...es entrevistes i les curiositats d'aquí i d'arreu.
Fem ràdio amable, parloyent tranquil i culturalment curiós.
Benvinguts, convidat i amanitat.
Benvolguts, viatges, història.
Bentrobat, cultura.
Tot això ho escoltareu en el Benvinguts, Benvolguts i Bentrobats,
aquí, a Ràdio d'Esbert.
A Ràdio d'Esbert, a Ràdio d'Esbert, a Ràdio de Sant Lluç.
Dura't avui, porfú.
Cinema sense condicions.
A Ràdio d'Esbert.
A Ràdio d'Esbert, a Ràdio d'Esbert.
A Ràdio d'Esbert, a Ràdio d'Esbert.
Hola, bona tarda, amigues i amics de Ràdio d'Esbert.
Estem aquí un dimarts més per comentar el cine que ens agrada
i pel·lícules com aquesta que acabeu d'escoltar a la introducció,
amb una peça composada per Werner R. Heyman,
que és un compositor habitual de les pel·lícules d'Ernst Lubitsch,
que és el director de To Be or Not To Be, que és la pel·lícula de 1942,
que hem escollit com a clàssic d'aquesta setmana.
En primer lloc, saludar els companys.
Bona tarda, Jan, què tal?
Què tal? Bona tarda.
Com ha anat la setmana?
Molt curta.
Sí?
Sí, sí, aquesta setmana...
Set dies, no?
Sí, sí, com sempre, però se m'ha passat molt ràpida.
I això és bo o no?
Ha sigut bo.
Ha sigut bo.
Aquesta setmana el partit hem guanyat i que jugo a futbol.
Sí.
I bastant content.
Amb qui jugues, si es pot dir per antena?
Sí, jugo aquí a l'Atlètic, al poble.
Sí.
I aquest any de juvenils ens estava costant una mica més.
Sí, molt bé.
Ja que era una categoria més alta i juguem contra gent que ens treu dos anys.
Hm.
I això es nota.
Sí, aquesta edat, sí.
Perquè rasquen més.
I només portàvem empats.
Sí.
I aquest final vam aconseguir la victòria.
I en quina posició jugues tu?
Puc jugar de mig centre o de carriler, per la banda.
Dreta o esquerra?
Les dues bandes.
Ah, les dues bandes.
La dreta ens ho vindria ara, està bé.
Molt bé, molt bé.
Bueno, haurem d'anar seguint això, eh?
Exacte.
Ja us aniré a informar, sí, sí.
Molt bé, bona tarda també, Anastasi, què tal?
Molt bé, molt bé, Pep.
Sí?
Tot bé, sí.
La setmana també és curta?
Correcte.
Bueno, sí, ni curta ni llarga.
Ara els dies s'han sempre molt curts.
És veritat, és veritat, els dies són molt curts, eh?
I a la nostra edat encara més, o sigui, que d'alguna manera tot es fa cura en aquesta època.
Has de córrer molt per fer coses, perquè si no, el temps et menges.
Molt bé.
I què tal, Lubitsch?
Lubitsch molt bé.
No, no, ja ara ho parlem, però encantat amb Lubitsch, eh?
Comencem a posar-vos una mica en sintonia.
A veure, Ernst Lubitsch va ser un jueu alemany que es va fincar als Estats Units després de la Primera Guerra Mundial.
En realitat van ser els americans que el van reclamar perquè sabien de la qualitat del seu cinema.
Podríem dir que del cinema alemany hi ha sis o set directors que s'hi dien els pioners
i que formen part ja no solament de pioners del cinema alemany, sinó de tot el cinema mundial.
I, sens dubte, Ernst Lubitsch, per les característiques que el fan singular,
seria un d'ells i un dels importants.
Bé, ell va anar als Estats Units.
El seu estil, el seu estil de fer cine, és con real la comèdia.
Una comèdia que té algunes particularitats respecte als altres estils i formes i fórmules que hi ha de fer comèdia,
que se centren, i s'ha conegut sempre, en un distintiu que és el toc de Lubitsch.
És a dir, i, a veure, el toc de Lubitsch no és tant que tingui un segell en els guions o això,
sinó més aviat amb la construcció dels diàlegs que ell sol fer, solia fer molt sovint,
de forma improvisada al plató, ja.
I això donava, per una banda, espontaneïtat i, per una altra, donava una fluïdez i una gràcia
que eren inconfusibles, a més a més de que, normalment, tot i sent a vegades comèdies amables,
el seu estil sempre era una mica corrosiu, per dir-ho així, eh?
I també solia tocar temàtica política.
En aquest cas, naturalment, la pel·lícula és absolutament una pel·lícula que està feta l'any 1942
i és una pel·lícula antinacisme.
Estaven ja començant les intervencions bèl·liques dels alemans a Polònia
i l'acció es desarrolla a Varsovia, està a la ciutat ocupada.
Hi ha unes imatges que reflecteixen la situació popèrrima que estava vivint la ciutat i el país
i, en aquest context, Lubitsch imagina una situació extraordinària.
hi ha un grup de teatre que estava preparant una obra,
els hi obliguen, o sigui, els hi censuren l'obra,
que es deia, concretament l'obra es deia...
Sí, t'ho dic ara.
Gestapo.
Gestapo, tan simple com això.
i, naturalment, arriba Gestapo i els diu que nanai, llavors arrenquen els cartells
i ells tenen l'ocorrència de representar Hamlet.
I llavors amb Hamlet, en principi, no hi ha cap problema perquè, a veure,
Hamlet és un danès i un príncip danès i queda molt lluny d'aquí,
a més a més és Shakespeare, encara queda més lluny amb el temps i, per tant, bé,
per aquí, en principi, poden fer.
Però, entre ells, es munta una cèl·lula de resistència contra el feixisme
i llavors la pel·lícula està muntada a tota, a base d'un guió.
En aquest cas sí que és...
Jo he llegit en una biografia que hi ha del Lubits
que és la pel·lícula en què el guió va ser més dur i concret
i que Lubits es va proposar seguir-lo al peu de la lletra
perquè no volia cometre cap error,
perquè el tema era d'una gran sensibilitat
i llavors no volia anar-se'n una mica per camins
que després li poguéssim provocar crítiques o problemes, tot i això,
i va haver alguna qüestió que no va ser ben entesa,
que després en parlarem.
Bé, per situar una mica el context artístic
i també el context tècnic de la pel·lícula,
diguem, ja em dic que és de 1942,
que el director és Ernst Lubitsch,
el guió és d'Edwin Justus Meyer,
la música, com dic, jo hi he estat mirant
i com a mínim van fer deu pel·lícules junts,
o sigui que és un habitual
i es devien compenetrar molt bé.
A més a més és una música
que es va presentar,
va ser nominada als Òscars d'aquell any.
És d'Edwin Justus,
perdó, de Werner R. Heyman.
La fotografia és d'un que després va ser
un director de cinema notable,
que és Rudolf Maté.
I el muntatge
és d'una senyora
que no he tingut temps de mirar
quins altres muntatges ha fet,
però la veritat és que aquí
va fer una feina extraordinària.
Es diu Dorothy Spencer.
Sí, jo tampoc he mirat muntatges.
En quant a la part artística,
Carol Lombard
fa el paper de Maria Tura,
l'esposa de Josep Tura,
que el paper el fa Jacques Benny,
aquests dos són un matrimoni d'actors
que estan representant
Shakespeare, Hamlet.
Concretament, ell fa el paper
de Hamlet.
I, curiosament, ja veureu
que cada vegada
quan surt a fer el monòleg,
hi ha sempre un militar
que s'aixeca i se'n va.
I, naturalment, això el moscaig
el posa gelós
i no són uns gelos sense motiu
perquè, efectivament,
ell se'n va al camerino
de la companya
i esposa de l'actor
amb la que, bueno,
li regala flors,
té una admiració
que va més enllà de l'admiració.
Ella, també,
el segon de,
aquest,
aquest militar
és el tinent d'aviació,
és Stanislav Sovinsky
i està interpretat
per un jove Robert Stack.
Després tenim
un altre personatge
que està interpretat
que es diu Grimberg,
que està interpretat
per Félix Bressard
i, sobretot,
un que és molt divertit
dintre de la pel·lícula
que és Sig Ruhlman
que fa
de Coronel
Herd,
Herd.
Ja veureu que
Herd,
Campo de Concentració,
surt sovint
i és un dels late motifs
de la pel·lícula.
És el nom que li donen,
Campo de Concentració,
Herd.
Li diuen a ell
Campo de Concentració.
Dom complet, diguem.
Sí,
és bastant divertit
aquest punt.
Molt bé,
amb tot això,
diguéssim,
és la part inicial,
inicial.
Llavors,
aquí
hi ha dues qüestions.
És que
al cap de
3 o 4 anys,
bueno,
concretament,
el 1947,
la pel·lícula és del 42,
no, 5 anys.
Al cap de 5 anys,
fent el rodatge
de la dama d'Arminyo,
li va agafar un atac de cor
que no va poder superar
i es va morir
sense acabar-la.
el Lubitsch.
Va tindre que acabar la pel·lícula
el seu veí
i amic
i gran director
Otto Preminger.
Llavors,
entre...
Un altre exportat,
també,
diguem,
des d'Europa.
Sí.
Un altre que és...
Un altre d'aquests que...
Entre les pel·lícules
a destacar,
va tindre una producció,
tot i morir-se jove,
va tindre una producció
extensíssima.
Entre elles,
jo destacaria
Ninochka,
del 1939
amb Greta Garbo,
El cel pot esperar
de 1943,
El ventall
de Lady Withermer
de 1925,
Un lladre
a l'alcova,
no sé si és correcte
en català l'alcova
o un lladre al llit.
Sí,
un lladre al llit,
més que ara.
L'alcova,
aquí es deia sala
i el cova
a un tipus d'habitació
que incluïa llit,
però no,
jo penso que sigui
més lladre,
un lladre al llit,
sí.
De 1932,
El diable va dir no,
de 1943,
El pecat de Clanny Brown,
de 1946,
La vuitena dona
de Barba Blava,
de 1938,
El besar de les sorpreses,
de 1940,
que per mi
és una pel·lícula
també entranyable,
perquè
totes les pel·lícules
que he editat ara
em semblen excel·lents.
Bé,
després hi ha
la que comentarem avui,
Turbí o no Turbí,
que és de 1943
i,
com hem dit,
el 1947
s'acaba ell
amb la pòstuma
La dama d'Arminya.
Amb El besar de les sorpreses
hi ha una cosa
que és un detall
que vull ressaltar
i és que
normalment
a l'època americana
Lúbich
toca un tipus
de cinema
que fa referència
a la crítica
i a posar
a vegades
en qüestió
algunes situacions
extretes
de la convivència
en un ambient
d'alta societat
confrontada
moltes vegades
amb classes baixes.
En canvi,
amb El besar de les sorpreses
estem sempre
en una classe treballadora,
no hi ha
aquestes diferències
de classe
i
construeix
una obra
impecable
com
tot el cine d'ell.
És un gran autor,
un dels grans
i,
per mi,
una de les valoracions
que el fan entrar
amb aquest concepte
de grans
és que
el tema
de fer comèdia
és molt difícil
i ell sempre
se'n va sortir
rèixit,
gairebé sempre
i amb quant
amb aquestes
pel·lícules
que m'ha nomenat
que són
8 o 10
ho va fer sempre
de notable
per amunt.
Molt bé,
et passo
el testimoni.
Molt bé,
molt bé.
Jo vaig atacar
per un altre cantó
perquè aquí tu has fet
tota l'anàlisi
inicial,
no l'anàlisi
sinó l'exposició inicial
una mica
del personatge,
l'úbids,
de la pel·lícula en si.
Jo penso que a més
l'has fet molt bé
i molt ordenat
i s'entén molt bé
quin és el tema
del que anem a parlar
i llavors
en comptes d'anar
a aprofundir
una mica més
en la pel·lícula
m'agradia encara
donar una mica
més de volta
una perifràstica
que és passar
per unes paraules
d'un director
de cinema americà
que a mi m'agrada molt
que és el Sidney Lómez
director de grans
pel·lícules americanes
i molt,
un artesà profund
i un gran director
d'actors també
com ho és,
evidentment després
en parlarem,
també el nostre
el nostre amic d'avui.
El Sidney Lómez
diu una cosa
que per mi
d'alguna manera
parla també
del cinema
del cinema de Lubitsch
perquè una cosa
que a mi m'ha sorprès
i pot considerar-se
un tema purament gràfic
si tu vols
que és que la pel·lícula
el crèdit inicial
és
el nom del director
apareix com la seva signatura
és a dir,
és la signatura
del seu nom
Ernst Lubitsch
signat
és a dir,
no és un film d'una pel·lícula
no són les fórmules
de Coppola
que saps que a vegades
utilitzen una fórmula
o altra
sigui la pel·lícula
més d'autor
o menys
en aquí
directament
és la signatura d'ell
i a partir d'aquí
comencen els crèdits convencionals
però el primer
que apareix
és la signatura
per tant
dir primer
que jo penso
novament
en aquesta mania
que tinc sempre
de detectar
quan estem parlant
de cinema d'autor
o cinema
per fruir
en general
tot el públic
en aquí
parlem jo
penso de les dues coses
d'una manera
perfecta
és a dir
és una comèdia
per tant
teòricament
està pensada
per fer que la gent
disfruti veient-la
però al mateix temps
és una comèdia
com tu dius molt bé
àcida
per tant
ha trobat clars mecanismes
per fer entrar
com a comèdia
i aprofitant
que és una comèdia
i fiquen allà
tot el que té
de possibilitats
de corrosió
i d'assenyalar
on estan els problemes
d'una societat
que clarament
en aquest cas
assenyalaria
bàsicament
el neixisme
però també
està assenyalant
defectes
del seu propi país
és a dir
dels Estats Units
i el posa
el límit
en el tema
d'acceptar
o no acceptar
la pel·lícula
llavors l'únic
el que fa
és
que no sembli
ara una crítica
una crítica
als crítics
però ell sí
que fa una mena
ell diu
los críticos hablen
jo faria
desaparèixer
la paraula
los críticos
jo diria
muchos hablen
ho llegeixo
en castellà
que és l'origen
del lloc
que he llegit
és curtet
molts parlen
de l'estil
en català
em vaig traduir
en simultàni
molts parlen
de l'estil
d'un director
com si fos
una cosa
separat
de la pel·lícula
perquè
necessiten
que l'estil
sigui alguna cosa
com molt òbvia
i la raó
que necessiten
que sigui
que sigui així
és perquè
no saben
veure l'estil
si no és
molt òbvi
aquesta és la primera
premissa
que ell fa
si la pel·lícula
es diu
semblo en anuncia
o utilitza
molts telobjectius
i planos desenfocats
això
per ells
és estil
i això els marca
l'estil
d'aquell director
i es cita
un cas
de contradicció
mirem per exemple
amb Kurosawa
l'estil
de Ran
la pel·lícula
de Kurosawa
superconeguda
i interessant
no té res a veure
amb l'estil
de la pel·lícula
els set samurais
són dues pel·lícules
de Kurosawa
i en canvi
l'estil
es manté
es pot seguir dient
que veiem
l'estil
Kurosawa
també
amb el
Coppola
ens passa el mateix
tenim el Padrino
tenim Apocalipsch 9
dues pel·lícules
molt diferents
però en canvi
l'estil
hi segueix
podem seguir detectant
l'estil
d'un director
allà darrere
que és comú
en les dues pel·lícules
i ell ho interpreta
de la següent manera
diu
l'estil
ha de ser alguna cosa
que tingui una connexió
més
la paraula
està molt de moda ara
més orgànica
amb el tema
de la pel·lícula
és a dir
que l'estil
ha d'estar lligat
al que s'explica
i des d'una manera
de dintre cap a fora
el director
ha de
ha de donar-li
la seva personalitat
quasi diria
a cada cèl·lula
de la pel·lícula
a cada plano
a cada segon
a cada minut
i això és el que sí
de veritat
això és el que sí
de veritat
defineix estil
clar
això és el que
l'impregna
del seu estil
i aquí tenim
un dels casos
jo penso
que això es dona
que és amb l'Ubitx
l'Ubitx fa pel·lícules
d'una citat
uns quants títols
aquí
cadascú
a nivell de contingut
són molt diferents
pocs tenen a veure
amb el tema
de la pel·lícula
que ens ocupa avui
i en canvi
hi ha un tractament
de les situacions
un tractament
de la intimitat
uns diàlegs
uns diàlegs
un contingut
que tu sents
aquests diàlegs
i dius
això deu ser l'Ubitx
te l'imagines
fins i tot amb ell
darrere d'allò
amb aquell punt
d'elegància
que té tot
hi ha una netedat
expositiva
ell feia una cosa
aquí al llibre aquest
no sé si es pot trobar
però hi ha un llibre
que es diu
El toque l'Ubitx
de Herman G. Weinberg
que és extraordinari
perquè clar
és una persona
que coneix
va conèixer
perfectament
l'Ubitx
i llavors
el que diu
és que els actors
moltes vegades
comentaven
que ell
agafava
era un home
molt divertit
molt de la conya
i en lloc de fotre bronques
el que feia
de mirau
jo vull que interpreteu així
ho interpretava
i llavors
encara que no ho fessin igual
ni intentessin imitar-lo
que els deien
no vull que m'imiteu
no vull que m'imiteu
però jo vull que feu això
llavors els deixava fer
i els deia
uau, ho fem perfecte
i a lo millor
no s'assemblava gens
a com ho havia fet ell
diu ara
allò era divertidíssim
treballar d'aquesta manera
diu que el pitjor que pot fer un director
és això
precisament
ell ho feia
volguent
el pitjor que pot fer un director
i ho fan molt els inexperts
és dir-li
no, no
tu ara mira'm a mi
jo et faré una
no faig massa cas
però jo faré
cagada
no anem bé
ell ho feia perquè sabia
perquè ho feia
en aquest cas
segur que sabia
a qui li deia
i com ho deia
i el que deia
i a més a més
fixeu-se que no trobareu cap actor
per allò vist
que hagi treballat amb ell
i que no estigui content
encantat d'haver treballat amb ell
sí
llavors aquí
hi ha una altra
per citar
coses
textos
que crec que enriqueixen
aquesta vertent
el tema de que la pel·lícula
jo penso que és important
d'aquesta pel·lícula
és dir que
com
una altra pel·lícula
amb la que se l'ha comparat
que ja havia passat dos anys abans
abans
dos anys abans
que és el gran dictador
el gran dictador
de Chaplin
són pel·lícules que tenen similituds
tant a la temàtica
com fins i tot
en algunes escenes
poden recordar
l'una a l'altra
en aquest cas seria
més aviat
aquesta recordaria
el gran dictador
perquè és una mica anterior
però en canvi
no cau en recordar
allò que és més obvi
del gran dictador
com tu deies
la bola del món i tal
aquí no surt
però hi ha elements
en la pel·lícula d'ironia
d'humor
evidentment estem amb Chaplin
i estem amb Lovits
que també és un home
encara que no fos ell
un actor
que sí era un actor
però no era un actor còmic
tenen aquesta habilitat
en col·locar
el discurs de comèdia
enmig d'un context
absolutament
i això encara ho fa més fort
perquè és clar
el fet que el context
sigui tan terrible
que és una guerra
que està començant
i que comença a avançar
i que veiem que va pel Pedregà
és a dir
que allò acabarà molt malament
i acaba molt malament
estem al 42
encara quedaven 3 anys
per tancar-ho
dos de forts
i al final
hi ha anat tancant
però de fet
ell té el valor
de ficar-s'hi
i de ficar-s'hi de ple
o sigui
es fot amb els peus
a la galleda de ple
i per això va tenir problemes
tu és unes frases concretes
que va estar lluitant
fins al final
perquè la gent li deia
això hauries de treure-ho
perquè això no
no no
si la vols comentar tu
la frase
la productora
la productora
la productora li va dir
home
jo crec que aquesta frase
l'hauries de suprimir
i ell
s'hi va negar
la va voler mantindre
la frase
en concret
és en la que
a veure
aquí hi ha un actor
que és el
Josep Tura
que és el que
interpreta
el Beni
ell és un actor
que té una certa soberbia
i vol
sempre va preguntar
però
vostè coneix
el famós actor
Josep Tura
no no no el conec
i mai ningú el coneix
i llavors
en aquest cas
arriba
un moment
en què
ell
està parlant
amb
un oficial
alemany
i li diu
perquè
vostè
coneix
el meu paper
Hamlet
i l'altre diu
el que
vostè va fer
a Hamlet
no
diu
el que vostè
ha fet
amb Shakespeare
nosaltres ara
ho farem
amb Polònia
vol dir
destrossar-lo
i clar
sí
és molt
llavors
això
li va portar
una crítica
molt forta
i amb aquell llibre
que us he dit
el Toke Lubits
fins i tot
ja
cap al final
una vegada
ja s'ha parlat
de la filmografia
i s'ha analitzat
i tal
hi ha uns anexes
en què hi ha
dues cartes
que va enviar
públicament
les va fer
públiques
el Lubits
una mica
justificant
el per què
havia mantingut
la frase
i després
xoca una mica
que
perquè clar
aquesta frase
ell
la fa
la pel·lícula
el 42
i com tu
has comentat
molt bé
fins al 45
no sabem
el desenllaç
terrible
que va tindre
que
podia ser
previsible
el 42
però també
podia ser
que no hi hagués
una previsió
que fos tan bèstia
llavors
clar
jo també
tinc els meus
dubtes
si
ostres
si no hagués
sigut més prudent
potser treureu
això
perquè lògicament
podria fer molt mal
ara
després
quan veníem
cap aquí
comentant
precisament aquesta frase
també hi ha una cosa
que és que
en aquell moment
amb Calent
i durant 10
i durant 20
i durant 30 anys
que seguíem
molt viva
la ferida
segurament
va continuar
molestant
a molta gent
però
jo diria
que amb el temps
aquesta pel·lícula
en general
i aquesta
la frase
ha perdut
a gros
i
es pot veure més
en un context
dintre de la comèdia
àcida
que és
i corrosiva
i en canvi
el que no hi ha
si veieu la pel·lícula
que la podeu trobar
està en obert
a Youtube
per exemple
i es pot trobar
i Netflix
i Netflix
i a Netflix
sí
veureu que
perdona
no t'enganyo
Netflix no
jo crec
hi havia estat
ja no hi està
i on està
és a Movistar
a Movistar
el que tingui a Movistar
no està filmant
és una pel·lícula
podria estar filmant
però no hi està
i si no
ja dic que a Youtube
també
també
també
i si no
és una pel·lícula
que es pot trobar
molt fàcilment
de lloguer
a les biblioteques
és que és un clàssic
és que és un superpel·lículon
ell deia
davant d'això
que es parlàvem ara
el 43
hi ha una crítica
una crítica americana
l'Emil D. Martin
que es torna a mirar
i en el
Philadelphia Enquire
un diari de Philadelphia
diu
de fet es refereix
a la pel·lícula
i a ell mateix
d'una manera despectiva
al seu naixement alemán
i a la seva comèdia
sobre els nascis a Polònia
les dues coses
i ell intenta defensar
el tema
fent una carta oberta
al diari
que demana
que sigui publicada
en el mateix espai i lloc
i aquesta carta
és molt curtet
el tosec que he agafat ara
sí
és molt curtet
diu així
diu
el que és satiritzat
en aquesta imatge
en aquesta imatge
i en aquestes imatges
són els nascis
i la seva ideologia ridícula
també és satiritzat
i això és molt important
l'actitud
d'actors
que sempre segueixen sent
actors
independentment
de la perillositat
que sigui
de la que estigui
la situació
que estan vivint
cosa que crec
que és una observació
que pertany
a la realitat
és el que passa
es pot argumentar
si la tragèdia de Polònia
és representada
de manera realista
com a ser o no ser
es pot fusionar
o no
amb la sàtira
és a dir
permet aquest joc
de dir
és una situació
molt delicada
però estem fent sàtira
perquè sàtira
és una altra manera
de definir també el teu
diu
crec que pot ser
i també el públic
que vaig observar
diu ell
durant una projecció
de tu vi o no tu vi
ho pensava
ell en aquella projecció
va tenir una bona impressió
que el públic
estava entenent
allò que ell havia proposat
diu
per això en tot cas
seria un tema de debat
i tothom té dret
a tenir el seu propi punt de vista
però sens dubte
està molt lluny
de dir
que el director
berlinès
se'ls refereix a l'Ubitx
que deia la crítica
aquesta a la Mildred
es divertís en el bombardeig
ensenyant el bombardeig
de Varsovia
òbviament
no es diverteix
l'ensenya
és a dir
ensenya el que està passant
i fa aquest tractament còmic i tal
més enllà de còmic
corrosiu
còmic
satíric
sarcàstic
o sigui
profundament sarcàstic
però a veure
la ridiculització que fa
de la Gestapo
és bestial
és bestial
vull dir
allà agafa
i confronta
els mateixos
mandos
o comandaments
els comandaments
els confronta
i els posa
els ridiculitza
en el moment
en què entre ells
es retrauen
alguna broma
que fan
o acudits
que circulaven
sobre el Führer
i llavors
es veu aquí
el sistema
que
era
autorrepressiu
també
entre ells
perquè
en el moment
en què un
deia un acudit
com fent una broma
amb un col·lega
quan l'altre
es quadrava i deia
a mi això no m'ha fet gens de gràcia
l'altre
bueno
però suposo
que quedarà entre nosaltres
és a dir
estaven a la defensiva
totalment
llavors
amb això
crea unes situacions divertides
evidencia la por
però sempre
ridiculitzant
la por
que passaven
ells mateixos
dintre
del que
estaven construint
aquell règim
de terror
que és el que
ells mateixos sentien
en el moment
en què deien
a lo millor
ara l'he cagat
jo aquí dient això
a vegades deies
això que la pel·lícula
ell segurament
va anar
amb peus de plom
en el sentit de no
modificar gaire
el guió que tenia
tant a l'hora de rodar
com a l'hora de muntar
però
jo crec que
en part
també pel que dius tu
és a dir
per no anar-se
més enllà
del que després
li pogués costar
un disgust
però jo penso
que també hi ha un altre element
que és l'element
que això
de la
de la
de que estem davant
d'un
d'allò de rellotgeria
és un guió
que està
és com un rellotge
de precisió
és a dir
perquè no
no
no solament
el fet
que
la comèdia
està tenint-ho tot
amb el seu to
rosa
i en canvi
el que estem veient
és molt negre
sinó que en paral·lel a això
hi ha el tema
de la duplicitat
dels personatges
els personatges
estan interpretant
dos papers
com a mínim
hi ha alguns
que hi ha en tres
començant amb l'obra
Gestapo
seguim amb Hamlet
seguim amb
els personatges
disfressats de
que el joc
de la disfressa
l'espia
l'espia
o el propi
el propi Benny
que fa de diversos personatges
de tres concretament
d'ell mateix
de l'espia
i del
i del
i del comandant
el comandant
nazi
què vol dir
que d'alguna manera
aquest joc
de suplantació
també és un joc
molt difícil
perquè a nivell de després
articular que tot això
funcioni
no és la típica
comèdia d'enredo
que portes que obren
i portes que es tanquen
i velocitat
i slapstick
pim pam
pim pam
no no no
ha de tenir el ritme
com tu deies
molt bé que havies notat
ha de tenir el ritme
de comèdia
perquè estem davant
d'una comèdia
però al mateix temps
quan perdo una mica
aquest ritme de comèdia
el que té sempre
és aquestes connotacions
de
ostres
ara com se'n sortirà
perquè aquest personatge
pugui fer
estàs intrigat
tot el rato
de quina és
la sortida
que trobaran
nosaltres sabem
del perill
que estan
treballant
tota la pel·lícula
a la corda fluixa
com de morir
com som al moment
com se'n sortirà
i aquí ve
que no pots treure
ni una peça
d'aquest engranatge
perquè cauria tot
ara estava pensant
que també ho vaig pensar
quan la vaig estar veient
en el que probablement
Stanley Kubrick
quan va fer una de les pel·lícules
que fa poc
hem comentat aquí
aquest teléfono rojo
volamos hacia Moscú
amb aquesta repetició
de personatges
i tu
ho estic ara molt bé
exactament
i ara ho dius tu
molt bé també
ho agafa ell
i en Peter Sellers
també genera
tres personatges
sí senyor
sí senyor
i segurament
segurament
és un
una conte
que
té pendent
o que
li deu
a la pel·lícula
i Billy Wilder
que tu saps que sí
que li deu moltes coses
a l'údix
i tant
com fa el des del loco
és una suplantació
en un moment determinat
determinant
és a dir
com aquells personatges
de cop es converteixen
en algun que no són
és a dir
aquest joc de la suplantació
que genera un perill
per un cantó
de que et descobreixin
i al mateix temps
és molt atractiu
és clar
tens el mateix actor
en aquest cas
o la mateixa actriu
fent uns papers diferents
i amb cada un d'ells
ha d'estar convincent
sí perquè si no
cau en el ridícul
clar
perquè si no
en aquest punt
si això no es fa bé
això pot ser
un estrepitós fracàs
tant la pel·lícula
com la carrera
d'aquests actors
hauria pogut acabar aquí
si això no es fa bé
i tots són supersolvents
he llegit per aquí
en algun paper
que algú deia
que és una pel·lícula
feta
deia
per experts professionals
és a dir
li dona la categoria
tant al director
com a tot el quadre
d'actors
i de tècnics
és una pel·lícula
sòlida
en aquest sentit
molt sòlida
amb la part
interpretativa
jo et diria que
a part dels dos personatges
o tres principals
el Robert Stack
la Carol Lombard
i el Jack Benny
a part d'aquesta
és una d'aquelles pel·lícules
en què tots
els secundaris
tenen el seu moment
de glòria
i l'aprofiten
d'una forma genial
però
és que poden ser
dos minuts
ni una pàgina
de text
i el Borden
com tu és
l'ajudanta
de la Carol Lombard
l'assistenta
que té
el camerino
és increïble
és impecable
és impecable
és que sembla
que aquella dona
ho estigui fent
tota la vida
allò
sí
sí
sí
sí
bé
una mica això
o sigui
està redondat
ja que parlem
de la Carol Lombard
volia comentar
que hi va haver
un efecte
terrible
quan
havien acabat
la pel·lícula
i estava encara
en postproducció
no s'havia arribat
a estrenar
estem
l'any 1942
la Carol Lombard
era una persona
compromesa
i va fer un viatge
amb el seu
gestor
bueno
el seu representant legal
representant
i la seva mare
que es deia
Elizabeth Knight
van
van fer
un
una
sortida
de
Las Vegas
en van anar
on era allò
el
a Reno
no me recordo
a la zona de Reno
a Nevada
potser
potser sí que era
Nevada
tòpic i típic
sí
bé
van agafar l'avió
van anar cap allà
i
van deixar
unes instruccions
diguéssim
per fer
una activitat
antibèl·lica
antinacisme
sí
sí
llavors
tornaven
cap a Las Vegas
i
es dona la casualitat
que la mare d'ella
va dir
no hauríem
de posar-nos
el viatge
perquè
era supersticiosa
i ella deia
que el número 3
portava mala sort
bé
la Carol
tenia 33 anys
el vol
que havien d'agafar
l'havien d'agafar
tres persones
ella
la mare
i el
representant legal
d'ella
l'avió
era
un DC-3
i
i l'avió
la matrícula
es va
la matrícula
de l'avió
possiblement
algun 3
li devia haver
l'avió
es va estrellar
i van morir
23 persones
23
i l'avió
es va estavellar
a 33 milles
de Las Vegas
que ho li da
és a dir
que no va poder assistir
a l'estrena
de la película
més tard
de morir
i va morir
en 33 anys
un actriu
que era
un animal
cinematogràfic
sí
per de ser
molt coneguda
per haver estat
la companya
de Claire Gable
de Claire Gable
que va quedar
molt tocat
el Claire Gable
imagino
que ha sigut
la seva dona
sí
doncs sí
estem davant
d'una peça
absolutament
algú ha acusat
la pel·lícula
de no deixar
massa clar
el tema
de
del
de la
però jo penso
que està claríssim
però bueno
de no deixar massa clar
l'estatus
de jueus
de la juïdicitat
d'alguns personatges
jo penso que és evident
que hi és
és que hi és
amb tot
amb els cognoms
amb el que diuen
el Grimberg
per exemple
aquest personatge
que vol fer de Shiloh
qui vol dir allò
aquest personatge
és un jugo pur
i a més un jugo
que acaba malament
és a dir
és dels pocs
que el seu destí final
no sabem quin serà
perquè desapareix
però previsiblement
però previsible
acabarà el forn
sí
és possible
per tant
jo penso que tampoc
se'l pot acusar d'això
no
en qualsevol cas
atrevir-se a fer
tobiu no tobi
dos anys després
del gran dictador
s'ha de tindre les idees
molt clares
ben vist també
perquè tothom
anava a fer comparacions
era molt difícil
ell tenia que
fer una proposta
molt diferent
això vol dir
que estava molt segur
la tenia que fer
molt diferent
però
una mica
dintre de la mateixa línia
clar
perquè l'observa la comèdia
i Chaplin
també aprofita
el sistema
de la comèdia
llavors hi ha
un punt
en què
es noten
o sigui
no
hi ha dos punts
un que l'has comentat
tu abans
que són
algunes corredisses
que hi ha
opertura de portes
tancament
algun crit
d'una estança
anant cap a l'altra
el símbol feixista
que es repeteix
molt ràpid
manta vegades
que diries tu
manta vegades
molt manta
manta vegades
molt bé
i
llavors
amb
respecte
a
a la pel·lícula
de
de Chaplin
aquí
el que tenim
és que
hi ha
una
Chaplin
acaba la pel·lícula
amb un monòleg
un monòleg
netament
de denúncia
netament
de
de defensa
dels valors
democràtics
i aquí
hi ha un
espetx
també
d'aquest personatge
que presumiblement
va acabar malament
perquè s'encara
directament
amb el Führer
i li fa
una sèrie
de reclamacions
des de
des de
des de
un humanisme
parlant
tot el rato
en primera persona
i referent-se
a la resta
del poble
en aquest cas
de Polònia
dient
nosaltres som persones
ens hauríeu de tractar
com a persones
és molt sentit
i amb aquest
en aquest aspecte
sí que crec
que Lúbich
va dir
bueno
amb això
jo també
prenc una mica
la idea
de Chaplin
i faia el meu monòleg
no tan complet
una mica més
una mica més
dintre del context
de la seva pròpia obra
de Tobí o no Tobí
sí
però el de Chaplin
està molt separat
la pel·lícula
podria acabar
a mi em sembla
una pel·lícula rodona
les dues
ens semblen
dues obres mestres
i és difícil
amb un tema així
mira
i si afegem
la de Kubrick
serien tres obres mestres
en què estem tocant
el mateix tema
sí
aquí diu Lúbich
precisament respecte
això que estàs dient tu
responent
amb una de les moltes preguntes
i crítiques
que els crítics
li feien
va explicar
una mica
l'estratègia
que ell havia seguit
diu
jo estic cansat
de les receptes fixes
i reconegudes
drama
amb una part
que t'alivia
que et tranquil·litza
que és l'efecte còmic
o comèdia
amb una part
que t'intranquilitza
amb l'efecte dramàtic
és a dir
jugar aquesta fórmula
d'una pizca de sal
i una pizca de pimienta
no
no vols jugar això
diu
vaig prendre la decisió
de fer una pel·lícula
sense cap intent
d'aliviar
concretament el nom castellà
diu
d'aliviar
a ninguna persona
de ninguna cosa
en todo momento
cosa que en canvi
el Chaplin
amb aquesta
personalitat
una miqueta més
per un cantó
més naïf
diria jo
té un punt més naïf
sí que s'atreveix
a fer un discurs
al final
per aliviar una mica
tothom
els benpensants
que té tota la raó
de fer-lo
i que té tota el dret
de fer-lo
però aquí
ell una mica
no sé si assenyala
directament
però sí que diu
jo això no ho vull fer
jo vull deixar
molt clar
que jo penso
marca una distància
marca una distància
penso que per aquí va la cosa
llavors hi ha
una cosa
que us volia
us volia reproduir
m'ho vaig copiar
de la pel·lícula
perquè vegeu
una miqueta
el tipus
de forma
àgil
que tenia
de fer comèdia
Lubits
us diré ara
un tros
o sigui
ja us he parlat abans
que aquí hi ha
un possible amant
de l'actriu
que és l'esposa
de l'actor
que fa Hamlet
aquest possible amant
cada vegada
que comença
el monòleg de Hamlet
desapareix de la sala
i se'n va
al vestuari
al camerí d'ella
per parlar amb ella
i tal
en una d'aquestes vegades
quan ja porten
4 o 5 trobades
m'ho he copiat
en castellà
a veure
ella diu
creo que
estamos hablando
mucho de mi
dígame algo
de usted
i el aviador
al Robert Stack
diu
bueno
no hi ha molt que contar
jo volo
en un bombardero
ah
que emocionante
no sé si será emocionante
diu ell
pero
és un bombardero
puede que no lo crea
pero
puedo soltar 3 toneladas de dinamita
en 2 minutos
de veras
diu ella
la vía
diu
le interesa
claro que sí
le diu ella
me permitiría enseñarle
mi avión
cuando
cuando puedo venir
a buscarla
diu
mañana
a las 2
en mi casa
diu
no
mejor
nos encontramos
en el aeropuerto
la vía
diu
puede que no lo crea
pero es la primera vez
que he hablado
con una gran actriz
y ella replica
teniente
es la primera vez
que he hablado
con un hombre
que puede soltar
3 toneladas de dinamita
en 2 minutos
podria ser la May West
que digués això
és fantástico
podria ser la May West
que digués això
és fantástico
perquè la sexualitat implícita
que hi ha
efectivament
efectivament
és tremenda
jo l'havia apuntat també
per dir-la
sí
és que
n'hi ha altres
home
està plen
està plen
n'hi ha altres
és constant
és que no tens temps
si vols veure la pel·lícula
no tens temps
de prendre notes
pràcticament
és una pel·lícula
en aquest sentit
d'una riquesa
a tots els nivells
i bueno
crec que és super aconsellable
que es vegi
i a més
Movistar
no tothom el té
però com dius tu
també està a YouTube
també la pel·lícula
es pot veure
i es pot llogar
ja digui
i es pot llogar
a través del circuit
que hi ha
o les famoses
de biblioteques
perfectament
bueno
anem una mica
cap a l'actualitat
i després
continuem
amb la cinquena entrega
cinquena entrega
de l'aula de cinema
Anastasi Ruínos
sí
mireu
jo he vist diverses pel·lícules
però
us volia
fer quatre apuntaments
perquè
l'actualitat mana
un apuntament
és sobre
una obra
d'aquestes
que hauria de tindre
un recorregut
gran a nivell popular
que és
la Director 2
Gladiator 2
és una pel·lícula
que al cap de 20 anys
ja ha fet
Rayleigh Scott
que va fer
Gladiator
com recordareu
aquí
a l'equip
de la pel·lícula
està
els intèrpret
són
Paul Mescal
Pedro Pascal
que aquests dos
riment
bastant
són oponents
a la pel·lícula
però bueno
hi ha la Connie Nielsen
que està extraordinària
que ja la teníem també
en la primera
Gladiator
Denzel Washington
que aquest
entra de nou aquí
el Joseph Quinn
i el Derek Jacobi
que també
repeteix
ja sortia
amb el mateix paper
igual que la Connie Nielsen
de la primera pel·lícula
el guió és de David Scarpa
i David Franzoni
la música
de Harry Grison Williams
i la fotografia
de John Mattison
bé
jo sobre la pel·lícula
us puc dir
que
crec que és una pel·lícula
que està pensada
dues o dues hores i mitja
està pensada
perquè sigui
un èxit de gran públic
i un èxit
podríem dir
d'un públic
majoritàriament familiar
l'estrena
de cara a festes
no és cap xorrada
em sembla que hi ha voluntat
d'aprofitar
i dir
bueno
a veure
estem en aquests dies
que tenim la canalla per casa
i això què
doncs anem a veure
Gladiator
bé
en aquest sentit
jo us diré
que la pel·lícula
les dues primeres hores
de les dues i mitja
que té
jo hi va haver un moment
en què em vaig deixar anar
pres
per la qualitat
de la imatge
la proposta
fantàstica
que hi ha
a tots els nivells
sobretot
tècnic
i també
per què no dir-ho
amb la imaginació
que està feta
fugint
de situacions comuns
tot i que repeteix
molt
la lluita
entre gladiadors
però bé
la pel·lícula
es diu Gladiator
no enganya
no enganya
llavors
ja
jo crec
voluntàriament
i som mateix
de la pel·lícula
absolutament
el tema sexual
o sigui
tenim
un Gladiator
que el pot veure
perfectament
gent
des dels 12 anys
fins als 99
durant aquestes
dues primeres hores
jo em vaig sentir
com veient
un pèplum
d'aquells
que recordava
de quan tenia
15 anys
o així
que m'agradava moltíssim
el cine
de romans
que li dèiem
llavors
en aquest sentit
la pel·lícula
em va atrapat
distraient-me
i sempre
a veure
si anem a parlar
dels actors
jo diria
que
Denzel Washington
i Pedro Pascal
em van agradar
Pedro Pascal
tota la pel·lícula
i Denzel Washington
les dues primeres hores
la Connie Steven
la Connie Nielsen
em va agradar
més
conforme
avança
la pel·lícula
i al final
em va semblar
que feia un paper
extraordinari
i em sembla
una gran actriu
Derek Jacobi
està
amb un paper
bastant fosc
que no
no destaca
i compleix
i ja està
i el Paul Mescal
que és el protagonista
és el
que representa
que és el fill
de Maximum
el que representava
Russell Crow
amb l'altre
està correcte
però a mi
no em va
apassionar massa
crec que no
no transmet
però bueno
això és una mica
qüestió de gustos
eh
què passa?
doncs mireu
que normalment
la gent
acostuma a dir
quan
una pel·lícula
no li agrada
tot el metratge
diu
és que em sembla
que li sobra
mitja hora
bueno
doncs jo us diré
una cosa
us diré una cosa
a mi em dóna la impressió
que li falta mitja hora
falta mitja hora
és com si la productora
hagués dit
escolta
no ho allarguem tant
això
perquè llavors
per programar la pel·lícula
els cines
ja no els interessa tant
perquè
els hi trenca una sessió
perd una sessió
i llavors perdre una sessió
és perdre una entrada de diners
cada dia
i a mi em dóna tota la impressió
que ha passat això
és a dir
al final
el veig precipitat
primer que és previsible
perquè
a veure
hi ha uns quants
xirs digui jo
interessants
però
dintre
de lo possible
i al final
ja és que
no hi cap
més xir
digui jo
és a dir
ell és el fill de Màximo
i
i era tarats
en fi
el que tenia
el seu pare
el caràcter del seu pare
bé
llavors
llavors
jo diria
jo diria
que és una pel·lícula
que per mi
és de
d'una qualificació
de notable
tot i que
hi havia
un embargament
de crítica
fins
a les 12 de la nit
d'ahir
dia 11
vol dir que
vol dir que avui
ja es fan poc parlar
vale
correcte
i
aquest matí
ja he començat a veure
gent que està
desbarrant
desbarrant
i fotent la pari
que per fer això
no valia la pena
fer-la
continuant
fixa't-hi que últimament
no agrada res
de les pel·lícules aquestes
que han sortit
no
és que
jo hi ha una cosa
vam parlar de Còpola
vam parlar del
Joker
Còpola
a mi
em va agradar
moltíssim
ja la vull veure encara
sí
i no ha agradat
Joker
el Joker
a mi em va agradar
molt més que el primer Joker
i no ha agradat
i ara aquesta
ja estem amb les mateixes
és un efecte
un efecte
perdó
alguna cosa està passant
efecte amb cadena
que està passant
no sé ben de què
jo crec que el millor
que podríeu fer
i comencem
posant-nos i nosaltres
no fer cas dels crítics
anar i viure l'experiència
que és el bo
llavors hi ha un altre
que us volia comentar
i és perquè
vam parlar l'altre dia
de la pel·lícula
l'habitació del lado
de Pedro Almodóvar
bé
doncs hi ha
el mateix tema
tractat
en aquest cas
pel director
Carles Marquès
Mercè
amb una pel·lícula
que es diu
Pol Bosera
interpretada
per Àngela Molina
i Alfredo Castro
mireu
jo el que us puc dir
és que
em sembla
molt més honesta
i molt
un contingut
molt més ajustat
i molt més emotiva
perquè
no he trobat encara
ningú que m'hagi dit
que s'hagi emocionat
amb la pel·lícula
costa trobar-los
el que sí
sentireu
i a mi el primer
és que
té moments
molt bons
perquè hi ha dos actrius
que estan
en un nivell
excels
i perquè em sembla
tal com vam dir
amb el s'aduïa allà
que representen
el seu paper
aquí tenim
un Àngela Molina
que està extraordinària
i
a veure
el guió
és de
Carlos Marquès Mercè
i de Clara Roquet
i de Coral Creu
Coral Cruz
millor dit
solteu
aquests tres
són tres guionistes
de Campanetes
i això es nota
i el
el senyor
Almodóvar
pel guió
jo crec
que la pel·lícula
se li trenca
en tres o quatre moments
és possible
i ho acusa
per tant
Pol vos seran
de Carlos Marquès Mercè
a casa nostra
la recomanem
i una última
recomanació
és
El banyo del diablo
la pel·lícula
que va guanyar
el premi
al darrer festival
de Sitges
per tant
forma part
del que podríem dir
cinema
fantàstic
i de terror
bé
hi ha un parell
d'escenes
i tot el més
és cinema
fantàstic
estem
a finals
del segle XVII
i principis
del XVIII
és una història
d'ambient rural
situada
als boscos
d'aquesta època
d'Àustria
el productor
de la pel·lícula
és el director
austríac
Ulrich Schelde
Seidel
un home
que
té
una filmografia
difícil
amb una proposta
molt dura
sempre
i
indefectiblement
un home
que està
en contra
dels poders
establers
i no parlem
ja
de l'emergència
de feixismes
etcètera
etcètera
que els té
atravessats
bé
estan atravessats
mútuament
a més a més
us vull dir
una cosa
sense
afegir res
al contingut
perquè
en pel·lícules
d'aquestes
de misteri
jo crec
que és molt important
no parlar
en tot cas
dic
que
la pel·lícula
sempre manté
un to
intimista
extraordinari
que
progressa
moltíssim
amb el seu
contingut
fins a portar
una situació
una situació
que és
bueno
no terrorifica
és una situació
molt dramàtica
i
a més a més
sempre
dintre
d'un contingut
sense
pretendre-ho
o bé
pretenent-ho
però sense
fer-ho evident
és
d'alt contingut
feminista
de reivindicació
feminista
comença
la pel·lícula
dient
que
en aquesta època
hi ha una sèrie
d'escrits
en els que
està basada
la pel·lícula
uns escrits
històrics
en què
ens adverteixen
que durant
una centúria
en aquell
sector
d'Àustria
va arribar
a haver-hi
450 morts
de dones
joves
i
no diré
res més
només us dic
que
no us faci por
anar a veure
no és una pel·lícula
de sang i fetge
ni molt menys
estem parlant
del banyo del diablo
que és una pel·lícula
dirigida
per Verònica
Franz
la Naboda
i Severin Fiala
el Tiet
és a dir
és dirigida
a quatre mans
entre Naboda
i Tiet
molt recomanable
endavant
sí
em queden
que t'he mitjat
una mica
bueno no passarà
em queden cinc minutets
no jo vaig ajustant
el que tinc escrit
ho vaig ajustant
en funció del temps que tinc
com que tampoc
pretenc tenir
jo vaig dir l'altre dia
un ordre molt clar
és a dir
no vull seguir
una cosa molt
molt clàssica
de dir
va començarem
per parlar
del valor dels plats
i a partir d'aquí passarem
doncs d'alguna manera
ja em va bé
perquè així em puc enganxar
avui amb una cosa
que té a veure
amb el tema
continua sent
una mica més
de la misma
en el sentit
que l'altre dia parlàvem
que hi havia dos tipus
de maneres
d'abordar el muntatge
que era
un era l'analítica
és a dir
a base de fragmentació
és a dir
s'explica
la mateixa escena
des de diferents punts
i així anem organitzant
el discurs
des de diferents punts de vista
o bé
amb un sol plano
que era la famosa
seqüència
la seqüència
bé
en aquest cas
es pot codificar
i també
quan es parla
de tipus de muntatge
es pot codificar
que existeixen
10, 12
se'n poden inventar més
cada llibre
diu els seus
i cada autor
posa la seva particular
visió del tema
jo he reprès
una mica
el discurs
que sempre
a les meves classes
els que feia
que era una mica
arrencar
dient que
tota narració
cinematogràfica
per tant fílmica
es desenvolupa
en un temps
amb una durada
determinada
la pel·lícula dura
una hora i mitja
una hora i mitja
dos hores
quinze
el que sigui
que és
aquesta durada
es correspon
amb la durada
del que passa
a la pantalla
que és la durada
de la història
que estem explicant
i el temps
de projecció
hi ha dos coses
que allà
poden passar segles
fins i tot
dins d'una pel·lícula
poden
cobrir-te
amb el tema
del 2001
estem
a l'inici
de la humanitat
i acabem
en el futur
imagina't tu
el que passa
dintre la pel·lícula
els anys
que arriben a passar
l'arc aquest que hi ha
és enormement llarg
no pot ser més ampli
per exemple
però en canvi
el públic s'aixecarà
després de dues hores
quaranta
sortirà del cil
per tant
el temps de la història
per un cantó
i el temps intern
que també els cultes
li diuen
diegètic
que té la pel·lícula
i es pot classificar
amb lineal
quan
és un temps
cronològic
que per tant
transcorre entre
el punt A
inici de la pel·lícula
i el punt B
final de la història
inici
i final de la història
A i B
és un temps lineal
o bé el temps
discontinu
que ve a ser
una reestructuració
del temps lineal
que es fa precisament
a través del muntatge
que determina
l'ordre
en què es vol explicar
la història
i els punts de vista
que s'escolleixen
que és el que hem dit
al principi
des d'on vols veure
aquesta història
i això
classificaria
amb una sèrie de categories
que molt ràpidament
definirem
i ja anirem entrant
en propers programes
l'ordre lineal
o natural
que és el que acabo
de definir
però dintre del disc
continu hi hauria
l'altern
què vol dir
escenes que succeixen
de manera alterna
que representat
a modo de
la poesia
podríem dir
si l'escena és A
una escena és A
i una altra és B
i es van succeint
una darrere l'altra
i saltem
de l'una a l'altra
direm que el muntatge
altern és passar
de A a B
A a B
A a B
fins que s'acaba l'escena
i a partir d'aquí
comença una altra estructura
la que sigui
de la següent escena
però aquella escena
s'haurà muntat
a muntatge altern
veiem una situació
que es produeix
en un despatx
d'un advocat
famós
i està parlant
per telèfon
i veiem
el seu interlocutor
que és el seu client
que és B
que està a casa seva
parlant amb l'advocat
consultant-li el tema
i anem saltant
és a dir
no és un pla contra pla
perquè estan en llocs diferents
per tant és
muntatge altern
el muntatge paral·lel
que la gent conforma
el treball
és el paral·lel
i l'altern
el muntatge paral·lel
vol dir el mateix
és A, B, A, B, A, B, A, B
C
què vol dir?
que el muntatge paral·lel
la diferència que hi ha
amb l'altern
és que hi ha d'haver
un final comú
és a dir
A, B
tenen una finalitat
que es complirà
a C
és a dir
tots que
hi ha una pel·lícula
que és
va, totes les pel·lícules
hi ha moments d'aquest tipus
conflueixen
conflueixen
i resolen
el conflicte
entre A i B
A presenta un tema
B un altre
i hi ha un conflicte
una persecució
el que sigui
que s'ha de resoldre
en algun punt
es resol a C
la diferència entre
el tern i paral·lel
és aquest
molta gent
a l'hora de parlar
en una pel·lícula
molt muntatge
en paral·lel
si no hi havia
resolució final
del tema
i trobada final
de les dues
corrents d'història
no és paral·lel
és simplement
un muntatge
altern
entre una cosa i l'altra
l'alteració temporal
l'alteració temporal
vol dir
que ens movem
en una temporalitat
que podem anar
tant endavant
com anar
enrere
en el moment
per tant
si anem endavant
és el que liem
en anglès
flash
floor
és a dir
anem endavant
fem una visualització
sobtada
del que serà
el futur de la història
o flashback
que això és el que més es coneix
quan aquesta visualització
sobtada també
i que entra
per un mecanisme
diferent
a vegades és un encadenat
a vegades un tall sec
el que sigui
ens porta a una història
del passat
que d'alguna manera
el personatge
podem entendre
que o recorda
o nosaltres
és una posició objectiva
volem que el públic
sàpiga
que en el passat
d'aquella situació
va passar allò
ara no tenim temps
però el proper dia
m'agradarà
sobre això
preguntar-te
la diferent forma
en què s'ha fet
amb l'evolució del cinema
és a dir
abans
ja en parlarem
ja t'entenc
per això
però no hi és
perfecte
molt bé
escolteu
això s'acaba
us desigem
una molt bona setmana
i el dimarts que ve
plantejarem alguna sorpresa
però no ho podem avançar
no ho podem avançar res
fins dimarts
bona nit
bona nit