Title:

Persona de Bergman i la nit dels Goya: identitat, màscares i el palmarès del cinema espanyol

## Panorama general Resum extens d’un episodi que combina una anàlisi profunda de Persona (1966) d’Ingmar Bergman amb un repàs crític i el palmarès de la 39a edició dels Premis Goya. El programa alterna context biogràfic i filmogràfic de Bergman, lectura filosòfica i formal de Persona, i una mirada ràpida però incisiva a la gala dels Goya. • Tema central: **Persona** com a fita de llibertat formal i exploració de la identitat • Segon bloc: **Premis Goya** (to de la gala, discursos i guanyadors destacats) > “Tinc la sensació que en Persona he arribat al límit de les meves possibilitats… he fregat aquests secrets sense paraules que sols el cinematògraf és capaç de fer sortir a la llum.” — Ingmar Bergman ## Persona d’Ingmar Bergman ### Context i trajectòria de Bergman • **Biografia bàsica**: naixement a Uppsala (1918), mort a l’illa de *Fårö* (2007), el mateix dia que Michelangelo Antonioni • **Formació i influència**: el teatre com a escola principal; pare pastor luterà, disciplina rígida; deriva cap a l’**agnosticisme** • **Obra**: més de 60 títols entre cinema i televisió; també director teatral a Estocolm • **Filmografia clau citada**: Un estiu amb Mònica (1953), Somriures d’una nit d’estiu (1955), El setè segell (1956), Maduixes silvestres (1956), El manantial de la doncella (1960), Els combregants (1962), El silenci (1963), Persona (1966), L’hora del llop (1967), Vergonya (1968), El ritu (1968), Passió (1969), Crits i murmuris (1972), Secrets d’un matrimoni (1974), Cara a cara (1976), Sonata de tardor (1978), De la vida de les Marionetes (1980), Fanny i Alexander (1982), Saraband (2003) ### Per què Persona és central • Bergman la considera **culminació** del seu llenguatge fílmic: un exercici de llibertat que revela els “secrets sense paraules” del cinema • Pel·lícula de cambra que es percebia “minoritària” però que va tenir **acollida crítica mundial** i influència sostinguda > “Tot el que l’home digui sobre Persona pot ser contradit; el contrari també pot ser cert.” — Peter Cowie ### Estructura i posada en escena: el pròleg i la forma • **Pròleg antològic** (6’38”): muntatge de fragments cinematogràfics, *cinema mut*, obturacions, cremades de pel·lícula i un **nen** que toca una pantalla en blanc mentre s’hi projecta la silueta d’una dona (imatge-mare). Trencament subtil de la quarta paret i declaració d’amor al *cinematògraf* • Bergman juga amb la **materialitat del cinema** (càmeres, grua, projector, pel·lícula que es crema): la pel·lícula és, abans de res, “cinema” ### Temes i simbolisme • **Identitat i límits del jo**: on acaba el meu jo i comença el de l’altre? Persona explora la *fusió* i la *fractura* identitàries • **Màscares** (etimologia de “persona” = màscara): la protagonista oscil·la entre la màscara escènica (Electra), la màscara de la vida domèstica i una “tercera màscara” de **silenci** i observació • **Trauma matern i silenci**: el dolor d’Elisabet Vogler per no estimar el fill es llegeix com a nucli emocional del mutisme • **Lectura feminista**: dues dones al centre del relat, complexitat emocional sense reduccions, i una **aproximació amorosa** entre elles presentada amb naturalitat i sense morbo ### Influències i ressonàncies • Influències citades pel propi Bergman: **Com en un mirall** (1961) i **El silenci** (1963), i el vertigen identitari de **Vertigo** (Hitchcock, 1958) • Paral·lel amb **Kubrick** i 2001: Una odissea de l’espai per la idea nietzscheana de la destrucció/fusió del vell i la **creació d’un “home nou”** • Efecte en cineastes posteriors: **Tarkovski**, **Woody Allen**, **Kubrick**, **David Lynch** (Mulholland Drive) i **Gus Van Sant** (Jerry) en la representació de la **dualitat** i els desdoblaments ### Escenes i moments clau • **Monòleg eròtic de la platja (Alma)**: erotisme verbal sense eufemismes, d’una potència infreqüent; un exemple de com la paraula pot ser imatge • **Seqüència del televisor**: noticiaris de la Guerra del Vietnam, llum freda de la TV que inunda l’habitació; contextualització històrica i crítica mediàtica • **Imatge del nen i la pantalla**: síntesi de maternitat/imatge, desig de contacte i *memòria projectada* • **Carícia dels cabells**: gest d’afecte i dependència emocional d’una **delicadesa extrema** ### Dispositius formals i muntatge • **Fusió de rostres** (precursor del “morphing”): creació d’una **tercera imatge** que no és ni Alma ni Elisabet —metàfora visual de la nova persona • **Foto històrica fragmentada** (Gueto/Varsòvia): el muntatge desglossa mirades i tensions, convertint la lectura d’una imatge fixa en **cinema pur** • **Escena duplicada**: un discurs sencer mostrat primer sobre la cara d’Elisabet i després sobre la d’Alma —el punt de vista altera el sentit i aprofundeix l’empatia ### Tancament: llegat i on veure-la • Persona és: **radical**, **profunda** (psicològica i filosòficament), **angoixant** i **arriscada**; sustentada per dues actrius en estat de gràcia: **Bibi Andersson** i **Liv Ullmann** • Disponible a **Filmin** en restauració del 2011 ## Premis Goya (39a edició) ### La gala: to, discursos i moments • **Impressió general**: cerimònia llarga amb alguns pics d’elegància i emotivitat • **Goya d’Honor**: Aitana Sánchez-Gijón —parlament emotiu, defensa del treball i impuls als joves • **Goya Internacional**: Richard Gere —discurs percebut com a discret; referències al budisme i a un “temps fosc” als EUA • **Referències socials**: Palestina, desnonaments, memòria i *Dana* al País Valencià; presència destacada de membres del Govern ### Palmarès destacat • **El 47**: 5 guardons (inclou millor pel·lícula i actriu de repartiment —Clara Segura—, direcció de producció i efectes especials) • **Segundo premio** (Isaki Lacuesta, Pol Rodríguez): 3 premis (inclou **millor direcció** i **millor muntatge** —Javi Frutos—) • **Marco**: 2 premis (inclou **millor actor protagonista** —Eduard Fernández— i **millor maquillatge i perruqueria**) • **La Virgen Roja** (Paula Ortiz): 2 premis (disseny de vestuari i direcció d’art) • **La Estrella Azul**: 2 premis (millor actor revelació —Pepe Lorente— i direcció novell) • **La habitación de al lado** (Pedro Almodóvar): 2 premis (millor música original —Alberto Iglesias— i millor fotografia —Edu Grau—) • **La guitarra flamenca** (Gerard Cortés): 2 premis (millor cançó original i millor documental) —intervenció de **C. Tangana** breu i lúcida • **Salvar María**: millor actriu revelació (Laura Weissmahr) • **La infiltrada** (Arantxa Echevarría): millor pel·lícula i millor actriu protagonista (Carolina Yuste) • **Casa en Flames** (Dani de la Orden): millor guió original (Edu Solà) ## Tancament i avanç • Proper programa: aprofundiment en els **sis punts de muntatge** de Walter Murch i recomanació d’una **sèrie a Movistar**

['Ingmar Bergman', 'Persona', 'Bibi Andersson', 'Liv Ullmann', 'identitat', 'màscares', 'Nietzsche', '2001: Una odissea de l’espai', 'Vertigo', 'David Lynch', 'Mulholland Drive', 'Gus Van Sant', 'Jerry', 'muntatge', 'pròleg', 'Fårö', 'televisió', 'guerra del Vietnam', 'Aitana Sánchez-Gijón', 'Richard Gere', 'Premis Goya', 'C. Tangana', 'Eduard Fernández', 'Filmin', 'Saraband', 'teatre', 'agnosticisme', 'dualitat', 'erotisme']