Cinema sense condicions
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
A
No me grites que no te veo.
Un petit problema tècnic.
Senzillíssim, que ja està solventat.
Vaig veure una pel·li amb ma germana, que és un clàssic, que li venia de tornar a veure a ella, El diario de Noah, que és bastant dura, romàntica. Bé, va agradar.
Va agradar.
Tractes sobre l'holocaust?
No.
No.
No.
No, no.
Jo no l'he vist a la pel·lícula.
Però crec que no, no tractes sobre l'holocaust.
No, no, és sobre un romans a un noi i una noia, a un estiu.
Sí.
I, bueno, la noia se'n va de viatge, ella és molt rica i ella és molt pobra i, bueno, els hi passen mil de coses, l'home l'espera, li fa cartes i la...
La confoníem una altra, la confoníem una altra.
Però és molt maca, és molt maca, bon, m'agrada.
Molt bé.
Molt bé.
Estupendo.
2004, és de la pel·lícula, dirigida pel Nick Casavets, El fill del Casavets.
Ostres.
Sí, sí.
Jo no l'he vista, aquesta pel·lícula, no.
Haig de confessar que no l'he vista.
El Ryan Gosling i la Rachel McAdams.
Està bé, molt bé.
Prou bé, prou bé.
Escolta, igual la veiem un dia i la posem com a clàssic.
I la posem.
I aquell dia la comentem als tres.
Vas prendre punts o què?
Em va agradar, sí, sí, vaig estar atent.
Sí, sí, podríem parlar-ne.
Fes-te allò quatre ratlles i un dia igual la posem.
Què tal la valoració, Anastasi?
Aquí, Film Affinity 7,3.
Molt bé, és una valoració.
I Amazon 4,5.
Film in 7,1.
No està mal.
Bueno, Film Affinity serveixen aquestes dues una mica, eh?
7,1 i 7,3.
No està mal.
Està molt bé, notable.
En prenem nota.
Sí, sí, sí.
Perfecte.
Molt bé.
Bé, encara que ja hagi intervingut, bona tarda, Anastasi.
Sí, hola, bona tarda.
Què tal la setmana, també?
Bé, bé, bé.
Una setmana lleugereta, sí.
Lleugereta.
No sé una de les més carregades.
Molt bé.
De qual forma?
Doncs i completant la tripleta estic jo, Pepe Mengol, que també he tingut una setmana
distreta, i bé, com toca el febrer.
Ah.
Avui hem obert el programa amb un fragment de la banda sonora de Il Portieri di Notte, de
1974, de la directora italiana Liliana Cavani, una música composada per Daniel París.
Sí.
La banda sonora de la pel·lícula també té moments de música clàssica, concretament de
la flauta màgica de Mozart.
Sí.
Amb una gravació dirigida per Carl Bohm i editada per Doge Gramophone.
Bé, la pel·lícula aquesta, com totes, avui és un programa en què ens explicarem una
mica perquè sabigueu com elaborem el programa.
Nosaltres, normalment, la pel·lícula que hem de terminar com a clàssic de la setmana té
el seu origen amb la memòria nostra.
o sigui, nosaltres tenim un estoc de pel·lícules memoritzades i cada setmana anem al nostre
arxiu mental i en traiem una, que la selecciona alternativament l'Anastasi o jo, menys a partir
d'ara, que també entrarà en joc el Jan. I això ho fem no a partir d'una revisió puntual i
que aquesta pel·lícula continua sent exemplar, notable, superlativa, etcètera.
Per tant, la posem, sinó que actuem pel record.
I aquest record, perquè, clar, si no ho representaria, hauríem de tindre uns arxius que no estan dintre
la nostra capacitat, aquest record pot ser a vegades de 50, 60, 40, 30 anys.
Perquè sempre determinem com a clàssics fins al 2000.
Del 2000 cap aquí em sembla que no n'han fet mai cap.
El que va ser clàssic del 2000 va ser In The Mood For Love, que és del mateix 2000.
Llavors, deixem sempre que reposi una mica el vi per consolidar-se i agafar el pòsit aquell
que dius, val la pena parlar-ne.
Bé, amb aquesta pel·lícula, dit això, amb aquesta pel·lícula ens vam trobar a meitat de setmana,
l'Anastasi i jo, i vam dir, hem estat revisant cadascú, per la seva banda, portieri di note,
i hem trobat algunes coses que, a partir del que ja hem trobat, no se la farien recomanable.
En canvi, vam pensar que hem de ser honestos amb l'audiència i hem d'explicar una mica
per què, tot i amb això, posem la pel·lícula com a clàssic de la setmana,
tot i que ja veureu que no farem una recomanació,
que normalment ens extenem moltes vegades, sobretot cap al final de l'anàlisi de la pel·lícula,
en dir, i no us la perdeu, i la trobareu aquí, o la trobareu allà, i tal, i igual,
perquè creiem que són pel·lícules que, dintre de la història del cinema,
val la pena revisitar-les i, si algú de vosaltres no les coneix,
doncs llavors aquí està la nostra orientació per dir, tira per aquí,
perquè, no sé, és com en literatura, doncs,
hem de recomanar, doncs, el nombre de la rosa,
novel·les que, ja no diguem, el Quixote i Shakespeare tot, etcètera,
que, lògicament, són dintre del que en podrien considerar els imprescindibles, no?
Bé, llavors, dit això, també dir una cosa,
que, no ho dic com a justificació,
però sí que us ho diem perquè tingueu un apunt per on van els trets.
El juliol, el juliol, el mes de juliol de 2018,
Il Portieri di Notte va ser seleccionat pel festival de Venècia
en la secció Clàssics,
i es va passar com a única pel·lícula dintre d'aquesta secció Il Portieri di Notte.
Això va ser la setanta-cinquena edició de la Mostra Internacional de Cinema de Venècia.
És a dir, allò que diuen de
Algo tendrà l'aigua quan la ben dient,
bé, si el festival de Venècia, que és un festival de categoria U o A,
agafa un any, el 2018, aquesta pel·lícula, com a clàssic,
i la posa en aquesta categoria en exposició ella en solitari,
a part de tota la mostra i diferents seccions del festival,
això vol dir alguna cosa.
Precisament a partir de cinc anys després del 2018,
em sembla que era el 2023, se li va donar a Liliana Cavani,
que sortosament encara és viva, té 91 anys,
se li va donar el Premi d'Honor,
ai, el Lleó d'Hor,
honorific,
pel conjunt de la seva carrera.
Vull dir, amb això una mica ja es veuria
que efectivament és una pel·lícula que va tindre el seu recorregut
i la seva importància, i d'això ara ja en parlarem.
Sí.
Permets entrar una miqueta?
Sí, per favor.
És el mateix que tu estàs dient.
No és una justificació,
és simplement dir,
la mecànica cerebral que utilitzes per escollir una pel·lícula,
evidentment la primera cosa que utilitzes,
i l'altre ho dèiem en muntatge,
què era el més important al moment de decidir tallar un plànum
en un punt en un altre?
L'emoció.
La mecànica cerebral que utilitzem bàsicament és l'emoció.
És a dir, ens garatem una mica les neurones,
i ens surt, on ens vam realment?
Què ens va tocar?
I ens surten de cop flaixos de pel·lícules,
tant et passa a tu com em passa a mi,
com li passaria a qualsevol que li demanessin
d'escollir una pel·lícula entre moltes
que li hagués tocat d'alguna manera.
I que li semblés interessant per coses,
que aquesta ho és, evidentment.
I aquesta n'era una.
És cert que,
abans m'ho explicaves a mi mateix una mica,
aquesta argumentació ens l'hem fet tu i jo,
perquè això donaria per a diversos programes
parlar de l'envelliment,
suposat envelliment entre cometes d'una pel·lícula,
i, per tant, aquí hi ha un argumentari molt llarg
que desenvolupar,
que és el desenvolupament nostre mateix
que s'ha produït de fa 50 anys avui,
la lectura que vam fer com a noiet de 25 anys
i la que en fem ara com a persones i adultes de 70 i pico,
aquest és un element.
El propi cinema ha evolucionat.
L'altre element és que en si mateix...
Estem parlant en el cas de 51 anys.
Són una pila d'anys.
I nosaltres hem canviat la pel·lícula.
La pel·lícula és immutable,
la pel·lícula no ha canviat.
És a dir, l'avantatge del cinema
és que queda registrat.
El teatre és una altra cosa,
però la pel·lícula queda registrada.
Per tant, la pel·lícula és la mateixa.
Per què d'allò?
Bueno, ens hem esdevingut més crítics,
tots plegats,
i parlem de gent que no som,
precisament jovenalla,
que poden ser més crítics d'una pel·lícula d'aquest tipus,
li veuran encara molt més suavegurament
els defectes que nosaltres.
Per què?
Perquè el món ha canviat
i el cinema es fa diferent
i les emocions es transmeten en diferents mecanismes.
I tot i que sempre tot és el mateix,
en el fons tot es diu de manera diferent.
Ara, el mateix dubte que té pel deixat de tu
i que jo vaig posar sobre la taula.
Va dir, mira, aquesta pel·lícula té un protagonista,
que és Dick Bogart.
Dick Bogart és un actor,
que nosaltres ja vam fer una pel·lícula fa molt poquet,
fa un any, potser exacte, no ho sé,
que era el Sirviente, del Josef López.
De Josef López.
Ell era el protagonista absolut.
Era una història de dominador, dominat,
una història molt similar a aquesta.
El Dick Bogart es comparteix en aquest cas el protagonista.
El Dick Bogart també era el protagonista d'aquella
i en aquesta, entre ell i la Chorron Rampling,
que és el protagonista de la pel·lícula que ens toca avui,
comparteix...
Per tant, ell és el mateix.
L'història s'assembla molt.
Un és en blanc i negre,
i negre, l'altre és en un color,
amb color.
El Sirviente era en blanc i negre,
aquest és en color.
Ostres!
Quan vam veure el Sirviente,
la sensació de solidesa que vam tenir,
de realització,
la contundència,
el Dick Bogart que estava immens...
El guió.
Amb aquells matisos.
El guió.
Ara, qui no hi és, Pep, això?
No ho sabem veure-ho.
Efectivament.
No ho sabem veure-ho.
Diguem-ho així.
Diguem-ho com una limitació nostra.
Sí, sí.
No?
Sí, sí, sí.
els mateixos.
I diem, al tanto,
la pel·lícula la seguim recomanant.
Està filming.
La teniu allà.
Això sí, nois.
En una còpia horrorosa.
O sigui, filming.
Si ens sent algú de filming,
haurien de posar una mica de remei en aquest tema.
Sí.
Els defensem sempre filming, eh?
Sí.
Però en aquest cas,
tenen una còpia terrible.
Molt dolenta.
Jo tinc la sort que la tinc en DVD.
Clar.
Justament, per mandra i per facilitat,
la vaig veure en primera instància a través de filming,
i vaig deixar allà un comentari que, bueno...
No es va publicar.
No es va publicar,
i llavors vaig posar un altre comentari
dient que havia posat un comentari que no es havia publicat.
Sí, sí, sí.
I aquí acabo el comentari per quinta vegada, no?
Una cosa de curteta i ja està.
Jo tinc un gran dubte amb les produccions fetes en coproducció amanyada.
Coproducció amanyada.
És a dir,
aquí hi ha una producció important que és anglesa,
que és britànica,
i tota la pel·lícula està pràcticament bevent,
després a partir d'aquí,
de tot el material humà en quant a artístic
i material en quant a tècnic del cinema italià.
Està rodada pràcticament...
A veure, l'idioma de la pel·lícula és en l'anglès.
Sí.
Clar, tenim Bogart i Rampling que són anglesos.
Que són anglesos.
Bueno, la Rampling sí,
els dos són anglesos.
Sí.
Però en canvi també seria una convenció,
perquè en el fons la pel·lícula,
els personatges haurien de parlar alemany per lògica.
Sí.
Totalment.
Clar, per això ho acceptem,
perquè la llista de Schlinder
també hauria de parlar alemany
i en canvi hem acceptat que parlin amb anglès.
Això és una convenció.
Sí.
El que ja no queda tan bé
és que tots els actors, els caretos,
en el fons,
són tots actors italians.
mira el càsting de la pel·lícula.
Sí, sí, sí.
El di Borle Rampling, d'acord.
Sí.
Filip Leroy, d'acord,
no és italià.
Els papers principals,
Gabriele Ferzetti,
Giuseppe Adobati,
Issa Miranda,
Issa Miranda,
Nino Vignamini,
Marino Massé,
Amadeo Modio,
Piero Vida,
i aquí el curt,
Geoffrey Cobblestone,
un anglès fent alemany també.
Però bé,
Hugo Cardea,
Nora Ritchie.
Sí, sí.
Aviam, nois,
i tots són gent que haurien de ser alemany.
I vianesos.
Una altra cosa.
On està rodada la pel·lícula?
La pel·lícula està rodada a Viena
i està rodant als interiors a Cinecita.
Cinecita.
Això sí.
És clar que l'estructura tècnica
està també feta italiana.
I el títol original de la pel·lícula
és Il Portieri di Notte,
no és de Night Porter.
No, no, no,
és Il Portieri di Notte.
Sí que entrem a dintre del garbuix
aquest que dius que hi ha tu
amb les coproduccions.
Sí, les coproduccions
penso que tenen sempre
aquest punt d'aspecte de fal·làcia,
una certa falsedat afegida,
perquè no és veritat.
És cert que el cine és una convenció,
i tot és una convenció,
però finalment,
és una convenció en la que entrem,
si tot és coherent.
Però si de cop aquí
unes cares són de veritat,
cap d'ells és alemany.
D'acord, entrem en aquesta convenció.
Però, bueno,
uns són anglesos,
fem que tots siguin anglesos,
aleshores.
Però el que no pot ser
és que tinguis físics
tan convincents com el del.
Pot colar com és,
evidentment,
el personatge del Bogart.
Evidentment que pot colar.
I ella, perfectament,
pot ser una ciutadana
de qualsevol lloc del món.
En realitat,
Xero Ràpic pot ser d'on sigui.
Sí,
la pel·lícula és americana.
És americana.
Però, bueno,
nosaltres,
si t'ho mires bé,
hi ha un petit pes de falsedat
en què les cares aquelles
no són ben bé.
Ni austríques ni alemanyes,
que són els dos
que haurien de ser.
Els que són d'Austria
haurien de ser austríacs,
els altres haurien de ser alemanys.
Una altra cosa.
El guió
és de Liliana Cavani
i d'Italo Moscati.
Però, sobretot,
és de Liliana Cavani.
Perquè Liliana Cavani
va explicar que,
quan estava ella fent
la seva pel·lícula anterior,
que es titula
I Canibali,
és una pel·lícula
que està basada
lliurement
en Antígona
de Sòfocles,
en una sola tarda
va agafar
i va escriure
el guió
del portiero
del portiero
portiero di not.
Fixa't que això
aquestes lliure
és interessant,
perquè també he observat,
això, no ho sabia,
evidentment,
ho he vist en l'IMDB,
que és la Bíblia
de la lliure de cinema,
que com a col·laborador
en el guió
hi ha una tal
Bárbaro Alberti,
també,
a l'Amadeo Pagani,
en el contingut
de la història,
en el guió també,
el Bárbaro Alberti,
i, després,
hi ha una cosa
molt curiosa,
que consten com a col·laboradors
en el guió,
la Chara Rambling,
el Dick Bogart,
i un tal Anthony Forwood,
que no sé qui és.
Em sembla curiosíssima
aquesta portació.
Sí, perquè això no és freqüent.
No és gens freqüent.
I menys,
i menys que sortin acreditats.
L'altre dia
dèiem una pel·lícula
que era...
Perquè una cosa
és que l'actor
tingui una intuïció,
i la posi,
i sigui d'ell,
però no sortiran
els crèdits
com a guionista,
o co-guionista.
Un actor que li diu
a la Liliana,
en vez de estar...
Què te parece si hago...
Això no és una col·laboració
en el guió.
No.
Això és lo normal
que passa.
Depèn del tipus de director,
accepta aquest tipus de coses.
Però esclar,
una aportació que consta
en crèdit,
ostres,
se'm fa curiosa.
Solament penso
que puguis estar justificant
un pagament,
o sigui,
un no pagament.
És a dir,
no has pagat allò
que l'actor
havia d'haver cobrat,
i ho has compensat
donant-li un crèdit
de col·laboració
en el guió,
que si la pel·lícula
tocarà uns drets
que si no,
no hagués tocat.
Això passa a vegades
amb la producció ejecutiva.
En alguns actors
que no pots pagar-los el seu sou,
els poses de productors ejecutius,
i així veiem
grans actors del cine americà,
que a vegades
en pel·lícules europees,
consten com a productors ejecutius.
Per què?
Perquè estaran tocant
un tipus de salari paral·lel
que no té res a veure
en la producció en si.
És a dir,
i per tant els hi permets
que cobrin finalment
una mica el que havien de cobrar.
Si no, no ho entendria,
en aquest cas.
Hi ha una cosa,
també explica Liliana Cavani
parlant sobre la pel·lícula,
que ella,
durant el visionat
de la caduta de Glidei
de Visconti,
es va adonar
que el protagonista,
un dels protagonistes,
dit Bogart,
que és el mateix d'aquesta pel·lícula,
feia un paper extraordinari,
i llavors ella va dir,
bueno,
l'actor ja el tinc.
Després,
per trobar l'actriu,
van estar tocant
a Romy Schneider,
una gran actriu,
però,
clar,
el seu passat
fent dos o tres sisis,
feia que creés un salt
potser massa vertiginós,
i llavors es van...
Està bé, això.
Sí,
es van decidir
per Charlotte Rampling.
Tant Charlotte Rampling,
continua dient la directora,
com Dick Bogart,
quan els va donar el guió
i el van llegir,
es van quedar,
bueno,
embobalicats,
com es diu,
embadalits,
embadalits,
embadalits,
i amb unes ganes de fer-lo ja,
però d'una manera extraordinària.
Home, és que la pel·lícula,
el resum,
el resum és aquest,
és a dir,
sinopsi,
una supervivent d'un camp de concentració,
reprèn la seva relació sadomasoquista,
amb un exoficial de la GCS,
que treballa com a porter nocturno
en un hotel de Viena,
però els antics companys,
que també estan a Viena,
d'aquest,
comencen a perseguir-los
per intentar que aquesta noia
amb la que saben
que ell té una relació,
això ja ho dic jo,
no pugui parlar
i mai els pugui delatar amb ell,
i per tant,
de rebot amb els altres,
que ja han estat exonerats
d'alguna manera als altres,
de les seves culpes
en el mateix camp.
Esclar,
la GCS és molt interessant
i tornem a estar en el món aquest
de la GCS.
Sí.
El que passa
és que ja estem una mica
en el terreny aquell
de què parlem?
De sexe
o parlem dels nazis?
No.
Política o sexe?
Sí.
I quan comences a barrejar coses,
Trifoé ja ho deia,
que si es feia una pel·lícula
de política,
havia de ser de política,
i es feia de sexe,
havia de ser de sexe,
i es feia d'història,
havia de ser d'història,
bé,
cada un aquí
té dret a escollir.
però,
llavors,
hi ha una cosa
que jo dic,
anem a veure el context
que rodeja pel davant i pel darrere
la filmografia d'aquells anys,
que fan 5 o 6 anys,
i ens trobem
que el 1973
Paul Verhoeven
fa Delicias Turcas.
Sí.
La pel·lícula pujada sexualment,
també.
Sí, sí.
El 1974,
Liliana Cavani
fa Portieri di Notte.
No té l'altra.
El 1972,
dos anys abans,
Bernardo Bertolucci
fa The Last Tango in Paris.
Ni més ni menys.
Bé.
Mira, una pel·lícula
que podríem arribar a comparar, també.
Va.
El 1975,
un any després,
Pierpaolo Pasolini
fa Salo
els 120 dies de Sodoma.
Aquí també podríem comparar-hi molt.
I tant.
El 1976, també,
Nagisa Oshima
fa
El Imperio de los Sentidos.
Déu-n'hi-do.
I el mateix 1976,
per no anar més lluny,
perquè jo he dit,
acotant 4 anys,
una cerca molt ben feta.
Tinto Bras
fa Salón Kiti,
que no vegis
la relació que té
amb l'último tango.
I tant.
i tant.
En quant a continguts, eh?
Sí, sí, sí.
Totes elles
tenen molt a veure
i està molt ben fet amb la selecció.
Hi ha creus gamades
i hi ha sexe.
Sí, sí, sí.
Llavors,
què vol dir això?
Que hi havia un caldo
de cultiu
en aquell moment,
perquè
això
a vegades
hem estat comentant
que
al cinema
el que passa és que,
clar,
li tens que donar un temps
per consolidar
i llavors
és molt agosarat
agafar i dir
estem en un moment
en què
està predominant
el cinema
de
el reconeixement
de les males
maternal.
Segur que anaves a dir això.
Sí, no?
És que hi tinc una mania especial.
Però, clar,
reconec que mai de contindre
i esperar
cinc anys més
i llavors
podem dir
a la dècada
del 10 al 20
o del 10 al 25
va predominar
aquest tipus de cinema.
i van destacar com a notables
amb B
6 pel·lícules
i 8 o 12 o 20
no.
I 20
són per oblidar-les.
Per oblidar-les,
i això pot passar.
Bé, doncs aquí
passa el mateix.
De les que hem dit,
per mi,
hi ha obres mestres
i alguna d'elles
la traurem algun dia,
segur,
com a classe.
És a dir,
l'Odochima i m'he quedat,
esclar,
és un problema de parlar-ne.
Una extraordinària pel·lícula,
fantàstica.
Bé,
jo dic perquè
és molt important això.
què va passar amb Portia de Dinote?
Portia de Dinote,
d'entrada,
no va agradar.
Sobretot,
la premsa especialitzada
dels Estats Units,
d'Anglaterra,
de França,
d'Itàlia,
d'Alemanya...
Espanya,
ja en parlarem després.
La pel·lícula
no va convèncer
a un,
com a mínim,
un 60%
de la premsa
considerada
influent.
Sí, sí, sí.
Crítica.
Influent.
els altres,
tampoc es van abraonar
dient que era un novelmestre
i ni molt menys.
Però, bueno,
la van tractar amb més condescendència.
El públic,
d'entrada,
tampoc
es va apuntar
amb ella
perquè
després,
i ara
m'avanço
al que probablement
parlem després,
parlem d'una pel·lícula
en què
també passa el mateix, no?
és una pel·lícula
que té
un contingut
en el que
es desprèn de la pel·lícula,
estic parlant
de la que parlarem
després.
Ah, sí.
No anime precisament
estar d'acord
amb aquell contingut.
Sí, pot passar.
I, en canvi, és molt bona.
És un espòiler,
però ja en parlarem.
És un espòiler,
però després en parlem.
Ja veu que no diem nom
i us tenim aquí a la cadira
enganxats ara.
A veure què passa.
i llavors amb aquesta
el que passa és que
amb aquest
amb aquest ambient
que hi havia
de
mostrar sexe
cada vegada
més explicit i tal,
bueno,
doncs aquesta
jo crec que Cavani
va dir
jo ara em vaig a fer
l'homàs de l'homàs.
Sí.
Ella,
diguem
que era una dona
que va
pertenir
a la classe
acomodada
d'Itàlia
o la classe
benestant.
El seu pare
era arquitecte.
Ella va estudiar
filologia clàssica
i lingüística.
Es va
graduar
a literatura
i filologia
a Bologna
i,
bueno,
ja he dit que tenia
91 anys.
Per tant,
va néixer el 12 de gener de 1933
a Carpi,
Mòdena,
a la regió de l'Emilia Romanya.
Els seus inicis van ser
fent programes
per la RAI,
per la televisió.
i,
després,
es va iniciar en el cinema
fent un parell de documentals.
Incontro Nocturno,
1961,
i L'Evento,
1962.
I,
a partir d'aquí,
ja començaria
la seva obra cinematogràfica.
És una obra
que, al principi,
es destaca
pel seu posicionament
polític d'esquerres,
que va
mantindre-ho
o mantingut sempre.
Això és una mica
per situar-nos...
Sí, per situar una mica
qui és el personatge
de la cabana.
No és qualsevol,
en absolut.
I jo crec que,
en aquest cas,
ella sempre va reivindicar...
Ella sempre es va queixar
d'aquesta pel·lícula,
quan parlaves de recepció,
a nivell mundial,
tot i que va tenir
els seus pros
i els seus contres,
els seus crítics favorables
i els que no.
Ella es queixava
que part de la crítica negativa
li venia pel fet,
precisament,
que era una pel·lícula,
com una dona
havia gosat
de posicionar-se
en aquesta situació
mostrant una dona
a la pantalla,
que és la Charlotte Rampling,
i clar,
hi ha una part de realitat,
potser,
però tampoc crec que sigui
la base que les crítiques
no fossin tan,
tan, tan favorables.
No ho sé,
no ho sabrem mai,
però ella,
en la seva opinió,
em sembla que anava
una mica per aquí,
que li semblava
que li podia haver
perjudicat.
Ella diu que concretament,
en primer lloc,
diguem una cosa,
la pel·lícula,
Espanya es va estrenar
al cap de dos anys
i set mesos.
És a dir,
a Itàlia es va estrenar
a l'abril de 1974,
aquí,
al novembre de 1976.
Entremig,
ja veieu que
va morir un personatge.
Important,
un 20 de novembre.
Un 20 de novembre
va morir el dictador.
El dictador.
Sí.
És a dir,
que van esperar
un temps prudencial,
que es morís aquest home,
per agafar i donar-li
una sortida,
per ara i assaig,
i majors de 18 anys.
Sí,
amb totes les limitacions.
I a quants menys pobles arribi,
millor, no?
Sí, sí.
Però això no va ser solament aquí,
perquè la pel·lícula té
tres durades,
segons el país.
112,
118
i 122 minuts.
Sí.
Mireu,
amb tres durades,
i si comptem l'última,
entre 112 i 122,
van deu minuts.
Amb deu minuts de cine,
deu minuts de cine,
pot ser un curtmetratge
molt aprofitable.
Sí, sí.
Que vol dir,
molt aprofitable,
vol dir un curtmetratge
de molt contingut,
dient moltes coses.
Sí, sí.
tot això es va treure
d'aquests llocs.
De què?
He llegit que encara avui,
al segle XXI
i a l'any 25 del segle XXI,
hi ha més de 40 països on està prohibida.
D'acord.
que demostra
que
alguna cosa
sí que
va emprenyar
el fet
que
la Cavani
anés per aquí, no?
Sí, sí.
Esclar, la pel·lícula
és molt, molt...
barrejar,
el que deies tu,
barrejar de la meva,
que ho barreja ella,
que ho barreja la pel·lícula,
sexe
i ideologia,
ja no direm política,
ideologia.
Sí.
esclar, ho fa d'una manera perfecta,
perquè esclar,
sabem el que passava,
perquè ens han explicat
a les pel·lícules,
perquè ens han explicat els llibres,
perquè ens han explicat
les imatges que hem vist
de que realment
en els camps
amb K passaven
coses terribles.
I entre altres,
segur que hi havien abusos
d'oficials sobre presoneres
o presoners,
és igual.
Bé, aquí hi ha...
O sigui que l'abús existia segur.
Em va molt bé que comentis això,
perquè això
ens porta cap a un passatge
de la pel·lícula,
que si la veieu,
jo crec que és el que
més s'ha censurat por ahí.
Es tracta d'un passatge
que parteix d'un passatge
de la Bíblia.
És a dir,
la Bíblia,
hi ha la història
de Salomé i Joan.
Aquí,
Max,
el torturador,
l'oficial de la SS, etcètera,
personatge representat
per Dick Bogart,
li porta amb una capsa
a Lucía,
la personatge de la Charlotte Rampling,
al cap d'un presoner
que l'assetjava
en el camp de concentració.
Li fa un favor, diguem-ne.
Exactament.
Li fa un favor.
Per mi,
és una de les escenes
més escabroses
que he vist en cine.
Et diré que sí.
la duresa que té,
i no solament per la duresa per se,
sinó pel sentit.
Perquè clar,
és portar-te al cap del teu torturador
quan tu no l'has demanat,
que potser
pots estar molt d'acord amb això.
I,
naturalment,
no està rebut ni amb alegria
ni amb...
ni amb des...
ni amb des...
però el que sí que és veritat
és que ella continua una relació
que alguns situen,
alguns comentaristes,
com una relació d'amor.
A mi em costa molt
una relació sadomasoquista
interpretar-la com una...
com he arribat a llegir,
com una relació d'amor romàntic.
Amorosa.
No fotem,
perquè estem barrejant coses molt...
D'entrada,
costa veure-ho.
Sí. D'entrada,
penseu en una cosa.
A dintre de la pel·lícula,
com a matemàtica,
trobareu obsessió,
malaltissa,
pel sexe
i també pel que és
el fet de fer-se mal, no?
Entre ells dos.
Sempre parlem d'ells dos.
Sempre parlem d'ells dos.
No es veu res més que ells dos.
Sempre parlem d'ells dos.
Hi ha una vocació per fer cinema polèmic
per part d'ella,
tal com hem manifestat.
Una vocació
de pel·lícula
que pugui escandalitzar,
perquè en aquell moment
tocava això.
I aquest és un dels efectes
que va aconseguir
en les dècades següents,
fins a situar-se en un plan
de pel·lícula de culte,
quan no té sentit
o no en té massa,
estrictament,
com a document cinematogràfic,
que sigui de culte.
Sí.
Perquè,
després,
parlarem una mica
del contingut tècnic i artístic,
que són mancances importants.
Sí.
Llavors, aquí,
seguint amb les vocacions,
té vocació d'autodestructiva,
perquè els personatges ho són,
mostra la bipolaritat congènita
i també sobrevinguda,
fruit d'un procés de degradació
de l'individu,
podria ser un exemple límit
del síndrome d'Estocolm.
Sí.
Sí, sí, també.
Però bueno, sí, sí, sí, clar.
Sí, clar.
O sigui,
és que té tot el catàleg, no?
Permets una cosa, Pep?
Sí, i tant.
He parlat d'aquesta zona,
d'aquesta bíblica,
diguem, el tema bíblic.
Sí.
d'aquesta zona escena,
jo he marcat aquesta zona
en un gran cercle,
quan vaig ser el visionat,
veus aquí sobre està això.
Sí.
He marcat un cercle,
i ara m'he marcat en verd
per recordar-ho,
que havia de parlar d'això.
Per mi aquesta zona de la pel·lícula,
que estem a una hora i cinc minuts,
més o menys,
en què hi ha hagut abans d'entrar a l'hora i cinc,
que és quan entrem en el punt
en què el Max entra a l'habitació
d'aquesta dona gran,
que s'està vestint per un sopar,
que és una dona que ell ja l'ha visitat freqüentment.
Sí, és la condessa.
És la condessa,
que està en una de les habitacions de l'hotel,
i ell la visita,
i té una mena de relació estranya,
s'expliquen històries,
i llavors ell li va explicar de veritat
qui era aquella noia,
que ell li diu de Little Girl,
la noieta,
del camp de concentració.
I li va explicar.
I li diu,
que t'ho explicaré d'una manera
que és a través d'un relat bíblic,
tal com has dit tu.
I efectivament li explica
i la porta en aquest terreny
que acaba entregant-li,
ell va fer aquesta,
d'entregar-li el cap
de la persona que l'estava sentant.
Bé.
Per mi,
el millor,
per mi,
fins ara,
de tot el film.
És a dir,
per mi,
la pel·lícula aquí es va com consolidar.
És a dir,
mira,
tot l'anterior,
hi ha coses que em poden interessar més o menys,
però aquí he vist una escena,
que ja veníem a més d'una altra interessant,
que és quan hi ha un ballerí
amb el que ell tenia una relació
que mai s'explica gaire
si era una relació homosexual o no,
o era simplement l'altre que el perseguia,
i ell no,
però era un ballerí
que s'ensfàbria.
Ballava per ell.
Que ballava per ell,
però és clar,
aquest ballar per ell,
com acabaven les sessions de ball,
no ho sabem.
No ho sabem.
I li proposa tenir una sessió de ball amb ell,
i el Max diu que no,
diu de posposar aquesta sessió.
I és quan després se me'n va,
a veure aquesta dona,
i és quan,
després d'això,
ve l'escena més important,
pot ser més icònica,
que és l'escena del cabaret amb ella,
fent aquella representació,
que ens podria recordar,
en plan de veritat,
Ibarriobajera,
la de l'Aise Minnelli i la pel·lícula.
Evidentment no té res a veure.
Sí.
Però és una mica això.
I ell, en aquesta escena,
realment fa una segona gestualitat sexual important,
i que marca molt.
La icona de la pel·lícula,
practicament, està en aquesta escena.
Aquí hi ha una cosa que entra dintre
del que se li va criticar a Cavani,
i és que mostra una txeta de Rampling
que sembla que està molt a gust
amb aquella estètica nazista.
Sí, sí, sí.
I, a més a més,
està ballant exclusivament pels oficials.
Pels oficials.
O sigui, està envoltada,
una sala molt gran,
d'aquelles típiques sales
de la Segona Guerra Mundial de l'Alemanya.
I només hi ha un grup,
i tampoc és...
Cuidado.
És que és important.
No és una platea on estigui...
No, no, no.
Està en cercle.
És com una nau industrial,
i ells estan repartits estratègicament.
Tampoc en n'hi ha masses.
No.
Per això són oficials.
O sigui, no està ballant pels soldats.
No, no, no.
Perquè tindria una connotació.
La soldadesca, no.
No.
Està ballant pels oficials.
Llavors, clar, aquí, a veure,
que ella, com a individu,
pogués agafar i estar motivada
pel síndol d'Estocolm
amb el seu torturador...
Amb el seu unidireccional, sí, sí.
Bé, però que tingui aquesta pulsació
de cara als oficials,
que es vesteixi i se senti a gust,
perquè està ballant d'una forma...
Molt...
Que se li no té plaer.
Sí, sí.
Hi ha un cert erotisme, fins i tot.
Sí, és important.
Sí, sí.
Llavors, això...
És una imatge que haureu vist
parlant de la pel·lícula.
Normalment és ella vestida
amb uns tirants
i una mena de peto de tirants.
Té molt el pit, per tant, es veu molt.
Sí, sí.
I després té la cintura
i hi ha un moment determinat
que posa la mà per davant
i va baixant en el seu propi cos cap avall.
És a dir, que és una escena
que sí que té una certa potència icònica
i ve molt darrere d'aquesta.
Per tant, aquesta zona de la pel·lícula,
per mi és el més interessant, potser, de la pel·lícula.
Per bé o per mal,
és on està el pes específic de la pel·li.
Clar, és el punt cumbre.
És el punt cumbre.
Perquè a partir d'aquí,
el que ja anem cap al final,
que és el tancament, no vull fer spoilers,
però d'alguna manera ja la pel·lícula
va a fer-se una mica de thriller a partir d'aquí.
Sí.
És uns que volen una cosa,
els altres que volen impedir que la facin.
I és molt...
Està molt vist, això ja.
Uns es tanquen a casa,
els altres estan a fora
esperant que surtin per carregar-se'ls.
I així d'alguna manera...
Clar, hi ha d'haver una pel·lícula més vulgara,
en aquest sentit de final.
Però fins aquí...
I penso que la pel·lícula,
diguem, la part important de la pel·lícula,
acaba molt bé amb aquestes escenes.
I després ja va cap a una pel·lícula
més convencional,
amb un bon final.
És el que he dit de barrejar coses.
Sí.
O sigui, que estem a thriller...
Sí, sí,
això és veritat.
Aquí tens tota la raó.
Sí.
I a nivell de muntatge,
vols que entrem una mica o anem com a...?
Només dir una cosa,
que tu has apuntat molt bé
al tema de la pel·lícula,
la crítica que se li ha fet i tal.
Llavors, per exemple,
Gertrude Stein va agafar i també la va criticar.
I llavors,
un dels arguments que més va esgrimir,
que també l'has apuntat,
Lilià Cavani és que va dir,
no, no,
cuidado.
A veure,
a mi se'm diu que estic fent una instrumentalització
del cos de la dona,
però tingueu en compte que a mi,
els bisbes a Itàlia
es van posar contra mi
perquè,
i era l'única raó que donaven els censors
motivats per aquests bisbes que hi havia al darrere,
perquè jo mostrava la dona tenint la iniciativa
amb les escenes de sexe,
col·locant-se per sobre de l'home.
Això és veritat.
I això és una cosa
que no és menor
perquè està,
amb el que tu has dit abans,
l'empoderament
que ella li volia donar al paper...
Al personatge de la...
Al personatge de la...
Al personatge de la...
Al personatge de la Charlotte Rampe.
La Charlotte Rampe,
que per cert es diu en la pel·lícula...
Lucía.
No, del muntatge,
dic que està muntada
per un dels millors muntadors
del cinema italià,
que és Franco Arcali,
va muntar immenses pel·lícules,
no cal dir fer llista aquí,
però moltes,
i no sé com va ser la relació
amb aquesta...
amb la Liliana Cavani.
No sé si Liliana Cavani
era molt intervencionista
en el muntatge.
Em temo que sí.
Jo crec que sí.
El que passa és que Franco Arcali
era un muntador de tal dimensió
que penso que podia lidiar
les mellores plazas de toros.
Mm-hm.
Llavors, dic que això també...
I ens estem posant una mica...
Una mica ens estem ficant
en un terreny que després...
En un terreny que després anirem...
Desenvoluparem.
Llavors, la pel·lícula,
en aquest sentit,
és el que és correcte de muntatge,
no té misteri.
L'únic que jo li trobaria
uns defectes
que són, bàsicament,
en aquest intent
de fer aquests viatges
endavant i enrere.
Els flashbacks.
Els dessiners,
li diem flashbacks.
La major part de flashbacks
són innecessaris.
Són molt fallits.
I, a més a més,
trenquen la continuïtat
de la pel·lícula.
Sí, esclar.
Flashback té aquesta funció,
de fet.
Però, esclar,
té la funció,
si es fa bé,
va a favor d'obra.
Perquè, esclar,
tu te'n vas de la Grand Prix
que estàs veient ara,
la Lucía d'ara en l'hotel,
com un determinat element,
et fa saltar aquella Lucía
pelada completament,
amb el call totalment pelat,
i en una situació determinada
en el camp,
en el camp alemany.
Ostres,
s'ha fet això,
s'ha fet molt,
ho vam veure,
fa quatre dies també es veia,
en moltes pel·lícules ho hem vist,
ho hem vist constantment, això.
Per què aquí està tan mal fet?
Per què no ens entra per la vista?
I mira que el muntador era bo.
Mira,
després hi ha una cosa.
Fa quatre dies
vam estar parlant
de la Lista de Schindler.
De la Lista de Schindler,
totes aquestes escenes,
estan reproduint una realitat
i les reprodueixen d'una manera veraç.
Sí.
Exacte.
Aquí,
una altra vegada,
igual que amb el sexe,
vol anar més enllà que ningú,
la cabani,
aquí,
vol anar més enllà que ningú,
també,
en mostrar el patiment
i el tracte humiliant
que es dedicava als jueus.
Sí, sí, sí.
Home...
I no ens ho creiem tant.
i no ens ho creiem tant.
No,
perquè estem en un altre nivell.
És a dir,
fa cinc minuts
hem estat veient una dona
que a partir de reconèixer
la mirada del seu torturador
com a porter de nit,
que és porter de nit,
diguem-ho,
perquè és un home
que quan arriba al seu apartament
tanca totes les finestres
a les finestres,
perquè no soporta la llum del dia.
O sigui,
té que estar de nit
perquè té la obsessió
de passar desapercegut.
Sí, sí.
Va de matinada pel carrer,
quan torna cap a casa
i de nit cap a la feina.
Està pendent d'un judici,
està pendent d'un judici
on ha de definir ja realment
si ja l'exoneren finalment
de qualsevol dubte
que ell ja ha pogut tenir
alguna cosa negativa
en els camps que han passat
ja fa uns anys.
i per tant de ser un home
que s'ha de fer una mica fonadís.
Els seus companys ho han aconseguit
i els seus companys l'aconsellen.
Segueix en aquest anonimat,
ja li va bé amb ell aquesta cosa.
El seu caràcter també és així,
introspectiu i tal,
i té l'obsessió.
Ella en el cap
solament té aquesta noia.
Té la Lucía
i la Lucía en el cap
finalment demostra
que també solament el té amb ell.
Deixa el seu marit,
no compleix el fet de tornar
amb ell que ha estat abans
allà dirigint l'orquestra
per l'òpera.
El marit és director d'orquestra
i ella no torna,
no compleix el pacte de dir
tornaré d'aquí tres dies,
no torna, es queda.
Bé,
el muntatge no té cap altre misteri
que tot està molt ben filat,
no cal dir res,
estan molt ben portades,
les parts de thriller
estan muntades
amb més ritme,
amb més trem, diguem,
i estan ben donat.
Quan la pel·lícula ha de dormir
s'adorm voluntàriament,
l'adorm el muntatge
a base d'estirar més els planos
i deixar que el públic
també visqui aquells moments
de duresa
i que vegi molt bé
que vegi molt bé
que l'avorrit
que pot arribar a ser
aquella situació,
en el fons,
estancada, no?
I això està molt bé.
El flashback,
que és una part d'intervenció
que el muntador
hauria pogut fer molt,
segurament va intentar fer
tot el que va poder,
però és molt possible
per mi la cabana i va dir,
jo aquí,
jo vull fer això.
Sí,
jo aquí vull camps de concentració
i venga.
t'asseguro,
que es poden posar millor.
ja.
Ja.
primer no fer-ne
tants,
fer-ne menys.
els poses,
que estiguin realment motivats,
perquè les coses,
quan estan motivades,
te les menges en patates,
però si te les estan imposant,
no funcionen.
Aquesta és una mica la meva opinió
en aquesta...
Sí, sí,
perquè trenquen,
trenquen la...
un altre punt,
per tocar-lo també,
que és el punt artístic.
Sí.
Així com Charlotte Rampling,
crec que fa una creació
molt, molt sèria
i molt difícil,
és un treball d'actriu
molt important
el que ell ha desenvolupat,
és un catàleg de situacions,
des de cabell curt a cabell llarg,
des d'anar exquisitament vestida,
anar despullada, maltractada,
aquells riures de tant sobtats que té,
o aquells dolors que se sent a la mirada que té.
Però sempre creïble.
Sí.
En canvi, un actor,
que nosaltres admirem...
Totalment.
Com és Dick Bogart,
en aquesta pel·lícula,
punxa,
perquè hi ha moments en què...
Jo pensava,
al Dick Bogart aquí,
o no li agrada el que té que fer,
o no se'n recorda de què té que fer.
Sí, sí,
perquè no...
Sí.
Aquesta és,
la sensació de perdut.
Sí, sí, sí.
La comparàvem amb Sirviente,
que deiem,
la solidesa que ell té en el personatge del Sirviente...
Home, allà té un domini.
Era realment tremenda.
Sí, sí, sí.
I aquí es dilueix una mica...
Bueno,
potser és el que li marcava a ella,
potser ella el volia així,
potser el volia debilitar com a personatge masculí.
És que jo crec que la pel·lícula,
des del guió,
l'esguerra,
amb la direcció també,
la Liliana.
Liliana Cavani,
és d'ho dir això,
però realment...
Sí.
De totes les maneres,
la pel·lícula està filmant,
una mala còpia.
Sí.
Això sí és cert.
Segurament hi ha alternatives,
no sé pas quines,
perquè hem buscat per tot arreu
i no he trobat cap alternativa legal
que es pogués veure la pel·lícula en qualitat.
Però realment...
És una llàstima,
però jo dic,
jo la tinc,
i fixeu-vos que la pel·lícula,
la còpia que tinc jo,
que està molt bé,
amb DVD,
és una còpia d'aquelles
que fa 20 anys,
el país regalava,
bueno,
cobrava el diari i la pel·lícula
el diumenge.
Sí, sí.
L'encartava dintre del diari.
L'encartava dintre del diari.
Què et sembla,
si anem a...
Molt bé.
Fins aquí,
Portiero di noche,
i ara...
Ara anem...
Canviem.
Canviem de tercio.
Canviem de tercio.
Sí.
I valgui la redundància,
tot el rato val la redundància.
I ens anem a veure,
a comentar la pel·lícula
d'Albert Serra,
Tardes de soledat,
que va ser presentada
a finals de l'any passat
al festival de Sant Sebastià
i va guanyar la coquilla d'or.
No és cap cosa menor.
No, no.
Bé,
nosaltres vam tenir l'oportunitat
de veure-lo en un passe previ
i demà precisament hi ha el passe de premsa
i el divendres s'estrenarà la pel·lícula
als cinemes.
Correcte.
Llavors creiem que és una pel·lícula
tant pel director,
que és tot un personatge,
com parella amb si,
que en tenim que parlar.
Però,
abans de parlar,
portem un tall de veu
del propi Albert Serra
que ens la va presentar
l'altre dia a la Filmoteca
i arrenca així.
En presència.
Moltes gràcies per haver vingut.
Ho veureu aquesta,
bueno, l'estrena de fetes,
dimecres,
això és un pas especial,
em sembla,
a l'acadèmia, no?
Si no entenc malament,
hi ha alguna gent de la Filmoteca,
no ho sé exactament.
Doncs,
res,
veureu una pel·lícula,
un documental,
que el primer documental que he fet
i probablement l'últim,
de fet sempre els hi tenia
bastanta mania
el tema dels documentals
perquè sempre em semblava que evitaven,
la gent que es dedica a això,
la majoria,
eviten de fer el més difícil del cinema,
que és la direcció d'actors.
I, esclar,
si no tens ganes de fer això,
doncs dius,
ara faré un documental
i també ets una mica vago,
o bastant vago
o incapaç d'escriure un llibre
sobre el tema,
doncs després dius,
aquesta cosa d'entermitja,
que els diré per gent
que no sap fer ni una cosa ni l'altra,
que és fer un documental.
Però hi ha una excusa
per fer un documental,
una excusa molt simple
i que tots entendreu
i que és molt fàcil d'adivinar.
I és que s'ha de fer un documental
quan al mateix temps
o la mateixa cosa
no es pot fer en ficció
de cap manera.
I com veureu,
d'aquí uns pocs minuts
no hi ha manera
de fer aquesta pel·lícula en ficció.
I de fet,
totes les pel·lícules
sobre el tema
que s'han intentat fer en ficció
són molt fluixes
o un desastre total,
la majoria d'elles.
Llavors,
l'excusa aquesta
que la càmera
per si mateixa,
era una mica la filosofia
de totes les meves pel·lícules.
La idea
que la càmera
descobrirà
o revelarà
o filmarà
una cosa
que és completament
invisible en els ulls humans.
Sempre envia guiat
per aquest principi
en les pel·lícules de ficció,
però aquí encara
amb més sentit.
I, a partir d'aquí,
sense tenir cap tipus d'idea
ni cap prejudici
en relació al tema,
sigui una mica de curiositat
i una mica de fascinació
perquè no m'agrada, diguéssim,
si faig una pel·lícula sobre això
és perquè està per sobre
que m'agrada més
que em desagrada.
No perdre tot el temps
diguéssim
per fer una cosa
per criticar alguna cosa
o algun negatiu,
sinó que hi ha d'haver-hi
una fascinació genuïna,
una curiositat
i a través de la càmera
doncs
revelar coses
que com he dit abans
eren impossibles
de veure
ni de sentir
ni de no tornar-se'n compte
i donen una idea
molt més complexa,
molt més íntima
i molt més propera
del fet
de la tauromàquia en general
i dels protagonistes
d'aquesta pel·lícula en particular.
És una pel·lícula
bastant espectacular
perquè inclou
l'element plàstic
que com ja us podeu imaginar
té
pel material mateix
de la tauromàquia
ja dona de si bastant
però amb aquest excés
que ens van donar
un excés extraordinari
com podreu comprovar
i en parlarem després
d'aquest excés absolut
que ens van donar
el Torero sobretot
i el Telequadrilla
doncs encara vam aconseguir
aprofundir
una mica més
en aquest tema.
Tant és així
diguéssim
que
acaba siguent
des del meu punt de vista
modest
una cosa que transcendeix
d'alguna manera
el gènere documental
no?
Es converteix realment
en una experiència de cine
pura, total, absoluta
que té sentit
quasi quasi
única i exclusivament
aquí no?
amb la gran pantalla
el bon so
i la màxima concentració
perquè
la pel·lícula
està realment plena
de detalls
fins al punt això
que acaba
quasi quasi
enorreant
la quantitat
d'estímuls
físics també
que és una sensació
que s'ha perdut bastant
en el cinema
l'emoció física
i aquí
crec que d'alguna manera
es recupera
tant és així
i amb això acabo
i no em molesto més
tant és així
que al final de la projecció
del festival de Nova York
em va venir una senyora
i em diu
va no em felicita
ha sigut fantàstic
m'ha encantat
quina experiència
felicitats
no sé què
això és increïble
i diu
és que jo
vostè sap
jo sóc
vegana
veu això del menjar
i diu
i a més a més
tinc dos gossos a casa
i estic molt conscienciada
amb aquest tema dels animals
però és que la pel·lícula és igual
la pel·lícula m'ha encantat
m'ha totalment trastornat
estic encara convocionada
és que
vostè
vostè m'ha corromput
va acabar dient
i vas dir
no jo
però la pel·lícula en tot cas
i en qualsevol cas
em va agradar la frase
perquè és una perfecta metàfora
del que hauria de ser el cine
no?
i he anat pensant altres vegades
i el cine precisament
l'experiència cine
ens ha de
diguéssim
ens ha de seduir de tal manera
o ens ha d'emplenar la ment
de tal manera
que fins i tot
ens fa acabar
fa acabant estimar
allò que detestem
no?
i aquesta
aquesta
d'aquesta
d'aquesta emoció
d'aquesta senyora
jo crec que és el més viu
exemple d'això
espero que tingueu
la mateixa sensació
que ella
i en qualsevol cas
tornaré més tard
a contestar les preguntes
fins ara
molt bé
molt bé
molt bé amics
jo crec que ningú
podria dir millor
que
o explicar millor
que el propi Albert Serra
un
un
gran cineasta
però
a més a més
un cineasta
molt cool
i un
cineasta
molt intel·ligent
que
quan
fa cinema
sap
molt bé
el que vol
i no para
fins que troba
el que busca
i amb aquesta pel·lícula
jo
no tinc cap inconvenient
i a més a més
ho he publicat
amb
algun comentari
a Facebook
i això
jo crec que
he vist tot el cinema
d'ell
hi ha coses
molt interessants
i des del principi
per exemple
Crespiar
però sobretot
el 2006
Honor de Cavalleria
el 2008
El camp dels ocells
bueno
i després
ja les últimes
la mort de Lluís XIV
Liberté
no tant
però
pacificació
no em va semblar
una gran pel·lícula
jo crec que
amb tardes de soledat
ha fet la seva millor pel·lícula
totalment d'acord Pep
ja saps que a més a més
a més això que diu ell aquí
a més a més a mi
les paraules d'ell
són per mi
novament utilitzaré
aquesta paraula
que m'agraden dir
una epifania
o sigui
que ell parli del documental
de la manera que em parla
que jo sóc documentalista
quan va començar
va dir
què faig ara
jo el mato o què faig
el tio el tenia 6 metres
no
no ho argumenta perfectament bé
està dient una veritat
com un temple
és a dir
allò que no pot ser fet d'una altra mena
s'ha de fer com a documental
i ell
finalment acaba demostrant
que és igual
que sigui un documental
o que sigui una pel·lícula
de llarg matratge de ficció
perquè ho diu
si tu poses tota la intensitat
i ho fas de la manera
que creus
transcendeix el documental
i transcendeix el documental
i és veritat
sí
és que els bons documentals
transcendeixen els documentals
i ell
una mica d'aquest ego que té
no és l'únic que li passa això
li passa
però
potser és un dels millors
però escolta una cosa
la mateixa sensació que has tingut tu
és que havíem estat
en una experiència
tant a nivell vital
veient la pel·lícula
com
tenir-lo amb ell
sentint-lo parlar
i poder-nos saludar al final
com hem fet tu i jo
una experiència
ostres
això és impagable
això que acabem de viure ara no?
no no
ara estava pensant
que anant-nos
al principi de la història
del documental
sí
Nanook l'Esquimal
de Flaherty
és que
sí
és un documental
però és que és una pel·lícula grandiosa
és que
com agafes un documental
transcendeix també
allí també
és que vas a posar un exemple impecable
perquè
com trobes un actor
que pugui fer de Nanook
i que te'l puguis creure
com et creus el propi Nanook
i com trobes un escenari
com aquell
què el fas
en un desert i li poses
blanca sobre
és a dir
no
a Califòrnia li tires
per sobre una pols blanca
perquè sembli el gel
no
d'anar al lloc
rodant allà
i rodant amb un esquimal
de veritat
i llavors aquí tens un documental
i la potència d'on ve?
Doncs de la idea
la idea que hi ha darrere
és potentíssima
això que diu ell
de l'experiència vivencial
l'experiència tal
a mi aquesta pel·lícula
t'asseguro
que de totes les que he vist
en els últims
40 anys
de la meva vida
és la pel·lícula
que cada dia
hi retorno
en alguna vegada
saps com
quan retorna una cosa positiva
i hi retorno
en positiu
el cos meu
ha quedat afectat
aquesta pel·lícula
és un tema de pell
sí
és una pel·lícula molt intensa
extraordinària
extraordinària
cal
jo
l'únic que us puc dir sobre ella
és que
i abans
hi ha introduït
quan parlàvem de portier
i dinote
jo
el que sí
el reconec
a la cabani
és que no crec
que hi hagi ningú tan malalt
que a partir de veure portier i dinote
se li desperti
una admiració
pel nazisme
o per l'holocaust
etc.
sinó que tindrà un rebuig
llavors
esperem
esperem
esperem
llavors
el que vagi a veure tardes de soledat
jo diria que us puc garantir
si no també
em trobaré
que diré
bueno pues
m'equivoque us veure que hi ha persones per tot
en aquesta vida
que potser sí
però jo el que us puc dir
és que no crec que els antitaurins que estan actualment militant
amb l'antitaurinisme, si van a veure aquesta pel·lícula,
no crec que cap d'ells es converteixi a taurí.
No, això no.
O sigui, és una pel·lícula que qualsevol cosa pot despertar,
pot despertar un sentiment de rebuig,
pot agafar i dir jo no puc aguantar més violència i tal,
però el que sí que us asseguro és que no despertarà
el sentiment d'interessar-se per la tauromàquia, en absolut.
Pep, em sap greu, em sap greu contradir-te.
Contradir-te que no.
Jo, la veritat, ho veig així.
No vol dir que jo tingui la raó, eh?
Ho veig així.
Que la meva, el que et diré ara, és contradictori.
No contradictori, és diferent del que dius tu.
Ja vaig veure, m'ho vas enviar en algun moment
o vaig veure-ho escrit, això que es dius ara,
per tant ja sé bé que anaves a dir,
Aviam, per mi no, per mi no.
Per mi és una pel·lícula i tindrem sorpresa amb això, Pep, ja ho veuràs.
Jo sóc el primer que t'ho dic,
és a dir, jo m'havia agradat els toros en la seva època.
Hi havia anat una època determinada.
Jo també en havia vist molts.
Gent propera, tal i qual.
Jo feia molts anys que no veia corrides
i feia molts anys que no veia
i que d'alguna manera hi ha entrat mentalment,
perquè a Catalunya ja no n'hi ha ni,
per tant no tenia ni la possibilitat d'anar-hi,
per tant mentalment ja m'havia situat en un territori
sense aquest tipus d'espectacle.
però a mi la pel·lícula m'ha explicat moltes més coses
que el propi món del toro
i encara que es veuen moltes morts
i molt properes del toro
i d'una manera terrible
i tot el que vulguis,
la respiració i aquell dolor del toro
i aquell patiment,
tot i així també veiem l'altra part,
la part dels homes que han d'aturejar aquest toro
i que tenen també la seva idiosincràsia.
A mi tot això m'interessa molt també, Pep.
Sí, a mi també m'interessa molt.
A veure, però estàs parlant d'un interès intel·lectual,
no per la fiesta.
Bueno, home, si ara em ve amb una enquesta
algú que diu
vostè està a favor o està en contra?
En principi, m'aniria a l'en contra,
malgrat haver vist la pel·lícula, eh?
En contra.
No, però abans també.
No canviarà per això.
No, perquè jo el que vull dir
és que no és una apologia de la tauromàquia.
No, no ho vols ser.
No ho vols ser.
Ara, el que s'hi reflecteix,
i d'una manera extraordinària,
perquè, bueno,
hi ha la vestimenta,
la forma de comportament,
la forma de parlar tan autèntica
de la quadrilla.
Després, en cap moment...
Les actituds corporals del toro.
Pràcticament en cap moment
surt el passe doble o passo doble
aquell tipi...
Estan tractats perquè no se sentin.
En cap moment surt pràcticament...
Està rodada a les quatre primeres places del món, eh?
Sí, sí.
No surt la gent...
No surt el públic.
Més enllà de la barrera.
Més enllà de la barrera.
Molt circunstancial.
No surt ningú.
Vull dir que ell cuida molt
i fins i tot a dintre del Parlament
va comentar i va dir
Bueno, és que aquí surt el toro
i surt l'arena i surt el torero.
Sí, sí.
Diu, però és que aquesta arena
és que podria ser el desert, això.
Podria ser eterna,
perquè no veus el límit.
No.
No veus el límit,
per tant podria ser eterna.
És que això és el que té valor per mi,
que m'ha fet una relectura,
ell personal,
que a mi m'ha fet entendre
una altra vegada allò
que ja potser ja sabíem,
que és que la festa, en el fons,
és aquest ritual sacrificial
el que ell li diu
i que no és ell que s'ho inventa,
perquè hi ha un sacrifici.
Hi ha un sacrifici.
L'únic que entra a la plaça
i que no sap que ha de morir
és el toro.
Tots els altres saben
el final de la pel·lícula.
Però saps què passa?
Que jo també tenia por d'una cosa.
Dic, bueno, a veure,
si estarem aquí...
Ostres, és que...
Tornarem a parlar de...
Sí, seguirem.
Perquè ara se'ns cauen ja a les 21
i sabeu que a les 21.30
avui passa una cosa?
Passa la primera part d'una cosa?
Sí.
Què passa, Jan?
El Barça, el Barça.
Sí.
Sí, sí, sí.
Doncs vinga, molta sort al Barça
i fins dimarts que ve.
Fins dimarts que ve.
Ajudem.