Cinema sense condicions
BELLSA
BELLS
Bl sister
BELLS
La Ràdio d'Esvern
Per parlar de cinema, una pel·lícula, com a pel·lícula de la setmana,
de la qual acabeu d'escoltar un tall de la banda sonora.
Com heu vist, o com heu pogut apreciar, és una banda sonora molt suggerent.
La pel·lícula també ho és.
És una obra mestra, per mi indiscutible, d'un gran director,
que és Carl Theodor Dreyer,
un director danès que va néixer i va morir a Copenhagen,
va néixer el 3 de febrer del 1889
i va morir el 20 de març de 1968.
Aquesta pel·lícula, la música que hem sentit, és de Jorgen Gersil.
És una pel·lícula en blanc i negre,
amb una fotografia extraordinària de Henning Benson
i un muntatge molt efectiu d'edit.
És d'ús, un nom una mica complicat,
perquè els copennaquessos no són fàcils.
La pel·lícula és l'última que va fer Dreyer.
Dreyer té una història peculiar.
ell va néixer com a fill il·legítim
d'un fill de grangers, suecs,
i il·legítim perquè el granger va deixar en estat la criada
i després no va voler reconèixer el fill.
Ella va marxar, la seva mare el va abandonar,
ell va anar a parar a un orfenat
i al cap de dos anys van arribar als Dreyer,
el van acollir, li van donar nom,
li van donar educació.
En el sí, ells eren luterans,
en el sí, doncs, d'una família
com correspon,
una família estricta,
una família en què hi havia una cultura bàsica,
però també uns principis molt severts,
i amb aquests principis es va crear
i va anar transitant per la vida
de forma autodidacta,
fins a aconseguir ser,
com veureu després pel que anirem comentant,
un director d'una qualitat i d'uns sabers extraordinaris,
que ha deixat una petjada imborrable entre els grans del cinema.
Clàssic dels clàssics,
perquè compleix amb la norma més important del classicisme,
que és ser impossible d'imitar.
Així és el cinema de Dreyer.
Bona tarda, Lluna, què tal?
Bona tarda.
Bona tarda, Ignasi.
Què tal? Bona tarda.
Bona tarda, benvingut.
Avui l'Anastasi, per problemes de feina,
ens està escoltant des de casa
i dintre d'una estona contactarem amb ell
perquè intervingui i també formi part
d'aquesta tertulia cinematogràfica.
Amb aquesta introducció que he fet,
passo la paraula a l'Ignasi
perquè ens comenti la seva opinió també
de Dreyer i de Gertrude.
Doncs sí, per cert que l'any que va néixer
és el mateix any que va néixer Chaplin i Hitler.
Dos pols oposats.
Un any estrany.
Bé, Dreyer era fidel a ell mateix.
Jo crec que Dreyer no anava amb l'època, mai.
Com tu molt bé has dit,
creix en una família molt protestant,
doncs molt severa,
i per tant això està clar que el marca,
com li marca molt l'absència de la seva mare autèntica,
que no va conèixer mai.
És molt dramàtica.
Bueno, ja es va morir al cap de dos anys, eh?
Sí, sí, per un problema que havia tornat a quedar embarassada
i efectivament va intentar un remei
que la va enviar directament a l'altre barri
amb gran solitud.
És curiós perquè aquest episodi connecta
amb el desenllaç de Gertrude.
És a dir, aquesta Gertrude
que finalment no ha trobat l'amor absolut
que ella demanda als homes,
es tanca a casa seva,
al camp, no?
Sembla una petita venjança
que tracta l'home que té com a allò...
persona que li atén en tots els sentits,
al camp i la casa i tal,
el tracta una mica com si fos una venjança,
sembla una mica una venjança a l'home,
però la veritat és que el plànol final
és absolutament descriptiu,
perquè tanca, és a dir,
s'acomiada del seu amic,
d'un amic que secretament,
jo crec que ha estat enamorat sempre d'ell,
encara que mai s'hi ha declarat,
i es veu la porta
i ella que diu adéu, adéu,
i ella s'amaga arreu de la porta i pam.
Per mi és un...
La mare va morir amb aquesta solitud, també.
Sí, sí.
Per mi és un pla absolutament terrible
i corprenedor.
Terrible, terrible.
I corprenedor perquè realment
darrere d'aquella porta
hi ha la mort de la mare,
hi ha la mort de Gertrude
com a personatge
i hi ha també un anticip
del que serà la pròpia mort de Dreyer.
És el seu comiat.
De fet, es mor quatre anys després,
perquè Gertrude la fa 75 anys,
que havia dit,
i per això molta gent va considerar
que Gertrude era una pel·lícula de vell,
no d'home, doncs,
que està precisament en el seu moment
més que de Déu, sinó de vell.
És una pel·lícula molt controvertida
i fins i tot...
Bé, en el seu moment
va decepcionar molt.
Les coses no es calienessin bé
a la pel·lícula ja d'entrada
perquè, curiosament,
és la primera pel·lícula d'anès
que es va estrenar fora de Dinamarca,
està aviat dit.
L'any 65 es va estrenar a París
en un cinema que no està gaire clar com es diu
perquè jo he llegit el nom d'aquest cinema
dos cops i me l'han citat diferent.
Total, era un cinema de París, d'art i assaig,
el que podríem entendre als anys 60, d'art i assaig,
i va anar a la crem de la crem.
Jo m'he entretingut a prendre nota
d'alguna de les persones
que hi van anar a l'estrena de Gertrude a París,
que s'estrena abans que a Dinamarca,
Compte, és que és així de fort.
I, clar, gent que el va defensar, no?
Amb Trufó, Godard,
l'Anna Carina, que també hi era,
amb Picoli.
Bé, és molt divertit, no?
Perquè he vist un petit reportatge
del dia de l'estrena
i m'he divertit molt
allò de trobar persones...
L'està ple de personatges de la Nouvelle Vague.
L'État de París.
És el moment de la Nouvelle Vague
i d'aquí que aquesta...
Primer, la pel·lícula es va projectar...
El cinema no estava acabat,
aquesta zona.
La segona és que
va haver un problema amb els rotllos,
amb l'ordre dels rotllos de la pel·lícula.
Agafa't fort.
I ja per acabar de revelar-ho,
ja per acabar de revelar-ho,
resulta que els subtítols no funcionaven.
No funcionaven bé.
Si la van tindre a veure amb Danès,
Déu-n'hi-do.
Exacte.
Amb la qual cosa,
evidentment la gent va sortir molt empipada,
però molt empipada.
I es veu que aquesta...
Aquesta mala recepció
va transcendir a la pròpia Copenhague,
on es va estrenar,
en el cinema del propi Dreyer,
perquè de fet Dreyer
vivia no de fer cine.
Ni tan sols de fer articles,
perquè ja ho havia deixat.
De tant en tant escrivia,
i feia reflexions sobre com havia de ser el cinema.
Ell tenia una sala de cinema,
de projecció.
Exacte.
I era el seu modus vivendi.
Ja feia 10 anys que tenia una llicència,
que es veu que a Dinamarca
aquesta llicència la donaven
a gent de l'ofici,
a gent de la professió de cinema.
Havies de ser de la professió de cinema
per obtenir una llicència de projecció.
I només podies tenir una sola sala.
Tant si eres un realitzador
com si eres una productora.
Perquè la Palladium,
que és la productora
que normalment,
en els darrers anys
havia finançat
el cinema d'Andreyer,
també tenia una sala de cinema.
I, de fet,
la Palladium no volia
finançar-li Gertrude.
No la veia
gens ni mica
comercial.
I veia que partia calés.
Però resulta que hi havia una llei
que deia
que com no projectessis
de tant en tant
en aquesta sala
única,
a la qual tens dret,
tant si ets una productora
com una persona,
com no projectis cinema
de qualitat,
et traiem la llicència.
Amb la qual cosa
la Palladium,
que tenia molts d'ingressos
d'aquesta sala de projecció,
no va tenir més remei
que finançar-li
a Dreyyer Gertrude,
que no tenia cap gana
i, evidentment,
s'entén,
perquè estaràs d'acord amb mi,
que és una pel·lícula
que et desbarata
des del primer moment.
Hi ha una cosa...
La teatralització
està duta a l'extrem.
És una...
Ell mateix ho diu.
jo el que vull fer...
Per això que ell
anava passant de moda...
Hi ha una cosa
que has dit tu al començament,
que Dreyer
és un cineasta
que va a la seva.
Absolutament.
Llavors...
Ell volia una...
O sigui,
ell deia que
pretenia anar
cap a la abstracció
i la puresa absoluta,
cosa que es remarca
amb la fotografia,
evidentment,
amb unes imatges
tremendament il·luminades.
L'ús dels blancs
és
per considerar-lo a part.
Però una cosa
que defineix bastant
el que estem dient
és que,
fixa't que
un pot entrar
a internet
i mirar
Dreyer
i dir,
bueno,
a veure,
què va fer aquest home?
Bé,
doncs,
hi ha
diversos,
diverses filmografies
que van
des de 8 pel·lícules
a 15
i de 15
fins a 25.
25
és la més complerta
que he trobat.
Naturalment,
d'aquestes 25,
igual
que de les 15,
igual que de les 12,
per mi Dreyer
són 5 pel·lícules
i un afegitor
que seria
L'amo de la casa.
Aquesta seria una pel·lícula
que li va obrir el camí
a França
i gràcies a això
el van cridar
per fer,
bé,
li van proposar
3 personatges
de la història.
Gent d'Arc.
Maria Antonieta,
Gent d'Arc
i no sé si Maria Estuardo,
no sé,
3 noms
i ell va escollir
Gent d'Arc
i Gent d'Arc
va tindre una pàtina
com de
amb els
amb una part,
amb un reducte
de cinèfils
perquè
tant Gent d'Arc
com Vampir després
van ser dos fracassos.
Ell acumulava fracassos
però tant se li en foties igual.
Ell no va fer mai
cine pel públic.
Mai va torcer el braç.
Va fer el cine
que li interessava fer amb ell.
Sí, sí.
Tot i això
amb Dies i Dé
bueno
va tocar bastant
un sostre
i
aquí
ja va ser considerat
i tal.
Però bueno.
Jo haig de considerar
que
a banda de Gent d'Arc
que
evidentment és una pel·lícula muda
la pel·lícula
que més
em frapa d'ell
és Dies i Dé.
perquè encara manté
una certa dramatúrgia
ja tendeix
cap a l'abstracció.
Però clar
la influència
d'aquesta llum blanca
és que
en Dreyer
estava obsessionat
amb un pintor
que es deia
Wilhelm Hammershoy
Hammershoy
extraordinari
que era
coetani d'ell
de Danest
també
és de finals
de segle XIX
i evidentment
entre el XX
i pinta uns interiors
on la llum
de fora
Austers
Austers
sense cap saturació
de colors
amb llum
reflexada
Grisos
blancos
blancs
transicions
absolutament
suaus
i la llum
ve de fora
no?
Hi ha quadres
de Hammershoy
que són
fotogrames
de pel·lícula
o sigui
són igual
que fotogrames
de pel·lícules
de Dreyer
i això
enjaça
amb un altre
problema
que amb
Bacenc
es fa un embolic
de nassos
perquè tots sabem
que Andre Bacenc
era partidari
del cinema realista
no?
Sí
no li vinguessis
és a dir
per això li agradava
tant
la passió
segons Sant Mateu
del Pasolini
perquè
allà surten
uns romans
amb unes capes
no com les de Hollywood
vermelles
i rutilants
la pel·lícula
semblant negra
la de Pasolini
però és que sobre
les capes estan
absolutament ròneges
brutes
fetes
trossos
no?
Diu
això és la realitat
de com anaven
les legions
romanes
aquestes capes
vermelles
brillants
són de teatre
i ell
i ell odiava
clar
Bacenc odiava
el teatre
perquè buscava
que el cinema
s'acostés
a reflectir
la realitat
però
defensa
Dreyer
i defensa molt
precisament
Gertrude
que és una pel·lícula
en la que els personatges
mai es miren
quan parlen
més aviat
miren
a l'espectador
però tot i així
generen una fredor
perquè declaven
o miren a terra
o miren a terra
si veiem
amb composicions
molt teatrals
i molt de plano fix
tot i que la pel·lícula
té uns
travelings de calabla
és que és una contradicció
tota
sí
jugava molt
amb els travelings
també
molt
en Bapil
evidentment
uns quants
que són magistrals
i aquí
tenia una gran
dimensió
cinematogràfica
en el sentit
que el moviment
de la càmera
era una cosa present
però en canvi
estaràs d'acord
amb mi
que Gertrude
és d'un estatisme
també
absolut
hi ha llargs moments
hi ha un plano
que dura
una escena
perdó
que dura
nou minuts
t'està parlant
que és aquell plano
hi ha la introducció
a la pel·lícula
que és una conversa
del matrimoni
en la que
d'alguna forma
molt teatral
com apuntaves tu
van fent intercanvis
dintre del mateix pla
és una seqüència
molt llarg
van fent intercanvis
de posicions
dintre del mateix pla
el marit i la muller
ell
hi ha algun moment
en què
interpel·lant-la
la mira
ella
en tota aquesta escena
no mira mai
amb ell
o mira a terra
o ens mira
a la càmera
o mira
una mirada lateral
és molt curiós
però és que això
es repeteix
després
amb els altres amants
aquesta dona
té tres amants
i
fins i tot
amb el que
ella deixa el seu marit
per a ell
que és
el pianista
compositor
que
ella sent
per a aquest home
és la tercera estació
dels seus amors
i li sembla que
hauria de ser el definitiu
i torna a fallar-li
el dret
tampoc
tampoc es miren
és curiós
bé
però jo el que volia dir-te
és que
Besant defensa
la pel·lícula de Gertrude
que és
com estem indicant
i estem parlant
d'una teatralitat
abassegadora
però justament
perquè
agafa
una preocupació
que Dreyer
a confessar
que
ell
ell vol parlar
de la veritat
o sigui
de la realitat
ell parla de la realitat
però jo diria
que Dreyer
el que busca
és la veritat
a través
de la paraula
per tant
la paraula
la paraula
és molt important
Andrea
sí
però és que
és que
és tremendo
perquè va
molt més enllà
de la peça teatral
en la qual
Gertrude es basa
de Sodenberg
que és de 1906
sí
i no és tant
tot i que manté
fidelitat
al text de Sodenberg
no és tant
malgrat la fidelitat
el que busca
a través
de la paraula
de Sodenberg
o sigui
la paraula
de Sodenberg
és només
un mitjà
per arribar
a penetrar
en el que hi ha
darrere
d'aquestes paraules
és a dir
l'essència
del que
aquestes paraules
tenen
i això
és el que
diu que
va a buscar
també
quan intentava
fer
Maria Estuart
que tu
l'has matat
que és un projecte
que va intentar
i és el que està
darrere
del seu
sempitern projecte
de Jesucrist
la vida
de Jesús
que va estar
com 20 anys
intentant
fer-la
és a dir
a través
de la paraula
vol arribar
a la veritable
essència
això és una cosa
que l'espectador
jo crec
atent
jo crec
que pot percebre
perfectament
que hi ha
com una dimensió
i aquí
entraríem
en la pel·lícula
que és aquesta
veritat
a la qual
ell vol arribar
i per tant
que sigui teatral
a Bessent
li sembla bé
en tant que
precisament
dona protagonisme
per damunt de tot
a la paraula
com a mitjà
pel que hi ha
darrere de la paraula
ja sé que és un embolic
de cal ample
i això és el motiu
del gran fracàs
perquè la gent
va dir
què li ha passat
a aquest home
bueno
a veure
el cine
de Dreyer
és qualsevol cosa
menys cine
d'aquell que dona
peixet
no no no
aquesta
se'ns dubta
en absolut
tot i que la trama
és molt simple
sí
perquè la trama
és molt simple
la trama
es pot explicar
en mig minut
i estàs dient
tota la pel·lícula
tota la pel·lícula
però
el contingut
els diàlegs
la profunditat
d'aquests diàlegs
i aquí entraríem
a partir del que has dit tu
en un dels trets
o sigui
hi ha uns quants trets
que són definitoris
del cinema
de Dreyer
un d'ells
és el transcendentalisme
sí sí
és un cine transcendental
absolutament
per què
perquè
va més enllà
del que és
el quotidià
i planteja
els grans problemes
de l'ésser humà
de sempre
per això
aquesta pel·lícula
que està feta
a l'any 64
el seu contingut
podria ser perfectament
vàlid avui
agafant
i canviant personatges
i posant-hi color
el que vulguis
sí
perquè no és tan
a mi no m'agrada
veure Gertrude
que en el seu moment
quan es va estrenar
la peça de teatre
es va dir
que
era una peça
molt atrevida
perquè parlava
de l'emancipació
de la dona
no ens enganyem
no és una pel·lícula
sobre l'emancipació
de la dona
jo diria que és una pel·lícula
nihilista
i més aviat
està jugada
amb una prova
és a dir
Gertrude
és egocèntrica
de la mateixa manera
que els homes
estan més per la seva feina
que per ella
ella exigeix
un amor absolut
ella també
és un egoista
en tant que està demanant
dedicació
i idolatració
absoluta
és a dir
una connexió
amb l'estima
a un nivell
absolutament
absolutament
amb la qual cosa
la pel·lícula
no parla
sobre
que l'amor
és
el que defineix
la vida
no
precisament
és la manca
d'estima
perquè si no
ella no es quedaria
sola i tancada
a casa seva
podríem dir
que
és d'una ironia
aquest egoisme
aquest egoisme
que llueix
ella
aquest egoisme
que llueix
ella
en el que
en un moment
surt
una de les frases
que ja estaven
en l'obra
de teatre
en la que
diu
per sobre
de
la importància
que té
el treball
de l'home
per la vida
de la parella
jo
vull
la dedicació
a mi
com a dona
amb estimació
per sobre
d'aquest treball
de l'home
efectivament
llavors
en aquest sentit
sí que hi ha
un punt d'empoderament
de Gertrud
en el sentit
d'exigir
no demanar
exigir
exigeix
i d'aquí
que no s'acabi
trobant bé
amb cap home
que això no vol dir
que els homes
siguin uns perfectes
imbècils
vull dir
però
no no no
i és una mica
el seu fracàs
però
el que
el que
ens diu
amb això
també Dreyer
és que
a veure
realment
la vida
és això
un no aconseguir
mai
el que aspirem
efectivament
estic d'acord
completament
estem
realment
subjectes
al destí
estic
completament
a tu no et sembla
que és nihilista
és a dir
perquè en el fons
és la
no trobes
solució
l'única solució
que troba
és l'ostracisme
totalment
i el que ve després
que és la mort
total
sí sí
efectivament
en aquest sentit
és absolutament
absolutament pessimista
cert
però
hi ha una cosa
que sí que
ens estan dient
que l'Anastasi
el tenim ja
online
però
hi ha una cosa
que m'agradaria
desenvolupar
després
que és que
evidentment
no és un cinema
realista
tot i que
curiosament
a través de la paraula
s'apunta a això
però
després
el que hi ha
a Gertrude
perquè també està
a Dies Irai
i a Hordet
no parlem ja
amb tot el seu
masticisme
que hi ha
una certa
precisament
irrealitat
ambiental
el mirall
que és un factor
de copta de fades
una quarta dimensió
per dir-ho d'alguna manera
hi ha unes coses
és una pel·lícula
misteriosa
quan hem parlat
abans de Hamas
hi ha misteri
tenim que dir
que
la pel·lícula
Dreyer
en diversos moments
fa una composició
que és pictòrica
també es podria parlar
de Vermeer
en què també hi ha
molta
sintonia
amb alguns quadres
de Vermeer
i fins i tot
Rembrandt
és que
ja està mondriant
és que
era un home
d'una cultura
bastíssima
sens dubte
i naturalment
impregnava
les seves pel·lícules
d'aquests detalls
que a vegades
poden passar
desapercebuts
però aquí
per exemple
per mi
hi ha una escena
que és extraordinària
tenim
el mirall
tenim
dos canelobres
entre Gertrude
encén un canelobre
a través del mirall
pel davant del mirall
encén l'altre
hi ha
una transició
en què
hi ha uns diàlegs
i tanca l'escena
apagant
els canelobres
i un detall
Gertrude
va sempre de blanc
i en aquesta escena
del mirall
va de negre
va de negre
jo
de cop i volta
he descobert
i confesso
que és una reflexió
que faig
molt recentment
Vampir
semblava que fos
un film
illa
dins de la trajectòria
de Dreyer
en tant que tracta
de vampir
i evidentment
és un conte
feèric
però és que
aquesta cosa
feèrica
aquesta cosa
misteriosa
i que connecta
una mica
amb l'ultramont
per dir-ho d'alguna manera
està a totes les pel·lícules
de fet
i Gertrude
que de fet
està tractat
un tema marital
en el fons
a través d'escenes
com aquesta del mirall
és que el mirall
és el mirall màgic
és la quarta dimensió
i ara que toquem
lo màgic
és el moment
de dir
bona tarda
bona tarda
Anastasi
ja veus
ja veus com estem
estem
estudiant
la màgia
d'aquest gran creador
d'imatges
i de sensacions
que era Dreyer
què ens pots aportar
tu
en aquell camp
màgic
realment és un atribut
que no se'n correspon
però
doctes
que es diu en català
ben dit
doctes
ho sou molt vist
escoltats per la ràdio
i amb la distància
diguem
aquesta que et dona
el fet de no veure-us
directament
a mi m'he donat una sensació
que estàveu afinant avui
d'una manera
absolutament genial
o sigui
de ben estar entrant
en la pel·lícula
molt bé
jo em queda poc
a part que ens queda
poc temps
per passar
avui tindrem
intentarem fer
diverses seccions
crec que avui
no?
principalment
però ja saps que això
el programa es titula
cinema sense condicions
és a dir
és el teu moment
no, no, no
sense condicions
no, més que tant
perquè jo
realment la pel·lícula
l'he vista
recordar
vaig recordar
que avui
jo sempre recordo
més les pel·lícules
i en aquest cas
em semblava recordar
que va viure
el cinema Arcàdio
del carrer Torset
però
la realitat
és que vaig consultar
aquí et puc dir una cosa
aquesta pel·lícula
aquesta pel·lícula
va ser estrenada
el 24 de novembre
de 1969
a l'Alexis
i a Madrid
i a Madrid
no es va estrenar
fins al 70
i recordem
que és del 64
és a dir
el que ha dit
abans l'Ignasi
demostra
també
tenint en compte
que
el nostre
país gran
Espanya
té des de fa molts anys
i també llavors
un festival
que és
el Festival de Cinema
de Valladolid
que
durant molts anys
se'l va
tillar
de
de religiós
exacte
és a dir
que
tot i amb aquest factor
5 anys
vam trigar
a poder veure
Gertrude
sí senyor
i Dies Ira
que l'havíem vist
l'any anterior
el 69
no
la temporada anterior
a Barcelona
es va estrenar
Dies Ira
imagino que és del 43
vull dir que
realment
bé
en definitiva
que jo aquell noi
de 20 anys
que va entrar
a la sala
d'Alexis 143
sí
he descobert
veient l'art
i la pel·lícula
que aquell noi
era molt diferent
de la persona
que soc ara
realment
perquè
jo recordo
que la pel·lícula
em va tocar molt
em va tocar molt
profundament
em havia tocat molt
en el seu dia
Ordet
l'Ordet
per mi és
per mi
si que és la pel·lícula
per mi
millor
de Dreyer
posa una opinió
totalment personal
és el per mi
per davant
i recordeu que
Ordet
vol dir la paraula
que ara
per un moment
parlava de l'importància
que li he concedit
a Dreyer
efectivament
és cap dalt
en Dreyer
la paraula
és cap dalt
en un dels pel·língols
més importants
que fa
es diu
la paraula
i una de les condicions
del cinema
fantàstic
precisament
és jugar
amb l'ambigüitat
i a Ordet
que no és una
película fantàstica
evidentment
queda l'ambigüitat
de si veritablement
el fill
té aquests poders
d'aquesta dimensió
pràcticament
de Jesucrist
o no
en qualsevol cas
hi ha miracle
en qualsevol cas
hi ha miracle
en qualsevol cas
hi ha miracle
però potser no és un miracle
a veure si ens expliquem
no?
va, va, va
potser que el senyor
estava dormint
simplement
no, vull dir que
realment
jo recordo que
el record que vaig tenir
quan em vau dir
l'altre dia
farem gert
vaig dir
ostres, que bé
quin record més excel·lent
que tinc de la pel·lícula
si em arribeu a dir
que exactament
no ho sap dir
però recordava
que la història d'amor
aquest amor
que hi ha en aquesta dona
tan peculiar
i aquesta necessitat d'amor
més obviat
que hi ha en aquesta dona
tan peculiar
jo recordo
sí, perquè
perquè és una reivindicació
en aquells moments
1964
de l'amor eròtic
de l'amor possessiu
o sigui
no és aquell amor romàntic
i tal
que podríem dir
que se li atribueix
a la dona
no, no, no
aquí
és un amor
que demanava
com ha comentat
l'Ignasi
demanava
exigia
una correspondència
i si no
i si no
saltava
per sobre
i seguia
buscant
ella
aquest amor
evidentment
eròtic
sí
en tant que
hi ha una escena
en la que es veu
el compositor
com se'n va
cap a l'habitació
del costat
on imaginem
que Gertrud
s'ha despullat
però jo crec que
és físic
completament d'acord
però jo crec que
és total
el que vol la dona
és un amor
total
físic
sí senyor
físic
i mental
de cintoria espiritual
també
cinematogràficament parlant
aquesta escena
és un fort de camp
extraordinari
i d'una intensitat
perquè
hi ha l'ombra
hi ha l'ombra
d'ella
hi ha l'ombra
hi ha l'ombra
projectada a la paret
una escena fantàstica
no home
l'aposta en l'escena
és impressionant
tot està realment
al nivell
que estava vivint
i jo estic totalment d'acord
d'una manera
objectiva
i mental
d'acord amb vosaltres
el que em va passar
amb la pel·lícula
és que tota aquella cosa
juvenil
que vaig tenir en 20 anys
que la pel·lícula
em va realment
encendre
internament
i alguna cosa
es va encendre
dintre
el que va dir
mira
jo connecto
aquest sentiment
és un sentiment
jo recordo
aquest sentiment
ho recordo
del que vaig tenir
connectar amb aquesta dona
em vaig sentir molt estrany
perquè estic connectant
amb aquesta dona
i no connecto
un cap dels homes
que té el voltant
i a cap i amb ella
l'entenc
però tot això
ara
no solament
no m'ha passat
i és molt més fredament
sinó que
en aquest cas
el distanciament
que utilitzadreia
aquest hieratisme
diguem
que utilitzadreia
en la realització
aquesta vegada
m'ha distanciat
de veritat
molt de la pel·lícula
a mi m'ha costat
jo no sé si m'estic tornant
estic veient
potser massa sèries
Ignasi
jo no ets un gran amic
de sèries
potser et diràs això
però jo hauria d'animar
la gent
que veiessin
totes les pel·lícules
de l'escapament
perquè totes
és a la pena
i aquesta segur
que val la pena
i molt
el que passa
és que a mi
m'ha costat
aquesta vegada
bastant
és a dir
l'Araia
però l'Araia
s'ha de donar
l'Araia
amb una distància
que és la mateixa
amb la que dèiem
em proposava el tema
és a dir
no tant pel hieratisme
no solament
sinó per tot plegat
és a dir
ja estava com si
la llegís
literàriament
ja no veient-la
com representada
del teatre
que és pel que va néixer
aquesta obra
sinó
és com se l'estigui aquí
llegint realment
perquè
hi ha un moment
que em quedava
exclusivament amb el text
i escoltar el text
sens dubte
sí, sí
és que és vital
doncs escolta
has connectat
amb la pretensió
màxima
de treure-la
és vital
el text
és vital
mira, hi ha un moment
en què el marit
el marit li diu
amb ella
escolta
si has
diu
tu t'agradaries
ser la dona
del proper primer ministre
no
del ministre
diu
de qui m'estàs parlant
no, no soc jo
diu
ja
i què
i què
i ell
més endavant
li diu
escolta
però
quan ella
li diu
que pensa deixar-lo
i que
se'n va al teatre
a veure Fidelio
i en realitat
el que va ser
trobar-se
al pis
de la man
ell
diu
i Fidelio
diu
sí
bueno
a veure
aquí
vull
fer
un parèntesi
per dir una cosa
Fidelio
surt també
a
Eishwag
de
de
Kubrick
és el testament
cinematogràfic
de Kubrick
i també
planteja
una història
que té
els seus punts
de contacte
amb aquesta
una dona
forta
una dona
que al final
li diu
al seu marit
quan el marit
li diu
després de totes les voltes
que ha fet per la vida
el marit
li diu
i ara què fem
diu
el que hem de fer
és anar cap a casa
i fotre un polvo
bé
o sigui
amb això
et diu
tot
el que és
el marit
el que vol
és
mantenir la dona
per la imatge
efectivament
fins i tot
està disposat
a que vagi
amb la man
però el que no vol
és que es divorci
d'ell
efectivament
allà
allà
allà
seria la Nicole Kidman
la dona
del doctor
famós
i aquí
ella seria
la dona
del primer ministre
i estaria
amb els actes
importants
etc
i no
aquestes dues
dones
no van per aquí
i aquests dos
dos grans
creadors
han tancat
el seu cinema
amb aquest
amb aquest dos tipus
de pel·lícules
i ara que has dit
això de Fidelio
la pel·lícula
evidentment
té diverses
referències
enigmàtiques
te recordes
que ella parla
o se'n recordeu
que ella parla
en un determinat
moment
que ha somiat
que corria
nua
empaitada
per gossos
és molt bona
aquesta
i surt el quadre
després resulta
que veu un tapiu
i surt el quadre
bé
tots sabeu
que això
està a la cinquera
jornada
del Decameron
de Boccaccio
i que
tres de les quatre
taules
que va pintar
amb Botticelli
estan al Prado
de la història
de
Nastasio
de Glionesti
bé
per què
m'entretenc amb això
perquè la història
aquesta del Decameron
és
que el Nastasio
està molt afligit
perquè la seva estimada
no el vol
de fet no es vol
caçar amb ell
i ell
va pel bosc
i veu
fantasmes
veu una dona
nua
empaitada
per gossos
i després
el seu senyor
també
evidentment
que té
un des...
està enfadat
perquè la dona
de fet no volia
estar amb ell
va a rere
i deixa
a cavall
i permet
que els gossos
es mengin
a la dona
en qüestió
és com una...
evidentment
aleshores
Nastasio
li diu
el que ha vist
a la seva
promesa
que no el vol
i la seva promesa
accedeix
a caçar-se
per por
que el Nastasio
faci el mateix
per tant
és com una mena
de joc
de...
és somiat
amb que
se m'intentava
llogar
se m'intentava
apressar
i Dreyer
en la pel·lícula
li explica a Gertrude
què és el que ha somiat
Gertrude
es despulla
davant dels quatre mans
perquè
en realitat
no són tres
és
primer
el poeta
que no sap
per on va
segon
el polític
l'advocat polític
que té molt clar
per on va
però li surt malament
després
el pianista
el pianista
que és un tast
un tast a ulletes
és un tarabana
o sigui
no li diu res
i quan veu que ella va en sèrio
diu
hòstia
disculpa
però és que jo tinc
tinc una noia
que
desgraciadament
està aprenyada
sí
aquí tenim l'acompanyament musical
del món
el pianista
que per cert
va ser el seu
va ser el seu company
no em sentiu
i el pianista
que per cert
va ser el seu
el seu company
en la vida real
no
el pianista
crec que va ser el company
no no
el poeta
el seu marit
va ser
el marit
de la nina
sí
sí
sí
l'Ebert Road
és el que fa
l'Ebert Road
fa de Liedman
que era
era
no trobaven
l'actriu
per fer de Gertrude
perquè les dues actrius
d'anesses
que
a les quals
doncs
Dreyer
els va demanar
de ser Gertrude
no van voler
es van espantar
del guió i de tot
i al final
l'Ebert Road
va proposar
la Nina
Pence Road
que fins
aquell moment
només havia fet
pràcticament teatre
havia participat
en una pel·lícula
però d'una manera
molt secundària
i la Nina
Pence Road
tenia il·lusió
perquè pensava
que això
la catapultaria
la fama
i va ser tot
el contrari
la va ensorrar
aquesta dona
és una pel·lícula
difícil
aquesta dona
s'acaba
s'acaba semblant
al seu personatge
acaba separant-se
del marit
i acaba fent
el que fa
la Gertrude
tancar-se
en una casa
i passar del món
no és la primera
abans que comentàveu
abans que comentàveu
l'afredor
i la serra aquesta inicial
que per mi
és una serra
que marca una mica
tot com serà
la resta de la pel·lícula
que és aquesta conversa
diguem-ho així
entre la parella
diguem
entre el polític
el perpès polític
i ella
realment
hi ha un moment
que fins que no es trenca
que ella es belluga
i que s'acaba seguint
a la cadira de la taula
han intercanviat els papers
que llavors ja directament
es veu que mira
a algun lloc concret
fins allí
com deies molt abans
Pep
i deies tu també Ignasi
ella
podria ser perfectament cega
és a dir
vas estar-ho veient
des d'un punt de vista
d'imaginar
que ella era cega
perquè realment
no mirava en cap moment
a cap lloc concret
no
però
no té alguna mirada perduda
té una mirada
no però tampoc
la té fixada
que esquiva
en tot moment
el defurge
us ho dic
us ho dic seriosament
vaig pensar
ostres
jo no recordo
sincerament
ho dic
això de la cegesa
em va d'allò
després
però sí que és evident
que
jo que la llegeixo
des d'aquest punt de vista
i penso
que pot donar
aquesta impressió
el que sí és evident
és que aquesta sensació
que tens
és de perfecta
i absoluta
incomoditat
i incomunicació
entre els dos
és a dir
la incomoditat
és absoluta
fins que no es tornen a mirar
a partir d'aquí
es normalitza
bé, sí, sí
no, no
és que hi ha poca cosa més
podria dir
menys que el que heu dit
ja
és que heu dit
tanta cosa
i molt bé
i per acabar
amb el símil
metafòric
que hi ha
entre el quadre
de la dona
i els gossos
els quatre gossos
diríem
són aquests tres
que he descrit
i després
hi ha un quart
que té
una actuació curta
però important
que és el metge
el metge
que li dóna
la seva adreça
de París
per si algun dia
véns a París
a l'amic
a l'amic
correcte
que al final
és el que l'acomiada
diguem
efectivament
és a dir
que està claríssim
el paral·lisme
entre ella
i els quatre gossos
que
intenten
eliminar
el que per ella
seria
l'amor pur
no?
l'última pel·lícula
jo
el màgia de bromes
la trobo interessant
la trobo interessant
i penso que
realment
la gent
l'hauria de veure
també
però
realment
sí que és cert
que l'has de mirar
amb una mirada
molt neta
i molt
fora de tot prejudici
absolutament
i pensar que
allí darrere
hi ha un obremestre
hi ha molt de pensament
hi ha molt de sensibilitat
i per tant
davant d'un obremestre
ens hem de rendir
realment
és cert
que avui en dia
les coses van d'una altra manera
i costa
veure aquest tipus de cinema
però això
és simplement una advertència
bondagosa
diguem
per part meva
res més
jo és que
jo em quedaria
actualment
dius
una obra que és del 1906
que l'any 64
ja no es va entendre
es va veure
fins i tot ridícula
perquè hi ha algunes frases
que evidentment
per el pensament d'ara
són ridícules
però és que
jo em quedaria
en què precisament
no parla
de la mort
total
en la vida
sinó que parla
de l'absència
d'amor
en la vida
clar
és que fixa't
jo insisteixo
en que
amb una sensibilitat moderna
més aviat
parla d'això
és que fixa't
el cinema
si deixem de banda
Nobel
el cinema
que es feia
per exemple
el que venia
d'amèrica
als anys 64
eren uns melodrames
que no tenien res a veure
amb això
absolutament
res a veure
clar
llavors això
havia de ser
trencador
i
de cara a l'espectador
havia de ser
rebutjable
l'única cosa
que havia de trencar
després hi ha una cosa
jo ja t'ho estic per a Mateu
perdó
perdó
perdó
sí
només una cosa
que la trobo molt important
la lentitud
la lentitud
és una característica
en l'obra de Dreyer
un recurs
que permet
assimilar
la profunditat
dels textos
i la bellesa formal
del seu cinema
és
és vital
aquesta lentitud
que a vegades
la gent recrimina
és que
aquesta
pesada
és molt lenta
no
amb Dreyer
la lentitud
té un sentit
això és
buscada
té un sentit
si entres
si entres en la pel·lícula
no es fa lenta
ni es fa avorrida
i dura pràcticament
dues hores
és que és increïble
és exactament això
si entres
no es fa lenta
no
però per exemple
jo l'única cosa
que diria
és que
respecte per exemple
a Vampir
o Ordet
o a Jean D'Arc
per exemple
els personatges
estan animats
d'una força interior
que fa que tu
t'enganxis
que t'escompte
perquè en aquest cas
la força hi és
perquè és evident
hi ha l'empoderament
i aquesta dona
amb aquest pensament
de que realment
mai ha aconseguit
tenir un home
de veritat
mai
això és molt potent
també
però és més potent
però queda més
com
no és tan vivencial
jo almenys
no l'ho he vist
d'una manera
tan directa
per això potser
m'ha sortit
una pel·lícula
en aquest sentit
que avui en dia
no en el seu dia
però avui en dia
m'ha quedat més
enllunyada
m'ha quedat més
un tema
que l'estic entenent
l'estic escoltant
també l'estic veient
i m'agrada
però no m'està
gran potser tant
com les altres
però és una opinió
totalment personal
no però jo
m'atreviria a dir
que potser
t'has situat
com a l'espectador
ideal de Dreyer
pot ser
amb aquesta sensació
d'allunyament
que tens
pot ser
pot ser
que ell busques
a mi m'agradaria
encara que siguin
30 segons
per reflexionar
sobre els escenaris
Dreyer li donava
a la paraula
el protagonisme
principal
però
els escenaris
els cuidava molt
i no teniu
la sensació
que la pel·lícula
és laberíntica
perquè agafa
un element
del pintor
del Hammershoy
agafa un element
que moltes vegades
al fons
hi ha una porta oberta
que dóna pas
a una altra habitació
no us heu fixat
que a Gertrude
molt sovint
hi ha una porta
o una habitació
rena
com la
a la qual va
per desplaudar
i de vegades
no saps
que és una cosa
característica
de Vampir
també
que de vegades
et perds
no saps
com a espectador
no domines
les habitacions
la distribució
de l'espai
és laberíntica
té un element
laberíntic
que connecta
amb aquesta voluntat
però bueno
aquest laberí
aquest laberí
si pugem cap dalt
i anem
al pensament
és realment
també
el laberí
del cap
en el que està
de la ment
en el que està
ella
com trobar
la sortida
a les seves respostes
és el que la fa
una pel·lícula
immortal
en el sentit
que és vàlida
sempre
perquè són
les grans
preguntes
de l'ésser humà
des que hi ha
ús de raó
una simple anècdota
en Dreyer
l'àvia
l'àvia adoptiva
l'àvia de la
família adoptiva
és a dir
la mare de la mare adoptiva
amb la qual Dreyer
tenia molt mal rotllo
és a dir
se venia amb el pare adoptiu
i se venia amb l'àvia
l'àvia
va introduir a Dreyer
quan era jove
allò
amb el monocult
era molt
li passava llibres
llibres d'ocultisme
fins que la família
es va
es va
assabentar
perquè clar
amb aquesta
actitud tan
absolutament
protestant
es van escandalitzar
fins i tot
alguna cosa
d'aquest
ocultisme
jo crec que
i és
en totes
les pel·lícules
de Dreyer
amb l'Empir
i amb Ordet
claríssim
és molt característic
bé
hauríem de deixar
perquè
l'hàstima
perquè
l'hem sacsejat
molt
aquesta
extraordinària obra
Gertrude
i
comentar una mica
l'actualitat
anem a veure
si comences tu
que estàs més lluny
però
igualment a prop
Anastasi
m'ho dius a mi?
ah sí
sí
jo com sabeu
jo
el cinema
i a mi
penso que acaba
la zona de demostració
pel papa
cada vegada
m'estic allunyant
més de les sales
de cinema
el qual no vol dir
que m'allunyi
el cinema
avui algú
argumentava a la televisió
i defensava
que realment
les sèries
evidentment
són cinema
això
no hi ha res
que ningú
que ho pugui negar
és evident que
el grau d'exigència
i la manera
que estem vehiculant
com les veiem
és diferent
de quan ens desplaçàvem
això
aquell Alexis 143
o aquells
xinemes
d'Alexander
d'aquella època
però
jo estic entrant
molt en aquesta dinàmica
de les sèries
i cuidar
això no evita
que d'entrada en tant
que si no
una pel·lícula
la reconegui
això està clar
però
jo ara sí que
us volia parlar
d'una sèrie
vam començar
aquest tema
de parlar de sèries
fa uns quants programes
l'any passat
a la temporada passada
i ara
reprendríem
amb una
que m'ha tocat
m'està tocant
profundament
perquè l'estic veient
i això també és bo
perquè encara estic
amb calent
en l'assumpte
estic en el capítol 4
de la temporada 1
de The Old Man
l'home vell
el vell
quasi traduiria jo
més que
l'home vell
el vell
es d'acord vell
mai més ni menys
que de Jeff Bridges
en el paper
d'un ex-agent
de la CIA
un antic oficial
diguem
que ja viu
totalment fora del circuit
diguem
és més fora del circuit
perquè
si el trobéssim
el mataria
pràcticament tothom
és a dir
que és un home de pesca
per on es pot veure
aquesta sèrie?
es pot veure
per Disney Plus
doncs això
és una sèrie
és nord-americana
com no el podem
ignorar
de suspens
jo diria
està basant
una novel·la
també novament
del Thomas Perry
i la desenvolupen
dos personatges
que són els que ativen
del tema
diguem inicialment
que són
el Jonathan Steinberg
i el Robert Levine
s'estat d'aquest any
i sembla ser
diuen
que el juny
del 22
es va pactar
aquest any mateix
que se renovaria
per una segona temporada
jo sincerament
us demanaria
que tinguéssiu
haver
si teniu Disney Channel
es potser
Disney Plus
en aquest cas
o si no
intenteu veure-la
perquè és una sèrie
que penso
molt interessant
és de
té contingut
propi
òbviament
però pot recordar
moltes bones sèries
i pel cantó bo
d'aquestes bones sèries
està dirigit
aquests capítols
per
quatre realitzadors
o sigui
hi ha
dos realitzadors
tres realitzadors
que han dirigit
dos cad'un
i una noia
que ha dirigit
un sol episodi
d'aquesta temporada
inicial
que és de vuit
episodis
per tant
dos
quatre
sis
i sempre dos
set episodis
llavors
tots ells
tenen una gran
això es nota
no són
noietts
que comencen
sinó que són
realment realitzadors
que tenen
una bona carrera
ja
amb moltes
altres sèries
abans
o bé
tenen
fins i tot
una bona carrera
i fins i tot
alguns
han dirigit
sèries mítiques
com
House
és a dir
que estem davant
d'uns realitzadors
que ja d'entrada
donen un pes
específic
important
al com
s'explica
la història
tenim uns actors
que donen
la talla
completament
Jeff Bridges
amb els seus
té la mateixa
gran que jo
en realitat
té vuit mesos
menys que jo
amb els seus 73 anys
un gran actor
Jeff Bridges
un gran actor
que a més a més
té totes les coses
positiva
de l'abat
en aquest cas
afegida
que encara
segueix sent
un home
atractiu
per entendre's
que la càmera
l'estima
en John Lightgo
que no hem de dir
res
imagineu
jo soc un dels fans
de John Lightgo
l'hem vist
tots en moltes
pel·lícules
del passat
i del present
allò que se'n diu
un actor de caràcter
de caràcter
en una intervenció
de la sèrie Dexter
que va mereixer
dos capítols
fent un personatge
tremendo
horrorós
horrible com a personatge
però que
era meravellós
i després
tot d'una sèrie
un clàsting
és que
s'hi troben
dos convidats
curiosíssims
que la Jaime Abbas
que és aquesta actriu
palestina
que l'hem vista
a Succession
com la dona
del jefe
i després
també l'hem vista
a Los Limones
Los Limones
una pel·lícula antiga
ja a Palestina
i una dona
que era afançada
al seu camp
de llimoners
davant de qualsevol cosa
és una dona interessant
que surt a la pel·lícula
un poc
però que té
també un
i també trobem
milers d'anys
que Joel Gray
que és el mestre
de cerimonies
de Cabaret
que jo creia
que ja no hi era
sí home
i encara hi és
encara és
i fa un personatge
molt curiós
bé
la sèrie
el trobó
el cabaret
està extraordinari
aquest home
sí
és extraordinari
a més té una escena
que està ben bé
feta a mida
per ell
i ho he dit
la reflexió
d'un director
que pot agradar
més o menys
que és Tom Ford
amb Animales Nocturnos
hi ha moments
que recorden
alguna escena
de la pel·lícula
recorda
el Tom Ford
de la bestialitat
que era
la pel·lícula
que hi ha
d'Animales Nocturnos
que recorda
una pel·lícula
em va impactar molt
recorda temàticament
si volien ser temes
dels germans Coen
volia perfectament
ser la pel·lícula
nascuda
d'un d'aquests temes
que troben
de tant en tant
els Coen
a partir del Le Boschi
sí
potser no
la que més
però
totes elles
s'estan animades
d'una mena
de
ostres
què passaria
si
i llavors aquí
imaginar
un supòsit
realment
molt peculiar
és a dir
inventar històries
realment molt
recargolades
i aquesta
ho té
aquest component
també veu
d'una estètica
curiosament
moderna
perquè
és una estètica
coreana
quasi
m'ha recordat molt
alguna cosa
a nivell de llum
a nivell d'il·luminació
a nivell
de la mateixa
violència que hi ha
em recordaria
en moments
algun aspecte
dels coreanes
o fins i tot
a Old Boy
del Parc Sang-Wook
és a dir
l'Old Man
de Old Boy
a Old Man
a Old Man
hi ha alguna cosa
d'això
i després
podríem parlar
que demà
que s'assembla
a Homeland
o també
té alguna cosa
de realització
i la manera
de portar
la intriga
de Breaking Bad
o d'Ozark
bé
per donar referències
a la gent
semblant d'una sèrie
que connecta
amb bones sèries
de consum
òbviament
hi ha altres set bones sèries
que no són tant
de consum
però
de consum
i per tant
jo l'aconsellaria
de veritat
em falten encara
aquests dos o tres capítols
i la temporada que ve
si aquesta
no em de set
al final
la seguiré veient
segur
doncs aquí queda la recomanació
pels nostres agents
The Old Boy
no The Old Man
The Old Man
perdó
The Old Man
ara li passo la paraula
a l'Ignasi
perquè tenia preparada
una pel·lícula
que és d'estrena
una pel·lícula d'acció
una pel·lícula moderna
i
digue'ns
digue'ns algo sobre això
molt ràpidament
molt ràpidament
està a punt d'estrenar-se
una pel·lícula
que es diu
Fall
Caiguda
està dirigida
per Scott Mann
que és un realitzador
que a veure
que segurament
no
no
no
no és cap referència
d'una manera directa
tot i que hi ha
tres pel·lícules
com a mínim
que han tingut
el seu ressò
el golpe del siglo
el 2015
amb el Robert
De Niro
i la Gina
Carano
que és aquesta actriu
tan musculosa
ella
l'última jugada
totes dues
amb Dave Bautista
que també és un actor
musculós
i potent
que es va provocant
i després
el gran torneo
a veure
pel·lícules d'acció
de molt detrets
i tal
de molt anabolitzant
exacte
justa
molt bé
és la definició
bé
The Fall
a veure
és un pel·lículin
però
hi trobo
una cosa
molt interessant
que si
és com anar
a una muntanya russa
perquè és
el cinema
si és capaç
de transmetre
emocions
intensament
jo trobo
que triomfa
també
és a dir
ens podem anar
d'un trailer
a una pel·lícula
que sigui com
el Cinerama
vull dir que
ens provoca
emocions
si t'atrapa
i no et deixa anar
a veure
són dues noies
que han perdut
un noi
en una escalada
d'aquestes impossibles
amb una paret de muntanya
el noi
mora
que per cert
és un començament
que s'assembla molt
al de
Máximo Riesgo
una pel·lícula
molt bona
per mi
sobretot
l'inici
és espectacular
és una pel·lícula
d'aquestes
de muntanya
d'acció
que la trobo
molt ben feta
és una molt bona
pel·lícula d'acció
i sobretot
a l'inici
és absolutament
de vertigen
i jo crec que
Fou
el que busca
és això
aquestes dues noies
mesos després
de la pèrdua
sobretot
perquè és el marit
d'una d'elles
se'n van
l'altra noia
que també es veu
que havia tingut
un afert secret
amb el noi
i en qüestió
que s'ha mort
i convèncer
la noia
que ha perdut el marit
i totes dues
se'n van escalar
una torre
de ràdio
que només et dic
que té 600 metres
es veu
que aquesta torre
de ràdio
és la més alta
del món
la de la pel·lícula
és diferent
a la real
però totes dues
representen
que passen
a Califòrnia
al desert
de Mojave
tan famós
per Apple
perquè un dels seus
programes
o sistemes operatius
es diu Mojave
precisament
bé
la qüestió
és que se'n van
cap allà
i pugen
la torre
aquesta torre
està en molt mal estat
total
que perden l'escala
l'escala es trenca
i es queden penjades
a dalt de tot
la manera en com
està filmada
evidentment que té
trampeta
en el sentit
que per exemple
es veu que
dalt d'una muntanya
van fer la part final
de la torre
lo suficient
com per posar
les dues actrius
i amb càmeres
amb dron
anar girant
doncs
donar aquesta sensació
de vertigen
que veritablement
ja diversos moments
semblaria
et dius
home
com es manté
una pel·lícula d'or i mitja
simplement en dues noies
que es queden penjades
dalt d'una torre
i ningú els hi fa cas
tenen un dron
tenen fins i tot
una bengala
però només una
i ningú ho veu
i es queden allà soles
com s'ho fan
i intenten
evidentment
anar sobrevisquent
perquè una d'elles
ha perdut la motxilla
amb aigua
que ha caigut
però no al buit
sinó que s'ha quedat
en unes centenes
de més a baix
intenten rescatar-ho
en fi
van passant diverses coses
la pel·lícula
la veritat
és que des d'aquest punt de vista
si acceptem
el que és aquest joc
és de vertigen
i genera
de veritat
moments
d'una angoixa
important
ara bé
hi ha
un truquet
postmodern
que no citaré
per no
trencar
la guitarra
de la gent
però que
ai
acabo de picar
però que
certament
malmet
un guió
que encara que simple
té uns moments
d'intriga
i d'atenció
molt efectiu
si no fos
per aquest moment
postmodern
absolutament
tret de la màniga
i que envia
una mica
a Norris
el que fins aquell moment
s'ha aconseguit
però en fi
suficient
com per anar-la a veure
aquí queda
la recomanació
de Fol
estem acabant
el programa
tinc dues coses
per dir
una d'elles
és que aquesta setmana
a l'equip
al complert
de
Cinema Sense Condicions
hem tingut
la joia
de visitar
i compartir
un dia
amb Tomàs Pladevall
el director
de Fotografia
Premi
Últim Premi
Gaudí d'Honor
Miquel Porter
Premi també
de Cinematografia
hem tingut
una llarga conversa
amb ell
que
l'amica
Anastasi
està
amb tasques
de
composició
i ajustament
com a bon
muntador
com a bon
muntador
que és
i que
oportunament
ja us avisarem
i us la passarem
amb una o dues sessions
segons
la durada final
que quedi
amb el muntatge
això per una banda
la nostra gratitud
immensa
per l'estona
fabulosa
que vam poder
passar
amb en Tomàs
i per una altra
dir-vos que la setmana que ve
el dimarts
cau entre el dilluns
i el dimecres
com sempre
però aquesta vegada
el dimecres
és festiu
i nosaltres
havíem pensat
que podríem fer
tots plegats
oients
i els que fem el programa
podríem donar-nos el gust
de fer el pont
i celebrar una miqueta
la tardor aquesta
tan bonica
que tenim a sobre
sobretot
perquè les tardor
baixen
el que vosaltres digueu
jo encantat de fer-ho
és a dir
que ens veurem
la setmana següent
perfecte
ho deixem aquí
molt bona nit
moltes gràcies
a tots
per escoltar-nos
i que passis
una bona setmana
també
i un bon pont
lluna
gràcies
Anastasi
sí
bona nit
també
i que ja ens anem veient
Ignasi
encantat
fins a la propera
un plaer estar amb vosaltres
bona nit
bona nit