Cinema sense condicions
. . .
Hola, bona tarda.
Això és Ràdio d'Esvern, Cinema sense condicions.
Un dia més, estem aquí amb l'Andrea Martínez.
Bona tarda, Andrea.
Què tal?
Com ha anat la setmana?
Bé, doncs, molt bé, molt bé, molt bé.
Has vist alguna cosa de cinema o què?
No. La veritat és que he estat d'exàmens
i porto una setmana una miqueta complicada, però no he tingut temps.
Així ha sigut una pel·lícula de terror.
Sí, sí, sí, sí.
Molt bé, benvinguda.
Gràcies.
Ens acompanya també, com sempre, l'Ignasi Juliacs.
Bona tarda, Ignasi.
Què tal? Bona tarda.
Per altra banda, estic jo, Pep Armengol.
Bona tarda a tots.
I comptem de nou, ja estàvem nosaltres la setmana passada,
amb Marcos JGR,
perquè farem una segona part,
ja que vam començar a l'espai dedicat al convidat una mica tard,
i la veritat és que ens va quedar tantes coses en el tinter
i tenim tantes ganes de saber més
sobre la composició de música pel cinema
i sobre com treballa ell
i els projectes que té
i amb què està variant la música
per a les pel·lícules
des dels temes clàssics fins ara,
com en aquest moment en què el món de l'audiovisual
està atomitzant les diverses formes d'entendre i de fer el cinema
i com s'incorpora a tot això
que creiem que valia la pena
tindre una segona sessió amb tu.
Benvingut.
Moltes gràcies.
Molt bé.
Per això, com sempre, serà la segona part.
Sí, sí, sí.
La primera part.
Avui, una mica més abrojada amb el temps
perquè ens estàvem passant de l'emoció que ens creen els clàssics.
Hauríem de fer un programa directament de clàssics.
De clàssics, ja està.
Ei, i a la millor sense plural, eh?
Un clàssic al setmana.
Això mateix.
És la cuna de la nostra cultura, no?
Oh, i tant.
Jo cada vegada ho veig més clar.
jo només cal veure pel·lícules dels anys.
Bueno, evidentment, el cinema mut, també, eh?
Hi ha grans hisons, no?
El Fritz Lang té una pel·lícula que no s'esmenta mai d'ell, no?
La Mujer en la Luna,
que és absolutament al·lucinant.
És una pel·lícula absoluta.
I és muda.
dues hores llargues, només amb acompanyament musical, suposo que en l'època era en piano,
i té un ritme, i té una trepidació, és tan cinematogràfica...
Sí, sí, sí.
Bueno, és una meravella, no?
Per tant, evidentment, és veient el cinema d'abans, que s'aprèn.
És que Fritz Lang realment és un dels grans, eh?
Un dels grans.
Bé, una cosa que no us havia comentat és que ens hem introduït en el programa d'avui
amb la introducció, valgui la redundància, de La banda sonora de Terra de Talers,
una pel·lícula del 2020 dirigida per Joan Frank Charansonet.
És una música que és molt captivadora.
És molt melòdica.
És que sí?
És una música romàntica, perquè la pel·lícula és romàntica.
Lídica, no?
Sí.
Té una certa...
D'alguna manera intenten altir amb un to nostàlgic, potser, no?
Sí, sí.
El que era l'època dels telers i de les colònies, no?
De les colònies febrils de Catalunya, amb les circumstàncies polítiques de per mig.
És una època d'expansió que va ser molt important socialment i econòmicament per Catalunya.
Sí.
Molt bé.
Dit això, la pel·lícula de la setmana, escollida pel nostre company i amic Ignasi,
és L'escalera de Caracol, 1945, de Robert Siomach, en blanc i negre.
una pel·lícula extraordinària, en fi, i jo crec que és una pel·lícula que va sentar bastant una línia que després es va seguir molt, molt, dintre del que és el cinema negre,
i més concretament també el cinema negre presentant un comportament psicòpata, eh?
Sí.
Però bueno, endavant Ignasi.
De fet, esclar, directament, a veure, de l'any 45 als 50, quan Hollywood fa, són cinc anys de fer les pel·lícules noir, no?, allò típiques,
justament després de la Guerra Mundial, on hi ha realment una visió molt pessimista de l'home,
perquè després de la barbaritat, 60 milions de vords, sembla això que sigui qualsevol cosa, i no, és el primer sotrac enorme, no?, de la humanitat,
després han vingut altres, però t'has escoltat, no?, però és un dels sotracs bèsties,
doncs és quan hi ha el gènere negre, que té una visió molt nihilista, que precisament és la visió del Siotmach,
encara que a mi m'agradaria també destacar que l'escalera de Caracol, perquè això que és potser una pel·lícula, doncs, proto-noir,
a banda de pel·lícula de por i tal, és curiós perquè també se l'associa com una de les que després influirà,
en un gènere que a mi no m'agrada gens, però que ha tingut després un embrensit important,
que és l'Slasher. Sempre s'ha parlat que Psicòsis és la pel·lícula precursora tant del giallo italià
com de l'Slasher posterior, no?, l'Slasher és més aviat a partir dels 70, no?, 70 i cap als 80.
Però s'ha volgut veure en l'escalera de Caracol també un precedent, no?, és curiós, no?
Jo aquesta pel·lícula, més que una pel·lícula de terror, la veo que es una pel·lícula de miedo, de misterio psicológico, no?
Sí, és un thriller psicològic. Jo, tècnicament, es podria dir això, sí.
Que, a més, és que, esclar, com que...
És més thriller que terror psicològic.
Com que té aquest tractament de la llum del Mussuruca, no?, del Nicolas Mussuruca,
que és, bé, és un home fabulós, amb uns contrastos en blanc i negre extraordinaris,
una nitidesa d'imatge brutal, la profunditat de camp, no?
Clar, tot això és del Mussuruca, però hem de dir que aquesta pel·lícula és...
La fa, en Robert Stjotmac, la fa per la RKO, quan ell és de la Universal.
I, de fet, és el Celsnic qui, en aquell moment, presta la història,
ven la història a la RKO i presta tant l'actriu principal,
és a dir, la Dorothy Maguire, com, de fet, el director, en Celsnic.
És curiós perquè en aquell moment tenia un vincle amb el Cels, també.
Per tant, és com una illa dins de...
Perquè en Celsnic pràcticament treballa per Universal,
farà, em sembla, una pel·lícula per Metro-Golden-Mayer,
i comença amb Paramount Pictures, si no malament recordo.
Les tres primeres pel·lícules que fa als Estats Units les fan Paramount Pictures,
que són comèdies, i, vull dir, una té una mica de punt noir,
però encara no són pel·lícules del principi dels 40,
perquè ell fuig.
Primerament, l'any 33, fuig d'Alemanya,
perquè és jueu, tota la seva feia, el seu germà, que és guionista,
és el guionista de l'Hombre Lobo,
de la famosa pel·lícula del Channel, no?
És a dir, ell fuig el 33, se'n va a París,
el seu germà passa per París, però després se'n va a Anglaterra,
i d'Anglaterra se'n va als Estats Units,
el Kurt Schottmach,
però ell no, ell se'n va a París,
i, clar, òbviament, quan el 39, els alemanys ocupen França,
ha de fugir amb suficient intel·ligència, s'ha de dir, no?
Perquè les veu venir, és a dir, veu venir que...
També és veritat que li donen un senyal impressionant, no?
Perquè ell té una pel·lícula alemanya,
ell va començar a fer cinema alemanya,
que es deia El Ardiente Secreto,
pel·lícula justament del 33,
que es veu que a Goebbels li va assentar
com una pedregada en l'estómac, no?
És a dir, no, no, no...
L'odiava i ho va explicitar,
com que era així l'home d'extrovertit.
I, escolta, va tenir prou, no?
Això és com el famós episodi del Fritz Lang,
però el Fritz Lang encara va aguantar una mica més,
però el cas del Fritz Lang és molt divertit,
perquè el Fritz Lang,
el Goebbels crida al Fritz Lang,
i, clar, al Goebbels li havia agradat Metròpolis, no?
I li diu...
I, a més, la dona, la dona del Fritz Lang era nazi,
era partidària de Hitler.
Prou nazi.
Era prou nazi, completament.
Però, aleshores, el Goebbels el crida i li diu,
escolti, senyor Lang,
hem pensat que vostè podria ser el nostre director més puntera,
el que ens podria representar amb el seu cinema,
doncs, al nou règim i no sé què i no sé quants,
i el Fritz Lang se'l queda mirant al Goebbels
i li va fent si, si, si, encantat, un plaer.
I s'aixeca, no?, després de parlar una estona
i ell va fent sabonet, li dona la mà
i l'agenda, jo no sé, fins a...
És cert, però la legenda diu que no va passar ni per casa.
Va safar la vial.
Se'n va anar directament a l'estació de tren
i va fugir cap a França.
I després, evidentment, cap a Estats Units
on va fer la carrera, no?
però molt divertit perquè també les va veure venir, no?
Va dir, jo aquí no tinc res a fer, no?, amb aquesta gent.
I va deixar la dona i tot, no?
Va dir, òbviament, no?, perquè, vull dir,
no, no, no, no s'ho veia gens clar.
Bé.
Hi ha una cosa també a la pel·lícula
que tenim l'escalera de Caracol.
Sí, sí.
Tenim la protagonista, que és una noia que ha perdut la parla.
És d'un trauma que va tindre quan es va incendiar a la casa
i van morir els pares.
Llavors, ella va tindre una reacció molt forta,
un trauma, i d'aquí li ve.
Cosa que fa que, bueno, és fer espòiler,
però, al final...
No, no ho fa, no ho diguis.
Aquest cas no ho diguis.
Encara, el cos sí que es pot dir, no?
Diguem que l'amor fa la seva feina, també.
Però, no, el que jo volia ressaltar,
per una banda, d'això,
que entronca una mica amb el que deies tu, Mercús,
que és de més tensió psicològica que terrorífica.
Sí que és veritat que també hi ha una mica
la pulsació aquella de l'expressionisme alemà.
Absolutament.
Sobretot amb l'escena, que per mi és sublim,
de la pel·lícula,
que és quan Blanche,
la secretària aquella que em sembla que és interpretada
per Ronda Fleming...
Sembla que tenim el mateix gust,
perquè, evidentment, aquella seqüència és...
Home, quan ella baixa cap al sòtano,
aquella escena és per passar-se-la deu vegades.
Quan l'assassí les calla, no?
Sí.
No es veu res, només es veuen les mans.
És a dir, tot perquè hi ha una gran foscosa
al soterrani de la casa,
i aleshores no té temps ni de cridar.
I es veuen les mans sortint de l'ombra,
és a dir, realment,
d'aquests exercicis apressos de l'expressionisme,
l'expressionisme, evidentment, també parla de distorsions,
i hi ha també distorsions de miralls,
angles de càmera...
Això és marca de fàbrica del Rodolzón Mac,
els grans contrapicats,
i els angles gairebé impossibles, no?
Això és una cosa apressa del cinema expressionista,
del cinema mut, no?
Hi ha un detall d'aquesta pel·lícula,
que al ser la protagonista,
que és muda, però no és sorda,
el director el que aprofita aquí
és que crea un clima sonoro,
no simplement ella amb la música,
sinó amb tots els detalls.
Si ets fija, està llen d'efectos sonoros,
perquè la xica oi, però en ella oi,
que no ho hable, no?
I això crea un clima també
dintre del que és la pel·lícula.
L'expressionisme, evidentment,
el cinema era mú,
però és veritat que des del moment
en què el xotmac, sobretot,
aplica l'esperit distorsionador
o subjectiu dels personatges,
l'aplica també al so.
És molt ben observat.
Aprovecha molt això.
Molt ben observat perquè es nota
que tu treballes amb el so.
Exacto.
I otro de los detalles
que hablamos antes de la fotografía
que se llamaba...
Musuraka.
Musuraka, exacto, Musuraka.
Nicolás Musuraka, sí.
Era una fotografía avanzada
para su tiempo.
Absolutamente.
Totalmente.
Como juega con las luces,
como juega con las sombras,
esos colores tanto oscuros como claros
y que te lleva a un clima también
de misterio entre todo ello.
I després aquesta cosa
que jo deia l'altre dia,
quan parlàvem de Valliudon
i de les pel·lícules de Valliudon,
aquesta nitidesa
en la posada en escena
que es conserva
en les pel·lícules
d'en Blanc i Negre
dels anys 40
i dels anys 50,
és veritat
que després
Hollywood
ho té molt en compte
amb les seves produccions
en escop.
Però això és una característica
que s'ha anat perdent.
És a dir,
el cinema s'ha fet sempre
cada cop més pla,
sobretot dels anys 70,
des del punt de vista
de posada en escena,
les pel·lícules són horribles
perquè són planes
i fins i tot
en moltes produccions
el color
no és ni tan sols
reixit
perquè en els anys 50
hi havia el tècnicolor
aquell que era una meravella,
jo el defenso
completament,
però en aquesta època,
els anys 40
i els anys 50
aquesta nitidesa,
aquesta profunditat
de camp,
aquest saber
permanentment
on estan els personatges,
on estan els mobles,
on està tot,
és increïble
i això no vol dir
que no n'hi hagi
primers plans
i plans mitjos
quan cal
però sobretot
la nitidesa,
la nitidesa absoluta
en la posada en escena.
Això és una de les coses
que més enveixo
de les pel·lícules
d'aquestes dècades.
Hi ha una cosa
que entra dintre
de l'ofici
de Ciot Mac
que si es fixeu
la pel·lícula
pràcticament
és tota amb interiors
però això
que dius tu
em sembla
molt ben observat
perquè jo
el que vaig trobar
dic
sí, d'acord,
la pel·lícula
és amb interiors
però tu saps
la quantitat
de moviments
que fa la càmera
per seguir
per les escales
pels passadils
els tralings
laterals
que són extraordinaris
i després
es marca la fàbrica
de Ciot Mac
a destacar
el barroquisme
formal
que té
i després també
una tensió creixent
és a dir
la pel·lícula
comença
amb un to
suau
amb algun matís
d'inquietud
suau-suau no
comença amb una assassitat
amb una escanyada
ja
no, no
però
em refereixo
que l'arribada
del metge
que és
ah sí
és una mica
allò
un
com diria jo
un comparsa
de la pel·lícula
perquè en realitat
allí
el tema
que estem tractant
és el de la família
Warren
que tenen
tenen un problema
tenen un problema
important
entre la mare
i els dos fills
que té un idó
i la Ethel Barrymore
que és la
la matrona
que és
esplèndida
és esplèndida
amb una mirada
es menja la càmera
però tu estàs pensant
que en realitat
ella sap
qui és l'assassí
i no és exacte
estava confosa
i no és exacte
exacte
no és exacte
perquè clar
això
tu vols creure
ara diré una de grossa
vols creure
que un cineasta
de pro
com el Bertrand
de Bernier
de fet
aquesta pel·lícula
li disgusta
profundament
la considera
tramposa
la considera
diu
és que està plena
està plena
de falses pistes
i de trampes
rellam
el thriller psicològic
en certa mesura
és que ha d'estar
ple de trampes
i de falses pistes
perquè si no
on està la gràcia
en part té raó
perquè si es fixeu
posen èmfasi
amb les sabates
plenes de fang
del germà
que allò
és una trampa
pel espectador
sí
està absolutament
plena
clar
però
tot
tot
part del metratge
evidentment
es dedica
a què sospitem
una de les pel·lícules
d'Estrena
Anys
de Sequia
també
això no ho vol
una pel·lícula
que no sigui
obvia
evidentment
i comences a
ui
ara és aquest
no no no
ara et sembla
que sigui aquell
és part del joc
és el que dic
de l'atenció
creixent
que va creant
perquè
amb l'espectador
el DC
s'ha accejat
en fi
jo crec que és una pel·lícula
perquè
la recomanem
perquè la vegeu
i la disfruteu
destacar
a part de la
Dorothy Maguire
i de la
Ethel Barrymore
bueno
el George Brent
jo tinc una debilitat
per la Ronda Fleming
sí
anava a dir-ho tu
coincidim
a mi de fet
m'agrada més
la Ronda Fleming
que no pas la Dorothy Maguire
a mi també
que és la protagonista
que evidentment
és la noia
que es queda muda
i treballa bé
evidentment
transmet el seu patiment
el transmet
amb una intensitat
important
però la Ronda Fleming
té una presència
és que és una donessa
és molt vella
i realment
i és bona actrius
i és curiós
perquè és un personatge
en aquesta pel·lícula
discret
sí
secundari
secundari
tret de l'escena
evidentment
en què és víctima
del serial killer
li dona una escena
molt bona
per això
i tot el treball
del soterrani
i de les escales
la pel·lícula es diu
l'escala de Cargol
perquè en la caça
no és casualitat
la caça és gòtica
repeteix tres vegades
sí
representa que passa
a principis del segle XX
el 1906
a Vermont
Nova Anglaterra
té que ser
bueno jo no l'havia cifrat
però si se'n recordeu
al començament
s'està parlant
d'un invento
que s'allama
cine
sí
molt bo
1895
tenia que ser
entre finals
no
el neixement
del cine
tenia que ser
entre això
i els cinc primers anys
del segle XX
no
exacte
en fi
un pel·lículon
que jo penso
que la gent
no se l'hauria de perdre
que no se el perdin
i hauria
evidentment
haurien de també
reseguir
tota la filmografia
d'en Robert Schott
és un home
que té pel·lícules
importants
com Forajidos
no
sí
en fi
també inspirada
en una novel·la
en qüestió
i després té
La brazo de la muerte
i El caso de Thelma Jordan
que són probablement
els noirs
més
dintre de la producció
d'aquests cinc anys
que hem dit
que és l'època daurada
del noir
hollywoodiense
jo crec que són
tres títols
que fa el Robert Schott
i són tres títols
absolutament magnífics
i a considerar
i que pel que sigui
evidentment
Billy Wilder
que era molt amic
a Billy Wilder
li va fer un guió
de les seves primeres
la primera
ara que recordo
la primera pel·lícula
que es diu
Gente en Domingo
a Alemanya
el guionista
és Billy Wilder
poca broma
i és una pel·lícula
en cada muda
no t'ho perdis
i el guionista
és Billy Wilder
i el seu propi germà
el Kurt Schottman
i es diu
això forma part
de la legenda
perquè després
ells ho han negat
es diu
que el Fred Zinnaman
també estava per allà
o sigui
tots aquests
evidentment
com sabem
van fotre el cap
cap a
una cosa també
abans de deixar-ho
dir també que
el guió
és una adaptació
de la novel·la
d'Ethel Lena White
titulada
Som Match Watch
Sí, i una cosa important
aquesta dona
és la novel·lista
també
Som Mass One
Algú ha d'estar mirant
és almenys
em sembla recordar
que es diu així
No, Som Match Watch
No, Som Match Watch
Això
Algú està mirant
Algú ha d'estar mirant
Som Match Watch
Efectivament
Correcte
És la novel·lista
de Lady Venetius
Alarma en el Expreso
d'Ethel Lena White
Per cert que
també ha estat
molt
Siot Mac
ha estat comparat
Està llegint
que
una de les propagandes
una de les frases
de propaganda
quan va sortir la pel·lícula
és
Esta es la pel·lícula
que le hubiera gustado
hacer a Hitchcock
Efectivament
I probablement
tenen raó
I se l'ha comparat
a Siot Mac
per aquest estil
quan de cinema negre
noir
se l'ha comparat
moltes vegades
amb Hitchcock
És curiós
tothom s'ha portat
la gran glòria
evidentment
tots coneixem
Wilder
tots coneixem
Hitchcock
evidentment
I li han deixat
un paper secundari
I en canvi
Siot Mac
és un home
que malgrat que té
uns quants títols
potents
pel que sigui
és un director
més oblidat
Aquesta pel·lícula
de l'esquerra de Caragol
¿sabéis que
la protagonista
la iba a hacer
otra actriz?
La iba a hacer
era Ingrid Berman
¿Quién iba a hacer
el papel este
pero parece ser
por presupuesto
que no había presupuesto
pasó a hacerla
a Dorothy
¿No?
Efectivament
Efectivament
No, no, no
no había llegit
Tato curioso
Sí, sí, sí
Sí, sí
Bueno, és curiós
el món aquest
tant de directors
com d'interprets principals
les falses preses
de decisions
que hi ha hagut
a dintre de la història
A pressupost
m'han de tot
Són
jo diria
que gairebé
totes les pel·lícules
tenen la seva anècdota
en aquest sentit
i amb moltes
anècdotes consecutives
o sigui
la comença un director
la segueix una altra
l'acaba una altra
Bueno, i el que passa
de per mig
Qualsevol pel·lícula
qualsevol rodatge
de per si
ja és com per fer un llibre
Anem
Sí
Anem amb alguna pel·lícula
de les que estan cartellera?
Vinga
Tu diràs
Tu havies dit
que havies vist
Spencer
Spencer se'ns havia quedat
en el timbre
sobre la Lady Lee
Exacte
dirigida
per el
Pablo Larraín
que es veu que li agrada
fer pel·lícules
doncs
ell és xilè
em sembla recordar
Sí
I va fer Jackie
de la Jacqueline Kennedy
per tant
doncs
sembla que li agraden
els biopics
de dones
que han tingut
una certa
importància
i torturades
en certa mesura
evidentment
és veritat
Per cert
que no hem parlat
del Sjocmac
que té alguna pel·lícula
com aquesta
de l'escalera del caracol
que les protagonistes
pràcticament són dones
des de l'Athel Barrymore
Sí, les tres dones
La Ronda Fleming
evidentment són les que
d'alguna manera
porten la pel·lícula
Però el Sjocmac
ja té
un seguit de pel·lícules
té dos noirs
previs
pre-noirs
per dir-ho així
que diries
que són misògens
es tracta de dones
que anulen
el seu marit
o el seu germà
i són perverses
i dolentíssimes
en fi
no tenim més temps
per parlar del Sjocmac
però
és curiós
Bé
aquí en el cas
de la
a veure
ràpidament
no és una gran pel·lícula
a mi no m'ha agradat
del tot
a mi tampoc
la Kristen Stewart
està bé
és una actriu
que no em molesta
realment
quina pel·lícula
Spencer
Spencer
és un biopic
sobre Lady Diana Spencer
Spencer és el cognom
diguem-ne
de la família
de la Diana
abans de
unir-se
diguem-ne
a la família
de totes formes
a veure
ho podem dir
perquè
si van esperant això
sortiran desabuts
no hi ha
la història
del final de Diana
no no
aquí s'agafa
un Nadal
un Nadal
en què ella
se separa
és l'últim Nadal
que passa
amb la família
perquè a partir
d'aquí
es divorcia
evidentment
del príncep
Carlos
bé
la Kristen Stewart
fa un treball
d'introspecció
interessant
transmet
una cosa
que pot sorprendre
la gent
perquè a veure
que ningú
no és exactament
una pel·lícula geogràfica
tampoc
ens la estan deixant bé
és una dona
trencada
és una dona
absolutament
que té problemes
psicològics
importants
i
entra en una
melangia
amb una nostàlgia
de quan
perquè resulta
que allà
al Palau
on van
a celebrar el Nadal
justament
està al costat
de la casa
dels Spencer
d'aquí
que es deurien
conèixer
en circumstàncies
de veïnat
per dir-ho així
amb alguna
cacera
evidentment
la seva família
tampoc és que fos pobre
eren gent
de molt alta
posició
filo
noble
vull dir
jo
amb certes
diguem-ne
certs orígens
nobles
també
bé
la qüestió
està
que
l'Estiu
guarda
aquesta
psicologia
trencada
aquesta psicologia
ella veu
l'Anna
Bolena
si s'imagina
la dona
d'André
Vuité
que tots sabem
que va perdre
el cap
literalment
doncs
perquè
la veu
com una
encarnació
ella mateixa
s'identifica
amb l'Anna Bolena
perquè la veu bona
quan la veu realment
com una persona
que és víctima
del marit
quan se la troba
els passadissos
allò és grotesc
tu pots agafar
com vulguis
evidentment
és una pel·lícula
desconcertant
i no sé si
amb un segon
visionat
podríem intentar
acabar de calmar
les coses
i analitzar-les
més fredament
però
m'acabaria de
cabrejar
amb un segon
visionat
és probable
a mi és una pel·lícula
que m'ha deixat
descolgat
ho he de confessar
és a dir
és una pel·lícula
geogràfica
que li fa la pilota
la Diana
com a víctima
que és una de les figures
que sempre s'ha venut
la Diana
una mica
com a víctima
no és exactament això
la pel·lícula
tracta d'un problema
psicològic
potent
i poderós
jo diria
que la pretensió
va una mica
per ensenyar-nos
la seva ànima
torturada
i ferida
per
per la realesa
britànica
però
però
hi trobo a faltar
una cosa jo
qui és la realesa
britànica
d'on ve
què ha fet
no és el tema
i d'això
i d'això no s'ha
no és el tema
no és el tema
no no
però
el mal que sent ella
és que ella
representa
que té un interior
que és molt més bo
i humà
que el de la realesa
britànica
però llavors
parla una mica
d'on està
el teu conflicte
no
és torturada
ella va torturadeta
i arriba un moment
que es comença
a canviar vestits
que allò també
és un altre moment
que dius
bueno
fruit dels seus
diversos deliris
però
no diries mai
quan mirava la pel·lícula
quan mirava la pel·lícula
no diries mai
la pel·lícula
que estava pensant
quan te la digui
diràs
m'estàs sortint
amb un estirabot
estava pensant
en Full Metal Jacket
de Stanley Kubrick
i et diré per què
et diré per què
com a t'entrada
em sorprèn
clar que et sorprèn
et diré per què
per un factor
que és comú
d'una pel·lícula
i de l'altra
l'enemic
sempre és invisible
sempre està lluny
o sigui
evidentment que aquí
la família real surt
però fixem-nos
que
triga com
tres quarts d'hora
a aparèixer
perquè ella arriba
a la casa
els altres
l'estan esperant
pel sopar
de Nadal
ella no va
no apareix
només l'estàs veient
amb ella
la seva evolució
les seves minyones
hi ha alguna cosa
que està bé
perquè el moment
de la fotografia oficial
és bastant bo
sí
clar
efectivament
efectivament
bueno
hi ha molts moments divertits
però
a veure
la família real
està
però
està lluny
no la coneixem
de fet
l'estem veient
sempre
justament com
el que
suposo que
vol
la reïn
fer-nos creure
que Diana
l'avella
com una mena
de paret
inanimada
absolutament
quadriculada
amb uns rituals
i amb una
manera de fer
absolutament
invariable
en la qual
ella
evidentment
no encaixa
i la complicitat
d'ella
amb el cap de cuina
tampoc
jo me la trago
allò
em sembla
que és
una passadeta
però bueno
això són llicències
jo aquí no podria cuinar
perquè no l'ha vist
la que sí que estoy viendo
es lo de la corona
ah
de crown
de crown
muy buena
muy bien ambientada
molt bé
escolteu
jo
parlarem un altre dia
perquè encara no s'ha estrenat
però us tinc que dir
que he vist avui
en passa de premsa
sis dies corrents
de Neus Vallús
i
bueno
que ningú
que s'apunti
tothom
a aquest títol
i que no se la perdi ningú
i si hi ha alguna reclamació
dieu-me'ho
però em sembla
que és una pel·lícula
que val la pena veure-la
perquè estem parlant
de gent corrent
amb problemes corrents
i sobretot
vist des d'un punt de vista
d'humor
que ja toca
perquè
la severitat
d'aquests temps
si a sobre
la trasladem
l'espectador
amb tensió
i amb problemes
i
i amb una
actitud
diguéssim
de tristor
doncs
és molt més difícil
de passar
i
si veieu aquesta pel·lícula
veureu que
es pot parlar
amb humor
de coses molt sèries
en fi
sis dies corrents
de Neus Vallús
i
arribat aquí
ja podem tornar
amb el nostre amic
Marcús
i la música
al cinema
a veure
la composició
de temes
pel cinema
ha canviat
amb els temps?
molt
molt
ha canviat
molt
on estem ara?
ara estem
evolucionant
molt
tot aquest tema
de les bandes sonores
de com es feia
abans
a com es feia ara
per il·lustrar-lo
imagina-te
avui en dia
també una pel·lícula
quan veus
abans
que es utilitzaven
grandes decorades
per fer una pel·lícula
i s'utilitzava
molta gent alli
ara
tot és
amb croma
i fer-lo
per ordenador
i eten
grandes pel·lículas
amb uns decorades
impresionantes
en el món
de la música
de cine
ha evolucionat
també
paralel a tot això
la tecnologia
la tecnologia
nos ha traído
nos ha dado
una facilitat
para componer
aquells 50 músicos
que hi havia allí
trabajando en direct
ja no...
jo te diria
que el 90%
de las producciones
que nosotros vemos
de películas
y la música
es digital
ya no es
orquesta
orquesta real
y lo que se suele hacer
ahora mucho
es hacer una fusión
entre las dos cosas
que esto lo utiliza
mucho Hollywood
¿por qué?
porque
la electrónica
te permite hacer cosas
que una orquesta
real no puede hacer
pero también
una orquesta real
hay cosas que no puede hacer
la electrónica
entonces lo que hay que hacer
es fusionar las dos cosas
y sacar lo mejor
de cada una de ellas
esto lo hace mucho
Hans Zimmer
tú oyes música de Hans Zimmer
y en verdad
si te quedas allí
orquestación hay
cuatro allí
pero el resto
de todo es electrónica
y ya este tema
llevan muchas décadas
utilizándose
en Estados Unidos
en Hollywood
y aquí
estamos empezando
prácticamente
ahora hace 10 años
que estamos empezando
a trabajar
así el cine
pero en Hollywood
hace ya muchos años
por ejemplo
James Horner
él ya trabajaba
la electrónica
con la orquesta
pero tú lo oyes
todo y todo
es un conjunto
y te da la sensación
de que no
que es todo una orquesta
no, no
no es todo una orquesta
por ejemplo
las voces que él utiliza
normalmente son sintéticas
son digitales
pero porque a él
le gusta ese sonido
entonces
¿entonces qué hacen?
en un momento determinado
colocan por ejemplo
qué sé yo
un arpa
una guitarra
un piano
mira
también todo esto
lo que varía mucho
tiene que ver
con el presupuesto
que hay de una película
una película
es de muy alto presupuesto
por ejemplo
lo que hablamos
la semana pasada
que era de Borrán King
claro
era una película
de presupuesto
entonces se fue
a Virrut
a grabar allá
con la sinfónica
de Londres
y todo lo que
hiciera falta
pero también
hubo cosas
que eran electrónicas
dentro de esa música
había cosas electrónicas
después hoy en día
hay películas
que un presupuesto
más bajo
entonces se tienen
a coger
un poco más
a lo que es
la electrónica
que el cine
hoy en día
cada día
es más difícil
recoger
lo que ha costado
una película
o sea
el cine
está bastante
tocadito
hoy en día
pues la gente
ha dejado
de ir al cine
y cada vez más
yo en aquest sentit
soy muy pesimista
yo pienso
que cada vez
y lo vamos a llorar
después
después tendremos
la nostalgia
de decir
que antes íbamos
al cine
y yo creo
que nos ha pasado
esto
que por ejemplo
a mí
una cosa
que me crea
mucha nostalgia
es cuando cerraron
el parque de atracciones
y todos los niños
con las maquinitas
y ahora pasan los años
y está el tibiado
otra vez lleno de gente
porque los padres
quieren otra vez
que los niños
vuelvan a lo que éramos
nosotros
cuando éramos pequeños
y yo cuando veo
el parque de atracciones
mucho y me siento
nostalgia
porque era lo que yo
vivía de pequeño
y yo creo
que nos va a pasar
lo mismo
que en el cine
vamos a ir cerrando
las salas de cine
y después con los años
vamos a decir
hemos dejado atrás
una cosa
algo muy valioso
porque eso de ir a ver
una gran pantalla
con aquella música
y con todo un público
de allí
que estás con la gente
parece que
aunque estemos todos
sin decir
pero estás compartiendo
algo con otras personas
nos están atomizando
porque claro
las pantallas
cada cop son más grandes
y hay pantallas
de 80 pulsadas
que vulguis que no
son unas pantallas
dins
pero lo que es
el tamaño de una casa
evidentemente
es una pantalla gran
y muy barata
y relativamente barata
y con cinema también
pero claro
efectivamente
la emoción
hay una cosa
que es insubstituible
la gran área
d'una pantalla
com déu mana
para res
continúa
ser un del que es
no tiene res que a veure
pero
yo lo siento
probablemente
m'agradarà
que d'aquí 5 o 6 años
m'hagi de mossegar la llengua
y dir
doncs mireu
m'he equivocat
os lo juro
que m'alegraria moltíssim
pero tengo la sospita
que d'aquí a 5 años
las salas de cinema
serán muchas menos
de las que son ahora
sí
yo les voldría
la desagradable
la sospita
la lamentaremos
podria portar la contrària
pero también
sóc pessimista
en aquests sentidos
mira curiosamente
aquest matí
estaba esmorzando
amb uns amics
i els deia
aquesta setmana
es nota que ve Nadal
tinc 10 passes de premsa
i un d'ells em diu
però escolta
la gent encara va al cine
i li dic jo
no
no
és que no van
és una lástima
però no van
i és una lástima
i sortirem perdent
perquè evidentment
les pantalles grans
acabaran desapareixent
i tots acabarem
veient
les peliculetes
bueno
potser el que té sort
posem una pantalla de 80
però una gran majoria
amb una de 40
o amb una de 30
i que te pierdes
muchos matices
tu vas a un cine
y escuchas una banda sonora
ya
y toda la sonoridad
que se ha trabajado
en una película
y todo esto en casa
lo pierdes
pero totalmente
no tiene nada que ver
pues mira
en aquesta línia
venia la pregunta
que volia fer
¿caldó una educació
de la oída
per captar la música
al cinema
amb els seus
diversos matisos
introduïda
dintre de lo que és
la temàtica
i l'argument
de la película
¿caldó una educació
de la oída?
no
un instinto
que és diferent
jo lo canviaria
en vez de que un oído
con un instinto
activarlo
instinto
eso sí
hay que tener un instinto
com un sexto sentido
o sea
para esto
yo por ejemplo
creo que un día
te lo comente
también a ti
Pep
que yo he conocido
y tengo por internet
amigos
de que son
grandes compositores
escuchas unas composiciones
que dices
ostras
este es de Hollywood
o tal
pero para estar allá
y después
les he visto entrar
en concursos
de películas
que dicen
a lo mejor
te dan un trozo
de película
para que tú crees
algo allá
y caen en los tópicos
o sea
en los tópicos
de
escena
de
de amor
tonita
notas de piano
de amor
tal otro
y entonces dices
o sea
aquí lo que estamos buscando
ya
que en el cine
está todo inventado
en verdad
porque está todo inventado
es dar otra lectura
a las cosas
que esto es lo que buscan
los directores
de hoy en día
un director
por ejemplo
Agustí
no quiere
lo típico
él te dice
salte
de lo establecido
salte de lo común
salte de
de estas cosas
y entonces hay que buscar
porque por ejemplo
una cena de amor
es obvio
que es una cena de amor
tú ya lo estás viendo allá
entonces esa lectura
ya está
y la pantalla
ya te la está dando
entonces tú tienes que dar
otra cosa
que aporte algo más
a lo que se está viendo
entonces que engrandezca
la película
si estamos viendo
la cena de amor
y pones notitas
de amor
de piano
me estás dando
lo obvio
entonces
y esto es lo que se busca
hoy en día
trabajar
y esto lo hacen
muchos
compositores modernos
hoy en día
como es
Hans Zimmer
que también me gusta
como aborda
también
las cosas
James Hohner
a mí también
es una persona
es un compositor
que a mí me ha marcado
mucho
también lo ves
que como aborda
todo este tipo
de escenas
y todo lo que pasa
cuando hay acción
cuando hay acción
no caen
los estereotipos
y eso
y hoy en día
evoluciona todo
un poquito por allá
¿y d'on sorgeix
la inspiración?
tú m'has dit
que l'altre dia
ens esmentaves
que tú rebies
el guió
y que comenzaves
ya
a treballar
cuando todavía no hay ni imágenes
¿cómo va todo el proceso?
la inspiración
aquel momento mágico
en que dices
ya tengo
la melodía
yo creo que hasta ni yo mismo lo sé
o sea
yo sé que
a veces coges una escena
y estás con ella
y una escena se te puede hacer dura
y otra se te puede hacer muy blanda
o sea
me refiero
que hay escenas
que te cuesta más cogerle el tono
y hay otras
que a lo mejor
las sacas más rápidamente
a las que te cuesta coger un poco el tono
pues las aparcas
y dices
bueno pues hasta aquí he llegado
y después ya veré tal
y lo de la inspiración
esto que tú dices
de la inspiración
yo creo que
que es algo que
que no
tú no lo puedes provocar
es que
es algo que viene
por sí solo
¿no?
o sea
yo veo una escena
y lo que intento hacer
es fijarme
si hay una escena
hay varios personajes
en qué personaje
me voy a centrar primero
o si me voy a centrar
en la historia
a lo mejor no me voy a centrar
en ninguno de los dos personajes
porque los dos personajes
ya tienen suficiente fuerza
que no hace falta
darle más fuerza
a ese personaje
si el personaje mismo
ya lo tiene en sí mismo
entonces a lo mejor
lo que necesita fuerza
es lo de atrás
es la historia
que hay detrás de ellos
entonces lo que hay que potenciar
es aquello
y a veces no
a veces es
un personaje
que tiene mucha fuerza
y para elevar el otro
le tienes que dar un poco
para traerlo
al mismo plano
que está el otro
que a lo mejor
se dicen muchas cosas
no solo con las palabras
que hay en una película
sino hasta el sonido
te está diciendo cosas
que si tú se lo quitas
porque yo cuando veo
una película
la veo
sin nada de sonido
la veo la más pelada posible
y tú ves
el resultado final
no tiene nada que ver
o sea
te quedarías sorprendido
y dices
esta escena
ni yo lo hubiese dado
esta lectura
si no hubiese habido
todo
todo el efecto sonoro
que hay
no solo de la música
hasta el efecto sonoro
que hacen
que hacen los efectistas
que te lo potencian
todo para arriba
es como la película
de la escena de Caracol
la chica
es muda
pero no es sorda
y toda la sonoridad
que te ponen ahí alrededor
claro
te crea un clima
que todo ese sonido
te lo sacan
y se queda pelado
y parece que la escena
no te está diciendo nada
o sea
que hay
no simplemente
de un cine
lo que se lee
es lo que se dice
sino también
lo que se ve
y lo que se oye
aleshores
hi ha una cosa
que a mi
sempre m'ha resultat
molt enigmática
i molt interessant
de saber
que és
hi ha pel·lícules
que un percentatge
important de la pel·lícula
tu estàs escoltant
la música
però en realitat
no l'estàs escoltant
tu estàs
tu estàs
per l'acció
i la música
evidentment
t'està
sens dubte
que t'està
transmetent
sensacions
però tu no ets
com a espectador
conscient de la música
quan escollis
és a dir
suposo que això
és una cosa volguda
pel compositor
quan escollis
el moment
en què la música
ha de passar
desapercebuda
però ha de condicionar
i quan escollis
que la música
s'ha de sentir
s'ha de notar
que evidentment
és que
pues depende
de la fuerza
de la escena
o sea
si la escena
ya tiene fuerza
por sí mismo
no necesita
más apoyo
si la fuerza
le falta
le falta
y dices
aquí necesita apoyo
entonces le tienes que dar
para subirla
para arriba
porque si no
se queda como pobre
se queda como diciendo
aquí pasa algo
o tendrías que cortar
imagen
o alguna cosa
es esto
o sea
es
a veces
dices tú
ostras
yo a veces
lo comentaba
un Agustí Villaronga
digo
es que esta escena
tiene tanta fuerza
los dos personajes
que no necesitamos apoyo
aquí
para que
hay que dejarlo en blanco
sin música ni nada
fuera
es que ya tiene suficiente fuerza
yo creo que hay momentos
en que
el silenci
es la mejor música
y es música
y es música
sí
sí
o sea
no tienes que abordar todo
no tienes que abordar todo
tienes que abordar cuando hay debilidad
o no solo esa debilidad
sino que quieres potenciar algo
que a lo mejor la misma escena
no te lo está diciendo
este es el tema
¿no?
otra de las cosas
que os quería comentar
sobre
como ha evolucionado
todo también
lo de la música
que antes
un compositor
se ponía
en un piano
empezaba a tocar
y estaba ahí
pues escribiendo
en una partitura
¿no?
hoy en día
esto no funciona así
pero ya hace décadas
que no funciona así
pero para nada
aquí ha cambiado cosa
hoy en día
se hace con
con programas
que son DAS
que es como si tuvieras
un estudio de grabación
en casa
multipistas
o sea
y tú te vas grabando
cada instrumento
es como si tú te fueras
el señor
multiorquesta
ahora es el violín
ahora es el chelo
ahora es la flauta
y al final
creas la composición entera
pero encima
de esta herramienta
lo que nos ha dado
una flexibilidad
que la orquesta
no te la da
que esto es lo que
a mí te dan
una escena
de cine
y esta escena
por ejemplo
cuando se está haciendo
el montaje
a lo mejor
la cortan
cortan unos segundos
porque la consideran
que es larga
o le añaden algo más
yo después
con estos programas
tú puedes alargar
puedes acortar
puedes hacer muchas cosas
de la música
que de otra manera
que una orquesta
que una vez está grabado
ya no puedes tocar nada
ya esta flexibilidad
se te va
y encima
te permite
después retocar
todos los sonidos
te permite hacer muchas cosas
que después todo esto
que se graba en MIDI
porque tú cuando tocas
el teclado
ya sea el violín
ya sea las violas
ya sea lo que sea
de la orquesta
queda grabado
en un archivo
que se llama MIDI
esto
este archivo MIDI
lo que es
después lo que pasa
con ello
es que se pasa
a un orquestista
que así es como funciona
el tema del cine
este archivo MIDI
tú se lo pasas
a un orquestista
al orquestista
le dices
que es cada pista MIDI
lo que es
este es el violín
este es tal
este es las flautas
este es los trombones
esto es tal
y a él
esto lo abre
con un programa
que se llama Sibelius
que es lo que tienen
hoy en día
todos los orquestistas
y ahí ya se le abre
todas las partituras
poniéndole
que es cada cosa
a él me ha puesto
compositor
que este es el violín
este es el violín
este es la tal
esto es lo otro
esto es lo otro
y entonces aquí
lo que tiene que hacer
el orquestista
es poner
si estas notas
de aquí
son vibrato
o son increchendo
o que es lo que
necesita cada una
de las notas
y eso es lo que
nada más dibuja
pero la partitura
tú ya se la das
porque está en el MIDI
ese y ya queda
escrito en todo esto
y esto ha facilitado
una cantidad de FN
al compositor de cine
pues tremenda
que también era otra
cosa que te comentaba
a ti Pep
que hoy en día
hay gente que piensa
que el compositor
es todo
es el director
es el orquestista
es el otro
no
esto es igual que ir al médico
hay el médico de cabecera
después te da el especialista
en esto
el especialista en el otro
y en el mundo del cine
hay esto
hay el compositor
que es el creativo
el que crea la pieza
para aquello
y después está
hay algunos que entran
arreglista
o no arreglista
en mi caso no
pues yo soy mi propia arreglista
pero después entra
el orquestista
que este es otro
no es el mismo
y después está
el director
pero esto
estos son otros
otros oficios
dentro del mismo oficio
que se piensan
que
y el orquestista
y el director
¿quién estas que estén?
pues el director
es el de
una vez el orquestista
le da todas las partituras
y lo tiene todo
él se lo estudia bien
para dirigir la orquesta
para que
aquello pues sea
tal como el compositor
ha querido que
sí, sí
pero yo me refereixo
tú has dicho
que ahora
muchas veces
ya no surs a la orquesta
no
que hay una
sí, sí
hay una cantidad
una barreja
diguem-ne
digital
ah sí
eso también
esto no me lo
no me lo
entonces
la pregunta es
aquí
el concertista
has dit
el orquestista
el orquestista
perdón
y el director
¿quines funciones tienen?
el orquestista
lo que hace es
de la composición
que tú has hecho
te lo pasa
a partitura
a partitura
pero a través
de estos
midis
estos archivos
que tú le das
a partitura
escrita de nuevo
no, a partitura
partitura
para que
el músico
lo pueda tocar
claro
el músico
no necesita
una partitura
pero
espérate un momento
para decirte
es que
hay que mezclar
esto si te vas
a la orquesta
la parte que se va
a la orquesta
de una banda sonora
porque hay otra parte
que no se va
que es la electrónica
que esta no va
a ningún sitio
simplemente se queda
desde ya el ordenador
a un mezclador
y del mezclador
ya es el producto final
que la mayoría
de las bandas sonoras
que escuchamos
hoy en día
son todas digitales
o sea
vale
la gran mayoría
y en Hollywood
también
entonces solo hay
como un 5 o un 6%
que en verdad
son orquesta
son grandes producciones
y también
que no es toda
es una parte
una parte
que hoy en día
a lo mejor te cogen
y te dicen
bueno mira
yo aquí
digitalmente
los violines
no me llegan
a hacer los matices
que yo quisiera
o el ataque
o lo que sea
entonces cojo unos violines
y grabo
los violines
si los grabo
realmente
claro
y lo utilizan
para una escena
que el director
entienda
que allí
necesita
este aporte
o un instrumento
en especial
que dices
a mí lo digital
no me llega
a este nivel
entonces
vas directamente
a un músico
que toque
ese instrumento
ese instrumento
de verdad
y entonces
se le graba a él
per tant
l'orquestrista
i el director
son
per aquesta part
que es fa
amb orquestra
diguem-ne
més que no pas
l'altra
que es més del compositor
i de la reglista
que en el teu cas
ets tu mateix
exacto
eres tú mismo
el que te haces
los arregles
el que haces
escolta
ara
dintre
de la pràctica
del cinema
i de lo que es
la pel·lícula
i tal
està guanyant
molta categoria
el sonidista
el sonidista
i el compositor
treballeu junts
o per separat?
esto es otro detalle
muy bueno
has hecho una buena pregunta
tenemos
que
no tenemos que pisarnos
ni unos
a los otros
o sea
la música
puede pisar
los efectos
de sonido
igual que los efectos
de sonido
pueden pisar
la música
incluso el diálogo
yo por ejemplo
con el diálogo
me tengo que estudiar
muy bien
los instrumentos
que voy a utilizar
porque hay instrumentos
que no van bien
con el tono de voz
del personaje
que incluso
se entremezclan
y te lo emborra
todo
te lo mancha
entonces tienes
que estudiar
muy bien
hasta todo eso
para que lo que hay
detrás
no te esté
manchando
lo que hay
y al sonidista
le pasa exactamente
lo mismo
y a veces
yo no soy
otros compositores
yo te digo
como trabajo
porque ya te dije
yo que yo trabajo
paralelamente
tal como se va montando
y también
voy a muchas sesiones
cuando el sonidista
está también trabajando
el sonido
y también muchas veces
vuelvo a retocar mi música
digo
vuelve a pasar esta escena
que vuelvo a retocar la música
porque veo que aquí
hay un
un emborro
de todo lo que
de lo que hay
bueno
no se
no se escucha todo
con claridad
entonces tienes que coger
y a lo mejor
quitar instrumentos
o cambiar el instrumento
musical
pero esto lo que te permite
hoy en día
lo digital
que lo que decimos
este es el avance
que te permite lo digital
y que lo analógico
cuando ha sido una orquesta
y ha grabado
lo que tienes
y ya no puedes cambiarlo
lo que hay
y esto nos ha dado
una flexibilidad
estas herramientas
también
y también
la textura
que te puede dar
algunos instrumentos
pasarlos por según
qué aparatos
electrónicos
hasta un instrumento
nada más
un violonchelo
tal
le puedes dar
una textura
que el analógico
no te puede dar
pero también
el analógico
te puede dar cosas
que no te puede dar
a lo digital
es aprovechar
todas las nuevas herramientas
que tenemos
es aquel máximo partido
yo es que estoy
veient un paralelisme
entre la vessant visual
de la película
y la vessant sonora
en el sentit que
antigamente
no ahora
desde que el cinema
es digital
evidentemente
es fa digitalmente
pero
l'aspecte visual
también se retocava
a nivel de
hi havia l'atalonatge
por un seguit
de cartrons
anaven
fent còpies
més intenses
o menys intenses
amb un increment
dels vermells
sobre els verds
o en fin
després es tractava
la imatge fotogràfica
la tractava
a través de
de fer trampetes
en el moment
de fer els copions
per després
acabar de decidir
el passar el negatiu
i fer la còpia definitiva
doncs
com havia de ser tot
però clar
això que m'estàs dit
és molt interessant
quan has dit
això
que segons la veu
de l'actor
algunes notes
o instrumentos
algunos instrumentos
no se llevan bien
con ellos
haver de vigilar
aquest tema
de les freqüències
i de les tonalitats
és ja
això
és tremendo
perquè és una feina
de xinès
és encaje de bolillos
però absolutament
de xinès
i que no s'aprecia
el públic
ho ignora
completament
però això
el que dicim
és que una cosa
és que tu tengas
la creatividad
de componer
que pots componer
però a la hora
que te den unes imàgenes
és diferent
no és simplement
que tu eres un compòsitor
de música
sinó que tienes
que tenir en compte
moltíssimes coses
totalment
el fet de l'obra total
l'obra completa
clar
encara que sigui
la vessant de so
evidentment
ha de tenir present
tota l'obra
natural
tot
aquest sentit
total
és el que crea
una harmonia de conjunt
sí
una cosa
que estem
a 54
ja
passa el temps
si te n'ha gust
volia preguntar-te
una cosa
perquè suposo
que també
la gent és curiosa
els nostres
oients
ho són
llavors
tu Marcus
quan estàs
entre un projecte
acabat
i un altre
que té que vindre
la teva vida
de compositor
per on
transcorre
mira
jo
antes de componer
algo
me tengo
que preparar
psicològicamente
psicològicamente
te lo digo
en serio
por eso
yo digo
que cuando estoy
en un proyecto
no entro en otro
porque psicològicamente
me he preparado
o sea
ya cuando empiezo
a leer el guión
empiezo a meterme
en lo que es la historia
empiezo a entrar
dentro de la película
me tengo que ver allí
porque para poder
hacer
la ambientación
que
es lo que le va
a la película
necesitas estar
dentro de la historia
entonces
cuando te metes
en dos historias
es como si te salías
de esa historia
y no estás
entonces yo
entre el trayecto
de uno
fíjate
cuando termino
una película
es como si
acabara con unos
como nervios
con una tensión
que dices
ostras ahora me relajo
y me quedo ahí relajado
y tengo que estar un mes
es un postpartum
sí, sí, sí
exacto
como no hacer nada
y después te vienen
ya las ganas
de empezar otro
otro proyecto
y te tienes que ir preparando
pero
pero
yo creo que tienes que estar
preparado psicológicamente
para hacer la cosa
o si no
no harás nunca
nunca nada
bien hecho
será todo
bueno lo que te decía
escenita de amor
cuatro notas
tampoco
porque es lo que te dice
no
això es semblant
més d'un director
he llegit
o he sentit
dir-ho
directament
que hi ha directors
que quan acaben la pel·lícula
quan ja està acabada
o sigui
a punt ja
d'estrena
és una sensació
gairebé
com un part
perquè
a partir d'aquell moment
el nadó
evidentment
té vida pròpia
tu ja no tens
res a veure
la pel·lícula
m'imagino
que en la vessant musical
deu ser exactament el mateix
és com un part
sí
és com un part
i crea una tensió
la criatura
un cop està feta
ja no pots fer res
es va llogar sola
i encima
que
exacto
después ya no tienes control
sobre ella
una vez la has sacado
ya no tienes control
sobre ella
ya tiene vida propia
ella
y otra de las cosas
que te iba a comentar
sobre
también
Agustí
Villaronga
que yo muchas veces
cuando he hecho
con él
alguna escena
él a lo mejor
me había dicho
pon música aquí
y yo no se la he puesto
y después
me decía
no pongas música
se la he puesto
pero después
le he dado la explicación
de por qué
porque la escena
he pensado
que decidábamos
resforzar esto
y la otra tenía
tanta potencia
que no hace falta
tal
y muchas veces
hemos coincidido
que después
a lo mejor
tienes una visión
primero de una película
y tal como se va
se va montando
y se va
evolucionando la película
te das cuenta
que necesita otras cosas
que a lo mejor
tú pensabas
desde un principio
que a lo mejor
necesitabas
y que va evolucionando
también
bueno yo creo que
eso es un aport
que tú le hagas
al director
que es muy importante
porque claro
ellos no pueden ser
experts en todo
y entonces
por aquí
tú le hagas
de una forma
o de una otra
y él
puede calibrar
y decir
no no
me quedo con esta
es que a ver
una misma escena
con diferentes músicas
te puede dar
diferentes lecturas
naturalmente
la misma escena
vamos por un lado
vamos para otro camino
vamos para otro
no tiene nada que ver
o sea
qué es lo que queremos
potenciar
de esa misma imagen
o qué queremos decir
de esa misma imagen
porque es que
se puede hablar
de muchas cosas
tens un minuto
un minuto
para decir la teva
un minuto
nada más
bueno
proyectos
que haya
ahora tenemos
alguna película
que sea de Dalí
de Joan Francia
que es la que estamos
preparando
para que se empezará
a rodar
en primavera
y estoy también
con audiolibros
que también
es algo que hacemos
que están
en Storytel
con
Cinema Book Studios
que la voz
que tenemos
que es un chico
que a mí me gusta
mucho la voz
que tiene
porque tiene una voz
súper profunda
¿y aquí para accedir
a través de Google?
sí
Storytel
lo anunciamos
en la televisión
pero
los audiolibros
que hacemos
no simplemente
son audiolibros
de hablados
sino que también
hay un campo sonoro
detrás
hay música
y hay sonoridad
y el que pone la voz
es Robert Kessner
y Gupli Sajota
y bueno
gastamos también
estos proyectos
porque aquí queremos
subir la cultura
de la audiolibro
que en Estados Unidos
hay mucha
y en Alemania también
lo hay
pero aquí en España
necesitamos un poquito
de empuje sobre esto
bueno Marcos
volem donar
les gràcies
per haver vingut
aquests dos dies aquí
ha estat un plaer
tindre't
i us volem dir
a tots vosaltres
que la setmana que ve
ens apuntem
a fer el pont
muy bien
es decir que
us deixarem
ara
has llançat una gallina
d'aigua freu
us deixarem música
per l'hora del programa
i tornarem
el proper dia 14
bueno
moltes gràcies
per l'invitació
ha estat un plaer
compartir aquests dies amb tu
eb