Cinema sense condicions.
клуб
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Estrenada aquí amb el nom d'Origen, amb el títol d'Origen, és del 2010, de Christopher Nolan, i la posem com a clàssic de la setmana a petició de l'Anastasi. Bona tarda, Anastasi.
Hola, hola, bona tarda.
Bona tarda, bona tarda.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Això no m'es passa al directe.
Efectiv i guantos.
Ara sóc jo que no em sento gaire.
Aviam, ara sí.
Ara sí.
Va bé ara, envia'l.
Un moment que ara baixo casc.
Perdoneu, que és una pel·lícula de tants efectes especials
i resulta que estem fent aquí una mica el ridícul.
No, estem fent una pel·lícula de Christopher Nolan.
De Christopher Nolan una mica.
No sé si estic aquí o estic allà o estic a cullar.
Aviam, el tema de Nolan.
Nolan, jo penso que és un director solvent,
això ja sense cap mena de dubte,
i que ha fet pel·lícules en general que tenen un punt d'interès,
que sempre són aquesta cosa que entre el comercial,
però al mateix temps sempre hi ha el truco,
el truco que fa que siguin precisament comercials,
que és aquella cosa que no l'hem acabat d'entendre,
però ostres, que interessant que era.
Ja ho vam dir des del moment de Memento, ja ho dèiem,
que Memento per mi és una pel·lícula superior a aquesta que estem veient ara.
Sens dubte, estic completament d'acord.
Jo Memento no la vaig posar, bueno, és una pel·lícula que queda pendent,
però jo vaig posar aquesta perquè és una pel·lícula que a mi,
quan la vaig veure en cinema, em va deixar clavat a la cadira.
O sigui, jo d'aquestes pel·lícules queda clavat a la cadira
i que vaig perdre la capacitat de reacció.
És una cosa que em passa sovint quan em deixo portar.
És a dir, jo tinc aquesta capacitat que m'ha donat el meu ofici de muntador,
que fa que d'entendre en tant oblido tot el que sé,
oblido el poc que sé o el molt que sé, és igual,
i em poso davant de la pantalla com una criatura
observant una pel·lícula de l'època de Disney.
Igual, jo sempre ho veig tot fent blancs prèviament.
No sé si... no tinc cap cosa prèvia, cap mena de prèvia.
Innocentment.
Mira, a mi havia notat una cosa que he de dir com un nen,
sí, sí, pràcticament amb un espírit infantil,
havia notat aquí per dir-ho.
No ho he dit.
Clar, aquest tipus de pel·lícules,
que estem en aquest món de la metaficció,
o si no de la metaficció,
estem en un món en què els guions creen situacions paradigmàtiques
que es podien assimilar a això, a la metaficció,
allò que no pot ser però és,
i allò que no entenem però ens agredia entendre.
És a dir, tu explicaràs això amb això, Ignasi, molt millor que jo.
El metavers.
El metavers que ha estat tan de moda, per altra banda.
Sí, sí.
Clar, que el cas d'Aquest d'Inception,
has rebentat una mica aquest micro,
si ara que ho preguntes?
No ho sé.
M'ha semblat.
S'ha tornat avui.
Però bé, potser el nostre públic de l'entendre.
En el cas d'Inception,
jo penso que això porta fins a límits
una mica de la possibilitat del gènere,
si és que entenem com és gènere aquest tipus de pel·lícules.
Fins a límits en el sentit que,
d'una banda,
hi ha un argument molt complex,
pràcticament jo diria que la primera vegada,
inintel·ligible.
I intel·ligible en la seva totalitat.
Podem entendre detalls d'aquesta història,
d'aquest home que té aquesta capacitat
de visitar,
de crear una determinada estat de somni a la gent
i, a partir d'aquí,
introduir-s'hi
i, normalment,
malllevar,
robar d'informació.
El repte és que aquesta vegada es tracta de col·locar informació
amb un cap d'algú,
perquè això provocarà unes reaccions que interessen a algú altre.
Tan simple com això.
Però això que és tan simple
està explicat d'una manera molt complexa,
perquè és el que vol ell.
No és que li hagi sortit complicada perquè sí.
És que realment la pel·lícula,
tota la història està en que sigui així,
en que sigui complexa,
que tinguis el dubte,
de tant en tant,
de dir
m'estic divertit molt,
ho trobo molt distret,
que maco,
ostres,
quina escena ara,
l'acció,
vinga trepidant,
un muntatge absolutament de bogeria.
Però el mateix mateix estàs dient
hosti,
però a l'últim he quedat que no hi he entès
per què?
De cop estem aquí,
estem allà,
tants nivells diferents que ell treballa
de somni,
en aquest cas,
potser són els somnis,
estem en un primer nivell,
després passem a un segon nivell
de ficar-nos en el somni del somni
i en l'última larda ja seria
ficar-nos en el somni del somni del somni,
que són els tres nivells.
La mise en a vim,
és la metaficció.
La mise en a vim que dius tu
tan maco i tan francès.
Clar,
tot això jo imagino que en el guió
que van fer aquests senyors,
que segur que són magnífics,
deu estar molt ben justificat tot.
Segur que ells ho tenen tot absolutament.
No és d'aquelles pel·lícules
que tingui trampa,
que dius
noi,
hi ha alguna cosa que no acaba de justificar-se.
No,
el que hi ha són moltes coses
que no acabem d'entendre,
però jo crec que en el guió
estan justificades.
I que deuen respondre
totes les preguntes
que planteja la pel·lícula.
Per tant,
jo crec que un espectador
d'intel·ligència mitjana
es pot divertir
veient la pel·lícula,
pot emocionar-se,
pot tenir moments
d'atenció molt importants
i pot, per tant,
viure el que és el cinema espectacle.
Però entendre-ho tot,
jo penso que ni amb un segon visionat
es garanteix,
ni amb un tercer, potser.
A vegades hi ha coses
que no entendrem mai.
Simplement, clar...
Digues, digues, perdona.
No, no,
que aquest tema
és molt interessant,
però segueix, segueix.
Per què, per què?
Perquè volies comentar
a algú
que estava una mica...
No,
que era la línia
o potser és una altra cosa.
Digues, digues, per què no?
No, és que el problema
és que el Christopher Nolan,
aquesta parida,
li va sortir bé.
És a dir,
com que és un mag de la imatge
i és un visionari,
és una pel·lícula
amb un envoltori
fora senyat.
És a dir...
La paraula radiofònica o no
és acollonant.
O sigui,
a nivell d'allò,
o costoflant,
si vols,
amb el...
Però la història
és un sopar de dur.
Sí, sí.
Siguem seriosos.
Sí, sí.
Bueno,
ell mateix s'ha superat
perquè es va atrevir
a fer Tenet,
que ara és pitjor.
Tenet és una estupidesa.
T'hem d'acord,
tu ja ho saps.
Tenet, directament,
és una estupidesa.
La gent menjant-se el tarro
on no és possible menjar-se'l
senzillament
perquè és una estupidesa.
Allí estem d'acord.
És una incongruència absoluta.
Però clar,
quin problema hi ha?
Però fixa't,
la cosa li va a la baixa,
perquè per 165 milions de dòlars,
170,
que li va costar aquesta,
que està bé et dit,
de l'any 2010.
2010 són molts diners.
Són molts diners.
Evidentment li va sortir rodó,
perquè la recaptació mundial
gairebé arribava
als 900 milions de recaptació.
Per tant,
negoci rodó.
I per tant,
una pel·lícula és bona,
per Hollywood,
una pel·lícula és bona,
s'hi dona calés.
Però clar,
resulta que quan fa Tenet
es gasta 200
i la recaptació mundial
ja es queda amb 363.
I van perdre diners.
Per què?
No van guanyar,
no hi ha en perdre.
Comença a haver un cansan,
sí,
d'aquest...
Sí, sí, sí.
d'aquest invenceu.
Sí, sí.
Jo opino, eh?
Sí, sí, sí.
Ara,
com tu saps,
i l'altre dia
ho comentàvem
quan trencàvem el programa,
és un director
que té determinats aspectes,
sobretot cinemàtics,
que, bueno,
que el fan un mestre.
Un mestre absolut.
Vull dir,
això no ho penso discutir, eh?
Sí, sí, sí.
Perquè fa sinfonies visuals.
Sí,
però sinfonies visuals.
Jo hi ha moments
que com a muntador
que soc
i no especialista
en el tema d'acció,
mai he muntat
pel·lícules d'acció
pura i dura,
he muntat acció
dintre de pel·lícules
que hi havia acció,
però l'acció pura i dura
no ha estat mai el meu,
fins al punt
que a vegades
he passat alguna escena
al meu ajudant
que era més jove
i que estava més ambientat
en el tema
perquè la muntés,
no,
que quan veig
algunes escenes
d'aquesta pel·lícula,
algunes em meregen
a nivell de pensar
com s'han rodat
i altres em meregen
de pensar
com s'han pogut muntar
i com aquell muntatge
és fruit
d'un procés molt llarg
que neix
en la idea inicial
de què explicarem
en aquesta escena,
un guió
molt acurat
que explica molt bé
la gradació,
diguem,
visual
del que veurem dintre
i després
un storyboard
que vol dir allò
dels dibuixets
plano per plano
amb una precisió
en aquest cas absoluta
perquè si no
això no es pot rodar
i després no es pot muntar
i després en el rodatge
d'una també precisió
que respon
a la mateixa precisió
de l'storyboard,
és a dir,
tothom mira el quadre
i diu,
mira,
aquí tenim el personatge
que s'enfila per la paret,
el cotxe passa
i al mateix temps
ha de creuar
un pneumàtic que vola.
Bé,
doncs han de fer exactament això
perquè si no fan exactament això
ni el plano interior
els hi funcionarà
ni el que ve darrere
tampoc.
Llavors,
en el muntador,
malgrat el mèrit que té
després,
donar-li el ritme,
donar-li realment
l'intenció,
posar just el fotograma exacte,
en el fons
m'hi ve la feina molt feta
perquè la pel·lícula
està medidíssima.
Lee Smith es diu.
Lee Smith, sí.
La feina està medidíssima,
per tant,
quan la gent diu,
Òscar,
vull-hi haver-hi ser T'Òscar i tal,
bueno,
sí o no,
depèn,
perquè hi ha pel·lícules
que sembla que no hi hagi muntatge,
hi ha un gran mèrit de muntador
i en aquesta pel·lícula
que sembla que sigui en tot muntatge,
el que hi ha és molta preparació
perquè això sigui així.
I les que mereixen de realització
són les escenes realment
que dius,
i com,
jo que sé com,
sé coses de respecte a com es fan les coses,
hi ha escenes d'aquesta pel·lícula
que no sé com s'han fet.
També em va passar,
em va passar amb altres,
m'ha passat amb altres pel·lícules,
però en aquesta hi ha escenes
que dius,
però això,
com, carai,
s'ha fet?
Perquè no és,
és escenes de gravitat zero,
per exemple,
a dintre dels passadissos de l'hotel,
o les escenes de gravitat zero
a dintre del cotxe,
no,
però a dintre dels passadissos de l'hotel.
Això ho vam fer amb un àncar de Los Angeles.
Sí, sí, sí,
després ho vaig en saber després,
amb un tanc rotatiu
i es va inspirar amb Kubrick.
Sí, és clar,
Kubrick va fer-ho amb el 2011.
Amb la nau,
amb la nau que va girant sobre si mateixa.
Efectivament.
Sí, sí.
Per tant, esclar,
allà es generen el buit
i està filmat sobre,
realment,
els actors van al bus.
És que realment és així,
perquè si no és impossible,
no?
Perquè quan ho vaig veure,
vaig pensar,
era el 2010,
ara ja,
quan l'he vist aquesta vegada,
sí que ho sabia ja,
però aquell 2010 no ho sabia,
vaig dir,
bueno,
com s'ha fet això?
I hi ha altres coses que dius,
bueno,
com es pot rodar tan precís?
És a dir,
no hi ha improvisació,
no hi ha improvisació de res,
solament hi pot haver,
no hi ha improvisació,
però un cert control major,
quan hi ha una posta en escena tradicional,
a les escenes més convencionals de la pel·lícula,
entre la seva ex,
la mal,
i el cop.
Bé,
són escenes d'incluso d'intimitat,
i que,
més o menys dures,
però d'intimitat,
allí no hi ha misteri,
però tot l'altre
és d'una complexitat tremenda.
I el muntatge aquest,
bueno,
ja no parlem de l'alarde final,
que són aquests 46 minuts,
i potser...
En què està caient el vehicle.
46 minuts i 9 segons,
en què des que topa la tanca,
de fet és des que comença la persecució,
fins que toca aigua,
passen 46 minuts a 9 segons.
En què mig...
Són apoteòsis.
I tenim de tot.
A nivell de concepte de muntatge,
el tern...
Això,
el tern i...
Sí,
bàsicament el tern.
Perquè tothom diu paral·lel,
però no...
No, no,
el tern no saps que és el tern.
La paral·lel seria que ens porta
a un final comú esperable.
No,
aquí no sabem ni el que esperem
ni on anem.
Per tant,
l'únic és que ve,
quan estàs veient una cosa
que t'està enganxant,
dius,
ara em talla,
i ara una altra cosa
que també t'enganxa,
que et dona una nova informació,
i no és perdut de vista
que el cotxe segueix caient
per aquell pont
que hem vist
que ha començat a caure
fa 20,
fa 30,
fa 40 minuts.
És que hi ha
tres nivells de son,
un dins de l'altre,
però és que
després hi ha
el nivell de baix de tot
que són els records,
que no és un somni.
Que no és un somni.
És el record
del dicàprio,
del cop.
No oblides el limbo.
El limbo.
Sí, sí.
El limbo.
Més que record,
és una zona
de limba.
De limba.
de limba.
Però és la zona
del record
perquè és la...
Sí, clar,
és la que ell
té dipositat.
És la caixeta
on té dipositat
els seus records
amb la dona morta,
no?
Però tant,
jo penso que,
clar,
solament el que estem dient
fa la pel·lícula
que amb ganes de veure-la,
jo penso que sí,
és una pel·lícula
que es pot veure molt bé,
el tema és a on,
perquè penso que
jo he vist
que s'està veient
bàsicament a Movistar
i em diuen
que també ets biomags,
però és informació
que hi ha...
Que està a YouTube, eh?
I també està a YouTube.
que el tingui
el podrà veure'n allà.
És una tarda colla,
no de cinema
i que us ho passareu molt bé.
148 minuts.
148 minuts,
llarga,
per tant,
una tarda llarga,
però...
Per tant,
excessiva.
Potser excessiva.
Estic totalment en contra
de les pel·lícules diàries.
Sí, però et diré una cosa.
Si no queda justificat.
Bueno,
en aquest cas no m'he avorrit,
et diré,
en tot cas.
En tot cas no m'he avorrit.
Jo sí.
Bueno,
som diferents.
Com es fa que...
Jo l'havia vist,
l'havia vist.
Sí, jo també.
L'he tornat a veure.
Jo ara amb cinema.
I, efectivament,
he acabat d'entendre
algunes coses més.
Sí, algunes sí.
Que no passa la primera,
però és que...
A veure,
hi ha un concepte
que jo no sé si estareu d'acord amb mi,
no sé,
narrativament, eh?
Ara parlo de narratologia.
De narració,
narració, sí, sí.
No pot...
O sigui,
és que és tot el contrari
del que és una bona narració.
No pots carregar d'informació
a l'espectador
fins a tant punt
que l'espectador es perd
i ja no sap on està.
Però jo crec que és voluntari.
Jo crec que és voluntari.
Sí, sí, naturalment.
No, crec no,
n'estic convençut.
Però és que resulta
que va i li surt bé.
No, clar, clar, clar.
Sí, sí.
Com a...
L'hagués pogut no sortir bé.
Com a David Lynch
li va sortir bé
carreteres secundàries o...
Que també era una bogeria.
Què?
Una bogeria.
Bueno,
es va quedar sense calés,
li va fer un gir a la pel·lícula,
ni ell mateix,
diu,
confessa,
sabia el que s'estava fent.
Carretera perdida.
Carretera perdida, exacte.
Los Highways.
Los Highways.
Que hi ha un moment
que fa un gir que és absurd
i a partir d'aquí
la pel·lícula...
El personatge
es contant-se si mateix
a través d'un telèfon de...
I com que va veure
que això era un èxit,
a partir d'aquí
va començar a fer coses raóssimes,
no?
Sí, sí, no, no.
Estic més d'acord amb tu
amb el tema del...
D'aquest...
Bé,
jo crec que més o menys
he acabat amb això.
Tinc coses després notades
que tenien sortint
però us deixo una miqueta...
Bé,
a veure,
jo volia dir en primer lloc
que la pel·lícula
està dintre de lo que és...
Christopher Nolan
té 52 o 53 anys
i la pel·lícula està
una mica al mig
de lo que és
la seva producció fins ara.
Sí, en tenia cura.
Del 89 al 99
va fer quatre pel·lícules,
entre elles Following,
que no l'he vist.
Jo també.
el 2000 va començar
amb una pel·lícula
molt interessant
que és Memento.
Després,
per mi,
ha fet
unes pel·lícules
que tenen
importància
dintre de la seva carrera
com és
El Cavaller Fosc,
aquesta que parlem avui,
Origen,
Interestel·lar,
Dunquerque
i Oppenheimer,
que encara no l'he vist
perquè sembla ser
que s'ha acabat aquest any
i suposo que encara
no s'ha estrenat.
Hi ha també una
el 2005
que és
Batman Beginnings
que suposo que es va apuntar
perquè, a veure,
no perdem de vista una cosa.
Christopher Nolan
és dels directors
que maneja
més pressupostos,
els pressupostos
més elevats
del cinema actual.
No ho dubtes.
I això,
a què es deu?
Doncs perquè
ha fet pel·lícules
que han donat
molts diners.
Efectivament.
I ell
té molt en compte
la caixa.
I tant.
i llavors
quan veu
que amb algun
li falla
perquè s'ha passat
a la millor
amb els seus deliris,
llavors
a la següent
en fa una
en la que dona
una miqueta de peixet
i diu
venga va,
espectador,
ves a veure-la
que és un Nolan això,
no?
I
les productores
i distribuïdores
ho saben
i llavors
està en una roda
interessant.
Bé,
ell
aquí amb aquesta,
a part de tot
que hem dit
hi ha una cosa
amb la que
ja n'hem parlat
a l'arrencar
que és la música
de Hans Zimmer
però voldria insistir
en que
té una part
molt important
de l'èxit
de la pel·lícula
per mi
la composició
de Zimmer
és extraordinària
és extraordinària
i
enfatitza
en molts moments
de la pel·lícula
d'una forma
que
si no hi hagués
aquesta música
no sé si no
ens adormiríem
o
ens aniríem
a prendre
alguna cosa
però
encara queda
molta estona
la música ajuda
molt saps per què
perquè no és la música
previsible
que segueix
mimetitza el ritme
de la pel·lícula
sinó que ell va mantenint
aquesta sinfonia
aquesta cosa
de pesant
de les notes
que cauen
i que fan que d'alguna manera
aguanti
va aguantantant
és que són dos sinfonies
la sinfonia visual
perquè no la composa
amb la imatge
està composant
està fent una sinfonia visual
en sap molt
d'en Kirk
o d'un Kerk
per què ens entenguem
és exactament això
visual
no la sé
és una sinfonia
aleshores
esclar
poses el Zimmer
que és un dels compositors
més valorats
que
estan actius
de fa molt
i que
pràcticament
últimament
està fent-ho tot
per dir-ho
d'alguna manera
esclar
des d'aquest punt de vista
s'assegura
garantia total
i de qualitat auditiva
té realment
una qualitat
com a tal
el resultat de la suma
perquè sabem que
en cinema
quan es fa música
la música és
la música que sona
en la pel·lícula
independentment
no es pot valorar
la podem escoltar
però l'important
és veure-la
escoltar-la
mentre veiem la pel·lícula
després hi ha un altre factor
que per mi també
va a favor d'obra
i és
els interprets
Leonardo DiCaprio
està molt bé
que té un paper
que no és fàcil
Elliot Page també
Marion Cotillard
que us he de dir
extraordinària
quan ella surt
ningú abandona la cadira
és menys a la capa
efectivament
no sé per què
quan parlem d'actriu
sempre parlem més positivament
com parlem d'actors
i després hi ha veterans
com el Tom Berenguer
i el Michael Caine
en aquest cas
perquè som gent
d'una determinada tendència
podria ser una altra
hi ha veterans
com el Tom Berenguer
i el Michael Caine
que també fan
la seva aportació
que no es limita
amb allò
a dir les quatre coses
per passar per caixa
sinó que
se'ls veu integrats
dintre
de la història
que a mi no m'entusiasma
com a actor
en aquesta pel·lícula
m'agrada
després
jo
en aquest cas
el que m'ha suggerit
la pel·lícula
era
escriure quatre coses
o sigui
he posat
ciència-ficció
a base
de fer saltar
pels aires
la realitat
amb una superposició
de nivells
reiterada
dintre de la pel·lícula
en les escenes
de l'elevador
insistent
per si no en tenien prou
ho passa dos
o hasta tres vegades
l'elevador aquell
que va atreient
els diferents nivells
el film
va de formalisme
del formalisme
Hitchcock
que hi ha
el cyberpunk
Nolan converteix
a base de pressupost
en original
la seva manera
de plantejar
lo fantàstic
passant per sobre
de les pel·lícules futuristes
del cinema clàssic alemany
del surrealisme
dels anys 30
als 50
del cinema francès
i belga
per donar
una visió
més
entre cometes
moderna
al públic actual
però no
edulcorada
ens al contrari
fent una proposta
al límit
de lo entenedor
en unes imatges
suggerents
i per moments
hipnòtiques
avalades
per la partitura
excelsa
de Hans Timmer
el que comentàvem abans
i uns actors
en estat de gràcia
fins i tot
il·lustres patums
que estan alçada
de l'empresa distòpica
marca de la casa
són referències
al virtuosisme estilístic
recurrents
de
solaris
per exemple
1972
de Tarkovsky
i la ingravitat
de l'hotel
remet
al cinèfil
el 2001
d'està en l'aicúbric
la caiguda
a l'aigua
d'un vehicle
que és sostinguda
durant tres quarts d'hora
és
és un tractament
del temps
que desafia
tot el fet
fins ara
tot això
és una ostentació
de clímax
dintre d'una ostentació
de clímax
brillant
Nolan
s'agrada
pot ser massa
a si mateix
sempre
a partir d'aquí
segurament
i pot ser
que bona part
del públic
no el segueixi
tant com ell mateix
sembla que s'agrada
en qualsevol cas
segurament
es tracta
aquest director
d'un fenomen
en el que
és per menjar part
dintre la taula
dels grans
del cinema actual
jo diria
que més que modern
és clarament
una pel·lícula
postmoderna
vull dir
està fragmentada
a l'espectador
no se li dona
informació
suficient
com per saber
on t'està
si no
fins a molt
molt tard
és que
és el que
ara
pot ser més
a veure
el tècnic
jo el sento raro
en l'Aignasi
sento lluny
lluny
jo també
en sento lluny
ara et sento millor
però potser
si estàs més a veure
ens diuen
ens diuen
de control
que no van
no van bé
avui
no tenim cert problema
bueno
esperem que el públic
ens pari
excusat
és a dir
és una pel·lícula
postmoderna
però fins i tot
amb el fet
no heu pensat
que
està també
inspirat
en els jocs
d'ordinadors
sí
clar
és a dir
són com
diverses
les capes
del somni
són com
diversos nivells
d'un joc
les famoses vides
no
aquelles famoses vides
clarament
aquests ordenadors
que ara estan preparant
per fer cinema
sense necessitat
de tècnics
ni de actors
ni res
podrien fer
alguna d'aquestes
escenes
i colerien
com si res
sí
sí
bueno
jo crec que encara
hi ha una part
molt important
de realisme
malgrat tot
no és una pel·lícula
que estèticament
es situa en un territori
de
com altres pel·lícules
sí
que dius
això és imatge
molt sintètic
i tal
no
aquesta és una pel·lícula
amb imatges
molt potents
i per exemple
són fortes
perquè ens les creiem
això d'acord
un tren
passant per una vinguda
del mig del carrer
d'una ciutat americana
quan hi ha els cotxes
i passa el tren
si no fos realista
seria molt
no tindria l'impacte
que té
o sigui
o l'escena de París
l'escena de París
amb tot
els París volem pels aires
o París aixecant-se
les cases aixecant-se
i col·locant-se simètriques
sobre les altres
i aquestes escenes
tenen una potència molt forta
perquè en el fons
són bastant realistes
malgrat tot
són realistes
però
fetes per ordinador
per ser geïs
claríssimament
són impossibles
realment
de produir-les
si no és així
però
volen ser realistes
perquè precisament
aquí rau
finalment
la intensitat
que tenen
el fet que te les creus
el típic efecte
que veus
en pel·lícules
de les sèries Marvel
per exemple
clarament això
no és creïble
aquí no
aquí
no és creïble
perquè no pot ser
però t'ho fa de tal manera
i amb tal inversió econòmica
que aconsegueix que t'ho creguis
clar
sí sí efectivament
bé
la veritat és que
què podem dir d'aquest home
jo
que segueixi fent i anirem analitzant
a veure si s'atreveix a fer
d'en Kirk
d'un kerquer
i et posa una platja
amb la primera fila
davant de la platja
amb els edificis
sencers
i la sorra
superneta
només es veuen els soldadets
que estan esperant
evidentment fa una petita crítica
que els britànics
és cert
primer van salvar els seus
que no passa els francesos
que eren els que es van sacrificar
perquè precisament
els de la platja
de Don Kirk
poguessin anar marxant
això
ho diu
però ho diu molt millor
molt millor
l'Enri Bernell
a
Fin de Semana
amb el
Jampol Belmondo
si algú vol saber
el que va ser
Don Kirk
no?
Don Kirk
evidentment
que vegin aquesta pel·lícula
que és un clàssic
dels anys 60
absolutament fabulós
clar
que els anys 60
també estava molt més a prop
de Don Kirk
que no pas
evidentment
quan ho fa
el senyor Nolan
però esclar
una sorra
supermaca
els soldadets
tots ben posats allà
aquest home
no li importa
en realitat
el rigor històric
el rigor històric
segur
però per res
és a dir
és un home
visual
que busca una estètica
i
i una cadència
i
jo tot això
li admeto
i que home
que ha demostrat
perquè evidentment
una pel·lícula com
aquesta d'Inception
està claríssim
que
no la pot dirigir
qualsevol
no
la maquinària
que implica
el rodatge d'això
amb Inception
s'ha de reconèixer
que corren molts més riscos
que amb Don Kirk
quan va començar
segurament
segurament
Don Kirk
primer
230 milions de dòlars
que no és poc
10 anys més tard
per això
que no és poc
que no és poc
i després
clar
amb Don Kirk
no te la jugues massa
no
perquè no
filigranes allà
no n'hi ha
no n'hi ha
diguem
de nivells
la música
també
les seves dues hores
i pico
i ja està
aquest home
té una preocupació
que això
intel·lectual
tècnicament impecable
sí
perquè aquest home
té una preocupació
per la ment
per la consciència
el tema de la consciència
perquè memento
que és aquest home
que només se'n recorda
els tres últims minuts
i que va com
apuntant-se a les coses
perquè si no
se n'oblida
encara que hi ha alguna trampa
perquè se'n recorda
que només té memòria
de tres minuts
si vas perdent la memòria
arriba un moment
que no pots saber
ni que estàs perdent
ni que tens memòria
quan fa mitja hora
que és efectivament
hi ha trucos
amb cinem
d'aquest tipus
moltes pel·lícules
a veure
que era una pel·lícula
com hem dit
interessant
vull dir que
trencador
amb el seu
no oblidem
amb thrill
vull dir amb misteri
no oblidem una cosa
un element que ha de tenir
tota pel·lícula
i tota sèrie
que s'apreci
si vol realment
tenir una continuïtat
de públic
que és un final
obert
impactant
com aquest
és a dir
aquest final
va generar molt públic
i acaba d'una manera
no explicarem res
ara aquí
no et quedes amb el dubte
de si tal o que sé qual
això és molt important
en una pel·lícula
si a més a més
hi ha tot l'altre
si som en i això
no té cap sentit
però si a més a més
hi ha tot l'altre
aquest final
penjat
no el vols dir
no
no el vull dir
perquè
jo penso que molta gent
no l'ha vista
la pel·lícula
tinc la sensació
jo crec que sí
que és una pel·lícula
que s'ha vist
una baldufa
hi ha una baldufa
pel mig
simplement diguem això
el totem
els números que has dit tu
Ignasi
de les ventes
a Caradilla
t'enc que l'ha vist
molta gent
moltíssima gent
no sé si en el nostre país
també aquí a Catalunya
realment
va ser tan majoritària
jo crec que va ser
un èxit de guixeta
un èxit de guixeta
absolut
clar
el problema
és que inexplicablement
la gent
no entenia la pel·lícula
però anava a veure-la
ah sí
i esclar
aquest home
clar
veu aquests resultats
i diu
doncs vaig a fer Ténet
ara ells va equivocar
ja estem d'acord
el grau de no entendre
allà ja està superat
molt superat
però és que
el tema
és que en Ténet
no hi ha res
és que no entens
per què la fa
el problema
és que el Ténet
no s'entén
per què la va fer
això és el barric
que no s'entén
doncs perquè
perquè va dir
seguim amb el mateix
conte
amb la mateixa història
si no no calés
es va equivocar
home
no del tot
no perquè si es gasta 200
i fa un guany
de gaire
370 milions
dependria saber
si és net
si és brut
però no és tan clar
el tema amb Ténet
no clar
se n'han de fer molts
perquè d'alguna manera
hi hagi una
o de veritat
hi hagi un benefici real
però en tot cas
el que queda clar
és que li va sortir molt bé
aquesta
la d'Inception
però no pas
tant
la de Ténet
i ara
aquesta d'Oppenheimer
que suposo que deu fer referència
a la bomba atòmica
suposo
que encara no s'ha estrenat
no s'ha estrenat
fixem-nos que
compte perquè torna un tema històric
però per mi
aquí estàs
és una mica com Dunkerque
estem en el territori
o sigui
el tio
surt de la galeta
i diu
anem a agafar un apoyament
amb la història
i a partir d'aquí
i després allò que hi ha
en les pel·lícules
quan es comenta
ja ho hem comentat
no tot
però molta cosa
aquestes coses curioses
la pel·lícula
compta
amb la bandesona de Zimmer
però també compta
amb aquesta música
diguem
reconeixible
i coneguda
que en aquest cas
és
la viola
la famosa
bé
cantada per l'Eddie Piaf
curiosament
la música s'utilitza
com a mecanisme
de sincronització
que tampoc s'entén
però bueno
com a mecanisme
de sincronia
perquè tothom estigui alhora
escoltant la mateixa música
estigui en el nivell
que estigui del somni
però que és un avís
sí
és un avís
és un avís
per anar plegant
sí
sí
que està sincrònic
i que tots la senten alhora
que és l'important
que sigui alhora
clar
hi ha una cosa curiosa
simplement de curiositat
curiosidades
l'actriu
que va fer aquesta pel·lícula
és la
la Marieta
la Marieta
va fer de D. Piaf
en la pel·lícula
era la protagonista
també d'aquesta pel·lícula
era la Mou
que era la d'allò
no sé dir
si hi ha un joc
fins i tot
l'Ariadna
l'Ariadna
no no
la Mou
la protagonista
la Cotillard
la Cotillard
la Cotillard
feia de Piaf
en la pel·lícula
sobre l'Ariadna Piaf
i realment era
quan vaig sentir-la
no vaig cair
i després
no va fer de Piaf ella
i vas a aquestes coses
curioses
de dir
curiosidades
simplement això
per acabar
per la meva
segur
ja estic jo
molt bé
però
que el personatge
es digui Ariadna
sí
Ariadna
home
el mite
el mite d'Ariadna
el mite d'Ariadna
ell és l'arquitecte
que fa
que fa precisament
el laberint
el disseny del
i fa els laberints
del laberint
i el primer que comença
és fent un laberint
és el que li demana
a ell que faci
té conyetes
però el laberint
també és una altra referència
podria ser
un homenatge
a Kubrick
del resplendor
també en resplendor
i que la cotillà
es digui
molt
però mal
però mal
en castellà
que és
el mal
el fet
que
el personatge
es pensa
que continua
dins d'un somni
ella està equivocada
la pel·lícula genera
una paranoia
respecte a si estàs
somiant
o estàs
visquent
tornem a Calderón
de la Barca
una altra vegada
que ja l'hem citat
moltes vegades
la vida suella
Calderón
de la Barca
però clar
aleshores
l'esperit
és curiós
perquè la pel·lícula
aquesta en principi
havia de ser
una pel·lícula
de por
el Nolan
primerament
quan la va presentar
la Warner
el 2002 mateix
ja va presentar
allò un tractament
de 80 pàgines
i volia
que fos
de por
després va canviar
a que
la volia fer
més
de caire
policíac
polític o policíac
perquè aquí hi ha un factor
d'econòmic
sociològic
d'empreses
que està bé
realment això
però és clar
aleshores
es va adonar
es va adonar
que
no carregava
emotivament
no li sortia
una pel·lícula
molt marcada
i aleshores
és quan
comença a generar
el tema
de la
de la cotillar
que en realitat
diguem-ho clarament
és un fantasma
sí
és un fantasma
està en els records
generat
per algú
però és un fantasma
del protagonista
però és un fantasma
té un aspecte terrorífic
sí
fa poc a vegades
això és una rèmora
d'alguna cosa
que ja portava
Nolan
des del 2002
que està com
20 anys
fent-la
també diuen
que va estar
20 anys
no sé si aquest home
és que feia els guions simultanis
no ho entenc
no per això
per això he fet referència abans
a que
d'alguna manera
la pel·lícula
sembla que també
ha tingut en compte
l'època aquella
de les pel·lícules surrealistes
de Jean Cocteau
i tal
hi ha reminiscències
i també
de l'impressionisme
a la mà
dels pressupostos
sí
jo hi veig
hi ha un moment
que
quan una cosa em ve
la dic
i llavors jo mateix
la visc així
i després la dic
hi ha una pel·lícula
que no coneix massa gent
segurament
que és la GT
del Chris Mark
ah la GT
és un mig matratge
en realitat
no és un llarg matratge
amb fotos
que va donar
fàssicament
amb fotografies
hi ha una escena
a la pel·lícula
a mi em va recordar
la GT
que és l'escena
quasi final
de la pel·lícula
quan cop
el protagonista
arriba a l'aeroport
de Los Angeles
i fa tot un recorregut
reconeixent la gent
que ha anat
estant a la pel·lícula
amb ell
i que el va reconeixent
fins que arriba
a passar
el passaport
amb certa paranoia
que té de problemes
arriba a passar
el control
de passaports
em va recordar
l'escena de Chris Markle
final de la pel·lícula
precisament
la principi
i simètrica
perquè la pel·lícula
és simètrica
de final també
quan hi ha algú
que es carrega
el protagonista
a tal punt
em vaig d'allò
que tot i haver vist
la pel·lícula
vaig dir
no hi haurà un franc tirador
ara per aquí al mig
perquè vaig
se'm van creuar
una mica
les dues pel·lícules
i bueno
ja està
però la GT
de fet és molt curteta
és molt curta
és un mig matratge
és un curt matratge
és un curt matratge
per això que és una pel·lícula
que no
és molt difícil de trobar
i té moltes dificultats
bé
la qüestió
és que
aquest personatge
fantasma
es diu
mal
mal
sí sí
mal
perquè en realitat
sent de mal
en realitat
està fent sentir
el DiCaprio
culpable
de la seva mort
quan és ella
la que s'ha suicidat
perquè ell
li està advertint
que
no
estàs en la realitat
i ella
continua pensant
que està a un nivell
a un nivell del somni
de les capes aquestes
sí sí
i l'hi està dient
l'hi està advertint
i aleshores
ella
s'encarrega
d'anar-lo fent culpable
durant tota la pel·lícula
en DiCaprio
és un personatge
que arrossega
una culpa
sí
està torturat
de culpa total
aleshores
per trobar una cosa
meritoria de la pel·lícula
dins d'aquesta cosa
no home
no jo sé
estic emmetent
moltes coses positives
de la pel·lícula
el que em sembla interessant
perquè ara mateix
estic fent un esforç
per recordar alguna pel·lícula
de característiques semblants
hi ha un moment
després d'aquests
40 i tants minuts
absolutament apoteòsics
que són una lliçó
de ritme cinematogràfic
visual brutal
quan ell descendeix
amb l'Ariadna
l'ascensor
el joc dels records
i es troba
amb la Cotillard
continuen passant
coses d'acció
perquè no s'ha solucionat
encara
encara hi ha temes pendents
els nivells de somni
encara continuen
el Sato encara està
en problema
sí
i t'està fent
un muntatge
altern
d'un episodi
dramàtic
emotiu
està molt bé
i un episodi d'acció
un episodi d'acció
i un de dramàtic
pam, pam, pam
no he vist mai en la vida
que a més a més
funcioni
a nivell rítmic
a nivell de timing
que duri
que et posin una escena
de parlar
absolutament
lenta
més aviat
perquè
s'estan confessant
i s'està veient
que la Cotillard
és un fantasma
molt egoista
perquè
jo vi a suicidar
però ara vull que tu
et matis
també i et quedis aquí
amb mi
i li fa creure
que estan els fills
els fills
no estan allà
tot és una projecció
mental
el tema de les projeccions
dins dels somnis
aleshores
esclar
aquest tema
emotiu
combinat
romàntic
fins a cert punt
encara que terrorífic
i encara
les escenes d'acció
no sé si encara
estan pel nivell
de l'ascensor
els flecos
que encara queden
a la història
els serrellets
que encara queden
honestament
és jo crec que
de les millors troballes
de Nolan
tenen raó
cinematogràficament parlant
està ben vist
sí senyor
molt bé
molt bé
anem a veure
tu ens volies parlar
jo tenia que va quedar pendent
perquè
va quedar pendent
la setmana passada
un d'allò
una sèrie
una cosa molt curteta
però si teniu
estrenes
vosaltres
tu portes el tema
tu mateix
mira
és
a veure
de fet són dues
una és
les ocho montanyes
l'eoto montanya
és una pel·lícula
de dos directors
fèlix van grüeningen
i charlotte van der mers
aquesta
és una pel·lícula
mira
porto el llibre i tot
perquè l'he comprat
perquè he tingut referències
que realment val la pena
per se
com a obra literària
també
i de fet
l'adaptació
és una adaptació
que ens sembla
molt interessant
és una història
en tres moments
de la vida
és sobre l'amistat
sobre l'amistat
el sentit potser
més pur
que puguem imaginar-nos
en l'amistat
en una zona
de muntanya
dels Alps
italians
el Vall d'Eosta
concretament
allà
van estiuejar una família
n'hi ha una altra
que ja viu allà
la que viu allà
té un fill
de 6-7 anys
els que van estiuejar
tenen un fill
de 6-7 anys
el pare
dels que van estiuejar
li agrada molt
la muntanya
fan muntanya
anant per la muntanya
es coneixen
amb l'altre nen
que està
fent pastura
d'ovelles
i vaques
i tal
es coneixen
tenen una primera relació
després
les famílies
cada un segueix
el seu curs
estan
un temps
en què
no es veuen
per diferents
activitats
ja
passem
estem
amb la infantesa
6-7 anys
passem
a la joventut
19-20-25 anys
allà
hi ha un segon
retrobament
al principi
una mica fred
però hi ha una cosa
molt interessant
i és que
ha quedat
un subtracte
amb ells
de confiança
i de respecte
i llavors
sense explicar-se
el que diríem
la vida
bueno
què has fet
durant tu
aquests anys
comencen a congeniar
de nou
però
ja
com a adults
i després
hi ha una tercera fase
que és
quan ja tenen
50 o 60 anys
un
s'ha volgut quedar allà
que és
de pedra picada
l'altre
és una persona inquieta
és una persona
que li agrada viatjar
coneixer món
coneixer cultures
etc
s'ha anat al Nepal
s'ha casat
l'altre
s'ha quedat allà
també s'ha casat
però
per un
ho és tot
la muntanya
que és el que
diguéssim
és més
estabulat
i
per l'altre
hi ha
el tema del viatge
com a motor de vida
bé
és una
una pel·lícula
que
jo crec que
val molt la pena veure
perquè a sobre
té unes interpretacions
fantàstiques
són actors
hi ha
l'obra
no sé si ho he dit
està basada
en un llibre
del
Paolo Cognetti
que es diu igual
Les otch muntanyes
i
en quant als actors
el Pietro
que
és el protagonista
que és el que
diguem
que viatge
també
primer amb els pares
i després
a títol personal
és
Luca Marinelli
que és un actor
que té un cert pronunciament
a Itàlia
i ha fet també
cinema europeu
el que fa de Bruno
que és el que
està
ubicat
a la muntanya
això
és Alessandro Borgi
i els altres
bueno
ja són els pares
que tenen papers secundaris
perquè
en realitat
ells són
el motor de la pel·lícula
bé
és una pel·lícula
recomanable
que
està aquests dies
en pantalla
i l'altre
que també està
és
no sé si tu
l'hauràs vist
és
Alma Viva
Alma Viva
és una pel·lícula
portuguesa
és una òpera prima
de Cristel Alves Meira
diria que no
no
sí
és una pel·lícula
d'aquestes
que voreja
l'antropologia
perquè està ubicada
a Trasos Montes
a Portugal
una família
també
amb una nena
en aquest cas
de sis anys
que
va amb els seus pares
allà a Estiu Jai
tenent família
i
aquesta nena
té
amb la iaia
que viu allà
té una relació
molt especial
molt intensa
i que va
diríem
més enllà
de la que és
una relació
entre
una àvia
i una neta
hi ha un fil
que
podríem dir
se'n va
cap a la base
de l'antropologia
per
agafar també
una mica
tot el que són
els atavismes
culturals
aquests
del que
podríem dir-ne
el Portugal
profund
bé
a partir d'aquí
la pel·lícula
és d'una
poètica
extraordinària
la directora
que era
una òpera
prima
és
Cristel
Alves Meire
i
la protagonista
és
Lua
Mitchell
que és
precisament
la seva filla
totes formes
ella ha explicat
en alguna entrevista
que
amb la nena
per aconseguir-li
treure aquest paper
jo
diria que
no he vist
un paper
tan important
amb una criatura
des de
per exemple
cria cuervos
o anant més enrere
l'espírit de la colmena
amb l'Anna Torrent
fins
fins a arribar
a aquesta nena
és
extraordinària
i ella
ens explica
la directora
que va agafar
una
una
entrenadora
d'actors
per no
involucrar-se
ella
de tal manera
que quan al vespre
recuperessin
l'escena familiar
no
intervingués
el problema
perquè clar
és una pel·lícula dura
de tota manera
els protagonistes
potser ja són més
pobers
de Pa Negre
també
tens raó
he pensat
amb la nena
i potser
Pa Negre
em recorda més
el moi
sí
però també
la nena
de Unido
tots dos
estan fabulosos
quan evidentment
tots sabem
que a Espanya
hi ha Catalunya
el cinema català
també
normalment
els protagonistes
els personatges infantils
no rutllen
no rutllen
no rutllen
és que precisament
jo estava pensant
en això
quan he agafat
aquests dos referents
de Víctor Erice
i de Carlos Aura
sí, sí
perquè són dos bons moments
perquè realment
completament de gors
s'ha quedat a la memòria
com interpretacions
que cop
t'impressionen
està
fabulosa
bé
la directora
aquesta
ha agafat
també
com a fotògraf
el director
de fotografia
de Lucrecia
Martel
a Zama
és també
hi ha una bona referència
ella també diu
en l'entrevista
que se li fa
quan va vindre aquí
a la presentació
de la pel·lícula
la pel·lícula
ha estat
distribuïda
per Paco
Poc Distributions
compra coses
sempre productes
d'aquest tipus
és el que a ell
li agrada fer
ja sap que hi ha
productes molt més
sí, a vegades
se la juga molt
però aquí realment
és una pel·lícula
que bueno
ja l'han preseleccionat
per anar
a la pel·lícula
la selecció
pel·lícula
per millor
Òscar
la millor pel·lícula
estrangera
o no americana
de l'any que ve
els Òscars
del 23
és a dir que
i
ha fet un recorregut
per festivals
en el que també
està tenint
un reconeixement
i premis
bé
em sembla
que és
molt interessant
no hi ha com
és el cas del Carràs
sí
és el paradigma
a Canç
algú es fixa
és així
el cinema té aquest element
el cinema té aquest element
de la casualitat
de la sort
va passant per altres festivals
i tal
i tothom
va allà directe
ja no?
vull dir perquè ja estan avisats
és així
però clar
saps què passa?
que el Carràs
per exemple
jo l'he sentit dir
a la
Carles
l'he sentit dir
que
bueno
quan estàvem fent
l'escena
per exemple
en què contractem
els temporers
vam anar molt al tanto
i vam estar parlant
perquè clar
no volíem que ningú
es molestés
o que després
ens digués
no
això no és ben bé
així i tal
o sigui
aquesta pel·lícula
d'Alma Viva
està feta
a tomba oberta
aquí
no mirem
que pugui
ferir alguna sensibilitat
o pugui ser políticament incorrecte
aquí
el que hi ha
és com sempre hauria de ser el cinema
efectivament
la veritat
anar bastant pel camí
de la veritat
que és una mica
també el que passa
amb Ocho Montañas
molt bé
bueno
volia comentar-nos
i recomanar a l'audiència
aquestes dues pel·lícules
Ocho Montañas
i Alma Viva
anoto
anoto jo també
us queda temps
una miqueta
per parlar
de la sèrie
bé
sí
i tant
és una sèrie
que no és
estem una mica
amb un dia
excepte aquestes dues pel·lícules
que has dit tu ara
que són efectivament
no comercials
en el sentit estricte
no són mainstream
tant la pel·lícula
que hem comentat abans
Inception
com aquesta sèrie
sí que estiguen més
en la línia d'un mainstream
diguem tal
la sèrie parlada de mainstream
en aquest cas
potser no toca
perquè sí que té elements
que la fan
una mica fora
de l'habitual
en les sèries
diguem
tot i que es fan sèries
de tot
absolutament
i aquesta és una sèrie
produïda a Estats Units
recent
és del 22
tota la durada
tot és el clàssic
8 episodis
45 minuts
dirigida
per diversos directors
els guions també
són de diversos guionistes
diferents
però la història
es basa en un fet
que és el que li dona
una certa força
i és que és un fet real
un personatge real
que era
la Julie
ara seré incapacit
de recordar el cognom
una cuinera
diguem
americana
una dona que
viatja
tema real aquest
va viatjar a Europa
concretament
amb el seu marit
que era ambaixador
va anar a París
i a París
va fascinar-se
fascinar
amb la cuina francesa
va quedar fascinada
amb la cuina francesa
i va aprendre
una mena de
creuada personal
dient
jo haig de tornar
a Estats Units
haig de fer un programa
de cuina
aquest programa de cuina
per educar
el públic americà
a aprendre realment
a cuinar
de veritat
aprendre el que és
la bona cuina
llavors la sèrie
recull aquest personatge
de la Julie
que en el cinema
es va fer
i la Meryl Streep
va interpretar
el personatge
de la Julie
no sé què
em perdoneu
que ara no recordi
el nom
com es diu
la pel·lícula
Julie Child
perdoneu
Julie Child
Child
nen en anglès
la sèrie es diu
Julia
no hi ha cognom ni res
per això
ja on es pot veure
i es veu
exactament es veu
a HBO Max
HBO Max
és on jo l'he vista
i és on crec
que seguirà veient
durant un temps
llavors la sinòpsia
és aquesta
és una sèrie
inspirada
en la vida real
d'aquesta
Julia Child
i la sèrie de televisió
que va tenir ella
de llarga durada
de llarga durada
en aquella época
en 10 anys
del 63 al 73
a la televisió
amb 206 episodis
a la televisió pública americana
la primera televisió
quan encara no es deia
ni PBS
sinó que era
television
no sé què
és a dir
no tenia ni el nom
que després va tenir
i també per tant
té la cosa interessant
de la crisi
que va crear ella
a l'aparèixer
en aquesta
en aquesta
en aquesta
sèrie
en aquesta
televisió
de convèncer
en els seus
directius
els de l'emissora
li va passar de veritat
i passa la sèrie
l'esforç
de connectar
escolta
deu de deixar
de fer aquest tipus
de televisió pública
que creieu
que ha de ser
bàsicament útil
i molt poc política
però sí
molt de carrer
i fem una televisió
que pugi
al nivell
per exemple
de la gent
de menjar
d'una manera
molt més decent
i a més
era una persona
que va enganxar
en seguida
i va tenir
un èxit
absolutament brutal
la pel·lícula
és interessant
i té uns actors
ella concretament
és una actriu anglesa
que és la Sarah Lancashire
que quan la veieu
la reconeixereu
i ell és el David Hyde Pierce
que és l'ex-germà petit
del Frésier
aquell personatge
tant tocat i posat
sí, sí
el seu trajo
el seu vestit
molt finolis
aquí és el marit
d'ella
pot ser massa finolis
aquí no
aquí és un home
clarament heterosexual
casat amb ella
però està immens
o sigui
és un personatge
jo crec que fins i tot
se la mengi amb ella
o sigui
realment és un que està impecable
hi ha altres actors
després
que realment
tots són molt solvents
es veuen els rodatges
de televisió de l'època
per tant
dels anys 60
i tal
també és interessant
aquesta cosa del cinema
en el cas de la televisió
d'interès del cinema
interessant
és a dir
és una sèrie diferent
i distreta
molt distreta
però que té també
aquesta cosa que passa sempre
en aquest tipus de sèries
que tens la part
que és lo vendible
que és una dona que cuina
i que la gent la veu per la tele
però també veiem
la seva vida privada
i en la vida privada
també passen coses interessants
no és vulgar res
del que passa
a la sèrie
tot té
el seu intringulis
tot està molt ben tractat
per tant
aconsellable
100%
HBO Max
i això
8 episodis
de 45 minuts
que és un temps
en aquest cas
que passa
bastant volant
i pel que veig
el que té d'interessant
és que es tracta
d'un personatge
pioner
és un pioner
que lluita
per imposar
algo que té molt clar
una visió aquella
té clar
que és aquesta
la de la cuina
amb qualitat
amb qualitat
influïda
pels francesos
és curiós
per això
com
amb les sèries
anem
al
top i casa
aquell que hem parlat
altres vegades
una sèrie
de 8 episodis
que podria ser
perfectament
d'un director
i d'un guionista
diversos directors
i diversos guionistes
per això us ho he dit
perquè em va sorprendre molt
és que ho hem parlat
alguna vegada
això
perquè això és una indústria
i aleshores
no
i perquè ningú s'adormi
o ningú se li pugi
massa la cosa
són 5 directors
però tots són reconeguts
no
en principi
directors
i clar
jo no em conec cap
a dir-te
és a dir
no
no he arribat al grau
de tampoc de conèixer
directors de sèrie
en aquest cas
no em conec cap
hi ha vegades que sí
que hi ha algú que et sona més
i guionistes igual
1, 2, 3, 4, 5 guionistes
això passa
una sèrie
que va tenir
no sé quantes temporades
molt bona
que
es deia
Warwalk Empire
Warwalk Empire
sí
la va arrencar
l'escorsese
la va arrencar
l'escorsese
és clar
tothom es va apuntar
perquè era escorsese
qui em sembla
que feia
els dos primers capítols
i després
va passar
escorsese
va passar
a ser productor
i
ja aniria
el tirant
i els capítols
anaven canviant
i la sèrie
era molt irregular
la part ja més avançada
de la sèrie
era molt irregular
va arrencar molt bé
la primera temporada
realment era bona
però després
jo penso
que
anar baixant
fins al poc
jo la vaig deixar
de veure
jo em vaig enganxar
per escorsese
però
tu ja saps
que tinc
aquests problemes
amb les sèries
però vaig enganxar
ho confesso
que era el lector
era el Buscemi
el Buscemi
que a mi és l'actor
amb una solvència comprovada
i contrastada
excel·lent
absoluta
jo ja que has tractat
aquest tema
i no sé si tenim
un petit minut
bueno un minut
no és petit
és un minut
el que vull dir
molt breu
a mi em preocupa
sempre m'ha preocupat molt
des de l'Adrià
el del bully
el com es diu
Ferran
Ferran Adrià
va el Ferran Adrià
o sigui aquest boom
de la cuina
de la cuina
és a dir
jo emmeto
que pot ser una art
i sóc el primer
que seca taula
i gaudeixo
immensament
amb un bon àpat
no?
per descomptat
com tothom
però
i ho sé apreciar
quan les coses
tenen qualitat
les sé apreciar
o crec
que tinc la sensibilitat
per apreciar-les
però a mi
sempre m'ha molestat
convertir els cuiners
en stars
com si fossin
una mica molests
també em passa
amb els jugadors
de futbol
tampoc considero
que hagi de ser
comparteixo absolutament això
totalment d'acord
perquè em sembla
que és
una cosa
que
traspassa
els límits
de lo decent
jo diria
és exagerar
és exagerar
hi ha massa gent
que té problemes
per arribar
a final de mes
i per arribar
a menjar cada dia
tres vegades
com perquè
entronitzem
cuiners i cuineres
que
bueno
per la seva feina
perfecte
per molt corrents que siguin
que a veure que està bé
considerar-ho
però
tampoc és allò
que m'ho estigui carregant
però
convertir-los en Déu
una certa perplexitat
davant del tema
un cuiner
convertir-lo en Déu
home
jo crec que això
és fruit
d'una societat
que hauríem d'arribar
a la conclusió
crec una mica
que està
emanarada
vull dir que
efectivament
el manierisme
hi ha un manierisme
del manierisme
és a dir
ja
el bourgeois
passat de rosca
i el que diu el Pep
això
al mateix temps
en paral·lel
tens una societat
empobrida
efectivament
una cosa al costat
de l'altra
és francament irritant
calbulia
que costava
no sé si 300 euros
o més
o més
una borrada
i a més havies d'esperar
com 24 anys
si es plau
és que
mira
ho sento
però a mi
em fa mal
és una mica
èticament
em fa mal
èticament
és difícil
sustentar-lo
bé
escolteu
estem
als 20.59
us hem de dir
que
la setmana que ve
no
comptarem
amb l'Ignasi
perquè
no comptem
està fora ja
lamentablement
nosaltres
serà
el darrer programa
és l'últim programa
del mes
i per aquest darrer programa
sabíeu que
tenim
una pel·lícula
consensuada
entre l'Anastàcia
i jo
que és
Muerta en Venècia
Mort a Venècia
de
Luquino Visconti
sobre la novel·la
de Thomas Mann
que anem
mira
que encara que fos
per telèfon
ja ho saps
aquesta cosa
no sé si podré
no sé si podré
però
molt bé
bueno
doncs ja ho saps
amb molt de gust
si es dona
la possibilitat
és a dir que
molt bona tarda
és de les pel·lícules
de Visconti
de Visconti
de Visconti