Cinema sense condicions
Hola, bona tarda. Cinema sense condicions, un altre dia, un altre dimarts, amb tots vosaltres.
Avui és l'últim programa de la temporada. Tornarem un cop passades les vacances.
I tenim amb nosaltres a Pepe Mengol. Hola, bona tarda.
I a Paul Diggler. Hola, bona tarda.
A més a més de la tertúlia, el comandament dels...
Les sombres.
De les màquines que fan que puguem arribar a tots vosaltres.
Avui tenim un programa que ha tingut moltes baixes per motius sanitaris.
La logística també ha patit d'aquestes baixes.
I aleshores nosaltres farem un repàs a la cartellera que hi ha de cara a l'estiu
perquè pugueu veure pel·lícules interessants.
I abans parlarem de les pel·lícules que hem vist.
En Paul ha dit que en tenia dues.
Sí, un parell. Una sí que és d'estrena, l'altra ja fa un anyet, però...
Però que comença jo?
Sí, sí.
Bé, són una mica diferents, eh? Ja us he dit abans.
Millor, la varietat està al gust.
Mira, fa un any és Destroyer, una mujer herida.
No sé si el subtítol és una traducció o és que...
Ara no ho sé si ve de l'original també.
No crec.
No crec, no? O sigui, és el títol espanyol.
Sí, el títol original és Destroyer i prou.
Doncs és una pel·lícula on la protagonista és Nicole Kidman,
si és que la pots reconèixer, perquè realment està molt canviada, molt.
i, bueno, ja fa una hora el nom, jo crec, de la pel·li,
perquè és una dona destruïda per...
Clar, la història és una mica complexa.
Potser el tema és el gènere que toca, no?,
que és aquest thriller mig policíac, mig tot,
mig de drogues, mig de quasi secta, mig de...
Bueno, és un pupurrí.
I familiar.
I familiar.
Sí, però és un... Clar, familiar, però des d'un punt de vista...
Problemes en la família i això, no?, també.
Sí, hi ha una espècie d'atonant familiar, però...
Una madre coraje.
Sí, sí, sí, total.
Però clar, portava un extrem.
A veure, ara ja ha sortit la veu dissonante,
perquè realment a tu, Pep, dius que no et va agradar, no?, aquesta pel·lícula?
Gens.
Gens, bueno.
A veure, jo trobo...
No et dic que sigui una meravella, meravella, eh?
Té qualitats, eh?
Amb la meva opinió té qualitats.
Exacte.
Jo també crec que és una pel·lícula que, hòstia, a mi em va sobtar,
potser perquè no m'esperava una pel·lícula prou, entre cometes, eh?,
prou complexa més enllà de la trama.
És a dir, la trama és una, però després també hi ha la forma de la pel·lícula, no?
Tampoc donaré molts espòilers, però hi ha una...
El que és l'estructura narrativa no és la que estem acostumats.
No és convencional.
No és convencional, no?
I potser quan te n'adones ja és tard, en el sentit de ja...
Hòstia, jo el que he vist fins ara, no?
És com un d'aquests moments...
Ja estàs ficat i...
Ja estàs posat, exacte.
Però a mi em va entrar bé.
Jo entenc que potser hi ha gent que digui, hòstia, m'heu pres el pèl, no?
Potser d'alguna forma.
Però com a pel·lícula, jo trobo que és una bastant bona pel·lícula,
però jo us penso, és de l'any 2018, que crec que es va estrenar cap al juny.
És una pel·lícula que no va apostar, o sigui, no va anar a Òscars, aquesta pel·lícula.
Home!
Home, no, perdona, però a mi...
Òscar a què?
Per mi nominada actriu podria estar...
Potser la resta no, eh?
Però la nominada d'actriu...
Jo penso que l'esforç de la Nicole Kidman, en el fons, en fer dos papers,
i un d'ells...
Bueno, l'abans i el després, per dir-ho així.
Sí, sí, d'acord, però són dos papers, perquè en un apareix tal com és ella, diguéssim,
potser més rejuvenida, però en l'altre apareix amb la cara absolutament destrossada, no?
Vull dir, com diu el títol de la pel·lícula, i això és un d'aquests girs que els actors intenten,
per guanyar un Òscar, precisament, perquè moltes vegades es guanya un Òscar per tenir una malaltia,
o per tenir una disfunció, o per estar malalt, o per, no sé, com en aquest cas, tenir la cara cremada,
o una cosa d'aquestes, no?
Jo penso que la idea anava per aquí, almenys pel que fa la Nicole Kidman.
No, a veure, jo crec que sí que són apostes d'aquestes que fan actors, que probablement, jo no ho he vist,
però probablement quan són produccions així que l'actor ha de modificar-se molt,
l'hem vist molt el Christian Bale, no?, modificant-se el Maquinista, a Vice, aquesta última, no?, a moltes així.
I el Robert De Niro a la seva època.
També, però jo crec que es converteixen, en certa manera, també amb productors executius o associats,
des del punt de vista que són pel·lícules que interessa que es vegi una faceta nova teva com a actor,
que potser també és una... amb potència.
Aquí no ho desconec, eh?, si Nicole Kidman va donar algun diner, a part de...
Jo penso que la jugada era aquesta.
Sí, però m'estranya.
Sembla que la pel·lícula no va caure en gràcia.
Hòstia, no sé, jo trobo que és una d'aquestes pel·lícules curioses,
o sigui, cada setmana ja s'estrenen thrillers i trobo que quan un,
encara que no sigui el gran thriller, però quan s'estrenen un que mitjanament pot ser una mica diferent,
i de lo mateix dic en el terror, eh?, el terror és dels gènes més ja esclavitzats, no?,
i quan veus alguna cosa potser que es despunti, no dic que despunti molt,
però que surt de la mitja, doncs, bueno, doncs és destacable.
A mi és una pel·lícula que em va interessar, sí que la vaig veure per Movistar Plus,
i mira, la vaig a la casa, vull dir, imagino també que potser el cine,
l'experiència és també diferent, perquè, hòstia, li foten canya a aquesta pel·lícula,
però jo la recomano totalment, eh?, o sigui, per mi és una d'aquestes pel·lis bastant interessants.
Jo la vaig trobar entretinguda, vull dir, no, una pel·lícula molt correcta i que valia la pena de veure i prou.
Sí, sí.
I vaja, vull dir, això ja és molt tal com està la cosa.
Clar, sí, sí.
I res, doncs, en contrapartida, Toy Story 4, que és com que ve molt al cas ara després de Destroyer,
i aquesta sí que és d'estrena, jo per mi és, o sigui, probablement la primera part és la que m'agrada més
però des d'un punt de vista obvi, no?, perquè és la primera que vam fer de la saga
i crec que és la que va trencat molts motges, però és que aquesta, la 4, jo crec que n'ha trencat molts més
des d'un punt de vista tan formal com de l'història i això, com de, inclús de la trama, dels personatges,
hi ha molts girs, no crec que la veieu, però respecte a tota la saga jo crec que és una aposta bastant forta que han fet.
I a més, cada cop te'n deixen més a fer pel·lícules pensant en els adults també que aniran,
que això jo crec que és del més important que té Pixar, bé, també Disney, no?,
però Pixar és el que s'ha mantingut sempre fent pel·lícules que tant et pots portar el criu com pots anar tu, no?, diguéssim,
i aquí, ja no per humor, perquè també hi ha moltes bromes d'aquestes, entre cometes, adultes, no?,
que els nens potser no enganxarien, però inclús hi ha moments de, el que es coneix com anagnòrisi, no?,
però anagnòrisi des del punt de vista de les joguines coneixent-se, elles mateixes identificant-se com a joguines,
i aquest punt quasi, no?, metafísic de l'ànima, i aquí ho exploten molt,
i és molt curiós perquè penses, vigileu, que esteu jugant amb foc en el bon sentit,
però esteu jugant amb foc de, si les joguines se n'adonen completament que no són humans,
sinó que són joguines però amb consciència, aquí esteu, no?,
és com esteu aixecant la catifa d'allò d'aquí tenim el...
O sigui, arribar al punt que les joguines se n'adonin de, hòstia, però com pot ser que puguem parlar
i que puguem pensar, hòstia, què passarà amb la cinquena part de tota la història aquí, saps?
O sigui, et van cap aquí? Van cap a l'autoconeixement de la joguina i seran com uns nihilistes?
Potser amb les tres anteriors, jo no sé, no n'hi he vist cap, ni no...
Són interessants, eh?
Aquestes sèries m'agafen una mica fora de joc, però potser en les tres primeres pel·lícules
ja havien tocat tota una varietat de temes i potser només els hi quedava aquest recurs, no?
És una hipòtesi que faig jo.
És curiós perquè Pixar ha passat per moltes fases, no? Ha passat des dels inicis...
Bé, no sé, però sempre s'han fet aquestes preguntes de què passaria si, per exemple, els animals tinguessin sentiments, no?
I pensessin. Què passaria si les joguines tinguessin sentiments?
Després van fer què passaria si els sentiments tinguessin sentiments, que és el d'Inside Out.
És com, han anat entrant i ara l'any que ve es veu que faran Soul, o sigui, com ànima, que és una pel·lícula que jo crec que ja han entrat, ja ha passat dels sentiments i ara van una recerca potser més espiritual, inclús de...
Bé, no ho sé. Però és curiós perquè...
Amb els sentiments hi entren també les emocions?
Sí, volia dir emocions, doncs, potser. Sí, sí. Emocions, emocions.
No, perquè...
Inside Out és emocions.
Per mi el que es porta ara és l'emoció, vull dir, molt per sobre del raonament i fins i tot dels sentiments, no? Vull dir, la paraula clau en l'espectacle cinematogràfic és emoció, no?
Vull dir, van a buscar l'emoció de l'espectador. I no només en l'aspecte cinematogràfic, no?
Vull dir, podríem dir que en la música també passa el mateix i en el teatre, etcètera, no?
Però vull dir, avui dia la consigna és l'emoció, no?
Però en sentit quin, dramàtic o...?
Sí, sí, de... provocar l'emoció a l'espectador.
Aviam, Pixar...
Més que no provocar-li un desig de raonament o tal, vull dir...
Es val la llagrimeta, no?
Sí, home, a veure, comparat... A veure, jo no ho compararia, per exemple, Toy Story amb Coco,
que amb Coco jo crec que sí que va anar a buscar molt aquesta llagrimeta.
Oh, i tant.
Jo crec que Toy Story és més... Potser és més acadèmic des del punt de vista que és l'animació de Pixar,
típica i tòpica, però com que ja tenen aquesta base, ja sabem...
Vosaltres, espectadors, ja sabeu com som, doncs anem a jugar una mica.
I jo crec que Toy Story, la quarta entrega, juga.
Jo crec que juga bastant amb l'espectador, perquè inclús el final és bastant inesperat des del punt de vista
del que estem acostumats a l'animació, que sempre és el que seria un happy ending, no?
Que no dic que no ho sigui, eh? No faré espòilers de cap forma, perquè em sembla molt original el final que han fet,
però és un final que no t'esperes en una... i sobretot en una saga de pel·lícules d'animació infantil,
perquè no deixa de ser una animació infantil, tot i que tinguin tractint molts temes que són molt interessants,
inclús, no et dic que ho tractin així, és molt indirecte, però, per exemple, el personatge, un dels copprotagonistes,
que és una nina que a la tercera part va deixar com la saga, o es va apartar,
i aquí torna, i torna amb molta potència, però potència des del punt de vista,
és una joguina que s'ha perdut i ha tornat forta, perquè és com, m'explico,
és com si hagués marxat de casa i s'ha buscat la vida.
I quan torna és curiós, perquè és un personatge que és molt dur, és molt fort,
i és el que porta el personatge per on vol, no?
Llavors, és una visió, ara que es parla molt, no?, d'aquest del feminisme en el cinema
i dels moviments aquests, no?, aquí és molt curiós perquè sense ser forçat
han creat realment un personatge que és molt, molt potent.
Bueno, per mi, eh? O sigui, tu el veies i dius, allò, sense cap mena d'apretar,
de dir, aquest és el personatge que volíem plantejar, no?, que això, per exemple, inclús,
a la vessant de Disney, que ara han agafat, van comprar Marvel,
que són aquestes superherois, doncs, quan van agafar i van fer,
de la mateixa manera que havia fet DC Wonder Woman,
van fer Capitana Marvel sense cap mena de sentit.
I li van intentar donar un sentit més, potser,
des del punt de vista aquest, feminista, per dir-ho així,
però buit, no?
Llavors, Pixar, aquí, en Toy Story 4, jo crec que ho agafen molt bé.
Llavors, com a pel·lícula, com a saga d'infantil,
que vegis un personatge així és molt interessant,
perquè, a més, que des d'un adult tampoc et balli massa, no?
O sigui, dius, vale, doncs, és interessant.
Llavors, jo com a pel·lícula, bueno, aquesta sí, la recomano totalment.
Sí, home, òbviament, hauríeu d'haver vist les anteriors,
però inclús hi ha un punt a l'inici que fan una mena de reflexió...
De resum.
Sí, un resum que és quasi a la tercera, però no massa, eh?
Però, home, però millor.
No, se suposa que el que va a veure la quarta és que les ha vist totes.
O l'han arrossegat.
Perquè, vaja, ha tingut prou oportunitats de veure-les totes tres i tot això.
Em resulta curiós això que deies,
que un personatge surt de la tercera pel·lícula
i llavors torna a entrar a la quarta
perquè això incompleix una norma de les sèries o les sagues
que són aquests personatges que entren per un episodi
i ja no tornen a sortir mai més, no?
Vull dir que...
No, però tot té sentit, eh?, que surti i torni.
D'acord, d'acord.
Però vull dir, en un principi,
les sèries, sobretot de televisió,
però també les sèries cinematogràfiques,
tenen un conjunt de protagonistes
i llavors en cada episodi hi apareix gent
que venen de segons quin lloc
i no tornen a aparèixer.
Vull dir, que només apuntalen una mica aquell episodi
per aportar temes nous
o per una narrativa que obri més portes, etcètera, no?
Però llavors ja no tornen a sortir
perquè ja han estat...
Ja han polit el personatge, no?
Ja han desgastat
i llavors s'espera que els protagonistes
tinguin relació amb altres personatges nous, no?
I aleshores, esclar, em dius que aquest personatge
té una visió feminista
i, bueno, això...
No, no dic que la tingui, el personatge,
sinó que expressa un personatge
que, vulguem o no,
normalment era masculí.
És a dir, des del punt de vista
que és el Tarzán de la jungla, no?
El que s'ha criat com a tal
i després ve la noia ben vestida de Tarzán, no?
La Jane, que és...
Sí.
M'explico, aquí és totalment al revés.
És que ja no pots posar la Jane
tal com la posaves abans
perquè la cosa ha canviat.
Exacte.
I llavors això fins i tot pot ser
que hi hagi hagut un mostreig de mercat
i que la gent hagi demanat
que aquest personatge tornés.
No, jo ja no dic tant això,
sinó, òbviament,
s'han d'anar estudiant, no?
Bueno, al final has de contentar la societat,
sobretot si ets un gegant,
com pot ser Disney, jo...
No, no, el cinema americà
fa aquesta funció.
Sí, inclús si la teva meta són els Òscars,
òbviament els Òscars que de cop
s'apunten a el que són el...
Bueno, això ho hem parlat molts cops aquí, no?
El tema de les quotes, no?
Què es porta aquest any?
Per bé o per mal, eh?
Vull dir, òbviament,
tot sigui visibilitzat,
però de quina forma, no?
O sigui, a vegades quan és gratuït,
jo crec que pot empitjorar, no?
La possible lluita que hi hagi fora
del que és el cine o qualsevol art.
Llavors, en aquest cas,
jo crec que està molt ben portat,
en aquest sentit.
Potser després,
clar, potser abans que parlava d'Estròyer,
un personatge així també pot ser necessari,
des del punt de vista que aquest personatge
molts cops l'encarnen homes destruïts.
o sigui, des del tenient de corrupto a, bueno,
des de Drive a Nightcrawler a...
Home, allò, en aquests casos,
el repartiment d'hòsties pot ser més creïble.
Perquè aquí, la senyora Kinman,
enfrontant-se a marmaris,
queda bastant ridícula, francament.
No, però després, com es deia aquella...
Atòmica, Atomic Blonde, no?,
la de la Charlize Theron.
Era Charlize Theron, no?
Jo diria que sí.
No l'he vista, però diria que sí.
Aquella pel·lícula d'Eunidor, també.
A mi no em va semblar pas malament.
Bueno, avui dia les dones fan...
Està plena, eh?, la cartelleta de Madres Coraje, ara.
Però jo el que dic és que, d'una banda,
no, òbviament, jo crec que és necessari,
i l'altra és a quin punt arribem,
com això de Capitana Marvel,
a quin punt d'absurd arribem
per simplement complir unes certes quotes, no?,
com a companyia de cinematogràfica o el que sigui, eh?
Però hi ha moments que dius, hòstia,
però és que això t'està...
Sembla que estigui com banalitzant
més un moviment com pot ser,
bueno, doncs, òbviament,
recapacitar i refer certes històries
perquè hi hagi una certa igualtat o el que sigui.
De banalitzar el cinema nord-americà
en sap molt.
És obvi, sí.
És un dels ingredients necessaris.
I bé, però jo també penso que, no sé,
a la societat es veu cada dia més
tallers d'autodefensa personal per dones
i que això s'ha de reflectir d'alguna manera
i és evident que hi ha, no sé,
vull dir, deies, bueno, aquests personatges són d'homes i tal,
sí, però potser ja la cosa està una mica esgotada, no?,
i aleshores ara hi entren les dones.
A mi no em sembla malament.
Bé, aviam si en veiem més, així, de l'estil.
Però bé, jo, les dues són recomanacions.
Study Story 4, que sí que està en cartellera,
just s'ha estrenat cap de setmana últim, no?,
i Destroyer, que, bueno, la podeu trobar a plataformes tranquil·lament.
Que es pot recuperar tranquil·lament.
Abans que parlaves de cinema de terror,
també, que segueix les mateixes estructures
que aquest cinema negre o així,
m'hem recordat d'una pel·lícula que hem vist en preestrenes,
no sé si està, ja, no, veig que no està en cartellera,
que és Muñeco Diabólico.
Ah, clar, a més és molt bo, perquè ho han fet coincidir,
de fet la promo ja era així,
han fet coincidir a Toy Story 4 en cartellera,
perquè la promoció de Muñeco Diabólico
no deixa de ser els ninos de Toy Story morts
i destrossats per...
Bueno, segueix sent Chucky, no?, o no?
Sí, li diuen Chucky.
És una saga de fa, uf, això.
Muñeco Diabólico.
No, però no té res a veure amb el Muñeco Diabólico.
Ah, no ho sé, no ho sé.
És una altra volta en el tema aquest.
Aleshores, la qüestió és que
s'ha posat de moda entre la gent nord-americana
tenir un robot personal a casa,
que és un robot així d'una mida petita,
no és de l'alçada d'una persona,
i aleshores hi ha un...
aquests robots es fabriquen al Vietnam.
i aleshores hi ha una bralla a la fàbrica
i un treballador resulta acomiadat.
i aleshores ell es venja
i desprograma un d'aquests robots, no?
Vull dir, els robots són
normalment una cosa molt amable,
vull dir, que dirigeixen la casa,
que les cases són intel·ligents
i aleshores ells, doncs,
van donant les instruccions i tot això.
I, en canvi,
quan aquest treballador desprograma
un sol ninot d'aquests,
doncs, esclar, el fa malèfic, no?
El fa diabòlic.
I aleshores és com arriba aquest ninot
a casa d'una família
i, doncs, totes les...
com aquest robot
es pren les indicacions
no de la manera justa,
perquè no té el cervell robòtic
programat com els altres
tan amables que són
i llavors fa malvastats, no?
Vull dir, aleshores, vull dir,
la gent ha d'intentar aguantar tot això
que, en fi, jo crec que per necessitats
de la narració la cosa dura molt
perquè si un robot et comença a fer putades
el que fas és desfer-te'n, vull dir,
això està clar
i, bueno, et passes tres quarts de pel·lícula
que el robot aquell està amb la mateixa família
una cosa que dius
bé, això potser que dura massa, no?
Vull dir, aquesta gent aguanten molt
i aleshores passa a mans d'una altra
però, bé, la cosa tampoc acaba d'anar
i torna a la família primigenia i tal
no ho sé, jo vaig trobar que
no em va desagradar la pel·lícula
vull dir, no és que sigui una gran cosa
però sí que em va entretenir
vull dir que jo vaig estar allà mirant tot allò
evidentment aquestes pel·lícules que tenen la tecnologia pel mig
i així no són el plat que més m'agrada
però sí, sí, la vaig trobar molt ben feta
molt ben muntada
i que mereix una visió
sí que estic veient que sí que és el remake de la que van fer els 80
que és el Chucky aquesta, el Nino
sí, perquè quan comença a fer coses lletges
li diuen Chucky
que resulta que el nom de tots els robots és Buddy
que és amic
i aleshores per això els robots es comporten amablement
com un amic que t'ajuden, que et desperten
que et fan l'esmorzar
que no sé què
i llavors al veure que aquest és un robot
una mica malparit
li diuen
ah mira, és com el Chucky
però sí, es fan com una autorreferència de la pel·lícula
bé, de la saga aquesta dels 80
però sense acabar de dir que és la saga
però és curiós
sense que sigui el Chucky
li dius una altra cosa
però li diuen aquest nom
lògicament perquè
el concepte de Ninot malparit
ja el tenim
és l'imaginari
sí, ja el tenim en l'imaginari com el Chucky
i estic veient que la protagonista és l'Ogriplaza
que és una actriu que a mi m'agrada molt
allà, com ho fa?
molt bé
és que ella és una tia que despunta
esplèndida
és l'únic que val la pena de pel·lícula
jo ja li volia preguntar al Pep
perquè ja sabia
o suposava perquè no n'havíem parlat
que no li havia agradat gaire
només salves a la noia o alguna cosa més?
no, la pel·lícula
home, té una primera mitja hora
que mira, és simpàtica
perquè no deixes de veure el rebot d'un empleat
un maltractament per part del jefe
i això, llavors, bueno
tot això provoca una reacció amb cadena
interessant, no?
però inevitablement
quan arribem a la tercera part de la pel·lícula
llavors comença a sortir la sang
i, bueno, qualsevol espectador pot anar
amb dues o tres bosses i se les podran dur plenes de plasma
i, a veure, no sé si és una pregunta
gratuït, eh?
a més a més
vull dir que no és allò
un tipus de matança justificada
és per l'espectacle
això és evident
és una mena de besties acumulada
amb aquesta, no?
jo crec que ja van néixer amb aquesta intenció
però sense, és que clar
no sé si és una pregunta allò plena d'espòilers
però
hi haurà continuació?
o sigui, tornen a començar la saga?
perquè també n'hi havia no sé quantes d'aquestes
penso que sí
que al final queda obert
i que...
clar, tinguis en compte que és que
hi ha diversos
prototips, no?
o sigui, tenim un
que és més antiquat
aquest que ja porta unes incorporacions noves
i l'any que ve
doncs sortirà un altre
encara més perfeccionat
mira, estic veient que
l'any que ve
el mateix director
bueno, no sé si és el mateix director
però el creador
Lars Kleber
Don Mancini
és el creador
és el creador original
fa la sèrie
o sigui, farà la sèrie
de Chucky
que clar, aquí es deia
el mulleco diabòlico
i crec que en Estats Units es deia
Charles Play
sí, exacte
com un juego de niños, no?
sí
que era, bueno
bueno, és que està destinat en principi
a la gent jove
perquè sigui el seu amic
sí, clar, clar
perquè no li calgui sortir al carrer
a jugar amb els altres
estem parlant d'aquestes sagues
una mica a casa
sagues una mica sonades
d'aquestes
saps que quan una cosa va triomfar als 80
que després ho comencen a allargar
i allargar als 80
als 2000
i als 2000 ja comencen a fer
i havien fet com 4 o 5 pel·lícules
i van començar a fer
La nòvia de Chucky
que era una altra nina
sí
després, òbviament
La semilla de Chucky
no?
com l'amiguita
després
jo què sé
que van començar a fer-ne
com si fos la del Jason
les del Jason
pels nens que l'aneu a veure
mentre el Chucky té els ulls blaus
tot funciona
tot tot avien
quan se li foten vermells
llavors agafeu-vos a la cadera
llavors ja està en moda malparit
i compta
amb ell
no, però vull dir
no és ben bé
que sigui
la mateixa
sèrie
que era
en els 80
és una
posada al dia
diguéssim
no?
i ja penso que sí
que tindrà continuïtat
perquè
al final
bueno
és el
el robot
allà
com dient
espereu que
espereu que
que n'hi haurà més d'això
sí, sí
clar
i per cert
heu vist en pre-estrena
no ho sé
la de Jim Jarmusch
la nova
la dels Zombis
no
no
jo no sé quan arriba
però li diu que
avui, avui
avui han fet el passi
avui han fet el passi
avui han fet el passi de premsa
que se'ls deu estrenar aquest cap de setmana ja
el divendres suposo
això va ser interessant
sí
o va Jim Jarmusch fent
sí, sí
va anar a Can
sí, sí, sí
bueno és qui va inaugurar
va inaugurar a Can
i amb Bill Moore
bueno és que surt tothom
bueno és tota la
Iggy Pop
sí, és la trop
la trop Jim Jarmusch
la trop habitual
de Jim Jarmusch
vull dir
tots els
els amics i coneguts
del director
i bueno
en principi
hi haurà més coses
però només per la interpretació
sí, sí, sí
ja valdrà la pena
home i m'agradaria veure
Iggy Pop
que ja té
una mica
de pinta en el zombi
bueno
segur
segur que serà interessant
segur
el Jarmusch va fer
un documental fantàstic
que es deia
Gimmy Danger
que era la història
d'Iggy Pop
i el seu grup
no
i jo ho vaig dir
aquí en el programa
que
l'Iggy Pop
que semblava
un tio
que era
poc menys
que un deficient mental
era
era una persona
que s'explicava
amb el rigor
d'un catedràtic
vull dir
jo em vaig quedar
paradíssim
vull dir
perquè
el que és
les entrevistes
que li fan
amb ell
tenen un suc
una cosa
tremenda
vull dir
va ser una
no ho sé
vull dir
és un tio
que en l'espectacle
va
fa el paper
del boig
diguéssim
però és que
ell és
bueno
la seva història
com a música
és
tortuosa
eh
d'acord
sí
sí
sí
sí que és un pirat
total
a dins l'estudi
fora de l'estudi
a l'escenari
a casa
sí però
vull dir
tota aquesta llegenda
quan li posen
un micròfon
endavant
i l'entrevisten
seriosament
vull dir
s'esveneix
vull dir
perquè
és un personatge
la mar de responsable
i que sap
molt bé
el que es fa
vull dir
que no
és a dir
no és allò
que
que improvisi
o que es llenci
o tot això
jo penso
que ho té
tot molt ben
apamat
vull dir
que
segurament
al principi
era
una bogeria
però després
per mantenir-te
en l'estrellat
eh
bueno
bogeries
les justes
esclar
perquè
perquè si no
te'n vas fora
del circuit
vull dir
no pots continuar
sent un
un adolescent
idiota
bueno
i dic idiota
perquè
ell té un disc
que es diu
The Idiot
no?
vull dir
que anava
d'aquest pal
però
vull dir
després
has de conèixer el negoci
has d'entrar
en la qüestió
i has de ser
el més intel·ligent
de tots
per poder-te mantenir
i el tio
es manté
és interessant
no avisar el documental
el recomanes
el documental
bueno
ja el vaig recomanar
aquí
en el seu moment
va sortir
al mateix moment
que Patterson
no va tenir
gaire recorregut
fa com
5 anys
potser ja
4 anys
3 anys
i ha sortit
editat
en DVD
i
molt bé
i com a documental
de rock
jo crec que és un dels millors
que s'ha fet mai
ostres
que explica
tota la història
d'Aigui
en d'estuts
i
bueno
ara que veig
òbviament també surt
en Waits
que també és l'altre
sí
clar
és l'altre
obligat
home
a veure
a veure si
qui no el recorda
a Down by the Lord
sí
sí
és que
en fi
no no
i Tilda Swindon
Adam Driver
ja que parlàvem també
de Patterson
Adam Driver
ja forma part
aquest ja està
ja està fitxat
Steve Buscemi
també
un altre
bueno no
és que no ens acabem
o sigui
és una d'aquestes pel·lícules
però Adam Driver
està fent tots els papers
de l'au
vull dir
tothom
el sol·licita
però és molt interessant
també
el paper
bastant diferent
també que fa
a Infiltrado
i Cucosclan
allò també
Déu-n'hi-do
perquè és un paper
que sembla a priori
molt senzill
no
que és l'ajudant
però
ostres
a mi allà també
perquè Patterson
potser era aquest punt
més introspectiu
i més
no
sí
esclar
era més quasi
contemplatiu
que allà era
però també era difícil
de
no no no
i tant
d'interpretar
aquell paper
i sobretot aguantar
una pel·lícula
tota així
perquè aquesta és la dificultat
amb el registre baix
aquí sí
aquí sí
queda complicat
bueno
alguna més
que voleu comentar
així que estiguin
sí
bueno
jo tinc
Diego Maradona
que és un documental
que està dirigit
per la Sif Capadia
que havia fet
un meravellós documental
també sobre
Amy Winehouse
i també
havia fet
un altre
sobre
Ayrton Senna
que es deia Senna
és a dir
que és un director
britànic
que
està
especialitzat
en fer
documentals
de muntatge
de material
d'arxiu
sobre personatges
de la cultura
pop
diguéssim
no
i
aquí
en el cas
de Maradona
ell
se centra
en el pas
del futbolista
argentí
pel Nàpols
és a dir
en certa manera
la pel·lícula
comença
quan
ell
és rebut
a Nàpols
provinent
del
Barcelona
i
que allà
doncs
és rebut
com
no sé
com un
déu
o més
perquè
és una
bogeria
absoluta
el Nàpols
és un equip
de futbol
que
que té
molts pocs
trofeus
i que
amb el concurs
de Maradona
doncs
va guanyar
dues lligues
d'Itàlia
enfront
als clubs
més poderosos
del nord
com la Juve
o el Milan
o l'Inter
i llavors
doncs
explica molt bé
aquesta lluita
de la gent
del sud
en contra
d'aquests
poderosos
del nord
i
com
Maradona
doncs
va
entrar
en
aquell
món
que era
tan
arrebatat
tan
passional
que
bueno
en els
càntics
dels aficionats
ja es nota
tota la rivalitat
que hi ha
entre els equips
poderosos
i els equips
humils
o és a dir
entre els del nord
i entre els del sud
i Nàpols
va aconseguir
el que volia
va aconseguir
l'èxit
gràcies al
Maradona
i és curiós
que la primera
una de les primeres
preguntes que es fan
a la roda de premsa
un cop ha arribat
Maradona
a Nàpols
és si
en el fitxatge
hi ha
tingut
a veure
la camorra
de Nàpols
i aleshores
el president
del Nàpols
perquè esclar
el Nàpols
era un equip
que no tenia
pressupost
que no tenia
el pressupost
que tenia
la Juventus
i els altres
equips
i
esclar
contracten
en el
jugador
més
famós
del món
i també
el que costa
més
amb diners
i aleshores
el president
del Nàpols
molt enfadat
expulsant
el periodista
li diu
que s'ha de tenir
respecte
que com
s'atreveix
a fer
aquelles preguntes
que el Nàpols
ha fet
un gran esforç
econòmic
que ha comptat
amb
molts ajuts
amb molta gent
i que ha pogut
tirar
endavant
aquest
fitxatge
milionari
i aleshores
en el
devenir
de
les temporades
del
Maradona
que és
curiós
però ell
parla de
Maradona
com si fos
una tercera
persona
són
aquests
trets
característics
d'una
persona
que ha
vingut
d'un
mitjà
realment
ens el
mostren
al barri
de
Barraques
on ell
va néixer
i després
ens mostren
com
amb els
primers
diners
que va guanyar
el Boca
Juniors
va comprar
un pis
pels seus
pares
que
per ell
era
la gran
il·lusió
que els seus
pares
visquessin
en un pis
i no
en una
barraca
i
llavors
veus
com
aquest
noi
que té
aquesta
habilitat
pel futbol
no té
una altra
habilitat
per moure's
en un món
complicat
i acaba
en mans
de la
camorra
és a dir
els
principals
líders
l'acullen
a casa
seva
li fan
unes
festes
especials
i bé
és el que
coneixem
tots
de la
carrera
de Maradona
la pel·lícula
passa
amb peus
de plom
sobre
el tema
de la droga
per no variar
vull dir
totes aquestes
pel·lícules
que hem vist
últimament
de personatges
que sabem
positivament
que estaven
ficats
en l'ambient
de la droga
sembla que
hi hagi
un cert
puritanisme
en entrar-hi
però finalment
en la
en la
quarta part
de la pel·lícula
doncs
el tema
apareix
evidentment
i la cocaïna
pren
tot el relleu
que
ha de tenir
cocaïna
que
bueno
que
li era fornida
de franc
per totes
aquestes amistats
dubtoses
que tenia
en el
submont
mafiós
aquest
de la
camorra
i bé
doncs
jo penso
que
és un film
documental
que
no només
pot agradar
a gent
interessada
en l'esport
sinó que
a tothom
que estigui
interessat
en la història
pot anar bé
perquè
veus
com era
la societat
italiana
als anys
80
i tot això
que era una
situació
molt complicada
també
i veus
doncs
aquesta
explosió
maradona
en un
determinat
moment
Pep
tu què en penses?
Bueno
és una pel·lícula
que
segons vaig llegir
el director
Lassif Capadia
va disposar
de
més de 500
hores
de material
clar
fer una selecció
d'això
de material de vídeo
no de cocaïna
no?
de vídeo
sí
clar
fer una selecció
d'això
encara que et surti
un producte
de dues hores
i escacs
vol dir
una síntesi
molt
molt gran
i tal
llavors
a la pel·lícula
hi ha
un moment
en què
maradona
falla un penalti
i tot
el que toqui
ho posa
a dintre
de la porteria
és a dir
la pel·lícula
està
feta bastant
a favor
de maradona
després del que ha dit
el Joan
un documental
d'aquests èpics
sí
després del que ha dit
el Joan
maradona
es va passar la vida
potejant la seva dona
amb una carretada
de dones
indissimuladament
davant
de periodistes
i de col·legues
etc.
i llavors
tot això
queda una mica
així
home
això és reflectit
i fins i tot
la dona parla
com a testimoni
i ho diu
però passa que sí
és evident
que té molt poc
metratge
respecte
a les glòries esportives
no?
en fi
coincideixo
en que és un
un documental
interessant
perquè
com que és una
un personatge
controvertit
curiosament
per exemple
no surt
la seva amistat
amb el
que va ser
molt famosa
cap ara
als últims temps
amb el
president de Cuba
el Fidel Castro
hi ha coses
que s'han deixat
però és perquè
arriba fins a un cert moment
d'edat
no, no, no
és en general
els elements polítics
s'han deixat de banda
s'ha escollit
una sèrie
de coses
ja dic
més
més l'època
l'èpica
futbolística
que
la qüestió personal
no?
sí que
hi ha una cosa
amb la que estic d'acord
i és favorable
a Maradona
i és que
s'ha de reconèixer
que sobretot
amb els seus
tres o quatre primers anys
al Nàpolis
bueno
el tio
va arribar allà
despodricant
i cagant-se
amb el Barcelona
i el que representava
el Barcelona
i la seva estada
per aquí
això també
i devia tenir
la seva part de raó
perquè
recordem
qui era president
i vicepresident
aleshores
però una cosa
sí que
reconec
la pel·lícula
i estic d'acord
i és que
fins que no
els va començar
a
esnifar
i tot això
era un tio
que tenia
un jugador
que tenia
un cert carisma
és a dir
moltes vegades
parlem
del Messi
no veia
entrar en comparacions
però
sabeu
una persona
assentada
pausada
aquell tio
provocava
reaccions
era
capaç
d'alterar
el curs
de les coses
i
ell
s'imposava
tant als vestuaris
com al camp
tenia
un talent
natural
per jugar
però a la vegada
tenia també
un caràcter
i això
anava
al xoc
ell anava al xoc
amb tot
sí
era la seva manera
de viure
una mena de lluitador
primitiu
saps
a veure
tan primitiu
com podria
hi ha moments
en què dius
no sé si l'heu vist
vosaltres
però
hi ha una pel·lícula
sobre el cordobès
que diu
o llevaràs l'auto
per mi
una mica la cosa
era aquesta
de primària
el nivell
és aquest
el nivell
és dels
o m'estrello
o els papes
i els germans
tenen el seu pis
i la seva cosa
i que no els hi falti
de res
els toreros
els boxejadors
i aquest tipus
de coses
efectivament
de sortir
de la fam
sí
amb la boxa
és un paradigma
també d'això
però recomanable o no?
és recomanable
molt
on es veu això?
es veurà
que els verdi
nosaltres
ens sembla
que la vam veure
al Renoir
al Renoir
suposo que el deuran fer allà
es veurà
potser
és aquest divendres
que s'estrena?
segurament
sí
bueno
és una pel·lícula
una mica
per l'estiu
vull dir
perquè
si hi ha gent
que té mono de futbol
que vagi al cine
en té dues hores aquí
qui més?
una altra pel·lícula
Pep
bueno
vam veure
el mateix dia
que el Maradona
per variar una miqueta
vam veure
un documental
sobre Rembrandt
és un documental
que està dirigit
per l'anglès
Kat Mansur
i dura
una hora
i 35 minuts
que s'agraeix
no?
no?
sí
s'agraeix
però tot
tot i aquesta
curta durada
i tenim en compte
que moltes vegades
bueno
Maradona mateix
estem parlant
de dues hores i quart
és un documental
que està fet
a partir d'una exposició
a Anglaterra
perquè clar
el documentalista
és anglès
i després
hi ha també
una visita
al museu
d'Àsterdame
però sobretot
estem analitzant
la darrera època
de Rembrandt
i llavors
a mi em va semblar
un documental
extraordinàriament
tècnic
o sigui que
es posa èmfasi
en la
la construcció
la utilització
de materials
com
es fa
o s'ha fet
la restauració
de
de diferents quadres
és a dir
a l'anàlsis
de
de la pintura
el cromatisme
i tal
hi ha per exemple
també
una mena
que és
preciós
no?
la forma
en què
es construeixen
les planxes
per fer els gravats
era un
extraordinari
gravador
i bueno
a mi em sembla
que és
un curs
de tècnica
a la vegada
que
s'està parlant
d'un
dels millors
un dels millors
pintors
de tots els teus
i ara una pregunta
una mica
des de la ignorància
però
em dóna la sensació
que s'estan fent
moltíssims documentals
sobre pintors
últimament
sí
hi ha una sèrie
és una iniciativa
de
ah vale
o sigui
hi ha
alguna cosa
al darrere
si realment
és una casualitat
sí
no
no
no
a veure
això és una sèrie
britànica
que es diu
exhibition on screen
o sigui
l'exposició
en pantalla
i que
utilitzen
grans
exposicions
de
de grans
genis
de la pintura
on es reuneixen
obres
que venen
de diversos
llocs
i aleshores
s'aprofita
que aquestes obres
estan allà
totes juntes
i es fa
un
retrat
a vegades
de tota la biografia
del pintor
a vegades
com en el cas
de Rembrandt
que deia el Pep
només
de l'última etapa
depèn de com
s'hagi
muntat
l'exposició
llavors
això és una sèrie
anglesa
que
ja vam dir
aquí
que
els anglesos
són una mica
més pesadets
en la qüestió
aquesta
realment
aquest documental
sobre Rembrandt
és una
és un material
gairebé
per especialistes
que
que vulguin
perquè sempre
surten
doncs
coneixedors
de l'obra
surt
el comissari
de l'exposició
evidentment
per explicar
com l'ha abordat
i surten
especialistes
en història
de l'art
en història
tot curt
i
etcètera
i que posen
una mica
doncs
fan una panoràmica
del pintor
o d'algun
moviment
com ara
una pel·lícula
que vam
parlar aquí
que era
Clint Michele
Eros Obzique
que parlava
del secessionisme
vianès
clar
parlàvem
molt de Viena
aquella pel·lícula
parlàvem molt de Viena
amb aquesta
hi ha una cosa
al començament
que és molt interessant
i és que
la
eclosió
bueno
el Rembrandt
va viure
entre
finals del segle
XVII
i començaments
del XVIII
llavors
en l'època
en què ell
va néixer
s'estava
independitzant
Holanda
d'un país
molt conegut
en aquell temps
i ara
Espanya
i hi ha una cosa
molt curiosa
perquè
naturalment
si allò
hagués estat fet
per un
català
indepe
diries
hòstia
bueno
ja està
aquest
arrimant
l'asqua
a su sardina
però no
no
està fet
per un
anglès
i és molt
curiós
la forma
en què
es relata
d'una manera
natural
i sense
mala intenció
entre cometes
com
aquell país
va
explosionar
i va
sortir
per amunt
tant l'art
com l'economia
com
tot
tot
tot
a partir
d'aquella
independència
hòstia
estàs sentint
allò
i dius
bueno
a veure si
la prohibiran
en tot cas
deixem aquí
que
és un
dels interessos
col·laterals
que pot tindre
per atraure
el públic
podem recordar
que
Espanya
d'Espanya
han marxat
gairebé
30 països
que ja n'han
tingut prou
parlem de tots
els països
gairebé
tots
els de
Sud-amèrica
els de Sud-amèrica
i del Nord-amèrica
també
perquè
Mèxic
està en Nord-amèrica
i Centro-amèrica
i les Filipines
i el Marroc
i etcètera
tota una sèrie
de països
i fins i tot
Portugal
que segurament
seria el primer
que es va
independitzar
d'Espanya
que
vull dir
trobaven
que
i nosaltres
que seguim lluitant
per Pere Gil
és molt interessant
el Pere Gil
és molt interessant
sí
el Marxena
li posa
això del Pere Gil
i el
i el
i el de Vox
que també van allà
nedant
per posar la bandera
que hi ha 20 metres
clar
és l'èpica
és a dir
que sí
i llavors
aquests documentals
d'art
es passen
en unes sessions
que en diuen
dimarts culturals
en el cine verdi
i també
com que són
còpies
en versió original
subretulades
es passen
en altres cinemes
en sessions
normalment
una vegada
al dia
i així
i aleshores
són
per un determinat
públic
de gent
més que res
diguéssim
gent
de la part alta
de Barcelona
que
que tenen
aquesta curiositat
cultural
que són gent
que potser
han viatjat
que ja coneixen
una part
de l'obra
del pintor
que es proposen
aquests documentals
perquè hi ha una sèrie
de 30 o 40
documentals
d'aquests
a més
a més
amb resultats
diversos
sí
això s'ha de dir
però
també
hi ha edicions
en DVD
que es poden comprar
en els mateixos cines
a vegades
això ho he vist
que ho feien bastant
els Verdi
és on ho fan
principalment
està canalitzat
pel Verdi
el Verdi
és on
sorgeix
l'iniciativa
llavors
per exemple
en el Val
més multicines
també posen
aquestes pel·lícules
però
bueno
és perquè els interessa
també
pel seu públic
perquè aquell barri
té un determinat
públic
i aleshores
el que havíem dit
ja aquí
en aquest programa
és que nosaltres
havíem vist
dos
documentals
que ens havien agradat
molt
i que tots dos
curiosament
estaven realitzats
per directors
italians
un era aquest
de
Klimt i Schiele
que dèiem abans
i un altre
era un documental
sobre
Vincent Van Gogh
que presentava
la
Valeria
Bruni
Tedeschi
que és el que van fer
alhora
amb la pel·lícula
del
van sortir
van sortir
tots els Van Gogh
Van Gogh
llavors
abans
abans
hi havia hagut
el
Loving Vincent
que era
aquell d'animació
dels quadres
que em sembla
que un dia
d'aquests es veu
a la filmoteca
o ja s'ha vist
i
sí
hi ha
hi ha un cert
interès
per exemple
el Verdi
fa servir
els dimarts
perquè és un dia
de no gaire
audiència
i aleshores
a un preu
mòdic
es poden
veure
aquests
documentals
per gent
que
hi estigui
interessada
però
un
no s'ha de
refiar
quan
el
realitzador
és
britànic
perquè aleshores
la cosa
no queda
gaire bé
per exemple
hi ha una pel·lícula
que es diu
El jove Picasso
que parla
evidentment
dels primers
moments
i
de l'estada
a Catalunya
de Picasso
i
és
bastant
lamentable
és una pel·lícula
fluixíssima
és bastant
lamentable
perquè nosaltres
disposem
d'una
bíblia
no aporta
res
disposem d'una
bibliografia
molt important
sobretot
els llibres
d'en Josep
Palau i Fabra
però
d'altres
que no són
del Palau i Fabra
i que també
són molt bons
que repassen
aquesta
aquesta joventut
del Picasso
i aquest
documental
està
molt
per sota
molt
per sota
de
les
troballes
de les
teories
que hi ha
contingudes
en aquests
llibres
que a nosaltres
ens han
apassionat
una altra
pel·lícula
i ja
potser
que acabem
com que estem
de cara a l'estiu
em sembla que és
aquesta setmana
aquest divendres
que estrenaran
Los Dies que Vendran
que és una pel·lícula
espanyola
d'aquest any
dirigida per
Carlos Marqués
Marcet
d'aquest director
hi ha dues pel·lícules
anteriors
10.000 quilòmetres
i
que ens sabem
que és del 2014
i Tierra firme
que és del 2017
i amb aquesta
podríem dir
que
completa
una trilogia
en la que
pretén
parlar sobre
o parlar-nos
sobre
les
les varietats
de les
relacions
entre
entre
les parelles
quan hi ha
una mica
el traspàs
aquell
entre
mentre són
parella
i quan van
a buscar
el fill
el fill
d'una manera
o d'una altra
perquè
en el cas
de Tierra firme
és una parella
lesbiana
que convoquen
l'amic
bé
amb les tres
pel·lícules
el protagonista
és
el meu estamat
David Verdaguer
que
segurament
hi deu bé
un bon feeling
entre director
i actor
perquè
l'ha fet servir
a les tres
en aquesta segona
doncs en aquest cas
ell és un
donant de semen
que
intenta facilitar
les coses
a les amigues
lesbianes
a les dues amigues
sí
la primera
no en puc parlar
perquè
no l'he vist
però
també
era un tema
en el que
distància
no
10.000 quilòmetres
la distància
ah sí sí
la distància
jo aquesta
el dia no l'he vist
però he vist
les dues primeres
sí sí
i l'he vist espectacular
el que ha fet
un personatge
ell
s'entén
que anar a treballar
als Estats Units
ella ella
ella marxa
de fet
al principi
de la pel·lícula
són com
si no recordo malament
com 15 minuts
de pla seqüència
des que estan
super feliços
i la càmera
els segueix
des del llit
pel passadís
no sé què
i de cop
ella rep un mail
si no recordo malament
és que la vaig veure
quan la van estrenar
fa anys
però
rep un mail
tipus
oferta de feina
i comencen a discutir
sobre això
fins que acaben
bastant malament
llavors ja
el següent ja és
elipsi
fins a
que ja estan separats
per 10.000 quilòmetres
és curiós
és una pel·li
ostres
vigilem
perquè allà
és tot interpretació
i tot tio
és una aposta dura
sí
aquest tio té
un punt
té un punt
d'interès
perquè
no deixa de tocar
la realitat
i llavors
sempre
qüestionar-nos
la realitat
és interessant
i amb aquesta
amb la que estem comentant
els dies que vendran
doncs resulta
que el David Verdaguer
li va dir
escolta tu
que
aprofitem
se m'ha quedat
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
la
3 fases
una
si diu
una pel·lícula
amb UBHS
que
els pares
d'ella
van estar filmant
quan
estaven
embarassats
d'ella
i la van tindre
llavors
per una altra banda
ja
per una altra banda
ja
no farem més
spoiler amics
aneu a veure
és una pel·lícula
que si hi ha aire
condicionat a la sala
caurà bé
i ja que estem
amb comèdies
d'aquestes
que barregen
la realitat
i
la
funció dramàtica
direm també
que està a punt
d'estrena
Litus
del
Dani
de l'Orden
i que
és una pel·lícula
que val
molt la pena
o sigui
torna
el Dani
de l'Orden
que vam perdre
el pregon
i que
no?
exacte
és bon senyal
això
estava perdut
fent
treballs
d'aquests
alimentaris
i ara
tornar
al de Barcelona
nit d'hivern
i Barcelona
nit d'estiu
que era
molt interessant
amics
cuideu-vos molt
bon estiu
gaudiu de l'estiu
i no
deixeu el cinema
i penseu
que la millor
pel·lícula
de l'estiu
continua sent
com
pez fera
de l'agua
una comèdia
italiana
extraordinària
fins a la tornada
adeu
adeu
fins a la tornada
ober
de l'estiu
son
Aquest dimarts, a les 10 del despre,
la música coral més de mil anys d'història.
Un programa realitzat...