Cinema sense condicions
L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol
Transcribed podcasts: 440
Time transcribed: 18d 3h 56m 39s
Time transcribed: 18d 3h 56m 39s
results.
Unknown channel type
This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.
Cinema sense condicions
estos comunes s'inteldent,
ecuickerb Ohio,
sanguí00fia.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Per introduir avui el programa tenim aquesta música que va composar el compositor Lars Danielson
per la pel·lícula Persona de l'obra d'Himmer Bergman, probablement la fita més alta dintre d'una obra que ja de per si compte com a mínim amb sis pel·lícules més
que es podrien qualificar gairebé d'obra mestra també.
Bé, aquesta és una pel·lícula de 1966, està aproximadament per la meitat de la part creativa d'aquest director que va simultanejar el teatre i el cinema.
Però abans d'entrar en matèria, deixem que us presenti l'equip d'avui, els comandaments.
Jan, què tal? Jan Hernández, bona tarda.
Molt bona tarda.
Com ha anat la setmana?
Bé, bé, bé, bé, bé. Vaig tenir... Bueno, ahir, aquest dilluns, aquest dilluns he tingut festa, perquè, bueno, hi ha, no sé com van els instituts, hi ha tres dies de lliure de l'acció que es coneixin els professors.
Ahà.
Doncs m'ha tocat aquest dilluns.
Que bé.
No s'ho creia ni mon pare quan li vaig dir, mira, tinc festa a aquest dilluns. Per què tens festa?
Molt bé, molt bé. Estupendo. Bueno, sempre va haver per carregar bateries amb altres coses, no?
Bueno, vaig estar bastant malalt. Sí, sí, he agafat una grip, vaig agafar-la el divendres i febre, fred...
Carai.
Fèia mal tot el cos.
Faltaves tu per la grip, veig.
Sí.
L'has tingut tot, ja.
Sí, perquè...
Sí, sí, l'han estat així no va passar.
L'Anastasi també, ell no, però a casa hi ha alguna cosa d'això.
Sí, sí, sense passar.
Molt bé, i bona tarda, Anastasi.
Bona tarda, finalment recuperat, recuperat, sí, sí.
Molt bé, estupendo.
Estic bé, estic bé. Gràcies, Pep.
Tu també, no?
Et veig bé.
Sí, no, jo també, sí, sí, aquí al peu del canó.
Molt bé.
Disposat a parlar una mica d'un dels directors que, fixeu-vos-hi, és fort això, eh?
Si n'hagués d'escollir cinc de la història del cinema, Berman estaria entre aquests cinc.
Sí.
Així d'important ha sigut sempre, per mi, aquest director.
Ídem, e àdem, ídem, creiem.
Molt bé.
Sí, sí, sí.
Sí, sí.
Bé, diguem que Berman va néixer a Uppsala, a Suècia, el 14 de juliol de 1918.
i va morir, em sembla que tenia 79 anys, va morir a la illa de Faro, a Suècia també, el 30 de juliol del 2007.
Hi ha una curiositat de la necronologia, i és que aquest mateix dia, el 30 de juliol del 2007, va morir un altre director important de la filmografia, o sigui, de la cinematografia europea.
Antonioni, Miquel Àngel Antonioni.
Curiosament, van morir dos grans directors, van morir el mateix dia.
Sí, senyor.
Bé, per situar-vos una mica en el personatge, ja he dit abans que ell va simultanejar teatre i cinema.
Però, amb un llibre que tenim aquí, que el va publicar Anagrama als anys 80, de Converses amb Berman, ell quan estava ja cap al final de la seva carrera, va fer unes entrevistes, 12 dies, amb tres periodistes diferents suecs,
i quan parla de la seva influència, pel que més el va determinar per dirigir-se en una professió artística, el que més li va influir va ser el teatre.
El teatre va ser la seva font de formació i, a partir d'aquí, va simultanejar, durant gairebé tota la seva obra, cinema i teatre.
Bé, en quant a religió s'ha de dir que el seu pare era un pastor protestant, llavors va viure amb una disciplina, perquè un home extremadament rígid, amb el comportament de la família i a casa, llavors allà hi havia cultura, però hi havia madura també.
Ell va derivar cap a l'agnosticisme com a definició, ja d'adult, de la seva tendència.
Va tindre cinc esposes i, com a mínim, dues parelles durant una temporada llarga.
És a dir, que era un home en el que no li costava massa, pel que sembla, canviar de parella i conèixer noves...
Jo crec que tot això anava bastant relacionat amb la seva activitat, la seva cultura vastíssima i, llavors, un poder de seducció que segurament tenia a partir d'aquesta cultura.
Llavors, es donen aquestes set persones, en principi, que van compartir vida amb ell.
Els pares, ella es deia Eric Berman, ja he dit pastor luterà, i ella Karin Achelsblom, filla provinent d'una família benestant.
Es diu que, igual, la seva mare biològica no va ser aquesta, sinó que sembla ser que el pastor luterà aquest, que també devia ser per menjar part,
va tindre una relació abans amb Hedwig Sboberg, que va desaparèixer de Sena,
i, en tot cas, la que s'atribueix com a mare, Karin Achelsblom, seria en realitat la madrastra d'ell.
Bé, al llarg de la seva vida va dirigir més de 60 pel·lícules, entre pel·lícules i documentals,
tant pel cinema com per la televisió.
A part d'això, ja parlem després també una mica de la seva part de teatre,
també va fer moltes obres de teatre, va ser director també del Teatre d'Estocolm,
en fi, té una trajectòria amb teatre important.
Dintre de la seva filmografia, m'agradaria destacar que va començar el 1946
amb una pel·lícula que es diu Cris, aquesta és la seva primera pel·lícula,
i va tancar la seva obra el 2003 amb Sarah Ban, que ha quedat també com el seu testament cinematogràfic.
Entremig de tot això, com que són molts els títols, destacarem uns quants
que ens semblen vitals per tindre un coneixement de l'obra de Berman.
1953, Un estiu amb Mònica.
Aquesta jo crec que va ser una pel·lícula que els que en aquell moment érem joves
va ser la descoberta de Berman i la descoberta també d'un tipus de cine
molt diferent del que es podia veure i sobretot, ja no diguem, del que es podia fer aquí a Espanya.
Totalment.
Un estiu amb Mònica.
Després, el 1955, una comèdia molt, molt bona, també, es diu Somriures d'una nit d'estiu.
El 1956 ja es posa sèrio i comença a reflectir els problemes i els dubtes que tenia de temes religiós
i fa el setès segell, una obra extraordinària situada a l'època medieval.
Un diàleg entre el cavaller i la mort. Extraordinari.
1956 també, una pel·lícula que nosaltres l'hem fet, l'hem parlat d'ella aquí com un clàssic de la setmana
que és Maduixes silvestres o Maduixes salvatges.
Jo hi era ja també aquí, sí.
Val a dir que aquesta va tindre un Òscar, un os d'or i el Premi Cipresti.
El 1960, una altra pel·lícula que també va tindre una projecció, sobretot popular, molt gran.
El 1960, jo recordo, aquesta pel·lícula la van fer fins i tot al poble,
que, home, allà normalment arribava cinema espanyol, cinema mexicà del barato i cinema americà.
O sigui, mexicà, americà, alguna cosa d'italià, però un verman allà a la vall del corp,
en aquells poblets petits, no era freqüent.
Estic parlant del manantial de la doncella, ho dic en castellà perquè és tal com la vam digerir molt al principi.
No sé amb la traducció quina seria, la font de la doncella, ho podem dir.
De la doncella.
La doncella és una dona jove.
I manantial, fins i tot, a nivell cult, també ho podíem dir.
Quasi es podria dir tot.
El 1962 va fer els Combregants.
El 1963, Tisnaden, El silenci.
El 1966, estem en el que avui és la nostra pel·lícula, objecte d'estudi, Persona.
El mateix, no, l'any següent, el 67, L'hora del llop.
El 68, La vergonya.
El mateix 68, El rite.
El 69, Passió.
El 72, Crits i Murmulls, i Murmuris.
O així ho ets.
En francès, Cris et xuxotamont.
Sí, Cris et xuxotamont.
Molt maco el dir-ho.
El 1974, Secrets d'un matrimoni, que també va tindre Òscar.
El 1976, Face to Face, Cara a cara, que també va tindre Globo d'or.
El 1978, Sonata de tardor, que també va tindre Globo d'or.
El 1980, La vida dels Titelles.
El 1982, potser la darrera gran pel·lícula d'ell, Fanny i Alexander.
Òscar i Globo d'or.
I l'any següent, En presència d'un clown,
i hi ha altres pel·lícules menors,
arribaríem a 2003 amb Sara Vann,
que, com hem dit abans, ha sigut la seva última pel·lícula.
Com podeu veure, aquí hi ha ben bé una dotzena de films
que per nosaltres són tots molt recomanables.
Molt, molt, molt profundament recomanables.
I una trajectòria cinematogràfica i personal,
perquè aquí el tema de Berman és que no solament és cinema,
sinó que, a més a més del cinema,
que tothom intenta en el cinema transmetre algun missatge,
el missatge, diguem-ne, darrere les pel·lícules de Berman,
sempre és molt important.
I si en aquest cas estem parlant d'aquesta, de persona en concret,
ara hi entrarem, perquè ja no és missatge,
és una mena de dolor intern
de la quantitat d'informació i de missatge que té la pel·lícula.
Mira, jo volia fer una cita,
abans de parlar a nosaltres de la pel·lícula,
del propi Berman sobre persona.
Perquè em sembla que dóna la mida
de l'important que va ser per Berman
la realització d'aquesta pel·lícula.
Aquestes són paraules de Berman.
Diu, sobre persona,
diu, tinc la sensació
que en persona he arribat al límit de les meves possibilitats.
que en plans de llibertat
he fregat aquests secrets sense paraules
que sols el cinematògraf
és capaç de fer sortir a la llum.
Impecable, impecable.
És una declaració
d'haver arribat pràcticament a les entranyes
per fer aquesta pel·lícula.
D'haver entès, d'haver vist la llum del moment,
d'haver vist quin era el misteri que hi ha darrere d'això del cinema.
Per què s'havia inventat el cinema?
Efectivament.
Segurament per fer una d'aquestes pel·lícula seria aquesta.
N'hi ha algunes d'altres també.
Sí, cert.
Molt bé.
Què et sembla? Vols entrar en...?
Comentaris una mica dispersos.
Fes una mica una pel·lícula, el que ha fet ell,
que és una pel·lícula amb un art dramàtic curiós,
però per altra banda seguible.
És a dir, tu podies arribar a explicar la pel·lícula
amb una persona que no l'hagi vista,
no cal ara fer-ho,
però d'alguna manera li podies explicar,
perquè té un art dramàtic més o menys clar.
Té una introducció, realment,
que tu ja l'hem comentada,
que dura 6 minuts 38 segons,
que és la cosa més impressionant
que he vist amb anys,
i que jo quan la vaig veure, suposo que em devia tocar tant,
que l'havia oblidat.
O sigui, així de bèsties el tema.
Jo, ja et dic, eh?
Quan l'he tornat a veure,
que ara me l'he passat dues vegades,
tu em sembla que m'has comentat que te l'he vist passat tres.
O sigui, quan he vist el pròleg aquest,
que és un pròleg de 5 o 6 minuts, eh?
6 minuts, 6 minuts 20, em sembla.
Eh que sí?
Vull dir, no us penseu que sigui un pròleg allò de mig minut?
No, no, és un bon pròleg.
És un pròleg que jo diria que
amb tot el que és el cinema modern,
no hi ha res que s'hi pugui comparar.
Està allà.
Tot el que després s'ha fet,
en alguns pensàvem amb Godard,
tu ja hem fet la comparança amb Godard,
a Godard uns quants anys més tard,
però uns quants, eh?
No és immediat, això no és el Godard
de les primeres pel·lícules.
Fa coses d'aquest estil.
Amb aquesta sensació de llibertat absoluta
de fer un muntatge d'elements aparentment dispersos,
però que sumats, d'alguna manera,
et donen un resultant,
que és el resum, com deies tu abans, en el cotxe,
del que després serà la pel·lícula.
És a dir, l'esperit de la pel·lícula
està en aquesta introducció.
Sí, tingueu en compte que Bergman va fer el guió d'aquesta pel·lícula.
El va fer amb mitjans,
però sobretot els quatre primers mesos.
Estava reclòs a casa.
Ell és una persona que,
ja quan va ser cridat a files per anar a la Segona Guerra Mundial,
no hi va poder anar perquè ja tenia problemes de salut.
sempre va anar alternant moments en què estava ingressat
per afeccions respiratòries.
I això, durant uns anys,
li va causar problemes,
en el sentit que havia de fer activitat
d'una forma discontinua.
Bé, els quatre primers mesos,
explica ell que van ser molt complicats,
perquè ell, en principi, la pel·lícula pensava titular-la Cinematògraf.
És així.
I li volia dir així
perquè, com hem dit abans,
ell, si recordeu,
la frase que he llegit d'ell
parla que el cinematògraf
està en l'origen
de la seva idea del cine.
Jo crec que per això
ell volia titular aquesta pel·lícula així,
però després va anar canviant
i un amic li va sugerir
que aquesta pel·lícula, en realitat,
parla de persones.
I ell va dir,
para, para un moment,
és que persona m'agrada.
Llavors, aquí ja va fer el salt
i va trobar, diguéssim,
amb el desllorigador
per assignar-li el títol a la pel·lícula.
A partir d'aquí,
va estar construint la història,
el que dius tu,
com una...
Ell pensava que seria
una obra de cambra
que veurien quatre amics
i quatre directors
i gent que podia més o menys disfrutar
perquè tècnicament ja
creia que hi havia valors
per disfrutar-la,
però que seria un fracàs comercial
extraordinari.
I no va ser així.
I no va ser així.
La crítica mundial
la va rebre molt bé,
la va estudiar,
fins al punt
que hi ha un crític
que va dir,
concretament,
és Peter Cowie,
va dir a propòsit de persona,
tot el que l'home digui
o pugui dir sobre persona
pot ser contradit,
el contrari també pot ser cert.
És a dir,
es pot dir tot el contrari
i el que es digui
pot ser cert.
La pel·lícula va a aquest nivell,
la pel·lícula va a aquest nivell
d'entrar en terrenys
tan relliscosos,
per dir-ho d'alguna manera.
O sigui,
jo t'haig de dir una cosa,
una frase
que la tinc preparada
i que t'ho he de dir,
perquè crec que s'ha de dir.
I tant.
Perquè jo he tingut una...
tornar a veure la pel·lícula
després dels anys que feia
que no la veia,
he tingut el que es diu
una veritable epifania.
Epifania,
que no és el nom d'una noia
de l'aragó religiosa,
sinó que és epifania,
és un paraul·leg
pels de l'ESO
que no ho sàpiguen,
que ve del grec epi,
que vol dir per sobre d'ar,
i fenien,
que vol dir brillar,
fer-se...
Per tant,
epifania és allò
que es fa visible,
que està per sobre...
Per tant,
és allò que se't manifesta.
Jo he tingut una veritat
per fer epifania,
en el sentit
que realment
me n'he d'acord
que ell havia aconseguit
resumir
tot allò
que molts cineastes
intenten fer
i no arriben mai
a fer amb tota una carrera.
i en persona,
jo penso que ell aconsegueix
fer allò
que molts cineastes
intenten fer
i no arriben a fer-ho
al nivell
que ho arriba a fer
ell aquí,
que és unir,
i això que és la frase
que has llegit
és perfecta
per agafar-se'n aquí,
la frase sobre el cinema,
unir que la pel·lícula
s'havia d'anomenar cinema
i per això
hi ha la presència
de càmeres cinematogràfiques,
de l'evidència...
Hi ha un moment
que es veu fins i tot
un rodatge,
hi ha un moment
que es veu una grua
i una càmera a sobre
que estan rodant,
se suposa que un retorn
potser al món
de l'actuació
per part d'una
de les dues protagonistes.
No s'explica ben bé
per què es pareix.
I la mateixa obturació
d'un projector,
com es crema la pel·lícula,
és a dir,
cinema mut,
que es veu una parella...
Tot això
hi és a la pel·lícula
perquè és profundament
el que està fet
a la pel·lícula d'això,
la pel·lícula està feta
de cinema,
la pel·lícula és cinema,
no és pintura,
no és escriptura,
és cinema.
Però en canvi,
el que està explicant
és allò que molts directors
no s'han atrevit a explicar,
que és portar els personatges
al límit
de la seva pròpia
contradicció.
Perquè aquí arriba
el límit d'això
i d'aquí ve la crispació
que et podes la pel·lícula
i fins i tot
possiblement d'aquí ve
l'èxit també de la pel·lícula
perquè sense que ho entenguis,
jo no estic segur
que fa 50 anys
no vaig entendre
ben bé la pel·lícula,
ara tampoc,
però en el seu dia
no la vaig entendre gens.
Ara,
en el seu dia
em va agradar molt també,
m'agrada no entendre-la.
Perquè què vol dir?
que estàs veient
que aquell material
que està tractant
és el material
del fons de tot,
que és el jo
i on s'acaba el meu jo
i comença el jo de l'altre
i qui sóc jo
i com jo
hi ha moments
que sento
que estic arribant al límit
i em faig mal
a mi mateix
de pensar
que sóc tan poca cosa
i tal.
Això és molt difícil
de dir-s'ho
i d'explicar-ho
i Berman
ho aconsegueix explicar
i que ho intueixis
quan la veus.
Ja no dic que ho sàpigues,
que l'intueixis.
hi ha una cosa
molt curiosa
que he llegit
llegint sobre Berman
i es diu
pel·lícules
que van influir
a Berman
a l'hora de fer persona,
que van influir
a nivell d'imatges
i diu
i diu
d'ell mateix
com en un mirall
i el silenci
que una
com en un mirall
és del 61
i el silenci
és del 63.
Recordem
que persona
de la que parlem avui
és del 66.
Però atenció,
quina altra pel·lícula
cita
i això és del propi
Berman
que va influir
en ell
Vertigen
de Hitchcock
1958
i tu
et poses a pensar
i té raó
i té raó
Sí, senyor.
Mira,
hi ha un moment
concretament
avui és l'últim dia
que me l'he passat.
Sí.
Hi ha un moment
en què
el personatge
de Lee Pullman
que fa d'actriu
és l'Elisabet
diguem
el nom
Elizabeth Bogler
entre
a l'habitació
i aquella entrada
que és com si sortís
d'un somni
és d'un somni
és la Kim Novak
quan entra
totalment
allà on l'està esperant
ha sigut
que li ha ordenat
que es canviés
i es posés
com la Carlota
que es vestís
de
que es vestís
el James Stewart
Exactament tens tota l'hora
no m'hi ha portat a mi
veus el plano
però en canvi tens raó
s'assembla molt
és un referent claríssim
és un somni
efectivament
és el somni
Si te la passes per quarta vegada
diràs
Sí, sí, sí
tens raó
He vist altres moments
que fins i tot
jo mateix seria incapaz
de dir quin és
m'he apuntat
que Kubrick
però no sé ben bé
quin era
però a més que arrem
quan ha qüestió del plantejament
Bueno, amb Kubrick
hi ha coses
hi ha gent
que ha trobat similituds
en alguns moments
de
haig guatxat
haig guatxat
Però jo
el Kubrick
el Kubrick
que s'assembla més per mi
en persona
és el Kubrick de 2001
Sí
Per una raó
Tenim raó
Perquè aquí hi ha una raó
filosòfica
Aquesta pel·lícula
té moltes capes
i molts nivells
però n'hi ha un
que és
una derivació
de la filosofia de Nietzsche
i concretament
d'Asia Blu
Zaratrusta
i és
que hi ha
la creació
de l'home nou
que és a partir
de
de la fusió
i destrucció
del vell
Sí, sí
Llavors aquí
aquí hi ha una fusió
al vell mig
de la pel·lícula
entre les dues actrius
que s'acaben fonent
en una sola imatge
Aquesta sola imatge
una de les explicacions
que hi ha
és que podria ser
una nova persona
diferent
i estem parlant
de persona
una altra vegada
Sí, sí
Llavors
amb Kubrick
i amb el 2001
quan acaba la pel·lícula
tenim
el niño de les estrelles
el noi dels estels
o com es vulgui dir
que és
representa també
aquest nou element
Aquest home nou
que a més a més
a Siablos a la Trusta
és un dels temes
un dels temes que sona
musicals que sona
en 2001
Per tant
Kubrick
que era devot
de
de Berman
molt segur
que ho va tindre
en compte
i ja que parlem
d'obres
que s'han emmirallat
en persona
no solament en Berman
que també
però sobretot
amb la pel·lícula d'avui
són
Tarkovsky
Woody Allen
Stanley Kubrick
ja l'hem dit
David Lynch
David Lynch
amb Mulholland Drive
que em van parlar
fa un parell de setmanes
aquí
i te recordes
que tu em vas dir
ostres
això que dius de Berman
m'he trobat
que
realment
el relacionen
però no solament
el relacionen
és que posen
tres fotogrames
de persona
i tres
de Mulholland Drive
de les dues actrius
recordareu
que a Mulholland Drive
hi ha una actriu
que tampoc no parla
bé
aquella no perquè no vulgui parlar
com és el cas d'aquesta
sinó perquè ha perdut la memòria
diuen
és que estem
en el mateix
estem en aquest món
sí senyor
i trobat similituds
però són similituds
molt pillades
algunes d'elles
però a vegades
quan tens una pel·lícula
tan potent com aquesta
no caldria
tampoc
entrar en aquests terrenys
però
per dir-ho
perquè no m'ho puc estar
en diré una
que és la que realment
sí que penso
que té a veure
que a més és una pel·lícula
que potser
el recent que és
després del 2002
no sé si haurem d'esperar uns anys
perquè us la pugui proposar
que és el
Jerry del Gus Van Sant
que és una pel·lícula
que per mi
és
bueno
és una de les pel·lícules
capitals
per mi
segur
la millor del Gus Van Sant
i que també es planteja
aquest tema
de la dualitat
és a dir
també es planteja
en aquest cas
són dos nois
joves
que es troben
que es troben de cop
al mig d'un desert
infinit
i dintre d'aquest desert
es perden
es perden
de la manera més
total
és a dir
no saben ni on són
ni cap on van
el desert no té pistes
no hi ha camins
i s'ha arribat a dir
que evidentment
aquesta dualitat aparent
en realitat
no és més que
un sol noi
que s'està
auto d'alguna manera
buscant a si mateix
i que el director
l'ha presentat
amb dos personatges
que en realitat
podrien ser un
aquí passa una mica
el mateix
aquí passa una mica
el mateix
la fusió visualment
tal com Berman planteja
les fusions
dels personatges
a vegades és
amb un viatge
de la càmera
i recorda que hi ha un plano
que comencen
al fons
hi ha una finestra
després de la finestra
mirant cap a l'esquerra
hi ha la Lee Bulman
que mira a l'esquerra
en pla mig llarg
en pla mig llarg
una mica assenyit
i davant
en primer terme
mirant a l'esquerra
la Lee Bulman
mira a la dreta
la Vivi Anderson
mira a l'esquerra
i està en primer terme
per tant
el seu pla
és més gran
que el de la
que el de
allò de darrere
la càmera
inicia un travelling
molt lleuger
molt maco
i aquest també lleuger
què fa?
va agafant
protagonisme
el primer pla
de la Vivi Anderson
que està en primer terme
de l'Alma
i es va menjant
lògicament
el pla de darrere
que hi ha
de la
de la
Lee Bulman
de la Lee Bulman
aquest tipus de fusió
però és que
ja has d'estar preparant
amb aquest pla
perquè després
efectivament
tal com dius tu
es produeix
una veritable
una cosa molt moderna
que es posaria
el que després vam dir
el morfing
que és quan una figura
es transformava
en una altra
i produïa
una mena de monstre
intermig
doncs fa això
és a dir
fusiona
el perfil
la cara
afronta a l'esquerra
d'una
de les dues actrius
amb l'altra
i crea
un monstre nou
que no és ni una
ni l'altra
de les dues parts
amb ombra
fa
exacte
les dues
desapareix l'ombra
una nova
il·luminada
exactament
i això és molt interessant
parlant d'il·luminació
parlant de llum
després d'aquest pròleg
salto al principi
fa un muntatge molt dolent
aquí me vaig
una altra d'enrere
després del pròleg
el pròleg es tanca
amb una imatge
que per mi és icònica
d'aquesta pel·lícula
que és un nen
petit
molt petit
que amb la mà
avança una mà
cap a una pantalla
blanca
completament
a la que darrere
es comença a dibuixar
un ombra
que pots identificar
amb la figura
d'una dona
per tant
amb la figura
d'una mare
d'alguna manera
i el nen toca
aquesta pantalla
i tal
això m'ha fet pensar
en Bertolucci
no sé per què
m'ha fet pensar
en la lluna
en la lluna
és a dir
i hòstia
quina potència
que tenen
aquestes imatges
a més aquí
es produeix
aquell fenomen
que es dona
poques vegades
en el cinema
però que
Tarkovsky
per exemple
el fa
que és el trencament
de la quarta paret
perquè el noi
ve de cara
cap a la càmera
o sigui
ens està interpellant
a nosaltres
però després
amb una actuació
màgica
de director
de càmera
el veiem
que allarga la mà
i sembla que ens allarga
cap a nosaltres
però no
l'està
l'està allargant
cap a
cap al darrere
cap a aquesta pantalla
i apareix
la imatge
que després
es pot
si tu
la veus
detenigudament
et dones
que és la seva mare
és l'Hipulman
perquè en realitat
a la pel·lícula
com dèiem abans
es podria arribar
a dibuixar un art dramàtic
que s'explicarien coses
i l'Hipulman
sabem a mitja pel·lícula
que va ser mare
que va tenir una criatura
que va tenir
primer uns avortaments
després va tenir
aquesta criatura
a la que ell
mai va
estimar
això és el gran
penso que el que hi ha darrere
en el fons
en el seu
si és que és això
en el seu trauma personal
que fa que no hagi
hagi deixat de parlar
hi ha aquest dolor
aquest no haver assumit
aquest trencament
i el trencament
amb la seva parella
també simultàne
no haver assumit
que tenir un fill
i saber-lo estimar
i que tenir un marit
el que mereixia ser estimat
i que tampoc
la saber estimar
parlant d'estimar
l'escena de la platja
que explica la Vivi Anderson
on això és molt interessant
aquesta escena
és una escena
que jo diria
que representa
l'erotisme
en el cinema
d'una forma
molt infreqüentment vista
cada vegada més
l'erotisme
sembla que l'estan buscant
de forma explícita
bé, doncs aquí
és
en paraules
literàries
molt reals
vull dir que
sense
anar amb eufemismes
sinó
anar en directe
si s'ha de parlar
del sexe
es parla del sexe
i tot
ens estan explicant
una situació
de
menatge a troar
sí
increïble
increïble
sense
ni un moment
de flashback
no es veu res
simplement és la veu
d'aquesta dona que explica
és la veu de la infermera
diguem
explicant-li
en la malalta
suposada malalta
una aventura
ella se'n va amb el marit
a la platja
aquell dia a la tarda
el marit se'n va
a la ciutat
ella queda amb una amiga
amb aquesta amiga
decideixen anar
a prendre
el sol
i banyar-se
i de repens
sorprenen
dos nois
d'uns 15 o 16 anys
que les estan espiant
a partir d'aquí
els conviden
elles a baixar
ells baixen
i hi ha una relació
a tres bandes
entre els tres
i super explícit
el que explica
és explícit
perdó
entre els quatre
entre els quatre
no la ciutat
no es manté una mica
al marge al principi
finalment també
és integrat
també és integrat
el grup
i si realment
és una escena
que produeix
realment et posa
et posa
no és
no et deixa indiferent
en absolut
a nivell d'eròtic
et posa realment
en situació
no es catima
parlar de la eyaculació
a la boca
no no no
realment
arriba bastant lluny
amb el tema
i jo curiosament
sí que recordo
que aquesta escena
en l'època
en l'any 65
jo era molt jovenet
em va incomodar
ara sí
quan la veia
aquesta vegada
m'ha passat
i he pensat
bueno mira
has crescut una mica
perquè ja no t'incomode
escoltar i veure
coses d'aquest tipus
en la seva època
em va incomodar
com érem
els 16 o 17 anys
d'aquella època
hi ha una cosa
perquè en aquests moments
hi ha
com és
com és lògic
i normal
per una derivació
de la societat
fa 60 anys
que
Berman
va filmar
aquesta pel·lícula
i després d'aquesta
en va fer altres
per mi
no va arribar mai
al nivell d'aquesta
i abans d'aquesta
també en va fer
moltes
que s'han dit abans
importants
llavors
hi ha una cosa
amb aquesta
amb aquesta pel·lícula
que dius
com una proposta
de fer una pel·lícula així
quan llavors
no
estàvem lluny
de fer un cine
de tall feminista
que hi havia
sempre hi ha hagut
alguna dona
com Mai Setterling
per exemple
allà mateix a Suècia
i tal
que ha fet cinema
però no era freqüent
i ell
agafa
i aquesta pel·lícula
que podria estar feta
amb una parella
home-dona
l'agafa
i la fa amb dues dones
per mi
és una visió
feminista
i un reforçament
de la dona
donar aquests dos papers
amb aquestes dues actrius
importantíssim
i ho va fer
i ho va fer
abans de la letra
però
però
molt abans
que vinguessin
diferents fronts feministes
imposant
el paper
de la dona
a dintre dels papers
importants
de les pel·lícules
i amb quina naturalitat
jo crec que
és un
un factor
el feminisme
de ver-me
amb aquesta pel·lícula
a remarcar
igual que aquella naturalitat
amb el que tracta
l'aproximació lèsbica
per donar-li un nom
perquè no ho és
no ho és
però l'aproximació amorosa
diguem
entre les dues personesses
que te la planteges
tota l'estona
que en algun moment
hi haurà
la necessitat
de sentir-se estimat
exacte
per aquí
més que eròtic
potser és aquesta escena
d'amor
i que se resumeix
en aquesta escena
dels cabells
en què una toca
el cabell a l'altra
l'altra
l'altra
li cau el cabell per sobre
i s'acarona ella mateixa
amb el cabell de l'altra
i això és tan
és tan potent
la imatge
és tan ben
una cosa que té el cinema
unint
la personalitat
d'Esbennick Vist
més ver-me
que té aquesta pel·lícula
i en general
la tenen totes
que és aquesta
netedat visual
que té
en aquest cas
perquè juga molt
amb el blanc
i per tant
quasi tot és blanc
i és ombres
evidentment
i hi ha blanc
per això
però de veritat
així com hi ha el dibuix
a l'època aquella
dèiem els dibuixos
de les còmics
que els còmics
són de línia neta
o de no de línia tan neta
més barroca
és de línia neta
aquesta pel·lícula
tot està tan ben dibuixat
recorda l'escena
amb el televisor
quan es veu
parlàvem abans
quan escolta i veu
les notícies
dels anys 65
que era la guerra
contextualitza
el moment històric
te'l situa històricament
estem
i per les notícies
del telediari
o del telenotícies
en aquell moment
a Suècia
ens estan parlant
que hi ha hagut
40.000 morts
a la guerra de Vietnam
etc.
i surt fins i tot
un bonso
que s'està cremant
la famosa imatge
del bonso cremant-se
que això
jo recordo
ben vist
els telediaris
ben vist
però el que t'ho deia
el cilvisual
un pla general perfecte
en què se veu
el fons
és la porta d'entrada
a l'habitació
de la clínica
el llit
diguem
de la llit camilla
o ella dorm
i a la dreta
la tele a terra
posada a terra
molt moderna
la tele posada a terra
no hi ha
no hi ha moplet
la tele està a terra
i a la dreta
i al fons ella
movent-se pel fons
de l'habitació
mirant la tele
aquella imatge
de la llum
ve de la tele
i il·lumina
tota l'habitació
de la llum
de la tele
és un pla molt modern
allò
ha hagut d'influir
amb Antonioni
per exemple
i Bertolucci també
és que té això
és un pare
que ha sigut
el pare
de tantes cinematografies
que posteriori
s'ha anat
hi ha una cosa
que no hem comentat abans
però
diguem que
quan ell va escollir
persona
diguem
d'on ve
persona
persona
etimològicament
ve del llatí
que vol dir
màscara
i això és molt important
i això és molt important
perquè
aquí
anem a veure
la sinopsis
de la pel·lícula
seria
una actriu
està representant
el teatre
electra
i de repentinament
es queda sense veu
pot ser que sigui
un problema
de cordes
pot ser que sigui
un problema
psiquiàtric
un problema
mental
és ingressada
i després
de tota
una sèrie
de proves
exhaustives
dictamen
que la persona
està
perfectament
l'actriu
està
perfectament sana
però
com que
no parla
doncs
de moment
s'ha de quedar
amb observació
i li assignen
una infermera
una infermera
que té dos anys
d'antiguitat
com a infermera
que
fins i tot
a la jefa
del departament
ella li diu
escolti
potser no soc
la més indicada
per atendre
a una actriu
tan important
i que té
un problema
tan seriós
en un primer contacte
ja veu que
li costarà
entrar en aquell
moment
correcte
a partir d'aquí
la mateixa
cap
de
de l'hospital
li diu
mira
perquè la cosa
sigui
més
digués
tingueu
un tractament
un tractament
més proper
a les dues
us deixo
les claus
d'un apartament
que tinc
a la costa
i allà
estareu
tranquil·les
i em diràs
enviant informes
etc
estem explicant
una mica
la pel·li
si no
és la sinopsi
o sigui
es trasladen aquí
i la resta
de la pel·lícula
es desenvoluparà
amb aquest apartament
prestat
jo crec que és Faro
en el que viuran
és la illa de Faro
aquesta illa
després va ser
la illa de Berman
que fins i tot
hi ha una pel·lícula
molt interessant
que s'ha fet recentment
que es titula
la illa de Berman
que és de
Mira Hansen Love
molt interessant
directora molt interessant
ell
Berman
va demanar
que quan morís
que s'entera
i està
enterrat allà
amb aquesta illa
bé
doncs
aquesta màscara
tenim aquí
un actriu
que
lògicament
cada dia
quan sortia
a fer
Electra
es tenia que posar
la màscara
per treure
la seva personalitat
i adoptar
la personalitat
d'Electra
després
es trobava
amb el conflicte
que tu ja has explicat
de marit
distanciat
efectivament
d'ella
i nen
que no ha volgut
per ella
llavors
aquesta altra
màscara
era la de la realitat
i la de la realitat
no li interessava
a gens
llavors
una forma
de trencar
amb les dues màscares
era adoptar
aquesta tercera
d'observar
veure
escoltar
no parlar
i no intervenir
no intervenir verbalment
però llavors tenim
l'altre cas
que és
el cas
de l'infermera
l'infermera
que es diu Alma
no oblidem que es diu Alma
que es diu Alma
que també té amica
segurament
que es digui ànima
l'infermera
és una dona
extrovertida
que diu
ell explica
que va tindre
després de la relació
que hem comentat abans
amb aquells nois
espontània
o circumstancial
a la platja
va tindre
un embaràs
que va derivar
amb avortament
perquè ni ella
ni el seu company
en aquell moment
el van voler
i ara
està
amb un altre home
i amb aquest
vol tindre
com a mínim
sis fills
i seran feliços
perquè a més a més
ella està fent
aquest treball
d'infermera
que li agrada molt
llavors
és una dona
que com que veu
que la malalta
diguem
no parla
i tal
ella
és extrovertida
i li sembla
que com més parli
i més coses
li expliqui
més contribuirà
a salvar-la
però
es produeix
un fet
molt important
que no direm
que no direm
perquè no es pot
desvetllar
aquest fet
de l'important
que és
per la evolució
de la pel·lícula
que farà canviar
amb ella
i llavors
ella
mateixa
es dona compte
que potser
s'assembla més
a la malalta
de lo que es pensava
i que fins a quin punt
no solament s'hi sembla més
sinó que és
la malalta
és a dir
fins a quin punt
no és ella
la malalta
aquest punt
és el que
el director
correcte
i d'aquí surt
la nova persona
és extraordinària
o sigui
té uns nivells
de lectura
uns nivells de lectura
fins que et facin mal
el cervell
et pot fer mal
dos detalls
de muntatge
molt ràpids
que no puc deixar de dir
hi ha un moment
que veiem una foto
que és la foto
que hem vist
també moltes vegades
del període nazi
del moment
és Varsovia
em sembla
en què està la gent
al mig del carrer
sent portada
deportada
els jueus
sent deportats
pels nazis
tenim aquest entorn
un carrer
i el nen
un nen
que està al mig del carrer
és el protagonista
de la fotografia
aquest nen
està atemorit
aterrat
al mig
perquè té tota la pressió
perquè no sap
si el portaran
cap a un vagó
que no sé
on el portarà
o que el mataran
allà mateix
al mig del carrer
llavors
ell fa un muntatge
que per mi em sembla
una classe de muntatge
agafa la foto
i va dividint
en planos
parcials
dels personatges
és que miren
la gent que està mirant
la gent que està mirant
el proper policia
nazi
els SS
els companys del nen
que l'intenten ajudar
però no saben què fer
fa un muntatge
tan ben fet
que la lectura
que en fas
és
quina meravella
com t'he explicat
en un moment
és un curs
de muntatge
i després hi ha una altra
escena
ja no és tant de muntatge
sinó de plantejament
de muntatge
que és que tu et veus
tota una
una
evidentment
la que parla
per tant
és l'alma
com l'alma
sobre la cara
de l'Elisabet
que està escoltant
li fa tot un pla sencer
de tota una parrafada
que li llegeix
que ara no cal
que li diu
que li explica
i veiem
tota el rato
la cara
de l'Elisabet
suportant
en el sentit bo
i negatiu
de la paraula
també
aquest discurs
i llavors
saltem a l'altre cantó
i tornem a veure
exactament
el mateix discurs
però ara estem veient
a l'alma
emetent
les paraules
i a l'altre
en aquest cas
l'inclou en plano
i veiem una mica
d'escorts
de l'Elisabet
en el plano
que a l'altre
no hi havia escorts
era net
ostres
aquest plantejament
ja és tan arriscat
o sigui
repetir la mateixa escena
sencera
i que dura pràcticament
3 minuts i més 4
ostres
i que a més
és necessari
fer-ho així
quan ho veus
dius
és que havia de ser així
i la comprensió
és
és
total
perquè
aquest muntatge
precisament
et facilita
l'entesa
entendre
jo tinc aquí
que
per tancar una mica
perquè
volíem parlar
d'alguna altra cosa
que
com a clorenta
podríem dir
que si aquesta
és l'obra
mestra de Berman
ho és
perquè és
la més radical
la més complexa
la més profunda
psicològica
i filosòficament
és
angoixant
fins a l'extrem
arriscada
com a producte
cinematogràfic
i a més a més
s'ha de dir
perquè no podem
tancar
sense dir-ho
que està feta
amb dos actrius
en un moment
de la seva vida
i actoral
amb estat de gràcia
que són
la Vivi Anderson
i la
Lippo Pullman
a Filmin
a Filmin
la trobareu
i creieu-me
no us la perdeu
perquè
és una hora i mitja
extraordinària
de bon cinema
en realitat
està a Filmin
i és
d'una restauració
una restauració
que es va fer
el 2011
per tant
és una magnífica
visió de fotografia
magnífica
perfecte
molt bé
bueno
escolteu
el dimarts
sabte passat
hi va haver
la 39a
edició
dels Premis Goya
que es va fer
des d'un auditori
de Granada
molt maco
molt gran
primera impressió
global
bueno
la mateixa
que expositat
habitual
de cada any
potser
en alguns moments
alleugerida
amb intervencions
per exemple
d'una
elegantíssima
Aitana Sánchez
Quijón
que va rebre
el Goya
d'honor
ella va explicar
en el seu
Parlament
que va estar
molt bé
els seus inicis
precoços
en el teatre
representant
Federico Bertia
Lorca
que el teatre
la va
la va fer
en realitat
actriu
va
voler
enviar
un impuls
i un ànim
als joves
que vulguin ser
actrius
i actors
que no defalleixin
que treballin
que treballin
que trobaran
sortida
en aquest món
però
que s'ha
d'invertir
no en diners
sinó
en treball
i va tenir
un sentit
record
per tres
personatges
el primer
que va citar
Bigas Luna
amb el que
per lovis
va aprendre
molt
i li té
un apreci
extraordinari
per Patrícia
Ferreira
també
i per l'actriu
Marissa Paredes
una companya
també
a la que
va demostrar
tindre
una gran estima
va denunciar
els nous
imperialismes
dels Estats Units
i les
llimpieses
ètniques
que hi ha
al món
a torri a dret
com a mínim
en quatre continents
a partir d'aquí
tenim
una cosa
que s'han inventat
que és el
Goya d'Honor
Internacional
signe d'interrogació
i aprofitant
que el tenim aquí
casat
amb una espanyola
o que viu
amb una espanyola
catalana
catalana
em pensava que era gallega
què ponen tu DNI
no
sí
crec que és catalana
algú em va dir
jo no em dedico
a la cosa del cor
però algú em va dir
que era catalana
però potser em va enganyar
o sigui que
permeteu-me que potser
m'equivoco
però vaig a entendre
bé, escolteu
si no és catalana
és gallega
és gallega
estem parlant
de Richard Gere
Richard Gere
Gere
bé, ell va fer
una salutació en castellà
i després va fer
un parlament
en anglès
que una màquina
pot destre
o un humà
similar a la màquina
va fer una dedució
infumable
un discurs llarg
i caren de continguts
interessants
alguna referència
a la seva
dèria
que té
mística
el xicot aquest
ja sabem que
li agrada molt
alternar
per allà al Nepal
i tal
al Tibet
i no sé
és budista
sí
i bueno
em diu
va dir
que
Amèrica
està entrant
en una zona negra
i ell se'n va
i jo vaig pensar
quina sort
a Catalunya
fa més de 300 anys
que som una zona negra
i no hi ha forma
que ens en puguem sortir
sí
moments visuals
sense comentaris
gallega
per cert
mira
tenies tota la raó
gallega
algú em va enganyar
algú que es volia atribuir
fem com els francesos
i els catalans
que ens ho volem quedar tot
moments musicals
ja dic
sense comentaris
presentadores
bueno
la Maribel Verdú
i l'altra era
la
Najia Nimri
no
no
la Najia Nimri
és roer
aquesta vegada
jo no la vaig veure
per això no parlo del tema
però sí que
hi havia repeticions
i cosetes
no recordo el nom
de l'atractiu
vaig a ser sincer
tu vens dient coses
jo vaig mirant-ho
bé
els comentaris
de tots els que van rebre
algun premi
que allò com es diu
amb la loteria
que la suert
ja hi hagi un mi repartida
bueno
aquest any
ha sigut així
tots els comentaris
van girar
en ton
a
la Dana
del País Valencià
i que se'ls ha d'ajudar
que se'ls ha oblidat
que ha passat 3 mesos
i no es fa res
problemes
per dir
39
van acabar dient
el 39
edició
39 edició
ja
clar
com que estan en el 39
a l'acte es van posar
moltes referències
i gracietes
sobre el 47
un autobús
també va sortir molt
la paraula
Torre Baró
bueno
i
es va dir també
en algun moment
que aquest any
2024
es van fer a Espanya
es van produir
més de 300 pel·lícules
són moltes
són moltes
són moltes
el govern d'Espanya
va estar present
hi havia tres
bueno
hi havia el president
la vicepresidenta
i llavors
un
un senyor
que hi ha de
ministra de cultura
que és
Hurtasun
ara
em passa una nota
i em diuen
que les presentadores
una va ser
Maribel Verdú
que per mi
va tindre
el moment
més emotiu
amb l'Aitana Sánchez
quan
ella li va fer
el llorament
a l'Aitana
i va ser
em va semblar
molt sincer
molt honest
molt d'amigues
i
un moment
que em va semblar
colpidor
i l'altre
sabia que era
un cognom estrange
Leonard
Walting
que va estar correcte
però sense cap aportació
més enllà
del guió
que suposo
que ja el portaven
i els guions
d'aquestes gales
són com són
llavors
hi va haver
referències
així
per fer-les
digués
sucintes
Palestina
desnonaments
les mares
els fills
els avis
els amics
i no sé
si me dejo
algú
i vale
Palmarès
la categoria
no sé si me dejo
algú
sí
Palmarès
el Goya
la millor pel·lícula
europea
Emilia Pérez
de Jacques Zodiar
naturalment
Jacques Zodiar
no hi era
i el que va sortir
a buscar
el Goya
va dir
textualment
ante el odio
i el escarnio
más cine
i más cultura
deixem-ho aquí
ja sabeu
que
aquí hi ha hagut
el problema
que hi ha hagut
amb la Carla García
Gascón
sí
les seves opinions
nosaltres no hi entrem
no
vull dir una cosa
que sempre ho dic
amb els premis
a mi
no em poso
amb els premis
ni em dóna la gana
de reivindicar
altres que no han estat
premiades
ni posar terra
o fang
a sobre de les premiades
els acadèmics
són acadèmics
i ells sabran
si són honestos o no
però els seus premis
no els discuteixo
perquè
són aquells
és com discutir
quan l'àrbitre pitat
que discutirà
ja saps que no servirà de res
molt bé
el millor pel·lícula
iberoamericana
a una estòria aquí
del Brasil
del 2024
que em sembla que té bastants problemes
per ser estrenat a Brasil
perquè és crítica
de Walter Sals
sí
Walter Sals
és
un director molt interessant
l'acostumada
homilia
que no podia faltar
del president de l'acadèmia
llarga
que es posa
que es posa
de Fernando Mendes Leite
era que era un home interessant
en els anys 80
sí
però clar
han passat molts anys
hi ha una cosa
fins a les aigües
es renoven
i llavors ja entrem
pel mares de les pel·lícules
el 47
5
li van tocar 5
millor pel·lícula
millor actriu de repartiment
Clara Segura
direcció de producció
efectes especials
el 2 repartiment
Salva Reina
que és un que l'hem tingut aquí
per cert
segundo premio
de Isaac Ila Cuesta
i Pol Rodríguez
va rebre
3 estatuetes
millor direcció
premi important
va sortir el Pol Rodríguez
a recollir-lo
com a muntatge
més a més
i va dir aquella frase
que surt a la pel·lícula
de que
gracias Granada
la única ciudad del mundo
que tiene nombre de bomba
bueno
un detallet
el millor so
va ser per
Eva Balinho
que també l'hem tingut aquí
al programa
i 3 persones més
l'Eva Balinho
aquesta vegada
anava una mica
podríem dir
suelta
o tocada
pel Morapio
pot ser
no ho sé
perquè
se'm va anar una mica
del guió
millor muntatge
pel Happy Frutos
no sé si el coneixes
el Happy Frutos
no
i pel·lícules d'ell
que he vist
però no el conec
personament
realment
fa un bon treball
amb segundo premio
amb segundo premio
impressionant
impressionant
visca't que jo he llegit
en canvi
que el Pol mateix
constava també
com a muntador
ah és possible
sí
ell i el Javi
els dos
llavors
amb dos estatuetes
la Virgen Roja
de Paulo Artiz
que també l'hem tingut aquí
per millor disseny
de vestuari
i millor direcció
d'art
l'altra
la Estrella Azul
millor actor revelació
Pepe Lorente
i millor direcció
Novell
dos més
dos golles més
per l'habitació
de al lado
de Pedro Almodóvar
que no va assistir
a la gala
diu que estava malalt
que tenia
algun problema físic
millor música original
Alberto Iglesias
millor fotografia
Edu Grau
el millor es va posar malalt
quan va vindre a buscar
el premi
de millor direcció
aquí
pot ser
dos més
per la guitarra flamenca
de Gerard Cortés
millor cançó original
i millor pel·lícula documental
això
és una pel·lícula
d'Anton Álvarez
que és molt conegut
també
com a músic
com C. Tangana
C. Tangana
la seva intervenció
va ser
de les poques
que jo salvaria
com a interessant
C. Tangana
és molt interessant
curta i bona
dels agraïments
és un home intel·ligent
i ho ha demostrat
amb la pel·lícula
amb la intervenció
que veig que també
que no la vaig veure
és sempre intel·ligent
hi ha gent que no el suporta
i jo m'agrada molt
molt bé
dos també van anar
cap a Marco
aquesta pel·lícula
sobre
aquest personatge
sinistre
sí
que va fer
va suplantar
una mica un liu de persona
també
de personalitat
aquest el tenia gros
també sí
millor actor protagonista
Eduardo Fernández
que
excuso parlar
de la seva intervenció
sí
perquè em carrega
una mica
ja l'amica Eduardo
i millor maquillatge
i perroqueria
i va haver un
qui va ser
per maquillatge i perroqueria
no
no tinc apuntat
per una pel·lícula determinada
no no
Marco
ah per Marco també
sí sí
sí maquillatge
estava ja cantat
i llavors
millor actriu revelació
Laura Beismar
per salvar Maria
vale
i va tindre dos premis
que em sembla
que ni ells
se'ls esperaven
per la infiltrada
d'Arança Echevarria
millor pel·lícula
sí sí
exeqo
amb el 47
sí sí
i millor actriu protagonista
Carolina Iuste
i per últim
tinc aquí apuntat
un Goya
per Casa en Flames
de Dani de l'Orden
millor guió original
per Edu Sola
sí
que si aquí
ens va explicar
que era fill de Charnegos
ara ha canviat el llibre
que resulta que
hi havia
tota la classe mitjana
com si tots fos
amb classe mitjana
a Catalunya
perquè
que teníem
per cert
tu tens un barco
allà dalt
a Calella
per la Frugell
vaig tenir una època
el vaig vendre
em vaig comprar un palau
l'Edu aquest
va vindre a dir
que pràcticament
tota la progesia catalana
tenia
era un discurs
molt ambigu
també
és cert que va dir això
però també va dir el contrari
ara va canviar
i en lloc de posar-se
una americana
dos números
més estreta
de la seva talla
com es va posar aquí
ara se'n va anar
i va llogar
no crec que se'l compres
a Peris
sí
un pingüí
un traje de pingüí
va sortint molt molt
per parlar-nos
d'una cosa
que jo crec
ens afecta a tots
que són
les supermares
que hem tingut
i llavors va dedicar
el seu parlament
a les supermares
gran
Edu Sola
molt bé
i bueno
hi ha
els moments
més que es posos
quan va sortir
una referència
a Rafael
a la Flores
Miguel Ríos
Marisol
Miguel Ríos
diu que va obrir
la cerimònia
que va cantar
alguna cosa
i Eduardo
Alejandro Sanz
Alejandro Sanz
sí
la Roberta Bandini
va cantar
l'amor
ah
pensava que havia cantat
aquella mamà
el reconeixement especial
que hi va haver
per Mar Adentro
perquè em sembla
que és la que
més
més goies
ha tingut
des de
bueno
més goies
que el Goya
va sortir també
a la mena
va entregar
algun premi
per allà
a l'obituari
que no podia
faltar
i també
li van donar
un moment
de glòria
a la filla
de Marisa Paredes
que va llegir
un escrit
això
era lògic
sí
un detall
molt bé
valia la pena
fer-lo
perquè
eres caient
aquest any
com que no hi cap
res més
ho havíem de tallar
aquí
què et sembla
parla'ns una mica
de què ens parlaràs
la setmana que ve
perquè la setmana que ve
tindràs espai
sí o
ah no
la setmana que ve
sí però no
em tenies de quedar penjat
m'he hagut de repassar
on em vaig quedar
l'altre dia
i em vaig quedar
en un punt
que és que havia fet
la lectura
dels sis punts
que Walter Murch
defineix
que és un muntador
de so
sí
aquests els vas
i ja vas dir
entrarem a fons
amb cada un d'ells
i per què
i quina importància
tenen
i com es treballen
i això
m'has dit
venint cap aquí
a l'estudi
que segurament
tindràs també
una sèrie
sí
tinc una sèrie
per la setmana que ve
si voleu
estem a un minut
d'acabar
i no tindré
temps de desenvolupar
d'acord
però estàs una sèrie
que la tenim a l'abast
que és fàcil de trobar
està
Movistar
hem de tenir Movistar
això sí
però ja us la diré
deixem l'espoiler
així una mica penjat
ja sabeu
les màia bé
tindrem fixes
aula de cinema
Anastasia Rinos
i una sèrie
per recomanar-vos
sí senyors
i ja posats
en aquest punt
què et sembla Jan
ho deixem aquí
per avui?
a mi em sembla perfecte
deixem que els companys
donem ànims
al Manchester City
per si
aviam mira
la segona
que és la maca
de tota la vida
de manches
veurem la segona part
amics i amigues
molt bona nit
i bona setmana
bona setmana
reduc-ho
de la empresa
el
estos comunes s'inteldent,
ecuickerb Ohio,
sanguí00fia.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Per introduir avui el programa tenim aquesta música que va composar el compositor Lars Danielson
per la pel·lícula Persona de l'obra d'Himmer Bergman, probablement la fita més alta dintre d'una obra que ja de per si compte com a mínim amb sis pel·lícules més
que es podrien qualificar gairebé d'obra mestra també.
Bé, aquesta és una pel·lícula de 1966, està aproximadament per la meitat de la part creativa d'aquest director que va simultanejar el teatre i el cinema.
Però abans d'entrar en matèria, deixem que us presenti l'equip d'avui, els comandaments.
Jan, què tal? Jan Hernández, bona tarda.
Molt bona tarda.
Com ha anat la setmana?
Bé, bé, bé, bé, bé. Vaig tenir... Bueno, ahir, aquest dilluns, aquest dilluns he tingut festa, perquè, bueno, hi ha, no sé com van els instituts, hi ha tres dies de lliure de l'acció que es coneixin els professors.
Ahà.
Doncs m'ha tocat aquest dilluns.
Que bé.
No s'ho creia ni mon pare quan li vaig dir, mira, tinc festa a aquest dilluns. Per què tens festa?
Molt bé, molt bé. Estupendo. Bueno, sempre va haver per carregar bateries amb altres coses, no?
Bueno, vaig estar bastant malalt. Sí, sí, he agafat una grip, vaig agafar-la el divendres i febre, fred...
Carai.
Fèia mal tot el cos.
Faltaves tu per la grip, veig.
Sí.
L'has tingut tot, ja.
Sí, perquè...
Sí, sí, l'han estat així no va passar.
L'Anastasi també, ell no, però a casa hi ha alguna cosa d'això.
Sí, sí, sense passar.
Molt bé, i bona tarda, Anastasi.
Bona tarda, finalment recuperat, recuperat, sí, sí.
Molt bé, estupendo.
Estic bé, estic bé. Gràcies, Pep.
Tu també, no?
Et veig bé.
Sí, no, jo també, sí, sí, aquí al peu del canó.
Molt bé.
Disposat a parlar una mica d'un dels directors que, fixeu-vos-hi, és fort això, eh?
Si n'hagués d'escollir cinc de la història del cinema, Berman estaria entre aquests cinc.
Sí.
Així d'important ha sigut sempre, per mi, aquest director.
Ídem, e àdem, ídem, creiem.
Molt bé.
Sí, sí, sí.
Sí, sí.
Bé, diguem que Berman va néixer a Uppsala, a Suècia, el 14 de juliol de 1918.
i va morir, em sembla que tenia 79 anys, va morir a la illa de Faro, a Suècia també, el 30 de juliol del 2007.
Hi ha una curiositat de la necronologia, i és que aquest mateix dia, el 30 de juliol del 2007, va morir un altre director important de la filmografia, o sigui, de la cinematografia europea.
Antonioni, Miquel Àngel Antonioni.
Curiosament, van morir dos grans directors, van morir el mateix dia.
Sí, senyor.
Bé, per situar-vos una mica en el personatge, ja he dit abans que ell va simultanejar teatre i cinema.
Però, amb un llibre que tenim aquí, que el va publicar Anagrama als anys 80, de Converses amb Berman, ell quan estava ja cap al final de la seva carrera, va fer unes entrevistes, 12 dies, amb tres periodistes diferents suecs,
i quan parla de la seva influència, pel que més el va determinar per dirigir-se en una professió artística, el que més li va influir va ser el teatre.
El teatre va ser la seva font de formació i, a partir d'aquí, va simultanejar, durant gairebé tota la seva obra, cinema i teatre.
Bé, en quant a religió s'ha de dir que el seu pare era un pastor protestant, llavors va viure amb una disciplina, perquè un home extremadament rígid, amb el comportament de la família i a casa, llavors allà hi havia cultura, però hi havia madura també.
Ell va derivar cap a l'agnosticisme com a definició, ja d'adult, de la seva tendència.
Va tindre cinc esposes i, com a mínim, dues parelles durant una temporada llarga.
És a dir, que era un home en el que no li costava massa, pel que sembla, canviar de parella i conèixer noves...
Jo crec que tot això anava bastant relacionat amb la seva activitat, la seva cultura vastíssima i, llavors, un poder de seducció que segurament tenia a partir d'aquesta cultura.
Llavors, es donen aquestes set persones, en principi, que van compartir vida amb ell.
Els pares, ella es deia Eric Berman, ja he dit pastor luterà, i ella Karin Achelsblom, filla provinent d'una família benestant.
Es diu que, igual, la seva mare biològica no va ser aquesta, sinó que sembla ser que el pastor luterà aquest, que també devia ser per menjar part,
va tindre una relació abans amb Hedwig Sboberg, que va desaparèixer de Sena,
i, en tot cas, la que s'atribueix com a mare, Karin Achelsblom, seria en realitat la madrastra d'ell.
Bé, al llarg de la seva vida va dirigir més de 60 pel·lícules, entre pel·lícules i documentals,
tant pel cinema com per la televisió.
A part d'això, ja parlem després també una mica de la seva part de teatre,
també va fer moltes obres de teatre, va ser director també del Teatre d'Estocolm,
en fi, té una trajectòria amb teatre important.
Dintre de la seva filmografia, m'agradaria destacar que va començar el 1946
amb una pel·lícula que es diu Cris, aquesta és la seva primera pel·lícula,
i va tancar la seva obra el 2003 amb Sarah Ban, que ha quedat també com el seu testament cinematogràfic.
Entremig de tot això, com que són molts els títols, destacarem uns quants
que ens semblen vitals per tindre un coneixement de l'obra de Berman.
1953, Un estiu amb Mònica.
Aquesta jo crec que va ser una pel·lícula que els que en aquell moment érem joves
va ser la descoberta de Berman i la descoberta també d'un tipus de cine
molt diferent del que es podia veure i sobretot, ja no diguem, del que es podia fer aquí a Espanya.
Totalment.
Un estiu amb Mònica.
Després, el 1955, una comèdia molt, molt bona, també, es diu Somriures d'una nit d'estiu.
El 1956 ja es posa sèrio i comença a reflectir els problemes i els dubtes que tenia de temes religiós
i fa el setès segell, una obra extraordinària situada a l'època medieval.
Un diàleg entre el cavaller i la mort. Extraordinari.
1956 també, una pel·lícula que nosaltres l'hem fet, l'hem parlat d'ella aquí com un clàssic de la setmana
que és Maduixes silvestres o Maduixes salvatges.
Jo hi era ja també aquí, sí.
Val a dir que aquesta va tindre un Òscar, un os d'or i el Premi Cipresti.
El 1960, una altra pel·lícula que també va tindre una projecció, sobretot popular, molt gran.
El 1960, jo recordo, aquesta pel·lícula la van fer fins i tot al poble,
que, home, allà normalment arribava cinema espanyol, cinema mexicà del barato i cinema americà.
O sigui, mexicà, americà, alguna cosa d'italià, però un verman allà a la vall del corp,
en aquells poblets petits, no era freqüent.
Estic parlant del manantial de la doncella, ho dic en castellà perquè és tal com la vam digerir molt al principi.
No sé amb la traducció quina seria, la font de la doncella, ho podem dir.
De la doncella.
La doncella és una dona jove.
I manantial, fins i tot, a nivell cult, també ho podíem dir.
Quasi es podria dir tot.
El 1962 va fer els Combregants.
El 1963, Tisnaden, El silenci.
El 1966, estem en el que avui és la nostra pel·lícula, objecte d'estudi, Persona.
El mateix, no, l'any següent, el 67, L'hora del llop.
El 68, La vergonya.
El mateix 68, El rite.
El 69, Passió.
El 72, Crits i Murmulls, i Murmuris.
O així ho ets.
En francès, Cris et xuxotamont.
Sí, Cris et xuxotamont.
Molt maco el dir-ho.
El 1974, Secrets d'un matrimoni, que també va tindre Òscar.
El 1976, Face to Face, Cara a cara, que també va tindre Globo d'or.
El 1978, Sonata de tardor, que també va tindre Globo d'or.
El 1980, La vida dels Titelles.
El 1982, potser la darrera gran pel·lícula d'ell, Fanny i Alexander.
Òscar i Globo d'or.
I l'any següent, En presència d'un clown,
i hi ha altres pel·lícules menors,
arribaríem a 2003 amb Sara Vann,
que, com hem dit abans, ha sigut la seva última pel·lícula.
Com podeu veure, aquí hi ha ben bé una dotzena de films
que per nosaltres són tots molt recomanables.
Molt, molt, molt profundament recomanables.
I una trajectòria cinematogràfica i personal,
perquè aquí el tema de Berman és que no solament és cinema,
sinó que, a més a més del cinema,
que tothom intenta en el cinema transmetre algun missatge,
el missatge, diguem-ne, darrere les pel·lícules de Berman,
sempre és molt important.
I si en aquest cas estem parlant d'aquesta, de persona en concret,
ara hi entrarem, perquè ja no és missatge,
és una mena de dolor intern
de la quantitat d'informació i de missatge que té la pel·lícula.
Mira, jo volia fer una cita,
abans de parlar a nosaltres de la pel·lícula,
del propi Berman sobre persona.
Perquè em sembla que dóna la mida
de l'important que va ser per Berman
la realització d'aquesta pel·lícula.
Aquestes són paraules de Berman.
Diu, sobre persona,
diu, tinc la sensació
que en persona he arribat al límit de les meves possibilitats.
que en plans de llibertat
he fregat aquests secrets sense paraules
que sols el cinematògraf
és capaç de fer sortir a la llum.
Impecable, impecable.
És una declaració
d'haver arribat pràcticament a les entranyes
per fer aquesta pel·lícula.
D'haver entès, d'haver vist la llum del moment,
d'haver vist quin era el misteri que hi ha darrere d'això del cinema.
Per què s'havia inventat el cinema?
Efectivament.
Segurament per fer una d'aquestes pel·lícula seria aquesta.
N'hi ha algunes d'altres també.
Sí, cert.
Molt bé.
Què et sembla? Vols entrar en...?
Comentaris una mica dispersos.
Fes una mica una pel·lícula, el que ha fet ell,
que és una pel·lícula amb un art dramàtic curiós,
però per altra banda seguible.
És a dir, tu podies arribar a explicar la pel·lícula
amb una persona que no l'hagi vista,
no cal ara fer-ho,
però d'alguna manera li podies explicar,
perquè té un art dramàtic més o menys clar.
Té una introducció, realment,
que tu ja l'hem comentada,
que dura 6 minuts 38 segons,
que és la cosa més impressionant
que he vist amb anys,
i que jo quan la vaig veure, suposo que em devia tocar tant,
que l'havia oblidat.
O sigui, així de bèsties el tema.
Jo, ja et dic, eh?
Quan l'he tornat a veure,
que ara me l'he passat dues vegades,
tu em sembla que m'has comentat que te l'he vist passat tres.
O sigui, quan he vist el pròleg aquest,
que és un pròleg de 5 o 6 minuts, eh?
6 minuts, 6 minuts 20, em sembla.
Eh que sí?
Vull dir, no us penseu que sigui un pròleg allò de mig minut?
No, no, és un bon pròleg.
És un pròleg que jo diria que
amb tot el que és el cinema modern,
no hi ha res que s'hi pugui comparar.
Està allà.
Tot el que després s'ha fet,
en alguns pensàvem amb Godard,
tu ja hem fet la comparança amb Godard,
a Godard uns quants anys més tard,
però uns quants, eh?
No és immediat, això no és el Godard
de les primeres pel·lícules.
Fa coses d'aquest estil.
Amb aquesta sensació de llibertat absoluta
de fer un muntatge d'elements aparentment dispersos,
però que sumats, d'alguna manera,
et donen un resultant,
que és el resum, com deies tu abans, en el cotxe,
del que després serà la pel·lícula.
És a dir, l'esperit de la pel·lícula
està en aquesta introducció.
Sí, tingueu en compte que Bergman va fer el guió d'aquesta pel·lícula.
El va fer amb mitjans,
però sobretot els quatre primers mesos.
Estava reclòs a casa.
Ell és una persona que,
ja quan va ser cridat a files per anar a la Segona Guerra Mundial,
no hi va poder anar perquè ja tenia problemes de salut.
sempre va anar alternant moments en què estava ingressat
per afeccions respiratòries.
I això, durant uns anys,
li va causar problemes,
en el sentit que havia de fer activitat
d'una forma discontinua.
Bé, els quatre primers mesos,
explica ell que van ser molt complicats,
perquè ell, en principi, la pel·lícula pensava titular-la Cinematògraf.
És així.
I li volia dir així
perquè, com hem dit abans,
ell, si recordeu,
la frase que he llegit d'ell
parla que el cinematògraf
està en l'origen
de la seva idea del cine.
Jo crec que per això
ell volia titular aquesta pel·lícula així,
però després va anar canviant
i un amic li va sugerir
que aquesta pel·lícula, en realitat,
parla de persones.
I ell va dir,
para, para un moment,
és que persona m'agrada.
Llavors, aquí ja va fer el salt
i va trobar, diguéssim,
amb el desllorigador
per assignar-li el títol a la pel·lícula.
A partir d'aquí,
va estar construint la història,
el que dius tu,
com una...
Ell pensava que seria
una obra de cambra
que veurien quatre amics
i quatre directors
i gent que podia més o menys disfrutar
perquè tècnicament ja
creia que hi havia valors
per disfrutar-la,
però que seria un fracàs comercial
extraordinari.
I no va ser així.
I no va ser així.
La crítica mundial
la va rebre molt bé,
la va estudiar,
fins al punt
que hi ha un crític
que va dir,
concretament,
és Peter Cowie,
va dir a propòsit de persona,
tot el que l'home digui
o pugui dir sobre persona
pot ser contradit,
el contrari també pot ser cert.
És a dir,
es pot dir tot el contrari
i el que es digui
pot ser cert.
La pel·lícula va a aquest nivell,
la pel·lícula va a aquest nivell
d'entrar en terrenys
tan relliscosos,
per dir-ho d'alguna manera.
O sigui,
jo t'haig de dir una cosa,
una frase
que la tinc preparada
i que t'ho he de dir,
perquè crec que s'ha de dir.
I tant.
Perquè jo he tingut una...
tornar a veure la pel·lícula
després dels anys que feia
que no la veia,
he tingut el que es diu
una veritable epifania.
Epifania,
que no és el nom d'una noia
de l'aragó religiosa,
sinó que és epifania,
és un paraul·leg
pels de l'ESO
que no ho sàpiguen,
que ve del grec epi,
que vol dir per sobre d'ar,
i fenien,
que vol dir brillar,
fer-se...
Per tant,
epifania és allò
que es fa visible,
que està per sobre...
Per tant,
és allò que se't manifesta.
Jo he tingut una veritat
per fer epifania,
en el sentit
que realment
me n'he d'acord
que ell havia aconseguit
resumir
tot allò
que molts cineastes
intenten fer
i no arriben mai
a fer amb tota una carrera.
i en persona,
jo penso que ell aconsegueix
fer allò
que molts cineastes
intenten fer
i no arriben a fer-ho
al nivell
que ho arriba a fer
ell aquí,
que és unir,
i això que és la frase
que has llegit
és perfecta
per agafar-se'n aquí,
la frase sobre el cinema,
unir que la pel·lícula
s'havia d'anomenar cinema
i per això
hi ha la presència
de càmeres cinematogràfiques,
de l'evidència...
Hi ha un moment
que es veu fins i tot
un rodatge,
hi ha un moment
que es veu una grua
i una càmera a sobre
que estan rodant,
se suposa que un retorn
potser al món
de l'actuació
per part d'una
de les dues protagonistes.
No s'explica ben bé
per què es pareix.
I la mateixa obturació
d'un projector,
com es crema la pel·lícula,
és a dir,
cinema mut,
que es veu una parella...
Tot això
hi és a la pel·lícula
perquè és profundament
el que està fet
a la pel·lícula d'això,
la pel·lícula està feta
de cinema,
la pel·lícula és cinema,
no és pintura,
no és escriptura,
és cinema.
Però en canvi,
el que està explicant
és allò que molts directors
no s'han atrevit a explicar,
que és portar els personatges
al límit
de la seva pròpia
contradicció.
Perquè aquí arriba
el límit d'això
i d'aquí ve la crispació
que et podes la pel·lícula
i fins i tot
possiblement d'aquí ve
l'èxit també de la pel·lícula
perquè sense que ho entenguis,
jo no estic segur
que fa 50 anys
no vaig entendre
ben bé la pel·lícula,
ara tampoc,
però en el seu dia
no la vaig entendre gens.
Ara,
en el seu dia
em va agradar molt també,
m'agrada no entendre-la.
Perquè què vol dir?
que estàs veient
que aquell material
que està tractant
és el material
del fons de tot,
que és el jo
i on s'acaba el meu jo
i comença el jo de l'altre
i qui sóc jo
i com jo
hi ha moments
que sento
que estic arribant al límit
i em faig mal
a mi mateix
de pensar
que sóc tan poca cosa
i tal.
Això és molt difícil
de dir-s'ho
i d'explicar-ho
i Berman
ho aconsegueix explicar
i que ho intueixis
quan la veus.
Ja no dic que ho sàpigues,
que l'intueixis.
hi ha una cosa
molt curiosa
que he llegit
llegint sobre Berman
i es diu
pel·lícules
que van influir
a Berman
a l'hora de fer persona,
que van influir
a nivell d'imatges
i diu
i diu
d'ell mateix
com en un mirall
i el silenci
que una
com en un mirall
és del 61
i el silenci
és del 63.
Recordem
que persona
de la que parlem avui
és del 66.
Però atenció,
quina altra pel·lícula
cita
i això és del propi
Berman
que va influir
en ell
Vertigen
de Hitchcock
1958
i tu
et poses a pensar
i té raó
i té raó
Sí, senyor.
Mira,
hi ha un moment
concretament
avui és l'últim dia
que me l'he passat.
Sí.
Hi ha un moment
en què
el personatge
de Lee Pullman
que fa d'actriu
és l'Elisabet
diguem
el nom
Elizabeth Bogler
entre
a l'habitació
i aquella entrada
que és com si sortís
d'un somni
és d'un somni
és la Kim Novak
quan entra
totalment
allà on l'està esperant
ha sigut
que li ha ordenat
que es canviés
i es posés
com la Carlota
que es vestís
de
que es vestís
el James Stewart
Exactament tens tota l'hora
no m'hi ha portat a mi
veus el plano
però en canvi tens raó
s'assembla molt
és un referent claríssim
és un somni
efectivament
és el somni
Si te la passes per quarta vegada
diràs
Sí, sí, sí
tens raó
He vist altres moments
que fins i tot
jo mateix seria incapaz
de dir quin és
m'he apuntat
que Kubrick
però no sé ben bé
quin era
però a més que arrem
quan ha qüestió del plantejament
Bueno, amb Kubrick
hi ha coses
hi ha gent
que ha trobat similituds
en alguns moments
de
haig guatxat
haig guatxat
Però jo
el Kubrick
el Kubrick
que s'assembla més per mi
en persona
és el Kubrick de 2001
Sí
Per una raó
Tenim raó
Perquè aquí hi ha una raó
filosòfica
Aquesta pel·lícula
té moltes capes
i molts nivells
però n'hi ha un
que és
una derivació
de la filosofia de Nietzsche
i concretament
d'Asia Blu
Zaratrusta
i és
que hi ha
la creació
de l'home nou
que és a partir
de
de la fusió
i destrucció
del vell
Sí, sí
Llavors aquí
aquí hi ha una fusió
al vell mig
de la pel·lícula
entre les dues actrius
que s'acaben fonent
en una sola imatge
Aquesta sola imatge
una de les explicacions
que hi ha
és que podria ser
una nova persona
diferent
i estem parlant
de persona
una altra vegada
Sí, sí
Llavors
amb Kubrick
i amb el 2001
quan acaba la pel·lícula
tenim
el niño de les estrelles
el noi dels estels
o com es vulgui dir
que és
representa també
aquest nou element
Aquest home nou
que a més a més
a Siablos a la Trusta
és un dels temes
un dels temes que sona
musicals que sona
en 2001
Per tant
Kubrick
que era devot
de
de Berman
molt segur
que ho va tindre
en compte
i ja que parlem
d'obres
que s'han emmirallat
en persona
no solament en Berman
que també
però sobretot
amb la pel·lícula d'avui
són
Tarkovsky
Woody Allen
Stanley Kubrick
ja l'hem dit
David Lynch
David Lynch
amb Mulholland Drive
que em van parlar
fa un parell de setmanes
aquí
i te recordes
que tu em vas dir
ostres
això que dius de Berman
m'he trobat
que
realment
el relacionen
però no solament
el relacionen
és que posen
tres fotogrames
de persona
i tres
de Mulholland Drive
de les dues actrius
recordareu
que a Mulholland Drive
hi ha una actriu
que tampoc no parla
bé
aquella no perquè no vulgui parlar
com és el cas d'aquesta
sinó perquè ha perdut la memòria
diuen
és que estem
en el mateix
estem en aquest món
sí senyor
i trobat similituds
però són similituds
molt pillades
algunes d'elles
però a vegades
quan tens una pel·lícula
tan potent com aquesta
no caldria
tampoc
entrar en aquests terrenys
però
per dir-ho
perquè no m'ho puc estar
en diré una
que és la que realment
sí que penso
que té a veure
que a més és una pel·lícula
que potser
el recent que és
després del 2002
no sé si haurem d'esperar uns anys
perquè us la pugui proposar
que és el
Jerry del Gus Van Sant
que és una pel·lícula
que per mi
és
bueno
és una de les pel·lícules
capitals
per mi
segur
la millor del Gus Van Sant
i que també es planteja
aquest tema
de la dualitat
és a dir
també es planteja
en aquest cas
són dos nois
joves
que es troben
que es troben de cop
al mig d'un desert
infinit
i dintre d'aquest desert
es perden
es perden
de la manera més
total
és a dir
no saben ni on són
ni cap on van
el desert no té pistes
no hi ha camins
i s'ha arribat a dir
que evidentment
aquesta dualitat aparent
en realitat
no és més que
un sol noi
que s'està
auto d'alguna manera
buscant a si mateix
i que el director
l'ha presentat
amb dos personatges
que en realitat
podrien ser un
aquí passa una mica
el mateix
aquí passa una mica
el mateix
la fusió visualment
tal com Berman planteja
les fusions
dels personatges
a vegades és
amb un viatge
de la càmera
i recorda que hi ha un plano
que comencen
al fons
hi ha una finestra
després de la finestra
mirant cap a l'esquerra
hi ha la Lee Bulman
que mira a l'esquerra
en pla mig llarg
en pla mig llarg
una mica assenyit
i davant
en primer terme
mirant a l'esquerra
la Lee Bulman
mira a la dreta
la Vivi Anderson
mira a l'esquerra
i està en primer terme
per tant
el seu pla
és més gran
que el de la
que el de
allò de darrere
la càmera
inicia un travelling
molt lleuger
molt maco
i aquest també lleuger
què fa?
va agafant
protagonisme
el primer pla
de la Vivi Anderson
que està en primer terme
de l'Alma
i es va menjant
lògicament
el pla de darrere
que hi ha
de la
de la
Lee Bulman
de la Lee Bulman
aquest tipus de fusió
però és que
ja has d'estar preparant
amb aquest pla
perquè després
efectivament
tal com dius tu
es produeix
una veritable
una cosa molt moderna
que es posaria
el que després vam dir
el morfing
que és quan una figura
es transformava
en una altra
i produïa
una mena de monstre
intermig
doncs fa això
és a dir
fusiona
el perfil
la cara
afronta a l'esquerra
d'una
de les dues actrius
amb l'altra
i crea
un monstre nou
que no és ni una
ni l'altra
de les dues parts
amb ombra
fa
exacte
les dues
desapareix l'ombra
una nova
il·luminada
exactament
i això és molt interessant
parlant d'il·luminació
parlant de llum
després d'aquest pròleg
salto al principi
fa un muntatge molt dolent
aquí me vaig
una altra d'enrere
després del pròleg
el pròleg es tanca
amb una imatge
que per mi és icònica
d'aquesta pel·lícula
que és un nen
petit
molt petit
que amb la mà
avança una mà
cap a una pantalla
blanca
completament
a la que darrere
es comença a dibuixar
un ombra
que pots identificar
amb la figura
d'una dona
per tant
amb la figura
d'una mare
d'alguna manera
i el nen toca
aquesta pantalla
i tal
això m'ha fet pensar
en Bertolucci
no sé per què
m'ha fet pensar
en la lluna
en la lluna
és a dir
i hòstia
quina potència
que tenen
aquestes imatges
a més aquí
es produeix
aquell fenomen
que es dona
poques vegades
en el cinema
però que
Tarkovsky
per exemple
el fa
que és el trencament
de la quarta paret
perquè el noi
ve de cara
cap a la càmera
o sigui
ens està interpellant
a nosaltres
però després
amb una actuació
màgica
de director
de càmera
el veiem
que allarga la mà
i sembla que ens allarga
cap a nosaltres
però no
l'està
l'està allargant
cap a
cap al darrere
cap a aquesta pantalla
i apareix
la imatge
que després
es pot
si tu
la veus
detenigudament
et dones
que és la seva mare
és l'Hipulman
perquè en realitat
a la pel·lícula
com dèiem abans
es podria arribar
a dibuixar un art dramàtic
que s'explicarien coses
i l'Hipulman
sabem a mitja pel·lícula
que va ser mare
que va tenir una criatura
que va tenir
primer uns avortaments
després va tenir
aquesta criatura
a la que ell
mai va
estimar
això és el gran
penso que el que hi ha darrere
en el fons
en el seu
si és que és això
en el seu trauma personal
que fa que no hagi
hagi deixat de parlar
hi ha aquest dolor
aquest no haver assumit
aquest trencament
i el trencament
amb la seva parella
també simultàne
no haver assumit
que tenir un fill
i saber-lo estimar
i que tenir un marit
el que mereixia ser estimat
i que tampoc
la saber estimar
parlant d'estimar
l'escena de la platja
que explica la Vivi Anderson
on això és molt interessant
aquesta escena
és una escena
que jo diria
que representa
l'erotisme
en el cinema
d'una forma
molt infreqüentment vista
cada vegada més
l'erotisme
sembla que l'estan buscant
de forma explícita
bé, doncs aquí
és
en paraules
literàries
molt reals
vull dir que
sense
anar amb eufemismes
sinó
anar en directe
si s'ha de parlar
del sexe
es parla del sexe
i tot
ens estan explicant
una situació
de
menatge a troar
sí
increïble
increïble
sense
ni un moment
de flashback
no es veu res
simplement és la veu
d'aquesta dona que explica
és la veu de la infermera
diguem
explicant-li
en la malalta
suposada malalta
una aventura
ella se'n va amb el marit
a la platja
aquell dia a la tarda
el marit se'n va
a la ciutat
ella queda amb una amiga
amb aquesta amiga
decideixen anar
a prendre
el sol
i banyar-se
i de repens
sorprenen
dos nois
d'uns 15 o 16 anys
que les estan espiant
a partir d'aquí
els conviden
elles a baixar
ells baixen
i hi ha una relació
a tres bandes
entre els tres
i super explícit
el que explica
és explícit
perdó
entre els quatre
entre els quatre
no la ciutat
no es manté una mica
al marge al principi
finalment també
és integrat
també és integrat
el grup
i si realment
és una escena
que produeix
realment et posa
et posa
no és
no et deixa indiferent
en absolut
a nivell d'eròtic
et posa realment
en situació
no es catima
parlar de la eyaculació
a la boca
no no no
realment
arriba bastant lluny
amb el tema
i jo curiosament
sí que recordo
que aquesta escena
en l'època
en l'any 65
jo era molt jovenet
em va incomodar
ara sí
quan la veia
aquesta vegada
m'ha passat
i he pensat
bueno mira
has crescut una mica
perquè ja no t'incomode
escoltar i veure
coses d'aquest tipus
en la seva època
em va incomodar
com érem
els 16 o 17 anys
d'aquella època
hi ha una cosa
perquè en aquests moments
hi ha
com és
com és lògic
i normal
per una derivació
de la societat
fa 60 anys
que
Berman
va filmar
aquesta pel·lícula
i després d'aquesta
en va fer altres
per mi
no va arribar mai
al nivell d'aquesta
i abans d'aquesta
també en va fer
moltes
que s'han dit abans
importants
llavors
hi ha una cosa
amb aquesta
amb aquesta pel·lícula
que dius
com una proposta
de fer una pel·lícula així
quan llavors
no
estàvem lluny
de fer un cine
de tall feminista
que hi havia
sempre hi ha hagut
alguna dona
com Mai Setterling
per exemple
allà mateix a Suècia
i tal
que ha fet cinema
però no era freqüent
i ell
agafa
i aquesta pel·lícula
que podria estar feta
amb una parella
home-dona
l'agafa
i la fa amb dues dones
per mi
és una visió
feminista
i un reforçament
de la dona
donar aquests dos papers
amb aquestes dues actrius
importantíssim
i ho va fer
i ho va fer
abans de la letra
però
però
molt abans
que vinguessin
diferents fronts feministes
imposant
el paper
de la dona
a dintre dels papers
importants
de les pel·lícules
i amb quina naturalitat
jo crec que
és un
un factor
el feminisme
de ver-me
amb aquesta pel·lícula
a remarcar
igual que aquella naturalitat
amb el que tracta
l'aproximació lèsbica
per donar-li un nom
perquè no ho és
no ho és
però l'aproximació amorosa
diguem
entre les dues personesses
que te la planteges
tota l'estona
que en algun moment
hi haurà
la necessitat
de sentir-se estimat
exacte
per aquí
més que eròtic
potser és aquesta escena
d'amor
i que se resumeix
en aquesta escena
dels cabells
en què una toca
el cabell a l'altra
l'altra
l'altra
li cau el cabell per sobre
i s'acarona ella mateixa
amb el cabell de l'altra
i això és tan
és tan potent
la imatge
és tan ben
una cosa que té el cinema
unint
la personalitat
d'Esbennick Vist
més ver-me
que té aquesta pel·lícula
i en general
la tenen totes
que és aquesta
netedat visual
que té
en aquest cas
perquè juga molt
amb el blanc
i per tant
quasi tot és blanc
i és ombres
evidentment
i hi ha blanc
per això
però de veritat
així com hi ha el dibuix
a l'època aquella
dèiem els dibuixos
de les còmics
que els còmics
són de línia neta
o de no de línia tan neta
més barroca
és de línia neta
aquesta pel·lícula
tot està tan ben dibuixat
recorda l'escena
amb el televisor
quan es veu
parlàvem abans
quan escolta i veu
les notícies
dels anys 65
que era la guerra
contextualitza
el moment històric
te'l situa històricament
estem
i per les notícies
del telediari
o del telenotícies
en aquell moment
a Suècia
ens estan parlant
que hi ha hagut
40.000 morts
a la guerra de Vietnam
etc.
i surt fins i tot
un bonso
que s'està cremant
la famosa imatge
del bonso cremant-se
que això
jo recordo
ben vist
els telediaris
ben vist
però el que t'ho deia
el cilvisual
un pla general perfecte
en què se veu
el fons
és la porta d'entrada
a l'habitació
de la clínica
el llit
diguem
de la llit camilla
o ella dorm
i a la dreta
la tele a terra
posada a terra
molt moderna
la tele posada a terra
no hi ha
no hi ha moplet
la tele està a terra
i a la dreta
i al fons ella
movent-se pel fons
de l'habitació
mirant la tele
aquella imatge
de la llum
ve de la tele
i il·lumina
tota l'habitació
de la llum
de la tele
és un pla molt modern
allò
ha hagut d'influir
amb Antonioni
per exemple
i Bertolucci també
és que té això
és un pare
que ha sigut
el pare
de tantes cinematografies
que posteriori
s'ha anat
hi ha una cosa
que no hem comentat abans
però
diguem que
quan ell va escollir
persona
diguem
d'on ve
persona
persona
etimològicament
ve del llatí
que vol dir
màscara
i això és molt important
i això és molt important
perquè
aquí
anem a veure
la sinopsis
de la pel·lícula
seria
una actriu
està representant
el teatre
electra
i de repentinament
es queda sense veu
pot ser que sigui
un problema
de cordes
pot ser que sigui
un problema
psiquiàtric
un problema
mental
és ingressada
i després
de tota
una sèrie
de proves
exhaustives
dictamen
que la persona
està
perfectament
l'actriu
està
perfectament sana
però
com que
no parla
doncs
de moment
s'ha de quedar
amb observació
i li assignen
una infermera
una infermera
que té dos anys
d'antiguitat
com a infermera
que
fins i tot
a la jefa
del departament
ella li diu
escolti
potser no soc
la més indicada
per atendre
a una actriu
tan important
i que té
un problema
tan seriós
en un primer contacte
ja veu que
li costarà
entrar en aquell
moment
correcte
a partir d'aquí
la mateixa
cap
de
de l'hospital
li diu
mira
perquè la cosa
sigui
més
digués
tingueu
un tractament
un tractament
més proper
a les dues
us deixo
les claus
d'un apartament
que tinc
a la costa
i allà
estareu
tranquil·les
i em diràs
enviant informes
etc
estem explicant
una mica
la pel·li
si no
és la sinopsi
o sigui
es trasladen aquí
i la resta
de la pel·lícula
es desenvoluparà
amb aquest apartament
prestat
jo crec que és Faro
en el que viuran
és la illa de Faro
aquesta illa
després va ser
la illa de Berman
que fins i tot
hi ha una pel·lícula
molt interessant
que s'ha fet recentment
que es titula
la illa de Berman
que és de
Mira Hansen Love
molt interessant
directora molt interessant
ell
Berman
va demanar
que quan morís
que s'entera
i està
enterrat allà
amb aquesta illa
bé
doncs
aquesta màscara
tenim aquí
un actriu
que
lògicament
cada dia
quan sortia
a fer
Electra
es tenia que posar
la màscara
per treure
la seva personalitat
i adoptar
la personalitat
d'Electra
després
es trobava
amb el conflicte
que tu ja has explicat
de marit
distanciat
efectivament
d'ella
i nen
que no ha volgut
per ella
llavors
aquesta altra
màscara
era la de la realitat
i la de la realitat
no li interessava
a gens
llavors
una forma
de trencar
amb les dues màscares
era adoptar
aquesta tercera
d'observar
veure
escoltar
no parlar
i no intervenir
no intervenir verbalment
però llavors tenim
l'altre cas
que és
el cas
de l'infermera
l'infermera
que es diu Alma
no oblidem que es diu Alma
que es diu Alma
que també té amica
segurament
que es digui ànima
l'infermera
és una dona
extrovertida
que diu
ell explica
que va tindre
després de la relació
que hem comentat abans
amb aquells nois
espontània
o circumstancial
a la platja
va tindre
un embaràs
que va derivar
amb avortament
perquè ni ella
ni el seu company
en aquell moment
el van voler
i ara
està
amb un altre home
i amb aquest
vol tindre
com a mínim
sis fills
i seran feliços
perquè a més a més
ella està fent
aquest treball
d'infermera
que li agrada molt
llavors
és una dona
que com que veu
que la malalta
diguem
no parla
i tal
ella
és extrovertida
i li sembla
que com més parli
i més coses
li expliqui
més contribuirà
a salvar-la
però
es produeix
un fet
molt important
que no direm
que no direm
perquè no es pot
desvetllar
aquest fet
de l'important
que és
per la evolució
de la pel·lícula
que farà canviar
amb ella
i llavors
ella
mateixa
es dona compte
que potser
s'assembla més
a la malalta
de lo que es pensava
i que fins a quin punt
no solament s'hi sembla més
sinó que és
la malalta
és a dir
fins a quin punt
no és ella
la malalta
aquest punt
és el que
el director
correcte
i d'aquí surt
la nova persona
és extraordinària
o sigui
té uns nivells
de lectura
uns nivells de lectura
fins que et facin mal
el cervell
et pot fer mal
dos detalls
de muntatge
molt ràpids
que no puc deixar de dir
hi ha un moment
que veiem una foto
que és la foto
que hem vist
també moltes vegades
del període nazi
del moment
és Varsovia
em sembla
en què està la gent
al mig del carrer
sent portada
deportada
els jueus
sent deportats
pels nazis
tenim aquest entorn
un carrer
i el nen
un nen
que està al mig del carrer
és el protagonista
de la fotografia
aquest nen
està atemorit
aterrat
al mig
perquè té tota la pressió
perquè no sap
si el portaran
cap a un vagó
que no sé
on el portarà
o que el mataran
allà mateix
al mig del carrer
llavors
ell fa un muntatge
que per mi em sembla
una classe de muntatge
agafa la foto
i va dividint
en planos
parcials
dels personatges
és que miren
la gent que està mirant
la gent que està mirant
el proper policia
nazi
els SS
els companys del nen
que l'intenten ajudar
però no saben què fer
fa un muntatge
tan ben fet
que la lectura
que en fas
és
quina meravella
com t'he explicat
en un moment
és un curs
de muntatge
i després hi ha una altra
escena
ja no és tant de muntatge
sinó de plantejament
de muntatge
que és que tu et veus
tota una
una
evidentment
la que parla
per tant
és l'alma
com l'alma
sobre la cara
de l'Elisabet
que està escoltant
li fa tot un pla sencer
de tota una parrafada
que li llegeix
que ara no cal
que li diu
que li explica
i veiem
tota el rato
la cara
de l'Elisabet
suportant
en el sentit bo
i negatiu
de la paraula
també
aquest discurs
i llavors
saltem a l'altre cantó
i tornem a veure
exactament
el mateix discurs
però ara estem veient
a l'alma
emetent
les paraules
i a l'altre
en aquest cas
l'inclou en plano
i veiem una mica
d'escorts
de l'Elisabet
en el plano
que a l'altre
no hi havia escorts
era net
ostres
aquest plantejament
ja és tan arriscat
o sigui
repetir la mateixa escena
sencera
i que dura pràcticament
3 minuts i més 4
ostres
i que a més
és necessari
fer-ho així
quan ho veus
dius
és que havia de ser així
i la comprensió
és
és
total
perquè
aquest muntatge
precisament
et facilita
l'entesa
entendre
jo tinc aquí
que
per tancar una mica
perquè
volíem parlar
d'alguna altra cosa
que
com a clorenta
podríem dir
que si aquesta
és l'obra
mestra de Berman
ho és
perquè és
la més radical
la més complexa
la més profunda
psicològica
i filosòficament
és
angoixant
fins a l'extrem
arriscada
com a producte
cinematogràfic
i a més a més
s'ha de dir
perquè no podem
tancar
sense dir-ho
que està feta
amb dos actrius
en un moment
de la seva vida
i actoral
amb estat de gràcia
que són
la Vivi Anderson
i la
Lippo Pullman
a Filmin
a Filmin
la trobareu
i creieu-me
no us la perdeu
perquè
és una hora i mitja
extraordinària
de bon cinema
en realitat
està a Filmin
i és
d'una restauració
una restauració
que es va fer
el 2011
per tant
és una magnífica
visió de fotografia
magnífica
perfecte
molt bé
bueno
escolteu
el dimarts
sabte passat
hi va haver
la 39a
edició
dels Premis Goya
que es va fer
des d'un auditori
de Granada
molt maco
molt gran
primera impressió
global
bueno
la mateixa
que expositat
habitual
de cada any
potser
en alguns moments
alleugerida
amb intervencions
per exemple
d'una
elegantíssima
Aitana Sánchez
Quijón
que va rebre
el Goya
d'honor
ella va explicar
en el seu
Parlament
que va estar
molt bé
els seus inicis
precoços
en el teatre
representant
Federico Bertia
Lorca
que el teatre
la va
la va fer
en realitat
actriu
va
voler
enviar
un impuls
i un ànim
als joves
que vulguin ser
actrius
i actors
que no defalleixin
que treballin
que treballin
que trobaran
sortida
en aquest món
però
que s'ha
d'invertir
no en diners
sinó
en treball
i va tenir
un sentit
record
per tres
personatges
el primer
que va citar
Bigas Luna
amb el que
per lovis
va aprendre
molt
i li té
un apreci
extraordinari
per Patrícia
Ferreira
també
i per l'actriu
Marissa Paredes
una companya
també
a la que
va demostrar
tindre
una gran estima
va denunciar
els nous
imperialismes
dels Estats Units
i les
llimpieses
ètniques
que hi ha
al món
a torri a dret
com a mínim
en quatre continents
a partir d'aquí
tenim
una cosa
que s'han inventat
que és el
Goya d'Honor
Internacional
signe d'interrogació
i aprofitant
que el tenim aquí
casat
amb una espanyola
o que viu
amb una espanyola
catalana
catalana
em pensava que era gallega
què ponen tu DNI
no
sí
crec que és catalana
algú em va dir
jo no em dedico
a la cosa del cor
però algú em va dir
que era catalana
però potser em va enganyar
o sigui que
permeteu-me que potser
m'equivoco
però vaig a entendre
bé, escolteu
si no és catalana
és gallega
és gallega
estem parlant
de Richard Gere
Richard Gere
Gere
bé, ell va fer
una salutació en castellà
i després va fer
un parlament
en anglès
que una màquina
pot destre
o un humà
similar a la màquina
va fer una dedució
infumable
un discurs llarg
i caren de continguts
interessants
alguna referència
a la seva
dèria
que té
mística
el xicot aquest
ja sabem que
li agrada molt
alternar
per allà al Nepal
i tal
al Tibet
i no sé
és budista
sí
i bueno
em diu
va dir
que
Amèrica
està entrant
en una zona negra
i ell se'n va
i jo vaig pensar
quina sort
a Catalunya
fa més de 300 anys
que som una zona negra
i no hi ha forma
que ens en puguem sortir
sí
moments visuals
sense comentaris
gallega
per cert
mira
tenies tota la raó
gallega
algú em va enganyar
algú que es volia atribuir
fem com els francesos
i els catalans
que ens ho volem quedar tot
moments musicals
ja dic
sense comentaris
presentadores
bueno
la Maribel Verdú
i l'altra era
la
Najia Nimri
no
no
la Najia Nimri
és roer
aquesta vegada
jo no la vaig veure
per això no parlo del tema
però sí que
hi havia repeticions
i cosetes
no recordo el nom
de l'atractiu
vaig a ser sincer
tu vens dient coses
jo vaig mirant-ho
bé
els comentaris
de tots els que van rebre
algun premi
que allò com es diu
amb la loteria
que la suert
ja hi hagi un mi repartida
bueno
aquest any
ha sigut així
tots els comentaris
van girar
en ton
a
la Dana
del País Valencià
i que se'ls ha d'ajudar
que se'ls ha oblidat
que ha passat 3 mesos
i no es fa res
problemes
per dir
39
van acabar dient
el 39
edició
39 edició
ja
clar
com que estan en el 39
a l'acte es van posar
moltes referències
i gracietes
sobre el 47
un autobús
també va sortir molt
la paraula
Torre Baró
bueno
i
es va dir també
en algun moment
que aquest any
2024
es van fer a Espanya
es van produir
més de 300 pel·lícules
són moltes
són moltes
són moltes
el govern d'Espanya
va estar present
hi havia tres
bueno
hi havia el president
la vicepresidenta
i llavors
un
un senyor
que hi ha de
ministra de cultura
que és
Hurtasun
ara
em passa una nota
i em diuen
que les presentadores
una va ser
Maribel Verdú
que per mi
va tindre
el moment
més emotiu
amb l'Aitana Sánchez
quan
ella li va fer
el llorament
a l'Aitana
i va ser
em va semblar
molt sincer
molt honest
molt d'amigues
i
un moment
que em va semblar
colpidor
i l'altre
sabia que era
un cognom estrange
Leonard
Walting
que va estar correcte
però sense cap aportació
més enllà
del guió
que suposo
que ja el portaven
i els guions
d'aquestes gales
són com són
llavors
hi va haver
referències
així
per fer-les
digués
sucintes
Palestina
desnonaments
les mares
els fills
els avis
els amics
i no sé
si me dejo
algú
i vale
Palmarès
la categoria
no sé si me dejo
algú
sí
Palmarès
el Goya
la millor pel·lícula
europea
Emilia Pérez
de Jacques Zodiar
naturalment
Jacques Zodiar
no hi era
i el que va sortir
a buscar
el Goya
va dir
textualment
ante el odio
i el escarnio
más cine
i más cultura
deixem-ho aquí
ja sabeu
que
aquí hi ha hagut
el problema
que hi ha hagut
amb la Carla García
Gascón
sí
les seves opinions
nosaltres no hi entrem
no
vull dir una cosa
que sempre ho dic
amb els premis
a mi
no em poso
amb els premis
ni em dóna la gana
de reivindicar
altres que no han estat
premiades
ni posar terra
o fang
a sobre de les premiades
els acadèmics
són acadèmics
i ells sabran
si són honestos o no
però els seus premis
no els discuteixo
perquè
són aquells
és com discutir
quan l'àrbitre pitat
que discutirà
ja saps que no servirà de res
molt bé
el millor pel·lícula
iberoamericana
a una estòria aquí
del Brasil
del 2024
que em sembla que té bastants problemes
per ser estrenat a Brasil
perquè és crítica
de Walter Sals
sí
Walter Sals
és
un director molt interessant
l'acostumada
homilia
que no podia faltar
del president de l'acadèmia
llarga
que es posa
que es posa
de Fernando Mendes Leite
era que era un home interessant
en els anys 80
sí
però clar
han passat molts anys
hi ha una cosa
fins a les aigües
es renoven
i llavors ja entrem
pel mares de les pel·lícules
el 47
5
li van tocar 5
millor pel·lícula
millor actriu de repartiment
Clara Segura
direcció de producció
efectes especials
el 2 repartiment
Salva Reina
que és un que l'hem tingut aquí
per cert
segundo premio
de Isaac Ila Cuesta
i Pol Rodríguez
va rebre
3 estatuetes
millor direcció
premi important
va sortir el Pol Rodríguez
a recollir-lo
com a muntatge
més a més
i va dir aquella frase
que surt a la pel·lícula
de que
gracias Granada
la única ciudad del mundo
que tiene nombre de bomba
bueno
un detallet
el millor so
va ser per
Eva Balinho
que també l'hem tingut aquí
al programa
i 3 persones més
l'Eva Balinho
aquesta vegada
anava una mica
podríem dir
suelta
o tocada
pel Morapio
pot ser
no ho sé
perquè
se'm va anar una mica
del guió
millor muntatge
pel Happy Frutos
no sé si el coneixes
el Happy Frutos
no
i pel·lícules d'ell
que he vist
però no el conec
personament
realment
fa un bon treball
amb segundo premio
amb segundo premio
impressionant
impressionant
visca't que jo he llegit
en canvi
que el Pol mateix
constava també
com a muntador
ah és possible
sí
ell i el Javi
els dos
llavors
amb dos estatuetes
la Virgen Roja
de Paulo Artiz
que també l'hem tingut aquí
per millor disseny
de vestuari
i millor direcció
d'art
l'altra
la Estrella Azul
millor actor revelació
Pepe Lorente
i millor direcció
Novell
dos més
dos golles més
per l'habitació
de al lado
de Pedro Almodóvar
que no va assistir
a la gala
diu que estava malalt
que tenia
algun problema físic
millor música original
Alberto Iglesias
millor fotografia
Edu Grau
el millor es va posar malalt
quan va vindre a buscar
el premi
de millor direcció
aquí
pot ser
dos més
per la guitarra flamenca
de Gerard Cortés
millor cançó original
i millor pel·lícula documental
això
és una pel·lícula
d'Anton Álvarez
que és molt conegut
també
com a músic
com C. Tangana
C. Tangana
la seva intervenció
va ser
de les poques
que jo salvaria
com a interessant
C. Tangana
és molt interessant
curta i bona
dels agraïments
és un home intel·ligent
i ho ha demostrat
amb la pel·lícula
amb la intervenció
que veig que també
que no la vaig veure
és sempre intel·ligent
hi ha gent que no el suporta
i jo m'agrada molt
molt bé
dos també van anar
cap a Marco
aquesta pel·lícula
sobre
aquest personatge
sinistre
sí
que va fer
va suplantar
una mica un liu de persona
també
de personalitat
aquest el tenia gros
també sí
millor actor protagonista
Eduardo Fernández
que
excuso parlar
de la seva intervenció
sí
perquè em carrega
una mica
ja l'amica Eduardo
i millor maquillatge
i perroqueria
i va haver un
qui va ser
per maquillatge i perroqueria
no
no tinc apuntat
per una pel·lícula determinada
no no
Marco
ah per Marco també
sí sí
sí maquillatge
estava ja cantat
i llavors
millor actriu revelació
Laura Beismar
per salvar Maria
vale
i va tindre dos premis
que em sembla
que ni ells
se'ls esperaven
per la infiltrada
d'Arança Echevarria
millor pel·lícula
sí sí
exeqo
amb el 47
sí sí
i millor actriu protagonista
Carolina Iuste
i per últim
tinc aquí apuntat
un Goya
per Casa en Flames
de Dani de l'Orden
millor guió original
per Edu Sola
sí
que si aquí
ens va explicar
que era fill de Charnegos
ara ha canviat el llibre
que resulta que
hi havia
tota la classe mitjana
com si tots fos
amb classe mitjana
a Catalunya
perquè
que teníem
per cert
tu tens un barco
allà dalt
a Calella
per la Frugell
vaig tenir una època
el vaig vendre
em vaig comprar un palau
l'Edu aquest
va vindre a dir
que pràcticament
tota la progesia catalana
tenia
era un discurs
molt ambigu
també
és cert que va dir això
però també va dir el contrari
ara va canviar
i en lloc de posar-se
una americana
dos números
més estreta
de la seva talla
com es va posar aquí
ara se'n va anar
i va llogar
no crec que se'l compres
a Peris
sí
un pingüí
un traje de pingüí
va sortint molt molt
per parlar-nos
d'una cosa
que jo crec
ens afecta a tots
que són
les supermares
que hem tingut
i llavors va dedicar
el seu parlament
a les supermares
gran
Edu Sola
molt bé
i bueno
hi ha
els moments
més que es posos
quan va sortir
una referència
a Rafael
a la Flores
Miguel Ríos
Marisol
Miguel Ríos
diu que va obrir
la cerimònia
que va cantar
alguna cosa
i Eduardo
Alejandro Sanz
Alejandro Sanz
sí
la Roberta Bandini
va cantar
l'amor
ah
pensava que havia cantat
aquella mamà
el reconeixement especial
que hi va haver
per Mar Adentro
perquè em sembla
que és la que
més
més goies
ha tingut
des de
bueno
més goies
que el Goya
va sortir també
a la mena
va entregar
algun premi
per allà
a l'obituari
que no podia
faltar
i també
li van donar
un moment
de glòria
a la filla
de Marisa Paredes
que va llegir
un escrit
això
era lògic
sí
un detall
molt bé
valia la pena
fer-lo
perquè
eres caient
aquest any
com que no hi cap
res més
ho havíem de tallar
aquí
què et sembla
parla'ns una mica
de què ens parlaràs
la setmana que ve
perquè la setmana que ve
tindràs espai
sí o
ah no
la setmana que ve
sí però no
em tenies de quedar penjat
m'he hagut de repassar
on em vaig quedar
l'altre dia
i em vaig quedar
en un punt
que és que havia fet
la lectura
dels sis punts
que Walter Murch
defineix
que és un muntador
de so
sí
aquests els vas
i ja vas dir
entrarem a fons
amb cada un d'ells
i per què
i quina importància
tenen
i com es treballen
i això
m'has dit
venint cap aquí
a l'estudi
que segurament
tindràs també
una sèrie
sí
tinc una sèrie
per la setmana que ve
si voleu
estem a un minut
d'acabar
i no tindré
temps de desenvolupar
d'acord
però estàs una sèrie
que la tenim a l'abast
que és fàcil de trobar
està
Movistar
hem de tenir Movistar
això sí
però ja us la diré
deixem l'espoiler
així una mica penjat
ja sabeu
les màia bé
tindrem fixes
aula de cinema
Anastasia Rinos
i una sèrie
per recomanar-vos
sí senyors
i ja posats
en aquest punt
què et sembla Jan
ho deixem aquí
per avui?
a mi em sembla perfecte
deixem que els companys
donem ànims
al Manchester City
per si
aviam mira
la segona
que és la maca
de tota la vida
de manches
veurem la segona part
amics i amigues
molt bona nit
i bona setmana
bona setmana
reduc-ho
de la empresa
el