Cinema sense condicions
always currently our favorite brand is ohio blue tip though we used to prefer diamond brand that
was before we discovered ohio blue tip matches
they are excellently packaged sturdy little boxes
dark and light blue and white
with words lettered in the shape of a megaphone as if to say
bona nit un dimarts més ja som aquí
amb una música de fons o una presentació i unes paraules que jo confesso que no sé si és d'una pel·lícula que jo no he vist perquè és d'una pel·lícula
sí que l'has vist sí em sembla
ah sí?
sí i el nostre convidat d'avui també i el Jaume que no hi és
ah perdó perdó perdó
doncs no me'n recordava eh honestament no me'n recordava
pera que ho ha dit el Joan Sardà però no se l'ha sentit
a veure Joan
que és de Patterson de Gimjar
sí senyor està atent a tot eh el Joan
molt bé molt bé molt bé
doncs bueno ell també l'ha vista
ell també l'ha vista
sí sí sí
i em sembla que no li ha dit gaire
però bueno ja us ho explicarà
ja us ho explicarà ell
jo en fi comencem per dir doncs que com sempre farem dos parts en el programa
avui tenim un convidat especial que és en Joan Maria Folquet que és doctor en filologia romànica i literatura comparada
ha passat prop de 20 anys a l'ensenyament superior de 1992 a 95 a la facultat de traducció literària de l'anglès al català
i durant 15 o 16 anys a la Ramon Lluny
i ha treballat com a assessor lingüístic a TV3 on va acabar
ens va arribar a jubilar
té diversos llibres de poesia
Preciosa Riba, Platges de Temps
Perillosa
Perillosa Riba, Platges de Temps
de Plata Pur
ha traduit novel·la, poesia i teatre
i recentment ha guanyat
que és una de les raons per les quals doncs
ens feia molta gràcia que vingués
ha guanyat el premi de poesia Miquel Tapalol
amb aquest llibre que tenim aquí
que es diu Morir com un riu
hi ha diversos temes sobre els quals penso que podem parlar
de l'evolució del català en el doblatge dels films
que ell va ser durant molt de temps
ja en parlarem després
traductor de telesèries i films etc. etc.
el català
de la poesia i del cinema
com d'aquesta pel·lícula que acaba de dir de Patterson
dels seus films preferits etc. etc.
però deixem-ho per la segona part del programa
i en aquesta primera part parlaríem com sempre
fem aquestes dues parts
una primera part que parlem de les pel·lícules que hem vist
del que val la pena que veieu
del que recomanem
d'aquelles coses que no ens agraden
i també diem que no val la pena que les aneu a veure
i la segona part donaríem peu
a que en Josep Maria Folquet
ens parli de tot això que hem esmentat
jo de totes maneres tinc una música preparada
ho hem de dir, Joan Morros
no sé si hem parlat del Pep Armengol
del Joan Sardà
ara presentarem
bueno, sí, perdona, perdona
jo sempre
d'acord
els altres
jo vaig a la meva
em sembla molt bé
llavors, el que volia dir
és que tinc una música preparada
per si algú s'anima
el propi autor
el propi Josep Maria
o algú de vosaltres
o jo mateix
a llegir algun dels poemes d'aquest llibre
que és Morir com un riu
que no sé si l'autor
la consideraria adient o no
però tinc curiositat per saber-ho
encara no diré quina és
perquè quan em digueu
vinga va, llegim un poema
llavors posaré la música
i a veure què tal
a veure què tal queda
aquesta experiència multimènia
però serà un poema més aviat curt
ah, vale, vale
ja tenim, tenim el sí
tenim el sí
perfecte
doncs, a part d'això
tenim aquí
el rest de
a part del Josep Maria Folquet
que és el convidat
diríem avui important
que tenim aquí al programa
tenim la resta de l'equip de sempre
a darrere els vidres
controlant-ho tot
doncs en
en Francesc Aguilar
aquí doncs explicant
les pel·lícules que hem vist
en Joan Sardà
en Pep Armengol
i el que us està parlant
que és en Joan Morros
jo de fet
quasi no tenia més aviat peu
que ho expliqués
perquè jo he vist
tres o quatre coses
i cap d'elles
val la pena
parlar-ne gaire
és a dir
no he trobat cap pel·lícula
fora d'una
si voleu
que valia la pena
esmentar-la
per tant
comenceu
tenim una cosa
una notícia interessant
que és que tenim
tenim el senyor
Francesc Aguilar
un corresponsal
corresponsal
està atacant
acant
i què vol dir
el Pep
explica això
per celebrar
el 70è aniversari
exactament
no el meu
sinó el del festival
que sí
que els ha completat
aquest any
efectivament
i mira
se'n va ocórrer
amb una mica
David Tomàs
que el coneixem
aquí del programa
que és un fanàtic
de tot el que
som famosos
de premi
ell de fet
li diem
David
de premi
de premio
Tomàs
i tenia mono
ell ho diu
té síndrome
d'extinència
d'anar a un festival
i em va implicar
a mi
em va dir
mira Francesc
per què no d'allò
i al final
doncs bueno
si no havia estat jo
així mai
durant l'època
del festival
i vaig dir
per què no
va una petita experiència
vam estar res
en el dissabte
aquest passat
la clausura
i els premis
i tot això
es donaven el diumenge
llavors jo ja havia marxat
ell va estar allà
veient la catifa vermella
de l'últim dia
i va ser com testimoni
una mica extern
perquè va estar fora
no estàvem acreditats
ni res
però dels premis
que es van atorgar
però sí
va ser una experiència
interessant
i bueno
una de les coses
que vaig fer
és veure dues pel·lícules
que suposo
que se'n sentirà
parlar alguna vegada
dues
una era una pel·lícula curta
un curtmetratge
i una altra una llarga
que formaven part
de la quinzena
de realitzadors
que és una de les seccions
així estrella
podem dir
part de la secció oficial
del festival
i que va estar bé
vull dir
en el teatre
Lacroixet
un teatre
l'habitat
molt xulo
molt boniquet
i que es diuen
Tangente
no us puc dir
els autors
no me'n recordo
i l'altra
es diu
La Chambre
és a dir
una és francesa
l'altra és italiana
i les dues
tenen una mica
un denominador comú
amb el tema
del programa d'avui
d'alguna forma
perquè són molt poètiques
és a dir
una agafa
una dona
que no sabem res
d'ella
però la veiem preparar-se
per una cursa
d'aquelles
pràcticament impossibles
d'acabar
i va tenint problemes
al llarg de la cursa
i se li infla
el genoll
i continua
i no acabes de saber
per què
té aquesta dèria
de continuar
i fins i tot
troba una persona
que l'anima
i al final
descobreixes per què
i la veritat
és que és molt bonic
les veus
que vas sentint
de fons
i vas entenent
la història
i per què
aquest punt d'honor
la veritat
recomanable
Tangente
si es diu
un francès
deu ser tangent
i l'altra
que es diu
La Chambre
curiosament
en els títols
de crèdit final
vam veure
que un dels productors
executius
ens van sorprendre molt
era el Martin Scorsese
van dir
pel·lícula italiana
per tant
és estrany
que ell estigui involucrat
però bueno
sí que crida molt l'atenció
de cop
entre noms
desconeguts
que surti
el seu nom allà
però no estranya
perquè és una pel·lícula
que d'alguna manera
té molt a veure
amb el seu cinema
una pel·lícula
feta
això no és normal
en el seu cinema
el que diré ara
amb actors no professionals
amb tota una família
tota una família
la mare
el pare
els fills
els cosins
una cosa molt curiosa
que tots actuen
com si fossin professionals
vull dir
és una cosa espectacular
no sé
és allò d'agafar la màgia
de la vida
en estat pur
i una història
molt tremegunda
molt dura
però explicada
d'una manera
molt propera
molt facileta
dura
perquè els nens
de petits
ja s'han de viure
s'han de guanyar la vida
com poden
veus nens
de sis anys
potser fumant
d'una manera natural
ningú no els diu res
viven allà
d'una manera
molt peculiar
es guanyen la vida
d'això
robant coure
fent coses diferents
i sí
sí sí
una història
molt d'allò
però que al final
tot i ser una història
molt petitona
uf
acaba tenint
un aspecte universal
molt potent
és a dir
què has de fer tu
per entrar
a la xambra
la xambra
és el lloc
on es reuneixen
els adults
i com et converteixes
en un adult
la mare
que ens va pedir els humans
vull dir
que bèsties
que arribem a ser
quines coses
hem d'arribar a fer
quines traïcions
hem d'arribar
a portar a terme
per arribar
a entrar allà
on allò
fins i tot
la persona
la que més estimes
és la que traïcionaràs
és una cosa
espantosa
jo vaig sortir
deprimit
és poc
em vaig reaccionar
així rapidet
el David
estava feliç
perquè havia vist
una gran pericula
la veritat
és que quan arribi
doncs ja la tornarem
a comentar
i farem esment
però
que dur
que dura
que arriba a ser
la humanitat
l'espècie humana
en si
pel·lícules
molt interessant
les dues
i molt sorprenents
per això
per la coincidència
de l'àlit
aquest poètic
que tenen les dues
d'explicar una història
de manera
molt directa
molt planera
molt a peu de carrer
a peu de darrere
de carretera
i bueno
i ja està
sí
la veritat és que és una
petita experiència
aquesta d'anar a Cannes
i a veure si l'any
vinent
doncs anem acreditats
i podem entrar
allò
amb la targeta
és molt complicat
ja
ja
ja
ja
ja
ja
ja
ja sabeu
Sant Sebastià
i altres
i aquest diuen
que és el que és
més difícil
per veure
per un programa
que es diu
cinema sense condicions
res
sense condicions
no és impossible
passem una mica
al que hem vist
també
molt bé
Francesc
em sembla molt interessant
que hagi anat
expliques tu
el que has vist
bé
jo
sí
he vist
quatre pel·lícules
toma ja
sí
de les quatre
per això només n'hi ha una
que m'hagi agradat
és molt subjectiu
les pel·lícules són
les pel·lícules de mi vida
de Bertrand Tavernier
que és
pretens ser
un recull
de les pel·lícules
que més
li han agradat
a ell
de la dècada
dels
quaranta
cinquanta
seixanta
i
i prou
no perquè
setanta
com que ja va començar ella
llavors ja
llavors ja
no hi ha color
representa
realment la cosa va per aquí
és una pel·lícula egòlatra
un plantejament
pretensiós
i on
naturalment
clar
ja
em sembla que he llegit
que són
94 trossos
de pel·lícules diferents
llavors
amb 94 trossos
de la història
del cinema francès
d'aquests anys
lògicament
el cinèfil
trobarà
una sèrie de pel·lícules
que li agradaran
clar
del cinema francès
només
només
el francès
i et diré una cosa
el 90%
cinema francès
blanc i negre
de l'època
llavors
no que ningú
s'esperi veure
massa pel·lícules
de Godard
ni de Trifo
ni de Xebrou
i en canvi
en veurà
moltes
de directors
que
són desconeguts
o són desconeguts
on tenen
una de bona
i nou
d'aquelles
que dius
bueno
però això
pel cistell
la cosa va així
segona
vam compartir
amb tu
la visió
de Pàtria
la llegenda
d'Utge Cataló
i els nous
barons
de la fama
els nous barons
de la fama
és una pel·lícula
que clar
ja
del Jean-Franc
Sanançonet
sí
ah mira
efectivament
que tal
conec una miqueta
bueno
és una pel·lícula
voluntarista
voluntarista
molt bona fe
sense diners
sense
massa coneixement
o almenys
no es fa palès
del llenguatge
i
els actors
tampoc
estan
en un nivell
i la història
tampoc
té el seu tractament
llavors
diguéssim
que
ens la podem saltar
és
és una pel·lícula
que
l'únic
que es pot destacar
d'ella
és això
una voluntat
de fer un
brec
català
però
i l'ambientació
absolutament
decebedor
no res
tampoc
no no
si no hi ha
si no hi ha
si no hi ha
si no hi ha
si no hi ha
si no hi ha pressupost
no hi ha pressupost
i es notava molt
esclar
i a sobre
és una pel·lícula
que
si estem dintre
d'una pel·lícula
que volem
que sigui èpica
un Excalibur
hem de tindre
un pressupost
esclar
i si no llavors
ja hem de fer
una pel·lícula
intimista
i llavors
fem una pel·lícula
a l'obra són
no però vull dir
a part de gent
de professionals
competents
s'ha de tenir
pressupost
sí
sí
indultable
això és una
teva
suposo
que està dintre
de l'oportunisme
del moment
polític actual
absolutament
que tothom
busca una història
absolutament
més o menys
independentista
perquè els temps
van per aquí
escolta
Joan
pensa una cosa
l'acabament
de la pel·lícula
els últims
quatre minuts
abans que sortin
els títols
que els títols
de crèdits
són com
el making of
de qualsevol
de qualsevol sèrie
d'aquestes
de la tele
allò
acceleradet
i tal
com si fos
el Cracòvia
aquest home
de totes maneres
el Charanjonet
és tot un personatge
i ell ha fet això
jo us ho dic
perquè
s'ha guardat
un paper i tot
he parlat també
per telèfon
no el conec
encara personalment
però tinc pendent
però ell ho fa
també per convició
vull dir que
pot estar
una miqueta
dintre de la moda
jo n'estic segur
que ell
des del punt de vista
conscient
és un senyor
que ha volgut fer
la seva pel·lícula
llavors ell
segurament
des del punt de vista
personal
deu ser molt honest
el que passa
és que no té
el rigor
diríem
de tècnic
ni científic
ni de recolzament
de cap mena
perquè es veu que
el seu projecte
el va presentar
a diversos llocs
diversos productores
i a televisions espanyoles
i catalanes
i no li van acceptar
enlloc el projecte
llavors ell va haver de fer
micromecenatges
començar
que la gent
li donés diners
llavors
hi ha col·laborat
moltíssima gent
amb aquest projecte
els actors suposo
que han cobrat
quatre rals
per fer la pel·lícula
i clar
els actors
són fluixos
el guió
és bastant
dolent
i no funciona
com a pel·lícula
llavors clar
veus la bona voluntat
que hi ha darrere
i un tio
que vol fer
una cosa
personal
segurament el tio
és onest
també ell mateix
ell ha volgut fer
el que volia fer
ell
però no funciona
bueno
està
en la línia
del cine
que feia
l'Antoni Ribas
diguéssim
aniria per aquí
els quatre minuts
últims
surten
les autopistes
del Berguedà
o sigui
estem parlant
del segle VIII
no no
és un cine
que és lamentable
que es faci
perquè
és un país
que té
molts grans
creadors
i llavors
hi ha aquesta gent
oportunista
que mira
de ficar-se
en una conjuntura
i no
no en mesura
les conseqüències
senzillament
això que dius tu
quan
recordo
quan es va estrenar
aquella pel·lícula
del
el CIT
sí
sí
sí
a la platja
de Peníscola
es veien camions
les roderes
dels camions
esclar
diu allò
era una gran
superproducció
i hauríem
també passa
també passa
bé
jo encara així
he de dir
que tinc moltes ganes
de veure aquesta pel·lícula
per això
no sé
jo la veuràs
perquè jo funciono així
sabeu
i a vegades tinc grans sorpreses
com La Manu Invisible
que encara ronda per allà
que per mi és una gran pel·lícula
encara crec que no l'heu vista
cap de vosaltres
a veure quina opineu
quan l'hagueu vista
potser em dieu
això no
però jo crec que sí que ho és
i aquesta
no sé
m'agrada això
de conèixer la gent
personalment
i a veure què han fet
però bueno
que vosaltres l'heu vista
i sabeu molt millor
com va la cosa
encara tinc una altra clatellada
ja, ja, ja
ja vaig comptant
ja
però tinc dues
Marie Curie
m'ha passat avui
el
el biopic de Torno
és la
la directora
és també Marie
Marie Noel
en aquest cas
una producció
de França
Polonia
i Alemanya
i bueno
ens agafa
i ens porta
una Marie Curie
que passa
de la física
a la química
amb una certa
així
soltura
llavors
igual
està
amb l'Einstein
que
té
els seus
encontres
amb un ajudant
del seu marit
tot això
està
adobat
amb uns flus
uns
càmera obliqua
una cosa
en fi
és una pena
que sigui
tan melodramàtic
que l'enfocament
que li han donat
a la pel·lícula
perquè és un personatge
que evidentment
és un personatge
interessantíssim
però no està fet
amb rigor
una dona que realment
hi havia on
sucrar
perquè va ser
una avançada
una dona que
es va posar
a treballar
quan les dones
no podien
va estudiar
va defensar
davant
de tots els estaments
i dels científics
i tal
la seva condició de dona
amb valentia
i fermesa
i en canvi
aquí
tirem sempre
tira
la pel·lícula
cap a
el que
seria
més
superficial
hi ha un biòpic
un altre
que no sé si recordeu
que jo el vaig veure
fa molts anys
a la televisió
que ara estava buscant
així ràpidament
del 1943
sí
hi ha una pel·lícula anterior
recordeu
que la deixaven molt bé
la deixaven molt bé
exacte
del
Merlin Leroy
i l'Albert Lluïs
jo vaig llegir crítiques
sobre aquesta pel·lícula
i vaig veure que no
i recordo que el crític
esmentava
no una
dues o tres pel·lícules
que hi havia
sobre la Maram Curie anteriors
i que totes eren millors
que aquesta
això és el que jo vaig llegir
Òbviament
és que sí
si serveix per recuperar
les anteriors
doncs vinga
i llavors n'hi ha una
la quarta
una que m'ha agradat molt
però clar
el primer que he de dir
és que
a veure
la gent que
que vagi amb prudència
a mi m'ha agradat molt
però és una pel·lícula
d'aquelles
que si tornés
al cinema
d'arri assaig
doncs seria
una pel·lícula
per veure-la
amb un cinema
d'arri assaig
que la gent que va allà
ja sap que va a veure
una pel·lícula
que té
tant d'experimental
com de
novedors
i llavors
és un cinema
que s'aparte una mica
de lo convencional
aquesta pel·lícula
és Clash
Shock
de
Mohamed Diab
és una coproducció
d'Egipte i França
i perquè es feia una idea
és una pel·lícula
es va fer
reprodueix
amb molta
fidelitat
i probablement
molt rigor
perquè
tota l'estona
estàs pensant
que estàs veient
un reportatge
i en canvi
és absolutament
tot ficció
reprodueix
unes escenes
d'una
manifestació
i reducció
per part dels
antiavalots
d'un grup
de persones
sense discriminar
i aquestes persones
són tancades
a dintre d'una
furgoneta
antiavalots
i resulta que
quan estan tancades
tota la pel·lícula
passarà
a dins
d'aquesta furgoneta
i són
8 metres
de llargada
per dos d'amplada
i s'hi posen
unes 18 persones
a dins
i a més a més
a partir del començament
ja anem veient
que alguns són
partidaris
dels germans musulmans
i altres són
contràries
i altres
tenen
unes tendències
també
diferents
tant política
com religiosament
llavors
estan tot un dia
tancats
allà dintre
per qüestions
que exteriorment
tant són apadregats
com
tenen trets
etcètera
perquè està
en un punt
de confluència
al Cairo
amb una manifestació
terrible
això és el 2013
i
i
i
i
i
i
i
i
llavors
hi ha una sèrie
d'escenes
impressionants
per mi
per exemple
n'hi ha una
en la que els hi tiren
perquè
per aplacar-los
perquè estan a dintre
a punt de matar-se
entre ells
uns xorros
de manguera
d'aigua
dels anti-abalots
que és
és una escena
bueno
bestial
no
en fi
és una pel·lícula
que trobo
que és molt
com es diu
el títol és
el títol és
clash
clash
l'entrolo dic
com xoc
xoc
xoc
impacte
i
i ja dic
és molt
recomanable
aquest director
és la segona
que ha fet
la primera
que va fer
ja
ja ha apuntat
de maneres
el Cairo
678
que
no l'he vist
però
pel que
m'he enterat
és una pregunta
que està feta
sobre
les dificultats
de tirar endavant
i
la condició
de la dona
en
el Cairo
la ideologia
i la persecució
que hi ha
per poder viure
mitjanament
com a persona
la dona allà
i
i també
sembla ser
que és una pel·lícula
que està molt
molt bé
molt bé
doncs bueno
passem pel Joan
a veure
què és el que has vist Joan
a veure
jo vull continuar
amb el que deia
el Pep
sobre la pel·lícula
d'Albert
30
Bernier
i voldria
afegir alguna cosa
vull dir
no sé
jo explicaré
una mica
la meva relació
amb el
Tavernier
encara que
ja sé que no interessa
ningú
però
nosaltres sí
que sí
vull dir
penso que
quedarà més clar
si ho faig així
és a dir
les seves pel·lícules
no m'han interessat mai
no
no m'agraden
són molt
quiques
diguéssim
són com antigues
no
i
només hi ha hagut una
que
que m'ha agradat molt
que es diu
en dimanja a la campanya
un diumenge al camp
que és
com una
exaltació
de
de Renoir
no
vull dir
agafa els colors
de
Pierre-Louis
Renoir
i posa
tota una
una
posta en escena
que semblaria del fill
del Jean Renoir
vull dir
una mica
com el que feia
el Fernando Troeba
en Belle Époque
que copiava
descaradament
a Renoir
els plans
la composició
i tot
que el que valia
de Belle Époque
era el guió
del Rafael Escona
vull dir
perquè tot lo altre
el Troeba
l'única cosa que feia
era
copiar
a Renoir
perquè el Troeba
és un senyor
que no sap fer cine
i això ho sap tothom
i
en fi
el Tavernier
sempre
pensava jo
aquest home
no ho sé
què li passa
llavors
no fa gaire
fa uns quants mesos
va venir
a Barcelona
i va tenir
una conversa
amb l'Esteve
Rianbau
a l'Institut
Francès
l'Esteve Rianbau
que és el director
de la Filmoteca
és un
defensor
a ultrança
del cinema
del Tavernier
ell n'ha fet
un llibre
i llavors
van tenir
un diàleg
i em va sorprendre
perquè
el Tavernier
el vaig trobar
molt entenimentat
una persona
que
va dir coses
molt interessants
van passar
uns fragments
de les seves pel·lícules
llavors ell
ho va explicar
i tal
sempre hi ha
el component
aquest
una mica
egoista
una mica
pretensiós
sempre és ell
i tots els altres
a banda
i vaig pensar
bé
doncs
aquest director
no m'agrada
però
de la manera
que l'he vist
en persona
doncs
potser que
s'ha de fer
una revisió
de les seves pel·lícules
tot el que
vaig a veure
la pel·lícula
aquesta
que es diu
en francès
Voyage
au travers
du cinéma
francès
que en castellà
ho han traduït
per les pel·lícules
de mi vida
que
no
però
compte
que
el títol espanyol
s'adequa molt més
que no pas
perquè és clar
si tu dius
Voyage
au travers
du cinéma
francès
tu has de començar
pel Germain Lumières
és que
has de fer
una cronologia
i ell no la fa
ell comença
amb Jacques Becker
als anys 30
i dius
bueno
i què està passant aquí
no?
perquè bueno
perquè amb ell
de petit
quan anava al cine
li agradava
el Jacques Becker
està molt bé
perquè el Jacques Becker
era un cineasta
que era
interessant
vull dir
no interessant
en totes les pel·lícules
tal com ha dit el Pep
però sí que n'hi havia
algunes
de molt bones
i llavors
el Tavernier
destaca
que ell
es fixava
en el cinema americà
i ho afrancesava
i donava una via
però bé
quan he vist
la pel·lícula aquesta
vull dir
el Tavernier
que jo vaig veure
en persona
a Barcelona
vull dir
m'ha caigut els peus
perquè torna a ser
l'egòlatra
aquell
que és capaç
de parlar malament
dels seus companys
d'ofici
vull dir
és que parla
de
no diré noms
perquè és que
em fa vergonya
fins i tot
de dir
els insults
que són pràcticament
insults
que ell diu
contra companys
d'ofici
vull dir
com si un poeta
jo sé que els poetes
entre ells
potser
no tothom
parla bé
però ho fan
d'una manera discreta
no ho fan
a la cara
no ho fan
projectats
en una pantalla
els poetes
com amb els actors
sí
que quan es troben
quan coincideixen
en un plató
o en una sala
de doplatge
tot són alegries
i
clar que sí
petons i abraçades
i quan
l'un o l'altre
gira en cua
d'acord
però això és
això és el que es fa
això és el que es fa
en tots els oficis
però és que aquest paio
surt a la pantalla
i carrega
contra
contra qualsevol
vull dir
i que
sigui
sigui com sigui
la
el prestigi
i la història
no
una cosa
absolutament horrible
i sobretot
jo hi veig
que ell
té uns gelos
enormes
del Godard
vull dir
ell sempre ha parlat
malament
de la Nobel Vague
i això
això va a compte
d'ell
si vol parlar
malament
de la Nobel Vague
per mi
no hi ha cap problema
a mi m'interessa
moltíssim
la Nobel Vague
perquè és
el cinema
el qual
nosaltres vam
començar
i que és
definitiu
en el cine
modern
vull dir
no pas
les pel·lícules
del Tavernier
seran
definitives
en el cine
modern
però vull dir
així com
el Jean-Luc Godard
va fer una sèrie
que es va passar
a televisió
i que després
s'ha passat
en cinemes
també en filmoteques
i tal
que es deia
histoires de cinema
i que explicava
la història del cinema
aquesta vegada
sí
des de l'inici
i a més
tot barrejat
i etc
doncs
ell
és com si
tingués
una mica
de pelussa
de dir
ostres
el Godard aquest
vull dir
ha fet això
jo haig de fer alguna cosa
i llavors ell
agafa el cinema francès
i fa més o menys
el que feia el Godard
fa la seva proposta
aquí ja anem malament
perquè
ell
quan ensenya
imatges de Godard
simplement diu
que les imatges
són bellíssimes
a veure
si l'única cosa
que tens a dir
del cinema de Godard
és que les imatges
són bellíssimes
és que t'estàs perdent
moltíssim
vull dir
perquè és evident
que moltes vegades
les imatges de Godard
són bellíssimes
i hi ha vegades
que no
hi ha vegades
que el tio
agafa un lletgisme
perquè li interessa
però vull dir
ell
es limita
a ensenyar
uns plans
de l'emepri
i dient
oh
és que les imatges
són tan boniques
i aquest color
i tot això
i dius
bueno a veure
Godard només és això
Godard no té
uns altres vessants
ja
és que
és absolutament ridícul
vaja
i jo
en fi
evidentment
un cinèfil
s'ha de veure
atret
per una pel·lícula
com aquesta
que dura
3 hores i 10
i que tot és
gairebé
material d'arxiu
menys les aparicions
del senyor aquest
insuportable
però
bé
vull dir
s'ha de
s'ha de discriminar
una mica
què passa
aleshores
molt ràpidament
parlaré
d'una altra pel·lícula
que he vist
que es diu
Goodbye Berlin
que és del
Fati Akin
el Fati Akin
és el realitzador
conegut
alemany
d'origen
turc
que ha fet
pel·lícules
com
Contra la paret
i una pel·lícula
que a mi em va interessar
molt
que es deia
Creuant el pont
als sons d'Estanbul
que estava dedicat
aquesta vegada
rodava
a Turquia
mateix
i que està dedicada
a la riquíssima
música
turca
i
aquesta vegada
et sorprèn
perquè
quan tu veus la pel·lícula
veus que no és el món
del Fati Akin
vull dir
ell sempre
a les pel·lícules
ha tractat
de la migració turca
a Alemanya
dels problemes
que els turcs
hi troben
o com és
la seva vida
i trobes
que aquí
això
per primera vegada
no passa
llavors dius
bé
a veure això
com és que ha anat així
i el resultat
és que
estava en marxa
un projecte
per filmar
una pel·lícula
d'una novel·la
que havia tingut
molt d'èxit
i aleshores
sembla ser
que el primer director
no va funcionar
és a dir
és una pel·lícula
d'encàrrec
i llavors
entens
per què
no surten turcs
ni hi ha
aquesta situació social
que és la clau
del cinema
del Fati Akin
de totes maneres
un dels protagonistes
és un emigrant
és un nano
és una història
de dos nanos
però aquest cas
no és turc
és rus
o d'una república
d'aquelles ex-soviètiques
i llavors
és
les vacances
d'estiu
d'un col·legi
entre
un noi
alemany
que
no és gaire
ben vist
pels seus companys
al col·legi
i aquest rus
que
que bueno
que és un
és un cara dura
vull dir
és un
un tipus
que
que vull dir
la vida
a ell
li és poc
vull dir
ell està
llençat
cap a
tota mena
d'aventures
etcètera
aleshores
arriba
l'època
de vacances
el xaval
alemany
es queda
a casa seva
que és una
mansió
amb piscina
enorme
perquè els seus pares
són molt rics
i es queda sol
perquè el pare
fuig
amb l'amant
i la mare
doncs
és infermera
o no sé què
i també
vull dir
s'escapa
i es queda sol
a casa
llavors es presenta
el rus
i li diu
escolta
diu
què et sembla
si
el rus ha robat
un cotxe
i diu
què et sembla
si anem amb el cotxe
i anem a l'aventura
i aquell
diu
doncs vinga
i llavors
doncs
és una pel·lícula
que fa riure molt
que és molt graciosa
que les aventures
que ells passen
són com una mena
de Tom Sawyer
i Huckleberry
fin posats al dia
i jo trobo
que és una pel·lícula
que pot agradar
a tothom
i que
és molt divertida
de veure
que aquests nanos
passen unes aventures
tremendes
i que està molt bé
jo ja us ho he dit
que he vist coses
però honestament
per carregar-me
les pel·lícules
que he vist
igual que passava
amb aquesta de pàtria
prefereixo que
donar peu
avui que tenim
aquest convidat
excepcional
que és en Josep Maria Folquet
bueno
excepcional no
normalet
no sé si tothom
fa la poesia
que fas tu
i tothom el premien
i el consideren
la millor poeta
de l'any
jo no sé
això no
comencem
per preguntar
ja que el tenim aquí
sobre la pila d'anys
que va treballar
a TV3
fent doblatge
de films
i corrector
d'informatius
perquè crec que
podem esmentar
una cosa
que a mi m'ha cridat
poderosament
l'atenció
perquè he vist
que ell
va ser
el protagonista
ell m'haurà
aclarir una cosa
que jo no sé
i és que
el 10 de setembre
de 1983
va tenir lloc
la primera emissió
de TV3
i després
em sembla
això és el que
li volia preguntar
que després
dels discursos
institucionals
va sonar
la sintonia
de Dallas
que tothom coneixia
perquè feia 4 anys
que s'emmitia
a la televisió espanyola
i resulta
que aquella
emissió
si és que és així
va produir un gran impacte
perquè el públic
coneixia
les relacions
d'aquells personatges
però mai
els havia sentit
en català
es tracta
sobretot
de la famosa frase
de
Jock Evin
que deia
Suelen
ets un pendó
que vam poder sentir
en el primer capítol
de Dallas
que va emetre
TV3
el dia de la seva inauguració
els que són prou vells
per haver vist
aquell primer capítol
com jo
de Dallas
es doblat el català
encara recordem
l'impacte
que va tenir
aquella frase
tant
pel desacomplaçament
diríem
lingüístic
que comportava
com per l'estranyesa
que produïa
en un moment
en què
havíem vist
molt poca ficció
televisiva
en català
bé
m'imagino
que val la pena
dir que
avui tenim
aquí
el responsable
de la traducció
d'aquell primer capítol
de Dallas
com vas lliure
tot allò
doncs
d'una manera
jo diria
que molt normal
sí
sí
perquè
a veure
jo vaig entrar
a treballar
a TV3
bàsicament
contractat
pel primer
programa
extraordinari
de l'11 de setembre
d'aquell any
i aleshores
un company
de la casa
em va dir
si em podia
fer càrrec
de la traducció
d'un capítol
de Dallas
i vaig dir
ah molt bé
cap problema
jo tenia experiència
en traducció
havia fet
havia fet
traducció literària
però bueno
això no varia gaire
no canvia gaire
sí
i
efectivament
em vaig posar
em vaig posar
a treballar
i era un capítol
bueno
com tots els de
la sèrie
no
vull dir
un capítol
no sé
no recordo exactament
de què anava
però és igual
bueno
el cas és que
va sortir
la famosa
la famosa frase
en què
el
joc ewing
un dels
protagonistes
li deia a la seva dona
doncs això
li deia
en anglès
li deia
you are a bitch
o
bueno
ets una mala puta
però
esclar
això no es podia dir
perquè
s'ha de dir
per si algú
no ho sabia
que
l'any 83
que era
el primer govern
Pujol
doncs
a Catalunya
es practicava
la censura
es practicava
la censura
diguéssim
lingüística
i la censura
moral
bona dada
i aquesta
aquesta
molt bona
aquesta expressió
tan habitual
avui dia
doncs
era
estava prohibida
Josep Maria
perdona la ignorància
però
censura
institucional
o autocensura
no no no
a veure
hi havia
a veure
ara diré una cosa
que potser
no hauria de dir
però
ja hi som
ja no tenim censura
bueno
si anem a sense condicions
al Palau de la Generalitat
tinc entès
tinc entès
que hi havia
un jesuïta
mossèn Fanosa
que fiscalitzava
doncs
les
les pel·lícules
tot això
ja està dit
i aleshores
doncs
aquest senyor
deia
doncs
això sí
això no
el
Milobstet
Imprimatur
o no
la cosa
anava així
i aleshores
doncs
evidentment
com tu
has dit
molt bé
el traductor
s'havia d'imposar
una autocensura
si no volia
passar
doncs
per les orques
caudines
de la
i
evidentment
com que jo
no podia dir
Suelen
ets una mala puta
que era el que
demanava el cos
i el que deia el text
doncs
vaig haver de dir
doncs
això
Suelen
ets un pendó
però
perdoneu
però
em va sortir
no em va costar gens
em va sortir molt espontani
perquè
a casa
pertanyo a una família
que ha parlat en català
tota la vida
i són expressions
que són del comú
vull dir
que són habituals
però té rol
Joan
jo l'he recordat
sempre també
sempre
doncs mira
sóc el
l'autor
soc l'autor
el pare
el pare
de la criatura
i aleshores
doncs
jo que m'he passat
la vida estudiant
i traduint llibres
doncs
passaré la història
com a autor
sense aquesta expressió
que no deixa de fer gràcia
però bueno
jo penso que això
responia també
jo et penso que
imagino que tot allò
va ser un arma
poderosíssima
per la normalització
de lingüística
perquè
en alguna mesura
no estava amb gens
jo me'n recordo
que sonava estrany
sentir actors
com que el Gary Cooper
o doncs
sentir-lo en català
perquè estaves acostumat
al llibre castellà
sonava i sona
a mi no
ara potser no tant
sona doblat
sona
sempre estrany
ara no
si està ben doblat
si està ben doblat
mira
hi ha per exemple
un exemple
ara faré una defensa
del doblatge
del cinema
jo t'estic explicant
una cosa
que he estudiat
no és que ho hagi mirat
ho he estudiat
Tobí o no Tobí
de l'Elenes Lubits
té una traducció catalana
una traducció castellana
i la versió anglesa
i la versió catalana
és molt superior
molt superior
a la castellana
i està al mateix nivell
de la versió anglesa
sí
i les versions traduïdes
del Shakespeare
del Josep Maria de Sagarra
o del Josep Maria
segurament són brutals
i millorables
no únicament
per la traducció
sinó inclús per l'expressió
és a dir
els actors que doblen
Tobí o no Tobí
l'Elenes Lubits
en català
que ho va fer
el Josep Maria Figueres
el Xamo Figueres
el
bueno
tot un equip de gent
que portaven
es deia
l'Arts
van ser ells
els que van
promoure
aquesta traducció
era excel·lent
estava molt cuidada
i molt ben feta
i allò
si ho sents en català
no et sorprèn
ho trobes
absolutament natural
com sents una obra de teatre
en català
i et sembla natural
però és veritat
que al principi
com que
al principi de tot
com que estàvem acostumats
al castellà
i no al català
sonava estrany
jo penso que
si vull dir
que la traducció és bona
està al mateix nivell
el català
que el castellà
a veure
jo
com que durant
durant
uns anys
bastants
jo estava
treballava a TV3
diguéssim
al departament de producció
liana
que és el departament
que s'encarregava
de traduir
i
i
i doblar
doncs
pel·lícules
sèries
diguéssim
amb llengües
amb llengües
estrangeres
doncs
puc dir que
que hi ha traductors
bons
i traductors
que no són bons
i hi ha doblatges bons
i doblatges que no ho són
evidentment
com diu el Joan
la cosa ha millorat
però és que
al començament
com que tothom
anava
amb peus de plom
per no
vulnerar
la normativa
eh
i
oblidant
que la llengua
es fa al carrer
i la gent
parla com parla
ens agradi
més o menys
doncs
trobaves
que la gent
parlava
com si fossin
professors emèrits
d'universitat
és a dir
hi ha una anècdota
hi ha una anècdota
que és bo de recordar
aquella col·lecció
els que ja som
els que ja tenim una edat
recordarem tots
aquella col·lecció
d'edicions 62
de novel·la negra
que es deia
La cua de palla
La cua de palla
que eren uns llibres grocs
hi havia doncs autors
com el James McCain
el Dashiell Hammett
bueno etc
eh
doncs bé
allà els
ho podeu comprovar
si agafeu un llibre
d'una traducció
d'aquestes
allà
els gángsters
es tractaven
de vos
imagina't
clar dius
ja t'ho dic
professors emèrits
de facultat
no
no podia ser
tot això
ha anat canviant
ha anat evolucionant
i ara
fins i tot
les sèries
com la que comentàvem
quan venia amb un cotxe
nit i dia
doncs
parlen
parlen com parla la gent
a la vida de cada dia
no?
i això és d'agrair
perquè
escolta
clar
a mi
jo sé
jo recupero la idea d'abans
eh
a veure què us sembla
no sé
com que Josep Maria
s'ha ofert
i no sé si ell mateix
vol fer la d'allò
podíem fer això
no?
tenir una mostra
de la seva poesia
no?
jo estic d'acord
em sumo a la teva proposta
que tridi ell el que vulgui
i que llegeixi
home
jo triaria un poema breu
bueno breu
breu
no n'hi ha cap de breu
però
però n'hi ha un
que és el que
que és el que
ara tinc un problema
logístic
és que tinc les fillures
allà fora
no passa res
perquè
mira
posaré
és un poema que
posaré una música
a veure allò
a veure què et sembla
a veure si la reconeixo
també els altres
i mentrestant
aniré a tota velocitat
a buscar aquests llibres
i te'ls porto
i llavors tu trobaràs
escolta
aquí a Sant Just
vaig cap allà
si aneu a cal llibreter
el trobareu
que és una llibreria
que està molt bé
molt ben sortida
amb una gent encantadora
i amb un local
absolutament agradable
què faig?
doncs començo?
no he estat anar-te a buscar
les ulleres
ah les ulleres
te les porta
ara que estàvem parlant
abans que el mestre Folquet
ens reciti
d'aquestes traduccions
que deies
de la cua de palla
jo recordo
la traducció
del títol
d'un llibre
de Jacques Caruac
que havia traduït
Manuel de Pedrolo
que era de Dharma Booms
els pòtols místics
i que va ser els pòtols místics
era tremendo
era una cosa
sí, sí
per sort hem avançat molt
però és que no
no podíem
més que avançar
perquè és que
si haguéssim anat enrere
amb aquest català
tan acadèmic
avui dia
ja no existia
és que era un català
inexistent
vull dir
si haguéssim continuat
amb aquest registre
s'hagués acabat l'idioma
molt bé
Joan Cerdac
amb aquest insist
que ens ha part més
si tu agafes tant
les traduccions
de Manuel de Pedrolo
que és un autor
que ja el pa d'altra banda
respecto molt
però com a traduc
com a traductor
no se'n sortia
com no se'n sortia
el senyor Jordi Arbonès
sí
molt prestigiat
i no sé per què
sí, sí
doncs és això
és el que hi ha
doncs a veure
com queda aquesta música
que segur
és un poema
el poema 13
el poema 13
què diu
amb aquesta
espera
la música
bé no sé si
quina música és
lliga aquesta música
a veure si lliga una mica
vinga
som-hi
vinga
rèquim per un somni
sota el cristall pur
i immòbil
de les aigües
hi ha com un record
de pluges
de callades
renúncies
de desacords profuns
de passos vacilants
pels foscos corredors
de la vergonya
dormim en el silenci buit
del nostre exili
transitant per la pols del ressentiment
i la rancúnia
i tot el que hem dilapidat
perdut
tot el que hem llançat al foc
com fusta vella
sense pietat ni recança
deixa en l'aire
un aroma com de roses cremades
partícules de terra seca
giravoltant en espirals de calor
en l'hora ardent del vespre
per nosaltres
només la pèrdua
però també
la dura obstinació
l'esforç
per recobrar
el que ens ha estat pres
escamutejat
per una imperfecció
del coneixement
o per absència
d'aquest mateix coneixement
per un defecte original
d'amor
per arrogància
sabem que no pot haver-hi
coneixement
ni resòlit
ni durador
sense amor
sense consciència
de ser flama
en combustió permanent
riu que flueix
però el que hi era orgull
i força
és avui
un grau extrem
de decadència
de prostració completa
un horitzó
apenes il·luminat
pel neó
de les sales d'espera
en què el record
titilant
de tardes ja extingides
fa més vives
la fragilitat
i l'agonia
en l'hora incerta
abans de l'alba
quan el vent terminal
s'atarda
en els estalls
de les barques
amb un soroll
sec i aspre
i el dia
es mostra
renuent a obrir-se
després d'haver posat
una forta resistència
a dissoldre's
en el vel de la nit
a mesclar-s'hi
sabem positivament
que no podem detenir
el que vindrà
intentar-ho
seria vanitat
i hem de cedir
a les pautes
a les exigències
d'un temps
que ens fa caminar
amb les crosses
de l'espera
perquè el que portem
a dins
com una larva
i un dia
ens haurà de destruir
sap administrar
amb mesura
el desesper
i l'ància
la por
i l'angoixa
i obre
i obre sobre nosaltres
es claus
amb virtut
del seu poder ocult
d'un poder
que la il·lusió seductora
de rars moments
d'harmonia
de fimer benestar
de còmplices rialles
s'entesta
benament
amb mascarà
bravo
adeu-n'hi-do
molt bé
molt bé
molt bé
un aplaudiment
molt bé
moltes gràcies
carai
molt bé
molt bé
m'ha agradat
tenia curiositat
tenia curiositat
ja que et vaig
suggerir
perquè ho havíem dit
aquí
que veiessis
Patterson
quina impressió
tu que ets poeta
com has vist Patterson
home a veure
jo
Patterson
jo vaig anar a veure
bueno
vaig anar a veure
perquè ja l'havien tret
ja l'havien tret
ja l'havia caigut
de programació
però
la vaig llogar
amb un vídeo
o vídeo de casa
del costat de casa
vaja
d'un vídeo domèstic
a veure
jo
la veritat
és que
la vaig
la vaig
me la vaig
la vaig llogar
amb tota
amb tota la bona fe
perquè
me n'havien parlat bé
i bueno
i em va decebre molt
perquè a veure
dona una idea
dona una idea
de
de com es fa
un poema
o del que és
la poesia
bastant
bastant
frívola
és a dir
no pot ser
que
el senyor conductor
de l'autobús
doncs
abans de sortir
doncs
a treballar
abans de posar
d'engegar l'autobús
i sortir a fer
el trajecte
no
el recorregut habitual
doncs
digui
doncs mira
ara faré un poema
vinga
fot-li que és de reus
no
i
quan està
doncs
no sé
fent la migdiada
doncs
o
quan es desperta
de fer la migdiada
doncs mira ara
doncs
els ocellets canten
el sol es pon
fem un altre poema
bueno
la cosa no funciona així
almenys jo entenc
que no ha de funcionar així
perquè
bé
però és
jo penso que és una mirada irònica
bueno
no ho sé
jo suposo que sí
suposo que sí
després hi ha
i fins i tot
sarcàstica
després hi ha
aquella dona seva
que és una cosa
absolutament insuportable
jo l'hauria escanyat
els primers dos minuts
i jo vaig trobar
al final
al final
que l'únic personatge
intel·ligent de la pel·lícula
era el gos
el gos
el gos
que acaba
acaba
acaba
cruspint-se els poemes
d'aquell ximple
bueno
a veure
però no
aquí ve el sarcasme
que el gos
esclar
escorpeix els poemes
perquè els poemes
és que no valen res
vull dir
ell tan sols
té la idea
que William Carlos
Williams
havia nascut
i viscut
a Patterson
i ell
vol ser un epígon
sense poder-ne ser
però és que
William Carlos Williams
escrivia una mica
com ell
feia uns poemets
així
tontos
de circumstància
saps
sense cap mena
de
és que vivint
a Nova Jersey
potser no es pot
fer res més
potser no
potser no
no
el cas és que
em va
em va decebre
bastant
Patterson
però
per exemple
vaig veure també
ara que parlàveu
de pel·lícules
que heu vist
i això
jo no soc
no soc un especialista
ni
ni tinc la formació
diguéssim
teòrica
cinematogràfica
que teniu vosaltres
però
parlo com a aficionat
simplement
però
vaig veure
una que em va agradar molt
que és Franz
ah sí
del francès
sí
com es diu
del Françoise Oso
sí
aquesta em va agradar
perquè em vaig trobar
que era una pel·lícula
que incidia en un tema
delicat
dolorós
difícil
i ho feia
amb
diguéssim
amb traça
jo diria que és una de les que més m'ha agradat
de la Françoise Oso
perquè en té moltes
i ara que ha acumulat molta
les últimes
estan millor
que les primeres
però primeres
hi havia moltes
de molt dolentes
i en canvi
aquesta està bé
a mi em va agradar
coincideixo amb tu
sí
era molt delicada
estava molt bé
és veritat
és veritat
deies també
que t'havia agradat molt
les pel·lícules
del
del Còpola
sí
bueno
jo
a veure tant
els tres
les tres parts
del Padre
el Padre
no
ho trobo
allò Shakespeare
amb imatges
és una meravella
tant la primera
com bueno
totes
totes
totes
la tercera
que més té aquest component afegit
de l'òpera
de
de
de
de
de
de
de
de Cavaleria Rusticana
de Pietro Mascany
sí
sí
que és aquella
aquell
aquell
trac final
a l'òpera de Palerm
amb la
amb la mort
de
clar
és que
té molta força
aquest final
sí
sí
la mort
de tothom
perquè
ha mort tothom
allà
però té
diguéssim
el correlat
amb la mort
de Turiddu
del protagonista
diguéssim
de la Cavaleria
és una pel·lícula
són tres pel·lícules
són les tres parts
del Padre
no són una meravella
i també em va agradar molt
una mica
l'última versió
que s'ha fet
del Macbeth
del Macbeth
no sé si l'he vista
sí
és la de la
Cotillard
de la
de la Marion Cotillard
i ell
és el
no l'he vist
no recordo ara el nom
no l'he vist
és una
està molt bé
perquè a més
és molt
és molt
és molt fidel
al
al text original
no l'he vist
no l'he vist
està molt bé
està molt bé
i a més
i a més
no
no s'esplaien
saps
no
no s'esplaien
diguéssim
en afusions
de sang
de violència
que n'hi ha
que n'hi ha molta
però
el director
ha tingut el bon gust
de
de passar una mica
de puntetes
per sobre d'això
no
i és una pel·lícula
a més
la Cotillard
està
és que la Cotillard
està immensa
està immensa
i fa
qualsevol cosa
la fa molt bé
sí
no sé si has vist
tu la vida
d'Eddie Piaf
quan ella
fa
d'Eddie Piaf
no
però vaig veure
a Light
a Liados
ah sí
amb el
Brad Pitt
amb el Brad Pitt
que no estava malament
i ella fa
un paper
on destaca
d'una forma espectacular
perquè a més
fa una caracterització
que no sembla a ella
perquè
és amb l'obra
de
l'autobiografia
diríem
de la
de la
de la
de la
de la
de la
i ho feia
allà es va lluir
jo penso que és
va ser el llançament
d'ella
va ser
quan tothom
la va descobrir
internacionalment
i després
ja ha fet
moltíssimes coses
perquè de fet
no para de treballar
és a dir
ha fet
moltíssimes coses
jo voldria
afegir
si us sembla
un grau
bueno
volies parlar
no no
és que no recordo
ara el nom
del director
no no
de l'actor
del que fa
de Macbeth
ah
el Fassbinder
no
el Fassbender
Michael Fassbender
Michael Fassbender
sí sí
el fa molt bé
també
el Fassbender
és boníssim
és que tot el que fa
ho clava
és un actor
impressionant
després aquesta
l'hem de veure
perquè jo no l'he vista
l'heu vista
algú de vosaltres
aquesta
jo la vaig veure
en vídeo domèstic
sóc un fan
del vídeo domèstic
em sembla molt bé
jo deia que volia
afegir un grau
de complexitat
que no sé si
ens portarà a algun lloc
però mirant
una mica articles
sobre Josep Maria
i coses que ell ha escrit
així una mica
ho reconec
per sobre
m'he adonat també
que hi ha com un paral·lelisme
molt gran
amb el que hem fet
avui al programa
que és també una crítica
constructiva
però al mateix temps
despietada
de pel·lícules
Josep Maria també ho pot ser
i hi ha una crítica
en concret
que tu apliques
Josep Maria
a una determinada generació
i que m'ha interessat molt
i que crec que d'alguna forma
es podria aplicar
també al cinema
és el fet de dir
que els hereus
o els suposats hereus
que es consideren hereus
d'una tradició determinada
que no necessàriament
ho són
però que han viscut
circumstàncies polítiques
econòmiques
molt diferents
de vegades
s'han aprofitat d'això
però no tenen
no tenen
la complexitat
de l'obra
dels originals
parles per exemple
dels que es consideren
hereus
una Federica Montseny
per exemple
i d'allò
tu parles
d'aquest article
que va sortir
publicat a Núvol
sobre la generació
poètica
del 70
d'aquella exposició
que es va fer
a l'Arc Santa Mònica
exacte
i allà vas
una miqueta
a saco
després em va saber greu
i em vaig escoltar
ja m'ho
bueno
però doncs
em sap greu treure això
no volia parlar
exactament del que em referia
però jo diria
que en el cinema
en el cinema
també es pot fer això
és a dir
hi ha uns originals
ja parlaven de Godard
de la Nouvelle Vague
que bueno
són referències
però no per tothom
ja hem dit
que el Tavernier
no els té com a referència
i que després
hi ha tota una sèrie de gent
que s'ha apropiat
d'aquests originals
i que considera
que té mèrit
la seva filmografia
o el que fan
perquè estan adscrits
a allò
que han fet
d'alguna manera
els originals
i bueno
ja dic
és un grau de complexitat
que segurament
seria una d'allò
per avançar
però jo no sé
si tu la poesia
i nosaltres
que potser
hem vist més pel·lícules
però no és que entenguem
més ni menys
simplement
jo com a mínim no
simplement
hem vist més pel·lícules
si veritablement
ho veus així
és a dir
que el món de la poesia
veu d'aquesta manera
hi ha uns referents
catalans potentíssims
a veure
és difícil
perquè
avui dia
jo vaig tenir
una decepció
molt gran
quan
el dia
que m'hi van convidar
i aleshores
doncs
esclar
hi vaig anar
perquè
s'ha de ser educat
a la vida
hi vaig anar
i em van convidar
a llegir aquest poema
que he llegit
fa un moment aquí
però
em vaig adonar
que el nivell
diguéssim
tant del guanyador
de la flor natural
com
altres poemes
seleccionats
era molt baix
era molt baix
i diguéssim
la filosofia
que impera avui dia
dins el món
de les
de les lletes
o de la
o si es vol
de la poesia
perquè els novel·listes
van per un altre camí
és una mica allò
avui per tu
demà
per mi
avui tu guanyes
un premi
jo et faig
aquest favor
cadena de favors
no és el teu
demà
demà
demà
guanyaré jo
perquè tu em votaràs
a mi
i és un endogami
és una mica com
els tribunals d'oposició
de la universitat
m'entens?
vull dir que
sempre guanya
el candidat
de la facultat
que convoca
l'oposició
no?
i si tu vens de fora
doncs ho tens
fatal
ho tens peludíssim
no és la qualitat
ho has de fer molt bé
i que el candidat
de la casa
doncs tingui un mal dia
m'entens?
i jo
esclar
referents
jo tinc els meus referents
diguem alguns
va
si no t'importa
sí
vull dir
Foix
per exemple
per exemple
Riba
Riba
Carles Riba
Auxias Marc
un poeta
molt interessant
bueno
diguéssim
Auxias Marc
diguéssim
quedaria
diguéssim
però no els noucentistes
no?
els noucentistes
no
els noucentistes
no m'agraden gaire
no m'agraden gens
a mi tampoc
a mi tampoc
sí sí
no m'agraden gens
els modernistes
sí
bueno
a veure
els modernistes
tampoc m'entusiasmen
Maragall sí
Maragall
té coses molt estimables
sí
Maragall
Maragall
és una figura
molt important
dins el món
diguéssim
de la
és veritat
és veritat
jo també
Maragall
però de modernisme
o de noucentista
no n'hi hauria cap
jo penso
bueno
ara la gent està fascinada
amb carnet
i jo
el carnet
no m'agrada
el carnet
no m'agrada
vull dir
ja em perdonaran
però és que
és insuportable
sí sí
estic d'acord
és absolutament insuportable
i com les traduccions d'ell
són horroroses
no no
és que les traduccions d'ell
tothom diu
oh no no
és que Dickens
quan va fer aquella traducció
del David Copperfield
diu això
oh és que Dickens
és que supera
l'original anglès
però quina bestiesa
clar
vull dir
carnet
carnet no és Dickens
és carnet
és carnet
allò no és Dickens
allò és carnet
sí senyor
sí senyor
estic d'acord
i que a més a més
ni empatitzes
ni t'agrada
ni entres
no no no
és que agafes
tanques el llibre
hi ha moments
que jo he pris el llibre
i el fotis per la finestra
perquè la poesia
per Josep Maria Folquer
tal com ja
el meu amic te ho veig
tu em corregeixes
i penso que coincides
una mica
amb el que
alguns d'aquí
veiem al cinema
és una cosa
que no ha de deixar
les coses necessàriament
clares
sinó obertes
cadascú pot tenir
la seva interpretació
de les coses
sí sí
a mi m'interessa
la poesia
com la definia
Carles Riba
com a objecte
de coneixement
perfecte
que és el que
feia ell
i el que feien
el que hem fet
els grans poetes europeus
perquè si
Carles Riba
en lloc de néixer a Barcelona
hagués nascut a França
o a Alemanya
seria un poeta
conegut
i prestigiat
conegut
de tothom
i prestigiat
de capçalera
home seria un poeta
de capçalera
com és
Malarmé
com és Rilke
com és Gottfried Ben
com és
bé
com és Elliot
i ara se'ns acaba el programa
ara que comencem a parlar
llàstima
has de tornar un altre dia
has de tornar un altre dia
se m'ha fet curt
és com el padrino
té segona
i tercera part
la setmana vinent
Joan
venim
un tema curiós
que és dels hippies
que és
Oferiu flors als rebels
és un documental
d'una persona d'aquí
de Sant Just
que ha fet un documental
d'una hora i vint minuts
i que parla
què ha quedat
de l'utopia hippie
visita-ho
i tanquem
perquè s'ha fet l'hora
moltes gràcies
Josep Maria
bona nit
gràcies a vosaltres
per venir
gràcies
a vosaltres
que has convidat
a un altre dia
a un altre dia