Cinema sense condicions.
Mirando al mar, genial. Tú sabes cuál es mi dolor. Ay, por favor, dame calor. Alba, canta tú. Canta tú, Alba. Y una espina se...
Esto forma parte de ese proceso de intentar comprenderle a él, comprender su manera de vivir y su manera de morir.
Bona tarda, amigues i amics. Un dimarts més des de Ràdio d'Esvern, Cinema Sense Condicions, amb aquesta introducció que està feta a través d'uns moments de l'inici de la pel·lícula Flores per a Antonio, que van dirigir l'Isaac i la Cuesta i l'Helena Molina.
i en la que podem sentir la veu d'Alba Flores, que és la filla d'Antonio Flores, que quan ella ha arribat a l'edat en què va morir el seu pare, 33 anys,
ha decidit obrir-se i obrir-se en diversos sentits. És a dir, obrir-se cap a l'interior per repescar algunes coses que, per mort de l'edat, ella tenia vuit anys quan va morir el seu pare, i, per altra banda, per l'esposa aquelles de...
com potser les respostes que podia trobar i llavors ha esperat un temps prudencial i ara ha estat el moment per ella i Doni i efectivament amb l'acompanyament tècnic d'Helena Molina i de l'Isaac i la Cuesta han fet una pel·lícula, un documental
molt entrenable, que us el recomanem, Flores per Antonio. Abans d'entrar en matèria, perquè la pel·lícula serà objecte de comentari amb l'Anastasi i amb mi, comencem pel principi, com sempre, i diguem ja que aquest és el darrer programa de la temporada. I el fem als controls, el Jan Hernández. Bona tarda, Jan.
Molt bona tarda, com esteu? Molt bé, molt bé. Ha estat una setmana que hi ha hagut focs artificials i, bé, amb algunes víctimes esportives al centre del País Veí, cosa que sempre ens fa feliços. Aquí ens fa feliços. Bé ho has dit.
I deixant de banda això, segueixes enfrescat amb la temàtica dels estudis o t'has pogut desviar cap a alguna... Mira, m'he pogut desviar i he tornat a veure'm la saga de Harry Potter. Ah. Que m'agradava molt de petit, però feia molts anys que no la veia i m'ha agradat tornar-ho a veure. Hi havia moltes coses que de petit no me'n recordava. Sí. I va bé també repetir pel·lícules que sempre t'han agradat.
Això és com llibres, un llibre que t'agrada i tal, de tant en tant tens ganes de tornar-hi. Quan te n'oblides una mica... I també diré una cosa, amb l'experiència dels anys que han transcorregut, generalment hi veus coses que abans a la millor no les havies atrapat. I et torna a enganxar, exacte.
Molt bé. Jo me les vaig haver d'enpassar totes perquè en un moment determinat tenia una parella amb un nen en edat de merecer. O sigui, anem a veure les pel·lícules. I jo que no les hauria vist mai, aquestes pel·lícules, perquè és un tipus de cine que em costa una mica a mi. Doncs realment me les vaig d'enpassar totes realment.
Molt bé, Anastasi, com has tingut la setmana, tu? Molt bé, hem estat amb uns amics recollint olives, que és una cosa que tu ja saps que és, això. Ah, i tant, sí. El meu poble és... És urbà. És principalment productor d'oli. Sí, sí, per això. Jo no en soc... Tinc un amic que té un petit camp amb 50 i escaig d'olives.
d'Oliveres, i sí, sí, hem estat collint olives, ajudar-lo a collir olives, bàsicament, i un parell de dies allà a la terra de Tarol, perquè realment està a Tarol, d'Oliverà. Molt bé. I molt bé, molt bé. O sigui que, bueno, diferent d'altres setmanes, diguem una setmana més divertida i diferent. Estupendo.
I per part meva, dir-vos que també he tingut una setmana més que acceptable, i ara, amb la il·lusió d'aquesta setmana, a partir del divendres, ens anem sis dies al poble. Sóc de Ciutadilla, la Vall del Corp, comarca d'Urgell, Limítrof amb la Conca de Barberà.
Molt bé, dit això, i abans d'iniciar el programa, us volem agrair la fidelitat a Ràdio Desvent i a Cinema Sense Condicions durant tot l'any. També volem aprofitar aquesta nit per desitjar-vos a tots i a totes molt bones festes de Nadal, Cap d'Any i Reis. Recomanem anar al cinema sempre, perquè sempre hi ha bones pel·lícules per veure.
I quan parlem d'havore ens referim en cinema, en sala.
Nosaltres aquests últims dies hem estat ja parlant-vos fent la crítica o la crònica d'algunes d'elles, però ara, a tall només de recordatori, enumereus-en unes quantes que estan en cartellera i altres que s'estrenen entre la setmana que ve i l'altra, abans de Nadal. És a dir, aquest repàs seria Una batalla tras otra, de Paul Thomas Anderson, que encara es pot veure...
I aquí n'hem parlat i l'hem deixat molt bé perquè realment ens sembla una pel·lícula extraordinària. «Frankenstein», de Guillermo del Toro, el mateix podem dir. «Valor sentimental», de Joaquim Trier, que també és una pel·lícula molt interessant. «Bugonia», de Yorgos Lántimos, que també en vam parlar.
És una altra pel·lícula amb la línia d'aquest director grec, que és un dels importants del panorama mundial en aquest moment. Un documental espanyol fet per un director d'aquí,
que és Guillermo Galoe, que es diu Ciudad Sin Sueño. Curiosament, la Ciudad Sin Sueño és un barri marginal de la Canyada Real de Madrid. És un documental extraordinari que m'agradaria que el vegessis, Anastasi, perquè jo crec que és una troballa. Sí, vaig a notar-me'l la setmana passada i penso una segona.
Llavors, no l'hem vist perquè encara no l'han estrenat, Father Mother, Sister Brother, de Jim Jarmus, que apunta a una pel·lícula important dintre de la filmografia de Jim Jarmus. En plan de recomanació per la família, Avatar, foc i cendra, de James Cameron, que és una pel·lícula més de la saga d'Avatar.
Després tenim un documental de tipus polític, polític barra econòmic barra corrupció, que es titula Papeles d'Arturo Montenegro. És una pel·lícula panamenya i aquests papeles no són altres que el 2100 es va descobrir l'afer dels Papeles de Panamà.
I d'això va. És una pel·lícula que està feta a la forma de tríler americà i està molt ben interpretada i manté l'interès i l'atenció tota l'hora i mitja que dure.
Després tenim una pel·lícula que no s'ha estrenat encara aquí, de Judit Coll, la directora de l'Acadèmia de Cinema Català, que és títol La Frontera. A veure, no podem avançar res d'ella perquè no l'hem vist, però en principi ens sembla que pot ser interessant de veure quan s'estreni.
Per una altra banda, hi ha una altra que tampoc l'hem vist perquè encara no s'ha estrenat, que és Hamnet, de Chloe Zhao. Chloe Zhao és una directora que aquesta ja n'hem parlat d'ella diverses vegades i sembla que aquí fa una recreació de la vida amorosa de Shakespeare i pel que diuen se'n surt prou bé i a més a més compte amb tres actors i actrius que es defensen fantàsticament.
Esperem que superi aquella frase que es diu sempre quan hi ha una novel·la que precedeix la pel·lícula, que superi la novel·la. És molt difícil. En aquest cas et diria que és pràcticament impossible superar la novel·la en les virtuts que té la novel·la. L'has exercit la novel·la? Sí, sí. Pot tenir, sí. És que és una escritura d'altíssim nivell, llavors, esclar.
Això no hi serà. Pot haver altres coses que cinematòricament tinguin interès. Clar, és que hi ha les localitzacions, la imatge, la interpretació, la forma de quins aspectes ressaltar dels personatges. Clar, no, no, això sí. No, no, no, té la llibertat de poder. Llavors, una altra és la que parlarem avui, Flores para Antonio, que ja des d'aquí ja la recomanem. Sí.
Hi ha una altra de tipus familiar que no l'he vist jo, tu suposo que tampoc, que és Wicked. No. Aquesta m'han parlat molt bé els que l'han vist perquè precisament tenen fills o nets i han anat a acompanyar-los i és una pel·lícula que està força bé.
Us recomano que repesqueu, si no l'heu vist, perquè en algun cine encara la programen en alguna sessió, Sirat, d'Oliver Laxe. És molt bona pel·lícula i hi ha molt bones sintonies de cara a que sigui escollida per participar entre les cinc estrangeres que aniran per l'Òscar a la millor pel·lícula estranger.
De moment he començat a fer les primeres passes ja per veure amb aquest, encara no als Òscars, però sí que en l'anterior, i comença... El Globus d'Or de moment va com a millor pel·lícula i... I amb efectes sonors, amb so. I com amb so. Algo del so. So o música, sí. No, crec que és més el del so que destaca. És que té un so... És que té un so molt especial, molt espectacular. Sí, sí, sí.
Un altre, que tampoc s'ha estrenat encara, però que també sembla que pinta molt bé, és Nouvelle Bach de Richard Liedlake, que també és un director molt interessant.
Una altra, que aquesta sí que no s'ha estrenat encara, s'ha estrenat segurament d'aquí 15 dies, però jo l'he vist perquè la van fer al festival, precisament va ser la pel·lícula de Cloenda del festival, l'Alternativa, i em va agradar força, és Continental 25 de Radujud.
una pel·lícula que em sembla que de passada la vam comentar parlant del festival i per últim una que també vaig veure a l'alternativa que em va semblar que estava molt bé que és Ariel de Lois Patiño Ariel s'estrena la setmana que ve el divendres, no aquest, el que ve i bueno, fins aquí una curta recomanació
Com sempre, no vull tancar aquestes recomanacions sense dir-vos que teniu a la vostra disposició la programació a través d'internet, anant a www.filmotecacatalunya.cat i també a Instagram i Instagram.
a Facebook. En qualsevol d'aquests llocs podeu anar i trobareu la proposta que hi ha a la Filmoteca de dimarts a diumenge de cada setmana, que sempre és una barreja de passat, present i no diria de futur, però algunes coses realment molt actuals del panorama del cinema mundial.
Res més. Amb això, doncs, ara tornem al principi i dir-vos que la música que hem encetat era de la banda sonora de Flores per Antonio 2025 d'Isaqui la Cuesta i Helena Molina i que la banda sonora, en bona part, és tota de la família Flores
Antonio, Lola, Lolita, Rosario, Alba, però sobretot aquí se li atribueix a Alba Flores i a Sílvia Pérez Cruz. Sí, sí.
No sé massa per què, eh? La Sílvia no acabo d'entendre-ho. No hem estat en l'intringulis de la construcció del tema, però no ho acabo d'entendre massa. La Sílvia és que te la pots trobar... O sigui, canta l'Escolonia Montserrat i surt la Sílvia... No, no, però és com que la pel·lícula hi té poca presència, perquè té aquell moment que canta pràcticament a l'hora que l'alba i no es detecta la veu d'una i de l'altra.
Jo no recordo cap altre moment que la Sílvia tingui una presència. És possible que darrere de la postproducció de la pel·lícula hagi dit la seva i hagi introduït alguna cosa, però en principi... A mi el paper de la Sílvia i la pel·lícula és de les coses que no vaig acabar entendre. No és que m'hi ha agradat o no, és que no el vaig acabar d'interpretar. Sembla una mica allò com un agraïment. Sí, pot ser. Són amigues, segurament. Amb l'Alba és possible. Són amigues amb l'Alba. Són amics amb l'Isaqui. Amb l'Isaqui.
i potser també ho són amb la Helena Molina, que no li conec tant a les amistats, però a l'Issaqui sí que pot dir que sí. Jo durant molt temps amb la Sílvia, el meu documental de l'Anna Maria Moix, saps que tanca pràcticament la pel·lícula, i a mi en aquell moment m'agradava molt la Sílvia. Després
sincerament, estem a una ràdio lliure, m'ha anat cansant una miqueta, diguem-ne, la Sílvia. No crec que estigui fent-ho pitjor, simplement potser és que l'hem escoltat molt i que a vegades hi ha una manera de fer que ella no canvia tant. És a dir, així com la nostra amiga Rosalia fa uns canvis absolutament espectaculars en un alt terreny de música,
Doncs, bé, ell ha anat seguint un camí molt similar sempre. I això pot, no dic que passi a tothom, però pot arribar a cansar una mica. És l'únic que havia de comentar. Jo m'afegeixo amb aquesta impressió que tens tu i també coincideixo amb dir que hi ha hagut alguna cosa d'ella puntual que m'ha agradat i força, però que hi ha una mica...
Com ho diria jo, de manera ment musical, amb allò de em sento bé, amb això, una pinzellada flamenca per recordar el papa, una pinzellada de lo català perquè estem aquí i no em vull perdre jo si es fa alguna cosa. Una zona de confort, una zona de confort.
Algo d'això. I que canta bé. És evident que canta bé. No hem de dir ara, descobrir que la Silvia té una veu maca i que era interessant. Però ja diem, comparació, Rosalia, em pot interessar més o menys tot el que ha fet ella. Hi ha coses que m'interessin més. A mi l'últim disc, evidentment, m'interessa. Aquí quedarem avui perquè no parlem de música, aquí parlem de cine. Però és molt més interessant. És el següent programa. És un altre programa que més endavant ens atrevirem a dir. Bé,
Jo el que sí que volia dir, després de l'aprenorat que he fotut explicant les recomanacions, és que començar el d'avui parlant de flores per a Antonio, introduint-nos tu en el documental. Sí.
Bueno, és que és difícil de discernir, de separar una cosa de l'altra, perquè realment està posat allò, me lo has puesto a huevo, és allò que dius, vam parlar a l'Alteida del que era un documental, jo vaig estar aquí fent la transcripció del programa de l'Alteida, són set fulls que vaig estar parlant, que vaig estar explicant el que per mi era la diferència i les similituds també entre un documental, una pel·lícula documental i una pel·lícula de matratxa de ficció.
i les similituds en la manera de com s'ha d'abordar com a espectador, les similituds en la manera també de com s'ha d'abordar com a persona implicada en el procés creatiu del documental, siguis el director, siguis el muntador, siguis fins i tot un càrrec com el director de fotografia. Bàsicament és cinema, tot és cinema, tant una cosa com l'altra. Si hi ha una pel·lícula, n'hi ha més, evidentment, però aquesta la tenim, que és la que hem de parlar avui,
Si hi ha una pel·lícula que demostra això i molt més del que jo l'altre dia deia, és Flores per Antonio. I amb Flores per Antonio totes aquelles pel·lícules que l'Issaki fins ara ha fet en el terreny d'arabitatge documental. Tu citaves La leyenda del tiempo, una pel·lícula que podríem comparar amb aquesta perfectament,
Fins i tot Segundo Premio també es pot comparar amb aquesta per al Tarrons. Segundo Premio també, una mica pel tractament. A veure, allí són los planetes que estan vius o els podrien reactivar en qualsevol moment. En canvi aquí, malauradament, l'Antonio ens va deixar. Aquí parla del fantasma. Però sí que hi ha un moment de fractura...
Que amb les dues històries hi és. Ah, hi és. I a més a més, és la cerca també, i ho dèiem l'altre dia, que ens recordava la pel·lícula de la Carla Simón, en el sentit que de punt de partida són pel·lícules que després les veus no tenen res a veure. Una és ficció, la de la Carla, que veu molt del documental en la manera de narrar,
hi ha moments que semblen d'elements documentals, pràcticament, i l'altre és documental, però que veu de tot. És a dir, l'Issaki és un exemple de com, deia l'altre dia, es pot utilitzar qualsevol eina en el cinema de documental. Té la llibertat, diguem, que tens en un documental per crear imatge i per crear discurs, és superior a la que podries tenir per fer qualsevol pel·lícula de ficció. Per què? Perquè, realment, a vegades la gent
Potser no sap la mecànica exacta en què es munta un documental i ho intentaré explicar perquè he pensat molt com explicar-ho bé i tranquil·lament, perquè no és fàcil. Aviam, normalment el muntador, quan munta una ficció, ja ho hem dit moltes vegades, hi ha un guió, aquest guió s'han rodat unes imatges que es corresponen amb les del guió i l'únic que ha d'anar fent, l'únic entrecomillat molt...
és anar agafant i anar seguint aquell lloc. Ara venia l'escenat aquesta mal. Haig de decidir si poso el plano primer, el primer plano, el plano mig. Si poso el plano mig, això em condiciona que el següent ja no pot ser un altre plano mig, sinó que és un plano diferent. I això, tota la llei de murs, totes les sis lleis del punt de tall, tot el que vulguis. Però tu ja tens una estructura que està en el paper i que solament seguint el paper tu acabaràs i arribaràs al final de la pel·lícula.
En un documental, normalment, encara que hi hagi guió, et diré, els estranys documentals que tenen un guió de punt de partida, mai tindrà d'entrada la profunditat de precisió que pot tenir un guió donat per a la metratxa de ficció, però tindrà elements, evidentment, que guiaran una mica... Pot parlar de... Parlarem amb la dona que va ser la dona d'Antonio i veurem com s'expressa en el sentit que ens explicarà la part que correspon a la vida que va tenir amb ell fins que van separar-se de comú acord.
En el cas de l'Alba, parlarem amb l'alba i veurem tot el procés d'ella emocional que ha viscut d'aproximar-se a la filla del pare fins al punt que al principi ella no podia ni emetre una veu, no podia cantar i acaba la pel·lícula a un concert multitudinari. I al mig l'hem vist que ja supera aquesta pel cantar.
parlarem amb la d'allò... Tu pots ser això, com aquí i jo. Però després la realitat és que tu t'has de llançar allà al mig i lidiar amb el material que et va venint i que se't tira a sobre. Que arribi material de totes bandes. Encara que sigui el que tu rodes. El que tu rodes tampoc el controles tant. Controles on ho rodes, què vols veure-hi, quina llum li poses, quins elements juguen en aquell plano... Però a partir d'aquí es pot escapar tot. I d'alguna manera positivament se t'escapa. Perquè passen coses que no estaven previstes.
Quan ja tens tot aquest material, i com tu dius molt bé, li afegeixes el material que ell afegeix en aquesta pel·lícula, el material d'arxius públics i privats. Quan dic públics, vull dir coses que són dels nodos, de coses de les televisions del moment.
Privats, de moments privats de la família, de festes personals. Que tenen molta cosa filmada. Tenen molta cosa filmada, en els casos una família privilegiada en aquest sentit. El mateix Antonio filmava molt. Clar, ell filmava molt i la seva família sortia constantment per la tele, pels eventos de tot arreu i tal. Fragments de pel·lícules de l'Antonio i d'altres en les que l'Antonio, alguns d'elles, apareixia com a protagonista o com a personatge que estava allà.
en registraments privats i íntims. Em salta enseguida l'escena del sofà amb la seva filla cantant un blues. És a dir, la nena canta un blues, és a dir, l'Antonio arrasca la guitarra un blues bàsic i deixa que la nena, de manera molt creativa, a més l'Antonio aquí demostra una gran intel·ligència emocional i musical, deixa que la nena vagi fent el seu blues personal. I, curiosament, la nena amb quina intuïció...
entra en el joc del ritme que li marca a ell. És ben bé filla del seu pare, en aquest cas estava sent realment... I clar, hi ha un orgull també de pare, que aviamment ell no manifesta, la va seguint, la va guiant... És a dir, és una escena meravellosa, una escena íntima, personal, que podíem no haver accedit mai a aquest material, perquè si no es hagués rodat, no hi seria. I per tant la poden utilitzar perquè existeix.
Imatges contemporànies, de tot horda, de tot tipus. Evocacions estilitzades. A mi hi ha un aparatge, per dir-ho d'alguna manera, evocacions poètiques, anem a dir així. Hi ha un plano que es repeteix més d'una vegada la pel·lícula, que està col·locat en uns moments precisos que són de gran emoció,
que és un marc d'una finestra, és de nit a fora, i l'Antonio apareix des del mic a la foscor i pam, queda emmarcat com si fos un quadre dintre d'aquell marc d'aquella finestra. A mi és una imatge que quan apareix cada vegada em va posar la pell de gallina. Està col·locada tan ben col·locada al lloc que toca, té tant sentit, es carrega de tant sentit, que agafa una força, esclar, brutal.
Tot això porta per explicar després una cosa, que és, en què es troba, doncs, la persona que ha de muntar la pel·lícula? En aquest cas, la Helena, el propi Isaki, que també devia córrer per allà, o l'Alba, amb el que hagi pogut aportar ella també, fins i tot en el propi moment del muntatge. Però el muntatge és una elecció molt... Aquí consten com a muntadores, Maman Diaz...
i Alicia González Sagón. Però jo vaig estar en una projecció en què van parlar l'Isaqui i l'Helena. I tots dos, jo crec que tots dos van estar molt al tanto del muntatge. Sobretot amb la criba de material.
Jo he sigut injust en el sentit que no he citat les dues muntadores, que efectivament ho són. Jo, com que el muntatge, si no hi ets, no saps el que ha passat allà dintre. És a dir, el muntatge, el que diuen del futbol, no? El que passa en el campo de futbol se queda en el campo de futbol. El que passa en el muntatge es queda en el muntatge. Ningú sap mai qui ha sigut el responsable màxim d'allò. A vegades la responsabilitat tu saps que quan estàs en un procés creatiu o alguna cosa...
un té una idea que d'entrada no és la bona, però allò provoca que un altre tingui la bona, i aquell finalment és el que val. Ah, i tant, i tant. Amb un diàleg d'aquest tipus, qualsevol cosa és la bona. El tema és que, esclar, amb una pel·lícula de documental et trobes bàsicament amb una cosa, i sobretot una pel·lícula de documental com aquesta, que té una part convencional,
que és les entrevistes. El fet de les entrevistes amb l'Isaqui no sempre hi són en les seves pel·lícules. En aquest cas hi ha veritables entrevistes. És a dir, jo no li vull dir entrevistes, dic parlem amb una persona que ens explica això. Les parlades, diguem, amb la gent, en aquesta vegada són molt convencionals, és a dir, realment són entrevistes. Estan molt hàbilment fetes, perquè primer, estan molt ben col·locats la gent en el lloc. És a dir, el Sabina està a la dreta, sempre està allà, se'l veu ensorrat allà dintre amb la seva pròpia...
bellesa que se'l va menjant... És a dir, són panos que estan molt ben connotats a nivell de contingut. La seva exdona és potser la més freda, en el sentit que potser està retratada de la manera més convencional. Podria ser una entrevista de qualsevol pel·lícula de qualsevol altra. La trobo més maltractada, en aquest sentit. Com si tampoc tingués tan interès, el que diu. De totes formes, jo crec que ella...
A veure, la primera, pel que es va explicar en aquest col·loqui, la idea de la película sorgeix d'Alba Flores, i llavors hi ha molt respecte per les línies vermelles que pugui marcar ella, per dir-ho així, no? Com a marc en el que s'ha de construir a dins la història. Sí, sí, sí. Però jo, la Anna...
la mare d'ella i dona de l'Antonio, em sembla que està també a la producció. És possible, sí. I llavors jo crec que ha tingut cura una mica que no hi hagués un accés
Tot i que tot això també està claríssim, que ja ho va dir l'Helena Molina i ho va ratificar l'Isaqui, un dels problemes que tenien és que l'abrumadora personalitat de la Lola no es mengés la pel·lícula. Llavors, tot i que és suculent pel que ho està fent i pel que ho està muntant, posar coses de la Lola perquè és una dona que té una tirada i a més a més...
amb la quantitat de documental, o sigui, de material que hi ha d'allà, es pot muntar, ja ho deia l'Isa, que diu, és que lo de la Lola ja per si sol és una cosa, no? Després, de tota aquesta cura, jo crec que, si és veritat que està bé en producció, aquí la posen com a navilla productora. Sí, sí, en crèdit surt també, en crèdits finals.
Potser l'etapa última, a partir de quan entre ella i l'Antonio hi havia un distanciament, i ell va estar amb la fotògrafa... La fotògrafa noruega. Ara no recordem el seu nom, serem injustos, però el recordarem en algun moment. És Marian Nilsen.
Ah, exactament, té un nom a més molt tòpic. Si tu vols, Marian Nilsen és molt d'allà. Jo crec que, bueno, sempre es diu que hi havia una gran amica entre els dos. Vale, deixem-ho així. Llavors, jo crec que l'Anna Villa va també orientar una mica allò de...
Perquè, per exemple, el pescaïlla és una situació que tot diu que està veient la película i diu, cony, però com és que no diu ni una paraula el pescaïlla? Surt dos o tres moments... No, no, surt més, perquè m'ho havies dit menys. Surt més, inclús, però encara que surti, no el veus.
Queda com amagat entre la gent. Un segon o torcer pla. Surt com 8 o 2 vegades, però realment surt d'una manera que no agafa protagonisme. És comitiva. Sí, totalment. No li volen donar el pes que potser mai va arribar a tenir en aquella família, o el va arribar a tenir molt a l'inici, però quan hi ha tot el lio de la Lola, que venia d'un altre home, i el va trobar amb ell, i de moment a Gràcia tot va funcionar, però després es va desfer una mica la relació...
El plegava a ser una mica complicat. Hi ha una cosa que és molt divertida, que li vaig preguntar a l'Esa Grig, però com ho vau trobar, això? És el moment en què la Lola, una mica allò crescuda, està parlant per la tele i diu, no, bueno, quan a l'Antonio el criden a files, que ell no volia anar, i bueno, se'n va i el tio li feien fer... Clar, no tenia...
cap tipus de... ni era capo, ni era alferes. Hòstia, i el feien pencant guàrdies i això, i ella va agafar i va fer servir la seva influència. I llavors resulta que ho va explicar a la tele. Sí, ho va explicar a la tele. I ho estàvem veient a casa. La tele franquista, eh? I l'Antonio diu... Però què és esta mujer? L'hi posava amb el cul a l'aire. Es va arreglar, es va tapar i va...
Seguim amb el tema, si et sembla. Quan et muntes una pel·lícula, has d'utilitzar tot això que estem dient. Aquell material no l'has creat tu, en gran part. És un material que intueixes que et pot servir, demanes coses que et vinguin, i quan ho tens tot, comences a moure't amb aquell marasma de material, comences a moure't. Bé, et diré que, no sé si tu ho sabies, ho va dir l'Isaac i la Helena, han estat dos anys, eh?
No és una pel·lícula de molta feina. No l'han fet en quatre mesos. Solament el fet de trobar quin material segur que no faré servir i fotre'l fora. Però l'has de veure tot. I són centenars d'hores. A partir d'aquí ja tens una imatge del material que has vist. I a partir d'aquí, en una cosa que no vaig dir l'altre dia, és molt important, en el documental t'has de deixar portar per un cert automatisme. L'automatisme que té un pintor
sobretot en el món de l'abstracció, en el món de la no figuratiu pur, que hi ha l'automatisme del tras, no? O sigui, cada cop diu, jo sé que estic davant d'una tela i aquí m'està demanant que jo faci un tras amb negre sobre aquest tros de tela i el faig. I això em demana un vermell que interfereixi pel mig i li foto el vermell i tal.
Això, en el muntatge de documental, és així. És a dir, hi ha un moment que tu et mous més per al món. Què necessito explicar ara? Què m'està dient aquest personatge amb la seva veu? M'està explicant un moment del trajecte vital d'aquest home. Què és el que em representa millor aquest moment que està dient?
La pròpia persona explicant-ho és el recurs més fàcil, és a dir, estàs veient que ho diu una veu determinada i li veus la cara, però quan abans surtis d'això millor, perquè una cara, hi ha cares que sí que diuen molt bé, i cares que no diuen tant, amb la qual cosa, quan abans surtis d'això i posis un material que et digui
Allò que t'està dient aquella veu, que t'ho digui visualment, llavors aquí és on entra aquesta intuïció. Aquesta intuïció, aquest fet que vas adquirint a mesura que muntes pel·lícules, que és quan veus material dir això serà important per la pel·lícula. I et queda en el coco. I ho guardes en una caixeta, en aquest cas una caixeta de tipus digital, ho guardes i saps que estan allà.
Ara és el moment de treure això. L'Isaqui amb això i tot el seu equip de muntatge, anem a dir-ho així, han tingut una habilitat tremenda en el muntatge d'aquesta pel·lícula, com l'han tingut en altres pel·lícules del propi Isaqui. És a dir, col·locar aquells planos que una vegada són col·locats allà, sembli que tota la vida han format part d'aquest lloc. Com si ocupessin el lloc que els tocava ocupar.
I és llavors quan la pel·lícula creix. En el muntatge segur que es tenen moments de veritat per plaer quan passa això, però en l'espectador, quan després veu la pel·lícula, la successió de moments afortunats d'aquest tipus, que han col·locat en el lloc que tocava, el plano que tocava o els planos que tocaven, provoca a l'espectador una sensació de plaer, de dir...
Ostres, m'estan fent emocionar, però no d'una manera barata, sinó d'una manera realment que m'estan construint una història davant, que estic veient com es va aixecant l'edifici i m'admirat de veure com això m'està provocant una emoció permanent. Tota la pel·lícula transpire veritat.
És a dir, no hi ha impostura, no hi ha moviment detectable geogràfic, perquè aquí es parla de droga, aquí es parla de consums, de tot tipus de coses. Aquí, sense que es digui d'una forma explícita,
queda molt clar un complex de dip per part d'Antonio amb la seva mare evidentíssim i tot això es pot detectar veient el documental
És a dir, que no s'ha amagat res. No, no. Però és que, en realitat, la figura d'ell és tan diversa. I ja he viscut, clar, hem de tenir en compte que ell, des del moment que va sortir de la mare...
ja va estar sota la influència d'ella. Llavors, la seva lluita va ser sortir-se de la rumba i de la cançó típica que hi havia a la família i anar-se'n cap al rock per distanciar-se. Sí.
Curiosament, la pel·lícula té molts moments importants, però per mi hi ha dos, que són dos concerts. El concert d'homenatge a la Lola, en el que participa després d'uns mesos de desintoxicació i tal, i diu... No, no, ara ja estoy bien, ara...
i participa d'Antonio, que és entranyable. I després hi ha un altre, que és l'actual, que munta l'Alba amb tota una estiva d'amics i coneguts que es van posar voluntaris a participar-hi. Gent actual. Sí, sí, sí.
d'homenatge al pare, a l'Antonio. Aquests són dos moments molt importants. Aquests són dos concerts molt importants. Aderezados per una quantitat d'intervencions d'ell amb la guitarra sol o passejant o amb un racó. Aquest que has explicat tu, amb un sofà, ell i la filla, la filla que llavors devia tindre cinc anys o sis,
I és un moment... Aquest no té preu, no saps si plorar o no saps què fer en aquell moment, perquè realment és tan intens, està tan ben fet, i finalment és un material que no l'han creat l'Isaqui ni l'Helena. Els hi ha vingut, però la gràcia d'ells és haver-lo seleccionat mentalment i dir, escolta, això és important, i a la pel·lícula en algun moment tocarà entrar-lo.
I quan va tocar el van posar i van encertar el lloc. Perquè altres coses pots tenir sensacions d'altres pel·lícules, dius, bueno, hi ha un material interessant, el van col·locant de tant en tant, però és més aleatori, no hi ha aquesta consistència que té totes les pel·lis de l'Issaki, per mi la tenen, però aquesta també.
O sigui, té una consistència, tot el que fa, que és clar, és que havia d'estar aquí, és que això és així perquè havia de ser així. És com quan saps la Beethoven, la sisena, la cinquena, i dius, clar, és que era així, era això, però és clar, qui va haver de fer algú que fos un geni? L'Isaqui, a la seva manera, evidentment ho és, evidentment ho és. Jo crec que si és molt injust, jo mira que a l'Albert Serra li tinc, saps que hi tinc certa simpatia, tinc certes reticències, hi ha pel·lícules de l'Albert que m'ha dada més que d'altres, em falten algunes encara pel·lícules de l'Albert Serra que no he vist,
A mi quan l'altre dia algú em va dir que jo no l'última ensagallada, entre cometes, que va dir era aquesta que a part d'ell, no hi ha cap altre director a l'hictoria espanyola. El 99% no val res. Em perdonarà, però jo podria dir d'altres noms, evidentment. Però crec que no coneix bé el cinema de l'Isaque.
Perquè, a més a més, l'Albert Serra també es mou en un territori similar. No és allò que diguis, és que és un director... Tot i que són diferents, molt diferents. Però, ostres, l'Albert Serra també té aquest territori de la intuïció. Aquest territori de dir, no, no, és que això ha d'anar per aquí. A mi m'agrada l'Albert Serra. I a mi també. I em diverteix molt el seu paper, perquè tant si el vol, si és voluntari com si és involuntari, és un enfant terrible del cinema actual.
No hi ha català o espanyol. No, no, actual. Perquè ell, sempre que parla, parla del món mundial. Del món mundial, que és on se'n marca... A veure, el cinema amèricà que s'està fent ara és d'una merda. I es queda tan panxa. Bueno, aquestes són coses que són, per mi, botades que...
que ell diu, no sé fins a quin punt se les creu, potser una mica sí, però que li serveixen segurament per avançar cap a el que ell va i cap al personatge que s'està creant. Ha creat el personatge i ha de complir el de Dalí. Dalí havia creat el personatge. Ha de ser fidel a si mateix, o Bunyuel, d'una manera.
En aquest cas penso que és injust, perquè a més penso que si coneixés de veritat el cinema que estem parlant, aquesta pel·lícula en concret, o Segundo Premio, o qualsevol de l'Issaki, diria, segur que li ha d'interessar, perquè és un tipus de llenguatge similar, és un llenguatge que tot està justificat, però no justificat de cara a un públic teòric que l'ha d'aplaudir o li ha d'agradar i ha de deixar els diners d'aquí, ja no, sinó
és generós amb si mateix, perquè no és una pel·lícula que busqui això. Busca, bé, busca simplement, com tot autor, expressar-se. I l'Alberta, això ha de respectar l'Alberta. Per tant, jo crec que no s'ho pensa bé, a vegades. El dir aquest tot tothom es perd coses. A mi el que m'agrada és que 102 d'una edat similar i 102 de Banyoles...
resulten ser l'aigua i l'oli en moltes coses sí no coincideixen generalment amb res i això m'agrada perquè et permet que t'agradi un i que per altres coses també t'agradi l'altre per mi són dos referents del cinema català espanyol i mundial tots dos claríssim i més jo penso que si l'Isaqui se sap envoltar com ha fet fins ara de la gent adequada
Ell sol també pot anar pel món, però vull dir que, a més a més, té aquesta habilitat. Sí, però és que a l'Isaac li agrada molt la col·laboració. La col·laboració. Ell no té un nou per ningú i li agrada també perquè crec que està convençut que s'enriqueix compartint experiències. Cada pel·lícula, la virtut que té l'art davant d'altres activitats humanes... Veus, amb això també l'altre és radicalment oposat.
Clar, ell s'auto... Ell mateix, ell sol, ja podria viure tranquil·lament sol. No tindria necessitat de ningú més. Després és fals, perquè en realitat jo he vist una mica, i tu també ho vas veure, amb el seu equip i té un gran respecte. Aquest és el muntador teu. No, no, aquest no. Té un altre muntador. No, respecte l'equip, sí. Però de cara a fora, ell és ell i ell sol, no?
És clar, amb això, amb un documental, aquesta intuïció, aquesta capacitat de tenir una veritable epifania, d'en tant en tant, de dir, ostres, si és això, si aquell plano que vam veure el col·loco aquí i és que sembla que hagi estat creat per cobrir aquest moment d'aquesta frase, d'aquesta nota musical, d'aquest aire que entra per la finestra. És a dir, ara toca posar això. Ara que dius allò de la finestra, em recordo d'un pla de Flores para Antonio,
que, escolta, és que es verman allò, eh? Sí, són les dues germanes i d'esquena a la pantalla l'Alba Flores. I les dues germanes diuen, vinga, va, vamos a hablar. Diu, és que hay cosas que no he preguntado nunca. Pregunta, pregunta. És el momento, és el momento de... I tota el rato está ella d'esquena.
A mi em sembla un pla fantàstic. Estupendo. Es tens intriga de veure quina cara... I a més a més el contingut, no? Com s'enfronta l'Alba Flores a uns 25 anys de silenci. Sí.
en què ella ha consumit el dol i ha tingut por de les respostes a les preguntes que es feien respecte al seu pare. Clar, aquest és el tema. Segurament sabia que no li agradaria. Llavors ja, ara, amb una plenitud i adulta, jo crec que s'ha volgut rodejar de gent que considera molt, com és la Helena...
l'Elena Molina i l'Isaac i la Cuesta, que són persones que, en el cas de l'Elena, ella és del 86, l'Isaac és del 75, per tant, l'Isaac li porta uns anys d'avantatge, però l'Elena té dos o tres pel·lícules i cinc o sis documentals, i l'Isaac té dotze pel·lícules
i que jo tingui detectats 40 curs. I dintre d'aquests 40 curs encara hi ha algun que podríem dir que és mig metratge o quasi pel·lícula perquè algun arriba a prop de 60 minuts. Ja estem al mig metratge pràcticament. Això què et vol dir també? Parle molt.
amb la quantitat de gent, o sigui, amb la Naomi Kawase van fer unes correspondències, que és extraordinari. Ell ha treballat també, per exemple, quan es van fer, fa 50 anys, es va fer la nit de los poetes, que ho va filmar el Pere Portavella. Quan es van fer 50 anys...
Primer hi havia totes les restriccions de la Covid i després, amb cinc mesos de diferència, no es va poder fer encaixar directament. Exactament, la data. Però ho va filmar l'Isaqui, que és saber poder, voler poder. Voler poder, potser. Voler poder, sí.
Bé, ella, l'Alba, sabia molt bé en mans de qui es posava, perquè realment era una empresa... O sigui, si aneu a veure la pel·lícula, que us ho recomanem moltíssim, perquè penseu, primer, són uns personatges...
la Rosario, la Lolita, la Lola, i ara afegirem l'Alba, que, llevat de l'Alba, i l'Antonio ja no diguem, a tots els coneixeu. Però, tal com els veureu a través d'aquesta pel·lícula, és una cosa que... És d'aquelles vegades que surts del cine i dius, hòstia, ha valgut la pena.
realment la sensació que vaig tenir al final quan vaig sortir aquesta i mira que jo tenia el llistó molt alt perquè tu me'l vas posar molt alt haver-la vist abans que jo jo ja havia vist segon de prèmio que em va agradar molt sense ni pràcticament conèixer el grup l'Antonio no era el cantant de la meva vida ni el rockero de la meva vida però l'escoltava molt de ple i la seva història personal amb la droga és un tema que em va enganxar en el seu moment enganxar perquè no m'interessa aquest tipus de gent que es fica en aquests forats negres i com se'n surten ell no se'n va sortir malauradament
i per tant sí que hi havia un vincle però és que és igual, pots no conèixer l'Antonio Flores, pots ni saber qui és jo crec que es pot entrar a la pel·lícula verge i viure-la amb una gran intensitat encara que no tinguis ni els referents home, si tens tots els referents que tenim i que tu acabes de citar fa un moment la família Flores al completo, més tot això segurament el disfrutaràs més de la història però en realitat la pel·lícula és la pel·lícula una pel·lícula extraordinària per mi com és Segundo Premio ah sí, sí
per mi no ha tingut lèxic que es mereixia, probablement perquè es tracta de los planetas que molta gent els ha descobert a Segundo Premio. Diguem, la realitat és aquesta. En canvi, aquí, per mi, i els números que m'han arribat a mi, perquè avui m'ha enviat un comunicat al...
No, els de contracorriente, l'Adolfo, dient-me que en una setmana porten 60.000 euros de recaudació. És que la sala estava, vol dir que allò estava, no plena, però li faltava molt poc, eh? Sí, sí, la que veia allò també. La sala 4 de dalt del Verdi.
I tenien en marxa aquell dia la 4 i la 3. Sí, sí, exacte, tu em vas deixar... Estaven les dues a l'hora. No, és que és una pel·lícula que pot interessar a molta gent. Jo al sortir, sempre he tingut aquesta percepció de muntador, quan les pel·lícules tenien que veure amb mi, evidentment, encara està més aguditzada, que és veure una mica i escoltar el que la gent diu quan surt, o el que no diuen a vegades, eh?
I realment, en aquest cas, la sensació que vaig tenir és que la gent va sortir profundament tocada i profundament que la pel·lícula segurament havia agradat una gran majoria de la gent. Mira, en el cas teu, quan vas fer la pel·lícula sobre el documental sobre el Miquel Porter, passa el mateix. El que passa és que llavors, allà, com que el personatge no era tan popular, era molt conegut en l'àmbit cinèfil de Catalunya. Sí, sí, sí.
Però clar, aquí és que estem... Jo crec que és una pel·lícula que ha de tindre èxit a Granada, a Màlaga, a Sevilla, a Madrid... A qualsevol lloc. A qualsevol lloc. Sí, sí. Habilitat, diguem-te, en aquest cas és habilitat també d'escollir els temes al tanto, perquè a vegades no vol dir que estiguis posant-te les coses fàcils, ni molt menys. Han estat dos anys muntant la pel·lícula, vol dir que fàcils no s'ho van posar. El que passa és que van tenir la veritat que els interessava el tema i al mateix temps els hi ve segurament. No l'encàrrec, però tot va venir alhora, o no ho sé, si parlem algun dia amb l'Isaac ho sabrem,
com va arribar aquest projecte a les seves mans, però l'habilitat també de convertir-lo. A través de l'alba. Sí, sí, sí. La impulsora del documental, per necessitat ja seva, va ser l'alba. Va ser l'alba, clar. Llavors, a partir d'aquí... L'alba va dir que ella tot el que tenia ho va deixar. Tinc de company de viatge l'Isaqui, ho deixo. Va fer molt bé, perquè realment sonen d'una complicitat. Ah, una cosa volia dir, perdona, que abans hem escapat, i ho volia dir al principi,
M'ha de dir una cosa, per la meva amistat personal amb l'Isaqui, vam estar parlant amb la meva dona, amb ell, però resulta que està fent un muntatge que l'ha de lliurar i li ha sigut impossible estar avui aquí. Vull dir que el vull disculpar en aquest sentit perquè us asseguro que haguera vingut encantat i l'Helena també perquè li vaig parlar i també estava disposada però de vegades hi ha compromisos en aquest camp que són molt estrictes
I a vegades els fan estar tres nits sense dormir per poder entregar... Bueno, tu ho saps perfectament. Sí, sí, sí, ho entén perfectament. Per exemple, a Calanda no vas poder vindre perquè tenies un compromís que no, ineludible. I ell aquí et diu... Mai m'havia passat en un muntatge que se m'allargués tant com el que està fent ara. No sé què està fent, però li ha pillat el toro una mica.
I no, per mi ja et dic, per mi la conclusió final és, bueno, pel·lícula estupenda, meravellosa, emocional a tope, aquí el que compta és això, la primera llei de Murs, l'emoció davant de tot, però amb tot l'altre, amb aquest coneixement profund del llenguatge cinematogràfic i dintre del llenguatge cinematogràfic allò que d'alguna manera en un documental encara és més necessari.
que és la gran intuïció, buscar quasi els moments de revelació, no diríem divina, però quasi bé. Perquè realment la pel·lícula està carregada de moments d'aquest tipus que fan la pel·lícula màgica, que és el que ha de ser el cinema, finalment, aquesta part que té d'Amelies, que en aquest cas quasi diria que Isaac i Helena i tot el recorregut que ha fet
també ella abans amb l'Isa, han demostrat que eren una mica les dues coses. És a dir, tenien la màgia del món de Meliès, del mar i no sé què, i també la cosa més sòlida, això és el que va passar, aquí vam veure aquest territori, aquí vam veure aquest altre...
És l'àmbit aquest de Lumière Melies i entre els dos construir la història del cinema. Sí, sí. Això es pot fer amb un documental, millor, millor, diria quasi, que amb la ficció. Perquè el documental tens aquesta... Bueno, els dibuixos, ens oblidem els dibuixos.
Aquesta reutilització d'un material que el propi Antonio dibuixava en moments, aquesta gent que sap dibuixar, a més a més, i fa uns dibuixos estupendos, clar, han agafat aquest material, els han donat una animació i els converteixen en un altre personatge de la pel·lícula. Sí, amb alguns estan...
acabats de fer, diguem. Acabats de fer, segurament hi havia un petit desbosc i ells l'han acabat d'arreglar fer. Però hi ha moments, realment, el moment del guerrer enfrontant-se amb aquella espasa a la droga, en el moment que s'assembla, el primer moment que s'enfantar. Sí, és una alegoria claríssima. Clar, claríssima, i que perd, perquè esclar, es clava ell mateix, fa una mena d'araquiri i es desfà amb una matèria negra per terra. Però allò, com ho expreses millor que d'aquella manera? És que no ho pots explicar de cap manera. Ningú t'ho pot explicar. És veritat.
Llavors, és tenir aquesta habilitat de dir, el que ens falti de material d'arxiu, de material propi, de la família, de no sé què, agafarem els dibuixos, i això va sorgint així, no és de cop que et deixés abans de dir, utilitzem dibuixos per fer això. No. La necessitat fa que hagis de trobar el recurs. Transformes el recurs perquè et vagi a favor. Per mi són els casos més rics, diguem, per parlar documental, ens ha tocat aquesta pel·lícula, que és una meravella, perquè, esclar, és molt rica en aquest sentit. Home,
És que, a veure, avui teníem que parlar d'ella perquè, si no, hi haguéssim més programes, però estem parlant que estem fent l'últim programa de la temporada. Llavors, ara està la pel·lícula, no sé si igual en 10 o 15 sales només a Barcelona i a Tot Catalunya...
amb moltes sales més, i a tot Espanya. És a dir, que és el moment a dient... Ells no podien estar aquí amb nosaltres avui, però nosaltres teníem que dedicar aquest espai perquè pensem que la pel·lícula és de recomanació obligatòria. Ben tranquils, ben tranquils. Perquè no defraudarà ningú. No, en absolut. No decebrà ningú.
No sé, ens queden 9 minutets, no sé si és dels dies que hem parlat molt, però hem parlat molt, però potser no hem parlat. Saps què passa? Que també entràvem, i tu hi has entrat molt bé, dintre de la tècnica de muntatge aplicada al documental, i això diguéssim que...
És un terreny que t'ha anat molt bé. Sí, estupendo. Per mi, mil sobrejueles, que diuen els castellans. Home, hi ha una cosa, que és la mecànica. Això ha anat canviant, perquè el que explicava la teia molt per sobre, si et sembla que estem cinc minutes més amb això? Sí, i tant.
L'altre vam passar una mica per sobre amb la metodologia de treball, perquè una cosa és el què, com t'enfrontes un material d'aquest tipus, l'altra és la metodologia purament pràctica que utilitzes. Clar, quan el cine era tangible, quan era una cosa que es tocava amb les mans, el material el veies, és a dir, és com si que fessis...
eren fotos molt petites, perquè dintre d'una pel·lícula les fotos tenen una mida molt petita, però tu posaves el trasllum, veies el contingut d'aquell trosset de pel·lícula i veies de què anava l'assumpte. I més o menys això feia que tu poguessis organitzar el material tallant-lo a trossos. Això és el plano general de no sé què, pam, i el penjaves un cistell amb un clau. I així pam, pam, pam, al costat de l'altre, que era un mètode de treball.
Ara avui en dia, no? Perquè esclar, quan ve el sistema de muntatge no lineal, que és el que explica també el llibre de Walter Murch, ell de moment, el meu propi Walter Murch, va passar de muntar linealment, és a dir, quan tenia que anar a buscar una cosa l'havia d'anar a buscar realment físicament allà,
a passar al sistema no lineal, és a dir, un sistema informàtic en el que un programa fa la funció que abans feien diverses persones en un muntatge organitzat material. L'ordinador no ordena res, l'ordinador ordena segons un criteri que tu li donguis.
Esclar, en un documental, si a la ficció el material s'ordena perquè té un nom, que són les claquetes, que es diu, el plano, seqüència 73, plano 6, primera presa. 73, 6, primera. Després la segona presa, la tercera, la quarta. Després saltem al plano 74. Això s'ordena sol, perquè tu poses a dintre una carpeta tot el material ordenat d'aquesta manera, dient el número de la claqueta, i ell s'autoordena de menor a major. I ja queda tot organitzat.
Has de tenir un gui al costat i dir, què m'he situat? El 17, 3 segons, vaig a buscar-lo. Acabem un documental, amb una part del material sí, perquè és el que ha rodat amb la gent que ha estat davant de càmera explicant coses, i aquest sí que el pots tenir ordenat similar a com ordenaries el material de ficció, però una part no. Una part és tota aquesta que hem dit, aquest gruix de material... Que l'has d'insertar. I l'has de tenir en algun lloc que el puguis trobar ràpidament. I com que ara hi trobes ràpidament un material tan divers com pot ser això?
Doncs, a base de fer carpetes, i en aquestes carpetes posar les coses amb el nom que et suggereixi el nom, amb tres paraules, què és el que hi ha allà dintre. Perquè, és clar, tu pots tenir la memòria d'aquell pleno que vas veure, això que dèiem abans, no? En la selecció prèvia de material havien de tenir la intuïció de dir, ostres, això ens servirà. Vale, doncs això, li has de donar un nom a això. I això, encara que li diguis un nom que sembli absurd, és el nom que tu et recordaràs aquell pleno. I ho col·locaràs en una carpeta
de joies, diguem, perquè a tu t'interessarà trobar en un moment determinat que descriu en un món emocional tipus X, el que sigui. Perquè, esclar, t'has de facilitar la vida. En el moment que estàs muntant, no pots estar una hora clicant carpetes i mirant el contingut per saber. Has de tenir un sistema propi i cadascú del seu. Llavors, aquí sempre ve el meu misteri com a muntador, que és quin serà el sistema, quin deu ser el sistema que han de tenir aquestes dues muntadores, jura amb el propi Isaac i amb l'Helena. Sí.
Quins sistemes? Perquè tots són bons. Simplement són tenir cadascú el seu. Si fer un acabat al final de fer una meravella com aquesta és que el sistema de treball funciona. I segur que és diferent del meu perquè no tenim mai el mateix sistema. No ens l'expliquem d'uns als altres. Hi ha coses comuns i hi ha coses que no ho són.
Bueno, jo suposo que deu estar en funció també de sensibilitats. Sí. I del background de cada un. Sí, sí. Jo a vegades deia que sí, esclar, exacte, de com ha arribat. Jo, per exemple, tinc una formació, el que t'ensenya les primeres lletres, et marco una mica tot el teu recorregut. Després, finalment, com serà, no?
A mi, l'aprendre molt amb el Vigues va ser el mestre i alumne alhora. El Vigues, quan ho he explicat, vam estar molt al mateix nivell, no en sabia molt més ell que jo. Tenia més experiència, però tampoc tanta més. Però això va dir que hi va haver un terreny molt d'osmosi entre l'una i l'altra que va funcionar molt bé.
em va ensenyar un sistema d'organització mental, bàsicament. No tant organització física, sinó com vaig organitzar mentalment per afrontar el muntatge d'una pel·lícula. I això solament t'ho pot ensenyar una persona que ho tenia molt clar i deia, no, no, no ens despistem per aquí, anem a l'opincipal. Per on anem ara? Què hem d'explicar? Aquí tenim un material, anem a fer-ho.
Llavors, això fa que hi ha molta gent que treballa d'una manera que, tu has llegit part del llibre que es va fer a partir de les opinions de diversos muntadors d'aquest país, i jo deia que, esclar, hi ha un sistema de treball que és anar fent que el material primer el muntes molt llarg, la seqüència tires llarga, i després vas apretant-la, vas eliminant material, fins que es queda en el que fem ens ha de quedar.
Hi ha un altre mètode de treball que és directament intentar trobar com serà la següència quan estigui curta. És a dir, no passar pels passos intermedi, sinó directament vas a posar-la, fer-la a mida. Bé, són menys de treballar. I en un documental serveixen les dues. Per tant... I després també es va parlar en el col·loqui i van comentar tots dos que era impossible fer aquesta pel·lícula amb un guió preparat. Per què? Perquè cada dia...
I en els dos anys aquests, cada mes o cada dos mesos, arribava material, el que tu comentaves abans, nou, que una vegada analitzat, això ho hem d'incloure com sigui. I això els va passar, per exemple, a quatre dies de tancar la pel·lícula, els hi van arribar
7 o 8 moments que van dir, això ho hem de posar. Hem muntat en funció del material que teníem, ens n'arribem de nou i ara hem de fer alguna cosa. Per exemple, Isaki, a preguntes d'una persona, un senyor del públic, que és un fan pel que es va veure del cinema d'ell,
li va dir que aquesta pel·lícula amb ell li havia recordat la leiena del tiempo. Clar, efectivament, l'Isaqui diu, és que jo quan vaig veure que la filla, l'Alba, no podia cantar després de la mort del pare, jo dic, hòstia, va dir l'Isaqui, però si estic fent la leiena del tiempo, perquè el Cheito...
Quan se li mor el seu pare, no pot cantar. No pot cantar, no pot cantar. És l'emoció primera. I llavors diu, clar, aquestes coses te les trobes fent cine. O sigui, jo no ho buscava. És un descobriment. Fer una autorreferència. No, no. És que... I va venir. De sobte em vaig dir... Tia, estic repetint el que jo havia fet. I això és un gran... 20 anys o 19 anys després. I això que deies tu abans, la maduració...
A partir d'aquestes experiències és com creixem. És a dir, ell també amb això li hauria servit també per créixer amb ell. Igual que amb altres coses que passen a la pel·lícula que segur que li han servit com a mirall. Moltes coses. I per tant, jo penso que sí, que efectivament fer cine és terapèutic. I si es fan pel·lícules com Flores per Antonio, per mi ha de ser...
I pel públic també, perquè quan veus una pel·lícula de solidaritat aquesta i que t'estava urxant el món de les emocions de manera lícita, no de manera il·lícita, com fan algunes pel·lícules, per mi crec que estem davant del que és... Per això es va inventar el cinema, per fer pel·lícules com aquesta.
I com moltes altres, evidentment, perquè ara no farem un penegíric solament d'aquesta pel·lícula. No, però sí que és veritat que, clar, veiem molt cine i veiem, perquè ara hi ha molts documentals, que almenys arriben a ser estrenats com a pel·lícules. Sí, sortosament. Després tindran... O sigui, aquí, per exemple, hem estat parlant...
Crec que t'he recomanat que vegis, perquè del que hem vist aquest any, em sembla del millor, que és Ciudad sin sueño. Ciudad sin sueño, me l'he apuntat novament per no perdre-la i buscar-la. Molt bé.
Molt bé, amigues i amics, el que hem dit abans, que tingueu unes bones festes, que són unes quantes. Sempre acostuma a ser a vegades una cosa així una mica... Costa de passar a vegades. Sí, ferragosa, però bueno. Finalment són festes. En qualsevol cas esperem retrobar-nos al mes de gener. Perfecte. Bona nit. Adeu seu, bona nit.
Fins demà!