Cinema sense condicions
L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol
Transcribed podcasts: 440
Time transcribed: 18d 3h 56m 39s
Time transcribed: 18d 3h 56m 39s
results.
Unknown channel type
This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.
Cinema sense condicions.
A CIDADE NO BRASIL
CIDADE NO BRASIL
Bona tarda, una setmana més, estem a Ràdio Desverns, Cinema sense condicions, abans que res a l'equip.
Biel, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Benvingut.
Moltes gràcies.
Bona tarda, Ignasi.
Què tal? Bona tarda.
I el que us parla Pepe Armengol, bona tarda a tothom.
Hem iniciat el nostre programa amb un fragment de la banda sonora que va composar Georges DeLaurie expressament pel film de Bernardo Bertolucci, que serà el clàssic d'aquesta setmana,
i el conformista.
Val a dir que la música, ja que hem començat per sentir aquest fragment, és un dels elements.
tota la pel·lícula és extraordinària per mi, una obra mestra, la primera probablement de Bernardo Bertolucci.
Però ja dic, la música és molt interessant perquè d'ella s'ha fet, amb el seu dia, un vinil, després un CD, i ha tingut el seu recorregut amb l'ambient musical.
i és que està al servei del drama que ens presenta la pel·lícula i en ella hi ha unes dissonàncies que s'ajusten, s'amollen molt bé a l'argument de la pel·lícula i els sotracs interns que té la mateixa.
Bernardo Bertolucci, per començar, el director, va néixer el 16 de març de 1941 a la ciutat de Parma i va morir a Roma el 26 de novembre.
Avui faria 4 anys i 2 dies que ens va deixar, del 2018.
El seu pare, Atilio, fou poeta i a més a més professor d'història de l'art.
La seva mare també era professora.
El seu cosí, Giovanni, el seu germà Giuseppe, era director de teatre, i el seu cosí, Giovanni Bertolucci, va treballar com a productor associat amb diverses pel·lícules que va dirigir el Bernardo.
L'any 1962, als 22 anys, va dirigir el seu primer llargmetratge.
Prèviament, havia treballat d'ajudant de direcció amb Pierpaolo Pasolini, un gran amic seu, poeta i director de cinema, a Caton.
I la seva primera pel·lícula és aquesta, als 22 anys, La com mare seca, en què precisament l'argument estava basat en un escrit de Pierpaolo Pasolini.
El 1964, al cap de dos anys, va dirigir Prima de la Revoluciona i el 1968, Partner.
Va ser l'any 1970 que va dirigir dues pel·lícules, L'estratègia de l'Aranya i Il Conformista.
Bé, Il Conformista, el meu modo de veure, fa un sol de qualitat importantíssim.
Ja sabem que les altres eren pel·lícules que, sense deixar de ser molt interessants,
i que ja ens donaven a conèixer i ens perfilaven un home que segurament seria important en el cinema,
aquesta, amb aquesta, i Il Conformista, tot això ja es va concretant.
Ell parteix d'una novel·la d'Alberto Moravia del 1951, que portava el mateix títol,
però amb aquesta novel·la ell la pren com a base, la segueix, argumentalment,
però amb la seva, al besar-la en cinema, ho fa a la seva manera.
És a dir, ell no fa un relac cronològic com és el de Moravia,
sinó que fa un relac a partir d'una, podríem dir, una mena de road movie,
en què ell va des d'Itàlia a París per casar-se,
i amb l'escolta de casar-se també fer un servei al partit feixista italià,
que consistia en donar mort a un antic professor d'ell,
que havia fugit a París per la seva condició de liderar un grup antifeixista.
Bé, aquest seria un dels arguments, però hi ha un altre també,
perquè en la pel·lícula, igual que en l'obra de Bertolucci,
hi ha amor, hi ha sexe, hi ha la lluita per la vida i la mort.
I amb aquesta hi ha totes aquestes funcions.
Val a dir que després de donar aquests traços que he donat abans
sobre els orígens de Bertolucci,
ell amb la seva formació i després amb el seu treball expositor,
a través de la imatge,
podríem dir que hi ha dos eixos fonamentals,
la influència del marxisme, Marx,
i del psicoanàlisi, Freud.
Això tindrà després una importància
en tot el seu procés creatiu,
que ja es fa notori a partir de prima de la Revolución.
En el cas concret d'Il Conformista,
és una pel·lícula, com he dit abans, de 1970,
amb direcció de Bernardo Bertolucci,
guió de Bernardo Bertolucci adaptant la novel·la d'Alberto Moravia,
amb la música, que ja hem comentat, de Georges Del Rey,
fotografia de Vittorio Estoraro,
que ja havia treballat anteriorment amb ell,
però aquí jo crec que és quan hi ha l'anici d'una simbiosi més important
entre el que és el treball de la imatge
i el treball del guió i creatiu de Bertolucci.
En el muntatge hi ha un molt bon amic seu,
que des de feia de guanys ja tenien una amistat molt consolidada,
que és Franco Arcali.
Malauradament va morir cap als anys 70
i va ser una mort molt sentida per Bertolucci
perquè encara que moltes vegades figuri com a muntatge,
ell, en moltes entrevistes i això,
ha reconegut la importància que tenia Arcali
amb els comentaris que feien prèviament del guió de les pel·lícules
i amb això li havia donat moltes idees
que ell valorava i tenia molt en compte.
La producció d'aquesta pel·lícula és de Giovanni Bertolucci,
del seu cosí, com hem dit abans,
i de Mauricio Lodi Fé.
Els intèrprets principals són
Jean-Louis Tritrinyan,
Estefania Sandreli,
Dominic Sandà,
Gaston Moixín i altres.
Vull destacar també que apareix en un petit paper,
però important,
Pierre Clementí,
que és, si veieu la pel·lícula,
és el que fa de pedòfil.
Un personatge que té molta importància
perquè als 13 anys
ell veient...
Bueno, ell està durant aquest viatge que fa
té pensaments
que estan posats en imatges com a flashback
i veiem que ell es creu una de les coses,
ell es va confessar una de les vegades
dintre de la pel·lícula
abans de casar-se
i diu que ell ha fet tots els pecats
i és que va acabar fent un tret
amb aquest home que estava bussant d'ell
i es pensava que l'havia mort
quan en realitat només l'havia ferit
i després el retroba al final de la pel·lícula.
Bé, a partir d'aquesta pel·lícula,
ja he dit que per mi era la primera obra
mestra d'ell,
això vol dir que per mi també
Bertolucci,
que estaria amb el panteó
potser dels 10 o 15 més grans,
amb la meva consideració,
hi ha pel·lícules com
L'últim tango en París,
Novecento,
L'últim emperador,
El cielo protector,
velleza robada,
sonyadores,
i ens va deixar
amb una pel·lícula del 2012
que es diu
Tu i jo.
Va fer altres pel·lícules,
però jo crec que
amb tot això
i passant una mica cap al reconeixement
en premis,
tenim el 1972,
és nominat
l'Òscar de millor guió
per el conformista,
el 1974
guanya l'Òscar
el millor director
i el millor guió
per l'últim emperador,
també va ser nominat
com a millor director
per l'últim tango,
i finalment,
el 2011,
va inaugurar
la primera palma d'or
honorífica
del festival de can
que li van adjudicar
amb ell
pel conjunt
de la seva obra.
Bé,
amb aquesta introducció
et passo
el relleu,
Ignasi,
perquè tu ens diguis
la teua opinió
sobre
aquesta pel·lícula
que crec que és
clau
dintre de l'obra
de Bertolucci.
Sí,
segurament tot
dintre del que podríem
considerar
primera etapa.
Efectivament.
A mi amb Bertolucci
em passa una cosa
és que evidentment
llou
com tothom
en l'últim emperador
del novecento
que em sembla
enorme.
Un fresc històric.
Enorme.
És una pel·lícula
enorme.
Jo crec que en Bertolucci
cada cop tendia més.
Després,
és veritat que torna
una mica
amb Dreamers,
no?
Torna una mica
els seus orígens
en el sentit
que torna
a preocupar-se
de la política
barrejat amb sexe
i tal,
no?
però sense
aquesta
grandeur,
no?
Sense aquesta
enormitat
que el novecento
i l'últim emperador,
vaja,
són exercicis
cinematogràfics
sense dubte
d'acab tipus
de primera magnitud
i que jo
que sóc
precisament
amant
del gran cinema,
del cinema
que s'ha de veure
en pantalla enorme,
doncs,
evidentment,
l'has de fer
seré sempre,
no?
Però,
amb aquesta primera fase
d'en Bertolucci,
a mi em passa una cosa
molt curiosa,
perquè ell
ja declarava de jove
que volia fer
un cinema molt clar,
és a dir,
molt clar
i que li,
sobretot,
el que li preocupava
era arribar al moll
del que és
la realitat.
Però,
precisament,
aquestes primeres
pel·lícules,
no?
Com ara sé
que potser
una mica
a part,
no?
Però,
prima de la revolució...
Sí,
perquè com ara sé
que encara
és molt
neorealisme.
és Pasolini,
efectivament.
Hi ha moments
de realisme
molt l'estil
Pasolini,
té un cert aida.
Però,
en prima de la revolució
i precisament
amb el conformista,
evidentment,
com tu has dit,
la factura
de totes dues pel·lícules
és diferent,
la primera està feta
amb quatre duros
i sobre la barxa.
És molt,
salvant les distàncies,
però és molt
Nouvelle Bach,
en el sentit
que es respira
un cert aida
de llibertat,
eh?
A nivell de,
el que són
les evolucions
dels seus dos personatges
principals.
Però,
clar,
aquí,
aquesta que està
més estructurada,
està més estructurada
en tant que,
realment,
em sembla que també
ho has esmentat,
la posada en escena
d'aquesta pel·lícula
és...
El Vittorio Storaro
fa un treball
absolutament imponent,
no?
Però,
clar,
precisament,
el que no...
Jo tinc la sensació
que probablement
és molt subjectiva
tots tenim
les nostres neures,
però jo crec
que en Bertolucci
en aquesta primera etapa
no acaba
de caçar bé
el que és
l'abassant política
de les pel·lícules
amb l'abassant sexual.
És a dir,
semblen dues coses
una mica...
En el cas
de Prima de la Revolucioner,
que,
evidentment,
és un
noi de molt bona família
que té,
per influència del professor,
creu en el marxisme
o, en certa mesura,
creu en els seus postulats
i en la ideologia
que se'n deriva,
no?
Però,
immediatament després,
se centra molt
en la relació
d'ell i la seva tieta,
que són molt joves,
i és
l'encontre
i el desencontre.
No s'acaben de trobar.
Però...
És el que dius tu
de Nouvelle Vague.
Sí,
té una cosa
molt d'improvisació,
no?
Vull dir,
a Parma mateix,
que ho roden
al poble
a la ciutat
del Bertolucci,
que hi ha fins i tot
una mena de cambra fosca
d'aquells
que amb un forat
acaba projectant-se
a l'interior,
a l'extradió,
en fi,
coses que...
És molt
d'aquesta cosa
godardiana,
no?
Al mateix temps
que tens en compte
un seguit d'elements,
es juga molt
amb l'aspecte documental
i amb l'aspecte
de la improvisació.
En el cas
del conformista,
no,
evidentment,
és un guió
estructurat,
voluntàriament fragmentat,
a mi em sembla interessant
des d'aquest punt de vista
que tant
el conformista,
o sigui,
tant Bertolucci
com Belocchio,
no?
Del qual parlàvem
justament l'altre dia.
Sí,
el Punyintasca.
Tenen punts en comú,
perquè tant un com l'altre
estan també molt interessats
en la psicologia.
I amb Belocchio
el Punyintasca,
evidentment,
té una vessant psicològica
de primer ordre.
Totalment.
evidentment que es poden deduir
aspectes de caire
polític i tal,
però,
i és exactament
el mateix que li passa
a l'altre gran representant
d'aquesta generació
d'inicis dels 60.
És en,
tots dos,
en Belocchio i ell,
els que d'alguna manera
representen
una certa
novetat,
perquè ja no és
el neorealisme,
evidentment,
ja no és...
una esquerra alliberada
del que és el neorealisme.
efectivament.
Efectivament.
Efectivament.
Però, clar,
jo en el cas d'ell,
d'allò,
d'en Bertolucci,
no acabo de veure
que cassin,
és a dir,
en el conformista
que és esplèndida
en molts aspectes,
fins i tot la trama
té un punt,
no deixa de tenir
un punt de thriller,
no?,
de missió,
no?,
ell ha de complir
una missió,
no?
el que passa
és que,
evidentment,
tot es dirueix
d'una manera diferent,
perquè el personatge
principal
és la cosa
més apàtica
que ha parit
mare,
per dir-ho clarament,
en el sentit
que és un personatge
que no...
se suposa
que ha d'assassinar
un enemic
del feixisme
que ha fugit
a París,
l'envien a París
per assassinar
aquest,
que és un professor
d'universitat,
però,
en realitat,
ell acaba no fent res.
És una persona...
Bé, acaba col·laborant.
Col·laborant,
en el sentit que diu
on el poden trobar,
no?
Sí.
Però ell,
que se suposa
que ha de ser
l'executor,
acaba,
no sent-ho...
No té valor.
No té...
No té valors.
És que...
No és que no tingui valor ell,
és que no té...
A sobre no té valors,
o sigui,
no té principis,
si ets una persona...
Precisament,
precisament,
aquí jo és allà
on li trobo
una de les forces grans
políticament
de la pel·lícula,
que és
el plantejar-nos
un...
un...
feixista,
però un feixista
que en lloc
d'exercir
la violència
i tal,
és un feixista
per omissió.
És a dir,
ell s'acomoda,
ell aspira
a ser un home
normal,
amb una vida normal,
ja diu ell mateix
que ha escollit
una dona
que és justeta,
per no dir-li
tonta.
No, total,
és que a la dona
li porta un grau.
Però ja li va bé,
perquè l'únic que vol
és tindre una família
i viure tranquil·let.
la Júlia,
no?,
que es diu,
em sembla,
la pel·lícula
de la Stefania Sandreli.
Doncs,
no,
és que és un home amorf,
tant se li enfot
pràcticament tot,
s'ha fet del feixisme,
jo crec que és la part bona
de la pel·lícula,
la part essencial
de la pel·lícula
és un personatge
que acaba sent
feixista,
però
podríem dir que
per conveniència,
per interès seu,
perquè és cert que ells,
tota la vida
s'ha sentit
anormal
i cerca
la normalitat.
Ser un home
ser un home anònim
i què passa?
Que coincidés
amb que el feixisme
puja a Itàlia
i per tant
si toca ser feixista
doncs em faig feixista
com s'hagués fet
comunista
o s'hagués fet
del que hagués calgut
si el moment
a Itàlia
hagués estat un altre,
no?
És que quan acaba la pel·lícula
i ho hem de dir
veureu que hi ha unes manifestacions
de signe antifeixista
i ell passa entre mig d'ells
Som monàrquics
i va denunciant
va denunciant
hi ha un amic seu
Sí, és com si despertés
la consciència
li acaba esclatant
al final.
Hi ha un aspecte important
de la novel·la
que no sé per què
en Bertolucci
no l'ha volgut incloure
referit a la infantesa
del personatge
que es diu
Clerici
per més cotxe
es diu Clerici
Marcelo Clerici
que és el fet
a la pel·lícula
el pare
està en un manicomi
representa
perquè pateix sífilis
la sífilis l'ha embugit
i la mare
eroinòmena
i amb una col·lecció
de mans
considera
entre ells
el propi
xofè
els precedents del tio
ara
el que és curiós
és que amb ell
no es presenta
un mort de gana
no, no
professor de filosofia
sí, sí
és que això és bo
és bo perquè
a veure
si extrapolem
la pel·lícula
a l'actualitat
és una mica
un aviso
per a navegantes
cert
però
el feixisme
es col·loca
enmig
de la boira
perquè hi ha gent
que busca
el racer
de viure
tranquil·let
sense comprometre's
que és
el que fa Clerici
és un tio
no compromès
no compromès
efectivament
però
el que anava
a la pel·lícula
es veu això
que evidentment
també està en la novel·la
del Moràvia
però hi ha un factor
molt important
a la novel·la del Moràvia
que explicaria
el comportament
de Clerici
de voler ser
algú anònim
i tal
és el fet
que pateix abusos
del seu pare
a la novel·la
el pare
abusa
del seu fill
el viola
directament
clar
tu imagina't
això
psicològicament
el trauma
que representa
és a dir
en realitat
el personatge
no és una persona normal
però jo crec que
evidentment
si saps
tens en compte
aquest factor
que està en la novel·la
però que no està
en la pel·lícula
encara comprens
molt millor
l'actitud
d'en Clerici
que
que evidentment
interessa en Bertolucci
perquè jo crec
que a en Bertolucci
li interessen
particularment
els personatges
no adaptats
en el cas
de Prima de la Revolucion
el noi
de bona família
que per un cantó
vol ser marxista
però que acaba
sent un burgès
perquè la vida
burgessa
és molt més còmode
i oi que bé
que es viu
amb calés
doncs
òbviament
el converteixen
en un inadaptat
i això ens porta
a un altre tema
a un tema generacional
tant
en Belocchio
com en Bertolucci
pertanyen
són dels anys
neixen als anys 40
és a dir
bueno
som molt petits
quan encara hi ha
la guerra mundial
evidentment
quan ells prenen
tenen ús de la raó
la guerra ja ha acabat
però en tot cas
viuen la postguerra
la coneixen perfectament
i són uns artistes
són uns cineastes
que el que fan
és reflectir
una característica
del cinema modern
europeu
pot connectar
amb la Nouvelle Vague
de França
i pot connectar
en els països
desenvolupats
amb possibilitats
de créixer
que és
la fractura
és a dir
després d'una guerra
tan bèstia
perquè 60 milions
de persones mortes
pel cap
molt gros
és molta gent
és a dir
després d'una
experiència
tan salvatge
i brutal
com és la guerra mundial
psicològicament
es provoca
una fractura
una fractura
vers el propi
gènere humà
és a dir
hem estat
capaços
de fer
bueno
sí
Stalin
Hitler
evidentment
han fet disbarats
però és que
ens hem carregat
l'ètica
del ser humà
vull dir
les bestialitats
les salvatjades
que es fan
en la guerra mundial
com segurament
en qualsevol guerra
no hi ha més que
veure el que està passant
a Ucraïna
i els disparats
que els soldats russos
han fet
amb la població ucraïnesa
però
és a dir
tot això es va repetint
tot això es va repetint
però això genera
una fractura
en la societat ucraïnesa
un cop s'acabi tot
segur
la fractura
mental
és enorme
i aleshores
cop
fixa't
què fa
tant amb
Bertolucci
com
en
Bellocchio
un cinema fragmentat
tu has parlat
de l'estructura
evidentment
la novel·la
és lineal
en canvi
el conformista
és això
comença
amb un percent
tota la pel·lícula
es pot dir
que són flashbacks
mentre ell
està avançant
amb el xofer
que li està portant
a cometre
l'assassinat
tots són flashbacks
fins i tot
el fragment
que es veu de petit
amb el xofer
que intenta
també violar-lo
i que ell es pensa
que l'ha matat
que és un altre
el Pierre Clementi
exacte
doncs
ell en Bertolucci
posa més l'èmfasi
sobre aquest trauma
que ell es pensa
que ha assassinat
aquell xofer
que l'ha defensat
del maltractament
que és objecte
amb els alumnes
del col·legi
no
doncs
esclar
tot això
prefereix
enfocar-ho aquí
i esclar
això és un altre flashback
és un flashback
dins d'un altre flashback
és a dir
l'estructura
de la corra
això és
d'una modernor
tremenda
però al mateix temps
entre això
entre que és fragmentat
els flashbacks
no fan més
que fragmentar
el que acabarà sent
el fil conductor
i doncs
aquesta idea
que té
tan específica
fan que
realment
la pel·lícula
sigui
molt singular
molt singular
en si mateixa
i reflecteix
aquest esperit
de malestar
o sigui
una certa cultura
o una certa psicologia
del malestar
en la joventut
dels anys 60
que és
en aquest sentit
Godard
no deixa de ser
un altre exponent
claríssim
jo crec que
Bertolucci
té unes influències
molt clares
i són
Pasolini
Gramsci
amb el que és
políticament
a part de Marx
i després
Godard
amb el que és
el tractament
cinematogràfic
i amb aquesta pel·lícula
per mi
ell comença
a desenganxar-se
de Godard
absolutament
estic d'acord
sí, cert
és un tall
aquesta pel·lícula
és un tall
perquè clar
volgut i buscat
per Bertolucci
i a més
i dintre
de la cosa
formal
que la pel·lícula té
de fet
hi ha dos estils
la primera part
és allò
molt geomètrica
utilitza les arquitectures
de Mussolini
el sanatori
extraordinari
és allà
la ciutat
aquella
que volia fer
que va fer Mussolini
perquè volia fer
l'exposició universal
i són uns
interiors
feixistes
freds
grandiloquents
brutalment
grandiloquents
racionalistes
converteix
l'individu
en un
lillipotiensa
totalment
però
fins que
la planificació
és
amb uns
travelings
molt estudiats
uns moviments
de càmera
equilibradíssims
estudiadíssims
i a la que
comencem a anar
cap a l'assassinat
la càmera
a l'espatlla
Dominic
s'ha de corrent
pel bosc
la càmera trotant
sense cap
establitzador
i el professor
també
són dos morts
al bosc
exacte
dos morts al bosc
hi ha com un cert
desconcert
és a dir
ella ha volgut
en aquesta pel·lícula
experimentar
sobre aspectes
de bellesa
estètica
perquè vulguis que no
la primera part
té una certa bellesa
encara que està utilitzant
l'arquitectura
feixista
de Mussolini
però
hi ha un referent
i una segona part
que és més
desestabilitzada
hi ha uns referents
pictòrics
claríssims
a Xirico
per exemple
de Xirico
a Mondrian
perquè
el pla que has dit tu
aquest d'esquena
recorda una mica
aquells quadres
de Mondrian
en què hi ha
un individu
i se li tapa la cara
amb una poma
o sigui
aquí és igual
aquí és l'ombra
sí, sí, sí
completament
les ombres
i la llum
també són molt importants
fins i tot
hi ha una
una lectura
de
quan ell
arriba
a París
se'n va
i té una conversa
amb el seu
ex-professor
de quan ell havia estudiat
i
hi ha un moment
en què
ell tanca dues finestres
per una
entrellum
i només deixa
un foco de llum
que això
segurament
és un treball
extraordinari
d'estornar-ho
i llavors
hi ha
una
una visita
podríem dir així
entre cometes
al mite de la caverna
de Plató
sí
és molt interessant
a veure
una cosa que
estava pensant
quan tu comentaves
i em donaves la idea
és que
precisament
aquesta pel·lícula
es pot veure avui
es pot veure demà
es pot veure demà passat
és a dir
és una pel·lícula
que admet
que
així com altres
no cal
aquesta
admet
diverses visions
i estic segur
que en cada visió
perquè
està molt treballat
el guió també
sí
i amb cada visió
segur que es pot
enriquir
conceptes
que
va volcar
Bertolucci
amb ella
totalment
és una pel·lícula
molt interessant
en aquest sentit
i molt actual
totalment
perquè és un avís
és un avís
per feixismes
que s'estan
entrant
per terra
mar i aire
i les insinuacions
de corruptela
on
en Tritinyan
va
a que li donin
l'arma
i li diguin
quina missió és
és un bordell
sí
sí
efectivament
però
mira
una cosa
que sí que et volia comentar
a veure tu
què n'opines
a mi hi ha una cosa
que em té molt
interrogat
parlo de la poca claredat
que de vegades
la pel·lícula té
no
la Dominic Sandà
és la
és la muller
del professor
de la professora
de filosofia
doncs
i
bé
aquí la tenim
com a tal
però
la Dominic Sandà
apareix
en dues escenes
prèvies
una
que s'està deixant
tocar
per
el ministre
ell va parlar
primer amb el ministre
el fan esperar
i ell
pel seu compte
obre unes cortinetes
i veu el ministre
i la Dominic Sandà
posada al damunt
de la taula
deixant-se tocar
diguem-ne
clarament
i després
la Dominic Sandà
apareix en el bordell
el gorila
el guarda espatlles
perquè és un gorila
que el vigila
i el controla
s'està
fent lot
diguem-ne
amb una noia
amb perruca
que té una cicatriu
a la galza
que és la Dominic Sandà
i de fet
després
quan el Tritinyan
coneix
l'esposa del professor
li diu
em recordes
em recordes
a Fulanita
una noia
i que la braça
que aquest és un altre component
hi ha components irracionals
en aquesta pel·lícula
la reacció de Tritinyan
quan entra al bordell
veu aquesta escena
del guarda espatlles
del gorila
que està
fent-se el lot
amb la prostituta
amb la mare triu
que clarament
en aquell moment
és la Dominic Sandà
i ell va
i la braça
l'agafa
i la braça
és a dir
hi ha com una mena
també de petita reflexió psicològica
el que són les pulsions
però
no deixa de ser
tot plegat
absurd
com de fet
absurd és
que
el professor
tot i sabent
que no és un feixista autèntic
sinó de conveniència
i la dona
el professor
es fa a l'orni
com si no s'entenés
i la dona
resulta que és com lesbiana
i té un afer
amb la Dominic Sandà
amb la Sandreli
i de fet amb ell
és com massa brus
té unes components
una mica absurdes
jo el personatge
de Dominic Sandà
el veig
molt complex
em sembla
d'una gran ambigüitat
però a la vegada
d'una gran riquesa
i potencial eròtic
és a dir
ella
és capaç
és una dona misteriosa
té un misteri
una mica
un afam fatal
totalment
sí sí
fa una mica el paper
correcte
i ell
ell
el clèrici
és un home
que amb la seva
nòvia oficial
que serà dona
i tal
no arriba
de fer l'amor
no acaba
mai de consumar
ni tan sols
un grup
de caricis
no passa
d'un o dos
que ja
busca
la fugida
en canvi
és una mica
fins i tot
brusc
amb
la Dominic Sandà
és a dir
hi ha com un assetjament
i té
per ella
una espècie
de
no sé
de fixació
allò
eròtica
que no
no va
amb el component
del seu personatge
que és un tio
que més aviat diria
que està
amb una
inseguritat
bastant gran
per les experiències
que va tindre
de jove
que el portaven
una mica
cap a la homosexualitat
no sé
si la té superada
en la pel·lícula
el trauma
d'haver matat
entre comentes
el xofer
perdura
el té
absolutament
desquiciar
i evidentment
si això
afegim
el que surt
de la novel·la
de Moràvia
jo
és que
la meva teoria
és que la Dominic Sandà
apareix
deixant-se tocar
pel ministre
i després
en el bordell
que és
curiosament
on li han de donar
les instruccions
una cosa
que ja de per si
s'ho realista
però
jo crec que és com
un prototipus de dona
aleshores
nosaltres veiem
el que veuen
és a dir
el Tritinyana
encara no ha conegut
l'Anna
que és el paper
que fa la Dominic Sandà
però d'alguna manera
és com si
ens projectessin
mentalment
un tipus de dona
ideal
que li va amb ell
per mi sí
però bé
és la meva interpretació
que naturalment
vull dir
no va més enllà
coincideixo
coincideixo
però curiosament
a la vegada
que és
tot el que hem dit
és també
una dona
fidel
perquè
acaba
no diré
immolància
però sí
compartint
l'amor
amb el seu marit
amb el vell professor
del Clerici
sí
perquè
ella pot escollir
quedar-se
efectivament
que sigui el marit
el que vagi
en aquest viatge
cap a
Cebolla
que tenen una casa
en els boscos
de Cebolla
però cert
no
ella decideix
acompanyar-lo
quan se'nsuma
alguna cosa
evidentment
tots dos
se'nsumen
alguna cosa
hi ha un punt
absurd
més ella
perquè ella
li diu
no facis aquest viatge
exacte
i ell diu
per què no
una mica
la tranquil·litat
d'aquell
que
té els seus principis
i
no els veu
no els vol
quebrar
per res
exacte
de tal manera
que
aquesta
potser és un altre
aspecte potent
de la
hi ha un primer
aspecte potent
de la pel·lícula
que és la reflexió
sobre l'individu
amorf
que intenta
adaptar-se
al que calgui
és a dir
aquesta voluntat
de ser
de la manada
de pertànyer
al grup
i per una
és això
és la manada
és la part
potent
de la pel·lícula
però també
hi ha aquest joc
psicològic
a en Bertolucci
li preocupa
també
el cap
i el que passa
dins
el que és molt bo
això
de l'individu
que no aspira
res més
que ser un mes
dintre la manada
i viure't
tranquil
és a dir
sense problemes
el més bo
per mi
d'això
és que
no ens ho fa
amb un ser vulgar
com podria ser
amb perdó
però un escombreaire
no no
ens ho fa
amb un professor
de filosofia
cert
cert cert cert
algú que és un intel·lectual
vull dir
que té
un nivell
un tio
que
que ve de classe alta
un tio que està
anant
amb el xòfer
cert
i us ho dic
perquè si veieu la pel·lícula
en la que hi ha visió
on no està traduït
deixa anar
un latinaco
que diu
animula
bagula
blàndula
hòspes
comés
qui corpore
que traduït
seria
dolça
ànima
en trànsit
o este convidat
del cos
bé
la reflexió
que té això
la posa
el
Alberto Luzzi
perquè
el que li interessa
amb ell
és la lluita
entre
l'ànima
i el cos
de cara
al que és
un dels problemes
que serà
anirà transitant
tota la seva filmografia
que és
l'individu
enfrontant-se
als problemes
que els superen
de la societat
i de l'estructura social
no?
la lluita
entre el cos
i l'ànima
però és la lluita eterna
és la lluita eterna
del ser humà
i a més a més
exacte
els neoplatònics
parlen d'això
no és de Bertolucci
és del ser humà
és del ser humà
és a dir
és la lluita
entre l'ordre
entre l'ordre
i la cultura
efectivament
que no acaba
de donar
el benestar
i el frenar
o no frenar
les pulsions
les passions
el que el cos
et demana
irracionalment
en un determinat moment
aquesta vessant
del llargandaix
per dir-ho així
i del ser racional
del ser que pensa
és una dicotomia
que ens acompanya
valoradament
és un combat permanent
en tot home
en tot home
després
després hi ha una altra cosa
que ell desenvolupa
també
en altres pel·lícules
que és
la presa
de
de posició
és a dir
així com aquí
ell agafa
i com tu has dit
molt bé
que toca feixisme
doncs em apunto
el feixisme
que comença a canviar la cosa
doncs denuncio
els col·legues feixistes
absolutament
i em quedo tampat això
és algo
bueno
d'una immoralitat
o d'una moralitat
molt perversa
és com
ara penso
en aquest personatge
el Foucault
el ministre
que ja tenia càrrecs
abans de la revolució francesa
amb la monarquia
de Lluïc XVI
continua
entra
dintre
dels més conservadors
durant la revolució francesa
s'acaba
de lliurar
en tot moment
i li deien
el metrallor de Lyon
que es veu que
matava
la gent
a canonades
vull dir
un salvatge
però un salvatge racional
i que mai sortia
en primera línia
sempre es quedava enrere
d'ell no se'n parlava
es parlava
de Robespierre
i va perdre el cap
es parlava
d'Anton
va perdre el cap
i quan ve
el juís
XVIII
no?
quan
se'n va
fer punyetes
tota l'estructura
revolucionària
i torna a la monarquia
a França
està amb
Juís XVIII
és un personatge
que tant se li en fot
al règim
aguanta
es posa la camisa
que toca
i ja està
absolutament
un personatge
una altra cosa
que si veieu la pel·lícula
podeu trobar
com a referent
a mi
em sembla
que és claríssim
del que és
la vida
i la forma
d'avaluar-se
del protagonista
de Marcelo
Clary
seria
una analogia
amb
Joseph K
del
proceso
de Kafka
és a dir
un personatge
que està
atrapat
pel
contorn
i això
es veu molt bé
en un moment
del començament
de la pel·lícula
en què ell fa una visita
perquè
li donin
se'n va a buscar
les ordres
i entra
en una sala
grandiosa
que una mica
has explicat
tu la grandiositat
d'aquestes
estructures
feixistes
fredes
dissenyades
de marbre
fetes de marbre
que empetiteixen
l'home
i per tant
la persona
és que està fet per això
i una mica
és una situació
kafkiana
sí sí
totalment
i
i que
també ens porta
m'interessa
el que acabes de comentar
perquè d'alguna manera
també es veu
que ell
és
ell és un
ninot
manegat
no
absolutament
per unes cordes
que
que no veu
que no
o sigui
ell no sap de la missa
la meitat
no
li diuen
ves cap aquí
ves cap allà
però diria que tampoc
li interessa saber
és probable
d'acord
ell anar fent
i vinga
cert
cert cert cert
per cert
bé
simplement com a anecdotari
indicar que
la roba
és dels anys 30
i és autèntica
és a dir
el vestuari
de la pel·lícula
no està fet
ex-professor
en el moment
del rodatge
no no no
és dels anys 30
és autèntica
és un detall
d'aquells
molt peculiar
i el que parles
de la roba
deixa'm que faci referència
a l'escena del ball
el ball
les escenes de ball
Bertolucci
les domina molt bé
perquè amb l'últim tango
són els moviments de càmera
és extraordinari
no no
fa manegar
fa els traveling
i aquí
el ball que es marquen
el ball que es marquen
les dues dones
és completament
és algo
és una lliçó de cine
una lliçó
és una lliçó
de fet
ja
ja apuntava maneres
amb la de prima
de la revolució
perquè si te recordes
hi ha aquella escena
en què
la tieta
del personatge
sembla que surti
d'un hotel
amb un altre paio
que sembla que s'han anat
a fer un
ella diu després
que no
que no
bé
el noi en qüestió
que s'ha enamorat
de la seva tieta
s'enfada
i se'n va
ella va rera
va rera d'ell
no arriba
no arriba
a la seva alçada
ell desapareix
i hi ha un joc
hi ha un joc
de càmera
de moviments
de càmera
en torn d'ella
de la tieta
absolutament magistral
que la col·loca
en primer pla
quan de manera
borrosa
es veu
com el noi
marxa
se'n va
i
aleshores
la càmera
ella en primer pla
fa un gir
i es veu l'altre
el que teòricament
s'ha anat al llit
amb ella
a l'hotel
és
té 21 anys
quan fa
prima de la revolució
és magistral
o sigui
és un moviment
de càmera
absolutament
virtuós
m'anega la càmera
com vol
un detall
la sala de ball
de
París
que per cert
està feta
a Joinville
que és una
població del costat
no et va recordar
evidentment
no pot ser
el mateix lloc
però no et va recordar
jur de fet
que hi ha
el moment del ball
a la nit
és que és clavada
o sigui
igual és que és un prototipus
de sala de ball
d'aquests
de la dècada dels 20
i dels 30
però
em va venir jur
de fet
de Jack Staddy
em va venir al cap
el que sí
és veritat
és que Bertolucci
deixa
unes petjades
que
després
amb altres pel·lícules
recull
perquè per exemple
l'últim tango
hi ha referències
que estan
referències
d'arquitectura
i de paisatge
de París
que ja estan presents
al conformista
ah
cert
o sigui
hi ha
aquella línia de tren
que està elevada
sí
que surt
quan el mar Lombrando
es tanque
es tanque a les orelles
cert
i de fet
i la torre fiel també
sí
i de fet
tu et refereixes també
o sigui
aquests planos
en què es veu
com un pont
no?
i la càmera
en contrapicat
des de baix
potser són autoamenatges
no ho sé
però
això ja surt
a la Comària Seca
a la Comària Seca
ja
no recordo
hi ha ponts
amb aquest contrapicat
és possible
és possible
evidentment
en un context
absolutament
de pobresa
no?
un context
absolutament diferent
però sí
sí
és curiós
si veiem
tota una filmografia
seguida
d'un autor
veiem que tenen
tics
i que tenen
constants
per més
que vagi canviant
i evolucionant
que evidentment
Bartolucci
després
apunta cap a
però sempre fa
jo crec
jo crec que això
a tots els nivells
ens passa a tots
fa una reforçada
amb el poder
hi ha un
un
leitmotiv
que ens porta
no?
i que el tenim
intern
que de tant en tant
ens surt
absolutament
i amb un creador
com ell
efectivament
això encara
s'ha de notar més
perquè
és una mica
la seva essència
no?
ja com a
col·laboració final
el conformista
realment
també arriba
molt clar
el missatge
de la
la perversió
del poder
és a dir
en el bordell
aquell que
a més a més
està fent
d'oficina
secreta
no?
dels feixistes
allà
s'ensuma
la perversió
és a dir
el domini
sobre
els altres
en cos i ment
i es veu
la bogeria
és a dir
fins i tot
és curiós
perquè simplement
són apunts
evidentment
no es veu res
però
un espectador
atent
pot ensumar
clarament
que
el poder
sense contestació
i sense control
de cap tipus
com en definitiva
és el que aspira
al feixisme
acompanyat
d'això
va
per part dels
que exergeixen
aquest poder
un descens
a la bogeria
de fet
ara estava pensant
que
en moltes pel·lícules
fins i tot
de
Fassbender
es veu
l'Alemanya
fascista
en la que
passava el mateix
exactament
hi havia aquesta
mateixa sensació
sí sí sí
bé
que és evident
Visconti
també ho treballa
no?
la caduta
de Glidey
ja està
més clar
que l'aigua
però
és curiós
perquè
en Bertolucci
també
Bertolucci
és molt complex
realment
és d'un
univers
és un intel·ligible
del qual
pots extreure
molts
molts
elements
és un tio
molt treballat
i evidentment
no els acabarem
avui
molt bé
passem
a coses
d'actualitat
perquè
estan
sorgint
estrenes
una mica
de cara
a Nadal
i
bueno
volia saber
si havies vist
alguna
un parell de pel·lícules
a veure
m'he portat
una decepció
molt gran
amb la
la segona
pel·lícula
de
Knife
Out
no?
allò
punyalis
per l'espalda
ah sí
punyalis per l'espalda
jo vaig sortir
meravellà
és el mateix director
però és que
sembla com si
hagués canviat
absolutament
el tal
Ryan Johnson
que a més a més
compta
ha fet
Luper
i
és un dels preferits
com a director
de la saga
de Star Wars
o sigui
l'último Jedi
de Last Jedi
està dirigida per ell
bueno
a mi
la primera
punyalades
en l'espalda
em va semblar
d'una frescura
extraordinària
ell és un gran admirador
d'Agatha Christie
particularment
però
també de Hickkot
i aleshores
et fa una barreja
punyalades
per l'espalda
si recordes
era molt divertida
perquè era un hudunit
típic d'Agatha Christie
però
que resulta
que en un moment
donat
deixa de ser hudunit
per passar a ser
una pel·lícula
de suspens
per tornar
a girar la truita
i tornar a ser
un hudunit
perquè
el que ens pensàvem
que estava clar
que era l'assassí
resulta que no
és a dir
era una lliçó de cinema
jo l'he vist
també
un element
clàssic
no?
de pel·lícula
de misteri
i de suspens
i entreteniment
a la vegada
Hickkot
versus Agatha Christie
tot fusionat
meravellosament
però la segona
jo crec que aquí
el que pretén
és tirar de la rifeta
i fotre
una segona part
i pretén seguir
i pretén seguir
perquè
diu que
Netflix
que per cert
ha substituït
a
Lionsgate
Lionsgate
Lionsgate
era la productora
de la primera
Netflix
és de la segona
i per tant
que al nivell baixa
jo crec que
Netflix
perverteix bastant
els creadors
absolutament
al nivell baixa
aquí
naturalment
tindrà
l'has vista tu
sí
estic d'acord
estic d'acord
és una
part al nord
és excessiva
se'n va
a fer punyetes
i a més a més
la vaig trobar
inconstant
o sigui
la pel·lícula
es converteix
una vegada
l'has vist
però què he vist
he vist
7 o 8 situacions
curioses
allò
que tenen
una certa gràcia
però en conjunt
com a pel·lícula
és un disbarat
no funciona
gens
és un disbarat
gens
i evidentment
els referents
són els mateixos
perquè ell sempre
diu
el fin de Sheila
que era
també
una pel·lícula
de misteri
de qui és l'assassí
extraordinària
del Herbert Ross
és una pel·lícula
que a mi m'encanta
és un clàssic
de finals dels 60
i inicis dels 70
ara
exactament l'any
no el recordo
però
és a dir
els referents
són els mateixos
però
però la pel·lícula
que comença
ja veus
que comença
una mica esbojarradament
ja no comença
amb la pulsació
de la primera
ja comença
fins i tot
la presentació
dels personatges
és una mica esbojarrada
una mica boja
però dius
bueno mira
encara això de la caixa
que s'obre
i tal
i dins
està la convidada
per anar
a la illa
d'aquells rics
uns amics
i tal
i que vol fer un joc
en el qual
ell morirà
aquí hi ha una mica
també de
cadàver a los postres
l'Edward Norton
i el Greg
són actors
de primera
però
naveguen aquí
i a més
hi ha
aquesta actriu
negra
Janelle Monae
Monae
que com a actriu
em sembla
molt interessant
sí
a mi m'agrada molt
comunica molt
sense gaire bé
moure un múscul
se sembla el Robert Mitchum
comunica sense
veure res
és una tia molt interessant
molt interessant
a més a més
és cantant
és cantant
em sembla una troballa
que en fi
ja
la vam veure
Antebellum
que fa un paper
també molt interessant
molt interessant
doble
doble paper
molt interessant
un doble
un fals doble paper
Antebellum
de fet
és el mateix personatge
però bueno
sembla que sigui
d'èpoques diferents
una troballa de la pel·lícula
i al mateix temps
una trampa
que hi ha un element
de la pel·lícula
que és molt discutible
en fi
aquesta per una banda
i després
Eugent Grandet
que tu
jo crec que aquesta
la vas veure tu
però jo l'he recuperat ara
perquè
no la vaig poder caçar
una pel·lícula
que també em sembla
molt interessant
sobre Balzac
sobre la novel·la
de Balzac
feminista
fins a cert punt
abans la letra
en el sentit
que és una dona
que s'independitza
i que no cau
en la trampa
d'un mon mascle
per bé que és víctima
del seu pare
que és un gassiu
de primer ordre
tothom està
en el seu lloc
els actors
són de primera
el que passa
és que és tan acadèmica
és plana
és tan acadèmica
és una pel·lícula plana
tan terriblement impersonal
a veure
els que
els que
escolteu
si l'aneu a veure
no s'avorrireu
ni sortireu decebuts
ara
no és una gran pel·lícula
és una pel·lícula
que està feta
podríem dir
sense ànima
és una pel·lícula
que agrada
perquè Balzac
és darrere
és a dir
perquè la història
de Balzac
és una potència
és boníssima
tremenda
però si no arriba a ser
perquè el relat
la història
en si
és de primer ordre
seria un muermo
és un muermo
seria
sí
el que passa és que
clar
l'atenció
el relat
està tan ben construït
que el realitzador
no ha tingut
aquest Marc Dugain
que va fer
canvia de reines
que tampoc
és que
tampoc és
canvia de reines
jo
treu una cosa
a mi m'ha agradat
més aquesta
que l'altra
ah
que canvia de reines
però bueno
probablement
també és culpa
entre cometes
del que tu dius
i és que està
Balzac al redere
el relat de Balzac
jo crec que
domina el director
l'obliga
a com a mínim
mantenir un nivell
el personatge
del marit
és impressionant
tot i que els actors
estan bé
sí
molt bé
són dels més importants
de
diguem-ne
del panell actual
d'actors francesos
mira
jo volia comentar dues cosetes
una que
em vaig acreditar
el 29è festival
de cinema independent
de Barcelona
l'alternativa
i aquí
vaig veure
quatre pel·lícules
vaig veure
Suro
que és
una pel·lícula
de Miquel Gurrea
catalana
doblat
el castellà
no com altres
que les
ai
subtitulada
en castellà
no com altres
que les han doblat
el castellà
com per exemple
el Carràs
ah
s'han atrevit
sí
diguem que aquí
han mantingut
una mica
les essències
bueno en fi
per nosaltres
no funcionarà
veure'l en castellà
això està claríssim
home
jo no sé
si ho vaig comentar
fora de ràdio
l'altre dia
la van fer
per la televisió espanyola
i dic
mira
la torna a veure
perquè no fos
que estigui equivocat
amb alguna cosa
i al cap de deu minuts
vaig tindre que tancar
perquè
sentir aquells de Lleida
parlant en castellà
però
és que no pot ser
és que quan entendran
les coses
allà a la maceta
vull dir
a l'altiplà
per dir-ho
tant com es diu
català
és complicat realment
masetes castellà
però
és que no en tenen
una fava
posa-ho amb subtítols
i s'ha acabat
ja està
ja està
en fi
mira
aquesta és una pel·lícula
que
en tot cas
quan l'estrenin
perquè ens hem de l'estrenen
el 12 de desembre
en parlem abans
si la pots veure
surto
perquè la trobo
molt interessant
és una pel·lícula
que té una història
al darrere
és una pel·lícula
que està
feta
aprofitant
l'extracció
de suro
ja sabem què és
agafar una alzina
tallar-li
un tros de tronc
d'allà surt el suro
i del suro
surt una sèrie
de coses
entre elles
diners
que per cert
passa a l'Empordà
i a l'Empordà
està rodada a l'Empordà
per motius
et toca de prop
et toca de molt a prop
molt bé
doncs jo crec
que és una pel·lícula
molt recomanable
és una història íntima
és un problema
de parella
una parella
que surt
de la gran ciutat
amb unes
intencions
de mirar
si a veure
amb el seu retorn
a la natura
poden també
recuperar una mica
l'interès
com a parella
i bueno
canvien
unes problemàtiques
per incorporar-ne
unes altres
llavors és molt interessant
perquè hi ha factors
com a vegades
curiosos
que a vegades
no surten
com és per exemple
el factor patrimonial
és a dir
aquí tenim
una noia
la de la parella
en què
hereva
una casa
una casa
pairal
molt maca
una mica trotinada
però
voltada tot
de
com es diu
dels arbres
sorers
les soreres
les alzines soreres
i
el seu company
que una mica
està
subordinat
a ella
almenys
amb el que és
econòmicament
a partir d'aquí
hi ha una sèrie de coses
que podem parlar
però bueno
quan s'estreni
si s'estrena
abans que tinguem
un altre programa
i en parlem
d'entrada
jo
la recomano
sense reserves
doncs preg nota
i tant
molt bé
llavors hi ha una altra
aquesta no sé si la vas veure
històries
per a no contar
no
és la
la darrera
de Cesc Gai
és una
una pel·lícula
d'episodis
són cinc episodis
diferents
que no
no lliguen
entre ells
dels quals
com passa sempre
normalment
amb les pel·lícules
d'episodis
pel meu gust
n'hi ha
els tres primers
que són
fantàstics
i el nivell
de fantàstic
o molt bo
comença
pel primer
va a mimar
una miqueta
el segon
encara segueix
mantenint-se el tercer
i després hi ha els dos últims
que ja en semblen
una miqueta més fluixets
però en conjunt
és una pel·lícula
que recomano
sobretot
si el que pretenem
aquests dies
que venen ara
que és de
distreure'ns
i no complicar-nos
la vida
i tal
doncs històries
per passar bé l'estona
per passar bé l'estona
i a més
és una pel·lícula
que no enganya
amb el seu títol
perquè
les històries
que ens explica
són aquelles
que tots
tots
d'una manera o altra
ens hi veiem reflectits
i que pensem
hòstia sí
això sí que
jo això no ho explicaria
si m'hagués passat a mi
i quan m'ha passat a mi
procuro no explicar-ho
perquè no acabo de quedar massa bé
és incòmode
efectivament
i llavors
tornant
al que és l'alternativa
bé
hi ha tres pel·lícules més
Radles Times
que és una pel·lícula
finlandesa
una
de Susanna Helke
una pel·lícula
en què
ens planteja
una problemàtica
que no és solament
de Finlàndia
sinó que és
de tota la comunitat
europea
i més
que és
el problema
de la caiguda
de la caiguda
de manteniment
de la qualitat
del que és
el servei
clínic
a
les persones grans
ostres
molt crua
molt actual
molt actual
i molt polèmica
i feta
amb
una fermesa important
ara que s'està parlant
de la sanitat
que està pel terra
no?
doncs jo no sé
si s'estrenarà
però
Radles Times
és molt interessant
i després
per acabar
una referència
perquè
tinc una certa
debilitat per ell
tot i que és
un director
per menjar
a part
que és
Ulrich Seidel
austríac
ell
ha fet
aquí un díptic
rímini
i es part
i es part
el primer
situa un problema
dintre del que és
la família
un cantant
que està
en època
ja
minvant
i decadent
que té uns problemes
amb la filla
etcètera
i l'altra
que és directament
pedofilia
ostres
són dues pel·lícules
dures
però bueno
estan dintre
del que és el menú
de l'alternativa
que sempre ens proposa
un cinema
com diu el nom
alternatiu
perfecte
bueno
dit això
la setmana que ve
el dimarts
ens veiem
esperem comptar
de nou
amb el nostre
company i amic
Anastasi
però ja després
de vacances
no?
ah no
després
bueno
ara ve
el pont
no
el desembre
ah bueno
sí
no serà la setmana que ve
que tenim pont
sinó que serà
el dia 10
exacte
molt bé
bona nit
bona nit
a reveure
i bones festes
i bones festes
i bones festes
A CIDADE NO BRASIL
CIDADE NO BRASIL
Bona tarda, una setmana més, estem a Ràdio Desverns, Cinema sense condicions, abans que res a l'equip.
Biel, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Benvingut.
Moltes gràcies.
Bona tarda, Ignasi.
Què tal? Bona tarda.
I el que us parla Pepe Armengol, bona tarda a tothom.
Hem iniciat el nostre programa amb un fragment de la banda sonora que va composar Georges DeLaurie expressament pel film de Bernardo Bertolucci, que serà el clàssic d'aquesta setmana,
i el conformista.
Val a dir que la música, ja que hem començat per sentir aquest fragment, és un dels elements.
tota la pel·lícula és extraordinària per mi, una obra mestra, la primera probablement de Bernardo Bertolucci.
Però ja dic, la música és molt interessant perquè d'ella s'ha fet, amb el seu dia, un vinil, després un CD, i ha tingut el seu recorregut amb l'ambient musical.
i és que està al servei del drama que ens presenta la pel·lícula i en ella hi ha unes dissonàncies que s'ajusten, s'amollen molt bé a l'argument de la pel·lícula i els sotracs interns que té la mateixa.
Bernardo Bertolucci, per començar, el director, va néixer el 16 de març de 1941 a la ciutat de Parma i va morir a Roma el 26 de novembre.
Avui faria 4 anys i 2 dies que ens va deixar, del 2018.
El seu pare, Atilio, fou poeta i a més a més professor d'història de l'art.
La seva mare també era professora.
El seu cosí, Giovanni, el seu germà Giuseppe, era director de teatre, i el seu cosí, Giovanni Bertolucci, va treballar com a productor associat amb diverses pel·lícules que va dirigir el Bernardo.
L'any 1962, als 22 anys, va dirigir el seu primer llargmetratge.
Prèviament, havia treballat d'ajudant de direcció amb Pierpaolo Pasolini, un gran amic seu, poeta i director de cinema, a Caton.
I la seva primera pel·lícula és aquesta, als 22 anys, La com mare seca, en què precisament l'argument estava basat en un escrit de Pierpaolo Pasolini.
El 1964, al cap de dos anys, va dirigir Prima de la Revoluciona i el 1968, Partner.
Va ser l'any 1970 que va dirigir dues pel·lícules, L'estratègia de l'Aranya i Il Conformista.
Bé, Il Conformista, el meu modo de veure, fa un sol de qualitat importantíssim.
Ja sabem que les altres eren pel·lícules que, sense deixar de ser molt interessants,
i que ja ens donaven a conèixer i ens perfilaven un home que segurament seria important en el cinema,
aquesta, amb aquesta, i Il Conformista, tot això ja es va concretant.
Ell parteix d'una novel·la d'Alberto Moravia del 1951, que portava el mateix títol,
però amb aquesta novel·la ell la pren com a base, la segueix, argumentalment,
però amb la seva, al besar-la en cinema, ho fa a la seva manera.
És a dir, ell no fa un relac cronològic com és el de Moravia,
sinó que fa un relac a partir d'una, podríem dir, una mena de road movie,
en què ell va des d'Itàlia a París per casar-se,
i amb l'escolta de casar-se també fer un servei al partit feixista italià,
que consistia en donar mort a un antic professor d'ell,
que havia fugit a París per la seva condició de liderar un grup antifeixista.
Bé, aquest seria un dels arguments, però hi ha un altre també,
perquè en la pel·lícula, igual que en l'obra de Bertolucci,
hi ha amor, hi ha sexe, hi ha la lluita per la vida i la mort.
I amb aquesta hi ha totes aquestes funcions.
Val a dir que després de donar aquests traços que he donat abans
sobre els orígens de Bertolucci,
ell amb la seva formació i després amb el seu treball expositor,
a través de la imatge,
podríem dir que hi ha dos eixos fonamentals,
la influència del marxisme, Marx,
i del psicoanàlisi, Freud.
Això tindrà després una importància
en tot el seu procés creatiu,
que ja es fa notori a partir de prima de la Revolución.
En el cas concret d'Il Conformista,
és una pel·lícula, com he dit abans, de 1970,
amb direcció de Bernardo Bertolucci,
guió de Bernardo Bertolucci adaptant la novel·la d'Alberto Moravia,
amb la música, que ja hem comentat, de Georges Del Rey,
fotografia de Vittorio Estoraro,
que ja havia treballat anteriorment amb ell,
però aquí jo crec que és quan hi ha l'anici d'una simbiosi més important
entre el que és el treball de la imatge
i el treball del guió i creatiu de Bertolucci.
En el muntatge hi ha un molt bon amic seu,
que des de feia de guanys ja tenien una amistat molt consolidada,
que és Franco Arcali.
Malauradament va morir cap als anys 70
i va ser una mort molt sentida per Bertolucci
perquè encara que moltes vegades figuri com a muntatge,
ell, en moltes entrevistes i això,
ha reconegut la importància que tenia Arcali
amb els comentaris que feien prèviament del guió de les pel·lícules
i amb això li havia donat moltes idees
que ell valorava i tenia molt en compte.
La producció d'aquesta pel·lícula és de Giovanni Bertolucci,
del seu cosí, com hem dit abans,
i de Mauricio Lodi Fé.
Els intèrprets principals són
Jean-Louis Tritrinyan,
Estefania Sandreli,
Dominic Sandà,
Gaston Moixín i altres.
Vull destacar també que apareix en un petit paper,
però important,
Pierre Clementí,
que és, si veieu la pel·lícula,
és el que fa de pedòfil.
Un personatge que té molta importància
perquè als 13 anys
ell veient...
Bueno, ell està durant aquest viatge que fa
té pensaments
que estan posats en imatges com a flashback
i veiem que ell es creu una de les coses,
ell es va confessar una de les vegades
dintre de la pel·lícula
abans de casar-se
i diu que ell ha fet tots els pecats
i és que va acabar fent un tret
amb aquest home que estava bussant d'ell
i es pensava que l'havia mort
quan en realitat només l'havia ferit
i després el retroba al final de la pel·lícula.
Bé, a partir d'aquesta pel·lícula,
ja he dit que per mi era la primera obra
mestra d'ell,
això vol dir que per mi també
Bertolucci,
que estaria amb el panteó
potser dels 10 o 15 més grans,
amb la meva consideració,
hi ha pel·lícules com
L'últim tango en París,
Novecento,
L'últim emperador,
El cielo protector,
velleza robada,
sonyadores,
i ens va deixar
amb una pel·lícula del 2012
que es diu
Tu i jo.
Va fer altres pel·lícules,
però jo crec que
amb tot això
i passant una mica cap al reconeixement
en premis,
tenim el 1972,
és nominat
l'Òscar de millor guió
per el conformista,
el 1974
guanya l'Òscar
el millor director
i el millor guió
per l'últim emperador,
també va ser nominat
com a millor director
per l'últim tango,
i finalment,
el 2011,
va inaugurar
la primera palma d'or
honorífica
del festival de can
que li van adjudicar
amb ell
pel conjunt
de la seva obra.
Bé,
amb aquesta introducció
et passo
el relleu,
Ignasi,
perquè tu ens diguis
la teua opinió
sobre
aquesta pel·lícula
que crec que és
clau
dintre de l'obra
de Bertolucci.
Sí,
segurament tot
dintre del que podríem
considerar
primera etapa.
Efectivament.
A mi amb Bertolucci
em passa una cosa
és que evidentment
llou
com tothom
en l'últim emperador
del novecento
que em sembla
enorme.
Un fresc històric.
Enorme.
És una pel·lícula
enorme.
Jo crec que en Bertolucci
cada cop tendia més.
Després,
és veritat que torna
una mica
amb Dreamers,
no?
Torna una mica
els seus orígens
en el sentit
que torna
a preocupar-se
de la política
barrejat amb sexe
i tal,
no?
però sense
aquesta
grandeur,
no?
Sense aquesta
enormitat
que el novecento
i l'últim emperador,
vaja,
són exercicis
cinematogràfics
sense dubte
d'acab tipus
de primera magnitud
i que jo
que sóc
precisament
amant
del gran cinema,
del cinema
que s'ha de veure
en pantalla enorme,
doncs,
evidentment,
l'has de fer
seré sempre,
no?
Però,
amb aquesta primera fase
d'en Bertolucci,
a mi em passa una cosa
molt curiosa,
perquè ell
ja declarava de jove
que volia fer
un cinema molt clar,
és a dir,
molt clar
i que li,
sobretot,
el que li preocupava
era arribar al moll
del que és
la realitat.
Però,
precisament,
aquestes primeres
pel·lícules,
no?
Com ara sé
que potser
una mica
a part,
no?
Però,
prima de la revolució...
Sí,
perquè com ara sé
que encara
és molt
neorealisme.
és Pasolini,
efectivament.
Hi ha moments
de realisme
molt l'estil
Pasolini,
té un cert aida.
Però,
en prima de la revolució
i precisament
amb el conformista,
evidentment,
com tu has dit,
la factura
de totes dues pel·lícules
és diferent,
la primera està feta
amb quatre duros
i sobre la barxa.
És molt,
salvant les distàncies,
però és molt
Nouvelle Bach,
en el sentit
que es respira
un cert aida
de llibertat,
eh?
A nivell de,
el que són
les evolucions
dels seus dos personatges
principals.
Però,
clar,
aquí,
aquesta que està
més estructurada,
està més estructurada
en tant que,
realment,
em sembla que també
ho has esmentat,
la posada en escena
d'aquesta pel·lícula
és...
El Vittorio Storaro
fa un treball
absolutament imponent,
no?
Però,
clar,
precisament,
el que no...
Jo tinc la sensació
que probablement
és molt subjectiva
tots tenim
les nostres neures,
però jo crec
que en Bertolucci
en aquesta primera etapa
no acaba
de caçar bé
el que és
l'abassant política
de les pel·lícules
amb l'abassant sexual.
És a dir,
semblen dues coses
una mica...
En el cas
de Prima de la Revolucioner,
que,
evidentment,
és un
noi de molt bona família
que té,
per influència del professor,
creu en el marxisme
o, en certa mesura,
creu en els seus postulats
i en la ideologia
que se'n deriva,
no?
Però,
immediatament després,
se centra molt
en la relació
d'ell i la seva tieta,
que són molt joves,
i és
l'encontre
i el desencontre.
No s'acaben de trobar.
Però...
És el que dius tu
de Nouvelle Vague.
Sí,
té una cosa
molt d'improvisació,
no?
Vull dir,
a Parma mateix,
que ho roden
al poble
a la ciutat
del Bertolucci,
que hi ha fins i tot
una mena de cambra fosca
d'aquells
que amb un forat
acaba projectant-se
a l'interior,
a l'extradió,
en fi,
coses que...
És molt
d'aquesta cosa
godardiana,
no?
Al mateix temps
que tens en compte
un seguit d'elements,
es juga molt
amb l'aspecte documental
i amb l'aspecte
de la improvisació.
En el cas
del conformista,
no,
evidentment,
és un guió
estructurat,
voluntàriament fragmentat,
a mi em sembla interessant
des d'aquest punt de vista
que tant
el conformista,
o sigui,
tant Bertolucci
com Belocchio,
no?
Del qual parlàvem
justament l'altre dia.
Sí,
el Punyintasca.
Tenen punts en comú,
perquè tant un com l'altre
estan també molt interessats
en la psicologia.
I amb Belocchio
el Punyintasca,
evidentment,
té una vessant psicològica
de primer ordre.
Totalment.
evidentment que es poden deduir
aspectes de caire
polític i tal,
però,
i és exactament
el mateix que li passa
a l'altre gran representant
d'aquesta generació
d'inicis dels 60.
És en,
tots dos,
en Belocchio i ell,
els que d'alguna manera
representen
una certa
novetat,
perquè ja no és
el neorealisme,
evidentment,
ja no és...
una esquerra alliberada
del que és el neorealisme.
efectivament.
Efectivament.
Efectivament.
Però, clar,
jo en el cas d'ell,
d'allò,
d'en Bertolucci,
no acabo de veure
que cassin,
és a dir,
en el conformista
que és esplèndida
en molts aspectes,
fins i tot la trama
té un punt,
no deixa de tenir
un punt de thriller,
no?,
de missió,
no?,
ell ha de complir
una missió,
no?
el que passa
és que,
evidentment,
tot es dirueix
d'una manera diferent,
perquè el personatge
principal
és la cosa
més apàtica
que ha parit
mare,
per dir-ho clarament,
en el sentit
que és un personatge
que no...
se suposa
que ha d'assassinar
un enemic
del feixisme
que ha fugit
a París,
l'envien a París
per assassinar
aquest,
que és un professor
d'universitat,
però,
en realitat,
ell acaba no fent res.
És una persona...
Bé, acaba col·laborant.
Col·laborant,
en el sentit que diu
on el poden trobar,
no?
Sí.
Però ell,
que se suposa
que ha de ser
l'executor,
acaba,
no sent-ho...
No té valor.
No té...
No té valors.
És que...
No és que no tingui valor ell,
és que no té...
A sobre no té valors,
o sigui,
no té principis,
si ets una persona...
Precisament,
precisament,
aquí jo és allà
on li trobo
una de les forces grans
políticament
de la pel·lícula,
que és
el plantejar-nos
un...
un...
feixista,
però un feixista
que en lloc
d'exercir
la violència
i tal,
és un feixista
per omissió.
És a dir,
ell s'acomoda,
ell aspira
a ser un home
normal,
amb una vida normal,
ja diu ell mateix
que ha escollit
una dona
que és justeta,
per no dir-li
tonta.
No, total,
és que a la dona
li porta un grau.
Però ja li va bé,
perquè l'únic que vol
és tindre una família
i viure tranquil·let.
la Júlia,
no?,
que es diu,
em sembla,
la pel·lícula
de la Stefania Sandreli.
Doncs,
no,
és que és un home amorf,
tant se li enfot
pràcticament tot,
s'ha fet del feixisme,
jo crec que és la part bona
de la pel·lícula,
la part essencial
de la pel·lícula
és un personatge
que acaba sent
feixista,
però
podríem dir que
per conveniència,
per interès seu,
perquè és cert que ells,
tota la vida
s'ha sentit
anormal
i cerca
la normalitat.
Ser un home
ser un home anònim
i què passa?
Que coincidés
amb que el feixisme
puja a Itàlia
i per tant
si toca ser feixista
doncs em faig feixista
com s'hagués fet
comunista
o s'hagués fet
del que hagués calgut
si el moment
a Itàlia
hagués estat un altre,
no?
És que quan acaba la pel·lícula
i ho hem de dir
veureu que hi ha unes manifestacions
de signe antifeixista
i ell passa entre mig d'ells
Som monàrquics
i va denunciant
va denunciant
hi ha un amic seu
Sí, és com si despertés
la consciència
li acaba esclatant
al final.
Hi ha un aspecte important
de la novel·la
que no sé per què
en Bertolucci
no l'ha volgut incloure
referit a la infantesa
del personatge
que es diu
Clerici
per més cotxe
es diu Clerici
Marcelo Clerici
que és el fet
a la pel·lícula
el pare
està en un manicomi
representa
perquè pateix sífilis
la sífilis l'ha embugit
i la mare
eroinòmena
i amb una col·lecció
de mans
considera
entre ells
el propi
xofè
els precedents del tio
ara
el que és curiós
és que amb ell
no es presenta
un mort de gana
no, no
professor de filosofia
sí, sí
és que això és bo
és bo perquè
a veure
si extrapolem
la pel·lícula
a l'actualitat
és una mica
un aviso
per a navegantes
cert
però
el feixisme
es col·loca
enmig
de la boira
perquè hi ha gent
que busca
el racer
de viure
tranquil·let
sense comprometre's
que és
el que fa Clerici
és un tio
no compromès
no compromès
efectivament
però
el que anava
a la pel·lícula
es veu això
que evidentment
també està en la novel·la
del Moràvia
però hi ha un factor
molt important
a la novel·la del Moràvia
que explicaria
el comportament
de Clerici
de voler ser
algú anònim
i tal
és el fet
que pateix abusos
del seu pare
a la novel·la
el pare
abusa
del seu fill
el viola
directament
clar
tu imagina't
això
psicològicament
el trauma
que representa
és a dir
en realitat
el personatge
no és una persona normal
però jo crec que
evidentment
si saps
tens en compte
aquest factor
que està en la novel·la
però que no està
en la pel·lícula
encara comprens
molt millor
l'actitud
d'en Clerici
que
que evidentment
interessa en Bertolucci
perquè jo crec
que a en Bertolucci
li interessen
particularment
els personatges
no adaptats
en el cas
de Prima de la Revolucion
el noi
de bona família
que per un cantó
vol ser marxista
però que acaba
sent un burgès
perquè la vida
burgessa
és molt més còmode
i oi que bé
que es viu
amb calés
doncs
òbviament
el converteixen
en un inadaptat
i això ens porta
a un altre tema
a un tema generacional
tant
en Belocchio
com en Bertolucci
pertanyen
són dels anys
neixen als anys 40
és a dir
bueno
som molt petits
quan encara hi ha
la guerra mundial
evidentment
quan ells prenen
tenen ús de la raó
la guerra ja ha acabat
però en tot cas
viuen la postguerra
la coneixen perfectament
i són uns artistes
són uns cineastes
que el que fan
és reflectir
una característica
del cinema modern
europeu
pot connectar
amb la Nouvelle Vague
de França
i pot connectar
en els països
desenvolupats
amb possibilitats
de créixer
que és
la fractura
és a dir
després d'una guerra
tan bèstia
perquè 60 milions
de persones mortes
pel cap
molt gros
és molta gent
és a dir
després d'una
experiència
tan salvatge
i brutal
com és la guerra mundial
psicològicament
es provoca
una fractura
una fractura
vers el propi
gènere humà
és a dir
hem estat
capaços
de fer
bueno
sí
Stalin
Hitler
evidentment
han fet disbarats
però és que
ens hem carregat
l'ètica
del ser humà
vull dir
les bestialitats
les salvatjades
que es fan
en la guerra mundial
com segurament
en qualsevol guerra
no hi ha més que
veure el que està passant
a Ucraïna
i els disparats
que els soldats russos
han fet
amb la població ucraïnesa
però
és a dir
tot això es va repetint
tot això es va repetint
però això genera
una fractura
en la societat ucraïnesa
un cop s'acabi tot
segur
la fractura
mental
és enorme
i aleshores
cop
fixa't
què fa
tant amb
Bertolucci
com
en
Bellocchio
un cinema fragmentat
tu has parlat
de l'estructura
evidentment
la novel·la
és lineal
en canvi
el conformista
és això
comença
amb un percent
tota la pel·lícula
es pot dir
que són flashbacks
mentre ell
està avançant
amb el xofer
que li està portant
a cometre
l'assassinat
tots són flashbacks
fins i tot
el fragment
que es veu de petit
amb el xofer
que intenta
també violar-lo
i que ell es pensa
que l'ha matat
que és un altre
el Pierre Clementi
exacte
doncs
ell en Bertolucci
posa més l'èmfasi
sobre aquest trauma
que ell es pensa
que ha assassinat
aquell xofer
que l'ha defensat
del maltractament
que és objecte
amb els alumnes
del col·legi
no
doncs
esclar
tot això
prefereix
enfocar-ho aquí
i esclar
això és un altre flashback
és un flashback
dins d'un altre flashback
és a dir
l'estructura
de la corra
això és
d'una modernor
tremenda
però al mateix temps
entre això
entre que és fragmentat
els flashbacks
no fan més
que fragmentar
el que acabarà sent
el fil conductor
i doncs
aquesta idea
que té
tan específica
fan que
realment
la pel·lícula
sigui
molt singular
molt singular
en si mateixa
i reflecteix
aquest esperit
de malestar
o sigui
una certa cultura
o una certa psicologia
del malestar
en la joventut
dels anys 60
que és
en aquest sentit
Godard
no deixa de ser
un altre exponent
claríssim
jo crec que
Bertolucci
té unes influències
molt clares
i són
Pasolini
Gramsci
amb el que és
políticament
a part de Marx
i després
Godard
amb el que és
el tractament
cinematogràfic
i amb aquesta pel·lícula
per mi
ell comença
a desenganxar-se
de Godard
absolutament
estic d'acord
sí, cert
és un tall
aquesta pel·lícula
és un tall
perquè clar
volgut i buscat
per Bertolucci
i a més
i dintre
de la cosa
formal
que la pel·lícula té
de fet
hi ha dos estils
la primera part
és allò
molt geomètrica
utilitza les arquitectures
de Mussolini
el sanatori
extraordinari
és allà
la ciutat
aquella
que volia fer
que va fer Mussolini
perquè volia fer
l'exposició universal
i són uns
interiors
feixistes
freds
grandiloquents
brutalment
grandiloquents
racionalistes
converteix
l'individu
en un
lillipotiensa
totalment
però
fins que
la planificació
és
amb uns
travelings
molt estudiats
uns moviments
de càmera
equilibradíssims
estudiadíssims
i a la que
comencem a anar
cap a l'assassinat
la càmera
a l'espatlla
Dominic
s'ha de corrent
pel bosc
la càmera trotant
sense cap
establitzador
i el professor
també
són dos morts
al bosc
exacte
dos morts al bosc
hi ha com un cert
desconcert
és a dir
ella ha volgut
en aquesta pel·lícula
experimentar
sobre aspectes
de bellesa
estètica
perquè vulguis que no
la primera part
té una certa bellesa
encara que està utilitzant
l'arquitectura
feixista
de Mussolini
però
hi ha un referent
i una segona part
que és més
desestabilitzada
hi ha uns referents
pictòrics
claríssims
a Xirico
per exemple
de Xirico
a Mondrian
perquè
el pla que has dit tu
aquest d'esquena
recorda una mica
aquells quadres
de Mondrian
en què hi ha
un individu
i se li tapa la cara
amb una poma
o sigui
aquí és igual
aquí és l'ombra
sí, sí, sí
completament
les ombres
i la llum
també són molt importants
fins i tot
hi ha una
una lectura
de
quan ell
arriba
a París
se'n va
i té una conversa
amb el seu
ex-professor
de quan ell havia estudiat
i
hi ha un moment
en què
ell tanca dues finestres
per una
entrellum
i només deixa
un foco de llum
que això
segurament
és un treball
extraordinari
d'estornar-ho
i llavors
hi ha
una
una visita
podríem dir així
entre cometes
al mite de la caverna
de Plató
sí
és molt interessant
a veure
una cosa que
estava pensant
quan tu comentaves
i em donaves la idea
és que
precisament
aquesta pel·lícula
es pot veure avui
es pot veure demà
es pot veure demà passat
és a dir
és una pel·lícula
que admet
que
així com altres
no cal
aquesta
admet
diverses visions
i estic segur
que en cada visió
perquè
està molt treballat
el guió també
sí
i amb cada visió
segur que es pot
enriquir
conceptes
que
va volcar
Bertolucci
amb ella
totalment
és una pel·lícula
molt interessant
en aquest sentit
i molt actual
totalment
perquè és un avís
és un avís
per feixismes
que s'estan
entrant
per terra
mar i aire
i les insinuacions
de corruptela
on
en Tritinyan
va
a que li donin
l'arma
i li diguin
quina missió és
és un bordell
sí
sí
efectivament
però
mira
una cosa
que sí que et volia comentar
a veure tu
què n'opines
a mi hi ha una cosa
que em té molt
interrogat
parlo de la poca claredat
que de vegades
la pel·lícula té
no
la Dominic Sandà
és la
és la muller
del professor
de la professora
de filosofia
doncs
i
bé
aquí la tenim
com a tal
però
la Dominic Sandà
apareix
en dues escenes
prèvies
una
que s'està deixant
tocar
per
el ministre
ell va parlar
primer amb el ministre
el fan esperar
i ell
pel seu compte
obre unes cortinetes
i veu el ministre
i la Dominic Sandà
posada al damunt
de la taula
deixant-se tocar
diguem-ne
clarament
i després
la Dominic Sandà
apareix en el bordell
el gorila
el guarda espatlles
perquè és un gorila
que el vigila
i el controla
s'està
fent lot
diguem-ne
amb una noia
amb perruca
que té una cicatriu
a la galza
que és la Dominic Sandà
i de fet
després
quan el Tritinyan
coneix
l'esposa del professor
li diu
em recordes
em recordes
a Fulanita
una noia
i que la braça
que aquest és un altre component
hi ha components irracionals
en aquesta pel·lícula
la reacció de Tritinyan
quan entra al bordell
veu aquesta escena
del guarda espatlles
del gorila
que està
fent-se el lot
amb la prostituta
amb la mare triu
que clarament
en aquell moment
és la Dominic Sandà
i ell va
i la braça
l'agafa
i la braça
és a dir
hi ha com una mena
també de petita reflexió psicològica
el que són les pulsions
però
no deixa de ser
tot plegat
absurd
com de fet
absurd és
que
el professor
tot i sabent
que no és un feixista autèntic
sinó de conveniència
i la dona
el professor
es fa a l'orni
com si no s'entenés
i la dona
resulta que és com lesbiana
i té un afer
amb la Dominic Sandà
amb la Sandreli
i de fet amb ell
és com massa brus
té unes components
una mica absurdes
jo el personatge
de Dominic Sandà
el veig
molt complex
em sembla
d'una gran ambigüitat
però a la vegada
d'una gran riquesa
i potencial eròtic
és a dir
ella
és capaç
és una dona misteriosa
té un misteri
una mica
un afam fatal
totalment
sí sí
fa una mica el paper
correcte
i ell
ell
el clèrici
és un home
que amb la seva
nòvia oficial
que serà dona
i tal
no arriba
de fer l'amor
no acaba
mai de consumar
ni tan sols
un grup
de caricis
no passa
d'un o dos
que ja
busca
la fugida
en canvi
és una mica
fins i tot
brusc
amb
la Dominic Sandà
és a dir
hi ha com un assetjament
i té
per ella
una espècie
de
no sé
de fixació
allò
eròtica
que no
no va
amb el component
del seu personatge
que és un tio
que més aviat diria
que està
amb una
inseguritat
bastant gran
per les experiències
que va tindre
de jove
que el portaven
una mica
cap a la homosexualitat
no sé
si la té superada
en la pel·lícula
el trauma
d'haver matat
entre comentes
el xofer
perdura
el té
absolutament
desquiciar
i evidentment
si això
afegim
el que surt
de la novel·la
de Moràvia
jo
és que
la meva teoria
és que la Dominic Sandà
apareix
deixant-se tocar
pel ministre
i després
en el bordell
que és
curiosament
on li han de donar
les instruccions
una cosa
que ja de per si
s'ho realista
però
jo crec que és com
un prototipus de dona
aleshores
nosaltres veiem
el que veuen
és a dir
el Tritinyana
encara no ha conegut
l'Anna
que és el paper
que fa la Dominic Sandà
però d'alguna manera
és com si
ens projectessin
mentalment
un tipus de dona
ideal
que li va amb ell
per mi sí
però bé
és la meva interpretació
que naturalment
vull dir
no va més enllà
coincideixo
coincideixo
però curiosament
a la vegada
que és
tot el que hem dit
és també
una dona
fidel
perquè
acaba
no diré
immolància
però sí
compartint
l'amor
amb el seu marit
amb el vell professor
del Clerici
sí
perquè
ella pot escollir
quedar-se
efectivament
que sigui el marit
el que vagi
en aquest viatge
cap a
Cebolla
que tenen una casa
en els boscos
de Cebolla
però cert
no
ella decideix
acompanyar-lo
quan se'nsuma
alguna cosa
evidentment
tots dos
se'nsumen
alguna cosa
hi ha un punt
absurd
més ella
perquè ella
li diu
no facis aquest viatge
exacte
i ell diu
per què no
una mica
la tranquil·litat
d'aquell
que
té els seus principis
i
no els veu
no els vol
quebrar
per res
exacte
de tal manera
que
aquesta
potser és un altre
aspecte potent
de la
hi ha un primer
aspecte potent
de la pel·lícula
que és la reflexió
sobre l'individu
amorf
que intenta
adaptar-se
al que calgui
és a dir
aquesta voluntat
de ser
de la manada
de pertànyer
al grup
i per una
és això
és la manada
és la part
potent
de la pel·lícula
però també
hi ha aquest joc
psicològic
a en Bertolucci
li preocupa
també
el cap
i el que passa
dins
el que és molt bo
això
de l'individu
que no aspira
res més
que ser un mes
dintre la manada
i viure't
tranquil
és a dir
sense problemes
el més bo
per mi
d'això
és que
no ens ho fa
amb un ser vulgar
com podria ser
amb perdó
però un escombreaire
no no
ens ho fa
amb un professor
de filosofia
cert
cert cert cert
algú que és un intel·lectual
vull dir
que té
un nivell
un tio
que
que ve de classe alta
un tio que està
anant
amb el xòfer
cert
i us ho dic
perquè si veieu la pel·lícula
en la que hi ha visió
on no està traduït
deixa anar
un latinaco
que diu
animula
bagula
blàndula
hòspes
comés
qui corpore
que traduït
seria
dolça
ànima
en trànsit
o este convidat
del cos
bé
la reflexió
que té això
la posa
el
Alberto Luzzi
perquè
el que li interessa
amb ell
és la lluita
entre
l'ànima
i el cos
de cara
al que és
un dels problemes
que serà
anirà transitant
tota la seva filmografia
que és
l'individu
enfrontant-se
als problemes
que els superen
de la societat
i de l'estructura social
no?
la lluita
entre el cos
i l'ànima
però és la lluita eterna
és la lluita eterna
del ser humà
i a més a més
exacte
els neoplatònics
parlen d'això
no és de Bertolucci
és del ser humà
és del ser humà
és a dir
és la lluita
entre l'ordre
entre l'ordre
i la cultura
efectivament
que no acaba
de donar
el benestar
i el frenar
o no frenar
les pulsions
les passions
el que el cos
et demana
irracionalment
en un determinat moment
aquesta vessant
del llargandaix
per dir-ho així
i del ser racional
del ser que pensa
és una dicotomia
que ens acompanya
valoradament
és un combat permanent
en tot home
en tot home
després
després hi ha una altra cosa
que ell desenvolupa
també
en altres pel·lícules
que és
la presa
de
de posició
és a dir
així com aquí
ell agafa
i com tu has dit
molt bé
que toca feixisme
doncs em apunto
el feixisme
que comença a canviar la cosa
doncs denuncio
els col·legues feixistes
absolutament
i em quedo tampat això
és algo
bueno
d'una immoralitat
o d'una moralitat
molt perversa
és com
ara penso
en aquest personatge
el Foucault
el ministre
que ja tenia càrrecs
abans de la revolució francesa
amb la monarquia
de Lluïc XVI
continua
entra
dintre
dels més conservadors
durant la revolució francesa
s'acaba
de lliurar
en tot moment
i li deien
el metrallor de Lyon
que es veu que
matava
la gent
a canonades
vull dir
un salvatge
però un salvatge racional
i que mai sortia
en primera línia
sempre es quedava enrere
d'ell no se'n parlava
es parlava
de Robespierre
i va perdre el cap
es parlava
d'Anton
va perdre el cap
i quan ve
el juís
XVIII
no?
quan
se'n va
fer punyetes
tota l'estructura
revolucionària
i torna a la monarquia
a França
està amb
Juís XVIII
és un personatge
que tant se li en fot
al règim
aguanta
es posa la camisa
que toca
i ja està
absolutament
un personatge
una altra cosa
que si veieu la pel·lícula
podeu trobar
com a referent
a mi
em sembla
que és claríssim
del que és
la vida
i la forma
d'avaluar-se
del protagonista
de Marcelo
Clary
seria
una analogia
amb
Joseph K
del
proceso
de Kafka
és a dir
un personatge
que està
atrapat
pel
contorn
i això
es veu molt bé
en un moment
del començament
de la pel·lícula
en què ell fa una visita
perquè
li donin
se'n va a buscar
les ordres
i entra
en una sala
grandiosa
que una mica
has explicat
tu la grandiositat
d'aquestes
estructures
feixistes
fredes
dissenyades
de marbre
fetes de marbre
que empetiteixen
l'home
i per tant
la persona
és que està fet per això
i una mica
és una situació
kafkiana
sí sí
totalment
i
i que
també ens porta
m'interessa
el que acabes de comentar
perquè d'alguna manera
també es veu
que ell
és
ell és un
ninot
manegat
no
absolutament
per unes cordes
que
que no veu
que no
o sigui
ell no sap de la missa
la meitat
no
li diuen
ves cap aquí
ves cap allà
però diria que tampoc
li interessa saber
és probable
d'acord
ell anar fent
i vinga
cert
cert cert cert
per cert
bé
simplement com a anecdotari
indicar que
la roba
és dels anys 30
i és autèntica
és a dir
el vestuari
de la pel·lícula
no està fet
ex-professor
en el moment
del rodatge
no no no
és dels anys 30
és autèntica
és un detall
d'aquells
molt peculiar
i el que parles
de la roba
deixa'm que faci referència
a l'escena del ball
el ball
les escenes de ball
Bertolucci
les domina molt bé
perquè amb l'últim tango
són els moviments de càmera
és extraordinari
no no
fa manegar
fa els traveling
i aquí
el ball que es marquen
el ball que es marquen
les dues dones
és completament
és algo
és una lliçó de cine
una lliçó
és una lliçó
de fet
ja
ja apuntava maneres
amb la de prima
de la revolució
perquè si te recordes
hi ha aquella escena
en què
la tieta
del personatge
sembla que surti
d'un hotel
amb un altre paio
que sembla que s'han anat
a fer un
ella diu després
que no
que no
bé
el noi en qüestió
que s'ha enamorat
de la seva tieta
s'enfada
i se'n va
ella va rera
va rera d'ell
no arriba
no arriba
a la seva alçada
ell desapareix
i hi ha un joc
hi ha un joc
de càmera
de moviments
de càmera
en torn d'ella
de la tieta
absolutament magistral
que la col·loca
en primer pla
quan de manera
borrosa
es veu
com el noi
marxa
se'n va
i
aleshores
la càmera
ella en primer pla
fa un gir
i es veu l'altre
el que teòricament
s'ha anat al llit
amb ella
a l'hotel
és
té 21 anys
quan fa
prima de la revolució
és magistral
o sigui
és un moviment
de càmera
absolutament
virtuós
m'anega la càmera
com vol
un detall
la sala de ball
de
París
que per cert
està feta
a Joinville
que és una
població del costat
no et va recordar
evidentment
no pot ser
el mateix lloc
però no et va recordar
jur de fet
que hi ha
el moment del ball
a la nit
és que és clavada
o sigui
igual és que és un prototipus
de sala de ball
d'aquests
de la dècada dels 20
i dels 30
però
em va venir jur
de fet
de Jack Staddy
em va venir al cap
el que sí
és veritat
és que Bertolucci
deixa
unes petjades
que
després
amb altres pel·lícules
recull
perquè per exemple
l'últim tango
hi ha referències
que estan
referències
d'arquitectura
i de paisatge
de París
que ja estan presents
al conformista
ah
cert
o sigui
hi ha
aquella línia de tren
que està elevada
sí
que surt
quan el mar Lombrando
es tanque
es tanque a les orelles
cert
i de fet
i la torre fiel també
sí
i de fet
tu et refereixes també
o sigui
aquests planos
en què es veu
com un pont
no?
i la càmera
en contrapicat
des de baix
potser són autoamenatges
no ho sé
però
això ja surt
a la Comària Seca
a la Comària Seca
ja
no recordo
hi ha ponts
amb aquest contrapicat
és possible
és possible
evidentment
en un context
absolutament
de pobresa
no?
un context
absolutament diferent
però sí
sí
és curiós
si veiem
tota una filmografia
seguida
d'un autor
veiem que tenen
tics
i que tenen
constants
per més
que vagi canviant
i evolucionant
que evidentment
Bartolucci
després
apunta cap a
però sempre fa
jo crec
jo crec que això
a tots els nivells
ens passa a tots
fa una reforçada
amb el poder
hi ha un
un
leitmotiv
que ens porta
no?
i que el tenim
intern
que de tant en tant
ens surt
absolutament
i amb un creador
com ell
efectivament
això encara
s'ha de notar més
perquè
és una mica
la seva essència
no?
ja com a
col·laboració final
el conformista
realment
també arriba
molt clar
el missatge
de la
la perversió
del poder
és a dir
en el bordell
aquell que
a més a més
està fent
d'oficina
secreta
no?
dels feixistes
allà
s'ensuma
la perversió
és a dir
el domini
sobre
els altres
en cos i ment
i es veu
la bogeria
és a dir
fins i tot
és curiós
perquè simplement
són apunts
evidentment
no es veu res
però
un espectador
atent
pot ensumar
clarament
que
el poder
sense contestació
i sense control
de cap tipus
com en definitiva
és el que aspira
al feixisme
acompanyat
d'això
va
per part dels
que exergeixen
aquest poder
un descens
a la bogeria
de fet
ara estava pensant
que
en moltes pel·lícules
fins i tot
de
Fassbender
es veu
l'Alemanya
fascista
en la que
passava el mateix
exactament
hi havia aquesta
mateixa sensació
sí sí sí
bé
que és evident
Visconti
també ho treballa
no?
la caduta
de Glidey
ja està
més clar
que l'aigua
però
és curiós
perquè
en Bertolucci
també
Bertolucci
és molt complex
realment
és d'un
univers
és un intel·ligible
del qual
pots extreure
molts
molts
elements
és un tio
molt treballat
i evidentment
no els acabarem
avui
molt bé
passem
a coses
d'actualitat
perquè
estan
sorgint
estrenes
una mica
de cara
a Nadal
i
bueno
volia saber
si havies vist
alguna
un parell de pel·lícules
a veure
m'he portat
una decepció
molt gran
amb la
la segona
pel·lícula
de
Knife
Out
no?
allò
punyalis
per l'espalda
ah sí
punyalis per l'espalda
jo vaig sortir
meravellà
és el mateix director
però és que
sembla com si
hagués canviat
absolutament
el tal
Ryan Johnson
que a més a més
compta
ha fet
Luper
i
és un dels preferits
com a director
de la saga
de Star Wars
o sigui
l'último Jedi
de Last Jedi
està dirigida per ell
bueno
a mi
la primera
punyalades
en l'espalda
em va semblar
d'una frescura
extraordinària
ell és un gran admirador
d'Agatha Christie
particularment
però
també de Hickkot
i aleshores
et fa una barreja
punyalades
per l'espalda
si recordes
era molt divertida
perquè era un hudunit
típic d'Agatha Christie
però
que resulta
que en un moment
donat
deixa de ser hudunit
per passar a ser
una pel·lícula
de suspens
per tornar
a girar la truita
i tornar a ser
un hudunit
perquè
el que ens pensàvem
que estava clar
que era l'assassí
resulta que no
és a dir
era una lliçó de cinema
jo l'he vist
també
un element
clàssic
no?
de pel·lícula
de misteri
i de suspens
i entreteniment
a la vegada
Hickkot
versus Agatha Christie
tot fusionat
meravellosament
però la segona
jo crec que aquí
el que pretén
és tirar de la rifeta
i fotre
una segona part
i pretén seguir
i pretén seguir
perquè
diu que
Netflix
que per cert
ha substituït
a
Lionsgate
Lionsgate
Lionsgate
era la productora
de la primera
Netflix
és de la segona
i per tant
que al nivell baixa
jo crec que
Netflix
perverteix bastant
els creadors
absolutament
al nivell baixa
aquí
naturalment
tindrà
l'has vista tu
sí
estic d'acord
estic d'acord
és una
part al nord
és excessiva
se'n va
a fer punyetes
i a més a més
la vaig trobar
inconstant
o sigui
la pel·lícula
es converteix
una vegada
l'has vist
però què he vist
he vist
7 o 8 situacions
curioses
allò
que tenen
una certa gràcia
però en conjunt
com a pel·lícula
és un disbarat
no funciona
gens
és un disbarat
gens
i evidentment
els referents
són els mateixos
perquè ell sempre
diu
el fin de Sheila
que era
també
una pel·lícula
de misteri
de qui és l'assassí
extraordinària
del Herbert Ross
és una pel·lícula
que a mi m'encanta
és un clàssic
de finals dels 60
i inicis dels 70
ara
exactament l'any
no el recordo
però
és a dir
els referents
són els mateixos
però
però la pel·lícula
que comença
ja veus
que comença
una mica esbojarradament
ja no comença
amb la pulsació
de la primera
ja comença
fins i tot
la presentació
dels personatges
és una mica esbojarrada
una mica boja
però dius
bueno mira
encara això de la caixa
que s'obre
i tal
i dins
està la convidada
per anar
a la illa
d'aquells rics
uns amics
i tal
i que vol fer un joc
en el qual
ell morirà
aquí hi ha una mica
també de
cadàver a los postres
l'Edward Norton
i el Greg
són actors
de primera
però
naveguen aquí
i a més
hi ha
aquesta actriu
negra
Janelle Monae
Monae
que com a actriu
em sembla
molt interessant
sí
a mi m'agrada molt
comunica molt
sense gaire bé
moure un múscul
se sembla el Robert Mitchum
comunica sense
veure res
és una tia molt interessant
molt interessant
a més a més
és cantant
és cantant
em sembla una troballa
que en fi
ja
la vam veure
Antebellum
que fa un paper
també molt interessant
molt interessant
doble
doble paper
molt interessant
un doble
un fals doble paper
Antebellum
de fet
és el mateix personatge
però bueno
sembla que sigui
d'èpoques diferents
una troballa de la pel·lícula
i al mateix temps
una trampa
que hi ha un element
de la pel·lícula
que és molt discutible
en fi
aquesta per una banda
i després
Eugent Grandet
que tu
jo crec que aquesta
la vas veure tu
però jo l'he recuperat ara
perquè
no la vaig poder caçar
una pel·lícula
que també em sembla
molt interessant
sobre Balzac
sobre la novel·la
de Balzac
feminista
fins a cert punt
abans la letra
en el sentit
que és una dona
que s'independitza
i que no cau
en la trampa
d'un mon mascle
per bé que és víctima
del seu pare
que és un gassiu
de primer ordre
tothom està
en el seu lloc
els actors
són de primera
el que passa
és que és tan acadèmica
és plana
és tan acadèmica
és una pel·lícula plana
tan terriblement impersonal
a veure
els que
els que
escolteu
si l'aneu a veure
no s'avorrireu
ni sortireu decebuts
ara
no és una gran pel·lícula
és una pel·lícula
que està feta
podríem dir
sense ànima
és una pel·lícula
que agrada
perquè Balzac
és darrere
és a dir
perquè la història
de Balzac
és una potència
és boníssima
tremenda
però si no arriba a ser
perquè el relat
la història
en si
és de primer ordre
seria un muermo
és un muermo
seria
sí
el que passa és que
clar
l'atenció
el relat
està tan ben construït
que el realitzador
no ha tingut
aquest Marc Dugain
que va fer
canvia de reines
que tampoc
és que
tampoc és
canvia de reines
jo
treu una cosa
a mi m'ha agradat
més aquesta
que l'altra
ah
que canvia de reines
però bueno
probablement
també és culpa
entre cometes
del que tu dius
i és que està
Balzac al redere
el relat de Balzac
jo crec que
domina el director
l'obliga
a com a mínim
mantenir un nivell
el personatge
del marit
és impressionant
tot i que els actors
estan bé
sí
molt bé
són dels més importants
de
diguem-ne
del panell actual
d'actors francesos
mira
jo volia comentar dues cosetes
una que
em vaig acreditar
el 29è festival
de cinema independent
de Barcelona
l'alternativa
i aquí
vaig veure
quatre pel·lícules
vaig veure
Suro
que és
una pel·lícula
de Miquel Gurrea
catalana
doblat
el castellà
no com altres
que les
ai
subtitulada
en castellà
no com altres
que les han doblat
el castellà
com per exemple
el Carràs
ah
s'han atrevit
sí
diguem que aquí
han mantingut
una mica
les essències
bueno en fi
per nosaltres
no funcionarà
veure'l en castellà
això està claríssim
home
jo no sé
si ho vaig comentar
fora de ràdio
l'altre dia
la van fer
per la televisió espanyola
i dic
mira
la torna a veure
perquè no fos
que estigui equivocat
amb alguna cosa
i al cap de deu minuts
vaig tindre que tancar
perquè
sentir aquells de Lleida
parlant en castellà
però
és que no pot ser
és que quan entendran
les coses
allà a la maceta
vull dir
a l'altiplà
per dir-ho
tant com es diu
català
és complicat realment
masetes castellà
però
és que no en tenen
una fava
posa-ho amb subtítols
i s'ha acabat
ja està
ja està
en fi
mira
aquesta és una pel·lícula
que
en tot cas
quan l'estrenin
perquè ens hem de l'estrenen
el 12 de desembre
en parlem abans
si la pots veure
surto
perquè la trobo
molt interessant
és una pel·lícula
que té una història
al darrere
és una pel·lícula
que està
feta
aprofitant
l'extracció
de suro
ja sabem què és
agafar una alzina
tallar-li
un tros de tronc
d'allà surt el suro
i del suro
surt una sèrie
de coses
entre elles
diners
que per cert
passa a l'Empordà
i a l'Empordà
està rodada a l'Empordà
per motius
et toca de prop
et toca de molt a prop
molt bé
doncs jo crec
que és una pel·lícula
molt recomanable
és una història íntima
és un problema
de parella
una parella
que surt
de la gran ciutat
amb unes
intencions
de mirar
si a veure
amb el seu retorn
a la natura
poden també
recuperar una mica
l'interès
com a parella
i bueno
canvien
unes problemàtiques
per incorporar-ne
unes altres
llavors és molt interessant
perquè hi ha factors
com a vegades
curiosos
que a vegades
no surten
com és per exemple
el factor patrimonial
és a dir
aquí tenim
una noia
la de la parella
en què
hereva
una casa
una casa
pairal
molt maca
una mica trotinada
però
voltada tot
de
com es diu
dels arbres
sorers
les soreres
les alzines soreres
i
el seu company
que una mica
està
subordinat
a ella
almenys
amb el que és
econòmicament
a partir d'aquí
hi ha una sèrie de coses
que podem parlar
però bueno
quan s'estreni
si s'estrena
abans que tinguem
un altre programa
i en parlem
d'entrada
jo
la recomano
sense reserves
doncs preg nota
i tant
molt bé
llavors hi ha una altra
aquesta no sé si la vas veure
històries
per a no contar
no
és la
la darrera
de Cesc Gai
és una
una pel·lícula
d'episodis
són cinc episodis
diferents
que no
no lliguen
entre ells
dels quals
com passa sempre
normalment
amb les pel·lícules
d'episodis
pel meu gust
n'hi ha
els tres primers
que són
fantàstics
i el nivell
de fantàstic
o molt bo
comença
pel primer
va a mimar
una miqueta
el segon
encara segueix
mantenint-se el tercer
i després hi ha els dos últims
que ja en semblen
una miqueta més fluixets
però en conjunt
és una pel·lícula
que recomano
sobretot
si el que pretenem
aquests dies
que venen ara
que és de
distreure'ns
i no complicar-nos
la vida
i tal
doncs històries
per passar bé l'estona
per passar bé l'estona
i a més
és una pel·lícula
que no enganya
amb el seu títol
perquè
les històries
que ens explica
són aquelles
que tots
tots
d'una manera o altra
ens hi veiem reflectits
i que pensem
hòstia sí
això sí que
jo això no ho explicaria
si m'hagués passat a mi
i quan m'ha passat a mi
procuro no explicar-ho
perquè no acabo de quedar massa bé
és incòmode
efectivament
i llavors
tornant
al que és l'alternativa
bé
hi ha tres pel·lícules més
Radles Times
que és una pel·lícula
finlandesa
una
de Susanna Helke
una pel·lícula
en què
ens planteja
una problemàtica
que no és solament
de Finlàndia
sinó que és
de tota la comunitat
europea
i més
que és
el problema
de la caiguda
de la caiguda
de manteniment
de la qualitat
del que és
el servei
clínic
a
les persones grans
ostres
molt crua
molt actual
molt actual
i molt polèmica
i feta
amb
una fermesa important
ara que s'està parlant
de la sanitat
que està pel terra
no?
doncs jo no sé
si s'estrenarà
però
Radles Times
és molt interessant
i després
per acabar
una referència
perquè
tinc una certa
debilitat per ell
tot i que és
un director
per menjar
a part
que és
Ulrich Seidel
austríac
ell
ha fet
aquí un díptic
rímini
i es part
i es part
el primer
situa un problema
dintre del que és
la família
un cantant
que està
en època
ja
minvant
i decadent
que té uns problemes
amb la filla
etcètera
i l'altra
que és directament
pedofilia
ostres
són dues pel·lícules
dures
però bueno
estan dintre
del que és el menú
de l'alternativa
que sempre ens proposa
un cinema
com diu el nom
alternatiu
perfecte
bueno
dit això
la setmana que ve
el dimarts
ens veiem
esperem comptar
de nou
amb el nostre
company i amic
Anastasi
però ja després
de vacances
no?
ah no
després
bueno
ara ve
el pont
no
el desembre
ah bueno
sí
no serà la setmana que ve
que tenim pont
sinó que serà
el dia 10
exacte
molt bé
bona nit
bona nit
a reveure
i bones festes
i bones festes
i bones festes