Bona tarda, amigues i amics de Ràdio d'Esvern.
El programa d'avui ha estat enregistrat, avui mateix,
a l'espai de treball d'Anastasi Rinos al barri de Gràcia.
Posteriorment, l'enregistrament rebrà el tractament professional
per a la seva difusió per antena per part del nostre company Jan Hernández.
Dit això, ens disposem, l'Anastasi Rinos i Pep Armengol,
a comentar en primer lloc la pel·lícula escollida com a clàssic de la setmana.
Per l'Anastasi Rinos, que ens presentarà també el tema musical
que, com de costum, obrirà el programa.
Un tema del film de Martin Scorsese, de 1974,
Alicia, ja no vive aquí.
Anastasi, tens la paraula, endavant.
Molt bé, Pep, merci.
Escolta, bueno, sí, sí, Alicia, ja no vive aquí.
Començarem per la seva música.
Hi ha alguns temes musicals, tots ells són cantats
i tots ells els canta, els que són cantats els canta l'Alice,
el personatge de la pel·lícula, la protagonista de la pel·lícula,
la protagonista absoluta i màxima, que és Laris Hyatt.
Hyatt com els hotels, és igual que els hotels.
Aquest és la superactriu Ellen Burstyn,
que després en parlarem una miqueta d'ella,
perquè és tremenda a nivell d'historial,
i també en aquesta pel·lícula està tremenda,
i això li va valdre un Òscar, precisament.
Hi ha una escena en la pel·lícula, en el minut 15,
en què ella s'asseu...
I val dir una cosa,
que guanyar un Òscar a 1974,
que després ja parlem de les pel·lícules,
hauria de ser difícil,
hauria de ser una gran interpretació.
I ho és, i ho és.
I ho és, com veureu.
Llavors, el tema és que a partir de l'inici de la pel·lícula
té una entrada, després en parlarem una miqueta de com va tot això,
però al minut 15 de pel·lícula,
ella, buscant-se la vida, va a un bar
i en aquest bar demana que la deixin tocar com sigui.
Doncs finalment aconsegueix tocar en aquell bar
i li posen, enmig d'una barra circular,
li posen un piano.
Aquest piano que té una curiositat,
i és que encara que és un piano convencional,
un piano no de cua,
sinó un piano d'aquests que es tenen a les cases,
a vegades un piano de paret,
sona com un piano elèctric.
És a dir, aquí hi ha una mena de trampa que fa la pel·lícula,
cosa que no entenc gaire,
perquè a més ella canta certament en directe,
per tant, no entenc gaire què hem fet amb aquest piano.
Però ella canta el so que sona realment,
curiosament no està massa ben pres,
i el treure, l'estreure,
on m'he quedat una mica així, una mica enyof,
ja veurem com sona per la ràdio,
jo l'he intentat arreglar una miqueta,
i és un tema que bàsicament
arrenca amb un bonic tema
de tota la vida d'aquests estandars americans,
que és el where or when,
però d'aquí se'n va a un altre tema intermig,
que ara no recordo el títol,
i no ens hi cansarem,
i acaba amb una mena de
over the rainbow del MAC-2.
És a dir, són tres temes lligats,
és un pupurrí,
i que ella lliga magníficament,
i que penso que és interessant que l'escolteu.
Dura exactament un minut i mig,
que és el que ara escoltareu.
It seems we've stood and talked like this before.
We looked at each other in the same way then,
but I can't remember where or when.
The clothes you're wearing are the clothes you wore.
The smile you wear smiling, you wear smiling thin,
but I can't remember where or when.
When you're alone,
who cares for starlit skies?
When you're alone,
the magic moonlight dies.
At break of dawn,
There is no sunrise
When your lover has gone with the wind
Just like a leaf that has blown away
Gone with the wind
My romance has flown away
Just like a flame
Love burned brightly
Then became
An empty smoke dream
That has gone
Gone with the wind
Thank you.
Aquest tema ens posa
dintre de la primera època
de producció
de Martin Scorsese
Parlar de Martin Scorsese
no és gens de fàcil
i es necessitarien
tres programes
per poder fer
un mínim
d'aproximació
a la figura
d'aquest director americà.
Hem de tenir en compte,
per exemple,
unes dades així
per situar-nos
ens diuen
que Martin Scorsese
porta més de 60 anys
de carrera cinematogràfica
amb els que ha rebut
19 premis
importants
dels grans
ha fet
129 pel·lícules
10 d'elles
amb un pressupost superior
a 100 milions de dòlars
això jo
no tinc les dades
però crec que no hi ha cap altre
director
que ho pugui presentar
una plantilla com aquesta
tan impressionant.
ha col·laborat també
amb 10 sèries
i ha rebut
amb la seva carrera
fins ara
perquè està en actiu
fins a 87 nominacions.
Bé,
llavors
estem
en la primera època
en 1974
amb
Alicia
ja no vivia aquí
després
parlarem
i analitzarem
la pel·lícula
però ara
dir-vos una mica
el personatge
el director
independentment
de com
van ser
els seus inicis
ell va treballar
a les ordres
de Roger Corman
el gran productor
i director
de cinema independent
admirava
era un gran admirador
de John Cassavets
com a director
i com a actor
també
va col·laborar
amb
Paul Schrader
director
i guionista
que
van treballar
amb els dos aspectes
i després
és un home
que
al llarg
d'aquestes
sis dècades
ha tingut
una preferència
per
mantindre
tot el temps
que ha pogut
un equip
artístic
i així
per exemple
actors
com Robert De Niro
Herbert Keitel
Leonardo DiCaprio
Joey Pesti
Al Pacino
han estat sempre
acompanyant
amb ell
en diferents
pel·lícules
i fins i tot
en diferents
fases
de la seva
carrera
influències
amb el cinema
europeu
les influències
que va rebre
Scorsese
es poden notar
amb Antonioni
Berman
Bresson
Fellini
Rossellini
i Dreyer
amb el cinema
americà
ell
ha reconegut
sempre
la seva admiració
per
Orson Welles
Cidadano Kane
Stanley Kubrick
2001
Hitchcock
Vèrtigo
John Ford
Centauros del
Desierto
del cinema
mundial
ell
és un enamorat
de
Kurosawa
de
Michael Powell
i
Ermerich
Pressburger
de Kenshi
Misoguchi
i
Sakhiat
Rai
és a dir
com podeu veure
tenim aquí
un home
que té uns
fonaments
artístics
importantíssims
a part d'això
ell
ha conreat
jo diria
tots els aspectes
del que és
el fet cinematogràfic
davant de la càmera
a darrere
perquè moltes vegades
també li ha agradat
participar
en algun moment
fer una
una incursió
una mica
al risc
o hasta
una mica
de més llarga
sí
en aquesta pel·lícula
de fet apareix
en un moment
apareix
hi ha una cosa
també
que
aprofitant
que estem parlant
d'ella així
una mica
amb el que és
els seus fonaments
per mi
hi ha un llibre
de referència
que és
Martin Scorsese
un recorrido personal
por el cine
norteamericano
editoriat
editat
per
ACAL
Editores
que està escrit
pel mateix Scorsese
i per
Michael Henry Wilson
jo crec que
parlar
o interessar-se
per l'obra
en profunditat
d'ell
s'ha de fer
una mica
forçosament
passant
per aquest llibre
jo
davant d'aquesta
exposició
tan rica
diguem
del personatge
del
qui és el director
poca cosa més
afegit
més que
les seves
pel·lícules
una mica
prèvies
a la que
ens ocupa
avui
que és
l'Alícia
ja no
viu aquí
que és com
m'agrada
dir-ho
a mi
en català
si s'ha de traduir
en català
hem de dir
l'Alícia
ja no
viu aquí
en català
ja sabeu
que posem
l'article
per davant
no podem dir
Alicia
ja no
viu aquí
no
l'Alícia
ja no
viu aquí
és una
pel·lícula
que està
en el 74
està
després
d'haver-ne
fet
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
és a dir
que en porta
12
ja
des de Vesúvius 6
el 1959
que ningú la coneix
una pel·lícula pràcticament
desconeguda d'ell
o que fa una noia tan maca
com tu
en un lloc com aquest
que sembla la pel·lícula de Madrid
però que no ho és
és una pel·lícula madrilenya
de l'època
és del 63
no es tracta de tu
Murray
és del 64
comença a fer els seus
primers germàtratges
diguem
una miqueta més coneguts
com el New York
Milton Pot
el Qui pica la meva porta
els assassins de la lluna de mel
en el 67
escenes de la ciutat
el 70
el tren de Berta
el 72
Mals Carrers
els famosos Males Calles
Bad Streets
el 73
i Tau America
el 74
i apareix
a mi
Berta Bosch
és
Bòscar Berta
és una pel·lícula
que em va encantar
i també
i també
és una pel·lícula
i no va tindre
massa d'èxit
no
sobretot de públic
és possible
és possible
però era una pel·lícula
de viatges
on el tren
era molt important
en aquest cas
una tren
més que una
un estit
a partir d'aquí
ja venen tots els meus
coneguts
amb el David Carradine
entre altres
tens raó
a partir d'aquí
ja venen
a partir d'aquesta pel·lícula
que ens ocupa avui
ja ve
Taxi Driver
New York
el de Revals
Torro Salvatge
el rei de la comèdia
Hawkenoche
els colors dels diners
l'última tendència
d'aquesta història
és Nova York
perquè ve una mica
per on va la cosa
el Cabo del Miedo
que ara en diu
que se'n fa una versió
de sèrie
precisament
aquests dies
l'edat de l'innocència
casino
Kundun
el limit
Gangs of New York
l'aviador
infiltrats
Shutter Island
la invenció d'Hugo
el llop de Wall Street
silenci
l'irlandès
i els assassins de la lluna
és a dir
que realment
ja veieu
quina
i afegir més a més això
que el Pep ja ho deia
i ho apuntava
que és un home
que no solament
fa cinema
sinó que parla de cinema
li agrada molt
parlar de cinema
en el seu llibre
òbviament
però també
que té
una mena
de
de
de
de sèrie
diguem
en la que parla
de cinema
és una sèrie
que fa tot un repàs
de la història
del cinema
de dalt a baix
és a dir
és un home del cinema
que
i a més
s'ha preocupat
especialment
i ha format part
d'un
un grup de gent
que han volgut
preservar
el cinema
com a
com a
físicament
és a dir
que per tant
està
participa
d'una associació
en la que
es treballa
la preservació
del cinema
com a
com a
objecte
diguem
en aquest cas
dels negatius
i del material
bé
parlant de la pel·lícula
estem parlant d'una pel·lícula
que no sembla
d'aquest director
realment
és una pel·lícula
tothom ho diu
que semblaria
de molts altres directors
però no d'ell
el que passa és que
això ho pots dir
a posteriori
quan la va fer
òbviament es va insertar
dintre d'un tipus de cinema
que era possible
en aquell moment
jo penso que amb una gran
per altra banda
originalitat
qualitat
i nivell
quan veus la seva filmografia
sí que s'observa
alguna pel·lícula
d'aquestes que hem dit
i ara no en treu en detalls
en què ja apunta
alguna cosa més
alguna història
més personal
més en la línia
del dia a dia
de la quotidianitat
com en aquesta
no deixa de ser
una història quotidiana
tremenda
però una història quotidiana
la que li passa a l'Alícia
hi ha un apunt
sí
en aquest punt
que estem
que de cara
als nostres oients
també sí
els fidels
recordaran
que fa pocs dies
vam tindre
una pel·lícula
de Bernardo Bertolucci
la Lluna
sí
com a pel·lícula
de
clàssic de la setmana
sí
bé
en certa forma
són
dues rock movies
entre mare
i fill
sí
sí
sí que és veritat
que una
va per una banda
i una altra
per una altra
o sigui
salvar les imatges
però
és curiós
la coincidència
una escapada
un buscar-se la vida
mare i fill
mare i fill
sí perquè
efectivament
clar
determinar
no et vaig a contradir
però determinar
que una pel·lícula
és una ruenmóvil
i tal
en què partida
quan matratxa
podem dir
que vagin amb cotxe
és necessari
per dir
que és una ruenmóvil
jo tinc més que res
la sensació
és una pel·lícula
de viatge
aquesta és una frase
una miqueta
potser padant
de viatge iniciàtic
de dos personatges
i ho és
i en aquest cas
és veritat
com de dues relacions
tant a la luna
com en aquesta
són dues relacions
mare i fill
molt diferents
però molt íntimes
i molt fortes
i mares cantants
i mares cantants
és que
tens raó
en canvi a mi
també tens raó
segur
però també a mi
m'ha recordat
d'allò
dels rayos gamma
sobre les margarites
de Paul Newman
de Paul Newman
és una pel·lícula
que automàticament
me la recordava
és una mare
en allà
molt desgraciada
una dona
terriblement desgraciada
molt apretada
per la vida
i en aquest cas
també
Déu-n'hi-do
et diré una cosa
el context
és més similar
és més similar
al de rayos gamma
que no l'altre
perquè l'altre
és més clar
el mateix
Bertolucci
l'acte es desvia
i ens en den
cap a una altra
el potent rom
trobar set paralisme
perquè realment
les coses
ho deia
perquè fa una setmana
o dos
la vam fer
molt recentment
les rayos gamma
també la vam fer
perquè ja fa més temps
també
bé
doncs una vegada
estem aquí
jo de la pel·lícula
m'agradia extreure
una mena de
de frases
sinó de conceptes
que per mi defineixen
molt bé la pel·lícula
jo en tinc dos
denotats
i són meus
no han sorgit
a vegades
fent investigació
sobre el film
surten coses que diuen
això està tan ben vist
que sóc incapaç de superar-ho
i ho haig de copiar
i ho dic
i a vegades no cites la font
però ja se sap
que la gent no pot saber
que és d'algú altre
i en aquest cas no
i no és per atribuir-me un mèrit
sinó que per mi
crec que defineix molt bé
el personatge de l'Alícia
per mi l'Alícia
està entreguint el concepte
de mare coratge
de mare coratge
la madre coraje
famosa i tal
que aquesta és una mena de missió
que buscant
com explicar-ho
tothom coneix l'obra de Brecht
però ningú sap
potser
o tothom
o molta gent coneix
l'obra de Brecht
sobre la mare coratge
i els seus fills
que és com es diu
l'obra original
però l'aluminació
ve d'un personatge
d'una novel·la picaresca
del segle XVII
i Brecht de fet
va veure d'aquesta obra
en la que s'explicava
un personatge
d'una mare
capaç de tot
com tal
de tirar endavant
una família
i es va basar
aquest personatge
per crear el seu
de l'Anna Firling
amb el sobrenom
d'Anna Firling
amb el sobrenom
de mare coratge
que és el que va donar
el nom
a la seva obra
per tant
el personatge
mare coratge
per mi defineix molt
el que és aquesta
Alicia
en aquesta pel·lícula
és una mare coratge
una dona
capaç de tirar endavant
els seus fills
com el seu fill
en aquest cas
com sigui
i a més a més
inaccessible
al defalliment
al defalliment
al defalliment
perquè realment
el fill mateix
que no és precisament
una perla
la posa en situacions
molt difícils
i humilants
de vegades
però ella sempre
es sobreposa
i a més a més
amb una cosa
amb una actitud vital
impressionant
molt impressionant
i que està
a més a més
amb una actitud
que fixeu-vos
que és el 74
això ja fa molts anys
i en canvi
podríem parlar
que és una dona empoderada
una dona empoderada
que entén molt bé
quina és la seva funció
i quina és
la relació
que hauria de tenir
amb els homes
que no l'ha aconseguit
tenir fins ara
perquè ella
es considera
que els homes
l'han enganyat
i l'han arrastrat
de ser d'una manera
que no li agrada
i ho diu
en algun moment
ho verbalitza
però bé
com a mínim
ho té clar
que ella vol anar
pel seu camí
a més
en una de les primeres
feines
hi ha un
dels
empleadors
que
li diu
posis allà
que li farem
unes fotografies
i tal
no
de perfil
diu
escolti
jo canto
jo no vinc
a serpicopes
tot i que després
ja veureu
que ha de fer
una mica
de tot
es troba
en situacions
bastant dures
però
és una mica
una forma
també
de marcar
la seva dignitat
de dona
l'altra cosa
que a mi també
m'ha marcat
la pel·lícula
i aquesta
no es pot ni
concebre
com una
és una frase
per mi
és una lliçó
i també és meva
és una lliçó
de com es pot ser feliç
en els intervals
d'una vida miserable
és a dir
com pot ser
que aconsegueixis
la felicitat
en moments
en estones
en mig de una vida
que podria ser
i que és de fet
miserable
això és molt bonic
molt ben vist
ben vist això
em sembla que és interessant
de partir d'aquests dos punts
per saber
la pel·lícula
la pel·lícula
que val que és sobre
aquests dos eixos
que has dit tu
la veritat és aquesta
molt bé
molt bé
agraeixo haver-la
haver-la encertat
no, bueno
us recomano que la veieu
perquè
a veure
no és una
també ho tinc a dir
no és una pel·lícula
d'aquestes
complements
no, no
és una pel·lícula
que requereix
una capacitat
d'encaixar
perquè
la
la protagonista
té que encaixar molt
i llavors
l'espectador
se'l sotmet
també
una
violència
de tot tipus
i
moltes vegades
tu
tindries
una reacció
que li demanes
a ella
a la millor
però bueno
s'ha d'arribar
fins al final
a partir d'aquí
bueno
quedaria una mica
explicar la història
la història és
aquesta dona
Ellen
la
que és
interpretada
magníficament
per la
que és una
mastressa de casa
i mare
d'uns
35 anys
de fet ho diu ella
en la pel·lícula
que en té 35
i que
tot i que té
por
terrible por
de la persona
que viu
que és el
tal Donald
i que
està constantment
malgrat l'apocalité
precisament potser
per l'apocalité
intentant comploure'l
però que
finalment
arriba
el que havia d'arribar
en aquesta pel·lícula
que és que
Donald mor
i això
la deixa en situació
amb el col·laire
mor en un accident laboral
en aquella època
ella no treballava de res
i en canvi
Donald és el que portava
els diners a casa
per tant es troba
absolutament devastada
en tots els sentits
el Donald
curiosament
és conductor
de l'empresa Coca-Cola
porta
i més a més
avui he pensat
de l'accident que veiem
en un moment determinat
que s'ha produït
a posteriori
una vegada
ella ja sap
la notícia
d'aquella mort
amb totes les Coca-Coles
per terra
i el camió tombat
i tot plegat
penso que avui
aquest pla no
no s'hi ha rodat
l'empresa Coca-Cola
no hauria permès
associar la seva marca
en una cosa d'aquesta manera
el que passa també
és que alguna vegada
que surten menjant a casa
la beguda és Coca-Cola
la beguda és Coca-Cola
per això
en aquest cas
inclús
potser va pensar
Coca-Cola
que estava fent un favor
a la marca
avui en dia
ens ha tornat molt primmirats
i segurament
no hauria deixat
que s'associés
sí, segur
llavors clar
què passa
que l'Alice té
poques habilitats laborals
com la de tantes dones
en aquella època
que no sigui portar la casa
òbviament
i el que sí sap
és cantar una mica
és el que deies tu
i com que sap cantar
decideix
és que ella
anirà a l'únic lloc
on ha estat feliç
que és on va néixer
que és a Monterrey
Califòrnia
i allà on ha nascut
que és a Califòrnia
vol tornar
a aquesta localitat
de Monterrey
perquè ells recorden
allà haver estat feliç
segurament
perquè tots recordem
amb felicitat
els primers anys
de la nostra vida
i a ella també li passa igual
i a partir d'aquí
surt d'una casa
és on viuen ara
que és a Socorro
ni més ni menys
que el poble es diu
Socorro
a Nou Mèxic
i surt amb el seu cotxe
tirant cap a Monterrey
aquesta és la idea
i d'aquí ve
evidentment
el fet de pel·lícula
de road movie
en el sentit
que gran part
de la narració
està
passa dins del cotxe
amb el seu fill
al costat
anant amoniada
Sí
també seria una mica
la recerca
de la seva
Ítaca
també
evidentment
és un destí
és un destí
és un destí
és aquell paradís
perdut
que ella tenia
i que ara
ja sap que ja no es trobarà
però el que s'hi pot trobar
està en el seu imaginari
està en el seu imaginari
i d'això és impossible
de fugir
i clar
la realitat és que
sí que ha de trobar
és feina
i a partir d'aquí
fa aquest periple
que deia el Pep
que va donant voltes
per una sèrie de locals
que per sort
als Estats Units
existeixen
que és
en els bars
o en certs tipus
de restaurants
i tal
hi ha espais de música
i allà es pot cantar
ella va topar
d'entrada amb un
que no té ni piano
i que li va repetir
el protagonista
és que no tinc piano
és que l'única resposta
que té és aquesta
però finalment
van al costat
amb un local
del costat
i els hi deixen el piano
i tenen piano
i ella pot cantar
el tema que heu sentit
al principi del programa
que és aquesta mena
de pupurri
de tres temes diferents
que ha sonat
com ha sonat
però que d'alguna manera
ella
demostra que és una cantant
justeta
però que bueno
no seria
diguem
una cantant
important
però sí que d'alguna manera
es defensa
i veu
és que és l'únic
amb el que es pot defensar
a partir d'aquí
acaba parant
a un lloc
que per mi
potser és
l'eix
el punt central
el moll de l'os
de la pel·lícula
que és el restaurant
de Mel and Rubies Dinner
a Toxon
a Arizona
i hi ha la curiositat
que per anar cap
on ha d'anar
anar a Toxon
és un error
és a dir
no és la direcció normal
que hauria d'aprendre
a nivell de cerratera
però això és una anècdota
la gent no agafa el mapa
per mirar
si veuen estar fent
un recorregut normal o no
i llavors
ara allí
sí que penso
que la pel·lícula
comença a agafar
tot el pes
perquè ella
que és una cambrera
també fluixeta
entra en un ambient
en què hi ha
el Mel
que és el propietari
i cuiner
diguem
de l'establiment
que és aquest actor
que en aquest moment
no en ve el cap
que és un home
ja amb certa edat
i amb una
credibilitat
i amb una força tremenda
és aquests actors
que tenen
aquesta presència
una presència
molt important
la cambrera
Flor
que és la
la
no recordo
el nom d'ella
ara
Diane
Diane
Diane
Diane
Diane
que és una actriu
realment que l'hem vist
en altres coses
i que és molt interessant
i que és una dona
descarada
i que va aixist
és verda
enmig del local
i inicialment
molt poc apreciada
per ella mateixa
és a dir
l'Alícia
amb ella
no s'hi entén
perquè l'Alícia
és una dona
dintre de tot
discreta
en la vida social
i per tant
no està acostumada
a aquestes procacitats
al mig del local
i després hi ha
la cambrera vera
que és ingenua
i tímida
és una pobra noia
com el reclutapatoso
com el reclutapatoso
una mica
si tens raó
tot li cau
però
una mica limitada
potser
una mica limitada
Alma de Càntaro
també
exacte
tindria tota una sèrie
d'excepcions així
sí
no
de l'Alícia
exacte
no oblidem
que l'Alícia
amb tot això
abans d'arribar
a aquest local
ha passat
unes experiències
terribles
primer el seu fill
que dèiem el Pep
que és un nen
absolutament difícil
un nen llest
un nen brillant
realment
però precisament
per lo brillant que és
li fa la vida impossible
perquè esclar
l'està ficant constantment
amb trampes
amb xistes
que li explica
que ella ha d'entendre
que ella es complica
molt complicat tot
i un nen rebel
un nen rebel
i pesadet
entre cotxe i cotxe
en les parades aquestes
en què es troba
normalment en motels
perquè esclar
el que no són llocs de treball
són motels
no tenen casa
van vivint en motels
quan vas a un cotxe
no tens casa
i una de les trobades
que estem oblidant
o que estic oblidant jo
és l'envalvent
que és el Harvey Keitel
que és un tio molt més jove
que ella
en aquest moment
el Harvey Keitel
era jove
i que aparentment
és un tio encantador
estupendo
que ella se n'enamora
diguem
se n'enamora
o se les fascina
una mica
amb aquesta joventut
tenen una història
d'amor
que acaba
diguem
que té el seu
final feliç
diguem
però que finalment
té un final
super infeliç
quan ja veureu
apareix
la ex
la dona
no l'ex
la dona d'aquest home
i crea una escena
una doble personalitat
que ell no ha confessat
fins ara
i a partir d'aquí
ve una de les escenes
més bèsties
que hi ha vist
en cinema
en aquesta època segur
és a dir
és una escena
molt violenta
en què Harvey Keitel
es veu que
li va sortir
tota la cosa
que podia tenir
de mala llet personal
per poder fer l'escena
perquè realment
actua amb una violència
verbal
i física
contra la seva dona
i contra la pròpia
Alicia
que realment
sorprèn
a més de la pel·lícula
això
després
és en el local
aquest
diguem
en què està ara treballant
aquest restaurant
en què ella coneixerà
el que intuïm
que serà
l'home
que podria ser
aquest sí
que l'encert
el candidat
el candidat
que és precisament
el Chris Christopherson
que mira
celebrarem també aquí
no celebrarem
sinó
que commemorarem
una mica
l'homenatge
que la Fabià
li vam fer
l'altre dia
de la seva mort
que va ser fa
un parell de setmanes
però en cap
potser no vam comentar
aquesta pel·lícula
potser no vam comentar
potser no vam comentar
i deu ser
de les primeres
que va fer
és de les primeres
està molt jove
i la veritat
és que està molt bé
és un personatge
entranyable
és que és un personatge
entranyable
en aquest cas
això fa que
l'actor també pugi
els actors a vegades
pugen
quan el personatge
és molt bo
i en aquest cas
el personatge
és molt bo
sí, perquè la Harvey Ketel
és que realment
és repugnant
repugnant
això no és la pitjor
que tot
però en aquesta manera
es converteix en molt
bé
a partir d'aquí
ella veu que
potser la vida
li ofereix
una perspectiva millor
i per tant
millorarà
la seva elecció
que va fer
en el seu dia
de Donald
com a marit
que va ser terrible
i a partir d'aquí
comencen a tenir
una relació
el nen
també
amb el personatge
del Cristó
el Cristó
perquè li donen els cavalls
i li donen l'oportunitat
de portar-lo al ranxo
i pujar a cavall
entra en una relació
molt maca
a més
penso que és molt interessant
jo penso que en el restaurant
i en aquesta zona
de la pel·lícula
es proteixen les escenes
potser més interessants
com les classes de música
que li dona
el Cristó
a la sonora del nen
amb la guitarra
sí
aquesta inicial
no amistat
perquè ella no vol
de l'alícia
amb la flor
que s'acaba
acaba girant
i les històries
quan giren del revés
és quan agafen força
i en aquest cas
la història
quan gira del revés
és que elles tornen de cop
ella veu que la flor
és una tia collonuda
i que la flor
ha de ser la seva amiga
aquella amiga
que ja tenia en el poble
per socorro
la recuperarà ara
en el personatge de flor
cosa inesperadíssima
perquè en principi
li queia fatal
això és molt interessant
això és molt mato
perquè
de vegades
a la vida
tots
tenim
de forma deliberada
o no
un personatge
crossa
que ens acompanya
i al que recorrem
sovint
quan
volem tindre
o compartir
una intimitat
aquesta primera
va cobrir
la seva
primera part
de la vida
quan ella estava
amb el camionet
de la Coca-Cola
i aquesta altra
com tots ben dit
és el centre
de la pel·lícula
el restaurant
aquest
una mica de carretera
jo per mi
la pel·lícula
l'heu de veure
tindreu dificultat
en veure-la
i a vegades
en se sap dir-ho
el Pep i a mi
no trobar
el d'allò
hi ha l'opció
que el Pep ha escollit
que ha trobat
que és la d'aquest cas
la Filmoteca de Catalunya
té
en un apartat
diguem-ne
on hi ha la llibreria
i tot això
hi ha també
lloguer
de pel·lícules
i tenen pel·lícules
tan estranyes
de tenir
com aquesta
perquè no és una pel·lícula
que es trobi
fàcilment
no
no perquè
per exemple
jo vaig anar
en primer lloc
a consultar
la xarxa
de biblioteques
sí
em donaven
set dies
com
per aconseguir-la
però és cert
que tindreu dificultats
en trobar-la
a vegades
la xarxa
diu on es poden veure
els pel·lícules
en quina plataforma
en diu dos
ara no recordo exactament
ni per no dir-ho equivocadament
quines són
però en diu dos
de minoritàries
no són plataformes
que tothom té
per tant
tindreu certa dificultat
en aquest moment
nosaltres tampoc
no les teníem
i hem pogut
m'oblidar
hi ha una cosa
que m'hauria de dir
que comentessis
fins i tot
l'aspecte tècnic
i el que representa
en aquell moment
perquè després
ha sigut utilitzat
no d'una forma
obsessiva
però
jo l'he vist
amb altres directors
importants
que és
a l'inici
monocromàtic
home
bueno
sí
més que monocromàtic
seria
sí
es podria parlar
d'un monocrom
perquè a partir
en queda tot
tenint una llum
baronja
taronja vermella
o taronja vermella
a mi m'ha recordat molt
és una sequència d'obertura
que està dissenyada
com homenatge al MAC-2
és a dir
la idea era
anem a fer un homenatge
al MAC-2
és la pròpia
Alicia Petita
se suposa
que és ella
de petita
l'Alicia protagonista
quan tenia
uns 12 anys
aproximadament
que va caminant
corrent
caminant
i corrent
per un camí
i porta a la mà
una nina
i algun altre objecte
que a mi això
em va portar
a la pel·lícula
de la
la nit del caçador
ah exacte
la pel·lícula
és la nit del caçador
que a mi també
me l'ha recordat una mica
fet de que la nena
porti una nina a la mà
sí
encara es marca molt
en la pel·lícula
la nit del caçador
aquest fet de la nina
i tot plegat
i l'envien aquest
una mica
de conte
Fabi
que deien els americans
Fabi
com de conte
de fades
em va recordar
també la nit del caçador
té aquest look
molt com de conte
la nena pel camí
és una entrada
molt especial
potser ell també pensava
en Alicia
en el País de les Marailles
no, no, segur
segur que hi havia pensat
Alicia, Alicia
Alicia
hi ha la consciència de noms
sí, sí
hi ha la consciència de noms
i realment té molta força
i té molta gràcia
aquesta entrada
realment en la pel·lícula
també la té a la sortida
també la té a la sortida
això que el programa
de sortida
que és un pla
de final
que l'Alice
l'Alice
i el Tommy
el fill
es diu Tommy
que no m'he dit fins ara
caminen junts
cor a un carrer
al mig de la ciutat
com una mig carretera
mig carrer
van caminant
i de fons
hi ha un gran cartell
que diu Monterrey
no és que estiguin a Monterrey
està sortint
del lloc on estan
però realment
apareix Monterrey
com una mena
de títol
de final
de final
que van a parar
allà
això que no estava previst
la vida està plena
de sorpreses
i en el cinema també
va ser el director
de fotografia
que en el moment
de localitzar
on voldria
d'aquest plano
d'ells dos caminant
el Ken
Wakeford
que era el nom
del director
de fotografia
li va dir
he trobat el lloc
estupendo
i quan és
que s'hi arriba
el lloc
i li diu
mira aquí
posem la càmera
veu que allà
hi ha el rètol
que posa
i va dir
ostres
es va sorprendre
perquè el director
de fotografia
li havia fet una mitja broma
perquè no li havia dit
que trobaria un rètol
amb el nom
de la càmera
una localització
que no té preu
no té preu
però imagina
que hagués hagut
de col·locar-lo
i també hi ha una cosa
bé
hi ha un equip
potser maturo
perquè si vols
em volies comentar
alguna cosa
de coses de tipus
tècnic
o de lo que
sí
a veure
en el cinema
no
concretament
en aquesta pel·lícula
sí
sí que
en les sis dècades
de cinema
d'escorcese
jo diria
que hi ha
unes
unes qüestions
tècniques
que es van
repetint
succeint
i a vegades
es compaginen
dintre d'una mateixa pel·lícula
com és
l'ús de la càmera lenta
sí
el congelar
congelar fotogrames
sí
és cert
plans
seqüència
sí
que això
naturalment
són
adquisicions
que ell ha fet
de tots aquells referents
que hem comentat abans
els
travelings
sí
el traveling
compensat
o
efecte
vertigen
vertigen
sí
que aquesta
és una
una fórmula
que
no és
gaire corrent
en el cinema
traveling
a un zoom out
és a dir
que creix
el fons
de la imatge
va creixent
el paisatge
de fons
mentre
la càmera
aparentment
s'està allunyant
dius
com està creixent
allò
si està allunyant
no és
és un efecte
que s'ha de fer
això
ho havia fet
amb vertigen
amb
el
Hitchcock
i ho havia fet
el
Orson Welles
amb
Ciutadano Kane
també
també
tenim també
un estil
realista
i expressionista
que aquí
ens podríem anar
cap a John Ford
de Centauros del Desirto
i també
podríem anar
cap al cinema europeu
de Dreyer
és a dir
Bresson
Berman
és curiós
com un home
que fa un cinema
tan americà
sí
de model
teòricament
té uns referents
molt potents
arrelats
amb el cinema europeu
més autènticament europeu
també
i això és potser
el que li dóna
president
la força
i la solidesa
en el seu cinema
sí
jo crec que sí
està basat
en aquest tipus
de casos
no
en la pel·lícula
no es donen tant
molts dels efectes
que has parlat
en aquest cas
de muntatge
o de postproducció
no es donen tant
perquè era una època
molt primera
i sí que hi ha
el tema
el travelling
que em va semblar curiós
que ja el juga
i que el juga
després en moltes
documentals d'ells
sobre concerts de música
saps que ha fet
molts concerts de música
i té la pel·lícula famosa
el The Walls
el Valls
que és una pel·lícula
sobre un grup
que estava desapareguent
que era una meravella
i que estava
rodant diverses càmeres
i tal
i els ells transicionen
normalment
d'una càmera a l'altra
amb aquests concerts
i amb altres coses
que ha fet de videoclips
i ell ha fet de tot
publicitat fins i tot
de Freixinet
no ho oblidem
va fer un anunci
de Freixinet
en el Liceu
bé
ell
aquí utilitza
aquest recurs
precisament
a l'escena d'ella
tocant el piano
que hem sentit
el tema abans
és a dir
la càmera
com que l'espai de la barra
és aparentment
mig circular
ella el que fa
és un travelling circular
la càmera
va passant
per l'esquena
de darrere
de la gent
que està asseguda
a la barra
i la va descobrint
i tapant
a ella
successivament
és com si haguéssim
unes pauses
en què està tapada
molt curtes
però uns espais
en què la veiem
i sempre està cantant
i a vegades
aprofita
el moment que passa
per una esquena
per transicionar
a un altre plano diferent
fa un tapat
que es diu
una fosa natural
a negre
i d'aquí passa
a un altre plano
que està en una dimensió diferent
si estàvem en pla
una mica general
passa a un plano
més proper
i això és un efecte
que ell fa molt
a moltes pel·lícules
juga molt
perquè
això ho troben
les pel·lícules documentals
sobre música
però també
el que s'ha de comentar
és que
l'estil documental
és molt important
dintre del cinema
d'escorcés
i de fet
com tu has dit
ell va a treballar
bastant
el tema documental
i tant
i tant
en ha fet
i en ha seguit
en tota la vida
després hi ha
l'ús
de les storyboards
això és una cosa
que també
és molt interessant
perquè
moltes vegades
els ajuda molt
a tot l'equip
de producció
oi tant
és tot un tema
que acabes de treure ara
un dia el podem desenvolupar
sí
perquè l'història i borca
la gent
crec que avui en dia
tothom sap
o pot saber
que és aquella historieta
que es dibuixa
de plano a plano
com serà cada plano
és clar
d'una utilitat brutal
hi ha directors
que sistemàticament
utilitzen
mira
Fellini per exemple
que sabia molt
de dibuixar
ho feia
i el cinema americà
utilitza
i el cinema americà
molt també
el mateix
Orson Welles
Orson Welles
dibuixava molt bé
i feia servir
molt
llavors
una mica
per explicar
als actors
sobretot
però
també
a tot l'equip tècnic
a tothom
a tothom
a tothom
perquè
clar
l'il·luminador
el
decorador
sobretot
el decorador
se va a què es veurà
en aquell quadre
quina mida
té el plano
per saber
si hauré de posar
el director de foto
més mobles
o menys mobles
de veurem finestres
o no es van finestres
demanant després
que el director
acabi d'explicitar-ho
però en realitat
l'història
si es fa ben fet
dona moltíssima informació
i a més a més
l'explicació
la profunditat
de camp
és que hi ha coses
que són
vitals
i ell
li ha utilitzat molt
l'història igual
i després hi ha una cosa
com
ultimàtia
són molts
els temes
que hagi tocat
però
la importància
de la música
amb Escocese
que
hi ha un crític
americà
que va arribar a dir
que en realitat
les seves pel·lícules
no tenen
un supervisor musical
perquè el supervisor
musical
de les seves pel·lícules
és Martin Escocese
és veritat
fins a aquest punt
arriba a ser
important
tens raó
tens raó
és que Escocese
és un
el tema de la música
jo penso que Escocese
en el fons
és un roquero
és un roquero
encara que li hauré
molt tipus de música
diferent
ell és un roquero
hi ha directors
que se'ls nota
el tema
que porten
a les venes
porten un roquero
i ell porta
un roquero dins
és a dir
d'alguna manera
per tant
és un home
que li agrada
profundament
tota la música
però que té
una música
agafa molt el trem
diguem
de la pel·lícula
a base d'utilitzar
la música adequada
a veure
deixem
la pel·lícula
d'Escocese
sí
però no deixem
Escocese
perquè com heu vist
té tantes pel·lícules
tornarem
i perquè
hi ha tants clàssics
que poden sorgir
de la seva filmografia
sí
que
forçosament
haurem de tornar
i d'altres som
jo recordo
que
no fa massa
vam parlar d'ell
sí
a torn
a torn
de
l'última pel·lícula
que s'ha estrenat aquí
el 2023
crec
els assassins
de la lluna
sí senyor
en vam parlar
en vam parlar
força
per mi
una gran pel·lícula
per mi també
per mi també
molt bé
llavors deixem-me això aquí
i
hi ha un
un element
de rabiosa
actualitat
que tenim
ara
a Barcelona
i és que
del dia 14
de novembre
al 24
el nostre programa
cinema sense condicions
estem acreditats
com a premsa de ràdio
en el 31è festival
de cinema
l'alternativa
festival de referència
inevitable
si es parla
de l'entrada
del cinema independent
d'arreu
sobretot
l'americà
a casa nostra
Barcelona
el cinema
de Catalunya
els cinemes
de Catalunya
i a la resta de l'estat
fins i tot
m'atreviria a dir
perquè
sense
aquesta captació
aquesta
tria
que es fa
i després
recollir
el més important
del que s'ha pogut
veure per allà
als altres festivals
d'aquest tipus
del món
i portar-ho aquí
és el que fa
que distribuïdors
d'aquí
es fixin
en pel·lícules
i documentals
que creuen
que poden ser
importants
i gràcies a això
els podem anar veient
i també
les plataformes
els van incorporant
bé
el festival
es va presentar
en premsa
un dia abans
el 13
a la seva seu central
que
és el
Centre de Cultura
Contemporània
de Barcelona
té
com
auxiliars
dos cinemes més
on es fan
projeccions
com a extensió
del festival
que són
la Filmoteca
i el Cine
Maldà
precisament
en el Maldà
es farà
la Cluenda
la Pílula de Cluenda
aquest any
la programació
compta
amb
222
pel·lícules
entre
curs
pel·lícules
i
documentals
la
roda de premsa
es va informar
dels espais
de continguts
diferents
que hi ha
com sempre
són diverses seccions
la de competició
amb 56 films
programats
entre diversos països
33 en total
la secció
de professionals
la secció
de professionals
que la porta
la Patricia Sánchez
aquest any
celebra el 15è aniversari
escolteu
s'ha mirat
i no hi ha
cap festival
en tot el país
que tingui
grans anys
dedicant
una part del festival
només
als professionals
els professionals
què vol dir?
tant
a la producció
com
al
mecenatge
com
els
sistemes
de
compartir
idees
etc
entre el sector
etc
bé
tot això
també
hi ha
unes
projeccions
absolutament
gratuïtes
en el
hall
del
centre de cultura
contemporània
això
fins al dia 24
durant tot el festival
la pel·lícula
d'obertura
que es va projectar
el dia 14
va ser
d'aumenge
de
Pati Diop
aquesta pel·lícula
és un documental
que ha guanyat
aquest any
a l'os d'or
de Berlín
és
extraordinari
i hi ha una bona notícia
que ja us puc avançar
em van comentar
que té distribució
i algun dia
podrem parlar d'ell
amb més extensió
quan el
puguem incorporar
i no l'anem
bé
o sigui
d'aumenge
de Pati Diop
aquesta setmana
bueno
estem
avui per exemple
tenim
un parell
de
presentacions
que fa
l'Isaac i la cuesta
sí que ho has dit
és veritat
i en una d'elles
passarà
sis o set
curtmetratges
d'ell
entre ells
la matança
que tu col·labores
molt fortament
que vam fer
a dues mans
ell i jo
que he tingut el ple de veure
i que és molt curiós
de veure
exacte
i després a la nit
fan
els passos dobles
sí
amb una projecció
a les 9 i quart
sí
que bueno
és una de les pel·lícules
que també va guanyar
Sant Sebastián
amb el seu dia
correcte
molt bé
a part d'això
doncs
ja veieu
hi ha una quantitat
molt variada
d'oferta
que podeu veure
entre
ja dic
la Filmoteca
el Maltà
i el Centre
de Cultura Contemporània
que allà
és la mare
on es cou
tot
tota la programació
molt bé
molt bé
doncs això
fins aquí
fins aquí això
anirem parlant
en propers edicions
de com ha anat
l'alternativa
i què s'ha pogut veure
d'interessant
i tal
i què de l'alternativa
com aquesta
que hem vist
de Mapi i Diop
podrem seguir veient
amb estrenes aquí
molt bé
ha arribat aquí
el punt
et passo la paraula
perquè estem
a la sisena
sisena ja
entrega
sisena entrega
o edició
molt bé
de l'aula
de cinema
en Estàcia Rínos
avui l'aula de cinema
començarà
amb una pregunta
que t'haig de fer
l'altre dia
quan vaig acabar
de fer
la cinquena
diguem
la cinquena entrega
estava parlant
de l'alteració temporal
és a dir
que una de les coses
que poden passar
dintre del muntatge
és que el muntatge
té el poder
d'alterar temporalment
podem estar en un present
i aquest present
podem passar
a un passat
amb el qual
li diem flashback
o amb un futur
amb el qual li diem
fast forward
i tu en aquest punt
em vas dir
una cosa
que no sé si recordes
ara
perquè la memòria
tu i jo
anem fluixos
a vegades
em vas dir
precisament d'això
a nivell de l'evolució
del llenguatge
en el cinema
em vas arribar
a insinuar
per on anava
la pregunta
et volia fer
una pregunta
em vas dir
no sé si et referies
no sabem ben
me la vas arribar
a dir
i quan va acabar
el programa
tampoc me la vas dir
no sé si et referies
a l'estil
o com ha canviat
amb el temps
amb la història
del cinema
el preparar el públic
per entrar en una escena
que serà del passat
o que serà del futur
no sé si era això
sí
efectivament
sí
perquè
hi ha un canvi notòric
i tant
és a dir
abans
jo recordo
que hi havia sempre
un fos
sí
o un algú
o un algú
o alguna cosa
una transició
o fins i tot
a vegades
s'utilitzava la música
com una introducció
sinyalament
amb una panoràmica
que venia o no
a compte
però que allò
ens portava
cap a un altre ambient
sí senyor
sí senyor
una bona observació
perquè això
ha canviat molt
o sigui
si el cinema
ha anat canviant
és evident que en aquest cas
també estem davant
d'un canvi important
per què és un canvi important
perquè abans
la gent era molt innocent
davant del cinema
això
a vegades
ha sortit
amb les
amb les diferents
converses que hem tingut
de diferents temes
que han anat sortint
en el
de curs dels programes
jo sempre dic això
que la innocència
del públic
d'abans
veiem pel·lícules
ara que diem
la pel·lícula
segueix sent vigent
però
ostres
la vam veure
amb uns ulls
d'innocència
que ara ja no tenim
bé
imagineu
la gent dels anys
fins als anys
60-70
encara hi havia
molta innocència
en el públic
encara hi havia
innocència
unida
unida a un desconeixement
molt profund
del que era
llenguatge
cinematogràfic
ara vulguis
que no
encara que ningú
no tothom
ha d'anar a l'escac
a aprendre cinema
però la gent
en sap molt més
que abans
de cinema
és veritat
perquè és clar
em maman tant
em veiem tant
que s'aprenci
cinema també
veient-lo
no solament
fer-lo
i per tant
una de les coses
és aquesta
si és cert
això que deies
la clàssica cosa
de les pel·lícules
dels 40
30 i 40
en què quan el personatge
havia de veure
una cosa
que havia passat
en el passat
els seus ulls
havien de quedar
quasi en blanc
o a dormir-se
hi havia unes aigues
que apareixien
visuals
sobre la imatge
que es feia difosa
i com dius tu
una música
quasi potser d'harpa
i et portaven
cap a una altra banda
normalment
al passat
el futur
és més estrany
la presència del futur
en les pel·lícules
que no sigui
que estructuralment
el propi guió
ja porti
d'un cantó a l'altre
ja et faci anar
d'un cantó a l'altre
però també el futur
feia que el públic
l'havíem de preparar
un altre fet
que també ha canviat
molt amb el temps
i no anava per aquí
avui
la pretensió
de desenvolupar aquest tema
però ja que hi som
també ho parlo
és el tema
de les elipsis temporals
en el fons
estem en el mateix
l'elipsi temporal
què és l'elipsi temporal?
l'elipsi temporal
que abans s'expressava
d'una manera
amb molta cura
perquè la gent
entengués
que havíem fet
un salt
que en veritat
ja no estàvem
en aquell
allò que estàvem veient
sí, perquè clar
la gent
estava acostumada
al cinema lineal
molt lineal
a la història lineal
i llavors
qualsevol
tornada enrere
era com dir
bueno
tornada enrere
o anar d'un altre espècie
el que fos
o anar
exacte
en una altra situació
llavors s'havia de preparar
perquè la gent
encara venia
molt proper
encara al tema
del teatre
era molt teatre
encara el cinema
havia evolucionat
en certes coses molt
sempre hi havia la por
de directors i guionistes
de dir
el tanto
que això no ho entendran
i l'elipsi
que vol dir
el pas de temps
que no expliquem
que no visualitzem
sinó que simplement
l'elipsem
com per exemple
veiem
un actor
que és el que fa
de gran president
d'una companyia
el CEO
d'una companyia
que de cop
acaba tenint una reunió
tanca
la llibreta
que té davant
o l'ordinador
i automàticament
ja el veiem
a casa seva
sopant
això és una elipsi temporal
abans
això no podia ser
com ara ho acabo d'explicar
no podia ser
com ara ho acabo d'explicar
no podia ser tan fàcil
perquè la gent
no hagués entès
que
home
si estem a l'oficina
com pot ser
que simplement
ha tancat la llibreta
com ha tingut temps
l'hauríem d'haver vist
sortir de l'habitació
agafar el cotxe
i tot això
ens ho estalviem
abans
potser
no s'ho estalviaven
i si s'ho estalviaven
com a mínim
hi havia d'haver
el que diem
una fosa encadenada
és a dir
passaríem d'una cosa
a l'altra
o bé un comentari
o un comentari
nos vemos en tu casa
exacte
sí
això facilitaria
i llavors
ja dius
ah bueno
ja deuen ser casa seva
mi mujer debe estar
esperando me para hacer mar
i llavors passava
a l'altre
ja està
la taula parada
exacte
això també
és cert
el cinema
ha hagut d'anar-se adaptant
a aquest tipus de coses
hi ha una cosa
que això també em porta
a dir-la ja
i et permeti fer la pregunta
que em vols fer
que és que
les elipsis
tampoc
tot aquests efectes
de rapidesa
de narració
el que creiem és això
rapidesa en la narració
que és el que va buscar
d'una agilitat
que és el que va buscar
avui en dia
el cinema actual
encara més
les sèries actuals
el problema que tenen
que és que jo crec
que molts d'ells
no han valorat
o sí
però els és igual
que el grau d'atenció
que tenim
o que tenim encara
en una sala de cinema
no és el mateix
del grau d'atenció
que tenim
davant de la tele
de casa nostra
és veritat
amb la qual
totes aquestes coses
que realment faciliten
l'agilitat
de la pel·lícula
quan de vegades
estan veient sèries
prou complexes
com perquè costi
entendre
algun matís
de la història
de com diuen
sort que som dos
a vegades a casa
perquè jo veig de preguntar
en casa la Núria
per què ara surt aquest tio
no és que abans
és que ha sortit
ella abans
i ha dit que
ostres m'he perdut
vol dir que ara
potser haurien de retornar
és una pregunta
totalment tonta
el que faig ara
potser la narració
diguem actual
de les sèries
una mica
hauria de tenir en compte
aquest fet
perquè és cert
que no és el mateix
estar mirant la tele
que està mirant
una pantalla de cinema
en absolut
sí
perquè
pots fer una consulta
puntual al mòbil
pots estar
pendent
d'una trucada
de telèfon
fins i tot
sense estar atent a res
la nostra grau d'atenció
no és el mateix
i això
no és el mèrit
el mèrit del cinema
jo dic que
com que tenim
quatre minuts
sí
digue
la setmana passada
vas dir que
vas apuntar
un parell de coses
molt interessants
sí
que les desenvoluparies
més
que era
el temps interior
diegètic
i el temps
discontinu
sí
però una mica
sí
el lineal
sí
exacte
i
no sé
si
de fet
potser ho vaig explicar
de pressa
perquè de fet
d'explicar
vaig intentar
ja dic
ja vas dir
sí
és que només tenies
continuïtat
potser demanava
una miqueta més
d'allò
bé
no
jo penso que
d'alguna manera
la discontinuïtat
és precisament
el que és
la mare del muntatge
és a dir
el muntatge
com deia Godari
crec que és una frase
que l'he repetit
moltes vegades
és un espai
en el que
ell deia
l'únic espai
jo no m'atrevia
potser a dir tant
però bé
un espai
en el que
el creador
en aquest cas
el director
junt amb el muntador
sí
o sense el director
però sí
amb el muntador
segur sempre
té la capacitat
de jugar amb el temps
és a dir
està jugant amb el present
el passat i el futur
i ell és una mica
el deus ex-màquina
a partir del qual
es fa possible
aquesta alteració temporal
per tant
d'alguna manera
la discontinuïtat
és la mare dels ous
del muntatge
la continuïtat
també és muntatge
perquè
quan estàvem veient
l'altre dia
a Profundo Carmesí
dèiem
home
són tot planos
seqüència
de 3-4 minuts
de 5-6
de 2-8
o les pel·lícules
del Berlanga
amb planos
de 8-9 i 10 minuts
de planos seqüència
jo deia en broma
sempre
quan veig aquestes pel·lícules
dic
bueno
pràcticament
no fa falta muntador
perquè l'únic que cal
és que el director
digui
on vol que acabi
aquella escena
i ja saps
que allà has d'empelmar
amb el següent
planos seqüència
de 3-4 minuts més
i seria molt fàcil
en realitat
tot és molt difícil
perquè aquests planos
seqüència
tenen això
que deies tu
que és un muntatge diegètic
és a dir
a dintre de l'acció
quan s'estan rodant
és quan realment
hi ha la dificultat
de fer
que tot passi
pel forat
de l'òptica
de la càmera
perquè la càmera
s'està movent
els actors s'estan movent
el diàleg
s'està llançant
en diferents moments
i la càmera
ha d'arribar
a tot arreu
en el moment adequat
i cobrir
allò que volem veure
a la mesura
i a la mida
que s'ha de fer
ahir vaig veure
curiosament
un documental
d'aquest canal
de Caixa Fòrum
que tenen molt interessant
de pel·lícules
és un canal extra
dels canals
que ja tenim
tots en el ment
Caixa Fòrum
té un canal propi
perdó
i Cosmo Caixa
perdó
Cosmo Caixa
no sé
la mare dels ois
és la mateixa
dintre l'àmbit
i era un delicat de Berlanga
era una pel·lículeta
un documental
molt curt
delicat de Berlanga
de 20 minuts
i en ell es veia
sobretot
i això era molt definitori
si el teniu
veieu aquest documental
de Berlanga
si teniu aquesta plataforma
de fet
hi pots apuntar
et fas una fitxa
et fas una
una d'allò
una personalitat
i entres
i s'apuntar-s'hi
per tant no té problema
i allí es veia
com es va rodar
un dels planos
d'una pel·lícula
de Berlanga
era un plano
que passava
amb una casa
que està davant mateix
de la
de la
de la
de la
de la Cibeles
no recordo ara
el nom de la casa
és una casa
que s'hi han rodat
diverses coses
i en aquesta pel·lícula
que no recordo
la pel·lícula
era un plano de 8 minuts
aquest plano
ell va haver de preparar
durant
diversos dies
primer la càmera sola
fa els moviments
que ha de fer
que ell vol
i fins que no ho fa perfecte
no diuen
bé
ara poden venir els actors
venen els actors
i la càmera desapareix
i els actors fan
llavors
la seva dinàmica
de moviments
pensem que l'escena
dura 8 minuts
hi ha una escalinata
que pugen i baixen
estem amb una mena
de rabador
de la casa aquesta
que és un palauet
on després hi entrarà un cotxe
de fons veiem
això
la Cibeles
hi ha tot un moviment
fora del carrer
hi ha tot un moviment
dintre
entren
surten personatges
després
prova
fa assatges
amb els personatges
no un dia
sinó
fins a 3 dies
en què
es va fer
fins 3 dies
assajant
amb els personatges
i això
jo penso que és un exemple
perfecte
de com
i després és quan
junta les dues coses
es diu
ara anem a fer
els dos elements junts
càmera i personatges
i aquesta escena
es va estar rodant
durant dies
per aconseguir
finalment
que tot lligués
i més encara
que els diàlegs
no es trepitjessin
perquè és clar
encara que dona
la sensació
de confusió
i que tot passa l'hora
hem d'entendre
el que diu
i que per tant
és un exercici
realment complex
complex
complex
bé
ho deixem aquí
sí
avui ho hem de deixar
i la setmana que ve
igual tenim
si es confirma
que estem en camí
de fer-ho
l'honor
de disposar
d'uns convidats
que ens presentaran
la seva nova pel·lícula
que s'estrenarà
el dia 22
molt bé
perfecte
és una pel·lícula
sobre el cas
Àngelus
la fascinació
de Dalí
de Dalí
de Joan Frank
Charansonet
molt bé
i esperem
tindre-la amb ell
amb nosaltres
bona nit
valeu
hoge
de