Cinema sense condicions.
Bona nit, un dimarts més, som aquí a Cinema sense condicions, disposats a espaiscar-vos quines coses hem vist, quines coses recomanem, quines coses no recomanem.
Avui, a més a més, i com sempre, perquè últimament cada dia estem portant una figura de l'espectacle, podíem dir en broma,
avui tenim, seriosament, una prestigiosa directora d'art de moltes pel·lícules espanyoles, moltes pel·lícules anglosaxones, moltes pel·lícules latinoamericanes,
que s'ha fet famosa pel gran públic, perquè ja havia fet moltes coses, però potser la gent no la coneixia,
per al ser galardonada la pel·lícula Eva, del Quique Maillo, que va guanyar, com sabeu, el premi Gaudí.
I va guanyar mariosos premis, però entre els quals va guanyar, amb ella la van premiar pel premi Gaudí a la millor direcció artística.
És una pel·lícula del 2011, en la qual jo em semblava recordar que és del Sergi Belbel i d'altres,
i que hi havia d'interpretació el Daniel Buh, la Marta Etura, el Malluys Omar, que me'n recordo que feia de robòtic, per cert ho feia molt bé.
Avui comptem amb la Laia Colet per la segona part del programa,
i quasi que potser podíem deixar-la, perquè...
Bé, ella ha fet moltes coses, jo no sé si val la pena explicar-ho ara o explicar-ho més endavant.
No, no, es pot explicar ara.
Es pot explicar ara.
Ella va començar, com sabeu, a Tierra i Libertat, del Ken Loa, que encara que fos, no sé si en quin nivell va col·laborar,
però va iniciar-se fent coses amb...
Va treballar amb l'Almodóva, amb l'Audrey Conella,
va treballar després amb un senyor que li agrada molt amb el Joan,
que és el Marc Retxa, amb l'hora de les sirenes.
Més tard va fer...
Una de les meves pel·lícules preferides, eh?
Doncs aquí tens la que se va portar, la tema de...
L'Ambra de les sirenes.
Oh, i tant.
Oh, i tant.
El Perfum, el Perfum, la famosa història de l'assassino del Tom Twinker,
va col·laborar-hi després, que es va rodar, com sabeu, aquí a Barcelona.
Che y el Argentino, una pel·lícula per cel, de l'americà Steven Sodenberg,
que ens farà molta gràcia si després, en la segona part, quan parlis tu,
ens pots veure com es treballa, doncs, Amèrica, com es treballa, doncs, Europa,
com es treballa Espanya, com es treballa Latinoamèrica,
si hi ha grans diferències o no en aquesta forma de treballar
i quina és la teva experiència personal.
Últimament, per no citar, bueno, va guanyant el 2011, com hem dit,
amb la pel·lícula Eva del Quique Maello, la direcció artística,
el millor premi per la direcció artística,
ha fet presentimientos amb el Santiago Tabernero, El Olivo,
fa un any o dos anys amb l'Iciar Boyanín,
i últimament, i ara en parlàvem, Sergio i Sergei de l'Ernesto d'Aranas.
Aleshores, bueno, ja ho veieu, i em sembla que té moltes més pel·lícules,
ja no he tirat les que em semblaven que eren més significatives,
però en té moltes més, ja he fet moltes més coses.
Per tant, la segona part del programa la tindrem amb ella
i podrem, doncs, una mica preguntar-li totes aquestes coses
que ja han començat a sortir.
De fet, per començar, si voleu,
podem començar per parlar una mica de les pel·lícules
que han estrenat el Divens.
El Divens, concretament, van estrenar una pel·lícula del Roman Polanski,
que es diu Basada en Hechos Reales,
que és una pel·lícula basada en una novel·la
del delfín de Vigan, d'Après d'une histoire pré,
guionitzada per l'Oliverr Assayas,
que, com sabeu, és un senyor que es va fer
més conegut, segurament, de lo que ja ho era
a Viatja a Sils Maria,
Personal Shopper l'ha passat últimament,
però és un senyor, a més a més,
que és antic redactor de caies de cinema.
I el mateix Polanski i ell van escriure el guió
d'aquesta Basada en Hechos Reales.
La història és d'una escriptora interpretada
per la dona del Polanski, l'Emmanuel Senyer,
que es queda paralitzada, sense saber com continuar,
després d'un èxit, d'una novel·la que ha tingut molt d'èxit,
a l'haver d'enfrontar-se de començar a escriure una nova novel·la.
Aleshores apareix un personatge,
ell, interpretat per l'Eva Green,
un personatge tèrbol,
que prefereixo no explicar més coses,
perquè justament aquí, a partir d'aquí,
és quan comença la intriga, el conflicte entre els personatges.
És un duel, diríem, interpretatiu
i de duel de personatges.
I potser gairebé em treixo més a esmentar
el que alguns crítics han dit,
els crítics han assenyalat,
que al darrer de la història hi havia un intent
d'unir repulsions,
famosa pel·lícula del Polanski que tots coneixem,
amb l'inquilino, amb l'inquimèrico inquilino,
però que el resultat, diuen aquests crítics,
ha estat una decepció.
Altres diuen que la pel·lícula té un plantejament atractiu,
però és confusa i erràtica en tota la resta.
Fins i tot han criticat la incomprensible firma del guió
per part d'Olivera Salles,
perquè té un cert prestigi
ni que els consideren que no s'adiu
el que ha resultat sent la pel·lícula.
I altres crítics, pel que he llegit aquests dies,
han dit que la història queda sorprenentment curta,
una mica, doncs, pobra,
sense fil, sense força, sense altra tensió
i sense aconseguir la profunditat,
la brutícia i la lucidesa,
com a intel·lectual que és el Polanski,
que aconsegueix amb altres pel·lícules.
Jo estic d'acord amb tots aquests elements
que estem dient,
i afegiria que és un thriller psicològic
d'aires clàssics i ambició acadèmica,
eficaç en algunes coses,
jo et penso que hi ha coses que sí que estan bé,
per exemple, la fotografia,
la realització,
els escenaris,
la tria de plans,
tot això està molt aconseguit,
es nota que és un senyor que ja porta 37 pel·lícules
a les seves espatlles,
però, en canvi, el que per mi,
al principi també està bé,
és a dir, té un plantejament que és interessant,
té un plantejament que es fa atractiu,
que penses que hi haurà allà més suc
del que finalment hi ha,
però a la resolució penso que se li espatlla,
no està aconseguida,
que tot no queda clar,
ni queda penjat,
ni queda clar què és el que es volia aconseguir,
i, per tant,
doncs va,
fins i tot el duel interpretatiu
entre les dues actrius penso que queda molt pobra
i no està al nivell d'altres pel·lícules.
Per exemple,
hi ha una pel·lícula que tots coneixem,
que és l'escriptor,
que és una l'última,
que toca el mateix tema,
en certa mesura,
o un tema proper,
i allò és una pel·lícula que funciona,
que està ben resolta,
i, en canvi, aquesta no.
I, evidentment,
està anys llum,
de Les lunes de gel,
de Chinatown,
de Les semillas del diàolo,
o si agafem el pianista...
Potser el tema s'assembla més al de Misery.
Sí, sí, sí, estaria d'acord.
És a dir, com a tema, com a tema, sí.
Però, bueno,
això és de Stephen King.
Sí, sí.
Estaria més en la línia d'una cosa de Stephen King
i no d'una cosa de les que estem acostumats nosaltres a veure.
No sé, tu també l'has vista.
Què va s'assemblar?
Això, això, què en pensa l'expert?
En Polanski.
Sí, bueno,
jo el que estic d'acord amb el que ha dit el Joan Morros
és que és una pel·lícula,
inductablement, de Polanski.
És a dir,
l'única cosa que diria, per començar,
és que
la salsa no li qualla.
O sigui, aquí
em sembla que
es tractava de condensar 500 pàgines
amb un guió de 75
i l'Olivier ha fet el que ha pogut,
però és molt complexa.
el joc entre els dos personatges femenins
és molt complicat,
està ple de sutileses,
que l'escriptura,
el paper,
les pot suportar,
però la imatge
i la interpretació,
que una mica és per allà on vas tu,
vas tu,
quan dius que no acaba de ser regida,
bueno,
és que aquelles dos actrius,
jo crec que hi ha moments en què
dubten
si realment
una d'elles és real
o no és real.
En fi,
llavors,
això costa molt
de posar
la teva reacció
en marxa
si no saps ben bé
què s'espera
o
com va la evolució
del teu personatge.
Aquest és un problema,
però després estic d'acord amb tu
que és un tema
de Polanski 100%,
com vés dit,
una escriptora de fama
es queda davant de la pàgina en blanc
i incapaç d'escriure una lletra
i llavors
hi ha tota una sèrie
de moments
que són Polanskis
sens dubte,
però són petits moments
per degustar
els que ens agrada Polanski.
amb el conjunt
la pel·lícula
realment no funciona
i, des de bo,
té un muntatge bo,
una fotografia estupenda,
la música d'Alexander Desplat
és molt bona
i ajuda molt
a superar
algun moment crític
i les interpretacions
realment no
acaben de funcionar.
I la direcció d'art, què?
Tinc la sensació
que ressona una mica,
però no sé per què.
Es pot saber per què ressona?
No sé.
Reverbera, no?
Sí, però no sé per quin motiu
tinc la sensació
que ressona algú.
No?
Vinga, segueix, Joan.
Doncs la direcció d'art
jo diria
que està molt encertada.
Sí, sí, sí.
La veritat, no, no.
Però em sembla que no la vista.
Ja em sap greu
que no l'he vista.
no la vista.
No la vista.
No la vista.
No ho parla.
Sí, sí, sí.
No la vista.
És una pel·lícula molt polida.
Polanski,
ell té
tema amb això.
Sí, home.
té, a més a més, sap...
La posada en escena
de Polanski és una
de les seves
millors virtuts.
Per això s'està parlant
d'aquestes pel·lícules.
Jo hi ha
una anècdota personal
que em va fer molta gràcia
i és que
Polanski segurament
deu tindre
algun fill
de l'edat de la meva filla.
i
i quan ella tenia
sis o set anys
jo li vaig comprar
un llibre il·lustrat
molt maco
de Jean Piettoski
i
curiosament
quan ella
la protagonista
la del film
està buscant
en el vol dels records
treu aquest llibre
i el folleja.
Em va fer
em va fer molta gràcia
la coincidència.
Joan, tu què has vist?
No, és que el Pep
està tan influït
pel Polanski
que ja compra
els mateixos llibres
que ell és una cosa
i sense saber-ho
sense saber-ho
i sense saber-ho
no, és que no cal saber-ho
no cal saber-ho
no cal saber-ho
a veure
jo com que ja
aquest programa
s'està acabant
perquè
ens queda només
la setmana que ve i l'altra
sí, hi ha moltes coses
que s'acaben
i aquest programa
n'és una
vull dir que
a més el temps
ha passat molt de pressa
i ja
estem al juny
i semblava que ahir
era l'octubre
no?
o setembre
setembre com hem començat
i han passat tantes coses
han passat tantes coses
i últimament moltes
i llavors
sí
i coses inesperades
com que el senyor Rajoy
t'imiteixi
sí, bueno
otro día
hablaremos del gobierno
la próxima semana
hablaremos del gobierno
perquè jo
moltes vegades
vinc aquí
volent parlar de cine
i em faria més gràcia
parlar de política
però bueno
parlem de cine
que s'ha de parlar de tot
eh
aleshores
jo com una mena
de servei públic
he agafat
la pàgina
de la cartellera
d'un diari
no direm quin diari
per no
ofendre ningú
no
per no
fer propaganda
perquè jo hi tinc família
que treballa el diari
o sigui
que no direm quin és
aleshores
doncs
he remarcat
les pel·lícules
que ja estan en cartellera
i que
l'espectador
pot anar
i pot
obtenir un resultat
d'acord amb la inversió
que ha fet a taquilla
això és
per això és un servei públic
i llavors
parlarem
d'alguna altra cosa
que sortirà
llavors
ho direm
per ordre alfabètic
tal com està
la cartellera
està bé
està bé
haver creat aquesta categoria
a finals de temporada
clar
perquè
és que ara ve l'estiu
ve l'estiu
la gent pot veure
els hi posem
els hi posem feina
estarem des de
és una guia
des de juny
fins al setembre
és una guia
no els tindrem
ells tindran
sabran
on han d'anar
i on no han d'anar
i això
és molt important
a la vida
és el quadern d'estiu
és el quadern d'estiu
és el quadern d'estiu
molt bé
molt bé
i llavors
doncs
bueno
la primera
és la que acabeu de parlar
la de Polanski
basada en hechos reales
després
hi ha
Borg McEnroe
la pel·lícula
molt bona
molt bona
que és molt bona
ja
n'havíem parlat
que reflecteix
tota una època
i altres temes
com el triomf
pot agradar
fins al que no els agrada
el tenis
aquí està
la gràcia
de la pel·lícula
que hi ha temes
com
l'èxit
i el fracàs
i tot això
i a veure
basada en fets reals
com que s'acaba d'estrenar
està en moltes sales
i en molts horaris
però
Borg McEnroe
veig que ja
només està a quatre cines
i només
en dues sessions
els cines que tenen més
i llavors hi ha dos cines
que només hi ha una sessió
és a dir
que
quan jo recomani
aquestes pel·lícules
trobarem
que n'hi ha moltes
que només estan en una sessió
vull dir
això vol dir
que són bones
perquè
la gran massa
no sap apreciar
el que hauria d'apreciar
bé
llavors
la setmana passada
vam parlar
bastament
d'un documental
que es diu
Camarón
Flamenco
i Revolució
Està a tres cines
una sola sessió
al dia
i això vol dir
que val la pena
d'anar-la a veure
Documental
Cumbre
Cumbre
Cares i Lugares
d'Alnès Bardà
Visage Village
d'Alnès Bardà
i el fotògraf
Ger
molt recomanable
després
Dede
que és una pel·lícula
de Geòrgia
que és una
una tragicomèdia rural
que té
un protagonista
masculí
que sembla
l'Ovidi
Molló
de Fortivo
sí
perquè és igual
té un
a més a més
és l'únic protagonista
que realment
és actor
tots els altres
són gent
del poble
del poble
una pel·lícula
molt interessant
cinema ètnic
sí
i aquest protagonista
té aquí
un foradet
a la barbeta
igual que tenia
l'Ovidi
o que té
el Quir Douglas
i
bueno
ho fa molt bé
va amb una jaqueta
amb una americana
que és igual
que la de l'Ovidi
a Fortivo
i la pel·lícula
és una mica
el que significava
Fortivos
per Espanya
que estava
en el moment
que s'acabava
el franquisme
i llavors
a Geòrgia
doncs bueno
és el pas
a la democràcia
també
no
és interessant
i una pel·lícula
molt ben feta
molt bonica
molt honesta
molt honesta
i que explica
doncs
un problema
que és universal
de totes maneres
després hi ha
Disobedience
que és una pel·lícula
de Sebastián Lelio
que acaba de guanyar
l'Òscar
a la millor pel·lícula
de parla
no anglesa
és un director
xilè
després
encara hi ha
en cartellera
una altra pel·lícula
de Sebastián Lelio
que aquella
sí que és una pel·lícula
xilena
aquesta ja
és una pel·lícula
internacional
podríem dir
americana
té la
la protagonista
Rachel Weiss
i Rachel McAdams
o sigui
que no hi ha
una Rachel
sinó que n'hi ha dues
pel mateix preu
i
és una pel·lícula
que està
molt bé
no dic
de què va
perquè la sorpresa
és
és interessant
en aquesta pel·lícula
després hi ha
En tiempos de luz
menguante
que només la fan
amb una sessió
al dia
és un
no sé
em sembla que tothom
ha vist
Goodbye Lenin
que es prenia
una mica
broma
la qüestió
de l'enfonsament
de la República
Democràtica
Alemanya
i aquesta pel·lícula
doncs
és
el contrari
de
Goodbye Lenin
vull dir
feta des de dins
de
de la República
Democràtica
Alemana
ens explica
com eren
els temps
una mica
abans
de l'enfonsament
com hi havia
aquella cosa
tan encarcarada
aquella cosa
tan
burocràtica
i rígida
Bruno Gans
és el protagonista
i això ja és
encara que fa
fa un personatge
de 90 anys
i ell només en té
80
em sembla
o 70
alguna cosa
però bueno
dona el pego
també
que diguin
que el senyor
fa 90 anys
encara fan
La forma
de l'aigua
que
va guanyar
l'Òscar
Linnon Peat
també és una altra
pel·lícula
que en van parlar
molt interessant
també
molt maca
molt maca
recomanable
jo la recomanaria
els actors
són
Charlie Plummer
a guanyar premis
Steve Buscemi
i Cloé Sevigny
en dos papers
secundaris
però molt bons
molt importants
i un cavall preciós
un cavall
un cavall preciós
vull dir
els amants dels cavalls
han de veure
aquesta pel·lícula
que dona títol
a la pel·lícula
sí
el cavall es diu
Linnon Peat
que és el títol
de la pel·lícula
sí
i llavors
doncs
és una història
desencantada
de l'Amèrica Profunda
molt ben portada
i jo trobo
que ha de comploure
qualsevol espectador
que tingui
ganes
de veure
una pel·lícula bona
després hi ha
el gran
super documental
Maria Baicales
que un tal
senyor
Tom Wolf
Tom Wolf
va anar
arreu del món
fent
recollint
tot el
el
metratge
que va poder
sobre Maria
Calas
un personatge
conegut
de tothom
i va
recollir
300 hores
de filmacions
arreu del món
aleshores
n'ha quedat
uns 100 minuts
i aquests 100 minuts
és que
imprescindibles
absolutament
imprescindibles
perquè
ens revelen
una Maria
Calas
explicada
per ella
mateixa

Gustavo Salmeron
i és
un goig
veure aquesta pel·lícula
perquè
a més
és divertidíssima
també
en una sola
sessió
continua
Rebelde entre el centeno
que explica
la història
del G.D.
Salinger
a l'hora
dels seus inicis
quan va
escriure
el Vigilant
en el Camp de Sègol
que és un llibre
que tothom
coneix
i si no el coneix
l'hauria de conèixer
s'ho perden
perquè
és un llibre
increïble
i que
va decidir
una mica
la vida
del mateix
escriptor
i llavors
és una pel·lícula
d'aquestes
una mica
de dir
d'aprenentatge
i de superació
i de veure
com ell
feia l'obra
i tot això
i que porta
molta informació
perquè era un senyor
que s'havia amagat
de la premsa
aporta molta informació
de coses
que no es coneixia
es va amagar
després de l'èxit
que va tenir
justament la novel·la
perquè és clar
era una
no volia ni que en el llibre
constés cap fotografia d'ell
ni cap missatge
ni cap cosa
ni se'l podia entrevistar
perquè en la primera edició
sí que constava
una fotografia
i constava
doncs
un petit argument
a la
a la contracoberta
i a les solapes
i llavors
ell va dir
res
vull dir
la literatura
per la literatura
però és una novel·la extraordinària
és a dir
que té èxit
a més a més
entre la gent
els adolescents
té un impacte molt fort
perquè la història
explica una història
d'un adolescent
i totes les generacions
inclús ara
és a dir
totes les generacions
si algú és l'actor
i entra en la novel·la
t'expliquen
que els hi han cantat
és a dir
a més
Salinger
és un
bolet
estrany
és una persona
que
és un escriptor
que no té generació
vull dir
ara
acaba de morir
el Philip Roth
i l'han posat
en la generació
del
John Updike
i del
Norman Mailer
i aquesta gent
vull dir
tots els americans
formen part d'una generació
però el Salinger
és ell sol
és singular
absolutament
aleshores
tenim que encara
hi ha en cartellera
tres anúncies
a les afueres
des de fa molt temps
també amb una sessió única
però és una pel·lícula
que jo
que recomanem
recomano
absolutament
del Martin McDonagh
que és un autor
de teatre
passat al cinema
i és un
actor
un provocador
absolutament nat
i amb aquesta pel·lícula
ho fa molt bé
llavors
també tenim
un sol interior
de la Claire Denise
que
la protagonista
és la Giliad Vinoche
també en una sola sessió
en un cine
molt petit
i és molt interessant
aquesta
és molt interessant
però és una pel·lícula
que no agrada a les dones
jo això ho he comprovat
totes les dones
que l'han anat a veure
no els hi ha agradat
en canvi els homes sí
perquè és una dona
lliure
una dona que està
buscant l'amor
i tot això
i llavors
no
es veu que
és massa lliure
i no
no convé
a nosaltres
ens va agradar
a nosaltres
ens va agradar
ja ho dic
en els homes
ens interessa
i
a part de la Juliette Vinoche
vull dir
és una pel·lícula
que està bé
que ella està molt bé
ella està molt bé
això ja no cal dir-ho
no però és que últimament
no estava tan bé
com en aquesta pel·lícula
penso en aquesta pel·lícula
bueno és que havia fet una pel·lícula amb la coixeta
esclar
un error
que té qualsevol
bueno
Una mujer fantàstica
és l'última pel·lícula
de la qual
extraurem
de la cartellera
que és l'altra pel·lícula
del Sebastián Lélio
aquesta és la que va guanyar
l'Òscar
a la millor pel·lícula
de parla
no anglesa
és una pel·lícula xilena
100%
i que retrata
un país
tal com
segurament
és Xila
hi ha una història
provocadora
i allà surten
doncs
tots els dimonis
de la burguesia xilena
i fins aquí
el nostre quadern de vacances
jo si encara estan fent
l'Aki
no sé si encara la fan o no
sí l'Aki
jo ja sé que a tu no et va agradar tant
però és que tothom
l'Aki sí
no l'he posada
penso que és una pel·lícula
extraordinària
l'estan fent?
sí
i a més la fan a 4 o 5 cines
pel que ve
sí, sí
jo la recomano
és una pel·lícula
d'un actor
suposo que
finalment hem parlat aquí
dels avui dos
ja saben de què va
perquè n'hem parlat diverses vegades
una pel·lícula que va de
del
del que va morir
del
el Harry Dean Stanton
Stanton
el que va morir al setembre
sense haver vist la pel·lícula
que havia notat
i que s'havia basat
en la seva pròpia vida
és a dir
dos amics d'ells
que eren actors
que es trobaven
bevent alcohol
a les tardes
i anaven preguntant-li coses
i en base a això
van escriure-lo aquí
jo
doncs penso que és una pel·lícula
que s'enfronta
doncs amb la fi de la vida
amb la mort
i que
bueno
em sembla que és molt rica
molt plena
molt interessant
i que a la gent que jo conec
tothom els ha agradat
és a dir doncs
a mi em va agradar molt
el tràiler
però després
ja
no va respondre a les expectatives
potser
tot i que em va interessar molt
perquè
bueno
Harry Dean Stanton
per mi
era un actor
increïble
de Paris Texas
que és el que fa molts
també
és evident
i
també hi surt
el David Lynch
com a actor
com a actor
és clar
aquestes coses
en un cinèfil
un té la seva animeta
però jo vaig pensar
que el guió
flaquejava bastant
a mi no
que podien
podien haver fet
una altra cosa
una cosa
diguem
amb aquesta llista
de recomanacions
que hem fet
podríem afegir
una
que sembla ser
que l'estan anant
aquest divendres
ah
sí
que
la vam veure
l'altre dia
em va semblar
una pel·lícula
molt bona
es titularà aquí
en la playa
de Chesil
on Chesil Beach
és una pel·lícula
que es basa
en una novel·la
curta
de 180 pàgines
d'Ian McEwan
que ha col·laborat
també
tant amb la producció
com amb el guió
això es nota
i efectivament
la pel·lícula
és molt fidel
a la novel·la
exceptuant
un detall
que no el revelo
perquè ja
el veureu
si coneixeu la novel·la
ja el detectareu
a l'acte
perquè
és un detall crucial
us he de dir
que no
no fa molt bé
la pel·lícula
li canvia
la versió
a la novel·la
però no fa molt bé
la pel·lícula
l'únic que passa
és que és una concessió
diguéssim
edulcorant
endulcint una mica
el final
sí
ja
la pel·lícula
té
algunes coses
a destacar
la fotografia
la localització
és extraordinària
molt bona
i després
hi ha
la interpretació
sí
hi ha
la
Saoris
Ronan
que per mi
fa un paper
extraordinari
està posada
jo he llegit
la novel·la
ara fa dos dies
arrel de la pel·lícula
després de la pel·lícula
i m'he adonat
que la noia
aquesta
s'ha posat
tant amb el paper
és que és ella
però és un caramelo
el paper
sí
sí
realment
i també
hi ha una senyora
de la interpretació
com la Emily Watson
sí
també
aquesta l'estrenen
el divendres
sí
és que ara ja estem
amb recomanacions
fora de la cartellera
el protagonista
sí
el quadern de vacances
ja és
la segona part
el protagonista
és Billy Hope
que el vam poder veure
últimament
a Dunkerque
pel meu gust
no està a l'alçada d'ella
fa un paper
lògicament
és difícil
sí
és un paper complicat
i a més a més
donar la rèplica
amb ella
que està tan perfecta
era una empresa complicada
però bueno
està correcte
diríem
és una pel·lícula
que
és una òpera Prima
d'un director
que es diu
Dominic Cuc
i
bueno
és una òpera Prima
però ell ja havia fet
treballs
sobretot
de retransmissions esportives
i un parell
de cortmetratges
però se li veu
que té
que té mà
el noi té fusta
sí
i jo crec que es pot esperar
d'ell
coses
interessants
sí
sí
Pol
no sé si has vist alguna cosa
has pogut veure cine o no?
sí
jo vaig anar al Docs
a Barcelona
aquest cop porto un documental
algú d'aquí no?
ha anat a veure
algú al Docs o no?
no
jo no he pogut
aquest any no?
estem massa enfeinats
ostres
m'hi ha que heu destacat pel·lícules
jo vaig anar a veure
Ladrones de Tiempo
que és un
de fet ho vaig escoltar
per la ràdio
que els van entrevistar
a RAC1
i vaig anar-hi
perquè em va semblar
bastant interessant
el concepte
Ladrones de Tiempo
es refereix
sobretot a empreses
que
s'intenten aprofitar
o
simplement
robar
o d'alguna forma
el temps
que és ara mateix
la nostra eina
potser gairebé
el material més preuat
que ara tenim
en una era
que tot va tan ràpid
i que
la tensió
per exemple
fa poc
parlàvem amb la Sandra Font
quan va venir
de
ostres
que hi ha tantes sèries
que quina veig
aquella que t'atrapi el temps
és aquest sentit
parla bastant
sobre
el concepte
del
do it yourself
és a dir
aquest concepte
que es porta tant ara
que és
fes-te les coses
tu mateix
ha fet que
empreses
com ara
Ikea
o empreses
per exemple
aeroports
per exemple
que processos
que haurien de fer
la pròpia empresa
te'l donen a fer tu
o sigui
ets l'obra
la mà d'obra
gratis
i a més
amb una mena de
al·licient
que hi ha molta gent
que diu
ah no no no
jo si em puc
construir el meu moble
jo si puc
facturar la meva maleta
jo si puc fer
qualsevol acció
em sento realitzat
o em fa gràcia
llavors clar
les empreses
han vist
que cada cop més
per això hi ha tot
també
el tema de substitució
de màquines
en qüestió de
per exemple
el McDonald's
que tu pots
bé demanar la barra
o bé demanar
tu manualment
a una màquina
o el fet
de comprar entrades
de cinema
per internet
tots aquests
com es diu
atajos
diguéssim
que tu com a consumidor
fas
no els comptes
com a feina
que els estàs traient
a l'empresa
i quan dic a l'empresa
no dic als treballadors
dic a l'empresa en si
o sigui
els jefazos
diguéssim
i és un documental
que parla justament
d'això
a mi em sembla
molt molt interessant
com han fet
un documental
basat
justament
en
en com
en com
tot bé?
sí, sí
en com
aquests
nous
noves formes
de
de
de desenvolupar
aquest negoci
que és el temps
al final
i
jo no sé
és un documental
dirigit per
Kozima
Danoritzer
és una mica difícil
de dir
algun nom
però
hi tracta temes
jo crec que
també bastant
bastant candents
com
una paraula
que no coneixia
que és
el cas
del
Karoshi
a Japó
que és
la mort
de gent
per excés
de feina
i
hi posen
exemples
pràctics
perquè bàsicament
els entrevisten
de gent
i expliquen
per exemple
com van anar
a una empresa
qualsevol
tampoc havia de ser
per dir
Apple
una empresa
on
es va arribar a prohibir
que la gent anés
a treballar
a partir de certa hora
perquè tancaven
i la gent
per acabar la feina
perquè al final
s'autoimposaven feina
portaven
llanternes
es colaven a la feina
i seguien treballant
els hi van tallar la corrent
inclús ells portaven
generadors
portaven mòdems
per poder enviar mails
vull dir
va ser una bogeria total
llavors
és un documental
que tracta
moltes vessants
i moltes són a Barcelona
perquè està gravat
entre diferents punts
del món
i principalment
també passa a Barcelona
i vas veient això
no?
el joc
el joc del temps
en quant a
en quant a material
parauat
llavors
és una reflexió
molt interessant
després es va fer
una taula rodona
que ja
les dues primeres preguntes
van ser directament
no estic massa d'acord
amb les reflexions
que s'han fet
però jo crec que igualment
és un documental
que justament és això
és una reflexió
o sigui és
arribar a entendre
que tot temps
són diners
i que com el destines
evidentment
doncs
tu estàs elegint
quina de les parts
estàs
bueno
al final
aquest estàs venent
i en qüestió
d'empreses
doncs
arribar a reflexionar
tipus això
quan tu
compres un moble
doncs
què et surt més a compte
muntar-lo
o potser pagar
un extra
a una persona
que te'l munti
tot aquest temps
que li dediques
a aquestes coses
pots dedicar-li
a les altres
bueno
que en l'economia
crec que es diu
el cost d'oportunitat
o sigui
si fas una cosa
deixes de fer una altra
és un documental
que jo el recomano bastant
el tema es veu interessantíssim
i la premier mundial
es va fer el DOCS
però jo imagino
que ara n'hi ha circulant
una mica per tot arreu
molt bé
doncs bueno
m'ha arribat
em sembla
el temps
de la nostra convidada
la Dalla
ja ho tinc tot apuntadíssim
que jo he estat treballant molt
i no he pogut veure
gairebé res
a tot això
o sigui que ja tinc
els deures clars
bueno
tu acabes de rodar
a Cuba
em sembla que arribes
a Cuba
en aquest moment
i ens faria saber
què has fet a Cuba
és a dir
doncs
no
bueno
jo vaig tornar de Cuba
el febrer
el febrer
des del febrer fins ara
he fet una altra pel·lícula
però
bueno
doncs de setembre
fa gener
vaig estar a Cuba
fent una pel·lícula
que es diu Yuli
que es dirà Yuli
i que és de la Iziar Boiain
la dirigeix la Iziar Boiain
és una idea
que va sorgir
de la BBC
i la BBC
valia el Paul Laverty
com a guionista
i
és una història real
o sigui
és la història
del Carlos Acosta
Carlos Acosta
és un ballerí cubà
que va néixer
als anys 70
al 73
o sigui
encara té 40 i escaig d'anys
encara existeix
encara està vigent
que va néixer
a una barriada de La Habana
molt molt pobra
i al seu pare
se li va explicar
al cap
que havia de ser ballerí
que el seu fill
era l'últim dels seus fills
i havia de fer alguna cosa
d'aprofit de la vida
i havia de ser ballerí
el nen no tenia cap interès
a ser ballerí
i és una mica
la història
de l'altra cara
de la moneda
del Billy Elliot
o sigui
ell va ser ballerí
a hòsties
una miqueta
perquè el seu pare
volia que ho fos
i s'hi va capficar
i bueno
al principi
va ser molt dur per ell
però ho va aconseguint
i en realitat
va pujar tan amunt
que ha sigut
primer ballerí
del Royal Ballet
de Londres
durant
moltíssims anys
ha sigut
el primer Romeo negre
vull dir
és una mica
és un
un ambaixador
de moltes coses
no és un ambaixador
del país
de la raça
o sigui
del que
és una mica
una mica
un conte
una història
de
bueno
d'això d'èxit
llavors la va escriure
el Pol
al final s'hi va
ficar l'Iziar
a dirigir-la
i
era una pel·lícula
que passava
bàsicament a l'Havana
hi havia molts interiors
hi havia moltes
jo em pensava
que això seria una pel·lícula
que rodaríem
una mica allà
una mica aquí
però això
a mi m'estava molt bé
al final es va rodar
gairebé tot allà
només vam fer una setmana a Madrid
i tres o quatre dies a Londres
perquè hi va viure
molt de temps a Londres
però bé
bàsicament
tota la preparació
tot el rodatge
va ser a Havana
va ser a Cuba
i això
bueno
això ha sigut el
no sé
si voleu
jo segueixo xerrant
si voleu feu preguntes
i com es treballa
a Cuba
doncs
és tot un repte
és un repte
és realment
de treure's el barret
de com s'ha
d'aconseguir
fer coses allà
de la gent d'allà
com tira endavant
com aixequen projectes
com els fan
perquè nosaltres
amb tots els medis d'aquí
que portem d'aquí
i que
doncs
bueno
treu-les allà
és
no hi ha res
no pots trobar res
i bueno
el repte més gros
per començar
és
treballar sense internet
que per mi
no sé si
encara ens ho podem imaginar
jo hi havia treballat
però
ja estic tan viciada
que
tornar al passat
costa molt
una miqueta
i és
les comunicacions
que aquí és la base
aquí ens comuniquem
cada dos minuts
estàs comunicant-te
molt del costat
allà no existeixen
el telèfon és caríssim
i internet
no hi ha enlloc
per tant
és tot
una altra manera
de plantejar-se
les coses
això t'hi acostumes
de seguida
al final acabar
tenint
inclús gràcia
perquè
tornes a ser
propietari
del teu temps
una miqueta
no estàs pendent
del que està passant
més enllà
perquè no en tens
no tens constància
per tant
et permet viure més
el teu present
per tant té aquesta part bona
que
que bueno
que ojalà poguéssim
retrobar-la una miqueta més aquí
a part d'això
de la comunicació
que és difícil
l'ordre
els transports
clar
els transports
nosaltres ens vellogàvem
amb els cotxes
que hi ha a l'Havana
i tu no pots portar
el teu propi vehicle
t'han de portar
el cotxe
aquí té un cotxe
té un tresor
és més valuós
un cotxe
ja
que una casa
la gent inverteix
més en el seu vehicle
que en la pròpia vivenda
llavors
això mateix
vull dir que
has d'organitzar-ho molt
els cotxes s'espatllen molt
són cotxes molt vells
són cotxes dels anys 50
dels anys 60
doncs qualsevol cosa
de cop i volta
es poden parar les coses
perquè els cotxes
no funcionen
el cotxe que portava la càmera
no
no
renca
o el cotxe que era protagonista
doncs allà s'ha quedat
passen anècdotes d'aquestes
i després la matèria prima
o sigui
en el meu camp
jo faig decorats
fer decorats
vol dir que jo construeixo
jo faig servir
a pintors
a fusters
a ferrers
al país
el país té bons tècnics
té bons fusters
té bons pintors
té bons ferrers
el que no té
és ni pintura
ni fusta
ni ferro
llavors
hòstia
clar
llavors
tot costa molt
i et poses
de cop i volta
es fan problemes enormes
de coses
que aquí
ho faig fer un polla
com de
jo què sé
tonteries
des de tonteries
no pots anar
al servicio estacion
no
no existeixen
les botigues
el concepte botiga
que nosaltres entenem
allà no existeix
jo no és
vaig i compro un pot de pintura
no
no és així
vull dir
és molt complicat
jo vaig treballar
amb equip local
no em vaig emportar ningú
tot el meu equip era cubà
jo vaig tenir
la coincidència vital
allò que es creuen les estrelles
que passen aquestes coses
que
molt poquet abans
havia fet una pel·lícula cubana
aquí a Barcelona
una que es deia Sergio i Serguei
i en aquesta pel·lícula cubana
vaig conèixer
algun cubà
i llavors clar
jo tenia aquesta
perquè jo a Cuba
si no
m'envien sola a rodar Cuba
i
vaig així
però bueno
com que tenia aquest
ja aquests petits contactes
de
de la Laura D'Aranes
bueno
doncs me'n vaig anar ja
una mica més
més segura
almenys sé a qui trucar
almenys sé
com començar
tinc algun telèfon
per començar a crear l'equip
perquè clar
jo arribo ja
he de començar a buscar-me
el meu equip
el meu equip
es forma per 15 o 20 persones
que m'han d'estar amb mi
ajudant-me
i
no sé si m'estic anant
però bueno
no sé si m'estic anant
del camí
però bueno
això
que
que en realitat
eren ells
qui gestionaven
les coses
i una persona d'aquí
és incapaç
de saber-se
ballar cap allà
així de cop i volta
tens tot un procés
d'aprenentatge
les coses allà no funcionen
per tant
jo no puc arribar allà
vaig i compro
no no no
espera't
casos concrets
havíem de fer
una terima de
de fusta
no
perquè
la història va sobre
ballarins
i havíem de muntar
l'escola de
l'escola
on suposadament
havia estudiat
el
Carlos Acosta
no va ser
finalment
una escola
de veritat
de dansa
i la vam haver de fer
la vam haver de
construir
no
dins d'una localització
convertir-la
convertir-la
en escola
algo que aquí és
trobar uns miralls
trobar una terima de fusta
trobar unes barres
relativament senzill
no
doncs
per trobar
la fusta
amb la que jo havia de fer la terima
i havien de fer una terima
si no
no es podia ballar
o sigui
no era una cosa
prescindible
o sigui
en la pel·lícula
hi ha molt ball
no pots ballar
sobre rajola
no era prescindible
que ja teníem la fusta
doncs
vam trigar dos mesos
i mig
a poder aconseguir
la fusta
o sigui
tota la tensió
era
aconseguirem
la fusta
i la fusta
s'aconseguia
doncs tu trobaves
un altre tipus
de fusta
la canviaves
per la que tu necessitaves
ara ja tenies
em anaven dient
ja tenim sis metres
ja tenim deu metres
ja tenim
així
poquet a poquet
o per exemple
un altre dia
un dels vehicles
protagonistes
doncs
vaig prendre la decisió
o vam prendre la decisió
que seria el camió
de protagonista
seria groc
és un color
que en els planos generals
entre els paisatges
ressalta sobre el blau
ressalta sobre el guis
doncs
no m'arribava
me'l pintaven d'un altre color
no m'arribava a ser groc
això és un marrón
això no és groc
què passa
què passa
si no m'ho volien dir
i és que en tot a la illa
no hi havia groc
saps
i doncs intentaven
doncs clar
les anècdotes són aquestes
la part bona
és que hi ha bona gent
i bons professionals
vull dir
i són espavilats
vull dir
la part bona
és que sempre
te n'acabas sortint
increïblement
increïblement
te n'acabas sortint
de tot
molt més a poc a poc
molt més
patint més
fent les coses
que aquí faries
en una tarda
i ara les fas
en dues setmanes
més artesanal
sí
amb més paciència
i hi ha alguna mena
de control polític
en un rodatge
o no?
sí
home
teòricament
hi ha una mica
de censura
del guió
és un guió
del Pont Laverty
el Pont Laverty
és el guionista
del Quet Loix
per tant
té tendència
a fer denúncia social
tot i que
la història
de Carlos Acosta
no és una pel·lícula
de denúncia
per res
però sí que hi ha
un intent
d'explicar
el context
del moment
era un context
molt difícil
perquè
l'adolescència
del Carlos Acosta
va ser
amb la crisi
dels balceros
vull dir
amb els anys 90
amb la crisi
de la Unió Soviètica
va ser un període
molt dur
a l'Havana
doncs allò
hi és
de fons
no és que la pel·lícula
vagi d'això
però això hi és
llavors hi havia
aquesta mena
de por
de que sí
de que
com que clar
allà
allà tot és públic
qualsevol lloc
on volem rodar
és un edifici públic
sigui de
de l'estat
sigui d'educació
de
de qualsevol àmbit
però sempre
has d'anar a l'estat
a demanar permís
per rodar allà
no existeix
el palacete particular
on jo li demano
llavors clar
en aquests
demanar permisos
per rodar els llocs
sempre havia
s'està ensenyant
sempre hi havia
aquella cosa
de veure si aquesta frase
no els agradarà
o sí
però no
no va passar res
en el nostre guió
era un guió
com molt
el Carlos Acosta
és molt estimat a Cuba
és un personatge
que ha triomfat molt
i sempre ha parlat bé
de Cuba
mai ha parlat malament
de Cuba
mai ha renunciat a Cuba
ara està fent
un projecte molt interessant
que és que ara
s'acaba de
anava a dir jubilar
però ha deixat de ballar
ha deixat el Royal Ballet
per l'edat
lògicament
bueno
jo no et penses
hi ha ballarines
que duren molt més
bueno
hi ha l'Alícia Alonso
que pobreta
té 90 anys
i encara
intenta ballar
ella va
ella ho va deixar
als 42
o així
no sé quants anys
però ara
per exemple
ha dedicat
s'ha
ha muntat
una escola a Cuba
ha agafat
els millors ballarins
que ha trobat
a l'aïlla
és que el ballet
és molt important
a Cuba
és una passada
fins i tot
és una passada
a més amb la influència
que va tenir
Rússia
doncs esclar
encara es va
es va potenciar
es va potenciar
més
sí sí sí
està molt present
a tot arreu
i el canvi
que hi ha hagut
políticament
s'ha notat
es comença a notar
el fet que Estats Units
hagi començat a baixar
la pressió
o no ho han notat
encara
o sigui
no
o és teòric
és teòric
una miqueta
és una miqueta
però molt poc
comences a veure
que es comencen a obrir
petits negocis
però sempre hi ha molt control
encara
igual que a sobre
es poden tancar
del dia a l'altre
però sí que hi ha petites
iniciatives privades
hi ha moltes parelles mixtes
que
de cubana
amb estranger
o cubana
amb estranger
que fan
que tenen els medis
per fer la inversió
i es munten
i comença a veure
per exemple
jo l'últim cop
que hi havia anat
era quan vaig fer
la pel·lícula
de Txell Argentina
amb Soderbergh
que ja fa 10 anys
i clar
de 10 anys
que era el meu
l'últim referent
amb ara
sí que trobes coses
per exemple
fa 10 anys
els almendrones
que són aquests cotxes americans
els anys 50
ara ja són
tots
estan impolutos
o gairebé tots
perquè ja és un tresor
pels turistes
ja la indústria
del turisme
ja
comença a funcionar
ja traquen vaixells
al port
amb turistes
o sigui
sí que hi ha
un voler veure
que les coses
estan començant
a canviar
però no realment
entre el Soderbergh
i aquesta
t'has res a veure?
Soderbergh
com que era una pel·lícula americana
no podíem rodar
allà
i llavors jo
simplement
el que vaig anar a fer
és a documentar-me
jo vaig anar a passejar-me
una mica
pels campaments
del Txell
per veure una mica
i Soderbergh
la van rodar a Puerto Rico
no la van poder rodar a Cuba
perquè
no podíem
ni logísticament
ni políticament
ja
i logísticament tampoc
perquè
l'embargadura que necessitava
una pel·lícula com
amb Txell Argentino
no a Cuba
no existeix
no existeix
ni
ni res que se sent
ni remotament
ni remotament
això de Sergio i Serguei
la van rodar
a Cuba
Sergio i Serguei
és una pel·lícula preciosa
no sé si els vostres
oients d'aquí
vam dir-te la sort
de veure-la
i l'hem comentat
és una pel·lícula
que a mi
em va passar el guió
i vaig trobar
ostres quina idea
més bonica
jo per mi és un guió
dels guions més bonics
que he tingut entre les mans
després
les pel·lícules
hi ha gent que
diu més
diu menys
però
la idea la vaig trobar
preciosa
perquè era aquest
parlar del món
del que són
els països
que es fan
i alhora
des de lo íntim
de la relació
de dues persones
tan distants
i en realitat
tan properes
vull dir que estàs parlant
de la més petita
era una pel·lícula
que va néixer
per fer-se
l'Ernesto de Aranes
que és el director
la va preparar
i projectar
per rodar-se a Cuba
però hi havia una part
que era reproduir
l'estació espacial Mir
i era una part
que realment
amb els mitjans
amb això
que us estava explicant
ara
que és que no tens
ni
doncs es va trobar
que la part
de l'estació espacial
tot el que passava
dins l'estació
era difícilment
viable
allà a la illa
per tant
l'Ernesto
va buscar
coproducció
i
Mediapro
s'hi va involucrar
llavors el que es va fer
és que quasi tota la pel·lícula
aquí a Barcelona
es va rodar només
el que és la nau
espacial
que es va construir
la nau espacial
en un plató
en un estudi
i
la resta de la pel·lícula
tot el que són carrers de Cuba
interiors
les cases
tot això
es va rodar
allà mateix
perquè també hauria sigut
una tonteria
portar aquí
tot aquest món de la banda
hi ha moltes escenes
que són sanitals
que es veu que
ha de ser rodat allà
sí
i a part de les escenes
la llum
les cases
l'arquitectura
o sigui
cada cop que s'intenta fer
l'Havana
fora de l'Havana
l'Havana
és molt
és molt concreta
vull dir
hi ha ciutats
que sí que poden
camuflar-se d'una a l'altra
i ningú s'en dona compte
però l'Havana
respira d'una manera
molt l'Havana
molt l'Havana
i aleshores
es va rodar aquí a Barcelona
i a aquesta part
aquesta part
de l'estació
de l'estació especial
que
que te'n vas encarregar
tu de construir-la
jo vaig
va ser una feina
molt divertida
de fer
perquè clar
va ser com
molt concreta
normalment
la meva feina
en una pel·lícula
és molt complexa
perquè
comences primer
ubicant-la
hem de buscar
les localitzacions
pensant quin tipus
de localitzacions
volem
quin tipus
de
vull dir
hi ha tota una fase
de preparació
fins a arribar
al que volem
i després
un cop has arribat
al que volem
és començar a veure
com ho fem viable
doncs
aquesta pel·lícula
em venia
d'una altra manera
has de fer
l'estació especial
vull dir
ja està
ja sé com és
vull dir
ni te l'has inventat
ni és agafar
i la ingravidesa
i tot això
la ingravidesa
la vam fer
bueno
es van plantejar
diferents mètodes
per fer-la
al final
la vam fer
penjants
la vam fer
amb un ernest
i l'acte
anava penjant
i per muntar
l'estació
clar
el gran dubte meu
o la gran por meva
era clar
és una estació soviètica
dels anys
no
80
vull dir
que
d'on trobaré
tota aquesta maquinària
que ha de ser
amb rús
que ha de ser
i tota la nau
la nau
l'estació realment
quan et documentes
amb el que era
era
o sigui
per molt que jo
m'hagués imaginat
i hagués deixat anar
la imaginació
mai
i hagués
pogut arribar
al nivell de cutrez
que era
l'estació espacial
era com
síndrome
de diàgenes
allà d'entra
perquè era
molt i molt
petita
la realitat
és així
feia un metro
70 d'amplada
eren com uns
passadissos
que s'acoplaven
de diferents maneres
depenent
de l'emissió
i plena
de trastes
clar
perquè feien
investigacions
i tot
no hi havia
espai
i abans
era realment
un caos
absolut
o sigui
l'antítesi
de qualsevol
imatge
que ens han ficat
que el cinema
ens han ficat
a nosaltres
de l'espai
res a veure
en 2001
res a veure
en 2001
res a veure
en qualsevol
era com
el graig
de la persona
més
més
acupulació
a més
en materials
molt terrens
eren
estaven fets
amb fòrmiques
amb moquetes
vull dir
i la moqueta
tacada
vull dir
que realment
jo quan vaig veure
què era la realitat
vaig pensar
és que jo
no ho supero
això
senzillament
intento
acostar-me
al màxim
i llavors
aquesta va ser
la meva feina
i clar
la dificultat
més grossa
era la maquinària
com trobem
tots aquests
botonatges
a més
amb rús
i vam tenir
un cop
de sort
la Núria
que sempre
m'ajudava
m'estava ajudant
doncs vam trobar
començes a buscar
per internet
ràdios
aparells
de telecomunicacions
i vam trobar
que
diversos
d'aquests aparells
que es venien
per internet
de manera individual
es connectaven
amb un únic
telèfon
coincidia el telèfon
bueno
tot el que vam anar
a parar a Polònia
a les afores de Polònia
a les afores de Varsovia
que
hi ha un gran descampat
que era una empresa
que es dedicava
a desmilitaritzar
material rus
per tant
ja ens veus
amb ell i amb mi
allà dins
en un descampat
tancat
amb seguretat
plena de tanks
de camions militars
de coets
entrant
a dins d'aquests
d'aquests
bueno
entrant dins
d'aquests
és una altra pel·lícula
això
van ser dos dies
de bueno
no m'ho puc ni creure
anàvem amb un personatge
al darrere
que ens anàvem seguint
nosaltres teníem
gomets a la mà
i anàvem marcat
de tot el tipus
de material militar
soviètic
totes les màquines
que volíem
que ens interessàvem
anàvem marcat
amb gomets
i ja ens les anàvem
desmuntant
i bueno
total ens van portar
d'allà
com 10 palets plens
tot un camió
ple de material
que clar
ens va salvar
una miqueta
el decorat
molt interessant
de conèixer
són anècdotes
aquestes
que dius
ningú s'imagina
d'on traiem
les coses
has dit que en aquest moment
estaves rodant
o es que has de rodar
a Paradise Hills
a Dallas Wendington
però que no podies
donar massa referències
o masses coses
mira
tot just acabem de rodar
la setmana passada
estàvem rodant encara
és
bueno
no puc explicar una miqueta
el que és aquest projecte
és un projecte
que s'ha rodat a Barcelona
l'Alice Wendington
és una directora jove
que ha fet un
27 anys
i visc
sí
no sé
28
va fer un curmatratge
que es deia Disco Inferno
que va
va funcionar molt bé
en festivals
va guanyar premis
en festivals
i
Nostromo Pictures
que és la productora
d'aquí
ha apostat per ella
és un guió
escrit per Nacho Vigalondo
i una altra col·laboració
que no m'ho recorda
anglès
anglès o americà
Brian Lillu
Lillu
sí
sí
some kind of hate
diu aquí
que ha fet
i
i bueno
els actrius
també
vull dir
era un grup de
hi havia l'Emilia Jovovich
hi havia l'Emma Roberts
hi havia
bueno
hi havia
és una pel·lícula
és una pel·lícula
com
l'anistopia
una mica
és una mica
tot el contrari
o sigui
jo aquest any
vinc de fer
la
Juli
que és la pel·lícula
que estic parlant
d'un personatge real
que la meva feina
és una miqueta
explicar
aquest món real
i
o sigui
jo m'he de documentar
com era
el seu món
el seu món
el seu món
com vivia
intentar no llunyar-te
massa de la realitat
tu la tries
i la direccions
la realitat
està clar que la realitat
no és una
és la teva mirada
però
i
he passat
d'estar fent això
a estar fent
un altre
que des del meu punt de vista
és molt interessant
perquè és una mica
un inventar un món
a nivell estètic
i llavors
París Hill
a nivell visual
és una pel·lícula
agosarada
molt agosarada
a nivell de fotografia
a nivell de vestuari
a nivell d'art també
però vestuari molt
i fotografia molt
i és una pel·li
d'una estètica
completament
diferent
inventada
i inversímil
i molt agosarada
molt agosarada
llavors
està bé
amb aquest any
o sigui que has passat
de la realitat
a la imaginació
sí
qualsevol pel·lícula
hi ha aquesta part imaginativa
en la meva feina
però
clar
jo en les meves pel·lícules
em dic
com ho fas una pel·lícula
i dic
una pel·lícula
és que
es divergeix tant
de com és el projecte
en si
la meva feina
o m'he de quedar
lligadíssima
al que és la realitat
o he de reinterpretar
la realitat
o me l'he d'inventar
completament
i aquí ha tocat
una mica
inventar-se una realitat
que és divertint
ara que has dit això
m'ha vingut al cap
no sé si has vist alguna cosa
d'Eduardo Casanova
de
bueno
l'última que va fer
que és
l'Opera Prima
pel que entenc
que és Pieles
o sigui
et sona
vale
no t'anava a comentar
perquè com que has dit això
no
aquesta proposta agosarada
que ve
principalment de directors novells
no
per si ho coneixies
perquè és una aposta
com
jo crec que
aquí l'heu vist
no
jo no
no l'heu vist
vale
no
una aposta
narrativa
molt
John Waters
de Pink Flamingos
aquesta cosa
així com molt
no dic desagradable
però si
busca això
busca molt
però combinat molt
amb una estètica
que podria arribar a ser
de la productora
que hi ha de Canadà
que fa aquests videoclips
que són com molt
tons pastel
tot molt molt molt
que es nota
que és un escenari
un plató
i és un director
que ara està treballant
ja va fer curts
i ara
s'ha llançat
el llargmetratge
però
però que té aquesta estètica
no
aquesta estètica
que ja es busca
que sigui fictícia
i a més
vull dir
que treballa evidentment
amb gent de primer nivell
però
però que té aquest
aquest
desperpajo
no
aquesta mena
de
de direcció artística
perquè a més
és que és
tu veus un fotograma
i ja saps que
és ell
t'ho preguntava
perquè si
si ho coneixies
no ho coneixio
però sí
està molt influenciat
també pels videoclips
exacte
vull dir
és una mica
agafar aquesta estètica
del videoclip
i portar-la a la ficció
portar-la al llargmetratge
al format
de
de
de
sí
minuts
vull dir
que
llavors
sí
realment ha de venir
de mans
de gent jove
jo crec
perquè
perquè són ells
qui tenen
la
la vivència
la vivència
i la
la realitat
és aquesta
llavors
jo m'hi tiro
de cap
jo realment
m'hi pujo
de seguida
i no em costa gens
adaptar-me
a provar coses
vull dir
hi ha moments
hi ha moments
de qüestionar
ostres
però això no té cap
coherència
bueno
vull dir
no té la coherència
que tu estàs acostumada
a tenir
però en té un altre
llavors
per mi és molt estimulant
per mi és molt estimulant
de la mateixa manera
que és molt estimulant
l'altre
també
vull dir
jo sempre penso
que tinc un físic
que bueno
que salto
d'un projecte
a l'altre
i el treball
canvia molt
i és tan emocionant
una cosa
com l'altra
perquè entrar a la vida
per exemple
quan estàvem fent
la pel·lícula de Yuli
coses que t'obliguen
quan estàs
explicant realitats
doncs
el primer de tot
és a veure
on vivia aquest home
anem a veure
on vivia aquest home
per entendre qui és aquest home
anem a veure el seu barri
anem a veure els seus veïns
anem a
és una mica
fas una mica de feina
de documentalista
o sigui
d'intentar
entendre primer
per després
transmetre
i a Carlos Acosta
les vivències
que t'obliguen
com que vols
fer aquest reflex
de la real
t'obliguen
a fer aquest treball
de research
que és superric
i és
molt enric
has treballat
amb tants
i molt atractiu
molt atractiu
aquesta feina
super atractiu
super atractiu
passo d'estar
anant al campamento
del Xe
que has de pujar
allà a la muntanya
d'estar 6 hores
caminant
per veure com era
com que s'agraden
directors tan diferents
d'americans
anglesos
espanyols
cubans
amb qui
t'has sentit
més identificat
o qui trobes
que t'agrada més
treballar-hi
o no
simplement
quina valoració
en faries
veus diferent
un món de l'altre
veus que és el mateix món
no faria gaire
home
amb americans
hi ha una cosa
de medis
que això
en la meva feina
fa variar molt
de treballar
amb un mínim
de medis
quan he treballat
amb americans
jo he treballat
amb medis
no vol dir que tots
hi siguin
però quan jo ho he fet
hi he treballat
també he treballat
amb pel·lícules europees
amb medis
vull dir com
el Perfum
era una pel·lícula
que teníem diners
i amb l'Almodóvar
també hem tingut diners
vull dir que
ja han hagut projectes
diferències
diferències
entre nacionalitats
jo m'adapto molt
i penso que
en el fons
no n'hi ha tantes
o sigui
a vegades
hi ha pel·lícules americanes
que són ja
aquestes coses
que el productor
té un pes més important
que no pas
a les pel·lícules europees
no?
aquestes pel·lícules
més de productor
no tant de director
que ve el productor
i et diu
l'actor serà aquest
perquè ho dic jo
saps?
i el director
doncs és un nomàs
un contractat d'homàs
no...
pot haver-hi aquesta part
en les pel·lícules americanes
que això es nota molt?
home, això és diferent
perquè el director
no té aquesta
no és palavra de director
com és aquí normalment
aquí el director
normalment
la seva veu
pesa molt
i en pel·lícules americanes
a vegades
el director
a vegades sí
per exemple
amb la del Soderberg
és que a més
el Soder
també és productor
per tant
ell és Déu
però altres projectes
que he fet amb americans
és més com que
el productor
però no vull dir
que sempre sigui així
però que hi ha aquesta part
d'indústria
molt més
accentuada
va lligat
als resultats
sí
i tu tens referents
en qüestió
de direcció
d'art
gent que
que t'hagi interessat
la seva feina
sí
clar
d'intabularis
per exemple
el que treballa
amb Coppola
o Ezio Frigerio
amb els italians
sí
i fins i tot
més clàssics
sí
com el Dante Ferrero
el Dante Ferrero
o el
com es diu
el del James Bond
encara no em surt
bueno
sí
sí que tinc referents
o sigui
sí que em fixo
aquest
m'agrada
sí
sí que com tothom
però no tinc un ídol
ni una línia
a seguir
jo
em sembla que ho heu dit
algun altre cop
ho torno a dir
jo penso que la direcció artística
com la veig jo
que no vol dir que sigui així
és com a ser
ha de ser molt adaptable
saps
i llavors
qualsevol director d'art
que tingui un segell
que tu el veus
al començar la pel·lícula
per mi és fallit
i no funciona
clar
perquè t'has d'adaptar
a la pel·lícula
ha de ser funcional
sí
i llavors clar
hi ha directors
que s'adapten molt bé
hi ha d'altres
que tenen un estil
que prevaleix
el seu propi estil
per sobre
les necessitats
de les pel·lícules
d'acord
moltíssimes gràcies
amb tot això
hem arribat a l'hora
com sempre
sempre se'ns fa curt
aquesta segona part
quan tenim un convidat
de tanta categoria
com tu
moltíssimes gràcies
Laia
per estar amb nosaltres
a vosaltres
a l'emissora
i ja ens seguirem parlant
perquè com que estrenaràs
totes aquestes coses
m'han convidat
si podem
que vinguis a un altre programa
i expliquis les noves coses
que fas
molt bé
moltíssimes gràcies
Bona nit
Bona nit
Bona nit