Cinema sense condicions
Molt bona nit, comencem un nou espai, un nou programa de cinema sense condicions.
Lamentablement, en aquest cas, sense la companyia del nostre cap, per dir-ho d'alguna manera, amb Pep Arbengol, perquè ha tingut un refredat molt fort i tot aconsella, evidentment, que si estigui al llit i cuidant-se uns pocs dies, esperem que dimarts vinent puguem comptar amb ell.
De tal manera que el programa d'avui el farem l'Anastasi Riros, que aquesta vegada sí que el tenim.
El tenim quasi inevitablement avui aquí, no?
No, no, venia igualment, però clar, el paper ha pujat i pujat de categoria una mica.
Estem dos sols aquí en té el pel·ligro.
I qui us parla, Ignasi Juliacs, intentarem, doncs, tirar endavant el programa sense, evidentment, poder comptar amb les sempre interessants i valuoses opinions del nostre company Pep.
Bé, com hem sentit el tema de Nino Rota, avui parlarem, com ja es pot, algun cinèfil s'ho pot imaginar, de Roma, d'en Federico Fellini.
Saltem una mica de registre, en el sentit que fins ara, més aviat hem estat parlant de pel·lícules americanes, no?
Sí, sí.
O, ho diguem-ne, d'alguna manera, ens passem, doncs, a un italià...
Un clàssic, clàssic italià, tant clàssic com a director, com clàssic com a pel·lícules.
Són dos productes molt europeus i que solament poden ser europeus, a més a més, em sembla, no?
Totalment.
És que no, és una pel·lícules imaginable.
A Hollywood costa d'emarginar-se una cosa així, tot i que, evidentment, Roma, en el seu moment, ja era una pel·lícula novatosa.
en el sentit que és un producte molt estrany.
És un producte que barreja gèneres.
No sé si els nostres companys de control, sisplau, sisplau...
No ens podíem baixar la música, potser, no?
Sí.
Més que baixar-la o treure-la, sí.
Ah, Mercès.
Molt bé, molt bé.
Això que deia, sí, que no sabies fins a quin punt, m'he perdut.
Bé, no, que era una pel·lícula que en el seu moment trencava, vull dir, més aviat, de línia clàssica, gens, perquè la barreja de gèneres era absoluta.
Realment és que, a hores d'ara, ens atrevim a, d'alguna manera, dir a quin gèner era per d'any, Roma, no.
No, no, és un assaig, és una mena d'assaig vital i un assaig personal.
I, a partir de dir, veient-la novament, l'Ibió és una pel·lícula més llibèrrima que mai.
És a dir, és una pel·lícula absolutament lliure.
Jo diria que és la més, si comparem tota la filmografia d'en Fellini, segurament és la més lliure de totes.
Segur, segur, segur, està valorant exactament això que dius.
Perquè fins i tot després, que es veu que li va agafar una mica el costet a fer set pieces, no?, el que se'n diu, la set piece,
a la qual el Brian de Palma era molt aficionat, no?, per exemple, o el Tarantino, sencera més lluny, que fa pel·lícules senceres afegint un a set piece, res a l'altre.
És a dir, seqüències que tenen valor per si mateixes i que gairebé no tenen connexió necessària amb la que li precedeix i la que ve.
Efectivament.
Això seria l'expressió més radical de set piece.
Evidentment, en Brian de Palma fa pel·lícules amb uns argoments, però més que res perquè les situacions tenen un valor absolut en elles mateixes.
És com petits universos tancats.
I si busques realment el que busquem habitualment en les pel·lícules, que és en la relativa convencional, estàs buscant el fil conductor, no existeix fil conductor.
No, en el cas de Roma, el fil conductor és...
És Roma i el seu propi director, diguem-ne.
Sí, exacte, ara ho has dit.
És que jo diria que, perquè tothom parla en Roma, la Roma que estima Felini, jo crec que Felini, o sigui, el tema no és Roma, el tema és ell, Felini.
Felini, és Felini, a part que surt personalment a la pel·lícula per deixar-ho més clar encara, però sí, sí, efectivament.
En el sentit que és una visió molt subjectiva i personal d'ell, una mena, suposo, que d'amor, odi, perquè no sona magra d'explicitar en la seva pel·lícula el que pot considerar que són defectes dels romans.
De l'actitud que m'entenen de vegades, no?
Sí, sí, efectivament.
Aquesta actitud tan absolutament irreverent en el teatre, sense cap respecte pels actors de...
Està amendo l'escena aquesta del teatre, per exemple.
És terrible.
No hem situat potser massa, i això és més feina teva que meva, abans d'enrotllar-nos tant que ens estem enrotllant molt amb el tema, d'entrar en el què i en la tessitura interna de la pel·lícula, potser no m'ha explicat massa què és la pel·lícula, no?
No.
Que també és difícil d'explicar, però una miqueta sí, no?
Diguem-ne que la pel·lícula té dos arcs temporals, una que passa durant els anys 30 amb Mussolini i Manant, i per tant, soterradament, és una crítica molt irònica, molt sarcàstica, molt caustica, fins i tot en determinats moments, sobre, evidentment, el feixisme.
I l'altre se situa, doncs, en el mateix any de producció de la pel·lícula, a partir d'això, l'any 72, o quan ja apareixen els hippies, quan, diguem-ne, el desenvolupament que podia haver a la Dolce Vita, no?
Que ja en els exterradis hi comença tothom a tenir cotxe, hi ha també una ironia sobre tot això.
Evidentment, a l'any 72 ja s'ha passat una crisi econòmica important, apareixen els hippies, les actituds contestatàries,
però que, curiosament, ell les veu bé, perquè...
Sí, sí, sí, sí, sí.
I, aleshores, després entrarem en aquest detall de crítica social, que també hi és, i de manera feroig, al final, el desenllaç és feroig.
Sí, amb Gore Vidal, que és aquest home pensador, diguem, nord-americà, que realment diu una frase que quasi defineix la pel·lícula de manera perfecta, no?
I realment és veritat, o sigui, ell en ell es compromet realment molt a favor que la joventut ha de realment lluitar pels seus drets,
i està en contra, diguem, de les actituds més de dretes que fan aquests joves sortint al carrer, malanuts, el clàssic d'aquell moment, no?
Clar, és la part final que hi ha una festa que diuen la festa de Noantri, diguem-ne en record de la Beata Verge del Carmel, no?, de les Carmelites.
Carmelites, sí.
I que es veu que és una festa que està del 17 al 30 de juliol, i aleshores torna a repetir una cosa,
de fet aquí és l'incident sobre, perquè ja hem assistit a una nit d'estiu dels anys 30,
on les trattories estan en una plaça...
Sí, aquell famós sopar, diguem, que és molt interessant, molt maco.
Molt interessant perquè fa una anàlisi de l'actitud de les persones amb família, no?, sobretot.
Sí, les famílies, de les actituds masclistes d'alguns personatges.
Exacte.
Vem deixar la dona de dalt de la terrassa, baixa aquí, que estiguis amb nosaltres, que hem de menjar...
És a dir, sí, efectivament és una escena molt italiana, però molt potent, aquella, també.
És que li encanta, si alguna cosa li agrada de Roma, jo crec que són les places amb terrasses,
les trattories...
De convivència, eh?
I de la convivència.
Això li encanta, ho repeteix al final en aquesta festa, que ja està passant als anys 70,
i concretament al Trastevere, no?, perquè la verge aquesta es veu que és de la zona del Trastevere.
A mi, si em permés, l'únic que aquesta es té visu una diferència amb respecte a l'altra, és que l'altra era molt romana,
i aquesta, en canvi, hi ha una barreja de turistes, de passejar del carrer, diguem, amb la gent de veritat de Roma.
Fixa't que hi ha una mescolança absoluta entre els dos tipus de persones.
I sobretot se n'en fot també una mica de...
Bueno, tenim aquí a Gore Vidal, Gore Vidal és nord-americà,
i hi ha un company del Gore Vidal, que també és americà,
que precisament fa l'esment, fa el comentari de...
Aquí hi ha molta gent, i ell diu, i massa nord-americà.
I massa nord-americà, exacte, exacte.
Però, aleshores, bueno, que estan davant de l'església de Santa Maria i Trastevere,
i hi ha un grup de nois de línia hippie, no?
Sí, hi ha uns quipies per allà repartits.
Que ell sempre... El Felini sembla admirar-los, perquè diu, no tenen...
No estan reprimits, no tenen punyetes, si volen fer...
El fet de la no repressió.
Si volen fer la mort, fan la mort i un tal.
I aleshores apareixen uns policies que els fan fora a cop de porra, no?
Efectivament, efectivament.
I aleshores posa el feixista de torn, no?
Encara que, evidentment, ja no estan manant, no?
Que fa la seva declaració.
Que fa la seva declaració conforme que...
Però si no els hi estan fent res, i els hi estan fent uns cops de porra impressionants.
Perquè jo també... Em va venir l'1 d'octubre al cap.
Sí, mira, són coses, referències que et venen al cap.
No, així és que no els hi estan fent res.
No.
I a més, clar, els hippies diuen, bueno, però per què ens feu fora si no estem fent res?
Si no ens estem ficant amb ningú, estem tranquil·lament allà...
És a dir, que realment la postura de en Felini, en aquest sentit...
No, no, compromès, és a dir, potser no és el detall bàsic del seu cinema, ni d'ell mateix,
però sí que va deixant anar, va deixant anar tot això.
Això fa la pel·lícula molt rica.
També la fa, i jo penso, una pel·lícula difícil de veure, realment,
en el sentit que ens hem acostumat fins i tot a les que ens agrada molt el cinema
i que veiem cinema molt diferent.
Quan ens enfrontem a una pel·lícula d'aquesta mena,
i sobretot estem veient ara moltes sèries que tenen una narrativa,
diguem, en general bastant convencional,
quan et poses, tornes a aquest passat i en aquest tipus de cinema,
costa entrar-hi, perquè, esclar, estàs buscant permanentment el fil narratiu.
En algun lloc he vist, he llegit algú que deia,
aquest noi que de cop és protagonista de les escenes del prostíbul, per exemple,
que apareix a la ciutat, que és un noi que ve de fora i que apareix allà...
Bueno, és Felini.
I que, clar, d'alguna manera és...
No, no, és ell, ell ve de Rimini, de...
De fet, és Felini arribant a Roma...
Clar, clar, clar, clar.
...amb una fonda que ja la família li ha preparat...
Sí.
...i, per tant, se li obre el món, no?
Se li obre el món, sí.
Perquè la mateixa nit que arriba és quan va a la plaça aquesta,
al sopar aquest, amb tot el...
Ah, exactament, exactament.
És clar, voldria saber més d'aquest noi.
Dius, m'agradaria més que seguís la pel·lícula aquí.
Clar, la pel·lícula no et segueix parlant més d'aquest personatge,
i, bueno, segueix parlant més tard,
en Xega recupera...
Apareix...
Si alguna línia...
Si alguna línia de conducció hi ha, és ell,
que apareix en dues o tres escenes,
també apareix en l'espectacle de Varietés,
que també està allà.
Serveix una mica com de fil d'unió dels anys 30,
de l'època de Mussolini.
És veritat, és molt subtil, però sí.
Però sí, l'última vegada que el veiem
és quan va al prostíbul de luxe.
Sí, exactament.
s'enamora d'una de les prostitutes,
que és com molt sofisticada,
li diu per sortir,
i la prostituta li diu...
Sí, sí, sí, no?
Li diu, si vols, fora d'aquí,
podem quedar per sopar i no sé què.
I la prostituta li diu...
Sí, sí, sí.
Té un fill, la prostituta, per cert.
Sí, sí, sí.
És a dir, està clar que no sortirà amb el noi.
Mai sortirà, evidentment.
Sí, sí, sí.
Però ja està,
ja realment perdem de vista el Fellini de 19 anys,
que representa que té 19 anys.
Està interpretat per un actor...
No ho sé qui és, no el conec.
...Mexigà.
És un actor mexigà,
però també amb sang...
Bueno, d'esta...
Sapsona.
Sapsona.
Ah, Sapsona, també.
És italo-americà.
Ah, vale, vale, vale.
Exacte.
Molt bé.
Pietro González,
em sembla que se'n diu,
o Peter González,
el qual no ha fet excessivs coses.
No ha fet més o poca cosa més, diguem?
Poca cosa més.
N'ha fet, eh, però...
A mi m'en segueix realment a mi la pel·lícula,
em segueixen,
i suposo que amb això estarem totalment d'acord,
em segueixen impressionant escenes
com la de l'autopista,
és a dir, aquest equip de rodatge...
que s'engega per l'autopista
i que són aquesta bogeria,
i calcular ets set minuts i mig,
que a mi em semblava més llarga.
El record que tenia era que encara era més,
però no perquè em passés en el seu dia,
sinó perquè era tan acumulació de coses...
Passen tantes coses...
Que dius, em sembla molt llarga.
És l'autopista en l'any 72,
i hi ha un cavall,
un cavall que va pel mig dels vehicles.
A mi em va recordar,
jo l'any 92 vaig anar a Egipte,
i l'autopista que anava d'Alcaire a Alexandria,
a dalt de tot,
a Puc Jurar,
que vaig veure incorporant-se,
per l'esquerra,
un carro,
o sigui,
pel carril ràpid,
un carro tirat per cavalls.
Veus la pel·lícula aquesta,
de l'any 72,
i després això està passant a l'autopista.
Rabat a Casablanca,
exactament igual,
de fa 15 anys,
exactament igual,
i m'ha passat igual.
Dic, ostres,
mira,
la referència que tenia,
és que és Roma 72,
és una bogeria de muntatge,
i és una bogeria de rodatge.
Està molt ben rodat tot.
És una seqüència magistral.
Magistral,
magistral totalment.
S'ha de dir una cosa,
que no sé si la saps,
no està rodada a l'autopista,
està rodada a Cinecità.
Van construir uns quants centenars d'autopista,
els van fer dins de Cinecità.
Felini pràcticament no roda res en exterior.
I en aquest cas,
que et pot semblar en algun moment
que hi ha alguna cosa de Roma de veritat,
de Roma de veritat,
hi ha ben poc a la pel·lícula.
Ni tan sols l'embosament final,
allà davant del Coliseum,
que representa...
No, ni tan sols allò,
evidentment.
Allò és Cinecità.
He vist pel canvi de llum,
més és que hi ha dintre del Coliseum,
he pensat,
això és impossible lligar-ho,
per tant,
és també...
No, no,
el tio era en aquest sentit
tenir un poder...
Ah, Felini és el dels homes
que va tenir més poder
dintre de la cinematografia italiana,
i que, per tant,
es podia permetre,
amb tot el background
que tenia de producció darrere,
es podia permetre fer coses
que potser ningú més
en aquell moment podia fer.
Poca gent.
Molt poca gent.
Almenys aquí a Europa,
molt poca gent.
Em consta que per fer,
per exemple,
l'escenari de la desfilada
de moda eclesial,
que representa que passa
dins d'un palau,
però balla a palau,
perquè la sala on passa
és el que és un sound stage,
no?, vull dir,
un plató enorme,
el plató 5 de Cinecità,
que es veu que,
no sé si encara existeix,
però és brutal,
brutal.
Doncs, és evident
que està rodat allà, no?
Sí, sí, sí.
I, doncs,
la...
L'autopista, que dèiem.
L'autopista és impressionant.
I una altra,
que a mi també...
Sí, no, no, no,
digues, digues...
No, no, no,
però el que vull dir-te
és que tots aquests platós,
o tots aquests escenaris,
sí, sí,
va aconseguir,
perquè es veu que hi havia com...
Cinecità estava fent,
en aquell moment,
encara,
Spaghetti Wensers,
i la gent que feia,
que es dedicava a fer
els platós dels Spaghetti Wensers,
que es veu que era un clan
molt especialitzat
en fer només allò,
de la construcció d'això.
Doncs en Felini
els va aconseguir
de Cinecità
agafar-los a tots
perquè es dediquessin
a la reconstrucció
de l'autopista,
de tots els espais que ell volia,
dels prostíbul,
de...
En fi,
de tots aquests...
Bueno, penso que és l'època
que jo estic als estudis
Balcázar,
71-2,
i que realment
estaven coprodint amb Itàlia
i es anava a rodar
realment a Cinecità
moltes coses.
Per tant,
sí que és cert
que és el moment
de la gran euforia
de l'espegatiu extern,
que ell aprofita tot això.
És que a mi hi ha hagut moments
que tota la parafernàlia
de decorat,
que hi ha moments
que avui en dia
els decorats es noten,
fins i tot en els seus decorats,
hi ha moments que no,
hi ha moments
que la pròpia magnificència
del moment i tal
et menja
i oblides
que allò és un decorat.
Però hi ha moments
que dius
això canta una mica,
m'ha recordat una mica
quan jo estava a Balcázar,
diguem,
i veia també els decorats
de Balcázar
i deia
Alto,
que això,
vamos,
que es nota una miqueta.
Però ja està bé
perquè tota la pel·lícula
i això ens porta,
sí, sí,
completament d'acord,
però és que aquest artifici
és voluntari,
és que vol que es noti,
perquè Marcot
és exactament
la imatge,
la plasticitat
de la imatge,
la narrativa,
però a nivell d'imatge,
igual.
I el Casanova,
ja no diguem,
el Casanova ja és exagerat,
és encara més exagerat.
És que Fellini manipulava tot,
Fellini manipulava,
ja saps què és,
el tòpic es diu,
que Fellini mai gravava
so directe,
sinó que feia,
no gravava el so real
dels dosos gravants,
sinó que es diu
el tòpic aquell
que els feia dir números
i després li posava
el diàleg a la postproducció
que volia,
això va passar alguna vegada,
però en general,
sí, és cert que ell
tot ho doblava,
és a dir,
ell realment el doplatge,
jo crec que volia
que es notés una mica
que està doblada la pel·lícula.
Sí, sí,
completament.
Hi ha coses inventades
i que es nota
que estan col·locades.
Jo crec que això ens porta
a una part molt important
d'en Fellini,
perquè com tu saps,
Fellini va començar
amb el neorealisme,
de fet és un dels guionistes
de Roma,
xita,
per de Rosalini,
sense anar més lluny.
I tant.
I és curiós
que amb Ivitaboni
i totes aquestes
són pel·lícules
que tenen un sostrat
més aviat realista.
I, en fi,
de cop i volta,
bé, de cop i volta no,
evidentment se li va notar.
I el projecte.
És curiós
que algú
que està format
amb el neorealisme,
que era un criteri
fort, no?
Sí, no?
Irringorós.
Un criteri fort
d'estètica,
de línia d'argument
i tal.
Sí.
Evoluciona,
ell evoluciona
amb aquestes pel·lícules.
Roma no és
una pel·lícula realista,
però, en canvi,
sense que visualment
sigui una pel·lícula realista,
perquè amb ell
el que li interessa
no és tant...
L'evolució que ell fa
és que amb ell
no li interessa tant
el reflectiment exterior,
sinó el món interior,
el seu, sobretot.
El seu, sobretot.
efectivament, sí, sí, sí.
I, per tant,
amb ell el que li encanta
és la regió de la memòria
i com la memòria deforma
i...
Sí, sí, sí, sí.
Els somnis,
la memòria,
tot allò que incorpora
personal dintre
de la narració.
Perquè amb ell,
o sigui,
per dir-ho clarament,
el que li espantava
era la mort.
Clar.
El desaparèixer.
Sí.
i el que li provocava
més angoixa
era, precisament,
el tempus fugit.
És a dir,
d'aquí que la part dels anys 30,
tot i amb Mussolini,
tot i amb el pal
de Mussolini,
sí,
li té una certa nostàlgia
perquè era quan ell,
en la pel·lícula,
t'està dient
que hi havia més comunicació,
que la gent estava més al carrer,
que xerrava més,
era més oberta,
més espontània,
més autèntica.
Però és curiós
perquè ell,
per un cantó,
estèticament,
fa un...
incrementa
la sensació d'artifici
de la imatge,
molt elaborada,
perquè, evidentment,
és un visionari,
d'això no hi ha...
Absolutament,
absolutament,
sí, sí, sí.
Però, en canvi,
i a través
de la subjectivitat personal,
en realitat,
està parlant
de coses reals.
és...
Com sempre,
en les coses més petites...
És un circuit mental,
aflèticament,
un circuit mental
absolutament fàcil.
És allò que diem sempre,
que d'alguna manera,
en el més personal
o en el més petit,
hi ha també
tot l'univers,
d'alguna manera.
Per tant,
ell,
com més m'explica
aquest univers personal
que té,
més connecta,
diguem,
amb tothom
amb els temes
que s'ha intentat tractar,
perquè la gent,
tothom somia,
tothom té records profuns
de la infantesa,
tothom pot connectar
en aquest sentit amb ell.
i encara que ell no ho verbalitza,
no et diu,
el tanto que ara
t'explicaré un record personal,
tu notes que aquella escena
està carregada
d'un món oníric,
d'un món de record,
d'un món...
Sobretot oníric.
i això et connecta immediatament.
Però amb la seqüència del metro,
fascinant també,
no?
Ah, sí,
no,
quan anem la perforadora,
obre...
Sí, sí,
i entrepenetre
amb la sala aquella meravellosa.
Però t'ha fet un muntatge paral·lel,
o sigui,
es veu,
els de la perforadora
com estan tancant el mur.
Sí, sí.
I posa la càmera dins,
a la cambra romana,
és...
Abans de ser profanada,
diguem,
abans de ser profanada,
amb unes pintures
que ens estan mirant,
no?
I tant.
Que alguns ho han associat
al final del Satirigón,
una altra pel·lícula
absolutament fascinant.
Evidentment,
és una roba inventada,
no?
En temps de República Romana,
però...
Però és fascinant.
Vull dir,
Satirigón és una altra
de les pel·lícules que...
També,
una altra obra mestra
del mestre.
És un altre viatge
al Parlament d'ell,
i...
Però com capta
el Mediterrani
en determinats moments?
Al Satirigón,
el Satirigón.
Absolut.
El moment de les barques...
No, no, no.
Com capta
la celebró,
el sol,
el...
Tots coneixem l'efecte.
L'aroma dels pits,
vull dir, tot.
Tots coneixem el que això existeix,
però pocs coneixem la manera
d'expressar-ho.
Poèticament.
Tan bé poèticament
com l'expressem cinematogràficament.
Aleshores, esclar,
ell fa el muntatge paral·lel
de com s'està perforant el mur
i el silenci que encara hi ha.
És com una càpsula del temps
amb unes pintures magnífiques
que s'han conservat miraculosament
perquè ningú
la s'ha descobert, no?
I de cop i volta
a la que entra l'aire,
a la que entra el món modern,
per dir-ho d'alguna manera,
les pintures es comencen a diluir.
Imatge meravellosa.
Terrible, terrible, però meravellosa.
Terrible, perquè...
O sigui, vols una metàfora
més bèstia,
o sigui, més profunda
al mateix temps,
d'allò és com una càpsula del temps,
és com una cosa
que ha quedat sospesa,
sospesa en el limba.
Aquella habitació romana
estava, aquella casa romana,
està sospesa en el limba
i en el moment
en què penetra
la contingència del present,
destrueix
aquella càpsula
i, per tant,
ja s'ha perdut per sempre.
És aquesta preocupació d'ell
pel temps,
per les coses viscudes,
per com les retenim,
probablement fa cinema
perquè el cinema
d'alguna manera es reté.
És una manera,
com deia Godari,
com diuen,
clar, molta gent
de mantenir
alhora el present,
el passat i el futur
alhora.
Jo crec que la Fralini
fa una...
En aquesta seqüència en particular,
però jo crec que en tot el cinema,
i a mesura que es fa gran
encara més,
fa una profunda reflexió
sobre el pas del temps
i sobre el fet
que tot és memòria
i que, per tant,
tot és oblit.
Tot és memòria
i tot és oblit.
Està molt bé.
Està molt ben explicat.
És així.
La seqüència, per tant,
sigui per això,
sigui pel que sigui,
té un gran poder
de fascinació.
Aquesta del metro,
evidentment,
la de l'autopista
per la seva...
el seu barroquisme visual.
I jo,
en la del metro,
l'únic que avui en dia,
amb visió d'avui en dia
i de muntador,
òbviament,
fins que no arribes
al moment clau
que és aquest
que es penetra
dintre de la càpsula
aquesta del temps
que dius tu
que és la casa romana...
És que és una càpsula del temps.
Es triga molt
amb arribar.
És a dir,
avui en dia,
possiblement,
és accelerant molt el procés.
He notat que hi ha
un mataratge molt llarg
de minuts que passen
fins que no arriben
a aquest punt.
Diràs,
és necessari per preparar?
Sí,
però fins a cert punt
hi podrien haver
menys minuts.
Però estic d'acord
que una vegada
ja entra en el punt aquell,
allí està perfecta de ritme.
Si al moment
que ja trenquen la paret
i comença a produir-se
la degradació,
al cap d'una estona
no és immediata
la degradació
de les pintures,
jo penso que allò
està molt ben dosificat.
És el previ,
és el previ de Quitova
que era molt llarg
el procés,
quasi hi ha moments
que sembla una pel·lícula
més a l'estil americà
i que està com planificada
molt a l'americana,
no?
D'homes treballant
dintre d'un espai
que és bastant espectacular,
amb les grans grues
aquelles que es belluguen
i amb aquelles màquines,
em semblar més convencional.
I he pensat,
bueno,
això no caldria potser tant,
no?
No seré jo ara
qui rectifiqui Felini,
però fixa't
amb la lectura
d'avui en dia.
Fixa't que
aquí entra
un altre element
que també,
perquè tenia molt d'interès
en comentar,
en parlar amb tu,
que són els
travelings
de Felini.
Sí, sí.
O sigui,
és lent,
però és que la càmera
es va recreant
amb la càpsula,
abans de ser destruïda,
és recrear
amb el silenci.
Sí, no,
no està en aquest moment.
El silenci absolut
que hi ha allà.
I clar,
la càmera va fent
un traveling back.
Molt lent, molt lent, molt lent.
Va descobrint
personatges pintats
a la paret,
la pròpia estança
la va descobrir
cada vegada més àmplia.
Aleshores,
sí, sí,
amb això tenen raó.
A mi no se'm va fer...
No, no és en aquest punt,
és anterior.
Pensa que des d'aquí entran,
diguem,
comencen a penetrar
en el túnel del metro
i ja estan dintre
de la vagoneta
que els va portant,
hi ha un temps
molt llarg
fins que no arriba
en el punt
en què s'està produint
la possibilitat
que trenquin la paret
i passi alguna cosa.
I aquest temps,
se'm va semblar una mica llarg.
Però, escolta,
ja et dic,
no és el moment
de rectificar la línia
però sí que avui en dia,
amb l'actura d'avui en dia,
això,
aquesta següència,
segur que estaria
a la meitat.
Es reservaria
i es conservaria
la part final segur
perquè està molt ben dosificada
però l'anterior
penso que s'acceleraria.
Però, bueno, escolta...
Tornant als travelings,
per exemple,
el traveling forward,
o sigui,
el traveling que avança
pel corredor
del prostíbul més baix
que representa
de què és...
Encara estem en guerra,
no?
Sí,
i els soldats
van al prostíbul...
Primer hem vist
els hippies
a la plaça d'Espanya...
És un flashback,
és un flashback que fa.
Bé,
més que un flashback,
és un salt,
és a dir,
primer hem vist
els hippies
a la plaça d'Espanya
tots estimant-se
i ell diu
quina diferència
amb el nostre temps
que havíem d'anar
a les cases
de barrets,
no?
Exacte,
a part...
I fem aquell traveling
pel carrer,
a l'exterior primer...
Exacte,
i després
en el túnel,
diguem,
en el corredor,
no és un túnel...
En el corredor,
no és un túnel.
En el corredor,
que fa corba
i que a més és sòrdid
perquè són raixoles
blanques,
brudes,
totes...
i el traveling avança lentament
fins a girar
i aleshores veiem
tots els soldats
i els homes allà...
Van allà acumulats
i al fons
s'apareixen les oies
que van ensenyant.
Les martrius,
les prostitutes
ensenyant un pit
o incidant-los
a que vinguin.
Aquests travelings,
el de la caça romana
o el del...
O aquest del prostíbul,
sí.
No et sembla
que estan carregats
de misteri?
És a dir,
és un tipus
de desplaçament
que inquieta
i que després,
evidentment,
el tenim a Marcot
i el tenim
al Casanova.
Això és pura...
Al Casanova també.
Sí, sí, també ho fa,
també ho juga.
Ell va...
Jo crec que ell va descobrint coses.
Ell sap quan l'espectador
necessita,
és pura posta en escena
en el sentit de dir,
ell dosifica la informació
i a vegades
la informació es dosifica
a base de tallar
i de fer muntatge
i hagués pogut passar directament
del noi que entrava
al prostíbul
a dintre directament
quan està tota la gent allà
i en canvi
ell el que fa
és justificar-te la informació
quan sap
que aquesta aportació
de temps de descobriment
aporta alguna cosa a la pel·lícula.
Que realment és cert.
El que dius tu
és amb corba
i per què és amb corba?
Doncs perquè enseguida
no vegis
què hi ha al final.
Exacte,
que és la sorpresa,
no?
és que combina l'elegància
amb la cosa barruera,
no?
Perquè de fet
no se n'amaga
de reflectir
un tipus de romà
que no té cap tipus
de civisme.
i absolutament masclista
culte, masclista,
impresentable.
en l'espectacle de varietés
dels anys 30
jo també,
en aquell famós local
que he pres el nom avui
que no recordava
que es digués així,
té un local que té un nom
i no sé si existia realment,
es diu
Barafonda,
la Barafonda,
amb rebel sonant al principi,
un bolero de rebel
raríssim,
distorsionat,
estrany,
i tots els espectacles
que hi ha allà,
que surten 7 o 8 números
dels típics de varietés
del molino,
per entendre's,
però fins i tot
aquell home afeminat
que li demana foc
al Felini,
no?
Ah, sí,
correcte.
S'està carregant,
comença a dir
quina pena aquesta noia,
una noia que està cantant
divinament.
Divinament bé,
i també incideix
en el caràcter romà
d'algú que és
un criticón irrefrenable,
és a dir...
No els hi agrada res.
No els hi agrada res.
I a més,
en caire escatològic,
el Felini jove
està sopant
en la famosa terrassa
que ja hem parlat
i hi ha la dona aquella
que...
Els cargols.
Els cargols,
quin fàstic,
no sé què,
i aquest menjar
que té,
ho diu així directament,
que té gust a merda,
aleshores es gira
i es disculpa
amb en Felini
amb...
amb perdó,
eh?
és a dir,
ho critiquen tot,
ho pulveritzen tot,
són així, no?
Vull dir,
és una cosa...
No, no,
és realment suspinent.
Jo no,
fins a aquest punt,
no la recordava
que fos tan incisiva
en aquest tema
i efectivament és així,
defineix un caràcter romà
molt complex,
molt complex,
molt difícil d'aguantar,
diguem-ne.
Molt difícil d'aguantar.
Jo tinc amics romans
i potser s'han anat afinant
amb el temps,
perquè realment...
Però sí que de tant en tant
surt aquest tipus d'actitud,
i estic pensant en un en concret
que no sé si s'escoltarà el programa
que es diu Jani,
i el Jani té de cop
aquest tipus de coses,
no?
I és molt romana
aquesta actitud,
sembla ser.
Per tant,
no s'anamaga,
eh?
No.
Mostra,
evidentment,
les coses que segur que a ell
també l'irriten,
perquè les mostra
amb massa honestedat,
no?
amb la seva pertinença,
d'on ell ve.
És molt d'ell,
clar,
no és la seva lloc natal,
però sí que és on ell
s'ha desenvolupat
tota la seva vida
o la seva carrera.
No voldria...
Ja hauríem de tancar,
però vull dir una cosa
de la qual
que he descobert,
veient la pel·lícula ara,
doncs,
que és
la desfilada
de l'Iran
del tema eclesiàstic,
no?
Les monges
amb uns alerons exageradis.
Aquell encobertat meravellós,
aquest de les colomes monges,
que tenen aquells vels...
I amb l'esclat final ja
del papa,
el mismíssim papa...
Papa Sol,
perquè és quasi un sol.
És el rei Sol?
És el rei Sol?
Jo he pensat
en l'entrada de Cleopatra
del Manquimic,
no?
També.
És molt verdià,
sí,
és una entrada molt verdià
en aquesta també.
Sí, sí, sí,
tens raó, tens raó.
Bé,
és igual,
a tu en cas,
amb aquest esclat final.
Però hi ha
un perill d'imatges
que he tingut la sensació
que Cupola,
per fer el seu Dràcula,
apareix un cardinal
amb una capa,
amb un vestit vermell.
És cert, és cert,
tant en portes aquesta imatge.
És espectacular,
que a més a més
no ho entenc per què,
no es veu gaire,
però es veu de lluny
i a més de perfil,
i després com una mena
de mortalla
per una dona morta,
no?,
que també és la desfilada,
no?,
és com aquesta crítica
d'aquesta cossa negra
de l'església,
no?, i tal,
que són literalment
Cupola,
és que ho copia.
que és el pinzell,
diguem,
inspiratiu en aquesta escena.
No, però estic convençut,
vull dir,
és una troballa,
no m'hi ha portat tant a mi,
però si tu has vist en classe,
segurament és així.
Però absolutament,
vull dir,
és a dir,
és copiat,
i surt en com el Dràcula
vesteix,
vesteix com el cardinal.
Sí, sí,
molt semblant,
això sí que té raó.
I després apareix,
no sé si és la Lucy,
em sembla que és la Lucy
de Dràcula,
que en un moment donat,
també,
apareix amb una mortalla,
amb un tipus de mortalla blanca,
com si fos de núvia morta,
que també estaria en aquest tipus de...
És clavat.
...de creació de vestuari,
és clavat.
Deixem-me recordar la frase...
De tota manera,
quina seqüència més...
No, per això,
és important.
Quina seqüència més imponent,
on jo crec que la pròpia aristòcrata
que representa
que en el seu palau
acull aquesta desfilada...
Iniciament és la que arrenca
la seqüència sobre ella,
sobre aquesta princesa.
És una mena de principesa aristocràtica.
És exacte.
És una noble
que es lamenta, no?,
del temps que s'ha anat.
Jo crec...
I fa unes reflexions
que jo crec que són de Felini.
Són felinianes també.
Són de Felini.
I acaba amb una nostàlgia
de quan n'hi eren petits aquí tots.
quina meravella
em van regalar unes nines
de...
Plenes de palla.
On són aquestes nines?
No sé on són.
I en canvi està envoltada
de riquesa
i de tot aquest desfile
que vindrà després,
que és una avançada.
Aquí ve una mica
el que et volia dir ara ja,
però jo tanco aquí
i tu tanca com vulguis,
perquè no...
Però tanco aquí
que és la frase de Gore Vidal.
La frase de Gore Vidal
que ve precedida primer
per un comentari
sobre que Roma
ha viscut tantes
destruccions i construccions
i destruccions i construccions
successives.
Diu, jo crec que és la ciutat,
Roma,
és el lloc ideal
per esperar la fi del món.
Sí, sí.
Que és la frase
que ha quedat potser
més marcada de Gore Vidal
en aquest cas, no?
Jo he anotat
una altra frase de Gore Vidal.
No, no, no, no.
Sisplau.
Aquesta m'ha semblat interessant.
No, no, no.
M'ha semblat interessant
perquè realment
potser té raó
perquè, esclar,
hi ha n'hi hagut tantes
de fi del món
dintre de Roma,
petites fins,
no petits finals,
i la ciutat
de tornar a regenerar-se,
que potser és el lloc ideal
per estar-s'hi esperant
la propera,
a veure què passa, no?
Sí, sí.
Anem a mi, doncs.
Sí, sí, no.
Bé, i també fa una reflexió
sobre per què li agrada
estar a Roma, no?
Totes les Estats Units, no?
I diu perquè
m'agraden els romans, no?
Perquè són neutrals.
Diu,
se'ls en fot un rama
si estàs viu o mort.
Això és que és tremendo.
Però la frase
de cinisme fi
del Goni Vidal,
o no sé si és Felini
que li fa dir a Goni Vidal,
això,
diu,
Roma és la ciutat
de les il·lusions,
no per casualitat
aquí estan
el govern,
l'església
i el cinema.
És veritat,
aquesta l'havia
de la mea notada
perquè és veritat,
és molt bona.
És boníssima,
és boníssima,
és una frase impressionant.
Ells solament
eren al cinema,
allà a Hollywood,
perquè realment
tot l'altre
no ho tenen allà,
instal·lat.
però com pogués dir,
és la ciutat
de les il·lusions,
el govern,
el govern,
una il·lusió,
l'església,
no en parlem,
i l'església,
és tremendo.
Perfecte,
no, no,
estupendo,
i ara,
jo he disfrutat molt
parlant de la pel·lícula.
No ho acabaríem,
jo crec que aquí
ens passa això.
Com totes les pel·lícules
que tenen,
el que té aquesta pel·lícula,
que és ser una,
una quasi obra mestra,
perquè jo penso que potser
no he sigut observada
tant com això,
perquè és una pel·lícula
difícil de ser llegida
d'una manera convencional,
i per tant,
quan una cosa
no l'acabes d'entendre,
o no acabes de poder
entrar d'una manera convencional,
et costa dir,
obra mestra,
costa més de dir
d'aquesta pel·lícula,
és una obra mestra,
i de fet no és
de les millors
classificades
de Fellini,
està en una posició
cap al mig,
però per mi
és una gran pel·lícula.
Té molta força,
és una pel·lícula
de molta força,
i Amarcot
és directa filla,
però directa,
o sigui,
Amarcot és directa filla
de Roma,
i jo diria que Roma,
fins a cert punt,
és filla
de Satirigone.
De Satirigone
que deia abans,
sí, és possible.
I veig una línia...
Tu això ho tens més estudiat,
i això no ho tinc tan clar,
però segur que ho tens més clar.
Perfecte.
Molt bé, tu, estupendo.
Molt bé, escolta,
doncs, si et sembla,
vaig a fer un parell de punts
ràpids
de les estrenes.
Jo encara segueixo
a veure si anem.
Bueno, m'enteixo,
vaig anar a Verdi
a veure aquesta que es diu
la família
de la prerrevolució francesa
just dies abans
de la revolució,
que munten
el primer restaurant
del món
que es va muntar,
que es diu
Delicieux.
Ah, va, sí, sí.
No en parlarem.
No puc opinar,
però sí, sí,
hauria de...
Simplement està bé,
és una bona pel·lícula
i és una pel·lícula
que va de menys a més,
o sigui,
això que dèiem ara
de l'art narratiu,
no?,
que va de menys a més.
Comença interessant,
però no acabes de d'allò,
són quasi dues hores,
jo diria que té una primera hora
interessant,
però no de tirar coets,
i una segona hora
que la cosa ja va pujant molt
i acabes realment
dintre ja
amb un entusiasme final
ja,
però és revolucionari quasi.
Està molt bé,
està bé la pel·lícula,
en definitiva
la pel·lícula
és una bona pel·lícula.
Últimament trobo
que els francesos,
és francesa la pel·lícula?
Sí, francesa,
totalment.
Trobo que els francesos
estan tornant de nou
a la revolució francesa.
Sí, sí,
és una revisitació
que s'està produint.
Perquè ja s'estan fent dos,
ja se n'han fet
en aquest parell d'anys d'arres,
ja se n'han fet
com dos o tres pel·lícules
sobre el tema.
que parlen
i que la tenen
com a fons
o que la tenen
des de missa també.
Però sí, sí.
Senyal que deuen veure
trontullar alguns valors
i volen recordar-los.
Exacte, exacte.
És possible que sí, això,
tant que no.
Molt bé,
molt ràpidament
El Callejón de les Almes Perdides
és la proposta
d'en Guillermo del Toro,
un projecte
que per ser
des de l'any 17,
quan va fer
l'última pel·lícula
que es coneixia d'ell,
La Forma de l'Agua.
Exacte.
Ell va estrenar
La Forma de l'Agua
i de seguida
ja va dir que,
bueno,
un amic
li va passar
la novel·la
del William Lindsay
Gresham
i, bueno,
ja de seguida
un cop llegida
la novel·la
és de l'any 46,
un cop llegida
doncs de seguida
va dir
això ho haig de passar
al cinema.
és a dir,
la data és important
perquè
ell no havia,
desconeixia fins i tot
el que existís
una pel·lícula
d'un any després
de la novel·la
que es diu igual,
el Callejón de les Almes
en castellà,
no?
Sí, sí.
en anglès
com la novel·la
Nightmare Alley
feta per el Tyron Power
i dirigida
per Edmund Goulding
que tenia
la pel·lícula
té
la versió del 47
té una
és més noir
és més de
Ja,
una veritat
que és la que es portava
més potser en aquell moment,
no?
El cinema és
efectivament
és negre
el thriller típic
de l'època
dels Chandlers
i de tot això.
Aquí doncs
el Guillermo del Toro
li ha donat
un to
que podríem dir
sí que en la
part final
té un aire
noir
però
el deriva
cap a
d'alguna manera
tot i sent realista
ho hem de destacar
perquè és una pel·lícula
que no hi ha cap
presència
preternatural
Ja,
ja és molt
sent Guillermo del Toro
és moltíssim
clar que passa
els personatges
treballen en una fira
i on
es vol fer veure
que
passen coses
preternaturals
no?
Perquè ell és com un
endevinador
ell acaba
participant
en un espectacle
d'endevinar
els problemes
de les persones
dels espectadors
que el veuen
dels espectadors
ja
evidentment la pel·lícula
mostra perfectament
quina és
l'estratègia
de la suposada
pitonissa
per
evidentment saber
a vostè li passa això
i a vostè té
que problemes
clar tothom es desmunta
prèviament
hi ha hagut
han posat
unes targes
i bueno
tot una logística
per arribar
a poder endevinar
absolutament
molt estudiat
però clar
la primera part
de la pel·lícula
agafa un caire
més
de pur
esperpent
perquè és una fira
on
evidentment
hi ha l'home bèstia
que és tot
una metàfora
tant de la novel·la
com de les històries
en general
la pel·lícula
es tracta
d'un jove
que al principi
comet
aparentment
una atrocitat
després la pel·lícula
potser ens donarà elements
per entendre
per què fa el que fa al principi
estic així
d'enigmàtic
per no ser
excessivament espoyol
per no explicar massa
exacte
bé la qüestió és que
com
acaba sent un rodabot
i va parar
baixa
en una ciutat
en autobús
i veu la fira aquesta
aquestes fires
amb volants
i bueno
acaba treballant
amb ells
i d'alguna manera
també coneix
el William Dafoe
precisament
fa el paper
de qui
s'encarrega
de l'espectacle
de l'home bèstia
l'home bèstia
és
una persona
que
accepta
jugar
a ser com
una mena d'animal
o sigui
amb forma urbana
que menja
les gallines
crues
davant de tothom
i tal
perquè senzillament
és
la viva expressió
del
del
crac
la pel·lícula
comença
l'any 39
queda una mica
potser tard
no
perquè
l'esclat de la guerra mundial
està
i un parell d'anys
després
entrarà als Estats Units
a la guerra
aquest factor
el veig una mica
atemporal
però realment
la pinta
és com si
estiguessis
l'ambient
al principi
una mica
és com
l'emperador del nord
del Robert Aldrich
amb el Lee Marvin
que és un rodamont
que no surt
els trens
però bueno
entenem-nos
que l'ambient
és de depressió
econòmicament
i aquest noi
va mostrant
que és
ambiciós
podem tenir
inicialment
una bona impressió
del personatge
s'enamora
d'una noia
d'un espectacle
se'n van
de la fira
triomfen
tenen un espectacle
amb locals
nocturns
de prestigi
amb bona decoració
bon ambient
gent amb diners
i acaben
coneixent
una psicòloga
que és aquell
Blanchett
això millora tot
en aquest moment
amb la qual
ell té primerament
un interès comercial
perquè la Blanchett
és la psicòloga
d'un magnat
amb molts de diners
que ha perdut la dona
i que hi creu
en el tema
de l'espiritisme
aleshores
a través
d'un
entente
d'un acord
entre
aquest Blanchett
i ell
i el personatge
protagonista
el personatge
protagonista
que és el
Cooper
l'actor aquest
Bradley Cooper
sí
ho hem dit
aleshores a partir d'aquí
clar
intentaran
enredar
el magnat
per tal
de quedar-se
però en fi
evidentment la pel·lícula
té unes evolucions
la unió de la noia de la fira
i el Bradley Cooper
doncs
comença a tenir esquerdes
i tot plegat
es converteix en un joc
bastant
infernal
amb la psicòloga
amb la qual
ell també se sent atret
i la psicòloga
es deixa voler
és la fem fatal
de la pel·lícula
del relat
el que passa és que
la història
té un punt moralista
que Guillermo del Toro
intenta dissimular-lo
com pot
però hi és
és a dir
i el desenllaç
tanca
és un cercle
comença
i torna a tancar
d'alguna manera
peca una mica
de volent dir
les persones dolentes
i que pequen
i que són ambicioses
doncs
no acaben bé
no acaben bé
no acaben bé
cosa que no passa
a la vida real
pot haver gent
que no acabi bé
però hi ha gent
que se'n surt de rosetes
i tant
mira tenim molts exemples
que no començaríem a dir ara
no diguem noms
que encara
no diguem noms
que és perillós
exacte
però evidentment
sí que ja que se'n surt
en fi
però
en independència d'això
és una pel·lícula
amb una factura
extraordinària
els actors de primera
el Bradley Cooper
aquest Blanchett
la Toni Collette
el David Strathane
que és
aquest home és boníssim
té una
una personalitat
extremadament convincent
una imatge molt convincent
és el dolent
de les pel·lícules
burn
un dels de la CIA
i tant i tant
a més jo soc un fan
de la saga
de l'ini saga
de burn
burn
a mi m'agrada molt
no és el tipus de cinema
que a mi m'agrada més
però en aquest cas
burn sí
doncs
la Rooney Mara
que és la noia
una altra
que va destacar
amb la pel·lícula aquella
d'Agost
recordem-ho
és una pel·lícula
molt interessant
el William Dafoe
el Ron Perlman
que sempre hi penso
en Busca del Fuego
perquè és un dels
nerds d'artals
és que amb la cara
que no pot ser massa
ha sigut moltes coses més
també
però bé
Déu-n'hi-do
sempre dintre d'un paper
de bestialisme
també
una mica bestial
exacte
i després secundaris
d'aquests
de tota la vida
amb un peç específic
impressionant
com el Richard Jenkins
i hi ha fins i tot
un cameo
de la filla
del Tyron Power
una mica
una votat
la Romina Power
surt
un cameo
surt
en un dels espectacles
d'aquests
que fa
en locals nocturns
està allà
d'espectadora
sí, sí
sí
somment d'un homenatge
a la primera pel·lícula
aquesta que queda
és el 39
exacte
nosaltres tenim l'Albano
per aquí corrent
a vegades
i la Romina
veig que està
en aquesta pel·lícula
tenim col·locats
a la parelleta
ja
la Romina
és la dona
és el gran company
de l'Albano
i l'Albano
el teníem per aquí
a Catalunya
no fa gaire
que va venir
ah sí
sí, és un home
molt vinculat a Catalunya
ah que no
molt bé
i doncs
en definitiva
bueno
recomanar-la
perquè malgrat tot
és una pel·lícula
molt sòlida
amb un sostrat realista
tot i que
visualment
no deixa de seguir
el Montoro
és un altre visionari
amb una imatge
sí, déu-n'hi-do
també
fotogràfica
extremadament treballada
però extremadament
d'una riquesa
i d'una
esculosa
amb una saturació
particular
no?
i només com a anècdota
indicar
que ara
el genera
als Estats Units
això no sé si arribarà aquí
s'ha estrenat
una versió
de la pel·lícula
però en blanc i negre
que es diu diferent
es diu
Vision in darkness and light
en fi
només com a anècdota
això segurament
amb el Blu-ray
igual
ignoro
si és exactament
la mateixa pel·lícula
perquè parlen
d'aversió
en blanc i negre
no sé si té algunes variants
però realment
segurament pot funcionar
a part del precedent
de Mon Oncle
que té realment
les dues
no Dia de Fiesta
ah Dia de Fiesta
que té les dues versions
i que són diferents
perquè es van rodant els dos
amb color
i en blanc i negre
alhora
i clar
hi ha petites diferències
d'angle
perquè clar
la càmera
en blanc i negre
era la predominant
i el color
era una prova
i està al costat
amb espai una mica més
no tan bo
sí sí
bueno
són curiositats
peculiaritats
sí sí
bueno
i l'altra pel·lícula
ja no ens queda gaire temps
Belfast
del Kenneth Branagh
és una recreació
inconfesa
perquè de fet
no ho ha dit
i per tant
si no n'haver-ho
he trobat-ho
però a veure
ell és de Belfast
sí
el Kenneth Branagh
és irlandès del nord
és de Belfast
i el protagonista
és un nen
que és realment
una troballa
és un nen prodigi
el Jude Hill
vull dir
s'emporta
la pel·lícula
de Calais
és a través dels ulls
d'una família
que viu en un carrer
de Belfast
on conviuen
perfectíssimament
i sense cap
estridència
ni problema
protestants i catòlics
perquè no és el tema
és a dir
som veïns
i punt
viuen
l'esclat
que va haver
l'any 69
per unes legítimes
reivindicacions
dels catòlics
que a més
m'atreviria a dir
que són els originaris
perquè els protestants
més aviat
són els que venen
de...
però clar
tots se senten irlandesos
és aquest tema
hi havia aquella convivència
en aquell moment encara
que es va trencar
a partir d'aquí
es va trencar
perquè clar
els irlandesos
ja n'estaven
fins als nassos
reivindiquen
un seguit de coses
entre elles
que no tenen
les mateixes possibilitats
d'accedir
a càrrecs
de l'administració
és a dir
tots els queden
els protestants
quina casualitat
no?
aquestes coses
que en fi
passaven
segur
en fi
una actitud
d'Anglaterra
respecte
doncs
als genuïns
i relats d'assús
del nord
que no era
exactament
l'adequada
molt injusta
segurament
podríem trobar
resonàncies
és possible
que es trobessin
algunes similitzats
també
bé
la qüestió
la qüestió
està
és un bon producte
realment
el problema
el problema
jo he fet
he desenvolupat
aquest context polític
però en realitat
la pel·lícula
simplement
són
això sí
el Kenneth Branagh
agafa
els que provoquen
el que sempre passa
i de nou
em remeto
les ressonàncies
evidentment
els protestants
no hi he estat
gens d'acord
alguns protestants
perquè no els del carrer
les coses com siguin
no he estat d'acord
en que
els irlandèsos
catòlics
demanin
aquests drets
i per tant
comencen a tirar
còctels
molotov
pel carrer
ja generar
unes confrontacions
van haver morts
i tot
evidentment
és l'inici
del que després
és el
Blat Sande
amb aquella pel·lícula
que també ho recrea
de manera magistral
i que a més
jugava amb la ironia
amb Blat Sande
i es veu
perfectament
que les dones
és a dir
els homes
igual s'estan donant
de batuses
i les dones
tant si són protestants
com si són catòliques
fan
s'uneixen
per tal
d'intentar
abastir
perquè comencen a haver
problemes
també de subministraments
i tal
i les dones
més pràctiques
passen
pel tema
de la intendència
salvar la intendència
i la resta
són puntanies
no bestieses
en fi
la pel·lícula
reflexiona
sobre el tema
de la convivència
i com de vegades
per determinats factors
es trenca
la pel·lícula
està molt central
en la família
que és protestant
perquè no entén
per què els protestants
estan dient-li
sobretot al pare
que a veure si
s'uneix amb ells
ell no es vol unir
perquè
és amic dels catòlics
i no té per què
començar a trencar
la convivència
bueno
fins que li fan
la vida impossible
és el pare
del nen protagonista
per tant
la pel·lícula
en aquest sentit
està
meravellosament treballada
és una pel·lícula
que emociona
en Brana
Brana
aconsegueix emocionar
perquè
està vista
des del punt de vista
humà
ara
jo deia
mira en Brana
aquí es mullarà
i farà
una pel·lícula
una mica
política
político-social
una mica
de compromís
i el compromís
queda
queda limitat
a això
que t'hi has
expressat
el discurs
que els protestants
doncs
d'alguna manera
la gent
en Brana
estava en perfecta convivència
i no hi havia
absolutament
cap problema
fins que
per unes
reivindicacions
que cal entendre
són legítimes
per part dels catòlics
que estan sent
bandejats
doncs
es munta el sidral
que es munta
sí
en fi
aquestes coses
però clar
ell no hi entra
en això
de fet no t'expliquen
ni tan sols
la causa
per la qual
els protestants
es tornen violents
contra els catòlics
no
no entra
en aquesta part
de la història
ni del tema
més enllà
que els estan fent
la vida impossible
i han de prendre
una decisió
de marxar
i també
parla
això sí
hi ha el gran detall
que diu
però és que marxar a Londres
perquè al pare
li surt feina a Londres
és que marxar a Londres
se n'enfoteran
de nosaltres
del nostre accent
començaran a dir
que no ens entenen
clar
perquè l'anglès
i ara que parlem
com a exemple
l'exemple de l'anglès
que es parla a Irlanda
en aquests moments
però en aquests moments
ja tenim complexa
realment
teniu complexa
sí
era així
segurament
clar
com pot haver
determinat
bé
complexa
aquí també
el venit del poble
aquestes accents
o l'estat espanyol
el fet de
segons quins accents
tens
també per part de no sé qui
també són motiu
de conya marinera
cosa que no s'acaba d'entendre
perquè clar
implícitament
aquí hi ha
una actitud
de pretesa
pretesa
superioritat
sí
sí
està clar
sempre hi és això
en totes les societats
i veig que
no canvien les coses
tan ràpidament
molt bé
molt bé
escolta
ens queden 5 minuts
jo no sé
ah bueno
5 minutets
bueno
què fem
et convertim en convidat
de nou
de qual faig el paper
d'avui he fet
tots els papers
de l'AUC
de l'AUC
pràcticament
no
intervencions
molt interessants
però bueno
sí sí
ara sigui el convidat
en aquest moment
què fem
com a convidat
què fem
se'ns ha quedat
pensat de tu
la teva experiència
de televisió
no?
televisió espanyola
sí
hem parlat una miqueta
de la recorregut
amb cinema
hem recorregut
amb cinema
amb totes les vertents
i tal
amb la publicitat
i tal
però en canvi
no vam parlar
i amb la publicitat
i amb el cinema
com a muntador
com a realitzador
però l'etapa televisiva
que jo em va tocar
viure a partir
de l'any 95
sobretot
que és quan realment
havia passat ja
tota una etapa
de publicitat
de 10 anys
molt forta
ja havia abandonat
momentàniament el cinema
vaig passar a publicitat
i de cop em veu
una oferta
per part d'un amic
d'anar
a televisió espanyola
a treballar
en un programa
de televisió
aquest programa
de televisió
va ser un programa
dels que en el seu moment
va ser un programa
top totalment
de televisió espanyola
que en el moment
que a televisió espanyola
era una televisió
que tenia una audiència
enormement alta
i que era la televisió
que bàsicament
veia quasi tothom
i era
el Quien Sabe Donde
famós
del Paco Lobaton
aquesta
allí
el programa
era un programa
que a mi em va sorprendre molt
perquè jo no coneixia
pràcticament
havia vist
allò que
anaves fent
el poc zàping
que es feia a l'època
i quan veia
Quien Sabe Donde
pràcticament
me'l saltava
perquè pensava
un programa d'aquests
que es diu
d'aquest gruguisme
de l'amarillisme
aquest clàssic
que jo no volia
tenir massa
a veure amb aquestes coses
però
el meu amic
que me'l va proposar
que era el Pere Joan Ventura
amb el que ara estem
muntant un documental junts
un documental seu
i que en aquell moment
ja érem amics
em va dir
escolta
és un programa molt interessant
i jo crec que tu
t'hi trobaràs molt bé
com a realitzador
hi ha 10 realitzadors
més o menys
dintre del programa
per tant tu seràs
un d'ells
i allí podràs fer
una mica
dintre d'uns marges
una certa llibertat
diguem expressiva
inclús
a nivell creatiu
i tal
i efectivament
va ser així
o sigui
contràriament
sempre tenia
aquesta imatge
de la televisió
com un mitjà
que marcava molt
i que era
molt llunyà
diguem
de tot el que jo havia viscut
en el món del muntatge
en el món de la realització
en cinema
ja no diguem
la publicitat
amb aquella sofisticació
i amb aquella cosa
del molt temps
que es tenia
per fer qualsevol plano
tenies
una eternitat
de temps
mentre que de cop
tot el televisiu
és molt ràpid
i molt àgil
bé, doncs tot això
em va anar molt bé
em va anar molt bé
perquè vaig aprendre
primer a rodar
molt de pressa
és a dir
jo allà era realitzador
i anava
al camp de batalla
que era
avui toca cobrir
aquest tema
d'aquest personatge
que no es troba
que el volen buscar
i que el volen trobar
i hem d'anar
a tal poble
d'on sigui
d'Espanya
a més vaig conèixer
Espanya meravellosament bé
va ser una manera
de conèixer el país
el país del costat
i realment
va ser una experiència
molt bona
i sobretot
d'aprendre
a treballar
molt de pressa
i malgrat tot
aconseguir fer
les coses
de la manera
que a mi m'agradava
fer-les
per mi
experiència
televisiva
que a vegades
és com l'Emili
que la gent diu
l'Emili és terrible
fins que la vius
perquè a vegades
vivint-la
també és terrible
però hi ha gent
que l'explica
amb carinyo
jo en aquest cas
la televisió
l'explico
amb molt de carinyo
és una etapa
realment per mi
estupenda
i vaig aprendre
moltes coses
l'Emili també és terrible
jo no l'he fet per això
per això parlo
amb certa tranquil·litat
del tema
no no
molt bé
lamentablement
jo no puc dir el mateix
no tu m'has dit el mateix
un dia en parlarem
doncs res
aquesta mica
molt resumit
perquè evidentment
el temps apreta
i aquesta mica resumit
el tema
televisió
ens quedaria encara
quedaria molt licitat
però hi ha una cosa
és a dir
coneixem-te com et conec
que si ets una persona
metòdica
allò
que treballes
al detall
al màxim
vull dir
uns punts
d'una depuració
extrema
clar
em sorprèn que diguis això
perquè estic convençut
que et deuries trobar
de vegades
amb
situacions límit
no?
has d'acabar la feina
com a soñir
de la manera que has sentit
no et nego
que vaig entrar en crisi
sobretot
els primers sis mesos
però a partir
que agafes una inèrcia
determinada
ja veus que tot allò
també és positiu
i que t'ensenya
precisament
a desmitificar
determinades coses
que tenies excessivament
mitificades
el temps
tenir temps per fer coses
bueno sí
però i si no el tens
què?
has de fer-ho igualment
i surt el producte
i s'emet immediatament
o sigui
acabaves
i amb calent
s'estava metent
no hi havia manera
de rectificar
la vida sempre és això
la vida de vegades
quan has viscut una cosa
te n'ensenya
a prendre en una altra
és el que em va tocar a mi
i em va anar molt bé
estupendo
molt bé
escolta
ens queda un minut
molt bé
no hem parlat
encara
de la teva experiència
amb el món
de la publicitat
que estic convençut
que
hauria de donar
com a mínim
per 10 minuts
o quart d'hora
allò
per entrar
una mica
en detall
doncs tu mateix
però
realment