Cinema sense condicions.
For more information, visit www.fema.org.
Bona tarda
Una setmana més estem a Ràdio d'Esvern
Cinema Sense Condicions
i avui ens hem introduït
el que és el tema final
de la pel·lícula d'aquesta setmana
que es tracta d'Hipugni in Tasca
de 1965 de Marco Bellocchio
la seva òpera Prima
i la música que esteu sentint
és de Ennio Morricone
presentaré com sempre a l'equip habitual
encancelat els comandaments
per Bial Ribas
Hola, bon dia
Què tal Bial?
Molt bé, i vosaltres?
La setmana ve?
Sí, molt bé
Perfecte
Anastasi Rinus
Bona tarda
No tinc retorn, ara sí, perfecte
Molt bé, molt bé, bona tarda
Ignasi Juliachs
Bona tarda
I el que us parli, Pepper Mengol
Bé, ja hem dit que la pel·lícula
de la que parlarem avui
com a clàssic de la setmana
és Hipugni in Tasca
Es va traduir a Espanya
com les manos en el bolsillo
però jo crec que seria més convenient dir
els punys a la butxaca
Després, ja anirem quan parlem d'ella
veurem que hi ha precisament
un moment en què al fill petit
li fan posar les mans a la butxaca
amb una clara al·lusió al tema
Bé, la pel·lícula
té guió i direcció de Marco Bellocchio
Va ser estrenada a Espanya
al cap de 4 anys
concretament a Barcelona
al Cinema Públi
el dia 20 de maig de 1969
La fotografia és d'Alberto Marrama
amb un blanc i negre preciós
El muntatge és d'Aurelio Mangiarroti
la música d'Ennio Morricone
com hem dit
i els intèrprets
diré només la família
Luke Astell
que fa un paper extraordinari
amb el seu rol d'Alexandro
que igual li diuen Alexandro
que Ale, que Sandro
Paola Pitágora
que és la seva germana, Julia
Marino Massé
que és Augusto, el germà gran
Pierluigi Troglio
que és Leone, el germà petit
i Liliana Gerassa
que és la mare
bé, per tant
comença el caminar
de Bellocchio
pel món del cinema
tocant el tema de la família
però tocant-lo a la manera Bellocchio
i només vull fer un apunt
abans de passar-li la paraula a l'Anastasi
que és el que ens ha proposat
aquesta pel·lícula com a clàssic
i és dir que
probablement
i punyintasca
pot figurar
per pols propis
dins del que és
la nomenat
o va ser
nou cinema
italià
del que varen formar part també
Bertolucci
amb Prima de la revolució
Pasolini
Pasolini
amb pajaracos
i pajaritos
Paolo i Vittorio Taviani
amb los subversivos
Francesco Rossi
amb manos sobre la ciutat
entre altres
però aquests
serien per dir uns
que diguéssim
van ser un pas
següent
a lo que havia sigut
els clàssics
del neorealisme
i dit això
Ignasi
endavant
ai perdó
Anastàcia
és ja
és intercanviable
lo de cada setmana
diguem que és intercanviable
lo de cada setmana
no
bé
no
es d'això
de puny
esclar
sí que jo era una argumentació
que tenia per més tard
que és que per mi
la traducció perfectament
podia ser
les mans a la butxaca
les butxaques
fins i tot en plural
en plural
no necessàvem a ser despuny
però sí que és cert
que el títol
esdevé una mica hermètic
en el sentit
que
l'actitud
mans a la butxaca
és l'actitud inacció
però també és cert
que moltes vegades
quan algú posa les mans
a la butxaca
no sabem en quina posició
té dintre la butxaca
les mans
i a vegades
amaga molta crispació
i el que té
són els punys tancats
dintre la butxaca
i els punys
és tensió
i és una forma
de no mostrar-la
perquè no te la censurin
clar clar clar
també
en aquest sentit
estic d'acord amb tu
que la traducció real
jo crec que sí
podria ser l'altra
però la mental
d'alguna manera que hi ha
i que ens va molt bé
en aquest cas
a vegades hi ha males traduccions
en aquest cas ens va molt bé
o sigui
aquesta cosa de dir
sí són les mans a la butxaca
però les mans aquestes
que a vegades
quan estem amb nervis
les tanques
i les amagues
i és això
però com que fa referència
al Sandro
i el Sandro
té una actitud
que és fruit precisament
de la ràbia
del ressentiment
jo trobo que seria
més apropiant
dir els punys
a la butxaca
pot ser
estic d'acord
pot ser
bé
avui que tenim un programa
una mica d'ària saig
perquè acabarem una miqueta
amb l'ària saig
al programa
molt d'ària saig
molt d'ària saig
no es perdeu
el programa avui
perquè avui és d'ària saig
i pot haver sorpreses grosses
llavors jo començo també
amb una mica
una petita entrada meva
més d'ària saig
no parlaré tant
com des del punt de vista
del cinèfil
perquè ja no ho sóc
jo no sóc un gran cinèfil
ni tampoc de l'home de cinema
que inevitablement ho sóc
i per tant
això no ho puc
ni treure ni posar
estan allà
i ho utilitzo
sinó des del punt de vista
que d'alguna manera
al començar a col·laborar
amb aquest programa
m'ha anat sortint
aquest personatge
que és
la gràcia que té
que a vegades
les feines
en aquest cas
és una feina
evidentment feta
amb molt de grat
que tens
a vegades et permeten trobar-te
i altruisme
i altruisme total
a vegades et permeten trobar
coses de tu mateix
que no sabies què hi eren
llavors esclar
l'haver de recuperar
a vegades
per proposta aliena vostra
a vegades
per proposta pròpia
sobretot
els que són de proposta pròpia
i tornar-te a submergir
en aquelles pel·lícules
que a vegades
les he vistes fa
per la nostra edad
ja
40
50
o 60 anys
d'alguna manera
et fa submergir
ja no sols
en la pel·lícula
que la proposes
per alguna cosa
aquella pel·lícula
o sigui
la selecció mental
cada cop
el teu cervellet
comença a funcionar
quina pel·lícula
en estàs
si em proposaràs
a partir d'aquí
el mecanisme
és molt emocional
per mi
no és mai racional
sinó
ostres
què em va tocar
molt de veritat
i tal
i de cop
pam
salta aquell títol
i aquell títol
no salta sol
sinó que salta
en el meu cas
penso que el de molta gent
associat al moment
en què el vam veure
en el cinema
alguna vegada heu comentat
en què el vaig veure
jo sóc capaç
tinc una memòria terrible
per altres coses
i en canvi
sóc capaç de recordar
els cinemes
en què he vist les pel·lícules
fins a un punt determinat
a partir d'un punt determinat
a mi també em passa
et passava
a mi ja no em passa
ara ja em costa més
ara de recordar
bé
tot això vol dir que
per mi
això és molt
molt interessant
com a mecanisme
de recordació
de sensacions
esclar
quan tu tens una sensació
de ostres
i punyintasca
ostres
què em va passar
a mi aquesta pel·lícula
a mi em va passar
que hi vaig anar
acompanyat d'un amic meu
amb el que després
ell volia fer cinema
i finalment no em va fer
jo vaig seguir la carrera
però ell no hi va arribar
que és el Víctor Saez
el nòvio de la meva germana
en aquell moment
i era un home
que era molt personatge
del personatge
del Lucas
en aquesta pel·lícula
és a dir
molt
l'Alessandro
era un home
molt nerviós
era un home
molt crispat
és una persona
amb molts problemes personals
i tot això
va fer que
quan vam veure
la pel·lícula junts
jo permanentment
estava pensant
que aquell personatge
que veia a la pantalla
era realment
ell
encara que a mi
m'agradava creure
sempre que el protagonista
era jo
és a dir
jo sempre un altre mecanisme
que he tingut
que penso que comparteixo
amb molta gent
fins a una edat determinada
fins als 20 o als 25
era
que jo m'identificava molt
amb el protagonista
sobretot si el protagonista
era masculí
és a dir
tenia certes raons
per identificar-m'hi
si no
no tenia cap sentit
clar aquesta pel·lícula
a mi
amb 20 anyets
la vaig veure
no al cinema public
en aquest cas
on hi va haver
un primer passe
per cert Pep
que va ser l'any anterior
el desembre
el dia dels innocents
del 68
es va fer una sessió
pirata
i secreta
en la que es va convocar
la gent
sense que sabessin
quina pel·lícula
anaven a veure
una sessió golfe
però això no és public
això no es conta
en canvi
després el pel·lícula
quan s'estrena
efectivament s'estrena
el públic
però també s'estrena
el cinema tenes
que és allà
on el vaig veure jo
a mi aquesta pel·lícula
esclar
a part de
la va generar
en el seu moment
el personatge
la tensió acumulada
en aquella casa
tot aquest món
de repressió
que està subjacent
a tota la pel·lícula
la pel·lícula
viu d'una repressió
que comença
amb la mare
que ja els ha hagut tenir
agafat amb els punys
diguem
de mala manera
amb aquesta religiositat
que pesa
en tota la pel·lícula
l'altre dia parlàvem
de les icones
de les fotografies
imatges que apareixien
a Rosemary Baby
en aquí
la iconografia
que apareix
a les parets
de la casa
és tremendament rica
en aquest sentit
és a dir
ens està marcant això
itàlia
itàlia és un país
profundament catòlic
i per tant
tot aquest pes
és la mateixa casa
situada en una ciutat
absolutament
sense cap interès
d'Itàlia
espero que no hi hagi
ningú de Piacenza
aquí a prop
per venir-me
a dir el contrari
Piacenza
que ningú
la situaria
potser ni en el mapa
curiosament
nosaltres teníem
una amiga
a Piacenza
i sempre que anàvem
a Itàlia
3 o 4 vegades
que anàvem
a la part del d'Itàlia
sempre vam estar
a Piacenza
80 quilòmetres de Milà
jo aquí tinc un dubte
perquè a mi em consta
que la casa
és la pròpia
de la família
del Belocchio
però era
clar
Piacenza
evidentment
és la capital
no és la capital
és cap a la muntanya
ja
però
no no
Bobio
això és el poble
on deu haver
la casa
és el que anava a seguir
ara jo
anava a dir
Piacenza
és la ciutat
més propera
que no necessàriament
com si anem a fem trampa
sempre
no necessàriament
ningú
potser no està
ni a la mateixa província
però la casa
vull dir que no estan
ni vivint a Piacenza
estan en una teòrica casa
que ha sigut
un gran casalot
importantíssim
però que s'està
caient a trossos
està caient tot molt
és a dir
que a mi això
és el que a mi em va tocar
perquè és que nosaltres
estàvem vivint
l'any 69
estàvem ple franquisme
i la sensació
de repressió
la repressió familiar
que per sort
a casa meva
no havia viscut
aquesta repressió
aquests nivells
ni molt menys
però sí que me la vaig ser meva
és una pel·lícula
que a mi em va deixar
més tocat
que al tornar-la a recuperar
tornar-la a veure
no l'havia vist més
des d'aleshores
esclar
tot això m'ha tornat
llavors és una mena
que agraeixo profundíssim
en aquest programa
que em permet
fer aquestes
reviure
totes aquestes sensacions
perquè realment
és profundament enriquidor
i em revela coses
de mi mateix
que no sabia
que tenien els 20 anys
i les d'ara també
però els 20 anys
sobretot també
i en aquest cas
està una altra reflexió
és que a vegades
de les pel·lícules
diem
sí home
sí la pel·lícula
sí la recordo perfectament
i jo en aquest cas
puc dir que perfectament
recordava
8-9 moments
d'aquesta pel·lícula
però amb una perfecció
meridiana
podria saber
que estava sonant
la traviata
que ella estava estirat
a terra
aquelles boques cobre
d'epilèptic
malalt
tot això
i el moment
de l'armà
quan cau de l'escala
eren flashos
7-8-9 imatges
la pel·lícula
en general
recordava
de què anava
i recordava
però en realitat
el que em va impactar
a mi de la pel·lícula
ha quedat gravat
com fotografies
indelebles
que no se'n van
hi ha moments màgics
en certes pel·lícules
que la imatge
és tan poderosa
que acaba
transcendint
fins i tot
el propi argument
o el propi
és el cas
d'aquesta pel·lícula
que té unes imatges
molt potents
va per aquí la cosa
no, tampoc
em vull estendre molt
perquè anem obri
justets de temps
però simplement això
que la música
la música curiosament
em va semblar curiós
perquè acabàvem de fer
Rosemary Baby
amb un tema central
del Comeda
i que realment
era un tema
si us hi fixeu
molt semblant
a aquest tema
i allò és una pel·lícula
de terror
quasi
i aquesta
esdevé pràcticament
una pel·lícula de terror
Cuidado, eh
que aquesta
té moments
d'una tensió terrible
absoluta
i el tema
té aquest toc
de veu infantil
que en aquell cas
era de la Mia Farrow
i aquí no sabem
de qui és
amb una cosa
de fondo
com
pel·lícula de terror
realment
o sigui que
Morricone
capta perfectament
la intenció
jo crec que de Belòquia
i escolta
molt ben enllaçat
de lo de Rosmari
sí
a mi punyintasca
perquè després
també
a lo millor
acabem el programa
i també
tornem a parlar
del Diable
d'ale
tens raó
sí sí
totalment
de fet
la pel·lícula
que parlarem
acaben cantant
un tema
que té
el Diable
probablement
el Diable
probablement
aquesta és una altra
ja
evidentment
era un joc
amb això
acabat la intro
ara anem
tocant el tema
que volia
vosaltres mateixos
vinga
Ignasi
sí
no
a mi el que m'agrada
m'interessa
hi ha dos aspectes
que m'interessin
d'entrada
un és evidentment
el fet
que aquesta pel·lícula
se situa
en un moment
de renovació
del cinema italià
una mica
quan
són hereus
també
tots
naturalment
de la novel
Bach
i de
fins i tot
i del neorealisme
tots han treballat
amb els grans
del neorealisme
sí
però precisament
com ajudants
de direccions
sí
però Belocchio
per dir-ho així
és la negació
del neorealisme
en el sentit que
és una pel·lícula
mental
psicològica
és un vers lliure
Belocchio
com a cineasta
sí
però en aquell moment
Bertolucci
Belocchio
i fins i tot
Pasolini
d'alguna manera
eren deutors
molt més
estan mirant
cap a un altre cantó
o sigui
ja no els interessa
exactament la realitat
tal qual
en el cas de Belocchio
jo crec que
quan fa Ipunyintasca
el que realment
li interessa
és fer una pel·lícula
mental
una pel·lícula hermètica
i de fet
no és el primer
no és la primera ocasió
en la seva filmografia
què tracta
la bogeria
aquí hi ha un element
que potser
és a dir
és un món hermètic
que probablement
és el que ell
ha conegut
perquè
la veritat
és que
ell ha viscut
de nen
i d'adolescent
una mena
d'esquizofrènia
en el sentit
que clar
és l'època
de Mussolini
i el seu pare
curiosament
sa mare
que era mestra
d'escola
era una fanàtica
de Mussolini
és a dir
a Mussolini
no el toquessis
i el pare
portava la cabeça negra
era embocat
i era un cabeça negra
però per conveniència
en realitat
el pare
li relliscava
el feixisme
per tots
quatre cantons
és a dir
és allò
la persona
obligada a ser-ho
si vol
viure
pràcticament
exercir la seva professió
de manera
es pot dir
però bueno
que ideològicament
li anava molt ample
tot el tema
aleshores
clar
ell
viu de petit
en aquesta casa
precisament en aquesta casa
viu
en la casa de la pel·lícula
ell viu aquest ambient hermètic
i clar
els joves dels anys 60
evidentment a França
a Polònia
que també són molt deutors
de fet
l'Andrei Bària
té
Cenezas y Diamantes
i altres pel·lícules
d'aquestes èpoques
són molt deutors
també
de la Nouvelle Vague
a nivell d'estil
i tal
en Belocchio
té fins i tot
la debilitat
bueno
la debilitat
una debilitat
deliciosa
que és
allà
la boat de jazz
aquell moment
en què es veu
el protagonista
l'Alessandro
Sol
mentre està sonant
una peça
de caire nostàlgica
que és una cosa
que als polonesos
dels anys 60
els encanta
aquesta situació
d'estar mirant-se
sense dir ni piu
és molt dels anys 60
és a dir
que aquí
se li en va
a Belocchio
realment
un moment
molt Nouvelle Vague
tot i que
probablement és
com tu deies
Pep
va una mica
per lliure
en el sentit
que
tampoc és tan
d'autor
com potser
en Bertolucci
no?
per exemple
Bertolucci
per exemple
per mi
ho és molt més
se li veu
molt més
sense
però bé
que en tot cas
és una pel·lícula
de rebel·lia
amb Belocchio
la primera pel·lícula
que fa
que a més
la fa
amb calés
de la família
per carregar-se
la família
és molt bo
una cosa
molt peculiar
perquè la fa
26 anys
no és el primer artista
que fa això
hi ha molts artistes
que han fet
exactament això
fer patar per dintre
l'estructura familiar
això vol dir
que evidentment
ell ha conegut
el que és
aquest món
empobrit
perquè de fet
és un món empobrit
on resulta
que el cap de família
és el germà gran
l'Augusto
en comptes de la mare
el pare ha desaparegut
el pare absent
cal suposar que ha mort
no?
bueno
van molt a cementiri
suposo que van
posar flors al pare
queda amb un sobreentès
efectivament
però clar
la mare
la mare ha plegat
o sigui
la mare és una presència
però no és cap autoritat
no està cega
els fills van per lliure
la Paola
la Júlia
Júlia
Júlia es diu
la pel·lícula
la Paola
que està meravellosa
però realment
ja
la primera seqüència
que per cert
l'Anastasi
a mi hi ha una cosa
que m'encanta
quan una pel·lícula
comença
que ja dóna la sensació
que ha començat
abans
és a dir
que ha començat
molt abans
del moment de començar
perquè comença
ja dins del cotxe
que estan parlant
d'una carta anònima
de la Júlia
cap a la núvia
de la promessa
de l'Augusto
que és un intent infantil
és a dir
que la nòvia sóc jo
tu no ets la nòvia
exacte
tu creus
però no
jo sóc la nòvia
la germana
hi ha com un joc d'incès
i veu la promessa
del seu germà gran
que és l'únic
que porta calés
a la casa
com una
destructora
de la intimitat familiar
per això fa
que ets anònims
és un punt infantil
totalment
i això el que vol dir a ell
és que això se li diu
quan comença una pel·lícula
una obra de teatre
una novel·la
que comença
in media res
in media res
em va encantar
en mig de res
l'altre dia
li comentava l'Anastasi
això
i em va encantar
l'expressió
és molt bona
in media res
o sigui
al mig de res
amb el llatí
però al mig de res
i és cert
i és una manera d'arrencar
que tu deies la teva de dir
que és cert
que és molt estimulant
perquè és clar
és molt estimulant
la nota amb anònim
a més a més
amb anònim
fet amb les lletres enganxades
però és estimulant
en tant que tu
com a espectador
vas més perdut
que una vaca
en un garatge
en el sentit
si parlem de cinema
que a vegades
et posa firmes
ja com a espectador
ja et posa firmes
si parlem de pel·lícules
que a vegades costa d'entendre
aquesta té una arrencada
absolutament incompensable
fascinant
no pots entendre-ho
és cert que després et situes
i poc a poc vas entendre
a poc a poc et vas situant
però realment
et posa firmes
et posa allò
una mica
diguem-ne
a la guaita
de què va això
i l'alerta
la mantens
tota la pel·lícula
és que és una pel·lícula
d'atenció
d'atenció
t'agafa i no et deixa anar
t'agafa pel coll
i no et deixa anar
fins al final
i al final
per cert
hem sentit aquí
la música de Morricone
cal dir
que aquesta música
quan es diu
Finale
Finale
és sense cap crèdit
i dura dos minuts
dint
amb la pantalla
un fosem negre
impressionant
perquè
sembla que ho hagués fet
després a Men Velocchio
per dir
vinga
descarrega't
espectador
descarrega't una mica
sembla una pel·lícula
d'exorcismes
hi ha algú que fins i tot
l'ha comparat
en el sentit
que la bujera
és a dir
els atacs d'epilèpsia
que potser
és tant
totalment
per això dic
que no anava malament
no
no
no
no
no
no
no
no
no
efectivament
hi ha un dubte
que tinc
tots més
jo penso que
en la còpia
que hem vist tots
almenys
el Pep i jo sé
segur que l'hem vist
és una còpia
de restauració
d'un 4K
que ha fet el 2015
de molta qualitat
molt ben feta
jo crec que els crèdits
solen estar al principi
i al final no n'hi ha
però em sorprèn molt
perquè en aquell moment
realment
hi havia quasi sempre crèdits finals
per tant
o és cert el que dius tu
que efectivament
van voler evitar
qualsevol crèdit
i aquest negre
jo diria que sí
perquè va participar
si ho has llegit
va participar
el Velocchio
va supervisar
la remasterització
i l'Armani
i l'Armani
i el Parmani
és més
la remasterització
del 2015
sí
el Velocchio
la remasterització
aquesta
però tu imagina't
és una pel·lícula 65
i fins al 2015
incorpora
una escena
que havia filmat
la del petó
entre els dos germans
perquè és evident
que hi ha un incès
entre Alessandro
i la Júlia
i aquest petó
no hi era
quan la pel·lícula
es va estrenar
sabeu que per l'època
la censura
la censura d'Itàlia
evidenciar l'incès
era una cosa escandalosa
i el petó aquest
que ara ens pot semblar
una cosa normal
perquè és evident
que durant la pel·lícula
et vas ensumant
que aquests dos
s'entenen
vull dir
és una cosa
que està clara
és curiós
que s'explicita
fins a aquest moment
del 2015
no hi era
o sigui
l'havia filmat
evident
estava filmada
però no es va atrevir
a incloure-la
en el muntatge
i el fet
que ho fessin
el 2015
és perquè es complia
el 50 aniversari
clar
efectivament
sí
ja
molt resumint
ja els temes
que la pel·lícula tracta
tots són fruit
d'algú que es revela
d'aquesta joventut
que està
alguns diuen
que la pel·lícula
preconitza el maig
del 68
és a dir
la rebel·lió
la rebel·lió
post-guerra mundial
d'una joventut
que està
fins al capdamunt
d'unes estructures
que estan
absolutament
encartronades
i d'una moral
que peça
com una llosa
amb el pes
afegit en els italians
que surten d'una guerra
que han guanyat
teòricament
aquestes esquerres
ja no hem vestut
el feixisme
però se'n donen
en compte
que en el fons
segueixen estant
en un país
molt difícil de viure
amb una democràcia
cristiana
fortíssima
efectivament
és una mica
el que ha passat
també a França
un desert
socialment
França pot ser
un result de democràcia
en l'època
però evidentment
en De Gaulle
tenia alguns tics
autoritaris
de consideració
bé
resumint
l'atreviment
de la pel·lícula
i per això
jo crec que va impactar
és perquè
per una de les primeres
ocasions a Itàlia
s'està parlant
de tensions sexuals
i incès
d'una manera
no calia el petó
està bé que estigui
però d'una manera
bastant explícita
qualsevol
espectador
atent del moment
podia deduir-ho
perfectíssimament
sens dubte
i ja matricidi
i fratricidi
perquè
l'Alessandro
assassina
és a dir
està disposat
el personatge
a autoimmular-se
perquè de fet
planeja
ell veu que l'únic
s'ha acabat
ell està frustrat
perquè ell no s'ha pogut realitzar
està veient
que el seu germà gran
és el que està lluat
per tota la família
en tant que és
qui porta calés a casa
i per tant
d'alguna manera
és el patriarca
sense ser-ho
d'una manera
i diu
jo t'aclariré
el panorama
exacte
i aleshores
ell mateix
frustrat
amb ràbia
però
al mateix temps
diu
bueno
l'Augusto
està intentant
fer la seva vida
té una promesa
de fet
confessa
als seus germans
no li diu a la mare
però als germans
li diu
que se'n vol anar
a viure a la ciutat
no vol estar al camp
hi ha un moment
que planeja
conduir ell
sense l'Augusto
jo els porto
al cementiri
i en el camí
al cementiri
em tiro
amb el cotxe
em gesso
pel precipici
una cosa
cal afegir
no ho fa
però després
sí que es carrega la mare
i posteriorment
el germà
que està
és com un assaig
exacte
però exigeis
que pugi la germana
la Júlia
que no pujava
i exigeis que pugi
perquè com que
se l'estima
diu no no
aquí hem d'acabar
tots els quatre plegats
el tonto
la cega
la germana
perquè me l'estimo
i jo perquè
com una cabra
però com que la germana
està gelosa
de la promesa
que ara no recordo
com es diu
Lucía
Lucía
doncs
també té
aquesta tara
diguem-ne
una mica
de voler
doncs
en fi
també la vol
treure una mica
diguem-ne
del panorama
m'agrada acabar
quan acabeu vosaltres
m'agrada acabar
amb una coseta
molt corta
tireu
irreverència
cap a l'església
un to
sarcàstic
perquè
hi ha una monja
que si us vau fixar
mentre estava
pregant per la mare
estava rient
el capellà
que diu
la missa
com aquell
que grapa papers
en l'oficina
i evidentment
un assalt
a la moral
catòlica
el sentiment
d'interreligiós
està claríssim
i a més a més
la militància
marxista
també
jo volia
acabar
per part meva
només vull afegir
una cosa
una cita
que he trobat
d'un crític
cinematogràfic
que es diu
Gils Jacob
que en el seu moment
va publicar
una crònica
del film
quan es va estrenar
a París
i va dir
Bellocchio
és com
els americans
ell porta
el cine
a la sang
mentre que
els directors europeus
el portem
al cervell
és una pel·lícula mental
és molt curiosa
és una pel·lícula mental
i aplicable
perfectament
absolutament
em deixeu llegir-vos
dos minuts
una poesia
del
del
del Marco Bellocchio
diu
sin embargo
nacimos en viejas casas
por destruir
y recibimos la instrucción
en libros
destinados a perecer
una maestra
nos enseñó
a leer y escribir
y durante años
nos alimentamos
en platos
desportillados
todas las herramientas
eran imperfectas
y los progresos
todos limitados
los zapatos
se nos salían
de los pies
y los jerseys
tenían agujeros
en los codos
nos llevaron
hasta el 63
en clenques
pero vivos
y yo tenía
apuntado aquí
una cosa
que os recordareu
y me va a hacer
mucha gracia
y es que
a la capsalera
del llit
de la Julia
hay una fotografía
de Marlon Brando
en la ley del silencio
la ley del silencio
no es la ley del silencio
o salvaje
creo que es la ley del silencio
pero bueno
no lo sé
yo vaig pensar
porque porta la gorra
así inclinada
yo pienso que
eso es de salvaje
es de cinefil total
eso
no lo sé
de salvaje
haurem de fer una captura
recordareu que
és una pel·lícula americana
dels anys 50
precisament de rebels
no?
sí, sí, sí
no vaig intentar trobar
la segona lectura
del tema
però
hi surt moltes vegades
és una cosa
que no
no es pot evitar
veure'l
allà al Marlon Brando
segons sembla
està connectat
segons sembla
segons sembla
estem tenint
un problema
de connexió
amb la nostra sorpresa
ah
la sorpresa està
desconnectada
a veure
us expliquem
la intenció
és
si ho vam parlar
amb ell
i estar tot preparat
perquè puguem fer
una connexió telefònica
amb el director
de cinema
Isaac Ila Cuesta
que fa tres dies
va estrenar
la seva
darrera pel·lícula
Un any o una noche
que refereix
als fets
luctuosos
de l'atemptat terrorista
que hi va haver
a París
un divendres
13 de novembre
del 2015
a la sala
Bataclan
estem intentant
connectar
bé
ah val
segons sembla
hi ha un problema
és una entrevista
telefònica
i hi ha un problema
amb el contestador
ah
ah
bé
llavors
escolta
anem estirant
és que el teu micro
no funciona
doncs arriba
bé
jo et sentim
molt baixet
bueno
ho estàvem dient
per una interna
és que salta
el contestador
val val val val
salta el contestador
tancat
efectivament
sembla que sigui
el problema
que en aquests moments
en tot cas
quan el tingueu
ens ho dieu
quan anirem provant
molt bé
molt bé
en tot cas
bueno
vosaltres dieu
què hem de fer
bé
tenim material
bueno
tu volies parlar
de
d'Àlex de la iglesia
fem un sal
aquí en el buit
eh
fem un sal
en el buit
sí
triple sal mortal
triple sal mortal
bé no
simplement
per acabar
encara
ja que estem aquí
sí
el tema dels animals
és un factor curiós
de la pel·lícula
no
l'Alessandro
vol cultivar
xinxilles
que no sé com es diu
ara mateix
en català
en franquesa
sí
però
és curiós
i el gat
es fot el menjar
de la mare
i com que cega
com que cega
i no el veus
no veu absolutament res
però clar
vol cultivar aquest animal
no
i s'entén
o s'entés
estic d'acord
com una metàfora
d'estar engaviat
perquè tots són
tots són animals
engaviat
no però
és que a veure
un moment
és que
si recordeu la pel·lícula
ell està assegut
en una banda
després hi ha la porta
i a l'esquerra
de la imatge
hi ha una gàbia
una gàbia oberta
buida
és claríssim
la metàfora
la metàfora
és evident
paisatge obert
a fora
però la gàbia
ja està allà
i després
la presència
constant de la mort
no
d'un punt
escatològic
aquí no
en el sentit
doncs
que només fa
que sortir
cementiris
i el cotxe
i el cotxe funerari
el cotxe funerari
el taüt
els funerals
com porten l'etapa
diu
si s'aparteu
despediu-se
els hi fa fer un petó
a cada un
i diu
ara ja baixa l'etapa
bueno una cosa
realment
tota aquesta ritualització
el ritual
el dia dels morts
no se n'estalvia
el dia dels morts
surt a la pel·lícula
en fi
no ho sé
són convivències
que nosaltres
hem tingut
també
els italians
les hem viscut
lleugerament
diferents
amb l'ambient rural
és així
i amb l'ambient rural
encara
perquè el mort
estava a casa
i venien
les
que resaven
el rosari
i les ploraneres
aquest tipus de mecanismes
i després
també comentava
l'enquadrament
uns enquadraments
sovint molt tancats
tot i que la pel·lícula
té aire
en altres moments
però són sovint molt tancats
per suposo
evidentment
contribuir-hi
a aquesta sensació
d'enclaustrament
del fec
i et comentava
aquell plano
hi ha un plano
que és absolutament
al·lucinant
perquè
és un moment
en què
el Sandro
li ha agafat
un atac
d'epilèpsia
i l'enquadrament
és
la porta d'entrada
al menjador
el Sandro
està sobre
una cadira
mig tombat
perquè té aquest atac
la germana
Cusap
s'ha anat a fora
a aprendre
a fer una cigarreta
torna
i aleshores
el que es veu
de la Paola
és el tors
com s'acosta
ah
evidentment
per allà
hi ha uns
monaguillos
d'aquests
uns escolanets
uns escolanets
fantàstics
jugant a baix
es veuen amb picat
aquests estan dins
dins del menjador
hi ha uns que estan abans amb picat
la Paola els fa fora
fugiu d'aquí
és a dir
contínuament
aquest enfotre-se'n de l'església
en tant que l'església és hipòcrita
té uns nens
que no saben ni estar
ni on toquen
aquí li va molt bé
generar la confusió
a partir d'aquest tipus
de coses que dius tu
un enquadrament mig mal fet
un plano curt
absolutament
el Sandro està en escorç
de la Paola
només se li veu el tors
i els monaguets
se'ls veu l'esquena
s'aixequen
i se'n van
els escolanets aquests
la cosa s'afegeix encara
quan hi ha la cosa
es complica més
l'atac progressa
ell ha posat el disc
de la Treviata
a l'acte primer
i té posada
i de fet
sentim dos temes
a l'acte primer
de la Treviata
i esclar
la confusió encara
és més grossa
perquè hi ha
la música
que sona
de la Treviata
ell intentant
cantar sobre
de la Treviata
en desincronia total
com cantem a vegades
les coses
que no coneixem
la germana
que ja està a l'habitació
sabent que s'està
produint
a l'altre cantó
un atac
i no intervenint
la sensació
de tensió
que hi ha allà
és tremenda
de cosa desequilibrada
perdoneu
m'acaba de trucar
l'Isaqui
de posar un missatge
que a casa seva
no té cobertura
llavors
la trucada
té que ser
per WhatsApp
ara
li he passat
el dia
i ho està intentant
el tema
era
una qüestió
de cobertura
és a dir
que si tot va bé
dintre d'un moment
tindrem en línia
l'Isaqui
perfecte
mentre tant
què fem
parlem del
quarto passajero
de l'Àlex de la Iglesia
que està a punt
d'estrenar-se
o no
jo quasi
acabaria de dir
alguna cosa
jo tinc una cosa
a dir
tu en tens una altra
jo tinc una molt ràpida
també
el Morricone
els que hem tingut
la sort de veure
el maestro
i el maestro
de Josepé Tornatore
del Tornatore
ja vam dir un dia
la pel·lícula
em van parlar
em van parlar
em van parlar
de la pel·lícula
ell parla d'una primera etapa
de Morricone
que bàsicament
és de westerns
i de pel·lícules de terror
i efectivament és així
és a dir
Morricone
fins que fa
prima de la revolució
en el 64
tot l'anterior
que ha fet
i el malo mondo
los mangantes
y la dona creó
el homo
el éxito
gringo
dos monjitas
és a dir
tot és un
i a partir d'aquí
i entre les manos
en els bolsillos
i l'antes de la revolució
llegaron los marcianos
les pistoles
no discuten
per un punyado de dólares
de rodillas ante a ti
ante ti
una pistola
per a Ringo
és a dir
que fa un cinema
d'assaig totalment
tothom t'ho ha passat
mig tothom t'ho ha passat
no i ho fa molt bé
més a més
perquè ho fa impecable
sí efectivament
bé
la qüestió és que
realment
què passem?
que tenim un problema
continuem tenint
es veu que algun problema
avui
avui el caos
d'en Bellocchio
se'ns ha
ens ha
encoberat
el locutori
en el sentit
ens ha encoberat
el programa
home
és que n'ha d'haver
Bellocchio
a la pel·lícula
que hem de parlar
realment
també és fort
perquè és una pel·lícula
que si la paraula
tensió i caos
també formaria
totalment
veus a l'àlix de la iglésia
amb el quarto passajero
continua amb el caos
també és caos
a mi li agrada molt
viure amb el caos
a l'àlix de les seves pel·lícules
és probable
jo crec que des de
Perdita Durango
que es veu que el rodatge
era com per fer
una segona pel·lícula
només del rodatge
ja ho sé
perquè la pel·lícula
a més a més
l'havia de fer
Bigas Luna
Bigas Luna va renunciar
i llavors
hi va entrar l'Àlex
i això ho sé
perquè vaig estar
a punt d'entrar
en aquest projecte
i al final
la va agafar ell
però sí, sí
ell és un home
que li agrada
a les pel·lícules
no solament
generar en el guió
ja hi ha caos
sinó que a ell
després li agrada
viure
viure dintre del caos
i el poc ordre
cosa que jo no sé
no sé com es pot treballar així
però bueno
ell li va així
les pel·lícules tenen una factura impecable
impecable
impecable
una altra cosa
té molt bons guionistes
sempre els ha tingut
les pel·lícules són atractives
a les de l'Eglésia
són atractives
perquè
és un dinamitador
i
els directors que són dinamitadors
a mi sempre
m'han agradat
vull dir
és un dinamitador
és gairebé
un entomòleg
les seves pel·lícules
va sempre
incloent-hi
obsessions
paranoies
de la societat
temors
coses que
que vivim a diari
i que de vegades
no les pronunciem
en paraules
però que
evidentment
les sentim
i en el
Quarto Passajero
que precisament
bueno
tracta
d'un home
que
un altre dels factors
de la societat d'ara
d'un home
que està en atur
però fa veure
perquè fa sis mesos
s'ha quedat
en el transcurs
dels darrers sis mesos
s'ha quedat en atur
fa veure
que va
de Bilbao
a Madrid
per la feina
i sempre agafa
passatgers
que paguen
part
evidentment
del trajecte
de Bilbao
fins a Madrid
evidentment
en aquests sis mesos
una noia
fixa
va fixa
amb ell
sempre que
baixa
per els costums
de feina
perquè ella
també té interessos
a Madrid
i s'acaba enamorant
però no li diu
no li diu
i és curiós
perquè la noia
també està enamorat
d'ell
però tampoc
li diu
sí
aquesta situació
que a vegades
passen
evidentment apareixen
dos personatges més
el quart passatger
però fins i tot
m'atreviria a dir
que el tercer
que està interpretat
per l'Ernest Alterio
que ho fa
m'agrada molt
l'Ernest Alterio
és un altre fantasma
que a més a més
va per la vida
amb una
faixendaria
impressionant
és a dir
en una cua
de la botiga
d'una autopista
hi ha una cua llarga
de gent
esperant per pagar
ell diu
a veure
perdó
perdó
perdó
perdó
i arriba
i és el primer
a intentar pagar
i clar
com a espectadors
ens quedem una mica
estopefactes
perquè els altres
no tenen nassos
de dir-li
que no
és a dir
que la cua
una cosa que
forma part
d'aquestes inversemblances
de vegades
en els guions
són divertides
però ell està en atur
el personatge
l'Alberto San Juan
que és qui fa
de conductor
l'altre és Alberto San Juan
sí
ell està en l'atur
i s'ho amaga
aquestes pors
a haver d'evidenciar
determinades situacions
la precarietat
amb què estem vivint
en aquests dies
amb molts de nosaltres
és a dir
tot són detallets
després hi ha un altre
que també és un altre fantasma
que sembla una cosa
comença per dir
l'Alberto San Juan
l'agafa
com a quart passatger
d'aquí el títol
perquè es pensa
que és un informàtic
grassonet
perquè veu la foto
i diu
aquest no em serà
un competidor
perquè en aquest viatge
de la pel·lícula
es proposa
evidentment
declarar-se
a la noia
que no ho ha
no s'atreveix
però resulta que
qui apareix
és el que se'n diu
literalment
un tio bo
sí, sí, sí
l'home bo
l'home bo
i clar
aleshores
comencen a haver
mals entesos
i la noia
sembla que acaba
preferint
el doi aquest
que acaba d'arribar
perdó
l'actualització
perquè sembla que
ja hem aconseguit
bé
sembla que
efectivament
tenim la connexió
doncs bé
simplement que
tinguem en compte
que la pel·lícula
s'estrena ja
i que
a tots aquells
que són
molt
d'Àlex
de la Iglesia
evidentment
no els decebrà
tot i que
insisteixo
el guió
té alguns
moments forçats
que no fan
la pel·lícula
del top
per semblant
però com a comèdia negra
és típica d'ell
m'atreveixo a dir
que funciona
és distreta
té un bon ritme
una bona estructura
Hola
bona tarda
Isaki
Hola
bona tarda
Hola
què tal
molt bé
mira
agrair-te
hem tingut uns problemes
tècnics per entrar
però per fi
tenim aquí
i anem ja
directes
a parlar
de
un any
o una noche
que sàpiguen
els nostres
oients
que tenim
la gentilesa
de l'Isaki
per estar amb nosaltres
avui a Ràdio d'Esvern
Cinema Sense Condicions
i per tant
el primer
és agrair-te
la teva presència
aquí a l'estudi
encara que sigui
de forma virtual
molt bé
ja he dit
que
es tracta de parlar
bàsicament
perquè
es va estrenar
el divendres passat
i està
arreu
a tots
en moltíssimes
sales de cinema
i
és una pel·lícula
que recomanem
ja
ja en vam parlar
la setmana passada
breument
nosaltres
tot l'equip
del programa
la recomanem
i
volíem començar
parlant amb tu
i jo tenia
dues preguntes
una
de molt
curta
i petita
que és una curiositat
en el cartell oficial
de la pel·lícula
un any
o una
està
molt ben
enfocat
però
en canvi
noche
està
lleugerament
desenfocat
això
ja
ja va així
perquè
perquè ho heu volgut
així
doncs
no he parlat mai
amb el dissenyador
però entenc
que la seva idea
devia ser
després de la pel·lícula
és entendre
que la nit
que és la
la pel·lícula
eterna
era una nit
distorsionada
diguem ja
sí
perquè són coms records
que van
apareixent de forma
distorsionada
i una mica alterada
i devia ser
aquesta idea
al dissenyador
vale
després ja
ella dic
això era una curiositat
entrant
en el que és
la pel·lícula
jo
volia dir
que per mi
és un intent
reixit
d'obrir
el que podríem dir
la caixa negra
sentimental
d'uns personatges
que van mirar
una situació
límit
i
la van viure
sortosament
sobrevisquent-la
no?
és aquesta realment
la intenció
a l'hora
d'abordar
a vosaltres
l'atemptat
a la sala
Bataclan?
Sí
em diu que em va impactar
va ser conèixer
la Mont i la Maria
perquè
és la pel·lícula
que es basa
en la història real
d'aquesta parella
que van entrar a Bataclan
i ella em va acabar
escrivint un llibre
sobre viure
i m'ho plantejava
com un retrans
dels dos
el més impactant
per mi
com
viure l'atemptat
de l'atemptament
diferent
potser uns
se'ls comparteixen
el que recorden
molt bé
a veure
et dic
estem a l'estudi
Anastasi Rinos
sí
hola
hola
Isaki
igual coneixes
no
no ens coneixem
personalment
és un muntador
important
amb molta història
al nostre cinema
que hem compartit
productor també
amb el Paco Pop
i un company de crítica
l'Ignasi Júriac
sí
ells et faran
també alguna pregunta
hola
bona tarda
parla l'Ignasi
d'aquest moment
sí
per començar
un cop vista la pel·lícula
hi ha un aspecte que
em resulta molt curiós
perquè clar
efectivament
està basat sobre les experiències
d'en Ramon González
no
pel que fa
doncs
aquesta tràgica massacre
i evidentment
el llibre
ell mateix
va dir en el seu moment
que l'escrivia una mica
per descarregar
tot el trauma
i tota la pressió
que li va significar
i que l'anulava
que li va significar
viure aquesta experiència
però
en veure la pel·lícula
un aspecte
que ens ha
colpit molt
de l'estil
és el fet
que
sembla que hi hagi
com
dos mons paral·lels
és a dir
ens ha semblat
que la pel·lícula
tenia una certa
condició postmoderna
en el sentit
que per un cantó
sembla
una cosa
és a dir
la relació
d'uns personatges
i a partir d'un detall
per no entrar en detalls
de l'argument
que aleshores
faríem de spoilers
i no és el cas
i en un determinat moment
hi ha un gir brusc
i descobrim
que aquella realitat inicial
dels dos personatges
inicials
de la pel·lícula
no és tal cosa
sinó que passa
a ser una altra
i per mi
hi ha el concepte
de l'ami imaginé
de l'amic imaginari
en fi
més que res
voldríem
clar
com a espectadors
això
ens ha generat
una sensació
d'ambigüitat
que
aquesta és la primera pregunta
suposo que
ha estat volguda
o en realitat
ha estat furit
d'altres motius
d'altres raons
perquè és la percepció
que hem rebut
com a espectadors
Sí, home
és difícil
que en una pel·lícula
que treballes
anys
tinc coses
et sentim malament
Isaac
fem una cosa
intenta bellugar-te
una mica
de la posició
que estàs
aviam si pots tenir
un punt
de més cobertura
perquè et sentim
tan tallat
que no t'hem entès
abans també
però anàvem
més o menys
entenent
però ara ja
no se t'entenia
aviam
prova una miqueta
aviam si fora
guanyem
guanyem una mica
ah sí
ara
Isaac
perfecte
endavant
endavant
com vulguis
has escoltat bé
la pregunta
de l'Ignasi
Isaac
que t'hem perdut
ara
ara no et sentim
gens
espera
que ara potser
és un altre
problema tècnic
diferent
vaja
ara que t'ha
va
si està parlant
no el sentim
no ens arriba
ah no parla
vale
vale
vale
l'hem perdut
l'hem perdut
l'hem perdut
una pena
una mala idea
haver-lo fet sortir
d'allà
però és que no l'enteníem
o sigui al final
l'última sentit
tan codificada
que no tenia sentit
i que la pel·lícula
estava en un punt
la pregunta
molt interessant
per entendre
precisament
perquè si no
si no l'entenem
explicant
bé perquè com a espectadors
evidentment
en fi
jo vaig veure la pel·lícula
amb l'Anastasi
tots tots immediatament
vam coincidir
en aquest
en aquest estat
de perplexitat
que ens va deixar
que genera a partir d'un punt
el fet que
valga que la pel·lícula
tracta
es basa en una novel·la
de
perquè l'autor
diu que és novel·la
tot i que
ell està refletint
d'alguna manera
la seva vivència
doncs
i el que la vivència
significa
a nivell
de tensionar
la relació
de la parella
no?
de com
gairebé
hi ha el perill
que es trenqui
la parella
com a conseqüència
la parella
durant set mesos
està trencada
del buit
efectivament
no?
de totes formes
jo no vaig tindre
aquesta percepció
que apuntes
tres vegades
que apuntes amb vosaltres
dos
ni molt més
ara
ara
ara perfecte
hem aprovat
endavant
has escoltat bé la pregunta?
sí
intentava explicar-vos
que
quan parlàvem
amb tots els testimonis
que van ser a viure
de Bataclan
tots tenien una cosa
en comú
que és que
érem conscients
de tenir moltíssims
records inventats
alguns dels casos
més extrems
érem per exemple
el dels policies
que van entrar a la sala
això m'ho explicava
el Cristóz Molmi
el cap de l'operatiu
que van entrar
per assassinar
els terroristes
i poder
permetre accedir
als sanitaris
i poder treure
segrestats
m'ho explicava
que molts companys seus
molts policies
a dia d'avui
encara s'han traumatitzat
pel que van viure
dintre de la sala
i eren persones
que no hi havien entrat mai
que s'han quedat
que s'han apropiat
records dels seus companys
o un dels meus amics
que va entrar a Bataclan
que va sortir de Bataclan
m'ho explicava
com quan sortia
va veure
el cadàver
del seu amic
i hores després
va descobrir
que el seu amic
estava viu
i ni tan sols
no estava ferit
llavors
aquesta mena
de nebulosa
entre el record real
és que intentem
distingir entre
records reals
i els acostons figurats
quan dintre del nostre cap
no hi ha cap diferència
especialment en casos
com aquest
d'estrès posttraumàtic
i a partir d'aquí
la pel·lícula
a mi una cosa
que m'agradava
quan
ja l'havia vist 200 cops
i ja n'estava falta
el que més m'agradava
era com la pel·lícula
pot tenir lògiques
diferents
i que responen
a aquest estat de trauma
i
en realitat
hi ha una sèrie
de records contradictoris
d'imatges contradictòries
per mi la pel·lícula
té la lògica
de la imatge reprimida
perquè són personatges
són persones
que han vist coses
que preferien
no he vist
intenten amagar-les
i al final
aquests records
van emergint
trencant les cuirasses
de la seva repressió
això està claríssim
per tant
t'interessava
afegir
una certa component
alusinògina
per dir-ho així
cap a més
en la relació
dels personatges
principals
de la pel·lícula
per mi la pel·lícula
és un retrat
no és una pel·lícula
sobre Bataclan
ni sobre terrorisme
ni sobre grans temes
és una pel·lícula
sobre aquestes persones
i llavors intentava
retratar-les
de forma molt
subjektivitzada
intentant posar-los
al seu cap
i al seu cos
en cada moment
i aquestes imatges
contradictòries
comencen a aparèixer
cap a la meitat
de la pel·lícula
en el moment
en què a la Celine
se li comencen
a plancar
les seves barreres
la seva negació
i a partir d'aquí
comencen a emergir
aquestes imatges
contradictòries
a cada espectador
ja que no veuen
cap de la contradictòria
ja que veuen tot
com purament lògic
i hi ha espectadors
que, bueno
em sembla interessant
com un centre
en una lògica
uns en un altre
però els sembla
que la lògica
dels altres espectadors
és el que m'ha de sentir
i això m'interessa molt
Sí, saps què passa Isaac
que com que la pel·lícula
té aquesta narració
que per mi
és magnífica
de complexitat
de complexitat
de guió
en quant a que
constantment estem
trasladant-nos
ja no amb flashbacks
és que no es pot utilitzar
ni de parar
la flashback
és una permanent
diguem
superposició
de capes temporals
amb flashos instantanis
de coses
que simplement
és un record
que emergeix
i esclar
això
entra bé
en aquest sentit
és cert
que entrebé
aquestes imatges
aparentment contradictories
que seguirem
sense definir
de moment
per no entrar
amb espòilers
però que efectivament
també m'entren
en aquest terreny
de la cosa
que és tan fogàs
que dius
bueno
potser és un vist
i no vist
i en aquest sentit
sí que d'alguna manera
té a veure
amb aquest món
no un íric
que no és la paraula
sinó amb aquest món
de l'al·lucinògen
de l'al·lucinògen
i després hi ha una característica
en la pel·lícula
m'ha semblat
veure una característica
jo no sé si
Isaac
estaràs d'acord
el teu cinema
dona la impressió
que voluntàriament
vol generar
al llarg
de les teves pel·lícules
i evidentment
en aquesta també
una certa sensació
de voragin
és a dir
s'està anant
cap endavant
cap enrere
la qüestió lineal
no
sembla interessar-te
sembla que vulguis
posar molts elements
que es van combinant
alhora
fent una arquitectura
de la pel·lícula
realment complexa
perquè
la sensació és de complexitat
no sé si estaràs d'acord
pot ser
sí
depèn de la pel·lícula
hi ha encamés
hi ha encamés
jo crec
tinc la impressió
que més que un estil
tinc un temperament
i que l'estil va canviant
en funció de la pel·lícula
intentant adaptar-se
però en canvi
la forma d'estil final
són més limitats
del que voldríem ser
ja m'agradaria
canviar també
el desenfrenament
això és veritat
perquè
per exemple
entre dos aigües
no hi ha cap
no hi ha cap recurs
d'aquest tipus
o ben pocs
ni encara
a mi
el que
et volia preguntar
perquè em sembla
que és un dels temes
neuràlgics
de la pel·lícula
és
la relació
de parella
aquí
per mi
trobo un treball
de guió
extraordinari
perquè
hi ha dos o tres
moments
que són cimers
a la pel·lícula
que estan
sobretot
diguem
ja de passada
que
el treball
actoral
és extraordinari
no?
realment
jo crec
que és la teva
pel·lícula
en què es tracta
més
una història
de mort
diguem
és una pel·lícula
de mort
sí
crec que en primer termes
és la pel·lícula
de mort
i després
és una pel·lícula
sobre la memòria
i l'estrès
postraumàtic
també
és una parella
que queda
trencada
i intenten lluitar
contra aquesta trencadura
intentant sobreviure
i intenten refer-se
i això
en realitat
és el que més admiro
d'en Ramon
i les seves reals
com malgrat tot
han aconseguit
que la mort
perduri
i ho han renunciat
al rock and roll
i a concerts
i a tot el que més ens agrada
a la vida
que per cert
pel que em vas comentar
l'altre dia
ells estan vivint ara
junts a París
no?
sí
es viuen a París
molt bé
continuen allà
Isaac
jo com a muntador
de tota la vida
i són normalment
els últims anys
que em dedico a fer documentals
però realment
una pregunta
que em faig
en aquest cas
i sé segurament
per on anirà
la teva resposta
però m'agradaria sentir-la
és
quina part hi ha
de guionització
amb l'estructura
realment
de la pel·lícula
i quina part
són aportacions
que neixen
ja sé que n'hi haurien
algunes segur
però en general
la pel·lícula
està ja molt estructurada
guió
o realment
la retrabelleu molt
a l'hora de muntar?
Diguéssim que el guió
apuntava les intencions
de fer aquests jocs temporals
seguint aquesta lògica
de la imatge reprimida
però hi havia un punt
en què sabíem
que l'escriptura en paper
tenia uns límits
que no descobriríem
fins que arribéssim
a la sala de muntatge
on al final
com saps perfectament
acabes d'escriure
les pel·lícules
sempre
per més escrites
que estiguin
en aquest cas
sí que s'adien
que hi hauria
una feina
de l'escriptura
i de descobrir
la pel·lícula gran
sí, sí, sí
no, doncs jo
admiro en aquest cas
com a muntó
i que et diria
que admiro més
en aquest cas
tot allò que endevino
que ja és de guió
el muntatge
és obvi
hi ha moments de muntatge
excel·lents
ben situats
amb lectura perfecta
temps de lectura
necessari
i a vegades
molt just
però expressament
és a dir
els moments
diguem
més d'acció
de la pel·lícula
que ja saps tu
que l'acció
és quan es valora
el muntatge
erròniament
els moments d'acció
estan impecables
és a dir
el muntatge
és impecable
però a mi
admiro molt
l'estructura
jo que el guió
sempre m'ha costat molt
el tema de guionitzar
admiro quan veig un guió
que té aquesta solidesa
que després et permet jugar
però d'entrada
la solidesa
hi ha de ser
una qüestió
el pressupost
d'aquesta pel·lícula
tinc entès
que ha estat
d'uns 6 milions d'euros
és la pel·lícula
amb més pressupost
que has dirigit
no?
sí
tampoc
era gaire difícil
segurament
té més pressupost
que totes les meves
pel·lícules
que les nou prèvies
ja
ja
una cosa
jo
em feia gràcia
perquè
a la productora
quan els veus
preguntar pressupost
em veiem
aviam com acaba
seran 5 o 6 milions
5 o 6
amb la diferència
jo en faig dues
clar
una cosa
Isaki
veient
la pel·lícula
en el meu cas
ja saps
que l'he vist 3 vegades
crec
crec que hi ha una cosa
que se m'ha confirmat
no sé si tu
m'ho pots verificar
que és el següent
jo penso que
s'allunya
prudentment
d'una corrent
de cert cinema actual
sormès a un cert
nihilisme
de la societat
i aquí
jo diria que
sobretot
amb el teu final
dones un final
esperançador
un final
obert cap a
entendre una cosa
que és que
per dura
que sigui
el viscut
les situacions
i tal
hi ha una cosa
per l'individu
que ha de ser cap dalt
i és
tirar sempre
endavant
i mirar endavant
aquest era l'objectiu
tu quan
anàvem escrivint guió
i quan anava
explicant la pel·lícula
al principi
sempre deia que volia
que fos molt propositiva
i que ara
t'indiqués això
que us deia
de seguir vivint
seguint estimant
seguint anant a concerts
seguir cuidant
i no sé
si ha quedat
tan positiva
com jo voldria
o sigui que
l'escena final
apareix un concert
i les cançons
que s'han quedat
interrompudes
per les bales
sonen completament
i hi ha un cert aire
de felicitat
fins i tot
sí
de fruit
de fruit
de la vida
sí sí
perdona
que t'hem tallat
una mica
és aquí
intentava que fos així
no sé
si ha quedat
del tot
jo penso que sí
sí
ha quedat
ha quedat
això ha quedat
segur
sí sí
i després
una pregunta
molt atrevida
però
veient que la teva
filmografia
es pot dir
que és
heteròclita
en el sentit
que
has tractat
molts registres
en documental
en pel·lícules
de ficció
en personatges
ben peculiars
no com el
François
Augères
en fi
la pregunta
és molt atrevida
perquè no té
per què ser així
però
pot ser
tenint en compte
que a més
evidentment tens
algun rodatge
com el de
los condenados
no?
vull dir
el Perú
amb una certa
en fi
necessària
voluntat
d'afrontar
un cert grau
d'aventura
no?
Werner Erfog
pot ser
un referent
per tu
perquè també
fa ficció
també fa
sobretot
documentals
darrerament
sempre preocupant-se
per qüestions
de tipus sociològic
antropològic
en fi
pot ser un referent?
a mi és un cineasta
que m'entusiasma
sí sí
m'agrada
m'agrada moltíssim
i a mi
i a mi
sí sí
és increïble
i té aquest esperit
d'aventura
que dius
llavors bueno
sempre està bé
fixar-nos
amb els grans mestres
aquest esperit d'aventura
també el tens tu
eh
clar clar
clar clar
has anat
transitant
diversos continents
tens eh
amb les teves pel·lícules
per això ho preguntava
ara no fa gaire
ho pensava
que segurament
quan presentes
si algú portés
a Fiscaraldo
avui en dia
a una plataforma
o a alguna televisió
et dirien
hòstia
però no et cal
això del vaixell
a la muntanya
dirien que
negativament
no fa falta
clar clar
clar
és cert
és que acabaria encarregant
i no és important
que t'ho veiem
amb el semblant
no?
sí
perquè la intensitat
de fer-ho
de veritat
com ell ho va fer
el cost de producció
que va significar
és clar
era altíssim
i avui el que anem
és intentar
però la intensitat
que té és brutal
és el que transmet
passar el vaixell
d'una costa a l'altra
això d'una cosa
és aquí
sense comparacions
amb ningú
sí que m'agrada
molt anar canviant
i suposo
que he tingut la sort
que cap pel·lícula meva
ha triomfat tant
com perquè volguin
que faci el mateix
llavors puc anar canviant
això tens una virtut
és molt bo
escolta
jo precisament
el que volia dir
és que després
de 20 anys
perquè és el que separa
Kraven versus Kraven
d'aquesta
després de 20 anys
jo crec que
tu has anat tocant
diversos temes
sempre desal·lego
amb algunes coses
com ha apuntat abans
a l'Ignasi
reconeixibles
amb totes
però
crec que
amb aquesta
has fet un salt
cap a
si diguéssim
si tu tenies
un univers determinat
cap a un
univers més ampli
que
no
no veig clar
cap a on pot anar
però que auguro
que tirarà
molt endavant
és així?
t'esperem
espero
esperem
esperem
escolta una cosa
ara
ara ens caurà
la terrible guillotina
perquè són
les 20.59
agrair-te moltíssim
que hagis estat
amb nosaltres
i a veure si ho podem repetir
un altre dia
moltes gràcies a vosaltres
i disculpeu la mala cobertura
no preocupis
una abraçada
un plaer
un plaer
i bé si ens coneixem un dia
per ser on
aquestes interferències
eren tan caòtiques com la tele
molt bé
vinga