Cinema sense condicions
gegay de covers
è è una fase auve
andò
ed è un suo
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Bona tarda, amigues i amics de Ràdio d'Esvern, una setmana més, l'última d'aquest mes de maig.
Bé, avui fem el programa de mínims, diguéssim, estem al Biel Riba, els Comandaments i Efectes Sonors.
Bona tarda.
Bona tarda, què tal?
Molt bé, i tu?
Bé, home, com ha anat la setmana?
Molt bé, estudiant per la selectivitat, que ja queda poc.
Ja queda poc, eh?
Sí, sí.
Bé, i ho portem bé o què?
Crec que sí, encara em queden set dies, avui fa set dies que em queden.
Molt bé.
I a veure què tal va.
Estupendo.
Bé, està de viatge pel sud de França, la meitat d'aquesta setmana estarà per allà.
una combinació deliciosa de feina i plaer, que esperem que l'acompanyi el temps i puguin gaudir moltíssim d'aquests dies.
la setmana que ve, si tot va bé, ja estarà amb nosaltres i farem el programa ja més reconeixible.
Avui serà un programa eclèctic en el que he preparat diversos temes que espero que siguin del vostre interès.
Per començar, hem sentit una peça que forma part de la música del dia, en aquest cas.
és un fragment de l'inici del segon acte de l'òpera Don Giovanni, de Wolfgang Amadeus Mozart,
filmada per Josep Lósei el 1979 a Venècia.
La pel·lícula és de 173 minuts i és una petita meravella.
En aquest fragment hem pogut escoltar a Ruggero Raimondi en el paper de Don Giovanni,
a Joan McCarty com a comentador i a José Van Dam com a Liborello.
Josep Lósei va filmar, com he dit, una obra mestra, un clàssic,
que va més enllà de la reproducció de l'òpera filmada,
perquè Don Giovanni de Lósei és òpera servida en llenguatge cinematogràfic.
És a dir, no és agafar, entrar i acondicionar un palau de l'òpera i filmar.
No, no, no. Es va fer expressament amb excediors,
amb un disseny extraordinari en el que van intervindre tota una sèrie de tècnics
per cuidar qualsevol detall de la pel·lícula,
tant sigui estètic com sobretot artístic i musical, naturalment.
Lósei, de fermes conviccions esquerranes,
va dur el drama de Don Giovanni al seu terreny, la lluita de classes.
Ell era comunista, va tindre que desaparèixer dels Estats Units
amb la caixa de bruixes del senador McCarthy
i va tornar cap a Anglaterra
i allà va fer la resta de la seva carrera.
La pel·lícula queda palès des dels crèdits,
on es pot llegir una pintada en un mur
que és d'una cita d'Antoni Granxi
que traduït diu
El vell mor i el nou no pot néixer
i en aquest interregne es produeixen els més variats fenòmens morbosos.
És curiós aquesta cita perquè si ens aturem a pensar-la
una mica podem pensar que les coses es van repetint al llarg de la història
i aquesta situació tampoc sembli tan aliena
a situacions socials i polítiques que estem vivint en aquests moments.
Aquesta projecció única es va produir el dijous passat,
23 de maig del 24,
al Cinemes Verdes,
dintre de la programació d'una secció que es titula
Imprescindibles,
que és fruit de la col·laboració entre el Cinemes Verdi
i el Festival Castell de Perelada.
Aquí també, en altres moments de l'any,
com sabeu,
aquesta col·laboració
també hi participa el BCN Film Fest.
L'OCI, en aquesta ocasió,
es va servir d'un equip de grans especialistes.
El libreto, per exemple, és de Lorenzo de Ponte.
L'adaptació del libreto de Fran Salieri.
L'escenografia del gran Alexander Trauner.
La direcció de fotografia d'un col·laborador habitual de l'OCI,
Jerry Fischer,
gran director de fotografia.
L'Orquestra i Cors de l'Obre de París,
dirigits per Lorin Massell.
I entre els intèrpretes, què dir?
Ruggiero Raimondi, en el paper de don Giovanni,
John McCarty, com el comandador,
Eda Moser, com doña Ana,
Kirité Canagua, com doña Elvira,
Kenneth Riegel, com don Octavio,
José Van Dam, com Lee Porello,
Teresa Berganza, com Zerlina,
Malcolm King, amb el paper de Masetto,
Eric Atjaní,
que porta tota l'escenografia i control del ballet Nero,
que és un ballet que surt de meitat de pel·lícula
per Venècia,
amb gòndoles,
tots amb màscara típica del carnaval
i vestits absolutament de negre,
sense cantar,
és una escena impressionant,
amb boira al fons,
extraordinària.
I, per acabar,
Llabertín,
que és interpretat per Janine Reis.
Doncs Giovanni,
per si teniu interès en veure-la,
no sé si la podreu trobar
a botigues com ara 79,
allà al centre de Barcelona,
al carrer Tallers,
es va editar remasteritzat el 2008 amb DVD
i crec que a través d'Amazon
es pot trobar també amb Blu-ray.
Molt bé,
d'aquesta pel·lícula
que, ja com he comentat abans,
se'n va cap a tres hores,
la veritat és que mereixeria un programa
en exclusiu,
perquè reuneix ella
totes les vessants artístiques
i, a més a més,
les reuneix
amb el que és
el seu punt
més àlgid.
És extraordinària
en tots els conceptes,
una obra mestra
del cine
i un moment
molt inspirat
de la música.
Per tant,
algun dia,
potser,
la proposarem
per ocupar-nos d'ella
com a clàssic de la setmana,
però jo,
com que hi va haver
aquesta presentació
sobtada,
única
i concreta
que us he explicat
al Cinema Esverdi,
he cregut convenient
portar-la,
informar-la a través de la ràdio
perquè sabigueu
que hi ha la possibilitat
de poder conèixer
a través de Blu-ray
o de DVD
una obra extraordinària.
Bé,
per continuar
i canviant
totalment
de temàtica,
sempre per això
dintre del cinema,
es va acabar
la setmana passada
i hi va haver
lliurement de premis
del Festival de Cant
d'aquest any,
el 2024.
En primer lloc,
hi ha dues coses
que xoquen bastant.
Una
és que és un
festival
de castany
en el que es presentaven
a concurs
pel·lícules
de cineastes
molt reconeguts
i que es formen
part
notable,
si no sobressortint,
de la història
del cinema.
Em refereixo,
per exemple,
que teníem
Francis Ford Coppola
que presentava
Megalòpolis,
el seu últim treball,
Jorgos Lantimos
que presentava
Kings of Kindness,
David Cronenberg
amb els sudaris
d'Eix Ruts,
Paul Eixroder
amb O Canadà,
Paolo Sorrentino
amb Partenope
i Carlin Farget
en D-Substants.
de tots aquests
només van tindre
premis menors,
un va ser
Gers Plemens
com
millor
treball interpretatiu
a King of Kindness
de Jorgos Lantimos,
i l'altre
va ser
el millor guió
per Coralín
Enferjat
per D-Substants.
Tots els altres
no han tingut
cap premi.
I, a més a més,
sembla ser
que
ha estat un any
en què
crítica i públic
i jurat,
sobretot,
estan
bastant a una
amb el palmarès
que s'ha donat.
El palmarès
és
Palma d'Or
per una pel·lícula
que es titula
En hora
de Sean Baker
El gran premi
del jurat
per
All We
Imagine a Slide
de
Payal Rapadia
Premi del jurat
per Emilia Pérez
de Jacques Odiar
Millor direcció
per Miguel Gómez
per
Grand Tour
Millor interpretació
femenina
és per
tot l'equip
femení
quatre dones
d'Emilia Pérez
de Jacques Odiar
que són
Zoe Saldanya
Selena Gómez
Carla Sofía Gascón
i Adriana Paz
La millor interpretació
masculina
tal com hem dit
és per
Jess Plemons
per Quimnes
de Jorges Lantimos
El millor guió
com també hem dit
és per
Coralín Fajat
per
The Substance
El premi especial
del jurat
va ser adjudicat
The Seed
of the Sacred Fich
de
Mohamed
Rasul
i llavors
com sabeu
al Festival de Cants
hi ha altres seccions
en aquest cas
tenim
la quinzena
de cineastes
la setmana
de la crítica
que ha premiat
una pel·lícula espanyola
l'únic
llargmetratge
que es presentava
precisament
és
Volvereix
de Jonás Troeba
una pel·lícula
que ha rebut
molt bones crítiques
i que bé
esperem
he llegit
que segurament
s'estrenarà aquí
el mes d'agost
serà interessant
veure aquest últim treball
a l'octau
que ha fet
Jonás Troeba
El premi
Cure
Palm
de curtmetratges
ha estat també
per una
per una
directora
espanyola
Elena López
Riera
per
Les Núbies
del Sud
És a dir
que d'alguna manera
aquest any
ens ha tocat
si no
jo diria
que és
molt important
el de
quinzenes
realitzadors
de Jonás Troeba
i
Les Núbies
del Sur
com a
premi de curtmetratge
també és notable
perquè s'ha de tindre en compte
que
el Festival
de Canis
en realitat
ja és un premi
que seleccionin
per anar-hi
sinó
fixeu-vos-hi
la llista
que he llegit
de grans directors
que s'han presentat
i se'n van de vuit
hi ha altres premis
com
Encertent Regar
en el que
es va otorgar
el primer premi
a
Black Dog
de
Guan Hu
el premi del jurat
per
The Story
of
Suleiman
de
Boris
Lockhine
i la millor direcció
per
dues pel·lícules
de Dammet
de Roberto
Minervini
i
On Becoming
a Guinea Full
de Rogan
Unioni
La Càmera d'Or
aquest any
s'ha lliurat
a l'actriu
Emanuel Beard
Bé
una vegada més
passem a un altre tema
en aquest cas
us volíem informar
perquè
en fi
vosaltres sabeu
que
gairebé sempre
procuro
quan recomano cinema
si
hi ha coses
en cartellera
que no us acaben
de fer el pes
sempre us dic
que mireu
els diferents
mitjans
com és
Facebook
i Instagram
mireu la programació
de la Filmoteca
o bé directament
a internet
cada dilluns
hi ha la programació
de la setmana
en curs
i
per tant
sempre
aquesta recomanació
obeix
que les dues sales
de la Filmoteca
acostumen a fer
un conjunt
de programació
molt variat
en el que hi ha
present
passat
obres mestres
obres d'investigació
és a dir
per tots els gustos
però sempre a partir
d'un interès
i d'una qualitat
innegable
i
és parlant
de
la Filmoteca
de Catalunya
que hem de comentar
que
l'actual
director
que porta
12 anys
al càrrec
l'Esteve Rianbau
doncs
acaba
el seu
temps
d'activitat
a la Filmoteca
que jo crec
que
ho fa
deixant
un llistó
altíssim
l'acaba
als finals
del mes
de juny
i
el dia 1
de juliol
ja s'ha fet
el nomenament
sabeu que
la Filmoteca
de Catalunya
depèn de la Generalitat
llavors
bé
hi ha hagut
una
una
una
una sèrie
de propostes
i
finalment
hi ha hagut
un jurat
format per cinc
entesos
i persones
que formen
part uns
de
de
de cultura
i altres
de cinema
i
ha recaigut
la responsabilitat
que serà
per quatre anys
prorrogable
avui
amb
un home jove
Pablo
Laparra
Pérez
de 37 anys
llicenciat
en història
d'art
i doctor
en estudis
cinematogràfics
i culturals
per la Universitat
de Nova York
que prendrà
el càrrec
el dia
1
de
de
juliol
amb el seu currículum
figura també
entre
moltes col·laboracions
amb diversos mitjans
el de ser director
de cinema al dia
festival
de
de Sant Sebastià
com sabeu
Bé
aquesta
és una notícia
que creiem
que
teníem
que donar
perquè
som un programa
de simne
estem
ubicats
a l'àrea
d'influència
de la Filmoteca
de Catalunya
i llavors
calgui dir-ho
per informació
de tots els nostres
oients
ara
entrarem a parlar
de
algunes pel·lícules
una pel·lícula
d'entrada
dir-vos
que
aquesta setmana
hem estat
tenint
una entrevista
amb el director
de Segundo Premio
Isaac Ila Cuesta
que l'ha codirigit
a
Pol Rodríguez
també amb ell
i hem tingut
l'oportunitat
d'entrevistar-nos
l'entrevista
la passarem
molt probablement
la setmana que ve
el dimarts
en el que
farem
per una banda
la emissió
d'aquesta conversa
amb l'Isaqui
que vam tindre
l'Anastasi i jo
i després
segurament
farem
un comentari
els dos
extens
sobre la pel·lícula
que ja des d'ara
perquè es va estrenar
aquest passat divendres
us dic
que és
de lo millor
que ofereix
en aquest moment
la cartellera
és una pel·lícula
extraordinària
una pel·lícula
sobre l'amor
una pel·lícula
poètica
una pel·lícula
sobre
procés creatiu
és a dir
reuneix
però bueno
no vull entrar
ara en vés
amb ella
l'únic que volia
era anunciar
la programació
que dedicarem
el dimarts que ve
amb ella
i a l'entrevista
amb l'Isaqui
i després
fer-vos
apuntar
la recomanació
total
per part de l'equip
de Cinema Sense Condicions
perquè
aneu a veure-la
i gaudir-la
molt bé
entre
les pel·lícules
que he escollit
per avui
n'hi ha una
que ja fa
dues setmanes
o dues setmanes i mitja
que està en cartellera
que és
l'última pel·lícula
que ha fet
ha produït
ha dirigit
ha fet el guió
i actua també
Vigo Mortensen
es tracta
de
Hasta el fin del mundo
amb aquesta pel·lícula
passa com en moltes
que
el que
la persona
o l'ens
que posa
els títols
en castellà
de vegades
no
no
no entenem
massa bé
per on va la cosa
i pot haver
a la millor
interessos
perquè hi ha
ja potser
títols
que venen
més que altres
però
en aquest cas
jo diria
que el títol original
és important
perquè té
que veure
amb la pel·lícula
el títol original
és de
Death
Don Hart
que podríem traduir
com
els morts
no fan mal
o potser
també
els morts
no
no senten
dolor
algo així
aniria la cosa
per aquí
aquesta pel·lícula
té una durada
de
129 minuts
és de
una producció
de diversos països
però
bàsicament
Estats Units
és del
2023
la fotografia
és de
Marcel
Siskin
mira
ho tinc aquí
es va estrenar
el dia 10 de maig
amb sales comercials
i els intèrprets
són
com he dit
Vigo Mortensen
en el paper
de Holger
Holger Olsen
ell
és
la pel·lícula
és una pel·lícula
de l'oeste
ell
és
un home
que
ha tingut
una vida
bueno
després ho comentarem
es diu
Holger Olsen
ella
és
Vicky Cripps
en el paper
de Vivian
Garrett
Dillahun
que és
un renxer
Lance
Harrison
Danny Houston
que és
l'alcalde
i
Soli
MacLeod
que és
Weston
el fill
psicòpata
del renxer
una mica
tall
de sinopsi
podríem dir
que
Holder Olsen
el personatge
interpretat
per
Vigo Mortensen
és d'origen
danès
coneix
Vivian
Lecudi
una
franco-canadenca
dona culta
ell
és
exmilitar
que ara
fa de fuster
el seu ofici
actual
es coneixen
s'enamoren
i tot apunta
que s'establirà
en un lloc
tranquil
a prop del poble
la vida
porta sorpreses
i
en aquest cas
esclat de la guerra
i ell
de nou
per part
de l'estat
de la unió
es presenten
uns soldats
en què
fan
recerca
de gent
que es vulgui
apuntar
ofereixen uns diners
manutenció
etc.
i ell
de nou
sent
que
té
d'ajudar
la seva pàtria
i s'apunta
amb els unionistes
i
automàticament
ella queda
sola
en un lloc
on no hi manquen
els parells
un rancher
poderós
que domina
el poble
el seu fill
psicòpata
i faldiller
l'alcalde
el servei
del poderós
com habitualment
de la tranquil·litat
al drama
i a la tragèdia
en una història
que es barreja
bastant
amb bastant
encert
l'amor
l'honor
i la capacitat
de superar
adversitats
aquest trànsit
de la tranquil·litat
al drama
i fins a arribar
a la tragèdia
es produeix
dintre
d'una
narració
pausada
la pel·lícula
que dura
més de dues hores
i està explicada
des del present
cap al passat
però amb atenció
al futur
que
d'alguna manera
des del principi
ja
se'ns ha
albirat
el treball
de Vicky Cripps
la protagonista
la verdadera protagonista
perquè
aquí
hi ha
un dels encerts
del director
de Viggo Mortensen
i és que
ell
a partir
d'una hora
de pel·lícula
se'n va
a la guerra
el seu personatge
i ell
també
desapareix
de la pantalla
durant
una bona
estona
podríem dir
mitja hora
o tres quarts
l'estona
per tant
per tant
Vicky Cripps
el seu personatge
viviant
es manté
tota la pel·lícula
com a protagonista
està
extraordinària
i podríem dir
que situa
ella sola
la pel·lícula
en un nevell
per sobre
el notable
sí que és veritat
que en la pel·lícula
es detecten
alguns llocs comuns
dels westerns
com
alguna referència
que pot recordar
a Ford
a Nicola Rai
i fins i tot
a Clint Eastwood
la pel·lícula
és un
un cant
el paper
de la dona
però
aquesta vegada
jo crec
que
val la pena
fixar-se
en que
així com
moltes vegades
el paper
exceptuant
alguns
alguns casos
com és per exemple
la que hem citat
quan hem citat
a Nicola Rai
em referia
naturalment
a Johnny Guitart
quan
Johnny Guitart
era un altre paper
de dona
realment
colpidor
complet
amb una estructura
narrativa
que encaixava
sense estar forçat
i aquí
ens passa el mateix
és a dir
trobem
el paper
d'una
dona
que
té
recursos
tan intel·lectuals
com
físics
com
valor
per viure
en un món
d'homes
i
realment
la pel·lícula
passa
com hem dit
per situacions
dramàtiques
però
jo diria que
el treball
de
Mortensen
és en aquest sentit
un treball
de reivindicació
del personatge
femení
que en aquest sentit
podria
també
coincidir
en Clint Eastwood
i la seva
el seu
paper que li dona
a la dona
a Simperdon
per exemple
també
dintre del que és
el western
el passat i el present
s'alternen
continuament
amb un estil
narratiu
que és distància
del clàssic western
és a dir
aquí
hi ha
un repòs
visual
hi ha
alguns llocs
com he dit
comuns
i
també
incidir
en que
fins al fi
del món
que és
el títol
original
no
dona
la mesura
del que sí
que ens diu
els morts
no fan mal
o no senten mal
que seria
el títol
original
en un moment
de la pel·lícula
el fill d'ella
li pregunta
al pare
ell
després de matar
un ocell
si el cadàver
de l'animal
pateix
i és que
tot el seu camí
al llarg
del metratge
aquest western
trist
perquè hi ha
molt dolor
ens recorda
en tot moment
que els morts
fan mal
la pel·lícula
s'inicia
amb un somni
de la protagonista
ella coneix
la història
de la
dama d'Orleans
de Juana
d'Arco
i en la seva
infantesa
perduda
pel bosc
veu
dintre del somni
l'assassinat
del seu pare
i a partir
de si
la pel·lícula
dibuixa
alguns
aconteixements
que marcaran
el trist destí
de tots els personatges
en els referents
es detecta
una certa
melancolia
però
amb contenció
és a dir
l'aplica
en tot moment
manté
un to
que
ja sigui
potser
per l'ús
del color
la fotografia
és extraordinària
ja sigui
per
la
qualitat
que tenen
interpretativa
dels personatges
amb els seus papers
que ens els fan
entrar dintre de la història
i vir-la
des de dintre
ja dic
dintre
d'aquesta
melancolia
hi ha una contenció
que fa
circular la pel·lícula
per
per una
naturalitat
que
ens convenc
en tot moment
una variant
loable
per a
Diego Mortensen
la construcció
del rol
que interpreta
Vicky Kribs
és que
sempre
ella
s'aixeca
com he dit abans
en gran valor
i dignitat
i això
sens dubte
contribueix
a l'ofici
d'ella
el seu treball
lletoral
que és capaç
de bordar
com l'hem vist
en moltíssimes altres
pel·lícules
qualsevol paper
que li posin
Mortensen
narra el western
des d'un respecte
per la
història
i pel gènere
la trama
discorreix
per molts llocs comuns
dels grans westerns
és a dir
hi ha trossos a cavall
hi ha desafiaments
hi ha puntual violència
hi ha l'opressor
hi ha l'oprimit
la víctima
el covard
el noble
de sentiments
etc.
tot una sèrie
d'arquetips
que trobem
en les pel·lícules
de l'est
però aquí
Mortensen
aporta una variant
com hem dit abans
que és la construcció
de
l'entorn
que dona
el substrat
a la pel·lícula
una construcció
que agafa
algunes parcel·les
d'altres westerns
i que les incorpora
a una peça
que neix
d'un guió
molt personal
i molt treballat
en fi
hasta el fin
del mundo
és la representació
de
des de la nostàlgia
del present
que es construeix
a través
d'un drama trist
però amb elements romàntics
que
finalment
l'omplen de llum
el final
de la pel·lícula
és
extraordinari
no el revelarem
aquí
per no
fer
spoiler
però
sí que
penso que
és un dels seus
valors
més importants
tota la pel·lícula
per això
per nosaltres
és d'un notable
molt bé
ara
parlem
d'una pel·lícula
però
abans
us posarem
un tema
que és
de la seva banda sonora
aquí
canviem radicalment
de tema
i ens anem
passem de l'oest
a una pel·lícula
de terror
a una pel·lícula
i ens anem
a una pel·lícula
de terror
a una pel·lícula
i ens anem
a la pel·lícula
de terr·lícula
de terr·lícula
de terr·lícula
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Un terror que, per situar-nos, jo diria que la setmana passada fèiem referència a la mort de Roger Corman,
el gran director i productor que va fer un centenar de pel·lícules i em va produir unes 400.
I aquest, doncs, seria una mica un paradigma del cinema bé de terror, però compte, de tant en tant, entre la immensitat de productes que ens arriben,
que estan supeditats, diguéssim, al cànon del que és el terror, costa de trobar algun producte que s'elebi d'una forma extraordinària,
i aquest és el cas.
Estem parlant de Late Night with the Devil.
Aquesta pel·lícula és del 2023, australiana, s'ha estrenat aquest cap de setmana.
és una pel·lícula que està escrita i dirigida pels germans Colin i Cameron Cairns.
Aquests germans, és la seva tercera pel·lícula, primer van fer un curtmetratge,
i sempre han estat tocant el tema del terror, però de llarg aquí fan la seva pel·lícula més reixida.
Està protagonitzada per David Desmaltxian, que fa una interpretació fabulosa.
I secundat, perquè la pel·lícula és bastant coral,
ell sobressurt, naturalment, com a protagonista, per això el destaco,
i, a més a més, és el fil conductor de la pel·lícula
i un personatge que té una quantitat de matisos extraordinària,
està secundat, dic, per la Laura Gordon,
Ian Bliss, Ingrid Torelli i Georgina Hais.
La pel·lícula toca el tema del terror, podríem dir, sobrenatural.
Incorpora material de documentals,
però, bàsicament, i com diu el títol,
és un late night, un show de...
un late show, no?
Resulta que el protagonista
és el conductor d'un programa de nit
que ha perdut audiència.
Estem en 1977.
La recreació d'aquell temps és extraordinària,
extraordinàriament fidel al que nosaltres recordem.
i, com us deia, aquest conductor de programa
ha caigut a les audiències
i llavors està preparant un programa
molt especial
per la nit de Halloween de 1977.
En directe i per televisió
ell agafa i convoca
la col·laboració en directe
d'una mèdium,
estafadors,
una nena posseïda,
parapsicòlegs,
sessions d'himpnosis aplicades en directe,
En fi,
per incrementar l'audiència
ell proposa
fer un experiment
amb una noia
en què serà
posseïda pel diable
en el programa,
en directe,
i sense talls.
això provoca
que la pel·lícula
es mantingui sempre,
et mantingui a l'espectador
amb tensió
i amb un creixent
que va superant
barreres,
és a dir,
és una carreria d'obstacles
que els està
cada vegada saltant,
cada vegada l'obstacle
està més elevat
i cada vegada
el salt de la pel·lícula
és més impressionant
fins a arribar
a un final
que naturalment
no comentaré
però que és
un dels millors
finals
de pel·lícules
de terror
que he vist últimament.
Per una altra banda,
la pel·lícula
no deixa de ser
ambientada
en 1979,
com he dit abans,
és curiós
com és
de reconeixer
la manipulació
que els mitjans
de comunicació
a través
de la televisió
i els seus conductors
també
fan
una manipulació
profunda
sobre
una bona part
de l'audiència.
Llavors,
en aquest sentit,
és una pel·lícula
que no
no es pot descartar
com una pel·lícula
de denúncia
tot i que
fonamentalment,
ell,
els germans
Colin i Cameron Cairnes,
el que
pretenen
i aconsegueixen
sobradament
és
ser fidels
al cinema
de terror.
Construeixen
un final
que,
ja veureu,
és delirant.
moltes vegades
en cinema
de terror
els finals
són
atropellats.
Aquí
forma part
d'aquest
creixent
que us he estat
explicant
i
apoiar
tot això
amb aquesta música
inquietant
que heu sentit
que és de Glenn Richards
i una fotografia
que recrea
els tons
torrats
de l'època
i també
un cert
ambient
del
plató
així una mica
quits
dels anys
finals dels 70.
Aquesta fotografia
està dirigida
per Matthew Temple
formen
en conjunt
una pel·lícula
que us recomano
perquè penso
que
és del millor
que es pot veure
i si sou
aficionats
al bon cinema
us pot interessar
i si a més a més
teniu debilitat
pel cinema
de terror
llavors jo diria
que és una pel·lícula
d'obligada
visió.
La teniu
amb cinemes
la projecten
està programada
amb diversos
cinemes comercials
i repeteixo
el títol
és
Late Night
with the Devil
no se la perdeu
molt bé
estem avançant
amb el programa
i ara
dintre
ja sabeu
que
a cinema
sense condicions
parlem
de cinema
però
com diu
el programa
no tenim
condicions
i en aquest cas
em sembla
oportú
fer una referència
a una
exposició
és a dir
ens posarem
cap al món
de l'art
i
per
introduir-nos-hi
aquesta exposició
es va inaugurar
la setmana passada
al Museu
d'Història
de Catalunya
és una
retrospectiva
i del pintor
Joan Pere
Viladecans
l'exposició
es titula
Viladecans
Cartells
i estarà
present
visitable
des del
16 de maig
a l'1 de setembre
d'aquest any
repeteixo
al Museu
d'Història
de Catalunya
i ara
per introduir-nos
el cantant
Raimon
va fer
una cançó
dedicada
a Joan Pere
Viladecans
que es diu
Com una mà
i
tot seguit
us la posem
Com una mà
la vida estesa
la vida estesa
al teu davant
a tu es lliurava
sense malícia
tot aquell temps
t'havia fet
com una mà
la vida estesa
et cap
busaves
de ple
t'urgent
enmig
dels altres
i xop
de món
et veies
viu
20 anys
de temps
que són
no res
diuen els savis
i aquella mà
ha anat
tancant-se
molt lentament
però
obstinada
retruny
ben fort
allò
que abans
em deien
ànima
creure
no vol
el que
el teu cos
avui constata
és
exasperada
i airada
no és
resigna
l'esclat potent
d'aquesta vida
segura
segura està
segura està
bé
raïmon
va fer
una poesia
extraordinària
amb aquesta
d'aquesta
descripció
tan
personal
i tan
complerta
d'un
Viladecans
jove
en ple
fulgor
creatiu
no sé
personalment
porta molts records
soc amic
del pintor
des de fa
50 anys
des d'una exposició
que va fer
a la sala
Gaspar
l'any 69
que ens vam conèixer
i mantenim
aquesta amistat
que ha estat
plena
de moments
extraordinaris
de llargues
converses
Viladecans
és pintor
però
és molt més
Viladecans
és també
gravador
litògraf
cartellista
il·lustrador
de llibres
és
gran
lector
un amant
de la literatura
sense
límits
però seleccionant
el que llegeix
naturalment
és un amant
també
i bon lector
de poesia
i
també
té
i ha tingut
sempre
un
gran interès
per la música
i també
conrea
i ha tret
molt
del que hi ha
amb la seva obra
ho ha agafat
del seu
amor
i dedicació
a l'observació
de la natura
tant
tant
la vegetal
com l'animal
ell
crec
em deia
que des de
des de
molt
per dir
quan estava
al col·legi
ja
anava al museu
d'història natural
per
aprendre
precisament
a punts del natural
hi ha una cosa
que
algun dia
seria impressionant
de veure
i és
la quantitat
de llibretes
d'apunts
que
el Joan Pere
Viladecans
ha anat omplint
al llarg
de la seva vida
perquè en realitat
ell
tot i que va
començar
a exposar
em sembla
que la seva
primera exposició
és de 1966
però
sempre
comentava
que quan
els altres nens
anaven a jugar
a pilota
ell
es posava
a dibuixar
és a dir
que
tota la seva
vida
ha estat
dirigida
diguéssim
per aquest impuls
per creatiu
per fer
de lo que és
sentiments
poesia
visions
somnis
realitats
fer-ne art
i ho ha aconseguit
realment
d'una forma
personal
i extraordinària
el seu llenguatge
expressiu
que incorpora
objectes
símbols
formes geomètriques
fórmules
algebraiques
la natura
com he dit
abans
present
en flors
en fulles
el món animal
la sensibilitat
per l'ecologia
sempre
ha estat
un interès
remarcable
en ell
i
aquesta
mostra
la que
podem veure
ara
de cartells
que
per cert
és
comissariada
per Julià Guillemont
i
tenim
que dir
que
és extraordinari
el treball
que s'ha fet
perquè
és una mostra
que
entra
pels ulls
com
totes les obres
del
Villadecans
et convida
a la reflexió
i
a més a més
et dona
la forma
en què està
en què està
dissenyada
tots els diferents
les diferents sales
d'exposició
et dona
la pausa
necessària
per anar
absorbint
perquè clar
s'ha de tindre en compte
que aquí
tenim
més de mig
segle
d'evolució
i
lògicament
amb aquesta
exposició
està
es fa
palès
tot
a l'arc
de creatiu
que ha ocupat
aquest
més de mig
segle
de creació
de Joan Pere
Viladecans
aquesta
mostra
com he dit
està
principalment
dedicada
a la seva vessant
com a cartellista
abarca
treballs
que van
des de finals
dels anys 60
del segle XX
com el cartell
de la pel·lícula
de
Nocturn 29
de Pere Portavella
que és de 1969
i arriba
fins
precisament
ara
ara
perquè
el cartell
d'aquesta exposició
Viladecans Cartells
també l'ha fet ell
naturalment
és a dir
que
el que us deia
aquest arc
creatiu
té
l'inici
amb l'inici
dels primers cartells
d'ell
i
arriba
fins a
fins a aquest moment
bé
aquí podem veure
i conèixer
els seus treballs
com a il·lustrador
de llibres
també
que complementen
l'exposició
Viladecans
com he dit abans
és un gran lector
sensible
a diverses gèneres
literaris
ha posat imatge
a la poesia
d'Espriu
a la poesia
de Miquel Martí Pol
les cobertes
de la col·lecció
de la poesia
de llibres
del Mall
són totes
d'ell
ha imaginat
amb el seu llenguatge
el misteri
i la intensitat
narrativa
dels contes
d'Egalar
en Pol
en el que
ha editat
dos llibres
extraordinaris
amb un recull
de les narracions
curtes
en fi
l'àmbit de col·laboració
de l'artista
és molt ampli
i això es fa palès
en cartells
de promoció
o difusió
d'obres d'art
de discos
ha fet
discos
de Pi de la Serra
de l'artista
de l'artista
d'obres de Montlló
ha treballat
i ha participat
en events
culturals
fent el cartell
difusió
de llibres
difusió
de música
d'obres
de teatre
fins i tot
la medicina
ha estat objecte
del seu interès
en fi
és un autor
molt
eclètic
proper
sensible
que sempre
ha defensat
com he dit abans
també
en assemble de passada
iniciatives
que promoguin
el respecte
per la terra
i l'ecologia
igualment
també
és una persona
de profundes
conviccions
tan socials
com
com
ètiques
i jo crec
que dintre
del seu
codi
de comportament
i de treball
ha estat
el que diríem
és
una persona
d'una sola peça
que
no
s'ha
deixat
d'obligar
per cans
de sirena
que
ha seguit
una trajectòria
en la que
a través
dels seus
coneixements
i de la seva
evolució
també
cultural
ha fet
créixer
i de quina manera
trencant
en diferents
etapes
en què
unes
ha sigut
més important
per exemple
l'homateric
amb altres
hi ha hagut
una eclosió
de color
finalment
hi ha hagut
un retorn
al que
passant
de
el que és
una abstracció
a el que
ja és
netament
sempre
hi ha hagut
amb ell
el dubte
perquè
ha incorporat
moltes vegades
elements
naturals
i per tant
ja
si hi ha
elements naturals
ja no es pot parlar
d'abstracció
però
darrerament
li ha donat
una importància
al cos humà
com he dit abans
també
sempre ha tingut
una sensibilitat
notable
i coneixements
de medicina
i
l'aplicat
és curiós
com
un bon
porcentatge
de
de gent
que té obra
de col·leccionistes
de Viladecans
són
precisament
gent
que ha estat
dintre
i és
dintre del món
de la medicina
bé
hi ha una altra cosa
que voldria destacar
molt
i és que
per donar
una mida
d'aquí
estem parlant
la seva obra
està
en
moltes
llocs
institucionals
està
en
ajuntaments
està
a la Generalitat
però
hi ha
una cosa
que em sembla
a mi
molt
rellevant
i que pot donar
la mesura
de qui és
Joan Pere
Viladecans
i és que
d'ell
han parlat
i han escrit
gent com
Joan Miró
Salvador Espriu
Alexandre
Sirici
Pellicer
Manuel Vázquez
Mondalbán
Joan Eduard
Sirlot
Lourdes
Sirlot
Roland Ben-Ros
Antonio Gala
Sebastià Serrano
i en fi
aquests són
alguns
que recordo
perquè tinc
de tots
llibres
o bé
escrits
que han fet
sobre el pintor
que jo crec
que donen
una mica
la mida
de
de qui és
i què podeu trobar
si aneu a visitar
aquesta exposició
una exposició
que
ja veureu
estèticament
és impecable
i
a nivell
de
de cartells
i d'informació
és molt precisa
i donen
una nota
del que és
la seva
evolució
amb el temps
des dels seus
inicis
ell va exposar
com he dit abans
per primera vegada
a la sala
que es fa
el 1969
al llarg
de la dècada
del 70
va simplificar
com es diu
en un
dels cartells
de l'exposició
el seu llenguatge
la seva
obra
la seva obra
s'organitza
seguint uns esquemes
constructius
elementals
que integren
símbols
paraules
lletres
com també
he comentat
als anys 80
intensifica
o eleva
la seva
escala cromàtica
introdueix
més colors
tot això
podria ser
jo crec
degut
a visites
que feia
en un riu
de
Lleida
en un entorn
que
era
d'una
natura
molt
gromàtica