,
hi ha un tema
perquè a Blow Up
també el fotògraf
com tracta les models,
les tracta a patades.
Hi ha una cosa
de l'Antonioni,
jo no me l'imagino
perquè ell estava molt,
en aquella època
estava molt enamorat
de la Viti.
La primera pel·lícula
que feia amb ella.
De fet,
i es nota,
perquè l'estima
tal com l'afirma
l'està estimant.
No és la càmera
sinó que és el director.
I com la vesteix
i com la segueix la càmera.
I la pròpia Viti
ha dit comunicar-se res,
tot el contrari,
més aviat el que vol
és estima i amor
i més aviat
està transmetent
aquest efecte.
Sí, sí,
molt carnal
i molt...
Aquesta necessitat
de ser estimada.
Vull dir que no és tan fred.
Qui no és capaç d'estimar
és el tros d'esuro
del Sandro.
Aquest sí,
aquest és un egoista,
no té remei.
No té remei.
Ell es tira
tot el que se li posa
a tiro i ja està.
I a més no té esma
perquè diu
clar,
jo sóc un arquitecte
i tenia projectes
però vaig acabar fent
càlculs,
no números,
no?
No, no.
De projectes dels altres.
Perquè ets
un gandul,
home.
Sí, senyor.
Sí, sí.
Però bé,
deixem-nos
d'aquestes coses.
El problema
és que són personatges
buits.
Una mica,
els anys 60,
de fet s'estan notant
els efectes
del que ha passat
a la Guerra Mundial.
Perquè en Bertolucci,
en Rossellini,
tots estan tractant
personatges buits.
I jo diria que
socialment,
a Europa,
hi ha una
commoció cerebral,
per dir-ho així,
una consciència
commocionada,
perquè, home,
el de la Segona Guerra Mundial
està molt bèstia.
És un res molt fort.
60 milions de morts
no se'ls salta
un caldo.
Itàlia va viure
d'una manera molt dura.
Itàlia va viure
d'una manera molt dura,
tant com nosaltres,
diguem-ne aquí,
però, a més a més,
resulta que ells,
bueno,
van poder-se'n sortir
perquè va pujar
a la democràcia
amb un cristianisme
molt fort,
amb la religió
molt potent.
No oblidem que
la religió catòlica
té un pes molt important
a Itàlia.
El Vaticà està allà.
El Vaticà està allà
des de la primera escena.
Però, a més a més,
a Espanya no,
esclar,
a Espanya,
a més a més,
vam tenir que viure
encara tot el procés
posterior de la dictadura.
Per cert,
vosaltres encara
estàvem en la guerra,
per dir-ho.
Abundant
amb el tema religiós,
no vull deixar de dir
que si els nostres
oients veuen la pel·lícula,
veuran un moment
absolutament fellinià,
i és que està a la parella,
i de la capella aquella,
surten un centenar
entre clergues
i escolans,
tots vestits de negre,
una processó,
una cosa fellinià,
però de llibre.
D'acord,
però és per frenar
l'input violent del noi,
perquè el Sandro,
expressament,
a sobre que ell és un,
jo crec,
un desgraciat,
a sobre va
i espatlla
l'aquarela
que està fent
el noi
a la plaça,
i ho fa expressament,
i el noi ho veu,
i està a punt
de donar-li
un mastegon.
És important,
aquesta escena,
per veure com és el personatge,
inclús quan li diu
i jo de bagarres,
de bagarres,
d'emprenyamentes com aquestes
i de bufetades i tal,
n'hi donen moltes.
Sí,
a sobre és un fatxet.
A mi no m'espantaràs.
A sobre és un perdó de vida.
Escolta,
ell va de sobrat
i li tira el tinté
a sobre
del que havia dibuixat,
com vulgui dir,
va,
això és una merda,
jo això ho faig 50 vegades millor,
però sempre...
O d'expressar simplement l'altre.
No,
la creació,
simplement el no suporta,
no suporta,
és a dir,
ell està en un buit immens,
per això al final plora,
plora perquè s'adona
que és un desgraciat,
home,
que és un desgraciat absolut,
i no suporta,
no suporta,
no suporta el món.
En realitat és que
no s'aguanta ni ell mateix,
jo crec.
Sí,
està desubicat.
Per tant,
clar,
aquesta buidó
és el que jo crec
que més que modern,
perquè la modernitat,
des del segle XV-XVI
i fins als nostres dies,
per dir-ho d'alguna manera,
s'ha caracteritzat
per una fe
en la construcció,
en la cosa positiva,
en la racionalitat,
en la creença,
en uns valors.
Precisament,
aquesta...
Valors?
Els personatges d'Antoni Oni
estan carents de valors.
Valors que...
que brillen
per la seva absència,
sobretot,
quan agafem els personatges
i ens els posa
a dintre del llot aquell
i els envia a passejar.
Efectivament.
Aquell és el que?
Per tant,
jo ho veig més proper
a la postmodernitat,
que és la negació de tot.
A veure,
el propi Antoni Oni
té un factor,
que ja el vam comentar
quan parlàvem de Blow Up,
que és el fet
que de la...
tota la pel·lícula de Blow Up,
de fet,
és un exercici
que el que està fent
és reflexionar
sobre la impossibilitat
de tenir
ni mínima idea
del que és la realitat.
Però va ser
Deixeble de Rosalini.
Per tant,
i fins i tot
la primera pel·lícula
que va fer
tenia molt caire...
que estava una mica
encara amb el gaire
neorealista.
Hi ha un documental...
Després d'ell evoluciona...
Hi ha un documental
que es genta del por
que està
amb els inicis
del neorealisme.
Absolutament.
Un curt.
Un curt.
Sí, sí,
podria ser
un curt
del neorealisme.
Perfectament.
I, de fet,
una de les coses
que a mi més m'agrada
és que,
ho estàvem comentant abans,
és que jo el veig
un home contradictori,
absolutament contradictori,
perquè,
tot i l'abuidor
i l'absurd
i les situacions
inconexes,
és a dir,
tot aquest esfilargarçament
que jo crec
que s'està apropant
més a un discurs
postmodern
que no pas a la modernitat
des del punt de vista
cinematogràfic.
Tot i així,
el seu cinema
té una tangibilitat
i té una naturalitat
sembla que estiguem allà.
Perquè et remet
al televisiu.
Sembla que estiguem allà
a la posada,
diguem-ne,
a la fonda
on dormen.
Sembla que estiguem
allà,
junt amb ells.
Perquè et remet
sempre espais clàssics,
et remet sempre
a uns mons visuals
que reconeixes.
Absolutament.
Per tant,
això et posa
en un ambient
que et sents
agradablement acompanyat.
Però, a més a més,
no defuig
demostrar les ferides
de la guerra.
No, i són, i són,
i tant, i són.
Perquè es veuen
els edificis
més de ruït,
es veu que el terra
està en construcció
i amb reformes
perpètues,
passa per allà on passis,
i després,
per exemple,
si bé tenim
uns ambients
d'alta societat,
amb uns trajes,
perquè la roba
tant d'elles
com els trajes
dels homes
són extraordinàriament
d'una classe
i d'un
cuidado
i un esmer
bestial,
al costat d'això
tenim
que
està
la Clàudia
Cardinale,
ai, perdó,
la Clàudia,
el personatge
de Mònica Viti,
passejant pel carrer
mentre fa temps
esperant
amb ell
al Sandro,
i tenim
com una cinquantena
que es diu aviat
de Mossos
de la illa,
mirant-la
amb ella,
no hi ha ni una dona,
tots són homes,
mirant-la amb ella
i dient
deu ser francesa,
no?
I, a més a més,
mirant-la
d'alguna forma
ostentosa,
gairebé
agressiva,
no?
Aquella escena
és realment
molt agressiva
i realment
és molt,
a més,
també feliniana,
si tu vols,
perquè l'actitud
dels personatges...
Sí,
és com una violació
visual,
pràcticament.
És una violació
visual la que estan fent
i realment
és molt passada
de voltes,
segurament,
hi ha alguna cosa
d'això
que devia haver
a l'Itàlia
dels 60,
però està,
jo penso,
que s'ha serat.
Per això,
que,
Antonio,
a mi em desconcerta
el blow-up,
el propi discurs,
al final acaba desapareixent
de la pel·lícula
el propi fotògraf,
si et recordem
a l'últim pla.
Sí, sí, sí.
És a dir,
és com si tot
hagués estat un somni,
no?
O una mena de...
És que per mi
blow-up
és sobretot
una proposta estètica.
Ja, però això,
vull dir,
tot té...
Bé,
l'Ea Massari
desapareix
i mai més sabrem
què n'has desaparegut
amb aquesta dona,
no?
Però,
és a dir,
és que és...
Per un cantó
tenim tota aquesta cosa etèria
i per un altre cantó
és com molt palpable
i molt real
els espais que filma
i...
És a dir,
a mi em desconcerta
d'una manera agradable,
vull dir que...
D'això,
havia après unes notes
una mica...
Només que bon la letra
una mica marginal
respecte a la pel·lícula,
no les diré totes
perquè no hi caben
i a més no té sentit
dir-ho ara,
però sí que hi ha una cosa
que m'ha passat ara
i dient això
de la postmodernitat
has insistit molt,
jo veient la pel·lícula
i alguna escena en concret,
per exemple,
l'escena en què està
en el Sandro
i la d'allò
fent l'amor
i l'Anna...
No, l'Anna...
No.
L'Anna és l'Alema Sari,
la Clàudia.
Amb la Clàudia,
fent l'amor a l'habitació
i està des de baix mirant,
detectant
que allí estan passant coses.
La...
La d'allò,
la...
Ja el diré.
Mònica Vitti.
La Mònica Vitti.
Aquesta escena,
tota la construcció de l'escena,
la situació,
el to burges
de tota la situació
que s'està donant i tal,
a mi em va barremetre
al món
que és el món
de l'escola de Barcelona.
fixa't que en realitat
s'havia de produir
6 o 7 anys més tard.
És a dir,
pel·lícules del Carles Durant
o del Pere Portavella
o del Bofil,
que el tenim aquí al costat,
el teníem fa poc aquí al costat.
Però l'escola de Barcelona...
Anava per aquí,
curiosament.
L'escola de Barcelona
és el que comentava abans del Saura.
Sí.
Neix també sota la bota
del fascisme,
el franquisme aquí.
Em sorprèn per això
que la censura...
I també hauria d'utilitzar
uns camins de sortida
i de tractament
que eren...
Potser també fregaven
la postmodernitat, eh?
Escola,
però segur,
el que no entenc
per què Antonioni
en una Itàlia
suposadament
que sí té aquesta càrrega religiosa
però que no hi ha
una censura explícita
en tot cas,
per què havia de lluitar
contra això?
T'entenc, eh?
Que segurament es va produir, eh?
Però no sé si hi havia
la censura tant de vida.
Abans ho ha apuntat una mica
ho ha apuntat una mica
a l'Ignasi.
Antonioni,
encara que rebutjava
la qualificació
d'intel·lectual,
ho era.
Era una persona molt culta.
Sí, sí.
I jo,
veient la pel·lícula
i pensant-la,
se'n ve al cap
Moràvia,
Nietzsche i Camí.
Com a literatura...
És que l'existencialisme...
Ah, aquí està.
L'existencialisme...
Per això et dic que tu...
...del qual es parla també
molt referida a aquesta pel·lícula.
Nassos,
és que jo,
l'existencialisme,
no és postmodernitat,
però l'existencialisme
és nihilista
fins a cert punt.
És veritat
que té una mica més
de fer amb el ser humà
que no pas la postmodernitat
que t'està dient
conforma't
amb no tenir
ni punyetera idea mai
de què va la vida.
La postmodernitat
està dient això, no?
És a dir,
no hi ha possibilitat
cap ni una.
Bé,
l'existencialisme
no ha arribat
a aquest estret,
d'acord.
Però té molt
de negatiu,
de revisió negativa
de l'existència
i de patiment
precisament
per la foscor, no?
Per l'opacitat
de la vida, no?
I el paisatge
que ens porta
tota la pel·lícula
dels 140 minuts
gairebé
és aquest tipus
de paisatge.
Exacte.
O sigui,
et transporta
perquè em vaig fixar,
per exemple,
l'esmerc que hi ha
en mantindre
la línia de l'horitzó
amb totes les escenes marines
és una cosa
extraordinària, eh?
Aquest home
no improvisava res, eh?
Per sensació, sí, sí.
Aquest home
devia fer repetir
tomes i presses
i torna i torna
fins a trobar
la perfecció.
Per això
et deia
fora d'antena
que jo em vaig
recordar de tu
perquè moltes vegades
ens dius
el millor muntatge
és el que ens nota
i és que amb aquesta pel·lícula
no el notes tu.
No, clar, perquè estàs...
O sigui,
tu et deixes portar
per la mirada
de la Lea Massari
per la mirada
de la Mònica Viti
pels gestos
i el comportament
dubitatiu
contínuament
per això que dius tu
que no sap per on tirar
del Gabriele Fersetti
o sigui,
et deixes portar
tot això
i resulta que la càmera
t'hi porta, no?
O sigui, tu et deixes portar
i la càmera t'hi porta.
Estàs molt ben conduït
per la maneta,
sí, sí, de la maneta.
Un fet del doblatge.
El doblatge que en aquesta època
a Itàlia es doblava tant
o més que a Espanya.
De fet, són els inventors.
Mussolini és l'inventor
del doblatge.
Era la manera
d'evitar
de convertir-ho tot
en pel·lícula italiana,
igual que aquí
el mateix,
perquè les americanes
immediatament es convertien
i en el mateix temps
permetien la manipulació.
Del diàleg.
Del diàleg.
Evidentment.
Bé, el doblatge que en aquesta pel·lícula
jo penso que la veus
tant d'autor per un cantor
que et xoca,
però també passa en Felini, això, eh?
Que et xoca a dir
està molt doblada.
No sé si us hi fixeu,
però està molt doblada la pel·lícula.
És a dir, notes molt
que els ambients
estan allà
però que les veus
no estan integrades
en aquell ambient.
Si tens una bona escolta,
aquest tipus de detalls
es noten.
I s'ha mutat,
també, més a més,
a partir d'investigar el tema,
que sabia, segur
que estava doblada
perquè ho vaig sentir-ho així,
que la protagonista
sí que es va doblar ella mateixa.
Però hi ha algun actor
que sembla ser que no.
No diu en quin.
Però sembla que hi ha algun actor
que està doblat
per un altre professional
del doblatge.
Mentre que ella va voler
realment doblar-se ella mateixa.
L'Aviti.
L'Aviti, evidentment, va...
Perquè té una veu característica.
I va ser una veu molt ronca especial.
Una mica ronca.
Era molt difícil, allò.
Això, doncs, sí.
A mi,
hi ha un parell de coses
que m'agradaria dir.
La primera,
el Robert Grillet,
que és aquest escriptor...
El Enro Grillet.
Alain Rodríguez.
Alain Rodríguez.
Alain Rodríguez.
Bueno, doncs,
tu què saps?
Em va donar una educació francesa.
Per això, per això.
No en tinc cap mèrit.
Doncs,
com has dit?
Repeteix?
Alain Rodríguez.
Rodríguez.
Rodríguez.
Rodríguez.
Rodríguez.
Jo tota la vida
que dic Rodríguez.
Rodríguez.
D'acord.
Que, com sabem,
era cineasta
i sobretot escriptor
també de l'absurd, no?
I del surrealisme
i de totes aquestes coses
que li agradaven tant.
És curiós
perquè en Robert Grillet
li diu
a l'Antonioni
que la Lea Massari,
l'Anna,
d'alguna manera
és com un fantasma
que està present
al llarg de tota la pel·lícula,
com si fos
un personatge invisible
però que està allà
i que el s'està espiant.
És a dir,
que ell ha desaparegut
com que hi ha
la història del vaixell
de la barca de fons
que dona la pista
que potser
s'ha pujat
en aquella barca, no?
Per què no?
I hi ha aquesta primera part
d'investigació
en què es parla
que l'han vista
en una farmàcia.
Sí,
és el que anava a dir,
està permanentment
present en el guió.
Sí.
En el guió també.
Contínuament
estan parlant d'ella.
I de fet
està pressionant
la relació
entre ells dos.
perquè la Mònica
sobretot
ell no
perquè ell
com que és un tros de suro
cap problema
però la Mònica Viti
té un problema
de consciència
de dir
m'estic embolicant
amb el noi
de la meva amiga
que ha desaparegut
i això.
Bé,
l'Antonioni
que jo crec
tinc la sospita
que li agradava molt
tocar els nassos
a la gent
li va dir
al robot
que de fet
va rodar
l'escena
en què
l'Anna
s'ofega.
Ah, sí?
És a dir,
que en realitat
en el guió
i de facto
l'Anna
l'Alea Massari
de fet
s'ofega
però que
després
no sé què
en una qüestió
de raons de temps
que la pel·lícula
ja se li feia
massa llarga
i no sé què
i no sé quants
i diu que ell
va decidir tallar.
El li dir-ho
el li dir-ho
que l'he dit
tot el rato.
És curiós
perquè en Blow Up
l'actor
que fa de mort
del suposat mort
recordem que
en Blow Up
la qüestió
és
però realment
hi ha un mort?
Hi ha un mort?
Hi ha un mort?
S'ho ha imaginat
el fotògraf
Sí, perquè al final
desapareix.
Ell va fent ampliacions
que li sembla
que era un mort allà
de fet
amb ell
li sembla trobar-lo
però que després
desapareix, no?
Bé, doncs l'actor
que fa de mort
diu que
en aquest cas
Antonio Nini
no va arribar
a rodar
però que sí
que en el guió
constava
que la Vanessa Rick Grave
amb la Sarah Miles
i el Jeremy Glover
que és l'altre noi
aquell que està
per allà
en la casa
al costat de l'estudi
Ah, sí
Estan planejant
de matar-lo amb ell
el lector
es deia
Ronan O'Cassi
Això em porta
de ser cert
totes dues coses
perquè està per veure
si Antonio Nini
realment
ho va rodar
o és una botada
per quedar-se
una mica
amb el Rob Grier
Vés a saber, no?
Podria ser
És curiós
perquè dos factors
essencials
del cinema
d'Antonioni
que és l'ambigüitat
el fet que la realitat
no és tangible
i que per tant
és curiós
perquè
som fruit
el fet que no estiguin presents
aquests factors
que aclaririen
i farien molt més tangible
totes dues pel·lícules
és curiós que
no hi són
no hi són
no hi són
no hi són de manera clara
i que Antonioni
tenia la intenció
de posar-ho
si més no
sense de creure
el que es diu
jo crec que existeix
un pla
en la pel·lícula
a mi em va desconcertar
una mica
perquè és cert que
estones
hauries de tornar enrere
però a mi no m'agrada parar
la facilitat que tens
quan veus una pel·lícula
en filmina
en aquest cas
que podia aturar-li
tirar enrere
jo vaig
en el moment de la coreografia
aquesta tan magnífica
sobre les roques negres
d'uns que van cap aquí
els altres que van cap allà
buscant
el personatge desaparegut
hi ha un moment
que t'ensenya
un penya-segat
que va tancant-se
que va tancant-se
va tancant-se
i en un racó
d'aquest penya-segat
sembla que endevines
una figura blanca
tant podria ser
una roca blanca
com podria ser un d'allò
però com que no
vaig voler tirar enrere
em vaig quedar amb la idea
que ell havia caigut
i després ens l'ensenyarien
en aquell punt
de fet hi ha un altre plano
que ens enganya
cosa que no és
la Blanchard
la Blanchard
la Mònica Viti
a tots nosaltres
es veu que
una noia
vestida de clar
blanca
de blanc
com la Massari
l'Anna
hi ha un moment
que la Blanchard
es veu de lluny
que
sabent què és la Blanchard
tots ens pensem
que és l'Anna
però
aleshores la Mònica Viti
va cap allà
Anna, Anna, Anna
i el que veu
és la Blanchard
que està allà
que el que ha fet
és saltar
uns metres cap avall
hi ha una mena
sí
però és raro
que hi hagi d'aquests
sí
aquesta també és certa
és una altra
trompeu
diguem un altre
engany a ull
exacte
li agrada jugar
amb les quantes
però a veure
quan ve el pare
el pare té diners
i balluga
els carabinieri
i els carabinieri
el trobarien
amb la part
de busseig
i això
fan un pentinat
del litoral
i vaig pensar
mira
estan en la zona
que m'ha semblat
abans
ara la trobaran
si vagis
a tota la zona
de l'Illet
te n'oblides
jo crec que
a ell
li interessa més
deixar el dubte
amb l'espectador
de què ha passat
amb ella
segur
totes dues pel·lícules
guanyen
és que m'atreviria a dir
que són l'essència
de totes dues pel·lícules
la desaparició
sense resolució
és un misteri
que és una de les coses
que a Antonio
ni també li agrada
jugar-hi
amb el
per cert
que a mi m'agradaria
fer esment
que al mateix
any 60
com tots sabem
tot i que aquí
evidentment
és tangible
i concret
és curiós
que un altre
factor
perquè es considera
que el factor
de modernitat
de fer desaparèixer
la protagonista
a la mitja hora
recordem que
Hickkot va fer
el mateix
amb psicòsic
al mateix any
psicòsic
és l'any 60
amb mitja hora
de pel·lícula
a la mitja hora
fa desaparèixer
la protagonista
i és el cas
de la Lea Massari
que és la Mònica Viti
la que agafa el relloc
sembla que fins aquell moment
la Mònica Viti
és una secundària
i en el moment
en què la Lea Massari
desapareix
és quan la Mònica Viti
passa a ser la protagonista
per cert
són genials
els planos
en què està
la Lea Massari
amb el Gabriel Fersetti
i es veu
la Mònica Viti
abaix al carrer
amb el bolso
passejant-se
cap aquí
fent temps
fent temps
i bueno
ja baixaran
aquest és el plan
per recordar
el sol
no sé per què
mira quin moment
no?
d'ara
enrotllar-se
però fixa't
però la naturalitat
que té aquesta escena
com moltes d'altres
a mi és el que m'encanta
d'Antonioni
i Blow Up
també té aquestes coses
i és que m'encanta
perquè és contradictori
a Blow Up
estan corregides
i augmentades
corregides i augmentades
efectivament
però aquesta naturalitat
com quan ell
se'n va a la botiga
aquella
a comprar
l'èlix
aquella
d'avió
o de vaixell
no sé
què és
en fi
tota la botiga
el passejar-se
per allà
el parlar amb la noia
tot té una naturalitat
al·lucinant
de cop aquesta escena
que trobem
per exemple
d'aquella noia
en una mena d'hotel
envoltada
de bojos fans
que és quasi
l'imatge del fan
que l'estan envoltant
que és una mena de majorata
allò és un puntatge
jo et tinc
l'advocarrebent
ara per què hi fot això
però de fet
aquesta noia
és una prostituta
del nivell
home
després
i diu que és escriptora
després
després irà
la que es quedaran bé
que li dirà
escolta
deixa'm algo
és que és prostituta
efectivament
deixeu dir
una petita
això del deixa'm algo
exactament
un piccolo ricordo
un piccolo ricordo
aquest pla
i a mi em va agradar molt
després que és un detall
quasi
de cinema
no és d'ell
aquest detall
bueno segur que és d'ell
però vull dir
hi ha altres directors
que després han fet aquest tipus
de detalls
fins i tot em va recordar
tirant cap a meva
escombrant cap a casa
va recordar el Bigas
que és
el Bigas Luna
que és el tema
que ell tira el bitllet
a sobre del sofà
i ell amb els peus
recull el bitllet
i el tira cap a munt
aquest detall dels peus
agafant de niestir
i la mà
sinó que són els peus
és un detall
com molt eròtic
per un cantó
però de dir
realment és una prostituta
que realment
l'es, l'es
es fa passar per escritura
però està per veure
però escolta
en vell el que fa
en vell el que fa
claríssim
és una denúncia
de classe
perquè li tira
d'una forma
d'espectiva
com que
m'he d'entretindre jo
és aquest aspecte
que jo deia
que les dones
en les pel·lícules
d'Antonioni
estan una mica maltractades
no sé
hi ha com un punt
és a dir
no m'atreveixo
dir que Antonioni
fos masclista
ni molt menys
però sembla
que no sé
és un factor
que jo el noto
amb una certa constància
en les seves pel·lícules
amb les històries
potser
l'actitud de l'home
segurament
tot el cinema
italià
d'aquella època
segurament
era més aviat
era més aviat
masclista
la societat italiana
ho era molt
en aquell moment
en el neurrealisme
tenim un exemple
claríssim
i en el post-cinema
d'aquest
que estem dient ara
les pel·lícules
de Victoria de Cic
i tot això
estan carregades
de masclisme
masclisme
absolutament
exuberant
propi de l'època
abans de cloure
sí que m'agradaria
esmentar un altre detall
que és que l'any 72
és a dir
12 anys després
de la pel·lícula
recordem que
el Peter Weir
va fer
Picnic en Hanging Rock
que també
ja
és una desaparició
irresoluta
totalment fictícia
la gent
es pensa
durant
molts anys
la gent ha pensat
que allò
va passar de veritat
no
és inventat
absolutament inventat
no és un fet real
és un fet real
en absolut
però la gent
la gent s'ho creu
és curiós
és com la pel·lícula
de vegades
genera una
mitologia
i la gent
se l'empassa
em deixeu dir
dues cosetes
així de coses
que m'han agradat molt
per exemple
hi ha un moment
que hi ha una furgoneta
de repartiment
de televisió
és Telefunken
i en allà
arrenca un tema musical
que és el mai
de la mina
el mai de la mina
que dius
i l'acorda s'aixeca
i se'n va
cap a altres espais
em va semblar un moment
especialment especial
però sobretot
perquè arrenca
amb una cosa
absolutament vulgar
el que deies tu
amb una cosa
del dia a dia
absolutament normal
una furgoneta
que reparteix
televisors
i arrenca un tema
magnífic de la mina
que ja en aquell moment
era famós
em va agradar molt
allò que us ho comentat abans
la Clàudia
dormint sobre la roba
de la maleta
desfeta
troba que té una tendresa
i té una força
igual que ella
fent mueques
davant del mirall
que em va portar a Godard
no sé per què
però em va portar a Godard
se me'n va anar
una mica de registre
però em va agradar molt
i entra en la línia
del que dius tu
és una dona
que sí que comunica
molt
és a dir
això de que els personatges
tots són freds
incapaços de mostrar
efecte
i comunica molt
i comunica molt
sense
el tros de suro del centre
sí però ella
la Mònica Viti
i comunica molt
sense parlar
amb el treball gestual
i tant
i tant
bueno
val la pena dir
que
el 1982
no
el 1980
va fer
el misteri
Overwell
que va ser
l'última pel·lícula
que va rodar
amb Mònica Viti
després va vindre
el 82
identificació
d'una mujer
i el 1995
codirigit
amb Wim Benders
que el va convèncer
per fer-ho
més allà de les nubes
però ja
en aquell moment
ja estava afectat
ell va tindre
com una feridora
que li va deixar
mig part del cos
inactiu
i ja no va poder
fer res més
fins al 2004
que va fer
un documental
sobre
Miquel Àngelo
concretament
sobre l'escultura
el grup escultòric
de Moïssès
que és
una
meravella
de la tomba
de Juli II
que és
bueno
és una escultura
que és
com tot
Miquel Àngel
Miquel Àngel
és un altre
deu baixat a la terra
dic que
després d'aquest
detall
d'interessant
i en canvi
va viure
fins als 95
sí
sí
però
també li
va morir
fa quatre dies
serveix el programa
serveix el programa
d'un segon homenatge
que li
efectivament
per cert
que el misteri
d'Overwell
recordo
que
Antonioni
li entusiasma
per això
que
més aviat
era
jo crec
que
Antonioni
tenia una mica
d'esteta
vull dir
i de
i de
juganer
amb les possibilitats
del cinema
entès
no tant
com narració
jo crec
que fins a cert punt
es pot entendre
que li interessen
moltes més altres coses
del cinema
que no
la narració
que també
perquè
evidentment
ell té
les coses
que li preocupen
però
el misteri d'Overwell
em sembla recordar
que va fer
experiments de vídeo
perquè la cama
es va rodar
en vídeo
va jugar
amb el color
era un home
que estava
molt preocupat
per
el mateix
per exemple
que
en un altre
nivell
que no
el cúbric
era un afeccionat
a totes les novetats
que sorgien
absolutament
estava molt pendent
d'aquestes coses
i
també
això em porta
a considerar
una cosa
que evidentment
no va
per l'aventura
però sí
per
Deserto Rosso
que és
quan feia
Deserto Rosso
va ser la seva
primera pel·lícula
en color
i estareu d'acord
amb mi
que
hi ha planos
que semblen
quadres
més que planos
filmats
és que estan pintats
el vermell
és que estan pintats
va pintar el paisatge
va pintar el paisatge
fins i tot
per això dic
també el va fer
amb blow up
també el va fer
amb blow up
sí
és probable
però
amb el Deserto Rosso
va ser la primera vegada
perquè és la seva primera
primera pel·lícula
en color
efectivament
i
realment
el Deserto Rosso
sí que
té moments
fins a
la situació
allà
en aquella habitació
al costat del mar
tot el que es desenvolupa
allà
el joc
eròtic
de grup
que tots
s'estan seduint
quina naturalitat
que té
malgrat que la pel·lícula
té un grau
d'abstracció
important
sí però aquí
també hi ha
l'elegància
de la càmera
perquè ell
belluga
la càmera
com si fos
un traje
d'Armani
no hi ha dubte
sí perquè
no hem de dubtar
d'allò
per cert
el muntador
que abans m'he deixat
és Heraldo de Roma
que és un dels tios
que ha muntat més cinema
sobretot
tot el del neorealisme
és el gran muntador
del cinema
del neorealisme
i posteriores
després a partir
del cinema
ja va començar
a fer
inclús pel·lícules
internacionals
és un muntador
és un super muntador
vull dir que hi ha raó
de pensar que ell
també va col·laborar molt
en aquesta fluïdesa
que té la pel·lícula
amics i amigues
això em dona peu
a una altra cosa
molt important
que és la fotografia
de l'aventura
que jo m'he quedat
de basta
de moniato
perquè és d'un tal
Aldo Escavarda
que és un home
que home sí
va fer prima
de la revolució
del Bertolucci
però
que només haig de dir
que després
jo he vist
el tipus de pel·lícules
en els quals
ha participat
de Gladiadors
Total Viva Carranxo
de l'Alfonso Valcaz
ja ho he vist
el devia conèixer jo
aquest quan estava
a l'estudi
quan el vaig veure
com el dia
no el sabia
és increïble
bueno sí
el cerebro del mal
del Sergio Solima
que més aviat
és un giallo
de l'època
però
nassos
la fotografia
de l'aventura
és
un treball impecable
és una cosa
tremenda
és d'una nitidesa
i d'una impecabilitat
indiscutible
60 anys
i s'aguanta
perfecte
però
és una obra mestra
de fotogràfica
d'una tècnic
però també personal
ell fa la pel·lícula
amb un material
que és el material
Dupont
no la fa
ni amb Isma
ni amb Kodak
ni amb ACFA
ell fa amb Dupont
Blanc i Negre
Dupont
aquest material Dupont
als anys 60
es trobava moltament
aquí a Espanya
aquí a Catalunya
se'n trobava
i de fet
és el material
que jo vaig rodar
els primers curs
o sigui
Dupont
Rodol Blanc i Negre
i tenia una qualitat
molt especial
no en pretenderé
ni molt menys
però aquesta gama
de grisos
tan peculiar
jo penso
que a petita part
se li ha d'atribuir
el material Dupont
el contrast
de grisos
és meravellós
i permet
veure l'illa
i les roques
precisament
gairebé
cada pedreta
precisament
Antonioni
quan li pregunten
per la utilització
que va fer
del color
amb deserto rosso
ell diu
és que
amb el color
em vaig tindre
que plantejar
molts problemes
que amb el blanc
i negre
tinc resolts
perquè
el blanc
i negre
té unes textures
que
no em fan
grinyolar
el sentit
de fons
de la pel·lícula
en canvi
amb el color
per això
tenia que intervindre
perquè si jo
volia un verd
intens
no em
interessava
un verd
gris
que era el que
em donava
la naturalitat
aquesta dada
que has donat
del material
és molt interessant
sembla
extremadament
important
és així
us asseguro
que jo
va ser casual
que tingués
aquest material
perquè del poc
que arribava
que era barat
perquè estava
a punt de caducar
i per això
l'hem utilitzat nosaltres
perquè si no
no haguéssim pogut
utilitzar-lo
perquè valia uns diners
evidentment el material
bé
aquí
per tot el que hem dit
i més que podríem dir
us recomanem
que si podeu
perdeu
145 minuts
mirant l'aventura
i veureu
com disfrutareu
i el pla final
la desolació
la desolació
del pla final
és genial
ells dos perduts
al banc
amb mitja paret
tallant el plano
i l'altra mitja
una muntanya
elevada
que està
molt lluny
i mitjos balcons
la solitud
i la comunicació
i la comunicació
d'un perill
de personatges
que estan perduts
que són vulnerables
i fràgils
representada
sobretot
sobretot els veiem
és tremendo
és tremendo
aquell pla
això és molt
de crico
també
perquè quan surten figures
totes són
petitetes
sí senyor
la insignificància
de l'individu
davant del passatge
hauríem de
no ho he comentat
pràcticament
però jo crec
que hem parlat
del color
Antonioni
de fet
tinc entès
que havia pintat
sí
jo crec que tenia
un ànima
una mica
de pintor
fins i tot
i va fer una exposició
però molts quadres
no oblidem
que la primera pel·lícula
va fer als 38 anys
sí
no era un nen
no
ell havia tingut
uns inicis
i a casa
hi havia diners
i
efectivament
i ell es va dedicat
i havia fet tard
i això segurament
també el va ajudar
amb la composició
dels enquadraments
no hi ha dubte
per cert
un detall final
biogràfic
el van condemnar
a mort
per tany
a la resistència
durant la guerra mundial
és probable
que això
hagi contribuït
a aquesta visió
seva
tan deshumanitzada
tan milista
era un partizal
era un partizal
era un partizal
molt bé
mirau
jo volia fer
una petita referència
a un festival
que es va
es va tancar
el diumenge
a Barcelona
i que el dissabte
va tindre
el llorament de premis
amb una sessió
al CSSB
que és el
Brain Film Festival
és el cinquè
però en realitat
pràcticament
és el tercer
perquè
els dos últims anys
i 21
la Covid
se'l va carregar
i es va fer
d'una manera
testimonial
gairebé
bé
aquest any
s'ha fet
el lliurament
d'un
premi honorífic
l'actriu
Carme Lías
i jo
vaig tenir
l'oportunitat
d'estar allà
i fins i tot
ens vam veure
abans d'entrar
quan
quan va passar
per fer-se
les fotografies
el fotocall
i vam estar parlant
una mica
i poc
ens podíem imaginar
que
després
amb els agraïments
que va fer ella
va posar
en evidència
i va informar
també ho va fer
com una col·laboració
amb la tasca
de difusió
de l'enfermetat
de l'Alzheimer
amb la Fundació
Pasqual Maragall
però bé
efectivament
va dir que
des de fa un any
se li ha diagnosticat això
i va ser un moment
colpidor realment
home
és que
i bé
baix d'aquí
tot el nostre
apoio
i estima
per la Carme
perquè realment
ha sigut
una gran actriu
ella
ja em va dir
que havia deixat
mira
ara estic contenta
perquè estic molt il·lusionada
en fer coses
i tinc quantitat de llibres
per classificar
i estic
posada en això
ordenant
i classificat
és molt conscient
ella
jo la Carme
la vaig tenir
de veïna a Madrid
a la pressa Tirso
jo vaig pensar
que tu segurament
vas estar
amb algun rodatge
amb ella
sí
l'Urgia
ah
d'acord
la primera
la primera
no la primera
la primera pel·lícula
crec que sí
que ella va fer
m'arriscaria dir
que és la primera pel·lícula
que ella fa
sí sí
a l'acabar
el lliurament de premis
es va passar
una pel·lícula
que es diu
les conseqüències
que és d'una directora
que es diu
Clàudia Pinto
emperador
aquesta pel·lícula
té dos coses curioses
una
hi ha
un paper
en el que intervé
l'últim
de la Carme Elias
i l'altra
és que està rodada
abans que passés
el que va passar
la erupció del volcà
a la illa de la Palma
tota sencera
he llegit això
sí
a veure
la pel·lícula
no la puc recomanar
és una pel·lícula
que és una aventura
veure-la
però
és més aventura
que veure l'aventura
que hem parlat abans
no té tan plaer
diguem-ho
però
sí que hi ha
4 o 5 intervencions
puntuals
de la Carme
i
amb una d'elles
bueno
hi ha dos
coses a dir
amb una
es nota una mica
un apuntament
del problema
que tindria
del problema de salut
i amb l'altra
ella fa una referència
en què
més o menys
diu
el volcán
siempre avisa
los primeros
que lo entienden
son los pájaros
que desaparecen
después los animales
que los vemos nerviosos
y no sabemos
lo que pasa
diu
i quan ens enterem
els humans
ja és massa tard
premonitori
absolutament
perquè imagina't
això
va vindre un dia
per un altre
i ni els volcanòlegs
tenien
ni punyetera idea
bueno
això ho volia dir
com a homenatge
a la Carme
molta força
perquè va ser colpidor
i endavant
exacte
molta força
i si es pot
trobar
perquè
en fi
hi ha molta investigació
jo
molta
alguna cosa
que com
amb el seu dia
va passar amb la cita
que ho pugui frenar
retardar
etcètera
doncs
preguem que sigui així
i tant
esperem
el problema
es veu que és d'una proteïna
en qualsevol moment
de fet
tinc entès
que ja hi ha avenços
en aquest moment
n'hi ha hagut
fa un parell setmanes
es van comunicar
com a mínim
saps que aquestes coses
es comuniquen
el que passa
és que és un flagel
és anterior
i es comuniquen
d'una manera molt subtil
i encara sense masses
perquè fixa
que hem estat parlant
de la mort de Mònica Viti
que també
va ser longeva
i també va estar afectada
pel mateix
és tremendo
molt bé
ha passat un àngel
he pensat
en el baile de los vampiros
del Polanski
el moment que
el vampir homosexual
li diu
ha passat un àngel
al Polanski
molt bo
quina pel·lícula
més divertida
i més bona
entranyable
molt bona
tot Polanski és bo
tot Polanski és bo
sí senyor
molt bé
hi ha alguna
cosa
que
volguem saber
del capdalt
que té
el nostre amic
Anastàcia
home
he parlat
de moltes coses
el capdalt
de coneixements tècnics
de moltes coses
però
per exemple
ell acaba
d'esmentar
que
tenia el Carmelies
de vell
a Madrid
perquè tu vas
estar a prau del rei
vaig estar a prau del rei
no de director
del 95
al 98
vull dir
sí
vaig estar
bueno em sabeu que ho vaig comentar algun dia al principi
vosaltres vam ser el repàs general de la meva llarga vida
cinematogràfica televisiva i publicitària
i la televisiva era precisament això
aquesta etapa en què estic a Madrid
gràcies a aquest amic meu
Pere Joan Ventura
que ja hi treballava en un programa de televisió
amb el que estàs treballant ara
vol dir que la mixtat
es manté
ha perdonat
ha perdonat
i va ser en el programa
el Quien Sabe Donde
que avui en dia
la majoria de gent jove
li diu Quien Sabe Donde
i diuen
Què?
Què, Què, Què?
i esclar
ho has d'explicar
però la gent de més de 50 anys
jo penso que sí que saben perfectament
50-55
que era un programa
que era el programa
més fort
diguem
en quant a audiència
de la televisió
d'aquells moments
i ha donat quasi lloc
a una mica una broma
i a una sèrie de bromes
que es fan
respecte al seu presentador
que és el Paco Lobaton
que es diu
bueno, vas de Lobaton
ara volguem dir
estàs aquí buscant algú
que no trobes
d'alguna manera
la pel·lícula que vam comentar
era un cas de desaparició també
exacte
perquè el programa
es dedicava a buscar
a gent
i llavors jo vaig aprendre
en aquest programa
un concepte
que és la velocitat
és a dir
jo era una persona
força lenta treballant
i havia treballat en publicitat
i la publicitat
no demana velocitat
demana
un tipus determinat
de mirada
un tipus de precisió
determinada també
i temps
és a dir
no hi ha pressa
teòricament
hi ha pressa després
jo pensava que sí
hi ha pressa
el compondre plano
el decidir
què farà si una cosa
o una altra
hi ha un temps per fer-ho
un simple bodegó
d'un producte
amb una fruita al costat
t'hi pots passar
quatre hores fent allò
després la pressa
és tota
perquè finalment
allò ha d'arribar a televisió
i s'ha de metre
un dia determinat
tota la campanya
i allò ha d'estar fet
hi ha pressa en aquest sentit
però el realitzador
es pot prendre el seu temps
per preparar
documentar-se
televisió és un altre món
televisió és un altre món
mañana sales
i vas a fer un reportaje
en Almeria
i te'n vas
no has estat potser mai
a Almeria
i te'n vas a Almeria
amb un equip de televisió
que no coneixes
inicialment no coneixes a ningú
un càmera
res a veure amb allò
de seleccionar tu l'equip
que passava en publicitat
seleccionaves el millor
director de foto
que volies
perquè ell es pot
el Josep Maria
s'evita en algun moment
el pla de vall
amb algun altre
escollint
seleccionaves un càsting
absolutament acurat
després de veure 50 persones
escollia la millor
per fer aquell paper
i de cop et trobes
allà
mañana sales
per Almeria
i arribaves allà
i esclar
t'enviaven a Almeria
amb un equip desconegut
i a un entorn
de paret estocada
és a dir
entraves a unes cases
que totes tenien
aquelles parets
amb aquell estuc
que si passes molt a prop
et deixes mitja braça
allà enganxat
que era de color blau
de color blau-blanc
a vegades en el millor
dels casos blau
a vegades de colors
absolutament
Antonioniano
de color vermell
improbable
i t'enfrontes
a un personal
que són
la vida mateixa
és a dir
que és la senyora Maria
que ha perdut a su hijo
que no
que se ha ido de casa
i no l'encontra
o a su marido
que salió
per comprar tabaco
i no ha volto
tot aviat
i tal
aquest xoc
per mi va ser un xoc
realment
i em va forçar
a accelerar la màquina
hem de improvisar
continuament
improvisar continuament
i d'on està això
la càmera
d'on la pongo
aquí
i després deia
l'hi ha dit tan ràpid
que no sé si realment
està en el millor lloc
però llavors
una vegada
l'havies col·locat
qualsevol idea
segons quin tècnic
a una persona
que no coneixien de res
perquè m'acabaven de conèixer
oi perdona
Alejandro
la podrems mover un poc aquí
era impossible
a vegades de fer-ho
amb el temps
evidentment
tot això
es va anar polint
però vull dir
que el salt
va ser molt bèstia
però esclar
tot ensenya coses
és a dir la televisió
em va ensenyar
un tipus de coses
que jo no sabia
en absolut
havia sigut muntador
havia treballat en publicitat
on les
evidentment
l'ensenyament del muntatge
em va servir molt
però em va descobrir coses
que no sabia
en absolut
i ara de cop
estava a televisió
i començava
a aprendre coses
els meus ja
40 llargs
i
i content
d'aprendre-les
perquè realment
jo
en aquí
em vaig completar
una mica més
o sigui
tot ens complementa
d'alguna manera
quan vas trobar alumnes
de l'escà que venien i deien
Anastasi
jo és que esclar
jo ara estic
quan encara estaven
per decidir
si acabaven el primer cicle
i farien direcció
o farien muntatge
i et venien
a preguntar
com a tots els professors
els hi preguntaven
què et semblava
que podien fer
en el futur
tinc el dubte
entre el muntatge
que m'agrada molt
perquè tu
t'agrada molt
el muntatge
però estic
que la direcció
o el guió
però sota una cosa
aquests programes
eren en viu
o després tu
podies fer retrocs
i muntatge
el programa
sí
t'ho vaig
aquí
perquè ja me n'anava
amb l'escà
el programa
era en viu
a l'estudi
és a dir
l'Obatón
rebia
la gent
que sortia
els reportatges
ell els rebia
i els feia
una reentrevista
diguem-ne
allà
però l'emissió
ja no tenia
a veure
tu eres
com el director
del reportatge
del reportatge
el programa
es composava
més o menys
d'unes 6 o 7
reportatges
diferents
cada vegada
fins i tot
el que havien
8 i 9
de venir a la llargada
jo sempre tirava llarg
els meus eren molt llargs
però també em vaig haver d'acostumar
a això
a retallar
retallar
i altres companys
feien altres reportatges
i jo cada setmana
en feia un
a vegades
en havia caigut
dos
però normalment
eren un
i sí, sí
allò ja
quan ho muntaves
i ho sonoritzaves
allò estava fet
però ho muntaves tu?
no, amb un muntador
també de la casa
que també va ser una lluita
imagina't jo ser muntador
i sí, sí
jo estava present
tota l'estona
i la lluita era terrible
perquè esclar
a vegades et trobes amb gent
molt bon col·laborador
molt
i hi havia gent estupenda
però hi havia gent absolutament
que deies
era un funcionari
que es dedicava
a veure què eres
que té això
i amb una desgana
amb una d'allò
que dius
i el contrari també
un gran entusiasme
a vegades
què vien a aprendre de ti
perquè tu sabes cine
i aquí vine gente
que no sabe nada
és a dir
va ser per mi
una experiència
realment brutal
a part d'afegint-hi
també el fet de viure a Madrid
que és un altre tipus de...
durant quant temps
és un altre país
durant quant temps
vas estar treballant
vaig estar-hi
pràcticament 4 anys
4 anys
ja és una experiència
és un temps prou important
i vivies a Madrid
sí, vivia a Madrid
tot i que realment
com que viatxàvem tant
perquè el dilluns
es feia el programa
sametia
sí
el dimarts ja sorties
el dimarts ja sorties
per a Almeria
o per a donde fuera
o per a Boston
o per a México
que jo també n'havia fet a fora
i de cop esclar
entre el temps de viatge
i anar i tornar
arribaves que pràcticament
era el dia abans
o dos dies abans
que el programa
se matés
amb el qual
et trobaves enseguida
ja muntant-lo
ja sonoritzant-lo
i ja amatent-lo
més de 8 hores al dia
sí
intueixo
sí
hi ha dies de rodatge
que per exemple no
hi ha dies de rodatge
que sempre n'havies de rodar
en un poble
uns planos de situació
de l'espai aquell
i després l'entrevista
que durava
35-40 minuts
i havies acabat
i et quedava
tota la tarda lliure
vas dir
uns insertos
de las calles
del pueblo
i tal
i sí
els de vegades
amb bones ganes
i tal
feien els insertos
i si no descansaves
no és agotador
no era
a mi m'agotava molt més
a nivell mental
el procés de la publicitat
i els 10 anys
de publicitat
per mi van ser
terriblement agotadors
mentre que la televisió
va ser per mi
molt gratificant
sincerament
recordes algun
algun reportatge
duret
o
algunes anècdotes
allò d'aquelles
que costa d'oblidar
sí
un Nadal a Boston
sí
un Nadal a Boston
un Nadal a Boston
estem a Boston
amb una senyora
que havia perdut el marit
feia 45-50 anys
ben bé
va anar a comprar tabac
o sigui
en aquest cas
és per això
deia molt tabac
però és cert
en aquest cas
va anar a comprar tabac
i no va tornar mai
i aleshores
aquesta dona
estava absolutament
enamorada d'aquell home
i d'aquella imatge
d'aquell home
llavors
ens van fer anar a Boston
per parlar amb ella
ella vivia a Boston
era una espanyola
vivint a Boston
i ens va explicar
la seva història
i tota la història
ens vam com
tot l'equip
es va encaranyar molt d'ella
perquè no dona molt empàtica
la seva filla també
tot era maco
era Nadal a Boston
era Nadal
els carrers
exuberants de llums
com ja podeu imaginar
als Estats Units
els arbres de Nadal
vaig fer una escena
al voltant
d'una obra de Nadal
una mica en la línia
el que havia fet
el mal Newman
també
en l'espot de Freixenet
o sigui
vaig a prendre l'espot
i vaig a col·locar-ho
quins anys seria això?
89
és l'espot de Freixenet
i això és el 94
94
i doncs
bueno
més que res això
que era culpidor
veure que ella dona
50 anys
sí, no
el culpidor va ser
que malgrat tot
vam arribar
realment a trobar el marit
es va arribar a localitzar
ell es va autoidentificar
impressionant
va trucar
dient
jo i el marit
i no et quiero
ver-la per a nada
i com que existia
la possibilitat
d'aquest veto
diguem
doncs esclar
mai aquello no va ser
mai de res
va reconèixer
que havia anat
a buscar tabac
no, no va dir els motius
però es va acabar el tema
o sigui
realment
és tremendo
molt bé
bé
hauríem de marxar
no?
aquí estaríem
una estona llarga
ens acomiadem
fins al proper dimarts
i el proper dimarts
parlarem
entre altres coses
de pel·lícules
corrents
a la cartellera
algun dia
hauríem de fer-ho
estem obligats
el proper dimarts
ho farem
bona nit
que tingueu una bona setmana
i aneu al cinema
bona nit
bona nit
Ràdio Despern
98.1
FM
Ràdio Despern
98.1
La Justa
El magasín matinal
de Ràdio Despern
Cada matí
posa't al dia
amb l'actualitat
del nostre municipi
amb seccions
de cultura
història
psicologia
i moltes més
la justa
biologia
con
la justa
l'axi
una
avi
l'axi
es
una
banca
es
x
mi
de
l'axi
va a
dag
es
que
es
la
l'axi
es
li
П
yn
awak
es
es
ci
one
ㅋㅋ
il
保
la
what
mie