Cinema sense condicions.
Hola, bona tarda o bon vespre. Ara, ara. Aquí estem, una altra vegada. I som tots ja. Tots els qui serem avui, esclar, perquè això no vol dir... No em digueu que últimament no rep una música maca quan entreu a l'estudi. Bueno, clar, l'altre dia no estàveu, però l'altre dia també a Tiziana i a Joan Morros, en el moment que entraven, ja anaven sentint la música de la pel·lícula que parlaríem. Igual que avui, que entrava per aquí Carme i sentíem, exòtica.
No l'he vist, però us escoltaré amb molta atenció. Et consideres exòtica, Carme? Si tu vols.
Bueno, escolta, primer haurien de dir què vol dir exòtica. Però bueno, ja arribarem, ja arribarem. Home, mira, aquí tinc una pel·lícula del senyor Stanley Kubrick, per exemple. És molt exòtica, aquella nòria, no? Es diu Lola. Ah, Lola, Lola, sí, Lolita. Molt exòtica. Sí, sí. Bueno, es otro estilo, no se puede... És una altra cosa, sí.
Però fa les mateixes víctimes, no? Sí, també hi ha víctimes. Però la víctima és exòtica? No sé si parlem ara d'exòtica. No, introduïm una mica el tema. Arrodonim una mica el que hem començat, perquè si no sembla això. Jo sempre em fa més classe.
No, jo el que crec és que aquella pregunta si sabem què vol dir exòtica i creiem que sí. En tot cas em dediques que avui teníem pensat de parlar del director Atom Goyant i de la seva pel·lícula exòtica. Si voleu després barregem estrenes però perquè si no és una mica no sabíem de què parlar.
Sí, exactamente, la gente va pensar que estamos cada vez más loquitos. Sort que està la Carme per posar una mica d'ordre, efectivament. Atom Egoyan, aquest director amb nom d'Atom, nom de partícula... Segurament nom Egoyan almenys, segurament és armènic.
Sí, és d'Armènia, és que un Canadien se d'origen d'Armènia. Saroyan, aquest tipus de noms d'aquesta mena, William Saroyan, per allò que és armènic. Sí, sí, és d'origen armènic, i té molt sentit que sigui així. Tots ells, la major part, bueno, tots els que sonen al món després han passat per Estats Units o Canadà, o han viscut bàsicament a Estats Units o Canadà, que els ha fet importants o anomenats,
però ells són d'origen armènic i els pobres armenis realment s'han passat la vida fugint de totes bandes. Sí, sí, sí. Hi ha 20 països que acaben de reconèixer el genocidi turc, però Turquia encara no ho reconeix. Ho reconeix, però no considera que t'he de dir perdó. Exactament. Una cosa d'aquesta mena.
I una de les pel·lícules de Tommy Goyan tracta d'això, del genocidi armeni. Jo penso que s'escau perfectament un petit treball que tinc aquí a les mans que parla d'un cineasta del control i veureu per què té un sentit. Diu que el senyor Albert Assayas ha apuntat una possible, perdona, no és que sigui ell el protagonista,
una possible manera de dividir els cineastes, els de l'abandon i els del control. Mira, s'escaua això, no? I Oliver Assayas, que suposo que el deu conèixer bé, doncs jo diria que és del control. És del control.
Bé, però aquest és el que ho diu, això. Jo crec que és una definició que es pot dir per a qualsevol artista, en realitat, no només per al cine. De per a un o per a l'altre. Els dos, és que és per a qualsevol artista, un pintor, un escriptor, hi ha qui controla tot i els que es deixen portar per la inspiració i només la inspiració, i hi ha qui controla més tot el que estan fent, el pintor i tot el que té més esquemes,
Tenim com unes eines que són cadascuna diferents i que el poeta, la seva misió, per dir-ho d'una manera, o el seu objectiu, ha de ser connectar amb totes aquestes diferències i interioritats que tenim cadascú. Va ser molt interessant. I penso que també lliga amb el que diu aquí, perquè després parla d'estalecúbric. I penso que l'estalecúbric és el del control, oi que sí?
Jo crec que en general tots els grans cinestes són de control, si no no els hi sortiria bé. Quan depèn d'una sola persona pot ser l'abandon.
però quan depèn d'un equip i quan depèn de tants factors diferents i que cadascú té un rol tan completament divers de l'altre, si no hi ha algú que realment quadriculi una mica allò, això no sol sortir.
No, però és veritat que hi ha com una marca de fàbrica d'alguns directors i estic pensant ara, per exemple, segurament aquesta caraterització de cinema independent, que de vegades, que potser la Tome Goyant està dintre d'aquesta caraterització, potser permet moltes més coses que no només la tècnica del control.
Estava pensant ara mateix amb un director com el Joan Casabets que jo crec que treballa molt el tema aquest de deixar que les coses flueixin i no està tan preocupat per tenir un guió. Una cosa és que ho sembli que flueixin i una altra cosa és que tu acabis per saber en què han fluït.
El criador no hagi tingut abans una reflexió i un procés estranyament complex, divers i controlat en el fons i després que flueixi moltes coses.
En algun moment pot dir aquí no paro i continuo, perquè això em sembla millor que el que tenia pensat i quadriculat. Això segurament tots ho tenen una mica, però no estaria de tot d'acord amb aquesta divisió en els creadors cinematogràfics. Escolta, permeteu-me ara que parlaves del Joan Margarit, doncs puc resistir a posar això. Experiència d'una pàtria.
Sota la tarda radiant d'estiu, escalàvem les roques vora al mar, jo amagant el vertigen orgullós de la complicitat amb el meu pare. Però llavors va trepitjar aquell neu. Les vespes furioses van sortir cap a mi que pujava darrere d'ell.
roques avall fins a llençar-me el mar, ple de fiblades a la cara, als braços, un nen davant l'horror. Ell va quedar-se immòbil, arrepent-se a la roca del niu, a dalt de l'Espadat. Que solitària va ser la tarda. La tarda blava i rosa que retorna des del port de la selva, l'any 50.
Hem heretat un àmbit furiós i clàssic, rude i trist, amb nius de vespes que sempre s'han llançat contra els poetes.
Ja podem continuar. Era una petita pausa per sentir el poeta, ja que l'havíem esmentat. Aquesta poesia d'ell, moltes d'ells, està plena d'imatges. Aquesta castria que has trobat... Molt cinematogràfica, en certa manera. O menys d'imatges. D'imatges i més coses, però d'imatges també.
Ara que estàvem dient això del deixar fluir, jo també volia posar l'exemple d'un programa de ràdio com aquest, perquè ja que estem, aquest programa què seria? De l'abandon? Del control? Segur, no.
I això no vol dir que no tinguem una idea del que volem parlar. Volem parlar de Tomé Goyan, de les estrena. La Carme fa molt de temps que no venia, fa com a mínim unes setmanes. Segur que has vist unes quantes coses, per això. Segur que tens coses per veure. Segur que Cocó ha vist unes quantes pel·lícules d'avançament. Una d'elles ens va parlar el Joan la setmana passada, que és l'última pel·lícula de Miyazaki. Que tu ho dius d'una manera, Cocó, que jo gairebé no sé de què em parles. Com ho dius?
Se llama El Viento Se Levanta. Sí, sí, pero el nombre del director... Ah, no me acuerdo de su nombre. Miyazaki. Miyazaki, el apellido, pero nunca me acuerdo de su nombre. Ideo, em sembla que és o... Sí. Y es una película muy muy bonita. Tal vez yo la encontré un pelín larga. Es un dibujo como de sus pelines, por supuesto. Es el que... es el director del viaje de Chihiro. Chihiro.
y es muy bonita porque es la historia de un aprendizaje de la vida y la vida personal y la vida profesional de un ingeniero de la aviación japones que existió que tampoco me acuerdo de su nombre.
i que, per culpa d'un amic o pit, volia ser pilota. Però com no podia ser pilota, doncs va decidir dibuixar i crear els avions. Va ser el seu somni tota la seva vida, la seva mort. Tot l'Aprenentissage és una d'aquestes històries. En fi, es diu història d'Aprenentissage, romans d'Aprenentissage, films d'Aprenentissage, no sé qui es diu, pel·lícules d'Aprenentissage, novel·les d'Aprenentissage.
donde seguimos toda su historia, toda su vida desde que es pequeño. Y es muy bonita porque es una historia, una verdadera historia como un cuento como se contaban antes. Es muy clásica y el dibujo por supuesto es precioso, siempre como todas las historias de Miyazaki.
y siempre con mucha poesía. Hay una frase, toda la película está... ¿cómo se dice? Hay un hilo, y es una frase de un escritor francés que se llamaba Paul Valéry, que es, le vent se lève, teixon de vivre, que significa, el viento se levanta, intentemos vivir, sigamos viviendo.
A pesar de las dificultades de la vida, porque las dificultades las encuentra el personaje principal. Por ejemplo, hay un terremoto. Això és el que anava a dir jo també. Comença la pel·lícula amb el terratrèmol aquest.
La pel·lícula és molt bonica. És com seguir a mesura de totes les dificultats. Sobretot, hi ha la guerra també a Japó contra els Estats Units.
Aquest senyor és el que va inventar els avions que després van destrossar pel Harvard. Exactament. Tot això no ho amaga, el realitzador, ni pensar-hi, però ho tracta molt bé. La poesia és que ell està amb els seus somnis de volar, de fer avions, és el somni de la llibertat i de volar. Acabes de dir una cosa, a vegades a la nostra cultura, bàsicament,
Mirem de ser coherents amb el que volem fer tot i contemplant els objectius que perseguim. A canvi la pel·lícula aquesta no s'ho planteja. Aquí tenim un senyor, un nen encara, que després es farà una mica gran.
que es planteja que volem. Serà fantàstic poder volar. El que no es planteja és que aquell avió que ell acabarà construint serà utilitzat per destruir coses que nosaltres fem. Aquesta és una d'aquestes coses que s'ha trobat com a inconvenient anar a la pel·lícula i en canvi jo trobo que ho tracta molt bé.
Perquè és una mica aquelles coses, i la Carme pot fer una mica de memòria, dir que és correcte que jo faci això. És correcte que jo col·labori en un fet com aquest. No estaré entrant en una contradicció si jo, com es pregunta avui, em sento això i això o altres. És una altra cosa. La pel·lícula relativitza això.
que això no vol dir que el que planteja massallar sigui el correcte i nosaltres no. Jo penso que nosaltres ho som molt de correctes plantejant-nos a cada moment on està el final o l'inconvenient de cada cosa. És important això també.
No, molt bé, eh? Una pel·lícula per... No, a mi me gustó mucho. Lo único es que la encontré un poquito, yo hubiera quitado diez minutos, un cuarto de hora, pero es muy muy buena, hay que verla, es muy bonita. Ah, y una cosa muy importante, es que es la última película de Miyazaki que dijo el año pasado que...
Aquest és el que va fer Marco i Heidi.
Bé, un de responsables. De fet, el director que va ser va ser el que vam parlar, que era el director d'aquella de les Llucièrnegues, que vam parlar amb el Joan Seguer, una pel·lícula tant trista, però Millazaki estava allà com a part dels estudis Ghiblin, com a responsable també de tot plegat.
Bueno, espero que tengáis razón y que no sea la última. No, espero que no, perquè home el fa molt bé. I si no, serà col·laboració, trobarà col·laboració, perquè és que de fet ell ja ha creat aquí una fórmula. Sí, sí, té un univers tan intens,
que és molt clàssica, tot el que vulguis, però és un classicisme riquíssim. Sí, elegante, poético, muy literario, es literatura en la pantalla.
Quines ganes de veure-la, no? La anirem a veure. Ara tota l'última part de la temporada ens passarem dient el mateix, perquè no tenim pel·lícula del mes, si no aquesta la podíem fer. En podem anar a parlar, si l'anem a veure tu i jo, doncs en parlem.
L'altre dia un escriptor també que es diu Pep Rivera de tant en tant toca la fibra i a mi sobretot, que gairebé és de bé com un poeta. I ha fet un article sobre cinema que fa unes quantes valoracions molt interessants, per exemple de la pel·lícula de Havas Chiarosmatic, que és El sabor de las cerezas,
Diu que jo tenia previst anar a veure-la perquè ja n'havia vist algunes d'aquest director, com ara la Maravillosa a través de Los Olivos, que conté per mi uns dels 10 minuts finals més bonics de la història del cinema. Em va sobtar molt. Més endavant també parla d'una altra pel·lícula
com per exemple pot ser l'arbre de la vida, Terrens Màlic, que ja havia vist al cinema i que l'altre dia... La van passar per la tele. Exacte, jo també la vaig repassar. Que deu perdre amb la tele perquè les primeres imatges
Depèn de la tele que tingui un. Si les proporcions són bones no passa res. L'important és la proporció, no la mida. La veritat és que m'interessa molt. Potser sí que a vegades mitifiquem el fet que la pantalla com cal
I la petita pantalla ho fa tot malbé. Tampoc ha de ser tant. Les primeres imatges d'aquesta, tota l'altra part no és tan... Però les primeres imatges, les que se suposa l'esgénesis del universo, aquelles tenen una especial magnificència que jo diria que la petita pantalla
Però no són les primeres. Aquelles de la història del nivell van com al mig. Estan col·locades en un moment molt curiós. No me'n recordo. En tot cas em referia a aquestes que penso que... Potser no, jo no puc assegurar-ho.
diria que gran pantalla i bona resolució són importants. Jo tinc com a valoració feta d'aquesta pel·lícula que aquesta és la part que menys em va interessar. Això no vol dir que no estigui integrada i que no tinc molt d'interès. A mi el que em va entusiasmar és la manera que fa un retrat en definitiva del que és família, com les dificultats que atribues.
És impressionant. Vaja, difícilment es pot fer tan bé i amb tanta riquesa i tant de sugeriment, i m'atreviria a dir fins i tot una altra cosa. Amb tanta perspectiva literària, diria jo. O sigui que la imatge no t'ho dona tot. El teu cervell funciona i acaba d'enqueixar tot allò que no mostra en pantalla. I això ho vaig trobar fabulós. Vaja, vull dir...
treballar tant el que es veu a la imatge com el que queda enrere. Recordeu el que em va passar a mi en aquesta pel·lícula, oi? Que vaig estar molt de temps dient que no, que no, que no, que no, que m'havia desagradat molt i en canvi vaig començar a veure la de no i vaig captar la idea del que volia dir, llavors vaig veure com estaven integrats tots els elements narratius, això que tu dius, la imatge, el so, el fora de camp també, que no ho havia pensat però tens raó, i com això confeccionava
No només una pel·lícula de guió, sinó una pel·lícula dels sentiments. Una pel·lícula d'interiorització d'un sentiment, d'una vivència, d'un dolor al cap i a la fi, que és el que sent aquella dona pel que ha passat pel seu fill. És veritablement novetós i espectacular. I la part aquesta documental que destacava Carme
Sí, encaixa molt bé. Et treu per un moment de tot el que estàs esperant, ho relativitza tot i li dona un significat diferent. Ho deshumanitza per humanitzar-ho de nou. Fa tot un camí d'anada i tornada molt interessant. Fa una glosa d'una pel·lícula com és La gran bellesa, que és sugerent aquesta pel·lícula.
gairebé tothom en parla i tothom que l'ha vist. Aquesta diu que no és una pel·lícula fàcil de veure i encara menys d'explicar. Reduir-la a la consideració d'aposta al dia de la Dolce Vita em sembla un flac a favor de totes dues
O sigui, a totes dues meravelles, perquè tant una com l'altra per ell ho és, al mateix temps tinc la sensació que conté tantes coses que es podria parlar de manera inacabable. Només sé, i és l'únic que puc dir sense dubte, que les dues vegades que ja l'he vist m'he sortit profundament conmogut, feridament trist i alhora confortat, desesperançat i alhora conformat, com el protagonista, el senyor Gek Gavardela,
com la Roma que retrata, com Europa, com el món, com la vida, en definitiva i sobretot, meravellat per tanta bellesa.
Estic completament d'acord. I fa molt poquet que vam parlar de Sorrentino en un altre espai de cinema, el nostre amic Adolf Sayol, i vam arribar a la conclusió que s'havia de veure la resta de la obra d'aquest home, del Pablo Sorrentino, perquè les conseqüències de la mort que l'he pogut veure jo és una petita meravella també, molt en consonància amb el moviment de càmera, amb el contrast que aconsegueix amb l'interior i l'exterior dels espais, amb la llum,
Veritablement sap moure la càmera i sap tractar els espais com ningú. Molt similar al Terres Mali, per això està molt bé treure'l aquí. Il Divo, que és una altra pel·lícula seva, també és una gran delícia. I aquesta altra, que es diu Un Lugar para Quedarse, protagonitzada pel Sean Penn, que jo he vist només al començament, també es pot dir amb veu de Dolce i Yol, que és una de les seves millors i que també s'ha de veure. És un director que s'ha d'agafar i s'ha de recuperar.
Anem per les estrenes que has vist aquesta setmana. Vinga, calma, és your turn. Bones estrenes, no sé si són estrenes perquè vosaltres veieu estrenes. Jo veig cine. Jo ni ni cine. M'han dit que m'ha costat molt. Està ben dit això. És igual, és igual. Nosaltres el que veiem són preestrenes.
Jo veig cinema amb una pantalla d'ordinador, últimament. Així que això ni cinema ni res. I amb YouTube, de vegades. Exòtica l'estat mirant a trossos que gairebé no es veia la imatge. Doncs sí, però com que... Però com que és tan suggerent... Sí, no me lo puedo creer.
A veure, això m'ha passat, perdoneu, perquè he tallat a la Carme, però això m'ha passat alguna vegada amb obres com... Mira, recordo dues molt clarament. L'Oberens d'Aràbia, del David Lynn, la vaig veure a la televisió amb un format que era un desastre i em va quedar com la imatge de l'obra mestra que és. Em va passar amb una altra pel·lícula que tinc idealitzada, molt diferent, que és Reservoir Dogs, també, amb una versió que jo no sé si encara la vaig veure doblada fa molts anys.
No la vaig veure amb el cinema. Les altres sí, eh? Les altres sí, ja. Pel fiction i companyia ja no vaig poder estar d'anar a veure-les totes. És que ell disposa cada dia d'un temps que pot fer el que vols. Disposava. Ara ja no disposa ni de temps. La pel·lícula en veu. Igual les heu vistes, les dues. No, aquesta no heu vist. No, he vist Miel i he vist Le Passé. Ah, Le Passé, quería verla. Dicen que está muy bien.
L'he passat a la vista, la va veure Tiziana allà a Berlín i parlava meravelles. A veure, Miel, us dic, què puc dir de Miel? Miel, més de... jo és que no sabia res d'aquesta directora, Valeria Golino. És que és un actriu tota la vida i ara s'ha passat a la direcció. I per tant no sé què dir-vos. Llavors, és una pel·lícula d'un tema dur
Valent i sòrdit, tot. Tracta de l'eutenàcia. La protagonista és un personatge que es dedica a assistir a persones d'una certa poder adquisitiu perquè li paguen per això.
per tal de fer que persones en estat terminal o malaltes terminals, que la família o la pròpia, bàsicament la pròpia persona ho demana, de morir. Això és molt sort. És en un país on està autoritzat? No, no, no. De fet, ella ho fa... Hi ha pocs països on està autoritzat. Exacte, no ho fa, no, no.
I Miele és el seu sobrenom. El sobrenom com a gent que fa això. Està en contacte amb un metge que li fa que tingui clients per dir-ho d'una manera...
I aquesta és la història. Així semblaria sòrdida i dura, però la veritat és que el personatge està molt ben dibuixat. És una noia jove, és una noia sense rels, de cap mena, que li permet aquest tipus de feina. Ella va buscar el que utilitza per fer la feina a Mèxic,
i fa aquests viatges, torna a bar, té amics temporals, que té una vida, una vida sense cap mena de rell, i que fa aquest tipus de feina que fa uns dos o tres anys que la fa. En principi aquesta seria l'esquema de la pel·lícula i finalment ell entra amb una contradicció amb aquesta seva feina quan troba un personatge que és un...
Un arquitecte, em sembla que és, gran, que li demana el mateix, no dic la història, i l'arriba a posar en contradicció amb el que ella està elaborant pensant que primer que és una feina i després que per què no.
I aquesta és la història. Ella és una noia jove que ho fa extraordinàriament bé. La càmera i tots els personatges estan molt ben descrits. Fes-me intrínca, us diu. Ho fa molt bé, ho fa molt bé, perquè té aquest punt de joventut, de vitalitat, de fe i aquest punt de desarrelament que li permet aquesta feina i li permet no lligar-se amb res.
fins que descobreix que aquest no lligam què en fa d'ell. I trobo que està bé. S'ha de saber que es va veure aquest tipus de tema. I un cop vas a veure aquest tipus de tema està molt ben tractat. No és sòrdit. El tema n'és.
però no és òrbit en el sentit de fer-te mal estèticament. Això està molt ben cuidat. Després d'haver vist les invasions bàrbares, mar a dintre, mi vida sumí... Diria que no té res a veure amb això. És el mateix tipus de tema. Esté una miqueta preparat. Al cap i a la fi es parla de la mort.
La manera d'enfrontar-nos... Varios personatges que descriu... Hi ha una frase que ella diu quan entra en crisi, que diu que ningú no vol morir. Una altra cosa és que no suporti la vida.
I és d'orillo això, perquè això és el que acaba ella reflexionant, inclús en situació molt d'orilla, molt dura. Sí, m'agrada això, d'orillo. És per posar-hi una mica de suavitzada. Perquè aquesta és el que ella es troba, finalment, en tots els casos, molt terminals, són diferents tipus de problemàtica.
I és una reflexió profunda a mi em va semblar. Ell és una noia jove, vital i que entén que la vida, home, viure-la. I per tant és una reflexió relativament profunda.
I podem aclarir que és això que em té intrigat des que vaig llegir la sinòpsia de la pel·lícula El mal de Grimaldi? Jo ho he llegit això i arriba un moment que diu que arriba un dia en què ella ha d'enfrontar-se al mal de Grimaldi. Perquè és que és l'últim personatge que li demana això.
Ens sembla que es diu Rimaldi. Llavors és un síndrome creat gairebé per la pel·lícula. Potser no existeix amb aquest nom clínicament. És que ho vaig buscar i no ho vaig trobar, per això que ara que tu has vist la pel·lícula s'ho podria declarir.
Bona, bona. Emocional, podria dir. No ho sé. Una espècie de llançament de la pel·lícula, de ganxo, perquè diguis, de què està parlant? Diria que és més això, perquè és l'últim personatge. Tinc moltes ganes de veure aquesta pel·lícula, perquè al cinema italià en general ja m'agraden. És molt bona de càmera, molt bona, molt bona.
És la primera pel·lícula que fa. Com a actriu ha fet moltíssimes coses. Com a directora. I l'encerta... No sé si el tema és... No ho sé. Vull dir que no tothom vivi de gust anar a veure aquesta demàtica. Però tot i així la tracta molt bé. És una pel·lícula que es veu bé.
Es veu molt bé, perquè ella té una història això, té un desenllaç i té un per què de la pel·lícula. De fet defensa la vida.
I Le Passer? Defensa la vida? Sí, que defensa la vida complexa. Això en parlàvem la setmana passada. Són de tota la complexitat de la vida. És del director de Sadir i Namir. Sí, Sadir i Namir, la història d'una superació. El Joan en parlava la setmana passada, a veure la teva opinió. Jo haig de dir que a mi em va agradar més la història de la primera, aquesta altra.
Ara, no, la d'aquest director que es diu, que no me'n recordo si... El director... Asgar Farhadi. Farhadi. Sí, sí.
A veure, haig de dir, per argumentar per què potser m'agrada més, és perquè la primera pel·lícula passa a l'Iran. A l'Iran, Santander, un món que ell és el seu, que ell coneix i nosaltres desconeixem, i això té un potencial que a tu te'l fa més sugerent. Mentrestant que aquesta segona pel·lícula és de París, passa a París. Per tant, és el món nostre.
i per tant és el món nostre vist des d'una òptica d'un iranyà que desenvolupa una temàtica semblant perquè aquí comença la pel·lícula quan un dels protagonistes arriba de l'Iran a París
i es troba amb la seva exdona que fa 4 anys que s'han separat i ve a signar el divorci. Aquest tema li interessa per l'ovist, perquè els dos pel·lícules que jo li he vist parlen del mateix tema. Això és quan comença la pel·lícula, és aquesta temàtica. La primera l'he vist.
Un altre personatge que s'ha introduït que és el que en Quilla es vol casar que per això li demana que signi el divorci i després ella té
dos filles que ja tenia quan estava casada amb l'Iranyà i el personatge que es vol casar amb ella té un fill. Vol dir que aquí hi ha tres adults i un adolescent i dos nanos. I tota la pel·lícula es mou amb aquests personatges i tots s'aguanten drets.
Vol dir que tots ells tenen consistència com a personatges. Tots ells estan molt ben vist perquè cada un d'ells ha fet un anàlisi molt ben fet de cada un dels personatges. Que no era fàcil perquè podia fer estereotips i punto. No n'ha fet. Llavors sí que et fa pensar el nostre és un tipus molt més líquid
en el sentit que no hi ha un pare, una mare, un fill o una filla. Res d'això existeix. Hi ha un pare, una mare, per exemple ella es pretén casar amb un que té un fill.
Per tant, ella no és la seva mare, ella en canvi té dues filles. L'ex no és el pare d'aquestes filles. Vull dir que aquest esquema tan complexa sí que vol mostrar, diria jo, aquesta situació líquida amb la que vivim al món occidental, que res és...
o permanent o de la solidesa... Que té el seu país, per exemple. No, tampoc, perquè la història d'una separació passa allà. Sí, sí, però la imatge que tenim aquí del que pot haver a Irany i a aquests països, que jo diria que aquest director precisament el que està fent, com a mínim amb aquestes dues, Nadri Simini i aquesta que estàs comentant de l'EPAC,
doncs està no occidentalitzant, però sí fer-nos entendre que no tot és tan diferent com vivim aquí, perquè està apropant les històries. Apropa les històries de temàtica, però no de desenvolupament, i no de configuració. O sigui, la configuració de l'Iran és també una separació que es permeten la classe alta, que és la classe econòmicament consistent d'aquesta societat,
En canvi, la separació aquesta que es dona a París és classe mitjana baixa, i amb dificultats de tota mena, i que no té res a veure el que està passant a aquest sector, a la classe baixa del seu Iran, això és impensable. O sigui que això sí que és diferent. I la classe baixa no la tracta.
Sí que la baixa, sí que la tracta. La noia que el denuncia és la cuidadora del senyor. I el marit. Justament aquesta pel·lícula tracta els dos sectors i els tracta com a diferenciats, i aquí no.
Aquí no, per tant sí que tracta bé les dues. Ella és la que va fer The Artist, que ho fa molt bé. Jo que a The Artist vaig pensar que era massa nina, aquí fa tot un personatge.
I l'altre que aquí fa l'home amb el quina ella es vol casar és el que feia el profeta, no sé si el recordes. Un gran gran actor. Boníssim, boníssim. No m'he acordat el seu nombre, per favor. Sí, t'oblidé. Tehar Rahim. Sí.
I ho fa molt bé perquè és un personatge... La temàtica és el sentiment de culpa, perquè hi ha algun problema greu que ha passat de la dona d'aquest home.
i hi ha un grup dintre d'aquestos que tots ells tenen sentiment de culpa. I això està ben observat. El sentiment de culpa és vivencial, és circumstancial i a vegades paradògic i a vegades mentida. Tot això surt aquí i està ben observat.
Jo penso que és un bon moment parlant de complexitats en relacions familiars, en relacions d'amistat, sobretot familiars diríem. Un bon moment per entrar en Atomegoyan. Precisament és un director que planteja unes complexitats en les relacions personals.
Una cosa que de vegades et sembla que siguin inventades i després quan les analitzes ves t'adones que no, que són una anàlisi profunda del comportament humà. Escolta, Francesc, fem-nos un favor. Fem-nos. Heu de dir-te unes quantes pel·lícules d'ell, encara que siguin 4 o 5. No creguis que si és mento les coneixerem totes, ara algunes sí. No, algunes sí. Aquesta és la més coneguda. Exacte. Aquesta és genial. És la primera que he vist, jo crec que és la primera que he vist de Tommy Goyani, que va fer un xoc
Impressionant. Com el Jan Holm, que és un gran actor americà. Fa de l'advocat. I la pel·lícula era molt intensa, increïble. Les més conegudes, perdona, serien aquesta, ara en parlem una miqueta més, El viatge de Felícia, que també és una pel·lícula impactant com ella sola, i Ararat, jo diria que són les més conegudes. I el fallo, fue Chloe, una de les últimes, creo que se llama Chloe. Sí, Chloe.
És un remake, és un remake d'una francesa, d'una pel·lícula francesa, no ho sabies? Ah, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no
que s'adona que el seu marit l'està enganyant i llavors contracta a una prostituta per seduir el marit i llavors tenir l'evidència que és així. I és d'una complexitat també força gran. Per això la Tomegoyam va dir, l'agafo cap aquí i l'adapto. A la seva manera de fer.
Però no està malament la pel·lícula, no t'agrada? No està mal, no està mal, però comparant amb el estil, no és el que va en un poble, tot un autobús llen de nens, un autobús escolar, va tenir un accident i tots els nens es van morir. Pràcticament tot, se salva una noia que és la que va de banda tot, que queda paralítica.
Es muy fuerte la película porque llega el abogado en un pueblo así. No me acuerdo de todo, que la vi hace mucho tiempo. Yo también, pero he repasado una miqueta el argument, no lo he vuelto a ver, pero he repasado y por eso... Me impactó mucho porque es muy el ambiente de Atomegoyán, siempre hay mucha melancolía,
Para mi, Atomer Egoyan es el director de las atmósferas. Siempre hay atmósferas muy melancólicas y no sabemos muy bien dónde nos lleva. Hasta el final de la película no sabemos muy bien lo que nos quiere decir dónde nos lleva. Esto es lo que pasa con Exotica.
Vols dir que el realitzador no és un senyor que prova de mostrar-nos unes coses molt difícils d'aconseguir perquè els sentiments i les emocions juguen un paper importantíssim? Clar, perquè imagina't aquests familiars de la manera que estan allà. I l'advocat va dir-los que teniu dret.
Y los protagonistas secundarios, porque tienen un papel muy importante en las películas de Atom y Goyan, son los dramas que pueden vivir los niños y los dramas que viven los adultos por las pérdidas de los hijos.
perquè això que passa a Exotica, el tema és el drama d'una pèrdua. Quina és l'argument d'aquesta? Exotica és la història de Francis, un home que és un inspector d'impostos
que tiene una vida muy aburrida y al camino de la película vemos por qué tiene esta vida aburrida lo que pasa porque al principio empieza todo en este club erótico que se llama Exótica que es un club muy kitsch donde bailan chicas pero que no las pueden tocar.
No les poden tocar. I cada noig pide que balli a la seva taula la mateixa noia. I que tenen vestides, aquesta vestida, com una col·legia. O sigui, una noia d'aquestes que tenen l'uniforme escolar. La Cristina. La Cristina, sí, sí. L'actriu es molt bonica. L'actriu s'anomena Mia Kirchner.
I l'actor principal, Francis, l'inspector d'impostos, es diu Bruce Greenwood. I a poc a poc veiem per què cada nit hi ha aquesta persona, per què sempre demana aquesta ballarina. I no passa res amb ella, no veiem... va al club, va a ballar i després se va. I cada nit és així.
Y hablan, hablan mucho los dos. Hablan de una manera, todo es muy sensual. Y nos preguntamos, ¿pero por qué va cada noche a ver a esta chica? ¿Y qué pasa? ¿Y por qué hablan tanto? Y es que hay una historia común entre esta joven chica, que es 20 años, y este señor, que ya tiene más de 50, y que aprendemos que tuvo una hija. Y no os puedo contar el punto.
I al principi pensem que hi ha una història d'incest, però no.
Podem explicar que hi ha unes imatges que es van intercalant amb el club exòtica i amb l'inspector d'impostos que està mirant a veure amb una botiga d'animals exòtics. Està intentant investigar si l'home que porta la botiga, que se'l troba al començament a l'aeroport,
està traficant amb animals exòtics. El que veiem són unes imatges del passat on hi ha una sèrie de gent en un camp que estan fent una batuda. Estan buscant algú. Això sí que ho podem explicar per crear una mica més d'intriga. Entendemos muy bien desde el principio que están haciendo una batuda para buscar un cuerpo.
De tota manera, jo penso que a vegades no tampoc és tan qüestió de saber què és el que passa, sinó què és el que et sugereix el que passa, què és el que et fa sentir. És l'art d'Atom Egoyan de sugerir, perquè de veritat, fins a l'última imatge no sabem gaire bé
Hi ha una història, perquè també hi ha un actor que està enamorat de Cristina i que està molt feliç d'aquest Francis que ve cada nit, i ell s'imagina que vol lligar amb la noia, però en realitat no, no és una qüestió d'això.
I té embarassada perquè és el que fa de presentador al club d'exòtica de les noies. I té embarassada la propietària del club, però tampoc no està massa vinculat a ella. Unes relacions superdifícils de captar, de interpretar, d'acabar...
Todo el arte de Atome Goyan de llevarnos en varios caminos y intentamos juntar todo. Es como un puzzle y hay que juntarlo todo. Tenemos diferentes piezas y nosotros, el espectador, tenemos que juntar las piezas para hacer el cuadro. Y es eso. Las películas de Atome Goyan son muy así todas.
O sigui, no és una història d'amor com a Pompeia, per exemple, no? No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no
Descartem coses per anar entenent. Quería decir que a Tom y Goyán estará este año en el Festival de Cannes con su nueva película, el Festival de Cannes, que es del 14 al 25 de mayo. Y su nueva película es también una historia de muerte. Se llama The Captive, Los Captivos, y es sobre un secuestro de una chica ocho años antes y ocho años más tarde van a pasar cosas. La manera que evoluciona.
Està en la competició oficial del Festival de Cannes i estic molt contenta. Cada vegada que hi ha una pel·li nova d'Atome Goyan està seleccionada perquè és un bon director. De fet, ha guanyat la Palma d'Oracans en una ocasió per una pel·lícula que es diu Adoración.
No és de les més conegudes seva, però com a mínim les dades que jo tinc, ara ho confirmo. Nominació, té moltes nominacions. A mi m'agradaria, perquè suposo que coneixes el teniol Ribstein. Arturo Ribstein.
M'interessa molt perquè jo estic posat a la mateixa alçada amb les mateixes preocupacions i les diferències no les sé veure perquè veritablement és un senyor que ha fet pel·lícules, sobretot la que em queda més present és principio i fin. És impressionant allò. Llavors quina diferència hi veuries entre l'un i l'altre? Què és el que més?
Pues Atomegoyane es el ambiente, es lo que decía al principio. Atomegoyane es el ambiente a nivel de las imágenes también, es todo muy casi onírico, sobre todo en exótica con estos bailes, vemos la chica bailar con su uniforme escolar y todo.
con la música de... hay una escena bastante impactante cuando llega, con la música de Leonard Cohen. ¿Cuál es la canción? Ahora la busco, no recuerdo. Everybody knows, todo el mundo sabe. Y va muy bien con la película de que todo el mundo sabe, todo el mundo sabe, pero el espectador... Ni idea.
Es como si estuviéramos descubriendo con los personajes. Y hay la canción de Coen y esta escena genial donde baila muy bien la chica Cristina.
ara de seguida la sentirem perquè ja està aquí mig preparada i és veritat que és impactant aquesta escena i és impactant al ball i ara estava buscant també l'Arturo Ripstein perquè trobo que és una comparació molt bona. Jo diria així, breument, amb una pincelada molt ràpida, que l'Arturo Ripstein seria més d'alguna forma existencialista. Fins i tot en la manera com narra la seva història.
i, en canvi, el Lato Megoyan és més vivencial. No crec que es plantegi el fet del sentit de la nostra existència, com ho fa el Ryusten, sinó que es planteja de la manera com nosaltres ens relacionem. I és com si fos un antropòleg que està investigant... Mira-la, mira-la. Sempre està bailant sobre aquesta cançó.
Tothom ho sap, com tu dius. La importància d'escollir les músiques i les cançons. I no posen música aleatoriamente, no? Simplement perquè entri dintre del ritme que et volen explicar. Tota la raó.
Estic veient a Youtube perquè he posat que arribo a dinous exòtica i es veu l'escena aquesta en què ella fa el ball eròtic. Si voleu ho giro, però no sé si us arribarà a la vista. El que té també el local aquest d'exòtica és una ambientació impressionant. Podries entrar allà i estàs com en una mena de...
I la propietària del local, que és la dona de Tomé Goyan,
Sí, que l'havien en altres pel·lícules. Ah, per això l'havien en altres pel·lícules. Clar, és la seva dona. És la seva dona i apareix en moltes de les seves. Es diu Arsine Kanjian, és d'origen també armeni, com la Tomé Goyan, però nascuda a Beirut, l'Ivan, així com... Jo ara m'ha dit això, trobo que és una atriu, una dona impressionantment maca.
No és un actriu a l'ús, típica, i si mireu el seu currículum, és impressionant perquè és una dona que està graduada en francès, en espanyol, per la Universitat de Concòrdia, d'allà del Canadà. Té també un màster en ciència política de la Universitat de Toronto. És una persona completa, és una dona increïble. És actriu, és productora,
I a més a més té una mirada, un encant, una manera de funcionar espectacular. Més o menys. Bona comparació. També em dedica la música de la pel·lícula que hem sentit de fons.
És el Michael Dana, que és el compositor habitual de Lato Megoyan, i que ha fet moltes coses com a compositor, i normalment no parlem dels compositors, però tenim aquest home que ha fet Family Viewing, per exemple, per Lato Megoyan, el viatge de Felícia, Ararat també l'ha fet per ell,
i a part va guanyar el Globus d'Or i l'Òscar també per la pel·lícula de la vida de Pi, això al Michael Dana, per tant és un director ja de gran recorregut, ha fet també la banda sonora de Moneyball, Capote, bueno, de moltes, moltes coses, un gran compositor. La música principal de Exotica es muy, muy melancólica. Es que es una película que hay que ver cuando estás muy, muy animado, porque si no, te hunde, te hunde.
No hay que mirarla un día de lluvia en casa. Por cierto, la miré un día de lluvia. Debe ser la décima vez que la veo y siempre es un placer. En este tipo de películas puedes verla veces y veces. Siempre ves cosas, porque a nivel visual es un encanto también.
Encara no t'has recuperat de veure-la, si la vas veure d'aquesta forma. Jo el que sí que l'altre dia vaig prometre, perquè com que havia dedicat un dia ja anirem arribant als altres. De fet el Jaume ja li he dedicat moltes cançons a la Carme, però com que a la Titziana li vaig dedicar un dia una cançó, et vaig dir quina era i em continua semblant una gran cançó.
és sentirem per acabar avui el programa, podem anar acomiadant-nos i això, però encara hem de dir del que parlarem la setmana vinent, però aquesta cançó que estem sentint aquí al Leonard Cohen que es resisteix a marxar, és persistent. És una veu que si és persistent no la deixes de ser. I porta anys i anys cantant de la mateixa manera fent el mateix però sempre a boca. Doncs sentirem per acabar ja dic mentre anem dient quins temes eren els de la setmana passada, la setmana vinent,
I recomanant-vos que mireu la resta de la filmografia perquè la complexitat de totes les històries és espectacular. Acaba donant-te una visió de la naturalesa humana, de la psicologia humana molt més àmplia del que pot donar qualsevol altra filmografia.
Una miqueta com aquesta cançó que sentim ja de fons, Sacco e Banzetti, de Joan Baer, que també és una pel·lícula que es va fer sobre aquests dos anarquistes que van matar als Estats Units per la seva activitat de protesta, doncs que vagi per tu. Anarche in Italia. Protesta i activitat. Exactament, protesta i activitat. Va molt bé, aquesta cançó.
No tenim el Joan aquí i llavors què passa? Que no podrem recordar els temes. Menys mal que tenim la Carme. Què tenim per la setmana vinent? La setmana vinent tenim illes de pel·lícula. Que això ho presentes tu Carme, no pots faltar. I la pel·lícula és papillons.
Ah, molt bé. Una pel·lícula. Una illa de pel·lícula. A partir del 7 de mayo se escuchará desde París. I mirarem de fer-vos coincidir a Tiziana, que estarà allà a Cans, amb tu, que estaràs a París, i que Tiziana ens deia, abans que parlàvem del chiarostami, que vol parlar del cinema iraní, per tant també tindrem aquesta temporada una bona dòcida d'aquest cinema.
Ara sí que ja ens hem d'anar acomiadant si anem a senzacondicions.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa sempre que vulgueu. Que vagi bé. Jaume, Carme, Cocó, que vagi molt bé. Bona nit.