Cinema sense condicions
Hola, bona tarda.
Un dimarts més amb tots vosaltres des de Ràdio d'Esvern, Cinema sense condicions.
Avui l'equip habitual, l'Andrea. Bona tarda, Andrea.
Hola, bona tarda.
Bona tarda, Ignasi.
Què tal? Molt bé.
Molt swing in London, no? Això?
Oh, yes, sí.
Hem estat introduint-nos amb la música de Herbie Hancock
que va fer la banda sonora de la pel·lícula de la setmana
que hem escollit, Blow Up, de Miquel Àngel Antonioni.
Però abans d'això, dir-vos que comptem amb la presència aquí a l'estudi
de Patricia Sánchez Mora.
Bona nit, Patricia.
Bona nit.
És un plaer molt gran tindre't aquí
perquè per nosaltres hi ha una cosa curiosa
i és que, a part, després ja parlarem de tu en la segona part del programa
però d'entrada dir-te que és la primera vegada
que comptem amb algú de producció cinematogràfica.
D'acord.
És a dir, ja sé que tu toques moltes tecles
però potser la que ha definit més la teva feina en el camp del cinema
fins ara ha sigut la producció, no?
És el que més intento, almenys.
Molt bé.
Doncs després parlem d'això, però benvinguda
i, ja saps, en la primera part del programa
pots intervindre sempre que vulguis
sobretot en el cas que hagis vist recentment Blow Up
recentment igual no, no?
No, bueno.
O el que recordis, que també a vegades
és bonic parlar de com recordem les pel·lícules
que ens han agradat o ens han interessat.
Home, nosaltres l'hem vist perquè ens toca, no?
Sí, clar.
Jo no n'he gestionat temps.
Es tenia que veure.
Em recordo dels profes que me n'han posat a classe.
Ah, va, va.
Sí, jo la posaria també.
Molt bé.
Bueno, doncs podem començar, si et sembla,
entrant en Blow Up.
Tu l'has vist?
Blow Up, Andrea?
No.
No?
Doncs posa-ho a tareas pendientes.
Vale.
M'hauria sorprès, eh?
Sí, però avui en dia jo no em sorprenc de res.
Amb les generacions noves, no?
Evidentment és que és una pel·lícula de l'any 66,
o sigui que imagina't, no?
Bé, aquesta pel·lícula la va fer Michelangelo Antonioni.
Bueno, Antonioni, diguem, per començar pel principi,
que va néixer el 29 de setembre 1912 a Ferrara,
en el si d'una família de classe mitjana.
Ell va fer els seus estudis experimentals de cinematografia
i va colaborar amb Roberto Rossellini,
amb el guió d'Una pilota ritorna.
El 1950, bueno, prèviament, el 1943,
hi ha una cosa que vaig dir, perquè sempre m'ha quedat molt a dintre,
ell va fer un curtmetratge que es diu
Gente del Por, que per mi és extraordinari.
Fantàstic.
El recomano molt, si el podeu repescar,
suposo que es pot trobar por ahí.
Després va fer Conater...
Això, quan encara tenia flirtejos amb el neorealisme, no?
Sí, sí, sí.
Em sembla que a l'inici els va tenir...
És netament neorealista, que se li diu.
Ell, de fet, clar,
per la seva edat
va agafar de ple la guerra
i el neorealisme.
Però a l'acte
sembla que, per la seva banda,
que és el que a ell li interessava,
que era un cinema diferent,
més experimental,
i que tractés els temes
d'una forma que no fos discursiva,
sinó que
volia fer participar molt a l'espectador
en les seves pel·lícules.
Jo, de l'Antoniana,
diria una cosa per ara mateix,
perquè és
l'encarnació pura
de la postmodernitat
dins la modernitat.
És a dir,
hi ha una tensió
entre
un món modern,
fruit
de la Guerra Mundial,
d'una banda,
i una postmodernitat
que ja es va dibuixant.
En els anys 60
ja es va dibuixant.
Evidentment,
la postmodernitat,
oficialment,
la tenim col·legada
més o menys
cap a l'inici dels 80.
Però
és una cosa que a mi em fa...
Les tensions.
És com, per exemple,
dir que el romanticisme
és una negació
del classicisme.
sí.
Sí, però no.
Perquè tenim una figura
com Gett
que és...
en què hi ha
com una tensió
de totes dues tendències.
Doncs aquí el mateix.
Hi ha una confluència.
Aquí el mateix.
És a dir,
evidentment que els anys 60
estem encara
amb la modernitat,
per dir-ho d'alguna manera,
amb l'esclat
de la modernitat,
amb la confiança
en la ciència,
amb la confiança
en el futur,
amb el progrés,
amb la confiança
encara en el ser humà.
però hi ha hagut
la Guerra Mundial.
I la Guerra Mundial
ha generat al mateix temps
una fractura.
I d'aquesta fractura
hi ha unes generacions
posteriors
que el que,
precisament Antonioni
és un reflex,
el que reflecteixen
més aviat
és tot el contrari.
És una malfiança
amb l'home,
és una malfiança
amb el futur,
és un nihilisme,
fins a cert punt,
un nihilisme
latent.
I això,
això que està
aquí en Blow Up
està...
Absolutament.
Però amb moltes altres
pel·lícules d'Antonioni
de la seva etapa,
diguem-ne,
madura, no?
Comparteixo molt
aquest raonament teu
perquè jo
crec que Antonioni
una vegada
va fer la tetralogia
italiana,
la mitja
i el grito,
l'eclipse,
el deserto rosso.
El deserto rosso
després,
i entremig d'això
hi ha l'aventura.
L'aventura ja és
un punt i a part.
L'aventura per mi
és,
per Antonioni,
el que 8 i mig
per fer llini.
Sí,
allà ja
a Canes
ja se'l creuen,
ja
ell senta una base
i a partir d'aquí
és respectat.
Però fixa't
que després
no té que esperar
ni el 68
ni el 69
com altres.
El 66
agafa ja
i diu,
bueno,
va signar
per la Metro
Galdin Meyer
tres pel·lícules
que aquesta seria
la primera
amb el Carlo Ponti
de productor
i les altres dos
serien
Fabrice Keypoint
que més valí
que no l'hagués fet
em sembla
i el reporter.
El reporter
és molt bona.
El reporter
és una altra història.
Totes dues pel·lícules,
és que,
Antonioni,
sortiran moltes coses
però, Antonioni
té una cosa
que és pròpia
de la postmodernitat
i que,
de fet,
un escriptor
com Philip Cadick
amb els seus relats
de ciència-ficció
ja ho tracta també.
Els anys 60
ja ho està tractant,
que és
el conflicte
de la identitat.
Qui soc jo?
Sí.
Deriva,
aquest conflicte,
de fet,
deriva
de la Guerra Mundial
perquè davant
d'un desastre
de 60 milions
de morts
evidentment
que hi ha
una caiguda
que s'intenta
substituir
amb aquesta confiança
en la tecnologia,
en el futur,
en el progrés,
en la industrialització,
en tot això,
no?
Però el mateix
és que és curiós
perquè conviuen
les dues sensacions
i a Europa,
als Estats Units
no tant,
als Estats Units
no,
no tant,
el cinema és modern,
segueix una certa línia moderna,
tret també,
evidentment,
d'uns quants
frantiradors
com el Casavets,
però el problema
identitari,
el conflicte
de l'individu
que amb el reporter
evidentment
està claríssim
perquè és un tio
que decideix
estar fart,
no?
Els seus personatges
sempre estan farts,
estan avorrits,
tenen un problema
identitari
i de...
Perquè són víctimes
que això,
aquí surt el cantor
marxista
de l'Antonioni,
no?
Són víctimes
de...
Sí, sí,
molt de progrés,
molt de futur,
molt de confiança
en l'evolució
de l'home
i de la societat
i de la justícia
i de l'equitat
i la democràcia
i les gaites,
però en el fons
l'home
està...
és víctima,
és víctima
de la indústria,
és víctima
d'una feina,
per exemple,
el fotògraf
de Blow Up
està fart
d'estar fotografiant
les models,
està fins als nassos
i per això
se'n va al carrer
a fer fotografies
de coses
i clar,
i se'n va al parc
i allà
és on ell creu
que veu un...
Després,
posteriorment,
descobreix
que veu un assassinat.
Blow Up
és precisament això,
no?
el moment
de l'explosió
en què tu vas
agafant
una fotografia
i comences
a fer ampliacions
i ampliacions
i ampliacions
fins que hi ha un moment
que queda
d'una forma
quasi nítida
una cosa,
una pistola,
una figura,
però,
si segueixes ampliant,
desapareix tot.
Sí,
acabes de tornar-te.
Que és l'única foto
que se salva,
la de...
Teòricament,
allò és el cos del mort,
però no es veu una fàlma.
Però bé,
aquí està una mica
l'envit
d'Antoni Oni,
que,
li proposa
a l'espectador
que participi.
Està veient
l'espectador
també
en aquest procés
l'assassinat
o no?
Sí, sí, sí, sí.
Clar, bé,
és...
Després, clar,
aquí hi ha una altra cosa
que és molt important.
L'Antoni Oni,
encara que se'l porta
al seu terreny,
parteix
de
Les Baves del Diablo,
un relat
de Cortázar
que està
a dintre
d'un llibre
que va fer
el 1958,
i,
bueno,
la veritat és que
és impressionant,
perquè
l'estàs repassant
i és que te'l llegeixes
tres o quatre vegades
de què compte
i cada vegada,
és un cur,
són 12 pàgines,
però és increïble
el que hi ha allí.
El Cortázar
és un fenòmeno.
Sí, però
és el relat
una mica
com a la pel·lícula,
no?
És el relat
del no-res,
en el sentit
que,
simplement és un fotògraf
que s'ha anat
a fer una fotografia
allà a la punta
del Sena,
no?,
en què hi ha una parella
i ell
inventa
el que pot ser
aquell nano jove
amb aquella dona
que sembla
que té
intencions fosques,
però connectat
amb un paio
que està
dins d'un cotxe
més lluny.
És una captadora
de nois
pel...
Sí, però és una...
O sigui,
tot s'ho fa ell,
perquè en el relat
simplement es queda
ja amb l'ampliació
de la foto
mentre està traduint
allò altre
i està mirant la foto
i comença
a fer aquesta diatriba.
La veritat
és que en Cortázar
tinguis en compte
que Cortázar
adverteix una cosa.
Sí.
Estimat lector,
el protagonista...
No,
el que relata
el que ara explicaré
pot ser
el fotògraf
que pot ser
que estigui viu
o
en altres moments
mort.
Pot ser
la visió
de la càmera
que ens expliqui
la càmera
el que...
I després
hi ha una altra cosa
que és
el que realment
li agrada
a l'Antonioni
que és
l'ambigüedat,
la temporalitat
i l'alteració
de la realitat.
Jo diria que
el conflicte...
El que ell el motiva
i llavors
el que hi ha
a veure,
a mi hi ha una cosa
que sempre m'estranyat molt,
o sigui,
li donen
la palma d'or de Kant.
Perfecte.
Llavors,
ja sabem que
encara estaven
tots els de la Nouvelle Vague
pràcticament
escrivint en revistes
i tal,
una pel·lícula
si els tenia
que impressionar
per el que
t'has dit tu abans
d'alteració
de pas endavant
respecte
a la modernitat.
Vale.
No,
la postmodernitat
per mi
no és un pas endavant,
eh?
Bueno...
És el desastre absolut,
és el fracàs
més torsionat
de la humanitat
recent.
Però és una sortida,
no?,
d'aquell estatus.
Bé,
és l'evolució natural
en fals,
no?,
una evolució natural
en fals
després de la Guerra Mundial.
Jo crec que
per això
ell se'n va anar
a Londres a fer-ho,
perquè en aquell moment
allà hi havia
el moviment mod.
Sí,
sí,
sí,
el Swinning Sixties
o el Swinning Londres
que també,
que de fet
no és més que una
perllongació
del free cinema
del 50
barrejat
amb el
com li deien,
New British Movies
o New British Film,
vull dir que és una...
Tot plegat,
a veure,
l'Inside Anderson
està en el free cinema
i està en la nova...
New Wave,
New British Wave
o una cosa així.
En realitat,
sí,
clar,
no...
Estan...
A veure,
és una continuïda...
El free cinema
és el que defineix,
igual que el neorealisme
a Itàlia,
però la novel vaca a França
és el que defineix
el cinema anglès
de postguerra.
Has tocat un tema
essencial
que està dintre
de l'essència postmoderna
d'anteriori
que jo diria
que és el de la...
El conflicte
de la percepció.
El que tu has dit
l'ambigüedat.
Sí.
És a dir,
tota la pel·lícula
de Blow Up
és el conflicte
de què nassos
exactament
ha vist
aquest personatge
i de passada
nosaltres.
Perquè, de fet,
al final de la pel·lícula
fins i tot
es dilueix el personatge.
Bueno.
Desapareix.
Antonioni
va dir
que quan
el David Heming
es dilueix
i surt la paraula
la paraula
dient
diu
no es dilueix
solament ell
és que em dilueixo
jo també
com a creador.
Exacte.
Però és allò,
és el conflicte...
I no queda res
perquè Antonioni
diu
realment existim
o som
una il·lusió.
Bueno...
És filosòfica
la pel·lícula.
Conectem...
I aquí va
allò que volia dir abans.
Conectem amb el problema
de la identitat.
El que no comprenc tu
és l'èxit
de públic
que va tindre.
Perquè és una pel·lícula
que...
Perquè no és una pel·lícula
ateguada
per un públic general.
La veritat.
És una pel·lícula
que a mi em deixa
em deixa descol·locat.
En el sentit
que és una pel·lícula
que per un cantor
ha envellit.
S'ha fet vella.
O sigui,
hi ha el rotllo
entre la Vanessa Redgrave
i el fotògraf
la veritat
està
molt passat de rosca
en el sentit que
és snob
és fins i tot...
Bueno, absurd
ja va bé que ho sigui.
És molt mal vista
ara, d'oigua.
Sí.
El trato a la mujer.
Ah, bueno, clar.
Però això és com a conseqüència
d'un personatge...
En aquell moment
ja se'l va tractar
de misògin, eh?
Absolutament.
Però jo crec que aquí
se li va escapar
la mà a l'Antonioni.
El que volia reflectir
era un home,
el fotògraf,
que està fart...
Que estava avorrit.
No, no, fart.
De la seva feina.
Fart de la seva feina.
Parece un niño
todo el tiempo
buscando límites.
Sí, sí, sí.
Sí, perquè
com que té un problema
d'identitat...
Sembra l'Antiquari
i compra aquell ala.
És que tot
és una inconsistència.
La pel·lícula
tot és
com un caos
permanent.
És a dir,
com una...
Tot el relat
és erràtic.
No hi ha narració
pròpiament dit.
És erràtica.
té un factor erràtic
que ja el vol.
Sí, sí, sí.
Perquè el seu cinema,
el reportero,
que és boníssima,
és erràtica també
tota l'estona.
Per cert.
Un personatge
que no es troba,
que va per aquí
i allà...
Sobre el reportero,
amb un insist,
tinc una anècdota personal.
Ah.
El reportero,
sabeu que
unes escenes
es van rodar
a la pedrera.
Sí.
Va vindre aquí
el Nicholson
i va vindre
la Maria Schneider.
Sí, sí.
I jo...
Es veu a les Rambles
i tot.
Que ja havia vist
l'último tango,
hòstia,
Maria Schneider
va agafar la meva càmera
de Super 8
i cap a la pedrera.
Ah, sí?
I tinc filmada
la Maria Schneider
que li va fer...
En el rodatge.
En el rodatge, eh?
Li va fer fer tres vegades
una passada
cap aquí i cap allà.
Acabes de pujar punts, eh?
Sí.
Bueno, no.
Són, pla,
coses de la vida.
Això vol dir
que la teva cinepília
és de lluny, eh?
Sí, sí,
d'una mica lluny.
Després hi ha
algunes anècdotes curioses
d'aquesta pel·lícula
que he trobat por ahí.
La Vanessa Regret
dona el primer
no frontal
integral femení
de la història
del cinema britànic.
Bueno,
no frontal...
Ho diu por ahí.
Home, només els pits,
diguem-ne.
Sí, frontal femení.
Però jo...
Segon.
Un dels rodamons
que apareix
en un àlbum
perquè el Richard,
el David Hemings
està fent
un àlbum
de lo que és
la realitat
perquè al començar
veureu que surt
d'una fàbrica
i tu dius
aquest tio,
una fàbrica
i el primer que agafa
és un Rolls
d'escapotable.
Bueno,
és que ella
estava fent fotografies
del realisme
i del moment.
I llavors,
hi ha una de les fotos
en què hi ha un cameo
del Cortázar
i surt el Cortázar
amb una de les fotos.
Sí, sí, correcte.
Després,
la càmera fotogràfica,
com a curiositat,
és una Nikon F
de 1959,
mentre que el conte
Cortázar
senyala un conte
és curiós.
I després hi ha una cosa
d'aquelles pròpies
de l'Antoni Oni,
no li agradava
el color de la gespa
i la va fer pintar
a la nit
perquè l'endemà
tingués
el color
verd
que ell volia
per la pel·lícula.
Es veu que el parc
on va rodar
està igual.
Sí.
Actualment
està igual,
el que passa és que
jo he vist una fotografia
del parc actualment
però clar,
no hi ha la gespa
verda aquella
ni molt bé
està tot peladet.
Si hi ha algun mitomen
que vol anar al parc
és el Marion Park,
el parc on es va
filmar la pel·lícula.
Tota la tanca
aquella que hi ha
es veu que només
en queda un tros
per això,
se l'ha encarregat.
O sigui,
si l'ha difícil
de poder trobar
una altra vegada
la sessi per allà.
I el que sabrà
serà que la gespa
no és tan verda
ni tan bonica
com a la pel·lícula.
Per cert.
Hay muchos edificios
iguales en Londres
que siguen igual.
Sí, sí, sí.
Som molt conservadors.
No, i els arbres també.
Per cert,
a l'aventura
va agafar
i va fer
va fer muntar
una escala
altíssima
de 25 metres
i durant la nit
va fer pintar
un arbre
tot de blanc
perquè l'endemà
volia
filmar
amb aquella textura.
Sí, sí, sí.
I després
al final
l'endemà
va sortir
un sol espaterran
la llum
que hi havia
ja no li interessava
i ni tan sols
va sortir
l'arbre
a la pel·lícula.
Sí, sí.
Els tios aquells, bueno,
si jo he vist la foto
fas que rifant-se, eh?
Pujar cap allà dalt.
Era Antonioni
i era molt Antonioni.
Bueno.
Bueno, era un home
és curiós, no?
Perquè venint de bona família
i tenint
una bona formació
perquè
a banda era un intel·lectual
l'havia llegit moltíssim
i era una persona
molt informada
en molts camps
de cultura.
És curiós, doncs,
que
en el fons
a la seva manera
aquesta vessant marxista
que potser era
una mica
pròpia, no?
De determinada generació
en els anys 60, no?
Fill, fill,
fill de
diguem-ne
de famílies
amb
possibilitats
amb calés.
Doncs, en el fons
ell està parlant
de l'home alienat
d'aquesta modernitat
que sembla
que és molt bonica
però que en realitat
apressa,
té apressat
l'home,
l'individu.
L'home no és lliure.
Què és el que li passa
al fotògraf
de Blow Up
o al Reportero
o a tantes altres pel·lícules?
En De Certo Rosso
i l'Aventura
hi ha el tema
de la incomunicació
entre la parella
és evident també.
Clar,
evidentment perquè...
És una època
en la que los niños
s'han criado
con la televisión.
las madres
están trabajando
y los padres
están en la guerra
y los niños
se están criando
con la tele.
Sí.
¿En la guerra?
Als anys 60?
No,
cuando ellos son niños.
Ah, claro.
Han crecido
con la tele.
Sí, sí.
I això que deies tu
abans
que ell
fart
de la seva feina
i tal
surt a fer fotografies
perquè està fins als collons
allà.
Hi ha un parell
de noies
que una ella
és la Jim Birkin
un dels seus
primers papers
i una amiga
que volen
de totes
totes
i estan allà
insistint
i després acaben
fent energia
als tres
bastant divertida.
Sí.
Bueno,
doncs,
això,
la reflexió teva
és que
Cortázar
a les baves
del diablo
la diu
amb aquestes
paraules
entre les
moltes maneres
de combatir
la nada
una de les
millores
és sacar
fotografies.
Realment,
és que
ell es veu
que ja
ho tenia
el Cortázar
també
com una cosa
i clar,
l'Antonioni
això
li va quedar...
li va quedar...
A mi la postmodernitat
m'obsessione,
em sembla que ja s'ha notat,
però és que
estic comprovant
que en plena modernitat,
o sigui,
en la modernitat,
la postmodernitat,
és a dir,
ja està la postmodernitat
gestant-se
entre intel·lectuals,
escriptors
i gent creativa,
no?
A Europa,
particularment Europa,
perquè els Estats Units
evidentment segueixen
en el seu món
de Disneylandia
i fan les pel·lícules
de Hollywood,
però
tret d'uns quants
francs tiradors,
però a Europa
evidentment
hi ha un malestar,
és la cultura
del malestar
entre la intel·lectualitat
i això
es percep
a partir dels 60
clarament,
clarament.
Tenim que deixar aquí
el tema
Antonioni,
jo abans
d'entrar
a comentar
coses
amb la Patricia
perquè ens parli
de la seva activitat,
volia dir una cosa
perquè després
no ens queda temps
i és important
en el programa
avui dir-ho,
dir que en el programa
d'avui
ens acomiadem
del directe
i tornarem
el dimarts
11 de gener.
Una vegada
hàgim superat,
esperem
amb èxit
les festes de Nadal,
Cap d'Any
i Reis.
Aprofitem també
per desitjar-vos
el millor
per aquests dies
a tota l'audiència
i, bueno,
bones festes
i bon cinema
i fins al 2022.
Això,
els quatre que estem aquí,
l'Andrea,
l'Ignasi,
la nostra convidada
Petit i Sánchez
i jo,
els odiem.
Llavors,
havia fet
una relació
només
el títol
i el director
perquè
durant aquests dies
si es volen
distreure
els nostres
amics
que ens escolten
que tinguin
una llista
de pel·lícules
que a mi
em semblen
interessants
de veure
dintre del que
hi pot haver
ara
en cartellera.
Algú és
el d'històric
de l'Spilbert?
És que no l'he vist
aquesta encara.
No,
jo tinc aquí
un héroe
d'Àsgar Farhadi
d'Iran
del 2021,
la cordillera
dels sueños
de Patricio Guzmán
de Xile
del 2019,
què vemos
quan miramos
al cielo
d'Alexandre
Koberitze
de Georgia
del 2021,
Aitamari
de Javi Julio
d'Espanya
del 2021,
què hicimos mal
de Liliana Torres
també d'Espanya
del 2021,
6 dies corrientes
de Neus Ballús
d'Espanya
del 2021,
Sedimentos
de Adrià
de Silvestre
d'Espanya
del 2021,
amb la participació
de,
després en parlarem
de Patricia,
3 pisos
de Nani Moretti
d'Itàlia
i després
ja
una mica
com a
Culebrot de luxe,
tu em vas parlar
l'altre dia,
la Casa Gutzi
de Ridley Scott,
si encara
hi ha ganes
de veure el medieval
de l'último duelo
també de Ridley Scott.
Està que se surt
el Ridley Scott,
dos pel·lícules
en un mes d'any
i totes dues
de gran producció.
S'ha ido acumulando todo.
I després,
escolteu,
abans de aguantar
el muermo
de tot lo que foten
per la tele,
aneus a la filmoteca
que sempre hi ha coses
interessants.
Molt bé.
Només,
perdona,
perdona.
Sí,
no,
hi ha una cosa
de Netflix
que m'emprenyen
una mica
les coses
que es van
en plataforma,
però...
Ens haurem d'acostumar,
eh?
És el futur, eh?
Sí,
jo crec que no hi ha
altres remei.
Al cinema li queden
4 o 5 anys.
És com el de la postmodernitat.
Ara em mata't.
És com el de la postmodernitat,
ja s'ha acostumat.
Bueno,
doncs vaig veure l'altre dia
The Power of the Dog
de James Campion
i em va semblar
collenuda.
Un western
no és ben bé
un western, eh?
Jo diria que no.
No és un western.
Diguem que hi ha cavalls,
hi ha barrets,
hi ha baquers,
però no és un western.
D'acord,
d'acord.
És una altra cosa.
És una pel·lícula inquietat.
Sí.
En el sentit que
també s'enviua,
com ella sola,
tot t'ho fas tu,
perquè de fet la pel·lícula
és bastant misteriós,
el desenllaç fins i tot,
no?
Sí,
és un producte,
la gent Campion aquí...
És interessant, eh?
Ha fet un exercici
interessant,
però molt estrany.
Hi ha un treball
interpretatiu
del Cuman Bar
que és una pel·lícula
extraordinària.
Molt bé.
Volies afegir
alguna recomanació?
Sí,
bé,
simplement,
com que estem molt postmoderns,
doncs Silent Night,
que és una pel·lícula
depriment,
no sé si recomanar-la,
perquè la veig veure si
i s'estrena ja,
aquest cap de Sabar Viret,
et sembla.
Està bé.
És l'òpera prima
de Camille Griffin,
i surt,
no et pensis, eh?
La Kitty Knightley,
i el Matthew Goode,
que el reconeixem per
Stalker,
d'on té un avi,
té aquest posat així
de gentleman,
jove gentleman,
molt british,
no?
Bé,
una família que organitza
un sopar de Nadal
amb tots els familiars,
hagut si per bé,
senzillament...
o aneu amb compte
amb els sopars de Nadal?
Senzillament,
perquè està anunciat
que la fi del món
és a mitjanit,
saps?
O sigui,
la nit de Nadal.
Ah,
la nit de Nadal.
ells,
sí, sí.
Que bonic.
Bé,
i aleshores,
el govern britànic
ha distribuït pídules
per suïcidar-se,
no?
Després de fer la festa.
O sigui,
tu imagina't,
una pel·lícula que ja d'entrada
sabem com acaba la gent,
tots, no?
Sí, sí,
és la fi del món,
així,
tal qual,
plantegit així.
Aleshores,
els anàlisis de totes les...
Evidentment,
hi ha les particularitats
de les persones,
els adulteris que hi ha hagut
de per mig,
els enganys,
i, bueno,
i altres cosetes que hi ha...
Tot surt.
Tot va sortint,
i després,
a l'hora de la veritat,
com és lògic,
els més joves,
els nens,
s'hi neguen a prendre's la pídula
perquè no accepten
el fet irrefutable
que tot s'acaba.
És que la postmodern...
el cinema apocalíptic
l'odio,
sincerament.
A veure,
la pel·lícula està bé
des del punt de vista dramàtic,
els actors treballen molt bé,
però és que n'estic
fins al capdamunt
de les pel·lícules apocalíptiques,
però directament
fins al capdamunt.
Vinga.
Per tant,
em proclamo
amb tots els defectes
més aviat modern
que no postmodern.
Tot i que ja no queda
de modernitat,
perquè això ja s'ha acabat.
Però ha quedat clar.
Todos los años hay moda.
Yo añadiría que no sé
si está en cartellera,
pero Magalú Fantasma
de Miguel Ángel Blanca
i del otro lado
de Iván Guarnizo
són pel·lículones.
Molt bé,
molt bé,
molt bé.
No sé si sí,
perquè duran tan poquit
en cartellera.
Escolteu,
amb totes les que hem dit
n'hi ha per passar
algunes festes bé,
eh?
Sí.
Perquè és un sortit
molt eclèctic.
Aquí hi ha de tot.
Bé,
Patrícia,
Sánchez.
¿Puedo decir una cosa
sobre el blow-up
que me pareció
que le faltaban cosas
por rodar
y había montado así
y le daba igual?
Es muy posible.
Acabas d'obrir
la caixa de Pandora
perquè el lector,
el mort,
el lector mort,
anys després,
va dir
que de fet
tota aquesta ambiguïtat
que tenia la pel·lícula
és falsa
perquè de fet
resulta que la Vera Miles
està amb el pintor aquell
que per cert
fa una reflexió
sobre l'art impecable
en el sentit de
no sé lo que pinto
i al cabo de un tiempo
de haber hecho el cuadro
empiezo a ver cosas.
És a dir,
una reflexió
sobre l'art abstracte
i sobre la buidor
que el propi artista té
i que la reflecteix
i després veu coses
i tal,
flipant, no?
Bé,
doncs,
total,
que la Vanessa Redgrave
està conxerbat
amb el pintor
i estan intentant,
bueno,
de fet,
sí, sí,
el plot
és un triangle.
Exacte,
el plot
és que volen matar
amb aquest paio
per raons
que ni se sap,
no?
Però,
dir-ho,
això que has dit
està molt bé
perquè,
efectivament,
hi ha aquesta anècdota,
però jo no me la crec.
No,
perquè destrossa...
No, no, no,
era una cosa
que jo recordo
de haver sentit,
o sea,
pensado.
És a dir,
t'acordes de haver pensado?
El que diu el lector,
aquest,
que per cert surt
de res,
de tres segons,
no?
Per dir-ho,
ja mort
i de lluny
amb el parc
mentre s'està filitejant
amb la Vanessa Redgrave,
no ho crec,
perquè és que trenca...
Si la història
tingués aquesta coherència,
que és un complot
de tres
per assassinar amb aquest,
ves a saber
per quin motiu
i que la Vanessa Redgrave
està darrere de l'assassinat,
aleshores,
tota l'essència
del cinema
que Antonio
n'hi ha fet
abans i després
se'n va fer punyetes
en blow-up.
Per tant,
no m'ho crec.
De veritat que no m'ho crec
que quedessin coses...
És a dir,
té justament
aquest grau
d'absurditat
i d'ambigüedat
pròpia
del cinema
d'Antonioni.
jo no m'ho crec,
però existeix.
Evidentment,
hi ha un comentari
al respecte.
De totes formes,
ja t'he dit
el que va passar
amb l'aventura.
Aquestes coses
amb Antonioni
passaven.
Bé,
anem a veure
un curt apunt
biogràfic
sobre la Patricia.
Ella és llicenciada
en comunicació audiovisual
i diplomada
en biblioteconomia...
Biblioteconomia.
Biblioteconomia,
he dit això.
I documentació
per la Universitat
d'Extremadura.
L'any 2007,
crea l'audiovisual
Prod,
empresa dedicada
a la producció
i realització
d'audiovisual
i a l'organització
d'events.
Arribut Premis Nacionals,
Fiver,
Canal,
Plus,
Pielagos,
etcètera,
com es diu aquí,
Internacionals,
Jumping Frames Hong Kong,
60SIF Islamabad,
In Shadow Lisboa,
etcètera,
amb alguns curtmetratges
produïts com
Cracks,
2013,
You Will Fall Again,
2015,
i Paraula de Pas Fajara,
2017,
l'agost del 2016
s'estrena
el seu primer llargmetratge
com a productora
Festival de la Mentida
en un documental
guardonat
al Doc in Progress
de Visió Antirrel
de l'Union Suïssa.
En paral·lel,
treballa com a directora
i o cap de producció
i des del 2006
a l'Alternativa Festival
de Cinema Independent
de Barcelona
on organitza activitats
per a l'educació visual
i cinematogràfica
i on és,
a més a més,
la responsable
de la secció
Alternativa Professionals.
Bé,
tot això
és un recorregut
notori
amb 15 anys,
és molta feina.
Com ho aconsegueixes fer això?
Cierco y Mágia.
Entre medias.
Sí?
Sí.
Tenia una companya
de Mágia y Amor.
Ah.
Sorprende.
D'on has tratat el temps?
Per tot, eh?
Per tot, eh?
Perquè, clar,
estàs en cinema
i, doncs,
amb events,
no?,
també,
amb un seguit de...
Eso lo dejé
empecé más a producir
y a ayudar a amigos
a llevar a cabo las pelis.
Una pregunta simple,
però,
¿qué es la producció?
Tot eso que no se ve,
cuando habéis dicho
en la primera vez
que era un productor
al programa,
os doy las gracias,
porque normalmente,
o sea,
mis amigos
no saben a qué me dedico.
Mi madre,
ahora que ha visto Sedimentos,
igual un poco...
Serà una idea.
Sí,
serà una idea.
Pero es complicado,
porque entre que...
Es muy grande
la función de producir,
sobretot en películas pequeñas
que haces al final de todo
y que luego no se ve,
porque tampoco...
No es que te inviten
a los coloquios
ni nada de eso,
a hablar de las pelis.
No, no,
la figura del productor,
evidentemente,
es una figura
que queda
molt en segon o tercer plan.
Yo por eso
yo digo que soy
la de producción.
O sea,
el productor es Javier
y Adrián Silvestre,
Javier Pérez
y Adrián Silvestre,
son los productores.
Yo era la de producción.
Bueno,
¿y qué es la producción?
Pues preparar el rodaje,
organizar a la gente,
en este caso,
como teníamos que ser
muy poquitos,
conducir,
y ir a la compra,
como no eran actrices,
además,
como hacerles
un pequeño curso rápido
de lo que significa
estar en un rodaje,
de que van a estar cansadas,
de que aquello es un gran hermano
al fin y al cabo,
o sea,
que hay que intentar
tener buen humor,
que no sé,
no sé,
estar a favor
de la obra todo el tiempo.
Bueno,
el resultat
és extraordinari,
eh?
Diguem-ne que dins de la producció
hi ha tres figures,
que és el productor,
el productor executiu
i després el productor de línia,
que veig que tu també
ho has fet,
no?
Sí.
La producció de línia.
Com diferenciem
una cosa de l'altra,
no?
Claro,
en películas grandes
es más fácil diferenciarlo.
En películas pequeñitas
es,
o sea,
de equipos pequeños
se hace de todo.
Se hace de todo.
Claro.
Y de hecho,
bueno,
no sé,
como que creo que
lo que sirvo
es en eso.
El,
claro,
en España no se lleva
la figura del productor
o productora
como quien encarga
la peli,
busca la dirección
y el equipo
y la historia.
O sea,
tiene una idea
y encarga la historia.
Que no sé,
aquello de Hollywood.
Aquí es más,
te gusta un proyecto
y dices,
venga,
lo produzco.
Igual contratas
a un productor
o productor ejecutivo.
O sea,
que no tienes
por qué hacerlo tú.
lo que pasa
que normalmente
en España
yo trabajo
con Gabriela Jacob
que es rumana
seleccionando proyectos
y se ríe
de los presupuestos
que tenemos aquí
de película.
O sea,
por como,
entonces,
claro,
tienes que hacer
un poco de todo.
Y la dirección
de producción
va mucho,
o sea,
el productor ejecutivo
se trata
de conseguir el dinero
y es mucho papeleo.
Dirección de producción
es que encajen
los presupuestos
con el dinero
que tienes,
llevar a cabo,
o sea,
hacer que eso salga
con ese dinero.
La jefatura de producción
es estar en rodaje
organizando también
a todo el mundo.
O sea,
al final es organizar.
Pero producción de línea
es eso,
es la jefatura de producción
o...
En línea,
no sabía
que se decía
en catalán
en línea.
Line producer
en inglés
es dirección de producción.
Ah,
dirección de producción.
Jefe de producción
normalmente
es más en rodaje.
La figura
de producción de línea
existe aquí también
en el Estado español.
Y por eso
volía saber
la especificidad...
Pero yo creo que
es bastante anglicismo,
¿eh?
Yo no había escuchado...
Bueno,
me sé.
Sí,
sí,
sí,
pero existe,
¿eh?
Sí.
O sea,
que producción de línea
y dirección de producción
es la misma.
Es la misma.
Para mí sí.
Muy bien.
Según lo que he estudiado
en Inglaterra,
sí.
Bueno,
es interesante,
o sea,
en el cinema español,
por ejemplo,
tú,
el que has estado produciendo,
considero que es bastante
un tipo de cinema
independent
que seguramente
no
no belluga
grans quantitats
de diners.
Pero
aquests diners,
los fondos
que el productor
tiene que tocar,
¿qué son?
Oficiales?
Son,
yo,
digamos,
privadas?
Solen ser públicas.
Sí.
Sobre todo
porque haces productos culturales.
Vale.
Y entonces ya
vas por ahí.
Pero es complicado
porque no,
o sea,
tienes que tener
una cantidad
de dinero público,
solamente el resto
tienes que buscarlo
por privado
o capitalizar sueldos.
En las últimas
películas
que has
trabajado,
yo tengo aquí,
no sé si
los datos son certs,
hay una que
no sé si está
acabada,
¿Telúria?
¿Telúria
falta la pospa de color?
Vale.
Que estamos esperando
que
si se estrenen
en algún sitio.
Vale.
Oro rojo.
Película es muy difícil.
Oro rojo,
sí.
Esto ya...
Es cortometraje
y ya está en marcha.
Sí.
¿Y qué está?
¿En filmen?
No,
todavía no.
Se estrenó
en Fantoche
yo diría que
bueno,
diría que junio,
julio.
No podíamos ir.
Es que este año
ha sido
porque cortometraje
por lo menos
lo que tienes
es que viajas
con ellos y tal
y este año
en Interfilm
se puso
Interfilm
que es también
un festival de cortos
en Berlín
muy importante
pero tampoco
nos dejaron ir.
Teníamos que hacer
15 días de cuarentena.
De cara
als oyentes
sedimentos
¿es pot
es pot
veure
encara
en cartellera?
En Madrid
está la semana
que viene
diría.
Y aquí
Somseig
Maldá
o...
Es que
la distribución
del documental
en salas comerciales
es complicada
entonces va
teniendo días...
Ahora se ha visto
más
porque se ha
aprovechado
la candidatura
de los Goya
y de los Gaudí
para los académicos
para ponerlo
para abrir la sala
de cine
con esa película
pero...
Bueno
a més a més
si
si hi ha premis
segurament
hi tornarà a haver
una altra passada
per cinema
Sí
pero la verdad
es que está dando
la vuelta al mundo
o sea
pero si es lo que tiene
los festivales
o vas al festival
de pronto
te la pierdes
i l'origen
de la película
de Sedimentos
perquè el tema
és
diguem-ne
peculiar
no?
és
com una road movie
per dir-ho així
en plat documental
doncs
amb
amb gent trans
no?
En xica trans
sí
i
diguem-ne
les circumstàncies
que
es van trobant
no?
Realment
és
és impactant
no?
el tema
i realment
i l'origen
Hi havia guió
o està bastant improvisat?
Habia conversaciones
que se iban a tratar
seguramente
en localizaciones
concretas
guión guión
o sea
Sedimentos
viene del trabajo
de varios años
de Adrián
del director
con una asociación
que se llama
Ivaginarium
Sí
comentó que
llevaba 5 años
trabajando en la película
bueno
trabajando con
en la idea
claro
con ellas
entonces empieza
a hacerles talleres
de cine
sobre todo
representación
entre otras cosas
de
como el cine
queer
las está representando
también de guión
de
de actuación
o sea
reciben una serie
de clases
de
de cine
de lo que significa
estar delante
detrás de la cámara
y entonces
de hecho
nos íbamos a ir
a
a una masía
lo que queríamos
era estar
desvinculadas
de la vida diaria
para poder
concentrarnos
en lo que era
la película
y
Madalena
que es una
de las
protas
decide
por qué
nos vamos
a León
a la casa
de mi abuela
y tenía
muy
claro
era muy
adecuado
porque la verdad
es que
Madalena
que es muy jovencita
haga
los padres
la acompañaron
mucho
en ese
en ese cambio
es muy peculiar
porque además
en el pueblo
de
porque ellos son
de la
de León capital
pero en el pueblo
donde
en Puente de Alba
donde rodamos
o sea
todo el mundo
la quiere un montón
o sea
que para
que por
por
por
por menos cosas
que conozcas
o quizás
hayas visto
o tal
da igual
porque al final
es la persona
a la que quieres
y a la que
aceptas tal y como
entonces tenía
tenía su gancho
por ahí también
pero aleshores
la película
está
ya una idea
inicial
es provocaven
a partir
de las ideas
las situaciones
o la película
recull
frescura
cosas
absolutamente
imprevistes
como
sí y no
hay muchas cosas
porque claro
Adrián
estando con ellas
tanto tiempo
saben
que historias
van a contar
hay una selección
al final
claro
pero no hay
sí bueno
a partir del montaje
obviamente
pero cuando
pero
pero las conoce
perfectamente
saben que
cuál es la historia
si empiezas
a ver cuenta
esta historia
sabe más o menos
qué van a contar
y cómo van a
participar
las otras
en la conversación
entenc
sí sí
o sea
está pensado
pero no está
milimetrat
clar
evidentemente
la espontaneidad
de hecho
fuimos a rodar
una película
de ficción
que acabo
en documentar
o sea
de estas películas
así
realistas
digamos
que dicta mucho
de blow up
en ese realismo
es que cuidado
si la piensas
hay
hay un hilo
argumental
o sea
porque
hay un pique
entre dos de ellas
que se va manteniendo
a lo largo del rodaje
eso es totalmente imprevisto
y pues
pues es
es sensacional
eso
Cristina obviamente
ya sabíamos
que tenía
los ideales
diferentes
o sea
una forma de ser
diferente
a las otras chicas
pero claro
que iba a pasar
eso así
y que íbamos a poderlo grabar
no
no era tan
es un logro
de la película
realment
això es cinema
eh
captar
aquesta
la vida
batent
no
absolutament
batent
no
per això
jo crec
que
és un film
un film que no m'estranya gens
que funcioni
molt
en festival
sobretot
però és que jo penso que
és un film per passar-lo
també per teles
i així
eh
perquè
té
un
un sostrat
molt gran
d'humanisme
de veritat
i després també
té una funció
des del meu punt de vista
didàctica
jo és que
m'encantaria
si pasas por institutos
eh que sí
sí
sí
perquè clar
s'ha de veure
una mica
quin és el problema
més a
jo
de conectar
no
sí
sí
sí
de entender
más que el problema
sí
perquè en realidad
o sea
lo que queríamos con la peli
també era alejarnos del victimisme
no
o sea
de que
no
però
¿sabes què passa?
tener empatía
con una persona
que simplemente
lo que quiere
es vivir
como siente
i ja està
sí sí sí
no no
no és res més que això
tu ho has dit
eh
el cinema
autèntic
no
l'art
autèntic
és el que més
una cosa
el que més arriba
no
jo vaig veure
Occidente
sí
que és una pel·lícula
que em va agradar
moltíssim
també
sí
i amb aquesta
estàs de productora
també
directora de producció
directora de producció
i todo lo demás
que pots
que pots explicar
de Occidente
perquè
em sembla una pel·lícula
molt interessant
també
també és amb una línia
transgressora
absolutament
totalment
jo crec que està
fora de temps
que en el futur
se verà millor
sí
probablement
sí
pues fue una pel·lícula
difícil de fer
però sobre todo
como
claro
Jorge la Línia
diguem que està dirigida
por Jorge Acebo
Canilo
sí
i producida
la producció ejecutiva
por el líder
Guiña
que és el que me llamo
para hacer la
la dirección de producció
que jo le dije
no la he hecho nunca
i dices tú puedes
así que por eso
te digo que
al final
tened dos de frente
i organitzar
i empezar a probar
i a experimentar
sí
però organitzar
no és fàcil
vull dir
estic convençut
sobre todo
quan no tens dinero
ah no
és más complicado
el rodatge
de sedimentos
està hecho
amb 15.000 euros
¿eh?
15.000 euros
el rodatge
d'un i dos
d'un i dos
occidente
yo creo
con 30.000
y es ficción
mar de
realment
lo que es el rodaje
luego las cosas cuestan más
esperas a tener
más dinero
para seguir
pero
i els canals
de distribución
a los cuales
s'aspira
diguem-ne
a banda
de l'estrena
en sala comercial
es poder
es poder colocar
en plataformes
también
antes del estreno
de l'estrena
en sala comercial
no
va por festivales
o sea
intenta
y primero intentas
los festivales
de clase A
y después
los otros
como el estreno mundial
así gordo
y luego va
a partir
a partir de festivales
también puedes
tener
obtener ventas
en el extranjero
claro
porque
bueno
sobre todo
los festivales
que tienen mercado
que van
que van a gente de venta
que van distribuidores
que van distribuidores
a captar
un poco
de hecho
es mi labor
en la alternativa
que vayan
los profesionales
los distribuidores
los programadores
y cojan las películas
y las lleven a otro sitio
bueno
nosotros nos conocimos
en alternativa
hace tres años
y yo se lo comentaba
antes de llegar tú
con Ignasi
que
en fin
aparte
de
lo que es
la cuestión
que estamos hablando
ahora de producción
allí en la alternativa
yo lo que vi
es que tenías
una capacidad
de
de conducir
por ejemplo
el final
de la alternativa
cuando hay
el libramento
de premios
nos cogiste
y de una forma
que
nada invasiva
pero
muy
muy concreta
tú
saldrás
y dirás
este
te pondrás aquí
una organización
tú
y yo enseguida
bueno
Patricio tiene una capacidad
organizativa
eso es innat
eso no se aprende
pero esto
los directores
lo captan
y les solventa
seguramente
muchos problemas
y les ahorras
perder mucho dinero
también
a los productores
a los directores
lo del dinero
digo
sí
supongo
es que
sí
cuando estás rodando
una peli
tienes que
concentrarte
optimizar todo
sí
bueno
eso
también
me estoy haciendo
la hueva ahora
y no soy capaz
de poner
como
como
que destaca
de tu forma
de producir
no derrochar
no encuentro la palabra
pero como una palabra
sola que significa
no derrochar
no despilforrar
bueno
pero eso son dos
sigue siendo dos
ah
ya
vale
sense el no
porque sostenible
ecológica
todo eso
no me llega a convencer
pero
porque también
no tiene que ver
solo con el dinero
o sea
yo he trabajado
también antes
en publicidad
y en
al principio
del todo
me volvía loca
del desperdicio
que
que había
y eso que ahora
con
con el tipo
de soporte
digital que hay
todo es más barato
que antes
porque imagínate
antes
las bobinas
valían
sabes que no
que no te creas
porque cuando estás
rodando en cine
en realidad lo tienes
todo mucho más
estructurado
y gastas
bastante
o sea
a lo mejor
haces dos tomas
con suerte
haces dos tomas
luego
en aquel
o sea
ya sé
como te deshacías
como revelabas
lo que haces
con los líquidos
y todo eso
en principio
ya estaba estudiado
ya te había cuidado
para que a nivel ecológico
tampoco tuviese un impacto
no sabemos
el impacto
que tienen los discos duros
los servidores
la electricidad
los ventiladores
para
o sea
y todo ese almacenaje
que además
no sabemos tampoco
cuánto va a durar
porque la película de cine
la puedes guardar
y más o menos
sabes que va a durar
a cuántos de años
no sabes el disco duro
hasta cuándo te va a servir
porque si lo tienes en un servidor
tú sabes lo que estás gastando
de luz
aparte de que están bajo tierra
los servidores
y bueno
yo
en el món digital
siempre he visto
un grau de paranoia
es a dir
porque has de tener
còpies de seguretat
de más còpies
de còpies
i fem una altra còpia
perquè potser
és a dir
és l'infern
descargar una tarjeta
de una cámara
yo creo que tiene que ser
lo mismo
que revelar
el
sabes
como con un miedo
sí
sí
porque si se espalda
pam
ya está
ya
he perdut la información
es tremendo
oye
en el 2017
porque es que el tiempo
es inexorable
diriges
Mot de Paz Fajara
junto con
Severín Sajón
es un cortometraje
sí
de 18 minutos
casi
que a mí
me gustó
muchísimo
no sabía que la habías visto
sí
sí
incluso hice una
ay tienes razón
es verdad
sí sí
perdón
bueno
yo
a partir de ahí
pensé
digo bueno
lo próximo será
dirigir
¿cómo te planteas?
¿tú piensas entrar
o seguir
con el sistema
de
diversidad
de actividades
que tienes ahora
o
te planteas
la dirección?
no me queda otra
no sé hasta dónde puedo decir
pero este
verano
una productora
me llamó
para decirme
ay tengo una oferta
que hacerte
no sé qué
te va a encantar
y era dirigir
un capítulo
para una serie
documental
y yo dije
tres veces
que no
y me dijeron
que sí
tres veces
y dije bueno
pues como el occidente
digo
Uriel no puede hacerlo
sí puedes
pues nada
no sé cómo
no la he vuelto a ver
la grabamos
la edité
no
he querido verla
más
cuando salga en TV3
os aviso
escucha
en Mod de Paz Fajara
hiciste el guión
el montaje
la dirección
y la producción
bueno
ya solo te faltaba
era un trabajo
muy de trabajar
con dos mil archivos
y encerrarme
un invierno muy frío
luego de hecho
tuve que parar
porque me fui a hacer occidente
nada
encerrarme un enero
a trabajar
con archivos
que en realidad
es lo que me gusta
o sea
este capítulo
por ejemplo
sí fuimos a grabar
me llevé a
el colega con el que
trabajo bastante
con Roger La Puente
sobre todo grababa él
y luego
bueno
coincidió además
que cogí COVID
en julio
o sea
que me dediqué
diez días
a ver
qué podía hacer
con el material
y a partir de ahí
claro
porque montaje
hace mucho guión
o sea
los montadores
tendrían que tener
derechos de autor
seguro
sí
el nuestro amigo
Anastasi
estaría de
sí
Anastasi Rinos
no sé si lo conoces
un montador
molt experimentat
director
també
de publicitat
que va estar convidat
aquí también
va estar convidat
pero
yo lo he visto
trabajar
y efectivamente
estoy de acuerdo
con aquel criterio
porque los montadores
realmente salvan
películas
de base
sí
totalmente
es decir
troban la manera
de cohesionar
y de
fan magia
a mí me gustan mucho
los videojuegos
de joven
yo no sé si viene de ahí
porque me siento
como en un videojuego
cuando estoy editando
no me considero editora
o sea
vamos
no soy profesional
de la edición
pero me encanta
sí
es que es la escriptura
es escriure
sí
amb imatges
pero es escriure
después
en tu currículum
sale mucho
el de
dinamizadora
de eventos
culturales
bueno
era como poner
eso del circo
y la magia
he viajado
por todo el mundo
con mucho espectáculo
que también lo hacía
casi de todo
menos salir
bueno al final
ya salía de oso
y bailaba
dejaba los mandos
de sonido
y bajaba
al escenario
y es que era la crisis
¿sabes?
había que hacer de todo
había que hacer de todo
y bailaba vestida de oso
danza contemporánea
que también había hecho
mucha
la experiencia
en la alternativa
¿qué tal?
ah muy bien
¿sí?
mira te conozco a ti
estoy aquí ahora
por ejemplo
y así un millón de cosas
es muy
es muy satisfactorio
yo es que veo allí
un grupo muy bueno
con mucho futuro
yo no sé si sabes
la parte esta
en la que yo selecciono
proyectos durante el verano
y entonces
cuando seleccionas
unos proyectos
y consigues
yo siempre digo
que soy celestina
en esa parte
de la alternativa
que hago match
entre la gente
como que hago
que se enamoren productores
con proyectos
o guionistas
o asesores
o que les acompañen
¿sabes?
porque al final
los creadores
nos sentimos a veces
muy solos
haciendo este camino
hasta que llegas
a ver la peli
y es muy bonito
Patricia
se nos acaba el tiempo
ha sido rápido
ha sido
ha sido estupendo
te deseamos
mucha suerte
y mucho trabajo
vacaciones
deseame vacaciones
por favor
y vacaciones
si lo quieres
vacaciones también
nosotros hemos anunciado
ya hasta el 11 de enero
yo tengo un redaje
en enero
y otro en febrero
bien