Pau dormir
No, no, no, no, no, no, no, trenta, èxis
Cinema sense condicions
Bona nit als nostres oïdors, bona nit a tothom.
Som aquí a Cinema Sense Condicions, un dimarts més,
disposats a parlar-vos del cine,
de parlar-vos de les coses que ens agraden, de les coses que hem vist
i a més a més avui amb un convidat que és la quarta vegada que ve,
per tant vol dir que estem molt agraïts, és un amic ja,
és un amic de l'equip i de tots,
està en Joan Sanz, a la meva esquerra, bona nit Joan.
Bona nit Joan.
A la meva dreta està en Joan Sardà,
a darrere als vidres com sempre el Paul Diggler
i amb problemes tècnics perquè ens falten alguns problemes,
la Carme Nabot que jo es parlarà quan pugui.
llavors avui, com sempre, farem dos parts importants del programa.
Una primera part que parlaríem de les pel·lícules que hem vist,
de les pel·lícules que recomanem,
d'allò que val la pena, que veieu o que no,
i la segona part donem peu al convidat,
en Joan Sanz,
que ens vol parlar d'un tema que no sabem com el vol enfocar,
sabem que vol parlar del xou de Truman,
la famosa pel·lícula del Brier, del xou de Truman,
i també del Gran Hermano.
Però jo tinc gran curiositat per saber com ho vol enfocar,
perquè simplement m'ha dit el títol,
però no sé com ho vol caracteritzar, tot això.
Llavors faríem això,
a la primera part parlaríem de les coses que hem vist
i podríem començar pel Joan Sardà,
que ens expliqui quines són les coses d'estrenes i per estrenes
que ha tingut l'oportunitat de veure.
Hola, bona nit.
De fet, vull dir, només parlaré de dues pel·lícules.
Primer, perquè no tinc veu,
vull dir, amb aquesta qüestió de la postgrip,
que ens ha agafat l'epidèmia a tots,
i llavors, doncs, millor tenir poques pel·lícules per parlar-ne,
perquè així acabaré abans.
La primera pel·lícula, us ho creureu o no,
però es diu Me estás matando, Susana.
Vull dir, és una pel·lícula mexicana,
i hi ha una dada que és que és una pel·lícula de l'any 2015.
I, aleshores, si resulta que fins ara no l'han estrenada aquí,
ja vol dir que alguna cosa falla.
Està dirigida per un tal Roberto Schneider
i resulta que està treta d'una novel·la
i l'única cosa que diria jo que funciona
és la parella protagonista,
que és una parella de guapa i de guapo,
com és la Verònica Echegui,
que fa la protagonista,
i el Gael García Bernal.
I, aleshores, doncs, és una història molt pobreta,
molt mexicana en el fons.
Resulta que és un matrimoni,
ella és professora de literatura
i ell és un treballador,
i aquí ja hi ha una diferència.
Ella, com a professora de literatura,
la conviden en un curs d'aquests que fan als Estats Units,
en una universitat,
i llavors, doncs,
ell se'n va cap allà
amb ple atac de gelos mexicà
per saber a veure què està fent la seva dona.
Vull dir, la cosa no va més enllà,
té un dèficit masclista molt gran
i, bé, ja dic,
la pel·lícula només es pot veure
per la parella protagonista,
pels que siguin fans d'ells i res més.
Aleshores, parlaré d'una altra pel·lícula
que s'ha fet avui al passi de premsa,
aquest matí,
que és Universal i Faraona,
és l'última pel·lícula d'Aventura Pons.
Aventura Pons, doncs,
té tota una trajectòria,
vull dir, que pot agradar més o menys,
però sí que és un personatge,
és un senyor que ha pogut
posar en peu una productora
i fer-la rendible,
vull dir, cosa que al nostre país
tampoc és tan...
Habitual.
Tan fàcil ni habitual.
Sí, sí.
I últimament sembla que està fent una mica de...
després d'una malaltia que va patir,
doncs està fent com unes pel·lícules així,
una mica com de retalla i enganxa, no?
I llavors, no ho sé, vull dir...
A vegades la cosa tenia un cert interès
dins d'un cinema que podríem dir mainstream
o de gran públic,
però ara, vull dir,
la cosa està una mica fluixa.
Les dues últimes comèdies que ha fet,
vull dir, són bastant...
Molt fluixes.
Molt fluixes, vull dir...
i en canvi ara,
doncs ell ha fet
una espècie de documental
que tracta de tres personatges
que van, diguéssim,
que a Barcelona van fer
la seva carrera artística.
Un és el pintor i activista Ocanya,
un altre el músic Gato Pérez
i un altre, doncs, el Pepe Rubianes.
pel que fan a l'Ocanya hi ha una evocació
a través d'una conversa entre Ignasi Millet,
que també és un personatge d'Ocanya,
que ell va fer un documental,
un documental així també molt low cost,
fet amb mòbils i tot això,
i aquest Ignasi Millet, doncs,
té una conversa amb el Jesús Pérez Ocanya,
que és el germà del José Pérez Ocanya,
el que era conegut com a artista
i que realment va ser el personatge
de la primera pel·lícula que va fer
el Ventura Pons,
o Canya, retrat intermitent,
perquè Pons venia del món del teatre,
era director de teatre
i llavors es va iniciar en el cinema.
Va fer un documental,
va començar per un documental.
Va fer un documental
que quedarà sempre per la història,
doncs,
com era Barcelona
i més que res l'ambient de la Rambla
als anys 70, no?
I la plaça real, evidentment.
Sí, sí, molt bé.
I llavors, doncs,
continua amb una evocació del Gato Pérez,
és una conversa entre el malaguanyat Carles Flavià
i el Jaume Sisa,
que ja havíem tingut un tast
a la pel·lícula El gran gato,
també del Ventura Pons,
i aquí, doncs,
recupera tota la conversa,
que és una conversa molt interessant,
perquè tots dos, doncs,
són grans conversadors
i...
doncs, tenen moltes coses a dir
i les diuen d'una manera molt...
molt simpàtica
i molt barcelonina,
en el fons, no?
I la pota que fluixeja més
de la pel·lícula
és la dedicada al Pepe Rubianes
perquè es dedica només
a muntar una sèrie
de vídeos casolans
dels viatges del Pepe a l'Àfrica, no?
Rubianes ja té moltes pel·lícules
editades
dels seus espectacles
i també hi ha
un documental
amb els seus amics
que va dirigir
el Manuel Guerga,
on
feien un sopar
i llavors tothom parlava
de la personalitat del Pepe
i llavors realment
és difícil
a part que
el Ventura Pons
doncs,
amb el Pepe Rubianes
va ser amb el qual
va tenir menys relació, no?
vull dir,
perquè només
va aparèixer
en un
en un episodi
de la pel·lícula
perquè era tot plegat, no?
I aleshores
aquí
la pel·lícula
se'n va
s'enfonsa
una mica
vull dir,
llavors intenta recuperar-ho
tornant a les converses
que hem dit abans
entre Millet
i Ocanya
i entre
Flavià i Cisa
però
la pel·lícula
ja està perduda
aleshores
doncs
realment
no sé
és una nova mostra
d'aquest cine
low cost
que
el
Ventura Pons
està fent
vull dir,
ara com que és propietari
d'un cine
doncs té assegurada
l'exhibició
i no sé
jo diria que
aquest
són molt bons
són boníssims
són bons
molt ben triats
clar
sí, sí, sí
però hi ha
sí, sí
hi ha un personatge
que no està ben tractat
i llavors
la cosa fa aigües
fa aigües
per mi
evident
la meva opinió
i aleshores
doncs
esclar
vull dir
si s'ha de recomanar
aquesta pel·lícula
només seria afans
de
de personatges
vull dir
que
veurien
potser
una mica més
reconeixerien
algunes
algunes
facetes
que
que en el seu moment
no es van tractar
però
no hi ha gaire més
que tot això
vale, vale
doncs bueno
jo
i la Carme
sé que hem vist una pel·lícula
que els dos ens ha agradat
que és
tres anuncios
a les afores
i si voleu
jo començo a parlar
després li dono el peu
a ella
que digui
la seva opinió
i així ens anem
tornant l'un a l'altre
parlant d'aquesta pel·lícula
primer que s'ha de dir
és que
tres anuncios
als afores
que en anglès
han afegit
The Eving
que és el poblet
Missouri
per tant ja es veu
que és d'una cosa
d'un poblet
és la tercera pel·lícula
del dramaturg
i director
Arlogin Randès
Martin McDoor
sembla que
en el món del teatre
es va donar
a conèixer
per la gran brutalitat
i estil cinematogràfic
d'algunes de les seves peces teatrals
és un estil
que ell va caracteritzar
i que és conegut
pel nom de
In Your Face
que destaca
l'aspecte violent
i grotesc
de les seves obres
per captar l'atenció
de l'espectador
diverses de les seves obres
de teatre
han estat molt galeronades
amb molts premis
entre ells
el premi
Laurence Olivier
el del 2004
Nova York
el cercle de crítica teatral
de Nova York
també
però una de les seves obres
més famoses
es veu que és
d'una que es diu
l'obra
l'home del coixí
l'home del coixí
que és una obra de teatre
que no s'ha fet amb cine
i també aquesta mateixa obra
el 2005
va guanyar
el Tony
el millor text teatral
en el món del cine
aquest senyor
va començar en el 2008
amb una pel·lícula
que jo sí que he vist
no sé si vosaltres l'heu vist
que es diu
Escondidos en Brujes
amb alcohol
molt interessant
interessant
però sense ser
sense ser tampoc
l'han passada diverses vegades
per la televisió
jo fa poc
que la vaig veure
justament per la televisió
i no la recordava
i en canvi
quan la vaig tornar a veure
em va agradar més
que la primera vegada
sí
a vegades passa això
perquè
perquè
ell fa una mica
jo
i ara també ho penso
en aquesta pel·lícula
que també he vist jo
que és la pel·lícula
de tres
anuncios
a les afores
d'un poblet
que es diu
Ebbing
fa un cine
entre esperpèntic
i realista
que t'apunyala
vull dir
realista
que et fa mal
i llavors
un cop
descobreixes
aquest tipus
de cine
i t'hi acoples
perquè si no t'hi acoples
no t'agrada
però si t'hi acoples
és un cine
que diu alguna cosa
és un cine
consistent
i a mi
aquesta pel·lícula
la pel·lícula
dels tres
anuncios
a les afueres
jo hi vaig anar
fortuïtament
li comentava
el Joan
vaig anar
i fortuïtament
no havia ni decidit
quina pel·lícula
anava a veure
amb el meu marit
i vam anar a veure aquesta
i a mi realment
em va agradar
sí, sí
a mi també
però
seguim una mica
i t'ho posat a això
que puguis explicar
tu el que t'ha semblat
en el 2008
aquest senyor
s'inicia en el cine
aquest director
que és de teatre
s'inicia en el cine
ell mateix
és l'autor
de tots els guions
i també de les obres
de teatre
totes són
diríem
escrits per ell
en el 2012
fa 7 psicòpates
que jo no l'he vista
i per tant
no puc opinar
tu l'has vista?
no, no, no
i què tal?
hòstia, és molt bona
té un humor
bastant negre
ell és d'humor negre
exacte
llavors
7 psicòpates
jo la vaig veure
a cegues
recordo que estava
a aquestes plataformes
tipus film
i no així
la vaig agafar així
perquè sí
ostres, quina passada
jo crec que és un director
amb molta personalitat
la veritat
és que això
no se li pot anar
i jo crec que és important
i per això
jo diria poques coses
de la pel·lícula aquesta
que parlarem ara
que és important
no anar a condicionar
jo tinc la pega
que vaig llegir moltes coses
abans de veure la pel·lícula
i clar
has llegit moltes coses
t'imagines coses
diferent
jo que no havia llegit res
que resulta que llavors
quan vas a veure
no coincides
amb el que has imaginat
si no s'hagués sabut res
a mi m'ha agradat
però penso que m'hagués agradat
encara més
perquè llavors hi havia coses
que deies
bueno, doncs
té una música
bé, anem per parts
el 2017
fa la tercera pel·lícula
que és aquesta
la seva tercera pel·lícula
que es diu
Tres anúncios
en les afueres
d'Eving
que és el poblet petit
Missouri
em sembla molt bé
ja ho deia al principi
aquest afegit
del títol
perquè
enquadra perfectament
que estem
amb una pel·lícula
que mostra
l'Amèrica profunda
un poblet
el d'Eving
el de Missouri
de l'Amèrica profunda
només un incís
digues
que Nebraska
per exemple
que és una pel·lícula
que
en blanc i negre
que també toca aquest punt
perquè és Nebraska
que és l'Amèrica profunda
i descriu
un tipus d'Amèrica
que és el tipus
d'Amèrica
que vol descriure
aquest director
i en canvi
aquest director
quan t'apareix
al poble
és un poble amable
no és un poble
com el Nebraska
que
ja
ja
ja
tu
intentes protegir-te
perquè el que tens
al davant
té un punt
d'amenaça
aquest poble
aquest poble
que et presenta
aquest director
el McDonagh
Martin McDonagh
és un poble
en principi amable
el verd
és amable
els camps
són amables
hi ha flors
és amable
per més que després
tu veus
on està
la duresa
d'allò
però anem
anem per parts
jo veuràs
jo penso
que tots coneixem
una mica
el que pot passar
a l'Espanya Profunda
hem sentit
comentaris
hem sentit
pel·lícules
hem sentit
noticiaris
informacions
etc
i
en aquests
poblets
la gent
moltes vegades
s'acaba matant
i el cinema
o acaben a haver-hi
violència
violència
en termes generals
jo
el cinema
ens ha donat mostres
d'aquest
d'aquest món
per exemple
ella comentava
Nebrasca
jo estic d'acord
completament
que és una pel·lícula
que en món
mostra aquesta Amèrica Profunda
però
tots hem parlat
en aquí
la majoria
penso que
ho hem
coincidit
amb que
el ciutadà il·lustre
ho podia ser
de l'Argentina
i del cono sur
és a dir
és un senyor
també que arriba
en un poble
també amable
en principi
ella li han donat
un Nobel
li han donat un Nobel
etc
suposo que us recordeu tots
i en cap
i a mesura
acaben passant les coses
la cosa es complica
i acaba com
el Rosari de la Aurora
perquè acaba
amb una agressió
no cal que donem
les dades
que hi ha una
no
és que
tampoc
és
no
no és tan recent
no és tan recent
és més fallada
el que demostra
el que demostra
és que la violència
ha signat
els sàpies
segurament
però fins i tot
a casa nostra
a Catalunya
jo ho estava pensant
quan aquesta tarda
em pensava
per dir
què parla d'aquesta pel·lícula
que jo vaig veure
ahir la nit
un dels relats catalans
que més m'agrada
és el de
la famosa
Caterina Albert
que es va fer famosa
com a Víctor Català
que es diu
Drames Rurals
és un recull
de 12 comptes
del 1902
en què
aquesta dona
que va ser obligada
a actuar
com a home
reflecteix
assignar com a home
reflecteix
el món català
en aquest cas
d'aquest món
i si us fixeu
en els títols
dels comptes
de cada un d'aquests comptes
són prou significatius
i va amb la línia
del que estem dient
una es diu
l'enveja
una altra es diu
l'explosió
un altre es diu
que és la còlera
l'altre es diu
l'agonia
l'altre es diu
idili xorc
i l'altre es diu
la vella
que també surten velles
en aquestes històries
que estem veient
tant a Nebrasca
com la pel·lícula
que estem comentant
en aquest moment
i segurament
encara hi ha
una altra pel·lícula
que tots també recordem
perquè és del 2014
que es diu
Relatos Salvajes
una pel·lícula argentina
del Damien Sifon
no me'n recordo
que és una novel·la
una comèdia negra
també
que va de sis relats
que són diferents
cada un és diferent
no sé si no l'has vista
potser tu
potser no l'he vista
no l'he recordo
el Ricardo Darín
el Ricardo Darín
surt el Ricardo Darín
i surt l'Esbáclia
i surt
l'elenco argentino
però és una pel·lícula
que va en la mateixa direcció
és a dir
jo diria que
Relatos Salvajes
i aquesta
són de la mateixa línia
aparentment
les coses són
i de poca volta
surt allà
s'organitza
un tinglador
que no t'ho imagines
jo que has dit
que tu ara diguis
la teva versió
com ho veus
tu ja has descrit això
haig de dir
que una cosa
molt important
de la pel·lícula
és els actors
els tres principals
perquè a veure
és una pel·lícula
no sé
si tu estàs d'acord
que si
qualsevol
hagués llegit
el guió
diria
quina cosa
tan poca solta
un guió
clar
els guions
tots poden ser
consistents
i poques soltes
i d'això
pot ser una gran pel·lícula
o res
perquè no depèn
exclusivament
d'això
per tot i que depèn
en canvi
curiosament
després
és un guió
molt ben trebat
des del principi
fins al final
no pretén
ser realista
perquè
pretén
sortir-se'n
i fer una mica
d'esperpent
si tu te'l mires
amb l'òptica
exclusivament realista
sí que et pot decebre
perquè
tots els personatges
estan passats
de voltes
tots estan passats
de voltes
però en canvi
descriuen
personatges
d'una realitat
consistent
que això és
el mateix personatge
d'ella
ella és una dona
que
la seva filla
va mort
per violació
i amb unes
circumstàncies
violentes
molt tràgiques
i com que
la policia
d'allà
no està fent
la feina
o ella considera
que no està fent
la feina
es pren
la justícia
per la seva
posa tres cartells
denunciant
la policia
exacte
i aquí
esclata
el conflicte
i és un conflicte
inclús els cartells
que són
amb fons vermells
lletres negres
amb un verd preciós
d'una
que és
i en canvi
és una explosió
realment contundent
que et clava
un cop de puny
a l'estómac
fa de contrast
a tothom
a tothom
és contrast
més que contrast
molt més
és mal
se fa mal
fa mal
fa mal
i llavors
clar
ella és aquest tipus
de personatge
i llavors
ella és la
Frances McDormand
que és la dona
del Joel
Joel
Coel
jo l'havia vist
bueno tothom
l'hem vist
en Fargo
ella va tenir
un Òscar
per Fargo
i aquí també
l'hi poden donar
perquè aquí té
el globus d'or
però
és que
aquesta pel·lícula
sense ella
no sé
no sé si sabeu
que es veu que
ella no volia fer
la pel·lícula
i el seu marit
la va convèncer
perquè fes la pel·lícula
ah sí
però llavors
els altres
són
els altres personatges
són
Sam Rockwell
que també
és un secundari
que és
i el
Woody Harrelson
el Woody Harrelson
és el cap de policia
que m'he mirat
la seva
la seva biografia
i és sorprenent
ha fet moltíssimes coses
té un Òscar
té un Òscar
amb el Milos Forman
i ha treballat
amb l'Oliver Estònia
amb el Robert Allman
aquest home
és una cosa
i aquest home
és fill
jo quan ho he llegit
als Estats Units
dona unes coses
és fill
d'un
un assassí
un assassí
sicari
que havia matat
un jutge
o uns fiscal
no sé ben bé
i estava
va morir
a la presó
cadena perpètua
mare de Déu
que era una perla
del Pacífic
i aquest
i aquest
aquest actor
és un actor
d'una grandíssima categoria
sí senyor
sí senyor
una grandíssima categoria
vull dir que
a vegades
un pensa
Amèrica
els mons nous
vinguts
d'una
saba
particular
barrejada
dóna
dóna
sorpreses
i quan m'he llegit
la biografia
d'aquest
m'he quedat
perplexa
per això
us la volia compartir
bé
aquests tres personatges
són
molt i molt bons
i omplen
la pel·lícula
de consistència
és una pel·lícula
de bons
i dolents
bàsicament
de dolents
però que és
que
l'espectador
ho viu patint
però que
en el fons
mostra
que la duresa
de la vida
fa
a la gent
que respongui
amb duresa
perquè una dona
que
li ha mort la filla
amb les circumstàncies
que l'ha fet
el ressentiment
profund
que té
barrejada
amb la seva
més o menys
diluïda
culpabilitat
fan una dona
que és primària
d'altra banda
que té
un personatge
creïble
i aquesta pel·lícula
és això
és una pel·lícula
llarga
amb un final
que
jo em feia por
que l'arreglés
al final
i la fes malbé
i no la fa malbé
deixa obert
el final
però és un final
obert
que està justificat
i llavors
està ben lligat
tot
molt lligat
jo sí que l'aconsello
jo havia vist
una altra pel·lícula
però d'això en un moment
acabem aquesta
una cosa
que és tres anuncis
a les afores
arriba després
d'haver
ja sabeu
recollit
molts premis
va ser
el millor guió
del festival
d'Amenèsia
d'aquest any
el millor guió
millor pel·lícula
del festival
de Toronto
premi al públic
del festival
de Sant Sebastià
que és quan va
tota la crítica
va comentar la pel·lícula
deixant-la pels núvols
i a darrerament
la setmana passada
millor pel·lícula
drama
els globus d'or
millor guió
els globus d'or
millor actriu
amb ella
i el secundari
i el secundari
això els globus d'or
i el premi
dels crítics
al millor repartiment
sí sí
jo crec que no cal dir
que és un film
interessant
per el que dèiem
perquè grans interpretacions
un estadonari
a banda sonora
que va la pena destacar
perquè
i de fotografia
també és molt bo
magistralment triada
perquè resulta que va canviant
les cançons
en funció de les escenes
i les escenes
i la música
li donen una força
realment extraordinària
uns personatges
que no són arquetípics
com deia ella
es fuig dels bons
dels dolents
de les llàgrimes
són personatges
que se surten
dels comportaments
més comuns
no són comuns
hi ha un senyor
que és
que feia bruixes
la pel·lícula de bruixes
ja sortia
ja sortia
amb aquest director
i hi havia molta gent
l'altre
el que també fa
el que està nominat
el mag
no sé què
també sortia bruixes
és un film
jo penso
inclassificable
és un film
diferent
un relat
que incorpora
dosis d'humor negre
de l'eslàpstic
és d'hi estiren coses
que fan gràcia
en certa mesura
però que és un recurs
relativament fàcil
però que funciona
l'eslàpstic
del més tonto
si vols
sense impedir-nos
empatitzar
que em sembla
que és una cosa important
amb tots
i cadascun
dels seus personatges
profundament tocats
empatitzar fins a cert punt
eh
bueno
perquè quan fan una malesa
distàncies
però quan tornen a
inclús
hi ha una cosa molt lograda
i que això coincideixo amb tu
perquè l'hem comentat abans
que és
tot i són personatges tocats
ferits
impregnats
d'odi i de ràbia
alhora
són profundament humans
i la pel·lícula
com deies tu abans
en particular
salva el final
perquè tots els personatges
que els has vist
en la seva composició
és a dir
que són bons i dolents
a la vegada
és a dir
no són personatges
que són d'una sola
trast
sinó que tenen
les dues facetes
a la vegada
que potser la gran
és rica amb això
la pel·lícula
molt rica
molt rica
molt interessant
però és esperpèntica
que tothom sàpiga
que va veure una cosa esperpèntica
no una cosa
però amb la línia
de retratos salvajes
si no l'has vista
amb la línia
de ciudadano il·lustre
ah
ciudadano il·lustre sí
que va amb aquesta línia
perquè al principi
també no és esperpèntica
però que va ser esperpèntica
és a dir
estàveu descrivint
aquesta pel·lícula
i sabeu que em anava
venint al cap
entre una pèrdua
del personatge
que veu que no està resolt
el cas
va a la policia
us veu al cap una mica
una pel·lícula
que vam veure fa una setmana
quina, quina
que sembla que no hagi
sigut tan important
com aquesta
que és l'estranjero
la justicia portumana
se l'ha carregat
la crítica
no sé si ho has vist
amb tota la raó
jo no l'he vist
l'únic que no he escoltat
que se l'ha carregat
és el Pàmies
que ha dit que és un film
esplèndic
i de quin país és aquesta
americana
és americana
bueno la pel·lícula
és també una bufetada
i penso que això
no ha sortit fins ara
i penso que val la pena dir-ho
a l'estil de vida
nord-americà
com ho era
Ciudadano Ilustre
per l'estil de vida
doncs argentina
o també
Reglados Salvajes
aquí més que l'estil de vida
és el racisme
a la injustícia
i els polis
i els polis
els recels
entre els membres
de la mateixa comunitat
d'Eving
del Poblet
que aquests plupets petits
generen
això que generen
generen doncs
el conflicte
perquè la gent està més propera
un o l'altre
es coneixen tots
i doncs resulta que
si un li té enveja a l'altre
tothom ho sap
és a dir
a la ciutat
passa a ser molt més diluït
et pots escapar
amb el poble petit
no et pots escapar
i l'altra cosa
és que
als Estats Units
sorprenentment
amb tot aquest
món policial
tan espectacular
que té
és dels països
amb índex
de resolució
més baix
de solució
i de trobada
dels delinqüents
no els troben
Europa
té un índex
molt més alt
molt més alt
sorprenentment
malgrat que tenen
aquest estil
tan poderós
tan fatxenda
i tan atrevit
en el fons
la intel·ligència
exacte
és pantalla
el que ens donen
compte és que la biologia
que ens fiquen a través
de les sèries de televisió
funciona
clar
perquè són dos mons
completament diferents
si tu compares
quan s'ha de pel·lícula de Hollywood
que ens arriba
pel camals habitual
de la Fox
de la Warner Brothers
del que vulguis
i aquestes tipus de pel·lícula
estem parlant
de dos mons diferents
és a dir
no té res a veure
un amb l'altre
jo voldria afegir
que Martin McDonagh
últimament
s'ha vist
a la Villa Roel
l'obra
La Calavera
de Conemara
que ha tingut
un gran èxit
és documental
o és pel·lícula això?
no, teatre
és teatre
és teatre
vull dir
perquè Martin McDonagh
ve del teatre
vull dir
com a autor
i com a director
i també
que fa uns mesos
es va fer
una exposició
al Palau de la Virreina
d'una pintora portuguesa
molt important
que es diu
Paula Regó
que ha viscut
molt de temps
a Londres
i que
en molts dels seus quadres
pren
Martin McDonagh
les obres
de Martin McDonagh
com ara
l'home coixí
que s'ha parlat aquí
com a tema
dels seus quadres
que són uns quadres
també
amb tot el que parlàveu
vull dir
amb una violència
de resposta
contra
contra certes
qüestions socials
i tot això
i llavors
els personatges
de McDonagh
ella
Paula Regó
està interessadíssima
en el teatre
de Martin McDonagh
i ho fa servir
per la seva pintura
molt bé
molt bé
ja no ho sabia jo
això
Pol, tu has vist alguna cosa
em sembla
jo encara havia
ah perdó
deixa'm dir
a veure
feu cua
molt ràpid
molt ràpid
perquè no m'ha agradat
sí
Molly's Game
ui ui ui
doncs aquí compartim
que sí
que t'ha agradat
Molly's Game
no no no
que compartim pel·lícula
ah compartim
ah molt bé
doncs
bueno
si vols comença tu
ui
bueno no
home si no t'ha agradat
comença tu
perquè jo crec que
ara més
a mi sí que em va agradar
però
bueno a mi alguna cosa sí
és una pel·lícula
de l'Aaron Sorkin
sí sí
de l'Aaron Sorkin
i a més la interpretació
la interpretació
per la
la Jèssica Kastan
que realment
ho fa molt i molt bé
aquí cada cosa
al seu lloc
o sigui
a mi
és una pel·lícula
que
potser com deia en Joan
ella
m'ha decepcionat
perquè a mi
la Jèssica Kastan
la trobo una grandíssima
grandíssima
actriu
aquí
aquí la trobo
que
és una mica
Julia Roberts
aquí
i llavors
està més
quan és més dura
l'estan rebaixant
sí sí
l'estan fent
amable
encara que sigui
perquè aquí
és un
ella és una
és una noia
que
de petita
i de joveneta
guanya
és esquiadora
i és
de competició
de
jocs olímpics
i de competició
important
i ho ha de deixar
perquè es fa mal
i llavors
se'n va
a Nueva York
no?
i se'n va
si tu m'acompanya
si per cas
perquè aquesta fa més temps
que l'he vista
i llavors
allà
s'organitza
la vida
de forma
que
entra
amb timbes
de
joc
clandestí
és a Los Ángeles
però sí
és a Los Ángeles
bàsicament
el vicio
jo pensava que
primer va a Nueva York
a fer no sé què
i després se'n va
sí perquè va primer
a treballar a cambrera
i després
a partir d'aquí
se'n va
ja fa de secretària
per un personatge
que aquest personatge
és el que la introdueix
una mica
en les timbes
en les timbes clandestines
clandestines
perquè és il·legal
aquí juga molt
la pel·lícula
entre el que ella feia
no era del tot il·legal
perquè ella no treia
el que és la tajada
diguéssim
de les partides
és a dir
ella simplement
jugava a habitacions d'hotel
per exemple
i organitzava
organitzava
ella era
sí
llavors ella
el que cobrava
exacte
el que cobrava
era les propines
i les propines
clar estem parlant
de les propines astronòmiques
sí
però després
apren l'estil
perquè
el que realment
molta la timba
que és un
bueno
és una perla
realment
la intenta
enganyar
i per tant
l'intentes
exprimir
i llavors
ella que és llesta
diu
si tu em vols
treure'n suc
que consti que jo
el que tu fas
també ho sé fer
i llavors
ella
munta
les seves timbes
i aquí és on
comença
la seva història
a veure
és un personatge
ben fet
ben construït
ella
ho veus creïble
és una pel·lícula
també
de judici
que als americans
això els encanta
els encanta
oi
el Sorkin
sí
clar
és una pel·lícula
jo crec que és molt guió Sorkin
perquè la red social
a mi em va recordar molt
la red social
aquesta estructura
jo crec que la red social
tenia més consistència
com a pel·lícula
és que estem parlant
d'una pel·lícula
que són una hora i mitja
pràcticament
ai dues hores i mitja
perdó
d'ella
és d'ella
però és que
jo penso
són dues hores i mitja
la pel·lícula
però el ritme que té
jo m'imagino
que té 400 pàgines
aquest guió
perquè hi ha tant de text
hi ha tant de text
però jo trobo
que últimament
se'n fan moltes
de pel·lícules
així
d'aquestes
saps
sobretot del món
de la finança
i el món
d'aquest tipus
de
l'escorsese
i el
i el
i el
i el
i el
i el
i el
i el
i el
trobo que
té aquesta
aquesta
barreja
de
de mobilitat
constant
d'histèria
col·lectiva
d'unes
victòries
personals
que signifiquen
un triomf
de la
opulència
i demostrar
l'opulència
i tots són
el mateix
el mateix estil
però aquí és molt curiós
que el seu personatge
ja d'entrada
no és així
és a dir
el personatge
sempre va a buscar
va a buscar
evidentment
els diners
però no d'una forma
no
mezquina
diguéssim
o sigui
no és un lobo
de Wall Street
sí que té molt
bon ull per les finances
és una persona
que és pràcticament
superdotada
i a tot arreu
hi veu
el negoci
però un negoci
polit
perquè al final
ella
si per algú
queda lliure
de presó
d'ambició
o sigui
el fons
sempre és d'ambició
una cosa és
l'ambició dels diners
una altra cosa
és l'ambició
de demostrar
que es pot fer
el mateix
que fa l'altre
que li ha fet
la jugada
l'ambició
és el mòbil
més important
d'aquest tipus
de personatge
i aquí
potser a mi
el que sí que m'ha fallat
bastant
que a mi
m'ha fallat bastant
no
però és un detall
que és per exemple
a mi
l'actor
el Michael Cera
que a mi
em fa bastanta gràcia
no és que dic
ni que m'agradi
ni que no m'agradi
em fa bastanta gràcia
aquest tio
saps de qui parlo
el xavalet
el que la segona
quan ella munta les timbes
aquell que em fa
cara de poc
és realment
el noi que és molt jove
que té els que veig
com un bolet
que al final
també se la juga
exacte
llavors
aquest personatge
clar
a mi em sembla
molt curiós
perquè és un personatge
que sempre el tenen
com a Hollywood
com el pringadito
el pringat
a l'anònim
el que ningú descobrirà
perquè és gris
i en el fons
és un personatge
igual d'ambiciós
que els altres
però vull dir
que a mi no em cola
a mi no em cola
és com si m'haguessin posat
no vull dir en aquests nivells
però és com si
en una partida de pòquer
un personatge molt seriós
i que a més
acaba de trair
és el Dani Rovira
a mi
aquest personatge
del Michael Cera
aquí no m'encaixava
però per la resta
a mi
comptant la direcció
que comptant la direcció
perquè aquest home
estem parlant
que és la seva primera pel·lícula
sí, perquè ella és guionista
sí, ella és guionista
no, de l'Aloeste
i de...
i del que vulguis
i del que vulguis
però com a direcció
hosti
jo vaig trobar
la pel·lícula impecable
de direcció
i de guió
hòstia
però és que jo
més que res
sí, estic d'acord
estic d'acord Pol
que és una pel·lícula
consistent
que és una pel·lícula
que es pot veure
però a mi la trobo repetitiva
de...
de plantejament
plantejament
jo crec que és el risc
que tens
en fer una pel·lícula
que està
entre cometes
desestructurada
és a dir que
al principi
és quan ell és molt jove
i et va explicant
després tira molt endavant
i potser ja estàs al judici
després et diu
vale, doncs ara ens anem
a com vaig començar
a conèixer la gent aquesta
després me'n vaig
a com feia les partides
i que vas anant
i en tornant
i al final sí que és veritat
que hi ha moltes parts
que tornes a...
jo que sé
la preparació amb l'advocat
que dius
és que tota l'estona és el mateix
i després jo la història
de la relació amb el pare
la trobo fluix
allò ho trobo demolidor
per la pel·lícula
i a més és el Kevin Costner
que no ho fa malament
no ho fa malament
però jo trobo
que el personatge
és molt fluix
és molt fluix
el típic personatge psicòleg
que és el que deixen
a les frases
a mi em va desmuntar bastant
la pel·lícula
justament aquesta història
que sobretot és
floreix al final
però bueno
doncs bueno
passem al nostre convidat
ens estem aquí
a la nostra esquerra
estem pendents
que ens expliquis
què és això de...
parlant del control
bueno tu
ets tota la paraula
parlant del control
aviam el que ens vols explicar
ens controlen
i ens vigilen
bueno a veure
primer de tot
moltíssimes gràcies
per tornar-me a convidar
la veritat
és un plaer
compartir aquesta estona
que amb vosaltres
ho aprenc moltíssim
jo he portat una pel·lícula
evidentment
és un programa de cine
es diu
el xou de Truman
sí home
una vida en directo
de l'any 1998
sí senyor
oh del 98
fixa-sí que fa anys
jo pensava que feia menys
vull destacar el director
el Peter Weir
i sobretot el guionista
penso que des del munt de vista
és un guió brillant
és l'Andreu Nicol
el Jim Carrey
com protagonista
i el fantàstic actor secundari
Ed Harris
el 1998
el xou de Truman
va tenir tres nominacions
a l'Òscar
a la millor director
el millor actor secundari
i el millor guió
també va guanyar tres globus d'or
els tres personatges
que he comentat abans
afegint també el Jim Carrey
com a actor protagonista
no donarà temps
però els premis també
ja que el meu tema
va de control social
doncs els premis
els Òscars
i tot
tot comença molt bé
però té la seva part
perversa
i també és una mena
de control social
absolutament fantàstic
que és el que tracto avui
de demostrar
després porto
una convidada
absolutament fantàstica
que llegiré
del seu llibre
dos fragments
molt petits
que m'ajudaran
a recolzar
el meu argument
és doctora
en història de l'art
és Glòria Camarero
amb el seu llibre
La mirada que habla
Cine e ideologías
ediciones sacral
del 2002
i és també licenciada
en dret
i la seva línia
d'investigació
són els llenguatges visuals
i especialment
evidentment
doncs el cine
llegiré dues cosetes
que ja et dic
recolzaran
espero
doncs la meva
la meva tesis
bé
entrem
entrem ja
en matèria
en matèria
Ed Harris
el començament
de la pel·lícula
el xou de Truman
té un minut
minut i mig
que és el començament
de la pel·lícula
que des del meu punt
de vista
és brillant
a més a més
ho deixa
tot molt clar
per la resta
de l'hora i mitja
de la pel·lícula
Ed Harris
al principi
de la pel·lícula
fa unes afirmacions
molt breus
que diu que
l'èxit
del xou de Truman
és que és real
és de veritat
bé
jo ho dubto
d'acord
deixo la
la pregunta
la deixo en l'aire
però
jo dubto
que el xou
de Truman
sigui real
i ho compara
amb la falsetat
dels mals actors
i dels efectes
especials
diu
ell afirma
que la gent
el públic
està tipa
doncs de
veure actors
dolents
a la tele
o al cine
i en especial
doncs els efectes
especials
i diu que
el seu
és el millor
perquè és real
el reality show
el xou de Truman
és real
el reality show
exacte
i per tant
és el que la gent veu
i recolza
aquesta afirmació
dient que el xou
de Truman
ho veu la gent
les 24 hores del dia
posen la televisió
deixen encès
el programa
i els hi fa companyia
per tant
es converteix
com en un mes
de la família
i el que em crida
molt l'atenció
és que si
els hi fa companyia
que sí que és cert
i existeix
una complicitat
doncs
els acaba avorrint
els espectadors
perquè al final
de la pel·lícula
quan el Truman
aconsegueix
esbrinar
tota la trama
i marxa del plató
i en què consisteix
el decorat
exacte
doncs clar
tota la gent
és fantàstic
la gent
ha arribat
al fi del xou
però ells
en definitiva
no sabien
que acabaria així
per tant
agraeixen
que hagi acabat
d'aquesta forma
bé
per tant
dic
no sé si és real
la vida
d'aquest individu
i no sé
si tampoc
si és correcta
l'afirmació
que la gent
està cansada
de mals sectors
i efectes especials
com ho saben
que estan cansats
d'aquesta
no ho sé
com estan
com ho saben
per prendre decisions
per nosaltres
i aquí ja ho deixo
i ara ja continuo
perquè
el que tractaré
d'aquesta pel·lícula
és de treure
el suc al guió
jo penso que el guió
ens diu
moltes més coses
del que sembla
d'acord
i faré un paral·lelisme
amb la nostra vida
quotidiana
d'acord
aleshores
primer de tot
el que hem de dir
és que el xou de Truman
si fos real
seria el paradigma
de qualsevol patrocinador
de qualsevol publicista
però sobretot
seria el paradigma
ja seria
bueno
seria increïble
per a aquelles corporacions
i empreses de poder
per exemple
les empreses de l'IBEX 35
és un exemple
no?
hi ha més
que hi ha darrere
de les corporacions
i dels publicistes
i de la publicitat
que són els que
creen
aquest tipus
d'història
per dins
d'aquest tipus
d'història
colar-nos
la ideologia
que ells volen
d'acord?
per tant
de què es tracta
el xou de Truman?
és una bona història
són milers
de milions
de persones
de públic
que durant
24 hores al dia
estan pendents
d'una història
mediocra o no
però estan
davant de la televisió
i reben
contínuament
inputs
ideològics
d'acord?
que els diuen
com
han de vestir
quines vacances
i a on
han d'anar
jo me'n recordo
per exemple
que quan jo em vaig caçar
a l'any 92
tothom s'anava
a Santo Domingo
la meva dona i jo
vam decidir
marxar a Viena
i ens van dir
perdó?
no vais allí?
ens van acusar
que Viena
es fa
amb un cap de setmana
tot això
és
després
els fill únic
fill únic no
has de tenir
la parelleta
però per què?
on ho diu
que haig de tenir
la parelleta?
perquè és lo normal
és això
la televisió
de pagament
fa 40 anys
o 30 anys
ens diuen
que
nosaltres pagaríem
per veure
el Barça-Madrid
bé
jo crec que no
haguéssim
ni respost
a la pregunta
aquest tio
està boig
i
durant tot aquest temps
i actualment
les sèries
exactament
molt bé
a través de les sèries
nord-americanes
que han fet molt de bé
i molt de mal
també
a Espanya
no hem d'oblidar
que gràcies a la televisió
nord-americana
la gent sabia
que hi havia
existien neveres
frigorífics
i coses d'aquestes
que després a Espanya
doncs van ajudar
moltíssim
doncs bé
aquesta ideologia
que a poc a poc
les sèries de televisió
nord-americanes
doncs ens deien
que
com ells
han de pagar
sempre
sí o sí
per veure la tele
de qualitat
perquè la resta
és molt dolenta
doncs clar
nosaltres al final
hem assumit
que hem de pagar
per veure futbol
i escolta
ningú ha adoptat
per fer-se
d'una cadena
o d'una altra
fins i tot
el fet de ser
d'una
d'una cadena
o d'una altra
i pagar tal
dona un prestigi social
jo clar
jo soc
milionari
o tinc una posició
que tu no tens
i jo em puc permetre el luxe
de veure una televisió privada
i tal
clar
un
no es fica al llit
i es desperta
pel matí
jo em llevo pel matí
sent més intel·ligent
que el dia anterior
a menys que hagi llegit
algun llibre
però si només
hi veus la tele
o una sèrie de televisió
evidentment
el que em fa
més intel·ligent
entre cometes
és la sèrie de televisió
vull dir
malam ficada
i a més doblegada
d'acord
d'això és el que
tracto
de fer pensar
a tothom
que el show de Truman
el guió del show de Truman
el que vol
ensenyar-nos
és tot això
d'acord
aleshores
bueno
ja
si
si a sobre
si ja
tens la televisió
per cable
si no sé què
si tal o que igual
si a sobre
votes al partit polític
que protegeix
els interessos econòmics
de les empreses
d'Ibex 35
que és un exemple
d'acord
que
són les que
en definitiva
seuen en una taula
per pensar
quin tipus
quin tipus
d'història
pot acumular
més audiència
per col·locar-nos
la doblegada
ja
ja seria
la repera
això
no?
fantàstic
no he volgut dir la dreta
perquè no
sabia si era
si era políticament
correcta o no
però tal
home
el que no vull deixar passar
és una famosa frase
que
té una càrrega
ideològica
brutal
i que a mi
em va semblar
del tot
absolutament
impresentable
us en recordeu
de la frase
limpiando
badalona?
sí
us en recordeu
d'acord?
doncs
lo dramàtic
ja no va ser
la frase
sinó
va ser
que va guanyar
això és
això és
veritablement
lo dramàtic
per tant
les grans
corporacions
a través
d'aquestes
grans històries
o no
i a través
de la publicitat
marquen
les regles
del joc
d'acord?
i ens diuen
i ens diuen
doncs
el que
ens interessa
o no
ens interessa
el que és correcte
i el que no
és correcte
i a partir d'aquí
van generant
una rutina
de la normalitat
el que és normal
no heu sentit
algun cop
dir allò
que
eres raro
perquè a tu
no t'agrada el futbol
i t'agrada llegir
els diumenges a la tarda
eres raro
i per què estudies història
eres raro
a mi m'ho han dit molt
vas anar a Viena
quina ximplesse
però per mi
els rars són els altres
sempre ho han sigut
però jo m'ho he sentit
moltes vegades
i el mateix
a pesar de tot
vull ser positiva
jo penso que
realment
les societats
de tota mena
i la societat
en la que vivim
té defenses
d'això
té defenses
vull dir
no és veritat
que aconsegueixis
que el xou de truman
realment
entri a tots els serveis
de manera
consistent
jo crec
que
jo
vull creure
i continuo creient
que els cervellets
de les persones
són capaces
d'accions
no previstes
jo entenc una cosa
que et volia preguntar
Joan
és
perquè tu em sembla
que estàs més proper
a això
que jo
confesso
que estic més distanciat
que el gran hermano
el programa del gran hermano
que va conèixer
em sembla que fa
com 15 o 20 anys
que l'estan fent
inicialment
perquè coneixia
amb una persona
que només coneixes
que era alumne meu
i que
estava rodant
que era això
24 hores al dia
seguint el que feien
les nens i les persones
era això
i que
generalment
la gent va estar enganxada
amb això
però és que
no sé quant ho he llegit
que em sembla
que el desembre
va acabar
gran hermano
o sigui
l'han tancat
que es veu
que no ha funcionat
darrerament
i que
finalment
l'han tancat
definitivament
llavors
clar
ho dic en el sentit
d'aquest que deia ella
que dir
sí
s'engega una iniciativa
que al moment de deminat
té una audiència brutal
però
també hi ha
diríem
reaccions
al moment de deminat
que si allò no es fa
terriblement bé
etcètera
etcètera
doncs també
es gasta
és a dir la idea
no tenia la competència
que té ara
el gran hermano
em va sortir
fa 10-15 anys
no tenia la competència
d'ara
d'acord
el gran hermano
la ideologia
que
no solament
que no té competències
la idea en si
també
no tenia
jo soc més pessimista
d'acord
sí
sí
perquè vosaltres
ho mireu
des d'una perspectiva cultural
d'acord
i jo ho miro
des de la perspectiva cultural
que existeix
més d'allò
el gran hermano
el gran hermano
la càrrega ideològica
era la següenta
no fa falta que estudis
no fa falta que llegeixis
no pots portar un llibre al plató
no pots portar una ràdio
ni un diari
no fa falta que siguis intel·ligent
no fa falta que hagis treballat
només fa falta
que tinguis molt de morro
que siguis guapo
guapa
d'acord
i molt tonto
i a partir d'aquí
pots triomfar
guanyar molts diners
sí
el trending topic
i guanyar-te la vida
punt
i final
aquesta és la imatge
la imatge per la joventut
la imatge per la gent
perquè m'haig d'esforçar
si aconsegueixo entrar a la tele
ja ho tinc clar
la segona part
del gran hermano
vull dir
per fer el càsting
van estar
més d'un any
de la quantitat de gent
que es volia apuntar
clar
pensa que tenen
no tots
però la immensa majoria
la vida arreglada
per tant
aquest tipus de programes
però què fan després
què fan?
doncs
des de
home
hi ha un que treballa
una part de la vida
jo diria que
no sé
jo
en canvi jo crec
que això
s'ha transformat
i ara
els que
realment
dominen aquest món
de la comunicació
no és ben bé
la tele
jo diria que és
els youtubers
els
els que fan
de l'instagram
els que fan
a veure
blocs
i que fan
i que estan comunicats
i llavors
contra més persones
els llegeixis
i més persones
s'adhereixen
és la cultura
és la cultura d'una frase
no no
no la frase
n'hi ha d'uns de bons
i nosaltres
no, però tu has de tenir en compte
tu has de tenir en compte
que hi ha gent que parla
segons el que ha llegit
en un blog
que és una frase
o en un tuit
d'acord?
aleshores
hi ha cultura de carrer
ara la cultura de carrer
no és la de la premsa
que també
sinó la que han llegit
en un whatsapp
la que han llegit
en un tuit
la que han llegit
en un blog
la que han llegit
en tal
sense contrastar
d'acord?
tot el que surt
per la tele
tot el que surt
pel mòbil
o per la tal
ho donen per cert
en canvi
el que tu
els pots dir
que has llegit
en un llibre
o que has fet
un estudi
o tal
ja no
hi ha una cultura
de frase
només
en definitiva
l'ho he posat aquí
amb fosforito
es pot veure
la llibreta
i en definitiva
és un mètode
de control social
brutal
i absolut
d'acord?
la imatge
que
la imatge
del
del
poblet
de Truman
és absolutament
idíl·lica
absolutament
fantàstica
i és
increïble
els negres
són guapos
els blancs
són encara més
ell està caçada
amb una rosa
ulls blaus
sembla una nena
una nina
perdó
ell té una feina
rutinària
etcètera
però
ell vol marxar
no?
no pot marxar
perquè té una hipoteca
perquè volen tenir una família
i tots són cortepisses
d'acord?
però
el que vull arribar-hi
és que
aquestes grans corporacions
continuant amb el paral·lelisme
de la vida quotidiana nostra
és que
aquestes corporacions
aquestes empreses
aquests programes
ens generen fòbies
al Truman
li van generar la fòbia
al mar
a l'aigua
perquè no marxés
perquè
una vegada que aquesta gent
ja et tenen dirigit
deixeu-me que sigui més simple
ja t'han menjat el coco
doncs clar
ara
escolta
no deixes de ser
potencialment perillós
no?
perquè
sempre
et poden
pots anar a la universitat
i et pot dir un professor
universitari
doncs escolta
deixi-te això
i descobrir la teva vida
i canviar
no?
doncs clar
ens han de generar
les parets
d'acord?
que ens ajuden
a seguir
la línia
que ells volen
i això són les fòbies
la fòbia del Truman
no pots marxar de la illa
continuaràs
estàs condemnat
a aquesta vida
d'acord?
que és completa
i absolutament irreal
és inventada
entesos?
de fet
Ed Harris
al final del pel·lícula
li diu
parlarà amb ell
jo t'he creat
fora és tot
dolent
i aquí estàs
en un món
absolutament meravellós
no?
perquè no t'hi quedes
no?
aleshores
aquesta vida
absolutament
inventada
i que
Truman
vol descobrir
el que hi ha
darrere
del plató
doncs
és el que
ens genera
la fòbia
i la fòbia és
Limpiando Badalona
o la fòbia és
escolta
mira que
l'esquerra
és populista
o mira que
tal cosa
tu per què has d'estudiar
lletres
ara per exemple
les universitats
es buiden de ciències
socials
i s'omplen
d'enginyeries
dret
medicina
i tal
perquè és el pràctic
per què serveix
estudiar història
tu que ets
licenciat en història
com jo
per què serveix
no serveix de res
quantes vegades
t'ho han dit
a tu
a mi moltes
aleshores
la fòbia
ens la generen
totes aquestes
corporacions
precisament
perquè
quan volem
marxar
tornem-hi
un altre cop
a la normalitat
el que
és
la memòria
col·lectiva
el que és
la rutina
de lo normal
i
tenim
tot el control
i aquí no passa res
i tal
clar
quan algú surt
de la
de la
de la manada
quan surt
que té un pensament
propi
aleshores
doncs es converteix
en una persona
no ingrata
i
el que acostumen
és omplir-la
de
en fi
de porqueria
i si no
doncs
la
la desfeta
hi ha elements polítics
que em fan pensar
amb el que estàs dient
que realment
en aquest moment
per exemple
els mitjans de comunicació
realment
toquen
amb una intoxicació
que jo veig
que personalment
em quedo al·lucinat
és a dir
això és veritat
i per acabar
doncs
llegiré
dos fragments
molt breus
de
Gloria Camarero
del seu llibre
que per cert
no sé si ho he dit
ella és l'editora
ho escriuen
amb un equip
que
a la pàgina
número 5
a la presentació
escriu el següent
diu
les imàgenes
no són innocentes
està parlant
d'això
de Truman
o és en termini
general
del cine en general
del cine en general
d'acord
d'aquesta doctora
d'història de l'art
Gloria Camarero
amb el seu llibre
la presentació
que ja escriu
la pàgina 5
diu el següent
hi ha un fragment
que a mi m'ha semblat
bo per llegir-ho
diu
les imàgenes
no són innocentes
dice
toda película
influye
en el modo
que el individuo
tiene de percibir
las cosas
influye
en la concepción
que tiene
de sí mismo
y del mundo
que le rodea
crea hábitos
normas de comportamiento
mentalidades
formas de vida
mitos
en definitiva
imágenes
que constituyen
la ideología
a la vez
que recoge
los deseos
los anhelos
y los imaginarios
de las gentes
y llegan
que he subrayat
en una entonación
la paraula
ideología
y así es
el último parágraf
¿qué diu Camarero?
Diu
la ideología
sería más bien
un inconsciente vital
que se segrega
desde unas relaciones
sociales
que sirve
para legitimarlas
convertirlas
en lo natural
y hacer funcionar
así
a esas relaciones
sociales
configurando
la individuación
de cada vida
subjetiva
desde el trabajo
al beso
al vestido
este inconsciente
ideológico
esta relación
visible
invisible
es lo que
nos seduce
en la mirada
que nos habla
desde la pantalla
acabo
a fin de cuentas
la mejor manera
de hacer propaganda
es cotidianizarla
es parecer
que no se hace
¿no?
no sé si
aquests dos fragments
resumeixen
o recolzen
el que he comentat
del show de Truman
que per cert
recomano
a tothom
alguna vegada
l'han tornada
a passar
per la tele
jo l'he vist
en el seu moment
un parell de vegades
com a mínim
però penso
és a dir
no
aquest és el suc
de la pel·lícula
perquè
evidentment que ens vigilen
i que ens controlen
és una obvietat
és cert
bueno
jo penso que
de fet
malauradament
en els últims anys
a més a més
després del show de Truman
hi ha informacions
de pel·lícules
de l'assanys
i del
bueno el que vulguis
que realment
hi ha un control
vull dir
molt més exhaustiu
més total
del que ens sembla
és a dir
als Estats Units
per exemple
hi ha quantitat
d'informació
que tenim
amagatzemada
qualsevol tonteria
que hem fet nosaltres
i està amagatzemada
allà
perquè si algun dia
som importants
doncs
potser ens utilitzaran
des d'aquella informació
en alguna mesura
exacte
això es veu que és així
i bueno
doncs
ningú ho ha desmentit
saps
o sigui
tothom sap
que això existeix
amb tot això
hem arribat
gairebé al final
al final del programa
estem molt agraïts
novament
que hagis vingut
saludant-nos
i explicant-nos
el que penses
sobre una pel·lícula
que realment
en el seu moment
va ser un gran èxit
comercial
i de reconeixement
i doncs
l'aixell de Truman
jo estic absolutament d'acord
en que el guió
era excel·lent
era excel·lent
i penso que
jo no recordo
que això que dius
de l'Ed Harris
fos al principi
recordo que al final
al principi
jo no me'n recordava
d'això
me'n recordava
que al final
sí que hi ha
una mena d'exposició
del que ell representa
perquè ell representa
que enganya tothom
en certa mesura
és conscient
que utilitza
les almes
que té
i en alguna mesura
quan jo deia
que en aquest moment
hi ha fenòmens
que em tenen al·lucinat
perquè
te'n dones compte
que hi ha
una intoxicació
a nivell
gairebé
a Espanya
en aquest moment
global
és a dir
em sembla
que costa molt
si et vols tenir informació
de primera mà
costa molt
obrir qualsevol canal
de televisió
o qualsevol diari
inclús els catalans
per saber què està passant
perquè resulta que
fora d'un o dos
que no són els més llegits
precisament
perquè si mires
La Vanguardia
o mires el periòdico
hi ha una intoxicació
tan exagerada
tan exagerada
que jo l'ocino
és a dir
no m'imaginava mai
que el periòdic
i la Vanguardia
acabessin com han acabat
i el País
i el País també
el País
fa més temps ja
més temps
que la Vanguardia
i el Periòdico
però és que la Vanguardia
i el País
i l'ABC
i el Mundo
fan el mateix
és a dir
no hi ha diferència
tu agafes el Mundo
i agafes les notícies
de l'ABC
i dius-les el mateix
amb tot això
m'ha arribat a l'hora
i la setmana que ve
ve el Joan Agut
i ens parlarà
de cinema d'animació
per tant
agraïm novament
que el Joan Santa
hagi vingut aquí
explicant-nos tot això
que ha sigut molt interessant
i t'emplacem
que puguis tornar
quan vulguis
perquè seguirem parlant
del que vulguis
moltes gràcies
bona nit a tothom
bona nit a tothom
fins la setmana que ve
per parlar de cinema
ara escoltes
Ràdio Despert
Ràdio Despert
Ràdio Despert
Ràdio Despert