Cinema sense condicions.
Bella. Bella, my watch.
My watch is gone.
You must have forgotten it.
Don't worry about it now.
I don't know anything about it, Paul.
It was my pocket when we left the house.
Paul, don't look at me like that.
Let me never look at your back.
I didn't put it there, I swear. I didn't.
Please.
Control yourself, Bella.
Please frame your scene in public.
Oh!
Ah, sí!
No!
No!
Hola, bona tarda amigues i amics de Ràdio d'Esvern.
Quasi venen ganes de començar l'edició d'avui,
xiu-xiu-eixant també com està passant amb aquest fragment que us hem posat de la pel·lícula que serà el clàssic que analitzarem avui.
Es tracta de Gaslight, coneguda aquí a Espanya com Luz de Gas.
Hi ha dues versions, la que us parlarem avui bàsicament, que és la primera de 1940, dirigida per Thorold Dickinson.
Thorold és un nom que m'ha fet molta gràcia perquè confesso que és la primera vegada a la meva vida que conec un Thorold.
Jo també, noi.
Tu també?
Sí, sí, sí. No he vist cap Thorold a la meva vida.
Thoros, sí.
Sí, Thoros, sí.
Thorols, no.
Sí, sí, sí.
No, vaig a confessar-ho.
Molt bé.
Abans d'entrar en matèria, comencem com sempre pel principi i bona tarda, Enric Riba, què tal?
Bona tarda, com esteu?
Bé, home, com ha anat la setmana?
Molt bé, molt bé.
De novetats no us ho puc parlar gaire perquè ara l'única cosa que estic fent, estic veient una sèrie que és Doctor en Alaska,
que es va conèixer aquí i que es va acabar d'emetre el 95, imagina't, si vaig endarrerit.
Novetat no és.
No, és un fòssil, diguéssim.
Sí, sí.
Però no l'havia vist.
És maca, és maca.
La vam fer a la 2 durant molts anys i no l'havia vist.
I vaig veure que estava filmant i vaig...
I t'ha enganxat.
Absolutament.
Absolutament.
Estic ja a la segona temporada.
Escolteu, els que ens esteu escoltant, la vida està plena de segones oportunitats.
I aquesta n'ha estat una i amb una bona sorpresa.
Sí, sí.
Molt bé.
Bona tarda, Anastasi.
Bona tarda, bona tarda.
Ja havia fet aquí una petita entrada fa un moment.
Estaven aquí jo ja.
Benvingut.
Home, Anastasi deu-n'hi-do també, el nom.
Però n'hi ha més.
No, home, però Anastasi, sí.
N'hi ha més, a Lleida sobretot.
Sí, hi ha la fonda d'Anastasi, que ho menjava molt bé.
Sí senyor.
Ara fa dies que no hi vaig.
Jo també.
Bueno, la pel·lícula d'avui és precisament una elecció de l'amic Anastasi.
És a dir, que per tant et passo la responsabilitat que ens la defensis.
Passen, passen.
Jo a més que defensar-la faré una mica el que faig sempre, que és que me'n vaig per
els cerros d'Uveda.
Sí.
I que a vegades els cerros d'Uveda són interessants.
Són interessants, però són desconeguts.
Són desconeguts, però a vegades no.
Hi ha misteri als cerros sempre.
Fixa't tu que quan em va venir la pel·lícula al cap, em va venir no tant la pel·lícula, sinó
que em va venir una, no l'obra de teatre, que jo no l'he vist mai, es va representar
de tot arreu, és com els diez negritos, diguem, però s'ha representat molt.
Aquesta també s'ha representat molt, ja no diguem Anglaterra, però fins i tot aquí
s'ha estrenat, hi ha diferents versions, i és una típica obra de teatre que fan molt
el teatre mater, també.
És a dir, és una obra clàssica d'aquestes que fa el teatre mater.
Bé, no, jo el que recordava era en els anys finals dels...
Bé, jo vaig deixar el 49, doncs principis dels 50, 53, 54, 55, jo tinc memòria molt
molt pretèrita, és a dir, tinc una memòria molt petit, no sé per què, però tinc memòria
de coses que aparentment molta gent no recorda, els dos i els tres anys no recorden
res.
Jo tinc records dels tres anys que s'han comprovat que efectivament van ser els dos i tres
anys.
jo recordo el meu bresol de ferro, que per tant devia ser entre zero i un any.
Doncs mira, aquest record no el tinc jo, però bueno, a partir del 1 o 2 pot ser dos.
El fet és que jo recordo molt l'Uz de Gas com una emissió radiofònica, la típica
ràdio teatro, o de ràdio Espanya, o de ràdio nacional, o de ràdio Barcelona.
No recordo, evidentment, la versió.
Però sí que recordo que l'Uz de Gas, l'expressió Luz de Gas, que després ja en parlarem,
aquest nom em va quedar gravat de petit.
recordo que quan la vaig seguir, perquè l'escoltàvem com qui ara veu les ceres de
televisió, després de sopar o mentre sopàvem anàvem escoltant, tenia l'avantatge a la
ràdio, que encara, evidentment, que és que pots anar fent coses mentre l'escoltes,
i això, en aquest cas, anàvem a sopar mentre escoltàvem la novel·la, i era una novel·la
d'aquestes especials, feta per un quadre d'actores de ràdio no sé què.
i aquesta és en pla fort.
I la vaig escoltar, i no recordo.
Va, va, ser el contingut, sí, el títol, i que vaig, em va fer por.
O sigui, em feia molta por, ja, a mi.
I el concepte Luz de Gas, que després va quedar ja com a frase encunyada,
en un sentit concret, des de quan algú vol fer tornar boig a algú,
li fa Luz de Gas, evidentment ve de la pel·lícula, igual que Rebeca,
ve de la pel·lícula de Hitchcock, que és l'apremda que portava.
L'actriu, es deia, li va venir a partir d'aquí una Rebeca.
Bé, hi ha diversos casos en què el nom d'una pel·lícula,
algun element de la pel·lícula, ha passat a ser, després,
un nom que ha quedat encunyat ja per la història.
Aquí comença el tema.
Segueix, després, amb un visionat,
en el famós cinema pels vetants de Gràcia, diguem,
el cinema Rovira de la plaça Rovira de Gràcia,
que és on he vist, de la meva infantesa,
el 90% de les pel·lícules repartides entre el Delicias, el Gràcia,
el Rovira, tu deies el Roxy,
també és un d'ells.
Sí.
Però, bàsicament, el Rovira,
un tant per cent altíssim,
un programa doble, típic,
i una d'elles,
no sé, de bé se'n passa,
evidentment,
hi ha anys després que la pel·lícula es va fer,
la pel·lícula aquesta del 40,
però es veia moltes pel·lícules d'aquella època
que tenien 10 i 12 anys.
Aquesta rotació permanent,
que ara parlàvem fa un moment,
a la que els exhibidors,
malauradament,
no són els exhibidors,
sinó els distribuïdors,
que obliguen a que les pel·lícules estiguin rotant permanentment
d'una manera rapidíssima a pantalla,
en aquella època no era així,
tot anava molt més lent,
evidentment...
Ara no els hi dones respir.
Ara no els hi dones respirar,
o sigui,
estem veient coses que haurien d'estar al cinema
3, 4, 5, 6, 7 setmanes
i que a la una o dues setmanes han desaparegut de la cantallera.
Aquella època no.
I per tant,
l'Udegas jo el recordo igual que recordo títols molt passats
ja de l'any 50,
51, 52,
que vaig començar a veure cinema,
o 54, 55, 56,
ja amb 6, 7 anys,
que eren molt anteriors,
evidentment, al seu moment.
L'Udegas és una d'elles.
I si la versió de ràdio em va fer por,
l'Udegas, la pel·lícula,
la del Thorold,
no em va fer por.
La del Thorold el que va fer
és el mateix efecte que hem fet ara,
que és que entres en un territori,
ara el coneixem més,
hem estat a Londres tots plegats alguna vegada,
hem vist més pel·lícules que parlen
d'aquesta etapa, diguem londinenca,
en què es desenvolupa la pel·lícula
entre el 1865 i el 1880.
Sí.
En realitat, el 1880 és on passen tots els fets.
El 1865 passa un solament,
que és l'inicial.
I aquest Londres té un element,
que és la famosa puré de guisantes,
que en aquesta pel·lícula es juga poc.
No hi ha molta boira,
amb el tot.
Sí, però n'hi ha.
Però n'hi ha, n'hi ha alguna.
I sobretot té aquest pes,
aquest pes que tenen aquestes mansions
del segle XIX,
fetes, com deies tu,
a partir del 1925,
per un arquitecte que pràcticament,
si no les va fer totes,
quasi bé,
i que va omplir el barri aquest
de Westminster,
en realitat,
Pimlico és un barri de dintre
de la City of Westminster,
que és una de les parts, diguem,
de Londres,
important perquè està pràcticament
al centre de Londres.
Pimlico és el nom de la plaça,
el nombre 12.
I ara t'hi diré,
el Pimlico,
com tantes vegades,
no existeix.
És a dir, la plaça Pimlico,
número 12,
no existeix.
És una invenció cinematogràfica,
com tants altres.
O sigui, si aneu a Londres,
oblideu-se de buscar el Pimlico,
perquè anireu al barri,
anireu al barri de Pimlico,
correcte,
i s'assembla aquest.
I si voleu realment anar
a la casa de veritat
i conèixer-la,
que hi ha molta gent de bojos
d'aquests dels viatges,
diguem,
cinematogràfics,
hauríeu d'anar entre
el carrer Cambridge
i el carrer Gloucester
i trobaríeu,
en el número 124
d'aquest carreró,
una caseta,
que és la casa
que correspon exactament
a aquesta casa,
que és el número 12,
aparentment el 12 de Pimlico.
Bé,
la pel·lícula comença,
no ho explicarem,
però és clar,
la pel·lícula,
jo crec que l'heu de veure,
perquè hi ha una ocasió única ara,
que és que Filmin,
té les dues versions de la pel·lícula.
Sí.
Jo et deixava per tu
que parlessis més de la segona,
la tinc molt rovellada.
Sí.
Però hi ha dues versions,
una que fan el 40,
el Thornton,
i l'altra,
que la fa ni més ni menys,
que George Cukor,
quatre anys més tard.
Uh-huh.
I amb actors molt més,
diguem,
de renom,
perquè aquesta finalment
és una pel·lícula feta
per Diane Winner,
que és una actriu,
per mi,
totalment desconeguda.
i per mi també.
I després hi ha l'Anton Walbrook,
que és el marit,
la marit i muller són,
i el marit,
que és un actor austríac,
en realitat.
És austríac.
No és anglès.
Sí.
I ells dos porten el pes,
evidentment,
de la pel·lícula,
acompanyats d'un parell de minyones
i uns personatges interessants
i importants per la trama.
Sí.
L'ex-policia.
L'ex-policia.
I el cosí d'ella.
I el cosí d'ella.
Exactament.
És un personatge que veiem molt episodicament,
però que també té un pes.
i l'ajudant del policia,
que ell no és jovenet també.
Que també és un comodí.
Que és un comodí.
És un comodí perquè...
Perquè és el que filtra informació
a través de la criada jove.
La pel·lícula,
la cobran la pel·lícula,
cobran aquesta mansió a l'exterior de la casa
i després entrem a dintre.
El que veiem a dintre és un assassinat.
No anirem més lluny que això.
És un assassinat anònim,
en el sentit que veiem unes mans cometent l'assassinat,
ofegant una dona gran,
però no veiem qui...
el propietari de les mans.
I a partir d'aquí,
veiem que aquest mateix personatge
comença a estripar-ho tot,
a buidar-ho tot,
cercant alguna cosa
que deu estar amagada en algun lloc
i que ell bojament està buscant.
I pel que sembla, no troba.
I que pel que sembla no troba.
I aquí comença...
Una pel·lícula que no té molts artificis cinematogràfics,
en té, en té uns quants,
però és molt...
en aquest sentit és molt...
no és molt rica en grans...
no fa gran ostentació d'una realització brillant,
però sí que té coses
que tenen el seu punt de brillantesa.
I un d'ells és aquest.
És a dir, a partir del punt
que hem vist aquesta escena,
farem un salt de 15 anys,
de 1865 a 1880,
ho sabem una mica de passada
per un diari que es veu
que la data està allà, 1880,
i veiem que passa aquests anys.
Però sobretot ho veiem
perquè al principi de la pel·lícula
hem vist, com tu deies abans,
plantar un arbret,
un arbret molt primet.
Una elipsi senzilla,
però cinematogràficament
molt maca de veure.
És maca.
I a més a més,
els 15 anys són força reals
per un arbre,
perquè en realitat veus un arbre
que és molt primet,
que és com un parell de dits,
i després quan tornes a veure
no s'ha fet un arbre enorme,
però sí que ha crescut
d'una manera notable,
i han passat 15 anys.
I veus com retiren
els cartells
de la casa que s'estava llogant,
que durant 15 anys
ningú l'ha agafada,
per algú serà també,
i va entrar en els cartells,
comencen a netejar les coses,
veus com una mica
rehabiliten la casa
perquè ha d'arribar,
se suposa que hi ha hagut un comprador.
Arriba el comprador
i el comprador és aquesta parella
que definíem al principi,
que entren a la casa
i pren en possessió de la casa.
A partir d'aquí,
jo penso que la pel·lícula
entra en una primera,
diguem,
més o menys mitja hora,
en què en seguida es defineix
quin és el tema.
El tema és molt clar.
El tema és que
el marit
és un personatge
pervers,
completament,
que aparentment
està,
perquè l'espectador
sí sap allò
que no sap
la persona afectada,
que és la seva dona,
que està sent permanentment
posada en situació
de pensar que està boja,
perquè, esclar,
ell li amaga coses
que ell acaba de tenir a les mans,
els hi amaga
i després li demana
d'on està el broche,
d'on està el cinturon,
d'on està...
i tota aquesta operació,
a més a més,
va vestida molt ben horcestada.
I a més a més alterna
el que són petits oblits forçats
perquè ell primer ha manipulat
i ha canviat de lloc els objectes.
alterna aquests
amb altres
de tipus
de memòria.
Sí, exactament.
Però tu no recordes
què em vas dir?
Però tu no recordes
què jo et vaig dir?
Sí, sí, sí.
Quan ella
recorda perfectament
que allò no era així.
Que allò no és així.
Per tant,
la posa amb tota la pressió,
diguem,
d'adoptar d'ella mateixa
que no està perdent realment
la raó.
Sí, la pel·lícula,
en realitat,
el comportament d'ell
és de llibre
un curs de llum de gas.
De llum de gas.
de llum de gas.
De llum de gas,
com tu saps,
que no ho sap,
i el veuran,
i no revela res,
que el marit té el costum,
no se sap per què,
a una hora determinada
de la matinada,
quan ella ja està mig a punt
d'anar a dormir,
ell desapareix.
Desapareix.
I a la que ell desapareix,
per anar,
ella deu suposar
que ell,
com que és un éthel
d'allò fluix,
deu anar a prodigar-se
en el món femení
durant la nit,
en algun lloc i tal,
i tal,
d'alguna manera
queda excusada
la seva absència.
Però, en realitat,
en el moment coincideix
sempre en que les llums
de la casa,
que era el llum de gas,
lògicament,
en 1880,
baixen d'intensitat.
Correcte.
La llum pot baixar d'intensitat
per diverses raons,
però, esclar,
ella,
que ja està en aquest món neuròtic
en què no sap què està veient
ni què és veritat
i què és ficció,
comprenc que cada vegada
que ell surt
coincideix amb aquestes baixades
i pujades de llum.
De fet,
la pel·lícula té una cosa molt maca
i és que
el primer fotograma
de la pel·lícula
és un llum de gas.
Un llum de gas
que s'encén davant de càmera.
Vull dir,
ja és un toc,
és un toc allò.
Aquest és un toc,
i ara m'ha recordat una cosa
que vaig pensar,
això fet amb la qualitat
que avui en dia
podríem fer-ho,
perquè és una llum així
que queda com molt agrisat
i tal,
però és una llum de gas
que s'obre davant de càmera
feta avui en dia
amb la qualitat d'avui
seria una entrada de pel·lícula
també molt potent.
És una entrada molt interessant.
Tant és el pes
d'aquestes accions
que van passant
diverses vegades
durant la pel·lícula
de que cada vegada
que desapareix el marit
la llum puja i baixa,
que d'alguna manera
a mi em va quedar la idea
en el seu dia,
i no és així,
i el títol de la pel·lícula
també apujaria aquesta d'allò,
que tot gira al voltant
d'aquest tema.
No, no.
Tot gira al voltant
de totes les altres estratègies
que ella es munta
per tornar-la boja.
la llum de gas,
després descobrirem,
i ara no ho explicaré tot,
que es deu a una cosa
pràcticament lògica,
i és que quan se n'encén
un altre
en el mateix circuit
en què està connectada
la teva...
Mimba la potència
del que hi havia encès
en aquell moment.
No explicarem per què
se n'encen un altre
en un altre lloc,
ni qui l'encén per l'encén.
No, perquè ja
ho anireu deduint.
Ja ho anireu deduint.
Però per què val la pena?
Perquè tenir aquesta
i la segona versió del 44
a filming
és l'avantatge
que també té que,
si la voleu veure,
també té les seves coses,
però la pel·lícula
és una gran pel·lícula,
jo penso, en general.
Per cert, la pel·lícula,
la versió
que estem parlant
de 1940,
ha estat amb YouTube,
però no us ho recomano.
No.
Perquè jo vaig començar
a veure-la a YouTube
i la qualitat
de filming
és molt més bona.
I tant, i tant, i tant.
És a dir,
s'ha de veure per anar bé
per filming.
Sí, sí, sí.
Jo també vaig primer buscar-la,
vaig veure que YouTube hi era,
vaig arrencar,
vaig dir,
de Cucors,
amb la qual cosa tenim l'opció,
mai que volguéssiu,
ja ho decidirà vosaltres,
de veure la versió
cada 4 anys més tard.
Jo la de Cucors
la tinc en DVD
que si voleu us la puc deixar,
també.
Un per un.
Un per un.
Els 200.000 oients que tenim.
A mort, eh?
Sí.
Bé,
llavors aquí,
clar, la pel·lícula té,
el que et deia abans,
té dos actors
que, evidentment,
l'han d'aguantar,
ells dos són els que suporten
el pes bàsicament de la pel·lícula.
jo crec que aquest home,
ell,
el personatge d'ell,
realment,
és,
és molt convincent,
per mi,
estaria,
en la versió americana,
seria el,
no ho recordo mai,
l'actor.
Charles Boyer.
Charles Boyer,
evidentment,
és un altre regista diferent.
És un regista diferent.
Per mi,
per mi,
ja ho avançaré,
encara que després ja parlaré
de la versió americana,
però per mi,
molt inferior.
Molt inferior, eh?
Sí.
realment,
té la cara de malaltís.
És a dir,
jo,
bec aquest tio,
i em passa el mateix,
que quan bec el,
sí,
el de Buñuel.
El de Buñuel.
De Buñuel, sí.
Igualment,
l'actor aquell,
que és,
Mendoza,
és també,
des del,
des del primer moment dius,
cuidado,
aquest tio,
aquest tio no és normal, eh?
Sí.
Què t'ha redat una miqueta?
Jo penso que en la direcció d'actors,
està més encertat el director amb aquest,
o bé que ell és més bon actor que ella.
No és que ella sigui dolenta,
però jo la trobo excessivament esquemàtic,
a vegades,
en les respostes actorals,
diguem-li.
Com a actriu és molt més plana.
És molt més plana.
Per exemple,
com a actriu,
la Ingrid Bergman,
que fa el paper,
que aquí hi fa,
de Diana Winniar.
Winniar, sí.
Ella,
la Ingrid Bergman.
La Bell.
Que fa la Bell.
Sí.
l'omple de matisos.
Clar, clar, clar.
És molt més rica.
Aquí queda més plana.
I ell llavors també creix.
I també Cúcor,
que és molt Cúcor.
Molt Cúcor, eh.
Sí, molt Cúcor, també.
Naturalment,
agafa i li tira quantitat de primers plans a la Bergman.
I la llum que es feia a Hollywood en aquell moment,
que era una llum per afavorir les actrius sobretot,
també els actors,
però sobretot les actrius,
és una llum que anava a buscar això,
la bellesa,
aquell cabell,
aquella transparència.
Aquí no.
La llum és una llum molt normal,
una llum que quasi et diria no teatral,
però Déu n'hi do,
és una pel·lícula que no té un gran alarde de llum,
però sí que és més eficaç.
I llavors,
i ell també,
ell és un personatge realment que dona,
que fa por,
hi ha moments que fa por,
i et fiques realment en la mentalitat de ser tu la víctima.
Mai em vaig posar en el paper d'ell,
això Déu vol dir alguna cosa,
em vaig posar en el paper de víctima,
de pensar, hòstia,
si tu és en algun moment
algú d'aquest calibre
que t'està fent això,
i te'l creus,
dius, no, no,
perquè aquest tio construeix un personatge de veritat,
i això,
jo ho agraeixo,
i amb ell el construeix.
Tot això va aderezado,
com deia abans,
per aquestes valeïtats sexuals que ell té,
el personatge d'una minyoneta que tenen,
que és la típica història entre el senyor i la minyona,
que en aquest cas s'acaba consolidant en algun moment,
però que tot és un coqueteig durant tota l'estona i tal,
que també forma part
que sigui suficientment visible
com perquè ella entri també en els gelos
i també provocant allà una crisi.
És a dir,
tot està en funció de això.
Amb la versió que estem comentant ara,
és molt més enriquidora el partit,
el paper de la minyona jove.
Sí, sí.
Hi ha la minyona d'una edat més madura
i la minyona jove.
Sí, n'hi ha dues, exactament.
La minyona jove,
i arriba bé contacte de betons intensos
per l'època.
Sí, sí, Déu-n'hi-do.
I a més a més,
queden una nit
i se'n van a veure music hall.
El teatre van a music hall.
Sí, senyor.
Cosa que en l'anglesa...
En l'anglesa no.
Perdona, en l'americana...
En l'americana no.
Queda molt més això,
molt més reduït.
Sí que creix un personatge,
que és un altre dels importants
que tu deies abans,
que és el personatge
de l'ex comissari de policia,
que comença a veure
que en aquella casa
passen coses rares.
I sobretot hi ha un tema,
que és que hi ha un tema
que ve del passat
i que en el fons és l'origen,
és un MacGuffin,
és l'origen del problema.
Sí.
Que és una carta
que abans d'estar,
al moment que es van casar,
o abans d'estar casats,
fins i tot,
va arribar una carta
en nom d'un personatge,
jo els noms soc terrible,
no podré recordar el nom real
i el del personatge,
una carta per al seu marit,
en teoria,
d'ella,
però que va a nom d'una persona
que no correspon
amb el nom del seu marit.
Ella es diu,
en realitat,
la família es Materson,
o alguna cosa així.
Matau, em sembla.
Sí.
Són noms diferents,
en definitiva.
I això,
en el seu dia,
sembla que va provocar
un primer atac d'ell
cap a ella furibund,
en el sentit de dir,
aquesta carta no existeix,
oblida-ho, això.
Oblida-ho.
i això a ella li ha quedat,
no l'ho oblidat,
sinó que precisament,
té aquest record a dintre
que aquí hi ha alguna,
hi ha aigato encerrado
en aquest tema
de la carta dirigida
d'algú
que sí que semblava ser
que era el que era
el seu marit,
però que anava
amb un nom diferent.
Això ja crea en ella
aquesta expectativa
que aquí hi ha alguna cosa
que no funciona.
Evidentment,
acabarem desllorigant
també aquest problema
a través d'aquest personatge
que és aquest inspector
que ja està retirat,
un home que em va,
vaig pensar per un moment
que podia haver estat fet,
per diversos actors
que donen el físic d'ell,
no?,
del Charles Lawton,
per exemple,
podia ser un dins,
aquest tipus de físic així,
una mica gros i tal,
i que hi ha...
Sí, bueno,
clar,
està jubilat,
està tornada,
però que va quedar mosquejat
per l'arxivament
que es va fer d'aquest cas
sense resoldre.
Sí, sí,
va quedar sense resoldre.
Van matar una vella,
no van robar res,
però es va veure
que tot estava estripat i tal,
va quedar penjat,
el cas va quedar penjat,
i ell va quedar pendent d'això,
un moment que la casa s'ocupa,
ell vol saber qui l'ocupa,
i a partir d'aquí,
a través d'aquest contacte,
que és aquest noiet
que està amb ell,
que és mig noviet
de la minyona jove,
diguem...
Sí,
és un personatge crossa,
que això,
que això,
després,
s'ha vist molt,
sobretot en pel·lícules de Hitchcock,
són personatges,
en teatre també passa igual,
que donen joc,
donen joc,
no tenen gairebé
cap funció especial,
més enllà
que són funcionals,
no?
Sí senyor,
és un artefacte,
diguem,
de guió,
que serveix perquè es deslloriguin
una setmana de coses.
Jo la primera part de la pel·lícula,
la veritat,
vaig trobar tot fins als primers 30 minuts,
abans ho he començat i no he acabat,
que la ser de l'església
no han passat la primera vegada,
pràcticament presenta la casa
i al cap de dos dies
ja van a l'església
i allà hi ha la connexió
amb la resta del poble
que identifiquen
la nova dona
d'aquest personatge,
o sigui,
la parella,
i va.
I a partir d'aquí,
jo en aquest moment vaig pensar
que tota l'arrencada
anava una mica a l'estrada
a nivell de ritme,
com si anés una mica tot lent.
Clar,
estem acostumats a un cinema,
això ho he dit ja
diverses vegades últimament,
que tot va molt més ràpid
i la pel·lícula està feta
amb un tempo relativament lent.
Perdona,
ara que dius l'escena
de l'església,
em ve al cap,
igual que em va vindre
quan la vaig veure,
la pel·lícula de Charles Launton,
que hem comentat aquí,
perquè hi ha l'arribada
del Robert Mitchum
i després també hi ha
un primer contacte a l'església.
Sí senyor.
És curiós que no hi vaig veure
quan aquests dies
la pel·lícula la tinc al cap,
perquè a més a més la filmotèca
no sé que l'han passat.
que han de passar un dia d'aquests.
Jo crec que l'Auton,
que també és un nom d'origen anglès,
va tenir molt en compte
la pel·lícula de Dickinson
a l'hora de fer
la Noche del Cazador.
La Noche del Cazador,
pot ser perfectament,
perquè realment jo no hi vaig pensar
quan la vaig veure,
però ara que ho dius,
té similituds,
a més no fa tant que la vam veure
la Noche del Cazador.
No, no,
i la vam comentar.
Per tant, sí.
Llavors, a partir d'aquí,
aquesta sensació de lentitud,
d'amorositat,
no sé si és que em vaig acostumar,
però em va semblar que era
real per la pel·lícula.
Aquesta cosa que tot va relativament lent,
però tot és terrible,
aquesta dona es va carregant
cada vegada més de problemes.
Hi ha una escena brillant,
que és l'escena del teatre,
que deies tu,
que hi van la parella...
És molt bona aquesta escena.
Que van allà al teatre.
És la música
i els xiu-xiuets que hi ha,
és precisament d'aquesta escena,
la que hem posat
a l'inici del programa.
Exacte.
L'escena de la festa de piano,
dius tu, eh?
Sí.
Ah, jo parlava del teatre,
però el piano no deixa de ser
una escena més
que ell el que fa és fer
que ella quedi en evidència
en un públic.
És a dir,
ell crea...
És com un guionista.
Ell crea totes les històries
de manera que acabin
l'espai que ell vol
i de la manera que ell vol.
Sí, es tracta de ridiculitzar-la en públic
perquè la gent vagi agafant la idea
de que ella està boja
perquè la seva idea final
és de tancar-la.
I el que vol és tancar-la
en un manicomi.
Per tant, tot va en funció d'això.
Això no ho havíem dit,
però evidentment és així.
Però tot està treballant...
Jo preferia l'altra escena.
Jo preferia la que va anar a veure...
El Music Hall.
El Music Hall.
El Music Hall.
Aquesta hi va amb la criada.
Hi va amb la criada.
Que és una escena típica, a més a més,
del Music Hall anglès,
que tenim l'imatge aquella anglesa,
del que era un Music Hall d'aquell moment,
el típic personatge introductor del tema.
Sí, con les xiques franceses
que han venit directament de Can Can.
De Can Can.
Llavors veus un Can Can
que realment està rodat molt bé.
Està molt ben rodat.
Les coreografies...
Estan molt ben fetes.
La coreografia és molt bona, eh?
Molt, molt, molt.
I realment extrema.
Perquè realment les cames que aixequen...
Van al límit, sí.
Les aixequen al límit.
Vull dir que em va semblar una escena molt curiosa.
És a dir, les reaccions,
evidentment, en el palco que tenen ells dos i tal,
són d'aproximació d'ella,
que està finalment al costat del jefe
i que creu que podrà...
Però ell està una mica com així,
també, fent-la de cantó.
És a dir, és un fill de mala mare,
en tots els sentits.
Ni amb això que li interessa
tampoc és massa amorós.
Vull dir que és...
Llavors,
una altra cosa
que també té a veure...
Esclar, jo al principi pensava
entrar d'una manera totalment diferent
en comentar-ho,
però la realitat és que hem anat per aquí.
Jo pensava dir que a la pel·lícula
es podia dir, com es diu,
Gaslight,
o bé Punch and Judy.
Punch and Judy us ho explico molt ràpidament.
L'escena apareix al minut 31 de la pel·lícula,
la parella mira per la finestra
perquè és de la festa de casa seva
i a baix, res, un pis de diferència,
veuen que hi ha un teatre típic de titelles
en el carrer
amb unes titelles que estan fent el teatre.
Esclar, el que no ho sap
veu simplement una parella
que és un home i una dona,
que són els personatges representats pels titelles,
i que l'home està donant-li cops de pal
a la dona per mena.
Fins a tal punt
que la reacció d'ells dos,
cadascú pensa per dintre,
i d'alguna manera la seva esquerra reflecteix en això,
ella pensa,
jo estic sofrint el que aquesta dona,
a nivell físic no,
però a nivell mental,
m'està fent exactament el que aquells li fan a l'altre.
El que passa és que ens perdem un matís,
perquè panxa en Judi és com aquí parlar del patufet,
és a dir,
és la tradició anglesa des del segle XVII
té el personatge aquest,
d'aquests dos personatges de panxa en Judi.
Aquí en català diríem el sac dels cops.
El sac dels cops.
I és el típic personatge que és el fill de mala mare,
també,
que està tot el panx,
que vol dir culpejar,
a més a més panxa en anglès,
culpejant la seva senyora esposa,
la Judi,
que també culpeix a tothom,
però qui més culpeix sempre és la dona.
La pel·lícula és una pel·lícula
que està parlant de maltractament psicològic.
Sí.
I ells dos es reflecteixen en aquesta escena,
és a dir, que aquesta escena...
A la criada hi ha un moment en què li diu,
escolta,
vés amb compte que tu
no ets res més que una miserable criada.
I tant, i tant.
El tipo misògin és de llibre.
Totalment.
Em vaig pensar,
aquí potser ens perdem,
jo perquè,
per sort meva,
he estat connectat al món dels titelles
durant uns anys,
la meva companya ja desapareguda
feia titelles,
vaig conèixer panxa en Judis,
que havien vingut a festivals de titelles de tot arreu,
un dels importants,
més importants,
és un anglès,
evidentment,
i els vaig conèixer a Segovia,
el festival de titelles a Segovia,
i és un dels que citava,
parlant del tema panxa en Judis,
en aquesta pel·lícula,
parlaven d'aquest personatge,
que va ser el que va tenir,
al final va agafar una mica el relleu final
d'aquesta tradició anglesa tan forta,
i realment,
això em va fer que jo conegués ja d'entrada,
aquest assunto.
Això és el típic d'allò,
títeres de cachiporra,
que els deien.
Sí.
La Castella i el Tarol,
hi ha molta gent que fa títere de cachiporra.
Clar,
té aquesta connotació,
i ells reaccionen.
És que un d'ells,
un dels dos,
un rebia,
i l'altre anava sempre amb un bastó.
Sí,
amb un bastó,
amb un bastó,
sí, sí,
amb un bastó,
unicorni,
com si fos una mena d'estrany Guàrdia Civil,
no sé per què,
però recordava una mica Guàrdia Civil,
bé,
ve del fet del Puixinela...
No està ben mal vist, no?
No està mal vist,
el tema de l'analogia.
Ve del famós Puixinela,
l'origen de tot això està en el Puixinela,
i de Puixinela va evolucionant
i creant aquest personatge del Panja en Judit.
Bé,
no,
simplement aquí.
Llavors la pel·lícula d'aquí a final
no és més que això.
Una pel·lícula ja és un thriller,
per entendre'n,
és el que hem de veure si d'alguna manera
seguirà aquest policia,
arribar a esbrinar realment què hi ha darrere
i a poder demostrar
que aquest personatge realment
està fent això per alguna cosa,
que finalment descobrirem quina és.
A part de ser,
evidentment,
una persona nascida per el mal,
és a dir,
però a més a més té una finalitat
econòmica darrere de tot això.
Que és curiosament,
ara,
al dito això,
em ve al cap una altra vegada
la pel·lícula de,
que hem comentat abans,
del Robert Mitchell.
Sí.
La Noche del Cazador.
La Noche del Cazador.
La Noche del Cazador,
perquè al final la motivació
és la mateixa també.
La mateixa,
la mateixa.
Els diners.
Saber on està,
és que és exactament el mateix.
Aquí és el Rubís,
i allà són els 10.000 dòlars.
No, no,
aquí són 20.000 lliures,
però allà són 10.000 dòlars,
tens raó.
I el MacGuffin del...
Del Camafeu.
Del Camafeu aquí,
allà és un nino
que té els dòlars dintre del nino
on els ha posat el pare
abans de robar-lo.
un estrany paral·lisme.
I tant, i tant, i tant, i tant.
Ara me'l fas veure.
Ara, també t'haig de dir una cosa.
Sí.
Amb un avantatge molt gran
per l'obra de Charles Launton,
perquè a mi aquesta
sí que em sembla
que és una de...
Si jo haguéssim d'escollir
10 pel·lícules
de la història del cine,
La Noche del Cazador
estaria entre elles.
Desplaçaria algunes
de les que estan últimament
posant entre les 10 primeres,
jo en desplaçaria unes quantes
abans de La Noche del Cazador.
Sí.
Però bé,
no fem ara desplaçaments.
No, no desplacem res.
Bé, en principi,
aquest és una mica el meu resum,
així, ràpid.
I m'agrada...
És curiós,
perquè aquesta pel·lícula,
com que és curteta,
perquè la pel·lícula dura exactament 84 minuts,
30 minuts menys que la versió americana,
que van necessitar més temps
per explicar més coses que no calen.
Bueno, i per donar-li més paper
a Joseph Cotten...
Creix el paper.
Sí.
Passo el relleu ja, si vols,
una miqueta amb el segon.
Bé, doncs,
la versió de Josh Coker,
he de començar dient
que es va produir,
suposo que tu també ho coneixes,
una jugada molt lletja.
La Metro-Golden-Mayer,
al cap de 3 anys,
veient les possibilitats d'aquesta pel·lícula
i tenint en nòmina Cúcor,
va dir,
això ho hem d'aprofitar.
I no diguem ja amb el cartell,
perquè en aquells moments
el Charles Bayer,
per mi una mica inexplicablement,
perquè a mi és un actor
que no l'he tingut mai
a dintre del meu santoral,
però bueno...
Jo tampoc.
La veritat és que era molt famós
en aquell moment
i molt cotitzat.
El Joseph Cotten
era més emergent,
però ja també estava consolidat.
I la Ingrid Bergman,
doncs,
imagineu-vos de qui estem parlant,
va guanyar l'Òscar
en aquesta pel·lícula.
Exacte.
I amb el paper
de la criada jove,
doncs,
hi ha el primer paper
en cinema
d'una actriu
que després tindria notorietat,
que és Angela Lansbury.
Tot i que,
ja ho he dit abans,
en sembla,
al meu gust,
el paper
de la Kathleen Cordell,
que és la que va fer
el paper
a la pel·lícula de 1940
de Dickinson,
és molt més ple de riquesa
i matisos.
I, a més a més,
és més gosat.
Més agosarat, diguem-ho.
Arriba més lluny.
Va més lluny.
Va més lluny,
sobretot sexualment,
perquè,
jo no sé si aquí
va frenar
el codi
que s'estava aplicant
ja
o va ser la mateixa
Ingrid Bergman
que va dir
no, no cal
que anem per aquí
perquè,
amb això,
tenim molta mania
de no ser recordats
per segons què.
Sí, correcte.
És possible.
El cas,
ja dic,
aquí segueix
guanyant la primera versió.
Bé,
ara,
el que havia començat explicant,
resulta que Dickinson
va resultar
molt perjudicat
perquè
el poder de la
Matt Golding-Meyer
era molt gran
i quan va
posar en marxa
tota la maquinària
de promoció,
distribució, etcètera,
la va ajuntar,
també,
amb treure del mercat
la pel·lícula
original.
Fer desaparèixer les còpies.
Sí, sí.
Va fer desaparèixer les còpies
i,
fins i tot he llegit
que,
de miracle,
tenim l'oportunitat
de poder gaudir
d'aquesta pel·lícula original
que,
ja us dic jo,
valen la pena
les dues versions,
però,
la primera versió
és molt interessant
i,
per mi,
tècnic,
o sigui,
a tots els nivells,
és millor.
Sí, sí,
estic d'acord amb tu.
A tots els nivells.
Hauria de refrescar la segona, eh?
Però no,
la tinc,
la tinc allà i sé,
més o menys,
aquesta és l'opinió.
Bé,
entre els problemes
que hi va haver derivats
de la situació
de posar en l'oblit
de 1940
amb Ludegas,
Dickinson,
va vindre,
després,
molt aviat,
la Segona Guerra Mundial.
Això va representar
una aturada important.
Ell era una persona
políticament compromesa.
Als anys 30
va fer un documental
contra
la intervenció
d'Itàlia a Vicinia.
És a dir,
era un home
que tenia les seves inquietuds
i,
llavors,
només va fer,
a partir de la Segona Guerra Mundial,
només va fer quatre pel·lícules.
No és que es morís,
perquè ell va néixer
en 1903
i va morir
en 1984.
És a dir,
va viure 81 anys.
Però sí que va deixar
el cinema,
a nivell d'ell era guionista,
productor i director,
va deixar el cinema
i es va dedicar a altres activitats,
una mica cansat
de tot el que li havia passat.
Ell
va tindre una obra
dispersa
i, sobretot,
desigual.
Sempre que hi va haver una,
hi va haver sempre,
va mantindre una certa notorietat.
Però aquí,
a Espanya,
va arribar
molt,
molt de tant en tant
i molt dispersa.
Jo diria
que una de les pel·lícules
que val molt la pena
de recuperar d'ell
és
la dama blanca,
també coneguda
la reina d'espases.
Aquesta pel·lícula
de 1949
va ser considerada
després del llum de gas,
que és la seva obra mestra.
Sí, sí.
Per tota la crítica
i públic, etcètera,
va ser aquesta,
la reina d'espases,
que està basada
en la reina d'espases
de la baralla.
De la baralla.
de la baralla.
Està considerada
com la segona obra
més important
i també
ha tingut una difusió
arreu.
És a dir,
aquesta,
sembla ser que val la pena
veure-la.
va començar
en 1930
amb una pel·lícula
que es diu
Secret People,
que la va dirigir juntament
amb Maurice Elby
i va tancar
amb una pel·lícula
que es diu
Secret People
de 1952.
El segon dos
va acabar de fer sí.
És a dir,
fixeu-vos la quantitat,
bueno,
el 59
va estar nominat
en un Òscar
el millor documental.
Ja.
Però si parlem de pel·lícula,
el millor documental
per Overture
de 1958.
Overture.
Overture.
Està bé, està bé.
Aquest home,
hi ha una cosa
que crec
que val la pena comentar
i és que
ell té l'honor
d'haver estat
el primer professor
de cinema
de la Universitat
del Regne Unit.
Ah, que rei.
Que,
bé,
això em sembla
que és un dato extraordinari
per saber una mica
que, bueno,
però sí que diu
que era un director
mediòcri.
No, no, no.
Era una persona
que sabia molt de cine
i a més a més
es havia dedicat
a la docència.
per exemple,
ell era molt seguidor
del cinema soviètic.
Però és el que estava pensant ara.
I va presentar
a Londres
les pel·lícules
de Sergi Einstein
i de Siga Bertolt.
Molt bé.
Molt bé.
He pensat immediatament
amb això.
No sé per què m'ha vingut
la figura del...
No, no.
És que ens dóna
bastant la mida
que estem parlant
d'un personatge
que va ser important.
per això dic
que no ens estranyi
que el mateix Lawton
que el mateix Hitchcock...
Tu em deies el Hitchcock
que abans...
Durant un temps
van ser contemporanis
però que el tinguessin molt en compte.
Sí, sí, sí.
Perquè, per exemple,
només el mateix fet
que ell seleccionés l'ús de gas,
l'ús de gas,
hem de dir
que parteix de...
És una novel·la.
De la peça d'un dramaturg
que es diu Patrick Hamilton.
De la peça de teatre.
De la peça de teatre.
Aquest home
la va ser com una novel·la
que després...
La va fer l'any 1938
i el mateix any 38
ja la van passar en teatre.
O sigui, ell la va acabar
el mes de juny o juliol
i el desembre
s'estava estrenant
com a obra de teatre
a Londres.
Sí, sí.
La podia fer per encàrrec,
fins i tot, potser.
Ves a saber.
Hi havia teatres
Abans em sembla que,
no sé si dintre d'antena o fora,
hem comentat...
Sí.
O fora, fora d'antena.
Ell és també l'escriptor
de la soga.
Sí.
La soga és de 1929.
Sí.
I, com sabeu,
el 1949
va ser portada
al cine
per al Francisco.
Per Francisco, en aquest cas.
És a dir, que també
estem a dintre
d'un test dramatúrgic
important.
Sí, important.
Sí, sí.
Bé,
parlant ja
de les diferències
entre la primera
i la segona,
ja hem apuntat algunes.
Sí.
Clar, mitja hora més
de metratge,
la figura
de Joseph Cotten,
que a cap ara
en molta càmera,
aquí, en la primera,
el que fa
d'ex-policia
és un actor
que es diu
Fran Pettinghel,
que és un actor
que ja
representa el menys...
Bé,
estem parlant d'un personatge
que ell mateix diu
que està jubilat,
per tant,
és una persona que ja
deu tindre entre 60 i 70 anys.
Efectivament, sí.
aquí,
aquí,
la policia és una persona
relativament jove.
Sí.
hem parlat de 45 anys o així,
com a molt.
Sí.
Com a molt.
I, clar,
això fa que Cúcor
eixampli el paper
que li dóna
amb el...
amb el policia, diguem-ne,
el personatge de la policia, sí.
El nom no el recordaria,
el nom del personatge.
Sí, té una...
Perdoneu, eh,
el moment així...
És un moment de fuga.
Aquests típics que en ràdio
fan molt bonic,
molt bonic,
posem una musiqueta o alguna cosa.
No, no la posem, per favor.
No ho sé.
Ai, no,
és que m'he agafat un repartiment sencer,
però no em diu personatges,
en el qual m'he quedat ara
amb la memòria meva,
que és molt prima,
i no recorda com s'ha deia.
Vindrà, abans de que s'acabi això,
vindrà.
Sí, sí,
no recordo el nom del...
Però, esclar,
és el personatge del policia,
que en un cas és bastant anudit,
simplement que té un pes important
a l'estave anglesa,
però en aquest cas el Cotten
agafa un paper més enllada.
Clar, clar.
Cotten fa un paper.
Aquest era el nom que s'havia estraviat.
El Cotten que s'havia estraviat,
el Cotten, ara.
Sí, sí.
Ha sortit així.
Bé, llavors,
a la Íngrid ja he comentat,
també,
que el Cucur...
Primer varia una sèrie d'escenes, eh?
Sí.
O sigui,
algunes les ha suprimit
i ha afegit altres.
Sí.
Aquesta és una cosa molt freqüent
quan hi ha un remake,
perquè, naturalment,
cada un...
és allò que diuen
que cada un lleva l'aigua a su molina.
A su molina.
A su molina, no?
Exacte.
I llavors,
per un director
és més afí
a un tipus de situacions
i argumentaris
de cara a fer avançar la trama
i altres és amb un altre.
Sí que he llegit,
no he llegit l'obra original,
però sí que he llegit
que la primera és molt més fidel
a la novel·la.
A la novel·la.
L'anglesa respecta més la novel·la.
Sí.
La versió americana
és una versió més lliure.
Sí.
I llavors,
hi ha el paper que hem comentat,
també,
de la criada jove,
que el fa l'Àngela Lansbury
i, home,
la veritat,
tot i que la primera,
Kathleen Cordell,
ja l'hem deixat molt bé,
la irrupció d'Àngela Lansbury
en aquell moment
va ser també un punt i a part
ja he estat veient la pel·lícula
amb DVD
i amb els extres que incorpore
el DVD que tinc jo,
surt una entrevista amb ella
feta,
ja,
quan ella,
si no és actual,
farà de 8 o 10 anys,
i està dient que per ella
allò va ser or.
Clar.
textualment ho diu això.
I va obrir una mica l'esport.
Per mi,
treballar amb Cúcor
i treballar amb Charles Bayer
i treballar amb Ingrid Bergman
i Joseph Cotten
va ser or.
Era molt jovenet ella.
Era molt jovenet,
sí.
Era una dona que sempre se'n va
més gran del que és,
però que, en realitat,
era jove.
Jo crec que amb 10 anys
ja es veia gran.
Sí, es veia gran aquesta noia,
sí, sí.
Molt bé.
Bueno, doncs...
Molt bé, molt bé.
Jo, el que diria és que,
amb una valoració global,
per mi,
la segona pel·lícula,
sense deixar de ser un clàssic,
perquè realment es pot considerar
també un clàssic
del que és el cinema
de drama psicològic,
o thriller psicològic,
com es vulgui dir,
és una pel·lícula bona,
però jo penso que està
un pas per enrere
del que és l'original.
Sí,
jo també ho crec, això.
Compartim totalment les idees.
Molt bé.
Per tant,
tant amb l'una com amb l'altra,
us les recomanem.
Sí, senyor.
I les tenim a film.
Perquè valen la pena.
I les teniu a film.
Sí,
amb bona qualitat,
i com sempre,
tot molt bé.
Molt bé.
Tenim alguna...
Tenim una petita sèrie?
Sí,
quan dic petita,
no vull dir petita per petita.
Vols que la faci ara,
i després tu et faràs estrenes?
Sí,
jo llavors faig
quatre pinzellades
sobre quatre estrenes.
Vinga.
Però són pinzellades.
Són pinzellades.
Molt bé.
que dintre de les moltes sèries que consumeixo,
perquè realment hi arriba un moment
que es pot parlar de consum massiu,
sense arribar tampoc a fer allò que fèiem abans d'això,
aquelles maratons que feia jo al principi,
de veure tota una sèrie amb un cap de setmana sencera.
No.
Però sí que d'alguna manera,
quan n'acaba una,
en seguida ve l'inquietud de,
bueno, i ara la propera,
i a vegades l'encertes i a vegades no l'encertes.
En aquest cas,
és una sèrie que queda una mica més enllà del que habitualment
ens ofereix una plataforma com pot ser Netflix.
Netflix ofereix moltes coses, òbviament,
però no sempre per mi és el paradigma de la qualitat.
Té un tipus de producte que té una marca molt de la casa,
i Netflix controla molt els productes que fa,
i les que produeixen ells òbviament,
però és que pràcticament tot el que està passant últimament
és producció d'ells.
El que passa és que indirectament
aquesta els queda més lluny i no la controlen tant.
Jo penso que aquesta sèrie se'ls ha escapat una mica per distància
i perquè se'ls ha escapat.
És una sèrie que va més enllà del que és habitual trobar en una sèrie.
És una sèrie sueca,
molt sueca,
amb suecs i africans.
És a dir,
és una sèrie que hi ha aquest aigua barreig
que s'està adonant, evidentment, a tots els llocs del món,
sortosament,
perquè ni els suecs ni nosaltres,
sense tota aquesta gent,
tampoc tiraríem endavant.
Són gent necessària
i que, a més a més,
la realitat d'ells és aquesta.
Han de viure en un altre país
que en el propi no poden viure.
Perdonem el missatge una mica,
en aquest sentit,
contracorrent del que s'està sentint últimament,
però em venia de gust dir-ho i ho he dit.
Aquesta sèrie, en aquest sentit,
ho explica i molt bé,
perquè, en el fons,
la sèrie no va d'això.
La sèrie es diu En tus manos,
és una minisèrie suec,
en realitat.
No va d'això, però en realitat...
Quants epítols té?
Em sembla que tenia 5 episodis,
per tant, mini,
podria ser 6 també,
perquè ja són 5,
de 45 de mitjana,
és a dir, no arriba ni en el 50 i pico,
55 habitualment,
sinó 5 de 45,
Netflix,
i es va començar a emetre,
ara és molt recent,
el 24 d'abril va ser la primera data d'emissió
de la sèrie,
ja complerta,
és a dir, la van emetre quan ja estava tota feta.
I això que és un melodrama?
No, és un drama social, bàsicament,
perquè per això deia,
allò de la doble,
a vegades aquest tipus de migració
pateixen dobles i triples explotacions.
De fet, aparentment,
els dolents de la pel·lícula
són els suecs,
però en realitat,
els que són...
Perdó,
els de la pel·lícula,
els que són més dolents
són els negres, diguem.
Però aquests negres estan portats
per una màfia sueca
que està per sobre d'ells
i que és el que realment manipula
en aquests nois,
perquè facin el que fan.
I també per sobre amb dolents.
I per sobre amb dolents,
també,
en tots els sentits.
Per tant, realment,
tothom aquí no queda ningú viu.
És un tema de màfies
i de màfies de droga i de màfies...
No, la pel·lícula, en aquest sentit,
no és novedosa
perquè es belluga en un territori
ja molt conegut en el món de les sèries
que és això,
els bons i els dolents,
la droga...
és el títol En tus manos.
En tus manos.
En tus manos.
són aquests que estan transportats
i estan en mans de la màfia.
Es pot llegir així,
jo de part ho llegeixo així,
també veient la sèrie,
creus que d'alguna manera
també està d'alguna manera
dient-li en el personatge central
que es troba amb el conflicte terrible
d'haver de matar un amic seu,
que està en les seves mans també
de decidir el destí d'aquest amic.
d'aquest amic.
Però no, no,
està ben vist
perquè també pot ser l'altre.
Jo crec que
les dobles connotacions
en els títols
també són molt interessants
i crec que en aquest cas hi és segur.
Llavors,
tot comença
amb una escena
en què veiem això,
dos nanos molt joves,
un se'ns fa en seguida simpàtic
que es dona un cotxe,
un és molt...
és negre,
molt rinxolat de cabells,
un noi simpàtic,
molt expansiu,
l'altre és un tio estrany,
suec,
molt tancat,
és un nano que d'entrada
no li veiem cap mena de...
d'atractiu ni d'interès,
són dels dos molt joves, eh?
nanos de 16 i 17 anys,
conduint un cotxe,
potser un d'ells treia els 18,
i...
i després hi ha aquesta escena,
escena en què veiem que
un dels dos,
havent-los vist tant amics,
maten l'altre amb una pistola
a distància i d'esquena.
O sigui,
el mata amb l'altre,
tenint-lo d'esquena,
li fa tot un tret.
La pel·lícula,
la sèrie reconstrueix una mica
per què va produir aquest fet.
i aquesta reconstrucció
va rescatant tots els personatges,
tot el quadre de personatges que hi ha.
Els mafiosos,
un per un,
amb una descripció poc habitual
de profunditat
en els personatges de les sèries,
és a dir,
arriba realment a aprofundir moltíssim
en la manera de ser de funcionar
de cada un d'aquests personatges,
els principals, òbviament,
la mare d'un,
la mare de l'altre,
els pares corresponents...
realment és una gran persona.
I fa una cosa,
es aconsegueix una cosa
en aquesta sèrie,
que a vegades es aconsegueix
amb d'altres,
però que és més freqüent en cinema,
que un personatge que inicialment
se t'ha fet especialment
poc atractiu i antipàtic,
acabis pràcticament enamorant d'ell.
I això passa amb el personatge
de l'assassí, diguem,
del nano que es veu amb la tessitura
d'assassinar el seu amic.
I això crec que és un mèrit que té,
perquè realment vol dir que han entrat de veritat
a explicar amb un gran nivell
una història que podia ser explicada
d'una manera absolutament.
La mateixa història explicada
de manera sense carinyo
seria una història absolutament vulgar,
si tu ho volguessis.
No ho és.
No ho és de cap manera.
Fins al punt
que hi ha una escena
en un moment determinat
en un dels seus segrestadors,
perquè aquest nano,
com que ha fet això,
d'alguna manera la banda
que és la que l'ha ordenat
de matar en el seu amic,
li ha ordenat de fer-ho,
l'acaba segrestant.
segrestant,
ara la trama no cal entrar molt a fons,
l'acaba segrestant
per tenir-lo controlat
i que de cop no se li invagi la olla
i invagi la policia
o faci qualsevol bestiesa.
I el tenen segrestat.
En aquest segrest,
primer el putegen molt,
el tenen molt castigat,
i després,
poc a poc,
en el moment que van desapareixent personatges
i es queda amb un sol d'ells,
amb un personatge sol
dels dolents,
diguem,
dels segrestadors d'ells,
aquest nano,
tenen una escena ells dos,
que és una escena que a mi em va recordar,
és en el capítol 3 de la sèrie,
en el minut 5 més o menys del capítol 3,
i és una escena que a mi em va recordar
l'escenes de molt bon nivell
d'un Xavier Dolan,
per exemple.
no hi ha la component homosexual,
està intuïda,
però no és ben bé una escena homosexual.
Dolan té més tendència a fer-les més clarament
en aquest sentit explícites, no?
Sí.
O fins i tot,
i no ho dic ara,
perquè haguéssim parlat la setmana passada d'ell,
em recorda tot el bo
que tenen algunes escenes de veritat
de l'Isaac i la Cuesta.
És a dir,
té un pes,
té una densitat,
té un trànsit,
en tres minuts passen de dir,
hòstia, aquest tio el matarà,
el segrestor,
ara li fotran una pellissa,
pràcticament convertir-se en una escena amorosa
en què el que fan els dos
és disfrutar...
Això passa, per exemple,
amb la propera pell de l'Isaac.
Per exemple, amb la propera pell.
Que està tot el rato inquiet.
En aquest punt.
Sí.
Però aquesta escena té aquest pes,
també.
I acaben ballant els dos,
un ball meravellós.
És a dir,
són els moments que,
en una sèrie, diguem,
vista en els últims temps,
se va passar la pell de gallina.
Ostres!
Una pel·lícula,
que teòricament no,
la sèrie,
la sèrie és una pel·lícula,
no sé si és una pel·lícula,
en un format diferent.
Doncs, realment,
va més enllà del que és habitual.
I, a mi,
penso que és especialment recomanable.
Torno a repetir.
Sueca,
en tus manos,
està dirigida per una dona,
Anna Zachrinson,
no té més que això,
però està dirigida per una dona,
5 episodis,
45 minuts,
es veu ràpid,
i jo crec que jo apostaria en aquest cas
que és una pel·lícula
que agradarà,
una sèrie,
que agradarà majoritàriament.
és a dir,
penso que és un bon
consell que us dono,
intenteu veure-la.
I la plataforma Netflix.
I Netflix és la plataforma,
correcte.
Sí senyor,
molt recomanable per a mi.
Doncs,
aquí queda la recomanació,
i parlant de pel·lícules,
mireu,
jo us en recomano,
perquè no sé com acabarà el temps,
però d'entrada,
us en recomano,
cinc,
que estan en cartellera.
Una,
és,
last,
no, perdó,
lost country,
pàtria perduda.
És de Vladimir Perisic,
una pel·lícula de Sèrbia,
que ens parla de l'antiga Jugoslàvia.
Jugoslàvia,
1996,
és quan està rodada.
bé,
l'acció se situa el 1996.
És una pel·lícula,
que està feta,
amb un trem,
molt,
molt inquietant,
això que tu parlaves,
també,
aquí es dona.
És a dir,
tenim, per una banda,
una mare separada,
que està molt implicada,
en la línia del partit,
que seria la línia socialista,
comunista,
que hi havia llavors,
que a casa no parla de política,
està separada,
el fill,
d'ella de 15 anys,
que va a l'escola mitjana,
a qui ara,
diríem institut,
comença a tindre problemes,
perquè la seva mare és personatge públic,
que surt sovint per la tele,
i, clar,
el que hi ha és la revolta,
per desfer l'antigua Jugoslàvia,
i sobretot,
tot el que fa Tufo,
que sigui pro-soviètic,
o pro-rus i tal,
no senta bé,
els nous aires que venen de Llibertat,
etcètera,
o almenys,
així es vol fer veure.
Sí, sí.
El noi aquest,
està,
fins al final,
al costat de la seva mare,
però hi ha un dato molt curiós,
la seva mare se té,
no diré que ho tingui prohibit,
però hi ha un acord entre ells dos,
provocat per ella,
que a casa,
entre ell i ella,
no es parlarà mai de política.
però un dia,
ell està a casa,
perquè ha tingut una enganxada
amb els seus amics i amigues
a l'institut,
i està amb la llum apagada,
i entra la mare,
i la mare atén una trucada,
i amb la trucada aquesta,
parla amb l'oficina
on ella treballa del govern,
i parla molt clar.
Molt clar.
I llavors s'encen la llum
i el troba amb ell.
Que estan allà,
que ha escoltat tota la cosa.
I ell li diu,
això és el que es dediqueu a fer vosaltres.
Llavors hi ha un canvi radical amb ell,
i em sap greu,
que he de fer un spoiler,
però és que ho vull fer,
ho vull fer perquè fa molt poc,
amb el Manel Montaner
vam estar parlant aquí
de Moixet.
Sí, i tant.
El final d'aquesta pel·lícula
que us estic parlant,
The Lost Country,
és el mateix final que Moixet.
I crec que no és una casualitat.
No.
És que el Vladimir Perisic aquest,
sens dubte,
coneix Bresson
i ha fet aquest mateix final.
Està bé.
Però és que és clavat.
Pràcticament clavat.
Sí.
Una pel·lícula que us la recomano.
Molt bé.
Una altra,
d'Àrtic Convoy.
D'Àrtic Convoy és d'Enric M. Dalsbaken.
És Noruega.
Quan estaves parlant de la Noruega...
Aquí tenim una pel·lícula noruega
en la que ens parla de la Segona Guerra Mundial,
situa elecció al 1942.
I sembla ser que per part dels noruecs hi ha una intenció de voler-se reivindicar,
com nosaltres no vam estar al marge de la confrontació.
Nosaltres vam posar 30.000 persones i més d'un vaixell per fer un transport que és poc conegut,
però estratègicament va ser molt important.
i en pla dèl·lic té una mitja hora extraordinàriament bona,
perquè, clar, la pel·lícula és una pel·lícula d'ara
i té uns efectes especials molt ben aconseguits
i la fan ser un producte interessant,
però sobretot amb el que és el vaixell i l'atac de tres o quatre avions
és, jo diria que, bueno, tu et sents allà com en una pel·lícula d'aquestes americanes
de 200 milions de pressupostos.
Ja, ja, ja.
És convoy en el sentit de convoy, eh?
El convoy àrtic.
El convoy àrtic.
Sí, és que hi va haver un convoy de 30,
perquè aquí hi havia 30.000 persones implicades,
de 30 vaixells,
però d'aquests va agafar i un,
perquè el seu capità ho va decidir,
va tirar endavant.
ells portaven armament i que viures
a la tropa russa que estava en aquell moment,
els alemanys estaven lluitant contra els russos al Bàltic.
I havien de fer aquest desplaçament
i era molt important que arribessin a temps
per donar-los aquest avituallament, no?
I, bueno, de 30.000, doncs 6.000 s'hi van deixar a la vida.
I aquesta pel·lícula una mica va a favor, diguéssim,
de la cosa nacionalista, de dir, ei,
ei, nosaltres no som una nació a lo suís,
que estem allà sense implicar-nos.
Fora de tot.
sinó que no, no, aquí ens vam posar al seu costat,
i al costat dels anglesos,
i vam ajudar a, bueno, aquesta situació.
Llavors, tota la pel·lícula,
estem, bàsicament, primer una mica més ampli,
amb una abadia i tal,
i després, en el moment en què ja entrem cap al Mar del Nord,
ja comencen a baixar con gens test de neu i tal,
i ja no hi ha altres vaixells.
Els submarins, quan hi ha icebergs,
ens enterem que no poden circular,
per tant, tampoc existeixen ja,
i només hi ha tres o quatre avions alemanys
que van allà tocant els pebrots,
incordiant-los.
Bé, jo crec que és una ablícula que val la pena veure-la,
perquè està feta amb molt rigor.
Sí.
Sí, que es nota, ja et dic,
el perfil aquest d'anar a favor d'obra.
Molt bé.
Després, hi ha una altra,
que potser en parlarem més la setmana que ve,
perquè aquesta és una ablícula que a mi,
no sé per què se va quedar cap al final,
és Ex-Hansbands.
Ah, sí, que me l'has comentat, tenim cap aquí.
És Ex-Marits.
Ex-Marits, sí.
Sí, és una comèdia una mica amarga,
americana, de Noah Pritzer,
que la trobo molt interessant,
i d'entrada, jo l'he vist en passe de premsa,
us dic que no s'estrenarà com molt aviat
fins aquest divendres.
És a dir, que en parlarem la setmana que ve en toques.
Molt bé.
I l'última que he vist ha sigut avui,
és Eureka,
que és una pel·lícula d'Elisandro Alonso,
amb Diego Mortensen i Chiara Mastroianni,
que també us en parlaré la setmana que ve.
Ara només dir-vos que encara no sabem
quina pel·lícula tindrem la setmana que ve,
però el que sí que sabem
és que us volem desitjar una bona setmana.
Exactament.
plovent, que és bona notícia per tots,
i fins la setmana que ve.
Una abraçada.
Adeu, bona notícia.
L'avèn.
L'avèn.
L'avèn.
L'avèn.
L'avèn.
Fins demà!
Fins demà!